Me acordé también de mi padre reciclando patillas de gafas antiguas. Diréis, éramos pobres. No, éramos ecologistas. Por eso esta canción se llama No soy un moderno. Tengo un bote con azucarillos de los bares y reciclo los tarros de cristal. Colmenas de hoja lata en mi silencio retratan a un niño de un planeta marginal.
Guardo sin recato las cajas de zapatos con tesoros de un bobo Alibaba. Pinto desconchones y amarro los faldones de un coche más viejo que vintage. Duerman calcetines con las gomas derrotadas, mis almohadas no valen para soñar. Farolas apuñalan la madera en mis ventanas con falsas mañanas.
No tengo glamour, no soy un moderno, no tengo tatuajes con mensajes eternos. No cargo mis tristezas en monopatín y he perdido el jack ahogado en un gino. No tengo glamour, no soy un moderno, no tengo tatuajes con mensajes eternos. Dime por qué tú, belleza sin tiempo, amas a este carca de verso en pecho.
Guardo en los bolsillos, servilletas y palillos, pido un tupper para las obras del bar. Hago sentadillas con shorts del mercadillo que marcan este paso vulgar. Cubro mis pudores con las sábanas baratas que se atan a tus muslos a la mar. Lloro con los besos de las telenovelas y ardo con las velas.
La gente de aquí de la derecha
Ahora vamos a intentar hacerlo todos juntos, ¿vale? Si hay alguien que le han sonado las dos voces iguales, que no cante, ¿vale? ¡No soy un moderno! ¡La última, vosotros solos!
Doncs així, sencereta, sencereta, aquest no sigui moderno, que des del passat divendres tenim l'oportunitat d'escoltar des d'aquell directe al Teatre Tarragona. Paco i la Luna, hola, què tal, bona tarda. Hola, bona tarda. Se m'està posant la pell de gallina escoltant aquest no sigui moderno. Tinc unes ganes de tenir sencer, si pot ser de nou, el que va passar al Teatre Tarragona. Ja no dic al concert, però és que van passar més coses del concert en si, eh?
Sí, va ser un dia impressionant. Jo vaig estar dos dies després emocionant. Va ser impressionant. Explica'm una cosa, perquè sé que ho vam parlar just abans al concert, de tota la feinada que portava aquell concert. Quan estàs allà te n'adones que tot el que em vas dir era veritat. Perquè tant les projeccions que hi havia, la forma a l'hora d'explicar, els convidats que van passar per sobre l'escenari...
Va ser rodoníssim, i fins i tot crec que et vaig dir, ja una vegada que es va acabar el concert, crec que vaig comentar, podria haver durat tres hores més, per favor? Ens vam quedar tots amb un caramelet? Això va ser el que... M'ha passat amb moltes persones, em van dir. Però què ha passat? Que ha sigut molt curt, dic, curt, hem estat dues hores i mitja, no? I clar, com que l'última vegada que havia anat al teatre, m'hi ha passat dues hores i pico, dic,
dues hores dic, no vull, no vull que passi, no? I no va passar, hora i mitja, i vam acabar, i després totem s'ha queixat, dic, ja no em serveix. Volem més, volem més, no et preocupis, us passo el vídeo, i acabem abans. I era que va ser per això, perquè van passar moltes coses, van haver-hi audiovisuals, col·laboracions, monòlegs, cançons...
crec que va ser un espectacle molt interessant. En què m'ha va encantar i m'ha va sorprendre molt la safata, eh? També, també. Home, i la complícia...
Era la filla del trompetista, que és actriu, i ho va fer i ho va fer molt bé. I a més a més aquest salt que m'has d'ensenyar, Paco, alguna vegada com ho has fet, precisament obrint portes et pots estar de casa teva al teatre directament. Absolutament. No expliquem què va passar per si de cas, eh?
No, no, pot ser espòiler. Sí? Encara ho podeu portar a altres teatres. Tot això a sobre d'uns altres escenaris podria ser. Per això no m'he atrevit, eh? Bueno, és que estem el dia 27 de febrer a Salou. Veus? Al teatre de Salou, sí que sí. No podem fer espòilers, perquè si no ho desvetlem tot i...
Exacte. El que passa és que aquesta part va ser pel Teatre de Tarragona. Ah, d'acord. Però va quedar molt xulo, eh? Sí, sí, sí. Supercontent. I després, una altra de les coses, Paco, després ja entrarem amb el, no sé jo, Moderno, amb aquesta cançó. La complicitat que tens amb en Juan Ton, l'equilibrista... Sí. Què màquina és Juan Ton, l'equilibrista? Sí, sí. Jo tinc la sort que porto tants anys treballant que m'he guanyat com el dret de treballar amb els meus amics, no?
Per què? Perquè els meus amics tenen un talent impressionant i el Juan Ton és excepcional. És una persona que, a més de ser un músic tremendo, tenim una connexió a l'escenari, amb la comèdia. Jo li dic una cosa amb l'altre i ja no sabem què pot passar per dir d'aquí. A més, a més, va haver-hi moments que era allò que es diu surrealista. A veure cap a on acaben aquests dos. Perquè tu te ficaves amb ell, ell se ficava amb tu i al final és allò de, bueno, pongamos pat, pongamos pat, que al final nos vamos a la guerra.
És que nosaltres ens sorprenem i tot en directe, perquè hi ha una part que és guionada, però l'altra dic, a veure què dirà, quina borrada dirà aquesta persona ara. I llavors jo li contesto i ja està. No, no, va quedar molt, però que molt divertit, eh? El podrem tenir sencer? A veure, ara sé que ens has donat aquesta primera peça del que va ser el Teatre Tarragona, del que vam poder veure sobre de l'escenari, amb aquest No soy un moderno...
Tenim ja les properes dates de sortida de les properes cançons? O el vídeo, potser? Sí, jo aniré 30 cançons perquè tot és un procés que s'ha de fer la mescla, s'ha de masteritzar, s'ha de distribuir, o sigui que cada cançó té un tràmit. Un tràmit, clar, clar. Però al YouTube sí que aniré a posar els vídeos, també sencers, perquè també la cançó no està sencer tot el que va passar amb el públic, perquè era una interacció com el públic cantava...
I això al YouTube sí que estarà. El YouTube estarà perquè estarà amb vídeo i amb àudio, tema per tema. I després algun dia jo crec que sí que pujarem tot el concert, sencer. Però de moment, cançó per cançó seguríssim. D'acord. Ui, quines ganes, eh? Bueno, ja venirem parlant i aniràs dient. Parla'm d'Este no soy un moderno, que a més és una d'aquelles cançons que ens va sorprendre, com ahir que hi havia a tots. Ens vas posar a prova.
Aquella cançó, jo l'explicava, és una realitat, això, que suposo que ens passa molt. Jo obro un dia els calaixos de les portes de la meva cuina i veig que hi ha un de pots, però buit, sense res. No tenien...
ni tomàquet ni res, simplement jo neteixo els pots i els guardo i es queden allà, no? I clar, dic, aquí hi ha una cançó, aquí hi ha una cançó. I evidentment vaig pensar en la meva fantesa, la meva mare, que sempre guardava els pots, però clar, ella feia coses, jo no faig res. Home, tens aire? Aire de pa con la luna.
Eh, que hi ha gent que està venent aire del desert de no sé què i posa una mica de sorra perquè pensin que és d'allà, eh? Mira, és una bona idea, això sí, hauria de ser un aire ja de quan... Compte amb els aires, compte, depèn de qui... Compte, que pots una mica perillós, depèn de l'aire... Hi ha o de sovac, que aquest és un aire de nits que millor que no...
Els cantants, els aires que tenim, són tots nets i bonics. Ah, molt bé, molt bé. No sé si acaba de creure't, eh, Paco? No sé, no sé. Doncs mira, és una bona idea. Alguna cosa hauré de fer, perquè ara ja tinc més pots i de moment he fet una cançó, des d'un moderno, perquè...
Perquè és veritat, però ja està bé, o sigui, guardo els sucres, aquests que et donen els bars, ho guardes tot, i jo també, no ho sé, jo penso en el meu passat, quan jo era jove, doncs, bueno, quan era un nen, doncs, bueno, en una família modesta, en la qual, no ho sé, sempre intentaves guardar-lo tot, estalviar, i tal, i aquestes coses et queden al cap, no?, estàs programat per aquestes coses.
Em passa, eh, Paco? Em passa també, amb el de la sucre, ja t'he dit que ara que a casa meva tenim un potent ple de sucres, d'aquests que encara no s'han obert, i que a més a més el paper, quan no el toques, es queda una mica així com ha tocat, que com l'agafis, potser se t'estripa les mans, eh, del castellà. És que m'ha surt la paraula en castellà, però no en català.
Como regunyio, me surt. Regunyio. Regunyit. Regunyit. No sé si existeix això. No ho crec, eh? Mira, de vegades et sorprèn amb moltes paraules, eh? La buscarem. Regunyio. Però és que me surt així amb el toc d'Andalusia.
És que hi ha paraules que, igual que hi ha paraules que, clar, de vandalús i tal, igual hi ha paraules en català que et passa al contrari, que no hi ha de cap manera. A mi em passa, de vegades. Que no hi ha la paraula que ho describeix literalment, però bueno, que s'apropa, que s'apropa, si és veritat. I aquest No soy un moderno, quant fa que la vas fer? Quant fa que la tenies? Molt poc. Sí? Molt poc, és de les últimes cançons que he fet. Jo vaig fer un mes abans d'anar al teatre.
I perquè, no sé, era una cosa que últimament em preocupava molt. Aquesta intentava desprogramar-me, no?, com de coses de la meva infantesa, de coses que no són meves, no? Però dic, mira, aquesta no està malament, la de estar via i guardar coses i tal, no? Però en realitat la cançó parla de coses més profundes, no?, d'aquesta programació que tenim des de petits i de coses que ja no són nostres i que ja no serveixen per res, però encara les tenim al cap, no? I...
Vaig a fer una llista de coses que guardo de la infantesa i és aquesta cançó. T'he de dir una cosa. La paraula sí que podria ser si soy un moderno. Si soy un moderno... Ah, bueno, sí, sí. Perquè ara mateix totes les coses que dius són el que es porten. L'ecologisme, mirar la natura... Exacte. Abans era ser cutre. Ara aquestes coses ja comencen a tenir un sentit. És una miqueta ser xic, no?
Clar, jo compro unes sabates i la caixa... La capsa de les sabates jo no soc capaç de llançar-la, però és que... No, és que alguna cosa te n'hi va. Sí, sí, i en algun moment sortirà alguna cosa per poder guardar-la. Ficaré una etiqueta aquí, guardaré coses a dintre i no sé què...
I això ara és modern, també, perquè són capsares reciclades, no? Igual que passa amb la roba, que la roba, al final, uns pantalons texans es converteixen en un bolso, o es converteixen en una faldilla, o una armilla, al buscar la cultura, precisament, del no llançar. Sí, sí, sí. Jo tinc pantalons de quan tenia 15 anys, eh? Mira, doncs ho estic mirant ara, que tinc el calaix obert. Qui dius? I, clar, ja no em vols poder ficar mai més a la meva vida, però tinc l'esperança, no?
És una talla 24. No, Paco, no. En aquell moment... Moriré, moriré. No, home, no. Home, t'imagines que tu arribes a posar. Jo vull foto, eh? Volem la foto. Ho intentaré. Saps què me recordava aquesta cançó de Que soy un moderno? Dient les coses com ho dius d'aquesta manera, el de Agua passada. Te'n recordes d'ella?
Sí, és una... És una... Agua passada més moderna, no? Sí, la idea seria aquesta, mira. A veure, a veure, que la recordem. Que ara ja quant fa que no l'has escoltat aquesta, canso tu? Uf, és que té molts anys, eh? Té 20 i pico d'anys. Jo posaria una miqueta més, potser i tot, eh? 2003. Correcte, sí, sí, sí.
És el 23 anys, eh? Sí, sí, sí. Guana, guana, eh? I les coses seguixen passades de moda, igual. Bueno... Enrique ya n'ha vuelto otra vez. Jo crec que, mira, ara estic analitzant-me i estic veient que tinc moltes cançons de coses passades de moda. Hi ha una altra que diu La Rinyonera. Veus? Veus?
Però això no és tan dolent. Aquesta ve una miqueta d'enyorança. Quan anomenem coses que ens han passat i ho fem amb carinyo, és com una espècie d'enyorança. I fins i tot de dir que jo he tingut l'oportunitat de viure tot això i estar descobrint en molts altres ulls i orelles coses que potser ja ni saben. Sí, sí, total. A més, també en el meu cas és normal, perquè jo faig servir coses...
per parlar de coses importants, no? Llavors, és normal que surtin coses passades de moda, coses noves, coses... Sí, diferents ingredients i coses. A més, que té una nova dia, tu, que... Quants anys després, hem comentat abans, Sabrina torna una altra vegada, vas tornar una altra vegada a la palestra. Sí. I li vas fer homenatge amb el tant... X anys al boi-boi-boi i... Sí, sí, sí, sí.
Jo fa tres anys, una cosa que crec que no he explicat mai, he estat treballant una pel·li sobre Sabrina. El que passa és que es va quedar, bueno, amb aquesta pel·lina meva de guionista, hi ha moltes coses en què treballo, però després no surten. I vam treballar en una pel·lícula de Sabrina, que seria Lucky for Sabrina, i era molt interessant.
Sí, sí, fa com tres anys. Mira, potser algun dia la reprenem, no sé si en tiren alguna cosa. Però una pregunta, això va ser només un projecte, perquè m'estàs dient, no? No va acabar de quallar i aquestes coses de la vida.
A veure, jo quan treballo com a guionista, clar, m'encarreguen una pel·lícula, però després han d'aconseguir els diners per la pel·lícula. I això és fort, perquè han de mobilitzar diners privats, públics, moltes coses. Llavors, els guionistes són els primers que cobrem, però no vol dir que aquesta pel·lícula hagi de sortir. Jo potser he escrit, no sé, 17 o 18 pel·lícules, i n'han sortit 3.
Quina llàstima, eh? Molt malament, però jo crec que ho hauria petat, eh? Perquè, a més a més, en Sabrina va ser una d'aquelles top en el seu moment. Va ser un referent. La pobra xiqueta va ser una cosa involuntària en aquell moment. Sí. No? Perquè va haver-hi un pit que va ser... que se li va escapar d'allà on havia d'estar. Sí, sí.
I mira, hi ha una notícia dolenta de fa poc que es veu, però bueno, es veu que... Em sembla que estava recuperant, que va tenir un càncer de pit. Ostres, pobreta. Ah, doncs no ho sabia, no? Sí, sí, sí. Però em sembla que bé. Va, va, va. Perfecte. No he mirat últimament les notícies. Ho vaig mirar en aquella època perquè estàvem treballant en la pel·lícula i va ser quan ja estàvem acabant...
Estan sentint la notícia. Canvia la història, també, que estaven escrivint. I tant, i tant, i tant. A més a més, t'ha passat moltes vegades haver de canviar molt sovint el guió d'alguna història que heu fet? O que has fet, Baco? Moltíssimes, moltíssimes. Pensa que els violistes sempre estem condicionats als pressupostos. I a mi m'ha passat... Jo estava, per exemple, en una pel·li que em diuen, no, ara... Chile entra a la pel·lícula i posa 200.000 euros per la pel·lícula. Has de posar alguna cosa de Chile a la pel·lícula.
I la pel·lícula ja acabada, no? I dius, què faig? I clar, després vaig fer que el protagonista somiava amb Pablo Neruda. Ah, bueno, amb la manera que... Exacte, i vaig trobar una cosa molt bonica, que era la mort del protagonista en comptes de ser a l'hospital, era en un bar, amb Pablo Neruda, que el bar esquerre va buit, i Pablo Neruda li deia, has de marxar. No, no vull marxar si has de marxar, no? I era una...
I es va convertir en una mort superpoètica, no? De vegades també aquestes coses es condicionen, però per bé. I això passa moltíssim, moltíssim. Una altra pel·lícula que a Alemanya ha ficat de diners...
Vaig ficar una conversa telefònica i un de Berlín, això passa, això paga cada dia les pel·lícules. Quin mal de cap, eh? I què sembla que sigui tot tan fàcil? I després, clar, quan arriba el moment, tu tens una pel·lícula de gairebé dues hores o tres hores i clar, et diuen, no, no, ha de ser d'una hora i mitja, retalla, no? Tot el que has posat comença a retallar i que no es noti el llenguatge o la redacció, diguem-ho, així de la pel·lícula.
Totalment. O jo què sé, són 150 localitzacions, deixa-la en 20. Això m'ha passat també. Però no deixis de banda ni Xile, no deixis de banda ni Berlín, no deixis de banda de tota la gent que ha col·laborat i que resulta que una vegada que acaba la pel·lícula dius, però si... Hola? Què ha passat amb aquesta pel·lícula? Si no me la reconec. Absolutament. Per això de vegades veiem coses al cine que són estranyes, no? Jo de vegades com a guionista ho entenc, clar, aquí segur que els hi han dit això, això...
Jo penso en una pel·lícula de Vic y Cristina Barcelona, per exemple, que arriba el Bardem i jo...
Os llevo en mi avión a Burgos. I se'n van a Burgos. I això que pinten la pell i agafar l'avió i anar-te'n a Burgos. Jo, però perquè l'avió havia apagat i he de sortir l'avió sí o sí. Exacte. Més aviat havia de sortir a Burgos, jo crec. Ah, d'acord, d'acord. Però són d'aquelles coses... Algunes vegades hi ha pel·lícules, Paco, i tu que ets lliorista m'ho pots dir, que ho volen explicar tot, tot tant, tant, tant, que dic... Jo penso que la gent som rucs com una sabata.
Perquè clar, ho expliquen tant, és allò de s'aixeca de la tassa del vàter i camina cap al passadís. Ja ho estic veient, no m'ho expliquis. Però bueno, ara és molt pitjor, perquè les directrius, ara pels escriptors de Hollywood, són que han de dir com tres vegades la mateixa idea perquè la gent està amb el mòbil veient les tèl·lis.
Has de mastegar els diàlegs una i una altra vegada, no? Aquí la gent encara no m'ha trobat amb això. Ostres, jo espero que no, eh? Que no vagi cap a aquesta banda i que prefereixo que el mòbil es quedi a casa o a la butxaca o dintre al bolso i la gent pugui virar a la pel·li. Que si no... Què t'assembla la falera? Ara ja que estem ficats, què t'assembla la falera que hi ha per als Bridgetron?
Els has pogut veure? Els Bridgerton? No, no. Ah, doncs te'n recomano, quarta temporada ja de Bridgerton. Ah, vale, vale, doncs mira, ho veuré. És d'època, eh? Estic treballant i estic una mica fora d'aquestes coses. Doncs ja t'ho dic, és d'època i és una família, té molts germans, no veien la tele en aquell moment, no tenien mòbil, és el que passa. Ja ho miraràs, ja m'explicaràs si has pogut veure-ho i si t'ha agradat, eh?
Ah, molt bé. I hauríem de fer un especial cine. Sí. Tornem cap a... Ja t'has preparada la propera cançó? Tornem una altra vegada cap al Teatre Tarragona, cap a... No sé, un modern primer senzill, el següent, Quim. A veure, Paco.
El següent era la batxata. La batxata. Què dius? Sí, sí. Vaig fer una batxata amb el nínio de la hipoteca, col·laborant, i va quedar molt xula, i he pensat, aquesta és la següent. Que aquesta és una altra. Quants amics es van quedar a la porta? Perquè, Déu-n'hi-do, era d'amics que també tenies per allà, eh? Que podien haver sortit. Sí, sí, sí. Estava ple el teatre d'amics. Mira, el Joanet, per exemple, i passa que estava tot ja tan...
T'han encaixat tot que... I a més a més tenies per allà humoristes, bons amics teus, que et van acompanyar, que m'imagino que has conegut en el teu tram de València. Sí, bueno, jo tinc en Mariano i Comito Borromeo, que els vaig conèixer quan escrivia a televisió, vaig escriure per ells i col·laborar amb ells. Tenies també per allà el Miquel Herzog.
Un Eurovisiu. Sí, sí, i tens uns fills que ho estan petant, tant l'Ivan com el Miquel Herzog Jr., que estan a la tele. Sí, sí, sí. Estan molt forts. Mira, l'Ivan li volia dir que volia col·laborar al Teatre Salou, però està fora, està a l'estació on fan...
Està a tope, està a tope. I bueno, quan estiguis per la zona de Cabrils, ja els hi dius, família Herzog, a l'escenari, que pugin tots. Sí, jo m'ho trobo sempre, sempre els veiem amb el Miquel Pare, també ens veiem molt. Sí, sí, sí. Que canya, que canya. Fem un cop de mà, o sigui que... Recorda'ns de nou una altra vegada, quan et podem veure a Salou?
El dia 27 de febrer. Val, 27 de febrer. Va solament amb invitació, o sigui, m'han anat d'escriure un correu a Paco en la luna roba, Management... Com era? Management a luna roba, Paco en la luna fumé. Jo passo entrades, qui vulgui. Molt bé. Molt bé, molt bé. O sigui que tenen l'oportunitat de fer-ho només per aquí, eh? Recordem que serà només per aquí. 27, que és divendres...
Exacte, a les 8. A les 8 de la tarda. Molt bé, molt bé. Amb la banda... Estarà molt bé. Que guai, que guai. Doncs Paco, tornem a parlar d'aquell moment? O quan es tregui o quan surti aquesta nova bachata?
I així podem tornar a parlar, així et sembla? Sí. Que vulgui, la sentim junts, a veure, l'escoltem junts. Vinga, va, fem música. Fa que la luna... No me'n recordo ni de la meva idea. És que us va quedar tan rodona. I també, és que clar, tots els convidats que van pujar sobre l'escenari, és que va ser xulíssim. Bueno, que tinc ganes de veure-ho sense una altra vegada tot.
Molt bé, molt bé, Silvia. I Paco, que t'espero a la propera, eh? Molt bé. Gràcies. Igualment. Adéu, adéu.
Gritos de ciudad No tengo glamour, no soy un moderno No tengo tatuajes con mensajes eternos No cargo mis tristezas en monopatín Y he perdido el ya, ahogado en un chino No tengo glamour, no soy un moderno No tengo tatuajes con mensajes eternos Dime por qué tú, belleza sin tiempo Amas a este carca de verso en pecho
Bona nit.
No tengo glamour, no soy un moderno, no tengo tatuajes con mensajes eternos. Yo cargo mis tristezas en monopatín y he perdido el yang ahogado en un gym. No, no tengo glamour, no soy un moderno, no tengo tatuajes con mensajes eternos. Dime por qué tú belleza sin tiempo amas a este carca de verso en pecho. La gente de aquí de la derecha
Ahora vamos a intentar hacerlo todos juntos, ¿vale? Si hay alguien que le han sonado las dos voces iguales, que no cante, ¿vale? La última, vosotros solos.