Doncs amb aquest enlairement obrim el que és el darrer treball discogràfic de Rampaire. El disc porta per nom Aire. Marxem cap a les Terres de l'Ebre i saludem amb ell a Rampaire. Alfred Porras, bona tarda i benvingut a Tarragona Ràdio. Com estàs? Hola, què tal? Bona tarda. Molt bé, molt bé. Moltes gràcies. Com ha nascut aquesta criatura teva? Explica'm.
Bé, és un procés molt orgànic i acíclic, a més a més. Jo, quan acabo un disc, vaig acabar el 24, l'anterior, i automàticament, com ve la necessitat d'escriure cançons noves, i torna a començar el procés d'escriptura, composició, producció, gravació... I això s'hi fan a fa, han sigut els últims dos anys.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, dos anys! M'ha semblat, no sé, m'ha pensat que hagués estat una miqueta més ràpid, no sé per què. Sí, sí, són això, dos anys, un any que estem fent una mica gira del disc que acaba de sortir, per exemple, en el cas de l'anterior, i que començo a escriure Cançons Noves, i l'any següent, pràcticament és de procés de gravació i això, fins que tornem a publicar.
I és un disc que ha costat molt, perquè tenim aquí fins i tot un epitafi, ja de cara al final, a la dotzena cançó, i que el que m'agrada, i tu ja saps que jo no sé si ho he comentat alguna vegada amb tu, que em poseu molt fàcils els títols de les cançons. És allò que dius. No sé si cadascú és el que reflecteix... Jo crec que sí, per la forma, reflecteix cada una de les cançons. Simplificant. Sí, sí. A més a més, en aquest disc, totes les cançons tenen una manera semblant de...
de titular, que és article i nom. Exacte, sí, sí. I a partir d'aquí se desenvolupa el tema a través de la cançó. I com es nota que ets a les Terres de l'Ebre? Perquè no és el riu. Vosaltres és el riu, el cabàs, el trampolí... Sí.
La part de la mare, la casa, les urenetes... Ja en parlarem, ja en parlarem. Explica'm, perquè ara, dins del disc, com cantàvem abans, són 12 cançons, però no sé si s'han quedat algunes fora de poder, fins i tot... Algunes vegades ho comento amb els grups, potser de llançar-les després o trobar-nos-les damunt de l'escenari? No, en aquest cas no ha sigut així. De fet...
Les vaig anar encabint perquè la idea no era fer un disc amb 12 cançons, avui en dia. No solen ser els discos massa llargs. I, habitualment, això, unes 10 cançons, 9 o 10 cançons... Però jo, sempre que treballo en un disc, treballo... Diguem que les cançons formen part d'aquella unitat, no? És com un llibre que està tot interconnectat.
Per tant, no aprofito cançons, o si s'ha quedat alguna cosa o alguna idea, segurament no sortirà la llum, perquè tanco el cicle, en aquest cas d'aire, en les 12 cançons, i el que pogués sortir més endavant serà una cosa mala.
Ostres, o sigui que algunes de les que hagin estat pensades o creades per aquest aire, potser es quedaran al calaix, no les podrem veure. També ha passat el mateix amb els altres discos? Sí, sí, sí. És una cosa que sempre treballo en el disc i el que passa que habitualment treballo en moltes idees però acabo desenvolupant-les fins al final, només les que...
les que em semblen interessants per al disc i les altres se perden. Ostres. Se perden o se recuperen de forma inconscient. De cara al futur, no? Sí, sí, que no saps si alguna d'aquestes, potser te la trobaràs, que està acabada i refeta, no? Sí, sí, sí. T'ho dic perquè, mira, sempre de cara al futur.
Sempre poden fer allò de l'àlbum de rareses, no? Que sempre queda superbonic i de tant en tant surten i són cançons que, el que deies tu, que han quedat en un calaix, les cançons aquelles oblidades que de cop i volta demanen també el tenir a la seva pròpia lluentor, no? Que tant ens agrada.
Sí, sí, sí, que podria ser, però... No se sap anar a parar, no? Curiós veure el recorregut, no? Clar, quedaria superbonic. Estava mirant, crec que vam parlar amb el Pedretes, que vam fer la presentació aquí a la ràdio el 2018, aquest, el teu primer EP. L'Era de les Revolucions, crec que demà vas escapar, perquè no sé si vam enganxar el Covid per aquí...
Sí, exacte, sí, sí, va ser publicar-lo i agafar el Covid, sí. A veure, no literalment, eh? Però, bueno, que es va aturar tot el món. I no sé si a l'aigua del cel, que precisament ens dona aquest arde, sa matí tan maco, és allò de tornar a veure la llum, que va ser el següent disc. Sí, sí.
Després hi ha els missils que apunten al teu cor. Ara, amb la història de la guerra, t'haguessin dit, mira com s'aprofita, però és que en aquell moment hi havia altres missils. Exacte. A que sí? Sí, sí. I ara què fem? Hem de respirar. Després de... Hem de respirar. Clar, necessitem una mica d'aire. I tant. Era el primer nom que vas pensar, per al disc, o va sorgir d'altres? No, me tenia... Sí, sempre... El títol del disc és una cosa que sempre porten...
entre mans i fins al final no ho decidixo. O no ho acabo de decidir. Inicialment, la idea era més un títol que parlés com d'un mapa, perquè m'imaginava estar dit com un mapa, però cada cançó té un nom que representa com una ubicació emocional diferent, que intenta representar
l'amor, l'esperança... Són com localitzacions emocionals i m'imaginava el disc com un mapa. Però vaig acabar pensant que al final el tema del mapa sortia també en una cançó i volia que el títol del disc fos més global, més de conjunt. I em va agradar el joc de paraules d'amagar a la portada
Sabeu que la paraula aire està dins de rampaire, no? Vaig jugar... Fica un títol que és amagat a través del propinom del projecte. I t'afegeixo una altra, Alfred, rampaire, que a més a més està tot net i polit. Perquè si ho posem primer a l'arrentador i després a l'assecador i ens en portem cap a casa. Sí, exacte, exacte. Perquè la idea seria aquesta o no?
Sí, sí. Són assecadores, sí, que és d'aire, també. Per això, per això. I el primer netegem... Les tres són assecadores? No? Sí, sí, em penso que el que hi ha allà al frontal són assecadores. A la contraportada que apareixo jo, que és la imatge, per qui no l'he vist, la imatge de la portada del disc són unes rodones així, que són...
d'unes desecadores industrials, però si s'obri el disc, la contraportada és la continuïtat de la foto i jo estic a la part de darrere, i allà hi ha la part de les rentadores. I tenen a veure amb la creació d'alguna d'aquestes cançons? T'ho dic per què, t'ho dic el què, eh? Quan he tingut l'oportunitat, se m'ha espallat la rentadora a casa, sempre busques alternatives, te'n vas cap a aquests llocs, aquests locals, on tens precisament la rentadora i la desecadora...
que va amb monedes, i clar, allà pots estar tranquil·lament unes dues hores i mitja, més o menys. Qualcosa, si no tens un bon llibre o un mòbil, clar, el cap fa de les seves. I jo no sé si també vas estar allà creant alguna d'aquestes cançons. No, no, no va ser, però sí que és veritat que nosaltres vam fer una sèrie de fotos així, promocionals, i buscant llocs com Matzarosos, vam fer cap a un establiment d'estos, no?, i no hi havia ningú.
A mi em va agradar la idea perquè realment és un espai com un lloc.
que és un impàs, s'atura el temps, d'alguna manera. Sí, sí, t'ho puc assegurar, eh? A més a més, de veritat, t'ho puc assegurar. I a més, és d'aquelles coses que saps que has d'anar quan et toca, precisament per aquestes premisses, i que és una mica com urgències, penso. Saps quan entres, saps que la rentadora ha d'acupar el seu moment, després te'n portes cap a la secadora, que ha d'acupar també el seu moment, i després agafar tota la roba que tens a...
Són els espais que de vegades passen molt de temps, però sempre són temps de transició.
Si no estàs allà com esperant, no? Perquè també els aeroports i llocs són una mica així, també. Doncs recomanable. Escolteu-vos sencer que aquest treball discogràfic de rampaire per poder gaudir d'aquest aire són 49 minuts més o menys que dura el disc i jo crec que en una esvolotada de...
De les oranetes teves s'escolten de seguida, les cançons sí que són bastant ràpides. Potser la que més és la de la mare. I aquí fa una petita parada. Escoltem-la una mica i xerrem d'ella. Molt bé. Et sembla? Vinga, som-hi.
Fins demà!
It's looking outside.
La sentiríem sencera, rempaire. Però no pot ser, perquè si no penso que les altres també s'ho mereixen. Però és que és una d'aquelles cançons que són molt boniques. Explica'm com creix i neix aquesta. Aquesta cançó... Jo volia fer una cançó... Bé, jo és que, clar, també soc pare. Sí. I fill, clar. I volia fer una cançó sobre...
És una manera que entenc jo que és una manera d'estimar única, que és una manera d'estimar que no demana res de canvi, i que a més a més no està condicionat per res.
res que pugui fer és dir, no? I vaig voler fer aquesta cançó per expressar això. I també m'agrada molt, perquè fas com petites comparacions, de dir que quan ets pare te n'adones de moltes coses, o quan ets mare te n'adones de moltes coses que et deien,
Sí. I que dius, mira com t'assembles, eh? I després estàvem tan enllunyats del que dèiem i del que fèiem en aquell moment i que ara amb els ulls de ser pare o de ser mare ho veus tan a prop tot, no? Sí.
Preciosa, aquesta mare. I no sé si... Ara no sé si me'n vaig cap a l'altre punt, perquè tenim una altra cançó, que és la cançó número vuit, que és la de la guerra. Sorgeix i pateix, d'alguna manera, aquesta cançó, la nostra actualitat més candent? Sí, sí, i tant. El que passa és que aquesta cançó que vaig escriure fa...
un any i mig, una cosa així. Des de les primeres que vaig escriure per al disc. Sí. I va sortir arran de quan se va accentuar el conflicte palestina, no? I tot el que va haver de pressió sobre el poble palestí. I, clar, el mal d'aquesta cançó és que ja pot passar el temps que seguissin vigent i sembla que sigui escrit especialment per a
per avui, no? Perquè, malauradament, en lloc de mitjar, en aquest sentit, anem a pitjor. I, a més, de veritat, et dono tota la raó, perquè pensàvem que ja el ser humà hagués agafat una miqueta de... Però no, no, ni d'edat ni de do, res. No ha agafat res. No aprenem, eh? No aprenem. Doncs sentim-ne una miqueta. Som-hi.
ha tornat a la nit després d'un dia llarg. Qualsevol li diu que no s'hi pot quedar. No tenim més mà ni per a canviar de canal. Te'n vas al llit
Te fa res si jo vinc més tard. La guerra ens visita de tant en tant. Arriba i s'instal·la el seu raco habitual.
De moment sempre sembla distant. Ni ens afigura, però els fills se fan grans. I tant, se fan grans. I, a més a més, després es troben amb totes aquestes coses que intentem, com a adults, defensar, però que no saps de quina manera ni quines paraules aplicar, eh? Rampaire. Sí, sí, i així mateix. I, de fet, una part d'esta cançó, també,
Reflexiono sobre com a vegades des de la comoditat de casa, no? I des de este anomenat nostre Trigamont, mos entren a través dels mitjans, mos entren aquestes guerres i entren i surten i no sé de quina manera ho podem pair i de quina manera podem conviure en estos patiments que a vegades estem lluny però que...
però que també vivim com a propers, no? Sí, i tant, i tant. Com es porta tot això sobre l'escenari? Com tindrem l'oportunitat de viure aquest aire i també el que deia, una miqueta el resum dels altres discos? Com està? Sí, estem treballant en... preparant una mica l'estiu, hi ha coses que encara no estan tancades, de cara a l'estiu, el que sí que tenim és una primera estrena,
el 15 de maig, que és divendres, al Festival Ecràptic de Vineròs, que és la primera vegada que presentarem aire en el que seria la part oficial de la gira. I, bàsicament, sí que posa això. El repertori, quan fem una presentació de disc, és fonamentalment la nou disc i una tria de les cançons que els altres discos, que d'alguna manera ja es van...
consolidant com a clàssics de rampaire molt bé i que espero que et trobi per aquí ben apropet a veure si pugeu cap amunt a veure si tenim l'oportunitat de veure-ho hem moltes ganes de vindre i des d'aquí fer una crida als programadors que puguen escoltar el programa que s'escolta i en aire i que també poguéssim trobar alguna data per vindre a presentar-ho per aquí
Explica'm, perquè també tenim una cançó, la cançó, que ha estat premi. Explica'm. La cançó és una cançó sobre les cançons. Què hi tens? Aquesta papallona musical. Sí, és una mica una metacançó, en aquest sentit, no? Perquè parla sobre que al final les cançons...
Tenen vida i perdurem si algú les escolta, no? I si un les escriu en la idea i l'il·lusió de connectar, però si ningú les escolta, les cançons no tenen continuïtat.
i que la tenim aquí també per gaudir-la, per sentir-la, i no sé si canvien molt, torno una altra vegada cap als directes, canvien molt les cançons, tal com t'estàs plantejant el directe del que sentim, perquè la musicalitat de moltes d'elles, no sé si és una miqueta més complicada sobre l'escenari. Sí, a veure, el que fem és intentar adaptar a vegades la producció del disc, la vas...
És la cançó que t'imagines. Som una banda de quatre músics i intentem adaptar aquesta cançó.
A vegades podem fer concerts en banda, a vegades anem en duet, a vegades veig jo sol. I m'agrada molt aquesta manera en què les cançons van mudant la pell en funció del format, si és un petit concert per a petites gent, si és un concert més de festival, si som tota la banda, si jo sol dalt d'escenari. M'agrada com les cançons que siguin vives i que puguin canviar i que cada concert...
poden ser diferents. I una manera també, com ens agrada a nosaltres que ens sorpreneu, perquè diguis, ostres, aquesta cançó ja l'havies sentit d'una manera, ara que hi ha sobre l'escenari ens les dones d'una altra i fas precisament això, que es puguin viure i es puguin sentir, és això, amb diferents colors, no? Sí, sí, sí.
Tenia intenció de tancar amb l'epitafi, però com... És que allò de los rios, què fem? Rampaire, què me recomanes? Sí, jo crec que l'epitafi és un tancament de visc que ja està potser més...
Molt bé per a algú que s'escolta a dir sencer, perquè és com un cicle que acaba... Que s'ha de tancar. Sí, sí, sí. Però si vols, per a tancar l'entrevista, crec que el riu... És a diena que sí. És que jo també estava rumiant-m'ho, eh? I dic, ai, és que, com t'havia dit abans, la de l'epitàfi, dic, però és que, clar, la de los riu... És que us toca molt a vosaltres, molt de prop. Ho heu defensat moltíssim. Continueu defensant-lo i que no defalliu mai, eh?
Sí, al final són batalles que són properes, que són locals, que són personals, però que el mateix temps són universals.
i és patrimoni de tothom. Doncs amb aquest Lorriu tanquem l'entrevista. Rampaire, Alfred, moltíssimes, moltíssimes gràcies per presentar-nos aquesta, la teva criatura de 12 magnífiques cançons i que esperem tenir l'oportunitat que també ens el presentis a sobre l'escenari, si pot ser per aquí, propet de Tarragona. Sí, moltes gràcies. Moltes gràcies a nosaltres, també.
per escoltar-ho i tant de bo poguéssim trobar-me'ls aviat. I que et portin les urenetes cap aquí. Bé, abans, abans. Hem d'esperar. Gràcies. Gràcies. Adéu-siau, bona tarda.
de l'existència ni la sort dels que les han evitat. Tot és efímera al seu pas, menys la presència persistent de muntanyes.
Sempre immobil, sempre immobil.
És la seu arraodisea, és el seu destí.
Sempre immòbil i sempre en moviment. La fi l'origen, en trànsit permanent. Les nostres vides són indiferents.
Riu acenuó, rosada i pluja torrencial.