Comença Tuquem Pedra, un espai en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, ICAT.
Avui, al Toquem Pedra, fem l'edició número 29 del programa.
Com sempre, amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.
Avui fem un monogràfic sobre aqueductes, amb els investigadors de l'ICAC, Jordi López Vilar i Diana Gorostidi.
López Vilar, al juliol, va topografiar amb Josep Maria Puigge l'aqueducte romà del Gaià, a la Secuita.
Quan parlem d'un aqueducte, tothom pensa en el pont del diable.
En realitat, és un punt sobre el que passa l'aqueducte, és a dir, la conducció que transportava l'aigua.
A la terra corromana n'hi havia dos d'aqueductes.
Un que porta aigua del riu Francolí, de 15 quilòmetres, i un altre que duia l'aigua del Gaià, de 45 quilòmetres.
No existeix un plànol del traçat d'aquests aqueductes, ni del que resta encara conservat avui dia.
Què? Toquem pedra?
Què tal? Molt bon dia, benvinguts al Toquem pedra.
Efectivament, en aquest programa ja número 29, des de la seu de l'ICAC, aquí a la plaça d'en Rovellat.
Parlarem, com dèiem, d'aqueductes, però en particular aquest aqueducte d'aquest terme municipal de la Secuita.
Parlem, per tant, d'un aqueducte que s'està investigant, s'està resseguint el seu traçat durant 12 quilòmetres.
I parlem d'aquesta investigació, com dèiem, amb dos investigadors, d'una banda la Diana Gorostidi, investigadora d'aquí de l'ICAC, però també professora de la Universitat de Rovira i Brigilí.
Diana, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
La Diana ens parlarà en concret de l'epigrafia, ens parlarà també d'una peça trobada en aquest traçat de 12 quilòmetres que s'ha pogut investigar,
i que ja hi ha una proposta de solució d'aquest enigma, de la peça que s'ha trobat, ella l'estudiada, i a més a més es va presentar en el segon congrés tàrrec obianal, que es feia justament l'any passat.
I amb un altre investigador, amb el Jordi López i Pilar, amb ell parlarem d'aquesta investigació, d'aquesta topografia que es va fer aquest aqueducte de la zona d'Algallada, la Secuita,
juntament amb en Josep Maria Puig, com escoltau ara la introducció.
Jordi López, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
D'entrada, ho dèiem bé, a l'introduir els ullents al tema, si parlem d'aqueducte, tothom pensa en l'aqueducte de Ferreries, tothom pensa en el Pont del Diable,
i en canvi aquest altre, aquest altre conducte d'aigua, no és tan conegut, no?
Aviam, tothom pensa en el Pont del Diable o l'aqueducte de les Ferreres perquè és la part més monumental d'un dels dos aqueductes que vestien la ciutat de Tàrraco.
De fet, el que s'ha de tindre en compte és que un aqueducte no és més que una conducció d'aigua, per tant és una sèquia,
normalment coberta, una volta perquè no s'introdueixin pedres, herbes, elements estranys que contaminin l'aigua,
i simplement és un traçat d'una sèquia que porta l'aigua des d'un riu fins a la ciutat, això és un aqueducte.
Aleshores, el Pont del Diable, com diu el mateix nom, és un pont, un pont per sobre del qual passava aquest aqueducte,
és a dir, passava una sèquia que conduïa l'aigua.
En el cas de Tarragona, sabem que en època romana es van construir dos aqueductes,
un que agafava l'aigua del riu Francolí i un altre que agafava l'aigua del riu Gaià.
El Pont del Diable pertany a l'equeducte del Francolí, que és el més curt,
amb un traçat d'uns 15 quilòmetres, aproximadament.
Quina és la novetat que incorporeu en aquesta investigació amb en Jura Maria Puig?
Potser, topografíeu la zona, és a dir, feu un recorregut per la zona d'aquest aqueducte?
Sí, nosaltres hem estat treballant amb l'equeducte del Gaià.
Per tant, és l'equeducte al qual no pertany al Pont del Diable,
una conducció que tenia una longitud d'uns 45 quilòmetres,
per tant estem parlant d'una obra d'enginyeria molt important d'època romana,
que agafava l'aigua des de Pont d'Armantera,
amb una presa, amb una petita presa que hi havia allí segurament,
que no està localitzada, i amb aquest traçat d'uns 45 quilòmetres
duia l'aigua a Tarragona.
Aleshores, nosaltres el que hem fet ha estat fer la topografia,
fer els planos del que queda d'aqueducte dins del terme municipal de la Secuita.
I això és així perquè l'Ajuntament de la Secuita es va posar en contacte amb nosaltres
perquè estàvem preparant el POUM, el Pla d'Ordenació Urbana,
i tenien la intenció de protegir tots els monuments
i totes les restes arqueològiques dins del seu terme municipal,
que és un terme municipal, per altra banda, molt ric en restes arqueològiques.
Es coneixen uns 30 jaciments aproximadament,
i per mig hi passa l'aqueducte.
Aleshores, el problema que hi havia és que no sabien exactament
per on passava aquest aqueducte,
i per això van contactar amb nosaltres per resseguir-lo
i per ficar-lo sobre mapa, sobre plano,
totes les restes que hi hagués conservades
per poder-les protegir d'alguna manera.
Què es conserva? Quines són aquestes restes?
En quin format? Què és el que hi ha?
L'aqueducte, tant el del Francolí com el del Gaià,
es conserva normalment a la sèquia,
és a dir, al paviment, als dos murs i a vegades la volta,
normalment reaprofitats com a marge de pagès,
com a marge de contenció de terres.
Això ha sigut també el que ha salvat aquestes obres hidràuliques antigues,
el fet que s'hagin reaprofitat com a marge de contenció de terres.
Hem de tindre en compte que una part d'aquests aqueductes es conserva,
una altra part està oculta, enterrada,
i l'altra part està destruïda.
És a dir, quan parlem de 45 quilòmetres de conducció,
no hem de pensar que es conservin aquests 45 quilòmetres
en tot el seu traçat,
sinó que es conserven parts.
Per exemple, en la zona de la Secuita,
que és la que hem prospectat nosaltres,
d'un tram de 12 quilòmetres,
n'hem pogut veure un, discontinuament, en fases.
Hi ha una part que sabem que va en mina, sota terra,
per tant, està conservada, però no la podem veure,
i possiblement hi hagi parts també enterrades
que no estiguin a vista actualment.
Clar, nosaltres no hem excavat,
només hem anat reseguint el que es veu a simple vista.
Com era d'estructura aquest aqueducte,
de fundària, d'amplada, com era?
I quanta, no sé,
se sap la capacitat que tenia de transport d'aigua?
A veure, l'aqueducte és una obra,
com comentava abans, que és com una sèquia,
que té una amplada d'uns 70 centímetres aproximadament
i una alçada de metre 60, metre 70,
perquè hi pogués passar una persona per dins.
Hem de pensar que l'aqueducte, com comentava,
anava cobert i era una obra que necessitava
molt de manteniment.
És a dir, era una obra molt cara de fer,
que només ho podia fer pagant l'emperador
o una ciutat, no?
I era una obra cara de mantenir.
Hem de pensar que hi havia una brigada
constantment reseguint l'aqueducte,
netejant, reparant,
i, per tant, l'aqueducte havia de ser accessible
pel seu interior.
I, per tant, té unes dimensions suficients
perquè cap hi ha una persona
i, a més, cada 20 o 25 metres
hi ha un excés des de dalt.
La volta té un forat,
hi havia una mena de trampilla,
perquè els operaris poguessin entrar a dins
i poguessin netejar, poguessin reparar.
L'aigua passava, suposo, cap al desnivell
d'allà cap aquí, que en principi fa baixada,
o no?
O hi havia zones de bombeig?
No, no hi havia zones de bombeig.
L'aigua baixa sempre per gravetat.
Aleshores, el que hi ha és un pendent
molt petit, però suficient perquè l'aigua
vagi baixant.
I aquí és on està la gràcia
dels enginyers de l'època
de saber calcular un pendent
amb un traçat, per exemple,
de 40 o 45 quilòmetres,
que sigui un pendent constant
i que sigui ni massa fort ni massa lleu,
perquè l'aigua baixi
amb una velocitat adequada
i arribi en el lloc adequat
de la ciutat.
Per exemple, l'equoducte del Gaià,
sabem que era el que provisionava d'aigua
la part alta de Tarragona,
és el que arribava a una cota més alta.
Ja sabem que la catedral
està, si no recordo malament,
uns 70 o 80 metres sobre el nivell del mar.
El pont d'Armentera està uns 350 metres
sobre el nivell del mar.
És aquest desnivell
el que van calcular
que havia d'arribar.
I després hi ha un altre tema, també,
que valdria la pena comentar,
i és que aquest equoducte del Gaià
baixa en forma com de sequi a coberta,
vull dir que no és gens espectacular,
ni és gens monumental,
però arribava a l'Oliva.
I de l'Oliva,
al casc antic,
aquí sí que hi havia un equoducte antigament.
Aquest equoducte
va ser desmuntat,
no sabem quan,
al segle XVI ja no existia,
això segur,
però és una conducció
que era alta com el Pont del Diable,
per tant uns 30 metres,
i tenia no 200 metres de longitud
com el Pont del Diable,
sinó 800,
és a dir, era molt més llarg
que el Pont del Diable.
Malauradament,
no queda pràcticament ni una pedra
d'aquest equoducte,
però en el seu dia
havia de ser molt espectacular, també.
Imagineu-vos ser
un equoducte com el Pont del Diable,
o semblant,
el Pont del Diable,
des de Sant Pere i Sant Pau,
pràcticament,
des de la muntanya Oliva
fins a tocar muralla,
pràcticament,
és a dir,
tot creuant,
que seria l'antica circunvalació,
per allà sobre,
no hi ha ni cap plano d'això,
ni cap plano d'època?
D'aquest equoducte,
l'únic que coneixem
és que són dos basaments,
el fonament de dos basaments,
que es van trobar els anys 50
al construir una casa
en aquella zona.
I després,
el que sí que hi ha
és l'equoducte substitut,
és a dir,
la mina de l'Arcabisbe,
que és un equoducte
que ha construït al segle XVIII,
que agafa aigua de Puigpel·lat
i la porta a Tarragona,
arriba també l'Oliva
i des de l'Oliva,
el casc antic,
va també sobre arcs,
vull dir,
és un equoducte
que està tallat per l'autovia
i es veu perfectament,
hi ha una sèrie d'arcades,
però allò,
a veure,
no és ben bé un equoducte,
és un sifó,
és a dir,
l'aigua baixa
i per pressió
torna a pujar després.
Tenim aquí,
Jordi,
un document,
veja la investigació
que heu fet
amb aquest tram
de 12 quilòmetres,
amb aquest resseguiment,
amb topografia,
amb planells,
heu dit sobre el mapa,
tot aquest equoducte,
el següent pas quin és?
És a dir,
seguireu investigant,
seguireu fent el recorregut
a aquest traçat de l'equoducte?
El document aquest
que estàs ara comentant
és la memòria
de l'excapació
de la prospecció
que vam fer
i on realment
hi ha un cos de planos
molt important
en fotografia aèria
i on han estat situats
tots els fragments
d'equoducte
que han anat determinant,
que són 40 i pico,
dins d'aquest terme
de la secuita.
Aquests fragments
d'equoducte
estan topografiats,
estan fotografiats
i estan descrits.
Aleshores,
nosaltres el que ens agradaria
és poder continuar
amb tota aquesta fenya
al llarg de tot l'equoducte,
no només aquests
12 quilòmetres que han fet,
sinó estendre-ho
als 45.
I fins i tot,
si fos possible,
fer una altra conducció també.
Però clar,
això és una fenya
que hauria d'estar
recolzada també
per als ajuntaments
i per a les institucions públiques
perquè suposa un cost,
evidentment,
de personal prospectant
i situant tots els fragments
conservats d'equoducte
amb GPS
i fer tota una planimetria.
En aquest sentit,
s'ha d'agrair
que l'Ajuntament de la secuita
hagi tingut una actitud tan positiva
en aquest cas.
i seria de desitjar
que altres ajuntaments
per on passa aquest equoducte,
com poden ser els Pallaresos
o pot ser Vallmoll
o pot ser Tarragona,
per exemple,
s'impliquessin en aquest sentit.
Ara fa 25 anys,
i ara anirem a parlar amb la Diana,
els Pallaresos,
precisament,
vau fer també una prospecció a la zona,
no vau trobar
aquest element que tenim aquí,
fotografiat en aquesta investigació
de la Diana.
Com arribà a aquesta pedra?
Bé, això va ser una història,
la veritat és que és una mica trista
perquè estem parlant
de fa aproximadament uns 20 anys,
quan es va construir
una gran urbanització
al costat dels Pallaresos,
que es diu Jardins Imperi,
si no recordo malament,
on hi passava l'equoducte romà,
molt de tram de l'equoducte romà,
que va ser pràcticament destruït
i arrebessat
per les màquines excavadores
sense que es pogués documentar
de cap manera.
Aleshores,
només al final
es va poder excavar
un petit tram d'aquest equoducte
en el qual es va trobar
aquest bloc de pedra,
un bloc de pedra
que apareixia caigut
damunt de la conducció,
que malauradament
estava afectat
per les rascades
de les excavadores
que havien anat passant
per allí damunt
i del qual vam veure
ràpidament la seva importància.
Ens vam adonar que era
un bloc ben tallat
de pedra romana,
un carreu,
que tenia alguns signes
o restes d'algunes ratlles
que en aquell moment
no vam saber interpretar,
però que vam considerar
que podia tenir
un cert interès
i per això mateix
vam dibuixar la peça,
la vam fotografiar,
la vam documentar bé
i així es va quedar la cosa
fins que fa
aproximadament un parell d'anys,
doncs un dia parlant amb la Diana
li vaig comentar
aquesta troballa,
li vaig ensenyar la peça
i ella,
doncs que és una molt bona epigrafista,
de seguida
va agafar el llapis,
es va posar amb mans de l'obra
i va fer la lectura
de la línia que hi havia allí,
no?
I doncs en aquest sentit
jo crec que és una troballa
molt important
sobretot perquè ens dona el nom
d'aquesta conducció del Gaià,
que no sabíem quin era.
Doncs en la Diana
Gorostidi parlem ara,
a més a més de Xebla,
del Foldi,
d'enguets al Foldi,
referentament a aquest món
de l'epigrafia,
que abans m'ensenyava un llibre
d'ell
amb unes inscripcions
a l'equaducta de Segovia
en aquest cas,
que és apassionant veure
com va poder arribar
a deduir
tota una inscripció
llarguíssima
només en funció
dels forats
que havien quedat
en aquest ecoducte.
Diana, bon dia.
Sí, hola, bon dia.
Doncs a propòsit
de la inscripció
de l'epigrafia de Segovia,
sí, els que som més especialitzats,
estem més especialitzats
o més introduïts
en aquestes qüestions,
sabem que el treball
del professor Alfred,
que va ser publicat
en original en alemany
i va ser un dels treballs
que van marcar
una metodologia nova
en l'investigació epigràfica,
és aquesta,
precisament,
la reconstrucció
de la inscripció
de l'acuducta de Segovia
que la va fer
a partir de llegir
els forats
que quedaven
de les tiges
de les lletres
que en origen
metàl·liques
es quedaven enganxades
al que era
la paret en pedra.
Nosaltres, avui en dia,
el que llegim només
és un conjunt
de forats
que només
una ment clara
i molt ben coneixedora
de la metodologia
i de la tècnica
i de la epigrafia romana
va poder identificar.
Aquest treball
ha estat traduït
al castellà
fa pocs
gràcies als amics
de l'Institut Germánico Alemán
que li van dedicar
aquesta publicació,
però en aquest sentit,
tornant a la nostra inscripció,
la nostra és molt més modesta,
però sí que indica
la importància
que qualsevol resta romana,
per minsa,
petita que sigui,
té la seva importància
si llegida correctament.
En el cas que comentava
el Jordi López,
per desgràcia,
aquesta peça avui en dia
diguem-ne
que no és accessible,
però els arqueòlegs
en el seu moment,
en el cas en concret
va ser el Jordi López,
va intuir la importància
i tot no entendre-la,
la va documentar correctament.
Va fer una bona campanya fotogràfica,
va fer un dibuix
i va fer un dibuix
arqueològic mil·limètric.
Amb aquesta documentació,
anys després,
doncs,
llegida per una persona,
en aquest cas jo,
però perquè és la meva especialitat,
llegida amb clau
d'inscripció romana
i amb el coneixement
de la metodologia
de la tècnica epigràfica,
vam poder llegir-la.
Per tant, reivindico,
reivindico des d'aquí
el treball ben fet
i acurat
perquè qualsevol resta arqueològica,
si documentada correctament,
és susceptible de ser llegida,
potser no en aquest moment,
potser ara no l'entenem,
però en un futur
o amb uns altres ulls
sí que en podrem treure una informació
i en aquest cas
va ser fonamental
perquè,
tot i que les restes de la lectura
són molt minses
i són molt característiques,
vam permetre identificar
una tècnica epigràfica
que no és habitual,
però sí que la tenien documentada a Tarragona.
Quina és?
És la inscripció
no directament sobre la pedra,
sinó sobre la capa d'estuc
que portava aquesta pedra.
Per tant,
què passava?
Que les inscripcions,
la inscripció anava sobre la capa d'estuc
i no només en aquells indrets
on l'artesà que estava incidint la lletra
es passava,
atreveixava la capa d'estuc
i deixava a la part del darrere
restes d'aquestes lletres.
Per tant,
nosaltres a la superfície completa
no tenim tota la lletra,
sinó només les traces
on va haver-hi una força feta de més
que va deixar la marca.
I això a Tarragona ho tenim documentat.
Per exemple,
la gran inscripció del teatre de Tarragona,
de la qual tenim fragments al museu,
precisament tenim un fragment conservat
on tenim una hema monumental
feta sobre estuc.
L'estuc blanc
que cobria la pedra de mèdol,
la pedra sabinosa
o la pedra base constructiva,
estava cobert amb l'estuc blanc
i després incisa
i després pintava en vermell.
Doncs el fet que s'hagi conservat
per una banda a Tarragona
en el teatre de Tarragona,
que sabem que està datat en època d'August,
més el fet que sabem
que és una tècnica
que també s'utilitzava
a la resta de l'imperi,
de fet tenim documents a Itàlia
i està ben documentada,
doncs,
juntament amb el context
d'aquesta inscripció
trobada al costat d'un aqueducte
i la lectura d'aquestes restes
ens va encaixar
la proposta de lectura
d'Aqua Augusta.
Què és Aqua Augusta?
Aqua és el nom genèric
en llatí per referir-nos
a aqueducte.
I Augusta és el nom
que rep
a partir de la persona
que ha afavorit
la construcció
d'aquest edifici.
En aquest moment
podem dir un emperador,
però també,
segons la cronologia,
podem proposar
que fos el mateix August.
Més encara veient
la importància
d'aquest aqueducte
i més encara veient
la datació proporcionada
gràcies a les intervencions
arqueològiques.
Aquí feu també
fins i tot una proposta
de tipografia de l'època.
Quina era la tipografia?
Aquesta, per exemple,
la veig que és una tipografia
o aquesta d'aquí
amb serifa,
hi ha altres amb serifa
a sota,
amb aquesta mena d'acabat,
no sé si era
l'estàndard
que feien servir,
però hi ha tipologia
d'època romana?
Sí, nosaltres,
i precisament
aquest és un element fonamental
per nosaltres
per datar les inscripcions.
La tipografia romana
evoluciona
i evidentment
nosaltres amb l'estudi
i amb el coneixement
de la que es coneix
com a paleografia,
no l'estudi
de la paleografia
de l'epigrafia romana,
nosaltres podem establir
cronologies.
Sabem
que com més antiga,
doncs menys acurada
o amb menys,
diguem-ne,
barruquisme
pot tenir una lletra
i entenc per barruquisme
des de la presència
de serifes,
com ben dius,
que són els reforços
que nosaltres diem
al final dels traços
de les rectes
i de les lletres
o fins i tot
alguna que altra
decoració
tipus curvilínia
que podem trobar
en altres lletres.
Com més sofisticat,
no sempre és el mateix
perquè també
com la història,
ara no som
una continuació
del barroc,
sabem que sempre hi ha
una tendència
de moda
i després hi ha
una contrarreacció
a aquesta tendència,
però sí que podem
establir paràmetres
i en el cas
de la inscripció,
tot i que
tornem,
és molt minsa
les restes
que ens queden,
però sí que hem pogut
veure
que coincidiria
amb la tipologia
que aquí a Tarragona
en tenim determinada
per l'època
d'August
o diguem-ne
August inicia
Júdio Claudis,
principis del segle I
del I després de Crist.
Diana,
si ara vaig al meu Word
i començo a escriure,
puc buscar aquesta tipografia?
És a dir,
hi ha alguna tipografia
que hagi arribat
als nostres temps
i que sigui,
per exemple,
aquesta d'aquí,
la que veiem
amb aquesta pedra
trobada als Pallaresos?
Bé,
en principi,
ara jo no sóc molt especialitzada
en tipografia actual,
això segurament
que els companys
de disseny
em podrien ajudar més,
però hi ha una tipografia
que té directament
el nom agafat
des de l'antiguitat,
que és la Time New Romans
o la Time Roman,
que en principi
imita aquesta forma.
Però fins i tot
pots trobar per la red
una que es diu Trajan,
que és la Trajanea,
imita el que seria
la capital epigràfica
en època de Trajan,
que normalment
la Trajan
representa a l'època
de màxima expansió
de l'imperi romà.
I aquesta la podeu trobar,
la Trajan.
si es diu així,
de Trajan,
de Trajan,
la podem trobar.
Està la investigació
tancada allà
amb aquesta pedra?
És a dir,
la proposta s'ha fet allà
i a partir d'aquí
això corre entre els investigadors?
Sí,
evidentment,
nosaltres vam fer
aquesta proposta,
vam fer un pòster,
de fet,
per poder discutir-la
amb els epigrafistes
i altres especialistes
que van venir
a la Bienal
i algun important
estudiós d'epigrafia
a Hispània,
per exemple,
amb el professor Abascal,
vam estar discutint
i va dir
que evidentment
és molt poquet
el que ens queda,
però és coherent
amb la tècnica,
és coherent
amb la cronologia
i sobretot
estava trobada
al costat.
I què feia?
Doncs eren
aquests tipus
de pedres
que servien
per senyalitzar
en un àmbit
ja fora de la ciutat
al recordar
que estem parlant
d'aigua
d'ús públic,
d'ús de la ciutat.
Llavors,
eren unes peces
que indicaven
la propietat pública
d'aquest aigua.
A qua augusta,
que té la inscripció.
Diana Gorostidi,
també, gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Doncs tanquem
aquest toquem pedra.
Com dèiem,
avui,
programa número 29,
hem pogut parlar
amb la Diana Gorostidi,
també amb l'investigador
Jordi López.
Tanquem aquesta edició,
com sempre,
amb producció
de Carme Badia,
control tècnica
de Joan Maria Bertran,
aquí a la Unitat Mòbil,
Lluís Comas,
Estudi Central,
us ha parlat de Josep Sunya.
Tornem d'aquí 15 dies,
avui, doncs, això,
parlant d'aquaductes.
Fins ara.
Fins ara.