logo

Ja tardes Cap de Setmana

El magazine de cap de setmana de Tarragona Ràdio és el Ja Tardes, amb Silvia Garcia El magazine de cap de setmana de Tarragona Ràdio és el Ja Tardes, amb Silvia Garcia

Transcribed podcasts: 33
Time transcribed: 3d 20h 24m 3s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio. Bona tarda, benvinguts i ben trobats a la sintonia de Tarragona Ràdio fins a les 4 de la tarda aquí al nostre programa. El nostre Ja Tardes cap de setmana. Avui concerts amb Noemi de la Venant, especial Eric Clapton, els Pedrà i després tots els nostres col·laboradors. Tots, tots no, perquè tindrem el retrovisor musical amb el Jordi Sobranyes...
el Deixa't portar amb el Miguel González i l'Abril Rius, el carrer d'artistes amb l'Anna Ortega, el Beta i la Terra Esplana i... i avui no podràs estar amb nosaltres, Mar Pérez i les revistes del Cor. Però l'esperem de cara a la setmana vinent. Així que no m'enrotllo més perquè tenim un munt de teca avui per acabar de sucar en aquest cap de setmana que et convido a escoltar-nos fins a les 4 de la tarda. Així que no marxis, comencem el Ja Tardàs.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Radio. Ja tardes, les tardes de Tarragona Radio.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
L'amour sans toi, avec moi, tout ça, ça m'est égal. Je laisse ouner mes mains, je regarde profond en moi.
I ens hi van des de l'organització que queden poquetes entrades per aquest secret en acústic d'aquest diumenge, dia 8 de febrer, a dos quarts de nou... Dos quarts de vuit, perdó. Dos quarts de vuit de la tarda.
Això de veure a les 19.30 se me'n va el nou capellà. Dos quarts de vuit del vespre. Amb Noemí de Labanan i Richard White. Diuen la vella i la bèstia.
No sé si me acabo de creure, ¿eh? Porque tots dos son molt bellos. Noemí de la Venan, bona tarda, buenas tardes. Hola, buenas tardes, Silvia, ¿qué tal? Escuchándote, que más a más me has dado una sorpresa, llamo a Noemí, explico a los oyentes, llamo a Noemí, dígame que quiero que vengáis aquí a Tarragona Radio para poder comentar de esta actuación, y entonces me dice, ¿y de mi disco no?,
Y yo, ¿cómo? ¿Qué disco? Explícame, que no lo tenía yo aquí controlado esto del disco. Y me dice que sí, que sí, que ya tengo el disco, que a través de mi página obtiene la oportunidad de escuchar cachitos, que no todo el disco, porque así que también se lo hagan suyo y que, hombre, que tenemos que grabar otros nuevos y tenemos un poquito de dinerillo, ¿no?
Porque la idea sería esa. Vale. Explícame, háblame de tu libro, que en este caso es de tu disco. Ah, ¿de mi libro, de mi disco? No es un juego de palabras, que hay un escritor que fue a un programa y se hablaba de todo menos de su libro. Y al final tuvo... Ah, es verdad. ¿Te acuerdas? Y al final el hombre decía, pero aquí he venido a hablar de mi libro. ¿Te acuerdas? Es que decía eso. Pues tú no has sido lo mismo. Ay, es que me siento orgullosa...
De conocer un poco la cultura española. ¿Ves? Pues tú has venido aquí a hablar de tu disco. Pues sí. Venga, hombre. Efectivamente. Iba a empezar con una broma muy mala, muy machista, feminista, diciendo...
¿Hace qué? ¿Tres años que digo todo el rato que va a salir el disco? Y va a decir, es como el hombre que siempre te dice que va a cambiar, que va a cambiar, que pide perdón y nunca cambia. Pues eso, he empezado bien la entrevista. Pues mira, después.
Hace tres años por fin puedo decir que ya está el disco online. Está online en mi página. Y mientras te está escuchando estoy haciendo retoques, quitándola de alguna plataforma que políticamente es incorrecta. Ah, cuidado con eso. Cuidado con eso. Que las cargan el diablo las plataformas ahora. Eso, algún spotty algo que no, no, no, no, de aquí lo quito.
Entonces está en mi página web noinideravena.com. Muy bien. Y ahora, si lo compran hoy, tendrán el disco descargable. Qué guay, pues venga. Pueden escuchar un trocito o pueden comprar una canción si quieren. Venga. Hay un mínimo y luego si quieres poner más dinero, pues dale. Claro, y cógelo entero, cógelo entero y quédatelo para ti. Sí. Claro, y así lo podéis disfrutar, que me tienes que explicar.
No sé si será hoy, pero quiero que vengáis otro día y a más a más con Richard, Richard White, que también tiene que ver con este, tu disco. Sí, mira, el Richard lo que ha hecho es toda la parte final, toda la parte visual. Me llamé porque me encanta su arte como pintor, como ilustrador. Y entonces, bueno, simplemente me tenía que ayudar a hacer toda la libreta, con las fotos, con la letra y todo.
Y, bueno, acabo regalándome una ilustración suya, otra ilustración. Y luego me dice, mira, en esta también te ha añadido una ilustración. Y digo, ¡ay! No te pedía tanto, pero... Me encanta el arte de Richard. Yo soy Han. Han número una. Es que es muy bueno. Es muy bueno. Sí. Se tiene que decir ya más a más, de verdad, que es muy bueno. Y tener la oportunidad de tener un genio aquí en Tarragona. Ay, sí. Que sabemos hoy. Sí.
Y que más a más que podemos disfrutarlo y eso, que lo tenemos aquí en casa. Que aprovechémonos, aprovechémonos del... Claro, empezo que yo tenía una foto hecha por un fotógrafo de Tarragona también, el Javier Quintero. Tenía una foto hecha...
Y me dice, Richard, esa no. Esa no, parece que tú sales de... ¿Qué vas a hacer conciertos clásicos? Digo, oh, no, no, yo quiero esa foto. No, no, no quiero. Me dice, búscate una bata blanca de enfermera. Digo, ololololó, ¿dónde me llevas tú? Y no, no, y me ha hecho algo súper chulo. Y es el que me ha ayudado a decir, mira, aquí sería más este color, más eso, en cuanto a lo que tú cuentas.
Y cuando me pone una ilustración, si es una canción de amor, no me va a poner corazones. Tiene un humor muy absurdo, como el mío. Y me pone un dibujo que no tiene nada que ver. Y es que me encanta eso de Richard, esta absurdidad. No sé si se puede decir así. Que es su genialidad.
¿No? Exactamente. No va a lo fácil. Exacto. ¿Le gusta trabajarlo y de qué manera? Exactamente. Y si tenía que ser alguien para mi disco, para la parte estética, tenía que ser él. Muy bien. Pues especialmente ganas de poder verlo y que me vengáis aquí a la radio a hablarme precisamente de este, tu disco.
Sí.
Sí, es un poco a poco y hay también eventos de la vida que se ponen en paralelo. Entonces, cuando es tu bebé, pues a veces tu bebé lo dejas un poco de lado porque dices, bueno, me tengo que centrar en tal cosa. Y pasaba eso, que al ser mi bebé también yo quería que si salga sea todo perfecto como yo quiero. Claro. Que haya puesto todo lo que pueda poner. Entonces, por eso, lo dejaba de lado, lo dejaba, bueno...
Así, en agua tibia, si se puede decir así. Sí, sí, sí. Reposar, reposar. Sí, sí, dentro del horno. Prefería que repose, que salga así rapidito. Muy bien. Y entonces yo, mientras me centraba, pues, eso, en las cosas de la vida que son urgentes. Y hay que hacer ya. Pero ahí ya lo tenemos. ¿Cuántas canciones tenemos la oportunidad de disfrutar? ¿Ha sido difícil hacer el término medio de todas estas canciones? Sí.
Me di cuenta que había muchas en francés e inglés, entonces he descartado todas en castellano, que también hay bastantes para hacer un segundo disco. Sí.
que entonces tiene una parte más soul, más swing. Depende del idioma en el que tú vas componiendo, creo que me conlleva a escribir, a dar un lado musical de una manera. Quizás me sale más swing en inglés o en francés o blues que en castellano.
Anda, qué curioso, ¿no? Sí, si escribo en castellano serán más baladas o boleros o no sé, no sé, ya veremos, ya veremos porque se añadirán, ya harán más canciones que se van a escribir desde entonces. Eso quiere decir que, bueno, el disco ya está cerrado como tal.
Lo que pasa es que, claro, vosotros es que sois culos de mal asiento que se dice y que siempre estáis componiendo y siempre estáis haciendo. Claro, sí, eso sí, ahora me estáis reteniendo. Madre mía, y todo esto saldrá, recuerdo que estáis este domingo, de nuevo, a las 7.30, a las 19.30, dentro de esto se creen en la acústic, en la carrera del vidrio, al número buit...
Estudio 23, que creo que no conoces de nada, ¿a que no? Que yo no lo conozco de nada. Para nada, ¿no? Es la primera vez que la Noemí está allí presente, de cuerpo, presente. Este lugar es maravilloso, es muy bonito, es muy bonito, es muy intimista.
Lo hemos comentado alguna vez, que más a más es aquí de daros prisa, daros prisa, porque como se llena muy pronto, en el que te despistas un poquito y ya está, ya está lleno. Ya se te va, ya te quedas a la puerta esperando y escuchando la música de lejos. Además te dan una copita de vino. Claro, y tapa incluida. Cachito de tortilla puede ser.
Pues espero que sí. Espero que sí. La Pili, el Richard, el DJ son muy buenos cocineros todos. Son ellos que lo organizan y no, no. Pero pasas bien musicalmente y culinariamente. También. Ah, pues mira, venga, va. Que no lo pierda Marte. Dime, dime. No, no, que el domingo presentaremos alguna canción de mi disco, quizás una o dos.
Pero nos quedamos en nuestro repertorio que solemos hacer con Richard, que es más de blues, de Dixieland, de música bastante inglesa, alguna en francés también. Sí. Pero será nuestro repertorio especial Noemi Richard, especial Bella Bestia, no sé por qué ha puesto él. Eso te iba a preguntar. Qué divertido. Digo que es muy romántico esto de la Bella y la Bestia. Que no vaya por ahí. Yo le voy a hacer el cártel. No.
¿Quién ha hecho el cartel? Le gusta. Es Richa. Al final es muy divertido porque ha puesto una bella de bestia, pero no saben quién es quién. No sabes porque ha puesto una foto ridícula de mí. Yo he estado muerta de risa. Digo, mira, ni intento que me la cambie. No lo quiero, no quiero. No quiero, es muy divertida. Sí, perfecto. Y Richa también está muy divertido, ¿eh? Que tiene una sonrisa de oreja a oreja que hace tiempo que no le veo esa sonrisa, ¿eh?
Muy bien, muy bien. Esta actuación, tenéis que grabarla de alguna manera, ¿eh? Por favor, ¿eh? Esta actuación grabadla o algo, ¿eh? Ah, sí. Por favor. Sí, estará grabada, obviamente, sí, sí, sí. Yo me encargo de toda la parte marketing, de hacer montajes vídeos. Necesito controlar mucho lo que sale de mi música, de mi imagen. No he preguntado todavía, título...
Vuelvo otra vez al disco. No he preguntado el título del disco. Y se llama... La criatura... Se llama Big Bang. ¿Cómo el Big Bang? No como una Big Bang, porque no me podía permitir eso. Pero se llama Big Bang. Como la explosión. De hecho, es mi primer disco. Es una explosión de muchas cosas. De hecho...
Creo que ya te lo había contado y es lo que me ha gustado aprender de JJ y Richard. Sí. Mis canciones son igual que sus cuadros, que a veces han cogido un cuadro antiguo que habían ya pintado y lo habían dejado, no les gustaban, y años después vuelven a pintar encima. A mí me ha pasado y lo puse en la descripción, en la presentación del disco, que muchas canciones ya tienen 10 años. ¡Ostras! Las escribí en un momento de mi vida con alguna letra, luego más tarde...
Pues quise cambiar, ponía yo y al final puse ella porque a veces tengo esta cosa que no quiero que se sepa que yo hablo de mí y me gusta, me gusta, va evolucionando la canción. Pero eso es espectacular, ¿eh? Sí. Es que es una maravilla. Porque más a más es una canción que podríamos decir que casi casi nunca tendrá fin.
Puede ser, puede ser, sí, sí, sí. Volví a cambiar alguna letra hace un año, dije, ah, esta nunca me ha gustado, mira, le tengo que dar otro giro. Sí, sí. A ver, una vez que sale el disco considero que ya, ya está, ya estoy contenta de lo que hay.
Pero sí, sí, los arreglos musicales, si viene un nuevo músico, si me quiere hacer una nueva propuesta, que la haga. Eso que te iba a preguntar, ¿quién ha estado contigo ahí mano a mano grabando el vídeo? Bueno, grabando el disco, perdón. El disco. Sí, sí. Ha sido Oscar... A ver, no voy a decir su nombre porque él quiere que le llame Vives Música. Ah. Vives Música es el nombre de su empresa, que es mi gran amigo de Tarragona, que ha grabado todo el disco. Luego Mir, un gran violonista de Francia. Sí, sí.
de Kurdistán, pero que conozco de Francia, que me ha hecho todo el mix mastering final. Vale. Y cada uno da sus consejos. Ah, muy bien. Yo siempre la parte técnica, escucho el técnico. La parte musical, arreglos musicales, escucho los músicos. Quiere decir Xavi de la salud a la batería. Sí, qué bueno es. Olega al contrabajo, Normantena a la guitarra. Estos, cuando dicen algo musicalmente, pues...
Adelante. Oye, así mi cerebro se reparte... Ya he sentido, por lo que me estás diciendo y las presentaciones, gente que sabe mucho de música, ¿eh? ¿Me dices perdón? Digo que han cogido gente con mucha música detrás. Sí, sí, sí. Eso ha sido también, ha formado parte de mi camino, ¿no? Bueno, ya he vivido mis frustraciones con ciertas personas y he preferido, bueno...
Era muy importante pensar en mí y coger lo más alto para mi disco, lo que más consideraba que me podía...
ayudar y elevar. Qué maravilla, ¿eh? No, no, no. Que tengo ganas, Noemí, hoy solamente nos acercamos precisamente a tu disco, pero quiero que vengas aquí otro día, aquí a la radio y lo podemos explicar y lo podemos escuchar y hacemos un cachito de cada una de las canciones y me hablas quién ha participado, quién es, de qué manera se enfocó esa canción. Claro. ¿Te apetece? También tengo una alumna que vino a cantar un dúo conmigo.
Ella canta en el disco, Zaira. Sí, Zaira. ¿Es esta canción o la canción que escuchábamos antes? No, esa se llama Big Bang, me dijo Rich. Tiene que siempre tener una canción que tiene el mismo nombre que el disco. Pues sí, tiene todo su sentido, es verdad. Esa se llama Big Bang. Esa vida, esa vida te confeso, te confeso. Venga, confiésame, confiésame. Es una balada muy mona que trata de
¡Qué bonito! Es que me lo tienes que explicar. Mira, ahora por ahora nos quedamos. Este domingo tenemos la cita contigo. El domingo, sí. El domingo. Pero de cara a la semana que viene, cuando estés más o menos tranquila, te lo dejo en tus manos para que podamos volver a hablar. Ay, me parece estupendo. ¿Sí? Y entonces dile a Richa que se venga también. Sí. Que nos diga él su manera, su qué, su cómo. Sí, sí.
Vale. Hecho, ¿eh? Trato hecho. Va. Muchas gracias. Lo tenemos que dejar aquí. Muchísimas gracias, gracias, gracias. Así, Silvia. Y nada, la semana que viene quedamos, ¿eh? Sí. Venga, va. La semana que viene. Ha dicho la semana que viene. Pues vamos. Apuntemos, ¿eh? Gracias. Que vaya muy bien. Igualmente. Adiós. Adiós. Adiós.
L'amour, l'amour, l'amour, l'amour, l'amour a tout pris. Je tombe, je cours, je m'éveille, j'avance avec la nuit.
L'amour sans toi, avec moi, tout se met égal. Oh, love. Oh, yeah. Je reste de mes mains, je regarde trop pour moi. J'ai appelé et conseillé mon ex. J'ai ri avant, pendant et j'ai after. Je me suis ask si je gardais l'accent. J'ai aimé, aimé les
L'amour, l'amour, l'amour, à peu près. Ouh, love, ouh, love. Je tombe, je crois, je m'éveille, j'avance avec la nuit. Ouh, love, ouh, love. L'amour sans toi, avec moi, tout ça, ça m'est égal. Ouh, love, ooooh. Je laisse sommer mes mains, je regarde profond en moi.
Bona nit.
L'amor s'enfreu avec moi, tout ça, ça m'est égal. J'ai dégénéré vers la petite boxe. Je suis retombée vers la easy boxe. J'ai compris quand j'ai senti qu'il fluyait sans moi. J'ai tué quand j'ai tué une colone. Je me laisse que la fonde joie. Le bonheur me vient de joie. J'ai ni un bonheur. J'ai ni un bonheur. J'ai ni un peu. Je me suis assis de garder l'accent. J'ai aimé mes os.
Tres hores antic, tres hores antic, tres hores antic
Sí, sí, has escoltat bé. Tresor antic. La millor fira d'antiguitats i col·leccionisme torna a Tortosa. Els dies 7 i 8 de febrer, al pavelló Firal de Tortosa. Aquest any com a novetat, més de 1.000 metres quadrats d'exposició de motos clàssiques. Ho organitza Sant Jorge Evans i col·labora l'Ajuntament de Tortosa. Horari i més info a santjorgeevents.com
i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts.
Ens preocupen la crisi climàtica, la situació de l'habitatge, els drets humans, l'educació i el foment de la cultura de pau. I a tu? Posa la Justícia Global al punt de mira amb La Porteria, el programa de Tarragona Ràdio que vol fer d'altaveu de les entitats, projectes i persones que treballen per construir un món més just i sostenible. La Porteria, cada dilluns a les 3 i en repetició a les 9. Ens escoltes?
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Seselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Fins demà!
She don't lie, she don't lie, she don't lie Cocaine You dirty cocaine Come on, your day is on And you're gonna ride on cocaine Don't forget this bad cocaine Yeah, bad cocaine
Uau, és que l'escoltaríem sencera, eh? Però no pot ser. Si no, no és de temps a parlar amb el nostre convidat. Ja et deia que el tenim al capdavant, precisament d'aquest, d'Eric Clapton Experience. I el saludem, Xavier, bona tarda i benvingut a Tarragona Ràdio. Bona tarda, Silvia, com esteu? Doncs mira, gaudint de vosaltres, abans que arribi el concert, ja t'ho dic ara, eh? M'ha costat un munt trepitjar aquest coqueïn, eh?
I tant, i tant. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Quina maravella.
veient-te la forma a la qual ja fa, després ho explicàvem una mica de la teva història musical, precisament amb The Eric Clapton Experience, o Tribut, com també us anomenàveu, o també jo crec que continueu anomenant-vos, no? Però m'agradaria saber en quin moment entra a la teva vida el senyor, que jo deia abans, el senyor de les mans lentes, que de lentes tenia poc, el senyor Eric Clapton. En quin moment el coneixes? Quina falera, quina passió, no?, a partir d'aquell moment.
Mira, és la història de la meva vida. Si tenim en compte que jo vaig començar a tocar la guitarra amb 12 anyets i en 52... De res, de res, fa res, eh? Vas agafar carrerilla i ja està. Però, vull dir, clar, la falera és molt bèstia. I realment va ser coses, a vegades, de les més tontes i les més absurdes. Jo tocava la guitarra de petitet a l'escola, perquè m'agrada tocar la guitarra,
I va ser un company de la mateixa escola, un noi més gran, i em va dir, mentre jo estava al pati jugant, em va dir, tu ets el català de la guitarra, no? Sí. Em diu, tu coneixes Eric Clapton? Em diu, hombre, el coneixo, però clar, és que jo amb 12 anys ni tan sols em penso que es vistia en la CD. Llavors jo em penso que l'havia escoltat a la ràdio i tal. Llavors em diu...
M'has d'escoltar alguna cosa que jo t'ho faré, i em va fer el tio, no m'expliques-ho, perquè una cinta de caset amb un recull de cançons que a ell li agradaven. De tal manera que jo arribo a casa amb 12 anys, foto la cinta, i, bueno, és com... Alguna cosa va passar molt sèria, perquè fixa't tu l'edat que tinc i encara estem amb el mateix, no?
Però vull dir que sí, va ser un abans i un després. Sí. I jo sempre m'ho prenc que va ser com un mentor a distància, perquè va ser amb la primera persona amb la que jo vaig començar a aprendre a tocar la guitarra, és a dir, i a mi no m'ensenyava ningú més que anar-me posant els cassets i anar repetint i anar copiant, no? Sí, sí, sí. I després ja més endavant estudies i això. Però entre tu i jo, quina huida musical també tenies!
Bueno, mira, a casa meva no s'escoltava música d'aquesta. Mira, saps allò que t'enganxes pel que sigui, oi? Sí, sí, sí, sí. I va ser, clar, a partir d'aquí...
Però a partir d'aquí, no és que sí, l'Eric Clapton ha sigut sempre això, el meu mentor, però el que jo hagi acabat fent, l'Eric Clapton Experience, no té res a veure amb què m'agrada dir molt. És que com tothom que em coneix sap del peu que calço, saps? Sí. I tothom sap que, ostres, al sovianès li agrada molt el Clapton i això se'n nota quan un toca...
doncs van passant els anys i gent del meu entorn, productors, músics, no sé què, em deien, has de fer una banda tribut al club, però això ho fot un mogollondat, i has de fer una banda tribut al club. Fins que fa 6 anys vaig tenir la mala sort de passar un entrebanc de salut, i estava a l'hospital, i un amic meu em ve a l'hospital i em diu, mira, per què no t'avorreixis? Diu, i tens temps...
et fas un llistat, et fas un repertori del que a tu t'agradaria fer com un concert de l'Eric Clapton. I quan surtis, jo et preparo una banda i fem un concert de l'Eric Clapton a l'abast, que a tu això se't posarà molt bé. Vaig pensar, mira quin tio més trempat. Almenys ja no vaig estar avorrit. De tal manera, exactament, fa 6 anys vàrem fer això...
I vaig pensar, oi coi, doncs no està malament, això mola molt, no? I dit i fet, llavors el que vaig fer sí que és intentar trobar per cada part, per cada músic que forma part d'aquesta banda, el que podia ser el més adequat,
per fer aquesta formació, no?, perquè hem d'entendre que al cop doncs, ah, ja és un tio molt consagrat, que té una banda molt potent, etcètera, etcètera, i que té un so molt particular, de tal manera que has d'intentar agafar doncs aquella gent que tu penses que pot fer allò que...
o intentar copsar aquesta història per posar-la en directe i així va ser i per això tinc la banda que tinc que ara després si vols en parlem una mica i vull que me la presentis no només que parlem una mica i vull que me la presentis perquè precisament és allò que dius tothom brilla en aquesta actuació brilla la guitarra brilla les bateries brilla les dobles veus tothom sobre l'escenari ha de ser doncs una cosa jo sempre dic si la comunió està ben feta
És que tothom surt d'allà amb una sensació magnífica. Jo estic molt orgullós de la banda que tinc, però també haig de dir, no perquè sigui amb la que jo formo part, sinó que penso que és una de les més potents que ara hi ha mateixa en el nostre territori,
perquè deixem-nos presentar a la part rítmica tenim l'Àngela Bat a la bateria, el Miqui Santa Maria al baix, després tenim a la guitarra el Jordi Carles, tenim al piano el Raúl Segura, dos veus espectaculars que són l'Uxú Esouto i la Lourdes Parera,
i després jo, pel que sigui, doncs em toca estar al capdavant fent d'Eric Clapton, no? Però bueno, sense aquesta gent...
Doncs, bueno, realment jo penso que és un tot, no? Per això de tribut a experience hi ha una gran diferència, no? Una cosa, per exemple, molta gent es pensa que el tribut és que copien, no? Ojo! Podria ser, però en el nostre cas el que hem intentat és, amb l'experiència d'aquests músics, que són grans músics,
és intentar copsar la manera en què Clapton articula tot allò que fa, de tal manera que ho toques a la seva manera i ha de sonar a la seva manera. I d'aquesta manera la gent que et ve a veure té la sensació, tot i que no ho siguem, de tenir la sensació que l'ha anat a veure, no? Aquesta és una mica la idea, no? I que quan tanqui els ulls és com si estigués davant d'un concert de Larry Clapton, no?
Aquesta sensació és el que vols. Això és el que volem i això és el feedback que tenim. La gent quan surt és molt contenta i diu que tanco els ulls i m'hi trobo, ja hem fet la feina.
Estava pensant, Xavier, quantes llagrimetes han hagut de caure cantant moltes d'aquestes cançons de Larry Clapton i que tu des de l'escenari ho has pogut veure, però clar, algunes vegades sembla que no ens veus, però jo crec que sí, que ulls vidriosos i amb una llagrimeta s'ha vist des de l'escenari, no? Des de l'escenari es veu tot. Sí, no? I aquí nosaltres, com a públic, pensem que les ombres ens tapen tot, però no és veritat, eh?
No és cert, no és del tot cert. De totes maneres, tinc la mania que moltes vegades li diuen el de les llums, per favor, ensenyem a la gent amb quin caram estic tocant, perquè també dona boig de fer un tu a tu i dir, mira, tu em veus a mi molt bé perquè tinc totes les llums aquí, però deixeu-me veure-vos un moment, no? Com nosaltres toquem a teatres, la gent veus que et ve arreglada i que et ve amb unes ganes de passar-s'ho bé, pues escolta, anem a fotre-ho bé, no?
Llavors, doncs, sempre hi ha aquest moment de... Hola, com esteu? Ah, sí, que us vegi, no? Però hi veig de tot, eh? Veig el que plora, veig el que balla, i inclús alguna vegada se'ns ha desmaiat algú també, però bueno... Espero que no facis aquest moment justament després de cantar el Tears in Heaven, perquè ja saps que són d'aquelles cançons que plorem tots.
Clar, és una cançó molt sentida i pel trasfondo que té, que la va fer l'Eric Clapton per l'amor del seu fill. Un supertragedia, saps? És veritat, eh? Llavors, clar, aquests temes... Jo sempre penso que...
que els temes, qualsevol, eh, si és el 4 o el que siguin, cadascú se'ls pot agafar de la seva manera, no?, i els pot recordar una cosa diferent. El que sí que és cert que, doncs, és una cançó que et transporta a una cosa molt, doncs, com molt trista, no?, tal, i llavors, doncs, aquesta cançó sol prestar molta atenció, sol estar molt solemne, no?, per dir-ho d'alguna manera. Sí.
Perquè, a més a més, recordem parellament això, que va dedicada a la mort de son fill, que no recordo si el propi Eric Clapton el va veure caure, però que va ser un moment d'aquells que et toca, et frapa el cor per sempre, i que jo, d'aquestes cançons, no sé, tu i Xavier els dic cançons trampa, perquè en algun moment, a veure, tu a sobre l'escenari eres el gran Eric Clapton, però no deixes de ser aquell pare que està cantant a la mort de son fill.
I se t'atranca el cor, la veu, en aquell moment cantant, i dius...
Bueno, has de fer un esforç de prou, que dic jo, de dir, bueno, posa't al teu lloc perquè si realment li dones voltes al coco i penses exactament el que estàs cantant, que ho has de fer, però ho has de fer amb una certa solemnitat, amb una sèrie de seriositat, perquè si tu prens el pèl de la lletra et pot arribar a calar fort, sí, sí. I tant, i tant, i tant. Doncs tot això, i molt més...
Aquest diumenge a dos quarts de set de la tarda al Palau Firal i de Congressos de Tarragona amb ell, amb el Xavier Solanells. Xavier, que no sé què m'han dit que te pregunti per una lluna. Què et passa, Solanells, perdó, què et passa amb les llunes?
Bé, a mi la veritat no em passa... Mira, ara estem començant un projecte nou que em fa molt il·lusionat. És a dir, ara tenim l'Eric Capden Experience, que hem fet una gira per tot Espanya, per tot Catalunya, l'estem acabant, i ara començarem a sortir cap a Europa, correcte? Sí. I a la vegada ara estem muntant una gira de...
meva, que es diu Chedi Solanell, però vaig pensar que era massa... no sé, que no feia falta. I dic, escolta'm, no li posem Chedi Solanell, però és que fria el cap. No, vull dir que... I llavors...
Tot bé perquè, fixa't tu, que jo soc molt coherent, o intento ser coherent amb el que faig. Jo quan vaig a tocar i la gent et diu, oh, que bon guirterista que ets, i que no sé què. No, no, no, no. Jo vinc aquí a entretenir la gent. Si l'entretim, ja he fet la meva feina, content, toque millor o pitjor. Aleshores, ara em toca fer una gira meva dels disc que jo he fet durant la meva trajectòria.
llavors dic, doncs posem-li un nom i per què aquest nom? Primer perquè hi ha un tema dels que posarem en el repertori que es diu Munt No serà aquest, perdona'm, no serà aquest De casualitat, eh? Tampoc em facis venir a casa, eh? Has fet la feina, eh?
I tot això ve perquè fixa't tu que la vida, jo penso que és complicada per tothom, eh? Pels que toquem, eh? Però és que no sé per què, caram, la vida és així de complicada, i tens entrebancs, i l'has d'anar trampejant tot el dia, amb la qual cosa és una mica, inclús, cansat. I la gent té la santa mania de dir, bueno, però mañana saldrà el sol. Correcte? Sí. Però... Però ha d'arribar, ha d'arribar, el mañana, no?
Sí, sí, però clar, allà s'ha de sol i què passa? No passa res, no, no. Encara tens la nit on surten les pors, on hi ha la... tens el núvol aquell encara, saps? I sempre hi ha d'haver alguna llum que encara puguis guiar-te, alguna llum on t'agafar-te, i en aquell moment és la lluna, no? Clar. Llavors penso que és una cosa molt bonica de portar a l'escenari...
Perquè al cap és el que et deia, jo estic aquí per entretenir, no? Llavors, tingueu el dia que tingueu, el dia que em vingueu a veure, tindreu aquesta lluna que seguir, no? És una mica això. Uau! Queda superbonic, eh? Bueno, mira, perquè estem preparada aquesta gira que es diu Munda, Xavier Soranells, per tota Europa...
i supercontents, la veritat, super. Que me n'alegro, que me n'alegro, que a més, aquest From to Barcelona to Boston també va sonar, no? Aquest és espectacular, perquè jo vaig estar visquent molts anys als Estats Units i vaig marxar amb el jovenet amb la mentalitat d'un jovenet, no? I vaig marxar sense res a la butxaca amb moltes ganes de tocar la guitarra i una mica l'aventura. I vaig tenir la gran sort que allà em va acollir tota una sèrie de gent
que gràcies a ells no seria on soc ara, i fa un parell d'anys vaig decidir de dir, bueno, ara és el moment que més o menys estic situat i guanyo la vida del que vull, que és la idea de fer un disc amb ells. Llavors vaig anar a Boston, que és on està aquesta gent, i ara em fa un disc de Bruce, que és el que més ens agrada,
I aleshores el vam gravar a Boston amb tota aquesta colla d'amics que jo tenia, que ells ja són músics professionals allà també. Sí. El vam mesclar a los Ángeles...
amb un amic meu que té 3 Premis Gaming, ni més ni menys. Només. I el vam acabar a Abbey Road, que és on soluc acabar els meus discos. I fent honor als Beatles, ja per acabar-ho de rodonir, no? Per rematar-ho, ja. Sí, per acabar-ho d'adobar. Doncs aquí ens faltaria l'altra adreça, eh? Perdona? Dic que aquí ens faltaria llavors, el títol ens faltaria a l'altra adreça.
Des de Barcelona cap a Boston i cap a Abbey Road, però jo l'he acabat de fer... Exactament. I la banda és d'Andy James Van, no?
que és aquesta gent que em comentaves. El disc. Sí, el disc aquest de From Barcelona to Boston. Què va acabar? El que farem ara amb un és, farem servir la mateixa banda de l'Edit Tabson Experience, perquè estem tots junts aquí, i traurem temes tant d'aquest disc com de dos o tres altres que tinc, que els podeu trobar a totes les plataformes, i hem fet una selecció molt xula,
I, doncs, tenint en compte que Eric Clapton, doncs, és una música, doncs, molt per escoltar, molt tranquil·la, i, de més, amb Xavier Sudaneix podem fer una mica més el gamberreti. També he vist per aquí una clocada, que dic, això li preguntaré també al Xavier, què és aquest dels relaties? Explica'm, què és aquest disc?
Perdona, perdona. Hi ha un disc que es diu... Sí, Raritis. Raritis, perdó, i que no em sortia. I que també és una clocada el que feu i com ho feu, d'alguna manera, no?
El Rarity és el 2025, però jo intento fer cada any o cada dos anys un disc, i aquest em va agafar una mica, diguéssim, entre cometes, i que no escoltin ningú amb brages, d'acord? No he sentit, no he sentit que volies dir-me, no ho sé. No he sentit, perquè no, jo tampoc. Aleshores, què va passar? Dic, els músics que fem disc i aquestes coses, normalment quan vas a entrar en un estudi i a fer una gravació per un disc,
que has d'entendre que un disc abans, el de referència, era el CD. I el CD té 74 minuts. De tal manera que t'hi entraven, què? 12 temes, depèn de la duració i tal. Però això no vol dir que només engravis 12, potser engraves 18. I la resta, què fas? Els guardes.
No vol dir que siguin ni millors ni pitjors, és que en aquell moment tries aquells perquè et ve de gust. Sí, sí, sí. Llavors vaig pensar, ostres, amb els que has fet, aquí a l'Alcalà n'hi ha d'uns quants, i t'ho asseguro que n'hi havia, i me'n van sortir tropeciant 2.000. Què dius? Llavors el que vaig fer és, el Rarity 2025, és una selecció de temes des que jo tenia 20 anys fins ara.
Que bo, que bo, que bo. No, per això te deia, dic, ve a preguntar-li, perquè aquí trobem una miqueta de tot. A més a més, són 19 cançons i dius, ostres, quina meravella. Per què no acaben més, per el que et deia? El que et dic, acaben 74 minuts, perquè si no tenia temes per fotre 3 hores i mitja, saps què vull dir? Vés guardant, vés guardant, dos hi fiquem, dos hi fiquem.
Que encara hem de donar molta guerra, que encara hem de sortir moltes altres coses. I has de venir més vegades per aquí per Tarragona, també t'ho dic, que també ens agradarà. També has de dir que per mi és un honor i un privilegi anar a tocar el Palau de Congressos perquè és espectacular.
Jo, bueno, ho tinc endavant ara mateix en fotografia i trobo que és un lloc tan bonic. Sí. No ho sé. Amb la pedra romana, sí, sí, amb les bòbedes. El Palau Firal, no? Sí, sí, sí, sí.
A més a més, ja veuràs que és bastant gran, eh? La sala... Jo crec que és molt gran. A veure, m'imagino que hi ha d'altres palaus que jo no he pogut veure i que segur que són el doble i el triple de grans que aquest. Però, bueno, és el nostre, allò que dius, hem d'escombrar cap a casa. És fantàstic, jo el trobo meravellós. I invito a tots els tarragonins i tarragonines...
que si els que agrada... Ah, això és molt important. Digues. Això és una cosa que sempre he dit al principi dels concerts. Clar, quan tu veus Eric Clapton Experience, doncs la gent, doncs que primer compra les entrades, lògicament són les que els agrada l'Eric Clapton. Però quan un compra una entrada, sempre un compra dos perquè va acompanyat, no? Sí. I el que acompanya a vegades el seu de l'Eric Clapton, igual li ve una mica gran i diu, hòstia, a veure què serà això...
Jo sempre dic que no s'han de preocupar, perquè en realitat el que escoltaran són els grans pàcids del rock dels últims temps. O sigui, la gran majoria de cançons les hauran escoltat mil milions de vegades a la ràdio. Seguríssim, seguríssim, seguríssim. De tal manera que invito a tothom que li agradi el bon rock, la música ben feta, la música feta per persones, per homes i per dones,
que ens dediquem a això, que apreciin la música feta de veritat, que vinguin aquest diumenge al parar al final, perquè penso que s'ho poden passar molt i molt bé.
Doncs, Xavier, amb aquesta invitació ens quedem amb el teu permís. Gràcies per atendre'ns. El que et deia, de cara a la propera, no gaire llunyà, espero poder tornar a parlar amb tu i comentar precisament com va anar a Tarragona i com aniran. M'imagino tota la gira de concerts que teniu pel davant, que són unes quantes. Unes quantes, sí. Bé, tu et veig a Tarragona, però...
Home, espero, espero. Mira, estic tocant fusta. Estic tocant fusta perquè tenim el dia una mica complicat. Però bueno, intentarem a veure si ens podrem escapar i poder estar amb vosaltres. Xavier, seran ells. Gràcies, gràcies, gràcies. Gràcies a vosaltres. I com diu aquesta cançó, Wonderful Tonight, que aquella nit de diumenge sigui inobligable, sigui magnífica i un bon record. Gràcies. Moltíssimes gràcies. Una abraçada per tots. Igualment. Adéu. Adéu, adéu, adéu.
Fins demà!
And I say yes, I feel wonderful tonight. And I feel wonderful because I see the love line.
Bona nit.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Les pífies més sonades. Allò que vols dir però que no et surt. Puc dir una cosa? Quan els riures són necessaris. O no? Una direcció. Els moments més divertits i curiosos de la nostra programació. És que ja tornarem a sortir a la secció del món.
Cada setmana a Tarragona Ràdio fem l'humor. Toma! En directe els dijous a les 10 i 20 dins la veu de Tarragona camí cap als 40. Jo tinc 41. I sempre que vulguis a tarragonaradio.cat. Deixa que la sessió. Ja val, tio! Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Carroñero. Es al buitre. Carroñero. Es que tú no me quieres. Yo todos los días me muero. Y alimento con mi carne. Es monfragüe. Buitre negro. Es monfragüe. Buitre.
Bona nit.
Fins demà!
Marxem cap a les de les zero. I és que aquest cap de setmana, amb totes les entrades esgotades, així mateix ho dic, ens arriben els Pedrà. Tribut a Extremo Duro. Tant dissabte a dos quarts de nou, apunta. Obertura de portes a les nou, com diumenge a dos quarts de set. Obertura de portes a les sis.
I Vía Tarafánica tenim ni més ni menys que aquesta veu que ens canta ja a Caudrella i que és el Raúl García. Que saludem. Raúl García, buenas tardes i benvenido a Tarragona Radio de nuevo. Hola, buenas tardes. ¿Qué tal? ¿Cómo estáis? Muy bien. Aquí, escuchándote, y se le està poniendo la piel de gallina, pero claro, es que venís en un momento, yo creo que entre delicado y fascinante, porque, claro, hace muy poquito que se nos ha ido Robe.
Estaba escuchando la canción y digo, no sé si soy yo o si soy Robert. Pues mira, te lo digo en serio, ¿eh? Había un momento ahí que el tono de voz que le has puesto... Podía ser, ¿eh? Podía ser. Sí, sí, podía ser, sí. De verdad que da un poco de pelo, ¿eh? Bueno, explícame, primero, ¿cómo fue la noticia para vosotros? Me imagino que devastadora.
Pues, un mazazo, como todo el mundo. Yo me levanté, me acuerdo de que me levanté por la mañana y tenía movión de whatsapp, y digo, pero vamos a ver. ¿Qué ha pasado, no? Sí, sí. Y todo lo mismo, yo digo, es que tiene que ser una broma, porque encima el día antes había morto también Jorge ilegal. Exacto, Jorge, es cierto, el mismo día. No, no, no, no puede ser, no puede ser, y al final me voy a indagar y sí, pues un sentido mazazo para todo el mundo, porque...
Has visto la repercusión a nivel de... Nacional, sí, sí, en toda España. Yo como el rey de Extremadura, no, el rey de España. Sí, sí, sí. Es que más a más es eso, que el cariño que se le tenía a Robey, yo creo que se le demostró en vida, se le ha demostrado ahora ya que ya no está. Yo le digo lo de devastador, porque precisamente vosotros
Cuando se hace un tributo, y lo hemos comentado creo que contigo también, Raúl, es porque hay una admiración antes. Se nace desde la parte, yo creo que hasta fan, pasional, hacia el grupo al cual interpretas encima del escenario.
Nosotros además que somos de otra gente, entonces la vocación viene ya de ahí. Entonces de pequeño ya éramos fanáticos de extremo duro. Entonces acá los que nos dijo derrotas de Sigo, pues ya éramos fanáticos de Robert. ¿Sabes qué estaba pensando, Raúl? Que si hubierais hecho cinco días, los cinco días aquí en Tarragona... Es probable, es probable. Seguro, ¿eh?
Y hay un montón de gente que nos está escribiendo a redes sociales por el tema de las entradas. Y es que pasa en todos lados. Desde que hemos empezado el 16 de enero, que empezamos ya la gira de este año, ha sido una locura. El tema de las entradas es una locura total.
Las salas pequeñas, es menos mal que las salas pueden reprogramar. A lo mejor una sesión de tarde o tal, o un domingo, pero hay unas salas que no se pueden reprogramar. Sí, sí, porque las entradas, si no recuerdo mal, de las salas cero se vendieron en cero. Nunca mejor dicho hace un honor a su nombre. En cero coma, ¿eh? Sí, sí, sí, una locura. Bueno, que eso es bueno que... Bueno, hay muchos tributos, pero nosotros siempre que hemos notado el subidón,
Porque llevamos mucho tiempo tocando y al final el trabajo se va un poco a, por desgracia, se va un poco a sentar que hemos llevado mucho tiempo trabajando en esto y creo que ya la recompensa es total.
Sí, sí. Y que siga, y que siga, ¿eh? Porque además ahora comentaba yo fuera de antera que, claro, es que lleváis hace unos cuantos años ya. Sí, 16. ¿Nos vamos a los cuantos ya? 16 años. ¿16? Pues eso. Sí, sí. Que ya lleváis unos cuantos años encima de los escenarios llevando por bandera a Extremadura y yo no sé si...
Tuvisteis la oportunidad, claro, me has dicho que sí, que sois de allí de presencia, pero claro, puede ser que coincidierais, como que no, alguna vez con Robe o con alguno de los miembros de Extremadura para decir, oye, que os llevamos con nosotros para arriba y para abajo, estamos con vosotros. Sí, nosotros, lo primero, cuando empezamos a tocar, si es verdad que le pedimos permiso por el tema de... De derecho de autor, me imagino. Sí, bueno, derecho de autor, si es verdad que eso luego ya se encarga, cada espectáculo se encarga de hablar...
porque cada localidad tiene su porcentaje diferente. Entonces, el tema de logotipos y todas esas historias, que no tuviéramos ningún cruce con ello. Entonces, sí es verdad que nosotros diseñamos un cartel y hablamos con el manager de Extremadura, que es Arlen Ayer, y está muy bien, encantado con nosotros, y nos dio un visto bueno, y tal. Muy bien. Y, bueno, nada, luego sí es verdad que con...
Don Robert, bueno, sus hijos eran amigos de... algún miembro de la banda y tal, que es verdad que... que siempre hacemos clic también antes con ellos cuando llegamos a ensayar. Hay algunos de la banda de Robert que son amigos nuestros y bueno, que estén ahí con la relación.
Qué bueno, qué bueno. Bueno, es que eso es muy bonito, porque claro, es lo que tú decías. A ver, que también Plasencia es grande y también son aquellas cosas de decir, nos podemos encontrar o no, ¿no?, en el camino. Y además que muchas veces por los bolos y por estar más fuera de casa, sobre todo los fines de semana, que es cuando podamos, o podemos, mejor dicho, hacer un poquito de vida social, ¿no? Sí, sí, sí. Que es más complicado. Ahora ya te explico el tema ese, pues nosotros... Es verdad que...
El subidón en el escenario es diferente porque todo el mundo está esperando ya no podemos ver que es Moduro, ya tenemos que ver el tributo y tal. Yo para mí, la verdad es que me subo al escenario, tengo todavía miedo técnico, que son 16 años, pero ahora todavía tengo más porque no me voy a meterme todavía más en el papel de Rob. Entonces es una pasada tener que subir al escenario y tener todavía más la piel, meterse más en la piel del personaje en este caso.
Solamente es tirar, yo pienso, tirar un beso al aire, decirle Robe va por ti y a partir de ahí ya, Raúl, a dar un espectáculo de esos que sean inolvidables para la gente, precisamente, que tengamos la oportunidad de veros este fin de semana dentro de la Sala Cero. Después de la Sala Cero, ¿hacia dónde camináis? ¿Cómo está la agenda de los Pedra? Está la agenda a tope. A tope. Ya he visto el tour, ¿eh? Que yo comentaba, digo, estoy agotado.
Y solamente habéis cerrado ahora por ahora hasta el día 8 de mayo, pero eso suma. No, no, no. Tenemos cerrado conciertos hasta 2027. ¿Qué dices? Sí. No se ha publicado todavía porque es que si ves el calendario que tenemos ahora mismo, pues son dos veces más. Claro, claro. A mí me llaman a diario, a mis compañeros, para cerrar conciertos, la agenda está a los oídos.
Hay cosas que se nos agapan, no podemos hacerlo. Sí, sí, sí. Que pasa que estabas mirando que aquí tenéis una locura porque el 13 de marzo lo hacéis en Pamplona y el día 14 de marzo estáis en Barcelona. Eso es una locura, ¿eh?
Sí, está todo lleno. Vamos a rematar y está lleno. Y después es que os vais a Oviedo. Bueno, voy a hacerlo así un poquito descaloradamente. De Tarragona ya saltáis, que aquí ya menos mal hacéis una pequeña parada, pero ya os vais de cara al día 20 de febrero a Santander, a Terraza, a Vigo, Oviedo, Almería, Sevilla, Pamplona, Barcelona, Madrid, en dos fechas, que también Manresa, Valencia, Coruña... ¡Uf!
Tómate un Red Bull o lo que sea. Eso, eso. Y que la furgoneta esté a tope, revisarla de arriba abajo. Menos mal que tenemos una furgoneta cómoda y podemos dormir y descansar un poco, si no es locura. Pues sí, pues sí. Bueno, de primero...
Que os vaya muy bien, que es lo que os deseamos, ya lo sabes. Que tengamos la oportunidad de disfrutaros. Gracias por atendernos en este ratito aquí en Tarragona Radio. Que la próxima vez, que creo que también te lo dije la otra vez, a ver si te puedes escapar y te tenemos aquí con nosotros. Sí. Y ya estás más que invitado. Voy a estar dos días en Tarragona. Bueno, la próxima vez ya. Esperemos que... Si son dos días, pues no, que me escapa algún día. Venga, va. Vamos a estar hasta el domingo ahí, así que...
Raúl, que tienes que venir a ver a la familia de la radio. Sí, ya... Estoy como en casa. Claro, claro, que somos García los dos, que eso que te he dicho. Pues eso, que te esperamos por aquí con un abrazo enorme para ti, a la familia de los Pedra, y gracias, gracias, gracias por ese tributo de Extremadura y que nos deis mucha guerra. Muchas gracias a vosotros por volver a invitarme a...
A hablar en la radio y nada, que encantado de que vayáis a algún momento y que les gustéis. Gracias, Raúl. Hasta pronto. Hasta pronto. Gracias.
Un otoño el demonio se presentó. Fue cuando el arbolito se desojó. La canción de que el tiempo se atrasará, donde nunca pasará. Fue arrachar el nito en el dulcito, pero nuestra veneta ni se inmutó.
Bona nit.
La canción de que el tiempo no pasará, donde nunca pasará. Charoncura, cadena, que toma el reloj a las horas. Charoncura, guazar, ahora estamos flotando los dos. Agarrar un momento a la cola del viento desciendomento.
Una racha de viento nos visitó, y a nosotros ni el pelo se nos movió. La canción de que el viento no pasara, para menos nunca pasara.
No! No! No! No! No!
No, no hay sanción. No quiero hablar de alguien porque mientras yo lo llevo. No, no hay sanción.
Tresor antic. Tresor antic. Tresor antic. Tresor antic. Sí, sí, has escoltat bé. Tresor antic. La millor fira d'antiguitats i col·leccionisme torna a Tortosa. Els dies 7 i 8 de febrer, al pavelló Firal de Tortosa. Aquest any com a novetat, més de 1.000 metres quadrats d'exposició de motos clàssiques. Ho organitza Sant Jorge Evans i col·labora l'Ajuntament de Tortosa. Horari i més info a santjorgeevents.com
Roy al Tàrraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràpid.
Doncs sí, aquest és la sintonia que ens apropa al retrovisor musical d'avui.
I a veure què és el que ens ha portat el Jordi Sogranyes. Ja te puc anunciar que sentirem el Tomeu Penya, el Sheik i... A l'últim, t'esperes. Vinga, t'esperes una miqueta i així les brillaràs i sabràs qui és amb nosaltres. Ho farem plegats. Vinga, salve.
De primer, saludem-lo, no? Jordi Sobranyes, hola, hola, hola. Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Doncs molt bé, i tu com estàs? Jo, bé, gràcies. M'alegro moltíssim, vinga, va. Iniciant el mes de febrer, el segon mes de l'any 26. Ja ens queda menys per acabar.
En el retrovisor musical número 304 començarem parlant de les festes de Zenerals de la Candela de Valls de l'any 91. Que maco, sí. Si la setmana passada ja parlàvem del triple concert amb Sanctaret Pixa Mandúrries i l'exembusto al pavelló Joan Avellar,
Ara fa 35 anys, avui parlarem del Tomeu Penya, el qual, tal dia com avui, d'aquell llunyà any 1991, el 2 de febrer, va actuar al local de la Colla Vella per presentar el disc Els Cors Ferits.
La camamilla era un cop de terra, no? Era terra, era terra. És que jo no veiem mai prim. Sempre m'ha agradat molt el veure, m'ha agradat molt la marxa, m'ha agradat molt la diversió. Avui a Balls amb el temps en contra no semblava tanta gent. No, és que jo, la veritat és que...
o d'11 anys de persones, perquè és molt difícil, una mica això. Però després, quan ha sortit l'escenari, ha dit, salvàstia. I més a més, hi havia actes paralels. Hi havia altres coses, sí. I què era el públic? El públic els va molt, molt correcte.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
Està pensant-me de l'ana que t'ho ha dit moltes vegades. Que si tu no vas de veure, jo em du moltes vegades. Quan se m'implaqué de veres, si no m'ençan en que vades. Em va fer-les que...
Què? On està el dimoni? Mallorca? A Montumeu Penya? Sí, sí. Sí, sí.
Vinga, anem a la propera píndola. Jordi, que ens portes? Mous més anys cap aquí, el 2 de febrer de l'any 2013. Fa 13 anys, justament, l'embalat de Montbrió del camp va acollir un concert amb les formacions Xup Xup
Segona mà i Sheik. El Sheik, a banda de presentar l'espectacle Somriu, també va fer debutar a Laitor Cugat, el que esdevindria el seu nou cantant rellevant el Joan Farnós.
Tinc les soles gastades de tant caminar per pobles des dels que han quedat oblidats, només nens i juguet quan el sol se'n va. He recollit somriures que estaven perduts, en guardo de grans i també de menuts.
Agafa nu, que sobi unes fecha de llum, que creïn de coptotes destristos, i t'ampliste vida i col·lòs. Agafa nu, que sobi unes fecha de llum, que creïn de coptotes destristos, i t'ampliste vida i col·lòs.
Muntanyes pelades fent fred de d'hivern, trianyes que flote d'entremig del gel. La nit de fosco ja ens inunda la por.
És moment de somriure a la gent que estimem, a l'aquesta lluny i que no coneixem. Que aflori una brot d'il·lusió, que bategui el canvi de guió. Agafa-nos, que s'obri una estrella de llum, que cremin de cop totes les tristos i d'omblits de vida i colors. Agafa-nos, que s'obri una estrella de llum, que cremin de cop totes les tristos i d'omblits de vida i colors.
I anem a la nostra darrera pígnola musical i ho fem amb en Jordi Díaz. I per acabar... Sí, no. Parlem del cantautor Sergi Carbonell, el que va ser guitarrista i compositor dels Xarango. El Sergi, ahir diumenge, va passar per la tronada de Reus, el nou local social de l'associació Anímet, impulsora del Reus Cultura Contemporània. Sí, sí.
Fins la setmana que ve Sílvia i oïdors d'olfants de Tarragona i del Ja Tardes Cap de Setmana. Adéu. Adéu, adéu.
Torniré de carícies, de partons fets de vida, com fons de ciment, i pel que rodaré i el que rodaré. Torniré de les carícies, de pastilles, d'escogies, de roses i escoles,
Tu emprendrem que la muntanya és l'essència i ens cal conèixer l'absoluta emergència. Avui farem l'amor per contrair aquest sistema, obrant pel cor com acte de disilència. Ja et cuidaré.
I de rombeta més bona, Sergi Carbonell. I fins aquí el nostre retrovisor musical. Però el programa continua. No marxem.
Gràcies.
TGN Esports, Tarragona Ràdio. El programa de l'actualitat esportiva a casa nostra, a Tarragona Ràdio. Cada dia durant mitja hora et portem com batega l'actualitat dels equips del territori. Si vols estar al dia i no quedar-te'n fora de joc, la teva cita és TGN Esports, de dilluns a dijous a les 12 del migdia i els divendres a la una. TGN Esports, amb Joan Andreu Pérez.
Raulina amb salsa, Raulina amb salsa, amb Raül Fit, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha nàstic. Ah, vale, vale, d'acord, d'acord. Vale, dale. Raulina amb salsa, amb Raül Fit, a les sis i quart, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha plenari. També coincideix el dimecres al plenari. Vale, vale, dale, dale.
Raulina en salsa amb Raul Fit tots els dimecres. Això si no coincideix amb el programa especial de... Però puc fer el programa jo algun dimecres o no? Com va això amb aquesta ràdio? Sí, sí, sí. Doncs si em deixen els dimecres, Raul Fit amb Raulina en salsa. Farem un programa a partir d'un quart de set de la tarda a Tarragona Ràdio. Tercera temporada amb il·lusió, entusiasme, alegria, però sobretot amb molt d'humor.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Som-hi! I ja tenim aquí amb nosaltres la nostra companya, Anna Ortega. Anna Ortega, bona tarda, Anna. Hola, hola, bona tarda, què tal? I bon cap de setmana, eh? I tant. Déu-n'hi-do-la de coses que passen aquest cap de setmana, Anna. Moltes, moltíssimes. Una autèntica meravella, eh? Aquesta tarda arriba la festa que a tu no t'agrada gens. Quina? Ah, és avui? Crec que encara l'havia comentat. No...
No paro, no paro. A més a més, a tu també estic dient, en el que acabi de la ràdio, adiós que me voy. Corre, corre, corre. Ara, prepara't per trobar-te, Cofeti, en els llocs allà més insospitats que tu pots dir, escolta, com ha arribat aquest Cofeti aquí? Doncs... Dono fer. A més a més, pots lligar-te de dalt a baix com una botiferreta que t'ha barrat la part de les cames, també amb gomes, perquè no pugi a segons quins llocs. I no, no, no. El Cofeti fa...
cap a dintre, eh? El confeti va per allà on tu no veus ni sospites. A casa teva de sobte dius, carai, ja està. Jo he vist el meu DNI fer... Perquè arribava el confeti allà, eh? Amb el DNI, eh? La fotografia del DNI fer... Que tinc confeti, que no sé com ha arribat. A la meva butxaca. Que la tenia més a més dintre del bolso i dintre de l'altra butxaca i tres butxaques més enllà. I allà dintre...
El confeti. Ara, això sí, prepara't, com deien, per trobar-te confeti, però també per passar-t'ho d'allò més bé. Home, ni dubtes, eh? Ni dubtes. I a més, amb el canvi d'ubicació des d'allà fa dos anys, ha guanyat moltíssim, hi ha molta més gent i se passa d'allò més bé.
No t'ho pots perdre, eh? Aquesta tarda tenia una cita, ja sabeu, a Salou, aquesta ha vingut enorme a Jaume I, per poder gaudir de tots els canons que, a més a més, estan preparant una hora de bona. Però, parlant de coses que estan preparant-se i de bones, les que tenim avui dins del carrer d'artistes, perquè aquest cap de setmana passen coses, però durant la setmana l'Anna no ha parat. També han passat moltes coses aquesta passada setmana.
I mira, Anna, que ho has tingut una miqueta, ho he de dir, que a més des d'aquí et dono les gràcies, molt complicat perquè l'Anna es mou amb trens i es mou amb autobusos. I precisament amb tota la història de Rodalies, en Guain, diguem que aquesta setmana, has tingut que suar per arribar als esdeveniments que tenies plantejats dintre la teva.
Sí, sí. A més, saps què passa? És veritat que amb el tema del caos i rodalies i més altres notícies, pluges, desastres, és una mica difícil quan vas als jocs continuar endavant, perquè a mi de vegades sí que és veritat que em costa. Però una vegada hi arribes allà, dius, vinga, va, doncs ja que això és un esdeveniment...
i és una miqueta caramable, anem a portar una miqueta i a portar unes notícies bones que almenys ens puguin evadir de tot el que està passant en el dia a dia i que com a mínim se n'assabentin de coses d'entreteniment, d'oci, de cultura que estan passant, com ha sigut el cas...
d'aquesta passada setmana. I què et sembla si comencem per el dilluns? Perquè va tenir lloc la gala del Mundo Deportivo en un dilluns molt plujós, tot cal dir, i que sí, que van poder arribar. No sé com, però van poder arribar. Comencem?
Cares molt conegudes, gent molt maca, i tot això en aquesta gala, eh? I tant. Doncs el conegut diari Mundo Deportivo va celebrar aquest passat dilluns la seva tradicional gala anual, que va ser una edició molt especial marcada per CAE. 120 anys, eh?
Ja arribarem nosaltres també, espero. Ara farem els 40 i de cara a més endavant, fem un salt en el temps qualitatiu i quantitatiu. 120. 120. Doncs 120 anys, però cal dir que era la 78a edició d'aquesta gala, un esdeveniment que va reunir, com tu ben deies, a figures de l'esport, institucions, clubs i personalitats del món social, cultural i consolidant aquesta gala com una cita imprescindible dintre del calendari esportiu.
La celebració va comptar amb la presència d'esportistes de totes les disciplines, des de futbol, atletisme, bàsquet, motor, esports aquàtics, olímpics, així com a representants de federacions i entitats esportives. Tots ells van voler acompanyar amb aquest conegut diari en una nit de reconeixement a l'esport i als seus valors.
I abans de l'inici de l'acte, el fotocoll, com bé tu deies, va reunir una àmplia representació del panorama esportiu actual. Esportistes en actiu, també legendes, dirigents, entrenadors i convidats institucionals van desfilar davant els mitjans deixant imatges que reflecteixen la diversitat, la pluralitat i la transversalitat de l'esport.
Estic al·lucinant amb la gent que vas estar al costat. Estic al·lucinant. Diferents protagonistes donant la vellada. Per una part, el Barça va ser protagonista que va comptar en la presència de la Minja Mal, també amb el president Joel Laporta, com no, també va estar Rafinha, exemple de força i compromís que exigeix el Barça als seus jugadors, que va ser també altre dels premiats, juntament amb el tècnic del Barça Hansi Flick.
No podia faltar també Aitana Bonmatí, que va celebrar l'any en què es va convertir en història viva del futbol amb la seva tercera pilota d'or. Ja ho n'hi do, eh? I Amin Jamal a la gala va dir, tant de bo pugui quedar-me aquí tota la vida en el millor club del món. La jove estrella del Barça va rebre de mans de Javier Godó i el trofeu del món esportiu a la Gran Gala per al seu espectacular any 2025.
Té tan sols 18 anys, eh? I ja està blindat com el Déu del Barça i és una icona global a tot arreu. Com dèiem... Sí, sí, també està... Això només per la part del Barça. Espereu, no marxeu, que encara vénen tots, eh? No, encara, encara. Digues, digues, digues. Segueu, segueu. Doncs també altres dos protagonistes, el Real Club Espanyol amb els seus flamants 5-25 anys també d'història, que va ser protagonista en una gala que, com dèiem, va ser evocadora, no?
A banda, també, tampoc no van mancar les estrelles de l'aigua, la Vilian Selecció de Natació Artística, que va enjuarnar el Mundial, i la Selecció Masculina de Waterpolo, Campiona del Món, el 2025.
O també va estar present Toni Bou, que va comptar fins a 38 per enumerar els títols mundials que té del trial que es van reconèixer en aquesta gala. També va estar Agustí Tapia, el número 1 universal del pàdel. Maria Pérez i Antonella Palmisano, que són gent que fa marxa, que van també guanyar el trofeo d'AMP.
I va estar Carolina Marín, pionera espanyola del Bambiton, com ja saps, amb la triple corona i aquest espírit de superació que té, admirable, que ella va rebre el trofeu Movistar en la 78ena Gran Gala, com dèiem, d'aquesta nit. I això per una banda... Això per la part esportiva.
Exacte. Ara per la part de, podríem dir, de les revistes del cor, o cales també conegudes del món de la música, actrius, etcètera, etcètera, hi va haver... Hi va haver, per exemple, la simpatiquíssima i, com sempre, Ares Teixidor. Com te cau de bé, l'Ares, eh? És que és molt maca. L'hem de convidar un dia. Vinga, l'hem de fer una petita entrevista, l'Ares. Sí, perquè de veritat que és molt maca i, a més, va arribar ja de les últimes al fotocall, va dir, oi, és que entre lunes què hace i tot, i és veritat que feia un dilluns molt plujós,
Però va arribar, i va arribar acompanyada, com sempre, del radiofonista Bador Lladó. També va estar la model Mireia Canalda amb la seva parella. Per cert, portava un vestit tot d'encage. Què dius? Que només portava així com a... Com a transparències, això? Sí, sí, tot transparent. Tot transparent i que només es veia a la part de dir... Podíem dir que es podia veure. Només es veia... Roba interior. I ja està, ja està. La cantant Lucrecia, que tampoc... Home, si me dius Lucrecia... Mira,
Em va posar que ja és la banda sonora del carnaval, també. Sí, sí, sí, sí, ¿cómo no? Mira que me cauda bé, també, la Lucrecia, eh? Sí, sí, sí.
I com no, estava la cantant Lucrecia, que va venir molt ben acompanyada, també la religiosa Sor Lucía Cara. Ai, la Sor Lucía. La Sor Lucía Cara. Està bé o què? Sí, sí, sí. La propera vegada no era records de part nostre, que també ens cau molt bé. Sí, doncs no va donar declaracions. No va fer el mal. A l'ingualtat, Jamin Jamal i Joan Laporta no van donar declaracions a premsa, van posant el fotocol, o sigui, es van fer la foto... Sí, sí, sí.
Però ja està, ja van marxar. Exactament. I d'altres, amb la que sí vam poder parlar, és també amb una de les assídues a la gala, que ara feia dues edicions que no podia venir per al tema del nen, i estem parlant de la cantant Gisela, que vam poder parlar amb ella, i això és el que ens va dir.
¿En qué proyectos estás ahora, Gisela? Pues bueno, estamos preparando gira para el año que viene, preparando un nuevo espectáculo, también armando clases de... Ah, de voz. Exacto, de voz. Bueno, es que es vocal coach. Y bueno, hay muchísimas cosas que están ahí cociéndose pero que no se pueden explicar todavía. Un saludo para Calle de Artistas, Carre de Artistas. Un saludo muy cariñoso para Carre de Artistas. Gracias, Gisela, que vayas.
Que bona, eh? Molt bé, molt bé. Cal dir que també va comentar una miqueta, perquè li van preguntar als companys de premsa, quina era la seva opinió respecte a aquesta petita baralla que hi ha entre la cantant Vega i David Bisbal, perquè són amb tema de cançons, tema d'autors, i hi ha una petita picabaralla relacionada amb aquest tema.
Però jo, com amb aquestes coses, tu ja saps que de vegades jo no vull entrar. A mi tampoc, no m'agrada. Ella va ser molt precavida perquè va dir, mira, jo tinc un nen petit, diu, soc mare a temps complet i amb la feina estic sola, no em dóna temps per a més. Vull dir que no va voler pronunciar-se al respecte, simplement que ella...
parlava amb tots i que ella tenia el WhatsApp i que quan va néixer el nen sí que és veritat que li van felicitar, però que tenen una comunicació fluïda, però no sempre, de tant en tant, doncs com podem tenir tu i jo, doncs això, una conversa amb algun amic o amiga i potser no parles en dos o tres mesos. Ah, i per motius legals, potser algunes vegades prefereixes no ficar-te, però clar, si no saps ben bé d'acabar la cosa, te mantens una miqueta així com a la barrera, que dius, home, si em necessitarà en qualsevol moment, com saps de la meva amistat, que em truqui i aquí estic.
Ah, i tant que sí. Imagino que també va una mica perquè dona precavida val per dos. Sí, també és realitat. Jo crec que la Gisela és així, eh? Però jo més que precavida te diria que és el que ella va comentar, diu, és que no tinc pantalles, no tinc televisió, soc mare, temps complet, el petit té escàs dos anys i li dona moltíssima feina i no dona-la més. Doncs Gisela, des d'aquí un petonarro i Bisbal i Vega, que res, feu les paus, parleu-ne, home, parleu, que parlant la gent s'entén. Mira, veus, Anna i jo? Xiqui-xiqui-xiqui-xiqui-xiqui, anem xerrant...
Doncs cal dir que aquesta gala del món esportiu que arribava aquest any a la seva 78a edició i 120 anys des de la creació del conegut diari va tenir lloc, com dèiem, aquest passat dilluns en el Palau de Congressos de Barcelona i va ser una gala molt especial per ser aquesta coincidència d'aquests 120 anys, que és aquest primer número del qual va veure la llum el febrer del 1906.
Déu-n'hi-do. No hi era, eh? No me preguntis que no hi era. No, no, jo tampoc. No estava, no estava. Amb els millors, com dèiem, esportistes del 2025, protagonistes d'una celebració plena de moments màgics. Però no et quedis allà, perquè després vas continuar viatjant, i aquesta vegada on vas estar? Doncs aquesta vegada vaig estar a Sant Boi de Llobregat.
I ara no ens deixis així, que em vas dir que posi la música, però què va passar a Sant Boi de Llobregat? La gent ho vol saber. I vai a Sant Boi de Llobregat. Música. I no, explica, explica. Doncs Sant Majestat el Rei va presidir l'acte d'inauguració del Tour del Talent 2026 a Sant Boi de Llobregat.
I el guanyador d'aquesta categoria social va ser el líder comunitari barceloní Hatim Azari, que, com dèiem, va ser Premi Social d'aquest any 2026. Més de 2.400 persones es van donar cita en aquest Princesa de Girona Congress Fest en una jornada dedicada a la inspiració, al compromís i l'acció social transformadora. L'art, valors de l'esport, la innovació, es van unir per mobilitzar una generació compromesa amb el futur.
Com dèiem, durant l'acte es va donar a conèixer el guanyador d'aquest Premi Princesa de Girona 2026, que, com dèiem, va recaure en el líder comunitari barceloni compromès amb la justícia social, la convivència i la participació juvenil Hatim Azari Agnous, valorat per la seva admirable resilència i la seva capacitat per transformar l'adversitat en un motor de compromís comunitari.
Jo d'aquesta gala vaig prendre algunes anotacions perquè va ser una gala que al punt i final va ser a càrrec del cantant Alfred García, que va voler reivindicar una mica la rumba catalana que fos patrimoni...
immaterial de la humanitat. Exactament, que jo espero que d'aquí en endavant sí que pugui ser. I va posar ell punt i final. Per cert, va convidar la majestat el rei a pujar per si volia tocar el cajón. Sí, sí, el calaix. Perquè es veu que és molt aficionat el rei, que això ho desconeixia.
I va ser una de les anècdotes d'Alegat. No va pujar, no? No, no, no. Doncs mira, alguns titulars que ens van deixar, perquè vam presentar aquests cinc finalistes... Que t'estic posant aquí a l'Alfred. Fa tant temps que et canto a l'alba, que el sol ja surt per tu i per ningú més, que no en sabia res.
La majestat el rei va estar acompanyat de moltíssimes autoritats, alcaldes, alcaldesses, consellers, conselleres, etc. No tan sols de Barcelona, sinó tot de diferents poblacions del voltant. I, com deia, aquest acte ens va deixar alguns dels titulars que jo vull comentar una miqueta, perquè realment són inspiració. Diu, el talent que surt de la zona de confort és el que transforma realitats.
Sempre cal arriscar-se. Això sí, hi ha d'escollir el repte. El límit no és el cel. Un dels referents que va sortir, perquè va ser Premi Princesa de Girona, a temps enrere, va ser el conegut director d'aquest film, Guillem Galoé,
que la pel·lícula que té està nominada a cinc premis Goya, en diferents categories, i que està basada, no té actors, és gent real de la Canyada Real, aquesta zona de Madrid que està marginada, tan complicada, i ell va dir que el món ho canvia la gent que va al cinema, que veu pel·lícules.
Després, altra de les frases o altra de les cites destacades era ajudar és massa fàcil per no fer-ho. Diu, si saps per què fas servir el teu propòsit, et converteixes en imparable. La capacitat sempre és més gran que la discapacitat. Això sí, reix no s'aconsegueix sense treball i molt d'esforç. L'actitud positiva és la meva millor protecció.
El lideratge es construeix dia a dia, no s'imposa. La diversitat és un motor de talent i transformació social. I el futur que val la pena és en aquell en què estem tots. I paraules del noi que va guanyar, com deia Hati Mazari, va dir generem vincles, generem esperança, generem comunitat.
Tant de bo, tant de bo i per molts anys. I això és el que vam estar presents en aquest Tour del Talent, que és com s'anomina per conèixer les diferents categories dels premiats que, com dèiem, tindrà lloc en el mes de juliol.
Estarem pendents, òbviament. I estarem pendents, exactament, amb aquests premis Princesa de Girona, amb aquestes diferents categories que sempre, si més no, ens aporten aquesta positivitat i aquest impuls, no?, quan surts d'aquesta gala. Ja et dic, és que ciència, cinema, impacte social, tecnologia, lideratge, doncs, ens van donar la mà en aquesta trobada, no?, on el propòsit, doncs, va ser també un dels protagonistes. I anem cap al cinema, ara ja. I anem cap al cinema.
Això sona Òscar, ja, eh? Te la dones, eh? Encara que no és d'Òscar. Però podria ser-ho, eh? Podria ser-ho tranquil·lament. Quina és la pel·lícula que ens recomanes avui, Anna? Vinga, va. Doncs, mira, la pel·lícula que avui portem es va estrenar justament ahir divendres, dia 6 de febrer. Sí, sí, sí, sí. Vull dir que està... Calenteta, calenteta. I tant. Però que ens salida de màquines, eh? I deu-n'hi-do quins protagonistes, eh? I tant, que sí, hombre. Ja m'han dit alguna cosa fa una estoneta, eh?
A que sí, a que sí. Sí, sí, sí. Pues mírate como protagonistas a Miguel Ángel Silvestre, a Miguel Bernardo y a Carlos Cuevas. Hay un trío de ases que ha de unido, de unido. ¿Hemos sentido trailer? Vinga. Me considero una persona cuerda, responsable. ¡Ready, set, vamos!
Los australianos saltaron a 5.900 metros, pero la torre sin nombre tiene todavía 300 metros más hasta la cumbre. Es un récord del mundo, tío. Si vamos hasta allí es para probar algo más radical. Define radical. Traje de alas. Me ha flipado. ¿Quién se apunta?
¿Y no te atrae saltar? No es lo mío. ¿Cómo lo sabes? Pues porque soy más de tierra. Deberías probar a saltar. Pasaron los metros del suelo. ¿Pero qué es eso? Eso sí es volar. ¿A cuántas tías crees que le gusta esto? A lo mejor es porque no lo conocen, ¿no? O porque quieren tener una vida normal. Y aprendí muchas cosas allí.
La camaradería. Y lo que supone el grupo. Y la celebración, claro. ¿La celebración de qué? Pues de la vida. Pensáis que estamos locos, pensáis que no valoramos la vida. Que no valoramos la vida. Este ya no eres tan libre. El miedo está siempre. El problema es perderlo.
¿Cuál es tu plan, seguir haciendo esto hasta que te toquen? Así se mata por mi culpa. ¡Ámbalo! Si cada vez que tienes lío necesitas saltarse, la fiera le coge el gusto.
Ui, que fieres! Mira la fiera, mira la fiera. Són tres fieres, eh? Per cert, mira una petita coincidència o una petita curiositat. Va sortir ahir d'estren a la pel·lícula, que era divendres dia 6, i Miguel Bernardo saps que va ser exnovi de l'Aitana. Sí, certa. I l'Aitana té una cançó que es diu 6 de febrero. Mira ella, mira ella. Mira quina coincidència, no sé, no sé, no sé, quina casualitat, no?
Tot s'ho ha fet bé. Menys mal que no he posat el lletre. Que si no l'aliem, acabem de liar-la del tot, eh? Alguna cosa més a dir... No riguis. Ai, i tant. Doncs com deia, arriba als cinemes La Fiera, aquesta història vitalista i tràgica de Cinga Mas del Salto Base,
i amb la direcció de Salvador Calvo. Està basada en la història de cinc amics enamorats d'aquest esport de risc que, per cert, va acabar amb la vida de quatre d'ells. Un dels quals, Carlos Suárez, va morir durant el rodatge de la cinta. En particular, Calvo ha retratat la història del grup format
per Armando Rey, que està interpretat per Miguel Bernardo, Darío Barrio, que li dóna vida a Miguel Ángel Silvestre, i Carlos Suárez, que l'interpreta Carlos Cuevas. Álvaro Voltó, David Marce, i Manuel Oixana, José Manuel Poga, que compartien una passió per aquest salt i que al llarg dels anys va acabar amb les vides de gairebé de tots els integrats, excepte Armando, en diversos accidents. Així, el director ha homenatges als seus amics i als seus estats estimats
que li han ensenyat una lliçó de vida, viure-la intensament perquè mai sabem quan s'acabarà. Doncs això mateix, totalment recomanable, i a més a més tenim tot aquest cap de setmana i tot el que tenim per davant per poder fer-ho. Per poder veure-la, exactament, sí, sí, sí. Recomanable aquesta pel·lícula, aquesta, La Fiera, perquè si és veritat són unes fieres, però també recomanable la cançoneta que m'aportes avui. Sí, i ara si vols passem a la música. Que soc molt fan del senyor Luis Fonsi. Pues sí, sí.
Que estoy jugando a ser feliz, pero por dentro no se siente. Y si tú la ves, dile que por favor conteste, que tengo tanto que explicar, que le he fallado completamente.
Doncs sí, Luis Fonsi està d'estrena, perquè ha estrenat un d'aquests primers senzills del que serà el seu proper àlbum, el qual espera poder tenir enllestit ja a finals d'aquest any o a principis del 27.
En paraules, ell que ha estat de promoció a diferents indrets, ha comentat que diu, home, 20 anys enrere potser no m'hagués atrevit a fer una salsa, no? I la realitat és que perquè ara sí, diu, perquè tot ha canviat molt.
I que les noves generacions escolten la música per als seus artistes i que la venia de gust fer un títol i aquest tipus de cançó d'aquesta manera i així. Està molt content, està de promo en totes les ràdios i nosaltres aquí no hem de ser menys. Home, i tant. I aquí, Luis Fonsi, i canviaré.
No, no te perdono. Vui que vingueu aquí a Tarragona Radio i que parlem una miqueta...
Mira que ho fan bé, eh? Mira que ho fan bé. Ai, sí. A més, sempre molt de ritme, no? Sempre convida a ballar, eh? El Luis Fonsi. Mira, amb la sorpresa ara mateix continuem ballant precisament i que té a veure amb un també d'aquests que ens posa molt de ritme, Calentito, Calentito, i no és un altre, que el Carlos Vives, que té nova cançó des d'ahir mateix. Ah, sí? També. Calenta, calenta, calenta aquesta cançó que es diu Te dedico.
Ja no se escribe de amores, ja no se escuchan canciones, de esas para enamorar. Y aunque no sea como un lama, son esas cosas del alma que te quiero regalar.
Fins demà!
Què et deia? Escolta, que nosaltres estem posant un puny final aquí avui a carrer d'artistes, entre salsa i cúmbies, vinga! Escolta, ja marxem amb actitud cap al cos blanc, eh? Vinga, va, això si ens sentiu aquest dissabte, si ens sentiu diumenge, tenim el primer dels actes grans i forts del carnaval a la Caixa Van Tarra Coherena, que és el disfressador, o sigui que de festa en festa, si no és dissabte, és diumenge, eh?
Mira, y te ha quedado empareado. A la gracias. A tú, Silvia, vos captas amando a tú y a tú. Solo las podemos adorar y yo.
Soy un tipo simple e imperfecto que ha vivido más del cuento y cada día te quiere más. Te dedico cada palabra y cada beso, la cuña que llevo en los huesos y que bailamos en las fiestas del Caimán. Te dedico de mi guitarra a cada arpegio, aquella carta en el colegio que prometimos para siempre.
Te dedico.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Cucodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70 i 80, escolta Tarragona Ràdio les tardes de dissabtes i les de diumenges de 4 a 6 és el temps del Cucodril Club. Tot un clàssic de la ràdio amb les bases del pop rock, les llegendes, les cançons que s'han convertit en autèntics himnes. Recorda't, a Tarragona Ràdio 96.7 FM, Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
No pasaste de cañar. Hasta luego cocodrilo. Ya tardas. Las tardas de Tarragona Radio. 2-0-9 a control. Preparados para despegar. Todos a bordo.
Aquí el vuelo 209. Tenemos problemas. Deixar portar a Miguel González. Bueno, ella era hora, ¿no? Bona nit i bona hora, estimats oients de Tarragona Ràdio. Arriba el moment de donar un tomet pel cinema, o no?
Hola, Abril. Hola, Miquel. Hola. Hola, Miquel. Vols que et canti? Canta-me. El canó de Palamós que va anar a Cuba. Avui cos blanc, eh? El que us deixi a vosaltres acabi el programa. Me'n vaig cap a Salou, eh? Saps que vaig tardar molts anys... Sabeu que vaig tardar molts anys a saber què era el cos blanc de Salou? Per què? No ho sé, perquè primer pensava que era com un plat de menjar o alguna cosa així. Dos quilos... Dos quilos de coso blanco.
O te pensaves que series una altra cosa. Ja sabeu de què us disfressareu? Algo de blanco. Ja sabeu de què us disfressareu? No. No? Em diu que us disfresses al carnaval? Jo, perquè una amiga meva m'obliga, que és molt... T'obliga? Si no l'obliga, bueno...
M'insisteix. De Timotex a la ment. Timotex. Estaria bé, eh? No hi ha cap sèrie ni cap pel·li, no? Perquè l'has pogut disfressar enguany? No. Sí? Home, l'Estranger... Ah, bueno, l'Estranger Tinc, és clar. Ah, vale, sí, l'Estranger Tinc. Jo em disfresso de d'àlmata. Però no de Sergio d'àlmata, eh? Sino de... Los diente un d'àlmata, exacte. Sí, sí. Hem de parlar més de No som ningú.
Sí? Perquè ens convidin. Ho torno a dir, eh? Vam convidar al Raúl Ci. Correcte. O sigui, conviden a Raulín en salsa. Raulín en salsa! Raulín en salsa. I a naltros no. Ja m'ha trucat. Ara mateix es truco. Com a companys i companyes de Telecomerradio. Ara es truco. Sóc l'Adrià Jurado. L'Adrià Jurado, exacte. I la Maria. Però això no que graven com a les 9 de la nit. No, no, ho fan. Podem venir. Això t'estic dient. Bueno...
M'agraden molt els acudits que fan al principi. La sorpresa i el tinc pipi, el mississipi i el massa pipi. Són una mica perillosos. L'humor ho podeu escoltar, us emplacem a fer-ho. Parlem de cinema. Els hi dic o no els hi dic? Però ara no. Digue'ls que fem una secció de cinema sense tenir ni idea de cinema. Exacte. I que més a més xalem, perquè com no sabem res... I que bon actor, i que bon director. I...
Doncs mira, avui comencem amb... Tu, patros, mireu passar palabra. Perquè quan acaba sempre diu adiós, adiós, adiós. Doncs vinga, tres. Són tres adioses, que és el nom de la primera. Marta, ¿cómo lo confies? Me refiero a intentar hacer las cosas que no te gustan. Mira en moltes voltes. Marta, ¿cómo puede alear? Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Antonio me ha dejado porque me ha dejado.
¿Qué es lo que pasa?
Que bonic, que bonic. Isabel Coixet, que estrena aquesta pel·lícula, Los Tres Adioses, pel·lícula responsable d'inaugurar la 70a edició de la Seminci de Valladolid. Una pel·lícula que es basa en un llibre, un llibre pòstum, i semi-autobiogràfic. Què vol dir semi-autobiogràfic? Que la meitat que sí i la meitat que no. Algo sí i algo no. Sí, però ara t'has enganxat-ho, a veure què.
Bueno, és d'una activista femenina italiana que es diu Michela Murgia. Això no? No. Però què anem fent-ho? A veure, pel·lícula. Tu explica, vinga, tu explica. La pel·lícula, la Marta. La Marta i l'Antonio. Sembla una cançó de la Marta i l'Antonio. Això és l'ameralt. Sí, exacte. I sus amigos i sus demás.
Són una parella que se separen després del que sembla una discussió trivial. Segur que s'han barallat perquè tu no has lavat els platos, perquè tenies que recorrer. I saps què és el pitjor d'això? Que després ell diu que m'ha deixat perquè no he lavat els platos, que no arriba a més enllà. És veritat. Amb això tens tota la raó, Abril. Que un parell comú... Sí, sí, sí. Oh, no l'entend. Sí, sí. Igual hi ha coses més importants, no? I potser això ho hauríem de fer entre els dos. Resulta que ell és un xef.
Això també podria ser veritat. Un xef prometedor. Vinga, va. Jo vull tenir un nom que sigui xef. Xef edificio. Xef prometedor. Xef edificio són els meus. Que es refugia en la cuina de la seva feina, i ella comença a notar alguna cosa més que la tristesa. Ha perdut...
La petit. Oh, my God. El novio és xef i ella, com que s'han separat, ha perdut la petit. La gana. La petit. La petit. És que a la sinopsi es posa la petit, eh? Però ho fa francès. Ja, la petit. La petit. Al final acabarà descobrint que darrere hi ha un problema de salut. Veus? Al final no era per lavar-los platos. No era per la petit.
Quan ella descobreix això, el menjar tindrà millor gust, la música li arribarà com mai ho havia fet abans, i el desig despertarà
Les ganes de viure. Ja és el que té aquesta xica. Què té? La Covid. O la menopàusia. No, la Covid. A més de la petita, això s'hauria equivocat. Covid, Covid. Podria ser. Ja podria ser. Ha perdut la Covid. Ha perdut la Covid. Perquè amb la Covid alguns es van quedar sense l'algú. A mi em semblava una mica... I tot això. Me recordava una mica Mi vida sin mi, que de fet parla... Té una mica de relació amb aquesta pel·lícula. Ja sé.
La directora diu que no, que el personatge protagonista de Tres Adioses, la Marta, és molt diferent del personatge de Mi vida sin mi, de l'Anna. A mi jo no l'ha vist. L'ha fet ella, era seva pròpia. Jo la vaig veure fa molts anys, Mi vida sin mi. Doncs mira, a veure. Estava bé. Era xula. Era trista, però era xula.
Senyora Coixet, a veure... Mi vida sin mis, aquella que sap que ha de morir, no?, i després... I ara me faré un cacau al explicar-ho. Vinga, va. Però ella sap que ha de morir i planeja com serà la seva vida sense ella. Ai. Pròpiament, dit. Ostres. Que mal rotllo. Una mica raro, no? Ja, ens deixem el Coixet. Sí. Vinga, va, anem a la segona pel·lícula, que avui ja tenim un munt. Primate.
¡Estamos en Hawái, tía! ¡Tía! ¡Qué pasada! ¡Qué pasote! ¡Qué pasada, eh! ¡Ay! ¡Tipotín Chalamet! ¿Qué? Quiero presentarte a alguien. Hombre, ahora Antonio. ¿La mano? ¿Quiere que le dé la mano? ¿La mano? En el guión pone que nos tenemos que dar la mano. Lo rescató mi madre. Es parte de la familia. Pues nos la damos.
Feliz. Tienes su punto cookie. Tornen de la universitat, ¿vale? La Lucy, que es reuneix amb la seva família i la seva mascota.
Que és un ximpancè. Ai, que bonic. Resulta que durant una festa a la piscina, un accident provoca que l'animal quedi contagiat de ràbia. Molt brut has de tenir a la piscina. Home, brutíssima, eh? Perquè l'animal se contagi de ràbia. Poc cloro, poc cloro. Poc del tot. Aquí no han tirat ni el cloro, ni el pH, ni res.
Al final el ximpanzo s'acabarà transformant en una criatura... Una bèstia parda, una criatura violenta. Veus, pobre xic? Resulta que queda atrapat, tots queden atrapats al jardí i han de buscar la forma de sortir i sobreviure. Home, això... T'adones compte que estan tematitzant els pobres animals? Sí, no?
Estaves a Hawaii, tia. Era quan tornaven de la universitat. Estàvem contents. El primate encara no havia sortit. No em genera cap tipus de confiança. M'estava recordant ara mateix de la pel·lícula del cujo. Ah, sí, però jo era un gos. I després hi havia altres animals que sempre... Però fa molta por el cujo. El cujo fa molta por. I el llibre del cujo, del Stephen King, fa una por que va mort.
¿Sabes lo que fa por de lo bo que será? ¿Qué? La següent peli. Ah, eso sí. Sí que es veritat. ¿Qué? La fiera. ¿De tu madre? No. No, de tu madre, no. No, de la madre. No, va a ver. Responsable.
Fuera de tu hija. Los australianos saltaron a 5.900 euros. Guapo, es muy guapo Carlos Cuevas. Las tres que surtan. Sí. Y el Carlos fa de Carlos. Mira, va. Venga, va. En Carlos. Carlos Cuevas. En Darío, Miguel Bernardó. Bernardó. Que es el fin del Ana Duato. Ajá. Y el Miguel Ángel Silvestre. Hombre. Que es el duque.
Les fotos que els han fet ja abans que surti la pel·li, els tres seximbols allí posant, dius, guau, vaya cast. El duque que habla así, flojito, ¿no?
Són uns apassionats dels esports extrems. Sí, són apassionats dels esports extrems. Suposo que per això ja surten musculitos i totes aquestes coses. I descobriran noves sensacions quan proven el sal base amb vestits d'ales. No sé què vol dir això. El sal base amb vestits d'ales. A veure, és un vestit que està...
preparat, diguem que d'alguna manera, perquè tu puguis continuar volant en l'aire. Ah. Fins que fas xoc. Com ho sap, si en sabeu de coses. I això és la pel·lícula? I això es basa en la pel·lícula? Home, pensa que aquí hi ha... Sabeu alguna cosa més? Tu que has vist el tràiler... No, això, que van com si fos... Saps aquests Murcielagos? Sí. Un campiro! És una mica així. Sí, la idea seria aquesta. El que passa és que... Clar, no sé si aquí, perquè alguns tenen el paracaigudes de l'esquena, i d'altres no. D'altres no, altres van a l'aventura, fins que facin xof.
Exacte. No, no, hi ha molta gent que fa això. Tres nois sexímbols perquè surtin fent posturites, no? Bueno, la posturita és una mica rara. I a més, l'alta velocitat, quan la cosa... Doncs ja saps que l'alta velocitat... Molt sexy, molt sexy no és. Últimament no està bé, l'alta velocitat. Vinga, anem a parlar d'una jove biòloga, que no és en Obregón de jove. És la protagonista de la pel·lícula Evolution. Estos frutos tienen un efecto en los animales que los comen, pero ¿cuáls?
No se parecen a nada que exista en el planeta. Luego tienen que ser alienígenas. Zoe! Aquí está. La Zoe, que descobreix... Has vist que ha dit Zoe el doblatge, també? La Zoe! Descobreix un misteriós meteorit que cau a prop de casa seva. Sense saber-ho, una estranya substància de l'espai entra en contacte amb el seu ADN i el de les seues mascotes. Un lloro, una iguana i un gat. I ja podem xerrar, ja ho veuràs.
És allò, un gos, un gat, un tito i un pollastre, això és la Zoe, un lloro, una iguara i un gat. Mentre que ella comença a adoptar algunes característiques d'animals, els seus companys són cada vegada més humans. I poden parlar... I, bueno, aquesta és xula pels crios, no? Sí. A més, és de dibuixos. Per això, per això. Anem a una altra que l'assigna Brian Taylor, Hellboy, el hombre retorcido.
No m'acaba d'agradar a mi el Hellboy, eh? A mi tampoc. La saga de Hellboy ho sento molt. Amb aquestes urràques al darrere. No, i a més a més que és molt cruel, a veure, segons quines imatges.
Teòricament, ell és un superheroi, el Hellboy. El Hellboy i una gent acabat d'aterrar al BPRD, que ja sabreu el que vol dir els que us agrada Hellboy, i que queden atrapats en un remot poble que es troba sota el setge d'una figura demoníaca que reclama les ànimes dels seus habitants.
Veus, mal o malíssimo? No, jo no soc massa fan de... De Gelboi. Jo tampoc. Veus? A veure, sap que Gelboi s'ha primat un munt, eh? S'ha primat? Com el Begna, de Stranger Things. Ah, que es pren el Mujaro, què? L'Ozampic. L'Ozampic i el Mujaro, no? Se pren les dos. Seguríssim, seguríssim. Anem a una altra pel·lícula que es diu Anemona. Anemone, va. Anemone. Estos años...
L'anémona no era allò del peix, del pallasso? Sí, també. El némona. Una némona. Això ja ho cantava, Sílvia, tu, que la referència, la saps, dels anys 90, l'Arevalo ja ho feia. Un cancamón. Un cancamón. Fins aquí referència norantera. Abril, disculpa. És un acudit. Fent-li inútil.
A través de viatges personals i enfrontaments generacionals, la història explorarà els profuns lligams familiars entre pares, fills i germans. Si voleu saber més, aneu al cine i busqueu Anemona. Perquè, si no, us proposo el pastís del president. Quin president? El pastís del president. Perquè segon d'aquí no te'l poso, eh? No. Si és el del USA castigat contra el país. No, que aquest és l'Iran de Saddam Hussein. Bona nit.
El cliente de honor irresponsable de la tarta de cumpleaños del presidente... Resulta que a l'Iraq del Saddam Hussein, la Lamia, que és una nena de 9 anys, s'ha d'enfrontar a una tasca impossible. Aconseguir els ingredients per fer un pastís d'aniversari en honor al dictador. Cuidao, que fem pel·lícules de tot, eh? Sí, ara hi ha tot, eh? Bueno, anem a una altra cosa que arriba en català, que es diu El rastre del llop.
Però ara no som un equip. Tenim el rastre del llop? I tant. Després de més de 300 dies sense precipitacions, el govern ha activat el protocol d'emergència per la distribució de recursos a la població.
La sequera aquesta de merda i l'aigua podrida és l'opció en un moment que no en pugui. A més, a més, sona poètic. Això te diuen el cal d'orella a la nit. No, home, la sequera podrida, no sé jo. Per la forma? Ai, sí, sí, diguem sequera podrida. És el Carlos Francino hijo, no?
No, no, per això. Però t'ho diu això, cap d'orella i dius, ai, que bonica. Ai, que bonica t'ha quedat. Després de la mort del seu germà, la Sofia torna a casa deu anys després. Allà l'espera el seu pare, en Gabriel, malalt per la vacuna.
Saturn 25 25 que va rebre més de dues dècades enrere castigat per tenir més d'un fill pel règim feixista del moment mentre la població es revela per l'escassetat d'aigua entenc que és una mena de futur distòpic el protagonista lluitarà per aconseguir una cura pel seu pare
tenim aquí actors... Com la copa d'un pi, eh? A veure, si tenim el Carles Francino, fill, l'Helena Nagel, tenim l'Andrés Herrera, i la pel·lícula arriba en català. I, a més a més, jo crec que aquest futur no ha estat tan lluny... Podria ser, eh? Podria ser de la realitat, eh? Hi ha una pel·lícula de la Maya Salamanca, Eduardo Noriega, que sempre et donen ganes de fer-ho amb ritme de reggaeton. Eduardo Noriega!
I coset silguero que formen part del repàs. Jo no, no he pillat. I si marxem tu i jo, Abril? No, és igual, és igual. L'unitú ni noriega, no? És igual, és que...
forma part d'una pel·lícula que es diu La Orcada. Aquesta no la tenim, eh? No, no, no la tenim. Una història que comença amb el suïcidi de la Rosa Martín al jardí d'en Fran, que és un home a qui estimava, però que la veia només com un objecte sexual. Veus? Va ser sexual. Veus? És que derivem sempre cap aquí. El fantasme de la dona es queda a la mansió decidit a menjar-se. Què t'assembla? Bueno, no sé jo, eh? No sé jo. I ara anem amb Xana i El secreto del tiempo. Conisto en mi poder...
Mi vida puede ser tan asombrosa com una película. Per què es parla així hasta arriba de dientes? Perquè està al lavabo. És una jove que... I tu? És que m'ho imagino després, va. És una jove que creix en un modest poble pesquer de la Xina. ¿Vale? Puede ser el celallo. I que descobreix un peculiar artefacte capaç de manipular el temps. De traerme el dial. Ja lo sé. Veus això de ràdio?
Voleu més cosetes de dibuixos? Sí. Vinga, anem amb Billy i el hàmster cowboy. Saps què passa, papa? Què passa, papa? Un hàmster per anar a un altre hàmster. Recordeu això, eh?
Vili, el hàmster cowboy. Em dic Vili. Estic buscant. És un hàmster extraordinari que somia en convertir-se en cowboy. Ja està. Ja està. És que era això. Sí, sí, sí. Aniran seguint mapes misteriosos, aniran buscant tresors perduts, aniran passant per territoris desconeguts... Ja està. I arriba en català. Que bonica.
Anem a les plataformes. Vinga, va. Movistar estrena Más que rivales. Ah. Una sèrie que no tenim el tràiler, una sèrie de sis capítols, i és una ficció que segueix la relació complexa entre dos jugadors de hockey sobre gel. Ah, ja sé quina és aquesta sèrie. Quina, quina? Dos jugadors de hockey, evidentment, homosexuals, que es lien, i és la típica sèrie de...
Que no ho ha de saber ningú. Perquè el món de l'esport encara està mal... Que són aquí ombres a tope, hockey... Todos hormonados... Perquè l'esport està mal vist i totes aquestes coses. Sembla que ha tingut molt d'èxit, perquè ja hi ha segona temporada confirmada i m'agraden i crec que són necessàries aquestes sèries per començar a treure prejudicis i històries de la ment de la gent. Ui, ui, que has enfadat. Molt bé, Miquel, vamos!
Miquel, te queremos, Miquel, Ford, president. No, no, sí. Miquel, Ford, president. Ni de las calas. Prime Video incorpora al catáleg Padre no hay más que uno, la serie. Hace unos meses, cuando vivíamos en nuestra anterior casa. Queremos contar algo muy importante. Nos mudamos. ¿Qué?
La meva pregunta és... Feia falta? Era necessari? És a dir, feia falta una adaptació de la pel·lícula? Ja t'ho diré. Si tenim la pel·lícula... A més, tots nens diferents, que no coneixem ningú. L'únic que m'espera aquí és la Míriam Biazaroca, que em pensava jo que estava en temps de descuento. Doncs no, que la Míriam està molt bé. És una xiqueta, eh?
Encara ens ha de donar molta guerra, eh? A mi les Míriams m'adonen... Les Míriams? La gent que es diu Míriam... Em dóna bon rotllo. Sí, m'inspira confiança. Veus? Míriam Abril de Todas las Santos. Hi ha noms que no, però hi ha noms que sí. Bueno, tenim segona part de la que s'avecina a Portugal. Per si no en teníem prou amb la que s'avecina d'aquí, tenim la que s'avecina a Portugal. Portuguesos. Molt abrigado. Diuen que les noies portugueses tenen bigotes. Veus?
com a gato. Segur que sou d'això. Ah, podia ser. Saps una cosa que es diu fotodepilació? Se m'han passat pel cap. Se m'han passat pel cap tants comentaris a fer que no em faré cap. No. Salva-ho, salva-ho, això. I aquesta la vull veure, Netflix. Una sèrie dramàtica que es diu Salvador. Mi hija Milena. Mi hija Milena. La Milena era un gos. Mi padre se llama Salva. I le llaman Salva.
Lluís Salvador i me llaman Salva. Però mi pare es llama Salva i salva vides. Lluís Tossar. M'agrada Lluís Tossar, tot i que això també m'inquieta. Lluís Tossar m'inquieta. I Clàudia Sales. Lluís Tossar es posa la pell del Salvador, que és un pare i tècnic d'emergències sanitàries que descobreix que la seva filla Milena, que és la Candela Arestegui, pertany a un grup ultra.
Els White Souls, del que també forma part la Júlia, que és la Clàudia Sales. I a partir d'aquí, tota embolica que fa fora. Aquesta la vull veure. Jo també, perquè a més a més... El Visto Sarr a mi també m'agrada molt com va. Sí, però com si era la pel·lícula aquella, Te doy mis ojos, de fa molts anys, quan començaven a fer pel·lícules sobre la violència de gènere...
Sí, que a més a més ell va fer de dolent, dolentíssim. De dolent, a totes, jo crec. I no el podies veure, eh? No, no, no. No el podies veure. No, li vaig tenir molta mania, li vaig tenir molta mania. Dolent, de veritat. Li vaig tenir molta mania durant molts anys, eh? Això com a actor és dur, eh? Sí, perquè després... L'actor de Yu, que també era com molt assajador i tal, diu que, clar, li arribaven amenaces de mort.
És veritat. Sí, clar, però... Jo no sóc així, jo no sóc així. Però això ja passava, Sílvia, referència dels 2000, tu te'n recordaràs del violador del cor de la ciutat. També, pobre, que també ho ha passat. El Lluís Soler era un actor català que durant una temporada es va saber que ell era el violador de la sèrie, però a la sèrie no ho sabien, i amb ell, el que dius tu, li arribaven cartes... Ah, ja.
És a dir, a la ficció, ell era el violador. Però només ho sabia l'espectador. Els propis membres de la sèrie no ho sabien. És a dir, els personatges no ho sabien. I amb ell arribava en cartes, explicava que això, que pel carrer li cridaven i l'assetjaven per això. Déu-n'hi-do, eh? Té la tela, eh? Disney Plus, que... Què tenim? Ella McCly? Ella McCly. Ella McCly. Ella narradora. Estoy aquí para hablaros sobre Ella McKay. Trabajo para ella desde que termino derecho. Però si és Mark Simpson. Demasiado imparcial.
L'actriu de doblatge és Margarita de Francia, sí senyora, Marc Simpson, que explica la història d'una jove idealista que fa equilibris per compaginar la vida familiar i la vida laboral, com tothom. Podria estar parlant de tu, Abril, segurament. És una comèdia que posa el focus en els vincles i la dificultat de conviure amb les persones que estimem. D'això parla la pel·lícula.
Ella McClay. Ella McClay. Què més? Què més tenim? Tinc el Bob Esponja per aquí. Espera't que... També hi ha una sèrie que es diu The Artful Dogger Thorn. Compte que això és perillós, eh? Repeteixes tres vegades i et serveix ja... Que torna amb una nova temporada a Disney+. I Sky Showtime incorpora dues temporades més de Bob Esponja.
Està molt bé. Està molt bé perquè... Tots els capítols de les temporades 15 i 16 de Bope Esponja. La Ciudad Casa l'havíeu vist, no? Bope Esponja, el Patricio... No m'agrada gens Bope Esponja. A mi tampoc. Ho puc dir? Sí, sí, sí. És de clan, no? És del clan, sí senyora. Jo clan no era massa fan, i Bope Esponja menos.
Jo, ara que està de la cosa de prohibicions de xarxes socials i que Pedro Sánchez diu que ho prohibirà, jo li prohibeixo... Bueno, això no ho puc dir per a la ràdio, però és igual. Presuntamente. Presuntamente queda prohibit a casa nostra Bob Esponja. I també arriba una proposta que es diu Código de Silencio. No la tenim aquesta? No la tenim més. Vale, doncs la estrena Filmin, Código de Silencio, i també tenim a HBO Max una cosa que es diu Dona Veja,
que està inspirada en la vida de Anna Jacinta de São José, que és una figura històrica de... de què? De Minas Gerais.
T'està parlant l'ordinador, no sé per quin motiu, però no passa res. És d'aquella manera. I també tenim una nova temporada del meravellosamente extraño mundo de Gumball. De Gumball. Amb 20 nous episodis. Gumball, perdó.
Les interioritats del que no surti d'aquí, el Descobert. Què és això? El que no surti d'aquí és un podcast de 3CAT. Què fa el salt de Catalunya Ràdio a la plataforma 3CAT? No tant, sinó fan un documental sobre el propi podcast de com s'preparen els programes, de com s'preparen els directes. I mostra el que passa al programa fora dels micròfons. Des de la relació entre els presentadors fins a trobades amb famosos i conflictes interns. Exacte.
Doncs mira, el primer d'aquests... d'aquests especials seguirà Juliana Canet, Roger Carandell i Marta Montaner. Ah, sí. Què és Juliana Canet? O sigui, quina... Quina opinió tenim d'ella? Quina opinió tens d'ella? M'interessa.
Vinga, va. Avril. Crec que... Quan era petita, m'agradava molt, però m'acomparaven molt amb ella i no m'agradava perquè és bastant energètica i bastant... No histèrica, però sí com... Llavors, bé, i jo crec que hi ha d'haver varietat per tothom. No? M'ha esperat bastant malament. Sí, estaríem d'acord, però crec que no evoluciona favorablement. No, ha fotut unes quantes cagades. No evoluciona favorablement. I també, Sílvia, el 10 de febrer, arriba...
el 20è aniversari de Lo Cartanyà. No sé si te'n recordes. Lo Cartanyà, que era el noi aquell que parlava de Lleida. Sí, cert. És una manera també de documental que mostra l'actualitat dels personatges i és... Ja t'ho diré bé. És rememorarà el passat a través de dos capítols que retén homenatge a la sèrie i que hi posi un punt final. Molt bé. He trobat alguna coseta de Lo Cartanyà? Sí.
Una gran família. Ei, Raimon, t'havia acomiadat, oi? No vaig ser mai fan de Lo Cartana, avui estem molt negatius, eh? No m'agrada, no vaig ser Juliana Canet for president, bueno, no ho sé. En fi, que ens quedem amb això. Trieu, remeneu, i si voleu anar al cinema... Us estimo a tots. Us estimo a tots. Abril. Ja està, ja m'ha acabat.
I acabem aquí? Sí, ja està. Vinga, pues fins la setmana que ve, no? Que serà carnaval. Ostres, a més de veritat. Ei, demà, què feu demà? Demà diumenge. Home, demà disfressador. Ah, sí? I Miquel, tu i jo ens havíem vist en una disfressadora, eh? Ja fa alguns anys, eh? Al ferida de mano, inclosa. Inclosa, inclosa? Sí, sí, sí.
Doncs això, si us escuteu el diumenge, què és avui, eh? Avui és demà. I si avui és dissabte per vosaltres, és el cos blanc. Avui és demà. És el futur incert. Distòpic.
sol deixa't portar en Miguel González. Que raro son el teu nom repetit tantes vegades, tio. Tres hores antic. Tres hores antic. Tres hores antic.
Sí, sí, has escoltat bé. Tresor antic. La millor fira d'antiguitats i col·leccionisme torna a Tortosa. Els dies 7 i 8 de febrer, al pavelló Firal de Tortosa. Aquest any com a novetat, més de 1.000 metres quadrats d'exposició de motos clàssiques. Ho organitza Sant Jorge Evans i col·labora l'Ajuntament de Tortosa. Horari i més info a santjorgeevents.com.
La veu de Tarragona. Camí cap als 40.
Mestres d'escola i canalla, historiadores i arqueòlegs, botiguers i artesans, consellers municipals, voluntaris i entitats socials, polítics a Barcelona, Madrid i Brussel·les, entitats de barri, escriptores del camp, futbolistes del nàstic, grans èxits musicals de tots els temps, pintores, fotògrafs... Ah, que no us pensàveu que tot això hi cabrien dues hores? Nosaltres tampoc, però mira, al final sí. Cada dia, de 9 a 11, la veu de Tarragona, la teva veu, Camí dels 40. Ens acompanyes.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio. La terra és plana, ho sap tothom.
Potser tinc ànima, no ho sé. Però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos. Jo perdo el fil i no me'n recordo de com et dius. Perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi.
Doncs ja estem aquí, més que disposats a perdre fils, a recuperar-los, a tornar-los a llançar i a tornar-los a enfilar-nos a qualsevol de les aventures que ens explica el Beta, que ja el tenim amb nosaltres. Beta, bona tarda. Hola, bona tarda. Com estàs? Jo bé. El que passa que avui la notícia que portarem no és... No és gaire bona? No és gaire bona. Avui aquí a la Terrasplana ens posarem una mica tristots.
Per què? Què ha passat? A veure, explica'm. Perquè també estem d'aniversari. Vam dir que aquest 2026 es presentava molt bé perquè tenim d'aquí 10 dies l'aniversari de la ràdio. De la ràdio, sí, sí, tant, eh? Però és que fa un parell de setmanes també vam tenir un altre aniversari molt tristot.
Té a veure amb la carrera especial i té a veure amb un accident, el pitjor accident que hi ha hagut de la NASA en tota la història especial, vaja. Sí, sí, fa 40 anys del fatídic accident de la NASA del Challenger. Et recordes?
No, ara estava buscant-ho precisament, això, per recordar-me... Doncs mira, va ser doble tragèdia perquè, a més a més, per les víctimes que hi va haver, va ser una tragèdia televisada en directe. Sí, és cert, és veritat. Ara estava mirant les imatges... Els ciutadans de mig món que s'ho estaven mirant, van veure aquella tragèdia en directe. Allò com s'integrava... I amb la impotència que no pots fer res, perquè al moment que s'enlaire...
va ser horrorós, va ser dramàtic. A més a més, els familiars dels astronautes que estaven en aquella càpsula, estaven convidats allà també a primera fila, al lloc del llançament, i a més a més de veure-ho amb visió real, també tenen unes pantalles televisives que també veien com aquesta nau se desintegrava, es portava, vaja...
Bé, va ser horrorós, no? Vol dir... Tots ho tenim a la nostra memòria, que record trist, i bé, doncs...
A pesar que sigui un notícia trista, sempre hem de treure les conclusions positives. Sí, o almenys intentar-ho. De lo dolent. I és complicat. Sempre hem de treure les coses bones. I bé, aquesta tragèdia va suposar un abans i un després en qüestió de seguretat a l'espai. Perquè la qüestió de...
Descontrols de seguretat no eren tan estrictes com haurien d'haver estat. Aleshores, a partir d'aquell moment, va haver-hi un nou protocol més dur en qüestions de seguretat, perquè no es tornés a repetir una cosa com el que va passar aquell 28 de gener del 1986, ara fa 40 anys. Sí, sí.
És que si això no, aquest accident, televisat en directe per tot el món, es va endur la vida dels seus set tripulants. Anaven set tripulants a aquest Challenger. I va aturar les missions especials durant tres anys, que van dir no tornem a l'espai fins que tot
sigui més segur, perquè el risc zero no existeix a l'espai. Però es van adonar que les mesures de seguretat no eren tampoc les desitjables. Per això que dic que aquesta expressió de dir... A partir d'aquell dia, aquell 28 de gener del 86, hi va haver un abans i un després, és realitat. Aleshores, l'abans és la tragèdia,
Perquè, com no s'havia prioritzat aquesta seguretat, va succeir el que va succeir. I el després és que, gràcies a això, anar a l'espai és una mica més segur. Sí, pensava que anaves a dir relativament més segur. Sí, també, també. Encara continuant havent-hi cosetes...
Per això que jo hem dit ara, ho tornem a repetir, que el risc zero no existeix. Però, esclar, vol dir, després d'aquests tres anys de revisar-ho tot i de reforçar aquesta seguretat, és això, no? Va necessitar tres anys per estar-ne segur per tornar a l'espai. No tres, eh? No, ni dos, tres. Entre tu i jo, molt bé.
S'ho van mirar molt bé, això mateix. Aleshores és això, que s'ha prioritzat aquesta seguretat. I ara, en aquest 2026, 40 anys després, que la humanitat vol tornar a la Lluna amb aquestes missions que n'hem parlat, vam parlar amb Santa la setmana passada, del retorn a la Lluna. Jo deia que, sisplau, que per favor que no.
Sí, però... Ja ho saps. Les missions Artemis, que ara, de moment, els tripulants encara no arribaran a la Lluna, sinó faran una volta per fer proves i, aleshores, seria aquesta Artemis de preparació per esperar la següent Artemis, que esperem que sigui també aquest 2026, la definitiva en la qual la humanitat torni a trepitjar la Lluna en so de pau, eh?
Això esperem, eh? Sí, home, sí. En so de pau, Sílvia, tranquil·la. Jo sé que tu... Ja saps que a mi la lluna... Tu la lluna la tens molt... Home, el que passa és que, clar, els sers humans, si cuidéssim la Terra, jo no diria res. Però veient com estem deixant la nostra Terra, que teòricament som vivint mal dia a dia, imagina't què no faríem amb un estel, diguem-ho així, que només anem de tal en tant. Si anem amb so de pau...
no hauríem de tenir problemes a l'hora d'anar cap allà, un altre cop a la Lluna. No perquè, si es fan les coses bé, la ciència ha de seguir el seu pas, no? I com m'han explicat altres vegades aquí a la Terrasplana,
El fet de tornar a la Lluna, a banda que hi ha nous sistemes, màquines, coses, estis, per poder inspeccionar la Lluna, coses que no hi havia als anys 60, als anys 70, noves eines, per poder investigar coses, minerals, qualsevol cosa de la Lluna que has d'estar allà in situ, a banda d'això...
És una preparació per algun dia muntar una petita base lunar. Veus? Ja estem... No, però amb tots els respectes per la Lluna. Una base lunar, però no per trencar-la. Una base lunar perquè, amb la tecnologia que tenim avui dia, Sílvia, fer un vol directe de la Terra fins a Mart...
no és possible. O sigui, hi ha prou combustible per anar de la Terra a la mar. Per no tornar. No per tornar, perquè les nous... Necessiten algun remolcador o algun lloc per poder fer de menys diners. A veure, pensa que la gravetat de la Terra, a sortir d'aquesta gravetat, ja es consumeix tones i tones de combustible. Aleshores, esclar, la idea és...
Fins que no hi hagi aquells coets de ciència-ficció en els quals s'hi podràs anar per tot l'univers. Quan tinguem un Star Trek no hi haurà problema. Però de moment els Star Trecs no existeixen i de moment no s'obliren. Ni s'esperen.
Disesperen, disesperen. Aleshores, la tecnologia que tenim avui dia, tot i que és el segle XXI i ha avançat molt, encara no permet fer aquests vols directes d'anada i tornada. Esclar, si fas una d'anada i els deixes allà, home, pobrets. Ja els vindrem a buscar. Sí, pentigam l'estat drec, no? Farem una altra. Aleshores, la qüestió científica és fer una base lunar
I anar portant, doncs, allà el combustible, materials, menjar, aliment, qualsevol cosa. Molt malament, molt malament. Aleshores, doncs, la qüestió seria sortir de la Terra, gastar tot aquest combustible. No, home, perquè necessitarem molt de combustible per sortir de... D'acord, fantàstic. Doncs ja, amb la propulsió aquesta, xum, cap a Mart.
No perquè després el combustible que haurem gastat no hi haurà per tornar. Sí, perquè després obrirem els panels solars i anirem cap allà. La idea és aquesta. És sortir de la Terra d'aquesta gravetat. Tu has d'estar amb mi.
Arriba la Lluna, que és el que pensen fer amb aquestes missions Artemis, i allà fer com una mena d'escala. Saps aquells vols intercontinentals que has d'anar d'una punta i d'altra punta del món i fas una escala a un aeroport perquè l'avió ha de reposar el combustible...
Per exemple, jo què sé, si tu... No me'l venguin, doncs ja sé de què vas. Si tu vas de Barcelona... Ja sé el que em vols explicar. Si tu vas de Barcelona, al Japó em sembla que no vas directe, que ja has de parar un aeroport. I dos, dos vegades. Això mateix. I l'Australia encara pitjor. Per això... Aleshores això funciona igual a l'espai. Doncs has de fer aquesta parada tècnica a la Lluna...
Allí, una vegada, ja han superat la força de la gravetat, carreguen el combustible, i com sortir de la Lluna, que no té gairebé gravetat, les imatges que han vist dels astronautes, que gairebé, quan saltaven, que flotaven... Jo tinc una idea. El fet de sortir de la Lluna, com no necessiten tant de combustible, podran anar cap a mar i encara els hi sobra el combustible per tornar a la Terra. Aquesta és la idea.
D'acord. Te la compro a mitges, però en vez de tenir que parar dintre de la Lluna, no estan fent-ho ara també a l'espai. No hi ha naus d'abasteixement.
No sé si això... Jo crec que sí. Perquè, a més a més, va haver una de les naus que va pujar, perquè els hi faltava, no sé si era alguna història determinada, van pujar, els van avastar ell, i van continuar. La nau va tornar, i aquells van continuar. El mateix ens ha tocat la Terra. O bueno, la Lluna. I és una benzinera mòbil, que si necessiten uns metres més cap amunt, uns metres més cap avall, a la Lluna no l'has de portar. Però això no és molt segur, Sílvia.
I el de la Lluna tampoc, ve una pedrada... Però la Lluna, a veure, els dipòsits... A veure, Berta, per què estàs a favor que el poden dir la Lluna? No, perquè tècnicament és més fial, hi ha més fiabilitat, perquè un dipòsit de combustible que estigui a la Lluna, doncs pràcticament no té cap problema. Bé, tu estàs pensant com si estigués aquí a la Terra, allà tindrà el problema perquè no té la gravetat que té aquí, però qual cosa els líquids fugen.
A veure, però si tu... Ai, m'agrada que estem guerrilleros avui, eh? M'agrada, m'agrada, eh? Els hipòsits que tens a la Terra, que estan protegits de combustible, doncs els pots també posar-los a la Lluna i posar-los ben segurs. En canvi, tu... Com fas amb la gravetat? Però, espera, espera, si tu...
Si tu poses un dipòsit a l'espai, allò és una bomba volant. Perquè allò... Ha fet fins ara. Allò pot perdre el control i pot baixar cap a la terra. És un risc. I aquell dipòsit d'això, i si cau al mig d'una ciutat? És com una bomba atòmica. Però ja ho han fet. Això no és una cosa que estic inventant jo ara. Això ho han fet.
En petites quantitats pot ser. Però necessari perquè arribi a Mart. El que necessiten un cuet per anar a la Lluna, necessiten més combustible i segur, un lloc segur. No l'espai... Ja t'ho diré. Ja t'ho diré que aquí tu estàs donant un lloc segur de la Lluna i ja veuràs tu que hi haurà més accidents. Mira com m'arrudalies.
No ho sé, no ho sé. Recorda que som humans. Sí. Recorda que som humans. I a més a més ens estem tornant més vagos. Però en aquest cas, mira, ara parlaven de la... Avui al començar l'espai aquest, parlaven de mesures de seguretat. Doncs els científics han avaluat els riscos i veuen que és millor reposar en terra ferma, en aquest cas en lluna ferma, que no pas fer-ho l'espai. Amb qui he de parlar? Amb qui he de parlar?
Bé, qüestions científices, pràctiques, qüestions d'eficiència, no? Així està la cosa. Però, veus, d'altra vegada, eficiència per qui? Per nosaltres, que som uns egoistes. Eficiència, no, però perquè la missió tingui èxit, no? Perquè algun dia podem també trepitjar la superfície de mar i podem investigar...
Corre! Marc, corre! A veure, la humanitat, des que és humanitat, sempre ha tingut aquesta curiositat per saber coses. Gràcies a aquesta curiositat que hem tingut al llarg de milions d'anys, bé, milions d'anys no, però al llarg de milers d'anys, diguem-ho així, doncs, bé, ens ha fet arribar on som ara. Per lo bo i per lo dolent.
Però gràcies a aquesta curiositat no podem, diguéssim, tallar aquestes ànsies de saber més. Bé, doncs, si les coses es fan amb respecte, doncs no hi ha cap problema per poder aturar la Lluna, per poder anar per primer cop a mar i investigar...
Sí, quines pedres hi ha i quina manera ho podem exclutar. Formar part d'aquest ADN humà, no? Saber més, està allà, arriba allà i poder investigar sobre el terreny. Que després la gent del carrer diu, i per què serveix això? Bé, doncs moltes... Diguéssim...
No, i a més estava pensant que moltes de les coses que nosaltres utilitzem han sortit per aixòment d'aquestes idees. Estava pensant el microones mateix, el velcro i altres històries han sortit d'aquí. Que per la gent del carrer diu, ja que se li s'ha perdut a Mart, però el fet de construir una nau per arribar a Mart i per tornar, doncs...
troben un descobriment, fan nous materials, noves coses, que després pot tenir utilitat per la gent del carrer, la mateixa gent que ha dit perquè serveix anar, doncs mira, serveix per això, perquè hem trobat això i perquè hem descobert això, no? Bé, Sílvia, tu i jo sempre tenim aquesta... Ja saps que la pica maranya ha vingut de la lluna, jo no me la dic.
Però és una picabaralla sana perquè, doncs, està bé. Una de les coses que també tenim els humans, a banda de voler saber més... No, no, no, per això mateix. Però vol dir, a banda de voler saber més, és també qüestionar les coses. I està bé que em qüestionis, no? Perquè, jo t'ho dic, si es n'és per anar a destruir, per anar a destrossar, te diria que no. Sí, sí.
Però si és pel bé de la humanitat per investigar i per saber coses noves, en tots els aspectes, jo penso que sí.
El que passa és això, tornem una altra vegada. És com un bucle, que les bones intencions hi són. El que passa és que després venen els que tenen males intencions i se n'aprofiten. Aquest és el problema. Tu pensa que el primer que vam buscar a la Terra és l'aigua. Sí, però pensa una cosa, Sílvia. Si sempre estiguessin pensant que si fem aquesta cosa pel bé de la humanitat, però pensem que després vindran els aprofitats i se n'enriquiriran i faran destrosses, és que no faríem res.
Ai, ai, ai. No, no, que sí, que sí. Per exemple, internet. Hi ha el costat bo i el costat dolent. Ui, espera't, que no vas sortir l'altre dia. La intel·ligència artificial igual, no? Mira, d'això en parlarem una setmana mínim. La xupoptera d'aigua? No, però també de...
De recursos humans? No, i dels perills de la intel·ligència artificial que es passi al costat fosc. Però ho hem entès. Els que van inventar internet, els que van inventar la intel·ligència artificial, suposo que ho van fer de bona fe, allò, ganes de saber més, d'avançar. Suposo que científics ho van fer de bona fe, però com tenim aquesta altra cara fosca com la Lluna...
de la humanitat, doncs venen els que volen tenir profit per ells, per destrossar-ho tot, i són els que embruteixen internet, els que embruteixen la intel·ligència artificial, i ja s'han acostat fos. I normalment són els que tenen més quartos, eh? Bé, sí, sí. I els que poden arreglar moltes coses, i aquesta vegada no és presumptament. Però, insisteixo,
perquè hi hagi aquesta part negativa de la humanitat, que sempre hi haurà gent que se n'aprofitarà pel seu bé interès i per destrossar, ells hi portarà un... Bé, el que sigui, el que passi... En Carme, en Carme ens ha de venir. Doncs, doncs, doncs, què hem de fer? No hem d'avançar. Doncs bé, mira, hem de conviure amb aquesta doble ànima, no? És així la humanitat, no? És una llàstima. I d'aquests avanços hi ha gent que treu el seu partit, no? Bé, doncs, què et sembla si explica'm una mica més...
El que va passar fa 40 anys, i així posarem una mica de llum... De llum. Exactament. En aquesta explosió que va passar. Això mateix, perquè hi va haver aquesta explosió. Doncs mira, ara fa 40 anys que vam poder viure en directe per la televisió una de les imatges més impactants de la història de l'exploració espacial, i un dels sinistres que probablement es recordaran per sempre.
A quarts de sis de la tarda, hora catalana, del dia 28 de gener del 1986, el desbordador espacial Challenger es va enlairar des del centre espacial Kennedy davant la mirada de milions d'espectadors d'arreu del món. Només 73 segons després del llançament, la nau es va desintegrar en ple vol i es vindria una de les tragèdies més colpidores de la història de l'exploració humana.
Jo, que ho vaig veure en directe, em va colpir molt, de veritat. És una cosa que, 40 anys després, encara em remou el cor, perquè va ser molt trist. Bé, doncs, el programa de la NASA, del transbordador espacial, o Space Satell, representava, en aquell moment, la promesa d'un accés a l'espai més rutinari i assequible.
Era un projecte que permetia traslladar càrrega i astronautes a l'espai amb unes nous reutilitzables que eren especialment vistoses, del seu enlairament amb els coets de combustible i motors adjacents fins al seu aterratge com una mena d'avió planador especial, us ho recordeu, no?, que tornava com un avió.
Sí, la missió STS-51L del Challenger no era massa excepcional des del punt de vista científic, però sí des del simbòlic. Entre la dipolació hi havia Krista McAuliffe, una professora, no, no, una mestra d'escola, seleccionada per impartir classes des de l'espai,
L'objectiu era apropar la ciència i l'astronomia a les escoles i al gran públic. Aquesta mestra va ser la triada perquè des de l'espai fes una classe a totes les escoles dels Estats Units. Era allò de dir, bé, hem arribat a l'espai, fem una classe, com se sent això d'estar a l'espai? Una cosa didàctica que era molt bonica, perquè era apropar la ciència a la ciutadania i sobretot als nens de la mà d'aquesta professora. Esclar, la cosa era molt bonica.
Però, malauradament, no va acabar bé, no? No. Doncs això, havia d'impartir classes, no una, sinó unes quantes classes des de l'espai. Això, l'objectiu, com he dit, era apropar la ciència, l'astronomia, les escoles i el gran públic. La major també havia d'aprofitar el fet que coincidia amb l'aproximació del cometa Halley a la Terra, això l'any també 86, per poder-lo observar des de l'espai. O sigui, aquí tenia doble missió, no?
La investigació posterior, ara explicarem les causes de l'accident, va revelar que la causa immediata del desastre havia estat el malfuncionament d'una junta tòrica de goma en un dels coets auxiliars. Les baixes temperatures del matí del llançament van comprometre la seva elasticitat.
L'obertura d'una bretxa per on va sortir gas calent va emmetre estructuralment el sistema desencadenant la destrucció de l'aeronau. Pensa que això es va llançar a Florida. Florida és un clima bastant estable durant tot l'any. Sí, que jo crec que tenen molt semblant al nostre, potser. Hi ha més dies de calor, potser, que no de fred.
Però no tenen de fred, però malauradament, i quina mala sort, aquella matinada va fer més fred del que tocava. Es van congelar aquelles juntes de coma i van perdre la seva elasticitat. I aleshores, aquí és una de les serrades que també hi va haver, perquè l'empresa constructora
d'aquestes juntes, va dir que en temperatures molt baixes, doncs allò no tenia la seguretat que havia de tenir. Però els tècnics de la massa van fer cas sumis, va, no passarà res, no passarà res, i va passar. És això de les serrades de seguretat que després s'han de reforçar i s'han de tenir en compte. Però aquell moment va dir que no passaria res i tots aquests fabricants van avisar
I mira, és això que diem de l'abans i el després. Però entre tu i jo m'estranyen també una miqueta que, clar, és que fora de l'espai les temperatures també són molt baixes. Sí, però... No són temperatures, diguem, càlides. Però pensa que aquests coets... Aquests coets... Aquests coets... Sulten de la Terra i quan estan a una òrbita aquests coets marxen.
S'ha de sant. I queda el Challenger sol. Aquest problema ja no hi és. Ja no l'hauria tingut. Per acabar, l'accident del Challenger va sacsejar profundament la NASA i la punió pública. Els vols dels transbordadors es van suspendre durant gairebé 3 anys i el programa especial tripulat va entrar en una fase de revisió profunda. A partir d'aquell moment, la seguretat i la gestió del risc van esdevenir eixos centrals de qualsevol missió, tot i que sempre...
cal recordar que l'exploració de l'espai és una empresa humana, ambiciosa i fràgil, alhora que, per tant, plena de riscos. El que demà abans... Això va passar fa 40 anys. Som al 2026. Doncs aquesta exploració de l'espai, que és aquesta empresa humana,
pot ser ambiciosa, però també és fràgil alhora. Per això que sempre hi haurà aquest risc. Però, esclar, hem de primar aquesta seguretat. Per això el programa Artemis, del que estàvem parlant aquests dies, doncs vol assegurar-se que tot vagi bé. I primer van llançar una nau...
amb dumis. O sigui, dumis són aquells innots dels accidents. D'aquells que porten normalment els cotxes, no?, per quan s'han d'estimbar. Doncs, doncs, el primer... Que vam estar tu i jo amoïnats per a veure si hi havia arribat bé. Això mateix. Sí, sí, van arribar bé. Van arribar bé de salut. Doncs ho vam fer amb dumis. Ara, aquesta segona missió, ja sortiran humans, però no arribaran a la lluna. Faran una volta i tornaran. Ah.
I la tercera, que suposo que ja miraran que tot vagi bé i s'asseguran que ja aniran humans, humans i humanes. En aquest sentit, una cosa que m'ha avançat, bé, doncs el 86 també hi havia dones, vol dir que... Sí, sí, sí. I que a més a més eren pioneres també en aquell moment. Sí, sí.
Perquè fins ara les dones en qüestió esparial... Com la ciència estava una mica així. Si podien estar amagades, millor que millor. Doncs, mira, anem per la música. Vinga, va. I en referència a això... Quines dues peces boniques, eh?
Posem... El tastet? Sí, el tastet. Vinga, va. I per damunt anir explicant una cosa, una part final d'aquest accident, no? Dir-vos que això és el James Jarré, que al mateix anys 86 ell també va ser colpit per aquest accident, el va afectar molt, i aleshores va treure un àlbum que es deia Rendezvous, que és allò, redimir-se, no? S'ha de dir la traducció, no? Eh...
Ho has sentit tant, aquest al dia mitjans darrer, l'any 86, que va fer diverses peces, no? Aquesta, per sement, és la que començava l'àlbum. És una música amb teclats, amb sintetitzadors, molt trista. Sí, sí, a més ho porta, eh? Sí, sí, amb molt de sentiment.
Més que trista és amb molt desentent, perquè ho va sentir molt. I ell, que és músic, ho va expressar amb el que s'hauria de fer millor, música. Amb aquesta música així sentida, com a homenatge als set tripulants del sòtel, dir que els noms d'aquests set tripulants, que eren Scooby, Smith, Judy Resnick, segona americana a l'espai,
Onizuka, McNeil, Jervis i la professora Macau-Life. Pensa que van sobreviure a l'explosió. Van sobreviure a l'explosió, però...
Van morir al caure a l'Atlàntic. O sigui, quan va patar tot, encara no van morir. Però, esclar, al quedar allò, la càpsula sense coets, sense res, al caure a l'Atlàntic, allí sí que van morir. Però, esclar, la gent ens pensava primer que havien mort a l'expulsió. No, no. Van sobreviure, però, malauradament, com allò va quedar sense coets, va caure a l'Atlàntic i allí sí que va ser ja...
En el seu honor, la NASA va crear el Day of the Rembrandts, que se celebra el gener, prop de l'aniversari de l'accident del Charinger, i recorda també les tripulacions mortes de l'Apollo 1 i, posteriorment, del transbordador Columbia. O sigui que ara, aquest gener, els Estats Units han fet aquest dia del record, no? I bé, doncs... Nosaltres pensem que aquestes coses són tristes, però ens volem quedar amb la part...
La part positiva, Sílvia, la part positiva que sí, servides, van ser sacrificades per la ciència, però el seu record no s'oblidarà, servirà Sílvia per fer-ho millor. Sí, que no s'oblidin de les coses que poden haver-se arreglat i que en aquell moment a lo millor per decidir no els van fer.
I partirà endavant, no? O sigui que la seva mort no serà en va, no? Aleshores, doncs... Per això hi ha aquest dia de recontar-se, no?, de record, no?, que no s'oblidin aquestes set vides. I el mateix James Jarré... Sense acabar la cançó i tot, eh? Sí, sí, però... I aquí és on volia arribar. El mateix James Jarré, també, dins d'aquest àlbum, hi ha una peça...
una mica més alegre, una mica més, diguéssim, entusiasta. I en aquesta peça, que és la que acabarem avui a l'espai, el Jean-Michel Gerré vol donar aquest tot d'esperança, de dir que les vostres vides han servit per fer-ho millor.
I és una música d'esperança. O sigui, mentre tant el que haguem d'escoltar és de sentiment, de tristor, de sentiment profund, aquesta altra peça, que insistim, també està en aquest àlbum del 1986, és una música d'esperança, de dir, molt bé, hem caigut, però ens tornarem a aixecar.
I a més a més, mira... Sí, el Kennedy, que està dient en anglès que a la década dels 60, abans que s'acabi aquesta década dels anys 60, als Estats Units arribarà la Lluna. És un començament d'aquesta cançó per dir, bé, hem de seguir endavant. Hem de continuar treballant. Això mateix.
Veus, la música és esperança. Però no te la posava encara, perquè és que precisament estava això, estava el John Fitzgerald Kennedy, i dic, deu haver alguna manera... Doncs està dient això, no? Ell, aquest missatge, al principi dels 60, deia, arribarem a la lluna, i sí, sí, l'humanitat va arribar l'any 69, abans que s'acabés la dècada dels 60. I és això, no? És una música d'esperança que han hagut...
Hem hagut de tenir molts problemes pel camí. Hem trobat molts obstacles, però al final ens hem sortit i ens en sortirem. Música d'esperança. Deixa'm així, vinga, va. No dic gràcies de la lluna, ho deixem per la sabana vinent. Vinga. Berta, gràcies. Adeu.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Seselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Roy Altàrraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Tresor antic. Tresor antic. Tresor antic. Tresor antic.
Sí, sí, has escoltat bé. Tresor antic. La millor fira d'antiguitats i col·leccionisme torna a Tortosa. Els dies 7 i 8 de febrer, al Pabelló Firal de Tortosa. Aquest any com a novetat, més de 1.000 metres quadrats d'exposició de motos clàssiques. Ho organitza Sant Jorge Evans i col·labora l'Ajuntament de Tortosa. Horari i més info a santjorgeevents.com
Fans de Tarragona, amb Sílvia García, de 6 a 7 de la tarda. De dilluns a divendres, una hora per la música de casa. Fans de Tarragona a Tarragona Ràdio. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
I així d'aquesta manera festiva, nosaltres us diem adeu. I és que com ells diuen des d'aquest al seu darrer senzill, sempre nos tienes aquí. Són la gent de la pegatina i parlant de coses que passen. Que ja comença el Carnaval, que ja t'ho anunciàvem, que ja el tenim aquí. I que la sabana vinent és la festa sagrada del Carnaval amb 14 de febrer inclòs. Déu-n'hi-do.
Un impulso i un tesor. Comencem de nou i la disfrutem. Sempre nos tienes aquí. A Tarragona Radio, 96.7 FM. Enguany, l'aniversari. 40 anys al teu costat. Bon cap de setmana.
Buscamos algo fácil de opinar, algo fácil de creer, algo fácil de olvidar, algo fácil de aprender. Buscabas en nosotros que fuéramos tu timonel, un impulso y un tesón, una garra, una ilusión, nunca acaba como empieza.
Es un viaje de nunca volver. Siempre nos tienes aquí, en cada marrón, en cada momento. Siempre nos tienes aquí, con un camino que seguir. Siempre nos tienes aquí, en cada follón, en cada lamento. Es más difícil hacer, difícil lo hacer.
Bona nit.
Es un viaje de nunca volver. Siempre nos tienes aquí, en cada marrón, en cada momento. Siempre nos tienes aquí, con un camino que seguir. Siempre nos tienes aquí, en cada follón, en cada lamento.