I una setmana més l'espai
Tothom arriba a la sintonia de Tarragona Ràdio
Què tal? Bon dia
Aquest és l'espai on parlem a la ràdio de la ciutat
sobre el món de les persones amb capacitats diverses
Avui ens volem centrar en un d'aquests temes
que encara avui dia, en ple segle XXI,
estan sobre la taula disortadament
i hi ha encara un estigma, una sèrie de prejudicis
al voltant de la salut mental
Des de l'espai tothom de Tarragona Ràdio
volem donar la cara com ho fan des de l'associació
obertament
Una entitat que vol parlar d'aquest tema
per ajudar a trencar el tabú social, la ignorància, la discriminació
que hi ha sobre la malaltia mental i les persones que hi estan afectades
Aquesta és la base d'obertament aquest projecte de lluita
contra l'estigma de la salut mental
que ara justament han llançat una campanya
per sensibilitzar a la ciutadania a través d'una pàgina web
i dels mitjans de comunicació
La campanya es diu Dona la cara
De seguida saludarem el director d'Obertament Catalunya, Miquel Juncosa
i també escoltarem la veu dels testimonis
amb dos activistes tarragonins, l'Àngel Urbina i el Jorge Castilla
que són afectats de malaltia mental
Aquest és el tema que centrarà avui l'edició de l'Espai Tothom
A la part tècnica avui se'n fa càrrec Joan Maria Bertran
Qui us parla? Miquel González
Comencem
Tothom, un programa de Tarragona Ràdio
on tots som iguals i alhora diferents
I avui a l'Espai Tothom a la sintonia de Tarragona Ràdio
volem parlar-vos de salut mental
i és que parlar obertament d'aquest tema
ajuda a trencar amb el tabú social
la ignorància i la discriminació
Aquesta seria la gran base d'Obertament
en un projecte de lluita contra l'estigma de la salut mental
que ara han llançat una campanya per sensibilitzar la ciutadania
que tenir un problema de salut mental és molt comú
i no hauria de ser vergonyós parlar-ne
Miquel Juncosa, director d'Obertament
Molt bon dia
Molt bon dia
Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos aquest matí
i als estudis
A Tarragona Ràdio ens acompanya l'Àngel Urbina
Ángel, molt bon dia
Buenos dies
I ens acompanya també el Jorge Castilla
Jorge, molt bon dia
Molt bon dia, Miguel
Moltíssimes gràcies també a tots dos per acompanyar-nos
Parlarem d'aquesta campanya amb testimonis
de ben a la vora de Tarragona
Testimonis activistes, voluntaris
ells ara es definiran
Però primer també m'agradaria que el Miquel Juncosa
com a director d'aquest projecte
ens expliqués què és exactament Obertament
i com neix aquest projecte, Miquel
Mira, obertament som un grup de persones i identitats
que vol acabar amb això de l'estigma
amb aquesta debu que existeix al voltant de la salut mental
i que fa que moltes persones afectades per un trastorn de salut mental
tinguin menys oportunitats de la vida
Això no pot ser
El 2015 som una societat avançada
i és evident que no pot ser
i per això ens hem unit
per acabar amb aquesta assignatura pendent de la societat
Això encara passa, Jorge i Àngel?
És a dir, encara realment hi ha aquest estigma, aquest prejudici
del qual parla el Miquel?
Pues claramente sí
Voy a contar una anèdota que me ocurrió personalmente en mi trabajo
Yo trabajo en una gran empresa
Un día la empresa decidió contratar
decidió ampliar los trabajadores
contratando personas con discapacidad
Entonces para preparar los trabajadores
trajeron técnicos para explicar
qué consistía, los distintos tipos de discapacidad
y cómo se debería tratar a esos compañeros
cuando se incorporasen al trabajo
Fueron hablando de distintos tipos de discapacidad
y llegó el momento, el turno de hablar de la discapacidad mental
En ese momento, del grupo de personas que escuchaban
salieron los comentarios
Dicen, uy, yo con cualquier persona
con un ciego, con una persona coja
con cualquier persona
no me importaría trabajar
pero una persona con problemas de salud mental
no, son violentas
son gente que no puedo confiar
yo no estaría tranquilo estudiando con ellos
Entonces, eso es un reflejo de la sociedad
Otra anécdota que tengo
hay varias anécdotas
Por ejemplo, nosotros damos charlas
en los institutos de Tarragona
para sensibilizar al colectivo de alumnos
de segundo de ESO
sobre la salud mental
y bueno, pues para preparar las charlas
que los profesores lo sabían
con anticipación que íbamos a venir
los profesores, con muy buena intención
prepararon unos de serie de dibujos
para representar la enfermedad mental
Entonces, cuando llegamos al instituto
nos encontramos con la sorpresa
de que unos gráficos
y parecía poco menos que Freddy Krueger
y cosas así
Eso era el concepto que tenían
de enfermedad mental
Sembla mentida, ¿no, Miquel?
Que avui, en ple segle XXI
en ple 2015
hi hagi encara aquest concepte
i aquesta
vaja
doncs
magnificació
no sé com explicar-ho
distorsió
de la malaltia
Bueno, és que
jo amb tot un imaginari
al qual estava fent referència
ara mateix l'Àngel
que vincula
vincula
els problemes de salut mental
amb tota una sèrie de mitologia
francament
i que no té base científica
ni cap base real
i això fa que moltes persones
que tenen aquesta mitologia
aquest imaginari
doncs
no vulguin apropar-se
no vulguin conviure
amb persones
per exemple
amb trastorn mental
de qual cosa
és un absurd
perquè
segons l'Organització Mundial
de la Salut
una de cada quatre persones
tindrem al llarg de la nostra vida
un problema de salut mental
això vol dir
que tots
sí que cadascun de nosaltres
tenim una persona
que ens estimem molt
al nostre voltant
que tindrà un problema
de salut mental
i que potser el té
en aquests moments
però potser no ho sabem
perquè aquesta persona
té vergonya
a explicar-nos
Aquestes dades
no quadren massa
amb les que diu
l'enquesta de salut
de Catalunya
que diu
que una de cada sis catalans
no viuria
amb una persona
amb problemes de salut
mental
una de cada tres
no sap si treballaria
amb aquesta
com explicava l'Ángel
i més de la meitat
de la població catalana
no confiaria en ella
Jorge
són datos preocupants
pues la verdad
que si he visto números
y sinceramente
si tienen ese tipo
de percepción
sobre el colectivo
de salud mental
lo difícil
como decía Miquel
es intentar
que una persona
con un problema
de salud mental
pueda tener
más oportunidades
que una persona
como se puede decir
sin él
i evidentemente
i evidentemente
lo que pasa que
he de hacer
la pregunta
que són amb malaltia mental, pot tenir les mateixes oportunitats
que una altra persona, pot viure, pot treballar com qualsevol altra persona, no?
La veritat és que si entreu a la pàgina web de la campanya,
a donalacara.org,
podeu trobar tres testimonis d'activistes d'obertament,
un d'ells de l'Àngel,
que explica molt bé què és conviure amb un trastorn mental
i són persones que tenen...
Són els nostres veïns, són els nostres amics,
són persones que tenen un treball,
són els que poden, perquè la situació de tu és la que és
i l'estigma fa que molts tampoc puguin accedir a un lloc de treball.
Molts tenen família, curien de persones, de fills, tenen fills...
Estem plens d'exemples al nostre voltant
i a la nostra pàgina web podeu trobar tres exemples concrets
de persones que són persones absolutament normals i correts
i que tenen una vida molt correnta, igual que la resta de l'humanitat.
Aquesta campanya, no facis com si res dóna la cara,
el que pretén és evidenciar que sí que existeix un tabú social,
com ara comentàvem, respecte als problemes de salut mental.
Però què podem fer nosaltres?
És a dir, com podem ajudar...
Nois, Jorge, Àngel,
com podem ajudar que això comenci a canviar?
Perquè sabem que és una cosa que, evidentment, no ens costa
i normalment eliminar aquests prejudicis és una cosa lenta,
o potser no tant, potser és més qüestió de sensibilitzar-ho,
de tenir-ho clar, com podem ajudar nosaltres, cadascú de nosaltres, a fer-ho.
Jo crec que és una missió de cada un de nosaltres
a parlar clarament del tema de la salut mental.
Jo crec que en aquesta societat hi ha dos tabúes principales.
Un és la mort i l'enfermèdament mental.
Quan jo empeix a parlar clarament,
quan tot el món supo que jo tenia el problema de salut mental,
perquè empeix a parlar en la fábrica,
m'encontré en una serie de prejuicios
amb la gent que jo tomava cafè.
Per exemple, hi havia un prejuicio que m'allà molt la atenció,
que no sé si està detectat,
el fet que la gent pensava que una persona
amb problemes de salut mental
havia nascit ja amb problemes de salut mental.
És a dir, és un fet que pot surgir
en cualquier moment de la vida.
Com deia antes Miquel,
una de cada quatre persones ha tingut un problema de salut mental.
Llavors, tot el món té salut mental.
O sigui, és igual que té salut física.
Cualquier persona
puede sufrir un transforme mental.
Existe un tabú social sobre això.
L'analogia és molt bona
perquè tothom podem tenir problemes de salut física
i ho veiem com una cosa molt normal,
però després quan arriben els problemes de salut mental
sembla que encara, ostres, hi ha alguna cosa.
Sí, l'Àngel ho posava molt clarament la solució.
La solució és parlar-ne.
Per trencar el tabú, el millor és parlar.
És parlar de sentiments
que tenim i que compartim tots plegats.
Al final, tots haurem passat
en una situació d'estrès emocional.
Ens hem d'imaginar que una persona
amb un trastorn concret
en un moment determinat
pot tenir una situació
com la que hem viscut
molt, moltes...
quasi tota la humanitat
de situacions de patiment puntual.
A vegades aquest patiment
és més profund
i això és el que causa el trastorn.
I suposo que,
n'estareu d'acord amb mi,
que hem de començar a parlar-ne tots
i sobretot també les persones
que ho coneixen de primera mà
i que han de ser també els que
també se'ls hi tregui
o no tinguin aquest prejudici.
Perquè potser a vegades costa parlar-ne,
no, Ângel, d'aquest tema?
Sí, sí, és un poc complicat.
Vaja, contesteu qui vulgueu,
jo m'estic dirigint a tu, però...
No, el tema del tabú,
com a mínim,
empezar a parlar-lo
entre la família,
per exemple,
i persones que et quieren
i, bàsicament,
el que se quiere llegar
és a todo el mundo,
perquè todo el mundo
puede tener un problema salud mental,
com bien se dice,
y hay que desmitificar ya
todos estos mitos negativos
sobre la salud mental.
Però encara costa, no?
Vull dir sense tabús,
paraules com trastorn bipolar,
com esquizofrènia,
com ansietat,
com trastorns de personalitat.
Això encara costa
que la gent ho accepti així,
tal qual, no?
Sí, però cuando uno habla claramente,
y la persona que tiene enfrente
ve que eres una persona normal,
que no eres lo que imagina,
que es tu compañero de trabajo,
es tu vecino,
es tu amigo,
y habla con naturalidad.
Eso romple muchas veces el tabú, no?
Fins i tot començar per dir
les persones que pateixen malaltia mental, no?
Si no, podríem canviar-ho
per les persones afectades
per malaltia mental
o que tenen una malaltia mental, no?
Miquel, amb això també
hem d'anar una mica, no?
També hem d'entonar el meu cul
pels mitjans de comunicació,
en aquest cas, no?
Bueno, els mitjans de comunicació,
al final,
soc per una part de la societat
i tenim una missió molt concreta
que és donar notícies
i si la societat
doncs està plenant
aquesta mitologia,
els periodistes no n'escapeu,
soc per una part de la societat, no?
Per tant, tots, entre tots,
acabarem amb l'estigma,
amb la discriminació
i tots tenim la nostra cosa a fer, està clar.
I suposo que algunes pel·lícules de cinema,
algunes sèries,
doncs no ajuden gaire
que això no realment és...
Sí, a través de los medios de comunicació
no sé qué parte tienen de la culpa, no?
Los medios de comunicació, el cine, la prensa,
existen unos estereotipos
que se transmiten a la sociedad, no?
Y que van...
Pero yo soy optimista.
Cuando vamos a los institutos, por ejemplo,
y charlamos y hablamos, no?
Vemos que los alumnos con jóvenes
no tienen prejuicios, no?
De hecho, las personas que más se sorprenden
son los profesores, no?
Que son los que...
Es una transmisión, digamos,
de adultos a pequeños,
como podría ser el racismo,
podría ser una serie de discriminaciones
que no existen, no?
Entonces, pero qué pasa, no?
El estigma tiene unos efectos negativos,
o sea, no solo es el hecho
de que la persona no se atreve a hablar, no?
O no se habla de estos temas, no?
Sino la propia persona interioriza, no?
Y qué cosa más triste, no?
Una persona que tenga una enfermedad
que encima tenga que ocultarlo, no?
No ser capaz, no poder hablar de esto.
Eso agrava los síntomas de la enfermedad.
Sobre que llavors es produeix
aquell aïllament, aquest rebuig
i aquella discriminació.
Sobretot, Jorge, en el món laboral
és encara on hi ha especialment
aquest rebuig?
És l'entorn laboral el que costa més, potser?
Bueno, ya se sabe que los empresarios
ellos quieren productividad.
En este caso, como aquel que dice,
si una máquina no funciona correctamente,
pues intentan cambiarla.
Yo, en el mundo laboral,
no tengo mucha experiencia,
pero sí que puedo dar experiencias
en el mundo de los jóvenes,
como dice Ángel,
en los institutos,
donde doy charlas
semanalmente
y donde, por ejemplo,
estoy muy asombrado
cuando pregunto
si alguien conoce
alguna persona
con algún problema salud mental
y me levantan todo en la mano.
Cosa que yo,
cuando iba a l'instituto,
no hubiese pasado
ni me lo hubiese imaginado.
O sea, que ahí sí que veo
un poco de esperanza,
pero hay que normalizarlo.
A poc a poc, Miquel,
sí que és cert
que es va avançant,
no es parla ara
de la mateixa manera
de les malalties
de salud mental
que potser als anys 80
si ja es denominaven
d'una altra manera
molt més greu,
per dir-ho d'alguna manera.
Sí, afortunadament
la societat avança,
el que passa
és que encara
ens queda molt, molt, molt
per recórrer.
Sí, sí, i tant.
A mi me gustaría
hablar
qué ha supuesto para mí
haber roto el prejuicio,
haber hablado
abiertamente,
obertamente
de salud mental.
Amb això anava
perquè, clar,
evidentment,
si tenim aquesta
conseqüència
que és el món laboral
i aquesta conseqüència
que és el tabú social,
també suposo
que hi ha una por
a demanar ajuda
a un especialista,
hi ha una por
a acceptar
que tens una malaltia mental
i suposo
que és aquí
un vols anar, Àngel,
amb el tema
de parlar-ne
obertament, no?
Sí, sí, sí.
És a dir,
cuando yo
trabajo
y llevo una vida normal,
estoy casado,
tengo una hija, tal.
Cuando salí
y hablé
en primera persona
que tenía un problema
de salud mental,
y eso fue
públicamente conocido
por las personas,
lo primero,
lo más curioso
la gente se me acercaba
y decía
¡Uy, eres una persona normal!
y digo ¡Uy, qué ha pasado!
Para mí,
¿qué ha supuesto
esto de salir?
Pues para mí
ha sido
un reforzamiento,
he descubierto
capacidades que no tenía,
me he convertido
en una persona
a la cual
se le acercan
a las personas
a contar
los pequeños secretos
de mi hermano
tiene un problema
de salud mental,
mi tío,
yo mismo en persona,
¿no?
Al final
eres como una mena
de referent
en el tema.
Sí, es un referente
y así descubres
que existe mucha gente
con problemas
de salud mental
escondida,
amagada,
como diría,
¿no?
O sea,
y eso no es consentible,
es una injusticia social,
es decir,
que comprendamos
una persona
que sea paralítica
y que encima
tuviese que esconderse
que es paralítica,
¿no?
Estamos un poco
en la situación
que ocurría
con las personas
de síndrome de Down
en los años 70
o sea,
que estaban escondidos
en casa,
¿no?
O sea,
eso hay que romperlo,
o sea,
no puede ser.
Es decir,
que tú,
es como un alliberamento,
¿no?
Sí,
es un alliberamento,
es algo,
es un sentido reforzado,
¿no?
¿Y actualmente
tens algún problema
a la feina
per a que ets fet?
El efecto ha sido
todo lo contrario,
o sea,
al principio la gente
dice,
qué valiente,
¿no?
Y dice,
has tenido mucho valor,
no sé cuánto,
¿no?
Y eso ha sido reconocido,
por los compañeros
y por las personas,
¿no?
O sea,
uno piensa dentro
del estigma
que tiene uno mismo,
¿no?
Interiorizado,
es que tantas veces
te han repetido
esto de que es
el prototipo
de una persona
con forma mental,
¿no?
Que te lo terminas creyendo,
¿no?
Y cuando has dado el paso,
has roto el tabú,
has hablado,
¿no?
Y descubres que lo que ocurre
es lo contrario
de lo que te imaginaba,
los monstruos esos
que estabas imaginando,
ocurre justo lo contrario,
pues ayuda.
Y como que
estamos aquí también
para hablar obertamente
de las experiencias,
Jorge,
¿quién sería el teu cas?
¿Cómo reveles tú
o cómo te la dones
o cómo es la teva experiencia?
Bueno,
yo también estoy
bastante de acuerdo
con Ángel
de que sí que es verdad
que parece como
que cuando hablamos
obertamente
sobre mi propia salud mental
es como si
descargara un montón
de cosas
que tenía a lo mejor
guardadas
y poco a poco
me estoy dando cuenta
que estoy llenando
otro vacío
que podía ser
que antiguamente
no conocía mucho
las emociones.
¿Estás en un proceso
de recerca de feina,
Jorge?
o...?
Bueno, estoy en un proceso
de tratamiento
pero haciendo todo lo que podamos.
Molt bé,
molt bé.
No, no,
era per si
anava a preguntar
si realment
t'havia suposat un problema
a l'hora de no trobar feina
o si creus que això
encara avui dia,
no com deies abans,
a les empreses
els costa una miqueta
encara contractar
sí que les cuesta.
A persones amb...
Pues lo que vamos hablando
con compañeros
es muy fácil,
claro,
mirar en el currículum
y intentar cogerlo mejor.
Claro,
ahí está.
Vamos a intentar evitar
que nosotros
seamos alguna especie
de negativo
ni que seamos
una vergüenza
de la sociedad.
Al cap i a la fi,
Miquel,
és la feina dels activistes,
demostrar que els estereotips
i els prejudicis
doncs no corresponen
amb la realitat.
De fet,
ni són imprevisibles,
ni són agressius,
ni són incapaços
per treballar,
ni per prendre decisions.
És això
el que vol fomentar
i el que busca
aquesta campanya,
no?,
de donar la cara.
El Jorge,
l'Àngel
i tants i tants
activistes,
l'Obert,
també,
i tantes i tantes
persones afectades
són un claríssim
exemple
que els mites
són això,
mites,
i que són capaços
de construir
en aquesta societat
com qualsevol
altra persona,
només faltaria.
Són ells els clars exemples
i els que aconseguiran
canviar
la societat
cap a millor.
Això ho tenim claríssim.
En fi,
nosaltres el que volem,
el que pretenem
és fer una mica
com el,
posem aquest símil
moltes vegades,
com van fer
el moviment
de la gais
i les vianes
en el seu moment.
Hi havia
un fort avut,
la gent s'amagava
d'aquest tema
i no van començar
a canviar
les actituds
i la discriminació
cap a aquest col·lectiu
fins que van sortir
de l'armari,
fins que van dir
estem aquí,
som persones
igual que vosaltres,
som els teus germans,
els vostres germans,
els vostres amics
i no passa res.
I és la manera
d'acabar
amb el tabú
i la discriminació,
sortint de l'armari.
Nosaltres també ho creiem.
I quina millor manera
d'entendre-ho
i de testimoniar-ho
que amb els propis protagonistes,
perquè des del 2011
heu format ja
més de 150 persones
amb problemes
de salut mental
d'arreu de Catalunya,
és a dir,
que al final
el que feu
és això,
activistes
per fer front
a l'estigma.
Exacte.
Persones que vulguin
parlar de la seva experiència
amb el seu entorn,
ajudem
que facin aquest pas,
els donem
eines de comunicació
i fan aquest pas
perquè són
uns valents
que volen canviar
la societat.
Doncs caldrà
que tots entrem
a www.donalacara.org
i ens afegim
a la causa
amb aquest mur
virtual
que hi teniu allà
i donem la cara
com ho han fet
el Jorge,
l'Àngel,
el Miquel
i tants d'altres
i nosaltres
també com a mitjà
de comunicació
ens adherim
amb aquesta
campanya.
Ja heu pogut
escoltar
les falques,
les promocions
publicitàries
que també
han anat sonant
aquests dies
a la sintonia
de Tarragona Ràdio.
Jo us vull
donar gràcies
si em permets.
Sí, tant.
a Ràdio Tarragona
i a tants i tants
mitjans catalans
locals
i nacionals
i que ens estan
donant suport
a la campanya.
Cada any
tenim més suport
i estem molt contents
de poder enganxar
entitats
com la vostra
a la Generalitat
de Catalunya,
a la Fundació
de Caixa
sense els quals
aquest projecte
i l'impacte
que estem tenint
no seria possible.
O sigui,
moltíssimes gràcies
per la vostra aportació
que per nosaltres
és moltíssim.
Àngel,
Àngel, Jorge,
suposo que continuareu
amb les xerrades,
continuareu
amb aquesta sensibilització,
les xerrades amb instituts
potser és el que
millor va,
començar a conscienciar
ja els nanos
des de ben joves
perquè ho tinguin clar.
Jo me gustaría
aprovechar
que estamos aquí
en un medio
de comunicación
de Tarragona
per comentar
que si quieren
contactar
con nosotros
a parte de la pàgina
web

moltíssimes gràcies
de veritat
per acompanyar-nos
aquesta estona.
Gràcies.
Bon dia.
Jorge i Àngel
també moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos avui
i quan vulgueu.
els micròfons
de Tarragona Ràdio
els teniu avers
per quan vulgueu
i gràcies
per haver donat la cara
una vegada més.
Gràcies.
Bon dia.
Adiós.
Donalacara.org
és aquesta web
on podem sumar-nos
a la campanya
i tots plegats
a parlar
sense embuts
i sense tabús
del tema
de la malaltia mental.
Avui ha estat
el protagonista
de l'espai
i tothom.
Nosaltres ho deixem aquí.
Tornarem el proper dilluns
a partir de les 11
punt del matí
dintre del
magasin matinal
de la Ràdio
de la Ciutat.
Tothom
amb el suport
de Dauke Mica.