Quan es mira enrere, recollir 25 anys d'experiència municipalista,
recollir 25 anys d'experiència i d'història d'una ciutat en definitiva
no es pot fer en poc temps, però en fi, com a mínim volíem tenir un gest dilluns,
vostès ho faran de forma institucional.
Jo m'imagino que serà un moment important per a tots vostès.
Júlia Pio farem alguna llàgrima.
I una fotografia, tot i que es facin una de grup,
però una fotografia a banda també es faran, no?
Ara hem estat amb els meus dos junts i no hem anat a viatge de novis.
Abans anava a Mallorca fa 25 anys.
Hem anat una mica a l'Igiu i va celebrar-lo.
Què dius, Tomàs?
I a més, quan passin 25 anys més, explicaré una anècdota del Josep.
Estarem aquí 25 anys, estarem aquí tots.
Ell estarà de president de l'autoritat portugana i de l'alcalde.
Jo espero estar jubilada a Miami o en algun lloc d'aquests.
No, vam llogar un cotxe els dos i se'n vam anar a Cayo Largo, a Cayo Key, a baix de tot.
I això m'ho diu quan falta un minut per la una?
Em faci via, expliqui l'anècdota.
No, no, l'anècdota no l'explicaré, però és una anècdota molt dura, d'aquelles gemis totals.
Que no sé si podem explicar-la per la nostra vergonya.
Jo crec que vostès han d'escriure una mena de memòries conjuntes.
Jo des aquí els convido a que facin un gest, més enllà del gest institucional de dilluns,
a fer una mena de memòries conjuntes.
Els dos vam coincidir amb el que vam veure, però ens vam jurar que no ho diríem fins que no passéssim els anys.
És veritat que per no passar vergonya ha de passar temps.
Pensin que les paraules no se les emporta el vent i això queda enregistrat.
Imagina'm compte.
Senyor Nadal, senyor Burgessé, gràcies per venir a compartir aquesta estona amb nosaltres.
Tomàs Carota, Enric Pujol, moltíssimes gràcies, com sempre, també per venir al matí de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia, és pràcticament la una.