Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregiran. Seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres. Perseguim el plaer, perquè no ens falta de res. Però el comtat de ueis dels joves es penjen als arbres.
Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent. I no ho entenc per què després només parlem entre nosaltres. I ara no em diguis res, que m'espatlles el morat. El morat és per mi sol, no puc donar res als altres.
Doncs estragarem cap a la capsa de música. I és que tenim els daurats. Sí, sí, tal com sona.
I amb nosaltres aquí als Estudis de Tarragona Ràdio, a la Mario i també a l'Hugo, que ens donem la benvinguda. Bona tarda i benvinguts. Bona tarda, Sílvia, gràcies. Com esteu? T'anava a dir, Hugo, abans que t'has sortit de càmera. Jo, va, Hugo, cap a dintre, cap a dintre, entra, entra ahir a la càmera, entra.
És que som de l'escola, de la vella escola, que ràdio era ràdio. Si vols que et digui la veritat, a mi m'està passant el mateix. Encara he de dir que gairebé tots els convidats surten a la càmera i que una servidora no. No només perquè físicament no puc, no puc estar aquí, allà a la vegada, però també me resisteixo, eh?
Jo també penso que la ràdio és ràdio. Clar, és la màgia de la ràdio. Amb l'apagó no ho vam saber, no? Exacte. I després també que me fa molta il·lusió que la gent sigui molt aficionada als podcasts. Que no s'ha de ser ràdio. Exacte. No ens enganyem. Li pots canviar el nom, li pots dir el que sigui, però no deixa de ser escoltar una història o escoltar una entrevista o escoltar... Quan tu vulguis. Imaginar-te les coses. Exacte, exacte. Que és el més bonic que té. Ah, important.
És la màgia de la ràdio que espero que no acabi de trencar-se mai de la vida, per molt que ens imposin les imatges, que per això està a la tele, està al cinema, i que cadascú té el seu lloc per ocupar. Però a veure què és el que passa. A veure què és el que passa. Bueno, per remol de vosaltres, doncs surt daurats.
A veure, per la costa d'Aurada, ve per aquí el joc de paraules. Sí, ve per aquí, ve per aquí, eh? Perquè... Perquè sou de Barcelona els dos. Som de Barcelona, però ja fa bastants anys que estem instal·lats aquí a Tarragona. O sigui, ja sou fills adoptius. Sí, sí. Ja sou més tarragonins que molts, eh? Ja t'ho dic ara, eh? Som tarragonins, ja. I sí, mira, el nom ve d'aquí, eh? Bàsicament, no sé si el Hugo vol...
Sí, bueno, havíem d'escollir un nom i com estem enamorats d'aquest indret, els nostres fills són de Tarragona, han nascut tots a Tarragona i estem enamorats d'aquesta costa, doncs, bueno, al final se'ns va acudir aquest nom d'Orats i també una miqueta fer honor a la ciutat i a aquesta costa tan bonica i... doncs vinga.
I d'això quan fa? A veure, quan va ser que vau coincidir, quan va ser que dius, mira, això de la música se'ns dona bé, tira, tira, tira cap endavant i a veure què és el que passa. Mira, la nostra història és curiós, va lligada al naixement de les nostres filles, ens vam conèixer a les classes aquelles de preparació al part,
I resulta que a sobre eren veïns d'escala. Va ser molt bonic. D'alguna manera ja és el matrimoni musical. Ja l'heu anat un pas més enllà, no? Exacte, sí, sí. I a poc a poc, jo sabia que a l'Ugo li agradava tocar la guitarra, la música, ell sabia que a mi m'agradava cantar i sempre em burxava. Vinga, fem alguna cosa, fem alguna cosa. I jo deia, però està molt... Màrio, a veure si t'atreveixes. Vinga, va, vinga, dona. Què diu? Què hem de fer? Què hem de fer?
I mira, com moltes vegades, jo sento moltes vegades a la ràdio, entrevistes amb músics i artistes, que sempre, últimament surt molt, va arribar la pandèmia i vaig decidir fer aquest projecte o replantejar-me. Doncs mira, per nosaltres, o almenys per mi, va servir per replantejar-me una mica les meves prioritats i vaig pensar, si m'encanta cantar, si és que no...
Vull dir, perquè provem-ho, no passa res, la vida és molt curta i s'ha d'aprofitar. La dutxa, et continua parlant, era allà on tenies... No? Sí, sí. No sé si eres de cantar la dutxa. No, de cantar la dutxa. I de, ai, la dutxa. Jo dic, clar, la dutxa de dutxar-se normalment és... Allà tenim molts... Jo cantava molt a casa, però... El nostre lloc de cantar...
Jo sempre he cantat, però més en la intimitat, o per la meva família, o jo sola per mi mateixa, o si no en grup, en cors. I mira, doncs vaig decidir un dia enviar-li un tema per treballar junts i va ser com l'inici de posar-nos a... O sigui, això va ser després de la pandèmia, no? El 20... 21, massa menys, no? Sí, 21. Quin va ser aquest tema?
I ara, Hugo, penseu que després va partir la pregunta. Futur insert de Carles Sanjosex. Ostres! És el primer tema... Que vau cantar plegats? Sí. Es va quedar llavors? Amb el que començarem el diumenge. Ah, el concert. Ah, molt bé. O sigui que d'alguna manera la sendis ja la teníeu feta. Hombre, i tant. I estudiada. Pot haver-hi alguna variació, depenent de la gent que veieu allà a la capsa de música,
No, perquè comencem, primer va Luca, a les 12, Luca Bonifacio. Sí, perquè recordem que és de migdia, eh?, important. Això jo crec que està bé, sobretot pel tema de la família. De clar. I a vegades que els concerts a la nit, evidentment, també és bo, eh?, però...
Bueno, el fet que sigui diumenge, molta gent no treballa el diumenge, i que sigui al migdia, doncs bé, potser nosaltres tenim la confiança que això sigui una oportunitat perquè pugui venir més gent i de tots els públics. Però primer a les dotze va l'UCA, a les dotze, i després nosaltres tenim pensament cap allà, al menys quart o a la una, doncs començant nosaltres. Molt bé.
I això ha de durar una hora, hora i quart... O sigui, que no s'adormi la gent, m'estàs dient, eh? Ja saps que aquí a Tarragona tenim aquesta maldestra de dir, ostres, a quina hora és el concert? A la una? Vindem allà quarts de tres, a les quatre... No, que estarem dinant ja, eh? Estaran amb la família, o sigui, no veniu a aquelles hores. A veure, si diem a la una, venim a les dotze, que vinguin una miqueta abans, que facin per allà un most...
Que facin unes olivetes o un vermutillo. Home, a dintre es pot fer... Es pot prendre una canya... Una copitxuela, ja després dintre. Molt bé, molt bé. Que jo estava pensant... A veure, no sé quin temps farà, jo espero que ens acompanyi el temps, però de cara a properes, comenteu-li al presi de l'associació de músics, que surti a la porta de la capsa de música. És que allà teniu jardins i cosetes a Mar de Boniques.
Això és un tema... Has tocat un tema... Recorrent. Recorrent. Deixa'm-la ahí. Ho dic perquè és molt bonic la part de fora. No, no, per nosaltres no sempre... Nosaltres volem tocar de totes les maneres. Només et dic això. Ho dic perquè de cara a futur podien ser els jardins de la capsa
Com que hi ha els jardins de la capsa, que a més a més està parat i està tancat. Aviam si tot això que s'està movent per allà baix de la tabacalera, tot aquest moviment serveix per tot allò forrar-ho a punt. I que dius, mira, que plou, llavors ja entrem a la capsa. Però en un principi... Però la capsa és xulíssima. No, no, jo no tinc cap mena de vista. Hi ha poques sales a Catalunya així, que s'escoltin també amb aquesta qualitat de so...
És que, Hugo, està fet per músics. Ah, és el que té la capsa de música. Que no és una persona que té una... No sé les altres, potser també, però aquesta és genial. És que et descombrarà cap a casa. Les altres, com no ho sabem, que necessitem molt, estimem molt els de la zero, el submarino, a totes les altres sales que aposten per la música en directe. Però, clar, sabem de cert que l'associació de músics és qui està darrere de la capsa de música. I tant.
És per ella que es fa tot això. Nosaltres som fills de l'AMT. Exacte. Som fills de... Nosaltres vam començar allà, assajar allà, assajem els bucs i ens han donat moltes oportunitats de participar a concerts allà i de fet el nostre rodatge, gairebé tot és a la capsa. A la capsa.
I això que estem sentint ara mateix forma part precisament d'aquells concerts especials de la capsa de música que jo els estava dient fora de l'antena i crec que allà és on us vaig descobrir, que és el dia, no sé si va ser el dia de la música. El dia de la música, sí, d'aquesta cançó eufòria que vam cantar, l'últim tema que vam fer aquest any, el dia de la música d'aquest any.
I, bueno, hi hem participat l'any passat també. Exit, eh? Exit, eh? Sí, sí, sí. Però igual la gent... Fem gaudir i la gent també va gaudir molt, eh? Sí, sí. Que bocada. I, a veure, set dies per aquest diumenge. Recordem, a la una, més o menys... A la una començarem amb un futur insert. Molt bé. I el futur més és molt insert. I a partir d'aquí... És molt insert. És molt insert. Que vinguin, no?
Sou d'explicar les cançons, Mario, Hugo? Una miqueta, però tampoc trencar massa el ritme. Moltes vegades deixem també una mica la sorpresa de dir, perquè toquem temes nostres propis i també toquem versions, que és com vam començar, i ens agrada molt també, però moltes vegades li donem un toc.
tan diferent a el que era, que és una sorpresa l'inici, el Hugo a la guitarra fent un ritme concret i després començar a cantar i veure que, ostres, si aquest tema és tal. No ens ho hauríem imaginat mai. També volem aquest punt de sorpresa del públic. Ara m'has deixat la pregunta en safata de plata. T'ha passat el mateix, també? De mirar l'Hugo i dir, Hugo, segur que és aquesta?
No, de moment encara no. Ens entenem, de moment. Però pot arribar a passar una nota més alta que l'altra i a partir d'aquí ja ens hem despistat. És que tenim cançons molt diferents i llavors no crec que ens puguem confondre. Aquella vegada que et vaig fer la broma. Això és complicitat, és una joguesca.
No, no, no, a més ho tenim, ho treballem molt, jo crec que treballem molt els concerts, després, home, surten el millor que podem, també els nervis, de vegades, però treballem molt. Tots són persones, eh? Ja t'ho dic ara, tots són persones, eh? Sí, sí. Es passa aquí també a la ràdio, que quan vols preguntar una cosa, el cervell se te'n va cap a València i dius, ara què ha passat? Sí.
La gent està acostumada a un nivell de... amb tot això de les xarxes i tot això que es fa, vull dir, està acostumat a un nivell d'exigència fictícia. Moltes vegades la música en directe és música viva, i la música viva és música que a vegades aquell compàs s'allarga més, aquella veu no puja tant, la fa diferent de l'altre dia, aquest acord no surt tan bé, són més nítids, més forts, i això és la música. I això hem de reeducar les persones amb això.
I et dono totalment la raó. Hi ha algunes vegades que comento, ostres, quan es trenca una corda. És una cosa molt senzilla, que pugui arribar a passar... Hòstia, que ja fa molt de soroll, això. No, però que això m'ha passat, que és una cosa molt normal.
I quan veus que la persona, sobretot quan és un cantautor que ell guitarra i en aquell moment ha saltat la corda, clar, l'ha de curar, que dic jo, l'ha de tornar a posar a posar, perquè potser és una de les notes que potser li trenca totes les cançons. I clar, i no té la persona, això quan hi hagi allò que dius, quan hi ha una sèrie d'equip darrere, clar, canvia la guitarra i no passa res, però quan no hi ha aquest equip,
però clar, estàs tu sol defensant, a més a més, com jo dic, amb un gabinet a les dents, estàs defensant el que tu creus, amb aquesta passió, dius, mira, arrenques del que sigui i tires cap endavant, i la gent encara ho aplaudeix més, perquè veus precisament això, que són persones que hi ha una passió i unes ganes de fer les coses, que és meravellós.
Esperem que sigui així. I això també ho estic dient a vosaltres, que no està encara res, que no està encara res. Toca fusta una altra vegada, més suau, toquem fusta, més suau... Que et s'aturo el micro. Avui portem un dia una mica complicat, això de les saturacions, però a veure, arreglarem. I aquelles casualitats de la vida a l'Hugo...
I de Màriu em diu, portarem una guitarra i podem cantar alguna cosa. Jo els vaig dir que no, diu, no, home, no. Que va, que va, que sí, que sí. Sí, bueno. Podem fer alguna coseta? Sí. I ja ens truquen, ja ens truquen que volen fer peticions. Ah, molt bé. No ens truqueu encara, no? Bueno. Fem la cançó? Val. Vinga, va. És una cançó que es titula Negra Revolució. Mhm.
i que va sobre tota aquesta pandèmia que tenim a sobre, que són les pantalles, i tota...
Tota aquesta esclavitud mental que tenim els grans i sobretot les primeres víctimes que són els nens petits. Clar, perquè ells ara mateix decideixen el que nosaltres els donem com a adults. Nosaltres deixem, no decidim, deixem, no estem decidint. Llavors és una miqueta una cançó que parla sobre això. Després m'explicareu dels sujets aquesta idea...
el cop de taula que hem de fer per canviar les coses, que si no els fem, seguiran igual. I continuarem precisament amb aquesta bogeria, i tant i tant. Doncs vinga, endavant. No sé si feu el 3, 2, 1, coses d'aquestes, no? En aquesta, no. Endavant, llavors.
perduts en un bosc de pantalles let. Mai ha estat tan fàcil canviar-ho tot, incapaç de viure sense internet. Fent escro l'he perdut el que vaig ser.
Sé que està a les meves mans Tan sols cal que sigui jo I aixecar el clatell presoner Viure sense enregistraments
viure de t'imputament. Hem fet un món ple d'interrupcions
Fem tota l'hora com si això fos millor. Incapaços de concentrar-nos i pensar res. Estímul, recompensa, ho sabem bé i ho sé.
Sé que haig de caminar. El principi serà dur, però no som lliures sense esforç. Vull tornar a poder llegir
i descobrir el món de no treballar la llibertat despertar d'aquest malson
Tots tenen un botó per apagar-ho tot Rodons quadrats s'enfonsen fàcilment Amagats sovint perquè no els veiem Hem d'estar distrets sense canviar res
Sé que està a les meves mans. Ho podem compartir tot i al final només la merda compartim. Salvarem els nostres fills
D'aquest món que hem pervertit hem de tornar a mirar amunt. Pulsaré aquest botó. La posveritat s'acaba aquí.
l'enfonsaré fins al final. No hi ha res a compartir, més que prem aquest botó. Prem aquest botó.
Ostres, ostres, ostres, eh? I ara és quan... Mira, mira, mira, mira. Gràcies. Home, és que s'ha quedat superbonica, eh? Ostres, ostres, ostres. Estàvem tancant els botons. Estava jo per aquí tocant-los tots ara mateix, eh? Tots, tots. Només no m'ha deixat venir un, eh? Això ho heu viscut a casa, no? Això dels botons.
Encara potser nosaltres no, però jo ho veig cada dia, al carrer, a la feina, a tot arreu. Ho hem viscut, perdona, ho hem viscut, o sigui, com que ens som conscients... Clar, clar, amb els altres, no? Ho hem viscut perquè ho controlem molt. Exacte, estem lluitant cada dia amb això.
És el que s'anava a dir. Cada dia. Amb les criatures ara mateix, jo gràcies a dir ja els tinc grans, però la bogeria continua sent la mateixa. Ens afecta a tots això, eh? Sí, sí, i tant que s'afecta. Sobretot els grans, eh? Que estem més enganxats, eh?
Sí, sí, sí. I que a més, que dius... El que passa és que ells encara, o no, depèn del dia, poden triar. Que quan són petits se deixen emportar per una mica la màgia que els porten els altres companys, que també estan enganxats a partir d'aquí. Sí, sí. És molt complicat. Com sorgeix aquesta cançó, expliqueu-me? En quin moment va sortir? La tinc per aquí...
Com va ser? Et vas llevar un matí. Sí, la vaig escriure de cop.
La música ja la tenia i me'n recordo que em vaig espantar i tot. Això és una intimitat que estic contant. No n'escolta ningú. Em vaig espantada perquè és estrany. Alguna vegada passa alguna cosa així...
que et surten bastantes coses del tirón que es diu, però això va ser una cosa especial. Jo me'n recordo que vaig aixecar i la meva dona va marxar cap a baix i jo vaig agafar el mòbil i... I et va sortir... El mòbil, eh? Sí, sí, és una paraula.
Vaig agafar el mòbil, vaig obrir el bloc de notes i directe. Me'n recordo que la Montse em deia, Hugo, però què fas que no baixes? I, deixa'm. Necessito cinc minuts més. Vaig escriure-la tota, potser venc amb una paraula o alguna cosa.
I jo me'n recordo després quan vaig a juntar-la amb aquests acords, no sé, jo estava una mica com abrumat del producte, que segurament, potser escolta molta gent i diu, veiem merda aquesta cançó, no?
Però a mi, la meva experiència personal, per mi va ser una... És un acte totalment sincer, que al final es tracta d'això. Si no ets sincer, no dura res.
I a més, el que dèiem, que a mi m'ha passat, o no, ens han explicat aquí a la ràdio, que ens ha passat, d'aixecar-te d'un somni també, i de dir, ostres, tinc uns acords, tinc una cançó, i poden ser les dues, les tres de la matinada, estar en un tren, parar el cotxe en un dels costats, i cantar-la al mòbil, per almenys perquè quedi que recorda, encara rai, que vas tenir l'oportunitat, i de tenir-la gairebé sencera. S'ha de matisar, perquè si algú, un nen està escoltant,
Això no va així. Tu treballes tota la vida, llegeixes, et formes, fas crítica social, etcètera, tens pensaments, participes en discussions, i quan tu has fet tota aquesta feina, a vegades...
Sí, sí, sí. A vegades passen aquestes coses, però sense l'altre, això no passa. No és allò de cop i volta, ai, ara m'ho vull dedicar al món de la música i aquesta és la meva primera cançó. Feina, a treballar. També podia ser, però, clar, aquella primera cançó ha de venir acompanyada, com dius tu, Hugo, de moltes més i de molt de picar pedra. Si t'hi fixes, hi ha una frase a la cançó que diu treballar la llibertat. La llibertat s'ha de treballar. No és una cosa que ens ve...
Mira, té. Té una papallona, té la llibertat, té un colom, té un colom que és la teva llibertat. Jo soc la meva filla i dic, jo no sé si soc lliure, jo vull ser lliure.
I treballo cada dia per això, perquè no m'enganyin, llegeixo, em formo, perquè avui el meu objectiu és arribar a ser lliure. És un objectiu, no un fet. I del que tu t'arribi, que algunes vegades és el que t'empapis i després preguntis. No et quedis només amb el que t'arriba, perquè el que t'arriba pot ser una certa realitat, però no serà la teva realitat en aquell moment. Si no preguntes, no coneixes. Correcte.
Tot això i molt més aquest diumenge, dintre de la capsa de música, amb daurats, i després cap on marxem. Quina és la propera cita que tenim amb vosaltres, si es pot dir? No ho sabem. Ens hauríem de posar a gravar temes i preparar un disc. Quan digueu alguna coseta ja sabeu, no? Tarragona Ràdio, Avinguda Roma, 5B...
Si hi ha algun productor que hagi vist en nosaltres i ens estigui escoltant, endavant. No se sap mai, eh? Endavant. Les portes estan aquí obertes. Mira, el que truquin, que entrin. Això sí, no ens truqueu ara al telèfon. Al telèfon no ens truqueu perquè no us puc agafar perquè ara estic parlant. No arribem, no arribem al temps.
Doncs Hugo, Mario, que no sé per què t'ha canviat el nom. Gràcies per aquesta estoneta de ràdio. Moltes gràcies a tu. Qualsevol cosa que tingueu, aquí us espero. Moltes gràcies. Fins aviat. Adéu.
Tots tenen un botó per apagar-ho tot. Rodons quadrats s'enfonsen fàcilment. Amagats sovint perquè no els veiem.
Hem d'estar distrets sense canviar res. I ho sé. Sé que està a les meves mans. Ho podem compartir tot. I al final...
Només la merda compartim. Salvarem els nostres fills d'aquest món que hem pervertit. Hem de tornar a mirar amunt
Pulsaré aquest botó. La postveritat s'acaba aquí. L'enfonsaré fins al final. No hi ha res a compartir.
Més que prem aquest botó. Prem aquest botó.