Comença Tuquem Pedra, un espai en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, ICAC.
Avui, programa número 39 del Tuquem Pedra, que fem en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, ICAC.
Programa que dediquem a parlar sobre la destrucció del patrimoni arqueològic a Síria.
En parlem amb Miquel Amorís, catedràtic de Prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha excavat a Síria de l'any 1978 al 2011 i és membre del comitè de salvaguarda del patrimoni sirià de l'UNESCO.
És un arqueòleg que podríem dir que pràcticament ha fet la seva carrera a Síria.
Ha excavat, sobretot, gestiments neolítics a la regió de Palmira en un projecte internacional entre el 78 i el 87
i a l'abait de l'Eufertés entre el 91 i el 2011.
Segueix en contacte amb Damasc, però només amb zones que no són encara ocupades per l'estat islàmic.
També ha excavat a Turquia.
Parlem amb ell i també conversem amb Maria Bufill, investigadora postdoctoral també de l'Autònoma de Barcelona,
que ha treballat en excavacions arqueològiques a les regions de Damasc, Alepi i Hasake durant molts anys.
Toquem pedra?
I en aquest Toquem pedra, com veiem, parlem de Síria i parlem dels monuments d'aquest país,
i parlem també en particular de Palmira, i a més a més amb dos experts investigadors que hi han treballat
i han estat aprenent part, com escoltàveu a la introducció, en diferents campanyes d'excavació.
Saludem d'una banda el Miquel Molís, que ja el tenim a l'altre costat al fil telefònic.
Miquel, què tal? Molt bon dia.
Molt bon dia.
Miquel, que està acompanyat d'una altra investigadora, la Maria Bufill, que també és per aquí.
Maria, què tal? Molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Bé, parlem una mica d'entrada, com esteu veient des d'aquí totes les imatges que ens arriben de la zona
amb ja la destrucció ben evident d'algun d'aquests monuments amb els quals hi heu treballat?
Clar, la sensació primera és, diguem-ne, d'impotència, tristor i, diguem-ne, una mica de ràbia continguda,
en aquest sentit, perquè, vulguis o no, diguem-ne, a la destrucció del patrimoni,
entenem en termes genèrics que no hauria de formar part dels enfrontaments, diguem-ne,
la part militar una mica hauria d'estar absent, prou dolor tenim per les vides humanes
que, d'alguna manera, si ja ens hi hagi d'afegir una mica aquesta destrucció d'un bé col·lectiu
com és aquest, que no té cap banda política determinada.
Per tant, sentiment de ràbia, no?, i d'impotència, no?, des d'aquí.
I també suposo que pels companys que són allà, que són al Siria, no només investigadors,
sinó també, doncs, joves, arqueòlogs que comencen i que també lluiten per aquesta salvaguarda, no?, del patrimoni.
Sí, tenim diversos companys que han treballat amb nosaltres tant a camp com a la ciutat de Damas,
que és on està la direcció general d'Antiguitats.
Doncs, alguns han hagut de marxar a l'estranger i uns altres han decidit quedar-se
i són realment els que ho estan passant pitjor i que estan quasi que donant la seva vida
per al patrimoni de Siria.
I, bueno, la relació que tenim amb ells, doncs, clar, també ens fa patir bastant a nivell personal.
A Miquel, ets membre del comitè de salvaguarda del patrimoni sirià per part de l'UNESCO.
Què pot fer aquest comitè, aquest òrgan internacional, davant d'aquesta destrucció, doncs, que sembla sistemàtica, no?
Sí, a l'UNESCO potser li podríem recriminar que comencés una mica tard, diguem-ne, les seves actuacions.
És veritat, això no hi ha hagut algun que ho ha criticat, jo no els defensaré pas,
però és veritat que des de fa pràcticament, diguem-ne, dos anys té diversos programes amb actuació, en marxa,
i aquests programes estan orientats a col·laborar una mica amb el que deia una mica la Maria,
és a dir, d'una part amb la Direcció General d'Antiguitats, diguem-ne, de Damàs,
que és el que en aquests moments és la institució que encara d'alguna manera lluita perquè la destrucció sigui mínima,
i d'altra part una mica també amb la col·laboració en pla de formació de professionals de l'arquidologia.
En aquests moments hi ha un programa en marxa, té una seu a Beirut,
i des d'aquesta seu s'està formant una mica, diguem-ne, agenda patrimoni que puguin actuar.
Lògicament en aquests moments no es pot actuar sobre els monuments directament perquè la situació bèl·lica ho impedeix,
però sí que, diguem-ne, ha posat en marxa una mica aquest i això.
De fet, potser el que podríem demanar per això a l'UNESCO seria que, diguem-ne, d'alguna manera,
amb la seva força, diguem-ne, simbòlica o política, diguem-ne, intentés, ja sé que és difícil aquestes coses,
però intentés avançar amb la consecució d'una pau, diguem-ne, d'avançar cap allà on volem tots que el conflicte militar bèl·lic, diguem-ne, s'acabi.
Maria, tu has treballat també a les regions de Damàs, de l'EPO, de Gassà, que durant molts anys,
és molt més el patrimoni que hi ha, doncs, que encara està d'en peus, però que caldria preservar,
que no passa aquest canvis ara, doncs, que ja malauradament poca cosa s'hi pot fer, no?,
un cop ja destruït o s'hi haurà de fer en un futur, però vull dir que hi ha un gran llegat patrimonial a Síria que cal preservar.
Bueno, i tant, i qualsevol persona que hagi visitat el país ho pot veure,
perquè les ciutats de l'EPI i de Damàs són de les més antilles del món i de les millor preservades a nivell patrimonial.
El problema que tenim també és la desinformació, perquè realment no sabem ben bé què és el que continua d'en peus
i què és el que ja s'ha destruït, perquè hem vist moltes imatges que les utilitzen com a propaganda del règim de l'estat islàmic,
però realment és difícil saber fins a quin punt s'ha destruït el patrimoni i què és el que encara es conserva.
I una part que és ben evident, no?, vull dir, perquè han arribat les imatges que han fet la volta al món,
en aquest cas sí que és ben evident, però vol dir que potser hi ha altres zones on també s'han fet destruccions sistemàtiques
i que no han arribat aquí, no?
Sí. El gran problema està una mica amb les zones que podríem dir que estan ocupades per l'EJ, per l'estat islàmic.
En aquestes zones hi ha un buit total d'informació, perquè, diguem-ne d'alguna manera,
és una de les seves polítiques, no hi ha possibilitat d'accedir-hi cap dels informadors,
tant locals com d'alguna manera periodistes, no ha pogut accedir a aquestes zones.
Per tant, no tenim coneixement de l'estat exacte d'això.
Sabem, perquè ells fan difusió d'aquestes imatges de manera ostentatòria,
que hi ha ciutats, ara està actualment, diguem-ne, molt atacant pel Mira,
però abans havia estat Raca, una ciutat, diguem-ne, que ara és la capital del Califat,
doncs en aquesta ciutat, quan hi van arribar l'estiu del 2014, ja van fer destruccions sistemàtiques.
Per tant, d'alguna manera, però abans no coneixem l'abast d'aquestes destruccions,
excepte amb les parts que ells volen.
I amb les parts que ells volen, lògicament, la nostra reacció és virulenta,
perquè d'alguna manera, independentment del concepte,
hi podria haver algú que digués, home, doncs aquest patrimoni, diguem-ne, n'hi ha molt més en el món,
les pedres no són tan importants, etcètera, però és que, diguem-ne,
d'alguna manera és allò de la memòria col·lectiva de la humanitat,
i aquest és el valor que, diguem-ne, jo crec que qualsevol persona,
qualsevol oient que ara ens estigui escoltant estarà d'acord en dir,
és a dir, lògicament primer hi ha les vides humanes, hi ha els desplaçats,
que això és un drama realment importantíssim, però en següent lloc,
o un dels llocs, diguem-ne, força endavant,
és aquesta idea, diguem-ne, de la memòria de la humanitat,
els documents històrics, d'alguna manera, que encara que siguin petits,
d'alguna manera ens ajudaran, o ajudaran els nostres fills i nets
a poder reconstruir la història.
Miquel, pràcticament has fet la carrera, podríem dir que a Síria, no?,
perquè veig que ja vau començar a excavar l'any 78,
per tant ja fa alguns dies, no?, en una campanya,
i heu estat pràcticament fent excavacions, doncs fins pràcticament 2011, no?
Quina és l'evolució del país en aquest temps, de 2011 en l'actualitat?
És a dir, en quin moment veieu que no és possible ja anar al país
a aprendre per una excavació arqueològica?
Clar, això que deies una mica, hem tingut la sort una mica com a equip universitari
de començar fa molts anys i anar veient l'evolució.
Doncs des del nostre punt de vista, i amb totes les dificultats que hi van haver,
vam poder veure des d'això, a finals del 70 fins al 2011,
que de fet no ho explicaré, però no ho vèiem,
diguem-ne, l'evolució d'un règim d'alguna manera d'aquests àrabs,
que en algun moment hi han estat socialitzants,
diguem-ne, a passar cap a un règim cada cop més entre comès,
així, presidencial i, per tant, diguem-ne, amb una tutorització.
Nosaltres vam estar molt esperançats el 2000,
quan, d'alguna manera, la joventut, i hi va haver la mort del pare Sat
i el reemplaçament pel seu fill,
hi va haver tota una sèrie, diguem-ne, de transformacions,
pels que fan missions estrangers sabran que una de les claus és poder telefonar
i poder tenir notícies de l'estranger.
Doncs, l'any 2000, 2002, vam poder començar a tenir internet,
i, per tant, diguem-ne, telèfons mòbils,
era una obertura que ens permetixis.
Però, sobretot, era la joventut d'allà que participava plenament
en les nostres excavacions, en la nostra investigació.
És a dir, Síria, el patrimoni sirià,
havia passat d'un règim que podríem dir imaginal als anys 70
a una posició bastant central
que, a més, afavoria, d'alguna manera, un turisme cultural,
diguem-ne, sobretot als 90s i als 2000s,
en què la gent, doncs, feia, efectuava viatges,
anava a veure aquestes ciutats patrimoni de la humanitat.
Recordem que Síria té sis ciutats de patrimoni de la humanitat,
per tant, és un ric bagatge.
Llavors, clar, nosaltres anàvem treballant amb els nostres projectes,
sobretot més orientats no tant a èpoques romanes,
sinó a la prehistòria,
i llavors va ser el 2011, quan, diguem-ne,
quan vam arribar, ens vam parlar, diguem-ne,
de possibles revoltes vinculades més o menys al món de les primaveres àrabs
que aquells anys s'estaven donant,
i de mica en mica, diguem-ne,
vam fer una campanya a la primavera,
amb sensació, diguem-ne, cada cop una mica més expectant
del que començaven a haver-hi els primers enfrontaments,
i, posteriorment, no els he d'amagar,
diguem-ne, la Setmana Santa del 2011,
vam decidir tancar una mica abans la campanya
perquè ja hi havia sensacions una mica d'inseguretat.
Llavors, va ser l'última d'això que hi vam anar,
però tampoc ens pensàvem que aniria tan a la valenta la situació.
Pensin vostès que vam deixar-hi els ordinadors
que teníem a la casa d'excavacions,
els ordinadors, la roba que sempre teníem allà,
els materials arqueològics encara estan a la nostra casa d'excavacions
a prop del gestiment que treballàvem en aquell moment,
a prop de l'EP.
És a dir, d'alguna manera, ens va sorprendre.
Això potser seria una desclarificació nostra de no sàpiguer-ho venir,
però jo diria que molta gent no va percebre
que la cosa aniria tan a la valenta.
Amb tot manteniu el contacte, no?
Veig també amb Demasca, especialment, no?
Sí, i això la Maria, que té també bones amigues en aquest sentit,
us en farà cinc cèntims.
Sí, bé, el Miquel té contacte bastant sovint
amb el director general de les Antiguitats
i, a part, tenim companyes que han treballat amb nosaltres
i amics que encara hi treballen, a la direcció general,
de Demasca i també en alguns museus de la resta del país.
I què expliquen? És a dir, com viuen el dia a dia?
Pots imaginar, senten les bombes caure,
tenen talls d'electricitat i d'aigua molt sovint.
Bé, és un estat en guerra total.
A la Masca encara s'ha mantingut una mica
com a búnquer del que és el govern,
però tot i així estan en guerra.
Aquí ens arriben també les imatges
i l'acollida, la futura acollida de nous refugiats sirians
que també es faran aquí a Catalunya.
Veiem, per tant, aquesta fugida, però es parla de milions de persones.
L'altre dia, per exemple, un fotoperiodista
que va estar a la zona, ens explicava això,
que podríem parlar de milions de persones
que no és que fugin ara, és que ja fa temps
que estan fugint d'aquest horror del dia a dia.
Sí, clar.
Bé, la guerra té molts, diguem-ne,
molts efectes en la població
i un d'ells és això, el bé d'exilar-se.
La societat catalana la coneix bé
perquè el 39 també bona part d'ella
va haver d'exilar-se
i una mica el símil, la comparació amb aquesta imatge del 39
es pot donar.
Primer hi va haver un desplaçament
tan interior a la pròpia Síria
com a el que podíem dir els països del voltant,
Jordània, Líban, Turquia,
va ser, diguem-ne, un receptor, diguem-ne,
des del 2012 fins al 2014,
diguem-ne, d'aquestes poblacions,
d'aquestes famílies que en una situació molt inestable,
amb destruccions sovint de les cases,
doncs es veuen obligades a marxar.
Aquest any ha sortit un exili ja molt més forçat
cap a Europa, amb molta població
i clar, lògicament, jo crec que la societat europea,
aquesta societat entre comets del primer món,
ha d'intentar fer l'esforç, diguem-ne,
i el que podíem dir la ètica,
la situació de solidaritat que ens demana a tots
de poder-los acollir
i intentar oferir-los un futur més bo,
que no sigui el de la guerra que la tal.
Des del punt de vista patrimonial,
la pregunta us la faig als dos,
quin és el dany més irreparable
del que heu vist que s'ha fet ara?
Potser la zona de Palmira, no?
Però, en conjunt,
quin és el dany més irreparable
que han fet fins ara, fins al moment?
Començo jo i després li passo a la Maria,
però l'edat seria, primer lloc,
és a dir, hi ha dos tipus,
jo, si us sembla bé,
parlaria de dos tipus de danys.
Un és el dany amb vents d'edificis,
amb estructures,
i aquest, d'alguna manera,
va tenir una etapa fins al 14,
que eren efectes col·laterals,
amb jaciments com, jo que sé,
el crac dels xevaliers,
la mesquita de l'Eb,
és a dir, efectes que no eren tant,
diguem-ne, efecte de guerra,
sinó que eren, diguem-ne,
alguns, diguem-ne, efectes de,
diguem-ho així, col·laterals,
de bona manera.
Però durant aquest període,
la primera fase de la guerra,
el que hi va haver va ser
molt saqueig en els jaciments arqueològics.
Això sí que està constatat,
perquè és molt difícil,
donada la riquesa arqueològica d'aquell país,
doncs, tenir-hi un control absolut.
Per tant, diguem-ne,
hi haurí que sí.
Ara bé, la situació ha canviat des del 2014,
des de l'estiu de l'any passat,
en quan, diguem-ne,
l'estat islàmic ha optat que el patrimoni
sigui realment, diguem-ne,
un objecte de guerra,
i per tant l'utilitza de la mateixa manera
que utilitza les escenes macabres
de segons quins crims que realitzen les persones.
Per tant, d'alguna manera,
la destrucció voluntària
ha entrat a formar part de l'estratègia de guerra
i com a tal té, lògicament,
un efecte encara més gran.
i dintre d'aquesta fase,
lògicament, la destrucció de Palmira
és la més significativa, no?
Pensen que vostès que Palmira és una petita joia.
Per la meva part,
jo crec que seria difícil d'establir
quina és la pitjor pèrdua,
perquè realment se'ns fa difícil
de comparar, no?,
què és més important,
l'esplendor de l'imperi romà,
com a exemple tenim la ciutat de Palmira,
o tota la riquesa de l'arquitectura musulmana
i tot el que hem perdut a ciutats com Alep,
o ja en època medieval,
el caràcter Chevalier
o el castell de Salahadín.
Vull dir que és complicat,
perquè també està una part
de l'interès històric i patrimonial
i d'altra banda també tenim
una important riquesa històrica o artística,
vull dir que aquí és difícil establir una jerarquia,
vull dir, tot és una gran pèrdua per la meva part.
També hi ha la part, Miquel,
d'entrar als museus
i arrasant pràcticament tot el que trobàvem, no?
Sí,
el dels museus aquí,
hi ha hagut una bona política en general,
una bona política preventiva,
i és que des del segon any de guerra
la major part dels museus
van decidir,
diguem-ne, d'alguna manera,
treure de les vitrines
i de les sales d'exposicions
tots els materials,
diguem-ne,
mobles,
endreçats a caixes ben tancades
i baixar-los als sòtanos
i protegir al màxim
el que podíem dir-ne
totes les estàtues
que hi ha sovint a les entrades dels museus,
etcètera,
és a dir,
les peces que no es podien moure.
Per tant,
en termes genèrics
es considera que el museu,
com a diferència,
per exemple,
del que va passar a Bad Dark
fa 10 o 12 anys,
diguem-ne d'alguna manera,
en què allà sí que hi va haver
uns pillatges molt importants,
aquesta situació a Palmira,
ni a Palmira,
ni a General Assidia,
s'hauria donat.
Ara bé,
tornem a la mateixa,
una mica,
aquesta idea,
diguem-ne,
d'aquests últims mesos
o aquest últim any,
la situació ha canviat
i és per això
que d'alguna manera,
com s'ha seguit per la premsa,
aquests companys que parlàvem
amb el director general Alfront,
amb el Moun Abdul Karim,
han fet aquesta política
que abans que,
per exemple,
va passar a Palmira
abans que arribessin
pròpiament
a les tropes
de l'estat islàmic,
poder treure una part,
diguem-ne,
del que seria
el patrimoni del museu
i portar-ho cap a llocs segurs.
Parlem d'una zona,
parlem de Síria,
parlem d'intervencions
que ja heu fet,
fins i tot amb jaciments
neolítics,
i també parlem
de la Vall de Déu,
Fertés,
no?,
on també heu intervingut
en alguna de les excavacions
arqueològiques.
on regula la importància
d'aquest enclavament
de cultures,
d'aquesta zona,
d'aquesta terra,
en definitiva,
des del punt de vista patrimonial,
des del nostre llegat,
doncs això,
ja començant parlant
de la prehistòria,
no,
pràcticament fins als nostres temps.
Per què és tan important
Síria com a enclavament?
Bé,
a Síria tenim jaciments
molt importants
des d'èpoques
molt antigues,
tenim jaciments
amb restes de Neandertals,
que són,
diguéssim,
que estan a la primera línia
d'importància mundial,
i després,
que és el camp
en què treballem nosaltres,
els primers agricultors
del període neolític,
aquí,
a la Vall de Déu,
a l'Eufretés
va tenir un paper
bàsic
en el que és
la nostra regió,
ja que allà
es documenta
la primera
documentació
de plantes,
perdó,
la primera
domesticació
de plantes i animals.
En jaciments
com el que escavem,
Terja Lula,
tenim,
doncs,
ben documentat
tot aquest procés
d'utilització
de plantes silvestres
i del procés
de la domesticació
de plantes i animals.
I llavors,
a partir d'aquí,
a partir de la Vall de Déu,
a l'Eufretés,
com a focus
de domesticació
es va extendre
cap a altres regions.
Per tant,
Miquel,
també que seria
aquest passat,
aquest prehistòric,
amb tot el conjunt
de l'evolució
de tot el continent
i del continent veí,
no?
Sí,
clar.
Recordo,
un lloc tan clave,
un lloc tradicional,
diguem,
és a dir,
en el fons,
en aquests moments,
per el que és
aquesta revolució,
entre guimetes,
entre cometes,
diguem-ne,
revolució neolítica,
el lloc
on es dona
amb major antiguitat,
on es dona
amb una repercussió
posterior en un territori
més àmpli,
entre el qual hi ha
Europa,
Catalunya,
diguem-ne,
és el Pròxim Orient,
és a dir,
el Pròxim Orient,
aquesta zona una mica,
diguem-ne,
del creixent fèrtil,
diguem-ne,
és la zona on,
per primera vegada,
els grups de caçadors,
recol·lectors comencen a cultivar,
comencen a domesticar els animals
i des d'allà
hi ha una difusió
d'aquestes innovacions
cap a tot el territori europeu
i també,
en part,
cap al món asiàtic,
és a dir,
realment és un focus
de naixement
de la civilització
molt important
i que és una mica
la recerca
que nosaltres hi fèiem,
però pensen també
que, diguem-ne,
arrel,
malauradament,
el conflicte
de la zona d'Irat
i que no s'ha pogut treballar
gaire mesopotània clàssica,
aquests últims 20 anys
el treball que s'ha fet
en ciutats del tercer mil·lenni
i del segon mil·lenni
s'ha posat en evidència
que Síria
també té una relació,
aquesta zona del nord de Síria
també té una relació
amb el que podríem dir-ne
el naixement de la ciutat,
l'aparició
del concepte de ciutat
com a tal,
com un centre administratiu,
com un centre polític,
com un centre religiós
i això,
jaciments com Telbrac
o segurament han sentit
a parlar d'Ebla
o de Mari,
excavacions fetes
per dons italians
o francesos
en aquests dos últims casos,
havien exemplificat
de manera excel·lent
el que podríem dir-ne
aquestes llugues revolucions
de les quals
diguem-ne
Síria és testimoni.
Ja anem acabant,
però els volia preguntar
també per aquestes zones
de les quals ja hem parlat,
aquests jaciments,
diferents jaciments
en el conjunt del país
que ens ocupa de Síria,
en algunes ja s'han fet
tasques preventives,
com ens explicaven,
per tal de preservar
quan puguin arribar
aquestes forces
d'ocupació
i de terror.
N'hi ha alguna
d'aquestes zones
per la qual s'hagi de patir
especialment
a partir d'ara?
No ho sé,
sí,
jo diria per totes.
Però,
però,
parlant de 300 mil·lèni
hi ha un jaciment
que ha sofert molt,
que és el jaciment
de Mari.
Per què ha sofert molt?
Perquè Mari
estava ben bé
al sud-est,
molt proper
a la frontera
d'Iraq,
l'Eufrates,
però molt proper
a la part inferior,
i per tant
proper
a les zones
frontereres
de permeabilitat
molt gran,
que ha fet
que durant aquests últims anys
hagi fet
un excés,
diguem-ne,
d'excavacions clandestines,
es parla,
diguem-ne,
que hi han entrat
inclús en bulldozers
i per tant
s'han carregat,
diguem-ho així,
una bona part
dels jaciments
en busca
d'objectes,
en aquest cas
sí,
objectes que entren
a formar part
del mercat negre
de les antiguitats
i que en el fons,
diguem-ne,
d'alguna manera
van subministrar
diner
que juntament
amb el petroli
sembla que és
la part
del finançament
que l'estat islàmic
té més ben assegurat.
No és,
entenc,
per tant,
una sola zona
sinó
pràcticament totes,
no?
Sí,
sí,
sí,
el problema
és aquest,
diguem-ne,
que costa molt
tenir unes zones
controlades
a nivell de territori.
Una cosa són els museus,
que l'estar
amb ciutats
i etcètera
pots,
entre cometes,
trobar mesures
efectives.
D'altra cosa
són,
em sembla que són
cap al voltant
d'uns 15.000
exerciments
arqueològics
que es fa molt difícil,
diguem-ne,
de poder-los
donar-los
una seguretat
que seria necessària.
Ara sí,
última pregunta
i els hi faig els dos,
què li devem
al conjunt
de la humanitat
en aquests
exerciments
de Síria,
en aquests vestigis,
aquests vestigis
del passat de Síria?
Home,
jo diria que d'alguna manera,
jo diria que
el que hem de fer
sempre és una mica
la lectura,
diguem-ne,
universal,
és el que,
diguem-ne,
els arqueològics
tenim l'avantatge
de poder fer-lo
treballant
amb distàncies
cronològiques
i, en el fons,
jo crec que
és bo que la humanitat
consideri
que hi ha
una memòria col·lectiva,
una memòria
que pertany
a tothom,
unes evolucions
històriques
que, a més de tenir
la dimensió,
doncs,
podem dir així,
local o nacional,
tenen una lectura
que va més enllà
que correspon
a tota la humanitat,
no?
Llavors,
aquest és una mica,
diguem-ne,
el perill
que hi ha
en aquests moments,
és a dir,
que una part
de la nostra memòria
col·lectiva,
com a catalans,
però no som tots
com a mediterranis
que som,
diguem-ne,
s'està perdent
i s'està perdent,
en el fons,
per un conflicte
polític o ideològic
o econòmic
i que,
d'alguna manera,
potser hauríem
de mirar
entre tots plegats
i caduc,
lògicament,
a les seves esferes,
sobretot els que tenen
entre cometes
més proverses,
de mirar
que s'aturi
perquè, en el fons,
a part del patrimoni
s'atura
amb molta vida humana
perduda,
no?
Però jo crec que la Maria
ho completarà
en aquest sentit,
encara,
amb aquestes dimensions
més generals.
Sí,
de fet,
estic totalment d'acord
amb l'opinió del Miquel
i respecte
a què li devem
a Síria.
En aquest sentit,
jo volia complotar,
més a dir,
per la vessant humana,
no?
Perquè,
almenys la meva experiència
fent feina allà
des del 2007
va ser increïble.
Jo anava a un país
que no coneixia de res,
pràcticament,
no s'havia sentit
parlar així
com en altres casos,
a nivell tant d'arqueològic
com turístic.
i vull destacar,
diguéssim,
la vessant humana
de la comunitat siriana.
Vull dir,
ens van,
almenys al meu cas,
ens van acollir
en una hospitalitat
i en unes ganes
de col·laborar
en un fi comú
com era
l'estudi
arqueològic
del seu patrimoni
i, bueno,
amb una hospitalitat
i amb un,
diguéssim,
una humanitat
increïble.
Vull dir,
això és el que jo crec
que ens hem perdut
en aquests anys
i que espero
que puguem tornar
a retrobar
perquè
és molt impressionant
el,
diguéssim,
l'amor que tenen
cap al seu patrimoni,
cap a la seva gent,
però que no resta
l'amor que puguin tenir
cap a altres països
perquè jo no vaig viure
en cap moment
cap situació
de perill
ni de rebuig
ni de res,
tot el contrari.
Una societat
totalment
hospitalària
i, bé,
com havia dit,
un 10 a nivell humà.
Per això sentim tant
el que els està passant.
I que és també
el que els hi podem tornar
nosaltres ara
a nivell d'acollida
aquests properes setmanes
i mesos.
Miquel,
per cert,
veig que també
ho has acabat a Turquia,
no?
almenys a Miquel.
Sí, no.
I també, malauradament,
també he vist
l'efecte, no?,
del terrorisme.
Clar, sí, sí.
Diguem-ne,
Turquia torna a ser
una mica,
entre cometes,
una mica similar
en aquest cas.
És a dir,
Turquia té un patrimoni
també molt gran,
té un patrimoni
molt bo
que pot donar
moltes claus
a la interpretació
històrica
i arqueològica
de la zona
i també té
en aquest moment
una situació convulsa
no solament
a les zones
de contacte
amb la frontera
siriana
on, diguem-ne,
des de fa uns mesos
o un parell d'anys
sempre hi ha hagut,
diguem-ne,
dificultats,
sinó que,
diguem-ne,
d'alguna manera,
com s'ha vist aquesta setmana,
diguem-ne,
arriba al cor de les ciutats,
ciutats que,
d'alguna manera,
així,
també cal fer un preg,
una oració,
diguem-ne,
d'alguna manera,
en plan laic,
diguem-ne,
perquè aquest país
retrobi també la pau
i l'estabilitat
que és vital
per tot el territori.
Miquel Molis
i Maria Bufill,
gràcies per atendre avui
el programa
toquem pedra
amb l'ICAC
i, en fi,
espero que aquests auguris
que han fet
alguns es puguin
acomplir,
arribi la pau,
si és possible,
doncs,
en aquest país,
a Síria,
també l'estabilitat
de Turquia,
un país que fa,
també,
anys que truca
a les portes d'Europa
i puguin tornar-hi,
doncs,
també a recuperar
la normalitat,
tant els que són aquí
volen escavallar
com també els que,
des d'allà,
doncs,
batallen per preservar
tot aquest patrimoni
que és el cap i la fi
de tots.
Gràcies
i fins la propera.
Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies, gràcies.