No, tranquils, que tots estem patint una nit d'aquelles dificultoses.
Aquest contador per títol Barcelona i és de Quim Monzó.
No m'escoltes, va dir ella de sobte. Es va quedar ben parat.
De fet, feia força minuts que la xerrera de la dona només era la música de fons
que acompanyava els seus pensaments, que aneren ben llunyant.
No m'escoltes, va repetir ella.
Tota l'estona que parles de tu, tan sols no interesses per tu mateix.
No et preocupa gens ni mica el que dic.
No et preocupa el que em passa pel cap, ni com sóc, ni què faig.
L'home estava sobtat.
En delicadesa, va treure-ne els dos dits.
I feia por que la dona li preguntés de què havia estat parlant
fins al moment en què havia callat de cop per, tot seguit, dir-li que no l'escoltava.
No sabia què contestar.
Va fer-li un petó a la galta, que era tan duríssima.
I, per tal de retardar la resposta a les acusacions,
va esmerçar en aquella mostra d'efecte més estona de la necessària.
El temps passava, però hi havia de respondre alguna cosa.
De debò creus que només parlo de mi mateix?
En cap moment d'aquests dues dinits que hem sortit,
ni una vegada no t'has interessat per les meves coses.
Caram!
Tenia la cara trista, absent.
Ets ben estrany.
Com si l'erraqués haver-lo entristit, va afegir.
Ara no et posis moix.
Mentre s'abraçaven novament, l'home va pensar que ella tenia raó.
I, ben sincerament, li va doldre,
d'una manera que no identificava del tot amb la culpabilitat,
no haver-se preocupat pel que passava pel cap de la dona, ni pel que feia.
Amb prou feina sí s'havia interessat la primera nit que van sortir
per saber si aquella noia que tenia entre els braços vivia sola o amb algú
i si l'ho havia preguntat havia estat tan sols per tractar de deduir
si casa seva seria bon port a la matinada
o si els caldria anar a un hotelet
o si haurien de quedar-se al cotxe
en algun revolt de carretera solitari.
Es va apoderar d'ell una onada de neguit.
Es va sentir mesquí,
l'ésser més menys creable del món
i va reconèixer que certament, en els últims temps,
tant se li indonava a la gent.
es reconeixia agafat en falta.
Havia caigut ben al fons del pou més ridícul.
Precisament ell,
que sempre s'havia cregut humà, sensible,
lluny de tantes persones interessades únicament en elles mateixes,
va girar la vista
com si li calgués afanyar-se en semenar l'error
i la va fixar en la paret del davant.
Eren a casa la noia
i si li haguéssim demanat de descriure-ho
no ho hauria subvigut com fer-ho.
De cue d'ull
va mirar el llarg moble de fusta clara,
envernissat.
Va veure-hi un plat de ceràmica brillant,
un tambor marroquí,
un tub d'espidines,
tres llibres
i una pipa blanca holandesa.
Va mirar el terra,
rajoles de colors.
Les cortines
eren d'un blanc cru,
va girar el cap
i va observar el dibuix que hi havia a la paret.
Línies de gruixos diversos
amb angles duríssims,
cercles macissos i fletxes.
El sofà on seien era de roba grisa,
amb un ribet rosa.
Va mirar l'esquena de la noia que abraçava,
just sobre l'espinada,
cosa d'un pan més avall del catell,
tenia una piga.
Per un moment
es va imaginar en una terrassa,
al cap damunt d'un edifici,
atensant-se la verana.
va desfer la abraçada,
gairebé amb llàgrimes als ulls.
L'home va afanyar-se a tractar
d'esmenar l'error.
Tens raó,
sempre parlo de mi.
No m'hi havia fixat mai.
És horrible,
és un comportament absolutament detestable.
T'ho dic ben sincerament.
Voldria que em creguessis.
De debò.
No t'estic pas mentint.
No m'estic pas empescant
una mentida per complaure.
Reconec
que ha de ser difícil suportar,
ni que sigui un parell de nits,
algú que no parla més que d'ell mateix.
M'esgarrifaria sortir amb algú així.
Però si en alguna cosa no he fallat mai,
he estat en la sinceritat.
Sempre he estat honest amb tu.
Em sento ben desconcertat.
No puc negar el que dius,
perquè tens raó.
Últimament,
sempre parlo de mi.
S'havia aixecat i agitava els punys tancats,
com si colpegés l'aire.
Com si fos l'única cosa que m'interessés.
M'horroritz haver descobert que sóc així.
Però abans no era igual.
Jo m'interessava per les coses dels altres.
N'estic segur.
Voldria saber a partir de quin moment
em vaig deixar d'interessar-me per la gent.
Va caure de genolls davant la noia.
Li va abraçar les cames.
Va passar la mà dreta per sota la faldilla.
I li va acariciar la cuixa.
Voldria saber què o quin seguit de coses
han fet de mi un egoista.
No te'n riguis.
M'agradaria tornar a interessar-me per la gent.
I sobretot,
m'agradaria deixar de ser així amb tu.
Perquè m'interesses molt.
Per això,
necessito que m'ajudi a descobrir
en quines ocasions
em comparto així.
I per què ho faig?
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
M'agradaria que em parléssim.
Fins demà!
Fins demà!
Va treballar en un estudi d'urbanisme i fa 7 anys va formar amb altres dos arquitectes un dels equips més prestigiosos del moment.
Li agraden les plantes, les novel·les sòrdides i l'Alice Taylor.
Té una taula de billar a la sala que li fa de menjador.
A la paret, una foto de quan va recollir el primer premi del concurs internacional
que es va convocar per dissenyar un pavelló esportiu en un poble pròxim a Oslo.
I un barret que mai no es posa.
I té un gran problema que sobressurt de tots els altres problemes de la vida.
Li fa pudor a la boca.
Però no una pudor, diguem-ne raonablement suportable, d'aquelles que es noten un pam de la cara de qui la pateix.
No, l'Alice li puc de forma desagradivíssima constant i amb tal potència
que els primers dies que se li va manifestar la malaltia, a 20 metres de distància,
totes les cares mostraven un rictus de fàstic.
L'alitosi se li va manifestar un matí, de cop i volta, i no pas de forma gradual.
El primer dia va pensar que la cosa era temporal.
L'estómac brut o el sopar de la nit abans, aquella crema de cabrales de les mongetes, potser.
Però la cosa va persistir durant dies, amb la mateixa intensitat monstruosa que aquell matí nefast,
que la seva dona es va llevar esfareïda, tapant-se el nas amb les mans.
Va vestir-se, corre cuita, se'n va anar de casa i no va tornar mai més.
Ningú no podia suportar la seva presència.
No cal dir que l'home va tractar de solucionar el problema per tots els mitjans.
Va provar tota mena d'espreis i desodorants vocals.
Va prendre te de roca i va visitar dentistes i metges que el rebien amb màscares.
A copia d'inspeccions i xaquejos, van certificar que l'origen del fet no era ni un estómac especialment,
presdiscosat a embrutar-se, ni un problema de càries.
Si no hagués estat perquè no el va matar el fet d'acceptar, tot i l'angoixa,
que la cosa no tenia remei, potser hauria pensat en llevar-se la vida.
Ara, l'home viu en un xalet en planta baixa i un pis força allunyat del poble més pròxim,
un poble per la desaparició absoluta del qual el món no patiria gens.
Pensa que és digne d'agrair que ell no senti aquesta pudor que molesta a tothom.
Fa feines a casa, cusa ulls de vidres a nines de feltra,
s'ha organitzat per tal de conviure amb el problema.
Cada dimecres al migdia una furgoneta parca davant la casa.
Bon punt la cina arribar, l'home puja al pis i tanca fermament la porta blindada,
mentre per la finestra, de vidres dobles, observa els moviments del transportista.
El transportista és un home gras de qui l'empresa paga un plus especial,
que evidentment descompta del que paga l'home per la feina.
Arriba fins a la porta carregat amb sis bosses plenes de nines i una d'ulls de vidre.
Cada dimecres, a primera hora del matí,
l'home ha col·locat al costat de la porta les set bosses que el transportista va deixar el dimecres abans,
però ara plenes de nines amb els ulls cosits.
El transportista deixa les set noves bosses i el sobre, amb els diners, per la feina feta.
S'endú les set bosses de la setmana abans,
les fica dins la furgoneta i arrenca ràpidament.
L'home observa com la furgoneta s'allunia.
No endemà, com cada dijous, vindran de Caladroguer del poble
a deixar-hi, amb un sistema similar, el menjar que en comana per telèfon.
Mentre baixa a buscar les set noves bosses i el sobre amb els diners,
empenya amb el peu volves de pols i decideix que aquella tarda hi passarà l'escombra.
Com sempre, quan arriba a casa al vespre, el transportista fa un petó a la galta de la dona,
engega la tele i s'asseu a la taula,
fent picar els dits contra el ganivet, mentre la dona li serveix cullerats de sopa.
Aquest dimecres, però, per un moment la dona deixa de servir.
Resta amb el cullerat alçat a prop al nas a la cara del transportista,
l'ensuma i li diu
«Et fa pudor la boca?».
L'home no hi dóna cap importància especial.
Deu ser l'estómac.
L'endemà, la pudor és ja tan insuportable
que d'una revolada la dona pren els fills i desapareix per sempre més.
A la tarda, incapaços de suportar aquella pudor
després d'haver recuperat les claus de la furgoneta,
el fan fora de la feina.
Dos dies més tard, per un instant,
instant més lúcid de la seva vida,
pensa que aquell home que repartia nines cada dimecres
li ha encomanat l'alitosi.
Però el sentit comú s'imposa.
Ell mateix rebutja la idea
perquè, com tothom sap,
l'alitosi no s'encomana.
Veritat que li ratifiquen
tots els metges que accepten de visitar-lo.
El dimecre següent,
quan veu que el transportista és un de nou,
l'home prim i amb grans entrades al cabell,
es pregunta què deu haver passat
amb el transportista gras que venia sempre.
Sent ganes d'obrir la finestra i preguntar-ho al nou,
però sap que, només que obrís una mica,
la fator seria tan insuportable
que el transportista hauria de fugir,
incapaç de suportar-la.
A més, no és pas tan important, segurament,
hi ha hagut un rejustament de torns o d'itineraris
o el transportista de sempre
ha senzillament canviat d'empresa o de treball.
El nou transportista és alt i jove,
se'l nota ben alliçonat per la fàbrica,
però encara poc destre i tímid.
Déu trobar estranya, la fenya.
De tant en tant, alça els ulls i mira en l'aire.
Hi ha un moment que s'encreuen les mirades de tots dos
i el transportista, com agafat amb falta, s'afanya.
Arriba fins la porta, deixa les set noves bosses
i el sobre, amb la paga,
recull les set bosses de la setmana abans
i les fica dins la furgoneta,
mentre l'home se'l mira des de darrere la finestra,
ignorant que des de fa exactament una setmana
li ha deixat de fer pudor la boca.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ara anem a explicar-vos un conte
que es titula 45 graus sota cobert
i és d'en Pere Caldés.
A Guaraba, que es troba en una zona tropical,
hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu.
No serviria de res precisar la situació geogràfica,
perquè un cop localitzada sobre un mapa,
amb penes i treballs,
Guaraba té amb prou feines puntet propi.
és més il·lustratiu recordar que els tròpics són un caprici de la naturalesa,
ganes de contradir,
quan aquí és hivern, allí és estiu
i encara tenen més calor que de costum.
M'agradaria de saber que hi guanyen,
però són coses que cal acceptar tal com són,
perquè no hi ha pas manera de canviar-les.
La colònia catalana de Guaraba
està formada per sis famílies consolidades
i vuit agregats solters,
que sumen en total 34 persones,
que s'enyoren i fan la viu-viu
sense acabar mai de tenir els papers arreglats.
Els van reunir en aquelles llunyanies
la circumstància que és un indret cocoter
i un compratriota d'aquests que tenim
amb imaginació criadora
descobrir que de la closca del coco
se'n pot extreure un subproducte útil
en una indústria minoritària.
Però què? Déu n'hi do.
La feina de bestaig la fan els indígenes,
sense exagerar els termes,
perquè tots els coneixedors d'aquelles llotituds
saben que els indígenes val més no anar-los en presses.
Van fent, a temporades fixes,
després d'una collita plàcida,
baten sense matar-se una mena de fibra marginal
i l'embarquen a bord d'un raiz d'aparença primitiva,
però d'eficàcia provada.
El riu Guarampa passa fred de Guaraba
i vet aquí la feliç conjunció
que ha fet possible la subsistència de la colònia catalana.
El procés és senzill,
la competència pràcticament inexistent
i la comptabilitat clara, elemental.
Però els problemes hi són, esclar.
Si ho negués, ningú no em creuria.
A més d'una ocasió, els solters,
i algun casat, val a dir-ho,
han donat feina.
És quasi segur que la culpa la té el clima,
que ocasiona un esverament hormonal,
ja s'entén,
de tendència conflictiva.
De mateix, el motiu principal d'aflicció soterrada,
insidiosa, que no els deixa treure tot el partit d'humèdia,
solellat i pròdic, és l'enyorança.
No és cap secret que els catalans som enyoradissos
i, com més lluny, pitjor.
La colònia de Guaraba es defensa d'aquesta malaltia de l'esperit
amb una espurna d'heroïsme.
Celebra les festes tradicionals de la pàtria
sense l'alegria necessària,
com si es prengués un remei amarg,
però indispensable per a viure o a sobreviure.
Fins i tot, van provar fa pocs anys
d'organitzar un conjunt coral
i la veritat és que ells mateixos
es van desenganyar bastant.
Després d'un dels recitals d'estrena,
en Valentí Monferrer,
que és el descobridor de la zona
i, en certa manera, el capdill,
es va alçar de l'estora on seia la gatzoneta
amb la cara llarga i les orelles moixes,
i digué, sort que no en sent ningú.
Ara, hi ha una festa grossa
que sí que els convoca amb força.
El dia de Nadal, els trolls balsa.
Fan tot el que poden per emocionar-se de veres
i burxar la nostàlgia.
Tot i que les seves abocacions
topen de ple amb una temperatura
que no els ajuda gens.
El Centre Català de la Capital del País
els envia cada any uns quants torrons
procedents de Catalunya.
Però el producte ha hagut de fer un trajecte
de molts quilòmetres,
amb amagatzaments estacionaris pel camí,
de manera que sempre els arriba deshidratat,
encongit i balder dins de les capses.
es tracta més que res d'un símbol,
perquè en principi de floridura
els fa poc a petitosos.
Tenen gusts d'aromàtics,
digue una vegada una de les dones de la colònia,
escopint-los i escusant-se tot seguit
per la irreverència.
Per no llançar-los,
els semblaria gairebé una blasfèmia,
cada any en fan obsequi els índies de l'explotació,
els quals tampoc no els agraden els torrons.
Però, com que són cortesos,
fan veure que ho agraeixen molt
i entrada de fosc, d'amagat,
els deixen als afores del nucli de cabanes
per espiar-los si els micos s'hi atreveixen.
La celebració nadalenca
se centra en un àpat prolongat,
a base d'indiots del país
farcits amb papilinacis, aborígens,
fruita tropical
i un licor que destilen del manguei.
Suats, embafats,
canten tonades de la pàtria llunyana,
però, com que, en aquest cas,
ho fan sense pretensions,
el sentit crític no els priva de divertir-se.
Al final, una mica decebuts,
fan comentaris sobre el fred i la calor.
Per una festa com aquesta,
no hi ha res com el fred,
i s'hi pot ser amb nevada i tot.
Un dels sosters de la colònia,
el jove Fèlix Godall,
ha tingut més d'una dificultat
amb el dirigent Valentí Monferrer.
En Godall és inquiet,
té iniciatives,
i això és dolent,
perquè en una comunitat petita,
amb un que pensi,
n'hi ha prou.
Hi ha vegades,
de sobres.
En Fèlix Godall està convençut
que falla l'escenari.
L'any passat,
a principis de desembre,
em prengué una activitat inusitada.
Aprofitava els moments de lleure
per treginar coses amunt i avall.
Anava al de la selva,
a la barraca gran,
cafè d'amagatzem,
i romania allí llargues estones.
A mitjan mes,
s'adreça al cap de la colònia i li digué,
senyor Valentí,
m'agradaria que vingués a veure
una cosa que he fet.
Desmenjat,
amb una marcada disciplència,
el senyor Valentí va acompanyar-lo
fins al magatzem.
I allí,
plantat en una bota,
hi havia un gran arbre de Nadal,
amb neu i tot.
Què és això?
Va preguntar el dirigent
amb un posat d'escàndol.
Són branques de palmera,
arreglades
i lligades per adonar-hi forma d'aver.
No, no,
això blanc,
què és?
Coco ratllat.
Mira que en tens pocs
de mal de caps,
exclamar el comandador.
I prosseguir,
i ara què et penses,
que amb la vista d'aquesta andròmina
ja passarà amb el Nadal a la fresca?
Només per començar,
sabés que han contestat-hi el jove Fèlix,
se m'ha ocorregut
que tan sols aprofitem la closca
i deixem de banda la carn.
I que me'n diu de la llet de coco.
Són productes de gran demanda
i nosaltres ens acontentem amb la pallofa.
Desgraciat,
l'interrompem Monferrer picant
amb un peu a terra.
Ja no et recordes del que us dic constantment?
Apa, confessa,
ho has oblidat, oi?
Ara,
de moment,
no hi caic,
va reconèixer en Fèlix Godalla
amb compunció.
Doncs,
que ens hem de guardar
com d'escaldar-nos,
de trepitjar el terreny
de la unitat Freud.
Que no ho veus,
infeliç,
que els americans
ens caurien al damunt
amb tota la infanteria de Marina?
El jove,
amb el cap baix
i les mans agafades al darrere,
va callar
com un col·legial
sorpresa en falta.
Amb un ferrer,
que en el fons té
la ductilitat pròpia dels caps,
que en saben,
va donar-li un parell de cops
a l'esquena tot dient.
Au,
va,
desmunta aquesta boluerna
i vés-te'n empaitar
a Índies.
Des de la porta
del magatzem,
mentre sortia,
va girar-se
i afegir.
Si em vols creure a mi,
procura no tenir
gaires idees,
perquè un dia
t'hi agafaràs els dits.
De manera,
que la colònia catalana
de Guarava
continua celebrant
el 25 de desembre
com sempre,
sense forçar
ni disfressar els fruits
que el tràpic dona de si.
com ha estat dit
dels indígenes,
es pot afirmar
que els nostres
compatriotes
trasplantats
van fent.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!