Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
l'anglès!
Tant el d'anglès com el de rus el porta l'Alien Mil a Bonar!
El d'anglès sí que està ple però el de rus no!
El d'anglès és cada dimarts de 5 i mitja a 6 i mitja
i el de rus de 7 a 8 de la tarda i el de rus encara teniu temps per apuntar-los.
Encara hi haurien places perquè ja ens ho explicava l'Alien Mila fa 15 dies
que són aquests tallers de conversa amb rus que hem de tenir una mica de base, no?
Ens explicava ella de la llengua, de l'idioma però que vaja que ens pot anar bé
si som estudiants de rus per exemple
doncs allò per no...
Jo crec que ha de ser entre segon i tercer de rus
és a dir un primer any no perquè en rus aprens poca cosa
en el primer any normalment ha de ser segon i tercer.
Sí que va bé per allò de no trencar la rutina
a l'estiu els que estudiem...
Vaja, les persones que estudien rus no pas jo
però les que les estudien rus sí.
La veritat estem molt contents de la resposta de la gent
tot el que és idioma sempre crida molt.
Després el dijous tenim un altre taller
un altre taller de PNL que el fa l'Institut de Tarragona de Programació Neurolingüística
és al matí de 10 a 12 i que encara també hi ha places vacants.
Em sembla que em van dir ahir les companyes que em quedava nou.
ara som a temps d'apuntar-nos.
I llavors també durant el dia sortirà la guia de ciència-ficció
que és un recull que està preparant una companya
de les obres més significatives al llarg de la història de ciència-ficció.
D'acord? I muntarem un expositor el mateix dijous i podreu venir
a portar-vos les obres que queden lliures
perquè la ciència-ficció és un gènere que es llegeix moltíssim.
Sí, sí.
I no només per joves sinó també per gent gran.
juntament amb la guia també podreu trobar pel·lícules destacades
relacionades amb el gènere.
Blade Runner, qualsevol d'aquestes.
La companya d'àudios, la Núria, ho està preparant.
Guia de...
Una guia de ciència-ficció.
Això ho aneu fent, no, Dolors?
Habitualment amb guies com una mica temàtiques.
Efectivament.
Mira, a mi m'interessa la ciència-ficció.
Exacte.
A mi m'interessa aquest tipus de literatura o aquest tipus de vídeo, de pel·lícules, de gènere.
És una manera de destacar com sempre el fons d'armari, no?
Les novetats normalment copen els mitjans de comunicació i les primeres portades.
Clar.
Però a part d'això, si som una biblioteca és perquè tenim un fons d'armari i el tenim prou bo.
Evitament.
I redescobrir, per exemple, els amants del gènere de la ciència-ficció...
Efectivament.
Doncs ja ens pot anar bé per anar descobrint, no?
Sí, Solaris.
Fons d'armari, exacte.
Saber que Solaris que va fer Tarskowski estava basat en l'obra famosa de Stanislav Llem, el polonès.
Les obres de ciència-ficció, els països que hi ha hagut dictadures o que hi ha hagut moments no clars políticament,
sempre els ha servit per parlar de la realitat sense haver de nomenar directament aquesta realitat, no?
Un gran mestre durant els anys 20 va ser Mikhail Bulgakov a Rússia, per exemple, no?
Cor de gos, us el recomano vivament.
Ja tenim la primera recomanació, eh?
Sí, sí.
Després ens faràs més, però de moment ja tenim la primera.
Sí, sí.
Molt bé, aquí hi ha de ciència-ficció que estarà dijous, deies, eh?
Dijous, sí, al llarg del dia.
Molt bé.
I després també...
Alguna cosa més per aquestes setmanes?
El divendres, cada divendres, des de la secció d'audiovisuals es fa un petit canapé musical,
que això és una recomanació d'alguna cançó que està sempre disponible a la biblioteca,
acostuma a ser una novetat, no sempre, però acostuma a ser una novetat,
i que es difon a partir del Twitter i del Facebook, d'acord?
I que sapiguesseu que l'estiu és una molt bona època per posar-nos les piles musicalment.
I tant.
Perquè tenim temps, platja, bici...
Podem aprofitar...
Tot el que sigui, sí.
Exacte.
I és cada divendres, això.
Molt bé.
Divendres que la biblioteca també ens fa aquest canapé musical i aquesta recomanació.
Efectivament.
Molt bé, Dolors.
I després, volia comentar que aquest any, jo no sé si ho ha dit algun altre company, m'imagino que sí, que es va comentar,
però aquest any celebrem els cent anys de la creació de la xarxa de biblioteques populars.
Per tant, el 2015 és l'efemèride de l'any de biblioteques, com a tal,
i també es va crear l'escola de bibliotecàries, perquè en aquell moment la formació havia de ser només per a senyores,
i a més havien de ser solteres les senyores, per poder ser bibliotecàries, el senyor Rubió ho ha volgut així.
Doncs mira, ho desconeixia.
I llavors, des de la biblioteca hem muntat un petit concurs, que podeu trobar la butlleta d'inscripcions disponible a la nostra pàgina web,
o si no ho trobeu us ho enviarem per correu electrònic, o també, si veniu presencialment a la biblioteca,
tenim allí l'expositor, i podeu agafar el concurs.
El concurs consisteix en que ens digueu un títol d'un llibre i un títol d'una pel·lícula que tingui lloc en una biblioteca pública,
o una biblioteca en general. Molt bé.
I a partir d'aquí teniu temps fins al 31 d'agost i a partir, crec que la primera setmana de setembre,
els que serem de vacances no, però els companys que hauran tornat faran l'escrutini
i el guanyador se'n portarà un lot de llibres.
Perfecte. Això amb motiu, com dèiem, de l'any de les biblioteques.
L'any 2015, en aquest concurs, recordem, Dolors, un llibre o una pel·lícula, deies?
Sí, un llibre i una pel·lícula, les dues coses.
Per exemple, jo us dono una pista,
els treballs perduts del Joan Francesc Mira, entraria dins d'aquí.
Molt bé.
Mira, ja tenim la primera pista.
Qualsevol pel·lícula americana que veieu que van a buscar,
investiguen, per exemple, Todos los hombres del presidente,
o totes aquestes pel·lícules que baixen unes escales d'una gran biblioteca,
allò és la Library of Congress, la mare de totes les biblioteques.
Fins i tot crec que coincideixes amb algun company teu,
que la setmana passada també ens donava una pista bastant similar,
però no la desvelem, perquè si no estem ja resolent gaire bé el concurs.
Per cert, la butlleta d'inscripció que ens la podeu fer arribar,
i si no, consultant a la vostra pàgina web.
Sí, o us l'enviem per correu electrònic,
o si veniu presencialment no la donem,
està allà damunt de l'expositor,
o us la descarregueu de la pàgina web.
Perfecte, bibliotecatarragona.gencat.cat,
que aquesta és la pàgina web, bibliotecatarragona.gencat.cat,
i allà trobarem tota la informació necessària.
La Dolors avui hauríeu de veure la taula,
perquè va carregada de papers i de llibres, si m'ho permets que ho digui així.
Si m'ho permets que ho digui així amb confiança.
Sí, sí.
I és que és la millor manera de fer-nos les recomanacions literàries,
és a dir, de portar-les físicament, no?
Sí, sí, sí.
Com que l'altra vegada la Núria em va dir,
tu parla de totes les recomanacions possibles,
doncs jo, just aquesta setmana passada que ens va arribar un plec de llibres nous,
dic, doncs mira, me'ls separaré i en comentaré uns quants,
siguin originals o siguin perquè són recuperacions de clàssics
que les editorials ara estan fent apostes per això, d'acord?
Per exemple, el primer.
Digues, digues.
El primer es diu Més o menys jo, del Miquel Durán,
i l'edite La Galera dins del segell Bucs d'Anaïdías, d'acord?
El Miquel Durán és un noi que debute,
és un llibre que les crítiques l'han deixat molt, molt, molt, molt bé,
no tant pel que explica, sinó per la forma, com ho explica,
i fins i tot arriben a dir que si cada any les editorials editessin sis o set llibres com aquest,
recuperarien els lectors d'entre 14 i 18 anys,
que això és un repte altíssim, perquè normalment en aquesta edat no passa.
Precisament és la franja que més costa, sembla, llegir, no?
Sí, sí, sí, és un repte que tenim des de totes les biblioteques públiques.
I el Miquel Durán que és això, un autor revelació, gairebé.
Sí, ell és mallorquí, el que passa que l'acció se situa a Banyoles
i és un noi d'una família normal, que coneix, està en una edat en què coneix el primer amor,
no té una bona relació amb la mare, amb el pare és correcte, amb una germana tampoc té relació,
però més enllà del que explica, del que passa a Banyoles, és com ho explica.
A més, és divertida la portada, perquè està feta a partir de do it yourself, no?
Un senyor que està fabricant un moble i al final s'està construint en ell mateix.
En el fons és això la literatura, no?
Ens llegim perquè ens narrem, en certa manera, no?
O narrem els altres.
I sempre, potser, busquem una mica d'identificació amb el que llegim, no?
Sí, de vegades sí, de vegades no.
Per exemple, tu ets dels que busquen identificació?
Jo sí, normalment sí.
Jo no.
A mi m'agrada veure què pensen i què fan els altres, també, no?
Això també, sí, per contrastar, no?
Sí, també és veritat.
A vegades, perquè la literatura ho veus i en canvi la vida real s'amaga moltes vegades.
Sí, però mira, potser jo tendeixo més a sempre buscar on estaria jo dintre d'aquella història, no?
Sí, sí.
Dintre d'aquell personatge, dintre d'aquell món, vaja.
Sí, doncs aquest els recomanem moltíssim, d'acord?
Molt bé, vinga, doncs més o menys jo, perdó, del Miquel Durant.
Sí, Durant, però volia dir que el pròleg el fa l'Andreu Martín.
L'Andreu Martín el coneixereu perquè és autor de gènere policíac,
i diu que l'hem de llegir perquè sí, perquè sí, perquè sí, i diu
per tenir-lo a la tauleta de nit, sempre a l'abast, per somiar-lo, per regalar-lo i quedar bé,
per llepar-se els dits, per tararalejar-lo, per sentir-lo, us el recomano.
Per tant, un pròleg que així tothom el voldria, no?
No, no, i tant, de veritat que sí, de veritat que sí.
Vinga.
Recomanació primera, què més, Dolors?
El segon, un llibre fabulós, fabulós, fabulós, fabulós,
que es diu, que l'ha recuperat Libres de l'Asteroide,
una gran editorial que està fent coses superinteressants, també,
del Josep Mauro de Vasconcelos, un autor brasiler,
que el llibre es diu La meva planta de taronja-llima,
i es considera una de les millors obres de la literatura brasilera del segle XX.
La meva planta de taronja-llima.
Sí.
I què és La meva planta de taronja-llima?
Aquesta és la pregunta.
és l'amiga, és un arbre, un arbre tropical,
i és l'amiga d'un nen que es diu Zezé,
Zezé és l'apel·latiu de José,
i és un nen que viu a Rio de Janeiro,
en una de les zones, evidentment, més desafavorides,
i l'únic que té per adoptar i per poder comunicar-se,
perquè és intel·ligent i molt sensible,
cosa que no va bé en un entorn desfavorable,
perquè això vol dir que pateixes molt,
perquè veus coses que d'una altra manera no veuries,
doncs ell es comunica amb la planta i la planta li parla,
i és l'únic que sap que li parla la planta,
i és com una manera d'anar avançant en la pèrdua de la innocència,
però des d'un punt de vista encara nen.
El nen té entre 5 i 6 anys,
és el preferit de la seva professora,
perquè sap llegir només escoltant com parlen els adults,
o sigui que és un nen precoç,
això ja implica que patirà molt, és evident,
però que al mateix temps també és entremaliat,
com li toca als nens de la seva edat,
i clar, això fa que a casa hi ha el veïnat rebis retrets
i de tant en tant alguna pallissa,
per tant l'autor es qüestiona aquí
si als nens per educar-los se'ls ha de pagar o no,
entre altres coses.
I tot al voltant de la conversa amb aquesta planta, entenc, no?
Entre aquesta planta i altres objectes, no?
I és un llibre deliciós,
només té 200 pàgines en format petit,
i realment és un llibre deliciós
que l'hem posat com una de les recomanacions d'aquest estiu.
Fantàstic.
Vinga, doncs la meva planta de taronja...
I anem a descobrir la literatura brasilera,
que és molt rica, eh?
Molt bé.
Després un altre llibre de...
Ja que estem en Gràcia, no?
Vinga.
Anem a veure una obra de teatre de 30 pàgines,
que és de Dimitris Dimitriadis,
que es diu Moro com a País,
i és la història d'una dona que al final...
dimiteix del seu país,
perquè considera que el seu país els ha destrossat,
no només a nivell humà, sinó a nivell cultural
i a nivell d'éssers vius, no?
Aquesta obra de teatre el 2009 va ser muntada a l'Odeon de París,
al Teatre Odeon de París,
i a partir d'allà ha donat la volta a tot Europa
i està considerada un dels textos dramatics capdals
de la literatura grega contemporània.
i com que el tenim que va arribar just el divendres,
doncs dic, mira, parlarem d'això.
A part del Varoufakis hi ha més vida, no?
Sí, sí.
Hi ha el Dimitris Dimitriadis,
Moro com a País,
i evidentment ho edite Arola Editors,
que també està bé veure les editorials d'aquí a casa,
que fan coses importants.
I a més amb teatre, no?
Sí, sí.
Aprofitem per llegir teatre.
Sí, perquè està molt bé.
De fet, nosaltres tenim un cicle de lectura
durant l'any que és Llegim Teatre, enguany s'ha fet,
i ha tingut molt èxit.
Molt, molt, molt èxit.
I a més és que són 30 pàgines.
Però 30 pàgines dures, eh?
I és com una manera de posar això en valor,
de dir, bé, si es desfan de nosaltres,
què queda com a país?
Què queda com a cultura?
És a dir, sense la gent què queda?
No queda res, no?
Doncs és una mica això.
I està molt bé.
Ens ho ha après tot,
però què quedarà d'aquesta pàtria sense nosaltres?
Què en serà quan no quedi res de nosaltres?
La seva terra ha pres la meva forma.
Ara el meu cos té les seves dimensions.
Tinc en mi el seu destí.
Moro com a país.
Moro com a país,
que és aquesta recomanació que també ens fa la Dolors Girones,
novetats que van arribant a la biblioteca de Tarragona
i que ens les porta per comentar-les a Tarragona Ràdio.
Què més, Dolors?
Sí, dos recomanacions més de dos autors locals
de les comarques tarragonines.
L'estiu de l'amor, de Toni Orensans,
que tots sabeu que és de falset.
I què passa?
L'estiu de l'amor està ambientat a Horta de Sant Joan
i és un estiu de 1909,
arriben allà a Horta de Sant Joan,
Picasso i la Fernand Olivier.
I clar, van molt avançats pel que l'època demana a Horta de Sant Joan, no?
I bé, si al primer dia al damunt se senten els crits del que fan el Picasso i la Fernand,
doncs ja tenim salsa a la salsera, no?
Ja l'hem embolicat, eh?
Ja l'hem embolicat.
I és això, és la relació de Picasso amb Horta que tots coneixeu en aquestes alçades.
No cal repetir-se, no?
N'hem parlat amb el Toni fins i tot.
Efectivament.
I n'hem parlat d'aquesta relació amb Picasso i Horta de Sant Joan,
jo crec que hi ha que per tots coneguda.
Sí, i després un projecte editorial que va ser finançat pel FERCAMI,
per aquesta xarxa social que és el FERCAMI,
que es diu Un Estiu al Priorat de la Pilar Garriga,
que ara mateix també ens l'ha demanat bastanta gent,
i que és el viatge de Martí,
també un adolescent que viu amb la seva mare, la Clàudia,
i de sobte, entre mig d'uns apunts,
amb una companya,
descobreix la foto d'un pare que no ha conegut
i és viatge cap al Priorat
per conèixer uns avis que tampoc sabia que existien.
I això també passa a l'estiu, d'acord?
Perquè és important saber que a l'estiu...
A l'estiu sempre fas moltes coses.
Per fer coses que durant la resta de l'any no fas, no?
I sempre descobrim moltes coses també a l'estiu,
tant els lectors com el que passa als llibres,
com els escriptors, no?
Jo crec que és un moment prolífic.
Efectivament.
I arran d'això vaig pensar quines obres més podríem dir
que fos significatiu que passés a l'estiu.
Doncs, per exemple, tres.
Un que es diu Mentires de verano, de Bernard Schling.
El Bernard Schling és l'autor de El lector,
aquella pel·li que va fer...
Exacte, de Reader.
Exacte.
D'acord?
El que passa és que la pel·lícula,
nosaltres veurem el llibre.
Això ja passa.
Això sol passar.
Això ja passa.
És a dir, allà hi ha molta història d'amor
i el llibre no és història.
Bernard Schling.
Exacte.
Mentires de verano.
Exacte.
Mentires de verano, editorial, anagrama,
i són contes, un seguit de contes,
però és decisiu l'estiu.
És a dir, l'estiu és el personatge principal
i crec que això és important destacar-ho.
No és perquè passi a l'estiu com podria passar
en un altre moment.
No, no.
L'estiu és el personatge principal.
Un altre personatge principal,
que és l'estiu també,
però amb autors espanyols,
que es diu El sueño de un verano.
I diferents autors espanyols,
que són molt,
des del Bernardo Atchaga,
al Millars, moltíssims,
a l'Antonio Gala,
no sé ara què recordi de memòria.
Tots ells,
més o menys amb relats breus,
expliquen què va passar una nit d'estiu.
Tot ubicat, com deies abans,
amb la nit de l'estiu.
Efectivament,
però l'estiu també és personatge principal.
D'acord?
Sense l'estiu no podria passar allò.
I un altre,
molt divertit,
perquè sempre recomanem normalment coses
més serioses,
doncs no,
jo volia recomanar alguna cosa molt divertida
i és l'una de verano del P.E.G. Boothouse,
s'escriu així,
tal qual,
que és una novel·la d'humor,
també de coses que els passa a aquesta gent,
a l'estiu.
Molt, molt, molt recomanable.
Molt bé.
Aquest has dit l'una...
De verano.
De verano.
Del Boothouse.
Molt bé.
D'acord?
Jo em vaig apuntant les recomanacions, eh?
Sí, sí.
I espero que els oients també ho facin d'aquesta manera.
Alguna cosa més, Dolors?
Ens queda?
Sí, ens queden quatre coses més.
Vinga, va.
Dóna temps.
Sí?
Sí.
Sí, jo crec que sí.
El que dèiem amb la teva companya
a la sessió anterior,
que estàvem parlant de petites editorials
que estan fent ara una feina magnífica
perquè estan recuperant i editant coses
de contingut molt notable, no?
Doncs una d'aquestes propostes
és del Cercle de Viena,
aquesta editorial en català
que fa unes portades magnífiques,
unes cobertes magnífiques,
i l'obra és del Thomas Wolff,
el nen perdut.
És un dels millors escritors
de narrativa nord-americana del segle XX,
juntament amb Hemingway i Follner.
Almenys Follner ho considerava així.
Diu, a part de mi,
els més importants són Hemingway i el Wolff, no?
Doncs bé.
Queda dit, i el nen perdut,
també és una obra molt curta,
de 100 pàgines,
i és allò,
una història basada en fets reals
del germà del Wolff que va desaparèixer.
Perfecte. El nen perdut.
El nen perdut.
De Cercle de Viena.
I a edicions 62 de l'Alfred Heys,
Enamorats,
que és la història de dos desconeguts,
contada per un senyor,
que es troben en una barra de bar,
i li explica com li ha anat en una desconeguda
al seu itinerari amorós
amb una dona divorciada
i com allò acaba sòrdidament, no?
Però la forma és exquisida.
És una d'aquelles novel·les
que crec que es va escriure als anys 20
i va ser fantàstica.
És una mica com el que deies abans
que a part del missatge
i del que hagi escrit
és la forma.
La literatura sempre es forma.
Perquè el llenguatge es forma.
És com una pel·lícula es forma.
Qualsevol art,
a part del què,
és el com ho dius, no?
L'art és això.
I després,
a Desiara,
ens proposen la recuperació
d'un clàssic persa
de Zadi,
que es diu
El jardí de les roses,
que és un conjunt de màximes,
de poemes,
de...
que parlen de...
de l'amor,
de l'amistat,
dels inconvenients de la bellesa,
del pas del temps,
dels efectes de l'educació...
I és...
Realment a França
ha tingut un munt,
un munt d'edicions,
aquest clàssic.
I va molt bé, no?
Perquè sempre pensem
en els clàssics,
com dins de la literatura europea
o nord-americana
i altres literatures a la vida.
I la literatura persa
és una de les més potents.
Persa és anterior
a l'arribada dels àrabs, eh?
Per tant,
aquí també és un treball
del traductor
i bàsic i important, eh?
Dolors, doncs ho deixem aquí,
si et sembla.
Molt bé.
Perquè se'ns acaba el temps.
Molt bé.
Moltíssimes gràcies
per les recomanacions literàries.
De res.
Ja tenim feineta per aquest estiu, eh?
Avorrir-nos no ens avorrirem,
i si no a la biblioteca
segur que ens en fareu moltíssimes més.
Dolors Gironès,
bon estiu i fins la propera.
Molt bé, gràcies a tu igualment.