que torni la pluja per sempre, que esclari
Consoli. Les ombres.
T'explico i escola. Diuen que les promeses s'han de complir i aquesta és una nostra promesa i també d'ell, del Sílvio que el tenim via telefònica esperant-nos.
I ens va dir, el dia 5 de desembre tinc una sorpresa per tu, Sílvia, però fins al dia 5 no puc comentar res. I aquesta, aquest Sóc un museu, és la sorpresa en col·laboració amb la Laia Cocó. Sílvia, hola, què tal? Bona tarda!
Hola Sílvia, bona tarda. Com estàs? Molt bé, molt content d'estar amb tu una vegada més. Jo t'he dic que estic emocionada. A més a més, també per allò que dius, per Ordago. Aquest matí m'he trobat també amb un senyor que va estar aquí amb tu, que crec que coneixes des que vas néixer.
Home, no potser que t'has trobat un bon pare. Sí, me l'he trobat aquest matí i dic, a què no saps a qui avui he de parlar aquesta tarda a la ràdio? Diu, però si està molt liat amb l'òpera i no sé què, no sé quant. I dic, doncs estarem deu minutets encara que sigui, per comentar-me la sorpresa.
Sí, bueno, això de treballar en un teatre, ja ho té això, que hi ha dies que vas una mica de cul. Sí, ja m'ho va dir, ja diu, ostres, amb l'òpera, i dic, també canta òpera? Diu, no, no, era una broma, eh? I li vaig dir que era una broma. Dic, és que només te faltava... És que és això, ja ho tenies tot, ja seria l'Ordago. A la grande, ja, eh? A veure, a veure, explica'm d'on surt aquest Soc un museu. I després me dius i me presentes a la Laia Cocó.
Doncs Soc un museu és una cançó que surt d'una reflexió que vaig tenir fa un temps, que és bàsicament que estic fet de moments i de persones, de gent que estimo i de records, i no sé qui soc durant el present i estic tot el dia improvisant. L'únic que sé és el que he sigut fins ara i ho faig servir de referència. I això va una mica al tema, la veritat.
Doncs és una meravella, perquè jo crec que tots som una miqueta museus, eh? Tots estem fets precisament d'això, de petites coses, que algunes vegades ens alegren la vida i ens donen l'esperança per continuar endavant, i d'altres, ui, ui, ui, i d'altres ens penalitzen, com ara és el moment. Doncs mira, ens hem quedat sense el Silvio. Torno a trucar-lo.
Les sombres. Doncs mira, ja l'hem recuperat. A més, un altre d'aquests moments que hem de guardar. Sílvio, el que t'estava dient, que dic que tots som una miqueta moments, moments bons i moments dolents, però tots són els nostres moments, no? Definitivament. Mira, ja que em parles de moments dolents,
Aquí a l'estudi hem tingut una temporada d'obres per culpa d'uns veïns que estaven fent obres i no podíem enregistrar gairebé sense soroll. Aquesta cançó, en part, també va ser fruit de recollir el soroll dels veïns que feien amb les obres i acceptar aquests sorolls i aquests errors com part del procés i deixar-los al final. I respirar, eh? I respirar, sobretot això, eh? Això de respirar és molt important, eh? Molt, moltíssim.
Saps per què t'ho dic? Nosaltres també aquí a la ràdio hem tingut veïns que han estat fent obres i quan feies les entrevistes, la banda sonora, la banda de la música que portaven, els diferents grups també ens acompanyaven de cops, martells, algun com un altre moment de vibració tot a l'estudi. Imagina't, eh? O sigui, hem pogut aprendre amb aquestes coses.
Ostres, m'imagino que era una ràdio, encara veu-se més difícil, això. A més, quan va ser allò del carrer, ens vibrava l'estudi. Jo espero que no s'hagués sentit a través dels micròfons, perquè era una vibració com de petit terratrèmol. Però quan ja passava era, uh, gràcies a Déu, ho notaves fins i tot al cap. Però bé, anem cap a la Laia Cucó. Qui és la Laia? La Laia és una ballarina, una coreògrafa de la meva ciutat,
que és una crec, bàsicament és genial. I vaig coincidir amb ella amb un parell d'espectacles de dansa i ens ho vam passar molt bé i parlàvem que volíem fer més coses junts i un dia em va dir algú, crec que va ser el meu germà, ostres, la Laia canta superbé, tio. I jo vaig preguntar a la Laia, Laia, no m'has dit mai que cantes. I em va dir, ah, bueno, sí, és que no ho ensenyo, no sé, me fa vergonya, no ho sap ningú. I em va enviar...
unes grabacions que té, i vaig flipar. I li vaig dir, tia, laia, vols fer una cançó amb mi? I mira, i es va animar i vam fer xarons. I ha quedat superrodonet. Ha quedat superrodonet, sí, sí. A més, balla i hem fet un vídeo per també sortir ella ballant. Ah, que bo, que bo, que bo. El vídeo no m'ha donat temps a arribar-ho, eh? A veure-ho així que després li donaré un cop d'ull i a veure-ho de veure tot sencer, tot sencer. La propera quan arriba, la sorpresa?
Sílvio. Doncs aquest encara no puc confirmar cap data, però t'asseguro que quan arribi te n'assalentaràs. Si vols, inclús una mica abans. Vinga, a veure què sap què passa, eh? Estarem pendents. Vinga. Això ja és una joguesca. Ves una altra d'aquests moments de la ràdio que ens agrada tant. Així li posem una miqueta més d'emoció, que també va bé. Molt bé. Doncs Sílvio, que sé que tens una miqueta de pressa...
que acabem de sentir una altra vegada. Aquest soc un museu que, a més a més, té una varietat musical i de riquesa per aquí al mig, que sembla que s'acabi la cançó però no reemprèn una altra vegada, sembla que agafi una mica de ralentí però de cop i volta s'activa amb la veu. Escolteu-la, escolteu-la i vosaltres mateixos traieu el que us agrada més o us agrada més de més. I si no...
Després teniu una altra infinita primavera per continuar degustant la música del Sílvia. Sílvia, gràcies. Gràcies a tu, Sílvia. Una abraçada. Adéu, sí. Gràcies.
Consoli. Les sombres.
que fora no hi hagi res. T'explico i a escola
Fins demà! Fins demà!
Gràcies.