Fins demà!
És que aquesta és notícia, eh? Ho hem posat com a notícia. Ho vam dir, que donaríem una setmana de marge per sentir-la, escoltar-la, i que la posaríem. És veritat. No hi havia pensat, si no t'hagués dit la posem per acabar. Vaig inclús veure un vídeo... Què t'ha passat, Silvia? Que li he donat un cop. Vaig veure un vídeo en què explicava el per què d'aquesta lletra.
que de per si és durilla, i l'explicació també és com a molt... com a buidar, saps? Com a treure... Jo ho llenço tot i aprendre pel sac, no? Sí, ho trec i ho converteixo en una cançó i em trec del munt aquest, saps? Tenim el telèfon a Carlos Gonyi. Hola, Carles! Hola, què tal, Marc? Què tal? Un placer. Hablar contigo. No, el placer seria mío. No, que us ho diga, no?
Que fatal, no me surto. A veure, està sortint una cosa rara avui. No, perdó, ja està. Torna, torna. Un moment que estic menopàusica i ara m'ha donat un fogat. Esto es en directo, esto es la vida real. Claro, como la vida misma. No, que ja està posada l'aire, però jo tengo, tengo, tengo. Subidor, subidor, subidor. Tengo, tengo, tengo, tengo, tengo. Un fogat. No me tiene. Mira, que lo metem en el Facebook, va. Espera, anem a la xarxa social, va. Simula, simula.
No te invitas por favor Cada vez que
És que es parla de Carlos Gony, de Rosana, la gent que ens agrada i el... No, no, no, no. No cal dissimular, s'ha de parlar, s'ha de parlar. No cal amagar-se. Tinc 51 anys i soc menopàutica. I està estupendíssima, intel·ligent. Ara mateix m'està rejant l'esquena. I jo dissimulo, jo dissimulo, però, claro... Está ahí. Hi ha coses que no pot ser que si pogués ara mateix hi ha la sabateta.
Unes 30? Ah, no, que no va dir, no va dir. Anem a les xarxes socials. Sí? Avui... Mira que havia de ser dur, però estàs en còmic, eh? Ja, molt bé, clar, que sí. Cambiem-lo, camiem-lo. Riqui Martin. Oh, què li ha passat al Riqui? No li ha passat res. Oh, quina va tocada.
Perquè és una cancion bonita. I no està sol el Ricky Martin en aquesta cançó. Perquè va ser una d'aquelles que també me vas mig demanar. Perquè me la van enviar per WhatsApp un dia per donar-me el bon dia. Veus? Jo pensava que era nova. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la trinca. I de la
Ara diu una cosa molt cruel. Què? Se los entén. A ver, amiga fan del Bad Bunny, por favor, prou, eh?
El que va començar com un dia qualsevol a la cafeteria CIP-305, a Miami, va donar un gir espectacular convertint-se en un moment inolvidable.
Ho hem vist moltes vegades, però a l'entrada hi havia una pissarra, a vegades és una pissarra amb guix, a vegades és una pissarra d'aquelles d'escriure amb un dolador. Sí, que no m'agrada, ja te posa el preu del que pots arribar a prendre. Però això en concret ho he vist en diferents formats. Explicava que podria veure gratis
Si ets Bad Bunny, Pedro Pascal, Ricky Martin... O sigui, algun dels famosos. Ho havíem vist a altres llocs, ja t'ho dic, però això és a Miami...
I resulta que ningú es devia imaginar que el cantant apareixeria realment en aquella cafeteria a reclamar la meva beguda, el meu batut, el meu còctel. És una dinàmica pensada perquè els seguidors d'Instagram segueixin a la cafeteria o en parlin. I clar, la fotografia...
D'en Ricky Martin. D'aquest senyor, senyora en el cartell, com dient, este soy yo, que era mi vida gratis. Que xulo, eh? Ha fet la volta al món. Cafeteria Martí, que som els de la ràdio. Ai, servei. Però ho havia vist fa molts anys en una taverna irlandesa o algo així que posava que aquí només pots veure gratis si ets, crec que era el Jeremy Irons.
Només podràs beure gratis si ets Jeremy Irons. I aleshores crec que era ell, eh? I aleshores surt ell, era una pissarra d'aquella, saps? Esquita amb guix, al costat de la pissarra com dient... Eh, que sóc jo, eh? Dónde está mi cerveza. Claro, claro.
Que xulo! I clar, doncs, s'ha fet la volta al món, s'ha fet, clar, hiperfamosa, viral la fotografia del Ricky Martin reclamant la seva beguda. Ai, doncs, Ricky Martin, aquí tindries un cafè gratis. Posa un cartell. M'ho posaré. Posa un cartell i digues, aquí hi ha cafès gratis, només, el cafè és gratis només per... I fas la teva llista. Jo tindria Lluís Gabaldà...
que seria més raonable. Sí, seria més fàcil que vinguis aquí a fer un cafè. Tant de bo, a veure si és veritat. Lluís, vine a fer un cafè amb la Sílvia, home, ja. Fa pena, està de mi al costat. Pemi Fortuny, Pemi Rubirosa. Molt bé, els Pemis. No, qualsevol dels dos Pemis. Pixa més alt, Sílvia. Alejandro Sanz, Rosana. Pixa més alt. Carlos Gonyi.
A veure, ostres, que hi ha la pijada. Tot això és nacional. Me caurà de cara, per l'amor de Dios. No se sap, no se sap. Tu pots fer la llista amb tants noms que vulguis. Jo m'ho pensaré després. Que internacional, home, et siren. M'agradaria. Bueno, n'hi ha un altre que sempre portava res. També, també, també. Vale. Vinga, que tengo la Shakira esperando. Exacte. Passem de Ricky Martin a Shakira.
Que ja saps per què he posat l'aquí? Perquè l'Anny Kravitz su que creus, que també vindria o no? Home, si el poses i ve, avisa. Figa-li que el cafè li faig jo.
Shakira ha anunciat un concert el proper 7 d'abril a El Cairo, Egipte, davant de les legendàries piràmides de Giza. Aquest concert ja ha esgotat les entrades en un temps rècord, però no sols això. D'acord amb les mètriques digitals, les consultes de Shakira...
A Egipte, en els principals cercadors d'internet, s'han multiplicat... Per mirés? Mil per cent. Imagina't. Després del seu anunci.
Increïble, eh? Increïble. Ojo, eh? Sí, sí, sí. S'ha posat de moda, això de fotre un espectacle davant de les piràmides i fer un concert i no sé... Jo tinc el cor trencat amb això. No sé què pensar. Ja sé per on vas. No sé què pensar. A veure, si després ho cuidem tot... Perquè allò és espectacular i un concert allà ha de ser l'hòstia. I per un altre concert penso... Uf, uf, uf.
No lo sé jo, no lo sé jo. M'agradaria tornar algun dia i trobar-me-les allà. Clar, i que estiguin netes, i polides, igual. Saps on m'agradaria a mi anar? A on? A la part... Ai, on estan els Backstreet Boys? A Las Vegas, que ara no m'ha sortit. Ah, a Las Vegas. Que estan fent el seu concert, que és tridimensional. Ja som presidents a Las Vegas, com la Britney... Sí, sí, sí, a més a més és espectacular. És com un ser antiri de llegendes.
Pobre, tampoc és això, eh? No, no, pots anar d'hotel a l'hotel i anar fent concerts, clar que sí. Pobrets, pobrets, que macos són. No deixem les xarxes socials. Veniu a fer un cafè, veniu. Veniu que la Sílvia es posa cafè. Senyors dels Vax Esticbois. Ja ha descafinat perquè ja anem a una edat, doncs anem. No, home, que són de la meva quinta, xata, que som superjoveníssimos. Que siguis jove no vol dir que no tinguis una edat.
Granta, ¿quién más da si ella es libre cantando?
Doncs sí, valiente, valiente molt, però els rumors d'una possible crisi sentimental entre Melody, que és la que estem sentint, i la seva parella, l'esportista Ignacio Batallant, han cobrat molta força perquè en les últimes hores un moviment en l'entorn digital que determina en aquestes esferes que han trencat és que es deixin de seguir en xarxes socials. I és el que ha passat a l'Instagram. Ai, ai, ai.
A veure si han equivocat. El Lodi ha deixat de seguir el que és la seva parella i també ha deixat de seguir... A mi jo s'han equivocat. Els seus perfils, però un i l'altre, tots els dos s'han equivocats. Perquè això és allò de... Aguanta-me el cubata, vinga, que te borro. Tu no, t'aviento. Jo crec que havíem... La qüestió és que, bueno, és com allò... De seguida salten les alarmes. De seguida que algú nota que ja no segueixen, el primer que ha sortit és...
Doncs ja s'ha acabat. Clar, i aquesta gent ha trencat peres. Clar, perquè si no d'aquest... Clar, no ho sé. A lo millor és que estan cansats de seguir-se a l'Instagram, a lo millor és que estan cansats de viure junts, a lo millor és que estan cansats de criar una criatura d'un any que s'empresa que és tot molt fàcil, i la vida és així. Doncs a la feusa que vénen toms, eh? Si és que ja has trencat amb aquest xiquet, bon ben i marca nova, que renten les llàgrimes i aixuga-te els pocs i tira endavant, perquè ets una diva. No facis sonar Shakira, eh?
És aquí, és aquí on valia jo. És aquí on ets una diva i tampoc no cal que els altres patim la ruptura com... Ja està, ja està. Com la de les piràmides de Quinsa. Vinga, va. M'has entès, no? Sí. A la primera, eh? Tens que tu ens truques. Vinga, va. A veure. Don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don, don.
Que bonica, eh? No sabia si posar aquesta cançó o posar teatro, tu vida és puro teatro. Però de moment, el xaval en qüestió no ens ha donat gaire parlar. Però el temps. Sí, tu creus que... Sacha, el primogènit de Blanca Cuesta i Borja Thyssen, ja és major d'edat. Ai, veus? Va complir 18 anys el dia 31 de gener i va fer una celebració...
Por todo lo alto. Va reunir els seus amics, part de la seva família. En un dels llocs de moda de Madrid va triar la discoteca de l'edifici Metrópolis, que es troba a la Gran Via madrilenya i que es va inaugurar fa unes setmanes.
tancant-la per l'ocasió. Home, qui té poderoso caballero del dinero, pot fer el que vulgui. Tanques un local, ja està. Si a tu i a mi, a tu no ho sé, però si a mi m'haguessin dit que quan vaig complir els 18, hagués pogut tancar el Patxà, que era on tu i jo anava, en els 18 anys... Ai, ara, m'agradaria ser agradat... T'hi hauria d'anar a tancar el Disney, per tu sola. Home, amb 18 anys no vols tancar Disney. I tant. Ostres.
Jo sí, que ja es va allà. I jo darrere del pobre, el pobre Miqui... Miqui! Jo em pensava que jo, quan vaig complir els 18, vaig anar amb una amiga, que també feia els 18 aquest any, i vam fer un viatge a les dues soles, a Tenerife, rollo, de vacances les dues, comínenos del mundo, perquè ja éramos mayores d'edat, i ara penses... Me'n catx, i li polles. Home, en aquest moment... La Marc i la Rosa. Vaja, a Canàries, eh, tu...
I aquest tio tan conec a la discoteca en mitat de la Gran Via. A la que sí, per mi, conxo. Per què veus? Per què ve de dir... Però vosaltres us vau passar segur que millor que ell. Què pot portar això? Que aquests senyors que se suposa que viuen a Andorra, Barra, Suïssa, Barra... No sé d'on... Al món? Al món sencer? Tria Madrid...
per fer la seva festa dels 18 anys. Val. Què farà els 20? No, què farà els 20? A partir d'ara què ens espera? Si aquest senyor tria a Madrid? Aquest senyor, senyoreto, com vulguis dir-li.
Però serà de resident a Madrid o d'ida i volta? No ho sé. He sentit campanades que s'havien comprat un apartament o un pis o el que fos a Suïssa i, per tant, a Madrid no li queda de camí a cap lloc. Per això mateix. Tampoc no crec que hagi de tenir molt de contacte amb la seva àvia.
Una tita, àvia tita. Sí, sí, sí. Oi, àvia tita. Àvia tita Ticen. Tita Ticen. Però... No lo sé. A mi em fa patir perquè em sembla que això és com la semilla del diablo, saps? Aquest paio, quan vegi que obrint la boca ragen els bitllets explicant... Li cauen coses, estem llestos. Me fa por, me fa por. Me fa por perquè ara li podem veure la cara i no haurem de patir. En moltes portades. Tita.
Tinc paciència, Marc. Tinc paciència, que tu pots. Amb això i més. Dos. Ai, com de temps sense veure aquesta gent. El barri. L'altre dia fent zàping, em va sortir una que subestaven contenidors. Oh, però són molt perillosos, aquesta gent, eh? Ah, que sí? No sé, és com una màfia. I a més, són perillosos en el sentit que són fins i tot violents.
Bueno, no ho sé, jo... No, jo m'he trobat a les subhastes que feia al bar i tal i qual, que alguna vegada se'ls hi anaven els nervis. Però en aquestes... No arribaven a les mans. Però aquestes sí, eh? Jo he fet ràpid l'altre dia i dic, ostres, ja no són trasteros, ja són contenidors sencers. Container wars. Sí, alguna cosa així. Veus? Si et diguis que ho vaig estar mirant... Bueno, subhaste. Subhaste a casa meva interessant. Vinga. A la resta del món no ho sé. Però a casa meva ha sigut interessant aquesta. La rara carta Pikachu Illustrator...
Una de les 39, creades per un concurs d'il·lustració de Pokémon a finals dels 90, va ser subestada en Golden Actions el dilluns 16 de febrer. I ara, com a dius, quanta pasta ha costat, eh? Fa 5 anys.
Logan Paul, que és aquest senyor que tenim aquí al darrere, va establir un rècord mundial perquè va comprar aquesta carta Pokémon per més de 5 milions de dòlars. Poc més. Sí, sí, sí. Va resultar ser una inversió molt encertada perquè l'influencer i lluitador d'artes d'aquestes de... Sí, de cartes, sí, sí, que la carta segueix a més.
va vendre aquesta carta per la sorprenent xifra de 16,49 milions de dòlars. Sí, 60 o 16 són un munt, eh? 16,49 milions de dòlars i li ha afegit un culleret incrustat de diamants inclòs, que aquí el veus que porta la carta enganxada en una cadena, perquè recordem que a la gent que li agrada el monotaku i li agrada el tema d'aquesta carta en concret, només es van imprimir 39. Uala!
És un valor... Sí, sí, sí, enalça, enalça, enalça. I si a més a més està ben cuidada i està envoltada de diamants, doncs tu diràs... A la propera... 16,49 milions de dòlars. La va comprar per poc més de 5 i sempre t'agafo sempre... M'agafa sempre un justet per arribar a final de mes. Demà, demà, dimensi, cobrem la parra. Vinga, va, a cobrar, a cobrar, però ja serà demà. A veure... Molt bé. Espera, que te poso una careta, no? Vinga, va.
Secció Senyoros. Secció Senyoros. I aquí ja tenim dos senyoros, que volem posar uns quants menys. Hem dit que la cosa era espessa i és ara. El moment espès és la secció Senyoros. No demà. És ara mateix. Bertín Osborne.
És que encara voldrà. No són hijos del sol, són hijos tuyos. Gabriela Guillén, la mare de l'últim criu que ha nascut amb el cognom Osborne. Vinga, va. Revela l'acord al qual ha arribat amb Bertín Osborne pel seu fill quan ella marxi a Supervivientes.
És veritat que es veu que va cap allà i que vol guanyar, eh? T'explico. Per un costat, cobro per anar al programa, lògicament, no n'hi ha gratis, als Supervivientes. I a més a més m'aprimaré i tot. Per un altre costat, cobro per la revista Lectures per explicar que marxo i que he de deixar el Crio en algun lloc. Clar, clar. Com Papa Bertín, Papa Bertín.
I aleshores, a pocs dies de començar la seva aventura, per marxar a Honduras, han arribat en un acord. El petit David es quedarà entre setmana amb la seva germana de la Gabriela, la tieta de la criatura, i els caps de setmana anirà a casa del seu pare, senyor Albertín. Has vist com ho repartim als la família?
Està bé. No, no, molt bé, molt bé. M'ha sorprès i tot, eh? A mi el que m'enfadarà més del senyoro és que més esperi que li posin una medalla perquè es queda amb el criu els caps de setmana perquè la mare de la criatura se'n vagi a treballar. La mare de la criatura no ens cau bé.
Home, no la conec gaire. Però aquesta situació... Però aquesta situació... No, no, a veure, tot és això, eh? Fins ara la notícia en si, que això ja està bé, la notícia en si l'ha venut ella. Ell no, que això ja està bé. Però no descarto...
No descarto que encara demani que li donin les gràcies. No descarto. Però no acabem aquí amb els senyors. Jo creia que ja havíem acabat amb això i això és una tortura. No té cap cançó que es digui la tortura, este senyor? No, la tenia l'Alejandro Sanz amb la Shakira, però crec que no vindria ara, que era una tortura diferent. Julio Iglesias.
I ho diré sense tartamudejar, eh? Diga, va. És que a mi ja saps que, com que soc de sucre, puc dir el que pensi. I ho dic amb totes les paraules. I no presumptament, eh? No, no, no. O sí, depèn. Ha decidit demanar a la vicepresidenta Yolanda Díez per acusar-lo de les agressions a les dues treballadores que van denunciar en aquest bon senyor amb un jutjat de Madrid. El cantant vol que...
aquesta senyora, la Yolanda Díez, rectifiqui públicament i amenaça amb denúncies a tort i a dret a totes les persones que hagin assegurat o dedicat o anomenat aquest tema en qüestió. Mira, senyor Julio Iglesias, que jo sàpiga...
que jo sàpiga, tothom és innocent fins que es demonti el contrari. Però és que a vostè ni se l'ha jutjat ni se l'ha declarat innocent de res. A veure, jo crec que si abans dèiem estar molt mal assessorat, jo crec que ara val més callar que per a dir-te d'haver cantat tan malament. ... ... ...
Ja, ja, ja, anem al cine, anem al cine. I a més a més, amb els premios... Que jo m'he enterat mal. M'he enterat. Avui per què tu m'has dit? Perquè estaves ocupada, estaves ocupada. Sí, sí, però has dit que estaven els premios BAFTA. I diu, avui dic, no sé si, avui ho tinc clar. Disabte passat. Però estàvem aquí amb ressaca de la festa dels 40 anys de Tarragona Ràdio. No, no podia ser. A part que no, clar. Tot no lo podemos tener.
79a edició dels Premis de Cinema més destacats de l'Acadèmia Britànica. Els BAFTA, 2026. No sé què dir-te, jo estic sorpresa. Sí, però per bé o per malament? Per malament. Ai, xata. No sé, o a mi se m'ha torçat molt, o hi ha uns interessos que jo no entenc,
i no s'està premiant com jo crec que s'hauria de premiar. Però com que no soc jutge, ni crítica de cinema, ni molt menys, només parlaré del que jo sí que entenc i del que a mi m'interessa, que és dels outfits de les senyores i senyores de l'Astora Vermella. Molt bé. Comencem amb els ok? Amb els ok. Molt bé. Així és, vesteix. Home, dona, nen, família... No, no, no, no. Estem tots, estem tots.
Per posar-nos a tots en context, eh? Perdó. N'he posat dos a cada costat. Vinga, va. Els okays, la Kate Hudson, un vestit de Prada de color vermell, vermell Valentino, recordeu que fa unes setmanes havíem estat parlant, molt de l'estil Old Hollywood, que a mi mola moltíssim, escot paraula d'honor, i ajustat a la cintura, com si fos un...
Com si el vestit fos un llaç, amb un satinat, un vermell espectacular, que li sentava de bici, i que per mi era una de les millors vestides. I la segona, Rose Byrne, amb un vestit de color groc. Què és la Rose Byrne? Ja ho veràs, busca-la. És la típica de les sèries, de les pel·lícules de comèdia, està casada amb un actor que també és molt, no sé...
L'estic buscat, eh? És australiana, aquesta xica. Ai, sí, ja sé qui és. Un vestit de color groc, amb faldella plisada, vaporosa, amb cos drapejat, pedreria, els tirants, així amb un escot quadrat. Molt bonic. Ai, sí, que bonica, sí. Així com un estil molt romàntic. Mira, les dues a la vegada. Per mi, les dues, les millors vestides.
Els senyors no ens han sorprès en absolut, perquè no tenen cap mena de gràcia, no entenc per què, no poden posar una mica de color, o no ho sé, no ho sé, perquè tot és molt negre, i tot és molt trist, i tot és... I tot tingui. No, però bueno, és igual. I després els caos... Sí, espera, espera, que te poso caos, sisplau... També n'he triat dos. Les dues de negre rigorós... Sí...
I a vegades el negre de per si ja és elegant, però en aquest cas no sé què dir-te. Mònica Bellucci, un vestit negre de Saint Laurent, silueta de sirena, amb un escot cor i màniga llarga, que no... No? No...
El trobo massa senzill, massa simple, massa sobri. No, no, no. No sé, no tenia gràcia. Vés a casa a canviar, dona. No tenia gràcia a l'ociptomònica, però no m'agrades. I la Emma Stone, que normalment sempre és l'elegància personificada, un vestit negre d'escot creuat, de tal sirena, de Luis Vuitton, que tampoc. No sé què t'ha passat, Emma, però no. No, no, no, no. És que és massa senzill.
No l'hi veig. A més, li falta una miqueta de color, en el sentit que un penjoll, unes arracades llargues... L'escot podia donar molt de sí si li haguessis posat alguns complements. Ara, i fins i tot un petit cinturó brillant.
O unes sabates i un bolso joia, amb color així que... No ho sé, però trobo que tanta sobrietat negra i tanta senzillesa els ha jugat una mala passada en una i en l'altra. Mira que a mi m'agrada el negre, eh? Ja, ja, i a mi, però clar, una mica d'algú. No sé què dir-te. Però no marxem del cinema. Però en aquest cas, molt més a prop.
Aquesta nit. Calentem motors, t'aviso abans, perquè... Goya. Que després no em diguis, ah, no m'hem recordat. No, tu i jo, cadascun al seu sofà. Tele en marxa, gala en marxa, i naltos el meu mòbil l'han criticat. Perfecte. Aquesta nit de dissabte celebra la quarantena gala d'entrega de premis dels Goya. De moment...
Sabem que ho presenten Luis Tosar i la cantant Rigoberta Bandini, que ja veig que sona de fons, i que el gollo d'honor és per Gonzalo Suárez.
Bé, bé. La setmana que ve comentarem els premiats i l'estona vermella amb la corrosió que em caracteritza. Per tant, encara sou a temps, si us esteu sentint des de l'hotel que us esteu arreglant per anar a la gala dels Goya, vigileu perquè jo us estic...
mirant i criticant. Això ha sonat amenaça, amenaça, eh? Amenaça. Perquè ja està bé. No sé què passa últimament. O jo m'he fet més crítica o la gent passa de tot. Jo crec que hi ha un 50-50, eh? Ah, un 50-50, doncs podria ser. Jo crec, eh? No m'afagis gaire a casa, eh? Que bones, aquesta cançó. Creus que cantarà?
Ella? Podria ser. A part de presentar, vols dir que calentarà? Calentarà la veu i... I cantarà? Ai, no ho sé. Home, si li surt natural, jo crec que ho deixarà caure i ja està. Fan un tàndem grano, eh? Canta l'està ploment. No acabo de... No acabo de pillar el pac...
Luis Tossar, Rigoberta... A veure, a mi no ens sorprenem. Però a vegades, exacte, aquests còctels tan exòtics a vegades funcionen. Vinga. A veure, ja t'ho diré, ja t'ho diré. Que bon grup, també, eh? Records pel Joan Andreu, que sabia que li agradava.
Chata, doncs ja està, ja hem acabat. Ja hem acabat, ja està, s'ha acabat. Te deixo aquesta, vols? Sí, està molt bé, per acabar. Sí, sí, sí, sí. Que va ser dels Premis Goya de l'any passat. Sí, sí, sí, sí. Per això, que a veure què passa. Havíem de veure que tenia... A veure si cantar, se te'n dóna bé, a veure si també presentar. La qüestió és que molt bon dissabte, millor cap de setmana, esta nit, ojo abizora a los Goya, i ens veiem i ens sentim la setmana que ve. Adéu, guapa. Mua!
Adéu, adéu. Si el sentiu en diumenge, que va ser el que no, eh? Va ser ahir. Pensa que la setmana que ve criticaré el que vaig veure ahir. Clar, o sigui que no... No hi mas. Serà la repetició. Adéu, guapa. Adéu.
Roja de bruces, a l'últim... I a Correquinta ja hem de plegar, marxem, deixem aquí el nostre programa, el nostre ja tardes d'aquesta hora, a la qual aquest matí recordo que a les 11 fèiem el programa especial dedicat als 140 anys del Club Gimnàstic de Tarragona, amb totes les seves seccions, i que a partir de ja, ara a les 3, comença sempre nàstic el partit. Família, tornem?
que us dèiem, demà a les 11 i, si no, a la tarda dins dels Fans de Tarragona. Sigueu feliços. Visca el nàstic. Adéu, adéu.