No puc callar el meu agraïment pel que tu fas, mentre la teua generositat no calla pas. No puc callar les teues obres perquè les he vistes, seria un lladre dels teus regals propis d'artistes. Qui està agraït?
proclamaré que em fas mercè. I està agraït, ho ha de dir, dies i dies proclamaré que em fas mercè. Estic content per tot el que em donares, t'ho agrairé mentre visques.
i quan em more tu agrairà els meus ossos a la tomba.
Apunta, apunta. Serà la cripta ermita de Cambrils aquest diumenge, dia 16 de novembre, a les 7 de la tarda. Tindrem l'oportunitat de gaudir d'aquesta veu que sona. Ell és l'Arturo Gaia.
I ens diuen des del Festival Exils, que arriba pressament a Cambrils amb la seva gira homenatge a Ovidi Montlló per commemorar el 30è aniversari de la seva mort, sota el títol de part dels bons. Amb guitarra i contraball, si no continuo perquè tinc l'Arturo al telèfon, millor que m'ho expliqui ell. Arturo, bona tarda i benvingut.
Bona tarda, Silvia. Ara estava sent conscient que... Home, i tant. Ara estava sent conscient que, més d'haver començat amb aquesta, el teu darrer treball geogràfic, podia haver anat una miqueta més enllà, on l'any 2011, més o menys, va sortir un disc que es deia Gràcies, Ovidi. Sí, sí, sí. Aquí podíem haver començat tan bé, no? Hauria estat tan bé bé.
Però bé, mai és tard. Bueno, allí és on va començar tot això, no?, en aquell treball discogràfic, que vaig ser justament per això que en diem de la memòria, no?, que parlem tant bé que cal fer memòria històrica i també en l'àmbit de la cultura i la cançó cal fer-la. Sí, i tant. Perquè fa...
Fa 15 anys, a l'Ovidi, disortadament, no se'l coneixia tant, ni se'l recordava tant com se'l recorda ara. I bé, va ser quasi un sentiment que teníem gent amb els meus companys, que se'l van tirar endavant d'aquell disc, en què sepegui feien per copieta en aquell temps.
I era aquesta idea de dir com pot ser que la gent no tinga present o no recordi una figura tan important en la cançó en català. I quan va iniciar-se? Aquest esporneta va sortir ja fa, que dèiem, l'any 2011, però potser va venir abans.
Però has tornat a reprendre de nou aquest camí? En guany es compleix l'aniversari, precisament, de la seva mort, perquè va ser el 10 de març del 95. Arran d'això, potser, per dir, ostres, anem a revifar una altra vegada, no volem que quedi a l'oblit? No, res d'això. Nosaltres a l'oblidi ho portem sempre a l'equipatge. Sempre, de cap, de cap. La idea era aquesta. El que passa que, bueno, tu ja saps que...
Al nostre país, hi ha molts altres llocs, a la gent li agrada molt el dels aniversaris. Sí, jo estava pensant per això. I ara que són 30 anys de la mort de l'Ovidi, la gent se'n recorda més. Però nosaltres, des que vam fer aquell treball, des que el vam iniciar, de fet, aquesta era la idea i una de les coses que vam fer va ser...
anar al COI, viatjar al COI, vam estar uns dies allà, coneixent l'entorn de l'Ovidi, parlant amb la seva família, amb els amics... I la idea que els va enviar era precisament aquesta, que volem portar l'Ovidi a l'equipatge i fer-lo arribar allà on sigui necessari. Fins i tot mos van...
Vam estar a casa d'un dels seus millors amics, el pintor Antoni Miró. Inclús m'han proposat de gravar algunes de les cançons que l'Ovidi no va arribar a gravar. Mira, t'ho anava a preguntar. Vau descobrir segurament que moltes coses que estaven allà i fins i tot en algun calaix. Sí, sí, cançons com l'art de Sant Martí o Berigut.
que va ser una oportunitat molt bonica de recuperar-les. Les vam gravar fins i tot amb l'acompanyament del Toti Soler, que era el company guitarrista de tota la vida de l'Ovidi. I des d'aquell any que jo porto sempre l'Ovidi, el que passa que en guany són els 30 anys de la seva mort, de les seues vacances, tal com ell dia la seva mort,
I, bueno, han fet una xiga especial, però, bueno, que ja et dic... Sempre el porteu amb vosaltres. Sí, sí, sí. Estan vigent el seu missatge i les seues cançonetes que sempre les portem. I quan hi ha algun institut, sobretot gent jove, perquè... Importantíssim, això, eh? Importantíssim.
La gent jove no sol anar a veure com cantar l'obidi a les xarxes, a Spotify, a YouTube. No, la gent jove a l'obidi se'l ha de trobar. Era una manera d'intentar que se'l trobés, que se'l trobés la gent en un petit concert, a un cafè, a una biblioteca, a un institut.
I com responien? Perquè clar, jo ara tinc a la ment aquesta jovenalla que surt, que només juga als videojocs, el que deies tu, que a YouTube i que hi ball de Reels i que estan en aquest origen que gairebé els estem ofegant o s'estan autoofegant en aquestes coses i trobar aquesta pau de les cançons de l'Ovidi i tantes veritats diferents, de quina manera s'ho prenenien?
Clar, la gent jove, la primera impressió que tenia, jo recordo quan nosaltres vam començar aquest treball, era, em diuen, però d'on heu tret aquestes cançons, no? No semblen ni de veritat, no? Com si fos una descoberta, no? Perquè, evidentment, són unes cançons que arriben al cor.
Esta era la sensació... De vegades, la gent jove, el problema que hi ha és que no és de la gent jove, sinó és nostre, que no treballem d'una manera continuada, la nostra sèrie no treballa d'una manera continuada, aquesta memòria, explicar a la gent què passava, quina és...
Quines coses... La cultura dels darrers anys està pràcticament amagada, no? Sí, és una llàstima. Sentim enquestes que diuen que és bastant endignant, no? Enquestes que...
aquests últims dies, no? Que si un tant percent important dels joves de Catalunya els seria igual que hi hagués una dictadura com una democràcia. Això no és culpa. Això no és culpa de la gent jove. Això és culpa nostra. I a més a més amb una idealització que han fet d'una cosa que no és veritat i que ningú li ha dit que no és veritat, perquè a més a més no li pots dir de quina manera. És que...
És que és tan complicat ara mateix. Però bé, que està la història, per no tornar-la a repetir, i que poden llegir, poden escoltar cançons que precisament ens parlen d'aquells moments tan durs. I que aquells sí que són veritat, aquelles coses que es diuen a través d'aquests temes. Clar, cançons que ens parlen d'un temps...
En el seu moment ja tenia un disc crònic d'un temps, i avui ho continuen sent. A més, són cançons que arriben molt, que comuniquen, que tenen ironia, que són fins a cert punt divertides.
I clar, et toquen la fibra d'una manera molt directa. Mira, estàvem sentint fa un moment de fons que l'agafarem per acabar l'entrevista, que és la de M'aclama tu, que són aquelles cançons que jo crec que et posen la pell de gallina de principi a fi per la declaració d'intencions que té aquesta cançó. Ara tenim la Feira Feroja, que també ens acompanya, que tenim... Jo crec que escoltant aquest disc ens farem una idea de com anirà el concert
Arturo? Sí, jo crec que sí. Nosaltres en el concert el que intentem, el que intento fer és que la gent s'apropi al que era l'Ovidi. Per tant, evidentment l'Ovidi és inimitable i és molt difícil posar-se en la seva figura, però d'una manera, de la manera més humil que...
que sabem, intentem que la gent conegui què feia l'Ovidi. Per això el concert en guitarra contra baix, en una instrumentació i una escenificació molt senzilla, evocant el que ell feia. I a més a més, a nivell de repertori, ha intentat agafar tres de les seues particularitats, de les seues aportacions més importants a la cançó, no?
Una, el seu poder comunicatiu, les cançons més de lluita, la ironia per reflectir la crònica d'un temps.
les seues aportacions, perquè va ser dels primers en introduir gèneres de música d'arreu, dins de la cançó en català, tot això que avui en dia en parlem de música folk, folk català, tradicionàries, ell va ser dels primers en introduir-ho al món de la cançó social, i després la poesia, o sigui, no oblidem la vessant d'Eu i de Mallorca com un dels...
dels principals culpables en què nosaltres coneguem alguns dels nostres grans poetes. Ho dic perquè el que parlaves del McLane a tu, com Vicent Andrés Estellers, Joan Salvatge Passeig, Josep Maria de Sagarra, Salvaro Espriu.
O sigui, ho hauríem de tenir tots ja a la memòria, eh? Com una cosa que ja et surtis sola, eh? Hauria de ser-ho, hauria de ser-hi. Però, Arturo, jo sé que de cara a la setmana vinent... Ara feia un petit kitkat, eh? És que algú m'ha xivat que de cara a la setmana vinent hi seràs per Tarragona. Ja que estàs per aquí, ja et quedes una estoneta més perquè es veu que estàs fent memòria o història. Què estàs fent? Sí, bueno, estic presentant... Ara he fet un guinyo, eh?
Vinc presentant un llibre, un llibre que és precisament així. Estic fent història. Relats íntims de memòria del crepuscle del segle XX. Sí, a base d'explicar coses. Un dia te vas trobant cada vegada més, no? Suposo que és una cosa que ve en l'edat.
Te vas explicant coses i la gent te va dient, això per què no ho escrius, no? Això ho hauries d'escriure. Llavors, un dia em vaig sentir molt motivat a fer un exercici de memòria, perquè jo no he fet mai un dietari ni m'apunto mai les coses, soc molt desordenat, però m'he obligat a fer un exercici de memòria i a ordenar records, no?
ordenar records i records personals que escrivia en forma de relats breus i que llavors, a mesura que anava escrivint, pensava, ostres, això no s'ha escrit mai, no? Per tant, d'aquí ve aquest sentiment de potser estic fent història escrivint això i això és el que estic presentant.
Jo crec que des del minut zero sí que ho estàs fent. Si no, potser la història en general, almenys la teva història, no? Sí, bé, és la... És la més important. És la meva història, bé, concretament el que estic escrivint és la meva història, però sempre he mirat que el que puc escriure o recordar fa referència...
a moments en els que la gent s'hi veu reflectida. Penso que és la meva història personal, però en una projecció col·lectiva que crec que molta gent s'hi veurà identificada. Quants llibres portes ja? Però portes uns quants ja. Bé...
Sí. I m'agrada escriure, sí. Sí. Però he fet uns quants llibres. Bé, he fet un parell de llibres sobre el curs de l'Ebre, que és l'Ebre, un riu que fa pujada, l'Ebre, 50 raons per estimar-lo, i després també he participat en llibres col·lectius, com ara el Brugit, el Brugit de l'Ebre, amb un conte que no sé, que és dir...
Europa i el retorn, el retorn a Creta, i el bou de l'illa, el bou de l'illa, el retorn a Creta. Veus com no me quedava curta, que tens uns quants llibres. Sí, i bueno, els del Quico, el Cel i el Noemut de Ferrenies, que també els he anat escrivint, també són exercicis de memòria. Uau, que meravella. Doncs continua fent aquest exercicis, eh? Deus tenir un musc de cervell, fantàstic, eh?
Home, però ja la setmana vine i et dono una abraçada perquè ens veiem aquí als estudis de Tarragona Ràdio, que ja m'ho han xivat. Sí, sí, sí. I si pot ser abans que ens podem trobar a l'ermita, a la cripta de l'ermita de Cambrils, aquest diumenge, dia 16, a les 7 de la tarda. I com sempre, Arturo Gaia, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies. Gràcies. O fins diumenge o fins dilluns, eh?
Fins diumenge, a la set de la tarda o fins dilluns, crec que cap al migdia. Sí, sí, ve, s'ho veig. Quarts de tres. Estàs superben informada. Sí, és que ja m'han dit, dic, que tens alguna cosa a fer? Dic, no, no, no, que vingui, que vingui. Sí, sí, sí, que sí. No, no, gràcies. Doncs gràcies a tu sempre. Adéu-siau, bona tarda. Adéu-siau.
Invoca un nom o secreta consigna, mare de pols, segresta d'esperança. Mentre el gran foc ur la ferocitat, segueix camins, segueix foscos camins. M'agafa tu el que més estimava i canta el jorn del matí limitat.
El clacamí, el prego en idioma, un alfabet fosforessent de pedres, un alfabet sempre en la clau al pany, el net d'estí, la sendera de llum. Sempre la nit il·luminant el te,
Un vell futur, una augusta contrada. Seràs el rei que fa pujar el pa. Seràs el sol i seràs la collita. Seràs la fe i la medalla oculta.
seràs l'amor i la ferocitat, seràs la clau que obre tots els pares, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confió, l'aurora començarà, seràs forma en escala il·luminada.
seràs l'ocell i seràs la bandera. L'himne fecund del retorn de la pàtria, tot esquinsat de l'emblema que puja, seràs l'ocell i seràs la bandera. Jo pujaré piamente als graons i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retorna bé sempre, jo pujaré piamente als graons. I en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre i en arribar al terme em donaré. El prec dels béns que em retornaves sempre i en arribar al terme em donaré.
el prec dels venys que em retorna de sempre. I en arribar al terme em donaré, el prec dels venys que em retorna de sempre. Música
i en arribar al terme entonaré.
el prec dels vents que em retornaves sempre i en arribar al terme em donaré.
el prec dels vents que em retornaves sempre.