Fins demà!
Montse, t'estimo, Montse, jo t'adoro per la salseta del millor romesco. Montse, t'estimo, Montse, jo t'adoro per la salseta del millor romesco. Montse, rata.
Mira, aquí ja el tenim cantant i tot, eh? Diu que a qui em canta sumar l'espanta, no? Jordi Freixa, bona tarda. Bona tarda a tothom. Com m'agrada sentir-te, home. Estava avui una miqueta així amb la incertesa aquesta de, clar, estem en alerta, estaven donant-se una sèrie de mesures que potser, clar, havien de suspendre moltes coses, però aquí escoltant...
el que ens comentava la nostra companya Tere Ortega, ens hem tranquil·litzat una mica. Almenys aquesta tarda tindrem pluja, clar, també ha de ploure, però clar, es veu que aquesta dana la tenim situada a partir de les 6 per la zona del Tarragonès, eh? A veure què és el que passa. Com estàs? Com has viscut aquesta setmana? Com ha anat? Uf, a tope, la música. Què és aquesta fotografia que m'has enviat, superbonica, de London? Que feies tu per London, que te m'has escapat?
El programa passat vam parlar de... Guiño, guiño, guiño. Ah, ah. Va dir, no, és el que vam dir que era el meu xòfer. Sí, sí, ja ho sé. El César Pau. Jo em pensava que estaves amagat, que no el veig, no el veig. No, no, aquesta setmana he anat a tope, balla en línia, concert a l'Ateneu, bueno, ha sigut massa, però amb la meva dona, la música.
Home, i a més a més un no parar. Un no parar. Excepto relacions obertes, eh? I extremeritats. Una només. De la música. La música i la que sigui. Jo que t'anava a cridar. Continuem comentant la música, eh?
Sí, sí, sí, que si no... Com l'estira, eh? Com l'estira aquí, eh? Que sembla que no, eh? Hi ha sempre un demà, eh? Tenim deures de la setmana passada, Jordi. Mira, aquí t'he portat el guió, que jo te l'envio per Facebook, per internet. Jo me l'agafo també, eh? Però quan arribo ja el tens. Sí.
Mira, vam quedar que faríem el previ per entrar al 60, que serà la setmana vinent. Entrarem al 60 amb un monogràfic dels Beatles, de tota la seva etapa. Oh, que bonic, que bonic. Però aquesta setmana vam quedar... Relacionaria alguna de les orquestres més emblemàtiques dels anys 50 i 60 a Tarragona. És veritat que ens vam quedar una miqueta així com a coix.
I després la sorpresa. Clar, la promesa. De les mil i una noches. Sempre deixem una cosa per la setmana vinent perquè així els oïdors ens sintonitzin. Clar, i a més a més se queden enganxats i esperen a veure aquestes sorpreses. I a més a més era, a veure, tindran paraula? Jo crec que la pregunta és, tindran paraula aquesta gent? Se'n recordaran de la setmana passada? I tant, sempre. I tant, tu, i tant que ens en recordem. Perquè a més me guardo tots els guions...
Home, i si no és de la Sílvia, per recordar-li. I si no és de la Sílvia, que és un crac mundial. Bueno, mira, enumero algunes de les orquestres més famoses, emblemàtiques. Aquí comencem amb un tal Tony Martins, en Baby Quartet, que jo no sé qui són, però tocaven el Whisky Club, on vam dir que teniu la recal·lència de la Casa Obrera, l'Hoteu Lauria. Després hi havia l'orquestra Savoy,
Raül de la Torre i l'orquestra Raül de la Torre era el que tocava al meu pare, el Jaume Caral. Sí que ens ho vas comentar, és veritat. Que viu a Sant Pere i Sant Pau i cada any quan anem a cantar allí me'l trobo. Ah, que bé. Que em fa sempre la il·lusió, no? A trobar-te una cara amiga. Sí, i a més a més tocava amb el meu pare, cantava amb el meu pare als anys 50,
Ja cap als 60, a tu les Marvels. Ah, veus? No tenim so d'això, no? Quina llàstima, eh? Ens passa algunes vegades també aquí a la ràdio, perquè els vam fer als 80, quan començava, encara no estaven als ordinadors. I clar, tothom gravava les seves seccions o els seus programes en la cinta de caset, que després es reutilitzava per gravar altres coses.
Sabies que jo soc un dels bonics cantants de Catalunya, no el més bo, que això és impossible, sinó que dels pocs que pot dir que han registrat. Sí. Amb vinil, casset, CD i ara em pendré. Veus?
T'estic a punt de guanyar, eh? Ah? Perquè jo he gravat també en bobina. Ep! En cinta oberta. Ah, per aquí! Home! Ah, molt bé! Perquè a la ràdio ho teníem, això, eh? Sí, ja em deia que... A mi teníem el Revox, aquell aparató enorme, i que feien els muntatges, me feien fer muntatges, gravació cinta cap al meu i cinta cap enrere. Jo me'n recordo quan estava a Ràdio Popular. Veus? I tant. Doncs això també nosaltres també gravàvem les falques allà. Molt bé. Imagina que mal de cap.
Ostres, i les orquestres, si hi ha algun músic que m'escolta de l'època, portàvem un eco que es deia dinàcor. Ah! L'eco dinàcor, anàvem una cinta. Aquella veu? Sí, sí, per fer pa, pa, pa, pa. Tu saps que aquí també tenim ecos, no? També. Però ara és que et passa una miqueta. Ara teniu de tot. Així? Bueno, això és ressonància.
Però és la part de l'eco. Ah, però que tu fas que em viagi a més a més. És que aquí tinc una maquineta que no sé com va, que te puc posar veu de pitufo i te puc canviar la cosa. Jo del que parlo era del que ens fèiem servir als anys 60, que era un dinàcor, un aparato que feia eco. Eco, co, co, co.
Es trencava la cinta i feia eco. I punt. Bueno, segueixo. De les orquestres emblemàtiques de Tarragona, el Pere Gudall i la seva orquesta, que ja han parlat en algun programa, a banda de pianista, tenia la seva pròpia orquesta. Després una orquesta que tinc aquí també el llibre. Tarragona té swing, pau bé i amor, que és el darrer llibre que vaig fer. L'orquestra de Jos Mari Freixa i su orquestra.
Molt bé. Que era el meu pare. El veus? I s'ha de descobrir cap a casa. Home. No ho tinc cap mena de dubte, eh? Als anys 45, 50, totes aquestes orquestres feien furor. Després tenim aquí l'orquestra Windsor.
Jo molts no els vaig conèixer. L'orquestra Riuson, que hi vam parlar la setmana passada, que el trompet era el barber, el Bernat, que estava allí el Ramon Icajà, la barberia que hi havia. Després hi havia l'orquestra Continental. Després hi havia una orquestra que era superior mundial, que era l'American Jazz, que jo no els vaig conèixer ni sé qui són, però me vaig trobar una fotografia en tipus pòster, allà a l'Ateneu,
I, ostres, l'American Jazz, una presentació impecable. També està el meu llibre Tarragona te swing, eh? Després, com no, que també vam parlar la setmana passada, Francisco Garrido i su orquestra. Ostres, sí, aquest que van comentar, i tant. Sí, que van comentar. I després una altra que es deia C.A.Orquestra, que no tinc ni idea qui són, però que també feia furor aquí per la part de Tarragona.
Saps què estava pensant? La de grups que potser teníem aquí a Tarragona i que es van perdre, eh? I les coses de la vida, no? I els anys, sí. Per aquí estic jo. Clar, i per recordar-ho, menys mal, que t'ho tenim a tu, menys mal. I ara ja he enamorat les orquestres, orquestres de jazz i orquestres de música de ball...
però quan toqui, que serà el següent programa, que seran els Beatles, el següent, parlarem de totes les orquestres més emblemàtiques de Tarragona. Els dipreses, els doble R, els treballs, els espejos, els almis, etc. Home, el bo seria... Me'ls sé tots. Estava pensant que poguéssim fins i tot algun d'ells venir aquí. Seria boníssim, eh?
Tot arribarà. Ja ho tinc previst. T'estic provocant, no? Sí, no. Ja ho tinc previst, sí, sí, sí. Aquestes serien les orquestres que, sota el meu punt de vista, he pogut recopilar fotografies i per això puc parlar d'elles, que figuren en el meu darrer llibre, Jordi Català i Paper de Tornassol, Tarragona, Té, Swing, Pau, Bé i Amor.
Destacant, com no, que la setmana passada van quedar l'orquestra del mestre Gudall i el Francisco Garrido i su orquestra. Ja veus, ja veus que no parlo de José Freix i su orquestra. Estàs que te surts, eh? Estàs que te surts. I que m'encanta precisament això, que tinguem l'oportunitat. Però, Jordi, que no hem posat una cançó que havíem d'haver començat com aquí, què diu amb ella?
Té raó. Home, que era la promesa. Ah, la promesa. Home. Parlant del mestre Godall i l'orquestra que acompanyava el Bernardo Ríos, vam posar dues cançons de Muralles de Tarragona, la del Bernardo Ríos i la de l'Oriol Grau. I vam deixar per aquest programa la versió que he fet jo, que, cuidado,
Primícia perquè ets tu, eh? Perquè són els oïdors de Tarragona Ràdio. Especialment per aquest espai. Perquè aquesta cançó figurarà amb el nou disc que trauré l'any vinent i el nou llibre en sabor català a balenes rumba rock i és Murals de Tarragona amb rumba. Ole. Ole. Que ja sentíem una miqueta. Ah, en català.
Molt bé! Molt bé, eh? No solament per l'emparitó Roca, sinó que aquí també, eh? Molt bé! Molt bé!
Són armes i majestuoses, sereu sempre poderoses, torres dignes d'enviar. Muralles, muralles de Tarragona, portalesa d'un imperi, sou esguarda noble història de la Tarracó.
Qui us contempla s'encoratge, és prou ric vostre bagatge, Tarragona, vostra imatge, se l'estima en gran passió. Muralles, muralles de Tarragona, fortalesa d'un imperi, sou esguarda noble història de la Tarragona.
Ja està, ja està. Només un trosset, només un trosset que ens venim agafant. A veure, una pregunta per fer-ho, peixetes. Qui toca la trompeta? Ai, que tinc a la punta de llengua. Ai, Josué, no ho sé, no ho sé, Josué. No me'n recordo, no sé qui és. Josué García. No, el Josué García. Ho tenia a la punteta de llengua i no me sortia. Ara és quan fa guiño, guiño. Guiño, guiño. Guiño, guiño. Guiño, guiño.
Doncs això, Josué García, que està a tothom de dir, el senyor García, el senyor García, però com hi ha tants Garcies... No, no, però... Clar, no sortirà, Josué, no sortirà. El Josué García, el regul, perquè ja ve cada dimecres, el farem esperar una mica més, però el Josué García serà el primer que portaria ja de convidat aquí a la ràdio. Aquí una propera setmana, te tinc la sorpresa que el meu coincidiu.
El que tu acabes de començar. Perquè passen coses els dimecres amb el futbol i ens han d'anar fent canvis, petits canvis. I ja t'he dit que si no és la setmana vinent serà l'altra. O digue-li que porti la trompeta. Ai, no ho sé. No, perquè clar, ve de jefe que fa el seu programa.
Ah, ostres, però si tindrem aquí tot el paper de torresol. Ostres, padrín. El sort i català i paper de torresol tots a Catalunya, a Tarragona Ràdio, perdó. No parar, no parar, que també estem a Catalunya, no ens enganyem, és veritat. Sí, però Tarragona primer. Però Tarragona, home. I a l'Avinguda Roma, ja passi de cas, que no anem despistats, eh. Perquè és el nostre origen romà, llavors es queda molt bé.
Jordi, veig que ens estem enrotllant molt i no estem posant les cançons avui, eh? No sé què ens està passant, eh? Però com que prou... No, no, prou i fa sol i la bruixa s'espantina. Nosaltres llavors fem humor. El mateix programa... El que passa és que després, quan arribi el moment que t'hagi de dir, Jordi, que hem d'acabar, diràs, ostres... No, poso suma així i després al final... Ah, d'acord, d'acord. És que em sembla greu, home. Que estem tan a gust. Fàxi...
Desitjo que us hagi agradat aquesta cançó. És una primícia perquè això sortirà a partir de l'any vinent, junt amb el llibre i el pendri per les cançons de tecno, rock i rumba. I desitjo que us agradi.
el que hi ha d'entrada, que és el principi del programa, al final del programa, i ara hem posat aquest muralles de terror. I que serà fantàsticament bé. Ara, jo voldria presentar-vos una cançó ja per acabar els anys 50, un parell de cançons corresponents a pel·lícules, per acabar tota aquesta època del 50 i passar als 60.
Jo volia posar-vos una cançó que també, per cert, figurarà en el nostre proper disc, que és... Bé, jo vull que posis l'Espressa, ja? Jo te'l poso. Que és la versió en català que han fet El sole mio.
pertany a una pel·lícula de les moltes que va fer l'Elvis Presley, però jo volia que escoltéssiu la versió més antiga de l'Elvis Presley, encara que la cançó és de finals del segle XIX. És una cançó napolitana molt famosa...
El que passa que li va donar la seva personalitat pròpia. Exacte. L'Elvis amb la seva forma de cantar i m'imagino que el compositor en qüestió que la va posar perquè fos una cançó adaptada en aquell moment. Molt bé. No? Perquè la cançó no es diu Solemio com a tal. No. La coneixem com d'una altra manera. No sé què, never. It's now and never. Exacte, això. Veus? Jo la posaria per aquí de fons, que mireu-ho. Jo ja la posaré un altre dia, la versió que han fet en Tecno.
Mira-te-la, mira-te-la. Amb les veus famoses aquelles que parlàvem, del duduà... I amb un fondu de caixa xina.
Que no estàs fàcil, tocar la caixa aixina. No, no, i que a més a més... I es fa que el sol fet, també. It's not only my love won't wait when I first saw you with your smile so tender. My heart was captured, my soul surrendered.
I've spent a lifetime Waiting for the right time Now that you're near The time is here At last It's now or never Come hold me tight Kiss me my darling Be mine tonight
Oh sole, oh sole mio. Aquí serían, oh sole, oh sole mio.
Que clar, és que... Però vegi que ja es feien versions i coses, eh? La meva versió en català no és el sol i el meu. No, com és la vostra? Dolça noieta. Què dius? Ah, sorpresa, sorpresa. No pot ser, saps que m'estàs deixant feina per la setmana vinent? Que te l'estàs posant, tu, aquesta feina, eh? La setmana vinent no, que els Beatles. Va, va, va, no he dit res. Bueno, que tenim també, o que tenim...
Sí, oh. Pretty woman. Pretty woman. Home. Ah. També és de finals del 50? Què dius? Explica'm, explica'm. Jo te la paro, eh? Te la paro i així m'expliques. La cançó que escoltarem avui, per cert, del rei Orbison, és la cançó, bueno, una de les cançons famoses dels anys 50 i 60. Déu-n'hi-do. I... Han ballit molt bé, eh? Aquesta cançó.
Molt bé. És fantàstica, eh? Es va fer amb la pel·lícula Pretty Woman, precisament. És una comèdia romàntica feta als Estats Units que va aconseguir ser una de les pel·lícules amb més recaptació del 1990. No m'estaria gens. La protagonista principal és la Vivian Ward, interpretada per Julia Roberts, qui va rebre un globus d'or per aquest paper i la seva primera nominació a l'Òscar en la categoria d'actriu principal.
Imagina't, eh? No, no, no. Poca broma. I a més a més, una pel·lícula que jo crec que cada any ens la posen dos i tres vegades, eh? Sí. En diferents èpoques de l'any. Allò que dius a l'estiu, Pretty Woman. Ara per Nadal, Pretty Woman. A principi o primament, Pretty Woman. És com el Ben-Hur, els dies mandamientos per Setmana Santa. Exacte, però Pretty Woman, qualsevol època de l'any, perquè com ens va bé. Molt bé. És per donar romanticisme a l'ambient, eh?
Cuidado, jo sóc del que vello és vivir, eh?, de Francapa. Oh, que bonic, que bonic. Aquesta per Nadal... Però aquest has de molt de plorar, pobres, no? Bueno, és una pel·lícula molt interessant, molt... Sí, sí, sí. Perquè ens dona a entendre... Sí, que l'esperança ens ensenya el sentit que té la nostra vida.
I que l'esperança ha de ser l'últim que hem de perdre, que tot pot arribar a canviar en poc moment. En poc moment. És una pel·lícula, si vols tu, una mica carrinclona en el sentit... No, que és molt bonica, és un clàssic. M'explico, m'explico. És carrinclona en el sentit que reflexa la societat americana dels anys 40. Però, en canvi, el fons del guió, el de l'Àngel, és molt important, molt interessant, perquè ens dona entendre el sentit de la vida.
Imagina't. Que seria de X si nosaltres no haguéssim nascut, no? Per exemple. Per exemple, per exemple. Això té aquest gran contingut. Bé, però jo m'agradaria escoltar la versió original, la cançó de The Sentinel per Roy Orbison, que és el que va treure la cançó a finals dels 50, principis dels 60, que per cert, com a cançó també va ser un gran èxit. Doncs tenim aquí el Roy Orbison...
I la Sílvia García, DJ... Jordi Freixa. Jordi Freixa, aquí, donant-ho tot. Jordi, hem d'anar tancant, no t'ho creuràs, però... Ens hem de deixar per la setmana vinent, eh?
Farem una al·lució als Kansas City i ja està, i tanquem el programa. Doncs vinga, fes-la ja, perquè és que hem de fer cara barraca, sí. Sí, bueno. Diem-ho, diem alguna cosa als Kansas City. Sí, bueno, dues cosetes molt ràpides. Primer, el diumenge, el grup de maneres de barca de l'Ateneu de Tarragona, actuarem a Vilabert.
Vinga, que esteu tots més que convidats, eh? Vinga, va. Avaneres serranes i cançons populars catalanes i una miqueta de ball. Vinga. I després, acabo que el proper programa serà dedicat íntegrament als Beatles. Doncs llavors hem de posar ara els Cancer City. Ho sento, Pretty Woman. Però la versió del Hebert Harrison, que és el que la va treure, eh? Mira-te-la, mira-te-la. Vale, ets un crac, Sílvia. Ets City.
Cansa City. Molt bé. Però que no és el mateix... Ara, vinga, fes el, Lluís, fes el joc, vinga. City, canses. City, canses. City, canses, descansa. Això. I posa Tarragona Ràdio, el fans de Tarragona i ja està. I recupera forces. Clar que sí. Per exemple, així sobre el marxa, eh?
Jordi, gràcies. A vosaltres. La setmana vinent a veure si podem tenir una miqueta més d'espai. Vinga, va. Ja te deixaré. La setmana que ve farem un especial dels Beatles i la primera cançó que posarem serà a Kansas City en la versió dels Beatles.
Per exemple, com a continuació d'aquestes del Hilbert Haarsen. T'ho compro, eh? Vengut. Gràcies, Jordi. Adeu-siau. Adeu-siau. Qualsevol cosa també la teniu a l'Ateneu de Tarragona, eh? Aquesta setmana no. Aquesta setmana descansen, que també els toca, no? Tenim bolos. Ah, i marxen, i marxen. Gràcies. Adeu-siau. Adeu-siau.
Fins demà!
I'll stay with that woman. I know I'm gonna die. Gotta find a brand new baby. That's the reason why I'm going to Kansas City. Kansas City, here I come. They got some crazy little women there and I'm gonna give me one.