Canou de Palamós, ben mirat que n'és d'hermos, ja fa temps que s'ha callat.
Ja fa temps que em vine al mar. Doncs em va saludar-lo, eh? Mira, mira, mira. Hola, Jordi Freixa, hola, Jordi Català. Hola, els dos. Què tal? Molt bé, i tu? Bé, ara com? No sé si arribaries aquí a la ràdio amb totes les coses que us han arribat a passar aquest cap de setmana i part de la setmana passada, eh? Ha sigut massa, però... Bueno, mai és massa, eh? Eh...
Però com que m'has tentat, doncs ara jo estava cantant el canó de Palomós, mentre arriba el canó de l'arqueològic. Que hem de dir, Jordi, que aquesta cançó l'hem posat, o jo me la vas dir que avui, a partir de fa unes setmanetes, començarem amb aquesta cançó, precisament,
Arran que encara estem de guerra. Encara que diuen que s'ha aturat, que sembla que tot estigui de pau, però que no. Que les notícies que arriben no són massa bones. Perquè s'ha de reconstruir tot allò que han destruït i encara no entren els camions amb ajuda humanitària a la zona de Gaza. I m'imagino que si comencem a aixecar una miqueta la polseguera ens trobarem allà que hi ha de tot encara.
I el Trampes, que està una mica frustrat perquè no li donen el de la pau. Però com li volen donar el de la pau, mira com està la seva gent. Si té tots els seus treballadors, que els ha fotut fora gairebé.
El que saludava, saludava el diré. Doncs això que dèiem. Anem a la música que és la nostra? Vinga. Anem a explicar precisament, abans d'entrar, perquè qualsevol que t'estigui veient veu aquesta gorra que tens i també el fill de la polio, que a veure si potser. El polio final de la polio.
Ara. Ara. El dia 23, el divendres passat, va ser el dia internacional de la pòlio, està quasi erradicada, s'erradica, torna una altra... A ravifar. A ravifar i bé, doncs aleshores l'Ajuntament es va il·luminar de vermell.
I nosaltres, el Rotary Tarragona Tarracogús, vam anar allà i ens vam fer les fotografies per la campanya que portem nosaltres i tots els Rotaries del món. Però en aquest cas, el nostre club, el Rotary Tarragona Tarracogús, doncs vam anar allà per solidaritat amb...
En polio nau. En polio nau. Això ho he dit bé, no? En polio nau. Sí, sí. No, no, fantàstic, fantàstic. Bueno, quan m'interessa... Jordi, quan... És el que t'anava a dir, eh? Quan t'interessa, te surt aquest... Quan m'interessa... Aquest anglès que portes dintre, eh? Aquell que parles a la intimitat. No problem. Veus, veus? Si és que quan vols... I per cert, per aquí he vist... Sí. Que us han donat un diploma també supermaquíssim. Sí. Si és que ja t'he dit que si és que esteu que sortiu... Uf...
amb el Coppel, que ho porta... Bé, el dijous vam estar a la subdelegació del govern. Cert. I vam cantar i vam parlar de la Pau. Hi havia una neboda neta d'Antoni Gaudí.
Havia la Rosa Janer, filla de l'escultor Reusenc. I hi havia el mestre Peris, que és... Que va ser una d'aquestes fotografies que m'has enviat? Sí, hi havia la subdelegada del govern. Va ser un acte molt maco, hi havia unes 50 cases de persones, amb el Josep Maria Ferran, que és el vocal de les Humanitats de la Taneu de Tarragona, al front del tema.
I, bueno, va ser bastant emocionant, no solament per parlar de la pau i la solidaritat entre els pobles, sinó que, esclar, pel públic que jo tenia allà. Vaig fer l'Imagina't, que és aquella versió... Preciosa, sí, sí. Imagina't, i després vaig fer el Camp dels Ocells d'en Pau Casals, tocada i cantada, i, bueno, va ser un acte molt emocionant. Això va ser dijous...
Dijous. Sí, sí, sí. I podem dir que tot el dia va ser... Veus? L'hiverdes no la polio. Per això... El dissabte... Què? Uf, el dissabte també va ser massa. En parlarem després. Després? Sí, va a l'inauguració, no? Va venir la Neu Flores, que és soci de l'Ateneu, és radiofonista, està... Entre altres llocs està Radio France.
Molt bé, de la França. Està a tots els actes de cinema. El cinema de Sitges, l'Oso de Berlín, a León de Manèix, està a tot arreu, però en aquest cas va triar Cannes, el Festival de Cannes. Molt bé.
I a més a més, amb bandes sonores que després tenim preparada que posarem. Sí, que la fotografia de dos grans del cinema, i que després he triat jo, perquè a l'Ateneu també fem música de cinema, però a voltes no les bandes sonores, sinó pel·lícules que intervenen
cançons que intervenen en pel·lícules. Molt bé. I que són bastant conegudes, com és el cas del Perfidia, però que la gent no atina. En quina pel·lícula surt? Sé que la tinc, sé que la he posat... No sé on, no? Mira-t'la, mira-t'la.
Molt bé. Que a més a més, ell, el protagonista, està al bar, i amb la cigarreta, i a partir d'aquí ja se li embala a mi. Si quieres tú con Dios hablar... Comença a pensar amb la seva gent. Sí que explicant una mica el que es veu a la pantalla, eh? Sí, sí. Doncs...
Aquesta cançó, clar, de tothom al Casablanca, doncs la coneix aquella... Toca-les. Clar, clar, que és la... És la mítica, no? La mítica, clar. Doncs el Perfidia és la cançó que ballen el darrer dia a París.
I que ho porta ell a la seva memòria quan s'està gairebé acomiadant i que vol dir-li adeu. Perfíria, el títol de la cançó, però que en realitat no era una pèrfida, sinó que era una noia que va viure una situació molt compromesa. Home, és que estàvem de guerra. Sí, entre el seu marit i que va acabar bé, va triomfar l'amor i tal.
Jo no me'n recordo així de la final de la pel·lícula. Sí, sempre no es quedarà a París. Però és perquè ella marxa. Sí, marxa amb el marit. Per això, perquè no es queda amb ell. Que la història d'amor ja se trenca. Per això dic que no la recordava jo com tu me dius. En tot cas, seria amor per la humanitat. Perquè la humanitat era un activista antinasi. I llavors, doncs... Que ella s'enamora i té una aventura.
Exacte. I clar, quan estaven a París ell no sabia exactament per què no havia anat a la cita, no? Perquè ell havia de marxar. Exacte. Però no estem desbanyant res de Casablanca que no pugueu esmirar vosaltres, eh? I si no l'heu vist us acabem de destripar tota la pel·lícula. Jo la veig una vegada cada any. Destripada. Una vegada l'any la veig. Per cert, també i aprofitant que sona aquest Parfíria...
Hem de dir que aquesta setmana passada ens va deixar un músic d'aquí de casa nostra, i que a més a més vas tenir el goig de poder tocar amb ell, i que a més a més vau fer un duet musical, diguem que molt especial. Bueno, en aquest cas era triu, no? Jo érem en Chayra. Doncs m'expliques? Sí, he triat aquesta cançó perquè aquesta setmana passada ens va deixar en Jaume Carau, conegut musicalment aquí de Raona, com a Raül de la Torre. Ah!
i el Jaume Carau feia un duo que es deia «Duo los Márbels». «Duo meravillosos». Ah, de los Márbels. De los Márbels, dels anys 50 i 60. I el duo es venia com a dos voces i una guitarra. Llavors, una de les veus era el Jaume Carau,
i l'altra veu era el meu pare, Josep Freixa, que més tocava la guitarra. Molt bé. I vam fer aquest duo els maraveus. I després el Jordi Freixa petitet, que estava allà durant guerra. El Jordi Freixa que feia alguna veu, quan em deixaven, i el que més feia era de menjar aire. Anna!
Sí, o sigui, portava les maletes a les baraques i tal. Bueno, s'ha de començar a veure alguna cosa, no? Sí, home, i tant! Clar, el primer millor als Estats Units se fa venent diaris al carrer.
Oi? Sí, sí, sí. A veure, aquest és el tòpic, no? No, no, aquí s'ha de començar d'alguna manera. Ah, clar, clar. Doncs, doncs, bueno, he triat aquesta perfidia perquè... Va ser una potser de les peces que també es tocava llavors i bastant, eh? Sí, perquè... Jo me'n recordo de Rebelles, que es cantava, a més a més, no potser aquí és tan instrumental, sinó que es feia la versió del Nat King Cole.
Sí, no, no, i d'altres, sí, i la cantaven tots dos, el papa i el caral, per això es deia dos voces i una guitarra. Clar, clar, clar. Ah, molt bé. I, bueno, podria haver triat també el reloj. Oh, que bonica, eh? Que també eren aquests sons de les que cantava el papa i cantava jo quan vaig començar a cantar, l'any 59. Però el reloj del Lucho Gatica, espero, eh? Del Lucho Gatica, el reloj no marques les hores. Home, home.
Però he triat aquesta perquè m'ha semblat interessant i avui, perquè a més a més avui parlarem una mica de música, música al cinema i que tingui que veure en Tarragona. Molt bé. Així doncs... Doncs aquí teniu el perfil, ja que ja ens ha acompanyat. Com dius a hablar, preguntar-les si alguna vez te he dejado de adorar.
Preciosa, la cançó. Que sàpiguis que encara que no me l'has demanat, jo per si de cas dic, deixa-m'ho provar. I tenia el rellotge, aquelles coses de la vida. Sí, també. Perquè són aquestes coses boniques. També me'n recordo quan era petit, també la cantava. Que deu-n'hi do, eh? No marques les horas.
Qui s'han fet de versions d'aquesta cançó, eh? I la de Rebelles que es feien aquí a Tarragona. Jo me'n recordo d'haver-la conegut. A que no saps on? A les festes de Sant Roc d'aquí de Tarragona, que no en fallàvem ni una. I també, a mi ja que estem, a les festes del Roser. Jo és que m'ho volia parlar per d'alta, eh? Bueno, sí, home, sí. Aquesta casa...
A casa de nosaltres vivíem al carrer Nou del Patriarca, on havia l'antic castell del Patriarca dalt el tercer pis, i a l'estiu, doncs, cantàvem allà al terrat. O sigui que vosaltres vau ser els vídeos del terrat que després es van posar de moda. Si ho vam treure vosaltres, vau ser els primers. I a l'hivern, a l'hivern, el menjador de casa. La mama cosia, anava cosint. I vosaltres anàveu assajant? Sí. Això és el dia de pluja, imagino. Jo de menjar, què?
Ah, tu de matxaca. Jo em feia alguna veu i tal. Però després es donava un cas curiós, perquè natos actuaven molt, o ells actuaven molt, allà a la plaça Escarros, al Neudar, saps? I es va donar un cas curiós perquè la meva germana no volia cantar de cap manera. Ah, i per què? Doncs perquè no volia cantar.
Ah, no? Però tenia bona veu, que no sigui allò que dius de pobres xiquetes, no volia... I jo, jo sí. I jo, des que tenia set anys, que vaig començar a cantar, encara no he parat. I ma germana, que també tenia bona veu, no va voler de cap manera. Però jo crec que l'has enredat més d'una vegada, o no? Eh? L'has enredat alguna vegada, perquè canti amb vosaltres? Sí, sí. Una vegada, als anys 60, la vaig enredar amb un grup que es deia Immensitat Blava,
i que fèiem cançó catalana, però molt poquet. I després, en un acte solidari, a Torre d'Ambarra, això als anys 90, va cantar Bailar Pegados no és bailar.
Molt bé, no? Sí, era per l'única. Però si li agradava amb ella i se sentia còmoda? Sí, sí. Una manera? Perquè era un acte solidari, però ja no va cantar a l'any més. Ja està, me catxin. Bé, però des d'aquí l'animem, eh? A veure... No crec. Bé, ara quan li enviï el programa em fotrà la bronca. Sí, sí. T'ha tirat els trastos, t'ha tirat els trastos. Coses de la família. Doncs des d'aquí el nostre pès amb la família d'en Jaume, que era el Raül de la Torre,
A més, ja estava dient el Jordi, fora d'antena, ja estava comentant, que clar, jo vaig coincidir amb els seus fills. Sí, sí. I nosaltres vivíem al carrer Granada, ells vivien al carrer que baixava, diguem, per anar cap a la plaça del rei. Sí. És que no me'n recordo, com es deia, quin carrer? No me'n recordo. És que no me'n ve present ara mateix, el carrer de continuació del meu. Sí. El portal de Sant Antoni és recte.
Sí, no, perquè és del carrer Granada i era el següent. El següent, sí. Que no ho recordo. Allí vivia també un tal Santiago Llorenç, que nosaltres ja hem parlat alguna vegada, que cantava tangos. És que allí, en aquella part de Tarragona...
doncs hi havia un moviment musical molt gran. També hi havia, si te'n recordes, els alcalars, que... que cantaven aquella cançó que van treure de la Macarena. Ah, sí. Te'n recordes? Que la van gravar i tot. Sí, sí.
L'estic buscant al carrer, eh? Això que la meva memòria m'afaci aquestes trampes no m'agrada gens ni mica, eh? T'ho dic en sèrio, eh? El cervell és com un arxivador i a vegades busques una carpeta i en aquell moment no la trobes, però et surt al cap d'un rato. Sí, sí, sí. Però jo continuo buscant, sí, sí. Bueno, doncs no estropes amb la família d'en Jaume Caral. I tant.
i hem recordat aquí moments nostàlgics amb aquest parell de cançons, però que n'hi havia més, perquè hi havia Moliendo Café, hi havia aquelles cançons, de quan jo vaig començar també, Besame Mucho,
Carre Portella. Carre Portella. Veus? Ara ja està. Molt bé. Doncs allà vivien. Sí. A la mateixa escala que l'Anna, eh, Òscar? Vinga, ja està. Sí senyor. Doncs hi havia aquestes cançons que jo les cantava, doncs, al Nido de l'Arte. Bens, era Nido de l'Arte. Allà...
a la plaça Escarros, doncs, en nou anyets, amb els pantalons curts. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. I també el papa, doncs, cantava. Bueno... Ens passa el de sempre, ens queden quatre minuts i poc, eh? Vas a parar, vas a parar. Què tal, ens enrotllem, ens enrotllem? Escolta'm. Vinga, va. Explico el samedí. Vinga, va. Explico el dissabte, doncs, que va haver la presentació de l'exposició que tenim a la Taneu. Sí. Eh?
com era allò el Cans Bastaje allò, sí va que esteix, això va a veure, que tu ho saps dir molt bé no m'enredis això de l'Iglis que ho fas doncs hi ha dues notícies de cinema però anirem per aquesta del 25 d'octubre l'altra ja la mira, mira molt bé
Ara si surt per aquí aquell senyor que diu jo sóc tu padre, jo me desmaio aquí al metge. Aquesta doncs, George Lucas. Bueno, aquesta parla de les galàxies i nosaltres més aviat volem pau, però bé, ve el cas, ve el cas. La Neus Flores ens va presentar
Aquesta exposició, com he dit abans, que ella és radiofonista de Radio France, etc. I un dels quadros que hi ha allí, una de les fotografies, està el George Lucas, que per això han posat la cançó. La banda sonora. Aquesta no cal que faci cap adivinalla perquè la coneix a Thomas, la banda sonora original. És obvi. Algú que hagi caigut a un altre planeta potser es pugui arribar a preguntar quina pel·lícula és. Molt bé.
Que pot passar, eh? Però ara en tinc una trampa. Vinga, va. Ah! Quina trampa? També hi ha una fotografia, que estan tots dos, del Francis Ford Coppola. Home, home. Estan els dos allí, també. I... Mira, mira, pom... Mira, pom...
Ah, aquesta és la cançó. Home. Molt bé. Aquesta és la banda sonora del Padrino. El Marlon Brando. El Padrino del nen. Aquí t'hi és, aquí t'hi és. Però jo havia triat una altra cançó que era una cançó en trampa. Què és? Digue-la, digue-la. Digue-la, digue-la. Sí, que t'he dit, escolta'm, busca'm la paloma.
Aquesta és la versió meva. Clar, de Paloma. Tu dies de Paloma, doncs de Paloma. I ara us diré per què la Paloma i què té a veure amb el Francis Ford Coppola i què té a veure amb el Padrino. Concretament el Padrino 2. El Padrino 2. El Padrino 2.
Ah, val. No soc jo. No, padrino tu. A veure, si és tu, soc jo. I si no eres tu, no soc jo. Ara t'he enganyat. Amava, l'amor de Déu, el padrino tu. El padrino dos. Veus? Teníem la trampa.
Aquesta és la Piri Ruït que canta la cançó i ara us explicaré per què he triat aquesta cançó i que té a veure amb el Francis Ford Coppola i que té a veure amb el Padrino Tu. Explica, explica, que estem sensibles. Vinga, home, per l'amor de Déu. La cançó de la Paloma és la que ballen l'última nit que després ja van entrar les tropes de Fidel Castro a l'Havana. Fan la festa de fi d'any.
que és quan el dictador Batista diu, mira, jo marxo per evitar que hi hagi derramaments de sang, que cois, va marxar perquè no les tenia totes. Clar, perquè no pensava que el seu cul estigués bé. Acabo de dir cul per a la ràdio. Molt bé. Imagina't com me passen aquestes coses, encara que són història.
Bueno, exacte, sí. Doncs la cançó que balla allí tots els convidats al darrer fi d'any, diguéssim, de d'any, si no ho recordo malament, del 59, no?
que és quan va entrar el Fidel Castro i els americans van guillar allí pels pates. La cançó que ballen allí és La Paloma. I aquesta ara és la nostra versió. Que Jordi, si vols, la deixem ja el que queda i acabem de disfrutar-la tots. Però això sí. Què hem de fer a l'Ateneu de Tarragona? Vinga, va, fem una miqueta d'agenda. Aquesta setmana tenim... Castanyada o no?
Sí, però no la fem nosaltres, la fa el grup de tango. Molt bé. Sí, fan una castanyada superespecial. I llavors el grup de swing volien fer també la castanyada, però clar, com que els divendres és el dia que ho ha agafat el tango cada divendres, doncs potser la faran. Faran 50-50 potser. Ah, sí. Si no, doncs... Molt bé. I bueno, i després ja suma i sigui per la setmana vinent,
perquè també tenim més coses i, bueno, ja aniré explicant. I el numeret, recordem, eh, que tenim el numeret a la tenuda de Tarragona, que me lo quitan de la mano, senyora, me lo quitan de la mano, eh. Més de la veritat. A veure, no us adormiu, eh, a veure si després no en trobareu, eh. 70.107. Veus que bonic, el 7? Podeu morir. Vinga, va. Sí, cada any tocarà. A veure, s'ha de fer, eh. De fet, cada any toca, eh. Vinga, i si no tocarà comprar una altra vegada, no? Sí, toca tornar a jugar. Com enredes, com enredes.
De quan en quan toca, eh? Sí, sí. Molt bé. Jordi, gràcies. Bona castanyada. Igualment. Ja veus que dic castanyada. Mira, mira, mira com li canvia la... Gràcies pel nou Halloween, Jordi. Veus, se posa a sèrio, se posa a sèrio. Castanyada, castanyada, veus? Li canvia la cara, li canvia la cara. Jordi, gràcies. Adéu, adéu. Adéu, adéu. A veure.
Tratala con cariño que es mi persona Cuéntale tus amores bien de mi vida Coronala de flores que es cosa mía