Nova hora, al matí de Tarragona Ràdio.
Fem el canvi de relleus.
Qui us parla ara és el Miquel González.
Des d'ara i fins dos quarts de d'aquest del migdia.
Estarem encara acompanyant-vos a la sintonia de la ràdio de la ciutat
i el magazín matinal a través del 96.7 de l'FM,
tarragonaradio.cat, la televisió digital terrestre
i el vostre dispositiu mòbil.
Des de qualsevol lloc del món sabeu que podeu escoltar
la ràdio de la ciutat, Tarragona Ràdio.
És la sintonia del curar-se en salut, la que escoltem de fons,
espai que fem en col·laboració amb l'aliança estratègica TGN Salut,
com sempre amb els tres proveïdors sanitaris de la ciutat.
Avui volem parlar-vos de les cures pal·liatives,
des de l'acompanyament a la mort.
Precisament, ara fa aproximadament un mes,
es complia o se celebrava el Dia Mundial d'aquestes cures pal·liatives.
Ens sembla interessant recuperar-ho.
I per això hem configurat una taula a l'estudi de Tarragona Ràdio.
Ens acompanya d'una banda la metgessa de l'Ufis de Cures Pal·liatives
de l'Hospital Joan XXIII, la doctora Tani Francesc.
Doctora, molt bon dia.
Bon dia.
També ens acompanya el metge de PADES, el doctor Nacho Tomàs.
Doctor Tomàs, bon dia.
Bon dia.
I la doctora Montserrat Guàrdia,
de la unitat de cures pal·liatives del sociosanitari Francoli.
Doctora Guàrdia, molt bon dia.
Molt bon dia.
Moltíssimes gràcies a tots tres per acompanyar-nos.
Si el sembla, podríem començar definint una miqueta
a què ens referim o què són les cures pal·liatives.
Això que ara jo comentava al principi.
Doctor Tomàs, per exemple, quan ens referim a cures pal·liatives,
de què estem parlant exactament?
Bé, nosaltres el que fem és l'atenció als malalts
a diferents ubicacions.
Malalts amb objectiu d'una millora de la qualitat de vida.
Realment són una sèrie de tècniques
que més que enfocades a una curació,
i el que fem és tractar els símptomes que presenta cada malalt.
Serien malalts que estan al final de la seva vida
o no té per què?
Intervenc jo?
Sí, sí, m'he deixat de dir-ho.
Podeu intervenir quan vulgueu.
Jo preferixo que fem aquest espai a mode de tertúlia,
per tant, anem intervenint quan ho creu convenient.
Doncs mira, és important que ens facis aquesta pregunta
perquè això ha variat molt en els darrers temps.
Això és molt important.
Aquí també és important dir que estem
una representació de diferents àmbits
del món de les cures pal·liatives.
Tal com ho has dit tu,
les UFIs estan dins de l'Hospital d'Aguts,
el PADES està en l'ambient ambulatori,
i després la doctora Guàrdia representa
la unitat d'internament amb un sociosanitari.
Per tant, tenim els tres recursos
que engloben el que és l'atenció integral
d'aquest tipus de pacients.
Parlar del que és les cures pal·liatives,
és el que ens ha explicat el doctor Tomàs,
aquell conjunt coordinat d'intervencions
que el que busquen és millorar la qualitat de vida
dels pacients i de les seves famílies.
I aquí és un tret diferencial.
Nosaltres no només fem la part assistencial clínica,
que correspon a qualsevol especialitat mèdica,
sinó que també ens encarreguem d'aquell pacient
des d'un punt de vista emocional, espiritual, familiar,
les famílies també em malalteixen juntament amb el pacient,
socioeconòmica, que avui en dia també té molta repercussió,
i després la part assistencial.
Llavors, aquest tipus de pacient, el pacient pal·liatiu,
que fa uns anys l'identificava a l'OMS
com aquell pacient que tenia un pronòstic de vida
de més menys sis mesos, això ha variat radicalment.
Avui en dia, el pacient pal·liatiu és aquell pacient
que necessita d'una sèrie de tensions més específiques
perquè té una malaltia incurable.
Que sigui incurable no vol dir que sigui de darrers dies.
No estem parlant de les acaballes de la vida, no?
Exacte, també pot ser.
Poden passar fins i tot anys, sí, sí, però hi ha aquest altre cas, no?
Exacte.
Que dius que malalties que són incurables,
però que pot ser no que es perdurin en alguns anys, per exemple.
Exacte, exacte.
Som malalties que no tenen curació, això sí.
Ara ens introduïa un terme,
i de fet jo ja ho presentava al principi,
l'UFIS de cures pal·liatives.
Què és exactament l'UFIS?
Doncs mira, la definició és
Unitat Funcional Interdisciplinar Sociosanitària de Cures Pal·liatives.
Estem en l'època també de moltes sigles, en tot.
Aquesta seria la definició.
En realitat, què fem?
Doncs atendre els pacients pal·liatius
dins de l'Hospital Joan XXIII, en aquest cas.
Les UFIS, per definició,
han d'estar dins dels hospitals deguts.
Com actuem nosaltres?
Doncs nosaltres actuem com a interconsultors d'altres especialistes.
Quan hi ha un especialista, un homòleg, un cardiòleg,
un metge de medicina interna que veu que hi ha un pacient
que és tributari que rebi les nostres atencions,
ens fa una interconsulta.
Nosaltres valorem aquest pacient, atenent a tota la globalitat.
A part d'això, també participem en els comitès oncològics.
Ja parlem del pal·liatiu que seria oncològic.
i ajudem els especialistes, els diferents especialistes,
a fer un millor pla terapèutic d'aquests pacients que no tindran cura,
però que intentarem al màxim donar una bona qualitat de vida
del temps que tinguin.
I ja que parlem de sigles,
també podríem definir com treballeu, doctor Tomàs,
des del PADES.
Bé, nosaltres el que fem és,
i cada vegada més,
perquè realment el que ens hem trobat
és un augment molt important
de les càrregues de treball,
cada vegada ens coordinem més
amb l'equip d'atenció primària de salut
i procurem fer unes visites coordinades amb ells.
Anem al domicili,
visitem els malalts,
parlem amb la família,
detectem els problemes que ens planteja el malalt i la família.
Vosaltres us encarregaríeu d'aquesta atenció més domiciliària
ja a casa del pacient, no?
Exactament.
Al domicili del pacient.
El meu despatx és a la casa de l'usuari.
Clar, i aquí entra també amb molta importància
amb el que dèiem al principi,
la família també del pacient,
l'entorn de la persona, no?
Home, per nosaltres és tan important
que si no tenim un cuidador,
si no tenim una família,
si no tenim algú que cuidi aquest malalt,
realment la nostra feina en aquest domicili
fos l'estar pendent
de quan comencen a aparèixer problemes
i llavors li passem la situació a la doctora Guàrdia,
que és la que el cuidarà després a l'hospital Franco-Lí.
Doctora Guàrdia, des de la Unitat de Cures Palliatives,
a qui es dona resposta, a qui s'atén exactament?
Bé, doncs s'atén aquests pacients
que arriben derivats des del PADES,
des dels equips d'atenció primària
o els equips que ha valorat l'UFIS,
ja sigui de l'Hospital Joan Víndides,
que correspon a la doctora Francesc,
o altres hospitals d'aguts
que també poden enviar pacients.
Doctora Francesc,
parlàvem abans d'aquesta etapa final de la vida,
vostè de què ha canviat.
Clar, parlem de malalties que són incurables,
que no tenen possibilitat de resposta de tractament curatiu
o un pronòstic de vida limitat,
no és això al que es referia,
que aquest sentit també ha canviat bastant en els últims anys, això.
Exacte, i la nostra intervenció ha canviat.
És a dir, que en principi,
quan hi ha una malaltia d'aquestes que detectem com incurable,
pot ser oncològica o no oncològica,
això també és una cosa que també ha variat molt.
En principi, les cures pal·liatives,
fa 25 anys, van sortir
per fer aquesta atenció en el pacient oncològic,
però ara cada vegada més,
doncs s'envelleix
més en la població,
hi ha més malalties que es cronifiquen
i necessiten també de l'atenció de cures pal·liatives,
no només el pacient amb una malaltia oncològica.
Quines serien les malalties amb més incidència
pel que fa a cures pal·liatives?
Home, la que més incidència és l'oncològica,
això sí que és cert.
A partir d'aquí tenim el pacient
amb una patologia neurològica avançada,
pot ser una L, pot ser una demència,
qualsevol malaltia neurològica ja molt avançada.
el malalt amb patologia sida,
amb un sida també pot ser,
tot i que avui en dia també això ha variat molt
i s'ha cronificat bastant,
però pot haver en les fases avançades.
Pacients amb cardiopatia molt avançada,
molt severa,
pacients amb insuficiències renals
i amb patologia nefrològica també molt avançada.
En general, amb qualsevol especialitat,
hi pot haver una malaltia d'aquelles
que sigui incurable i que avanci amb el temps
i això acompanyi també el fet que la persona envelleix.
L'envelliment ja també el fa ser un pacient molt més fràgil.
Coincidim, no, doctora Guàrdia, amb la incidència així?
Sí, sí.
Nosaltres, per exemple,
el que és a la unitat de cures pal·liatives,
atenem, un 55% de pacients són oncològics
i un 45% són no oncològics.
Per tant, veiem aquest augment que hi ha
amb pacients no oncològics,
que fa uns anys no era així.
Pràcticament sempre associàvem les cures pal·liatives
al pacient oncològic.
Això sí que...
Veiem que hi ha aquest canvi,
probablement per l'envelliment
i perquè és cert, no?,
que aquestes malalties degeneratives,
com pot ser una malaltia d'Alzheimer
o un pacient amb una malaltia pulmonar greu,
doncs arriba un moment que esdevé un pacient
que necessita el suport de les cures pal·liatives.
Abans de la unitat de cures pal·liatives,
com deia abans el doctor Tomàs,
és el moment del PADES,
de l'atenció domiciliària,
també amb aquesta incidència, doctor Tomàs,
o més, per exemple, amb malalties neurodegeneratives,
o no té per què?
Bé, nosaltres realment ens trobem de tot.
Realment és que, clar,
diguem-ne que la principal malaltia,
per dir-ho d'alguna manera,
que no té cura,
és la pròpia vida.
Aquí ningú no se queda per a si m'enterrava,
no, deia el meu pare.
Con lo cual, clar,
ens trobem que, bueno,
qualsevol persona
que está en una situació delicada,
que té una complexitat important
en qualsevol de les vertents
que ha comentat la doctora Francesc,
fos candidat per una atenció diferente,
que és el que nosaltres fem.
I com és aquesta atenció?
qui es desplaça cap al domicil
i què s'hi fa allà, exactament?
Bé, nosaltres anem con mi mochilita,
un fonendo,
mis manos y mis avalorios,
y bolita, bolita, hago de todo.
És a dir, nosaltres anem a un equip
format per una infermera,
un assistente social,
uns psicòlegs que s'han incorporat
darrerament al nostre equip,
i un servidor.
I, bueno, pues,
mitjançant, pues, bueno,
una sèrie de...
d'una visita,
una consulta,
dels problemes que detecta
la família,
dels problemes que explica el malalt,
i realment,
lo que en altres, a més a més,
de tot lo que els explica,
en altres detectem,
plantegem-nos unes solucions
que fiquem en coordinació
i en contacte
amb el seu metge de referència,
amb el seu equip d'atenció primària
de referència,
que, clar,
és el que a nosaltres
ens dona el suport.
A nosaltres portem,
en aquest moment,
90 malalts,
i com l'únic metge
per a aquest 90 malalt
soc el seu equip de referència
i jo,
amb la qual cosa
hem de compartir la feina.
I després,
aquest cas pot ser derivat,
com vostè deia,
a la unitat de cures paliatives,
però com valoren els malalts,
els pacients,
aquesta atenció,
domiciliària?
Perquè suposo que els hi deu ser,
no?,
fins a cert punt
més còmode o no.
Home,
el puesto
on tothom vol estar,
habitualment,
i mentre
l'estigui segur,
és el domicili.
Com a casa
no s'està cap puesto,
això està clar.
A casa
és l'únic malalt
i té
un bandit
de serveis
i d'atencions
i de cures
que de cap manera
un professional
per molt
tècnicament
correcte
que sigui,
no li pots
transmetre
un familiar
el que li transmet
un professional.
Nosaltres podem fer
com
les nostres
infermeres
i els nostres auxiliars
fan una feina
molt
tècnicament
correctíssima,
amb una amabilitat
realment,
per la nostra valoració,
molt bona,
molt correcta,
però clar,
l'amor
que li pot
transmetre
la sopita
que li ha fet
la mare
o la dona
no te la farà
el càtering
que tenim
a l'hospital,
això està clar.
Doctora Francesc,
quan un malalt
arriba
a una ufis,
per exemple,
o a una unitat
de cures pal·liatives,
suposo que arriba
amb uns símptomes,
amb unes molèsties,
amb un dolor,
també amb aquest impacte
emocional
que parlàvem abans,
com s'encara
tot això,
com s'afronta
tot això
des del vostre servei?
Doncs jo et diria
que amb molta compassió,
que és la paraula
que pot ser
que més
hem de tindre en compte.
A veure,
el pacient,
clar,
a l'hospis
arriba
en el primer
en el primer impacte,
o sigui,
és la primera,
porta d'entrada,
posteriorment
vindrant
les altres portes,
però la primera
porta d'entrada
és la nostra.
També és veritat
que nosaltres
treballem conjuntament
amb unitat
de dolor
de l'Hospital
Joan XXIII,
que és el símptoma
més prevalent
en els pacients
pal·liatius,
però sí que és cert
que és la primera
porta d'entrada,
per tant,
la part d'informació,
la part d'atenció,
la part de com
donar les notícies,
com ajudar
els companys
a donar les notícies,
que això
també requereix
no només
de preparació,
sinó d'anys d'experiència,
no?
I també comporta
l'edat, eh?
Amb l'edat
també vas adquirint
aquesta manera
de tractar
amb els altres, no?
Doncs aquest primer pas
el tenim
que donar nosaltres,
i a part de la part
de l'impacte emocional,
doncs tens tot
el ventall
de símptomes.
I sobretot
molt important,
perquè en el moment
en què
atendre el pacient,
el pacient està
sobretot
amb aquest impacte,
és donar
la tranquil·litat
que estaran atesos,
que no els deixarem,
que tenim
tota una xarxa
muntada
per atendre'ls.
I sobretot,
sobretot,
pensar que sempre
hi ha alguna cosa
que fer.
O sigui,
no tindre aquella idea
que aquí s'ha acabat tot,
tinc una malaltia
incurable,
ja no puc tirar endavant.
No,
hem de donar
sempre hi ha alguna cosa
per continuar
i per aixecar-se l'endemà.
Això és el que també
se'ls vol transmetre,
no?
Suposo,
doctora Guàrdia,
des de la unitat
de cures pal·liatives
als malalts,
a les seves famílies,
a l'entorn,
als cuidadors,
no?
Que és també
part important
de tot aquest procés.
Exacte.
És el que hem dit,
no?
L'objectiu
de les cures pal·liatives
no sol és
el pacient,
no va dedicat només
al pacient,
sinó al pacient
i a la seva família.
I això ho podem fer
gràcies
a tots els professionals
que intervenim
per aquest pacient
i per aquesta família
en la qual hi treballen
els treballadors socials,
els psicòlegs,
les infermeres,
els auxiliars,
l'equip mèdic.
Comptem també
amb voluntaris,
amb Tarracosalut,
que també s'ha incorporat
al nostre hospital
per prestar la seva...
Per a aquelles persones
que estan soles
i que necessiten
un acompanyament...
Exacte,
que fan un acompanyament,
tant per acompanyar
els visites
que poden tenir puntuals
o per acompanyar-los allí.
Després també,
aquest any,
hem incorporat
els psicòlegs
que venen
des d'una ajuda
que hi ha
de l'obra social
de la caixa,
els EAPS,
que donen suport
tant a l'UFIS
com al PADES
i també a la unitat
de cures pal·liatives.
Nosaltres ja teníem
psicòlegs
a la unitat
de cures pal·liatives
i a tots els recursos,
però ells s'han incorporat
i són més específics
com al tema
al final de la vida
i l'acompanyament
amb el dol
que pot haver.
Gràcies a tots
els professionals
es pot fer
una atenció
molt acurada
de cara al pacient
i a la família.
Què passa,
doctora Francesc,
que en aquells casos
amb nens,
amb població infantil,
es tracta
de la mateixa manera
o d'una manera similar
o és encara més complicat?
És molt més complicat.
És molt més complicat
perquè aquí,
a més a més,
no és que no patim
els equips
amb els pacients
que no són
en la infància
i l'adolescència,
és que aquí també
hi ha un patiment
de tot l'equip.
Aquí
és antinatura.
Per tant,
quan una malaltia
d'aquest tipus
afecta un nen
que el nen
ha de ser vida,
ha de ser futur,
o un adolescent
que entén
que està en una època
de la vida
en què prepara
el seu futur
i que de sobte
això es veu frenat,
és una situació
molt dura,
però aquí també
té molt a veure
els pares,
si són adolescents
té a veure també
i has de tenir en compte
l'opinió
i el que parla
i el que vol
l'adolescent
i en el cas dels nens
en cada període
has d'enfrontar
d'una manera o altra.
El que és molt important
és sobretot,
i això no cal
que siguin nens
que estiguin
en procés de malaltia,
que incorporem
la idea de la mort
a tots els nivells,
que en parlem,
que se'n parlin
a les escoles,
que es parli,
vull dir que
forma part de la vida,
per tant,
és una cosa
que no hem d'evitar
i la malaltia.
I encara ens costa
moltíssim, no?,
parlar de la mort
d'una manera oberta.
Moltíssim.
Això s'ha perdut
al passar
a la vida social
de les ciutats,
això en els pobles
ho tenien
molt més estructurat,
allò que posaven
el llençol
amb el crespó negre,
els nens hi participaven,
anaven tots
a fer el condol,
això ara
s'ha apartat
dels domicilis,
esports en un tenatori,
no se'n parla.
No se'n parla,
i suposo que això
dificulta molt
l'adolescent,
el nen,
a l'hora d'entendre-ho,
o l'adult,
però vaja.
Sí,
dificulta molt.
Què en pensem,
doctors,
d'aquest tema?
Bueno,
que a més a més,
realment,
el nen
ens planteja
dos problemes,
quan ell és
el malalt
que l'hem tingut
i com diu la doctora,
t'afecta molt
personalment,
realment és
una situació
molt dura,
i també
quan és
fill,
germà,
realment,
l'assentar-se,
ens hem trobat,
tots els que estem aquí
assentats,
amb fills,
joves,
i és realment
dur
assentar-nos
amb ells
i explicar-los
que el papa
o la mama
estan molt malitos
i que el papa
o la mama
pot ser que ja no estiguin,
nosaltres el que anem fent
és introduir
la informació
poquet a poquet,
amb molta
dolçura,
però això és
el que pretenem
sempre,
penso que d'alguna manera
s'ha de
desdramatitzar
aquesta situació,
d'alguna manera
una de les eines
que jo empleo
sempre al domicili
és desdramatitzar,
desdramatitzar
i quan a una persona
ja li dius
que directament
te pregunta
doctor,
m'estic morint,
si ja comences
a desdramatitzar
el que dient
des del moment
que tu neixes
ja t'estàs
començant a morir
a partir d'aquí
penso que
ja és
una manera
diferent
ja s'enfoca
des d'un altre
punt
de vista.
És un treball
com dèiem abans
d'impacte emocional
perquè suposo
que la família
l'entorn
ja no només els nens
l'entorn
cuidador
presenten també
problemes relacionats
amb aquestes
situacions
d'estrès
de preocupació
de com afrontar
la situació
doctora
això s'ho troben
també
a la unitat
Sí, realment
clar
en aquella família
probablement
han canviat
moltes coses
potser la persona
que ara està
al final de la vida
era la persona
que anava a treballar
ha perdut
aquell rol
hi ha un canvi
completament
cal
reestructurar-ho tot
i aquí
és molt important
per tant
el tema
de l'acompanyament
que fan
els psicòlegs
per això
nosaltres
quan ingressen
els pacients
sempre fem
aquestes entrevistes
conjuntes
amb la família
el pacient
i el psicòleg
per abordar
els diferents temes
també els preguntem
si hi ha nens
de la família
què en saben
aquests nens
potser si és
que és un avi
o és el pare
el que està
al final
en el procés
més final
preguntem
per aquest nen
i aconsellem
tenir en compte
la seva edat
perquè pensem
que un nen
entre 9 i 10 anys
ja té la idea
del que és morir
preguntem
en funció
d'aquesta edat
i els acompanyem
els donem
una sèrie
de recomanacions
com poden ser
llibres
pel·lícules
que cal veure
per afrontar
aquest procés
que vindrà
però tenim en compte
tots aquests nens
que poden aparèixer
tant sigui l'avi
o qui sigui
que es mori
doncs doctors
ho hem de deixar aquí
se'ns ha fet curt
perquè tenia encara
algunes preguntes
per fer-los
però vaja
segur que
no organitzarem
una segona part
una segona taula
per continuar parlant
d'aquest tema
i de la tasca
i de com
afronten-hi
encara en aquestes situacions
que normalment
no són fàcils
però com deia el doctor
passem per començar
a desdramatitzar
una mica
tot plegat
el tema
de la mort
doctora Francesc
doctora Gavardia
i doctor Tomàs
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
i serà fins la propera
gràcies
moltíssimes gràcies
a vosaltres
per acompanyar-nos