L'estrenes cinematogràfiques
Venen pel·lis d'aquestes que han passat per festivals xulos.
I tant que sí, moltes.
Aquesta setmana, tres de Sant Sebastià.
Bé, una no ha acabat d'arribar,
però sí que ha arribat a les sales de la resta del país, diguéssim.
Molt bé.
Mira, et sembla que si comencem per una de les celebrades
que té banda sonora pròpia?
Més o menys, eh?
Era feliç en su matrimonio
Aunque su marido era el mismo demonio
Tenía el hombre un poco de mal genio
Y ella se quejaba de que nunca fue tierno
Desde hace ya
És el clàssic remeto de violetes, no?
Interpretat per Cecília.
Sí, que ens recorda molt i molt l'Oriac Flors,
que és la pel·lícula que s'estrenarà aquest diumenge,
animat al TCC,
amb versió original,
subtitulada La primera vegada que passem una pel·lícula en eusquera,
subtitulada en castellà.
Per tant, jo penso que se li havia de fer,
a part dels mèrits de la pel·lícula en si,
una gran presentació per això, no?
Perquè és una pel·lícula en eusquera.
Quan es va estrenar l'any passat al Festival de Sant Sebastià,
doncs diguéssim que alguns directors
dels més coneguts,
renombrats del cinema basc,
com Montxo Armendariz o Uribe,
van felicitar l'Agustí Villaronga
quan va estrenar el seu pa negre.
I l'any passat,
el cinema basc va poder fer la primera demostració
que la llengua basca
també es podia parlar en eusquera
quan es fa cinema.
I aquest any,
ens han tornat a oferir una gran pel·lícula,
que ja us la vaig comentar,
en tornada a Sant Sebastià,
que és A Mama.
Però, si anem a l'Oreac,
en aquestes floretes,
diríem que el marit de l'Anne
no és el mismo demonio,
com el de la cançó.
Però sí que l'Anne té un matrimoni
d'aquells ja de molts anys,
sense fills, molt avorrit,
i en sé que a la seva vida hi entren les flors,
hi entra un ram de flors preciós
que ella no sap ben bé qui li envia.
I després de les flors,
del que parla és de les dones,
de la feminitat,
de les dones com a portadores de sentiments,
transmissores de sentiments,
comunicadores de sentiments.
I les flors també,
en aquesta comunicació,
primer són flors
per donar a l'estimada,
a l'Anne,
i després són flors
per posar en un racó d'una carretera,
que ja sabeu què volen dir.
I gràcies a aquestes flors
hi ha un diàleg entre dones i sentiments.
I una altra reflexió
que també a mi em va agradar molt,
per això que us dic,
de comunicar,
és que no sempre els sentiments
es comuniquen en família.
A vegades és tot el contrari.
A vegades trobes la persona
amb qui comunicar aquesta pena,
o aquesta necessitat,
o aquest dol,
el trobes fora,
el trobes fora
del que seria la xarxa familiar,
la família més o menys extensa,
i que aquestes coses s'han d'aprofitar
i s'ha d'arribar al fons
per tenir aquesta comunicació
i aquests sentiments.
És una pel·lícula
de pocs diàlegs.
Quan he vingut t'he dit,
no sé si posis un tall
perquè potser passa una estona
i no diuen res.
Però sí que aquest
remito de Violetas de la Cecília
sí que ens rememora això,
el poder de les flors
i d'aquestes coses no dites
i aquestes coses que s'entreveuen.
Per tant, una pel·lícula molt plena
de detalls
que no heu de perdre en cap moment,
i que jo recomano molt i molt
i que a més a més
estic convençuda
que si hi ha una gran quantitat
de públic aquesta setmana,
l'any que ve
es podrà passar a Mama
i ja tindrem
aquestes dues grans pel·lícules
del cinema basc.
Perquè, clar,
com que ni l'una ni l'altra
s'han estrenat en cinemes comercials,
doncs
bé s'han de veure
en versió original.
Doncs ja ho sabeu,
el cinema original
continua el cicle
a l'auditori de Pere Martell,
del carrer Pere Martell,
l'auditori de la Diputació,
diumenge a les...
A les 7.
A les 7.
Una bona hora,
després ja a les 9 a sopar
i l'any demà és dilluns.
Però s'acaba el cap de setmana
bé,
feliç,
eh?
Molt bé.
Que és el que compta.
Molt bé.
Doncs vinga,
continuem amb més estrenes
en aquest cas del cinema comercial.
Doncs mira,
tornem a tenir entre nosaltres
un Ridley Scott,
però un Ridley Scott
que no és el típic Ridley Scott
que sempre ens té,
que per exemple
a Prometeus
que era la prequela
del seu àlien
de l'any 79
doncs ens feia reflexionar
molt, no?
Sobre moltíssimes coses.
Aquí no.
Aquí tenim un gran entreteniment
molt ben fet
i molt ben actuat
amb grans actors
com són el Matt Damon
i la Jessica Chastain.
Eh?
O sigui que diríem
que la pantalla
ja està plena
per començar.
Eh?
I això és important.
I de què va?
Doncs va...
Hem dit el títol,
no?
Marte.
Marte.
Així de...
No l'havíem dit.
No.
Ens ha quedat amb Ridley Scott.
No, ens ha quedat...
Sí, començat amb el director
aquest cop
perquè clar,
Ridley Scott és qui és
i se l'ha de fer entrar
el primer.
El primer, sí.
Més que el títol, sí.
Eh?
És Marte,
no és res més.
I de què parla?
Doncs d'això,
d'un viatge a Mart.
D'un viatge a Mart
que surt malament
i el Matt Damon,
doncs pobre home,
es queda allà sol
al planeta
amb menjar, diguéssim,
i supervivència
per 50 dies.
Per tant,
a veure,
aquells que els agradi
això de la supervivència
en llocs extrems,
doncs pot ser una pel·lícula
que els motivi
perquè el que explica
són recursos científics,
no?
Per poder arribar
a sobreviure,
però evidentment
no 50 dies
que són els que té,
sinó gairebé 4 anys
que és el que tardaran
els seus companys
a fer una altra expedició
que vagi a Mart
i que el salvi.
I que el puguin salvar.
Per tant,
aquí està, doncs...
A més a més,
és un senyor
que s'ho pren com a molt bé
això al final,
perquè, a veure,
tu has d'aprendre
amb tranquil·litat,
quedar-te perdut a Mart,
perquè si no,
malament res,
si et poses nerviós,
no?
I és que ell s'ho pren
amb tranquil·litat
i amb molta ciència
i se'n va sortint.
Escolta, totes les crítiques
que estic llegint per internet
són positives,
tant pel que fa Ridley Scott
com el carisma
o el bon actuar
de Matt Damon.
Sí,
perquè a més a més
és això,
és un entreteniment
molt ben fet
que no els hem de despreciar
perquè siguin entreteniments,
perquè al cap i a la fi
el cinema va començar
sent un entreteniment
de fira.
I si no aneu
al Cosmo Caixa
a veureu l'exposició
sobre el Meliés
que hi ha en aquests moments
i veureu com realment
és el que va guanyar
en aquell determinat moment,
l'entreteniment,
la diversió,
la màgia
i Ridley Scott
aquí el que ens ofereix
és una mica
de tot
aquestes coses
i a més a més
actuades molt bé
per aquests dos grans actors.
Després tenim un terror,
tenim un terror
aquesta setmana
terrible
que es diu
Crissom Pic
i que ve
signat
per Guillermo del Toro.
A Guillermo del Toro
li agrada fer terror
i se'n surt prou bé.
La Cumbra Escarlata
traduïda.
Sí, exacte.
I és amb un actor
impressionant.
Ai, sí, sí, sí,
que t'ho he dit abans
i no m'ho volia...
Sí, t'has quedat sorpresa.
Doncs el Tom Hiddleston.
Un senyor,
ja el veus, no?
L'estàs veient fotos.
És gòtic, a veure,
és terror gòtic.
És gòtic, casa encantada,
però gòtica, eh?
Sí, sí.
És curiós
perquè aquest senyor
el vam veure
a Sant Sebastià
amb una pel·lícula
que es deia
Hick Rice
de J.G. Ballard
i el títol volia dir
això, Gratacels, no?
O sigui,
que se'n va donar
a casa encantada
amb un Gratacels,
així, eh?
Sense parar.
I allà també,
Déu-n'hi-do, eh?
Era una pel·lícula
molt negra,
ja us la vam explicar,
de tota una comunitat
que embugia
en un Gratacels
i s'acabaven devorant
els uns als altres.
Allà no era tan gòtic,
ell,
però aquí sí,
però també
hi té molt a veure
el paper que fa
i el maquillatge,
però tot i així
ja veus que és un senyor
que té una alçada
i una capacitat escènica
important, eh?
Jo penso que és un actor
anglès
que cada cop
el anirem veient més.
Una altra noia gòtica
és la Mia Wachikowska
que va començar
amb Stoker
i que ara estrenarà
Alice a través de l'Espejo.
Ostres!
Que també aquesta noia
quan vol
és terrible,
és tètrica total, eh?
I després també hi tindrem,
mira,
podem repetir
de Jessica Chastain.
O sigui que el trio
també és un trio important.
I què és, doncs, això?
És un thriller de terror,
de cases encantades...
És una menció
d'aquelles gòtiques
en què el blanc, el negre
i el vermell
s'ancra...
Sí, sí, sí.
Típica no l'obra.
És una casa que té vida, eh?
Una casa plena de fantasmes,
una casa que respira,
una casa que sacna,
una casa que recorda coses,
eh?
I una escriptora
que es debat
entre aquest personatge
tan així,
tan gòtic
que deies tu
del Tom Hiddleston
i el seu núvi
de tota la vida.
A veure qui triarà.
I amb tot això, doncs, clar,
es veu envoltada
de tota aquesta història
sobrenatural
i de fantasmes.
Jo penso que
molt ben servida,
també molt ben acabada,
una mica,
un divertiment també,
com en el cas
de Ridley Scott.
Bueno, un divertiment
entre cometes
pels amants del terror,
clar,
un patiment
pels que no ho són.
Però em consta
que a la gent
que no li agrada el terror
és que no hi va,
ni ho prova.
Perquè els hi dius
i dius
i dius
no, això és de terror,
no hi vaig.
No, clar, clar,
però ha d'anar el rotllo,
és que clar,
ha d'anar el rotllo.
Però a veure,
ha d'anar el rotllo,
en aquest cas,
rotllo Dràcula,
potser a mi em recorda
la Gary Oldman de Dràcula,
eh?
Sí, sí.
És dracolinià,
com Guillermo del Toro
sempre s'espera
més i més i més,
però en realitat
jo penso que és una pel·lícula
molt recomanable,
això,
pels amants del terror
i per les seguidores
del Tom Hiddleston
i les que no ho siguin,
que vagin
i ho vegin.
Molt bé.
Recomanat.
Molt bé.
Després tenim
una pel·lícula espanyola
del director
de Vuit Cites,
Peris Romana,
un nom una mica
curiós, no?
Peris,
com a nom de Pila,
jo no he sentit a dir
que s'ho digui
ningú,
que jo conegui
els meus cercles,
els mièrcoles no existen.
És un mal dia,
és bo que és un mal dia,
escolta.
Pitjor que el dilluns?
Sí.
Mare de Déu.
Sí.
I aleshores és,
com sempre,
una comèdia romàntica
d'enredos romàntics
i amorosos
amb el repartiment,
diríem jo,
d'or
per fer aquest tipus
de pel·lícules
en el cinema espanyol,
que són
Eduardo Noriega,
Ima Cuesta,
Gorka Choa,
William Miller,
Maria León,
bé,
els infal·libles.
Els que no fallen.
Exacte,
els que no fallen,
els que saben fer riure
i els que es barregen
les seves parelles
i les seves històries sentimentals
de maneres
molt estranyes
i molt divertides.
Et sembla,
si continuem
amb el cinema
de producció espanyola
i amb un nom propi també?
I tant.
Com a mínim,
el de Rafael.
A veure,
a veure com són això.
No conozco
a ningú
Julio Iglesias.
¿Ah, no?
Va, va,
vamos a primera.
Por favor,
te lo pido,
que acabamos de aplastar
un figurante en la mesa 21.
Respira.
Tenemos seguro.
Contra incendios.
¿Y qué quieres?
¿Que le prendamos fuego?
¡Maco!
¿Lo he visto ahí
a alguien en la mesa
que no ha mala suerte?
Uy, no lo digas.
¿Que nadie quiere sentarse ahí?
¿Y si vas a traer a alguien de fuera
que no sea muy guapo
que distraigues?
Un tipo vulgar.
José Díaz Marino.
Soy yo, me han de amar.
No mires a cámara,
no hables con la gente.
Y sonríes.
¡Joder, tío, otra vez!
¡Ey!
¿Cómo están mis chiquitines?
Así que tú eres Adán.
Fonso.
Hemos venido a por lo que es nuestro.
Por eso hay que salir justo
después de las campanadas.
Después de las campanadas.
Eso ya está comprometido.
Cantas el primero.
Estic veient el tràiler,
l'estic escoltant
i això és una bomba.
És Rafael fent de Rafael
i després tot un seguit d'actors
superdivertidíssim.
Una bomba brutal.
Mi gran noche.
Sí.
Diu que el Rafael
li va preguntar al seu fill.
D'Àlex de la Iglesia,
eh, ho hem de dir primer.
Això, això, això.
Sobretot.
Àlex de la Iglesia,
com mai.
També no li busqueu
a l'Àlex de la Iglesia
aquella comunitat
amb crítica social
i no sé quantes coses més.
No.
No és la comunitat.
És divertimento.
Exacte.
A veure, també ha rebut,
ha rebut bastant
Àlex de la Iglesia
de la crítica sobre aquesta pel·lícula
perquè sí que es vol analitzar
moltes coses
i no analitza res,
que sí tot aquest muntatge
per no arribar a cap cosa.
Jo penso que sí que arriba
a una cosa importantíssima,
que és a distreure'ns.
I a més a més,
perquè té un ritme
de dragón can,
aquesta pel·lícula,
que no se la podeu imaginar.
Per tant, ostres,
jo crec que amb això
ja n'hi ha molt, eh,
ens diverteix.
I a més a més,
Rafael,
això que us volia dir abans,
li va preguntar al seu fill,
i diu, què faig?
Una paròdia?
Diu, sí, papa,
però a saco.
Sense complexa.
Si disfruta.
Exacte.
I així ha sortit
aquest Alponso,
que es diu Alponso,
P-H,
que és extraordinari,
és extraordinari de veritat, eh?
Jo ja us ho vaig dir
quan vaig tornar de Sant Sebastià,
la crítica cantava.
Després van escriure
el que van escriure,
però això de Migrant Notche
se'ns va enganxar a tots.
Clar.
Per tant.
Migrant Notche ja s'estan.
Sí, ja hi tornem a ser.
Mario Casas,
Pepo Nieto,
Carlos Areces,
Carolina Bank,
i aquest Pepo Nieto,
pobret meu,
és aquest que heu sentit
al Tráguer,
diu,
busca-me un tipus vulgar.
Sí.
Estan fent entre queixes obreres i laborals
tancats en un set de rodatge
i hi ha una sèrie de persones
que està rodant un especial de Nadal
al mes d'agost
i en sec un pateix un accident terrible
i aquest pobre Pepo Nieto
que no té feina
va fer d'extra
i allà es troba
amb tot un sideral considerable
de relacions,
de situacions,
totes jo penso prou gracioses,
algunes són previsibles,
evidentment,
però a vegades la gent
també li agrada encertar
amb què el faran rir o no
i diu,
mira, jo ja ho sabia això.
Doncs jo penso que és una pel·lícula
molt recomanable.
A mi,
jo fins i tot
li hauria posat més música
i més ball
perquè penso que
els moments de dansa,
els moments de ball,
de l'espectacle en si
estan molt bé,
tots els actors
estan prou bé també
i jo em vaig distreure
moltíssim,
moltíssim
i ens ho vam passar tots
molt bé,
i per tant,
jo no li demanaria més
i espero que tingui èxit
per això que dèiem,
perquè també ens hem de distreure
al cinema,
no?
Doncs ja està.
Mi gran noche.
I després de mi gran noche
tenim una afirmació terrible
que ve encapçalant el nou títol
que us presento,
que és
Déu existeix
i viu a Brussel·les.
dios existe,
viven en Brussel·les.
Lei 2129,
cuando un cuerpo
se mete en la bañera,
suena el teléfono.
Ley 2218,
la cola de al lado
siempre va más deprisa.
és asqueroso lo que le haces a la gente,
no les conoces
si te diviertes
haciéndoles daños.
¿Has estado en mi despacho?
Cualquiera lo haría mejor que tú.
¡Está prohibido
entrar en mi despacho!
En ese momento exacto
decidí hacer algo.
¿Sabes qué ha hecho tu hija?
¡Ha enviado las fechas
de defunción!
Todavía es imposible saber
si se...
Però què és això?
És un Déu molt casolà
que té dona,
que va amb camisa imperi,
amb camisa imperi,
que té una filla
que no està d'acord
i envia les dades
que la resta de la humanitat
no hem de saber.
Exactament.
Amb la qual cosa
més d'un diu
home, si m'he de morir
doncs d'aquí a 25 anys
em tiro per la finestra
a veure què passa,
a veure si és veritat.
I amb tot això
es produeixen
tota una sèrie de situacions
molt divertides.
De fet,
la pel·lícula no es diu
Déu existeix
i viu a Brussel·les,
sinó que es diu
Tout le Nouveau Testament.
I més d'un
potser pensarà
que és una pel·lícula religiosa
però no us enganyeu
en absolut.
És una comèdia
molt destroyer
de belga
de Jacob van Dormael
on podem trobar
altra vegada
un personatge
que m'agradaria
anar-me'l trobant
cada setmana al cinema
que és el Benoit
Paul Borgdé
que és
el que la setmana passada
us explicava
que era el protagonista
del Preu de la Glòria,
aquella pel·lícula
de Charlotte,
del Charlotte segrestat.
doncs torna a ser
el protagonista
és Déu
en aquest cas
l'home
i realment
la pel·lícula
a veure...
És un Déu
en Hores Baixes
és un Déu
en Hores Baixes
perquè la seva filla
el porta
de l'Hores Baixes
i a més a més
hi trobarem
la Catalina
Denef
amb una situació
bastant
surrealista
també
podem esperar
qualsevol cosa
d'aquesta comèdia
desmadrada
que clar
que té
les seves alces
i les seves baixes
perquè clar
té una arrencada
molt bestial
ara l'heu sentida
una mica
en el trailer
que passen
unes coses
que són increïbles
pel fet de ser Déu
sobretot
i que estigui a Brussel·les
però després
jo penso
que és una pel·lícula
que va mantenint
el seu nivell
i que també ens farà
passar un bon temps
una bona estona
i que la comèdia negra
sempre senta bé
perquè és allò
que té la seva gràcia
també especial
per a alguns
altres
no els agrada tant
i una pel·lícula belga
val la pena
a més a més
és una pel·lícula
que ve de Cants
a la quinzena
dels realitzadors
i que també està
a la secció oficial
de Sitges
per tant
molt bé
poder tenir una estrena
de les que estan
festivals
en aquest moment
escolta
tenim molta distracció
o d'un gènere o d'un altre
però és allò
respecte
però de les bones
sí, sí
de les bones
però ara et faré molta pena
perquè anem
al rei de l'Havana
bé
no és apte
per a tots
te'n recordes
que també hi parla
del rei de l'Havana
basada en la novel·la
de Pedro Gutiérrez
i dirigida
per l'Agustí Villaronga
va tenir un premi
la Jordànca
Ariosa
va guanyar
la conxa de plata
la millor actriu
i la pel·lícula
doncs
ja ho vam dir
és una pel·lícula
molt dura
molt dura
que comença
en un registre
en el qual
no saps
per on es mourà
si serà també
mig comèdia negra
però no
a poc a poc
te'n vas adonant
que les dures vides
dels protagonistes
són tan lluny
de les nostres
diguéssim
que fins i tot
hi ha coses
que per nosaltres
són terribles
tremabundes
i que per ells
venen a ser
el dia a dia
i no acabes d'entendre
què els passa
el protagonista
és un noi
que per una situació greu
es veu tancat
en un reformatori
se n'escapa
però jo penso
que quasi
hagués estat
molt millor
acabar la seva pena
en el reformatori
perquè tot el que li passa
a partir d'aquí
tot i que ell
es considera
el rei de l'Havana
i ell se considera
un home
que pot dominar
les dones
i que ho pot dominar tot
no deixa de viure
en un submón
i acaba
al final
és un final
terrible
terrible
com ja es veu
a venir tota l'estona
doncs
farcit
d'aquestes situacions
huracans
o sigui
diguéssim
el dia a dia
no és prou terrible
en els personatges
sinó que a més a més
han de patir un huracà
els ha de passar
tota mena
de coses
horroroses
però ells aguanten
diguéssim
fins al final
en què ja
la situació
no pot
anar més enllà
i al final
jo us diria
que
us el miréssiu bé
que us el miréssiu bé
perquè per mi
és un d'aquells moments
cinematogràfics
que tot i plegats
no
d'aquesta
d'aquesta duresa
fílmicament
és preciós
al final
l'última escena
dels dos protagonistes
i de la fi
del seu amor
diguéssim
també
no apte
per a tots els estòmacs
no
no apte
per a tots els estòmacs
o sigui
aquells que us ho voleu anar a passar bé
amb mi gran notxe
no aneu al rei de l'Havana
o en tot cas
si aneu al rei de l'Havana
i sortiu així
una mica més
cap a mi gran notxe
cap a mi gran notxe
ràpid
o cap a veure
adeu
eh
a tot el Nouveau Testament
que també
us distraurà força
i jo per acabar
et diria
la que no s'ha estrenat
allò que fem cada setmana
si em deixes
mira
a mama
ens agradaria
però no
parlar
a mama
doncs a Tarragona
de moment
no hi serà
però esperem
que en un futur
sí que la puguem veure
i també
en versió original
en usquera
i
i amb subtítols
és una història familiar
no?
és una història
de tornada al medi rural
és un homenatge
a l'àvia
a la figura de l'àvia
a com reinterpretar
aquesta vida rural
no?
vull dir
a les dificultats
d'entesa
de pares i fills
quan resulta que
clar
que els pares viuen
instaurats
en un món
que ja no és
i els fills
doncs
tots són a la ciutat
i l'hereu
acaba marxant
eh?
i a més a més
aquesta
haver d'acceptar
no?
que l'hereu
és l'hereu
perquè ho diuen
els pares
no?
no és el fill gran
ni el petit
és el que el pare
considera que és el millor
per continuar
la tradició familiar
i resulta que això
no és així
i que hi ha dos fills més
i totes aquestes
tensions familiars
la mare és més capaç
de veure
com el futur
acabarà
amb el seu modus
de vida
però amb tot això
hi ha aquesta figura central
que és gairebé
com una
com una deessa
antiga
que és l'àvia
que fa un paper
molt
molt
maco
molt maco
molt maco
i que aquesta àvia
curiosament
doncs és una de les actrius
que després va passejar
tot i que no diu res
en tota la pel·lícula
després la van passejar
per tot Sant Sebastià
totes les rodes de premsa
és d'aquells silències
eloquents
exacte
i va anar a tot arreu
a més a més
una pel·lícula
amb un final
també espectacular
de veritat
us la recomano moltíssim
en aquest cas positiu
diguem
de bon rotllo
sí
no
a veure
és un enterrament
ja ens ho has dit
és un enterrament
no ho dic d'aquí
però doncs
és espectacular
vull dir
ja afirmaria jo
perquè el meu enterrament
fos com aquest
vull dir
d'aquells tan macos
tan sentits
tan ben fets
artístic
plàstic
de tota mena
per tant
bé
i si teniu això
moltes ganes
perquè ja us n'he creat ganes
doncs segurament
que si us aneu cap a Barcelona
la trobareu
això no hi ha dubte
i si no
doncs espereu uns mesets
i ja veurem
amb alguna filmoteca
amb alguna filmoteca
parlant de filmoteques
fins aquí el repàs
de la carterera comercial
un recordatori
abans de tancar secció
per la pel·lícula
en versió original
d'aquest diumenge
a la filmoteca
de la Diputació
a l'Auditori
aquí al carrer Pere Martell
l'OREAC
a les 7
a les 7
molt bé
Esther Ferrer
moltes gràcies
gràcies a tu