Comença Toc en pedra, un espai en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, ICAC.
En aquest Toc en pedra, el número ja 31, com sempre amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica,
amb l'ICAC, parlarem de l'escultura romana exposada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Farem l'espai, doncs, des de l'equipament a la plaça del Rei.
Farem un passeig radiofònic per una de les sales del museu,
comentant tot un seguit de peces, com el Marc Aureli del Fòrum de la Colònia,
el Cap de Minerva o el germànic jove del Teatre, entre d'altres.
Ens acompanyaran en aquest passeig Francesc Terrats, director de l'AMNAT,
Eva Copel, professora jubilada d'Història de l'Art Antic a l'Ajuntament...
Perdoneu, tornem-hi, Eva Copel, professora jubilada d'Història de l'Art Antic
de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ara sí, ella és també especialitzada en decoració escultòrica de les ciutats i viles romanes.
També ha investigat sobre les còpies i remodelacions fetes
durant el renaixement del retrat romà.
Jaume Massó també serà amb nosaltres, arqueòleg, historiador i museòleg.
Actualment és tècnic del Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus,
del qual també n'ha estat director durant 10 anys.
Preparats per aquesta nova edició del Toc en Fedra.
Doncs sí, efectivament, bon dia. Avui som al Museu Nacional d'Arqueologia de Tarragona.
Som en aquest equipament de la plaça del Rei.
Un equipament, per cert, que vull d'activitat amb diverses visites que hem pogut veure
tant avui com també ahir, com van ser per provar instal·lacions d'escola,
sobretot, però també de turistes que estan per alguna d'aquestes sales
on avui farem nosaltres també el recorregut.
Com m'escoltàveu, amb aquests tres convidats, anem saludant-los.
D'una banda, l'Eva Coppel. Eva, què tal? Bon dia.
Hola, buenos dias.
I ens acompanyen en aquest recorregut per contextualitzar,
per parlar d'aquestes diferents figures que anirem veient,
aquestes diferents escultures.
I també el Jaume Massó. Jaume, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
I l'amfitrió, que és el Francesc Terrats, el director del Museu.
Francesc, què tal? Bon dia.
Molt bon dia.
Som a la sala, jo diria que a la superior, la quarta planta,
però exactament on estem ubicats ara mateix?
Ara estem ubicats en el conjunt de les sales dedicades a exposar
i a explicar la significació de les peces escultòriques
procedents de tàrraco, recuperades, conservades,
i que conformen una part del discurs perquè els nostres visitants
entenguin a través de l'escultura, en aquest cas,
la història, la societat i els matisos del llarg procés
de romanització de casa nostra.
Per tant, estem en un espai, jo diria que litúrgic,
però a disposició de tothom, on es pot dialogar i emocionar-se
entenent i contemplant aquestes peces arqueològiques
que al mateix temps són obres d'art.
Peces que tenen un valor patrimonial en conjunt,
però també de forma individual, és el que farem avui,
parlar d'una amb una, d'unes quantes, hem fet una selecció,
és a dir, hi ha aquest valor conjunt, però també individual.
Sí, evidentment, en una escultura hi ha moltes lectures a fer
i en la lectura, insisteixo, artística,
però també la significació històrica del que hi ha al darrere
d'aquella escultura, de la decisió de fer-la i de posar-la
en un espai concret de la ciutat, genera moltes lectures.
Darrere d'aquestes peces hi ha una història,
la història del moment en què es va fer i el per què es va fer,
però hi ha també una història que és la història
de la recuperació de la conservació fins a arribar aquí
als espais expositius del museu.
És una història molt complexa que, per exemple,
vam intentar explicar, jo crec que de manera molt reaixida,
fa uns quants anys, el 95, ara fa 20 anys,
amb una magna exposició, que era la Mirada de Roma,
amb les col·leccions escultòriques nostres del Museu de Mèrida
i del Museu Sant Rimon de Toulouse.
Hi ha realment molta història, molta lectura,
molta motivitat i molt de coneixement i molta sensibilitat.
un coneixement que s'ha parlat amb un llibre,
per qui vulgui aprofundir, que hi ha aquest llibre de la mostra
que va néixer i que, per tant, aquí poden entrar en matèria
i aprofundir molt.
Sí, i en els nostres profons explicatius també a la gent
i en les nostres activitats.
Per exemple, en una activitat concreta que es vine al museu
que li ha quedat de pedra,
doncs la gent de totes les edats i de totes les condicions
pot aprofundir i pot entrar en la comprensió
i en la valoració del que és l'escultura
junt amb els altres instruments procedents de l'època romana
que confegeixen tots junts el coneixement d'una societat
i del seu escenari, una ciutat, en aquest cas, tàrraco.
Ara anirem parlant, farem aquest recorregut,
però em fa a mi la impressió, Francesc,
que hi ha molta afluència aquests dies.
M'ho sembla a mi o és una realitat?
Ho podeu constatar, això?
Bé, ho constatem i jo penso que és un continu.
No dic que no hi hagi dies baixos.
Per exemple, després d'anar dalt,
l'afluència de visitants disminueix
perquè el moviment de la gent mimba,
però normalment durant l'any
tenim una afluència de prou important
que seria encara més gran
si el museu tingués el dimensionat
que fa temps que reclamem que tingui.
Però bé, en definitiva,
intentem que quan la gent posa els peus en el museu
surti de les nostres instal·lacions
havent après coses
i havent incrementat el seu grau de sensibilitat
d'això que genèricament en diem el patrimoni.
Francesc Terratge, el director del museu,
que ens acompanyarà també.
Hem vist a l'entrar a mà dreta una mostra
que llavors presentava per alguns dies
amb peces absolutament inèdites,
peces subaquàtiques,
trobades d'un esfrontament de vaixells
de la zona de l'Ebre, no?
Sí, és l'exposició sobre el vaixell del Tebre 1,
Història d'un naufragi,
que vam inaugurar el dia de Sant Josep,
precisament d'aquest any,
i que tindrem fins al mes d'octubre,
al quadre d'octubre,
que explica una part important també
d'un episodi històric d'aquesta ciutat,
que és el setge naval de Tarragona
en el decurs de la Guerra del Francesc.
Ens parla d'un episodi de juny de 1813,
de la retirada d'uns vaixells anglesos,
de l'esfondament d'aquests vaixells
i de la recuperació d'aquests vaixells.
Per tant, com que és a través de l'arqueologia
que coneixem tota aquesta història
complementàriament amb els documents,
nosaltres hem decidit fer una exposició
per ajudar a entendre aquest episodi,
també insisteixo, important i emotiu,
de la ciutat.
Val-li molt la pena, eh?
Hi ha un canó, entre altres,
hi ha molts objectes,
però entre ells és un canó,
un canó de veritat, eh?
Sí, fins i tot sabates, botes i botoneres,
és a dir, entens perfectament
la societat i la marineria d'aquella època.
Paguen la pena veure l'exposició.
Francesc, gràcies, estem per aquí, eh?
Francesc, no marxes d'aquí amb nosaltres,
però seguim amb aquest recorregut.
De fet, iniciem el recorregut
amb l'Eva Coppel i amb el Jaume Massot.
Jaume, la primera peça que veurem,
quina és la primera peça que veurem,
que la tenim aquí mateix,
en què consisteix?
És un togat de pedra,
de pedra d'aquí, del país,
de la Maquela.
És una peça que té l'interès,
perquè, a més a més,
de les més antigues de la col·lecció,
és l'època republicà,
ja ho diuen molt bé l'Eva,
té una història també darrere seu.
És una de les primeres peces
que surt reproduïda, dibuixada,
al segle XVI,
i ara és dibuixada amb un manuscrit
d'un viatger belga que ve aquí,
l'Antona Pabillon,
que el situa ja als jardins
del Palau Alcabisba,
la col·lecció del Alcabisba,
i és una peça que es va anar conservant
en aquest espai
fins que al segle XIX
va haver-hi una mena de llei
d'expropiació d'events culturals
que tenien els eclesiàstics
i va veient al museu.
Aquesta i altres peces.
És una peça que és molt interessant
perquè té aquesta història acumulada,
no només de la peça en si,
sinó que té ja fa més de 300 anys
que és coneguda.
Una peça que està fragmentada
per la meitat,
no té cap, no, en aquest cas?
Està trencada
perquè suposo que amb aquests moviments
que va tenir aquesta peça
doncs es va trencar.
Els dibuixos que hi ha
del segle XVI
i després del segle XIX
es veu que no està trencada
i també hi havia un cap,
un cap que probablement
li van col·locar
en un moment determinat,
també hi havia una peanya
d'una altra peça
que no tenies a veure,
o sigui que a vegades
es feien col·leccions
una mica acumulatives.
Té la gràcia
que és de les més antigues
pòpiament
i de més a més
de les més antigues
conegudes.
Eva,
com es fan peces com aquestes?
Qui les fa?
Això és un dels problemes
que tenim aquí
a Tarragona
perquè són
de les poques peces
que estan realitzades
en piedra caliza
del país,
és a dir,
de canteres
del entorn de Tarraco.
I a més,
per a nosaltres
és molt interessant
perquè ens mostra
com era
la societat de Tarraco
en ese moment.
Estamos hablando
de mediados
del siglo I
o la segunda mitad
del siglo I
a.C.
perquè Col·le
és una estatua
togada
que quiere decir
de un ciudadano romano,
però al mateix
tèmpte,
sabem a través
de les inscripciones
estudiades
por Kessalfeldi
que en ese moment
la major parte
de los habitants
aquí en Tarraco
que venían de Roma
eren o libertos
o esclavos.
Con lo cual
nos podemos hacer
una idea
de que se trata
probablemente
de un liberto
que tenía
dinero suficiente
que estaba aquí
en Tarraco
para trabajar
para su patronus
en Roma
pero que tenía
dinero suficiente
para colocarse
una estatua
en un monumento
funerario.
Pero no tenía
dinero suficiente
para importar mármol,
aquí no hay mármol
por lo tanto
hay que importarlo.
Entonces utiliza
la piedra local
y la recubre
con una capa
de estuco
que se pinta
y probablemente
desde la distancia
parecía
como si fuera
una estatua
de mármol.
Además también
es muy interesante
para nosotros
porque sabemos
que ya desde ese momento
tenía que haber
talleres locales
que trabajaban
aquí en Tarraco
con lo cual
había también
un artesanado
importante
puesto que al utilizar
una piedra local
evidentemente
los artesanos
tenían que estar aquí.
¿Y la piedra
de la cantera
de Omebu?
Sí, sí, sí.
Sí, sí,
es una piedra
y como se ve
no solo hay una sola pieza
sino hay varias.
Entonces era fácil
de trasladar,
no había que ir muy lejos
y sobre todo
era barata.
No tenían que traer
el mármol
de otras canteras
de fuera
de la zona
de Tarraco.
que lo explica
aquí al Museu
Francesc.
Sí,
no,
i aquest recurs
a la pedra local
en el lloc del marbre
per una qüestió
econòmica
i pràctica
de proximitat,
això per exemple
ho vam explicar
molt bé
en l'exposició
que vam fer
de Tarraco
Pedra a Pedra
i que no es limita
només en els usos
escultòrics
sinó també
en l'arquitectura
de l'època.
Els capitells,
columnes,
etcètera,
de la primera fase
del teatre
no són de marbre
sinó d'aquest tipus
de pedra
i també recoberts
com deia
Bacopel
de l'estuc
perquè des de lluny
la vista
quedés una mica
enganyada
i tingués
la percepció
d'un marbre.
És una qüestió
de ser pràctics
i d'anar
amb el material
que tens a prop
i de gastar
el que has de gastar
i no més
en allò que vols fer.
Perquè tinc entès
que el marbre
més luxós
era el marbre
de Carrara
o era
dels més preuats?
No,
el marbre
més luxós
era el pentélico
o el de la isla
de Paros
però el que més
s'utilitzava
era el de l'única rara
perquè no era tan caro.
La península
itàlica
està més cerca,
era una cantera
enorme
que se ha utilitzat
no només
en l'època romana
sino hasta
la nostra època
però era més caro
realitzar
esculturas
en mármol de Paros
o en mármol pentélico.
Hi ha algunes
de mármol de Paros
aquí
però ja se supone
que debe ser
gent que tenia
un nivell
econòmic
molt alt.
Don Hedó.
Suposo que això també
és també
que el marbre
aquests marbres
més bons
són més fes de treballar
tenen una qualitat
diguem-ne
de treball
molt més bona
que no pas altres pedres
aquesta mateixa
que s'ha de dissimular
el suport.
De totes maneres
com això anava pintat
i això
també el producte final
també quedava dissimulat.
El moment que ja s'ha perdut
la pintura
és quan tu veus realment
el suport
que era més pobre
o era més ric
depèn del
poder d'acquisitiu
que tenia el propietari
o la família
que va fer aquesta escultura.
Jo tinc curiositat teva
perquè ens expliquis
la tècnica
que utilitzaven
per fer
aquest treball
en pedra
jo clar
m'imagino
una pedra dura
difícil de treballar
que el mármol
no es dura
que el mármol
yo utilizaba
toda una serie
de
utilizaba
una
varios
como martillo
como cincel
etcétera
pero
eran talleres
que estaban
como muy acostumbrados
se supone
que los primeros talleres
aquí en Tarraco
los artesanos
no eran de aquí
sino que eran
italianos
que habían venido
del norte de Italia
de la península itálica
o de la propia Roma
entonces ya venían
con conocimientos
de como trabajar
esa escultura
y no solo eso
sino que
los modelos
son todos modelos
iguales
como los hay también
en el norte de Italia
y en Roma
es decir
no hay nada autóctono
en la escultura
de Tarraco
ni siquiera
en los primeros tiempos
que es una afirmació
contundent
aquesta
contundent
sí sí
és una de les màximes
expertes en la matèria
mirem alguna altra
estàtua
diguem
aquí tenim també
una propera
amb aquesta
amb aquest togat
de l'Omaquela
quina és?
Bueno
hi ha aquest Bacus
aquest Bacus
que portava probablement
una copa
que servia a vi
és un Bacus
de tipopaxetalià
molt maco
amb la pantera
els peus
tot i que estava
molt trencat
evidentment
aquestes escultures
tenien el problema
que al seu moment
van caure a terra
o van ser tirades
i clar
tot el que surt
una mica
del cos
de la peça
es trenca
i a vegades se perd
com el cap
les mans
els peus
per tant
això és normal
també
que tinguem en compte
que les escultures
aquestes
tenen aquest procés
de ruïna
és una peça
molt bonica
que també
està documentada
bastant antiga
que surt
al principi del XIX
ja surt
un gravat
en el qual
s'ho representada
és una peça
excepcional
una peça
que va servir
per exemple
quan es va fer
l'escola
de dibuix
aquí a Tarragona
al segle XIX
al principi del XIX
també servia
com a model
perquè els nois
fessin dibuix
i fessin
tota una certa
escola
d'art
també
per tant
té un interès
arqueològic
i també té un interès
cultural
perquè tota aquesta tradició
de l'escola
i més endavant
va passar
quan es va fer
el museu
i ja en el segle XIX
ja va incorporar
les col·leccions
del paper museu
Això que deia el Jaume
de que està trencada
és que
pràcticament
tot el que tenim
en els museus arqueològics
són peces trencades
i jo sempre dic
que als museus
arqueològics
el que fem
és sublimar
el que són
les deixalles
i allò
que les civilitzacions
anteriors
van deixar
d'utilitzar
i ho van tirar
amb un abocador
o va quedar
en solcita
sota el sostre
d'una casa
per tant
que estigui trencat
és el més habitual
el que és estrany
en un museu arqueològic
és tenir
escultura
vasos
el que sigui
o monedes
fins i tot
molt ben conservades
perquè tot ve
d'un ambient
agressiu
per als materials
que conformen
les nostres col·leccions
tot i que allà en veig una
la número 17
no sé si és de bronza
o d'alguna altra
aquesta sí que es veu sencera
no?
té una història
té un procés
de restauració
i de recuperació
però és una peça
de bronza
en aquest cas
la que s'està
fixant en Josep
Sunyer
que és
el negret
etíop
que té una llarga història
al darrere
però
és de les poques
que s'han salvat
per exemple
si ens referim
al bronza
i deixem la pedra
ja sé que el programa
és toquem pedra
però passem
en els bronzes
molta part
dels fragments
escultòrics
que ens manquen
de les peces
que exposem
segurament
s'han convertit
en calç
perquè el marbre
és una matèria prima
ideal per fer
un calç de qualitat
i en el cas
dels bronzes
tenim
fragments molt petits
de cavalls
acuestres
d'escultures acuestres
però la resta
del cavall
i del cavaller
no hi són
i on són?
doncs segurament són
en armament
d'èpoques posteriors
o són a les campanes
de la catedral
per dir-ho d'alguna manera
tot és complicat
ja m'ava fent que sí
aneu dient que sí
aneu sentint
sí, sí, no
aquesta peça
és una de les peces maca
perquè va sortir
pràcticament sencera
a part
que aguanta
aquesta mena
de safata
més o menys trencat
però és
una peça molt maca
va tenir la mala sort
que quan
al segle XIX
es va ensurar
l'edifici
que estava llavors
que estava
l'àntic ajuntament
l'ajuntament actual
i va caure
li va caure
el sosta damunt
per tant
però va ser prou forta
per aguantar
aquesta pèrdua
d'important
de patrimòria
però és una peça
de les més boniques
hi ha algunes peces de bronze
com ha dit ell
que es conserven
per casualitat
gairebé
perquè això que diria
de l'aprofitament
del bronze
i qualsevol medall
una mica aprofitable
el bronze
és una peça molt apreciada
doncs és més difícil
de trobar peces de bronze
amb una certa identitat
Eva
a mi em crea molt
atenció
la bellesa
d'aquesta
és que és una peça
molt bonica
és una de les mejores
piezas
de lo que
denominamos nosotros
escultura mitológica
és a dir
escultura
que representa
a dioses
i héroes
i que representa
el tema
que més se representa
és el tema
de Baco
i su entorn
i en aquest cas
aquesta pieça
també és el que representa
representa
a un Baco
però per nosaltres
també des del punt de vista
de la societat romana
també és molt important
perquè procede
d'un ámbit privat
i doncs
podem veure
que també
les famílies
que es el que podien
permetir
colocaban tota
una serie
de decoración
escultòrica
dentro de sus casas
i además
cumplia
un
aparte
del papel
decorativo
estas esculturas
cumplían
un papel
de propaganda
igual
como en los edificios
públicos
se colocaba
tota una serie
de esculturas
como propaganda
del imperio
y del Estado
en las casas
particulares
se colocaban
esculturas
para mostrar
por un lado
el nivel económico
de la persona
que vivía
o de la familia
que vivía allí
también para mostrar
el conocimiento
que se tenía
de la mitología griega
que eso era muy importante
mostraban
que eran gente culta
y también
el poder social
de la familia
que se podía
mostrar
a sus vecinos
lo que ellos
tenían en su casa
es decir
y todo dependía
la calidad
de la escultura
y el tamaño
de la escultura
dependía
del nivel económico
de la familia
pero
el nivel económico
debía ser
no demasiado alto
en general
porque la mayor parte
de las esculturas
de carácter mitológico
que hay aquí
o se encontraron
en Tarragona
de Tarracó
hay muy pocas
de ese tamaño
la mayoría
son muy pequeñas
de 20-25 centímetros
con lo cual
quiere decir
que son
de familia
menos rica
yo estoy sorpreso
con los grandes
conocimientos
de la Eva
que está jubilada
y yo creo que
se habría de reivindicar
también
y aprovecho por hacer
que todo este conocimiento
se difongue
no sé on
no sé on ni como
pero que se difongue
¿estamos de acuerdo con esto?
¿estamos de acuerdo?
S'está difonent
¿está enraunant
i la fem enraunar
i ho està explicant?
No, no
estem absolutament d'acord
és sorprenent
que en aquest país
els acadèmics
per dir-ho així
genèricament
ens hàgim de jubilar
en una determinada edat
i els polítics
puguin seguir fent
de les seves
fins a altes edats
Es quedava amb aquesta reflexió
¿Quina peça
anem a comentar?
Anem a fer el recorregut
Anem a comentar
aquella que està allí
que és una cabeza
de l'emperador
Marco Aurelio
y que nos sirve
un poco
para contrastar
lo que acabamos
es decir
sobre el ambiente privado
porque esta cabeza
procede del ámbito público
Suponemos que estaba colocada
en el foro de la colonia
y formaba parte
de toda una decoración
escultura
de este foro
y cumplía una función
también propagandística
es decir
en estos lugares públicos
se tenía que mostrar
la presencia del emperador
la presencia de su familia
y a través de ellos
la presencia del Estado
que era lo que ellos representaban
lo que ellos encarnaban
encarnaban
esta pieza
es especialmente bella
es uno de los retratos
más bellos
que tenemos aquí
en Tarragona
es decir
procedente del foro
de la colonia de Tárraco
con unas características
que
muy importantes
en cuanto a su estilo
por lo que nos es muy fácil
de reconocer
es decir
la manera de
mostrar el pelo
la manera de mostrar los ojos
con ello
quiero decir
que para nosotros
en la mayoría
de los casos
las propias esculturas
nos hablan
del momento
en el que fueron creadas
es decir
que tienen un estilo
muy determinado
que nos ayuda
a conocer
estamos hablando
del siglo II
después de Cristo
estamos hablando
de aproximadamente
el ciento
en este caso
es una escultura
es un retrato
del emperador
Marco Aurelio
antes de subir
al trono
cuando era
príncipe heredero
de Antonino Pío
y entonces
podemos hablar
de que esta escultura
fue realizada
entre el 145
y el 150
después de Cristo
por la manera
de como lleva la barba
como lleva el pelo
etcétera
permeti'm el paralelisme
pero es como una
petita máquina del temps
no?
es decir
es una petita máquina del temps
que ahora mismo
podemos ir al siglo II
después de Cristo
no?
sí, sí, sí
a més
aquesta peça
también tiene una historia
curiosa
porque
como he dicho
muy bien
formaba parte
de la categoría
de la familia imperial
pero después
un momento determinado
la va ser reputjada
y la van llençar
en un pou
y ahora
hace 151 años
va aparecer
en el reglament
d'un pou
el señor Cartanyá
que tenía
que tenía
el terreno
n'hi havia el pou aquí
va buidar el pou aquest
i va començar a sortir peces
i va sortir el cap aquest
el de l'Ucibert
etcétera
i va fer
va ser una troballa excepcional
que va adquirir
l'Arcadre Ecològica
Tarraconense
al seu moment
i que després
va passar al Museu Arcadre Ecològic
té una història divertida
que ha estat
a Montpou
i ha saltat
al Museu
És una mica
el paral·lel
seguint amb el que deia Eva Coppel
el paral·lel
del que ara hi ha
no són
plans per exemple
de l'Ajuntament
o espais oficials
que ara hi ha
el retrat del rei
i del president
de la Generalitat
o del president
del govern
fora de Catalunya
i ara
hi ha arxius
i arxivística
i la voluntat
i l'obligació
de conservar
les coses
antecedents
però abans
era allò
de rei postó
com es diu
rei mort o rei postó
és a dir
hi havia una successió
i al moment
en què aquest senyor
ja no servia per res
no interessava ningú
la seva escultura
I cap al pou
amb el pou
hi haurien de més tard
no?
Bueno
l'Eva veig
que està dubtant
segurament té dades
per pensar que no
però
és a dir
les modes
canvien
les unitats
canvien
i per tant
l'escenari
de la ciutat
es va adaptant
als nous temps
Que digui
No
que en un cas
com el de Marco Aurelio
yo creo que
pierde la cabeza
por decirlo de una manera
ja en épocas
muy tardías
es decir
Marco Aurelio
tiene una vigencia
muy larga
porque es
uno de los considerados
emperadores buenos
como también Augusto
y en contra
por ejemplo
de Caracalla
o alguno de ellos
con lo cual
es muy dudoso
que su escultura
se quitara
hasta bien entrada
la época tardía
cuando ya Tarragona
no tenía ninguna importancia
Estamos hablando
desde una perspectiva
amplia del tiempo
del proceso
de la historia
yo ahora no entro
en si fue en un momento
determinado otro
pero que
llegado momento
se tira a un pozo
por alguna razón
y esa razón
es que
ya nadie se acuerda
de Marco Aurelio
en aquel momento
fuera cuando fuera
es un pueblo diferente
el que entra
Anem a seguir
el recorregut
porque estamos
apurando
mucho el tiempo
creo que haremos
de hacer una segunda parte
un día o otro
aprovecho que tengo
el anfitrión
para demanar
a qué hora
seguimos haciendo
el recorregut
al Museo Nacional
Arqueológico de Tarragona
hoy somos
en esta sala
la superior
la quarta
donde estamos
haciendo diferentes
visions
de estátues
de la época romana
donde estamos
ahora
Estamos en
el lugar del museo
donde se exponen
las esculturas
de la escola
del Collegium Fabrum
la escola
del Collegium Fabrum
es la sede
de la asociación
de los trabajadores
de la construcción
de Tarraco
que tenían
un lugar
una sede
donde ellos
se reunían
y para ser
la más bella
le colocaban
esculturas
pero que normalmente
no estaban pagados
por ellos
porque eran
gente pobre
eran artesanos
o trabajadores
sino que tenían
un patrono
y ese patrono
es el que
les construía
la asociación
un personaje
rico
e influyente
de la ciudad
que les
construía
la asociación
y la decoraba
con esculturas
hay una serie
de piezas
que son
que no se pueden
obviar
en un lugar
así
por ejemplo
hay un retrato
de un emperador
el emperador
Claudio
en este momento
que es una también
de las piezas
más bonitas
y en este caso
realizada con mármol
de paros
con lo cual
tenemos un ejemplo
de la utilización
en una escultura
importante
de ese material
y que en unas colas
de ese tipo
en una sede
siempre que tenía
que haber
un retrato
del emperador
y que además
eso en ese caso
aunque el antiguo
seguía allí
no se quitaba
pero sí se iba cambiando
y por ejemplo
aquel busto
que vemos allí
desgraciadamente
sin cabeza
pero por el estilo
sabemos con seguridad
que se trataba
del emperador
Adriano
que también
tenía que estar
en un edificio
semipúblico
de ese tipo
pero también
tenía que estar
la estatua
de la divinidad
y en este caso
tenemos esa cabeza
de Minerva
porque Minerva
es la protectora
no solo
de los guerreros
que es lo que todos
conocemos
sino también
era la protectora
de los artesanos
por lo tanto
en una sede
de unos trabajadores
de unos artesanos
tenía que estar
la figura
de la diosa
que los protegía
¿Qué porta el cap
a saber qué es?
Es el casc
de la diesa
que es militar
energica
que va vestida
va cuirassada
i per tant
s'aixeca una mica
perquè se le vegi
la cara
això
en moltes escultures
no només de divinitats
no també d'herois de grecs
porten el casc aixecat
perquè se li vegi la cara
és com un cas
de motorista
per entendre's
que pots aixecar una mica
i pots veure la cara
On apareixen?
Si el relleu de Minerva
de la torre de Minerva
que li dóna nom
de la muralla
tinguéssim la part superior
del relleu
aquella Minerva
aniria a part
d'en la llança
i l'escult també
amb el casc
sempre va amb el casc
Deixeu-me dir
els companys de realització
que farem una mica
de pròrrogues
és a dir
que ens avancarem
una mica més en el temps
farem 5 minuts més
ni que sigui
perquè voldríem aprofundir
una mica més en aquest aspecte
i hauríem d'acabar
que és l'hora
però seguim
seguim en directe
des del Museu Nacional Arqueològic
expliquem la història
d'aquest bus
Aquesta peça
a la qual era
del Col·legio Unfarro
o sigui
una ocupació
de treballadors
que també feien
també de bombers
en aquella època romana
feien també de bombers
moltes coses
i curiosament
quan això
va quedar arruïnat
aquest asseu
aquest edifici
i molt més endavant
s'hi va construir
doncs aquestes cases
és la Rambla Nova
i allà
va fer un forn
el forn del Cisne
i llavors l'any 29
vam fer una sèrie d'obres
amb aquest subsol
d'aquest forn
i va passar
tota aquesta sèrie
d'escultures
per tant
l'any 29
van recuperar
la seu
d'aquest col·legi
de treballadors
amb un forn de pa
o sigui
que és una cosa curiosa
que en el temps
va passar
va passar
a ser d'una seu
d'un col·legi
de confreria
o com vulguis dir
d'agrupació de treballadors
a ser un forn
purament per vendre
barres de pa
Déu-n'hi-do
quan estem avui
aparent aquí
tenim temps
de comentar
i que sigui una peça més
quina escolliríeu
de les que tenim per aquí
per comentar
i per acabar
no tocant pedra
totes aquestes peça
són interessants
perquè formaven
part de la decoració
d'una fóent
d'una fóent
i doncs una
que és
vamos a dir
curiosa
és aquesta
que tenim aquí
perquè representa
un petit
Hércules
un Hércules
d'un
que además
lleva
els atributos
d'Hércules
com la piel
de león
sobre la cabeça
i la clava
en la mano
però
en vez de
apoyar
el pie
d'ereixo
com se
fa en
les escultures
de Hércules
adulto
sobre un león
apoya el pie
sobre una oca
és a dir
és un Hércules
pequeño
però
també ha vencido
no puede vencer
un león
perquè és molt petit
però ha vencido
a una oca
és una pieça
interessant
perquè
és una pieça
també amb una
cierta ironia
a partir
d'un cierto
moment
ja todavía
en el mundo
helenístico
les divinidades
que eren
como muy sagrada
y hay un momento
que se humanizan
y entonces
se las representa
también
con una cierta ironía
y esta pieza
es un ejemplo
de esa ironía
que se utiliza
o mejor dicho
que sí
que se utiliza
para mostrar
a las grandes divinidades
mostrándola
eso
como un niño pequeño
y con los atributos
pero
es una pieza
como de rococó
no es una pieza seria
no es como esa Minerva
por lo tanto
es una decoración
de una fuente
no es una estátua
para mostrar
a la divinidad
que protege
este lugar
¿es de alguna vila romana?
no, no es
d'aquest col·legio
fau
estem parlant
d'aquesta col·lección
parlant de coses
d'així
a Reus
i a Hèrcules
va servir
com a motiu
heràldic
perquè Reus
va ser
quedada
esforçada
llavors l'heroi
per excel·lència
de l'esforç
és Hèrcules
i a Reus
hi ha la font
d'Hèrcules
que hi ha un Hèrcules
evidentment més gran
adult i gros
però què té la gràcia
aquesta
que és un déu
molt popular
no tan popular
pot ser com Bacus
que Bacus
n'hi havia a tot arreu
hi ha moltes viles romanes
de l'entorn
que hi ha molts Bacus
hi ha Bacus
i hi ha Bacus
s'ho han trobat
perquè aquí hi ha
gran producció
de vi
en un cert moment
al segle I
segle II
encara
hi ha molta producció
de vi
per tant el Bacus
és el déu
del vi
de la Beremania
i Hèrcules
va ser
això
com diu ella
és el heroi
de l'esforç
que ha de superar
una sèrie d'obstacles
per tal de poder
arribar a la divinitat
màxima
és un noi
un noi en aquest cas
però té la gràcia
hi ha algun cas
per exemple
em sembla que és
l'Andalusia
que es va trobar
una escultura
d'un nen
un Hèrcules
escanyant les serps
que és el primer
fet que va fer important
i estava en una església
com el nínio
de les serpes
o sigui
l'havia identificat
com el nen Jesús
i l'havien col·locat
en un altar
per tant
aquestes divinitats
a vegades
han estat reciclades
també
en èpoques
medievals i modernes
jo crec que ens queda
molta cosa al tinter
jo crec que
haurem de fer un segon programa
ja miro també
la Carme Badia
que la tenim per aquí
a la producció
i haurem de fer un segon programa
perquè aquí
ens ha quedat
molta tinta
molt de suc
per explicar
Eva Copé
un plaer
la veritat
ha sigut un plaer
parlar amb vostè
i transmetre
aquests coneixements
també als soñents
de Tarragona Ràdio
gràcies
moltes gràcies
a vostès
per haver-me invitat
per l'espartesa
que ens ha transmès
Jaume Massó
gràcies també
a vosaltres
i farem un segon capítol
no sé
amb el Francesc Terrats
a veure si ho podem lligar
això el Francesc
quan vulgueu
estem a la vostra disposició
aquí ens ajudem
els uns o els altres
i recordeu també
visites guiades
per aquest entorn
per poder doncs
aprofundir en cadascuna
d'aquestes peces
són només una mostra
molt petita
de tot el que hi ha
aquí en aquestes diferents plantes
del Museu Arqueològic
a la plaça del Rei
Museu Nacional Arqueològic
que avui hem fet
des d'aquí
doncs aquest
Toquem Pedra
número 31
com sempre
en producció
de Carme Badia
amb Joan Maria Bertran
a la part tècnica
Lluís Comas
a Estudis Centrals
us ha parlat Josep Sunyer
tornem d'aquí 15 dies
adeu-siau
milistr senses
un 얼마 deès
un alumbar
i tendèOk
a Estudis Centrals
els proposals
els pitcher
onCanada
i que呀
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha
hi ha