Canú de Palamós, ben mirat que n'és d'hermos, ja fa temps que s'ha callat, ja fa temps que mira el mar amb el vent rovellat, quatre rodes i un forat.
De la boca del canó només surten els records, de les guerres d'aquell temps, quan la gent de l'Empordà, de la Selva i del Vallès es mataven per no res.
Escolteu la seva veu, o canons de tot el món, i la gent de tot arreu. No més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canón de Palamó.
Doncs sí, com veia el Jordi, fa quatre anys que un senyor va decidir, perquè li sortia dels nassos, invair unes terres que ja no li pertanyien ni tenien que ser seves, perquè continuen defensant-les precisament la seva gent. A veure, el que passa és que amb quin preu, eh? Quatre anys de guerra. Quatre anys. Amb uns quants de morts, eh? Sí, operació especial, i tan especial. Podria haver estat operació en biquini, d'ell. Podria haver anat-se de vacances un temps, no? Indefinit.
Bueno, passem a coses... Vinga, d'altres boniques, que també en tenim, eh? I hem vegejat la pau, amb aquest ganó de Palomós. Bueno, la festa del 40 aniversari de Tarragona Ràdio, el superior mundial... Que no et devia, eh? No et vaig veure jo, tu, eh?
Jo ho buscava, jo dic que si no, i el Jordi que venia. Ja estava dalt. Ja, però una vegada que després van baixar, o abans, a l'entrada, tampoc, eh? No, ja t'ho explicaré. És que jo hi vaig anar amb la secretària, amb la manager. Ara vas d'incògnito, amb el costat de l'Ester. Exacte, i ella s'aixeca molt d'hora que treballa encara a la URB, i llavors es va fer molt tard, però no em vaig perdre detall, eh?
Te m'agrada el que vas veure? Pots suspensius. Molt, molt. Bueno, doncs escolta, per què no poses la cançó? Ah, vinga, va. La cançó que veus, vaig fer espereixement.
Que la vaig posar la setmana passada, que ho sàpiguis, eh? Sí, sí. Ho vas sentir, no? Sí, i tant. Perquè heu de tenir en compte que moltes de les cançons que vaig posar en el programa les fa expressament per Tarragona Ràdio, eh? Sí, sí. I d'altres que jo no puc dir res perquè tu encara som allò que dius novedat mundial, però encara no es poden dir, eh? Molt bé. Has vist que la tens més ensenyada, eh? Sí, sí.
Folleis, la resta síndic d'úbre tot l'acord. Aniversari, folleis, folleis.
T'ha quedat re bonica aquesta, eh? És que quan t'hi poses, t'hi poses, eh? En fi, home, quan es fa d'acord, surt ben. I tant. No tinc dubtes, no tinc dubtes. Abans de presentar el nostre convidat, que és el Joaquim Riera, que també és un crac mundial, eh?, com ja després diré.
Seguim una mica amb aquests 50 anys del Jordi Català, molt ràpidament. Vinga, va. I ens fan el comentari d'un conjunt, pioner també, de la música pop tarragonina, que es deia Els Espejos. Molt bé. Els Espejos, quan anàvem cap a la part del Delta l'Ebre, ens diuen, mira, arriben els espills.
Els espills. Però clar, hem de tenir compte que això era l'any 87 o por ahí. Llavors allí tot era en espanyol. Ja, però els espills, és que tan lluny de la realitat, podíem dir directament espejo, perquè a més a més era més... Bueno, nosaltres el que vam fer és treure la E.
I llavors, Espejos. Espejos. Espejos. I ara, doncs, el Magí Morranes, el Josep Maria Puerta, el Joan Muñiz, que encara toquen a mi, eh, a la paperia de Tornassol, i un servidor de vostès, i allí vaig començar a prendre el teclat, a tocar el teclat, sí, i allí es va quedar a la sòlfa i, bueno, en fi... I des de llavors que toco d'orella, sí.
Home, altruista, d'una manera també didàctica seria. No he dit altruista però no dic no, també didàctica. Perquè hi ha molts amics, companys, que em diuen mestre col·lega, i dic ostres, dic mestre col·lega, si jo agafo una sòlfa i no llegeixo res, bueno, l'entenc però no la llegeixo. Diu, no, no, tu toques d'orella?
Però ets un mestre i col·lega. Dic, ostres, gràcies. A veure si m'entens. I tant, i s'agraeix, i tant, que s'agraeix. Això m'ho diu un amic meu de la Rambla Música. Diu, escolta'm, diu, jo, si em treuen el paper, no sé tocar re.
I amics i amigues també de la banda municipal, etc. Si en treu el paper, no sé tocar res. I tu, en canvi, ho toques tot. En paper o sempre? O sense? Dic, doncs vine, escolta'm, benvingut sigui. Bueno, doncs, una anècdota. Ne t'hi més, eh? Ne t'hi més. Sí, sí, ho sé, ho sé. Aquest grup ja fèiem alguna cançó... Una versió, no? Un seguit de música catalana, eh? Que li dèiem el pupurri patxanguero, li dèiem.
I entrava, doncs, el gegant del pi, etcètera. Llavors, doncs, mira, he pensat que ens podries posar uns fragments d'una de les cançons que fèiem llavors d'un dels músics preferits nostres, que era el Carlos Santana. I el Carlos Santana, doncs, vam fer aquesta flor de lluna
I, a més, vam ser el primer grup que va actuar a les festes majors de Sant Salvador. Toma, ja! Veus? Veus? Mira que bé sona, mira que bé sona. Sí, sí.
La guitarra jo tocava en aquella cançó el teclat. Espera, tu vas repetir que t'havia tancat el micròfon. Ah, sí. Dic que el mestre Javier Giner, que era el teclista, va agafar la guitarra. Ah. I jo, que era la guitarra, vaig agafar el teclat.
Però la va brodar, eh? Nota per nota. És fantàstica. I ara, una altra anèdota. La filla del primer president de Sant Salvador, ara resulta que és una de les noies que porto a la paper de Torresol, que és el Nacho Fernández. Toma ja. O sigui, no se sap mai en quin moment els camins poden juntar-se, poden separar-se...
Porto quatre noies, doncs una és la Nacho Fernández, que el seu pare va ser el primer president de l'organització de Sant Salvador. Toma allà. Molt bé. Vinga, va. Doncs sentim una miqueta. Molt bé. Ja passem al nostre convidat. Ai, anava a dir que encara no havíem saludat, però ho farem de seguida, eh? Vinga, va.
Fins demà!
Flor de lluna. Bueno, en realitat era flor de luna. Però és clar, nosaltres com que ho catalanitzem quasi bé tot... Ah, li falta la lletra, eh? Ah, no té lletres, és instrumental. Per això et deia que li falta que li posis la lletra. I que tenia superbonica, eh? Sí. Flor de lluna... No? Alguna cosa d'així? Besant-se a la llum... No canto. A la llum de la lluna... A la llum de la lluna... Besant-se tu i jo...
A la platja El Miracle, per exemple. Aquí ja no m'ha acabat. No, no. Hem de buscar una mica més allà. Bueno, això és sobre la marxa. Jordi, li hem de deixar professionals que s'han de fer la podria. Mira, saps què se la faria a la mar de bé? Veus? El nostre convidat d'avui, el Joaquim Lliera. Hola, Joaquim.
Bona tarda. Bona tarda. És tot un honor estar aquí. I bon dematí, perquè demà es donaran diferit el dematí. Mira, faig cinc cèntims, eh, Sílvia? Vinga, va, davant. El Joaquim Riera és el vocal de Literatura i Poesia de l'Ateneu de Tarragona. És poeta i, a més a més, coordinador del grup Poètic Indret vinculat a l'Ateneu de Tarragona, que és un grup fundat el 1986. Hola, Joaquim. Hola.
Bona tarda. Si és el 86, 40 anys, eh? Exacte. És de quan se va fer el grup. Molt bé, felicitats per la banda que toca. Ara s'ho expliquem. Primer que tot, comencem pel que ens parlis del col·lectiu Indret que va fundar el senyor Ramon Rosselló i Gili. Tens la paraula. Moltes gràcies. Sí, va fundar el Ramon Rosselló
ja al buitat de set, i per mi és tot un honor. Jo vaig conèixer el Ramon Rosulló ja fa bastants anys, el Pau d'Escarci, i bé, tinc a dir que vaig conèixer l'Ateneu gràcies a l'Esther,
un dia per Sant Jordi, d'allà fa 9 anys, i tot allò estava buscant un llibre de poesia, i diu, tenim un llibre de poetes de Tarragona i Camp de Tarragona, i dic, a mi m'agrada escriure, ja... Diu, bueno, doncs et podries passar per l'Ateneu, que potser t'agrada, i dic...
Dic, segur que m'agrada, i des d'aquell dia vaig començar. No vas tenir dubtes, no? Sí, l'Estè ja saps que... No, l'Estè és boníssima, en aquest aspecte. Escolta una cosa, abans de continuar, i com mostra un botó, el Joaquim Riera...
és el poeta actualment oficial, que cada any actua i recita al Festival de l'Ateneu. Jo li he demanat si es podia recitar una poesia que a mi m'agrada molt, que està dedicada a l'avi Virgili. Uau! Sí? I tant, no? Doncs Joaquim, recita, sisplau.
L'avi de la Rambla Nova de Tarragona. Si camineu tot passejant per la Rambla Nova en direcció cap al balcó del Mediterrani, sigui de matinada, tarda o capvespre, un avi assegut en un banc sempre trobareu. Ell ha viscut una vida molt intensa, plena d'alegries, dolor i, sobretot, amb molta saviesa. Al llarg dels seus anys ha conegut molta gent i de tot el que passa a la ciutat està al corrent.
Si un dia us trobeu tristos, de caiguts, o simplement us falta un bon consell, no dubteu en seure al seu costat. Sense cap pressa i amb tota la confiança, li podeu explicar tot allò que us passa.
Amb molta atenció us escoltarà. Ell no us podrà contestar ni parlar directament. En canvi, sí d'una manera peculiar i molt especial. Doncs trobareu la resposta dintre el vostre cor. Segur que gràcies a la conversa amb ell, un bon consell o una bona solució trobareu. Potser no us era conegut o potser d'ell havíeu sentit parlar.
En aquest moment ja us adonareu, com som molta gent, que és l'avi Virgili i amb ell sempre hi podeu confiar. Doncs sempre està feliç de poder les persones ajudar. Molt bé!
Molt bé! Li passaré a la monxa, eh? La monxa Virgili li passaré, perquè la tingui. Bueno, moltíssimes gràcies. Sí, sí, ha quedat superbonica, eh? Moltes gràcies. A més a més, és que l'avi Virgili jo crec que és tan entranyable. Quan alguna vegada li han fet alguna atrastada, fins i tot els perdona. Sí. Perquè alguna vegada s'ha aixecat que tenia alguna part de... que li havien posat alguna cosa més del que tenia. I encara així ho perdona, eh?
I l'avi Virgili és més famós que la Coca-Cola. Perquè, escolta, passes per allà i sempre hi ha algun turista, gent fent-se fotos amb l'avi Virgili.
És veritat. Després, si em permeteu, aquesta mateixa poesia de l'Avi Virgili, per la gent que era de fora de Tarragona i, com que també a vegades l'escric també per fora i més internacionalment, també la vaig fer per donar-la a conèixer. Molt bé. Escolta'm, parlant d'internacionalment, a mi m'ha dit un monjonet que també col·laborés a Ràdio Maria.
Sí. O sigui que és col·lega, eh, Sílvia? Molt bé, sí, sí. A més, mira, té l'oportunitat que si algun dia vol fer una proposta per aquí per la ràdio, convidat està, eh? Nosaltres no diem que no. Moltes gràcies.
Ell... Bueno, tu estaves... Vius a Sant Pere i Sant Pau, no? Sí. I has fet ràdio, també, a Sant Pere i Sant Pau? No. No. Bueno, doncs... Bueno, jo crec que pregunta obligada. En quin moment entra el món en la poesia, diguem que a casa teva? Molt bé. Com va ser? Aquí a casa fa...
Perquè és difícil, eh? Sí, sí, fa un temps. I sempre m'ho deia el meu pare, perquè jo vaig conèixer un editorial a Madrid que cada any, ja fa molts anys, ja portem 13 anys, que ens convidaven a fer poesia i després l'editaven. Feien poesies...
relats curts, i va haver-hi un temps que van fer set edicions de microrelats, que eren històries de deu línies. Quants fa això? Quins anys eren? Doncs fa ja 14 anys. 14 anys, perquè ara ha sortit el llibre de poesia de fa 14 anys, i vaig començar a la tercera edició. Home, no és fàcil, jo penso que, i sempre ho admiro, no és fàcil recitar poesia
Perquè, a més a més, una paraula que en aquell moment no l'acabis d'entendre, encara que l'hagis i l'hagis fet tu aquesta poesia, només que hi ha algun moment te despistes, estàs mort, eh? Per això és tan important que estiguis, quan recites, concentrat en el que fas. No és fàcil, eh?
No, no, és que es viu... Es viu molt. Inclús a vegades havia fet alguna col·laboració d'algun poema que no era meu per algun programa d'així d'internet de ràdio i a vegades me'n passaven.
I tu preparaves bé. M'agrada preparar-me les coses molt bé i amb molt de sentiment. Molt bé. No com la lletra que m'he improvisat aquí del flor de lluna, per exemple. No, home, però això ja saps que... Això està estudiant-ho. Estem estudiant. Està en estudi. Està en estudi. Això és una cosa que ha sortit ara fa una miqueta. Està en només una idea a l'aire. Sobre la marxa. Sobre la marxa. Sobre la marxa. No la liem, Jordi, no la liem.
Escolta'm una cosa, el grup del col·lectiu Un Dret, que tu parlaves abans amb el Ramon Rosselló, el nou sèrie, doncs s'ha quedat així una mica en stand-by, però ara el tornem a posar en marxa.
tu seràs el coordinador, i ja comptem amb una vintena de poetes, no és així? Sí. Vintena de poetes del col·lectiu en dret, eh? I aquí, a l'Ateneu de Tarragona, i aquí podrà entrar el que faci poesies, el que reciti poesies, o el que canti poesies. Oh, que també s'agraeix, clar. Sí, home, i tant, sí, sí.
Perquè volem recuperar l'esperit de la Maria Aurelia Campany, que feia també cantada poesies. Molt bé. És ben mal, eh? Sí, sí, sí. Bueno, el Joaquim Riera ens ha portat una sorpresa per Tarragona Ràdio amb aquests 40 anys, però és especialment dedicada per la Marina.
Ep! A veure, a veure, eh? És per la Marina perquè... Bé, i dedicada a tots els homes de la mar de la Serrallo. Però com ella és la que fa el programa de ràdio Arrans de Mar cada dia, doncs el Joaquim Riera especialment dedica aquesta poesia amb ella i a tots els homes de la mar. Endavant, Joaquim. M'agradaria fer una petita introducció perquè aquesta poesia
va ser inspirada en una fotografia que vaig fer amb una senyora que anava amb cadira de rodes i després conversant al cap d'uns dies amb uns senyors que estaven pescadors, que ja eren jubilats. I d'aquí va sortir aquesta poesia. Ah, que bonica. Jo què em riera? L'àvia del barri pescador del Serrallo.
L'àvia estava asseguda en la seva cadira de rodes al centre de la plaça de l'església de Sant Pere. Amb la seva mirada traspassava les portes tancades. Segurament feia una oració a l'aveja del Carme. Potser estava endinsada en els seus pensaments al veure sa vida passar, els veïns i altres persones passejar. En un magnífic matí de tardor,
Tot seguit, un raig de sol brillava en la seva cara, sentint en el seu rostre la brisa marina, portant-li records d'un temps ja passat on el seu marit i fills sortien amb la barca a pescar, esperant cada dia que el mar els tornés en vida a l'hora que cosia les xarxes o feia altres feines.
Potser avui és la seva rutina de cada dia, on només surt cada vegada que pot, després de tota una vida, de treballar dur. Ja no té forces, per això van cadira de rodes.
Poder sortir tots aquests moments l'omple de felicitat, esperant pacient el moment de marxar per reunir-se allà dalt amb els seus estimats. Doncs ja fa un temps la vam tenir que deixar. Moltes gràcies. Molt bé.
Que bonic. En aquest cas, doncs, la Marina, però que seria el seu avi o la seva àvia. Per exemple, aquesta està molt dura. Ara que l'he sentit, no sé si és per la Marina. En general, per a la història del mar.
Pels homes i dones de la mar, sí. Però quan ella fa el programa d'Arrens de Mar, ens semblen recordant d'ella. Molt bé, molt bé. Fa una miqueta que ha marxat. Per la gent que ens escolti demà al migdia, vindrà aquesta tarda. Molt bé. Tenim l'abans o després? Doncs aquí el que no diguem. Espera un segonet, que li vull preguntar una cosa a Joaquim. Joaquim, perquè aquesta és de trencar-se la veu quan la recites.
Precisament per això, perquè imagino que et venen molts records i moltes coses que es diuen en aquesta poesia. T'ha passat de dir, ostres, aquesta no l'acabo? De començar a recitar una d'elles i dir, ostres, ostres, ostres... Jo li dic que són trampes mortals els cantants quan fan cançons d'aquelles que han sortit de molt endins. Sí, basicament aquesta poesia, a l'estar uns...
És que hi ha una anècdota molt bona, si em permeteu. Endavant, endavant. Jo estava esperant una persona, i que se'm retreçava, i en un moment vaig fer aquesta fotografia, i posteriorment, al cap d'un mes o sis, hi havia uns senyors, pescadors ja jubilats, que estaven al bar comentant, i clar, jo el sentia, i allò que diuen, ostres, van passar, diu, aquesta persona és per ser que estem una mica...
Una mica bojos. I jo que me vaig acostar i tal, i vam començar a parlar i van explicar històries del mar d'aquell temps, no? El bonic era abans poder sortir a pescar, no? Que trobava peixos, de veritat. Que ara no tant, i que és un pàgiment constant. Que hi havia moltes barques, que ara ja malauradament no n'hi ha tantes, però bueno. I a partir d'aquí va sortir aquesta bonica història.
Molt bé. Que bo, que bo, que bo, que preciós. No veu aquella que sona tant, tant ja l'esquena, la tipa flor de l'avi, eh? Home, és el meu avi. S'han fet aveneres, bueno, teniu un film. Escolta'm, abans que se'ns passi el temps, perquè... Vinga, va.
Sí, queda molt poquet, eh? Dir-vos que el dissabte, a partir dels quarts de set, coordinat pel nostre vocal de literatura i poesia, el Joaquim Riera, tindrà lloc la tarda, que fem cada mes, de compte a comptes, poesia i música. Molt bé. Tot un poti, poti. És veritat. Sí.
I, a més a més, com deus, sabeu, si tu vols recitar, si tu tens poesies o vols fer poesies cantades, doncs tens l'espai de Joaquim Riera una vegada al mes, el darrer dissabte de cada mes. Molt bé. Comencem a dues quarts de set i a quina hora s'acaba? Quan ja us tanquin la llum i sigui ja, per favor, us espiguin escales cap amunt. Atac. O cap avall, depèn de quin moment.
Molt bé, doncs... Tenim una altra coseta, no?, que hem de posar. Sí, ara podríem posar Joaquim Diera una alumna, una alumna de l'Ateneu, i en aquest cas una poesia que, bueno, la canto jo, però que la toca ella amb la guitarra.
que és aquella... Jo normalment tot ho feia en català, però aquesta poesia amb guitarra, en aquest cas és en castellà, que és la famosa saeta de Joan Manuel Serrat. Jo la recito, però la Irene Serrat
Es diu Irina Serrat, a més a més. Ella m'acompanya a la guitarra arpegeant. Molt bé. Bé, més que arreu perquè es vegi el que fem a l'Ateneu, que aquí fem... Cada dia fem coses, eh? Clar que sí, clar que sí. 20 euros al trimestre, ajudeu l'Ateneu, que ara s'imagina un o quatre davant del que queda del Teatre Romà.
I ja està. Jordi, ara així que hem de plegar. Ho fem escoltar, tu, això? Sí, escoltem uns fragments d'aquesta saeta. Molt bé. Ara que estem ja a la Quaresma i anem carrilant la Setmana Santa i ens acomiadem ja, així. Doncs, bueno, fins el dimarts que ve. Doncs espero que vagi tot molt bé. Bona setmana, Joaquim, gràcies per venir. Moltes gràcies a vosaltres, tot un honor. I que t'esperem amb més cosetes, eh?
Sí, sí, sí. Lo de la lluna, flor de lluna, la lletra... Joaquim, hem de fer agossis. Molt bé. Aquí ha de sortir alguna cosa. Em tinta, em tinta. Gràcies a tots dos. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Dice una voz popular.
¿Quién me presta una escalera para subir al madero y quitarle los clavos a Jesús el Nazareno? O la saeta el cantar al Cristo de los gitanos siempre con sangre en las manos siempre por desclavar
Cantar del pueblo andaluz que todas las primaveras anda pidiendo escaleras para subir a la cruz. Cantar de la tierra mía que echa flores a Jesús, al Jesús de la agonía.
y es la fe de mis mayores. Oh, no eres tú mi cantar, no puedo cantar ni quiero a ese Jesús del Madero sino al que anduvo en la mar.