Doncs vinga, saludem-lo, Jordi Freixa, Jordi Català, bona tarda. Bona tarda. Digueu el que estaves dient fora d'antena. Oi, que... No, allò que me deies, però clar, quan he dit el canó de Palamós, i tu m'has dit... Ah, sí. I tu m'has dit per... Per la pau. Ara així, home, clar que sí. No, per la pau, no. No, per la pau. Per la pau.
No, no, que no és... Mira, s'han set de llum, per la pau! Per la pau! Això és meravellós! Hombre! Ho he de dir que no ho he fet jo! No, perquè s'ha de fer... És l'energia! S'ha de dir amb força i amb el cor, per la pau! I el convidat, el convidat ara mateix, l'hem deixat... Extasiat! Extasiat està el nostre convidat! Perquè, a més a més, hem de dir que les llums...
Mira, no tinc ni per aquí per poder encendre-les. O sigui, qui sigui ens ha escoltat. L'energia que tenim, Jordi, arriba fins tota la llum.
A l'univers. A l'univers, allà on sigui. A veure si és veritat. Front, Tarragona. Senyor Putin, prou. Univers. Home. Senyor Trump, prou. Home, per l'amor de Déu. Aquests ja... L'altre també. Prou ja, home. Tot això que invertiu, invertiu en que la gent pugui arribar a menjar o hi pugui arribar a final de mes. Ara. Hi ha una com la gent estaria contenta per tot arreu. Ara, ara.
Home, per l'amor de Déu. Clar, també. No les seves butxaques ben calentetes i ben empledes. Des d'un despatx. Molt bé. Ja està, ja està. Jordi, atura'm perquè jo començo... No, no, sí. I no hem presentat... El convidat avui, clar que sí. Que és l'Esteve Galindo. Benvingut, Esteve.
Bona tarda. Un dels cantants de la Taneu, que després el tindrem aquí, Polivalent. Està al grup de Vaneres, al grup Coral Clàssic, al grup dels Corts de l'Orquestra Paper i Tonassol. Està en un de llocs.
És el que avui en dia, tècnicament, es diu multifuncions. Multifuncions. Fantàstic, eh? I per molts anys, eh? Gràcies, i que ho pugueu... Deu gaudir, no? Molt bé, bueno, ja hem presentat el carrer de Palomús. Sí. El carrer de Palomús, doncs, és per la pau i és la sintonia del nostre programa. Perquè no podem fer massa cosa que no sigui dretxo al petaleu i la protesta. Però ho hem de fer, eh?
És l'únic que ens queda, Jordi, és l'únic que ens queda. Però abans d'anar i parlar amb el nostre convidat, jo sé que tu m'has volgut fer aquí una píndola d'una casa del sol naixent. Sí. Perquè volies dir, posem aquesta cançó que també queda molt bonica i a més a més no perdem una miqueta de la història de la qual hem de parlar també. Exacte.
Això ve perquè així com a Tarragona Ràdio fa els 40 anys de Tarragona al servei de la ciutat, doncs jo celebro els 50 anys cantant en català. La setmana passada darrere del programa vam parlar de l'època de cantautor, i per la pau també, però en quin cas era la protesta.
I ara comencem, a partir del 1980, ja a fer una fusió, vaig començar a fer una fusió entre cantautor-protesta i roquero.
En rock, en català, això sí. En català, que així trencant mollos. Sempre trencant mollos. Llavors, per això hi dic, bueno, podríem posar la Casa del Soy Naixent, que és una cançó dels animals, que jo vaig traduir el català ja fa molts anys,
Tu t'atreveixes amb tot, eh? Jo, sí. Oh, i ara estic treballant... I ara estic tranquil. En clàssics. Tecnoclàssics. Tecnoclàssics. Me fa més por que una pedregada. Ostres, sí, sí, és una mica perillós. Sí, sí, ho sé, ho sé. Sí, avui he estat treballant el pare Elisa de Ludwig van Beethoven en tecno.
De moment, qui li he enviat... M'ha dit que bé. És a mi. No, no, és a mi i li dic que sí, també. Però, bueno, avui... Avui no soc jo el prota, sinó que tenim un protagonista, així que podríem posar uns segons aquesta Casa del Sol i Gent. Que també és una cançó protesta, eh? Sí. És una cançó que parlava d'un jugador, d'un... etcètera. I...
i deia a la seva mare que avisés els seus fills que no fessin com ell, bevedor, jugador, mala vida. I una cançó en directe d'any 1983. Sí que va guanyar.
el Premi Mugambo conjuntament amb el Pallassó Enrico, a l'Olga Chirinacs, a l'Òscar Cadià, que havia pujat a l'Everest, la discoteca, i ens va donar aquest premi. Premi Mugambo, 1983. Les digues, sentim-la.
Fins demà! Fins demà!
Gràcies.
Hem de dir que el so que sentiu és d'una càmera en directe que en aquell moment estava gravant l'actuació. Molt bé. I no és agafar de la taula, que una vegada tens una altra qualitat de so, en aquest cas. Rigorosíssim directe. Però directíssimo, directíssimo, que si baixas i dius home, propa't una miqueta més de la càmera, home. Que m'estàs veient totes queixals. Molt bé. I ara si anem al convidat. Bueno, passem a la tele de Tarragona.
Aquesta setmana tenim el dissabte a les 7 de la vespre el Club de Lectura de la Taneu de Tarragona, que és un grup que cada mes llegeixen un llibre i parlen del llibre entre ells, són uns 15, hi ha de tot, hi ha professors, hi ha una dentista, en fi, i desgranen el llibre.
Molt bé, molt bé. Després, que no està al guion, el Rotary Tarragona Taracogús, que ja sabem que el Rotary treballa per eliminar, bueno, en favor de causes solidàries al món, en aquest cas la poliomielitis, etcètera.
fa un curs de sevillanes per recaptar diners per comprar vacunes, entre altres coses, i els tindrem el dissabte al matí. Curs de sevillanes. Molt bé, molt bé. Tot això aquest cap de setmana. Aquest cap de setmana. El correm a la Tereu de Tarragona. Al dimarts al matí. Que no us heu mogut de lloc. No. Continueu estant al carrer.
Sant Magí, número 4, davant del que queda del teatre romà. Exacte. Entre el 2 i el 4. I veïns de la sala 0. Són veïns de la casa 0. Jo crec que aneu relliscant i acabeu a la porta de la 0. Quan marxo la moto, sempre està ple a tu.
Avui dimarts farem un especial carrer Sant Magí. Comencem amb vosaltres i després anem cap a l'acero. Molt bé. Tenim una cançoneta ara més bonica, també. I així presentem el nostre convidat d'avui. Explica'm-la, perquè això també està gravat en directe. Allà la teniu de Tarragona. Sí.
Aquest és el nostre convidat, Esteve Galindo. Bona tarda. Bona tarda. Encantat d'estar amb aquesta emissora i compartir aquests moments amb altres. Igualment, eh? No cal presentar-lo. Fantàstic, eh? Ara el que estem escoltant és una versió que han fet a l'Ateneu,
I què es diu? Cuando vuelva a tu lado. Esteve a Galindo. Si no he marxat. Dedicat a tots vostès.
Cuando vuelva a durar y en las horas conmigo las cosas que he vivido, a repetir las ramas con compasión, regular y orgullo, que he echado en tus manos y juega los latinos de nuestro corazón.
Anem a preguntar-li... Sí, sí, endavant, endavant. No cal dir qui és l'arreglista ni el pianista, això ja està més vist que el teu. Esteve, cal dir també que l'Esteve era l'abanderat de...
Explica-ho tu. Fent una petita pinsellada. Una mica de currículum. Allò és una part d'història i ara el tema que ens ocupa és la història de la música. Per cert que cal dir de la música, el temps de Roma, la primera signatura important, bàsica i...
conseqüent era la música, perquè els romans deien que si una persona interpretava bé la música, les altres matèries ja venien per si soles. Jo vaig ser creador conjuntament amb uns companys de la milícia urbana del 1811,
que estava situada dintre del setge de Tarragona, se sobreentén del setge del francès, diguem, no? I llavors vam reproduir uniformes, vam reproduir el màxim d'història que vam poder i fèiem representacions amb la idea conceptual i bàsica que era donar a conèixer la història
cosa que és necessària en tots els països i en aquest en especial. Jo era el tinent de bandera perquè era el de més edat, tot i que abans era un xaval i ara també, però...
Tots els tenim. El xaval està per aquí, eh? Sí, sí, sí. Ja he fet una mica d'història. Bé, és que cal dir que quan anem a fer veneres fem un xou, perquè a part... A fer un barroc, a més a més, fem un xou. Veus? I jo dic, escolta... I ja que es nota, eh, que esteu... Conxorja, tots dos, eh? L'Estefa, sí. És que esteu en Conxorja. No, no, aquest...
L'Esteu i jo, quan estem en directe, fem un dur... Peligro, peligro, peligro. Un dur com la Sílvia i jo al fans de Tarragona. No, no, no. Escolta'm, una concentració esporàdica fantàstica. I, a més, que consti que no ho portem preparat, eh? És el millor. És el que surt. O sigui...
en plan... en plan artístic, però el que surt. I bueno, i sembla que surt. Molt bé, no? Deia això perquè l'estima té dues coses que em fan molta gràcia. Primer que tu et dic, presenta. I llavors ell comença a improvisar i parla... I llavors, quan ja ha parlat el que jo estimo que és suficient, jo començo la cançó. Perquè si no, no pararia. Sí, però el que no diu és que jo continuo parlant.
Però jo vaig tocant. I després hi ha una cosa molt bona, una cosa molt bona, que és molt canxonda, que és típic de l'Esteve. Quan canta una cançó, no?, i després ho posarem, i quan acaba la cançó, gràcies!
O sigui, l'última nota ja, gràcies. I això va molt bé, perquè així incita el públic... Ja aplaudeix. Però el que no diu el Jordi Freixa és que estem buscant una persona que passi la plateta. Ah, això. Jo crec que algú et trucaria.
No calma, que no posaria ningú res. Bueno, no se sap, no se sap. Tot seria posar, eh? Ah, sí? Home, clar, tot seria provar-ho. No, no, no, no. No res. Jo he presentat la proposta, ara que se senti. Jo per això acabo la cançó. Gràcies, estimat públic, gràcies. Mireu aquell del barret, aneu posant-li allà, a veure què passa. Si no, platareta el barret, tenim barrets, la mar de macos, eh?
Ui, ja la teniu... Pep, compte d'això, eh? Del teatre. Tenim que en ti bugui. Veus? Doncs ja està, eh? I de bonics, eh? Per poder omplir, eh? Sí, sí. Ahí lo dejamos. És la pera. O sigui que, valga la redundància, l'Esteve i jo a l'escenari és com la Sílvia i jo aquí a la ràdio.
I tot sense guió, eh? Sí, sí, sí, de xerrar. Tenim uns apunts. Aquí he fet uns apunts, però se'ls saltem tots. Ah, no, bueno, jo me'ls assalto els apunts, eh? Molt bé. Saps bé? Sí, sí, sí. És del nostre club. Ja està, ja el tenim clitxat, eh? Sí, sí, no, no, no, no, no. És com diu el Josué, diu, si ens agressin, no sortiria tan bé. Agafa la partitura, que li poso per tocar i fa bum!
I li dóna la volta. I la llança. Bueno, escolta'm una cosa. Vinga, va. Esteve, digue'm, perquè ens ha explicat lo de la vivició urbana, el dia 811. Sí, he fet unes pinzalladetes cortes. Avui no toca, avui. No, no, avui no toca. Avui toca la música. No, no, això avui no toca, eh? Avui no toca, avui. Avui no toca. Explica'ns aquesta afició a cantar
de com i què, perquè esclar, jo et conec de l'Ateneu. Sí, jo parlant de l'Ateneu tinc la sort d'estar incorporat en aquella institució, deu fer uns 15 anys tirant, ni curt ni llarg, però jo considero que fa uns 15 anys
i a les quals la teneu, doncs, bueno, he compartit moments molt macos, estic compartint moments molt macos, i fent referència a la música, bueno, jo tinc que dir que la música, des que era un xavalet amb cinc, sis anys, ja m'ha tirat molt, per dir que si em deixeu explicar una anècdota, jo...
Estàvem vivint a Barcelona i per Ràdio Barcelona cada meig del dematí feien concert. El radioscop? No, no, això va ser posterior. És a dir, feien concert i llavors, segons diuen les males llengües, jo agafava un tamboret, pujava el tamboret, agafava un bastonet i dirigia tot el concert. Que dius! I...
Arrencant d'aquesta premissa... Ja ho tenia a l'ADN, ja, la música. Sí, ja ho porto a l'avena, ja ho porto a l'avena. I llavors, sí, he anat seguint molt la música, m'encanta la música, i on m'he pogut desenvolupar més, perquè evidentment, al sortir del circuit professional, de la meva feina, del meu treball, doncs m'he pogut dedicar en coses que treballar no m'hi podia dedicar, una d'elles ha sigut la música, no?
I la sort d'estar incorporat a l'Ateneu amb un director tan excel·lentíssim com és el senyor Jordi Freixa, que, bueno... Gràcies, gràcies. No és que se li té que dir si no, no dorm. No hi ha un duro, eh? No hi ha un duro. Això em recorda quan arriba l'Ateneu per ensenyar. Bon dia, senyor Freixa.
Quan m'acostarà això? Quan m'acostarà això? Quan m'acostarà això? Quan m'acostarà això? I després hi ha qui em diu il·lustríssim senador de Tarragona. No hi ha un duro. Jordi, en aquest cas, en aquest darrer, corre.
que vindrà alguna cosa més forta encara. Cal posar el tema de la música. Com deia, l'incorporar-me a l'Ateneu vaig entrar al grup de cantaires i, posteriorment, he començat a fer coses com a solista i m'encanta, m'agrada i anem fent, i anem fent Ateneu i anem fent País.
Molt bé. He fet una pinzellada molt breu. Digue-ho, tothom, digue-ho tot. Vinga, va, acabem. La falsa modèstia és el més gran dels engreïments. I ho faig molt bé. Bueno...
Em feu posar està nerviosa i tot. No, però no. No m'ho crec. No, bueno, això ho té que dir el públic. Això ho té que dir el públic. No, sí, clar, cal dir, cal dir, cal dir, cal dir que quan canto a liceu la gent surt encantada, això sí, eh?
Home. Ja que estem? Ja estem. Cuidado, que cal dir una cosa, si no fos pels dits meravellosos, tocant el teclat, els èxics no surtin. Que no hi ha enduro. Que els jubilars... Bueno, ara ens han pujat una mica. Però no gaire més. No, no.
Doncs, bueno, la pinzellada seria aquesta. La música m'apassiona, la música m'encanta i crec que la música és un bon remei, per no dir-ho, una bona eina, psicològica, mental, que jo diria per tothom, però que jo, en el meu cas, que a la vida tots hem passat coses, doncs la música ha sigut una gran ajuda, no?
I estic contentíssim de continuar amb la música, encara que m'havia deixat una cosa. Jo hi he estat molts anys residint a Lleida. I era el grup que començaven els Beatles. Els Beatles sí, però posterior. I llavors... Perdó.
I llavors ens en va incorporar, hi havia un pap, un pap a Lleida, molt maco, i els dos germans, dels tres germans dos, eren músics. I llavors tenien un conjunt i ens seixaven a dalt de...
I un dia em diuen, escolta, per què no puges i cantes? I vaig començar a cantar els pinitos. I vam fer alguna cosa. Ells ja estaven reconeguts, no vull dir noms, tampoc. Allà hi havia dos grups importants. I llavors va ser que es va obrir la porta amb cantantes.
amb les cartantes. Que costava molt abans. I jo, llavors, per qüestions professionals i per alguna altra qüestió, em vaig apartar de la música perquè va entrar una noia, que per cert ho feia molt bé, i va ser quan es va obrir, diguem, els conjunts. Que et va fotre el carrer, una paraula.
No, no, ben bé no. Però gairebé. Però gairebé. No és ben bé. L'única satisfacció que vaig tindre que la noia ho feia millor que jo. Però podria haver fet un duet, no?
No, els duets no es portaven. No era de moda. Però es podia haver portat. Ah, això sí. Perquè després era que va sortir pipi en una guerra, eh? Bueno, cal dir que amb la música els duets sempre es poden fer els duets. Per això? Sempre es poden fer els duets. Però, bueno, jo sempre li dic amb el senyor Freixas, dic, escolta, senyor director, li agrada que li diguin senyor director. Que no hi ha un dur. Quin és igual. Dic, podia... M'has de buscar una partner...
Que podem cantar... Jordi, què passa? Estic descobrint amb tu coses ara mateix que no em sabia. S'ha de puntualitzar. Aquesta era la pregunta que tenia ara per fer-li amb ell.
Ell és un cantant melòdic, bàsicament, no? Però, a més a més, també domina el cantar poètic, que després hi posarem un trosset d'una cançó. Tinc preparada, eh? Tinc preparada. Vull dir... Dic això, perquè li anava fins a preguntar, això que ha dit de llet i això... Què era? El terrat com els Beatles? No, no, no, no. Tot el que era pub, que era molt gran, a dalt hi havia...
sala de música, on ells ensejaven la música. Estava molt bé, estava en unes condicions fantàstiques. Jo havia pujat alguna vegada i un dia se'm va ocorrir cantar una miqueta que em van enganxar de seguida. I vam començar i vam fer alguna actuació. Però és el que dic, llavors ens hem forçat una miqueta perquè l'altre grup
que un trincant que hi havia a Lleida ja va incorporar una noia i vaig veure que l'assumpto i a mi també, a nivell professional, se'm complicaven amb el bon sentit una miqueta les coses. Vas dir, nois, escolta, busqueu una noia que... I sí, sí. I de seguida.
no va haver-hi problema. Ai, que bo, que bo. Veus? Doncs Jordi, pensa tu. A través de les zones de Tarragona Ràdio t'ho estem demanant. De cara al futur. La partner... Ah, no, sí. Mira, el grup... Ara ho arreglarem. Esteve ho arreglarem avui. El grup de veneres i el grup clàssic, que l'Esteve també hi és, són majoria dones.
Veus, ja està. A les maneres, si som 10, d'homes només n'hi ha 3. El resto són dones. Veus com tens fàcil, eh? Però escolta'm una altra cosa. Vinga, va. Perquè, esclar, ara parlàvem d'això. I ja que m'ha tirat floretes a mi, jo també li tinc que tirar amb ell.
Vinga. Això de Lleida t'ho preguntava si cantava el terrat, que no és cap conya. Jo he cantat a l'edifici del Carrefour, al mig, a Lleida. Hi ha com una plaça gran. Ah, de Lleida, aquí a Tarragona, no.
Dalt del Carrefour, i jo era un pati gran de la comunitat, i jo he cantat allí. Amb el fanfare i Claudinet, però érem dos nois. Encara no portàvem noies. No, escolta'm, jo li volia dir que, a part de la cançó melòdica, ell també canta cançó poetitzada. Ah?
I molt bé. Això està bé que ho digui jo. Sí, home, molt agraït. Llavors, la pregunta, a tu el que et sents còmode, a la cançó melòrica i a la poesia també...
Jo em sento còmode amb les dues facetes, evidentment. És a dir, aviam, la música no és només cantar una cançó, sinó és sentir-la. És a dir, has d'entrar una miqueta com un actor, que si un actor no entra al paper que té que representar, doncs llavors surt full. Com el Catedrales.
Sí, com el catedrales. Cuidado, cuidado amb el catedrales. No pensis. No he dit noms. Sí, t'ha dit el catedrales. I no és el senyor Falcón el que escriu. No, no.
Però vull dir que si no sents el que estàs cantant, evidentment, ni per la vibració, ni pel ton de veu, ni pel sentiment que li pots posar, si no captes l'argumentació, és difícil.
No és difícil. Vull dir, el que passa que jo no vull dir noms. A mi m'agrada molt la lírica i hi ha un cantant que sembla que posis no vull dir noms. Déu en guard. No, home, pots dir així. No, no, no. Cap problema. Però afegeix abans un presuntamente. Un presuntamente. Per si de cas. Hi ha un cantant que sembla que posis una moneda amb una màquina...
que ho fa molt bé, però falta el Duende. Hi ha cantants d'òpera, i d'òpera ens en referim, que consti, que quan canten, com per exemple, el senyor Plàcido Domingo, el nostre malograt... Carreres? No. No. Ah. No, el senyor Pavarotti. Val.
Jo tinc... Estava pensant en el de les tres tenores, per això m'ha sortit Carrelles. Sí, sí, sí. A Josep Carrelles també hi ha un bon... No, però com estava dient, com eren els tres tenores... Però és que esclar, una cosa és quan es canta en grup,
o en conjunt, i l'altre és quan es canta individualment. O sigui, jo segueixo, m'agrada sentir molt quan canta el senyor Pavarotti, i des de l'ego primerament que sembla que no s'hi esforci.
perquè és que ni s'inmuta, perquè té una capacitat impressionanta, però li dóna aquell duende tan impressionant que si no bribes, si no pots vibrar amb la música, amb la seva veu i amb el seu sentiment, vamos, ja... Apaga i vamonos, no? Apaga i vamonos. Vull dir que és el que deia... Ai, ai, ai, que ficarà bé. Oh, contraponta. Polèmica, polèmica.
No, però a mi que no, que estic d'acord amb ell. Però he de dir que Esteve Galindo és alumne meu.
Ah, sí. Ei, que és un detall que aquest me l'havia saltat. No amb mala intencionalitat, eh? No, no, llavors li ensenyo que no és el mateix cantar amb l'estómac que cantar amb el diafragme. El diafragme és inconstipestororut. En canvi, l'estómac, eh? I si no...
I també li ensenyo... No te vagis, no te vagis al micro, que si no... Sí, ah, perdó. També li ensenyo que agafi tot el compàs, per això ho fa tan bé. No com aquell que canta, t'entén tot a mi?
No, no, no. Perquè ell és cançó melòrica. Anem a la polèmica, anem a la polèmica. Sí. I poètica, eh?
Esteve? Sí, sí, sí. Llavors li anava a preguntar el que ja ha dit, perquè l'Esteve és un crac també. Esclar, sentir la música. És el que jo els ensenyo als meus alumnes. Interpretació. No cantar per cantar, sinó interpretar, sentir la música. Molt bé, t'ho compro.
Això. Molt bé, Sílvia. No, no, que sí, que sí. És que hi ha molta gent que quan canta, i aquí li he de donar la raó, i a més a més estava pensant quan ho deia, que semblen pels d'escombra. Sí, sí. I que t'ho diuen amb la veu, però clar, veus que ni amb la cara, ni amb els gestos, ni amb els ulls, t'estan cantant la cançó. Quan qual cosa no comuniquen.
I quan una persona que te canta una cançó que teòricament és bonica i és dolça o senzillament t'ha de trencar, però ni et commou, dius, aquí falla algú. Sí, és evident, jo estic d'acord i tinc que dir que intento fugir de totes per totes. Bé, no és que intenti fugir perquè ja no em surt,
És a dir, jo penso que si un cantant, exceptuant alguns grups que estan molt marcats per una sèrie de teatralitzacions i una sèrie de coses, però si un cantant no és actor, malament.
Exacte. Si un cantant no és actor, si no comunica, és com un actor. Si no et fa entrar el paper, que és el que deia de bon principi, si el cantant no creu en la lletra de la cançó, no li posi el sentiment i està tieso com un pal, doncs, francament... És la diferència entre cantar...
O interpretar. Sentir la cançó. Els meus alumnes els ensenyo a interpretar. Però una cosa, ara aquí us feia una pregunta. Que és una mica teatre, també. Jo també els dic als grups, que moltes vegades entrevisto aquí a la ràdio, perquè hi ha cançons que, clar, depèn de...
poden ser una bomba de rellogeria. Em refereixo a cançons que et diuen molt no només pel que diu la cançó, sinó també el que significa dintre la teva vida. Perquè pots ser formar part d'aquesta banda sonora tan especial. Clar, cantar-la sobre l'escenari pot ser que se t'atrenqui la veu perquè en aquell moment no deixes de ser persona, encara que estiguis interpretant. És evident. I clar, t'ho pots arribar a trencar, que això moltes vegades el públic ho agraeix. Parece allò que dius, veus que aquella cançó també li arriba a dintre...
Us passa amb alguna càncer determinada, Jordi i Esteve? Sí. Bueno, aviam. Esteve, Esteve. No arribem... A veure si he après bé el que hi ha l'ensenyo. No hi ha... No hi ha arribat mai en un punt...
Com per exemple, si ens hi fixem en actuacions de grups, té una doble faceta per una part integral pública amb la música dels que estan tocant a dalt l'escenari i per l'altra és que ells descansen una mica, sobretot els cantants.
quan invoquen al públic amb cançons que ells canten, és com aquell esportista que a vegades fa aquella pantomima que es tira a terra i en aquells moments descansa. Si ens hi fixem veurem que hi ha grups que incorporen molt la seva actuació al públic,
perquè té aquesta finalitat, per una part, calentar el públic, escalfar, fer-los apujar a l'escenari, però per una altra part hi ha la faceta que mentre ells descansen,
I perquè ara imaginem-nos un conjunt, jo tinc amics, que tampoc no vull dir noms, que han estat incorporats en orquestes i en grups, que imagineu-vos una temporada de bolos, quan porten la meitat de temporada, encara que ells són professionals i saben com cuidar la veu, però arriba un punt que, bueno, estan al borde de l'abismo, eh? Sí, sí, sí. Estan al borde de l'abismo. Bueno, els estius...
Sobretot els estius som, ja ho deia l'Anna Valent, els estius som criminals perquè carretera, mal dormits, mal de tot. És que, clar, amb aquest punt de trencament, naltros no hi arribem. És a dir, veurem que dius, escolta, durant tres mesos fas una actuació dia sí, dia no, que llavors, clar, el cantant, sobretot el seu instrument, és la veu. Un teclista, un bateria, un saxofonista...
Aquest, doncs, bueno, també es pot equivocar. També es pot equivocar. Però, però, però, cuidado, que un cantant fa un gallet... Ara imagina't que estem en directe i començo a tocar. Que en por... Ja hem de plegar. Escoltem, l'Esteve, jo li cedeixo la cançó de comiat del programa perquè soni una cançó poetitzada.
Per qui sona, eh? Tinc que dir que estic encantat de compartir aquests moments amb vosaltres, d'estar compartint aquesta famosa emissora i d'haver posat el meu granet com a integrant de l'Ateneu i com a aficionat a la música. I repeteixo, feliç d'estar aquí amb vosaltres.
Que l'espero l'altre dia, eh? Sempre se'm fa cur. Sí, sí, sí. Que no se m'escapi, eh? Però l'altre dia... Ah, ja us obro la porta, eh? Aquest té rotllo, que està ben ensenyat. Gràcies, Esteve. I, bueno, fins al dissabte, que ensagerem. Gràcies a vosaltres. Escoltem unes notes d'ara l'Esteve Gavindó, però cantant poetitzant.
Molt bé. Gràcies de nou. I fins la setmana vinent, Jordi. Sí, de bo. Per quan vulguis, aquí ens tens. Gràcies. Gràcies. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.
Tu seràs el meu som el dia que m'estigui.
lluïnt els seus ulls i en l'aire les campanes diran que són belles i boges les humagues viurà un peu
Un pla sempre veus, triomfarà.