Seguim al matí de Tarragona Ràdio presentant-vos diverses entrevistes
que avui desfilaran per l'escenari de la ràdio de la ciutat.
Us ho explicàvem fa unes setmanes als serveis informatius.
Parlàvem de l'experiència in situ de quatre metges de Tarragona,
metges de família de Tarragona, que van ser a Guatemala.
Aquest era el punt de partida sobre una conferència
sobre els problemes de salut en aquesta regió
en el marc d'un projecte del Comitè de Solidaritat Òscar Romero de Tarragona,
del qual també en parlarem.
Saludem dues d'aquestes metges, dues d'aquestes integrants de l'expedició,
Lenar Fernández.
Lenar, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
I la Vanessa Revuelta.
Vanessa, bon dia.
Hola, bon dia.
De Tarragona i de Torredembarra, que abans ho dèiem fora de micròfon,
que cal especificar-ho també.
Comencem al principi, si us sembla,
definint una miqueta què és exactament el Comitè de Solidaritat Òscar Romero
i quin és el seu objectiu i per què treballeu.
Després ja entrarem més en el projecte de Guatemala.
Qui m'explica una mica què és el Comitè?
Expliquem una miqueta entre les dues, si vols.
Bé, el Comitè Òscar Romero és una organització no governamental,
és una ONG que tothom pot conèixer,
que va començar el 1980
i que realment té cedes per tota Espanya,
diferents països d'Europa, inclús del món.
Se centra molt amb l'ajuda de països de Latinoamèrica,
principalment en Centroamèrica.
I aquí la nostra sèrie d'aquí de Tarragona,
sobretot participa i llença projectes cap a la zona de Nicaragua,
El Salvador i Guatemala,
que és on nosaltres ens vam dirigir aquest estiu.
Són països, suposo, que evidentment
tenen una situació completament diferent de la nostra
o amb moltes diferències, òbviament,
i jo crec que per tots conegudes,
i unes diferències que potser es fan encara més paleses
amb temes de salut, amb projectes de salut.
Com us interesseu vosaltres dues,
com a metges de família,
per assistir allà, veure les coses sobre el terreny,
l'experiència que després ens explicareu?
Com n'heix tot plegat?
Doncs això n'heix perquè el Paco Chamar,
que és el principal membre de l'organització aquí a Tarragona,
s'adona de les dificultats que tenen aquesta comunitat
i es posa en contacte amb el Col·legi de Metges de Tarragona
i a partir d'aquí és quan s'inicia tot el projecte.
Es fa amb dues tandes,
van dos metges al juliol,
que examinava una miqueta tot el terreny
i quines mancances n'hi ha
i quin projecte es pot fer més endavant.
i després amb la segona tanda,
que és quan arribem ja nosaltres.
Què us crida l'atenció
o dintre vostre què us desperta,
Vanessa, per exemple, en el teu cas,
quan et parlen del projecte,
com decideixes anar-hi?
Bé, el projecte és força interessant,
en qualsevol país de Centroamèrica,
totalment lluny i apartat la realitat de la que tenim nosaltres aquí,
viuen en l'autèntica misèria,
misèria en tots els nivells.
I a nivell sanitari, que és el que ens ocupa a nosaltres,
hi ha una manca total de qualsevol tipus de recurs i de mitjans,
no tenen absolutament res.
El projecte era molt interessant
perquè era intentar establir alguna cosa,
algun mitjant, algun mecanisme,
inclús per ells per autoabastir-se a nivell sanitari
i posar algun centre i alguna zona mínimament decent
i amb uns requisits mínims
perquè aquella gent pogués tenir una assistència sanitària bàsica,
que no tenien absolutament res.
Us expliquen el projecte,
veieu que podeu formar-hi part,
que voleu contribuir-hi d'alguna manera, per dir-ho així,
i marxeu cap allà.
Què és el primer que veieu quan arribeu sobre el terreny en ar?
Bé, a mi el que em va quedar...
O el primer que et sobta.
Doncs les diferències que n'hi ha tan grans
i sobretot el que...
pensar que com podíem nosaltres el primer món
consentir que n'hi hagués gent
visquent en aquelles condicions, no?
Es crida molt l'atenció que veus reportatges del Silicon Valley
o coses de com descobrir aigua a Marte,
però després aquí al nostre món
no n'hi ha ni aigua ni llum
i crida molt l'atenció
que totes aquestes situacions
i que consentim això,
que al final...
I que no és una cosa tampoc d'ignorància,
és a dir, que ho sabem
i no ens hi impliquem prou, no potser?
Bé, jo crec que és una cosa molt complicada
i n'hi ha molts factors,
però sí que tots podem fer alguna cosa
des de la nostra posició,
no cal evidentment anar allà
i fer grans actuacions,
sinó que sempre podem fer alguna cosa.
Jo crec que tots sabem
que sí que realment hi ha països
que estan en aquestes condicions
de misèria extrema i de necessitats,
però inclús els propis països,
a Guatemala mateix,
inclús a la capital o altres zones
que els últims dies vam anar,
inclús les persones del propi país
no sabien exactament
ni on estava aquesta zona
ni realment les condicions reals
que tenen aquesta zona.
Clar, quan arribem allà
se'ns cau, per dir-ho d'alguna manera,
i parlo a nivell molt general,
la vena dels ulls, suposo,
i allà veiem el que hi ha,
sobretot el que no hi ha
i com viu aquella gent, no?
És a dir, que encara...
No hi ha absolutament res.
És una zona indígena maia
que està situada al nord de Guatemala
amb la frontera amb Mèxic.
Estan entre els cims,
els Montes Cuxumatanes,
que diuen ells,
que està a 2.000-3.000 metres d'alçada,
i entre cims i plantacions de blat de moro
hi trobem persones que viuen amb res,
entre quatre fustes,
entre cases fetes amb fang
i que no tenen res,
camins de pedra,
no hi ha aigua potable,
no hi ha absolutament res.
Com us reben aquestes persones
quan arribeu allà?
Com si fóssim el més gran per ells,
amb un carinyo i amb una amabilitat,
com si fóssim part de la seva família.
Des del primer dia,
des del minut zero que vam arribar,
ens vam sentir molt integrades i...
Amb un somriure, no?
Sí.
Somriure és el primer.
Hi ha molts nens,
dones joves i nens,
és la majoria de població
que està en aquella zona, no?
I, bueno,
sempre donant-ho tot.
Nosaltres passàvem el dia amb ells,
no?
Cada dia,
des del poble a base on estàvem,
que era Sant Miguel de Catan,
ens dirigíem cada dia,
dues o tres,
dues hores de camí,
en cotxe,
entre els cims,
perquè, bueno,
camí no ha asfaltat,
arribàvem cada dia
a una aldea diferent,
bueno,
per donar assistència,
no aquell dia.
I, bueno,
cada dia era una experiència,
passàvem el dia amb ells.
Ens anava a preguntar
quina era exactament
la vostra feina allà,
és a dir,
com era aquesta assistència,
què havíeu de fer?
A banda d'establir
aquestes sinergies,
aquests projectes,
després ja parlem
dels que s'han assolit
o del que queda per fer,
però com va ser l'assistència
i l'experiència allà?
Què havíeu de fer vosaltres?
Doncs,
nosaltres ja teníem
una programació prèvia
i cada dia
anàvem a una comunitat,
doncs això,
que com ha dit la Vanessa,
que estava a una hora
o a tres hores
amb uns cotxes
que anàvem
i allà ja estava programada
la visita,
i la gent s'apuntava
a un llistat
i a partir d'allà
els visitàvem
i ens comentaven
tots els problemes de salut
que allà tenien.
Quins eren aquests problemes,
per exemple?
Perquè nosaltres també
ens fem la idea,
quin tipus de problemes de salut
són els que prevalien
o els que predominaven?
Bueno,
problemes de salut,
les més freqüents,
bueno,
parasitosis intestinals,
per les zones d'aigua
no potabilitzada...
Coses que per nosaltres,
entenc, Vanessa,
serien molt bàsiques
i molt fàcils
de guarir,
de curar,
molt bàsiques.
Allà les persones
veien persones
d'una certa edat
que mai havien vist
un metge
i molt menys
hi ha una persona occidental.
Nosaltres no,
ni un metge
ni res.
No havien sortit mai
d'aquella àrea.
Parasitosis intestinals,
anèmies,
patologies
de gastritis,
de gastritis,
d'odenitis...
Moltes coses
lligades a les condicions
també de vida,
de celebritat
amb les quals
viu aquella gent.
les dietes,
els tipus de manipulació
dels aliments...
Clar, suposo que
a banda
d'oferir-los assistència,
d'oferir-los
algun tipus
de medicina,
també feu
molta atenció
o poseu molt d'èmfasi
en la prevenció,
és a dir,
com han de millorar
ells
algun dels hàbits
precisament
per no contraure
aquestes malalties
o aquestes afeccions,
no?
Sí,
bullint l'aigua,
rentant-se les mans,
són coses molt bàsiques
però que potser
per la falta
d'informació
no la saben
i doncs sí,
es fa una formació
sanitària.
És partir molt de zero
allà,
és que hem de partir
de zero.
Comencem amb un projecte sanitari
que esperem que a llarg
també sigui
algú formatiu,
no?
Nosaltres
durant la nostra
estada allà
que fèiem
algunes xerrades,
passàvem temps amb ells
explicant
mesures bàsiques
de tractaments
que havien de fer
i del dia a dia,
coses molt bàsiques
d'higiene.
Implementen després
a ells aquestes mesures?
Els vèieu?
Sí,
els veiem molt interessats.
O els hi costa?
No, no.
No?
Els veiem molt interessats.
En les xerrades
que fèiem de formació
estàvem molt interessats
i ens preguntaven
i sí,
a veure,
clar,
també les mesures
que donàvem
eren molt bàsiques.
Sí, sí,
però clar,
no deixa de ser un procés
com dèiem formatiu,
que a nosaltres ens pareixen bàsiques
però que després poden ajudar tant
i canviar tantes coses
de base.
És un projecte de salut,
com ens deiem,
que s'inicia
en aquest territori
de l'Amèrica Central,
concretament a Guatemala.
Aquells reptes
dels quals parlàvem al principi
queden lluny encara,
Vanessa?
Aquests reptes
encara queden molt lluny.
El projecte
s'ha iniciat aquest estiu,
no?
Descompatxar el juliol,
nosaltres vam anar
ara a l'octubre
i, evidentment,
tant el comitè
com nosaltres,
els membres
que ara formem part d'ells,
no?
I donant suport a aquest projecte
esperem que duri molts anys,
molts anys,
perquè això ha de continuar.
Acaba de començar,
només.
Acaba de començar.
Hi ha una mobilització també
des del comitè,
perdó,
perquè a metges i infermeres
de la zona,
també perquè s'incorporin
precisament en aquest projecte.
Sí, sí.
És a dir,
que també necessiteu gent
que us doni
un cop de mà,
que us brindi la seva ajuda,
com sigui,
des d'aquí
o viatjant cap allà,
no?
Sí.
Això mateix.
Des d'aquí és molt important
perquè s'ha de fer les bases,
el projecte base sí que està realitzat,
però s'ha d'ampliar,
s'ha d'estructurar,
s'ha d'organitzar
una miqueta més
en funció de les trobatlles,
no?
Del que anem trobant
sobre el territori
que és el més interessant,
no?
Aquest proper any
sí que es preveu
que almenys dos o tres equips
durant l'any
es traslladin també a Guatemala
per continuar
el que hem començat nosaltres.
Amb aquests mateixos municipis,
a Sant Miguel,
a Catant
i a Sant Rafael de la Independència,
continuaran les actuacions?
Les actuacions comencen aquí
i són els dos pobles,
diguéssim,
bases,
on a partir d'aquí,
que és un territori
d'uns 200 quilòmetres,
on hi ha més d'entre 40 i 60 aldees
distribuïdes entre les muntanyes,
es focalitzarà l'actuació central,
no?
Una clínica
que s'ha començat
a muntar
i que ja està
quasi que
bàsicament acabada,
ara el mes d'octubre,
perquè a partir dels cooperants
que vulguin anar
vagin a aquella zona
a donar assistència.
Suposo que
un cop vista
aquesta pobresa tan extrema
que fins i tot nosaltres
amb el que ens expliqueu
no devem ser capaços
d'imaginar,
suposo que quan tornem aquí
alguna cosa ha canviat
o moltes coses han canviat
en la manera
de veure la vida
més personal
i més professional,
no?
Sí,
és així.
A veure,
al final
la teva vida
continua sent la mateixa
però sí que et situa
una miqueta
i veus les coses
des d'una altra perspectiva,
des de l'aigua
que cau de l'aixeta
fins a les parets
i fins a totes
les comunitats
que tenim nosaltres aquí
i que allà
queden
tan distants.
Evidentment
no et canvia
la vida radicalment
però sí que et situa
en un punt
i et relativitza
la teva existència
al món.
Com podem
nosaltres
ciutadans
ajudar
a donar-vos
un cop de mà
perquè aquest projecte
és vehicle
i perquè suposo
que aquí faran
falta molts tipus
de recursos
i de mans
per dur-ho a terme,
no?
Sí,
bé,
com ja he dit abans,
la mobilització
per a metges,
infermeres
o personal sanitari
que vulgui
col·laborar
des d'aquí
o tan desplaçant-se
al terreny
és necessària
i agraïm
a tothom
que vulgui col·laborar
i també des d'aquí,
clar,
perquè tampoc no ens enganyem
que al cap i a la fi
tot això
costa,
no?
un esforç
i uns diners,
lògicament,
sí que costa.
Llavors,
de qualsevol manera
que la gent
pugui col·laborar,
inclús
algun event
de recollida solidària
per ajudar
aquesta ONG
o algú
que es pugui fer
o de qualsevol manera
sempre és,
bueno,
és d'agrair
i és benvingut,
eh?
Sí.
És l'experiència
que avui ens expliquen
des d'aquest projecte
del Comitè de Solidaritat
d'Òscar Romero
i que avui ens han vingut a explicar
a Tarragona Ràdio
la Vanessa Revolta
i l'Enar Fernández
a qui els agraïm moltíssim
que ens hagin vingut a explicar
com dèiem
les seves vivències,
les seves experiències.
Almenys ens hi feu pensar
i ens hi feu reflexionar
que avui dia,
doncs,
amb el context que vivim
ja és molt
i, vaja,
esperem que el projecte continuï
i que tant de bo
ens pugueu
seguir explicant
i venir a seguir explicant
projectes
i bones notícies
pel que fa a aquesta regió.
Enar Benessa,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
A vosaltres.
Fins la propera
i molt bon dia.
Merci.
Molt bon dia.