Obro els ulls, agafo aire, avui noto diferent. La mirada d'un Guevara, immortal a la paret. Semblava que el mes de juliol mai no arribaria. I que les coses mai canvien, però sempre hi ha un primer dia. Doncs vinga, aquest és la sintonia que ens apropa al retrovisor musical d'avui.
I a veure què és el que ens ha portat el Jordi Sogranyes. Ja te puc anunciar que sentirem el Tomeu Penya, el Shake i... A l'últim, t'esperes. Vinga, t'esperes una miqueta i així les brillaràs i sabràs qui és amb nosaltres. Ho farem plegats. Vinga, salve.
De primer, saludem-lo, no? Jordi Sobranyes, hola, hola, hola. Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Doncs molt bé, i tu com estàs? Jo, bé, gràcies. M'alegro moltíssim, vinga, va. Iniciant el mes de favorer, el segon mes de l'any 26. Ja ens queda menys per acabar.
En el retrovisor musical número 304 començarem parlant de les festes desenals de la Candela de Valls de l'any 91. Que maco, sí. Si la setmana passada ja parlàvem del triple concert amb Sanctaret Pixa Mandúrries i l'exembusto al pavelló Joan Avellar,
Ara fa 35 anys, avui parlarem del Tomeu Penya, el qual, tal dia com avui, d'aquell llunyà any 1991, el 2 de febrer, va actuar al local de la Colla Vella per presentar el disc Els Cors Ferits.
La camamilla era un cop de terri, no? Era terri, eh? És que jo no he mirat mai prim. Sempre m'ha agradat molt el veure, m'ha agradat molt la marxa, m'ha agradat molt la diversió. Avui avalls amb el temps en contra i no semblava, no? Tanta gent. No, és que jo, la veritat és que quan hi hagués d'aquesta tempesta que feia per de fora, he dit...
però simplement fareu-ne tu això per 12 anys de persones, perquè és molt difícil, no, que això. Però després, quan he sortit l'escenari, he dit, ja, salvàstia. I, a més a més, hi havia actes paral·lels. Hi havia altres coses, sí. I què deia, el Poblí? El Poblí va molt, molt correcte.
Camines per serena amb aquest manet jo d'anca. El dimoni se remane jo amb la lleure de panxa. Perquè si me jet d'esquena se com aixeca una blanca. Ne va pareix que toca el dimoni de jo.
Fins demà!
M'ha pensat, Magdalena, que t'ho ha dit moltes vegades, que si tu no vas de veure, jo em du moltes amagades, quan se m'impla que ella vena, si no m'ençara que vades.
Què? On està el dimoni? A Mallorca, a Montumeu Penya. Sí, sí.
Vinga, anem a la propera píndola. Jordi, que ens portes? Molts més anys cap aquí, el 2 de febrer de l'any 2013. Fa 13 anys, justament, l'embalat de Montbrió del camp va acollir un concert amb les formacions Xup Xup
Segona mà i Sheik. El Sheik, a banda de presentar l'espectacle Somriu, també va fer debutar a Laitor Cugat, el que esdevindria el seu nou cantant rellevant el Joan Farnós. La simpatia i un sorris
Tinc les soles gastades de tant caminar per pobles d'exerts que han quedat oblidats, només nens i juguem quan el sol se'n va. He recollit somriures que estaven perduts, en guardo de grans i també de menuts, sempre que em demanis em tindré a punt. Agafant un que s'obri una estrella de llum, que cregin de cop totes les tristos i t'omplits de vida i colors.
Agafan un, que só hi un esclatxa de llum, que cremint de coptotes vestits dos, i d'ombrint de vida i color.
Muntanyes pelades pel fred de d'hivern, trianyes que flote d'entremig el gel, la nit de foscoja ens inunda la por.
És moment de somriure a la gent que estimem, a la que està lluny i que no coneixem, que flori una brot d'il·lusió, que bategui el canvi de guió. Agafa-nos, que s'obri una esletxa de llum, que cremin de cop totes les tristos i d'omblis de vida i colors. Agafa-nos, que s'obri una esletxa de llum, que cremin de cop totes les tristos i d'omblis de vida i colors.
I anem a la nostra darrera pícdola musical i ho fem amb ens... Jordi, digues. I per anar acabant... Sí, no. Parlem del cantautor Sergi Carbonell, el que va ser guitarrista i compositor dels Xarango. Xarango. Sergi, ahir diumenge, va passar per la tronada de Reus, el nou local social de l'associació Anímet, impulsora del Reus Cultura Contemporània. Sí.
Fins la setmana que ve, Sílvia, i oïdors d'Alfans de Tarragona i del Ja Tardes Cap de Setmana. Adéu. Adéu, adéu. I els neons i juganets que van baixant a la cintura, mentre s'escava un petó a la comissura, que acollarem al Salael.
El jardí de les galicis, de passites cosides, de roses i esglosets.
Amb tu emprendrem que la bondat és l'essència i ens cal recordar l'absoluta urgència. Avui farem l'amor per contrair aquest sistema obrant pel cor com acte de dissidència. Ja et cuidaré
Quina rombeta més bona, Sergi Carbonell. I fins aquí el nostre retrovisor musical. Però el programa continua. No marxem.
Mi romba. Olé! Mi romba. Olé! Mi romba.