Dents i ungles, l'impuls de la poesia a Tarragona Ràdio.
Caminava, caminava dins l'azur, caminava sense mur, caminava. I ara volo dintre un cant, i ara volo caminant, dins la vida. L'ambino su, l'ambino su.
Quan la rosa vermella s'esfulla de sobte, cau tota sencera. Els pètals de vellut al matí són piquets plens de rosada. Si ve un cop fort de vent, es tornen ales, però si ve la pluja, de vent en vaixells.
Què tal? Obrim les pàgines de Dents i Ungles amb l'entusiasme per la vida i la passió per la natura de Palmira Jaqueti, folclorista catalana i autora d'una obra molt extensa i poc coneguda, malgrat la seva qualitat en els camps de la poesia, la traducció i la música.
El primer programa del 2026 el dediquem a la descoberta de l'obra poètica d'aquesta interessant escriptora i musicòloga del segle XX amb l'antologia Em lliga la beutat de cada flor, una selecció a cura de Carme Oriol que l'editorial de la Universitat Rovira i Virgili va publicar el 2021 per fer visible la potència creativa de Palmira Jaqueti i la seva importància per a la literatura catalana.
M'he llevat de bon matí. El tel d'aire morat l'ha esquinsat el gall. Aleshores, a poc a poc, ha arribat la llum blanca del sol. Se n'han omplert les cases de l'Orient. Els pardals s'han posat a xiu-xuejar. Les falsilles han empres el vol. Un vol que és una dansa.
I posen tanta gràcia, que quan giravolten a frec de balcó, amb xerrotets de vestit de seda, els pardals callen. La casa talla la claror, i volen ara el sol, ara l'ombra. Quan passaven pel sol, es presumien mirant-se en el mirall de l'ombra seva, que a baix volava al seu darrere. I movien les ales de joia, es llançaven estesos, braços oberts, el xiscle al bec.
Em lliga la beutat de cada flor és el primer vers d'un dels poemes de Palmira Jaquetti i el títol del llibre que recull una àmplia selecció de la poesia que va escriure entre els anys 1922 i 1963. Aquest llibre es va crear en el context de l'any Palmira Jaquetti, que al març del 2020 commemorava el 25è aniversari del naixement de l'escriptora amb l'objectiu de donar a conèixer la seva vida i divulgar la seva obra i el seu compromís amb la cultura.
Em lliga la beutat de cada flor és també un vers representatiu de l'univers personal de Palmira Jaqueti i del seu amor per la natura i pel paisatge, que deia que la vinculaven a la terra i la connectaven amb la creació de Déu. Quan les acàssies estan quietes, aturades, els ocells fan gimnàs en les branques més florides. Es mouen amb suavitat, es gronxen a poc a poc. Cap flor és de lliga.
Arriba el vent. Els ocells fugen. A terra cau mantell blanc i silent i el vent el mou amb gran rebombori. La cigala serra l'equitud amb frenesí. No se sap on és i serra sense descans. Les serres fan cor. N'hi ha una que comença més de pressa, amb eina nova, a llimar el silenci. Serra tan de pressa que sembla un motoret. Les altres, rac-rac-rac, ri-ra-ri-raqui, van lentes.
i l'estre grinyola, però la del motoret va de pressa i corre llist com una seda. De vegades s'equivoquen i tornen a repassar el treball. Quin afany! Mai no reposen i el silenci cau a bucinets quan el bosc es desperta. Ara la cigala llima les hores trencades, plenes de sol.
La poesia va ser una de les grans passions de Palmira Jaquetí, però també va ser musicòloga, folclorista i docent. Va ser una de les col·laboradores més actives de la missió de recerca de la cançó popular catalana que va impulsar l'obra del cançoner popular de Catalunya i en aquesta tasca va recollir més de 10.000 cançons, llegendes i relats de vida.
Al caire de l'onada em faig la casa, casa d'escuma i sorra, palau i lloradís. L'onada me l'esborra i perd un paradís. Amb les mans la pastava, una forma que tancaria el cos en dolç repòs. A les mans de l'onada l'he deixada. Ocell, si del teu vol me'n feia llarg.
De vols d'ocell filo teulada, i el foc, i el cant. L'ocell volant me l'esbutllada, només em deixa el picarol d'un cant. I al caire de l'onada torno encara, la casa hi vestiré. Si l'ona me la vol, amb gest de mare, de mi l'hi ompliré. L'onada em breçarà com una nina, tot joia i cascabells. Duré encara la mà a la sorra fina, la casa sabrà fos en cascabells.
Al caire de l'onada duc la vida, la mar canta a la mar, si casa no m'hi vol, per què m'hi crida? I és que arreglar-mi els peus de mi ha tret flor, i ara escomeixo el cel de llum vestida. Al caire de l'onada m'he perdut, al caire del palau de joventut.
Palmira Jaqueti va desenvolupar una incansable activitat de camp en viatges pels pobles, a la recerca de belles cançons. Els escrits dels seus quaderns de camp va deixar reflectida la vida rural dels anys 20 i 30, com ha explicat la investigadora Sandra Anitua, amb una sensibilitat estètica i etnogràfica que va anticipar perspectives de l'antropologia contemporània.
Va néixer l'any 1895 al Poblesec de Barcelona i des de petita va rebre una formació poc habitual per a una noia de família modesta. Va estudiar música i dibuix, es va formar com a mestre d'educació primària i de batxillerat i es va lligenciar en filosofia i lletres. Va ser professora de la xarxa d'instituts escola de la Generalitat Republicana i va exercir com a catedràtica de francès a l'educació secundària.
Quan treballava com a mestre a Vilaplana als anys 20, va aplegar un recull de cants populars amb el títol Cançons populars catalanes, amb què va obtenir l'accés al primer concurs convocat per l'obra del cançoner popular de Catalunya. Entre 1925 i 1934 va fer missions de recerca als Pirineus i a la costa i el seu treball dins aquesta obra va ser significatiu tant per la quantitat de cançons que va recollir com per la qualitat literària de les seves memòries.
El sol, púlcre i nú, comença a eixir de l'aigua.
Aviat és a la platja i corre i balla. Tothom l'empaita, però va de pressa, rodó i lleuger, com un pardal i s'esmuny. L'olivera, fina, s'enjoia de sol i esgronxa. Els arbres s'hi poleixen el cabell. L'home, silenciós, treballa. I mentre la vida reprèn de vell nou, a la mar sona la música de l'aigua i el vent se l'endú.
El llibre enlliga la beutat de cada flor s'estructura en dues parts. La primera part conté la poesia publicada de Palmira Jaquetti i la segona una selecció de la seva poesia inèdita. El llibre mostra en ordre cronològic l'evolució de la seva poesia al llarg dels 41 anys que van transcórrer des que va publicar els primers poemes amb un pseudònim
P. Castelvell, fins a l'any 63, l'any de la seva mort. Així fem un recorregut per diferents èpoques i anem descobrint els canvis des d'una poesia senzilla, directa i visual, fins a una altra més profunda i espiritual. L'última part del llibre conté la seva poesia inèdita, textos que, segons va explicar Valmira Jaqueti, va crear perquè sovint tenia fam d'escriure i llavors s'hi posava amb totes les forces de la seva ànima, traient temps de la son i del viure.
Així va escriure molt, al voltant d'edates concretes, com ara Sant Joan o el Nadal, o en poemes que parlen dels canvis de les estacions, moments que explicava que li transmetien l'escalf i l'alegria de sentir-se agermanada al costat dels altres, i ser una part dins la cadena del viure.
Avui ens acostem amb dents i ungles a la poesia i la vida de Palmira Jaqueti, una dona que ha estat durant dècades sent l'anonimat, malgrat la seva importància i la seva intensa dedicació a la literatura i al folklore. En la música popular i a les muntanyes dels Pirineus també troba a les seves arrels el músic de folk jazz Arnau Ubiols, que escoltem i amb qui avui agermanem la poesia de Palmira Jaqueti.
Madre sua tu, Iuna de nit. Madre sua tu, Moixó Arraulit. Madre sua tu,
Mare muntanya, m'abraço a tu, escorça del vest. Raig de llum d'un cant antic, surt del cor d'un cant antic,
Fins demà! Fins demà!
Dents i ungles, Tarragona Ràdio. Ara mateix m'he llevat l'aigua amb vesteix de cançons i de perles. Dintre els seus plecs duc un goig tan folgat que d'un nou cant sento el créixer.
Ara mateix m'he vestit, nova en la llum que em senyala un nou dia. Duc l'aigua fresca en cascades al pit, aigua de joia vessant-se. Ara mateix he nascut, dia, nou dia donant-se en llum blanca. Cant de la llum d'immortal joventut, pren-me el teu cor de les blanques.
Quin cant tan fort em sona dintre quan canto sols de pensament. Sens mot ni veu, només somriure. De sobte el cant treu flou moment, però es reclou i dins rellisca fins guanyar el fons enterament. Secreta Déu, només que et miri, t'esmunys tan lluny. Ofo el corrent, que no podia pas vestir-te, de soni res que anés al vent. Per això del cant no ser comida, quan canto sols de pensament.
Tinc ocells a l'ànima. Dia, tot és nou, la llum, tu i jo, l'arbre. A la cima, abet gronxadís de plata, pinyes, vols d'ocells, teranyina blava. Voldries res més? El cor s'hi encalla. Un lleu arronxament a les branques altes, el cel esteixit d'animetes blanques. Si sense fer vent, l'abet ja es decanta. Voldries res més? Tinc ocells a l'ànima.
Salto i ballo i em barallo amb una espurna de vent i així la vida vaig fent. Correria nit i dia cantant a cavall del vent i que en raones la gent. Però una fulla me l'embulla que també l'encalça el vent rampellut d'enteniment. I ara pica que repica, pica que va fort el vent i el desig em va encenent. Jo, què feia? La taleia i he pres les ales al vent. Ningú no hi paraves ment.
Salto i ballo que m'encallo si faig cas de la gent i visc a cavall del vent.
Ara que el de fora tot és fred i austé, els arbres són nus i l'ametller somriu provant de fer la primera rialla. El foc és més calent i més amic i sembla que no crema quan escalfa. Vora el caliu els cors fidels s'apropen. L'amor de ve més dolça i la flama d'etura i atreu el sentit. El foc astut, vos reté, tot jugant amb els troncs mentre els devora.
A la llar, la dolça confidència té l'afalacte bió d'una flama sagrada. Hi ha una lluna blanca com magnòlia oberta. Els estels, amb discreció, se n'aparten. Quan els núvols desgarbats es nuen i s'apilen, destriant-se en rams de pluja dringadora,
Les campanes callen. L'ametller nuvial es fa més blanc. La terra s'ensordeix. L'olivera madura la color. La quitxalla treu el cap aixerit, fibrada per la Irina freda. El gat salta, fuig i va de veure el foc, a refer el seu cap d'ell.
Sobtadament, obre una escletxa d'ulls i juga amb la cua negra. Els troncs cruixen, el foc els llepa i talla l'aire amb el ganivet prim de la flama roja. La pluja truca a la teulada. La fosca va caient a bocinets.
L'amor es desvetlla i somia, i l'abella d'ullets aguts seu i vetlla el sopar, tota negra. A l'olla esclata un bull ritmant, l'abelleta treu la tapadora, fa un clotet del palmell de la mà esquerra i amb la cullera de boix treu de l'olla el just per fer un tast. A fora la pluja pica fort la terra i s'hi enfonsa, la teulada fa ballar les gotes, que tot envalejant-se, s'esclafen.
Aquests rampells del vent sorrut porten la frivolitat de les fulles caigudes que volen sense seny. Els arbres en són esborronats. Les fulles trencadisses tenen decretada la llum inutilitat, però volten incessantment, aprofitant la vida. Els arbres ara tenen un borrissol vell. Es poliran a la primavera. Les fulles tremolen i s'estremeixen. El camí és tou, virolat. Els peus s'enfonsen amb delícia. El fulla més trenca.
El vent endeve foll i se l'endú. El bosc, després de ploure, és nou. Tot és quiet. Els pardals no diuen res. Portes el fogre
Tartera immensa d'ànima de dona, el nostre cos és la teva corpenta, i ara bon tronc ja puge aigua amunt.
Tenim els ulls oberts com dos gaials per mirar enrere cap a les déus on neix el riu dels dies que vindran. Saba nova pel vell Pirineu. Lara, lara,
La, la, la, la, la, la...
La terra escorxada de rels, amorosament ferida, pastada amb les llavors i amb la relam, cansada dels parts innúmers de les primaveres, puja sense veu.
Quan és l'hora a escoltar la veu del cel, i floreix, total i bona, pura i forta, les flors inexhauribles de la mort del cel. Flors que veuen el blau més pur de la matinada, que acaricien el sol primer de totes les albes,
i de totes les paraules que l'amor dirà i repetirà, fins a florir de flora, espesses i trenades, tot l'espai, fins a esborrar totes les ferides, totes les llàgrimes, tots els esforços de l'arrel que fuig, ofegada en terra, fins cobrir la terra de tot el cel florit, cremant de viva joia, fins que les venes del cos, atapaït i sofert, vigorós i pacient, pugen a càndida vida alada,
Pugen a repòs, a llei eterna, al deute d'alegria de tota cosa nada. Pel cor i pel temps duta a continuïtat, a repetir-se en el fruit, a créixer de primaveres l'etern somris creador. A donar, veu sense veu, la veu a l'eterna joa. La mi, la son, la son, la mi...
Fins demà!
Ara puc dir com els sembrats ja neixen, ja pugen aflamades paraules com a fulles. Tot el món un gran camp sembrat que el sol transmuda i un silenci que escalfa cada rel, com un arrel d'or cada paraula. Hi ha un sol al fons del pit i un altre sol a fora. Crits de primavera sent el cor que la neu arredosa dins de casa.
I als braços la força arbora mons i riuen les nines dels ulls i ocells en branca salten a dins la veu. I ara que ja tinc les mans alades, puc córrer i prendre un món tot brunyit de flames del meu cant.
que em precedeix com una matinada, com una gran festa que era amb mi presa d'un envelat que el goig eixampla. De les veus tan netes del matí, banyada bé la veu, com flor boscana, s'escapen abelles del meu pit, flairos de romaní, cel de mirades. Són ales del somni, les colors de la joia que em neix de les mans balbes.
Dels dies faig un pom, cada pom d'or pels braços una arcada. I ara podré dir, sóc blat sembrat, sóc l'esperança de les meses d'or que senyiran oreig, de primavera somiades, cabellera i goig de la meva ànima.
A la finestra del temps nou floreixen les hores. Cara al nou viure diré prou, si encara somica la veu de l'ànima que es mou, com l'ocell en gàbia. A la finestra del maïmès deixava la vida. Pesen les tardes al xiprès, glatint matinades. De flama nova s'arborés la veu que s'afua i un arc dels braços matinès fos el meu bon dia.
Muntanyes, muntanyes geien i s'esclafaven damunt meu, muntanyes pètries i sense cima s'arreglaven i es peixien del meu cor. M'ha calgut moure'm, moure'm, de mi mateixa moure'm i fugir. De plom eren ja les cames i la sang de metall fosc.
s'adormia a les venes i el meu glatí s'ofegava com el piulet de l'ocell. Jo no cabia a la creació, car l'havien esborrada els peus meus, brutejat de les roderes cansades i l'havia negada la meua veu, desarrelada del vent. Però el meu pobre esperit, cansat, entre parets l'enyorava, com a vestal servadora del foc sagrat.
I el foc era només una espurna, que la nit feia albiradora, entre brases cendrejades de fatiga i divers. I a la fi, a la fi assaboreixo l'agredolç dels retorns i el ventijol, no refusa els meus cabells, que se deixen amb les fulles a la carícia alada que va i ve, de l'esperit a l'esperit, refrescat ja d'amor i de sol que l'enfila i assossega i guareix.
Del temps nou fora l'hora decisiva, però la joia se m'emporta com la libèl·lula a l'aire.
Del temps nou fora l'hora, que em emena. Sóc sempre lluny de mi, sóc fora. Sóc de la joia el cascabell que sona. Sóc tremolo d'ocell que passa, cançó d'aigua que fila. I una mica d'amor per cada cosa, un amor que es dispersa. Del temps fora portal, però me caça l'estranya joia tensa d'ales primes.
ala i cor transparent, que fuig a nova brega i em treu de mi sempre expectant. Demora, demora i pren-me encara els impossibles països on les hores són espurnes enceses i obre'm cara al mai més els inefables coets de foc del somni i allibera'm de l'hora decisiva i d'aturada. Del temps nou fora el pols i el res i l'hora, si deixés de ser llum, far que vigila.
Jo sóc la mesura de totes les coses que venen i van i aixornen de llum les amors i les roses. I sóc la clepsitra del temps que vindran i esperen obrir-me en recloses.
Sóc jo, fet ascendre endurant, i la veu correrien a loses, resurgents com el sol del meu cant. Sóc jo l'infinit d'una altra hora que espera, si fos la darrera, com qui diu, primera d'una eternitat, que era rosa i amor, i ales d'or de la losa, i era verds mesurat, i era sang i esperit, i era llum de la cendra que ara esclata al brot tendre.
Jo seré la mesura de Déu, que en mi s'arresera i retarda. Seré el calze del gran dolor seu, que em retorna, mesella i covarda, la cel i capau.
Seré jo la mesura del blau, i el cor que fulgura serà l'urna de tanta aventura. Seré jo, i el meu goig granarà com l'espiga del juny, tan madura que es desgrana el palmell de la mà, i el meu solc dura fruit a l'obscura brevetat del llindar, i a la terra pregona, que es mesura d'humana i es dona com a filla del maig que somriu.
Tot, tot fa olor de nou temps, quan ja errasa la mesura del vers i la frase, neix a males d'ocell fugitiu, que d'un cel en un altre fa niu. Jo sóc la mesura de totes les coses. Música
Palmira Jaqueti és una figura singular de la cultura catalana que ha rebut escassa atenció fins recentment, tot i la important tasca que va portar a terme en la recopilació del cançoner popular català i de la qualitat de la seva creació, tant en la literatura com en la música.
L'any 2020 es va celebrar el centenari de Palmira Jaqueti amb el títol Llum a l'ànima, per divulgar la seva obra i posar el focus en la força de la seva personalitat, que transmetia vitalitat i entusiasme en tot allò que feia. En la seva poesia, recollida al llibre Em lliga la veutat de cada flor, hem connectat amb la seva mirada optimista i la seva voluntat de superació constant, que donava sentit a la vida a través de la connexió amb la naturalesa, l'espiritualitat i l'art.
Ens acomiadem amb l'últim disc del músic Arnau Ubiols. Ocell Tambor és el nom d'aquest àlbum que ens connecta amb l'esperança i ens convida a celebrar la vida que ens envolta, malgrat tots els problemes i la violència del món que també hem d'encarar.
Aquesta cançó és El Pardal, que Arnau Ubiol s'ha creat amb lletra tradicional catalana recollida a l'obra A peu dels camins del cançoner d'Artur Blascó. Fins al mes vinent, molta bellesa i bona literatura. Us la diré, us la diré, del pardal quan s'ajoc que ve sots l'oranger, us la diré.
Del pardal quan se jocava sots l'oranger. El pardal quan se jocava feia remor, feia remor. Per veure si el sentia la seva mort feia remor.
per veure si el sentiria la seva mor. Seva mor està a la cambra i no en sent res, i no en sent res.
sinó els Mossos de la casa i els traginers, i no en sent res, sinó els Mossos de la casa i els traginers. De la finestra més alta li en van parlar, li en van parlar,
Les dotze hores són tocades, bèstia, jo cal i em van parlar.
Les dotze hores són tocades, ves-te a jugar. No m'ajoco pas encara, vaig de camí, vaig de camí. S'ho fet una prometença a Sant Magí. Vaig de camí. S'ho fet una prometença a Sant Magí.
quan Sant Magí Baixa va demanar, va demanar que el deixés tornar sa terra per festejar. Va demanar que el deixés tornar sa terra per festejar.
Tres galanes que en tenia, ei, jo se llet, ei, jo se llet, Mariana, Petron i la Isabeleta, ei, jo se llet, Mariana.
i la Isabelet. A cada mort que en tenia, quan les trobí, quan les trobí, els hi va d'una creueta de Sant Magí. Quan les trobí, els hi va d'una creueta de Sant Magí.
I una linfa de resposta no és hora, no. No és hora, no. Quan m'hauràs ben demanada serà raó. No és hora, no. Quan m'hauràs ben demanada serà raó.
Ai, cançó, qui t'ha dictada, qui tretatà, qui tretatà. Tres fadrinets de la plana de l'Empordà, qui tretatà. Tres fadrinets de la plana de l'Empordà.
La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-ra-la... La-
Llavors menjar i si un dia ballaves o això, estaves content. Ja no està content ningú. Què vol més? Ser feliç i no tenir res, no tenir molt i no ser feliç. Què vol més? Què vol més?