Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Es tracta de parlar avui de poesia, de les vostres publicacions, de per què escriviu poesia, o sigui, una mica defensar el gènere, no?
Aquí comença, Antonia.
Tu ets novell?
Sí.
Amb la publicació, que no en l'escriptura.
Exacte. Sí, sí, sí.
Però amb la publicació, sí.
Sempre he tingut molta afició, molta tirada a escriure qualsevol cosa.
Una carta comercial, un e-mail...
No et fa mandra ni escriure això.
No, no, no, no. Els meus coneixedors, la gent propera a mi han de tenir la paciència, fins i tot això és un SMS d'aquests, doncs mai és de dues paraules.
Per tant, és...
O sigui, tu amb el Twitter, allò que estan les...
Res, res, res, res. No t'entens, eh?
Descarto totalment, sí.
Molt bé, però llavors per què poesia?
Bé, poesia, moltes vegades trobes que hauria... Poesia és un exercici de síntesi, de buscar molt a fons aquell sentiment, aquella situació, aquell pensament, aquell anàlisi que vols intentar comprendre, que vols intentar expressar.
I aleshores, a través de la poesia, d'aquesta labor de síntesi, que trobes que és el mitjà on pots dipositar tota aquesta essència, aquesta preelaboració que has hagut de fer, doncs acaba sorgint damunt o bé d'una poesia més estructurada o una poesia més lliure, però fas tot aquest treball de recerca previ, no?
Què acabes de publicar? Em sembla que és la primera publicació.
Aquesta és la primera publicació, tinc altres coses preparades, però aquesta és la primera publicació, això també requereix un aprenentatge de saber-se moure, de convèncer, de tenir una paciència que creguin en tu, després de posar-te a la cua, en fi, és tot un procés.
Ara parlarem també de com es publica, com es publica i com es llegeix.
És tot un procés i sí, efectivament, i també la part més important és creure que pot ser publicable tot aquell treball que has anat a plegar, no?
I bé, aquest seria el primer pas i el segon és que els altres també ho creguin.
I sí, aquesta és la primera publicació, la suite d'Artemis, i aquí la tenim, nascuda.
Molt bé, ara entrarem també en el llibre, analitzar-lo, demanarem que llegeixis algun dels poemes, deixem-ne fer una mica de preàmbul també del llibre del Francesc Roig.
Avui la Francesc Roig l'intervistam com a poeta, i ara l'hem tingut aquí per les seves diverses passants, però, Francesc, tu ja ets veterano en el tema de les publicacions.
Diguem que tinc una mica de trajectòria experiencial.
Sempre en poesia, jo, perdona la ignorància, sempre en poesia o no?
Sempre en poesia què?
Publicacions.
No, no, no.
No, la sorpresa d'algunes persones quan van veure aquest llibre, que es titula Temps Complet, ho deia perquè, clar, quan el Jesús anunciava el temps girat,
semblava que anéssim de temps, però és que, precisament, és el temps el que acaba assaonant una mica tot el bagatge del viure en la trajectòria vital de les persones, no?
Per tant, vaig començar fent poesia, he continuat fent poesia, però sempre d'una manera bastant alternativament underground,
perquè ha privat més la qüestió d'assaig, la investigació històrica o altres tipologies, el que no ha fet mai és teatre, això sí.
Però sí, la poesia sempre forma part.
I jo, com a André Breton, considero que la poesia no és solament un producte escrit, sinó una manera de viure.
Per tant, interpreto la manera vital també en la síntesi poètica.
Quan ara l'Antònia Sabater deia això del Twitter, la millor poesia és un Twitter amb una sola paraula, si ho pots dir tot, amb una sola paraula.
Si ho pots dir, si ho pots dir.
Seria també el teu estil, Antònia? O sigui, pel que veig, el Francesc, a la poesia, concentres.
Sí, perquè en poques paraules has d'intentar fer el màxim de sugeriments perquè el lector recreï la idea.
Bé, això és un estil, és una manera de fer poesia.
Per tant, has de jugar amb la intel·ligència del lector.
És una manera de fer poesia, i hi ha qui no.
Hi ha qui fa el contrari. Com ho fas, tu, Antònia? Tu has parat a pensar?
Ah, soc més expansiva.
Reconec que soc més expansiva.
Molt bé. Escolta, Francesc, temps complet, el subtítol, l'obra poètica 1971-2014.
És el recull de tota l'obra publicada fins ara.
Obra que ja estava publicada, doncs, i que es recullit en aquest volum.
Sí, a veure, són el recull dels llibres publicats, més poesia dispersa en revistes,
o en publicacions esparces, aquí o fora de les comarques de Tarragona.
i un llibre que vaig publicar a Barcelona l'any 80-81.
Què s'ha de tenir per ser poeta?
Ganes.
Se n'aprèn, Gana, se n'aprèn, s'estudia, s'hi neix, s'aprèn, es fa...
Em fa l'efecte que una mica és un compendi de tot plegat, no?
Hi ha d'haver una predisposició, doncs, a estimar, valorar, analitzar les paraules,
i, evidentment, hi ha d'haver un aprenentatge, també, per saber, doncs, com ordenar-les
i per aconseguir un impacte determinat, això, doncs, es pot aprendre,
però, sobretot, jo recordo un comentari que em va fer la Laura López quan estava a l'Ateneu,
que em va dir que és la forma de mirar.
Ah, t'ho anava a dir, allò que dèiem de tenir mirada poètica, anar pel carrer i veure poesia en les coses.
Esclar, això, no puc dir si es pot aprendre o no es pot aprendre,
una mica és com els fotògrafs, no?, que una fotografia la pot fer tothom,
però hi ha determinades fotografies que emeten un missatge i dius
com és que se li ha... li ha vingut aquesta manera d'enfocar-ho,
aquesta manera de... o des d'aquesta perspectiva, no?, d'agafar aquests ulls o aquest carrer,
és aquesta forma, no?, de descobrir, de descobrir, de vegades també aspectes ocults
al primer cop d'ull i que, en canvi, doncs, et poden arribar.
Francesc, d'acord? Això de la mirada poètica?
Sí, sí, sí, amb això estic totalment d'acord.
El Frank Capa, com el bon fotògraf que era, tots passaven l'exili,
però ell va saber recollir la mirada trista, enotjosa i desoladora
de la gent que abandonava les seves llars.
I tots veien el mateix, o tots vivien el mateix,
i també hi havia altres fotògrafs, però ell va saber-ho captar
des d'un vessant, com molt bé deia l'Antònia,
doncs, poèticament fotogràfic.
La mirada, però també l'estimació per les paraules,
els sentiments i les emocions.
I les ganes, deies tu abans, s'ha de tenir ganes.
I les emocions. On s'ha de saber emocionar,
encara que sigui bastant internament, sovint,
per tot allò que, doncs, compartim molts,
però que tu acabes posant una mirada més aprofundida.
Però diguem-ne que intervingui.
Jo no sóc poeta, només em donaré una opinió.
Però voleu dir que ser poeta, o escriure poesia,
forma part d'una obra de creació.
És una obra artística.
I d'artistes hi ha de moltes menes, no?
O sigui, hi ha el poeta, hi ha el narrador,
hi ha el dramaturg, hi ha l'arquitecte, hi ha l'escultor.
Voleu dir que no són formes diferents creatives?
És una de les...
O sigui, una forma més de creació artística,
o sigui, m'ho miro des d'aquesta...
I en el fons, clar, és una mirada,
és la manera com entens el món, com un viu al món,
o les idees plasmades amb...
Jo tindré cap a la banda creativa, diguéssim.
És un artista.
Passa que les eines són les paraules,
mentre que si fas algun altre tipus de...
No, i també, per exemple, amb un narrador,
la idea també són les paraules,
però és una altra mirada, diguéssim.
O sigui, és una altra obra artística, de creació.
I amb un escultor, la matèria és la pedra,
però sap treure'n el contingut que hi ha amagat dins.
És un mica l'Àngel amb potència.
No, i s'ha portat poesia de tot.
Ara parlàvem de les fotos dels exiliats,
d'imatges tristes per fer-ho assimilament amb la fotografia.
Amb la poesia passa igual?
Es pot fer poesia de qualsevol cosa,
fins i tot d'un racó brut d'un carrer
o d'alguna cosa trista o lletja?
Cap fer poesia, també?
O, bueno...
I tant, i ficaríem poesia amb Pallesa.
Clar, m'imagino...
Aquestes imatges, per exemple,
que ell esmentava de l'exili,
des d'un context convencional,
podríem dir que no eren precisament poètiques,
que eren missatges de gent molt demacrada,
de gent molt torturada,
de gent molt esparracada, oi?
Clar, és sapiguer aleshores treure...
No parlem només de coses boniques o de belleses,
sinó que és extreure, jo penso,
l'essència d'un moment, d'una mirada,
d'una situació, d'una tragèdia, no?
I plasmar-la.
I es podria fer poesia?
Evidentment.
De qualsevol cosa?
Jo penso que sí, oi?
El que passa és que s'ha de saber trobar el punt just,
perquè allò no caigui en la ridiculesa repetitiva.
Perquè, esclar, si repeteixes allò que ja els ulls normals veuen,
qualsevol pot dir, també ho sóc jo, poeta, no?
Per tant, has d'anar un pas més enllà, o tres passos més enllà,
a l'hora de saber trobar el punt on, a partir del qual s'han aturat els altres.
en això hi ha mestres, jo diria que és un camí de gradacions en el qual, doncs, a dalt de tot hi ha els grans mestres,
i a mica a mica ens anem posant a la filera, nosaltres també.
que teniu poetes de referència, ja no dic escriptors, o també, però poetes de referència.
Referència, referència, a veure, hi ha les icones,
per mi, doncs, Vinyoli, Espriu, Foix, però tampoc puc parlar de referències,
n'hi ha molts, és com, no sé, en l'àmbit musical, parlar de si tens una referència només musical,
si t'agrada la música, doncs tens un ventall molt ampli, si t'agrada la paraula, si t'agrada la literatura,
tens referències de teatre, tens referències de novel·la, tens referència d'assaig,
tens referència de poema, oi? És a dir, que és molt ampli.
Francesc, i tu?
Les referències poden arribar a ser múltiples i universals,
perquè els grans poetes sempre toquen temes com el teatre, que són de gènere universal,
però en el meu cas, per exemple, si ens referim a elements de tipus social,
evidentment Joan Vinyoli, si ens referim a temes de país, Salvador Espriu,
per exemple, per citar dos exemples nostres.
Més qüestions, ja que han sortit els temes, de dir, doncs, es pot fer poesia de coses que,
d'entrada, no semblen molt estètiques. Quins temes tracteu vosaltres?
En els vostres, bé, suposo que el Francesc en el seu recull ha anat passant des dels 70 i escaig,
no, 71, ha anat passant per diferents temes, l'Antònia potser té temes més acotats, no ho sé,
la natura, qüestions vitals, el dia a dia, quins temes surten als vostres poemes?
Depèn del poemari. D'alguna manera, hi ha una temàtica soterrada que, en certa manera,
és el fil conductor del que vols expressar en aquest llibre.
Amb una altra, posaràs la mirada i l'accent en altres aspectes,
que, sobretot, vols experimentar, vols conèixer, vols aprofundir,
i aquest és un bon vehicle per fer-ho, no?, l'escriure i després aplegar
tota aquesta experiència, aquestes sensacions que t'han produït, aquestes mirades, en un volum.
En aquest cas, d'aquest primer llibre, i és lògic que també ho sigui,
doncs és un recull d'un pas vital, tot un procés vital d'una persona
que ja està, doncs, en una etapa que pot mirar enrere amb una certa,
sempre hi ha subjectivitat, però jo diria que aquí intentes posar-hi objectivitat
i des d'un recorregut més ingenu, més fresc, més estimulant,
doncs, passar per diferents etapes, diferents experiències,
a, no sé, un procés, potser que ara seria més el meu,
més serè, més tranquil, més contemplatiu,
però que se diu també en el meu moment físicament vital d'ara, no?
Per tant, experiències vitals, sense un referent, per exemple, a la natura...
No, no, i és, evidentment, la natura, però també hi ha objectes domèstics,
també hi ha, no sé, és plural, no?
Hi ha petits relats, hi ha un que, doncs, que és una mirada en una situació molt peculiar,
amb un nightclub, oi?
Doncs, que està aquí, que explica, doncs, també un tema.
Molt bé. Francesc, en el teu cas.
Sí, en el meu cas, sí, precisament,
ho he posat temps complet, que és el títol genèric de tot el recull,
és perquè, en certa manera,
tota la poesia queda marcada pel pas del temps,
a través de la mirada nostàlgica per un costat,
a través del procés reivindicatiu per l'altre,
la denúncia, en alguns moments,
l'amor, però, sobretot, bàsicament,
sempre a l'entorn de la natura que envolta el poeta.
Per tant, allò que el condiciona és el lloc on viu,
allò que veu,
que l'envolta, la natura que la gombola,
i allò que li suggereix un pas d'un cel amb núvols,
pot significar una escenografia de revolta difuminada,
que després ho traspasses a una realitat viscuda.
Molt bé.
Molt bé.
Més qüestions.
Per què escriviu poesia, en aquest cas?
Jo he sentit, a vegades, allò de dir la poesia,
o sigui, jo escric, i això passa més amb la poesia,
diria jo com la prosa, com a teràpia.
per un mateix, per dir-s'hi que ho he de...
m'asserveix per estructurar, a través de les paraules,
d'aquesta mena de síntesi, no?
Doncs m'asserveix per estructurar pensaments.
I em fa la impressió que la poesia,
pel que jo he parlat amb poetes,
és més necessària pel poeta,
o sigui, que s'escriu més per un mateix
que no pas perquè sigui llegida.
Per expressar un, més que no pas,
pensant en després, doncs, com ho rep el lector.
Què creieu? Com ho feu vosaltres?
Crec que això és especialment significatiu
per les entrevistes que porto amb la poesia,
més que no pas amb la prosa.
Bé, la paraula terapèutic...
No crec que sigui un aspecte a limitar només amb els poetes.
Abans ell comentava que aquest caire creatiu
es troba amb gairebé totes les disciplines.
I fins i tot la gent que no es considera creativa,
però que també té una parcel·la,
perquè és innata en l'ésser humà, no?
Té també aquesta parcel·la d'aquest punt més espiritual
o aquest punt...
Sempre sorgeix un moment creatiu.
Llavors, esclar, la poesia és un vehicle
en el qual et pots trobar que...
O com en el meu cas, doncs, a mi em facilita
conduir aquesta necessitat expressiva,
aquesta necessitat creativa,
recrear-la i això ho faig damunt d'un paper
i a més a més acotat, oi?
Per mi no ho limito exclusivament a la poesia.
Penso que el pintor també té aquesta necessitat,
el músic té aquesta necessitat...
Però no penses en qui ho ha de llegir.
No penso en qui ho ha de llegir.
Penso més en què no sigui simplement
que no es quedi només en la meva experiència,
sinó que vagi més enllà.
Allò de dir, doncs, mira, avui jo em trobo...
Ai, els ulls bonics i això,
sinó que penso que vagi també més enllà.
Però aquest potser és el repte d'aquesta experiència,
però per què aquesta experiència?
Com estic mirant el món jo en aquest moment?
Llavors, potser aquí és el moment que fas el pas,
que pugui tenir una veu més universal, més plural.
Francesc, sempre estàs fent el tornaquet.
Home, digui una cosa jo després.
I tant.
Que em deixes parlar, digui una cosa jo.
No, la pots dir ara.
No, diguis tu ara, no, no, seguiu.
No, simplement jo primer penso que el poeta
necessita ordenar-se a ell mateix allò que vol dir
per no quedar atropellat per el gran tsunami
de sensacions, motivacions i empentes emocionals que pot tenir, no?
I un cop ho té ordenat en ell,
ha de ser capaç de plasmar-ho sobre un paper
per tal que pugui ser llegit.
Perquè el pas del temps ha d'aguantar una bona lectura
i una comprensió lectora d'allò que un vol expressar.
Perquè si només és una rauxa fulgurant d'un moment determinat,
doncs es quedarà molt tancat.
En canvi, si ets capaç de transmetre-ho d'una manera
que la poesia pugui ser llegida, assaborida, interpretada
i, a més a més, assumida pel lector,
és quan crearàs adeptes lectors de poesia.
Per això, moltes vegades, hi ha més lectors de prosa
que no de poesia.
Perquè potser costa més entrar-hi en aquest aspecte.
Clar, és que la poesia, tal com dieu vosaltres,
és un món d'una persona
i llavors el lector ja ha d'entrar.
I a vegades costa o a vegades fa presa, saps?
O a vegades té unes dificultats.
I la intervenció que volia fer després que parlessiu vosaltres
és que jo, modestament, voldria parlar un moment de mi
que vaig escriure un llibre de Rodolins,
que tu ja ho saps, l'any passat, Rodolins.
O sigui, no em considero un poeta, sinó un Rodolinaire.
I aquests Rodolins, clar,
vosaltres estàveu parlant de la motivació per escriure, etcètera, etcètera.
En el meu cas, l'escriptura era un encàrrec
perquè feia Rodolins pels companys que jubilaven
a final de la seva carrera laboral, diguéssim.
Per tant, la motivació per escriure era un encàrrec.
Era el fet que una persona acabés de treballar
i digui, vinga, va, i ara li toca fer una sèrie de Rodolins.
Això per una banda.
Per l'altra banda, clar, el Rodolín és una cosa molt marcada,
molt formal, no?
Set síl·labes, rimar A, A, consonants, si pot ser,
a vegades surten falses rimes, etcètera, etcètera.
Vull dir que és quasi com un exercici de comptar A i tal, no?
És un exercici molt senzillet.
I després, a vegades penso, que jo també he escrit alguna cosa esparça,
però que no publicable ni res de tot això,
que a vegades, realment, la gent que escriu,
jo diria, eh, això és una cosadia meva,
potser m'equivoco de dalt i baix,
que realment el que escriu, escriu per encàrrec.
O per encàrrec d'un altre, o per autoencàrrec.
O sigui que, en el fons, el que escriu l'escriptor
no és la mateixa persona que es pot dir Sabater,
que es pot dir Roig, que es pot dir Figueres,
sinó que és l'escriptor que rep l'encàrrec de la persona real
perquè transmeti sobre paper una sèrie de coses
que té unes necessitats peremptòries per fer.
És a dir, que sempre jo diria que treballem per autoencàrrecs.
Per encàrrecs.
Encàrrec o autoencàrrecs.
Sí i no, del tot.
A veure, és evident que ningú viu de la poesia.
Això, d'entrada, i a més a més, comprovat històricament, eh?
Ningú s'ha fet cap menció ni sobreviscut
només escrivint poesia.
Però, en canvi, és evident que els encàrrecs hi són,
en alguns moments, però només viure per l'encàrrec,
és a dir, escriure per encàrrec,
li pot passar, com ha passat a alguns escriptors de novel·la,
que estan tan supeditats a l'engranatge editorial
que han de produir forçosament una novel·la per any
que acaben autoplegiant-se ells mateixos a la llarga.
Perquè, esclar, la imaginació té els límits que té.
i la creativitat i, sobretot, la pulcritud en la manera de fer,
doncs, també es mereix.
Aleshores, la millor manera d'escriure és quan et sents motivat per escriure,
sense condicionants, que t'obliguin, et forcin i et condicionin.
Per tant, jo penso que està bé treballar amb un objectiu d'encàrrec,
perquè, si no, no faríem res, la indolència poètica és contemplativa per la naturalesa.
Per tant, treballar amb un objectiu és bo,
però que aquest objectiu et condicioni de tal manera que l'encàrrec ha de ser forçosament ja,
a vegades costa.
Si només és una vegada, no passa res.
Però quan és sovintejat i reiteratiu, i, a més a més, any darrere any,
és probable que passi això, que un s'autoacabi plagiant amb ell mateix
perquè se li acaba la imaginació al recurs.
Jo volia dir una cosa només perquè m'ho he deixat de dir abans.
El tipus jo d'escrit que faig, el tema dels rodolins, veus,
és un text expansiu, no és sintètic, però és un text que has d'explicar.
És, de fet, un text narratiu en forma de vers,
però és explicar una història, una persona que es jubila,
o que fa un efemèrides, o etcètera.
Per tant, és el contrari del que dieu vosaltres,
una miqueta de la síntesi, de buscar el mot just,
de buscar el que diies tu, Francesc, amb una paraula,
ja tens el poema, etcètera.
Aquí no, aquí t'has d'esplejar, és expansiva, és discursiva.
Anem també abordant altres temes molt ràpidament,
que se'ns acaba el temps.
Escolta, és molt, com us ho diria, molt místic, això de fer poesia.
Ho tenim molt mitificat.
On escriviu vosaltres? On s'escriu la poesia?
Sona tot molt bucòlic, escric poesia.
On us ve la inspiració?
Home, la inspiració pot venir en qualsevol moment.
Només necessites un paper i un bolígraf per apuntar la idea.
Seu dels que aneu sempre amb la llibreteta i aneu apuntant?
Quan convé, sí, perquè les idees són galopants.
O sigui, no teniu una metodologia de dir, cada dia sec, a les 5 de la tarda,
un ratet amb aquest espai i m'hi poso?
Hi pot haver persones que ho facin així perquè tenen una metodologia vivencial
que els obliga a un horari concret i si no ho fan així, potser no ho fan, no?
Però n'hi pot haver d'altres que depèn del ritme vital.
I tu, francès, vas apuntant idees?
A veure, quan has de compartir altres coses i altres seqüències vitals,
doncs la poesia neix en qualsevol racó i cantonada.
I el llibret és això, no només apuntes idees,
és igual que t'assura el poema,
que entenc que el deixes reposar per el que deies abans i després el revises?
Això és com el bon vi, un vi ha d'estar reposat.
Jo per el que deies abans de la rauxa poètica, va dir no,
perquè això ha de tenir una rauxa d'entrada però un repòs de sortida.
Antònia, tu ho fas de tot.
A veure, comença generalment, t'arriba un vers,
no saps per què t'arriba un vers, oi?
Vas pel carrer caminant i...
Allò que deien, veus alguna cosa, l'arbre es mou, no sé què, no s'aguantos, pam.
I normalment intento portar això a la llibreteta i això per plegar.
aquest vers, que diu que te'l regalen els dius, eh?
Tinguem-ho en compte.
Llavors, clar, quan ja tens el vers, dius, bé, això és, no, has de fer alguna cosa.
Llavors és el moment de seure a l'ordinador i començar a pensar,
i cap a on ho enfoco, això?
I aquí comença tot el treball, aquí comença tot el treball.
A l'ordinador?
Jo ho faig amb l'ordinador, és curiós, començo escrivint així a mà,
això ho faig a mà, curiós.
I a més, de vegades, si no porto una llibreteta o així,
que si jo, el tiquet de l'Esparc que t'han donat,
al darrere, doncs l'aprofito ple de papers d'aquests, així, tan tontos, no?
Passa volants.
Passa volants d'aquests, o la targeta del metro, o això,
ho escric en un cantonet i llavors intento,
dic, ara anem a fer créixer aquesta criatura, oi?
De vegades passa, de vegades no passa,
de vegades es queda encallada allà,
i veus que l'única cosa bona és aquell vers i l'altre...
El que passa és que, curiosament, això que diu l'Antoni és veritat,
però són ritmes diferents, eh?
Quan agafes el moment del flash, l'ètic,
l'apuntes allà on cal,
encara que sigui amb un paper d'un arbre,
o amb una fulla d'un arbre.
Bé, però,
quan ho treballes a mà,
diguem-ne, de manera manuscrita,
té un ritme, la creació.
Quan el passes a l'ordinador, en té un altre, eh?
A mi em passa així.
Amb l'ordinador té un altre repòs,
és com allò de ja fer l'etiquetatge final
i l'embotellat últim.
Llavors, a mi no, a mi m'ajuda.
A mi m'ajuda.
L'ordinador t'ajuda.
Jo començo a llançar a la pàgina,
començo a llançar tal com raja,
i a partir d'aquí, llavors començo a treballar.
I el que és importantíssim
és que no es crea un poema
per generació espontània.
Pot haver-n'hi un, pot passar, oi?
Però normalment veus que el saps de treballar,
el deixes reposar,
veus que allò no va per aquí,
l'has d'anar pulint, pulint, pulint,
i porta feina.
I, esclar, això és disciplina, també,
perquè requereix aquesta concentració.
Convoques.
Les muses.
Aboques i convoques les muses,
que és això, aquesta concentració
i aquesta connexió en el teu joc profund,
saps?
Per esbrinar què vols expressar
a través d'aquest vers
que t'ha caigut a les mans.
Qui és la primera persona
que llegeix els vostres poemes?
La persona que teniu confiança,
la persona crítica,
que és la primera que els hi ensenyeu
i que us diu sí o no.
Sé que existeix aquesta persona.
La primera persona que llegeix el poema
és el propi poeta.
Això és el seu francesc.
No, no, no.
A vegades es pot arribar a sorprendre
d'allò que la imaginació
li ha generat
i que després,
quan ho veu reflectit
de manera final,
diu,
doncs no era per aquí
on volia anar
i m'ha acabat sortint
per una altra manera.
Aquest no sóc jo, no?
Això no ho he escrit jo.
Ho ha escrit el poeta.
Sí.
Clar, és que hi ha la persona,
no?
Hi ha el nom,
el...
El jo.
El jo i el poeta.
Hi ha la persona concreta
amb un nom i cognom
i després hi ha el poeta.
Jo estic pensant
que potser la gent
que ens està sentint
deu dir
aquesta gent de què parlen,
això del jo poètic.
Però tot és possible de provar-ho.
Jo crec que quan ho proves,
quan simplement proves
de fer una poesia,
et passen aquestes coses.
Però jo penso que això,
és que ara m'ha vingut una idea
que tothom la coneix,
que la gent que parla pel carrer,
no que parla amb el mòbil pel carrer,
jo que parla sola.
La gent que parla sola pel carrer
és una situació molt normal,
és l'autodiàleg.
Pensa en veu alta.
És l'autodiàleg.
I llavors l'autodiàleg
vol dir que hi ha...
que tu et desdobles en dues persones.
Una que diu una part del diàleg
i l'altra que contesta.
Per tant,
això ja és
la persona concreta,
la Núria Gabaldà,
i l'altra
que et fa de mirall,
que és el creador,
amb qui tens el diàleg,
doncs aquest creador
és el que ha escrit la poesia.
I quan la Núria Gabaldà
es veu al mirall,
no es reconeix.
Que s'està referent a mi?
Perquè em dic Núria Cartanyà,
no em dic Gabaldà,
per això no em reconec.
Ai, perdó.
Però no, perfecte.
Tinc molts lapsos.
Per això no em...
És que això és típic meu,
de canviar els noms de la gent.
És que jo tinc molts lapsos.
Bueno, perquè ja...
se t'encomanen els meus.
No, però ja està, ja està.
Ja.
Jo crec que ens hauran entès, eh?
Per això no es reconeix,
perquè ella és cartanyà
i no era Gabaldà.
Deu ser això.
Va, però qui és la primera persona
que ho llegeix a part del propi poeta?
Si es pot dir.
Normalment poden ser persones
amb les quals hi tens
una certa confiança
de valor crític,
que et sabrà dir
allò que pensa
sense excessivament escuma
ni sabó.
Ni dir-te molt bé, molt bé, molt bé,
perquè això no cal que t'ho diguin,
que no el necessites per això.
Jo penso que és així.
I a més a més,
el poeta necessita ser crític
amb ell mateix
i que els altres també ho siguin,
perquè és l'única manera
de poder aprimar
tot allò superflu
que moltes vegades
pot quedar bé,
però que després,
amb el pas del temps,
veus que allò era una mica sobrer.
Era palla.
Sí, en el meu cas
és molt senzill.
És...
Oi que perceps
que hi ha persones
que pots parlar d'unes coses
i unes altres
que pots parlar d'unes altres coses.
Doncs hi ha algunes persones
que jo sé
que els hi puc llegir un poema
que captaran
la idea,
captaran el fil,
captaran la imatge,
captaran com està construït.
No parlo ja
de coneixement literari,
no parlo d'això,
simplement que tindran
una percepció
amb la qual jo puc
intercanviar amb ells
i per tant
la seva opinió
a mi em resulta útil.
Després es pot pujar ja
un pas més,
un graonet més
amb algú
que ja tingui experiència,
però no tothom.
De vegades té a mà
altres poetes
més experts,
més avançats,
més experimentats,
que poden donar també
aquesta visió
i aquest salt conduit,
no he de dir,
vinga endavant
i no tothom.
I bé,
hi ha sobretot
la primera confiança
és en tu mateix,
la contrastes
i després hi ha
el sedàs definitiu
que és quan portes
la proposta
amb un tercer
que aquí sí que és
el salt a la piscina.
Última pregunta
i aquesta és molt prosaica
i després sí que m'agradaria
acabar aquesta macrosecció
avui abans del Jesús
amb una lectura de poema,
només en podrem llegir una.
Però l'última pregunta,
és fàcil publicar poesia?
A Tarragona?
Ni a Tarragona
em sembla,
ni a tot arreu.
Almenys
tothom et diu el mateix,
que a part que
avui en dia
és difícil
en general
la publicació
si no ets
diguem
una mica mediàtic
o que ja tens
un cert renom
i que s'aposta
sobre segur
des del punt de vista
també econòmic,
no només
qualitativament
o literàriament parlant,
és difícil
i és clar,
en poesia
que sembla
que és un gènere
així,
minoritari,
clar,
encara
el cercle
s'estreny,
s'estreny més.
publicar poesia
és un risc
encomiable
per l'editor
que ho fa,
perquè
fa una aposta
de futur
que sap
que segurament
per experiència
no tindrà
l'índex
de vendes
que pot tenir
una altra publicació
més col·loquial
o més
divulgativa,
no?
Per tant,
la poesia
sempre té
uns límits
que fan
espantar una mica,
però,
doncs,
per exemple,
un excel·lent editor
com en Jaume Vallcorba
va saber trobar
el punt neuràlgic
per tirar endavant
col·leccions de poesia
amb quaderns crema
d'una manera
potent
i, a més a més,
amb valor
afegit
que era
la pròpia edició,
un bon paper,
unes cobertes excel·lents,
una edició perfecta,
perfecta,
per tant,
jo crec que
val la pena
valorar
moltes vegades
les iniciatives
i el risc
dels editors
apostant
per la poesia,
perquè,
si no,
probablement
no sortiria
tant com surt.
No,
és ara sí que m'agradaria
tancar aquest debat,
ens han quedat
algunes preguntes
per fer,
però vaja,
això sempre passa,
després dius,
ai,
podríem haver estat
tres hores més,
però és que vull dedicar
almenys res,
dos minutets
que llegiu
un poema vostre,
qui vol començar?
Em toca.
Som partit de tenis,
això.
Em toca.
La suït d'Artemis
de l'Antònia Sabater.
Quin poema ens has triat?
He triat el poema Delta,
ja que n'heig de llegir un.
Aquest poema està al mig del llibre,
en l'apartat,
diguem,
del que seria una suït de Bach,
doncs,
a l'apartat d'una Sarabanda,
propers ja més a la meva edat
que a l'inici del llibre,
per tant,
jo també m'hi sento més
identificada
i més còmoda.
El fil conductor d'elles
li és donar l'estructura,
dius,
d'una suït de Bach.
D'una suït de Bach,
sí,
perquè hi ha diversos moviments,
el preludi,
el minuet,
l'alemanda,
la Sarabanda
i la giga,
que amb la giga
es clou el llibre.
I aquest és un Delta,
és un punt,
doncs,
ja que,
un poema
una mica més místic,
on ja comencem
també a pensar
la presència de la mort
i a mi és un poema
que m'agrada moltíssim
perquè,
a més a més,
el vaig,
me'l va inspirar
el Delta de l'Ebre,
estan així,
per allà a la platja
del Travocador,
doncs,
em va inspirar
aquest poema.
Quan vulguis.
Delta,
el reialme de la llum
i l'aigua,
on el temps
és plàcton
de les zones,
pots capturar
el gest imperceptible
de la immensa
parpella
de la Terra.
La sorra i seda
on cova la mort,
tot ombra
i perd els punts cardinals,
deslliurada
el vell ritual
purificador
que la despulla.
Sobtades constel·lacions
lluen irreals
als cementiris
de nacre,
mentre s'alça
en el silenci
un requiem gegantí
per a cada criatura.
Ni el vent
gos alterà
la solemne perfecció
que conforma
el jazz
salinós
de petxines
on traspassa,
consuet
i magnífic,
el desert
dels pubis
adormits.
És una mostra
de la suït d'artemis
de l'Antònia Sabater
es nota
que l'Antònia
també fa teatre.
Perquè
no?
Ets una bona
rapsada
també,
Antònia.
Si estimes
les paraules
és que no pot ser
d'altra manera,
perquè elles mateixes
et porten
el ritme,
la música,
t'ajuden
a evocar
tot això
que estàs dient,
que és importantíssim
veure el que estàs dient.
Això és essencial
en el teatre.
Si no veus
el personatge
que estàs
d'adreçar
i te l'has
d'imaginar
és tremendo,
no?
Per tant,
està molt,
molt lligat.
Francesc,
et toca,
quin poema has triat?
Sí,
podria haver seleccionat
uns quants,
però faria
un poema
del recull
límit
inclement
que es va publicar
al llibre
Mansardes
l'any
97.
Alço
les teules
i enderroco
el canyís
de tanta
història
reposada
sota fragilitats
aparents
de bambú.
Brunzen
abelles
el rusc
del temps
i a l'horitzó
intueixo
núvols
de presagi
com porcellana
encalmada
als migdies
d'estiu.
El capaltar
vent de serè
i uns passos
d'infant
filtrant-se
en l'anella
invisible
del blau
ressò
sense paraula.
la tarda
és un
kandinsky
d'abstracció
fulgent
mentre el record
es fon
sobre el paisatge.
Déu-n'hi-do
també, eh?
Déu-n'hi-do.
No, que a vegades
passa que un escriu
poesia
però després
a l'hora
de recitar-la
doncs no
en saps
i trobo
que molt bé
tots dos, no?
Me miren
encara de satisfacció.
Per això suposo
que ens has convidat.
No ho sabia,
no ho sabia.
Molt bé,
molt bé.
correspon
aquest poema
a temps complet
l'antologia
el recull
poètic del
Francesc Roig.
Francesc Roig,
Antònia Sabater,
gràcies,
no només per venir
sinó per publicar.
Gràcies per fer
tot això públic,
tots aquests trossets
d'ànima
vostres públics
i en el cas
de la Francesc
posar-los junts
que ja eren públics.
moltes gràcies.
Moltes gràcies,
ha estat un plaer,
ha estat molt cordial.
No marxem encara
perquè ens falta
la recomanació literària
del Jesús
que també va de poema
en aquest cas
de la Javier Amorós Corbella.
Exacte.
Es va presentar
per Sant Jordi,
és...
Sí,
aquest llibre
és d'enguany,
em penso,
perquè aquí ho posa la...
Sí, sí, sí,
segur, segur,
ja t'ho dic jo.
Es va presentar,
vam anar a la presentació,
es va presentar
per Sant Jordi.
Sí,
i...
És del març del 15,
fa quatre dies.
Segons ens va explicar,
l'autor està inspirat
amb la seva estada
durant un llarg temps
per fer motius de feina
a Xile.
Ah, exacte.
Això ho seies.
Sí, sí,
això, a veure,
ho he anat descobrint
pel que diu
en les seves poesies.
Ah?
Ho diu, sí, sí.
No, a més a més,
a veure,
o sigui,
parlem del Javier Amorós Corbella,
que és la marca
que identifica
un poeta
en vers un altre
que es diu
Javier Amorós.
Llavors,
cadascú ho és,
té el seu camp
i la seva identificació.
És un llibre
editat
per Cossetània
i
pel col·lectiu
La gent del Llam.
La gent del Llam
originàriament
era
una associació
que editava
els seus llibres.
Llavors,
ara s'han posat
sota el paraigua
de Cossetània
i La gent del Llam
és una col·lecció
dintre
de tot el conjunt
editorial.
És el número 75
editat a Valls,
que és on hi ha
el seu de Cossetània.
Parlem un moment
del Javier Amorós,
és de Reus,
ha publicat
set llibres de poemes,
per tant,
ja té una trajectòria,
ha rebut el Premi
Ramon Comas
i Maduell
de 2002
i el Premi
té un altre premi
per confondre
els incauts,
que és una altra obra seva.
Bé,
ja he parlat d'això,
de la gent del Llam,
que és qui impulsa
aquesta col·lecció.
Després també voldria
ressaltar
la il·lustració
de la coberta
de Pere Espanyol,
que jo penso
que és significativa,
que una mica
ja va amb el títol,
el temps girat,
aquesta persona
amb aquest posat estrany
que es gira
i una mica ens mira
i ens interpel·la,
no?
De què va el poemari?
A la contraportada
diu
Viure durant uns anys
a l'altre hemisferi,
tal com has dit tu
i ja us heu revelat,
a Xila,
lluny de casa
serveix de pretext
de l'autor
per reflexionar
sobre la seva identitat.
Per tant,
diguéssim,
el tema seria aquest,
la identitat
del poeta
i sobre els llocs
que ha deixat enrere
en relació
amb el país
que comença a descobrir,
el nou lloc on està.
El llibre té tres parts,
Temps girat,
que és el que dona
el títol del llibre
i explica
amb una humanitat
pregona,
jo diria,
la seva experiència
a terres llunyanes.
La identitat
és un tema
si no central
prou important.
Hi ha presència
del món dels somnis,
la reiteració
d'un home
que apareix sovint
en el món onídic.
Manifesta
la relativitat
del temps
perquè ell està
a l'altre hemisferi
però quan truca aquí
agafa el telèfon
i li contesta
en bon dia.
Per tant,
allí on és de nit,
a l'altra part del món
és de dia.
Per tant,
juga amb el tema
de la relativitat
que ara es pot viure molt,
que si hi ha 300 anys enrere
això no es podia viure
perquè la comunicació
era per carta,
si et diuen bon dia
fins al cap d'un mes
no t'arribava la carta.
Però ara és molt patent
la relativitat
del temps
i de les situacions
i de les estacions
de l'any.
El poemari
és un monòleg
obsessiu
que només s'acaba
quan torni
al seu origen.
Això ho diu ell mateix,
això és una frase
d'una poesia.
I aleshores
fingirà
que tot és un somni
o miratge.
L'altra part
es diu
invectives.
És un repàs
a convencions socials
que l'autor critica
d'una manera directa
i sense contemplacions.
Per exemple,
el canvi d'imatge
quan un té diners
o ha fet una sanció social
o poder.
La conducta
de qui només parla
de futbol
o de política
d'una forma tediosa,
avorrida,
allò que tu ja endevines
el que dirà.
L'obligació
d'anar al gimnàs,
que a ell
li obliguen,
pel metge li diu
eh, has d'anar al gimnàs
per coses de salut
però a ell no li agrada
i ho ha de fer
per força, no?
O el don joanisme,
els homes
que presumeixen
que lliguen tant
i tot això.
I l'última part
es diu poemes a crèdit.
Comença dient
encara em queden
algunes coses a dir
i acaba.
Tot allò
que em queda per dir
només són improperis
i són coses
sensibles i vulgars
o begatats.
Hi ha un poema
que es diu
Puerto Vargas
que és el que diu
que és a Xila
que Puerto Vargas
és una ciutat de Xila
aquesta informació
i una altra
que diu
que es troba
a 13.000 quilòmetres
a l'oest
també et dona
aquesta pista
però tu ja l'has desviat
al començament de tot.
Al començament
el poema nou
explica
que se li desperta
un sentiment antic
però antic
d'home prehistòric
diu
és un vell atavisme
això és una cita literal
és un vers seu
és un vell atavisme
de caçador nocturn
o sigui
ell té
la seva identitat
fixa't-hi
però a vegades parlem
de la identitat catalana
o Tarragonina
o Reusenca
o de la Canonxa
o de Badalona
ell parla
jo crec
d'una identitat
d'home antic
de l'home caçador
eh
diu que enllaça
l'home modern
que és
amb el prehistòric
amagat
o sigui
l'home modern
té amagat
l'home prehistòric
amagat a on?
i ell contesta
amb un vers
en algun plec
molt remot
del meu cervell
o sigui
parla de la identitat
de l'home
com a persona
d'un punt concret
però de l'home
com a formant part
d'una cadena
més llarga
jo volia dir
més coses
ja ho sé
ja ho sé
només m'has de deixar
dir una cosa
vinga una
una i prou
diu
tanca el recull
amb el manifest
aquest és molt xulo
aquest poema
és un atac
un atac directe
contra l'especulació
poètica
a la manera
de com aniria
contra l'especulació
financera
la gent que juga
amb els diners
per empobrir
els altres
o per guanyar-se
vilment
ell ho aplica
a l'especulació
poètica
vull dir més coses
però
no dic res més
perquè em fa callar
t'ho agraeixo
Jesús
t'agraeixo
perquè com sempre
jo no controlo el temps
i aquí ens anem a anar
gràcies
i sempre me l'escarrego jo
oh
que és dolent
Jesús Figueres
moltes gràcies
de res dona
avui el Jesús
ens ha recomanat
el temps girat
d'Algebia Amorosa
Corbella
molt bé
doncs ja està
avui hem parlat de poesia
a l'Espai Lletres
moltes gràcies a tots
per venir
de res
gràcies