Fins demà!
Ja tardes. Les tardes de Tarragona Ràdio.
Bona tarda, hola, què tal? Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio. Com esteu? Avui t'he de dir que el nostre programa és més petitet, més petitet que en tres dies. Així que el que hem de fer és anar a córrer cuita a presentar-vos quins són els diferents protagonistes que passaran pels nostres micròfons. I no són uns altres que els nostres col·laboradors. Sí, sí, sí, sí. Avui tots ells seran els que passin per aquí. Carrer d'artistes, Deixa't portar, Elbeta, Manamana i... i el que convingui. Així que...
No triem més, poseu una miqueta de música i comença aquí el nostre programa. El nostre Ja Tardes d'aquest dissabte 21 de febrer de 2026. Encara amb una miqueta de ressaca del que va passar ahir mateix aquí, a Tarragona, al Teatre Tarragona per sé més exactes. A tots, gràcies per venir. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest moment tan màgic.
a la vida de la nostra emissora d'aquests 40 anys de Tarragona Ràdio. Vinga, que ara me'n ratllo més. Gràcies, Pets. Gràcies, Lacan. Gràcies a tots. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
I ja coneixeu aquesta sintonia, sí, que ens porta cap a carrer d'Ortega, que ja tenim amb nosaltres. Anna, welcome to Tarragona Radio. Hola, hola, què tal? Com estàs, com estàs? Tens un sol especial avui, eh? Sí, ah, que sí, no? Tens un sol especial, però me parece que hoy no va a poder ser. Jo també tinc un sol de rapsol a casa.
Mira què t'ho dic. Sí, vols dir? Clar, el meu home, que treballa rap sol. Està a punt d'agafar les pilotes que feien així, en forma de soles. Però em penso que avui no podrem parlar d'això, eh, Sílvia? Ho entenc perfectament, perquè a més a més tens un gran protagonista amb nosaltres, que repeteix precisament a càrrec d'artistes. Exacte, però, ojo, el dijous amb la borrasca Pedro, quasi que me voy con el Pedro, i no, no, estic aquí... Compte amb els Pedros, que no es carga el diablo, eh?
Mira la Heidi, mira la Heidi en el Pedro. Avui estic aquí amb un Carlos, a més, amb un gotge especial, perquè el tenir-ho aquí és tot un privilegi, perquè, Sílvia, avui no parlarem d'altres temes, que us el deixarem ja de cara a la propera setmana, si de cas.
Perquè hi ha converses, Sílvia, que no poden esperar. Trajectòries que mereixen, doncs això, que els hi deixem aquest espai propi i veus que cal escoltar amb atenció. I la de Carlos Villarrubia és una d'elles. Ens visita avui en entrevista exclusiva i sense filtres aquest escritor multimèdia, vingut de Barcelona, que va fer la presentació ahir del seu llibre Soportales i Corredoiras.
i el tenim avui aquí entre nosaltres. Què et sembla si per començar ja avui dediquem el nostre espai de carrera d'artistes només amb ell, Sílvia. Per mi, fantàstic. Canviem de banda sonora i tu deixo les seves mans.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Pues hoy tenemos el placer de conversar con un creador polifacético, un narrador que ha sabido moverse con naturalidad entre la literatura, la radio, las letras para música y guión. De hecho, la canción que estamos escuchando lleva por título El vals del buscador, que está cantada por Carmen Monafón, y el letrista de esta letra es la persona que hoy tenemos aquí, Carlos Villarrubia. Muy buenas tardes y bienvenido a los micrófonos de aquí de Tarragona Radio. Buenas tardes, una pequeña aclaración.
El tema es original de Carmen Bonafon en música, la letra mía. Fue el tema central de una película donde yo también intervine como actor en Eadrama. Y ahora los arreglos y la voz es de inteligencia artificial. Es un experimento que hemos hecho con inteligencia artificial. O sea, nuestras letras y nuestras... Hay como veintitantas canciones hechas en él. Con este procedimiento de darle a la inteligencia artificial para que haga el arreglo y ponga la voz, ¿no? Ajá.
Y queda muy bonito además, por cierto. Sí, tenemos incluso a uno en catalán, Cuncer de Sentits, que es un texto mío y que también lo he puesto a Carmen. Y bueno, eso es de las múltiples experiencias creativas que estamos haciendo con unos y con otros. Y experiencias creativas y de eso vamos a hablar porque ayer viernes presentaste en la librería La Capona tu último libro que lleva por título Soportales y Corredoiras.
Sí, es un viaje por la arquitectura y la memoria emocional de mis afectos, de mis referencias, pero también unas conexiones naturales con los que suponen esas figuras arquitectónicas. De hecho, la portada la interpreta muy bien. Las alas de ángel, el hombre bosque que aparece a través de las corredoiras. Los soportales los conocéis todos, las corredoiras. Un poco menos son los viejos caminos de carro.
que a través de los bosques, tantos de Galicia, de Asturias, Euskadi, algunos hay en Cataluña también, por la parte de Algarrocha, y luego por el sur de Inglaterra muchísimos, ahora cubiertos por lojarasca, los marcaba, y son, en la leyenda popular, son los caminos que dan al cielo.
Luego eso también se traslada a las casas con esas barandas increíbles que son también las corredores y los caminos que dan al cielo. Se trata un poco de conectar lo visible con lo invisible, el cielo y la tierra. Y sobre todo ya anticipar el cielo que nos espera en la propia tierra. Carlos Villarrubias, pero cuéntame, ¿cómo surge la idea de este libro?
Bueno, es muy natural porque además viene de mis dos orígenes o portales, sabes que están muy presentes en Castilla, donde mi familia paterna y corredoiras que te voy a contar en Galicia, que es mi madre la del lugo del interior, que está lleno de corredoiras, ahora ya cubiertas de hojarascas y con esos animalitos mágicos y simbólicos como el bosque animado y encantado que está en el propio Santa María de Piño, la aldea de mi madre. Hay ese bosque que por la noche es alucinante visitarlo.
Porque están todas esas lucecitas flotando, los animales, los tienes alrededor, el búho, la lechuza, la libélula, todo ese mundo exterior que realmente existe, que parece que lo colocamos en las películas de fantasía, pero que en realidad existe en nuestra propia realidad. Pertenece mucho a mi realidad natural.
Tengo entendido que no es la primera vez que vienes aquí a Tarragona. De hecho, has hecho varias entrevistas aquí con nosotros. Pero cuéntame cuál es tu vinculación. Me van a deportar de Tarragona porque soy muy insistente. ¿Cuál es tu vinculación aquí con la ciudad, Carlos? Muchísima. Bueno, primero, vinculación, porque parte de mi entrada en periodismo vino a través de muy insignes nombres del...
de Tarraco, como Jordi Jaria y Ferran Gerard, con los que coincidí en un tren en la avenida de la Luz de Barcelona cuando empezamos en Bellaterra y ya la amistad se tejió para siempre. Luego más adelante se sumó Xavier Carreras. Ni Xavier Carreras ni Ferran Gerard ya nos acompañan, nos acompañan en la querencia, pero no en esta vida terrenal.
Y Jordi Jaria, con Jordi Jaria fuimos a Televisión de Madrid con Joaquín María Puyada a ser guionistas de mano a mano y de otros proyectos. Y luego llegó a ser editor de telediario y también por una temporada director del diario de Tarragona. Una temporada. Caramba. Cuando ya se huiló del asunto. Y luego, bueno, pues ese núcleo que ya se convirtió en amistad, sobre todo fue profundizando con las colaboraciones con Ferran Gerard y luego con lo que yo llamo todo de Motoclubban, es decir... La Motoclubban, eso...
Vanessa Simón, Carlos Izquierdo, Maribel Calle, Josep Antón Sierra, Xavier Chamorro, a ver si me dejo alguno, Xavi de la Torre, el doctor, el neurólogo, una infinidad de gente, la gente de los amigos de la Capona, pero también en su tiempo los de la cantonada.
No quiero olvidarme de... Pero aquí en Tarragona ya eres como una institución porque cada vez que vienes... De la noche de Tarragona, ahora desplazada a Miami, del bar de las americanas, de las latinas, al que iba mucho Fran Gerard también, buenas compañeras de las aventuras por la noche...
Y, bueno, todo ese mundo, ¿no? Recuerdo, aparte de mis libros, yo estoy vinculado a muchas colaboraciones aquí, el Ferrancine, que el libro lleva unos textos míos también, y también participo en el libro colectivo Burdelaturas, ¿no? Que es un viaje por los burdeles, por todos los escritores vinculados a Tarragona.
Se los supone experimentados en ese terreno. Bueno, es un libro muy curioso, colabó muchísima gente, creo que Margarita Litteta, muchísima gente. Y luego también prologué el famoso Gatos Rumberos, ¿no? Y se lo presenté, el que editaron el Silva Editorial de Ferran Gerard, que fue en el Metropol, todavía cuando existía el Café Metropol, ¿no? Ah, sí. En la parte de abajo del Metropol.
Y bueno, aquí hemos venido a hacer representaciones de Zona Sensible con personajes invitados como el ahora famosísimo Ismael González, que hizo además... Ismael hizo el tema principal que acompañaba mi primer libro con Dédalo, que se llamaba Zona Sensible, antes de que Ismael empezara ya a convertirse en un artista de muchísimo éxito, ¿no? Y con muchas giras.
Muchísimos amigos aquí en Tarragona, de hecho ya eres casi una institución, pero también te mueves casi por toda España, porque tengo entendido que has presentado el libro en diferentes zonas. Bueno, mi ruta itineraria no deja de estar en Montforte de Lemo, Ribeira Sacra, en Madrid, en Murcia, en Zaragoza, en València, en Canarias, es decir, mi vinculación por la propia itinerante que he sido, en América también,
Es lógica porque ha sido los lugares donde he trabajado como reportero, la colaboración que sigo y sigo teniendo, por ejemplo, con artistas americanos o francesas como Lola Marois, la famosa Lola Marois grabado siempre confidente.
Un tema mío con música de Pedro Javier González. Y ahora la Ana Claudiana, que es entre brasileña a neoyorquina, graba también pasos de baile. Ah, de acuerdo. Y muchísima gente, ¿no? Virginia Sofía y Tarkus de Argentina. Hemos hecho Huracán Rosario. Hemos hecho, ¿cómo se llama? Vuelo y revuelo. Muchísimos temas. Y luego mis documentales cuando he ido a América con César Vallejo. Y toda España queda corrido como...
Primero corrí toda Cataluña porque fui guionista del famoso bus de preguntas. Y entonces me tocaba acompañar a los personajes y creo que palmo a palmo de Cataluña la conozco toda. Oye, pero no solo entonces, ¿por qué sigues? Con programa propio en radio que lleva por título Apura Alma. ¿Colaboras en programas de referencia, que son televisión y radio, como por ejemplo Camilla Alexis en Barcelona con Imarias? Bueno, y por venir para Radio Sapiens, que es un tono universitario.
Que, por cierto, es de València, Radio Sapiens. Sí, tiene el Centro de València, pero es Internet, o sea que es como todo el mundo. Ahora los contenidos, yo creo que al haber un cambio, un salto cualitativo, los contenidos ya no se hacen. Aparte de tener la presencia local, se hacen para todo el mundo, porque luego se abren a la conexión con todo el mundo. Varios de mis contenidos de Camila y Alexis se están utilizando en Canadá en las lecciones de español, por ejemplo. Ah, de acuerdo.
Oye, qué bien, ¿no? Sí, pero eso ha sido a través de los YouTube, ¿sabes? Claro. O sea, a través de toda esta historia. Sí, porque a través de YouTube tienes un podcast que lleva por título El Niño del Tobogán, ¿no? Sí, eso nace, es una experiencia curiosa que me ofrecieron la gente joven del laboratorio tecnológico de Hospitalet, como el punto de partida del Niño del Tobogán es ese mundo de la infancia. Sí.
que ha perseguido siempre el lugar donde crecí, que es Hospitales de Llobregat, el barrio que ha producido Adrián, Nuria Espera, toda la banda, el Corbache y compañía, y el barrio Santa Eulalia, y ahí hicimos El Niño del Tobogán, donde ha hecho pasar a personajes como Lucrecia, como Coyote Dax, como Bolinches, es decir, muchísima gente, Joan Arreo dos Manolos, muchos de ellos casi todos con amistad o colaboraciones que he hecho casi todos, con Bolinches,
Bueno, pues, por ejemplo, Bolincher me ha sacado en el libro de la Superwoman como punto de referencia, como dice el poeta X. Y te ha mencionado Ayati, ¿no? Sí, sí, sí. Entonces, Joan Herrero hemos hecho, los manos hemos hecho rumba de amor, por ejemplo, con Lucrecia, que te voy a contar, hemos hecho varios temas, en especial Estrella de Mar, que ahora lo he vuelto a incorporar al repertorio, e hicimos un tema de la película Balseros, documental, que se llama Tú eres la guinda, muy divertida, ¿no? Que es como un riff a piano, pim, pim, pim, pim, y con la letra, con ese speak de letra.
Sí, muy bien. Porque, bueno, podría seguir Mitomanía Madrid, la máquina de Metropolitán Radio también en Madrid, si te hablo con el corazón. No, Metropolitán es en Murcia, la región de Murcia. Metropolitán es en Murcia. Ah, vale, vale. Amigo Pepe con esa, todo un líder de allí. Y hago una sección muy curiosa que hablamos del corazón, de las cosas del amor, ¿no?
La sección se llama Si te hablo con el corazón. Entonces me preguntan cosas de los enamoramientos. Hablas sobre el amor en todas sus formas. Y en concreto, sí, sí, es muy divertido. Oye, muy bien. Es muy divertido. Claro que sí. Y por esa conexión, sobre todo, con esa conexión intergeneracional, porque yo no creo en la división generacional, creo en la complementariedad. La vida es una carrera de relevos, de sabiduría que se comparte,
Y bueno, yo de hecho me pasó al principio que yo colaboraba, asesoraba o hacía guiones o letras para gente mayor que yo, mis hermanos mayores o podían ser mis padres, como Puyall, Lobatón, Victoria Aprego, Hilario Camacho, Sabina y compañía. Y luego al revés ha sido ahora, son los que yo colaboro conmigo al revés.
Ahora yo soy el abuelito de la banda. Bueno, abuelito, abuelito, poco, poco. El abuelito sin nietos, ¿no? Volviendo a libros o portales y corredoiras, he tenido la oportunidad de leerlo, de echarle un buen vistacillo. Lo divides mucho por capítulos.
Sí, porque yo creo que ahora la literatura, lo comentamos justo estos días con amigos como Jaume Apalá o, en fin, mucha más gente de aquí, que la literatura ahora ya no se puede escribir como se escribió hace cientos, cientos años, pienso, ¿eh? Luego cada uno hace lo que...
Lo que quiere, los lenguajes han cambiado, son más sintéticos, están más complementados con las imágenes y el ritmo. Al menos es mi escuela, yo procedo de la imagen y del ritmo. Por tanto, tampoco lo llamo literatura, ni persigo literatura, pero sí consigo con mis libros que produzcan un ramaje muy especial, conectando de ellos nacen programas de radio, de ellos nacen proyectos multimedia, de ellos nacen muchas colaboraciones...
Actores que cogen los textos y leen fragmentos para sus cosas, incluso los incorporan a monólogos. Frases, como te digo, que se reproducen, porque de alguna forma mi gran satisfacción es que ahora estoy apareciendo, ya no solo en mis propios libros, sino como eco de referencia, como palabra de cita, ¿no? En el texto de Sin Decir Adiós, o en El Aute Infinito de Luis García Gil. Eso está muy bien. O ahora en la biografía de Juan Pardo, que he hecho el epílogo. Ajá. El...
En fin, como punto de, vamos a preguntarle a Carlos Villarria, pues, se supone que tiene 300 años, ha vivido estos sitios, no los ha conocido. 300 años, dice. No, lo que sí es cierto es que con todos los personajes, yo no he sido un periodista de poner el micrófono y luego marcharme. Yo me he involucrado en la vida de los personajes, como ellas son los mismos, ya han dejado de ser personajes, son familia, ¿no? Son familia.
Una extraña familia, pero familia, y curiosamente cuando hacemos el recorrido, ahora ha pasado con Amaya Sáizar o con José María Moel, que hemos hecho todo un disco sobre Cantabria, pero claro, sin saber, Moel resulta que estaba conectado.
Era a la vez músico con Fernando Orbex en Arrabás, muy buen amigo mío en el Arrabás, para los que ha hecho un tema ahora, para su vuelta ha hecho un tema. Le he dado la vuelta a un tema que se llamaba Abráxame, que hablaba un poquito del culto ese de los rockeros al diablo y he dicho hay que cambiarlo esto, vamos a darle la vuelta. Vamos a darle la vuelta.
Sí, sí.
Pero para enseñarles también ese sistema de lenguaje, porque normalmente cuando haces un reportaje hace la gente y estamos paseando por Madrid, imagen de Madrid, no. Tiene que ser imagen de vinculación asociativa. Entonces coloco unos temas que permitan leer poniéndose la playlist por leer el capítulo y ampliando. Leer y bailar. ¿Qué te parece si, como tú dices en uno de los capítulos, vamos a bailar? Vamos a bailar. Escuchamos.
Pues estábamos escuchando una de las músicas que acompaña a ese capítulo de Vamos a Bailar, de Iván Telenovela. Fotonovela, ¿no? Fotonovela. Explico, explico. Yo he tenido la suerte de hacer amistad con Juan Carlos Ramos, que es un hombre real, que ahora vive en Los Ángeles y que ha vuelto a hacer giras, que tiene una hija actriz muy conocida incluso en el mundo de Hollywood, y ha puesto música a un tema mío, Ciudad Universal.
Ah, mira, muy bien, ¿no? Pero este tema es además la letra de uno de los para mí maestros en la escritura de textos que es don Luis Gómez Escolar.
Procedente del grupo Agua Viva, antiguo novio de Cecilia, antiguo pareja de la cantante Cecilia. Ah, vaya. Y autor de letras como Bailar Pegados, o Un pasito para lante y otro para atrás María, o Agapimú, o Amor de Hombre, en fin, toda una institución. Y hizo esta fotonovela que fue un cambio en Iván, aunque ya se había hecho el año 82 con O Gaby, sácame de aquí, todo esto, ¿no?
Ah, de acuerdo. Pero lo puso a nivel mundial, ¿no? Fue el salto mundial de Juan Carlos Ramos. ¿En qué te basas para acompañar esa playlist a cada capítulo de este libro que estamos tratando hoy? Bueno, pero me baso en lo que estaba en la memoria asociativa. Yo me dejo guiar como cuando escribo. Digo que no escribo yo, escribo conectado al bosque de la memoria. Eso te lo explicaría mejor a un neurólogo, ¿no?
cómo funciona todo ese boscaje. En el momento en que tú te enraizas en ese bosque, consigues conectar con montones de cosas que pareces que has vivido, que en el fondo están dentro de tu subconsciente, y que también conectas con montones de influencias, y por eso viene. Y a la hora de situarse, que es lo mismo que cuando hemos escrito a imagen, yo ya te digo que he tenido muy buenos maestros, Luis Calvoteixeira, Pilar Miló...
Paco Lobatón, Pujal y compañía, que me han enseñado un poquito en el Tenconten a escribir de otra manera. O sea, no decir... Estamos en los estudios de Tarragona Radio, ¿no? Viento, Tarragona Radio, en fin. Cosas como cuando hablábamos con Miguel Bosé, cuando hacía Partisano, ¿no? Agua, aire, luz, tal...
El agua trae el aire, la luna... O sea, tienes que dejar que los silencios, que la geografía, que los estados de ánimo hablen y para eso no tienes que tapar, no tienes que guionizar demasiado la vida. Cuando guionizas demasiado la vida la atrapas y entonces la vida como que se revuelve, como que se encorseta, es como un gas retenido que no encuentra una ventana para escapar y al fin y al cabo del tiempo lo que ocurre es que te explota en la cabeza produciendo ansiedades, insomnios, etcétera, ¿no?
La vida la tienes que ventilar, la vida la tienes que sacar afuera y entonces hacer comunicación con esa línea un poco estelar y hacer esa memoria asociativa. ¿A qué te asocia una cosa? No directamente cromo con cromo, ¿no? Y hablando de sacar afuera, ¿cuánto tiempo te lleva escribir aproximadamente un libro? ¿A cuántos meses le dedicas? El último, el que sale en abril, fue un mes.
Ostras, nada más. Sí, un mes porque tuve que estar, bueno, ya sabes, por acosas inmobiliarias y demás rollo, tuve que estar casi de vigía en un sitio. O sea que Soportales y Corredoiras no es el último. No, el último ya es el Hombre Nube. Este llega con un poco de retraso en las presentaciones porque tuve un episodio de una triple fractura de tobillo que me impidió viajar durante varios meses. Ah, de acuerdo. No trabajar y escribir, pero sí viajar.
Pero sí que te lleva un tiempo, más o menos, no en exceso... No, lo que pasa es que, mira, yo esto recuerdo siempre la frase que me dijo Antonio Gala, que creo que es, no es el tiempo que tardas en escribir. En realidad, la escritura, si es una escritura sentida, vivida, es una escritura que es como un embarazo, ¿no?
Entonces viene la realidad o la inspiración o lo divino, lo que tú quieras, y de alguna forma germina en ti. No dejamos de ser un poco femeninos, un poco, digamos, vientres de nacimiento, los escritores o escritoras, independientemente del sexo que tengamos, ¿no? Y entonces esa semilla que viene, que es exterior, evidentemente, llámale como quieras, eso a lo mejor ha venido hace 10 o 15 años.
Está gestando, tiene un periodo de gestación. Y entonces, generalmente, cuando tienes una escritura así, tan directa, emocional y que se ha larvado, ya luego sale como un chorro. Sale muy rápido. Sale como de improviso, ¿no? Es cuando tú, sobre todo, te pasa en la narrativa pie de página de un género, que si voy a hacer novela negra, si voy a hacer novela histórica, si sobre la guerra civil, entonces tienes que construir trama, subtrama, todo eso. Eso es, te pasas la vida entera.
Porque en realidad no le has dado tiempo a la gestación. Es algo muy artificial. Entonces, como es algo natural, fluye y eso produce como el nacimiento. Es un nacimiento, ¿no? Algo natural y que te fluye muchísimo es que, además de todo lo que haces, guiones para películas, letras para música, para canciones, los libros, mantienes un diálogo constante con todos tus lectores en redes sociales. Sí, claro.
En Instagram compartes fragmentos, pensamientos, pequeñas cápsulas creativas que además amplían tu universo literario. Claro, sí, sí, sí. Y tales, como por ejemplo, como ahora decías tú, ¿no? Que te ha salido así como de golpe, ¿no? Claro, yo voy siempre, entonces, por ejemplo, que si yo veo una escena determinada en la calle, enseguida inmediatamente algo que llamo el pensamiento espontáneo, pensamiento ritmo.
No son más de cuatro o cinco líneas, pero que me comunica sobre todo, me conecta por lo que veo, por los seguidores, que no me importa los muchos que son, que son muchos para lo que es, digamos, una cosa culta o élite, ¿no? Pero sobre todo para que les llegue al corazón, ¿no? Que les produce, que les introduce otra historia porque están exitos desde el punto de vista emocional. Uno de los más recientes que tienes es este que dice así...
Amigo viento, limpias toxinas del pensamiento, fuerte y rumbero, como el latido de mi cantar. Parte de las aldeas con la ternuda de mi saudade, acoge y guía, pero no amarra a ningún guión. Exacto, sí, sí. Eso pensamiento espontáneo. Esto para que la gente se haga un poquito la idea de los textos que vas haciendo.
Que me tienen completamente... Entonces sí, eso es espontáneo. Es capturar la vida porque en realidad la vida te está diciendo escríbeme, ¿no? Cuéntame, ¿no? Claro. De alguna forma la vida no deja de ser como una novia a la que te está pidiendo que le hagas su vestido soñado de novia o de ceremonia o de algo muy especial. Ajá.
Y eso lo tienes que hacer con amor, con dedicación, y un amor que no invada, que no intente poseer la belleza, porque la belleza es salvaje. La belleza es libre, entonces tú no puedes poseer la belleza como no puedes poseer el amor, como no puedes poseer nada que sea los afectos, sino simplemente estimular en ellos la libertad y dar esas alas al viento.
¿Y tú en las redes sociales cómo las sientes más? ¿Por qué hay gente que las siente como una esclavitud porque tiene que estar constantemente colgando cosas? ¿O simplemente como pequeñas cápsulas para ampliar tu universo literario? ¿Cómo lo vives? No voy a citar el nombre, pero hay una persona mayor que vive... El seguimiento de mis pasos en redes le sirve un poco como terapia.
No es de mi familia, pero es una persona conocida. Y fundamentalmente esto es... Yo lo hago como una apertura. Yo no lo vivo como una esclavitud. No creo que el crear tenga que ser un sacrificio. Yo cuando algo me cuesta, lo dejo. Sé que me avisa la naturaleza que no debo ir. Tiene que ser fluido. Te guías más por el instinto, ¿no? Claro, porque en realidad escribo para...
Aquello que puede necesitar la gente. Yo vivo para la gente que hay alrededor, ¿no? Digamos que la naturaleza me ha dado, no me ha dado otras cosas, pero me ha dado la capacidad de tener mucho amor en lo que es mi caudal, en mi presa interior, ¿no? Y en muchos sentidos la propia compañía, por eso puedo estar mucho tiempo solo.
Y por eso puedo proporcionar mucha compañía. Yo solo puedo regalar, ¿no? No le pongo precio porque le pongo regalar. Y luego, de hecho, con el tiempo recibes una reciprocidad espectacular que ahora con la edad vas acumulando. O sea, no hay día que no haya una vocación de un sitio, de un otro, de un medio, del otro, de una invitación a poder hacer algo.
Pues, Carlos, se nos está acabando ya el tiempo aquí en Carrera Artistas. Como siempre, un placer tenerte con nosotros. Muchísimas gracias, Ana. ¿Y qué te parece si para punto final ponemos una de las canciones que tienes en esa playlist de este último libro de Soportales y Corredoiras? ¿Cuál, cuál, cuál? Mil calles llevan hacia ti, de la guardia. Hombre, de mis amigos de la guardia. Claro que sí. Oye, pues mil calles llevan hacia ti y espero que vuelvas aquí con nosotras, con Silvia y conmigo. Bueno, una canción reina de los karaokes, ¿eh? También. Esa me la canto yo, los karaokes, también.
Pues oye, que la escuchamos, con ella nos vamos y, cómo no, que vuelvas aquí muy prontito para seguir compartiendo. Muchísimas gracias a todos, a Tarragona Radio, a Silvia García, te te que te que. Sí, que la tenemos al otro lado y se ha quedado hoy un poco más callada, ¿eh? Silvia, no puede ser. No, no, no, ha sido una maravilla entrevista. O sea, cuando todo sale bien y sale redondo, yo, ¿verdad? Y a la gavia. No, hombre, pero que también, también tienes que estar aquí, también. Bueno, pues nada, gracias, Carlos, y hasta una próxima vez, que vaya muy bien.
Hasta prontito. Hasta luego.
Fins demà!
Si no la cierras esta vez Ese perfume de mujer Me llevará hasta donde estés En una oscura habitación
que existe alguien más que ahora ocupa tu lugar.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
La Diputació de Tarragona dona suport a Tarragona Ràdio en la commemoració del seu 40è aniversari. Tarragona Ràdio, per molts anys. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
209 a control. Preparados para despegar. Todos a bordo. Aquí el vuelo 209. Tenemos problemas. Deja exportar a Miguel González. Bueno, ella era hora, ¿no?
Hola, nit i bona hora, companys. Hola. Us veig molt plens avui. Molt plens, eh? Això no sé si és dolent, eh? No, però m'hi refereixo que estem forts. Ara has dit que estem plens, què passa? No, però que m'hi refereixo que esteu molt sencers, que ahir ho vam passar jo crec que molt bé. En grande. No, que sí? Jo no ho sé. Com que tu no ho saps? No ho sé. Encara estàs... Encara estic una mica obnubilat. Jo aplaudia jo tot el rato. Ole, ole!
Guapos, guapos. Això ho va dir l'Aurí. Això t'ho va dir quan va sortir. Sí? Ah, no ho vaig sentir. Guapo, que bé que ho fas. Avui no es pot dir guapo i guapa i coses aquestes. S'han de dir... I toca la flauta.
I t'ho agafes? No, que això ho fa... Així, sí. Bueno, ja ens has gestionat... Ja ens has gestionat... Volia fer si t'han dit que no ho va fer fer. Eres tu? Sí, amb la boca. Ja ens has gestionat el nostre pas, però no som ningú o no? Sí. Sí, però encara, però... Però no m'han dit res. Li vaig comentar a l'Adrià només entrar per la porta. I clar, jo crec que el vaig anar fora una mica despistat. I indirectament va fer...
No, va deixar, perquè porta el barret, el va deixar al barret, vas treure l'abric... Com? I es va demanar cap a l'habitació aquesta d'aquí darrere que tenim. I no va dir res. I no va dir res. Però si l'aprovoi a Maria Clavero... Però que et truquem. En Pau Jurado... Et truco? No, no. Adriacs! Adriacs! Adriacs!
Diguéssim que és una secció de cinema diferent la que fem nosaltres, però bueno. Que és diferent? Mira, s'acabes a la cinturina i tot. És diferent. Bueno, deixem-nos portar, va, deixem-nos portar. Vinga, va. Quines pel·lícules ens recomaneu avui? Sí? Anem a les pel·lícules directes. Avui cap a casa i acabada. Avui, més que cinema, el que hem de fer és...
Descansar. Sofà i manta, eh? Una tileta i una camamilla i... I la fent, eh? I la fent. Mira, d'aquesta ja n'ha parlat el nostre company Josep Sunyer aquesta setmana, el Fernando Turullols, que dirigeix Balandrau, ben salvatge. Això, ahir, quin vent. Això vol dir... Si et vols casar amb mi...
Apareu! Pujem al balandrau. Potser després també ens veiem. Qui perd es menja a les nits quan els plorin durant un mes. Corre, corre, corre! Algú sap que som aquí? Heu dit que aneu al balandrau!
Sisko, aquí Artur. Hem trobat els cotxes d'uns esquiadors a la zona del Val Andréu. On se'ls ha vist per últim cop?
Va, que aquesta és seria, eh? Aquesta és seriosa, és Dramon, esto. Jo no he dit res, eh? No, no. A més a més, estava preguntant-vos si era així una mica estil a l'avió, quan va caure, que hi ha gent... No, ja m'han fet un Sense ficció, un 30 minuts, un documental... No me'n recordava, no me'n recordava. És que jo no em va fer la broma del Balandrau, però no...
Un altre dia. És una pel·lícula basada en el llibre Tres nits de torp i un cap d'any de Jordi Cruz i que parla d'aquesta història de supervivència que s'inspira en allò que va passar fa 25 anys, el Pirineu català amb la pitjor tempesta de neu. Era un 30 de desembre del 2000 quan un grup d'amics es disposava a ascendir el balandrau d'aquí la pel·lícula. Feia sol, eh? I en qüestió de minuts tot canvia.
El que era una finestra es va convertir en un balcó. Bé, el vent salvatge, que és el torb, desencadena una de les pitjors tempestes de la història dels Pirineus, i a banda de la història del grup de muntanyencs, també es repassa la gesta dels bombers per rescatar-los. Clar, és que el complicat... Ells estaven allà, però la gent que havia d'arribar per salvar-los encara és pitjor. Perquè imagino que el mal temps encara continuava... Bona cara.
Has de salvar-los però sense arriscar-te la teva vida. És el que passa amb la gent que es llença des de les roques a les platges. Per exemple. M'amor de Déu. Quino tobe, Abril, Álvaro Cervantes, Bruno Cusí o Marc Martínez? No, els actors em couen tots bé. Aquí interpreten, no ho sé. Aquí no ho saps tant.
Interpreten a tota aquesta gent que van protagonitzar això. La pel·lícula s'ha rodat en espais naturals de la Vall de Boí, de Caprodon i a les estacions d'esquí de Boitaull, Bouter 2000 i Port Ainer. Ah, que bonic, eh? Molt bé, molt bé.
I així Ferrocarrils de la Generalitat ja posa el logo, i clink, clink, i trinco, trinco. Doncs a veure si ho arreglen tot, amb aquest trinco, trinco. A veure si arreglen rodalies i acabem de... Sí, rodaries. Aquestes d'aquestes que has d'anar preparat, de saber el que aniràs a veure... Sí, és d'aquestes xules, però dures. No sé què em passa avui a l'Alts Vidador, que m'està fent moltes coses estranyes.
Perquè està trist també. Sí, sí, sí. Està trist. Anem a una altra proposta que es diu el agente secreto. I també dura, eh? I també dura. És aquesta persona. Quiero... un agujero... en la boca. Tu caso és el primer que vull resolver.
Un thriller que gira al voltant de la dictadura militar al Brasil dels anys 70. Resulta que el 77, durant la dictadura, Marcelo és un professor que fuig d'un passat complicat i torna a la ciutat de Recife, on espera construir una nova vida i retrobar-se amb el seu fill. Però allà s'adonarà que la ciutat és lluny del refugi que busca, que les forces governamentals el persegueixen i que les amenaces de mort també el pressionen.
Bueno, sí, si també n'has de mort... Un poco de pressión hay, ¿no? Oye, que a lo mejor te vas a demorir. Que te estoy de dematar. No corras, que te estoy de dematar. No sé si usas la película Greenland, el último refugio... Espera, abans de que pasis de la gente secreta. Que es una película que es veu que es un boom a la mateixa a tot arreu. El que passa és que, com està mano a mano, com la de Cicard als Oscars, que no m'agrada.
A tu no t'agrada perquè vols que guanyi l'altra. Molt bé. És una bona manera de decidir. Aneu a veure-la, però no digueu que és boníssima. No digueu que és bona fins que no passin els Oscars. Fem els Oscars enguany en directe, saps d'alguna, tu? No, no, que si els fan... No m'han dit res.
M'imagino que deuen estar esperant que arribi el dia. Ha de ser aquella nit. La nit aquella ha de ser la que hem d'anar al 3 d'abril. És que jo, no és broma, eh? Quants són? No és broma. 15 de març. Diumenge. Diumenge, 15 de març, matinal, dilluns. A més, a més, comencem a quarts de 12, les 12. I portem croissants. I estem fins a les 6 del matí. Jo no puc menjar xocolata, eh?
Bueno, però portem croissant sense xocolata, eh? Me'l desfas el croissant del xocolat. Sense lactosa, sense lactosa. Sense sorbitol. Quina pel·lícula havies dit, perdona? Greenland, l'último refugio, doncs ara s'ha fet una seqüela que és Greenland 2. No, però digue'l en anglès. Greenland 2. Green. La de fi també diu que no es diu green, sinó que es diu green. Green. Amb quatre anys, eh? Cuidao. Home, perquè és international, la teva filla. És boníssima. És boníssima. Sí.
I de capaixa de Greenland, de què és? Et toca, eh? Després de sobreviure a la fi del món per la caiguda d'un estel... Que ja és important, ja és important. El Jeff Garrity i la seva dona Alison, la dona sempre es diu Alison, i el seu fill Nathan decideixen abandonar el búnquer que els ha mantingut en vida els darrers 5 anys. Ja anem malament. Rucs, no sortiu. Ja anem malament. És com...
És com les pel·lis de por. Abril, tu vete por allí, que jo me voy por allí. I tu ara fa el camí més fosc. El ciego és el primer al que van a matar, això ho tinc clar. I la rúbia, la segona. La rosa sempre és la primera. La rosa és la primera. I després, no vull ser racista, però no vam ja saber el que passa.
Sí, sí. I el gos. I el gos, exacte. Oh, pobre. Tots els col·lectius vulnerables. Les roses, les primeres. Les roses com a col·lectiu vulnerable. Aquesta gent que surt del búnquer hauran de buscar una zona d'Europa que podria ser evitable. Veus?
Imagina't. I quedeu a veure el cine. I començaven un viatge amb més desastres naturals i amb els humans que van sobreviure. Deu ser com una mena de mecanoscit del segon origen, però portat a l'actualitat, no? El que passa és que jo no sé si acabo de veure-ho, eh?
Jo que aquestes pel·lícules... Te quedes allí i ets a morir. Sabeu que han cancel·lat El refugio atòmico? La segona temporada? Per no donar idees? No, perquè quan sortien del búnker, ara m'ha vingut al cap. Vinga, canviem d'àmbit, va. Comèdia, El fantasma de mi mujer. M'agrada molt aquesta, eh? Sí, t'agrada. M'agrada aquesta pel·lícula.
Hostia puta. ¿Tu mujer? Siempre le podemos hacer ver que fue un accidente. Nadie creerá en un homicidio culposo. Soy tu amante. Si vas a denunciar su desaparición, tenemos que dejar pruebas de que has estado buscándola. O sea, que no lleva ni 24 horas de desaparición. Sí, pero es que no es muy normal. Y me han visto amenazarla en público.
Maria Ripoll, que signa la nova comèdia El fantasma de mi mujer. A veure, comencem. En Fernando, que viu un matrimoni tranquil amb la Maria. Bueno, tranquil. Sí. Mentre té una relació amb la Júlia. A veure, ja no serà tan tranquil, no?
Una nit rep una trucada de l'amant que li indica que per accident ha atropellat la Maria i que necessita desfer-se del cadàver. De la seva pròpia dona? Sí, senyora. El Fernando fa veure davant la policia que la seva dona l'ha abandonat. Sí, sí que l'ha abandonat, clar. L'ha abandonat d'este punto. Cap al cel. Exacte.
Fins que rep la trucada de la Maria. De la que estava morta. De la seva dona. Que resulta que està en fantasmagòrica. I a partir d'aquí el protagonista veu la seva dona a tot arreu. Que la seva dona l'està perseguint, de quina manera, eh? Sí. Aquesta és aquella comèdia d'enredos, que es diu. Jo crec que potser l'han arribat a matar. O que tinc una germana bessona i que no ho sàpiguen.
O li ha donat un copet que semblava que sí, però no. No, perquè hi ha un moment que està dintre d'una estora. Hi ha un cadàver, hi ha un cadàver. Està dintre d'una estora. Bueno, dintre d'una estora. A mi el calor de l'estora... Igual... La farra viscular. Tu que has vist Stargate igual que jo, Sílvia, igual és un sarcòfago d'aquells que et feien sobreviure, eh? Ah, dels guaúls. De los guaúls que le brillaban los ojos, eh? És veritat. Y no de contentos. Bueno... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
Teleportació. Si ara l'Abreu diu, comú? No, s'explica res, perquè he dit això i s'ha aixecat l'Elga. Bé, anem amb una altra proposta. Va, film d'animació. Little Amélie. Al començament no hi havia res a part d'un tub. D'un què? Van passar dies, setmanes, segles... Un què? Un tub. Clar, ha dit un tub. I ara te vegin un tub per saio. Sí, és que és un tub, un tub. Ah, la cara, la cara. Un tub. Un palo. Ah, un tub.
Fins als dos anys i mig, la Melí es percebia a si mateixa com un simple tub digestiu. Ah! No, no, no, perquè... Veus, no? Jo creu un tub d'assajament d'aquells... Però un esdeveniment clau la fa entrar a l'univers de la infància. No estic entendent res, eh? En només sis mesos descobreix el llenguatge, la companyia dels seus pares i germans, el plaer del jardí, les primeres passions, el Japó i l'aigua. Ha de ser més rara aquesta pel·lícula...
Però està en Canadà. És bonic, és bonic. Però és japonesa. És que la sinopsis diu, i també les primeres aversions com la carpa de l'estany. No estic entenent res. La carpa de l'estany normalment... La carpa de l'estany podria ser... Això vol dir que és una pel·lícula japonesa. Segur. La carpa de l'estany podria ser una novel·la d'aquestes...
Romàntiques. Romàntiques. Al costat de l'estany, la carpa caneda. O un restaurant de la part alta. On has anat a dinar? A la carpa de l'estany. Ei, doncs bona idea. Molt maca. A l'Añoles. A l'Añoles, la carpa... Molt bé. Allà al costat. Ja els diré la nostra superidea. Vinga, va. Vinga, el copyright per nosaltres. Seríem tan bons fer una empresa de naming i branding... Eh, doncs fem-ho. Sí, sí. Quan farem la productora. Jo no, eh, però jo me quedo els quartos igual.
Però tu estàs amb nosaltres perquè ens inspires, en certa manera. Tu has de quedar-te. És com les musses, no? Vinga, va. L'escaramussa. Anem amb la... amb la maldició de Shelby Oth. Hoy haremos nuestra incursión en el pueblo abandonado de Shelby Oth. Llevo 12 años buscando a Riley.
Calen tants cops amb aquest tràiler? I torna una altra vegada que ja em veu. Sí, sí. Una mica de por. Abril, una valoració... Jo quan he vist el tràiler no m'agrada, però perquè ja sabeu que a mi l'esperis de por no és una cosa que m'entuxiasmi. Això no ho havia sentit. No, no. Diria que... Llegeixo entre línies una altra cosa amb aquest comentari, Abril. Una pel·lícula en què s'endinsa en el moment que un documentalista troba una pista inquietant. La recerca desesperada d'una dona...
per la seva germana desapareguda, es transforma en una obsessió aterradora. Fins al punt que comença a qüestionar si aquells relats demoníacs de la seva infantesa podrien haver estat reals. Però això ja ho hem vist a Expediente Warren. Ho hem vist a tot arreu. Això ja ho hem vist a... A tot arreu. A tot arreu. No, a Expediente Warren.
que normalment la nena, pobreta meva, ho ha passat fatal, i quan és més gran, la germana reconeix tot el que li ha passat a la pobra xica. I se'n posen com mirant allà amb cara de suïcida que li van a saltar els ojos, no, les cries aquestes? A més a més, normalment les nenes, depèn de... fan molta por, eh? No, no. Per tant, que torni a parlar de la meva filla, però quan se desperta a les 5 del matí i se't planta al costat del llit i et fa així... Però perquè a la teva que té uns ulls blaus a part... I et fa així a l'ombro, saps? Com, papà... I tu...
Sí, sí, sí. Papa, apurar al lavabo. Papa, exacte, papa. Papa, papa. Això passa després, eh, al cap d'uns anys és papa. Bueno, anem amb una comèdia dramàtica que es diu Cinc Conexion. Ah, aquesta no la tinc, eh? No la tens? Doncs mira, aquesta me la devia deixar jo. Aborda una crisi de parella i la... Digues, digues, perquè està protagonitzada. I la recerca de sentit de la vida quotidiana. La producció presenta on està una història centrada en l'Àlex, un home atrapat en el declivi del seu matrimoni. Sense passar!
que a mesura que s'enfronta a un divorci imminent busca trobar-se a si mateix a través de la comunitat de la comèdia de Nova York. I què he de dir? M'has dit? No, m'he equivocat. Protagonitzada, m'és igual, la direcció. Està dirigida per Bradley Cooper. Bradley Cooper. Molt bé, molt bé. Ho havia saltat. Vinga, doncs anem a la boda.
Tampoco. Tampoc. La sonrisa del mal. Què ha passat aquí? Tengo la sonrisa del mal. Tres peis per baix. Mira, també s'estrena, espera, també s'estrena la boda, també s'estrena les línies discontinues, que deu tenir alguna cosa a veure amb la DGT, d'això de les balizas i tal, i també la sonrisa del mal.
Bienvenido, professor. Veus? Ja tinc un somriure del mal. Aquesta sí que és de terror, eh? Del mal, de panxa. De terror i sobre exorcismes. Que sobre exorcismes no s'ha fet una pel·li bona des de l'exorcista del 1973. Home, la de l'exorcista del papa està bé, eh? El papa. Sí, el crema del papa. Tot té relació. Tot està lligant. A veure com sona això. És de pueblo. És de pueblo. És de pueblo. Hi ha uns tiquidormuit que m'ha estat... Ah, era de la pel·lícula. Sí, era de la pel·lícula.
Solo estamos felices y contentos. Es algo fantástico, ¿no? Has de morir. Mira, la llum que comença a fallar. Ya fan aquí el turullo.
Anem cap a un petit poble aïllat d'una vall muntanyosa on tots els habitants semblen extraordinàriament feliços. La pel·lícula d'Esmai, d'aquell somriure. Fiem el rotllo. Vostres penseu que és un entorn idíl·lic? Idíl·lic. Això atreurà un professor d'educació física que arriba amb un passat que el persegueix. Diu ja que em persegueix el passat, doncs me'n vaig cap allà.
¿Cómo te encuentras? El Sergio acabará descobrint que aquesta finalitat té un costat inquietant. Cada setmana els veïns practiquen un ritual estrany. Es reuneixen per abraçar a Mateo Chorvin.
Qui és Mateo Chorbin, un adolescent capaç d'absorbir el dolor dels altres. Ostres! Llavors, clar, per això són tan feliços, no? Per això tants tan feliços. Però el professor diu, jo no l'abraçaré, jo intentaré salvar-lo d'aquesta pràctica. Com el de la milla verde. Però la seva intervenció desencadenarà el costat més fosc d'aquella societat aparentment tan feliç i tan perfecta. Clar, és que ja està, tio aquest que acaba d'arribar... Has de gestionar els teus sentiments. Correcte. Però els teus, no? Els dels altres, deixa'ls córrer. No som psicòlegs.
No, no, no, no. Bueno, anem a plataformes. Vinga, va, anem a Cortafuego. Ho has dit amb una cansament? Sí, és veritat, és que... Esteu esgotats, no sé com aguanteu. No pensava que avui no arribaríeu, eh? Netflix ha estrenat la sèrie Cortafuego. Una flor de fuego crece solo después de un incendio.
Ara ja m'ha deixat mig sorda. Després de la mort del seu marit, la mare, que és la Belén Cuesta, que és la mare. Jo la Belén Cuesta no me la puc prendre en sèrio. Per què? Ha de ser sempre de broma. Pel somni de lo serrano? No, i per paquitas alas.
Ah, bueno, Belén Cuesta, sí, bueno, no ho sé. Jo crec que no és la Belén. Jo crec que no, eh? Crec que no, crec que t'ha anat a la Belén. Crec que ha anat a Belén, a un altre Belén, eh? Bé, és igual. Belén Cuesta, que viatja amb la seva... Sí, sí, de Paquita Salas. Doncs devia ser una temporada que jo no vaig veure, eh? Però sí, sí, que pot ser, pot ser, no, no, que sí. Vinga, va. Amb aquesta secció tot és possible. I tal.
Clar, no, té raó l'Abril, Sílvia, perquè nosaltres te'n dient Belén Cuesta pensant en Belén Rueta. Ai, doncs mira, que estem equivocats. I té complet el raó l'Abril. Oh, molt bé. Belén Cuesta. Vinga, va. Que viatge amb la seva filla Candela, Martínez, i amb el seu cunyat, que és el Joaquim Furriel. La dona, que és la Diana Gómez, i el seu fill, que és la Mica Àries, d'acord?
i arriba a la casa d'estiu de la família amb la intenció de tancar totes aquestes antigues ferides. Però el que hauria de ser una estada tranquil·la, ràpidament s'acabarà convertint en un malson quan la filla desapareix al bosc sense deixar rastre. És que... Què te parece?
Les filles que se'n van als boscos del món, que es queden a casa, home, que es pensen que són Indiana Jones. De veritat, eh? I estar allà, a lo loco. Ma germana. Belén Rueda, de l'Encuesta. Belén. Campanes de Belén. No, no, no, hem d'entornar la meva culpa, Sílvia. Aquesta és una pizia nostra, intentant desacreditar la pobra Abril i tenia raó. Jo m'he confós, que tant de Belén, tant de Belén. Per això he dit lo Serrano, perquè era Belén Rueda, però no, Belén Cuesta. Doncs ja està.
Movistar Plus estrena de Mamatéis una serie original que es de un Marbella expediente judicial. La línea entre el bien y el mal está clara, siempre lo está. Quien diga lo contrario es porque la ha cruzado y no quiere admitirlo.
Natàlia de Molina, Hugo Silva. Hugo Silva estava com a desaparegut, no? Sí. César Beltrán haurà d'enfrontar-se a un nou enemic més implacable que qualsevol altre que s'hagi creuat abans. La fiscal antidroga de Marbella. Imagina. Què et sembla? Uaah!
Torrente-Presidente. No, Torrente-Presidente. Nos queda una gran amiguita. Sí, els temes paran. Sí, sí. Això va guanyar el premio a la millor serie internacional i del públic dels serializados Fest. Ah, mira. Sí, sí.
No aquesta. No aquesta, eh? No, no. Una altra que també arriba a Movistar Plus, es diu A Better Man. Que no tenim tràiler. Que no tenim tràiler i que arriba a Filmin, no a Movistar Plus. És Noruega, pot ser? És Noruega, pot ser. Sí, correcte. HBO Max estrena una sèrie original que es diu Porto Velo. Que tampoc, perquè està en italiano. Perquè està en italiano. I Prime Video aposta per 56 dies. Perdona. Jo sí, ara.
Dato curioso, endavant. Està protagonitzada per la Dove Cameron, que s'acaba de comprometre amb el Damiano David. Oh, el de l'Eurovision, que van sortir a cotxe del cap. Doncs ara és un thriller eròtic de suspens, basat en la novel·la homònima. Odio els thrillers eròtics, em fan molta por, també.
Sí, tens raó. Fan molt mal rotllo. Des d'anatomia... No, 50 sombras de l'anatomia de Grey. No, 50 sombras de Grey. Combina una relació apassionada dels seus protagonistes, l'Oliver i la Chiara, amb els crims i els misteris. Chiara. Sí, avui estem de pollastres. Però bueno. Una altra cosa. Vinga, anem a la poma mossegada. Lo último que me dijo arriba a Apple TV+.
¿Por qué no me lo contaste? Que una famosa familia de criminales quiera matarte. Te habría puesto en peligro. Te habría puesto en peligro. Quiero arreglarlo. ¿Por qué he tardado a parlar això? No ho sé. Això arriba a Apple TV+, mentre que Disney+, incorpora la segona temporada de Paradise. Hace seis meses, nuestras vidas cambiaron para siempre.
Aquesta última... No tenemos tiempo. Lo último que me dijo no le dijo nada. No me dijo. Pues igual que aquesta. Si voleu saber què passa, mireu, perquè també arriben nous capítols de One Piece en català a 3CAT.
Sabeu que no he vist mai en la vida un capítol de One Piece? Mai. Ni en català, ni en anglès, ni en gallego. 35 anys després del naixement del Super 3 i al cap de 20 anys de la primera emissió de One Piece en català,
ha arribat una nova temporada de la popular sèrie d'animo, amb l'estrena de més d'una cinquantena de capítols. Fins ara, mai doblats en llengua catalana. Ja tocava, eh? Ja ho tenim, el 3CAT i el Super3. Molt bé, molt bé, molt bé. I també tenim a la plataforma 3CAT...
Risto, l'indomable. No, jo també ho vaig pensar quan vaig veure això, però no. És una docu-sèrie de 3 capítols amb més de 30 entrevistes que fa un recorregut per les 3 vides de l'exfutbolista i empresari Risto Stoico.
Una tradició que es fa últimament quan fas anys. Si en fas més de 25, ara és tradició regalar un pastís que posa, ja ets massa gran per Risto Mejide, o ja no ets la víctima de Leonardo DiCaprio, o ja no pots ser la nòvia d'aquestes persones que es fan nòvies. Vostès dient en sèrio? Sí, a la Juliana Carell li van regalar, ara va fer 27 anys, i li va dir, tu, tu, all for...
La podríem entrevistar un dia. Saps una altra d'aquestes històries que també estan arribant, que espero que no s'ancli aquí, és que, si pot ser, posar-li la cara del cumpleañero al pastís. La cara impresa, voleu dir.
que li estampen als pastís. Això no m'agrada gens perquè no s'ha de jugar amb el menjar. Hi ha imatges que fins i tot... I si ets elèrgic a la nata? Si ets ple de lactosa. No, en un principi te l'han dret, perquè si és per tu especialment... I com es fa un pastís sense lactosa? Què ha de portar? Soja? Per exemple? Sí, sí, no, alternatives. És molt avorrit. Era tan fàcil com això, eh? Molt bé.
Molt bé, doncs me'n vaig al racó de pensar. Fins la setmana vinent i a recuperar les veus. Adéu!
Tu deixa't portar a Miguel González. Que raro son el teu nom repetit tantes vegades, tio.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Iremos allí a lo que sabemos, a intentar sacar los tres puntos. No da igual en qué posición vayan ellos y en qué vamos nosotros. Nosotros nos tenemos que hacer respetar y nada, a conseguir los tres puntos. Com diu el jugador del Nasti, Juan de Fuentes, va anar a Madrid a sumar els tres punts, independentment que el rival sigui dels millors equips de la categoria.
Dissabte 21 de febrer, un quart de cinc de la tarda, viurem el partit de la jornada 25, el grup segon de primera federació des de la Ciutat Deportiva de l'Atlètico de Madrid, Alcalà de Henares, en el partit entre l'Atlètico Madrilenyo i el Nasti. I com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'EFM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, es participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols. Espai patrocinat per Obramat, Bar Petit Tarracó, Centre Esportiu Royal Tarracó i Sultan Barber.
Al Centre Esportiu Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarracopunes. Som al carrer s'aneuguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
La terra es plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, curinetes i turons. Potser tinc ànima, no ho sé, però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Fins demà!
Que no, que no perdem cap fil, que estem aquí amb el Beta, que aconseguirem endavant amb el Ja Tardes Cap de Setmana i saludem-lo. Beta, bona tarda i benvingut. Hola, bona tarda. Què va passar, dimarts? Què va passar, dimarts? Crec que vaig sentir la teva veu en algun moment. Però no em facis gaire cas, perquè estic molt despistada últimament. Dimarts, dimarts. Què va passar? Bé, vam fer una petita celebració dels 40 anys d'aquesta casa. Sí. Però el divendres ho vam acabar de petar. Home.
Vaig passar molta vergonya, eh?, tot el dia. Ahir vam llançar... Que m'estimeu molt, eh?, que si no... Però ahir vam llançar la casa per la final. És veritat. O sigui, dimarts va ser en petit comitè i la festa grossa, doncs... Per això estem una miqueta tocats tots dos a la gola, eh?, però no més és momentàniament, eh?
Sí, momentàriament, però pensa que totes aquestes celebracions, aquests 40 anys de treure una ràdio, m'han donat una energia supletòria. Allò que dius, va, 40 anys de ràdio, ja... I saps el que més m'agrada? Ja seria qüestió de deixar-ho, allò que penses, bé, 40 anys ja n'hi ha prou. M'han vingut unes energies renovades que avui farà amb una especial terrasplana que anirà com un coet.
Per que vegis, eh? Compte amb els coets, eh? Que siguin bons, eh? Aquests coets... És que parlarem de coets. Ja ho sé, però per dir que... I penso una cosa, per acabar d'allò... Reblar el clau que es diu, la música final també anirà com un coet. Vinga, va. Vinga.
I, a més a més, no he mirat encara la música, eh? T'he de dir que estic barallant aquí amb l'ordinador i està guanyant l'ordinador. Si veieu que d'aquí per volta surten sorollets i coses rares, és per culpa de l'ordinador, que m'està fent avui l'equip, eh? Jo puc dir una cosa, Sílvia, que... A veure, he estat jo qui ha preparat la música... Que estrany, no? En primera causa sé que sí, que serà com un cuet.
Però bé, tornant-nos als 40 anys, doncs sí, Déu-n'hi-do, eh? Quina alegria poder celebrar. Que bonic, eh? I que, a més a més, allò que dius, i que estiguis aquí al peu del canó amb nosaltres, i ja saps que jo estic molt orgullosa que estiguis aquí amb mi, i tenir l'oportunitat de gaudir-ne durant tants anys, eh? En la construcció d'aquesta ràdio, doncs, dia a dia, i així, doncs, 40 anys, no?
I bé, com deia, amb energies renovades perquè, no sé, és allò que dius, ostres, ja no són els 40 anys de ràdio, sinó també del mateix espai que portem més de 15 temporades. És veritat, eh? També dius, bé, també serà qüestió d'anar deixant, però no, no.
La Terra Semana és d'aquelles coses que cada setmana es va renovant l'energia, com deia, que avui parlarem de coets, per això aniré com un coet, però és que són d'aquelles notícies que ens vénen ganes d'explicar-les cada setmana. Hàgim passat 40 anys, 15 temporades, o el que convingui.
Les energies es renoven cada setmana perquè creiem que és important donar a conèixer la ciència a la gent, de manera explicada, de manera plenera. I, a més a més, aquesta part final, que és curiós, perquè un espai de ciència i tecnologia que tingui una part final musical que ve lligada una mica amb la música de caire tecnològic. És clar, tot lliga, no? És clar, jo quan m'apregunten... I tu què fas en el temps lliure? Doncs faig un programa de ràdio. Ah, molt bé, molt bé, que parles.
Explica, explica. Sí, sí, doncs parlo de ciència i tecnologia. I al final, doncs mira, poso alguna cosa de música, no? Ah, molt bé, però lliga la música. Sí, home, sí, perquè és música tecnològica. A veure, si acabéssim amb un bolero... Ja seria més complicat. Un pas doble seria més complicat.
Que no t'ha dit que no hi hagi, que no hi hagi. A veure, que tinguem l'oportunitat alguna vegada de poder fer-ho. Però quan us explico que és aquella música electrònica de finals dels 70, començaments dels 80, sigui instrumental, sigui cantada, o sigui, música feta no per màquines, però gairebé, perquè fiem anar nosaltres les màquines, els teclats, electrònics, sintetitzadors, totes les bases rítmiques, doncs, esclar, la gent n'hi entén. Ah, sí, sí, hi ha un lligam, no? Lligam... Sí. Lliga, lliga.
Home, i a més a més ja ho has fet perquè et lligui molt. Sí. Que no sigui una cosa lligada a mitges. Sí, intentem, intentem que sigui així. Doncs bé, comencem a parlar de coets i ens vam quedar que...
s'havia de llançar l'Artemis 2. Ah, i és veritat. I s'havia de fer el buit d'aquest mes de febre. Condicions meteorològiques... No va poder ser. Va ser també una altra de les notícies que vam seguir.
no va poder ser, i aleshores van dir, doncs, hem de buscar una nova finestra de temps, no?, allò que, esclar, per llançar els coets a l'espai, doncs, no és com agafar el cotxe i anar, doncs, aquí a Barcelona, bé, no és el mateix, no?, un coet, doncs, necessita que les condicions de la Terra estiguin ben alineades amb el satèl·lit, perquè, esclar, es tractava d'anar a fer una volta per la Lluna, Artemis II, és aquesta la funció, no?,
Després t'he de parlar d'una cosa que he vist que no m'ha agradat. Bé, doncs la qüestió és que tot estigui alineat. I això es diu finestra temporal de poder llançar els cuets, no? Doncs bé, no va ser possible el mes de febrer i s'ha donat una nova data. Ara la direm, aquesta nova data de finestra d'oportunitat per llançar el cuet, no?
Però és clar, abans que es torni a llançar s'han de donar a fer proves, tot es revisa, perquè és complicat, la logística és complicada,
I, a més a més, no és un vol fàcil. No, no, no. A veure, encara que estigui aquí al costat, que sigui la Lluna, etcètera, etcètera, clar, continua sent tota la pressió que hi ha a l'espai, etcètera, etcètera, que aquí ja ho sabeu vosaltres. No estic inventant res, eh? No, no, no. I, a més a més, Sílvia, en aquest cas, porta tripulació. Estan parlant d'Artemis II. Ja ho vam explicar l'altra vegada, no?, quan dèiem que sabia llançar aquest coet. Vam explicar en què consistia la cosa que, de moment...
encara la humanitat no tornarà a posar el peu a la Lluna de 60 i 70, sinó que faran una volta i Artemis III serà la missió en la qual sí que els astronautes aterraran a la Lluna. Es pot dir aterrar, no cal dir aterrar. Es pot dir aterrar perquè encara que sigui... Perquè té terra a terra. Té terra, això mateix. Encara que sigui la Lluna, té terra i aterrem damunt de la Terra. En aquest cas, la Terra de la Lluna. Està clar, no? Home, o la pols.
Llunar. Llavors, com seria? No, no ens compliquem. Aterrarà la Lluna, però això serà l'Artemis 3, que ja és la següent fase. De moment encara està en l'Artemis 2 i que, per problemes de temps, no meteorològiques en aquest cas, no es va poder llançar quan tocava, però hi ha novetat. Ara la tiren, la nova data. Bé, la qüestió és que l'Artemis 2...
És la missió del programa de la NASA que busca establir una presència en el satèl·lit de la Terra. Una presència estable, com una base lunar, com tenim l'Estació Espacial Internacional. Això seria el programa Artemis, no tots. El programa Artemis, la finalitat és poder tornar la humanitat a la Lluna.
Però va per fases, com dèiem abans. El TMSU es van fer proves amb dummies, amb ninots aquells que fins i tot els van posar noms. Per si de cas es van fer proves així sense humans, sinó humans de plàstic.
Sí, d'aquells que tenien el caperronet, d'aquells que els estimen contra les... Sí, això va ser artemis 1. Una vegada passada aquesta fase, artemis 2, ja porta tripulants. I aquí ja són... Per això no se poden jugar. Però ja són certs, humans. M'has vist la idea, Sílvia, molt bé. M'has vist la idea que aquí, doncs, adjornaran el llançament les vegades que calgui perquè la cosa sigui segura al 100%.
Doncs bé, com dèiem, Artemis 2 és aquesta missió del programa de la NASA, que serà, en aquest cas, la 2, encarregada de portar 4 astronautes al voltant de la Lluna, faran una volta per la Lluna, bueno, unes 4 voltes, baixa, en un viatge de 10 dies per comprovar que tots els sistemes necessaris funcionen de manera correcta. Sí, serà una altra prova, no?
Si bé... Estàs donant així com a misteri, eh? No, no, no. M'està agradant, eh? Si bé que és cert que la primera finestra de llançament s'obria el passat 6 de febrer, en dit 8, doncs no era el 6 de febrer, la memòria a vegades se'ns falla, doncs la NASA va haver de retardar
aquesta primera data fins al 8 del mateix mes. O sigui, en aquest cas sí que està del cert. O sigui, primer hi havia una data, que era el 6. El 6 no va ser possible per aquests efectes del temps meteorològics. I el 8, doncs, la vam trobar amb problemes tècnics. O sigui, que entre el temps i els problemes tècnics, ni el 6... No acaben d'arrencar. Ni el 8...
del mes passat de febrer, bé, d'aquest mes de febrer, si encara som al febrer, no? És que com estem en gaire bé al final, ja no sé quin... Avui és 21, o sigui, encara queda... Bé, encara queda, però bé, és que quan parles del 6 de febrer, sembla com si hagués el mes passat, no? Sí, com si hagués passat ja 3 anys. 3 anys, sí.
Per això el dia em estava confonant. Encara som el mateix. A mi m'ha passat, a mi m'ha passat algunes vegades, de dir, l'any passat, i clar, dius, ui, però si estem a 21 de febrer, si l'any passat fa un mes i 20 i 21 dies, o sigui que no és allò que hagin passat dos segles. Això mateix. Però, clar, queda tan llunyà de tantes coses que ens passen a la vida i el dia a dia que ens van menjant. Berta, imagina't, eh?
Doncs mira, és allò que el temps passa volant, volant com un coet. Veus que ho fem venir bé, no? Doncs bé, es van trobar amb aquests problemes tànics perquè s'havia de completar unes verificacions del sistema que, desafortunadament, no van sortir segons l'esperat en aquest assaig general. Els equips de la NASA es van trobar amb una fuita d'hidrogen líquid
a la interfàs de l'etapa central del cuet i davant d'aquest contratemps els equips es van haver obligats a retardar el llançament d'aquest artemis 2 per aquesta propera data. Ho diem? Vinga, va. Anem a fer un spoiler. Que m'agrada això d'això. Vinga, va. Espoilea-me.
ha determinat que el proper 6 de març és la data més propera per al llançament d'Artemis 2, aquesta finestra de llançament, dia 6 de març. Vinga. El que passa és que tornem-hi una altra vegada. A veure què passa. No, perquè abans de tornar a arribar a aquest llançament, saps què passarà? No. Doncs haurem de fer un altre nou assaig general.
que no hi hagi fuites, que tot vagi bé, que tot assistim... Bé, doncs, esclar, de moment és una data que s'ha posat per dir, mira, el 6 tornem a provar de llançar. A veure què és el que passa. Abans han de tornar a fer un altre assaig, a comprovacions, a si hi ha fuites... De que tot estigui correcte. I si passen aquest assaig general, aleshores, i si el temps s'ho permet...
possiblement el 6 de març, sigui ja la nova data, i la bona, per aquests 4 astronautes, facin aquest viatge de 10 dies al voltant de la Lluna. Al voltant no caigueu. No. No caigueu a la Lluna. Deixeu-la tranquila. Al voltant de la Lluna. Que després t'ha de dir una cosa que em vaig trobar i vaig veure les notícies, que em va esgarrifar. Sí. Perquè vaig veure el senyor Elon Musk fent pisos. Ai. A la Lluna. Ui, ui. Vol fer una base lunar, sí, sí. Vale.
I que, a més a més, ja ell estava per allà dansant, ballant, i com... A veure, jo vaig veure el trosset que ell ballava, que es veu que és un ril que ja fa temps que corre. D'ell ballant a sobre de la lluna. Però la idea seria, aquí posaré un pis, aquí posaré una piscina, aquí posaré no sé què. M'ha arribat la notícia. I què? Veus el que et deia? Molt malament. T'he dit que la lluna n'està aquí. Molt malament. Ja ho veuràs. I, a més a més, quan comencin a fer tonteries, la lluna se'ns cau a sobre, morim tots els humans. Ja...
Bé, doncs... No és una amenaça. No, no, no. En aquest sentit, doncs, sempre diem el mateix, no?, que sempre hi ha la gent que es vol aprofitar de les oportunitats que hi ha, doncs, en aquest cas, el senyor de l'Humàs, que té la seva empresa, que es diu Space X, que és la que costueix els coets,
doncs vol treure rendiment. Mira, ja que fes alguns cuets, doncs mira, va, també vull comprar una parcel·la a la Lluna i, bé, aquestes coses d'aquests magnats que no tenen escrúpols. Però bé, jo confio... Jo confio que la NASA, doncs, només tingui... La relació que tingui amb Elon Musk sigui amb els cuets. I la NASA...
I la NASA, doncs, deia, i això de les parcel·les i dels pisos, treto del cap que nosaltres no anem per això. Anem per fer una va ser lunar, però una va ser lunar discreta, perquè a les astronautes hi puguin estar res de pisos. Res. Per reegènticar com el Trump. No, no, gent... O sigui, astronautes científics que vagin a fer recerca, investigació. Aleshores, si...
Però per gent que li sobra els quartos i per dir, mira, hi ha anat a la lluna, a passar les vacances, no. Això no. I després, per aquestes coses que de tant en tant sorgeixen i que ens esgarrifen... Estava pensant en aquestes illes que de tant en tant sorgeixen... N'hem parlat moltes vegades. No, d'això normalment no.
No, però d'això de la ciència, que sempre hi ha gent que vol aprofitar en benefici propi, doncs sempre ha passat i sempre passarà. Per això que nosaltres intentarem sempre defensar la postura de la recerca i la ciència en estat pur, no? I en aquest cas, doncs, si l'Artemis III ha de portar astronautes a la Lluna, i per fer recerca científica, sí...
Però si el Elon Musk, amb els seus coets, vol fer viatges per portar gent rica a la Lluna, no. Clar. Està dit ben clar, no? Que passa que nosaltres aquí no podem fer res. Però...
Tenim el dret a la pataleta. Això mateix, que la ciència porta aquestes coses, que per una banda podem fer recerca científica, podem anar a llocs que fins ara no podíem anar, per el bé de la humanitat, però al mateix temps hi ha gent que se n'aprofitarà en el seu benefici d'aquesta recerca. Que estrany el ser humà que faci això. És raro. Jo no t'ho volia dir, però és molt estrany.
Més coets. A veure què passa. Vinga, un altre coet. Un altre coet dels 40 anys. Saps que va haver-hi una sèrie de gent de l'Estació Espacial Internacional que van haver de ser evacuada d'urgència perquè un de ses 40 va tenir una malaltia i van haver de baixar ràpid a la Terra, van ser evacuats?
Sí, ho vam explicar. Sí, ho vam explicar. Però ara no me'n recordo ben bé què va passar. Doncs sí, va passar que hi havia un dels tripulants d'aquesta Estació Especial Internacional que va tenir una malaltia que, possiblement, duia ser d'una mena d'així de virus que s'encomanava perquè no va baixar ell sol, sinó la resta de la tripulació. A veure, no van deixar deshabitada l'Estació Especial Internacional. Sí, sí, sí.
tres astronautes, dos russos i un americà, perquè els experiments que estan fent, doncs, hi hagués algú que es controlés. O sigui, no podien deixar l'obretor allí... Taca la mà de Déu i no es podia deixar sol. I aleshores, aquells tres astronautes són els que es van quedar, que possiblement no van tenir tant de contacte, però el malalt i la resta de la tripulació que sí que van tenir més contacte els van fer baixar tots de cop. Va ser una, diguéssim,
Un rescat d'urgència. Va ser el primer cas que va passar. Això va passar el mes passat, el mes de gener. El primer cas que es donava que havien d'evacuar d'emergència una tripulació de l'Estació Especial Internacional per fer una malaltia. Com una urgència, una ambulància coet. Una ambulància coet es va anar a buscar...
Ara no va sortir la paraula medicalitzada, d'aquestes que corren per aquí, però de cara allà. Però coet. Però no havia passat mai i va passar. Això també està bé perquè una cosa que no ha passat mai i va tenir èxit aquesta evacuació servirà de base d'un protocol de cara al futur si tornés a necessitar-se una evacuació. Ja tindrien un precedent, ja s'hauria fet un protocol perquè va ser tot nou.
Per sort va sortir bé, però va sortir malament, però va sortir bé i bé, tenint aquesta base, aquest precedent, doncs...
Bé, doncs... Qualsevol cosa que pugui tornar a passar... Perquè, esclar, els humans estem exposats a tenir malalties, doncs ja tindríem aquest precedent. És el que té quan som humans. Bé, doncs sí, sí. Doncs bé, després d'aquesta evacuació, ja està fet el relleu. Els astronautes que rellevaran l'expedició evacuada d'urgència ja són a l'Estació Espacial Internacional. O sigui, ja han pujat. I han pujat abans d'hora, perquè aquests...
aquesta nova tripulació, no havien de pujar fins que no acabés la feina que havien de fer, és que es van baixar d'emergència. Però, esclar, aquestes tripulacions, aquests equips, no es preparen d'un dia per l'altre, sinó que ja fa temps que s'estan preparant. Aleshores, a aquests, doncs, li van dir, mira, d'aquí 3 mesos, pugeu cap allà, no? I matastant, doncs, anaven fent proves a la tarda. Que els va passar, que els va dir, ei, de 3 mesos res, marxeu demà. Bé, doncs, com ja portaven temps preparant-se...
no passa res, perquè ara mateix que acaben de pujar aquesta nova tripulació, aquí a la Terra s'està constituint un nou equip. Molt bé, perquè pugui arribar a pujar de nou. Perquè pugen de nou, però quan toqui d'aquí 9, 10 mesos, però ja començaran a fer les feines, els entrenaments, els científics començaran a fer els experiments, i quan sigui el moment pujaran, però no serà allò de dir, mira que baixen i anem a buscar gent. No, no, la gent ja la tindran preparada.
I per això es va poder substituir tan aviat aquest equip que va baixar el passat mes de gener. El que estava pensant Beta... I ara n'ha pujat un nou, això va ser la setmana passada. El que estava pensant Beta, que les proves per ser astronauta i per estar precisament en aquestes naus, no és gens fàcil. No, no, no. Perquè a més a més, a veure, te posen donant voltes, no sé si en 5G, que això ho porten els pilots de la Fórmula 1. Allò que he vist imatges...
Jo em tornaria... Jo em mereixo veient allò. A mi em passa igual. Jo amb el cotxe... Jo amb el cotxe, que facis una frenada més forta de la què? Ja tinc l'estómac, que me puja a l'alçada de la gola... I després també hi ha aquella piscina...
a la qual baixes en un munt de metres que és per la pressió que tu també pots arribar a tenir en algun moment donat i perquè estiguis preparat perquè el teu cos s'habitui a moltes coses que et poden arribar a passar dintre d'aquest espai, el nostre espai, no?
I dius, ostres, hem de donar-li el valor? Home, és que anar a l'espai, doncs... No, no és fàcil. No és fàcil, perquè... I diuen, a general, és que has de tenir molts diners i molts d'anar... Però molta preparació física, eh? Per molt que hagi millorat la tecnologia...
l'espai exterior és hostil a la humanitat, vol dir que no tenim oxigen, l'hem de portar nosaltres, la pressió, tot plegat fa que has d'anar físicament ben preparat. Bé, doncs, només direm d'entrada que, ràpidament, que després de 34 hores de vols, sí, sí, de la Terra fins a arribar a l'Estació Espacial Internacional, 34 hores de vols.
Ostres! És la missió tripulada, Creu 12, i que va arribar a aquesta Estació Espacial Internacional el divendres passat, i això va ser fa una setmana. S'estarà nou mesos, és el que dèiem abans. És un embaràs? Sí, nou mesos. A veure si serà un embaràs de veritat, per a veure com les cèl·lules mare fan aquestes coses.
Doncs les tripulacions van per nom. Ara és la CRIU 12 i la vocació mèdica urgent de l'anterior tripulació era la CRIU 11, no? I bé, doncs, una notícia que vull donar és que en aquesta expedició
Hi ha una dona manant. Veus? Bé, bé. Ja m'agrada aquí la pel·lícula, eh? Aquí jo volia, doncs... Home, ja tocava, eh? Remarcar-ho. Ja tocava, ja tocava. És la biòloga marina noramericana Jessica May, de 48 anys, i que és la comandant de l'expedició. Molt bé. Això diu molt dels temps que corren, que ja la cosa comença a poc a poc a normalitzar-se, saps? Vull dir, és una de les coses que volia destacar. Sí.
perquè portem molts anys de, diguéssim, de sabentatge, no?, entre l'home i la dona. Doncs bé... De mica a mica. De mica a mica. Encara que teòricament hi ha molts passos... Això mateix queda molt, però que en aquesta tripulació, la Criu 12, sigui una dona, la que és la comandant, doncs fa pensar que bé, a poc a poc les peces s'estan posant al seu lloc, no? I tant. I deixant per la setmana vinent un filet... Ah, doncs vinga...
Que sigui de vedella. És que han d'anar per la música. Jo que sigui de vedella. Ja que podem triar amb patatones, sisplau. Sí, perquè estic controlant el temps. Ja et veig, jo, que estàs... Avui no t'he dit res, eh? No, no, no, és que... Avui tenim dos testets i després tenim la definitiva, no? Esclar, no em vol dir a quedar curt, per això que dic anem a deixar el film per la setmana final.
i que també va de coets. En aquest cas hem parlat molt dels americans, de l'Elon Musk, de la NASA, però hem d'estirar cap a casa nostra. En aquest cas, l'estació... No, l'estació no, jo encara estic passant. Encara estaves per allà. Baixa, baixa, veta, baixa, baixa.
que és l'Agència Especial Europea, l'ESA, i que hi participen gairebé tots els països europeus, fins i tot els que no estan dins de la Unió Europea, que en aquest cas és la Gran Bretanya. Doncs tota Europa està ficada en aquesta Agència Especial Europea i la notícia és que...
Despega per primera vegada la versió més potent del coet europeu Ariane 6. Un coet nou, amb nous propulsors, amb més potència. Bé, bé, doncs, un coet per plantar cara als americans i als xinesos.
La setmana que ve explicarem com va anar i en què consisteix aquesta versió més potent d'aquest coet europeu Ariane 6. Però només podem fer un spoiler, que va anar tot bé. Perfecte, que és el que ens agrada sentir i encara més ens agrada explicar. I ara anem cap als tastets, que a més començem amb un que ja vam tenir protagonisme.
que ja vam escoltar alguna coseta, no sé si va bé aquesta cançó, però sí d'ell, de Jean-Michel Jarre, que té a veure alguna cosa que ha passat, que l'ha recuperat d'alguna manera, aquest oxigen. És que continuem respirant, eh? A veure, que comenci. Agafa aire. Oxigen.
I sempre feia allò... Això és de l'any 76, eh? Tenia jo... No havia nascut. Jo ja era petit. Però era més petit. Jo també era petit. Bé, la qüestió és que... Per què posem...
és que volem parlar d'un concepte musical, crear escola. Hi ha gent que crea escola musicalment i Jean-Michel Jarre va ser un dels que va crear escola, en aquest cas a França. En la seva música, que es va avançar al temps, perquè era molt moderna, pensé que l'any 76 això va sonar com una bomba
no volia atòmica, que sona malament, però va sonar, va esclatar perquè van dir això és, no ho és, no s'havia fet mai. Ell ja feia temps que feia música, capaç que ho feia de manera més experimental. Ja feia uns anys que el dia mig del Jarrer ja anava provant coses, però l'any 76 va haver-hi la llum.
musicalment parlant, i va publicar això. Això va ser un abans i un després de la música electrònica. És veritat, és veritat. I jo crec que gràcies a ell també li va donar moltes ales a d'altres competitors que no s'atrevien. Això mateix. Perquè en aquell moment allò que dius, no estava de moda, eh? Sempre hi ha d'haver algú que obri pas. I aquí, en aquest cas, mira, fem un símil amb Alemanya. A Alemanya, l'escola, els que van crear escola en aquest tipus de música electrònica, van ser Scrafware, que també als anys 70 feien moltes coses, van començar també de manera molt experimental,
I van arribar a fer coses més comercials, com el disc de radioactivitat, després el disc dels models... Bé, va ser una sèrie de discs que van entrar en el mercat. Ells van crear Escola Alemanya i també van sortir grups que van voler, doncs, no omitar perquè queda molt llegir-ho, però...
Fer la seva música, no de la seva manera, però fer la seva música. Al cas d'Alemanya, doncs, uns que van seguir les teles de Kraftwerk van ser una formació que... en parlarem en propers programes. D'acord, no és aquesta que hi havia. No, no, no. Una formació també a Alemanya que es deien Tangerine Dream, que també vam veure de l'escola musical de Kraftwerk. Doncs tornem a França. Vinga, va.
Jean-Michel ja va criar escola. I això era el 76. A l'any 77, què va passar? Un grup que es deien Space, francesos, van fer aquesta meravella. Magic Fly, el vol màgic.
Que si no ho saps, pots arribar a confondre i pensar que pot ser el Jean Michel. No, no, perquè si no ho saps, que pots dir, per la sonoritat, això que podia ser. Sí, sí, sí. Doncs això...
és un any després de l'èxit d'Oxigen. És clar, i aquests francesos, Magic Space, amb Magic Fly, doncs van dir, bé, a nosaltres ens agrada molt com fa, però ho farem de la nostra manera.
Doncs és això, no? Hi ha els mestres i els deixables, no? Doncs bé, gràcies a internet, Sílvia, saps aquelles coses que dius? Què faríem sense internet? Doncs mira, no hauríem trobat una joia amagada que ara serà, diguéssim, per acabar avui l'espai, la...
La joia, eh?, la joia amagada. Aquella joia amagada, no?, aquella perla que estava allí amagada. Mira, parlem també de l'any 1977. Són francesos, també, eh? Vam veure del mestre de Giamatti El Jarré. Es deien The Droids, o sigui, els robots, els androids. I vam fer una cançó...
que és així, The Force, 1977, eh? I mireu el... Bé, quan podeu, en el podcast d'aquest programa, mireu el vídeo perquè és Metropolis Total. Això és l'any... Repeteixo. 77. 77. Escolteu, és una meravella. Música electrònica francesa...
Mireu les imatges, gaudiu. Se me'n van els ulls, eh? Quan vengem el programa... Perdoneu que sigui tan pesat, però és que ho hem de posar tot en context. I això ho he descobert gràcies a internet. I és d'aquelles coses que, com deia al principi, Sílvia, gràcies a tots aquests inputs, han passat 40 anys, perdona, igual. Sona igual, és que sona molt actual, eh?
I jo segueixo amb ganes de portar-vos a vosaltres aquestes meravelles. I que siguin per molts anys. Felicitats. Això ho esperem, Sílvia. Vinga, doncs. Gràcies. A reveure. Me quedo aquí amb ells, eh? Me quedo amb els d'androids. Adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu, adeu. Vine, vine.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Iremos allí a lo que sabemos, a intentar sacar los tres puntos. No da igual en qué posición vayan ellos y en qué vamos nosotros. Nosotros nos tenemos que hacer respetar y nada, a conseguir los tres puntos. Com diu el jugador del nazi, Juan de Fuentes, va anar a Madrid a sumar els tres punts, independentment que el rival sigui dels millors equips de la categoria.
Dissabte 21 de febrer, un quart de cinc de la tarda, viurem el partit de la jornada 25, el grup segon de primera federació des de la Ciutat Deportiva de l'Atlètico de Madrid, Alcalá de Henares, en el partit entre l'Atlètico Madrilenyo i el Nasti. I com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, es participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Al Centre Esportiu Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Fins demà!
Mar Pérez, bona tarda, què tal? Molt bona tarda. Com estàs? Poc acostumada a aquesta hora, avui. Una miqueta abans, eh? És que tenim nàstic. Allà a futbol, sempre a futbol. Sempre, sempre. Vinga, nàstic, i vinga a Tarragona. Ja va, ja va, ja va. Tu ja vas calantant motos. I tinc allà la bufanda, perquè tenim aquí a la ràdio que tenim molta calor, que si no... Bueno, tacatar cap a casa.
Que ja ho sentiràs a casa. Què dius? No aniràs al camp? No, no, no. Va. Ja vols que sóc de casa. Me'n poso molt nerviosa. No ens enganyem. Estàs cansada. També. Una mica. No me la nota, sabeu. Ressaca no, però cansada té veu. Sí, sí, sí. És emoció. Va passar moltes coses, eh? Sí, però va estar superbé. Jo em pensava que avui no faríem programa. Però no, esteu tots aquí i a més a més esteu superbé. Però no em vas dir res? Clar, jo em pensava dir que m'ho estarà esgotat. Dorm i fes vida familiar i no vinguis i jo no vinc. No, no, que te vinc a buscar...
Per la gent que no sap de què estem parlant, que no deu quedar ningú a Tarragona que no ho sàpiga, però nosaltres ho recordem. Ahir van fer, no pluralitzo, van fer la gala dels 40 anys de Tarragona Ràdio. Que bonic. Al Teatre Tarragona. Jo perquè soc de llàgrima fàcil.
Jo no volia. Tu no sé si volies. Jo ja tenia assumit i anava amb el peu un paquet de mocadors anant repartint. No vaig ser l'única, eh? Jo ja ho tenia assumit, però jo anava repartint assimiladament. Té, té, té. Va ser molt emocionant, ens ho van passar molt bé. Sí, sí, sí.
No, ho he pensat, eh? A què? Què faig? Què? Clar, a veure, nosaltres som premsa del cor. Fem una crítica, fem una mica de resum del que va passar i després he decidit que no. Per una raó molt senzilla, perquè tothom aquí critico no em coneix. Clar.
I és més difícil que vingui. I puc dir, el que em doni la gana, perquè... Mira, bon ben Ivar Canova, però clar, la gent que hi havia ahir em coneix. I clar, no ho voldria jo, a veure si... Posar el dit a l'anafra... No, no, i per son cas, només direm que va ser tot rudo, que ens ho vam passar molt bé, i que per 40 anys més... I tant!
I que tu els puguis disfrutar, gaudir i compartir. I des d'aquí darrere t'imagines? 40 anys més no ho crec, eh? Jo vull d'aquí a 10 anys com a molt estar ja jubilada. Feliçment jubilada. Jo si no és amb tu, no. Doncs ja jubilades els dos aquí a la ràdio. Jo me'n recordo, Mar. Aquellos matalletes que van començar.
Perquè, a més a més, la mare va començar a la Rambla, quan estàvem a la Rambla. I, a més a més, d'inicis, d'inicis... No sé si d'arribar a la Rambla, gairebé que portàvem un 9-10 anyets a la Rambla. Portàveu poquet a la Rambla. Encara estava tot net. Tinc una fotografia teva superjuveníssima.
Sí, a l'estudi que hi havia allà dins de tot, al final del... No, era l'estudi principal. Era el que hi havia, imagina't, era la meitat que aquest. Era la meitat que aquest. Aquell era el bo. La de Canvis, eh? Sí, sí, sí, recordo molt bé aquell pis de la Rambla i aquella... Perquè era la primera vegada que jo, per fi...
podia fer alguna cosa en ràdio que sempre m'ha agradat. I més enterrar-ho a la ràdio. Ho he comentat aquesta setmana, no acabarem mai, perquè hi havíem posat una foto que havíem anat a veure on estava Radioform, i els hi he comentat, jo recordo trucar per demanar sempre cançons dels Beatles, i hi havia un concurs, i després anava allí a recollir els vinilos petits que donàveu als guanyadors dels sortejos,
Sí, sí, sí, tu, tu. Responsable. Entrava allí i deia, oh, que xulo, la ràdio, com me mola. Doncs mira, després vaig haver de fer així amb cunya. No, no, no, que te vam agafar. Però ja fa, mira, tu, més de 26 anys. Jo crec que sí. Sí, sí. Exacte, sí, sí. Que fort. Bé, doncs vinga. És cap de setmana. Després hi ha futbol, però ara no. Per tant, és cap de setmana. Això és mana, mana. Benvinguts.
A veure, atenció, Miguel Ríos, per favor, ens m'agradaria que ens fessis... Ho hem de dir cada dia. És la crida de cada setmana. I així d'aquesta manera, a veure si algun moment donat ens ho fa i seria superbonic. Estaria molt bé, sí. En català jo. Benvinguts. Home, sí, fa en castellà. Fins ara l'estem posant en castellà. També, que tampoc passa res. Que ho faci amb el so del Manà Manà.
Estàs demanant massa ja, eh? Em sembla que t'estàs passant, eh? Bueno, Miguel, el que tu quieras. Per què he triat aquesta cançó per començar? Vinga, per què? Doncs perquè aquesta setmana aquest senyor que està sonant de fons fa, ojo, 49 anys, eh? Però si està, ha fet un pipió a la mar de bé, eh? Bueno, ara que està sa... Clar, i que ja ha passat lo seu, pobret meu. Des de todo...
descongestionat, anem-ho dir així, doncs ara està en el seu punt més potent. Hem triat aquesta cançó, aquesta cançó que no és d'ara, és com la Sílvia, posa'm algú actual, me poso això, i a mi ja m'està bé.
Però té un per què aquesta. Vinga. Perquè a més a més vam estar tullant un concert d'aquest senyor. Sí. A la Tàrraco. I saps que aquesta és una de les meves preferides. Sí, sí. I normalment sempre me quedo que no me la canten. Això et passa sempre, eh? Però per què? Molt sovint et passa. Perquè no deus tenir com a preferides cançons molt populars. Home, aquesta sí. I la de Rafael? Home, Rafael... No li perdonarà mai a la vida. No.
Mi niña, mi sueño, todo eso que no tengo
Volverà, juro que volverà. És amor verdadero de cuando era pequeño. Seguro que volverà. Volverà. Ai, no sé si volverà, però mira, aquesta cançola està cantant, eh? Estic buscant una foto. Vinga, va, sí. A veure... El que passa és que no sé la data.
A veure si te la posa, tu, l'altra. Va ser l'any 97. 97. El primer programa va ser l'any 97. Aquí posa que és del Nadal del 97, però la foto que tenim, que és aquesta que em comentaves del primer dia, és d'estiu. És d'estiu. Perquè anem sense mànigues. O eren les proves que vam fer? Te'n recordes que vam fer una sèrie de proves abans?
Sé que era estiu per la roba que portava en aquell moment, però era l'any 97. Déu-n'hi-do, eh? És a dir, que l'any que ve... Faràs rodonet, rodonet, eh? Que fuerte! Mar, mar, mar. 10 anys menys que la missora. Fuerte! Oh! Oh! Quina enveja!
Que bonics que són tots els germans. I tots els marits, i totes les mullers, i tots els nens que tenen. Tothom és perfecte. Bueno, tots no, que la reina últimament està molt porculera, eh? Home, està porculera. Deixa la pobra Bridgerton pel roja, que no la deixa en pau. Ara ja sé qui és la del xisme, ara... Ja, però vam deixar que respiri. No sabem si queda algú...
que no hagi començat la temporada nova dels Bridgerton. Jo era una de les que em vaig trigar a veure la primera part perquè em fa molta ràbia. Per què? Que facin una temporada en dos trams. Em fa molta ràbia, que hi posin...
I que t'hi quedis a mitges. T'hi quedes a mitges i fins a la propera. Però entenc que el màrqueting és el màrqueting. I ara t'ho explico així de clar, perquè ho parlava amb una amiga l'altre dia, que em deia... No sé, ja, jo! Queden el dia 26 de febrer, arriba el següent capítol. El desembre van estrenar la primera part de l'última temporada de Stranger Things. També una altra. I Netflix va ser la plataforma...
més vista al mes de desembre. Al gener van estrenar la segona part de l'última temporada d'Strangers Things. Un altre mes consecutiu, la plataforma... Home, ho peten. Al gener van posar la primera part de l'última temporada dels Bridgertons. I ara, al febrer, posaran la segona i seran quatre mesos seguits la plataforma més vista. És marketing pur. És així, de clar. Però com a...
Com a fan de la sèrie, em fot, de les dues sèries, em fot bastant. Però bé, el passat dimarts 17 de febrer es celebrava al Casino de Madrid un exclusiu ball de màscares, una enveja, a mi m'hauria agradat anar, perquè jo, si pogués viure en alguna època passada...
Seria en aquella època, amb aquells vestits, amb aquells pentinats. Però en aquella època, allà on estan ells, o a la zona d'Itàlia? En aquella època, però amb els quartos que tenen ells. En aquella època, fregant que soles, no. Amb motiu de l'estrena de la segona part de la quarta temporada dels Bridgerton, van muntar, com et deia, un ball de màscares. I mira què t'he de dir. M'ha costat trobar algú que no m'agradés com va vestir.
És que són espectaculars. El còdic de vestimenta era els Bridgertons. Per tant, la majoria anaven vestits com l'època que representa els Bridgertons. Sí que n'hi havia molts, sobretot els homes ja ni els esmentem perquè no es van mullar gens, però sí que hi havia algunes senyores que no cola això.
Però no anaven mal vestides. Simplement no anaven... A l'època. Tal com els requeria la invitació. Màscares tothom, però bueno. Màscares blanques, amb guants blancs. O de tots colors, o negres, o blaves. Una mica per la història de...
La protagonista. Algú que va perdre algun guant al camí? Va caure? He vist un vídeo molt divertit, després el comentem. He fet, sí, dos apartats. En l'hockey n'hi he posat tres, que per mi eren les millors vestides. Comencem? I després el cau només de triatuna.
Perquè últimament ja no és i no, va ser que no, perquè era més Lady Gaga que Bridgerton. Anem amb els ok. Vinga, va.
Molt bé, Xefa! Home, clar que sí! Molt bé! Això no es podia posar L-O-E, no, perquè era una cosa d'elegància. Perdó, perdó, perdó. Una cosa així, clar, una cosa així de... de molt de caché. Sí, sí, sí. De gourmet, és un estil gourmet.
I teníem tres dels integrants de la nova temporada. Els tinc aquí al darrere, amb una foto. Sí, se't veu, se't veu. Exacte. I que la gent que va assistir a la festa i que són fans, seguidors de la sèrie, estaven eufòrics perquè podien veure de prop a dos Bridgestone i en aquella... Bueno, tu i jo fora d'antena ho comentàvem, en aquella ventafocs, no?,
que esperem i desitgem que el conte i la temporada vagin en la mateixa línia. A veure, com a ok, una de les millors per mi, mira que ella em cau fatal, Marc Flores. Marc Flores anava amb un vestit de Carmen Falala de color malva, va entrar en un abric,
que tapava tot, i en un moment donat va obrir l'abric i el va deixar caure dels ombros, i aleshores va veure que l'interior de l'abric era igual que el baix del vestit, tot en color malva, ple, ple, ple de flors. Espectacular. L'efecte sorpresa va ser molt bonic. Si l'abric era mono... L'abric era mono, però quan al fotocol es va obrir l'abric...
ens vam quedar tots com... Que bonic, que bonic. Espectacular. T'he de dir una cosa, que últimament l'estic veient, me l'estic trobant a Televisió Espanyola. A la Marc Flores. A la Marc Flores, dintre del Decomasters, que és un concurs en el qual hi ha diversos grups i que tenen que decorar una sèrie de cases, i que està amb son fill, amb el Marco. I, clar, allà la veus que plora, la veus que fa, el Marco que comenta sobre la seva paternitat. Hi ha un munt de coses allà, Marc, jo i jo, prenent nom.
Però això està gravat fa mesos. Ja. I les coses a vegades... Ja. Però bé, però que algunes coses aquelles que no sabies, que ja quan va començar a parlar, i sobretot el Marco que va dir, jo no m'esperava que fos ser pare, ara no me arrepenteixo, però en aquell moment, clar, me va agafar de sorpresa. Sí, o són joves, clar.
A més, en aquell moment ella, que ho estava escoltant, plorant... Després va venir l'altre, la va abraçar... Que bonito. No, no, no, uns dramones... Sí, li era del dramón. Està a punt de trucar-te, dic, mar, per l'amor de Déu, mira l'altra mà! M'ha canviat la veu i tot. Jo li diré, què t'està passant? No és res, el cap donant voltes...
La nià l'exorcista. La segona, perdó, més ben vestida, me l'estimo amb bogeria, l'ala txús. Ai, que maca que és. L'ala txús vestida amb un paraula d'honor, amb una enllaçada gegant a l'esquena, amb color xampany. Estava confeccionat per Anna Looking, que, per cert, Anna Looking no anava vestida gaire del tema, era tot molt negre.
Però el vestit de la Xus, tot amb aquella roba, aquella seda plisadeta, aquell escot amb aquell tul blanc, anava moltíssima de la mort. A part d'aquella, ja per si és una xispa d'alegria, amb aquell vestit anava superdivina. I la tercera, per mi...
Potser una de les millors. Potser per damunt de Marc Flores. Què dius? Alba Carrillo. Ah. Alba Carrillo portava una cotilla, unes grans llaçades, plomes, faldilla com a bullonada, una obertura lateral així fins a damunt de genoll, de Domingo Rodríguez. Espectacular. El pentinat, saps que és pentinat fins a dalt de tot, amb
unes plomes... Però l'estil que portava la reina, no? I l'antifàs, tot. Per mi, una de les millors, si no la millor, de tota la festa. I després, sempre hi ha la cara bé...
Samantha Hudson. Ah, era Samantha? Samantha Hudson, amb un look blanc i cotilla sanyida, jaqueta d'espatlles molt marcades, una faldilla ajustada amb cordons frontals, era tot, ja t'ho dic, més Lady Gaga.
Sí, que una altra cosa. Que Bridgerton. No, no, la perruca... No va agafar la idea. La perruca amb el serrell... Bueno, va agafar la idea i suposo que el va interpretar al seu rotllo, saps? Però no... No tenia...
No. Ai, l'estic veient, no, no. No, Samantha. És sia, més que una altra cosa. Sí, és una barreja de la lairigaga de l'època dels bistecs i la sia. No, no. A més a més, el no beure... És que a més era... No sé, és que és una cosa com a molt romàntica, com a molt... I això no... No lo siento, Samantha. Otra vez, no. No, no.
A més a més, com a debutante, nos quedamos con la Lala, ¿no? Jo sí. Debutante, Lala... Jo he vist després el seu Instagram, que et comentava abans, tot un seguit de... un vídeo amb un seguit de fotos i vídeos curts en els que ella ens explica què està passant a la festa...
Que és... Hi ha un moment en què... Oh, un guante blanco, saps? Feia la conya. Feia la conya i... Que bona és. Molt bé, molt bé. És una crac. I ella s'ho va passar de conya i ens ho ha fet passar de conya a la gent que no hi vam poder anar. Molt bé. Explicant-nos què hi passa darrere de les cortines.
Doncs importantíssim. Sí. Mira, podríem fer-ho de cara al 41, una festa a Bridgerton aquí a Tarragona Ràdio. Creus? Ara ja anem cap a la del 40. Però això pel 41? Ara aquesta ja està feta. Deixa, deixa, no dir res. No dir res, no dir res, no dir res. Ojo, ojo la que tenim liada, eh? Amb Xenoa.
Resumiendo que lo sabe todo Me dice cosas que no suenan del todo bien Está tratando de seducirme Entre la marcha y tanto ruido no le oigo bien Pero hace otra sonrisa retorcida Intentará abordarme por segunda vez
Què li ha passat? No li interessa el què? No li interessa. La revista Lectures assegura aquesta setmana, en el número d'aquesta setmana, que la cantant i Miguel Encinas, que és el seu fins ara encara marit,
han reprès la seva relació i que s'ho estan prenent en calma. Afegeixen, ens expliquen que es van casar el juny del 2022, recordaràs, després de diverses cancel·lacions pel tema del Covid... Sí, sí, no va tenir massa sol la pobra xiqueta, eh? Que et pensava amb tu i jo que no es casava. Que no acabaria casada. Al final, per fi, es va poder casar, ja et deia, el juny del 2022, però van informar de la seva separació any i mig després de la boda.
Imagina. Suposo que tant esperava casar-se al final, doncs la cosa li devia quedar descafeinada. La qüestió és que afegeix la revista Lectures, que la cantant assegurava en aquell moment que no era una separació definitiva, sinó que era una cosa temporal. Veus?
Doncs Xenoa ha tallat en sec els rumors, ha desmentit rotundament qualsevol tipus de costament sentimental amb el seu marit, va anar un pas més enllà i nega que mantingui una relació pròxima amb aquest senyor perquè assegura que ni amistat ni res perquè fa quasi un any que no el veig. Què dius?
I d'on ve la història? I d'on t'ho treuen lectures, això? Ai, ai, ai. Mira que no s'ho inventin. Mira que no s'ho inventin. Avui mirava el vídeo del podcast de les mamarazzis i explicaven que elles s'havien informat al veure la portada de les lectures a l'entorn de Xenoa i que els amics i coneguts i tal... I familiars i que no, que no. M'estranyarà molt. Una cosa és que si s'hagin pogut trobar en algun lloc
o que s'hagin pogut quedar per fer un cafè o per fer el que sigui, però que dubtaven molt que la relació hagués tornat a engegar, perquè, a més a més, no tenien notícia. Però te la dones d'una cosa, que per ser una mentirilla estem jo ja xerrant, i m'imagino que tot això ara ha corregut com l'escuma. Però quin bé li pots fer a elles? No ho hauries desmentit.
Clar, a més a més, allò que dius, mira, deixa, deixa, que encara que parlin bé o malament... Per què lectures aixeca l'estora per treure una notícia que no... A mi, jo som de sis d'ell, més que d'ella. Ah, bueno, també podria ser. A mi, jo és ell el que vol aquest apropament amb la Xenoda, jo dic, no, i ella, no ho dius, ni con un palo. Ni con un palo. Ni con un palo. A veure què passa. Escolta, parlant de acercar-se i mucho. Con un palo. Ai, que dius. I mucho.
Mira, què te passo, què te passo? La Unió. Hola, què tal, amigos? Soy Rafa Sánchez, de La Unión, y quería mandar unas felicidades por su 40 aniversario a Tarragona Radio.
Aquí me podréis escuchar también. Un abrazo. Felicidades. Y hablamos de ti, guapo. Te criticamos. Poquito. Lo justo. Es lo que tiene. Aquesta cançó en qüestió... Sí. Se me van les cames. Te l'he demanat perquè és la cançó...
que porta títol d'aquesta notícia. Ai, com que ha passat? Aquest mateix és un simple bitxat. A més a més, s'està posant drama i tot, eh? Un vocalista de la Unió va concedir una entrevista a El Mundo, en la qual va parlar obertament sobre les seves relacions amb dones en el passat, malgrat que ara és un gay reconegut. Sí, sí, a més, a més, en el concert ho va comentar, va dir... A explicar...
que durant anys es va forjar una imatge de galant i que, bàsicament, era una tapadora. Tranquil, Rafa, perquè això ho van fer molts. I continuen fent-ho, desgraciadament. I que, fins que no va sortir de l'armari, va tenir afers amb més de 100 dones. 100 dones.
Diu, vaig tenir rotllos, vaig tenir núvies i crec que vaig donar un nivell sexual bastant satisfactori. Veus? Estava molt alto de moral. Va confessar que el tema Ella és un volcán estava dedicat a Cristina Tàrrega. Què dius a la Cristina Tàrrega de la tele? Que durant un temps van tenir un afer.
Ah, no ho sabia? No van ser una cosa d'amor per tota la vida, lògicament, perquè ja veiem que a aquest món li agradava més una cosa que l'altra, però era gay, directament. Sí, sí. No sé per què dir que li agradava més una cosa que l'altra, és igual, era gay. I, doncs, va tenir un afer amb Cristina Tàrrega i li va fer aquesta cançó. Què dius!
La col·laborada. No ho sabia, eh? M'he quedat parada. No ho sabia. La qüestió és que jo n'hi havia llegit, aquesta entrevista. Però, clar, el dia això, han anat a buscar-la amb ella. Home, Cristina, xata, que no tenia. Doncs ella està una miqueta... Cabrejada i volcànica. Ella diu que està molesta.
Està molesta perquè diu que el seu fill i el seu marit potser no els fa gràcia. Jo penso, mira, xata, això és el teu passat. Una cosa és que diguis, ostres, que vaig tenir la Ferb fa dos dies i encara estava amb l'home. Però no és el cas. Però, xata... Home, de batallitades que tu tindràs. Tu saps, en aquell temps, en aquell temps, en el que tu eres un volcán amb el Rafa, quantes haguessin volcut... De ser volcans? Un misto, encara que fos...
Mitja xispa. No ho sé. Això és un honor. És un honor. L'epredigas al río. Jo no sé si és per vergonya, ara, després de tant de temps, o perquè no li diguin, mira, després de tu es va fer gay. No ho sé.
Jo crec que ell ja devia ser gai, el que passa és que dissimulava amb parelletes de torn com van fer en el seu moment molts, com el Ricky Martin, com el Miguel Bosé. Quants i quants, i ara encara. Sí, sí, i cantants, i d'actors, i populistes, i casats amb fills, exacte, i que tenen que aparentar precisament perquè no s'acceptaria, o almenys això és el que creu. Ja, d'acord.
Mira, m'he quedat a quadres. Ella és el volcán, Cristina Tàrraca. Allà tenim el nombre i tot. Ara la cançó, l'escoltes, i ja l'escoltes veient la cara del volcán. Anem a les xarxes socials.
Sí, me meto, sí. Sí que no metem, sí. I tant, no està a la cuina. I perquè no ens deixeu més. La setmana passada vam estar parlant. Sí. O sigui de Corberó, havia parit, com li havia posat el seu fill el nom de Dante. Doncs bé, aquesta setmana ho ha tornat a fer. Ha fet servir les xarxes socials per treure's al damunt a la premsa. Sempre, sempre. I això em sembla ideal. Fantàstic. Publicant fotos del seu fill, Dante, amb el seu pare, el Chino Darín, amb la criatura aquí al damunt fent el pell en pell. No, que es diu Chino Darín d'Abreu.
De veritat, eh? Sí, es diu Chino Darín. Però com ho has dit així... El seu marit Chino Darín. No, no és Chino. És que es diu Chino, de veritat. El seu marit Chino Darín i el fill Dante Darín Corberó. A veure, els seus pares són molt xistosos. O sigui, Dante Darín... Xino Darín, Dante Darín...
La qüestió és que vam poder veure la primera fotografia de la criatura, just després de parir, perquè és aquell moment de pell en pell, i perquè sabem que el pare de la criatura va haver de marxar a l'Argentina a acabar amb els treballs que té en mà, superimportant. Exacte.
però també ens ha ensenyat que ja surt al carrer, que passeja per Barcelona, ha penjat una fotografia que la tinc aquí al darrere, davant de l'Arte del Triomf, i posant, hola, soy mamá. Claro, el mipe que está aquí dentro y nos vamos a passear. I jo ho agraeixo, perquè d'aquesta manera...
Tu ho regales, tu ens ensenyes això, i ja la premsa ja no li interessa anar-la darrere teu perquè tu ja has ensenyat a la criatura, tu ja has ensenyat a la cadireta, has ensenyat que surts al carrer a passar allà per Barcelona... Però què fa això? Hi ha una cara bé de tot això.
Per què? És que la premsa, com sempre vol anar més enllà, he llegit com a tres o quatre reportatges sobre la cadireta de bebè que porta. Que no els agrada? Vos que els hi regalin un? El que costa. No, no, no. El que costa. Qui l'ha dissenyat. Però si potser és a la botiga del costat, el que sigui. Creus que cal?
Perquè no han tret. Claro, sí, sí, és normal. Com no han pogut vendre revistes extres ensenyant, o dient el nom, o el sexe, o ensenyant... Han de treure. O han de treure d'algun lloc. En un morbo. I aleshores m'hi he trobat amb diferents publicacions que fan un... Una rocada. Un excel amb tot el que porta l'Úrsula Colberon al seu passeig per Barcelona. És que també, eh?
Següent notícia de xarxes socials. En aquest cas, Instagram. I si jo et dic Instagram de Juan Sesma, tu et quedes igual. Però si et dic que la foto d'aquí darrere del Pablo Alborán, el que hi ha al costat és el seu nòvio, i es diu...
S'ha confirmat aquesta setmana la seva relació sentimental i ha estat després de la celebració del 27 aniversari d'aquest xiquet que és model.
Van compartir unes imatges al costat del cantant, acompanyades d'un revelador missatge d'agraïment al seu nòvio. Molt bé. Clar que sí. Fa bona parella. És que sóc tan guapos. És que sí, això.
Mira com se miren, mira com se miren. A més a més, si s'ho mereixen, tira cap a l'endemà. Que guapos. Que ens agrada, ens agrada. Ens agrada que la gent no té per què donar explicacions, però que si les dona perquè li donen la gana, l'aplaudim, no te'ls demaga de res, has de ser feliç, has de ser tu mateix. Com era allò, sigues tu mateix, sigues lliure i simpàtic, en què quedem? Tot.
S'ha de ser tot com ets. Doncs la idea és aquesta. Sí, sí, sí. Que quan veus que algú... És que aquesta mirada... Fa bonic. Dóna alegria. Quan posen els gossets i diuen... Queda't amb algú que et miri amb aquests ulls. Com aquests ulls, sí. I en aquells ulls hi veus tot el cariño i tot l'amor que hi ha en aquells ulls. Que ens agraden els memes, eh? Ui, m'encanta. Soc un peligro, eh? Soc un peligro, ja t'ho dic ara. Bueno, que ens alegrem molt, Pablo. Tu? Sí, sí, sí.
A veure... Falsedat bien ensayada. Oh, oh, oh! Esta frase, en majúscules... Guardeu-la. És el titular que hauria de tenir aquella portada. Ui, el hola! És veritat, mira, que te passo... Isabel Pressler. Te passo el xiquet en qüestió. Adéu-me, senyor. Però, clar, és que no deixa de ser la mare dels seus fills.
La portada de la revista Hola d'aquesta setmana és l'última que jo m'esperava en neteja d'imatge de Julio Iglesias. Diu la portada, celebra su cumpleaños y defiende a Julio Iglesias. Compleix 76 anys.
Quan anem parlant de l'Isabel Presley, eh? Bonita, ja no tens edat d'anar fent tonteries d'aquest tipus. T'ho dic així des del meu cor, així, mira, eh? Mira que no em caus bé. Però jo te diria que no te metes, Manolete. La qüestió és que a mi, a mi que sóc jo molt de la teoria de la conspiració... Em passa igual, eh? Em sona que ho ha fet...
Per tornar-li el favor, perquè Julio Iglesias va aparèixer a la portada de la mateixa revista parlant molt rebé d'Isabel Pressler, quan ella es va separar de Vargas Llosa i aquest senyor i la seva família traien merda per la boca sobre ella. Clar.
Ell, que no havia parlat sobre Isabel en anys, va fer una portada dient que era una dona excepcional i que era molt bona mare, i que pipim i pam-pam. I ara ella ha despenjat el telèfon...
Saps? I era el Julio, a l'altre costat, que li deia... Te'n recordes d'aquella vegada que jo vaig trucar? Ara te toca a tu. Ara te toca a tu i me toques lo que no suena. I toca, i te toca. I te toca, guapa. I si no, no entenc per què ha de barrejar. La festa de... No, la festa no.
l'aniversari, els seus 76 anys, amb... Bueno, no el podien sabonar més, saps? Com un d'Arcela Pulicera, d'Arcela Pulicera, doncs és el que ell ha fet amb el Julio Iglesias de la revista Hola. De la revista Hola ens ho esperàvem. Però que ell es mullés ara, en aquesta alçada, només en cap... Només en cap la història... El tornar-li aquestes gràcies... Que sigui una tornada de favor, de dir,
I després també una altra. A veure, torno a repetir una miqueta el que deia. Diu ella que no creu... No deixa de ser el pare dels fills. Sí, és igual, és igual, que sigui el pare dels fills, perquè això ha passat quan ja no era el teu marí, per tant, seguirà sent el pare dels fills. Por los restos. Por los restos de los restos, sigui una bona persona o sigui un malnascut, m'entens? Sí.
La justícia treurà o posarà, perquè tot això ara mateix no sé si està quedat en agua de barraja... Aquí a Espanya sí, perquè recordem que ja ho havíem explicat que la justícia va dir que no tenia jurisprudència, no podia jutjar aquí dues persones que denuncien, dues persones que no són d'aquí que denuncien alguna cosa que no ha passat aquí...
Sí, sí, quedava molt raro, quedava molt estrany. No sé si legalment es podien tirar enrere o no. Aquesta n'és una altra, obre un altre pastís. Però, bueno, elles van... van decidir que no ho podien fer, això. No sabem si denunciaran en una altra...
país. Ja ho veurem. Més endavant. Jo em sembla que a aquest senyor no se li ha acabat el... Per molt que faci Pol Vostalco per en Blanquí, no se li ha acabat el mal rotllo. El traiem mal rotllo i anem a posar coses bones. Vinga, va.
Què? Ja acabem, ja. Ja està. Sí, perquè ja no en tinc més. Ja està, ja està. Ah, però t'entraiem mal rotllo i pensava que anaves a dir per això. Hem tingut un moment, un moment de fan vintage.
Tu i jo. Ahir, Revolver va treure el primer single del seu nou treball, que té un nom que no recordo ara mateix, és com si fos un quilòmetre no sé què, no sé... Sí, sí, ara t'ho dic, espera, eh? Que sortirà el mes que ve, el mes que ve, el març o l'abril? A l'abril. D'aquí dos mesos. Sí, a més a més estem en compte darrere, és la 0309. Los Ángeles, entenc que deu ser això. Sí, deu ser Los Ángeles, deu ser el còdic postal de l'estudi que tu han gravat.
Película meva, això, eh? La qüestió és que ahir va sortir el primer single, l'hem escoltat i necessito... Jo, almenys, necessito més temps. Continuem escoltant-ho. Necessito més temps, l'he de sentir més cops. I, per tant, hem decidit que sí que li posàvem la cançó de Revolver per celebrar que torna a estar en marxa, que té nou disc a tope, però...
Però bueno, la setmana que ve, si ja l'he sentit prou perquè m'agradi, la posarem. Però aquesta setmana no. Quina setmana l'estudiem? Estem en època d'estudis. És l'ambientador, que m'ho toca aquí. Ai, que t'he posat uns quants. Ja, no passa res. De litres d'ambientador.
Doncs bueno, acomiadem l'espai, el programa i ja fins... Ja. Bueno, per la petició de demà, fins demà, si voleu. Fins demà. Fins demà, si voleu. I si no vol cap de setmana. Igualment ens trobem al YouTube de Tarragona Ràdio. Vinga, va. Ens trobem cada dissabte i dimenja al 96.7 i a l'Instagram del Manamanà. Per tant, a part de tot això, ens sentim i ens veiem la setmana que ve. Adiós. Adiós, adiós. Adiós.
Doncs bé, jo també aprofito i dir-vos que així, que fins aquí ha arribat el Ja Tardes, cap de setmana, que sigueu molt feliços i que de cara a dilluns sobre les 11 tornem a repetir alguna coseta, si ens voleu sentir. Gràcies. Adiós.