Avui al Toquem Pedra número 44
seguirem amb la sèrie sobre monuments romans de Tarragona.
Avui justament a tocar de via Augusta a l'amfiteatre.
Com sempre ens acompanyen investigadors
de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, l'ICAC.
Parlarem del monument amb Josep Maria Macías,
investigador sènior de l'ICAC,
i Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense
i també investigador adscrit a l'ICAC.
Amb Macías parlarem de l'amfiteatre com a Únicum,
un amfiteatre amb dues esglésies.
El martiri de Sant Fructuós com a fet històric
que transforma la simbologia d'un espai lúdic.
O el procés en desús, en el context de la crisi de l'imperi
i en el marc de l'emergent culte martirial.
Amb un nyot parlarem sobre la construcció de l'església visigòtica
i el significat en el marc de l'església local i hispànica.
La forma, modulació, simbologia i l'església visigoda
als ulls dels constructors de l'església medieval.
Avui toquem pedra des de l'amfiteatre,
des de tot aquest conjunt patrimonial.
Ens acompanyeu, toquem pedra.
i avui toquem pedra i ho fem amb aquesta edició número 44.
El farem, com deia ara la presentació, a l'amfiteatre,
concretament davant de l'escola El Miracle.
És aquí on ens hem reunit, amb els nostres convidats,
seguint amb aquesta sèrie de monuments romans de Tàrraco.
A tocar, com dèiem, de Via Augusta, tenim l'amfiteatre.
Avui saludem d'una banda el Josep Maria Macías,
ell és investigador, sènior de l'ICAC,
de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.
Josep Maria, molt bon dia.
Molt bon dia a tothom.
Saludem també l'Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense
i investigador també adscrit de l'ICAC.
Andreu, molt bon dia.
Molt bon dia.
Moltíssimes gràcies a tots dos per acompanyar-nos,
per parlar d'aquest monument.
Començarem amb tu, Josep Maria,
preguntant-te per l'amfiteatre
i per, vaja, doncs, quina importància té aquest monument,
un anfiteatre amb dues esglésies, no?
Sí, jo, de fet, avui m'havia plantejat una mica
desmitificar l'amfiteatre de Tardagona.
En el sentit que dintre de la nostra mitologia patrimonial
donem un pes molt important a l'amfiteatre
i de vegades desmereixem el que és realment un únicum,
un valor únic d'aquest espai,
que és veritablement, o que era,
veritablement les dues esglésies que es conceben a l'arena.
Si analitzem l'amfiteatre només com a amfiteatre,
veiem que és un monument que ben poca cosa queda.
Si el compareixem amb amfiteatres d'Hispània,
com el de Mèrida o el d'Itàlica,
doncs el de Tardagona és un dels més petits,
dels pitjors conservats
i fins i tot un dels més difícils d'entendre,
en tant que la restauració del segle passat
dificulta molt la seva comprensió.
Allò que fa veritablement únic aquest espai
és, ja diria, que la seva evolució històrica
i la inclusió de dues esglésies a la seva arena
que el converteix en el context del món romà
de tota la conca mediterrània
en un cas excepcional.
Andreu, estaríem d'acord amb això que explica la Josep Maria?
Des del teu punt de vista?
Sí, efectivament. No puc més que ratificar tot el que està dient.
La importància de trobar un fet constatat,
com és un martiri,
el martiri de Fructuós Auguri i Eulogi,
l'any 259,
a l'amfiteatre de Tarragona.
És un dels testimonis martirials
més ben documentats
de tota la península ibèrica.
i que sobre aquest fet històric
s'hagi guardat una memòria martirial
a través dels segles,
constatat per una basílica del segle VI,
la superposició d'una església del segle XII,
realment converteix aquest espai,
aquesta realitat arqueològica,
en un únicum,
i fa que el monument adquireixi valor
justament per això.
I com aquest martiri de Sant Fructuós,
que ara comentava l'Andreu com a fet històric,
com transforma, Josep Maria,
la simbologia precisament d'aquest anfiteatre,
d'un espai que fins llavors era lúdic?
Sí, de fet, aquest espai monumental
ha tingut durant els segles
més utilització religiosa cristiana
que no utilització com a edifici d'espectacles.
Hem de pensar que l'amfiteatre es va construir
a inicis del segle II
i hem de pensar a través de les darreres excavacions arqueològiques,
amb un projecte que vam desenvolupar
amb l'Ajuntament, el Museu Bíblic i l'ICAC,
hem pogut veure com aquest espai,
segurament en el segle IV,
ja no era un espai d'utilització
com a espectacle de la gladiatuda,
dels jocs de gladiadors.
Una altra cosa és si l'amfiteatre
pugui continuar albergant
fins a començaments del segle V,
caceres amb animals i altres espectacles.
I va haver-hi com una mena de procés
de desús de l'amfiteatre?
Sí, però no tant un procés de desús,
sinó un procés de transformació,
entenent, per una banda,
que la crisi econòmica
de la ciutat de Tarragona,
de l'imperi romà,
va fer cada vegada més dificultosa
l'utilització d'aquest edifici
com a espai de gladiadors,
i entenent que també l'extensió del cristianisme
va fer que cada vegada més
aquest edifici fos un espai molt antipàtic
per a la societat de Tarragona.
No només pel fet del martiri,
sinó també pel fet de l'opinió del cristianisme
envers els jocs de gladiadors
i envers les curses de Cardus.
Andreu, com analitzem tot això?
Com hem d'analitzar tot això?
Doncs amb una dinàmica històrica
que fa intel·ligible que aquest monument
pels cristians es converteixi
en el que anomenem un locus santus,
un lloc sant.
És a dir, nosaltres hem de tenir present
que si l'any 259
es produeix aquest martiri
a l'arena de l'amfiteatre,
pràcticament en el segle IV
i inicis del segle V
es comença a desenvolupar
una literatura martirial
que té com a objectiu
en un moment en què l'imperi
ja s'ha fet cristià
revaloritzar aquesta gesta heroica
dels màrtirs
que han fet pel cristianisme triomfant.
Per tant,
neixen documents
com la passio fructuosi,
els actes martirials d'aquest martiri,
el poeta Aureli Prudensi
glossa aquestes actes martirials
en una literatura,
en una obra que s'anomena
el Peristèfanon,
Sant Agustí se'n fa ressò
i la comunitat comença a tenir
una consciència
que en aquest espai
s'ha convertit en aquest locus santus.
És així que les autoritats,
segurament tant eclesiàstiques
com civils,
ja en aquesta època tardorromana,
entendran que aquest és un monument
que s'ha de protegir
i veiem que realment no s'exfolia,
sinó que s'intenta per tots els mitjans
preservar a l'espera de construir
un monument
del que no més tenim constància
a partir de finals del segle VI
o inicis del segle VII.
És allò de què en diem,
de l'emergència del culte martirial,
precisament, no, Andreu?
A partir d'aquí.
Efectivament,
és una emergència molt important
que sobretot té diverses rebifalles,
en època tardorromana
el culte martirial
viu d'una esfervescència total.
Es tracta de demostrar
aquest cristianisme
que ha triomfat
pel damunt del paganisme,
que obre una nova filosofia
dintre de la societat,
però tan bon punt arribem
a l'època visigòtica
també es torna a experimentar
una nova rebifalla
d'aquest culte martirial
que tindria un ressò
justament amb la construcció
d'una basílica
d'aquestes característiques.
Precisament, Andreu,
t'anava a preguntar
que ens parlessis
de la construcció
de l'església visigòtica.
Sí, abans, perdona.
Sí, digues, perdona.
Volia dir una cosa.
I tant, i tant.
Podeu intervenir quan vulgueu,
que no us ho heu dit al principi.
Jo us vaig dirigint les preguntes,
però vaja,
que ho fem així més
en format tertúlia,
que sempre queda millor,
i podeu intervenir quan vulgueu.
Abans, Josep.
Hi ha una etapa de transició
que no sabem ben bé
quin ús tindria aquest espai.
Com apuntava l'Andreu,
a diferència del Fòrum Provincial,
a diferència del teatre
i d'altres edificis a Tarragona,
que fossin espais
que es van convertir en pedreres
i que tenia un espoli
dels seus elements arquitectònics,
l'amfiteatre dona la sensació
que va ser un espai
arquitectònicament preservat.
Amb això no podem dir gaire cosa més.
Sabem que a la primera mitat
del segle IV
hi ha restes d'una inscripció
en època de l'emperador Constantí
que encara ens està reflectint
una preocupació de l'imperi
per a la rehabilitació de l'edifici.
Sabem que a mitjans del segle V
les fosses de l'amfiteatre
ja estaven colgades de terra
i un indici que ens fa pensar
que aquest espai com a edifici
pagà o com a amfiteatre
estava en desús.
No sabem, però,
quina utilització
en el context del culte martirial
i en el context de la memòria històrica
quina utilització va tenir l'amfiteatre
entre inicis del segle V
i finals del segle VI.
Un moment en què la societat de Tarragona
ja era una societat plenament
o gairebé del tot cristianitzada.
Però es desconeix en aquell punt
quin era l'ús que se li donava
a l'arena.
En tot cas,
ha d'haver-hi
o hauria d'haver-hi
una memòria
respecte
al indret precís
on es va produir
el martiri.
On hi hauria
aquella pira funerària,
perdó,
una pira
martirial
on es va produir
l'adamnatio
ad vivo convurium
que va ser
el sacrifici
en una foguera
perquè això
ens explica després,
com us dirà l'Andreu,
aquest emplaçament estrany
de la Basílica Visigoda.
És una construcció
visigòtica
que econòmicament
va ser molt costosa
perquè es va fer
d'una manera
però voldria respectar
un indret
on,
segons la tradició,
es va produir
el lloc precís
del martiri
amb l'extensió
de tota l'arena
de l'amfiteatre.
És a dir,
Andreu,
que aquesta església,
aquesta construcció
es fa al mateix indret
on havia tingut lloc
el martiri.
Sí,
així ho inferim
sobretot
per la forma
de la seva construcció
i els esforços
que els constructors
van fer
en aquest conjunt
tal com deia Josep Maria.
Clar,
hem de pensar
que estem parlant
d'una basílica
que
posem una mica
de forma,
no?
Seria una basílica
d'uns 26 metres
de longitud
per uns 12 metres
d'amplada
que tindria
doncs
tres naus,
una capçalera
i després
una cambra
anexa
que actuaria
com a sagristia
al mateix temps
com a mausoleu funerari
i com a baptisteri.
Però la característica
especial
d'aquesta basílica
és
que s'ubica
en un dels quadrants
de l'arena
de l'amfiteatre,
justament
en el quadrant
que diríem
nord-oriental.
I aleshores
fa un esforç
extraordinari
per fonamentar
tota la seva
plataforma
en el fons
de les fosses.
És a dir,
pràcticament
s'utilitza
més de 243
metres cúbics
de carreus
extrets
a les grades
de l'amfiteatre
per ubicar-la
en un espai
concret
i precís.
Diguem-ho
d'una altra forma.
Els constructors
podrien haver
desplaçat
cap a mar
tota aquesta construcció
només 4 metres
i ja els hauria
escapit
s'hi podrien
haver estalviat
aquest
gran esforç
humà
i material.
En canvi,
van voler
centrar-la
en un lloc
concret,
en un punt
concret
de l'arena
que,
pressuposem,
podria haver estat
aquest espai
de l'adaptat
i advidi
com burium
que comentava
Josep Maria,
l'espai
on possiblement
hagués existit
un tipus
de monument
martirial.
Sabem on es va
construir,
però,
Josep Maria
o Andreu,
quin significat
va tenir
aquesta
basílica,
diguéssim,
en el marc
del que seria
l'església local
o l'església hispànica
per extensió?
De fet,
el martiri
de Sant Fructuós
és el primer
bisbe,
màrtir
de la península hispànica,
és referent
a partir
de les seves actes
de la Passo Fructuosi,
és un referent
amb la litúrgia
del segle IV
i del segle V
i és l'element
que potser
donava més distinció
històrica
a la seu metropolitana,
a la seu primada
de l'església
tarraconense,
a l'església de Tàrraco,
en el conjunt
de les tres
províncies hispàniques.
És, però,
un referent històric
que es perd
a llarg de segles
i ja veiem,
i és una altra línia
de recerca
i seria un altre programa,
com després ja
de la recupació
medieval i cristiana,
és un referent simbòlic
que perd pes
en l'àmbit
de la ciutat de Tarragona
en favor
d'una santa
d'importació
que és Santa Tecla.
És una d'aquestes coses
que potser
reflecteixen
la idiosincràsia
tarragonina,
en què valorem més
el que ens ve de fora
que el que és nostre.
Succeix això,
no, Andreu?
És a dir,
quan parlem
del significat
d'aquesta basílica
pel que fa al món,
sobretot al món local,
al món de la pròpia
ciutat de Tarragona,
no?
Sí, efectivament,
retrocedint una mica
en el temps,
no?
Hem d'entendre
que en el moment
en què s'està vestint
aquesta basílica,
són els finals
del segle VI,
potser els inicis
del segle VII,
l'Església de Tarragona
està acomplint
una funció
molt important.
És una església
molt potent,
és centre
d'una gran escola,
diem tècnicament,
eucològica,
d'una gran escola litúrgica,
amb una gran importància
religiosa,
i els seus bisbes,
com passa també
amb altres seus
metropolitanes
d'Hispània,
tenen ja
una gran capacitat
per modificar,
per transformar
la fesomia urbanística
de la ciutat.
Assistim a un procés
que és molt significatiu.
Mentre s'està produint
aquesta construcció,
o la catedral
visigòtica,
s'ha anat abandonant
progressivament
l'espai
del santuari
martirial
al Francolí,
això que diem
la necròpolis.
Dóna la sensació
que les relíquies
de fructuós
han de ser
pujades
a la catedral
visigòtica,
a la part alta
de la ciutat,
mentre que l'amfiteatre
es converteix
en aquest santuari
monumentalitzat
que pot servir
en el moment
en què arriben
les festivitats
martirials
per crear
un binomi processional.
És a dir,
que quan se produeix
la litúrgia
dels màrtirs
un 21 de gener,
es pot crear
una processó
litúrgica
que vagi
des de la catedral
fins a l'amfiteatre.
En aquest sentit,
donaran una gran importància
simbòlica
a aquesta construcció
i la faran
utilitzant
tècniques
molt sofisticades,
encara que no ho semblen.
És la importància
de la simbologia,
de la forma,
de la modulació.
Abans ho deia
també el Josep Maria,
com veien
o què significava
o quina simbologia
tenia aquesta església
als ulls
dels constructors
de l'església medieval,
Josep Maria?
Això és una cosa
que hem parlat
i hem discutit
moltes vegades.
Varia gairebé
per una altra secció,
potser.
Sí,
formava part també
de la tesi doctoral
que va fer l'Andreu
sobre la figura
de Sant Fructuós,
que tot i que
no tenim evidències escrites
que ens reflectessin
la consciència
durant el segle XII i XIII
que a l'interior
de la basílica
de l'amfiteat
hi havia una basílica
que reflectia
el locus martirial
en època visigoda,
la pròpia construcció,
la pròpia superposició
de l'església medieval
tan ben encaixada
a sobre
de l'església visigoda
fa pensar
que els constructors
medievals
eren conscients
de la realitat
que es va servir
de fonamentació.
No obstant,
d'això no ens ha quedat
cap testimoni escrit
ni en època medieval
ni en època moderna.
I aquesta església
visigòtica
tan important,
romana,
oblidada
amb la nostra memòria col·lectiva
i amb la memòria històrica,
fins pràcticament
mitjans del segle XX,
quan va ser
redescoberta
descoberta
amb les excavacions
de l'Associació
d'Amigos
de l'Amfiteatre
de Tarragona
finançada
pel senyor Brian.
Doncs Andreu,
Josep Maria,
avui se'ns ha fet breu
perquè ens queda
menys d'un minut
per arribar a les 12 del migdia,
per tant ho hem de deixar aquí,
però segur que en farem
un programa
per continuar-ne parlant
perquè s'hauran quedat
moltes coses
encara al calaix
al voltant d'aquest
Amfiteatre,
de la seva simbologia,
d'aquestes relacions
que avui hem establert
amb la Josep Maria Macías
i amb l'Andreu Muñoz.
Aquí els agraïm moltíssim
que ens hagin acompanyat
el número 44
del Toc en Pedra
en directe
a la sintonia
de Tarragona Radio.
Andreu, Josep Maria,
moltes gràcies,
bones festes
i fins la propera.
A disposar.
Que vagi bé.