El nostre convidat dins l'Espai Lletres d'avui
és també un dels noms propis de la setmana
pel que fa a la tardor literària.
És el poeta Juan Carlos Elijas.
Presenta llibres, serà divendres a les 7,
al Teatre del Magatzem.
Una ontologia poètica.
Juan Carlos, bon dia.
Bon dia.
Ontologia, que no ontologia.
Sí, bé, per una banda sí que hi ha una mica de broma amb el títol,
perquè hi ha tants llibres que es titulen així.
I per una altra, hi ha uns rerefons,
no tan irònic,
que és el que vull demostrar
que mitjançant l'escriptura de poemes
un aprofita per conèixer a si mateix.
I tu, ja fa temps que t'estàs coneixent, no?
Sí, fa temps, sí.
De fet, aquest llibre comença des de l'any 98,
que és la data de la publicació del meu primer llibre.
I fins al 2014.
Fins al 2014.
Quants llibres queden recollits en aquest llibre?
En aquest llibre?
Sí, quants en tens en tot el publicat?
Bé, aquí juguem amb 11 llibres fets en llengua castellana.
Després hi ha un parell fets en català
i alguna altra cosa que no ha sortit aquí.
Aquest serà el que fa 16.
16 ja.
Escolta, i per què un recull dels teus poemes,
allò com de trajectòria?
Sí, per una banda, els que hem anat publicant com hem pogut,
al cap i a la fi, per més que hagis publicat com que no ho has fet
amb l'establishment del Premi Planeta,
no deixem de ser uns desconeguts.
llavors ja he dit que aquesta oferta sí que l'accepten,
un recull de tot el que has fet fins ara.
No deixes de ser inèdit,
però ara, en un cop de vista,
tens tot aquell poeta i aquells 15 anys, per exemple,
en un sol llibre,
per tastar una mica el que he fet
any rere any.
15 anys en un sol llibre, eh?
Una mica de vertigen.
Sí, la veritat és que sí.
T'ho va proposar a l'editor
o va ser una idea teva de dir
ostres, jo ja tinc prou material com per...
com per reinventar això?
La idea va sortir de la feina
perquè jo he estat uns quants anys
treballant amb el Javier Penyes,
que és poeta, professor de literatura,
i de les xerrades de cafè
va sortir aquesta possibilitat
i ell se'n va encarregar
de fer la selecció
i de fer l'estudi previ,
el pròleg, no?
Que és un pròleg feixuc i...
O sigui, t'ha fet la selecció ell?
Sí, jo m'he deixat.
Ah, sí?
Però això no és habitual o...
No, no?
Són condicions de partida,
és un pacte.
Jo sí que és veritat
que em trobo una mica estrany
quan miro el que s'ha fet,
però són els seus ulls
i com que estava pactat d'entrada,
tota la seva feina ha estat
al voltant de la seva selecció.
Perquè entre quants poemes
has hagut de seleccionar?
Onze llibres?
Onze llibres, sí.
I quants poemes en total?
I quants en queden en aquesta antologia?
Doncs és una antologia
de cent i escaig de pàgines.
Segons el seu parer,
ha anat triant,
ha agafat de tots els llibres,
però a lo millor d'un llibre
ha agafat un o dos
i d'un altre llibre
ha agafat quatre o cinc, no?
O sigui que és una cosa
molt subjectiva,
molt personal,
feta per ell.
Llavors no sabria dir-te exactament
el nombre exacte.
Et reconeixes en els primers poemes?
Per allò de l'evolució,
que suposo que veig.
Sí, sí.
D'això també s'ha parlat, no?
Hi ha gent que
quan li arriba aquest moment
d'antologar,
el que fa és revisar
i polir
perquè han passat els anys
i llavors vol que
el seu nou vestit
sigui d'una altra manera,
actualitzat.
Jo no ho he fet així,
jo quan començo a publicar
ja tinc certa edat,
ja tinc 30 anys,
30, 32.
Llavors,
la decisió
de no haver-ho fet abans
és per pudor,
moltes vegades,
ja no sé si era vergonya o no,
però almenys,
quan tens aquesta edat,
ja decideixes
que si vas, vas, no?
I el que he donat
a la impremta sempre
ha estat bastant
basat en una
firmesa,
una solidesa.
Total,
que d'aquells primers
que ara
trobem
també en aquesta
antologia,
no els has retocat,
no els has retocat,
continues sent tu,
t'hi veus,
t'hi sent reflectit
en època...
Primera.
Veig els temes,
per exemple,
i les formes
com vaig treballar
i al llarg
d'aquests
tres lustres,
no?,
sí que trobo
com he anat
buscant altres formes,
no?,
jo suposo que
tot escriptor,
el que
empaita,
és formar
un cert
univers
amb les seves
paraules.
Des del meu punt de vista
és qüestió
de no repetir-se,
no escriure
sempre
el mateix llibre,
encara que
potser
sempre és així,
però no
forma part
de la teva
voluntat inicial.
I llavors
sí que em trobo
diferent
a l'hora
de buscar
d'altres
camins
per parlar,
en el fons,
jo penso que
és sempre
del mateix.
Què és?
Doncs
l'amor
i la mort,
jo penso que
són els dos
grans temes,
jo no sé si
de la literatura
en general,
suposo que sí,
però
quan miro
el que he fet
per aquí va la cosa.
T'anava a dir,
en què has canviat,
en què ha canviat
la teva poesia,
suposo que,
bé,
amb temes,
encara que aquests dos
sempre hi han sigut,
però suposo que
en de diferent manera,
en forma,
en estil,
en què diries
que ha canviat?
Has experimentat
en diferents formes,
per exemple,
que quan comences
no saps
ni tan sols
que existeixen
i només s'aprenen
amb la pràctica.
He fet
des de coses
més experimentals
fins a coses
més clàssiques,
que això en un primer llibre
no hi ha cap,
has de començar
a caminar
per trobar
les teves formes.
I en qüestió
de temes,
potser som més valents
i la qüestió
amorosa
al començament
perquè és més eròtica
i ara ja
potser no tant.
I en qüestió
de la mort,
des de l'adolescència
sempre s'arrossega
la paraula
mort
molt abstracta
i sí que m'he adonat
que amb el temps,
en lloc de parlar
de la mort,
he parlat
dels morts.
I ara és
l'amor poètica,
no?
Sí, sí.
I ja és
la gent
propera
que ja no hi és,
per exemple,
i això ja et fa veure
aquest tema
d'una altra manera,
sí.
Ha arribat el moment
de donar un exemple
i és que el Juan Carlos
ens ha portat
a part d'aquesta
ontologia poètica
a llegirar
un parell
de poemes seus.
Ets bon,
Rapsoda?
Llegeixes bé
poesia i la teva
en concret o no?
No ho sé,
ho he hagut de dir
vosaltres, no?
En tot cas,
t'agrada?
Ho provem.
T'agrada llegir
en veu alta?
No em molesta.
No et veig
mal entusiasme?
Bueno,
si cal,
ho demana el gènere,
no?
Si s'ha de fer,
es fa.
Què és?
Què ens has triat?
Bé,
doncs una cosa
no massa llarga,
encara que curta
tampoc,
no soc massa
de poemes curts,
però bé,
aquests tampoc
són massa passats.
Per exemple,
llegiré un
de Quaderno
de Pompeya,
que és de l'any
2009,
i com que jo escric
de les coses
que m'emocionen
d'alguna manera,
i viatzo
de tant en tant,
en un poble perdut,
m'explicaven coses
que havien passat allà
perdudes
en la nit
dels temps,
i agafo
quatre punts
i després
intento
donar-li
una estructura
i no sé
si serà
massa
convincent.
ens posem
en un poble
on
pràcticament
no ha passat
el temps
i diu així,
es titula
Des de la torre
de su templo.
He ahí
la casa
tantos años
cerrada,
la que ha visto
desfilar
a los ejércitos
del frío,
la que tuvo
sus tripas
acordadas
para una música
que dijeron
pura
sus habitantes
hoy
ya
entre la tierra.
El patio
o el corral
bajo la parra,
los ríos
de la sombra
que acuden
cada noche
a templar
su canción
con las voces
de sus muertos
todas las auroras
de cada otoño
en cuarentena.
Las hoces
y guadañas
aún desatendidas,
los cedazos
de la edad
o la insistencia,
el yugo
estrecho
de las cosas
que reposan
desde un tiempo
infeliz
de Telaranya.
He ahí
el inventario
de los que nos fundaron,
sus objetos
que hoy
nos miran
desde el paraíso
amueblado
para la consumación,
los cencerros
que nos llaman
desde la torre
de su templo.
Ensem,
ensem la idea.
Parles de coses
que t'emocionen.
Sí,
m'emociona
el pas del temps.
Jo penso
que és realment
l'únic tema
que hi ha
a l'art,
a totes les disciplines,
a la pintura,
a l'escultura,
fins i tot,
al cinema.
Has provat
altres disciplines
artístiques?
No,
no,
no,
no.
I riu allò,
t'imagines
a tu mateix
pintant i tal,
i no,
no?
No m'imagino.
Ja passa això.
És una imatge
que l'esborro
de seguida,
que l'has dit.
Escolta,
i la gran pregunta,
que jo crec que ja te l'he fet
perquè el Juan Carlos
ja l'hem entrevistat
diverses vegades,
per què poesia
i no prosa?
o també prosa,
jo no ho sé.
He fet alguna coseta
per compromís,
si me l'han demanada
a algun conte,
un article
crítica literària,
però jo penso
que
és el gènere,
no?,
el que et tria
tu,
d'alguna manera.
Tens
certa
predisponibilitat
per anar
a un gènere
i no pas
a un altre.
No m'he plantejat
mai
una novel·la,
penso que és
un treball
titànic
i que necessites
entre d'altres coses
estar-hi pendent
durant uns quants mesos
que ha ficat
en una novel·la
i jo d'entrada
així
el temps
no el tinc.
Home,
però Déu-n'hi-do
també per escriure poesia,
el temps
que t'hi pots estar,
a veure,
com és el teu procés
creatiu
a fer una poesia?
Tu dius,
ara m'explica una història
que m'emociona,
apunto quatre coses
per retenir-la
i llavors
com va sortir
aquest poema
o com treballes
normalment fent poesia?
Doncs sí,
bona cosa,
apunto,
jo soc dels que va
amb llapis
i llibreteta
encara,
reuneixo
el que tinc
fins que
arriba aquella cosa
romàntica
que ja és el moment,
la il·luminació
del raig
de la inspiració
i és quan ja tens
les formes
i a vegades
que tens les formes
abans que les paraules,
per exemple,
això ha d'anar
en un vers llarg,
en un vers de prosa,
això ha d'anar
en decacíl·labs
o ha d'anar
a l'excentrins
o com sigui,
i quan ja penses
que és el moment,
bueno,
no ho penses,
arriba primer
la cosa irracional
i després
has de posar
el pensament
o la raó.
I aquí
no pots dir que no,
i aquí sí que hi ha
concentració,
predisposició absoluta,
nits gairebé
sense dormir
perquè
si li dius
que no
ves a saber
si tornarà a venir.
Has de fer cas
i has d'obrir la porta.
Val.
Val.
I llavors
et poses a escriure
i després ordenes
i surt potser
una paraula
i dius
aquesta paraula
ja ha de ser,
no sé on
però ja ha de ser.
Sí, sí.
Treballes les idees,
està clar,
sobretot els ritmes,
perquè
si no hi ha ritme
ja comença
a trontollar,
que es pugui dir
poema,
després
el trobo,
no,
la imatge,
la metàfora
de quina manera
es diu això
que no sigui
en llengua col·loquial
però que tampoc
sigui una exhibició
d'una cosa
massa erudita
sense
que sigui significatiu,
per exemple.
Entren
determinats factors
després
a jugar
que s'ha de trobar
l'equilibri.
i després
s'ha de reposar,
és el que parlem sempre,
no?,
al calais
o a l'arxiu aquell
de la carpeta groga
i que reposi
perquè
quan ja t'has oblidat
una mica
del que havies fet
és el moment
de tornar
i polir.
I queden moltes
descartades
en aquest segon moment?
Queden,
queden.
Jo de totes maneres
no soc massa
de posar-me
sense tenir-ho
bastant clar
d'on vaig.
Jo suposo que
els 15 anys
o l'experiència
dona una mica
per això.
Clar,
el Juan Carlos
és bon coneixedor
de...
Ara parlava
de la musa,
de la inspiració,
del raig de llum,
però és bon coneixedor
de les formes
també.
Bueno,
i no deixa de ser
com un artista gràfic,
com un pintor,
com un escultor
que va pulint,
que va posant d'aquí d'allà.
Amb quina forma
t'has sens més còmode?
O depèn del tema
i depèn de la poesia.
depèn del que et donin
i potser
et dona
un suggeriment,
no?
Molt poc
raonable
que has d'experimentar,
que no el tens
per la mà,
però és el moment
de ficar-s'hi,
no?
Jo, per exemple,
el primer poema
d'aquest llibre
que es diu
Primera Notícia
és el més...
Si són com a fills,
no?
És el gran,
no?
El primogènit.
Ah, sí,
el primer, primer, primer...
El primer que es diu
Primera Notícia
està escrit
l'any 90,
es va publicar
l'any 91
en una revista
i forma part
del primer llibre,
és el primer poema
del primer llibre
que eren
els versos satàbicos
i tot el que havia fet
abans
el vaig estripar
i destruir.
O sigui,
aquest és l'únic
supervivent
de tot el que jo havia fet
fins a l'any 1990.
Tu ets un romàntic.
Sí,
ja podria ser,
ja podria ser.
M'ho prendré
de bones maneres.
Home, i tant,
i tant.
Tot el que abans
ho vaig destruir,
sí?
Sí.
Val, bueno.
És paper només, eh?
Vaig llegir,
aquí se rompe poco.
Dic, bueno,
doncs jo el primer.
I tenien raó,
sí,
perquè quan te trobes
enlairat,
sense defenses,
que has de tornar
a buscar-te la vida
i amb la lliçó
apressa
de tot el que havies fet abans,
doncs és quan
a lo millor
de veritat
en treus
el que val la pena.
Perquè què passa?
Que vas publicar aquell
i vas dir,
ostres,
ara sí,
ara començo a caminar.
Sí.
I el d'abans
eren esbossos, no?
Sí.
Molt bé.
Pràctiques necessàries.
Molt bé,
molt bé.
I no me'l llegiràs, aquest?
No el porto.
No el portem.
Bé,
doncs que la gent compri el llibre
i puntó.
Com es diu?
Com es diu?
Bona solució.
Primera notícia.
Primera notícia.
de què va?
Sí, a més a més,
va haver-hi un duet
pop,
que es deien
pretextos,
que el van musicar
fins i tot
i penso que està enregistrat
i no sé si
va sortir com a disc
o el van vendre
o no,
però jo l'he sentit musicat.
Ah, sí?
I molt ben fet, sí.
De fet,
sabíem que
amb aquesta entrevista
amb el Juan Carlos
sortiria el tema musical
per un lloc o altre.
No?
Sempre hi ha alguna
referència musical.
Sí.
Ens enllegeixes una altra?
És molt semblant
a l'anterior o no?
Va per aquí.
A veure, és que clar,
a veure qui l'escrive, no?
Per començar al matí
i aquesta setmana
la recogida de cadàveres,
que et sembla.
Molt bé, molt bé.
Una mica més truculent.
Molt bé.
Sí, perquè abans
t'he vist una mica
acostumista, eh?
Amb el poble
abandonat del temps.
Sí.
T'he vist acostumista.
Ja el veurem més gore.
En el fons
també ve una mica
per aquí.
Aquest és d'un llibre
que es diu
Camino d'Extremadura
que es va publicar
l'any 2005.
És una poesia
feta a prosa
o vers llarg
o vers paràgraf francès
que li diuen alguns.
Ah, sí?
Poesia a prosa
és paràgraf francès?
Sí, però són versicles, no?
És allò que llegeixes
i són tres línies, no?
Van de tres línies
en tres línies.
Ves a saber.
Jo no sé com és,
però això forma part
d'un viatge
que vaig fer
per Extremadura
i anava parlant
amb els avis, no?
Amb la gent
que havia viscut
fins i tot
la Guerra Civil
i són testimonis
doncs
que formen part
a lo millor
de la nostra pròpia història,
formen part
del nostre passat
i vaig inventar
un parell de personatge
que anava
que anava
aquesta zona
que a portu
una o dues generacions anteriors,
y surtía que esta cosa, la recogida de cadáveres.
Nosotros, que trajimos al desierto la memoria de la nieve
con una fe de ratas perdida en los oscuros pasadizos
del olvido hacia la nada.
Nosotros, que en soledad fuimos ciervos contra la soledad mayor,
contra la compañía de la manada y sus cuchillos y sus canciones.
Nosotros, y nuestras huellas en el sendero que atraviesa los bosques
de alisos y de fresnos, donde sonaron las ráfagas en otro tiempo
y los cuerpos rodaron al humilladero del barranco.
Nosotros, que aprendimos a interpretar el vuelo de las águilas,
su ataque majestuoso y su pieza, liebre o corza,
herida mortalmente con un temblor o un beso o un disparo.
Nosotros estamos aquí en los roquedos erosionados del abandono
y creemos oír desde la espesura la voz del pantano
y sus aves de uniforme la espesa noche del desfiladero.
Bé, saps que guanyen moltíssim els poemes, no només els teus,
jo crec que en general, quan hi ha l'explicació de l'autor.
Segur.
Clar, perquè ja et situa, ja sé que et situa i et condiciona, però...
Això és el que intentarem, d'alguna manera, a la presentació.
Què fareu? A veure, com ho fareu?
La presentació, recordeu, divendres a les 7 al magatzem.
Com anirà?
7.30, potser?
Ho vam posar aquí a les 7.
Vam posar aquí a les 7, però tu manes.
Quan tu comencis.
Jo tenia al cap que era a les 19.30, sí.
Mira, per si de cas, el programa nostre està a les 7.
Aneu ja a les 7 i...
Va, estarem allà a les 7, correcte.
Ja farem la xerradeta amb els primers que arribin.
I què? Què fareu?
Doncs mira, farem un xou, ja que tenim una sala que ha col·laborat el magatzem amb aquesta història,
i aprofitarem el que és una sala de teatre, i l'equip de so, i de llums, i el piano que tenen allà,
i farem un xou que ha muntat la companya Carme Domingo, com a directora artística,
i participaran gent del present, gent que, com diu allà, que organitza l'Institut Pons i Car,
també alumnes que estan al batxillerat musical, faran algunes peces per acompanyar els recitats,
que se suposa que els faré jo, i a més a més em deixen un foradet perquè porti gent del passat,
perquè al cap i a la fi, en aquests recull d'anys, del 98 al 2014,
hi ha gent que ja estava al començament, i s'ha fet gran també,
que van començar quan tenia la mateixa edat d'aquests xiquets que col·laboraran representant el present,
i penso que serà emotiu, no?, per veure com la vida, el temps, al cap i a la fi,
ens deixa petjades, no?, al nostre passat.
Es farà la primera notícia, penso que sí.
Molt bé, molt bé. Escolta, qui li dedicaries al llibre?
O sigui, quan un fa una antologia poètica, saps allò d'agraïments, dedicat a...
Doncs un munt de gent, sobretot els lectors, clar,
perquè avui dia, com deia un poeta l'altre dia a Saragossa,
presentava el seu llibre i deia
«Per fi els escriptors de poema han superat el nombre de lectors».
O sigui, que arriba un moment que és una cosa tan endogàmica, no?,
que pràcticament són la gent que escriu poesia,
la que llegeix o consumeix, que es diu ara, poesia,
amb aquesta paraula tan curiosa.
Sobretot els lectors, els amics, el que està al darrere,
els que vellen com vos per donar difusió quan fem coses, no?,
a la gent que es mira el llibre abans que surti,
quan és inèdit, que t'adona opinions, que t'aconsella,
i a la gent que et para per fer un cafè i...
I dona material.
Comenta el llibre.
Aquests altres, els pobres, no són conscients, no?,
perquè he tret cada història, no poso noms i cognoms,
però he tret cada història, que sí, clar, si toca el sensor,
això passa pel damunt de qualsevol altra pel·lícula, no?,
això ha d'anar cap a dins, no?
I sí, se'ls ha d'agrair, per suposat.
Sobretot, mira, d'aquest llibre, els iaios aquells que van parlar tanta i tanta estona, no?,
és d'agrair, penso que queda viu un, només que jo sàpiga, de les...
Perquè em vaig ajuntar amb un periodista que anava recollint amb la gravadora aquesta, no?,
registrant testimonis perquè eren els últims que quedaven, jo,
que havíem viscut aquella història tan truculenta, no?,
de que per la nit arribava un jip, traien de les cases a no ser qui,
els portaven aquí i vam anar a passejar allà, incito, coses d'aquestes, no?
Aquesta gent jo penso que se'ls ha de tenir en compte,
no tan sols per agrair, sinó per tenir-los en el nostre discurs sempre, no?,
perquè al cap i a la fi, si jo escric, és per continuar la memòria
d'aquells que ens van fundar, com diu aquí, no?
Propers projectes, què hi ha ara a la teva llibreteta?
Doncs tinc gairebé acabat un llibre d'Elegies, no?,
continuant amb aquesta història,
i ja els morts ja van directament amb noms i cognoms, no?
Hi ha quatre, cinc, sis persones que ja no hi són
i jo penso que ja és una consciència
que he de continuar, no?,
escrivint sobre aquest personal que em va deixar una lliçó sense voler-los,
que és de la gent que jo aprenc,
aquella gent que no comença els seus discurs dient
tu el que has de fer és, no?,
aquesta gent ja comença a no interessar-me,
però la gent que no et separes d'ella
perquè aprens coses i això, doncs, s'arrossega al llarg de la vida,
doncs, no sé si és homenatge a la paraula,
però he preparat un poema en un llenguatge personal per cadascun d'ells, no?
O sigui que els poemes seran molt diferents, no?
Va per aquí.
Molt bé, encara trigarem a veure-ho.
Espero, sí, perquè ara trobo a editor quan l'acabi,
si reposa i tot això, ja és una altra pel·lícula.
Molt bé.
De moment ens quedem, sempre volem un pas més enllà,
de moment ens quedem gaudint d'aquest recull,
d'aquesta ontologia poètica del Juan Carlos Elijas,
que recull alguns dels seus poemes
des del 98 fins recentment, fins al 2014.
La presentació divendres a les 7 o dos quarts de 8,
al teatre al magatzem.
Juan Carlos, un plaer, com sempre.
Igualment, gràcies a vosaltres.
Fins la propera.