Avui us proposem un espai Caixa Fòrum especial,
com fem de tant en tant, sempre ens hem proposat aquesta fita,
anar a visitar in situ les exposicions del Caixa Fòrum Tarragona.
I amb la de George Meliès ja tardàvem.
Fins el dia 10 de gener ho podeu fer vosaltres.
Nosaltres ara us donem quatre pinzellades,
volem que la vegeu i la mireu a través dels nostres ulls,
a través d'allò que es diu la màgia de la ràdio,
i és que de màgia aquí moltíssima.
Carles Marquès, bon dia.
Bon dia, moltíssima màgia,
i a més des de diversos punts de vista diferents.
Una exposició que de moment, ara ja està gairebé a les acaballes,
el 10 de gener és l'últim dia,
allargueu una miqueta més fins i tot després de Reis.
De moment, com està funcionant a nivell de públic?
Està funcionant molt bé,
és de les exposicions que hem tingut, això,
en els últims temps, que ha tingut més èxit,
perquè la veritat és que el Meli és,
tot i ser allò, un precursor al cinema,
i parlar-nos des de les beceroles del cinema,
encara funciona molt i encara arriba molt a dia d'avui.
És una exposició d'aquelles agraïdes, a més,
que arriba a tots els públics, perquè té moltes lectures.
Cinema, màgia, una part visual impactant també.
Exactament, vull dir, si parlem això,
que és la infantesa del cinema,
doncs els nens veuen allò, els trucs aquests,
que encara alguns no se sap ni com hem estat fets,
i potser els adults, bé, ho veurem amb una mica més de nostàlgia,
però també deixant-nos seduir, doncs,
per aquests efectes màgics,
perquè ell era un mag del cinema,
i de fet, a part de ser un mag,
que a vegades pensem només en això,
amb la fantasia i tal,
ell va ser la primera persona
que va descobrir les possibilitats d'aquest invent,
que llavors era absolutament incipient.
Els Limer sí que, tècnicament,
va ser el que van descobrir,
però ells veien que era, bé,
un fenomen de barraca de fira,
doncs, amb una vida curta,
i ell va dir, no, no, no,
perquè si aquí es poden explicar històries,
i aquelles històries que ell se'n va donar
que es podien explicar,
doncs, encara és la base del cinema actual.
George Melies, segons llegim, va néixer el 1861,
per tant, ens hem de traslladar en aquell,
en plan que negre ens hem de posar,
finals del segle XIX,
i ja, començament de la màgia.
No tot just a entrar, veiem una fotografia
que presideix aquesta exposició,
una foto enorme de George Melies,
amb una mirada cap a l'infinit,
plena d'il·lusió,
amb un senyor amb bigoti i barba,
amb tot un senyor,
però té una mirada de criatura.
Anna Catà,
deurí que serveix culturals, bon dia.
Bon dia, Núria.
És una exposició molt agraïda, t'explicar, no?
És molt agraïda,
i a més a més,
és una exposició que sorprèn,
perquè, per exemple,
quan fem les visites als caps de setmana,
els dissabtes i els diumenges,
a les 7 de la tarda,
pel públic adult,
hi ha molta gent
que el nom de George Melies
no li sona de res, no?
I quan venen aquí,
a part que està feta,
bueno,
quan la gent vingui a veure,
no?,
el discurs expositiu
està molt ben cuidat,
les peces són molt boniques,
i el personatge i la seva obra
és genial, no?
Llavors, d'alguna manera,
és una exposició que sorprèn la gent,
podríem dir que és de les que surt més contenta,
perquè és una qüestió d'expectatives,
i surt molt agraïda.
Què expliquem així com a introducció
sobre aquest senyor,
qui era,
com situem l'espectador?
Per cert,
que sempre m'agrada,
perdona,
descriu una mica l'espai del Caixa Fòrum,
que és camaleònic,
en aquest cas tenim un color gris,
gris merenga,
seria això,
amb tonalitats marronoses,
beige,
un blanc i negre sèpia,
molt bonic.
Em sembla que aquest color
ara en diuen topo,
si no vaig errat.
Topo?
Topo, em sembla que es diu,
aquest tipus de color, sí.
Sí, sí,
perquè a qui hagi pintat recentment la casa,
em pensi que és aquest color
que és això,
marronós, gris,
però té un punt,
té un punt càlid,
que a més,
ajuda molt a una exposició com aquesta,
sí.
Jo no sé,
no em posaré en el lloc del dissenyador,
però sembla que hagi volgut recrear,
si veus aquells talons d'Alfons i tal,
justament l'espai
on es va criar, diguéssim,
Meliès,
aquest món dels teatres de barri,
on feien des d'ombres xinesques,
llanterna màgica,
tot això que ell va veure
per després traslladar-ho al món del cinema.
Jo crec que la recreació de l'ambientació
ajuda molt a entrar-hi en aquest món, també.
I tot plegat en una única sala
i en què destaquen bé elements plafons
i elements físics,
i estàtics,
però també moltes projeccions.
Anna,
perdona,
aquest he tallat.
George Meliès,
introducció.
A veure,
una mica com a introducció de l'exposició,
evidentment parlem de George Meliès,
però sempre diem
que és una exposició
que és com un homenatge a la creativitat,
a la creativitat de George Meliès,
però de les persones,
perquè no només contextualitza al començament
el que és aquesta figura important
en el món del cinema,
sinó que també hi ha tot aquest primer àmbit
que trobem aquí
fa un recorregut de tot el que seria la història
fins que no s'arriba a la invenció del cinema,
per tant,
tot el que seria la part de precinema.
I en el fons ens adonem
que és un invent rere l'altre
que a base de còpies o d'agafar idees
s'arriba precisament a aquesta invenció
i a la gran aportació que va fer ell després
fins a arribar a l'actualitat.
Per tant, és com una suma
de bones idees per part de tothom.
Què es parla més en aquesta exposició
del George Meliès?
Com a pioner del cinema o com a mag?
Que tot va lligat, crec.
Tot va lligat.
A veure, la idea de presentar George Meliès,
evidentment, l'exposició ens parla
de l'aportació que ell va fer
en el món del cinema,
sobretot pel que és el dia d'avui
dels efectes especials.
Som els hereus de tota la seva aportació
que va fer ell en el seu moment.
De totes maneres, ell es considerava un mag,
es considerava un mag tota la seva vida,
es considerava un mag del cinema.
I en el fons vas fer això.
Ell era un mag,
ell tenia un teatre a París,
ell feia d'il·lusionista,
feia de director,
feia de mag, evidentment,
feia els trucatges,
feia tots els invents,
i després va fer el salt,
o sigui, va canviar el teatre,
que no va deixar mai de dirigir-lo,
però va canviar el teatre per la pantalla,
perquè va veure que fer els trucs
en el cinema era molt més fàcil
i tenia un altre recurs i un altre llenguatge
que fer-ho amb un públic en directe.
I en el fons continua fent el mateix,
fa màgia,
però amb un altre senari,
amb un altre recurs.
Doncs mira, ja us dic,
vinc, anem avançant per l'exposició,
tenim tot just a entrar
aquesta fotografia que presideix,
la fotografia del George Melies,
amb una miqueta d'explicació biogràfica,
i ja directament a la que entrem
veiem una...
Us, què és això?
Un projector?
Jo aquí punxaré molt, eh?
És un projector dels dantes.
És un projector.
Bàsicament nosaltres li diem projector.
Com comentàvem,
el que fa al començament l'exposició
recull tota una sèrie d'invents
abans del cinema
i això és una llanterna màgica.
Nosaltres li diem projector.
Per què li diem llanterna màgica?
Doncs per motius de coneixements de l'època.
La gent no acabava d'entendre
com aquests dibuixos que estan pintats
sobre d'uns vidres
es posaven en el que nosaltres en diem projector
i viatjaven sols fins a la pantalla.
Llavors té aquest component com de màgic, no?
I es poden veure algunes d'aquestes plaques
que es feien servir.
Més aquesta llanterna que tenim aquí,
només entrar a l'exposició es pot manipular,
es poden col·locar els dibuixos.
Hi ha els vidres, eh?, per posar-los.
Sí, hi ha els vidres per posar-los.
A més a més, alguns d'aquests presenten mecanismes.
Per nosaltres potser són mecanismes molt rudimentàries,
però si la gent no entenien
com viatjaven sols fins a la pantalla
encara tenien menys com es podien moure, no?
Perquè, clar, no veien com l'operador ho estava manipulant.
I el que dèiem, no?
Aquest component màgic.
George Méliès en els seus trucatges,
en els seus números que feia d'il·lusionista en el teatre,
entre truc i truc posava la llanterna màgica
com un truc més, no?
I bàsicament és una projecció d'una imatge estàtica
en molts casos.
i el que hi tenim a les vitrines
també són algunes d'aquestes plaques
pintades, dibuixades a mà,
però també que incorporen fotografia
que ens serveixen per il·lustrar
el que és el tema de la llanterna màgica,
però és que a més a més
algunes són d'autoria de George Méliès.
Per tant, veiem que no només era un gran mà,
que no només era una persona
que li dava molt el tema del teatre i de l'espectacle,
sinó que era molt bon il·lustrador.
Però perfecte, eh?
O sigui, estem parlant d'unes il·lustracions
que estan dibuixades amb tota mena de detall
a sobre d'unes plaques.
És vidre, això?
És vidre, perquè d'aquesta manera, evidentment,
deixa passar la llum i és un tema de transparències.
En veiem de George Méliès,
que com comentàvem,
el tema de les il·lustracions
es veu al grau de detall,
però en tenim també d'altres,
per exemple aquesta que ens ofereix,
aquesta panoràmica,
per veure com el mateix recurs
podia tenir altres funcionalitats
o altres registres.
En aquest cas seria per explicar un conte de Dickens
que a la nit de Nadal.
Llavors veiem també com aquí
el paisatge podem anar canviant,
podem anar movent
per explicar com van canviant les escenes
en aquest propi conte.
Per entendre'ns, eh?
Perquè això, una idea,
seria com les diapositives d'avui dia, no?
A veure, és el precursor.
És exactament això.
La tècnica és aquesta,
el que passa que és un invent del segle XVII,
ara aquí estem parlant
que són exemplars del segle XIX,
principis del XX,
però ve a ser això mateix.
Déu-n'hi-do, eh?
Que ben bon il·lustrador que era.
Una cosa que també ens ha destacat el Carles
en les diferents entrevistes que hem fet
és que el George Milias s'ho feia tot.
Era això, no?
El director del seu teatre era el que feia.
És que ho feia tot.
Era l'home orquestra.
Precisament té una de les pel·lícules,
després quan comencen el tema del món del cinema,
que l'anomena així
i és ell que fa tots els instruments,
toca els instruments de tot un orquestre.
i és que en el fons no deixa de ser una metàfora
del que era ell en el seu treball.
Del Llanterna Màgica hi ha un espectacle.
Si voleu, entrem aquí dins.
Entrem a la Caixa Fosca, eh?
Que és aquesta sala en què s'hi projecten audiovisuals
i que trobareu a l'entrar a la sala d'exposicions
del Caixa Fòrum, doncs a la dreta.
Bàsicament vam veure que el recurs de la Llanterna Màgica
tenia moltes més potencialitats
i llavors hi va haver diferents persones,
sobretot a França,
que van estar treballant
a explotar la Llanterna Màgica
però des de la vessant de la por.
Per tant, aquí tindríem un precursor
del cinema de terror,
dels túnels del terror, fins i tot,
que seria el tema de les fantasmagories.
És el mateix que hem vist a fora,
però amb una iconografia molt particular.
Fantasmes, dimonis,
com diu el seu nom.
I a més, no sé si es pot apreciar
a través de la ràdio
el so ambient que tenim a la sala,
que és un espectacle total,
perquè no només tenim projeccions,
sinó que se sent també el soroll.
Escolta, i aquestes imatges
són autèntiques d'època?
Són autèntiques d'època
i era un espectacle total,
perquè aquí tenim la sala completament a fosques,
llavors hem de pensar que el públic
estava al mig,
tot rodejat d'imatges,
amb aquest soroll, doncs,
que també li dona aquesta sensació,
que et recobreix,
però és que a més a més hi havia fum,
per tant hi havia algunes projeccions
que es feien sobre el fum
i aquests fantasmes,
doncs, tenien una mica també
com de corporalitat,
si es pot dir així,
amb un fantasma,
i després hi havia també
com uns fils elèctrics
que anaven per terra
i donaven descàrregues al públic.
O sigui que total,
total era l'espectacle.
I aquí es va veient també
com funcionava la cosa,
que era el vidre pintat
i anava funcionant
per movent-lo,
vaja,
es veu molt bé.
Exacte, sí,
aquí incorpora algunes d'aquestes
que a la gràcia també era
poder jugar amb mecanismes,
molt senzills,
però que amaguen
i descobreixen parts del dibuix
i llavors es transformen.
Ara veiem com d'una flor
li surt un dimoni
o com a un altre
se li fa la panxa grossa,
com es van acostant
a l'espectador.
Nosaltres ara
ho utilitzaríem al zoom,
no?
Un zoom,
com tots podem,
estem molt acostumats,
però a l'època
que un dibuix molt petit
s'acostés a la pantalla
cap a l'espectador,
això era una cosa...
Sí, sí,
això era molt sorprenent,
no?
Això era una cosa que,
clar,
no s'acaba d'entendre la tècnica
i per tant era molt impactant.
ens hem de situar en context
sempre,
diem,
amb aquesta exposició.
Molt xulo,
eh?
Aquesta caixa fosca,
caixa fosca,
és de nou,
caixa màgica...
Bueno,
això és el tema
de la fantasmagoria,
tenim aquesta sala fosca,
la sala no té un lloc en especial,
el que és l'espectacle,
que sí que es deien
espectacles de fantasmagories.
Molt bonic,
molt xulo.
Doncs a veure,
sortim,
hem passat per cert
per davant d'una audiovisual,
d'una projecció
en què s'hi veia
una de les imatges típiques
del cinema de George Miliès,
és una...
en un escenari,
amb una caixa tancada,
l'obren i apareixen
tot de ballerines
i tot seguit
es torna a tancar,
la tornen a obrir
i tornen a aparèixer ballerines,
és allò del parar,
repetir i enganxar.
Exacte,
i a més a més,
amb aquesta primera pel·lícula
que comentes,
fa un homenatge
a la llanterna màgica,
perquè ell,
quan els seus anys
de formació,
d'alguna manera,
sempre tindrà
que la llanterna màgica
va ser com...
com un gran lloc
d'aprenentatge
i per tant,
quan ell comença
en el tema del cinema,
sempre li fa aquest homenatge.
Doncs anem avançant.
Més projeccions,
més dibuixos?
Ara passem
a l'apartat
dels jocs òptics,
és a dir,
a finals,
des del segle XIX,
a principis del segle XIX,
hi ha aquesta voluntat
de jugar
amb el moviment
de les imatges,
no?
Veure com un dibuix,
que nosaltres avui en dia
podríem considerar
que són com jocs de nens,
per exemple,
no sé,
avui en dia hi ha,
ara que ve Nadal,
sé que hi ha molts regals,
no?
Hi ha alguns jocs de nens
que precisament
treballen
en una teixa tecnologia,
abans havia estat
el Cinexin,
o trobaríem d'altres,
no?
És això mateix,
és com simples dibuixos,
amb petits canvis
poden anar,
si els girem
o els fem anar
en moviment,
poden incorporar,
doncs,
aquesta sensació
que nosaltres tenim,
aquest efecte
de generar el moviment.
Llavors,
aquí ens fa una mica
un repàs
per tota aquesta història,
sobretot tenim dos exemplars
extraordinaris
del que són el praxinoscopi,
que són uns dibuixos
amb el moviment descomposat
i que si els fem girar
a través d'un joc de miralls
es veu com aquest dibuix
sembla com si es mogués
i tenim també
unes projeccions
on se'ns mostren
altres exemplars.
Mira, això és fantàstic
per explicar als nens
allò tan difícil
de com es fan
els dibuixos animats.
Això són els precursors
perquè bàsicament
Reynolds,
que va ser la persona
que es va inventar
els praxinoscopis,
que són aquests dos invents
que tenim aquí
davant nostre,
va incorporar
un projector,
és a dir,
una llanterna màgica
a un praxinoscopi d'aquest
i es va inventar
el que és la projecció
dels dibuixos animats,
vull dir que
som aquí davant
dels orígens,
d'alguna manera.
A més,
són peces precioses
aquests praxinoscopis
que em sembla
en part d'una col·laborador
d'aquesta,
bé, més que col·laborador,
bé,
una peça important
de qui ha muntat
l'exposició
que és
la Filmoteca de París,
vull dir que...
Cinematec.
Cinematec.
La Cinematec francesa,
correcte,
que és la que guarda
la major part
d'obres del Meliès,
doncs també té
aparells
del principi
de la història del cinema,
del proto-cinema,
del pre-cinema
i, doncs això,
com que és coorganitzadora
de l'exposició,
doncs ens els ha deixats.
Molt bé,
tot un detall,
perquè són peces
realment precioses,
igual com les que després
explicarem,
que conformen
la vitrina central,
que, en fi,
això és...
és vintage.
Sí, clar,
és de l'època.
Això que tenim
amb aquesta vitrina central
és,
entremig de tot
aquest recorregut
que tenim aquí
de pre-cinema,
aquesta vitrina
ens vol exemplificar
què estava fent
George Meliès
en aquesta època.
Entremig de tots
aquests invents
que veiem,
que ell, a més a més,
doncs els coneixia a tots,
ell comença ja
a treballar
en el que és
en el món de la màgia,
en el teatre
que tenia
de Roberto Dóna
a París.
Llavors,
el que tenim
just aquí al mig
són alguns
d'aquests artefactes
que ells utilitzava
per fer els seus
trucs de màgia.
No explicarem
els trucatges
perquè en la màgia
no s'expliquen els trucs,
però sí,
per exemple,
perquè la gent
es pugui fer una idea,
una d'aquestes peces
és una capsa
en què apareix
un ninus,
un autòmat.
Un autòmat
hi posava la capsa
al mig de l'escenari,
ell es retirava
amb un racó,
George Meliès,
i anava donant instruccions,
la caixa s'obria,
el nino sortia sol,
s'aixecava,
s'assentava,
aixecava els braços
i fins i tot fumava.
Llavors,
és el que podem veure aquí,
elements que feia servir
en els seus trucatges,
o per exemple,
en un bus
també que servia
per fer el típic truc
que en el món de la màgia
és molt recurrent,
de capitar una persona,
per exemple,
o de tallar parts d'un cos,
en aquest cas seria
per fer decapitacions.
Un bus
per fer decapitacions.
Molt bé.
Sona una mica així,
però clar,
si ens posem
en un context de màgia,
són trucs
que encara a dia d'avui,
amb diferents versions,
però que encara
es continuen fent
i que són molt impactants.
L'autòmata
és fantàstic,
a més,
jo em sembla
que en aquella època
els autòmates,
el fet dels robots,
que en diríem avui en dia,
en fi,
era tot un esdeveniment
que va generar
un munt de literatura
i un munt d'espectacles,
com dius tu.
Exacte,
i a més a més
és tota una tradició,
ell veu d'aquesta tradició
i per tant també la incorpora
i tenen aquest component màgic,
per això ell
també els utilitza.
S'ha de dir
que els elements
que tenim aquí
són complicats
de conèixer el truc,
però aquest,
com que tenim
una posició privilegiada,
no som un espectador
que està platea,
sinó que el podem veure
de ben a prop,
des de dins de la capsa
es poden veure
una mica el mecanisme
del trucatge
que hi hauria,
de com funcionaria,
en aquest cas
sí que aquest sí que es podria,
es pot arribar
a veure com funciona.
Més cosetes, Anna,
i com sempre
se'ns està acabant el temps,
ens haurem de saltar,
eh?,
algunes dels plafons explicatius,
és preciós,
encara aquí
amb aquesta sala
on hi ha
aquesta vitrera central,
encara hi ha
tres audiovisuals,
en fi,
no ens l'acabem,
de fet,
això,
entres i queden
els ulls fixats
en qualsevol lloc,
no saps on mirar.
Mira,
una mica perquè potser
la gent s'estituï,
tenim aquesta primera part
que fa de precinema,
que ens incorpora també,
on es presenta
George Méliès
com a mag,
i un cop
hem acabat
la part de precinema,
ja trobem
la invenció
del cinematògraf,
que és aquest aparell
que tenim aquí,
propi del Germán Schlumier,
un invent del 1895,
George Méliès
assisteix a la presentació
que fan els germans
Schlumier a París,
queda fascinat
per aquest invent,
el vol comprar
i no li venen
quan s'acaba l'espectacle,
però ell,
amb tot el seu ingeni,
és capaç
d'alguna forma,
de fabricar-ne un
i l'any següent
ja comença
a filmar les pel·lícules.
Llavors,
el que tenim
a partir d'ara,
que és bona part
de l'exposició,
aquesta sala més central
que tenim,
més àmplia,
és George Méliès,
cineasta,
i tenim diverses pel·lícules.
Una exposició
que s'acaba a venir,
les veïcides ja
es van molt bé
per situar-se,
però després la gent torna,
perquè, clar,
en moltes pel·lícules
duren moltes estonetes
per sentar-se,
per venir,
per veure-ho
i per conèixer-ho molt,
endinsar-se
en el seu món fantàstic.
Quantes pel·lícules
de George Méliès
passeu?
Exactament no sé
quantes en passem,
potser això el Carles
ho sabrà més bé,
però en total pensem
que George Méliès
va ser una producció
realment molt llarga,
al llarg de la seva vida
en va fer més de 500,
que es diu ràpid.
Cortetes, eh, això sí.
Sí, clar, evidentment,
el començament
era molt curtes,
per exemple,
ara som davant
d'una pantalla
que per mi és molt clau,
just al costat
del cinematògraf
dels Lumière,
és una pantalla
on apareixen
fragments d'aquestes pel·lícules,
un minut,
dos minuts, eh,
per tant estem parlant
de pel·lícules molt curtes,
em passen una darrere
de l'altra,
són 400 pel·lícules
que van molt bé
per entendre
quina és la seva aportació
en el món del cinema
i en aquests moments,
per exemple,
estem veient
que ho hiberen
els seus famosos viatges
als països lillipotencs,
aquí veiem, doncs,
tots els personatges petits
i com fa aquell
el joc d'escales
per poder filmar
el gegant,
en aquest cas,
i els personatges
més petits.
Increïble,
de fet,
és una mirada
super naïf,
tenint en compte,
o sigui,
hi ha moltes capes
en aquesta exposició,
moltes lectures
i simplement,
posant-te aquí davant
i veient això,
pel·lícules que tots,
de fet,
tot s'anima imatges
a la memòria
de Georges Méliès,
però clar,
no al detall
ni tantes, no?
I llavors ho veus
i dius,
ostres,
que naïf,
quina cosa més senzilla
i més bonica.
És una exposició
que,
tot i que no hi hagi,
almenys aquí a l'exposició
cap pel·lícula
que ens parli
en concret del Nadal,
lliga molt bé,
perquè té un component màgic
que, bueno,
potser estem més sensibles
en aquesta època
i no té res,
perquè qui vingui
no veurà cap element actual
dels que podem relacionar
amb la tradició,
tal com ha anat evolucionant,
però sí que té
un component màgic.
I a part de que estèticament
és fantàstic,
jo suposo que en aquesta sala
expliqueu d'alguna manera
o altra
com es filmava
perquè pogués passar això,
perquè en aquella època
poguessis tenir una persona
que semblava un gegant
i després unes persones petitetes
que semblava de Lilliput.
Exacte.
El que tenim
en un espai bastant central
és una maqueta
del seu estudi cinematogràfic,
és el primer estudi cinematogràfic
de la història
i aquí es veu
com ell anava fent
tots aquests trucatges,
no?,
i com la distribució
d'aquest espai
doncs podia permetre
fer volar persones
o fer aparèixer i desaparèixer
amb una fossa de 3 metres
que tenia al fons de l'escenari.
Ah, sí?
Això és aquí,
aquí en el cas
de la maqueta
no es pot veure
perquè la fossa està tapada,
perquè tenim aquest decorat
també així com d'aquest jeti,
d'aquest personatge
de les neus,
sembla,
i en la maqueta
la fossa està tapada
però sí que es veu
la trapa
que ho tapa
i els 3 metres
petit estigui de sota aquí.
Saps què penso,
Anna,
que em sembla
que és l'exposició
més difícil d'explicar
per ràdio
que hem fet
perquè primera
hi ha tants elements visuals
que és molt difícil de explicar
després que ara ens estan escoltant
als unes i diuen
que diuen
que diuen d'un jeti
i d'un monstre
que hi ha punxes
de color vermell
heu de venir.
Forma part del seu univers
és que és això,
és que el tema és
que l'exposició
està molt ben resumida
perquè si volem explicar
una producció
de 500 tats pel·lícules
és impossible
llavors, clar,
tenim elements a tot arreu
i és que realment
és complicat.
El monstre aquest
que dius
que tenim aquí
de les 3 punxes
de color vermell
i tal
és un selenita,
un habitant de la lluna
que el tenim allà al darrere,
vull dir que d'aquí una estona
el veuràs
i que el comissari
que també era bastant
queixot
ens deia
que és un selenita autèntic
que s'ha portat
de la lluna
pel mateix Meliès.
Ah, o sigui,
apareix en una pel·li
del Meliès, eh?
Jo pensava,
dic, serà un ninu
que algú tenia...
No, no, no,
el viatge a la lluna
de 1902
i és un dels personatges
de la pel·lícula
i el tenim en gros
aquí al darrere.
Ah, sí?
Ostres, ostres, anem.
Escolta, us aniré preguntant,
us preguntaré
i heu dit perquè aneu pensant
quina és la vostra imatge
d'Meliès preferida?
A veure si...
No ho sé,
alguna imatge,
és que és molt visual
aquesta exposició.
Què tenim aquí?
Anna, això és fantàstic,
són dibuixos d'Meliès,
aquells que havíem vist
reproduïts en vidre?
A veure,
aquí ara entrem...
O sigui,
dintre del Meliès cineasta
el que tenim és
la seva fantàstica pel·lícula
del viatge a la lluna,
una de les pel·lícules
més famoses
i qui més qui menys té
la famosa imatge
de la lluna
que li arriba el coet
i li va parar a l'ull,
doncs estem parlant
d'aquesta pel·lícula.
Llavors,
a part del Selenite,
que el tenim aquí al costat,
que recomanem
que no el toqui ningú
perquè si es toquen
exploten els Selenites,
això és una cosa que passa,
la pel·lícula
en Meliès
ens ho explica perfectament.
Una de les coses
que hi ha
al costat
de la projecció
de la pel·lícula
que són uns 13 minuts
que a més es pot veure sencera,
tenim els dibuixos preparatoris
que ell feia
abans
de fer qualsevol rodatge.
Avui en dia
això té un nom
que és l'Story Board.
Per tant,
estem parlant del 1902,
a les antípodes,
els orígens del cinema,
ja està treballant
amb aquest mateix sistema
i a més a més
és ell qui ho fa tot,
perquè ell fa el guió literari,
ell fa el guió,
en aquest cas,
dels diferents decorats,
ell fa després de director,
fa d'actor,
l'actor principal,
fa els vestits,
perquè aquí també tenim
un vestit
d'un d'aquests
astròlegs
o científics
que van
amb l'expedició,
fet per ell mateix,
els decorats
els feia ell,
feia distribuïdor,
per tant,
allò de l'orquestra
que dèiem.
Mare de Déu,
i aquí tenim
la famosa
pel·lícula
del viatge a la lluna,
íntegra,
tota?
Sí,
en aquest cas sí,
els altres no,
les altres pel·lícules
que tenim,
les més cortetes
sí que passen totes,
però després
les pantalles
que ara venen a continuació
són fragments,
perquè la gent
també es pugui situar,
però aquesta sí que passa
tota sencera.
doncs sí,
hem arribat allà
cap a l'últim espai
on trobem
el Selenita,
escolta,
és autèntic,
és l'autèntic
que va fer servir
George Milius
o és una reproducció?
El que també tenim,
a veure,
en la pel·lícula
els Selenitas
són actors
que tenen
molta més mobilitat,
per tant,
no serien personatges
així estàtics
com podem veure aquí,
però evidentment
és aquest tipus
d'inspiració
que podem observar,
són així tal qual,
eh?
Que mono,
eh?
Molt bé.
M'he quedat sense paraules,
és que no us puc descriure tot,
mira,
les imatges,
les parets,
perdoneu,
estan plenes d'imatges
entre fotografies d'època
i dibuixos,
molts d'ells
del mateix George Milius,
amb un trasí,
un detall,
bueno,
impressionants,
projeccions,
ja us dic,
és una exposició
que entra molt pels ulls
i que t'hi has d'aturar
a poc a poc,
perquè és que si no
te'n va fer en el bon sentit,
eh?
Perquè amb tot
t'ha quedat encantat
i especialment també
amb aquesta darrera pantalla
gran,
gegant,
en què hi veiem
una pel·li que no és
de George Milius
però que hi té molt a veure.
I tant,
acaba l'exposició una mica
parlant del final
de la seva vida,
ell acaba arruïnat
perquè té molts problemes
amb els creditors
i llavors,
just al final
ell ha d'acabar de,
com es veu ara
en aquesta pel·lícula
que ens passa per aquí,
ha d'acabar
venent joguines
a l'estació de Montparnàs
que hi havia una petita botiga
de joguines,
ell s'ho ha de vendre tot,
l'estudi que hem vist,
totes les més de 500 pel·lícules,
tot s'ho ven.
I al final de la seva vida
li comencen els petits homenatges
de mica en mica,
tot i que quan ella es mor,
com molt anecdòtica podríem dir.
I el gran homenatge
que se li fa
és aquesta pel·lícula
que tenim al davant,
que és la pel·lícula
de Martínez Corsese
del 2011,
sobretot els directors americans
sempre l'han tingut
molt ben considerat
i l'han tingut com a
el pioner,
com a el pare
de tots aquests trucatges,
de tota aquesta invenció
que ell va incorporar
en el món del cinema
i és la famosa pel·lícula
de la invenció d'Hugo
que va guanyar 5 Òscars,
vull dir que és una pel·lícula
molt reconeguda.
Just ara en aquests moments
veiem el començament,
George Mellies
com està a la botiga
de joguines venent
i com a l'estació
hi ha aquest nen
que viu aquí
i que té un autòmat.
Per tant,
fa referències,
és una pel·lícula
de la de Martínez Corsese
que té molts detalls
que si coneixes
molt bé la vida
de George Mellies
pots anar connectant.
Li fa una referència clara
a aquests autòmats
que ell havia fet servir
en la seva tradició
tant en el teatre
sobretot en el món
de la màgia.
Però és que amb aquesta mateixa figura
que tenim aquí
aquest autòmat
podem veure l'original
perquè Martínez Corsese
va fer una donació
i la tenim exposada.
Llavors,
és fantàstic poder veure
la pel·lícula
i amb les peces originals
de la pel·lícula
just al davant.
Que xulo.
Per tant,
ja tinc el plan,
és venir a veure
l'exposició del Caixa Fòrum,
veure la invenció
en Déu-go
i després tornar
per acabar de lligar en caps.
Evidentment,
aquí només és un fragment
de la pel·lícula
però estan molt seleccionats
els punts claus.
Per exemple,
ara aquí
hi ha la part
quan arriben
en aquest estudi cinematogràfic.
Per tant,
ens podem fer molt bé
la idea
de com treballava ell,
de com era
aquest univers,
el lloc on es fabriquen
els somnis,
diu Melies
de la pel·lícula
de Martínez Corsese.
Llavors,
és molt curiós.
Déu-n'hi-do,
quina ambientació.
Nois,
ja hem acabat.
Hi ha pòsters,
hi ha cartells
de l'època de Gales
que ell devia fer,
de les seves projeccions també.
Sí,
sobretot són pòsters
d'aquests homenatges,
d'aquests homenatges
que li fan
al final
de la seva vida.
Molt bé.
Per tant,
té un punt de cronològic
l'exposició,
un punt bastant.
Començàvem
per la prèvia
a la presentació
de Jors Melies
com a mag,
després la seva aportació
al cinema
i hem,
bé,
amb aquesta projecció
de la gran pel·lícula
El viatge a la lluna,
potser la més icònica,
la més coneguda
i hem acabat també
parlant del final
de la vida
de Jors Melies.
Va,
que us pregunto
quina és la vostra peça
o què ens hem descuidat?
Primer,
què ens hem descuidat,
Anna?
Perquè hem passat,
les parets estan farcides
d'imatges
i d'explicacions,
alguna cosa de tallar
que potser no ens hi hem parat.
No,
jo crec que en general
hem fet un resum,
evidentment,
moltíssim
és l'home del cap de goma
que s'infla
i es desinfla
i m'agrada,
m'entusiasme.
Qui és l'home del cap de goma?
És una de les pel·lícules
que hi ha just al començament
de Jors Melies
que incorpora
diferents trucatges
i és veure com
amb tècniques
molt rudimentàries
ell és capaç
d'inventar-se
com fer-ho.
També podeu jugar
amb això,
venir a l'exposició
mirant les pel·lícules
i dir com ho devia fer això,
intentar esbrinar-ho
i després venir a la guiada
i que us ho confirmin o no.
Carles,
el que més t'agrada
en vella l'home del cap de goma
i tu?
Jo, sens dubte,
l'estudi cinematogràfic
aquest de Montreie
que és màgic,
és com un teatre
però a la inversa.
És a dir,
sí,
perquè tenia les parets
no fosques
com tenim tancades,
sinó allò,
tot era vidre,
tot era vidre
i fins i tot
la seva història
també és una mica trista
perquè va acabar sent
un magatzem de préssecs
però bé,
vull dir,
que il·lustra molt bé
la seva trajectòria.
Realment,
la maqueta que tenim aquí,
aquesta on sortia
aquest monstre dels gels,
aquesta mena de llet,
és realment,
jo cada cop que m'ho miro,
és tan màgic pensar
que aquí,
en un lloc així,
doncs es poden recrear
tots aquests universos
que entenc,
que els directors cinematogràfics
com Scorsese
estiguin tan fascinats
per la figura d'Emiliès.
Doncs és una petita gota d'homenatge
i també una petita pinzellada
de coneixement
sobre aquesta persona
que, en fi,
no ens l'acabarem mai
perquè era l'home orquestra,
perquè ho sabia fer tot
i tot ho feia molt bé
i a més aportava aquest punt de màgia.
Georges Méliès
que arriba també
amb coproducció,
arriba al Caixa Fòrum
amb coproducció
de la Cinematec
Tornem-hi.
Cinematec.
Cinematec.
Francesc.
És aquest petit homenatge
que arriba aquí a Tarragona
de la mà de Caixa Fòrum Tarragona
i també a Gràcies
de la Cinemateca Francesa,
el qual vol dir peces originals
i d'aquelles d'època autèntiques.
Tot això ho podré veure fins al 10 de gener
al Caixa Fòrum Tarragona
en horari, Carles,
fins i tot els festius
obriu tot el dia.
De 9 a 9
de dilluns i divendres
i després els festius,
dissabte i de moment
o els festius
que hi ha aquests dies de Nadal
de 11 a 2
i de 5
a 9 del vespre.
Això sí,
el dia 25 de desembre,
l'1 de gener
i el 6 de gener
tenim tancat.
En prenem nota.
Ja us dic,
sempre recomanem
que vingueu
perquè sempre diem allò
que és difícil explicar-ho per ràdio,
que el millor és venir a l'exposició,
però en aquest cas encara més
perquè de veritat
no us podeu imaginar,
no hem pogut explicar
tot el que es veu aquí
al Caixa Fòrum,
tota la imaginària
de Jorge Melies
que hi ha desplegat.
Anna Catà,
de Briga Serveis Culturals,
gràcies per explicar-nos-ho.
Gràcies a vosaltres,
que és complicat,
fer-me un resum.
Carles Marquès,
gràcies i fins la setmana.
vinent.
Fins la setmana, vinent.