Buena tarda. Son las 6.
Us parla Tere Ortega. El pressupost municipal de Tarragona per el 2026 es abatrà divendres al ple. Avui al matí, en la Comissió Extraordinària d'Hisenda, s'ha acordat poder-lo portar a la sessió del 21 de novembre, on amb tota probabilitat els comptes quedaran aprovats de manera inicial. Serà el tercer pressupost de Rubén Vinyuales. S'ha mostrat optimista la consellera d'Hisenda Isabel Mascaró.
En Comú Podem s'han de plantejar la proposta de pressupost a les seves respectives assemblees. Junts, estem acabant de tancar alguns serreis i després també hi ha principi d'acord amb tres consellers, el conseller Gómez, el conseller Duquer i la consellera Vidal, amb la qual cosa ens mostrem optimistes que ara podem carrilar l'aprovació en el plenari del dia 21 de novembre.
Aquest dilluns a les 7, Tarragona en Comut votarà en assemblea l'acord al qual han arribat amb el PSC, mentre que demà dimarts ho farà la militància de Podem-Tarragona. El ministre d'Agricultura i Pesca, Lluís Planes, ha pressat la Comissió Europea a trobar una solució pels pescadors del Mediterrani com més aviat possible perquè puguin sortir a la mar més dies aquest any per cobrir les necessitats de cara al Nadal.
Busquemos una fórmula que nos permita que nuestra flota pueda disponer de más días a final de este año. Yo lo entiendo, no todos los buques están en esta situación, pero es un momento del año vinculado a la Navidad, donde hay efectivamente un consumo más alto. Plana s'ha referit a la qüestió, la seva arribada a la reunió de ministres d'Agricultura i Pesca de la Unió Europea, on aquest dilluns s'ha començat a preparar el terreny per les negociacions de les quotes pesqueres per l'any 2026.
A Tarragona s'abocaran l'eclipsi solar del proper 12 d'agost de 2026. El mes de juliol visitaran Tarragona un miler d'astrònoms de tot l'estat en el seu congrés anual. A més, el 29 d'abril de l'any vinent s'organitzarà a la ciutat una mena d'assaig general de l'eclipsi. L'astrònoma i professor honorari de la URB Manel Sant Romà ha explicat a Tarragona Ràdio que el campanar de la catedral serà el lloc perfecte per viure la cita històrica.
En general no serà un bon lloc perquè a la platja hem d'ho taparà el ponent, el lloc per on se posa el sol. Això és a les 8 i mitja de la tarda, serà del mes d'agost.
Per tant, el sol estarà a un puny, per entendre'ns, si estarem al braç, estarà a un puny d'alçada de l'horitzó. Per tant, a un lloc elevat, per dir alguna cosa, la campana de la catedral, la que pones, serà un lloc privilegiat. A la ciutat de Tarragona, l'eclipsi es farà factiu a dos quarts de nou del vespre i tindrà una durada d'entre un minut i un minut i mig.
Avui hem conegut que l'Audiència de Tarragona ha condemnat a 18 anys a presó per un delicte d'assassinat l'home que va apunyalar diversos cops una altra persona a Camp Clar el 3 de març de 2024. Laura Casas. La sentència a qui ser ferma també imposa cinc anys de llibertat vigilada i la prohibició de comunicar-se o aproximar-se als familiars del mort durant 25 anys.
El condemnat haurà d'indemnitzar a cadascun dels tres germans i a la mare la quantitat de 50.000 euros. El crim va provocar diverses protestes dels veïns del barri de Camp Clar i dels seus familiars per demanar justícia. El 2 de març de 2024 l'acusat estava a la plaça Aponent de Tarragona quan es va trobar amb la víctima i va discutir-hi.
Segons l'escrit d'acusació del Ministeri Públic, la discussió es va elevar i va acabar amb la víctima culpejant l'investigat, fet que va provocar que caigués a terra. L'investigat va fugir i va anar a buscar el seu germà amb l'objectiu de localitzar-lo. Si el trobo malcarrego, va dir a dos homes. L'endemà, el processat amb una pistola real o simulada, va localitzar la víctima a l'exterior d'un locutori de la Rambla de Ponent.
Llavors, segons l'escrit del fiscal, sense que es pogués defensar i, per sorpresa, li va propinar una punyalada al costat esquerra i va continuar agredint-lo amb el ganivet, causant-li dues ferides a la zona interna del braç. Durant l'agressió, l'investigat també va disparar la pistola sense que impactés en la víctima. L'home agredit va intentar fugir del lloc dels fets, recorrent la rambla de Ponent, però pocs metres després va caure desplomat entre un dels vehicles aparcats.
L'acusat, que es troba en presó preventiva des de l'11 de març de l'any passat, ha acceptat aquest dilluns l'acord de conformitat. Ja acabem explicant que dissabte s'inaugurarà la nova Biblioteca de les Coses i l'Espai Bici, tot coincidint amb la Setmana Europea de la Prevenció de Residus. Del 22 al 29 de novembre s'han programat diverses activitats per fomentar accions sostenibles i donar estratègies de reducció de residus. Entre les accions està que la inauguració de la Biblioteca de les Coses...
Un espai per compartir eines i objectes, reutilitzar i reparar. La nova seu estarà al carrer Pinyi Soler i s'afegeix el punt d'atenció que la biblioteca ja té al casal d'entitats del barri de Sant Salvador des de 2023. Les notícies de 3B dobles, Tarragona Radio.cat.
Un retrobament. Un projecte. Un viatge a les entranyes. La companyia tarragonina Antagonista Teatro presenta la seva obra més premiada, Los Centros de Lorca, una visió contemporània de l'univers Lorca. Dimendres 28 de novembre a les 8 de la tarda al Teatre Tarragona. Informació i entrades a antagonistateatro.com
El 12è Festival Internacional de Fotografia a Scant Tarragona reafirma la ciutat com a referent de la fotografia contemporània a la Mediterrània. Fins al 7 de desembre, el Moll de Costa acull talent latent i el despertar d'Icar. Endinsa-te'n els fotobucs, la mirada irònica de Xema Salvans i la mostra de Paula Artés i els Scant Films. I no et perdis el projecte de Mer Houseman i la publicació Bloc.
L'aigua inspira aquesta edició.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Ja hi tornem amb les obres per tot arreu. Però aquestes són diferents. Saps que estan millorant la xarxa de clavegaram? És per evitar filtracions i garantir la qualitat ambiental. El 75% de les obres es faran sense obrir races amb una tècnica nova que fa que tot sigui més ràpid i menys molest. A més, ens ajudarà a tenir a Tarragona i la Canonja uns entorns més nets i eficients.
Molt de costa, la Rambla de la Cultura a la vora del mar. Dina i passeja, parleix de la cultura, del lleure i de l'esport al Port de Tarragona. Hi trobaràs museus, exposicions, teatre, activitats, espais per passejar i fer esport. Completa la teva visita amb un tast de la gastronomia marinera del Serratllu. Més informació a porttarragona.cat
A tots els constructors, instal·ladors, electricistes, reformistes, fusters, paletes, pintors, lampistes... Us esperem a Obramat, perquè tenim tots els oficis de la construcció i la reforma en un únic lloc. Visita els nostres magatzems o entra a obramat.es, on compren els professionals. Obramat.
Al Tanatori Municipal de Tarragona invertim en la teva tranquil·litat. Hem iniciat una reforma de 3,2 milions d'euros per la millora general d'instal·lacions i serveis, sala d'atenció a famílies i eficiència energètica. Les obres finalitzaran el segon trimestre de 2026. Disculpeu les molèsties. Tanatori Municipal de Tarragona. Sempre al teu servei. Vols fer créixer el teu negoci aquest 2025? Tarragona Ràdio t'ho posa fàcil.
amb tarifes adaptades per a tothom i novetats com la promoció Nou Comerç. 7 dies de publicitat, des de només 80 euros més IVA. I si vols més visibilitat a la 96.7 FM i tarragonaradio.cat, aprofita ara els descomptes exclusius per a contractes anuals. Contacta amb nosaltres al 673 325 497 i fes que el teu negoci marqui la diferència. Tarragona Ràdio. Som 40.000.
Fans de Tarragona, a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, què tal? Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio. Comencem la setmana. Avui hi ha dia 17 de novembre de 2025 i avui tenim dos grans protagonistes al nostre programa. De primer saludarem, que ja el tenim aquí als estudis de Tarragona Ràdio, en Marcos Brown. Sí, sí, aquell boig, aquell boig que va marxar.
Doncs no, no, no, després ho explicarem una altra vegada. És que va fer tota una aventura, només un dia va marxar, va agafar el tren, perquè va ser en tren, i va anar a tres diferents poblacions de l'estat europeu, d'Europa, per presentar el que era el seu, el que és el seu primer senzill, el What Dis. I al final, la seva ruta acabava aquí a Tarragona,
A trece topos eren dotze. Bueno, ara li preguntarem, ara li preguntarem. Perquè això de los topos a mi me té una mica boja. Li fem una mica de broma, li fem una mica de broma. I després...
Resulta que el Jordi Sogranyes em va posar en contacte, ja sabeu que sempre m'adona aquestes tres píndoles del retrovisor musical, i me va dir, Sílvia, que resulta que aquesta setmana és molt especial pel Zona 9, perquè estem de 25è aniversari, i resulta també que aquest dijous fan cosetes boniques. Vols que tu vingui i t'ho expliqui? I vaig dir, no, home, no, que dius. Clar, li vaig dir que sí, i avui farem aquest petit especial dedicat al Zona 9 amb el nostre company Jordi Sogranyes.
Diferents protagonistes que podem escoltar que no vull desballar avui. Normalment es posa i ens porta unes tres tíndoles. Avui hem duplicat la història. Així que no m'enrotllo més perquè entrem a cara barraca. Anem amb musiqueta perquè la poso. A veure, a veure, on estàs? Ai, a veure, vinga, anem. 3, 2, 1, comencem. Hey, it's me.
It's been a long way while you believe Wait, who are you? Who are those that accompany you? Why do I feel like I've met the more before?
Bona nit.
Doncs ja el tenim aquí amb nosaltres. Marcos Brown, bona tarda i benvingut a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, Sílvia. Ara sí que ja ho deus... Perquè en tenim aquí amb nosaltres i estic una mica de devisar que estic molt així com nerviosa de tenir-te de nou aquí perquè dic, ja veuràs quina bogeria de coses que m'ho ha d'explicar i crec que ens faltarà temps. Però anem a començar a poc a poc. Explica'ns què és el que va passar. I tant, Sílvia. Bé, jo estic molt content també d'estar avui amb tu un altre cop. És tot un plaer i, hòstia, m'agrada molt estar aquí en aquest programa amb tu, parlant...
Però recorda'ns una miqueta, és que amb el Marcus Brown el vam conèixer gràcies a Kent Guadriss i la història era, que a més a més va ser tota una autèntica bogeria aquell mateix dia, però vam dir, ostres, però si d'aquí a dos dies marxes, però si que ja estàs sortint com aquell que diu per la porta. Sí, sí, va ser una locura, una locura, perquè jo recordo venir aquí al programa i realment que va ser un dimecres i sortia el divendres. Era el divendres? Sí, sí. Bueno, dijous ja marxaves.
Sí, sí. Dijous marxava, que era el dia anterior, i el divendres era quan es feia tota la gira. Quan començava la epopeia. Sí, sí, sí. I que tal? A veure, explica'm. Vinga, tu, amb les teves paraules. Vas poder arribar bé a tot arreu? Així, en general? Sí, la premissa és que va sortir tot bé. Eren 12 los topos o eren 13? 12, 12 topos. Ja ho sabíem que eren 12.
I els vas poder comptar tots. Sí, tots, tots, els dotze. Des d'aquí els hi mano una especial abraçada, els del Bar 12 Topos i sobretot el Javi, que és el que em va donar l'oportunitat. Però, bueno, Sílvia, va ser una bogeria. És que és això, és que vas estar en tres ciutats diferents.
Bueno, en quatre, perquè clar, vas tornar cap a casa, i Tarragona va ser la teva darrera fita, al qual tenies també el concert, presentació, d'alguna manera, amb diverses sorpreses, que en aquell moment no m'ho vas voler dir, perquè precisament això són sorpreses, però avui espero que sí. Però anem per pams. A veure, dijous, a quina hora vas marxar i cap a on?
Mira, dijous Sílvia vaig marxar d'aquí, de l'aeroport de Barcelona, a les 6 i 10 del matí. Estava suadíssim, però bueno, aquest no és el cas. Jo vaig sortir amb l'avió de les 6 i 10 i vaig arribar a Dusseldorf a les 8 del matí, més o menys. I preguntaràs, ostres, Marc, per què vas anar tan aviat al matí? És veritat, per què vas anar per a Marc així, però sense pensar? Com és que vas anar tan aviat? Va d'aquí. D'acord.
Són aquells vols que val la pena agafar, encara que siguin tant d'hora. Bàsicament perquè si agafàvem un vol que fos més tard, llavors em sortia per l'ull de la cara. És veritat, eh? Sí, sí.
És que no ho entenc, però crec que el balla és el mateix. Ningú vol matinar, Sílvia. Ah, d'acord. Suposo que és això. Però dic que perds moltes hores, depèn de quina hora surtis, i clar, si surts ben d'hora, com deia aquell entrenador de futbol, ben d'hora, ben d'hora, arribes i pots veure la ciutat i pots fer de turisme.
Això sí. És agraït perquè al final arribes aviat, arribes en una hora que no tothom està, diguéssim, actiu i permet, doncs, disfrutar una miqueta de la tranquil·litat abans de la tempesta, no?, que li dic jo. De tota la bogeria que va venir després.
Què més? A veure, ja hem arribat allà, teòricament són les... Bàsicament... S'arriba a les 8 del matí, més o menys... A les 8, 8 i mitja, més o menys, eren del matí, vaig arribar l'aeroport. I, bueno, allà vaig agafar una connexió de tren des de Düsseldorf cap a Hagen, que era la primera ciutat. Clar, aquí va venir la primera història, Sílvia, perquè jo i l'alemany com que no som molt amics. No sou amics, no us vau parlar. No gaire.
I, bàsicament, jo creia que havia agafat el tren correcte, que quan vaig estar a sobre el tren, jo ho vaig comprovar, vaig dir, vinga, anem a comprovar, vaig preguntar a la gent, en anglès i només, i em van dir que sí, que era el tren. Dius, vinga, va, això ja ho tenim fet. El primer pas estava fet, que era l'important, ficar-se al tren correcte. D'acord.
Però bueno, resulta que el Marquitos no tenia suficient que quan estàvem potser a uns 40 minuts de tren, jo tan tranquil·la amb la meva musiqueta, tal, planificant... I de cop i volta veus, propera estació, Itàlia. I dius, ah, doncs no. Sí, quasi, quasi. No me diguis. No Itàlia, però clar... Però bueno, te n'anaves cap a una altra banda. Si haguem, diguéssim, estar cap a la frontera entre Holanda i Bèlgica... Ah, que estàs marxant cap amunt. Clar, jo m'estava marxant més cap amunt.
O sigui, propera parada, jo què... Jo arribo, tranquil, tal, 40 minuts, veig la parada, veig Colònia, i dic, hòstia, dic, esto no me suena en el trajecte. Jo, Colònia? Jo sí que m'he posat aquest matí, però ara no me'n recordo, que tingués que ara encarregar cap, eh?
I què vas fer? Clar, vas baixar. Vaig comprovar, primer vaig comprovar, dic, vinga, va, anem a mantenir una mica de calma. A la Colonia no, eh? Que yo no quiero ir, eh? Vaig mirar el mòbil i dic, hòstia, sí, m'he passat. Total, baixo de l'estació. Te vas despistar? Sí, sí, em vaig despistar, Sílvia, totalment. Jo pensava que arribava, que estava el tren correcte, però havia de fer un transbordo, un canvi de trens. Sí, sí, sí.
Feia potser 25 minuts. I jo tan tranquil, saps? Com 30 minuts que m'havia passat 25. Que bonica el tren, que bé que es va. Que bé que es va.
I no res, ja vaig baixar el tren, tal, vaig aconseguir fer el canvi, i de més, ja vaig arribar a la ciutat bé, per sort, dic, joe, almenys ja van sortir les coses rodades. Ja tenies allà el puntet aquest de vertige, dic, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai. Però sí, l'hauria d'entendre que, a més, estava tot planificat, diguéssim, embotit. Sí, sí, en mil·límetres. Sí, el dia anterior no, encara tenia una mica de marge de trens i de més. Jo havia d'anar a buscar la guitarra, que a més l'havíem llogat d'allà...
Havíem llogat una guitarra. Però el dia següent ja era perdre un tren o arribar tard a algun dels trens... Estaves perdut. I està. S'acabo. Sí, sí, sí. I a més a més, el que dius, veus el tren com passa a les pel·lícules, que arribes tu a l'estació i veus que el tren comença a caminar. I clar que veus a marxar davant de la teva mirada. I tu, sí. Un taxi que acompanyi aquest tren, sisplau. Hòstia, doncs no havia pensat en aquesta cosa. El que passa, clar, te deixes allà una millorada, eh? Sí, una millorada, una millorada.
Però sí, sí, vaig aconseguir arribar, que és l'important, Sílvia. Ja em vaig instal·lar allà el dia anterior i demés. Vaig anar a buscar la guitarra, perquè la guitarra, clar, no l'anàvem a portar des d'aquí, amb trasllat d'avions i demés. Teníem por que, bueno... Sí, sí, que passes algun cop o alguna cosa. I vam llogar una guitarra d'aquestes així. A més, quan vaig arribar jo pensava que era una guitarra gran i era un rotllo així ukelele. Què dius? Sí.
Sí, sí, increïble. No era un ukelele? Per què l'he posat a la secadora? Home, no es passen a la secadora la guitarra. Què m'havies liat aquí? Pues sí, sí, vaig arribar i la guitarra era una guitarra d'aquestes petitetes. I dius, hòstia, un tio de dos metres que soc jo, no? Se't veia una mica petita la guitarra.
I no res, ja va ser adaptar-me una miqueta a la ciutat i, a més, visitar una miqueta. També va ser un moment de desconnexió de totes les setmanes i dies previs de feina, de planificar-ho tot bé i tenir-ho tot clar. I jo vaig lliberar una miqueta l'atenció i dir una mica, ja està la feina feta i ja ho deixem per l'univers. Que bo, que bo. Llavors, se va agafar un altre tren, aquest sí...
Això ja va ser el dia següent, Sílvia. Ara estem a divendres, ja. Sí, ara ja és divendres. Ara ja és el dia. Ja és el dia, el dia D. El dia D ja tens el teu ukelele i comença tota la voràgin d'arribar a les tres ciutats. Bé, una ja estaves, almenys de començar a tocar, de fer la presentació al lloc on era establert, precisament per agafar ja de seguida el que seria l'altre tren que et portaria cap a l'altra estació.
Totalment. Si nosaltres el divendres, Sílvia, ens vam aixecar amb un amic meu, que és el que em va fer de càmera, i a més, que des d'aquí li vull donar un petonàs al Sergio. Sergio, estamos contigo. És un gran, és un gran. És d'aquelles persones, per mi, molt properes, un amic molt, molt proper i que sempre ha confiat des del segon 1, i això és... Clar, quan els inicis... Tothom ho sabem, no? Els inicis són durs i les persones que hi confien des de l'inici i des del segon 1, ostres, els hi tinc al cor, vamos, aquí guardau.
Però això, Sílvia, ens vam aixecar a les 7 del matí, vam fer un madrugon, i nosaltres vam sortir de l'hostal, ja agafant les coses, no sé què, i vam agafar les coses per gravar i demés, i ja vam sortir cap al centre de la ciutat corrent. Perquè, clar, potser era a les 7 del matí que sortíem de l'apartament i a les 8 i 20 o i alguna cosa, ja teníem que agafar el primer tren. Oh!
Llavors, clar, la història aquí és... Clar, tu pensaràs, tens una hora i 25 minuts. No, no, no, perquè has de trobar lloc i has de tocar i has de fer la foto. I després, que no te diguin algun dels policies de per allà, la polisai, la policia, no, la policia, no. Ja t'estic agafant la idea, crec, eh?
Sí, sí, nosaltres vam sortir corrent, Sílvia, com dius, per gravar el centre de la ciutat. Que sí que és cert, eh? O sigui, nosaltres potser estàvem corrent, perquè no sé caminant, però corrent tot el dia, corrent estàvem potser uns 25 minuts a procs del que és el centre, a l'estació. Clar, nosaltres corrent, tal, no sé què, cap al centre, vinga, gravem un vídeo aquí, un altre aquí, tal, no sé què. I ja quan arribem, gravem, dic...
Bé, doncs aquí, crec que és un lloc xulo, així al centre de la ciutat d'Agen, que és una ciutat molt bonica, i clar, trec la guitarra, tal, no sé què...
I, de sobte, com que comença a venir gent pels costats, com si estiguéssim a punt de... No sé què es pensaven, si era un programa de la ràdio o alguna cosa així. O de la tele, o una cosa d'aquesta. Sí, sí, sí. I, clar, ja veus un xavalet, no?, que no parla en alemany, allà, pues, cantant en anglès, tal, no sé què, la gent així, com intentant veure, veure què estava passant, tal. I jo, pues, bueno, pues, gajes de l'oficio, no?, anem a continuar. I sí, sí, va ser una anècdota bona, ja, per començar el dia d'allò de dir los nerviosillos, saps?, de la gent, tothom allà mirant, i jo, hòstia...
O sigui, que vas crear expectativa. O sigui, que potser feia temps que no veia ningú tocant l'Ukelele enmig de la seva plaça i li vas donar tota l'alegria a aquella gent. O sigui, que ara ja estem 25 minuts una altra vegada cap allà, corrents cap a l'estació. Clar, vam gravar el vídeo, Sílvia allà al centre, i des d'allà vam tornar corrent, clar, agafant els trastos, tot això no surt. La primera, realment, tu fas un vídeo, dius, vinga, va, anem a mirar, tal. Hòstia, doncs això ho podríem haver gravat una miqueta més cap aquí.
No, no es pot. Ja tornarem a venir un altre dia. Corre, marxem, que no podem mirar-nos aquestes coses. Clar, realment donava per fer potser tres tomes, no més, perquè anàvem al temps just. Quan fem la segona, dic, vinga, va, s'ha acabat, això, ja està, tal qual. Ja en farem. Surt directe, doncs ja està.
I vam agafar les coses, tornant cap allà del tren, tal no sé què, i arribem a l'estació. Dic, vinga, va, almenys ja estem aquí. Vinga, el tren heu de sortir a les 4 de la tarda, són les 3.30, està bé, està bé, ja estem. Si tenim mitja horeta fins i tot per fer un refrigeri, heu de menjar alguna cosa. Sí, hòstia. Si no us esteu a punt de desmaiar aquí els dos, eh? Clar, no, encara no havíem esmorzat com a tal, Sílvia, perquè eren les 8 i mitja o així, i havíem arribat just a l'estació.
I clar, quan arribes allà a l'estació, és com, diguéssim, una estació de trens regionals, com si tu anessis aquí a la Renfe. Val, el d'aquí de Tarragona. A Tarragona mateix. Clar, tu, potser a la gent sí, però a mi almenys familiaritzar-me amb el que era, diguéssim, l'endent o el tren, l'idioma, tot creuat, era, bueno, un que va de la cabeza. Sí, sí, sí, sí.
I ja vam entrar justament, dic, és igual, no hi ha temps per mirar ara quin endent, tal, no sé què. Anem dins, preguntem directament... I acabem abans, sí, sí. Total, nosaltres fem cua, dic, hòstia, ens queden 10 minuts, sortirà el tren, dic... No l'agafem. Ràpid. Total, estàvem fent cua, tal, no sé què, i encara quedaven com a 5 persones.
i tal, no sé què, i de sobte li dic, hòstia, vaig aquí a preguntar un moment ràpid, surto d'aquí, i el senyor em diu, no, diu, cap on aneu? I li dic, cap a Agen, i diu, ah, i què feu fent cua? I jo, bueno, per agafar el bitllet de tren, no? I em diu, no, no, si el podeu agafar allà, al tren mateix. El mateix, directament. I diu, corre, corre. Ràpid. Un altre cop, Sergio, cap al tren, tal, no sé què. I el tren ja estava allà aturat, llavors. Sí, sí. O sigui que era pujar i anem cap a Agen. Sí, sí.
I a Agen què tal? O sigui, vam pujar al tren, que estàvem a la ciutat d'Agen, i d'allà sí que va venir el rei Soltal, i ja vam anar cap a Lieja, que era la segona destinació, que allà ja era el segon país. O sigui, nosaltres estàvem a Alemanya, punt 1, punt 2 era a Bèlgica, a Lieja. Sí, sí, sí. Total, vam arribar, i allà el problema és que el tren, clar, si a la primera vegada ja era apretat el temps, a la segona era el triple.
Perquè allà comptàvem, potser, amb 45 minuts, més o menys, des que havíem arribat amb el tren, fins que marxava el següent. No podíeu haver-lo gravat directament dins del tren? Sí, tot. Tota la gira sobre el tren. Jo ho he pensat. No, o almenys una d'elles a l'estació. Sí, és que, de fet, vam fer això, Sílvia. Això ho moriu allà, eh? És que no hi havia termavits. Sí, aquí no hi havia. Perquè d'aquí ja marxàveu cap a Tarragona.
Encara quedava el tercer. Ah, ostres, clar, que era el quart. És veritat, nosaltres som el quart. Però sí, vam arribar justament allà a la lleja, i clar, el temps que teníem vaig dir, mira, Sergio, anem a pensar bé, abans de fer res.
És igual, encara que sigui a 100 metres de l'estació, ja estem al país. Vull dir, compta com a país. Ja està, havíem tocat allà. I així ho vam fer, vam dir, vinga, va, gravem tal, no sé què, vam agafar les coses i a l'estació de Lieja, que és una estació molt bonica, es diu Liege Guillemont o alguna cosa així, bueno, en francès. Sí, no, no, no, no.
I és una estació molt bonica, perquè fa així com un art que és molt estètica. I vaig dir, mira, almenys quedarà xulo per al vídeo, no? I sí, vam anar a 100 metres d'estació, tal. Graveu aquí ràpid, tal, no sé què. I, en efecte, vam gravar, vam tornar cap a dins, següent tren i ja estàvem a dins. Vull dir, ja la segona ciutat... M'estic ofegant jo, eh? Sí, ja estava feta. Prova superada, segona. Anem cap a la tercera, a veure què passa. Mateus aquí, sense un sospit, eh? Ja, ja, ja.
I, bueno, a la tercera ja vam arribar a lo que era Maastricht, que és la ciutat d'Holanda, el tercer país, i allà, bueno, comptàvem amb una miqueta més de temps per poder gravar i amb una miqueta de calma i només. Una miqueta de temps, et vull dir, potser una hora i vint, eh? No, però ja no són 40, sí, mirem. Ja és una miqueta més. Sí, sí, sí. Encara que podíeu haver allò que dius, caminem una miqueta més enllà a veure què és el que passa, no?, per trobar-vos alguna cosa. Sí, sí. Uau.
Va ser una aventura. Llavors, allà sí que vam tenir una miqueta més de temps, vam gravar certes coses, de més, per les xarxes socials, i ja quan vam arribar al punt, a l'última destinació on vaig tocar, que va ser molt xul el vídeo aquest, que sortirà, em sembla... Clar, aquest és l'últim. Avui surt un dels vídeos a les xarxes. Sí. Perquè estic fent com una minigira. Sí, sí, sí, sí.
Estic fent com una sèrie de quatre capítols del que va ser la gira en 24 hores. Que va, que va. O sigui que si algú es vol passar i veure els vídeos, allà ho veurà tota l'experiència, segur. Ostres, ostres. I no res, vam gravar el vídeo allà. A més va ser molt xulo perquè és un pont d'aquests que es pleguen, diguéssim, a mesura que van passant embarcacions. Val, com el que tenim aquí també al Port de Tarragona, sí, sí. I llavors, clar, allò vam aprofitar entre el moment en què baixaven i pujaven els ponts, diguéssim, per nosaltres gravar el vídeo de la cançó.
I ara ja tornem cap a Tarragona, és que no ens queda molt de temps. I ara sí, Sílvia. Quan vam arribar cap a l'últim tren, ja vam agafar... Allà ens van separar, el Sergio va marxar a un altre aeroport, que ara no sabria dir-te quin és, i jo marxava cap a Amsterdam.
Des d'Amsterdam jo vaig sortir i vaig arribar, em sembla, a Tarragona una miqueta més tard perquè l'avió s'havia, em sembla, atreçat potser 20 minutets o així. Que allò, clar, també ha sigut pensant... Ja està, ja està. Ja t'ho veies venir que no hi havia... Sí, sí. Que no hi havia el temps necessari. I al final vaig arribar a temps? Vaig arribar a temps a Barcelona, Sílvia? Sé cuánto que sí.
Quan ha de ser, ha de ser. Sí, sí, és el que et deia, eh? Quan ha de ser, és que sembla que els deus se'ls posin d'acord i en aquell moment tot es conjumini i diguis... Sí, sí, sí. És que ha de ser. Totalment. I allà t'estava esperant tota la família. Tothom, tothom. Sí, el bar 12 Topos va ser... A qui va ser la primera abraçada? La primera abraçada? No sé si estava allà el Sergio també i havia arribat. No, el Sergio no va poder venir perquè marxava a Portugal directament, que ell està ara mateix allà. Sí, sí, està fent Erasmus. Però la primera va ser abraçada
Em sembla que va ser amb ma mare, Silvia. Estic aquí, eh? Estic aquí. Perquè, clar, seria això, eh? Estic aquí, eh? Ja he arribat. Va ser amb ma mare, es va apropar, va dir tal, no sé què, com ha anat, tal. I, bueno, allà tothom, la família, els amics, gent que, ostres, que potser havia vingut de passada, tal, va entrar al bar. Va ser un concert, Silvia, molt, molt, molt bonic. Molt bonic. Algú el va gravar, ho dic, perquè si algú el té gravat, sisplau, que me'l passi. Passeu-ho mal, que jo no vaig poder estar...
Tinc vídeos, tinc vídeos. Sí, el que passa és que avui el mail ens està fent la gitza. Sí, ens estàvem comentant que això ho explicaria amb algunes fotografies que tens, però no ha estat possible. No sé què ens passa avui amb el mail. No sé si el G5 o el G4 o el G que ens toqui que està. Per aquí a sobre està a Dropo. No vol treballar, és a Dropo. Dilluns avui em dóna la gana. Però un altre dia jo vull que tornis a venir.
I si tenim alguna oportunitat de presentar alguna cançoneta nova o algun d'aquests vídeos o coses d'aquestes, és que avui gairebé he anat espinjant jo també com si anéssim al tren, eh? Corre, corre, explica, explica. Però un altre ja ho farem una miqueta més lent. I tant que sí, Sílvia.
Però me n'alegro molt d'aquesta aventura tan boja que un dia... Doncs mira, se te va ficar el camaronet, el vas acabar de fer, i jo crec que ha estat molt bonic de poder presentar el Watsis a quatre països diferents en només un dia. La propera vegada, quatre dies, quatre països. Almenys una mica més de calma. Almenys perquè tu puguis respirar. Perquè això és una taquicàrdia, saps què és una taquicàrdia? Sí, sí, més o menys.
Això és el que em va passar quan vaig arribar a Colònia. Això és el que tenia jo. Sílvia, moltíssimes gràcies a tu per haver-me invitat un altre cop. Estic encantadíssim. I no res, si ens podem tornar a veure, i tant. Jo estaria més que agraït.
Un altre dia, amb una mica més de tranquil·la, dius, mira, aquest és el vídeo del... Perquè, a més a més, no m'has explicat ni les sorpreses que vas trobar dintre del Doce Topos, ni la que ens tenies preparades per presentar la cançó. Bé, tot una miqueta, a veure què. Hi haurà molt més, Sílvia, hi haurà més música. Això acaba de començar i realment és un inici d'una etapa molt xula, o sigui que hi haurà moltíssima més música que aniré traient, Sílvia. Doncs aquí t'espero i moltíssimes gràcies. Gràcies, Sílvia. A tu. Adéu, adéu. Uau.
I'm playing on the floor Watching time bounce back Crashing in myself
Bona nit.
Fins demà!
Fans de Tarragona. De diduns a divendres, una hora per la música de casa. Abro els ulls a dalt o aire, avui noto diferent. La mirada d'un Guevara, immortal a la paret. Semblava que el mes de juliol mai no arribaria. I que les coses mai canterien.
Doncs vinga, que ja el tenim aquí amb nosaltres, avui sí, en vivo i en directe. Jordi Sogranyes, hola, hola, hola. Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Molt bé, molt bé. Com estan les hores prèvies a rebre o no el premi del millor periodista musical? Només falten dos dies. Calla, calla. No me'n posis nerviosa, que porto dos o tres dies que no puc dormir bé. La Sílvia està nominada als Premis Art com a millor periodista musical.
Jordi, sisplau, senta-te amb lo teu. Ens veiem dimecres. Calla, home. No saps que jo aquestes coses m'ho poso molt nerviosa. Parlem del Solenou, que és el que ens ocupa avui. Ara, com m'agrada. El Solenou ja fa 25 anys, aquest concurs de maquetes, i ara ja de propostes musicals, que va arrencar el mes de maig de 2001. Veus? Sí, sí, perquè fem els 25.
I ara arriba el moment en què, en acabar la 25è edició... Ai, mira, t'he posat el del 24, jo també. He fet un remember del 24. No passa res, no passa res. Ah, t'he buscat el 25. Aquest dijous, a l'antiga Fàbrica Adam de Barcelona hi haurà la festa del 25è aniversari, entre els quals hi haurà molts ex-concursants. La llista és llarga. Anímic, Bigué... Bigué...
Viquimel, Capboc, Colerimbau... És que tenen uns oms una mica raros, eh? Sí, Dan Peralbo, Eloi Durant, aquest és de Tarragona. Núria Durant, Est o Est, quan vulguis comencem, eh? Gadegan, aquests són de Gambrils.
Gataca, Gavina MP3... A veure, tu t'has adonat, hem de parlar o recordem que... Llavors hem de passar amb el primer, no? Sí, sí. O vols anar directament amb el primer protagonista? No, hem triat uns quants grups, uns quants excursants de les nostres comarques. Això mateix. Ens és igual quin és el primer, quin fem primer, m'és igual. Jo tinc el primer de primer.
La Tarambanda? Sí, la Tarambanda van participar justament en el primer preliminar que es feia a Tarragona l'any 2001, el 20 de juny, i en aquella nit hi van actuar altres formacions, com els 3, com Set de Bar, o com l'Ariel Santa Maria, i la banda del Pere Mata. Però la Tarambanda va ser un dels grups que va participar, i vam parlar aquesta setmana amb el Toni Martínez, que era el guitarra.
Jo diria que va ser el 2001, fa molts anys d'això, eh? El que sí que sé és que era la primera edició del Sonenou. I, de fet, va ser tota una experiència superemocionant per nosaltres, a l'hora que també érem molt joves, no? Érem molt joves, per nosaltres era la primera vegada que arribàvem tan lluny, i tot semblava que estava pujant com l'escuma, no?
que ens anava molt bé a nivell de les prèvies que es feien del Sonenou, que teníem una colla de fans i fanes que ens seguien a tot arreu. Va ser una època molt bonica. De fet, jo crec que hi havia dues claus de l'èxit. La primera, les bones cançons que feia l'Edu, l'Eduard Soler.
d'unes cançons pop que a la gent se li enganxava la melodia, les lletres estaven molt bé, i després també l'encani, el magnetisme de l'Anna Cosell. I jo crec que aquests dos elements van fer que ho féssim cada vegada més bé i que anéssim arribant cap a aquesta final del Son a Nou. La gent ens engrescava a nosaltres,
Nosaltres ens engrescavem entre nosaltres i per tant vam arribar a aquesta final a Vic.
que feia bastant de fred i que hi havia un públic escàs, però totes les persones que hi havien de ser hi eren. Estàvem l'Anna Cosell com a cantant, l'Eduard Soler com a baixista, el Jaume Martínez, que és el meu germà, els Taclats, que ara està amb els Fenyarray, en Dani Catena a la bateria, que ara acompanya els Catarres, i l'Oriol Oliver a l'altra guitarra.
tots érem de Valls, excepte en Catena, de Tarragona, i l'Anna Cosell de la Secuita, i vam pujar a Vic, i vam fer com a repertori, doncs home, segur que vam fer Tempesta, perquè era una cançó que agradava moltíssim a la gent, Tempesta, després sempre recordo que vam fer Fira, vam fer Improvisant, vam fer Farola, i potser
Recordo alguns highlights d'aquella nit, però no recordo totes les cançons que vam tocar. És que fa 25 anys d'això, eh, Jordi? Doncs la tarambanda està digitalitzada en format CD en algunes cases de persones que tenen la mítica maqueta que vam gravar als estudis Tiboli amb en Jesús Rovira.
I no ens hem mogut d'allà, no? De fet, era una època en què si volies gravar alguna cosa pel teu compte, doncs ho tenies molt difícil, havies d'anar a un estudi de gravació, i de fet amb en Jesús vam aprendre moltíssim, va fer una producció molt bona, ens va ajudar molt, i ho recordem amb molt de carinyo, no?
Però més enllà d'això, queda el record, queden unes bones cançons. Jo també et diré, Jordi, que amb el pas del temps segurament és una experiència que gaudiríem més ara que no pas en aquell moment. La joventut et dona, pel fet de ser sempre una primera vegada, i aquella inexperiència que tens, dius les coses d'una manera. Amb el pas del temps madura...
Com a persona, possiblement t'expresses millor musicalment, a nivell compositiu, a nivell de sentiments, i estic segur que aquella experiència ara la gaudiríem molt més. Per tant, el resultat d'això és que estic segur que tots i cadascun dels membres de la Tarambanda, tot i que faci 25 anys d'aquella nit, la portarem a dins del nostre record, és a dir, un record boníssim.
Després de la tempesta farem l'esforç de parlar. Com si fos per protesta et veig sempre el primer pla. Les cares són les mateixes, els sentiments han canviat.
Les postures són adverses.
Aquesta cançó, mira, porta records a gent de la Tarambanda. Sí, la Tarambanda van actuar a Macaria de Tarragona, en aquell primer preliminar va ser el tercer, perquè primer van passar per Girona i per Lleida, i el tercer va ser aquest del 20 de juny de l'any 2001, en el qual hi van tocar la Tarambanda, i els tres, el Set de Bar, i també l'Ariel Santa Maria i la banda del Pere Mata. Home, que a més a més també els tenim, no? Vinga, som-hi.
A veure, tu recordes la teva participació al concurs Solanol? Quin any va ser i com hi vas participar? Sí, sí, sí. Anava molt borratxo, molt drogat, però me'n recordo una mica, sí. Me'n recordo que això ho vam fer a la bateria, que va ser la primera vegada que vaig tocar a la bateria, i havia intentat tocar moltes vegades a la bateria, amb flanges, amb l'am del Pere Mata, no hi havia manera, potser perquè eren molt dolents o eren massa terribles. I bé, amb el Solanol es van colar. Recordo que vaig fer la instància a l'Anderroc,
Em va trucar el Pep Lai i vam fer un reportatge, vam estar tot el dia filmant-los, el local d'assaig, fent el Juanchi a casa del Cristo, que llavors vivia ja a les llues catalanes, que era el viol al costat de la Sabalcà. I vam tocar, hi havia la tarambanda, cantava aquella nena joveneta pel roja, molt guapeta, amb la veu fineta, i ja no me'n recordo qui més hi havia, altres, i no sé què més hi havia. Hi havia els tres i els set de bar. Hòstia, no me'n recordo. No me'n recordo.
Ja te'ls dic, ja te'ls dic. Molt bé, molt bé, això no me'n recordo. Han passat 34 anys. I vas xafar la guitarra, no? Sí, sí, perquè saps què va passar? Que jo volia xafar una guitarra i que quedés ben filmat. I quan vaig veure que hi havia TV3 i Canal 33 i tot això, jo n'hi havia xafat guitarres abans, però no hi havia mòbil, m'havien gravat així un vídeo malament o alguna foto d'aquestes de flash, de càmeres analògiques, però volia que es veïs bé com es fa una guitarra. Però nen, no hi havia manera d'aixafar-la.
Perquè la terra era fusta, i la paret de fusta. Necessitava una cosa sòlida, que hi hagués pedra, tutxana, no? I bueno. I me'n recordo que estàvem molt nerviosos, que estàvem... No ho sé, perquè era una cosa molt... Semblava molt impotent, i ho era. Teníem el High Metal Skywalker de la bateria, que... Llavors me'n recordo que el Cristo amb una cançó es va equivocar, doncs així el bus de la Barcelona, que en llavors començava amb mi, la va començar amb l'A, bueno, érem així, sempre ens equivocàvem, però reiem molt.
I potser això es va descalificar una mica, llavors la vam repetir i va quedar molt bé. I molt bé, molt bé, hi havia l'Agnès Monferrer fent coros, me'n recordo que aquella nit ens va engegar la merda el Martínez i a mi, perquè deia que això de ser rockstar era una tonteria, i us anava massa com anava massa ser rockstar, bueno, lo siguiente, lo siguiente, no?
I al final dones compte que, bueno, primer que tot has de ser persona i tocar una mica de peus a terra. Aquí no pots ser l'Alice Cooper ni pots ser un Melvin Manson, perquè aquí estem a la terra de la Botifarra i l'Escudella, no estem a Califòrnia ni a Los Ángeles i tot això, no? I bé, bé, va ser molt divertit, va ser una experiència molt... Em sembla que aquell any van guanyar el Sapo, el Sapo, no? Que van quedar finalistes de Girona. I eren molt bons, que tenia aquella guitarra tan bo que era molt glam.
I me'n recordo que a partir d'aquí te deien a tu com el crac del Serenol. Sí, exacte, sí, sí. Va començar aquí. I me'n recordo que es va emmetre pel Canal 33. I ho vaig grabar amb vídeo. I ho tenia amb una cinta de vídeo. Potser ho digitalitzaré i ho passaré pel YouTube. Bueno, i ara estem a l'any 2025, que s'ha fet d'Ariel Santa Maria la banda del Pere Mata. Bueno, ara gairebé no tinc banda. Només me'n queda el Canyi. Això ja és només la banda d'Algibi Canyissà o la banda del Canyi, tio, perquè...
Al final, un s'ha jubilat, l'altre amb la canalla, l'altre no sé què. Bueno, som grans, tio, a veure, que la gent... Jo ara, mira... Han passat moltes coses, no? Sí, sí, bueno, i segur, bueno, ja serà, ja serà polític, i segur... El que passa és que jo segueixo perquè, mira, com que estic solter, no pago hipoteques, perquè tot són heràncies, ja saps, no tinc dona, no tinc fils, els meus pares ja fa anys que estan morts, doncs ara segueixo... Estic gravant un altre disc...
que es titularà Gaudim Reus, que serà com una segona part del Cançons de RTV, que no hi van cabre a l'anterior disc, més o menys, algunes noves que he fet, però prometo que tornem a fer el Juanchi més endavant.
Perquè tornaràs a representar les eleccions, m'estàs dient. No, quan sigui musicalment. La política potser si me jubilo. Quan me jubili i tinc ganes potser ho faré. Però, adverteixo una cosa, si em presento Reus, seguiré per ser alcalde. No per ser regidor i estar allí, no, no, alcalde. Alcalde i majoria absoluta, si no, no.
Quan ho veig, clar, abans de morir-me d'un atac de cor, de càncer, de tenir Alzheimer, doncs, he de comprovar com està el mercat. Però, bueno, això no hi ha qui ho arregli, tio. Ja està. I aquí me quedo. Molt bé, molt bé. Moltes gràcies.
Jordi, quina paciència has tingut. Que bo que és l'Ariel Santamaria. Ariel, que sàpiguis que quan vulguis estàs més que convidat a Tarragona Ràdio. La darrera vegada que vaig parlar amb ell, Jordi, va ser quan va presentar aquella cançó de l'estiu. I no sé si ha tret alguna coseta més, eh? Perquè em té una mica despistada.
Doncs així sona el Santa Maria, però hem d'anar a córrer cuita perquè tenim altres protagonistes. Aquell mateix any, en la primera edició del Concurs 9, un setmana abans, el 13 de juny de l'any 2001, van tenir lloc el preliminar de Lleida, amb un lloc anomenat el River Café. I allí hi van tocar els Busquenbaix, els Fly, l'Angelot i les Ànimes, que eren de Vilavella. Hòstia, va ser un concert guapo. Bueno, a dir el River Café de Lleida...
Bueno, recordo nervis, no?, expectació, bueno, una mica d'això, de ganes de participar i de guanyar i de veure com funcionava la cosa, no? Aquell concert era amb el Pep Boada, el Tom Salvat, a la bateria,
Llavors hi havia el Jaume Ramon Salvany a la guitarra i el mateix. El baix, sí, sí, sí, perquè acabàvem de gravar una maqueta que el Jesús Rovira els laxen. Sí, recordo el Sense Estels, el Compte Tens, quin tema més hi havia? El Superstar... Bé, no, eren aquests temes, bàsicament, sí. Els més... Què se n'ha fet? Bé, en principi som en l'actiu...
els dos components que érem de rock galliari amb bateria i baix i els altres dos són gent jove la barba de flores i darrerament fa un any i pico es va incorporar un guitarrista molt jove de 20 i pico d'anys i ara estem amb aquesta formació han passat molts cantants, sí, sí han passat 4 o 5 cantants
Volíem veure els Femenines, sí, sí, hem passat això que et deia, 4 o 50 anys.
La Cantanes es diu Bàrbara Flores i és una noia de valls. Sí, sí, fa molt bé. Aquesta porta, bueno, del 2012, que porta bastants anys, sí. Ara, ostres, ara portem un guitarra aquest total. Ho heu fet molt bé. El que passa és que aquest any passat, bueno, no hem fet gaire els bolos perquè en un concert d'ell, d'un altre grup a Figueres, li va caure la Torre de Llums al damunt i va estar de baixa.
L'últim va ser la Vilella, eh? La Vilella alta o baixa, no recordo. La Vilella alta, em sembla. Sí, sí.
Les ànimes, ostres, quan ha dit-ho de rock que hi ha... El que canta a les ànimes és el Pep Guadé i les declaracions serà del baixista del P.A. Guadé. I ara escoltarem les declaracions d'un guanyador del Sononou, de l'Eloi Durán, de Tarragona, que va guanyar l'edició del 2003. Va ser l'any 2023. Sí, sí, 2023.
Doncs recordo força recent i recordo que va ser com molt divertit, no? Al final com que hi ha diferents proves és com anar fent un caminet, no?
és com un repte diferent i crec que és una cosa que no molts concursos de música tenen, no només tocant directe i ensenyar una mica la teva música, sinó també et posen a prova i això ho recordo com molt divertit.
Sí, em va acompanyar el Pau Vinyals, que és el productor musical amb el que normalment treballo i he treballat fins ara, i amb ell vam produir les cançons i després les vam comportar al directe.
Recordo que vam fer... O sigui, perquè una de les proves era un poema... O sigui, havíem de musicar un poema. Llavors, recordo que una de les cançons que hem de fer era el poema musicat que era, es diu, el del cercle. I després, a la final, jo diria que vaig fer pluja. Ves a fer una que es diu llum...
i no me'n recordo de quina més, però eren cinc cançons, jo diria. Doncs l'Eloi Duranda 2025 ha estat col·locant moltes coses a lloc, descansant i fent també com nova música. Crec que va ser xulo, o sigui, l'experiència del concurs i de guanyar-lo també com...
que al final va ser una experiència molt xula el concurs, però després com guanyar-lo també em va permetre encara viure més experiències. Clar, van ser moltes coses, va ser fer un disc, gravar-lo, girar-lo, i llavors també com he volgut aprofitar aquest any per...
Per plantejar-me una mica més això, entenent ara com funcionen moltes coses, com quin tipus d'artista vull ser jo i quin ritme vull tenir, com totes aquestes preguntes. Llavors, el primer disc va ser com molt ràpid, llavors ara estic com anant una mica més a poc a poc. És l'any 2023, l'any de l'Eloi Durant.
i acabarem les declaracions amb el Pep Blai que no va cantar en cap grup tot i que ell també és del RAM però sí que va fer de presentador del concurs junt amb el Lluís Andrau i l'Albert Puig presentaven els primers sonor nous pujaven al escenari deien comencem el concurs el que més recordo és com vam arribar a passar-nos-ho bé per la connexió que hi va haver
entre les persones del jurat, però també amb els músics, perquè era una iniciativa que ens triem de la butxaca i allò que dius, dius, anem a provar a veure què passa, i tothom qui va jugar, tant nosaltres com a jurat, com la gent,
que va participar, els grups que van participar, és una mica acides, a veure què passarà, a veure com serà això, a veure com funcionarà, i fins i tot a les actuacions, a veure què passaria, i el públic hi anava, com tu mateix Jordi, vull dir que, clar, era una mica una època de prova, i...
Tens vegades amb el bon rotllo i amb les ganes de descobrir gent diferent, gent que fes altres coses i per qualsevol recol dels països catalans. I això, hòstia, no ho sé, era com el meu...
En el full, no? No ho sé, anem a descobrir coses i anem a que la gent igual es motivi també. Perquè igual hi havia gent que igual te cantava en castellà o te cantava en anglès i que diien, bueno, va, em presentaré en el concurs i així cantaré en català veure què passa. I després en que vaig venir i cantava en català i després ja continuava cantant en català. Vull dir que va ser com a...
No ho sé, però tot és una manera com un món de bon rotllo, un món natural, molt xulo, molt xulo, molt xulo. Mira, recordo que a l'Atalamban no ho van fer molt bé. Recordo que ho van fer molt bé, és veritat. No, no, no, vull dir, o sigui... Bueno, a veure'm, el dia del Santa Maria va ser un dels grans descobriments com a home espectacle. Recordo que...
I que arreu d'aquí hi havia, ho vam anar comentant amb gent de la tele, perquè, clar, dels 3 del jurat hi havia l'Alberpús de Catalunya Ràdio, Lluís Andrà per Enderroc i jo per Televisió de Catalunya, que llavors treballava al Canal 33. I jo vaig fer córrer el personatge Ariel de Santa Maria, l'Ariel Santa Maria Perdió, i vam començar a descobrir-lo. Després, en quedat, es va presentar leccions i aquestes coses, ja li feien reportatges, no?,
Però, clar, el primer cop que va sortir de persona nou, la Taramanda, doncs, és d'aquells grups que dius, hòstia, m'hauria agradat que haguessin continuat d'una manera més forta i durant més anys, no? Però la veritat és que va ser molt xulo, era un grup original, diferent.
I no ho sé, que a mi em va agradar molt del Fononou, és que li va donar rellevància i va dignificar molt a qualsevol comarca catalana. És a dir, que la gent de Tarragona, la gent de Reus, la gent de Valls es van sentir en igualtat de condicions...
a l'hora de donar-se a conèixer o de promocionar-se en aquest concurs igual que qualsevol grup que estigués de Barcelona, no? I que, a més a més, hi ha un tipus de jurat que nosaltres premiaven molt la personalitat de la proposta. La tècnica ens semblava important, però ens semblava molt més important potenciar algú que té bones idees i que té ganes i personalitat, molt més que la tècnica per ella mateixa, no? I no pensant que fossin grups que en un futur
poguéssim destacar, poguéssim triomfar, no? I això feia que tothom pensés que tenia possibilitats de guanyar i això li il·lusionava. Mira, jo ara soc professor i això de català i utilitzo molt la música i utilitzo molt les salies de televisió i els documentals gràcies a la feina que he fet per ensenyar català amb els meus alumnes de tercer quart d'ESO. Aquesta és la feina que em dona, diguéssim, els diners i que m'agrada molt fer-la.
Però això m'ha permet un cert temps i una certa tranquil·litat com per escriure llibres. Ara estic més a la fase d'escriure llibres. He passat per la guionista de televisió a l'època del Frenol, en què vaig viure més directament i era guionista del Frenol.
El programa 3XL.9. Recordo que, a més a més, era un programa en què et disfrutàvem molt de fer idees divertides. Anàvem amb una furgoneta i anàvem donant tons per Catalunya fent reportatges amb els grups de qualsevol poble i anàvem a casa seva. No ho fèiem, venir a Barcelona. Anaven buscant les realitats de tot arreu, no? I també recordo que, hosti, apreciàvem molt a la gent que venia i li donaven protagonisme. Sempre fèiem preguntes a la gent que venia.
i fins i tot va aparèixer un tal Jordi Sobran, que venia a tots els concerts del Sona 9, i això li va valdre el reconeixement per part nostra, i diríem, hòstia, vull dir, que el candidíqui qualsevol caràcter del Sona 9, perquè allò va ser un moment...
Doncs el crac del Solenou jo el tinc aquí tots els dilluns. No ho veig, no ho veig. El tinc jo tots els dilluns. El que passa que normalment el tinc gravadet, gravadet. Ens porta aquestes tres píndoles, però avui el tenim en vivo i en directe. Sí, perquè volia vindre a dir això del dimecres. Ai, no. Dijous, dijous, dijous. Dijous que se'ns acaba el programa. Dijous que se'ns acaba el programa. Dijous que tenim feina aquesta setmana, va.
Què m'ha convidat? Què m'ha convidat? Dijous, dijous. Dijous tenim la festa del Son Nou a l'antiga fàbrica d'Am de Barcelona a partir de les 7 de la tarda. De les dues escobarques tindrem en directe els Gadagang. Vinga, va. Amb aquells, si cou, és que pica. Fins de setmana que ve, Sílvia. Gràcies. Adéu, adéu.
Bona tarda, són les 7.