Obro els ulls, agafo aire, avui noto diferent. La mirada d'un Guevara, immortal a la paret. Semblava que el mes de juliol mai no arribaria. I que les coses mai canvien, però sempre hi ha un primer dia.
Doncs vinga, aquest primer dia ja el tenim, l'hem agafat, l'hem escurat i anem a acabar també d'aprofitar-lo. I ho fem amb el retrovisor musical, amb el nostre company Jordi Sogranyes, que ja saps que sempre ens deixa a tres píndoles. Avui Irene Colmenero, Refugi i la ràbia acústica són els nostres protagonistes, així que anem a pam a pam a veure què ens explica.
De primer, com sempre, anem a saludar-lo. Jordi Sugranyes, hola, hola, hola. Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Doncs mira, aquí la Marta ve i tu. Jo bé, gràcies. Ai, avui bé, eh? Aquí, mirant com plou. Avui també. Està plovent. Estava.
Començarem el tradució musical número 302 parlant de la Irene Colmenero de Cambreus. La Irene ha estat seleccionada com a concursant per a la quarta temporada del programa Eufòria de TV3. El divendres passat ja la vam veure en el primer programa de la temporada participant en el càsting i divendres que ve ja estarà a la primera gala de ple dret.
Irene, en l'actuació d'avui no has estat tan encertada vocalment com els teus companys. Ens ha faltat una mica més d'empaste vocal i és per aquest motiu que el jurat ha decidit que aquest any no comptarem amb tu per la fase final del càsting. Moltes gràcies.
Què creus que no ens has ensenyat encara? Quina és la cosa que creus que ens pot fer veure de tu, Irene, allò que encara no hem vist per decidir-nos? Jo crec que amb la d'Illus Control potser sí que seria la cançó idònia.
Val, amor. Pots dir-te que de moment et deixem en dubte, val? Vale. Deixa'ns una estona perquè hi pensem. Val, perfecte, merci. Gràcies, Irene. Adéu. Has de sortir de la teva zona de confort.
però tens molta qualitat vocal i estàs dins del programa! Estic molt emocionada perquè... Senyors i senyors, ens veiem a la primera gala d'Euphoria 4!
He complert un somni sent una de les 16 concursants d'Eufòria. Sense regles que ens prohibeixin ser qui som Com si a la nit d'avui se'ns acabés el món La llum al cel com dos volcans en erupció
ballant junts fins que acabem per de la raó. Cantar, que la vida ho demana, la veritat més igual al destí, el que vull és que caminis amb mi. Cantar, que la vida ho demana,
La veritat m'és igual al destí, el que vull és que caminis amb mi.
Déu-n'hi-do, quina veu asa que té la Irene. Irene, estarem pendents i si no ho dic jo, ja t'ho dic ara, que també ho he comentat el Jordi. A veure què és el que passa amb aquest... ¡Auferia 4! A veure, a veure. Així també sona la Irene Colmenero, eh? Because you make me feel. Because you make me feel.
Aquest natural woman. Ara, sentríem sencera la cançó, eh? Que passa que hem d'anar avançant. Vinga, que tenim una nova píndora, que ens n'anem cap a un refugi. Es veu alguna cosa així? No sé. Ara us parlarem dels refugis. Ah, dels refugis. Home.
i de la presentació fa uns quants anys de la revisió del disc Viatja i Taca de Lluís Llach. Aquesta revisió es va fer el 19 de gener de 2013, avui fa justament 13 anys, al castell de Pavorde de la Saba al Camp.
Sí, l'hem portat una mica cap al nostre llenguatge. Clar, has de pensar que el Viatge Taca és una obra molt sofisticada en la qual hi ha orquestra, hi ha grup de rock, hi ha una coral, vull dir, és molt potent instrumentalment, no? Hi ha uns arranjaments molt de l'època, molt sofisticat. Clar, nosaltres som una bateria, un piano i un contraball i un servidor que canta. Les obres hem tingut de...
traslladar tot allò que hi ha en el disc original a l'escenari i ho hem fet una mica suplint tota aquesta gran deliqüència amb una improvisació, una mica despullant el viatge i taca i anant a l'essència, a l'harmonia, a la melodia i evidentment a la lletra, als poemes de Cavafis i del propi
Lluís Llach, clar, no podem competir amb una obra tan important i tan maca. Aleshores el que fem és revisionar-la, acostar-nos-hi amb molt de respecte i amb un llenguatge propi, que no és jazz pròpiament, però sí que seria dins del llenguatge jazzista. Que siguin moltes les matinades, que em treus en port que els teus ulls ignoraran.
Com hauria estat bé d'haver crescut,
sense aquest pes enorme a les espatlles, sense aquesta grat nosa dins la boca, en una casa blanca, vora mar, amb les finestres sempre obertes,
Com hauria estat vell d'haver pogut aixercular la terra.
Mira, perquè parlava de Lluís Llach, que estàvem dins d'aquest disc vestits nous, amb aquesta composició del Miquel Martí i Pol, que es diu Com hauria estat vell, encara que per dins, aquí dintre, també hi trobem el Maclame a tu, o jo vinc d'un silenci entre moltes i moltes altres cançons, que jo us recomanaria... Mira que bé que sona el Joan Reig cantant aquest tema de l'Ovidi Montlló.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Aquí allargaríem i escoltaríem tot el disc de Refugi, no pot ser, perquè ens queda a la darrera de les píndoles i poc temps per tancar el programa. Vinga, som i anem a l'última. I per anar acabant... No, no que no, per què? No, que no, que no.
Felicitarem el Joaquim Domingo, el Quimet, que avui fa anys 42. Per molts anys. Va ser el veu i guitarra del grup tarragoní La Ràbia Acústica. Fins la setmana que ve Sílvia i uïdors del Fans de Tarragona i del Ja Tardes Cap de Setmana. Adéu. Felicitats, Quimet.
Al final del passadís trobaràs una porta que et durarà dins de la ment dels meus somnis. Fent un pas creu a la miralla per la samba boira en un camí sense sortida fins l'horitzó. Viatjant...
trobaràs allò que em podràs fer enri barats el meu cor d'un punt marcat per un amor perdut mira enrere i veuràs la meva història ple de foc et cremaràs escrit en un llibre vas corrent i ensopegues amb una pedra
Llavors desperta si veus que tinc a dins mi. Viatja pel meu cap, trobaràs allò que no podràs fer. Arribaràs al meu cor, tampoc marcat per un amor.
Fins demà! Fins demà!
I fins aquí ha arribat el nostre retrovisor musical d'avui.