Gràcies.
Descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts.
Ens preocupen la crisi climàtica, la situació de l'habitatge, els drets humans, l'educació i el foment de la cultura de pau. I a tu? Posa la Justícia Global al punt de mira amb La Porteria, el programa de Tarragona Ràdio que vol fer d'altaveu de les entitats, projectes i persones que treballen per construir un món més just i sostenible. La Porteria, cada dilluns a les 3 i en repetició a les 9. Ens escoltes?
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Ja Tardes, les tardes de Tarragona Ràdio. Bona tarda, feliç diumenge, dia 22 de febrer de 2026. Aquí comença el nostre programa, el nostre Ja Tardes cap de setmana, en el qual podràs donar un tomet per moltes i coses variades que us hem preparat el dia d'avui fins a les 4 de la tarda. Els que no fallaran, igual que no ens van fallar ahir, són els nostres col·laboradors. Encara que, he de dir que ahir no estava el Jordi Sobranyes...
És que no cabia, Jordi, ho sento. És que, mira, ens vam començar a enrotllar, enrotllar, enrotllar, i quan vaig ser conscient dic, ai, que no he posat el Jordi? Doncs avui sí, avui tindrem el Jordi Sogranyes, el carrer d'artistes, el Deixa't Portar, el Bet, el Manamana, bé, tothom. I alguna cosa més, alguna cosa més, alguna cosa més, un altre regal musical, amb convidada i tot cap al Liceu...
Que ja veuràs que ens ho va fer l'Àngel Oden, el nostre barítum d'aquí de Tarragona. Doncs ja no me'n arreu més, començem a cara barraca i anem al nostre Ja Tardes d'aquest diumenge. Benvinguts i ben trobats a Tarragona Ràdio. Gràcies. Ja Tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
. . . .
Fins demà!
I ara mateix us convidem a que ens acompanyeu en un viatge que ens porta cap al Liceu de Barcelona. I ho fem del braç del baríton tarragoní Àngel Odena, que el tenim aquí als Estudis de Tarragona Ràdio i al qual saludem. Àngel Odena, bona tarda i benvingut.
Hola, molt bona tarda. Doncs anem tu i jo, xinotxano, no sé si agafar rodalies, està una mica complicat. Vull agafar. Millor no sé si agafar el cotxe propi ara per ara. Mira, agafem la unitat mòbil de Tarragona Ràdio, et sembla, i ens anem a l'Iceu, tu i jo, plegats? Sí, perfecte. Escolta, si em permets una cosa, abans de tot... Digues, endavant. Res, que us volia felicitar, i ens vull felicitar a tots a Tarragona Ràdio pels 40 anys...
que es van celebrar ahir, si no m'equivoco. I la veritat, donar l'enhorabona a tot l'equip que sou de Tarragona Ràdio, que hi he conegut molta gent en aquesta casa, i crec que és la ràdio autèntica de la ciutat. O sigui, que enhorabona, de debò.
Doncs moltíssimes gràcies per la part que toca, perquè tu també ens ajudes a fer cultura i tenir la oportunitat de continuar precisament arrelant i fent que hi hagi més gent que vulgui estar aquí amb nosaltres. M'alegro moltíssim. Doncs explica'ns, perquè tenim aquest viatge pel món de la Gioconda, diguem-ho així, i a més a més, d'unes dates, unes dates. Ho vau encetar el dia 16 de febrer i fins al dia 2 de març, si no recordo malament. Sí, jo sóc una mica desastre amb el tema de dates, mai sé quins dies em toca cantar,
Tinc la xuleta. Sé que vaig cantar fa dos dies, que vam fer l'Under 35 aquest, ahir vam fer l'altre repartiment, l'estrena del sort repartiment, ahir, sí, i la veritat és que el dia de l'Under 35 va anar, va ser fantàstic. Vull dir, públic entregat, gent jove, el teatre ple... Ui, acabes de dir una cosa molt important, gent jove. Sí, clar. Perquè normalment quan pensem en l'òpera, sempre pensem en la gent gran, i no és cert.
A veure, jo crec que hi ha molts factors que fan que siguin, a partir d'una certa edat, potser és quan la gran majoria de gent és així. També és veritat que l'Under 35 aquest que fan, crec que... diem-ne que...
que el promocionen molt, cosa que trobo molt bé, i a part, clar, evidentment, els preus d'aquest dia, no sé si són 25, 30 euros... Que sí que són assequibles, no? Clar, són preus assequibles que jo sóc del Pareda que hauria de ser per tothom, aquests preus assequibles, no? És complicat, amb aquest tipus de grans produccions, perquè hi ha molta gent treballant-hi, a l'Opera hem de tenir en compte que hi treballa molta gent, que no es veu,
però que hi són, maquilladors, maquilladores, gent de trets o gent de tot el que és l'escenari, moviment d'escenari... Tot els tècnics, clar. Hi ha una barbaritat de gent. El cor és una barbaritat de gent i llavors a vegades aquestes coses resulten més cares. Però tot i així jo crec que hi ha certs preus que no haurien d'estar-hi.
No sé, no estic jo dins d'aquestes grans cases com per poder dir... Després és que potser no hi ha altra solució que posar-ho en aquest preu. No sabria dir-ho. Però vaja. Jo deixo, amb el teu permís, deixo davant una miqueta allò dels preus, però m'agrada que sigui la gent jove la que continua arriscant, la que continua apostant pel món de l'òpera.
Perquè semblava que quan parles de l'òpera, és el que et deia, sembla que sigui per la gent més gran, però no és així, i ara mateix podríem dir que és una manera que tothom arribi a través vostra, perquè no, a d'altres òperes. Jo crec que sí, a veure, nosaltres el que fem al final, interpretem unes òperes que al final estan explicant una història, no?
I una història, a vegades, amb música meravellosa, com és el cas aquesta de la Gioconda, que no és una òpera de gran repertori, o sigui, de gran repertori en l'aspecte que es repeteixi molt l'òpera aquesta, però jo crec que és perquè es necessiten també unes veus molt determinades i unes grans veus, perquè és una òpera, si em permets la paraula, una mica fotuda. Però...
Però la veritat és que sí, tens tota la raó. També t'he de dir una cosa. A base de l'experiència meva d'un cert tipus d'anys, ja que en tinc uns quants d'anys, m'he adonat que... O sigui, el públic que s'interessa per l'òpera i per la música clàssica
pel que sigui, és a partir de certa edat. I, evidentment, fa 30 anys el públic que s'interessava potser ja no hi és, ara aquest públic, perquè, evidentment, estan morts, les generacions passen, i segueix sent aquest tipus de públic, no? Què hem d'introduir gent jove? Evidentment. I hem de fer que la gent jove... Però és evident també que la gent jove té moltíssim espectre grandiós d'oci i de poder participar en la cultura, no? I això és veritat.
Llavors, bé, que tinguin aquesta possibilitat que tu els vagis anant introduint i que després a partir de certa edat diguin ostres, jo això vull continuar-ho molt sovint amb la meva experiència vital de cultura, etcètera, doncs està molt bé, no? I crec que s'ha de fer, però crec que tampoc ha de ser una obsessió.
No sé si m'explico. Perfectament. Estava pensant, mentre m'ho deies, que fa molts anys vaig poder veure a través de TV3 o el Galal 33, es feia un programa en el qual t'explicaven el món de l'òpera, anaven tematitzant... Jo vaig participar en un d'aquest programa.
T'anaven tematitzant cadascun dels programes i, clar, t'explicaven tot allò que es diu els entresijos, la part de darrere dels protagonistes, fins i tot el que sortien i de com anava la trama de cada una de les òperes. Clar,
i era tan, jo penso que era la narrativa, era tan directa i tan bonica que t'enganxava per l'òpera. Jo crec que això, espero i desitjo que se continuï fent, perquè és una manera també de continuar educant. Tinc amics que es dediquen a anar amb molts casals arreu, jo parlo del nivell de Catalunya, arreu de Catalunya, a fer explicacions, a fer-ho més a més, perquè al final el problema que té l'òpera en general, tot i que hi ha òpera catalana i castellana,
és que és en un idioma que a nosaltres no és el nostre idioma. Llavors, això el que provoca és que es necessiti aquesta explicació, moltes vegades, i també es necessita l'explicació perquè, diguem-ne, tu estàs explicant una història que potser és així d'ample, molt ample, però realment, dins de l'òpera, la història que veus representada és això. Tu necessites que t'expliquin una mica el marc de tot el que està passant allà. Moltes vegades són rotllos històrics, d'acord?
Però sempre dic el mateix jo. Sí, formen part de la història, una història inventada, d'altres no tan inventada, però sempre hi ha les relacions humanes. La base de qualsevol història són les relacions humanes.
que poden ser molt simples, de vegades, les relacions humanes, perquè es mouen per odis, per amors, per geologies... Els sentiments bàsics, no? Els sentiments bàsics. Aquests sentiments bàsics que segurament veiem al cinema, que veiem en el teatre, també ho veiem aquí. És que no hi ha més. Està feta per humans, llavors. Però amb aquesta sensibilitat especial que dona la música, no?
Doncs parla'ns d'aquesta, la Joconda, la teva Joconda, com anirà? I posa'ns en situació. Quanta gent esteu a sobre de l'escenari? I en quin moment... M'has dit que està una miqueta més... No sé si la paraula és complicada, però és una miqueta més... No, el que és és que es necessiten, a part que després hi ha una part important, que és el vellet, també, aquí, d'acord? Però que si es necessiten són unes veus determinades, importants, grans, amb certa...
no sé com dir, sí, amb certa carn, no?, que en diem nosaltres. Sí, sí, que és un potencial... Clar, sí, senyora. Llavors són com a sis personatges, espera, deixa'm pensar, tenor, soprano, ariton, baix i dos mezzos, sí, són sis personatges, que els sis personatges tenen molta importància dins de l'òpera i que necessiten tenir això que et dic. I a vegades potser no ho trobes tant...
i per això segurament grans teatres que tenen un pressupost X s'ho poden permetre, però altres teatres potser no s'ho poden permetre tant. Llavors, per això és una òpera que no s'ha fet tant com se poden fer les òperes d'algunes, les més conegudes, que coneixem tots. Ara, jo et diré que la posada en escena aquesta està molt bé, és clàssica, però amb un...
amb un romanticisme i amb un enfoc que jo el trobo que és preciós, és de romà, no me'n recordo el nom, és un noi francès que és, la veritat, és extraordinari, i hem fet un treball també... Clar, nosaltres penso que
Tu veus això, però portem un mes assajant allà a Barcelona, d'acord? I és un noi, la veritat, és que... Gilbert, Roman Gilbert? Sí, Roman Gilbert, és... Perdó, és que... I que tenia la xuleta, no pateixis, tu, m'ho vas dient, que jo t'ho vaig comentant. És que jo soc un desastre pels noms i els condoms. Em passa igual, em passa igual, o sigui, t'entenc perfectament, eh? I bé, la veritat, ja et dic, és una posada en escena molt bonica, el cor té una gran participació, els cors són molt importants, també, el cor del Liceu està extraordinari,
I després hi ha una part molt famosa, a més molt famosa. Això forma part del ballet que potser dura un quart d'hora, o que és molt un quart d'hora. És molt dins el teixit d'una òpera. No en sabria dir, però és bastant dins del tercer acte.
I que la veritat és que, bueno, l'altre dia els que més aplaudiments van tenir, la veritat, són els ballarins. És que són extraordinaris, ho fan molt bé, molt. I el conjunt de l'òpera, la veritat és que està molt bé. Tenim un gran director d'un nom internacional, que és el Daniel Oren, que és una persona ja que té molt recorregut. I, a veure, jo aquest rol no el havia cantat mai, és un rol que és un...
És que anava a dir un taco, però és una persona molt dolenta. És un tipus molt dolent. Oi, deixarem d'estimar, Àngel. Bueno, clar, és que saps què passa? Després d'una declaració que no sóc així, de veritat, tot això que quedi damunt de l'escenari, el que passa a Las Vegas és que de Las Vegas la idea seria aquesta, que es queda damunt de l'escenari, eh?
No, és que, a veure, els barítons, normalment, i els barítons ja una mica madurs, i amb la veu que jo tinc, normalment les òperes aquestes una mica clàssiques els hi tenen posats el rol dels dolents. No, home, que no li has de ser el galant fatal. No, no, el galant no, això són els tenors sempre. Tenen ells... Han de tancar esquemes, no pot ser jo. Bueno, s'haurien d'escriure coses noves. Se n'escriuen, eh, d'Òperes noves, la veritat és que se n'escriuen i hi ha coses que estan molt bé. Des del meu punt de vista és la manera real de renovar l'òpera.
Vinga, reivindiqueu. Home, i tant. I se'n fan i està molt bé. Sobretot als Estats Units hi ha coses que estan molt bé. Bé, en definitiva, aquesta òpera jo faig el dolent i la veritat és que vocalment i tècnicament és molt complicada. Però estic content perquè sembla que els resultats que estic donant... Jo no m'agrado mai, també t'he de dir. Però no t'agrades perquè és de dolent.
No, no, no, en general no m'agrada. Però bé, després parlo amb els companys i som bastant així tots. A tu, quan t'escoltes la teva veu per la ràdio, t'agrada?
Jo normalment ja te dic ara que no m'escolto. O intento no escoltar-me. I quan t'escoltes? Com si fos un altre. Què que te passa exactament? No sé si és el mateix. A nosaltres ens passa el mateix. I a més és que, desgraciadament, crec que, i això és una cosa bastant comú, excepte persones que tenen l'amor propi molt pujat, cosa que els admiro, i no ho dic amb sorna, ho dic de debò,
Normalment vas directament a escoltar els teus efectes. Diguem-ne que les virtuts no les escoltes. No les veus. I vas directament als efectes. Els efectes se't claven dintre teu i no hi ha manera de treure-ho allò. Bé, mica en mica amb paciència i amb anys, un es tranquil·litza i es dona compte que ha de ser més equànim amb tot. Amb els altres i amb tu, també.
Sí, sí, estava pensant que el pitjor enemic, que algunes vegades ets tu mateix. Home, clar. I ara ho estaves precisament, d'alguna manera, confirmant. Bueno, en aquest món el cas és fer... Sense voler, eh? Que no ho vols volent, però és el que et deies. Sí. Te'n fixen allà on t'has equivocat, més allà on has encertat. Ah, això mateix.
El que sí has de tenir és persones al teu voltant que t'estimen, que n'entenguin, etcètera, i que t'ajudin a veure una mica la realitat. Tocar de peus a terra allò que en diem, tant per si puges cap dalt com si baixes cap baix. Una mica... En equilibri. Però no és fàcil, eh?
En definitiva, aquesta òpera està molt bé, estic molt content, perquè me l'havien ofert, la veritat, ara seré una mica fanferron, però me l'havien ofert fa uns anys a l'Òpera de Roma, però en aquell moment me va sortir un contracte la vegada que he estat al Metropolitan de Nova York i vaig preferir anar a Nova York. Que difícil, eh?, quan t'arriba a presentar aquestes propostes.
També és important. Que t'arribi en aquell moment dues propostes tan sucoses i què hagis de fer. Com vas fer la tria? És que... És el sumum. Però en la nostra feina, a grans nivells, a petits nivells, a mitjans nivells, els que sigui,
A tots ens passa això, i a totes. Quan dic de tots i totes, ho refereixo, però no només a nosaltres, els cantants, sinó també als actors, les actrius, a molta gent que treballes per lliure, de sobte tens cinc projectes al mateix mes i després tens dos mesos que no tens res. Ara podia haver arribat a l'Itàlia, a la que hi ha acabat, i que no es vagin solapant, sinó que un darrere l'altre...
També te diré, aquestes coses potser ja per algú canvien la programació, però aquests en el món són cinc, comptats amb els dits d'una mà. Els altres, els teatres, els auditores, etcètera, fan la programació. Ah, volem fer això. A veure, necessitem un veríton, en aquest cas. Ostres, el teu representant, etcètera, et presenta. Ah, sí, sí, tal, qual, i després passa el que passa.
Si pots, doncs genial, i si no pots, doncs... I a vegades pot haver-hi alguna cosa més interessant quan ja has dit que sí en algun lloc, i llavors sempre hi ha conflictes amb això, perquè potser sí que t'interessa anar a l'altre lloc que és més interessant, però no vols que s'enfadin els altres...
I has d'intentar compaginar-ho, combinar-ho, i mai crear-te enemics a cap lloc, perquè si no, no pots tancar portes. Aquest de Nova York ha estat alguna de les coses més boniques que has fet? Sí. A veure, la veritat és que va ser un... Algú...
Entre altres coses, perquè és un teatre on es treballa molt bé. Els americans tenen coses... Els nord-americans, Estats Units, em refereixo, tenen coses que estan malament, hi ha altres que no estan malament i altres que estan molt bé. Llavors jo crec que tenen un gran respecte per l'art, tenen un gran respecte pels artistes, i tot i que jo feia una funció allà, vaig treballar com el que més... O sigui, per ells era tan important...
que tu estiguis hiperpreparat en aquella producció, que ja era una producció que ja s'havia fet, però la retomaven de nou i va ja estar un mes assajat, no sé quant de temps. Vull dir, molt, i va estar molt bé. La veritat és que l'experiència, i el públic, el teatre és extraordinari. Està a Nova York vivint dos mesos, tot i que el cos de la vida allà ja era en aquell moment fa 10 anys. És enorme, si és veritat. És enorme, doncs segueix. Però, és que és el món posat en una ciutat, llavors jo adoro aquella ciutat.
Si algú de Nova York ens està sentint, sisplau, Angelo ha d'anar. No, home, no, és que sí. A partir del dia 2 de març, eh? A partir del 2 de març. Sí, no, clar, a partir del 2 de març que estic aquí. Ara no el truca? Ara que tenim una mica de feina, eh? I a partir del 2 de març, no sé si tens alguna altra història, també, eh? Bueno, aquí a Tarragona vam presentar l'altre dia. Doncs espereu-vos, a veure, Nova York, per favor, eh? El dia 27, si no m'equivoco, eh? 27 de març. Doncs la veritat és que...
Hi ha una cosa que és important. Jo crec, tot i que jo soc bastant pessimista i penso que Catalunya està en decadència, i, de fet, per moltes coses que passen... Hi ha coses que es poden arreglar, diguem-ho així. I que la veritat que la gent de la meva generació, tots ho veiem bastant negatiu tot, però sí que crec, per donar una cony una mica de... que és que, a nivell de cultura, cada cop estem una mica millor, crec.
Estic tomant fusta, no me veus, però estic tomant fusta. I llavors, per què t'ho dic això? Per aquest petit exemple. El Col·legi d'Avocats sabeu que tenen allà un... Bueno, hi ha gran part de... L'altre dia parlava amb ells i dic, potser arrel d'aquest concert hi haurà gent que descobrirà aquest auditori que teniu aquí, que desconeix, que està un auditori de 275 places. Déu-n'hi-do. Que està
Va bé, al centre de la ciutat, l'acústica no és dolenta, no es va crear per fer-hi concerts, però vaig estar un dia allí cantant una mica i tal, i l'acústica, com no és un gran auditori, va bé, funciona bé, la veritat. I llavors ells tenen aquest interès d'obrir-lo a la ciutat. Llavors, a través de l'associació que jo presideixo, que és l'Associació d'Amics del Teatre Líric de Tarragona, que és el que organitzem l'estiu òpera a Tarragona, etcètera, etcètera, etcètera,
Diem-ne que hem arribat a un acord d'intentar fer allà una petita programació lírica de, si pogués ser, de dos concerts sobre la primavera cada any, intentant donar... que jo crec que aquestes coses són importants, perquè la gent jove sí que és veritat que cada cop està més preparada...
En el món de la música hi ha un nivell brutal. M'imagino que en tot, en tots els nivells. La gent està molt preparada. El problema és que foten el camp d'aquest país i se'n van amb un altre quan nosaltres els hem preparat. Perquè aquí els hi costa trobar la seva feina. Si podem fer aquest granet de sorra, jo estic...
i et som molt sincer, estic molt... obsessiu en intentar posar amb el que pugui jo granet de sorra perquè el món social, polític d'aquest territori, que ara en diem ària metropolitana de Tarragona...
De Catalunya i d'Espanya també, però jo puc transformar una mica això. Es compren cap a casa, si és en aquest aspecte. No, perquè és allà on te coneixen i on pots... És intentar canviar una mica i que es doni en compte que hi ha una cosa que es diu indústria cultural. I que hi ha molta gent que viu d'això. I que, a més, la gent que viu d'això, com tu, del periodisme, etcètera...
si a tu et donen un sou X, després tu reinverteixes dins d'aquesta societat. D'acord? Sí, sí, sí. Llavors està molt bé que ens creiem això perquè tu el que estàs fent és invertir. No estàs... Perquè a vegades tot això del món de la cultura s'ha pres com a oci. No, el que fem és invertir. En crear, evidentment, la cultura, que ens omple el cor, ens omple...
la intel·ligència, tot, moltíssimes coses que molta gent, si consumís cultura, potser no sortirien aquestes coses rares que veiem a les xarxes i que no farem de... I a més a més, ostres, fem que la gent pugui viure d'això.
I crec que està... Llavors, bé, amb aquest petit exemple... No, no, perfecte, perfecte, ha sigut perfecte. És que jo intento, i la veritat és que tenim molt bona connexió, i que va passar que al Col·legi d'Advocats, et soc sincer, jo no volia fer aquest concert, o sigui, no és que no vulguis fer-lo, jo encantat, eh? Però crec que... Però ells m'han dit, home, com a primera vegada ens agradaria molt que fossis tu, perquè així li donem una certa visibilitat, i que llavors la gent sàpiga, primera, que vingui molta gent que potser mai ha estat en aquest auditori, i vingui per primera vegada...
i després que ja puguem establir aquesta continuïtat. Això recordem que serà... No, això recordem que serà a partir del 27 de març. Sí, senyora. No, a partir no, el 27 de març a les 7 de la tarda. Que és quan s'obre. I les entrades es poden comprar directament al Col·legi d'Advocats. Molt bé. O sigui, qui tingui ganes d'anar-hi, qui vagi allà, i amb una llibreria, perquè no la tinc aquí ara, però... Ho vau trobar vosaltres a la notícia l'altre dia. Al Suterrani. Ah, bravo, ja està. A la llibreria del Suterrani. Ja està. Tinc la notícia. He intentat tenir totes les xuletes, per ser de cas...
Però ara recordem que et tenim fins al dia 2 de març a Liceu, que també és un lloc magnífic, extraordinari també. Mira, et dic una cosa, jo que soc molt català i a més imagino que com molts de nosaltres Barcelona ha sigut, tot i que jo vaig néixer aquí i he viscut aquí amb els pares, Barcelona ha sigut la nostra capital de tot, d'estudis, de metges, d'anar a agafar l'avió, de tantes coses...
Estàs sentat allà... Encara que ens pesi, eh? No, no, no, no hem de ser així. Jo soc molt, me sento molt barceloní. De fet, conec més Barcelona que molts barcelonins. Perquè... Era broma. Si em permets, hi ha aquesta mania de gent una mica retro, de que...
Ostres, no ho sé, et pots sentir molt tarragoní i també sentir-te molt barceloní. I tant, i tant. No hem d'estar barallats. I, a més, t'ho diu un que ha estat visquent els últims 18 anys de la seva vida a Lleida. Però que estic empadronat a Tarragona. A veure, eh? Que no es digui, eh? Que no es digui. Va ser una escapada, eh? Va ser una escapada. Sí, i te diré, la veritat, la veritat és que és preciós el Liceu.
és dels teatres més bonics que jo he cantat, per no dir el més bonic. És que estàs sentat allà i mires allò i dius quina sort de poder estar aquí, poder cantar aquí, que a mi m'apassiona cantar i fer-ho en aquell teatre, de veritat. Jo, a veure, engresco si hi ha gent que té ganes de veure-ho, perquè s'ho passarà molt bé en aquesta òpera.
valores molt el que és... És una transició entre el bel canto i Verdi. Tot això és una mica la història musical, operística. És una mica de transició. Ponchieli, de fet, el compositor va ser el mestre d'harmonia de Puccini, que Puccini per mi és el top dels tops, d'acord? Sí, sí, sí.
I escriu molt bé. Aquesta òpera està molt, molt ben escrita. O sigui, que jo... A algú que li agradi les veus, la música, històries d'aquestes d'amor, d'odis, de gelos, etcètera, etcètera, que hi ha morts i tot això... I ha blanjat el do de la fenda dolent. Fenda dolent, que jo no ho crec. A més, mato amb una persona, però no es veu en directe que la mato. Molt malament, molt malament. És un rotllo, si mato algú que es vegi...
No, llavors és presumptamente. Bueno, no, no, no, ho dic jo. És que ho dic jo, al final de l'òpera... Això no es diu, per l'amor de Déu. Faig un espòiler, però bé, no passa res. És la primera vegada. Perquè és un espòiler de 200 anys. De la Joconda. Però sí, al final, perquè ella s'assucida davant meu, la Joconda, i li dic, però per què fas això? I llavors, ja, molt emprenyat, li dic, a la teva mare també la vaig matar ahir, que ho sàpigues. Ja estàs, ja està. I així s'acaba l'òpera.
No pensem més. L'estic fent una clucada per allò de l'espoirer que acabem de comentar fa una mica. Àngelo, dona, moltíssimes gràcies. No, gràcies a tu. El que us dèiem, que qualsevol cosa aquí ens tens, al peu del canó, almenys ho intentem. No, la veritat és que jo estic agraït a Tarragona Ràdio moltíssim, però molt, us ho dic amb tot el cor, amb tots aquests projectes i aquestes bogeries que tinc jo a Tarragona, que sempre, sempre, sempre Tarragona Ràdio ha estat al meu costat. I això no té preu.
Doncs aneu moltíssimes gràcies. A vosaltres. Adeu-siau.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
La vida tenda. La strega. Il suo silenzio te l'indica. È solo un osorio. Non mi feria.
Et salva-se. Glorie. Glorie. Oh, joie.
Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarracó.es Som al carrer s'anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Totes les setmanes estem d'estrena. Perquè sempre hi ha temps per la cultura. Totes les setmanes estem d'estrena.
Escolta-ho els dijous a partir de les 3 de la tarda i la redifusió del cap de setmana els diumenges a partir de les 12 del migdia.
Raulina amb salsa, Raulina amb salsa, amb Raül Fit, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha nàstic. Ah, vale, vale, d'acord, d'acord. Vale, dale. Raulina amb salsa, amb Raül Fit, a les sis i quart, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha plenari. També coincideix el dimecres al plenari. Vale, vale, dale, dale.
Raulina amb salsa amb Raul Fit tots els dimecres. Això, si no, coincideix amb el programa especial de... Però puc fer el programa jo algun dimecres o no? Com va això, aquí, amb aquesta ràdio? Sí, sí, sí. Doncs si em deixen els dimecres, Raul Fit amb Raulina amb salsa, farem un programa a partir d'un quart de set de la tarda a Tarragona Ràdio. Tercera temporada amb il·lusió, entusiasme, alegria, però sobretot amb molt d'humor.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio. Obro els ulls, agafo aire, avui noto diferent. La mirada d'un Guevara, immortal a la paret. Semblava que el mes de juliol mai no arribaria. I que les coses mai canvien, però sempre hi ha un primer dia. Doncs vinga, anem a aquest primer dia, que no és un altre...
Cal dir llums, encara que moltes vegades això ho teniu, perdó, la repetició.
Alguna altra dimarts a les 11 i sobretot el dissabte. Alguna altra cap de setmana més, diumenge. Però bé, no m'enrotllo que ja tinc esperant aquestes tres píndoles que me cremen i que tinc ganes d'escoltar-les. Només sé que els protagonistes són els Midtels, Espedlana i el Ramon Maria, però no sé en quina situació ens les presenta el Jordi Sobranyes. Així que anem per feina i anem a saludar-lo, com fem sempre. Jordi Sobranyes, hola, hola,
Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Doncs molt bé, i tu? Jo bé, gràcies. Me n'alegro moltíssim, eh? Com està bé el carnaval? Bé, fluixet va ser per mi, eh? Ja t'has disfressat. No de res, no de res fluixet. Estem ja en la setmana del 40è aniversari de Tarragona Ràdio. Això s'ha de celebrar. Vinga, va.
Començarem el retrovisor musical número 306 parlant d'aquell mític concert dels Mittels a la tarpa de prop de l'estació de la Renfe. Aquell dia en què els Mittels van posar fi a la seva primera etapa. Ahir va fer justament 30 anys. Uau! Felicitats, eh? Ja que va ser el 15 de febrer de 1996. Molt bé. Bé, un
Sí, ja enregistra això. Un dels meus desitjos, en tojos, que diuen en castellà, és avui en l'últim concert d'Esmitels com a tals, de moment, fer l'entrevista pòstuma. M'ho deixes? Sí, sí, et deixo perquè ja estem les últimes coletades, tio.
Ja no fem gaires coses més. Aquest que està parlant és el Verna, el que fins ara era cantant de Mittels. Podem parlar en passat, no? Sí, més val parlar en passat. Això d'avui, podríem dir que era gairebé un macroconcert, eh? Déu-n'hi-do, eh? Però només per veure els Mittels, eh? No s'ho ha fet pensar? Sí, home, ens ha fet gràcia i hem vist que hi havia moltíssima gent, que molta gent estava mirant-nos, com volen dir...
Més mal que ho deixin. I molta gent ens deia, tio, és que feu, no ho deixeu i tal. Però eren els que menys. La majoria de gent pensava, deixeu-lo perquè realment està sonant com un cul i sou dolents. Nosaltres ja ho sabem, això. No cal que el públic ens ho digui.
Perdoneu, però això no és veritat. I algú ho havia de dir. Home, aquest jo no vull treballar. Entre moltes altres cançons ens han fet ballar. I no sigueu alonsos. A veure, a veure, això no es diu, eh? Perquè sou boníssims. Vinc-te'ls. Home. No vull treballar, no vull treballar, no vull treballar. I tenir calés, tenir calés.
Fic caminar pel mig del carrer, soquella per tenir calets. El pare m'ha dit que ho té tot el fet, un esquí de vida que ell també va fer. Hey! Ja he voltat per totes, he quedat amb una calcació preguntant. Parlar del millor que m'han ensenyat les respostes que no hi ha treball. Hey!
Fins demà! Fins demà!
No vull ser ballant, no vull ser ballant, i tenir cales, tenir calés. Per poder gastar, per poder gastar, per poder gastar, i passar-m'ho bé, passar-m'ho bé. Un, dos, tres, ja! Amb la botxilla que es guida es va a seguir i em pensa no em podria gastar. Per a trobar un bon amic que s'ha de fer un rambu es convidat. Ei!
No vull treballar, no vull treballar, no vull treballar, tan i cal, tan i calés.
Doncs això. El que passa és que si no treballes, Berna, no fem res, eh?
I hi passem. Dels mitles cap a Esvetlana, Jordi? Divendres va tenir lloc el Dia Mundial de la Ràdio. Una parada del Mercat Central de Tarragona va acollir un programa especial de Catalunya Ràdio en directe, en el qual va tenir lloc una mini-actuació dels Esvetlana.
Avui hem vingut aquí a cantar el nostre últim single, el nostre últim senzill, que es diu Avui véns. I després, si us porteu i ens animeu una mica, potser encara farem també una altra cançoneta. M'han dit que avui véns, m'he posat content, després de tant temps, sento que el cor em fa cop, pap, pap.
Tantes vegades que t'havia somiat. Ja pensava que t'havia oblidat. La té, Pauló, els teus morons, però veig que no, que no. Perquè amb tu sento una adrenalina, com quan em poso fina. Baby, no vull drogues, baby, jo ja tinc la meva lina. Em sentia tan sol i per fi sortada.
Soles tu i jo, sols soles tu i jo. M'han dit que avui ve. M'he posat content. Sento que el cor entret.
Com si tinguéssim 15 anys, però jo anem pels 30 anys. Tot aquell temps que ens van treure ara s'ha de puc gritar. No em demanis perdó per deixar-ho tot moll. Ara ja saps que les gates ho fem millor que els nois. Em poses acent com un adolescent. Visca el llop que no me'n deixa viure en el meu moment. Vinga!
Va, va, va, que tot el reto sí que només penso en tu, només penso en tu. Nena, estic ten, al·lucino, estic amb tu. Que només penso en tu, només penso en tu. Però ja compto les hores perquè, oh, oh, oh, oh, m'han dit que avui véns. M'he posat content, després de tant temps. Sento que el cor no fa com... Ah, ah, ah, ah. Ah, ah, ah. Eh! No em farà, no em farà. No, no.
Vinga, Tarragona, ajut-ho! Quan estic amb tu, ja no estic perdut en menys tu.
Doncs serà molt bé, Esbelana, eh? Espero que teniu l'oportunitat que me'l presenteu aquí a Tarragona Ràdio aquesta cançó i totes les altres, eh? Que encara no heu vingut, eh? A veure si podem parlar amb ells, eh? Doncs així d'anar-nos, Esbelana. Veus, aquí a Tarragona. Anem a una altra i serà l'última.
I per anar acabant... No, per favor, Jordi, d'acabar-hi-do. ...los inicis musicals del cantautor tarragoní Ramon Maria Sanz. Ah, molt bé. Doncs bé, avui fa justament 35 anys... Déu-n'hi-do. Ja que va ser el 16 de febrer de 1991... Sí. ...va actuar a la sala d'actes de Caixa Tarragona, que era ubicada a la plaça Imperial Tàrraco.
Fins la setmana que ve Sílvia i uïdors del Fans de Tarragona i del Ja Tardes cap de setmana. Adéu! El meu cas és molt diferent perquè no porto un bagatge, no tinc cap pel·le pel carrer ni me'l poden punxar ni res, però per la poca fanyeta que han fet no diré cap emisora, òbviament, però Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do que m'han ajudat. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Aquí Tarragona, les emisores que puguin haver aquí, vull quedar aquí Tarragona. Però això darrerament, perquè si tu vas una bona ixeta a Barcelona. Sí, sí. Bé, això també és molt fort, no? Això també m'agradaria dir-ho. Hosti, se m'ha escapat. Doncs és que sempre passa... Quan queda un minut... Tens una minut per dir-ho, doncs. És molt gros, és molt gros que jo, siguin un cantautor d'aquí Tarragona, veu dolent, això, deixa'm estar a l'atzar del públic, hagi d'anar a Barcelona, que em passin la maqueta i que em coneguin a Barcelona. Vull dir, això és una mica fort.
Ja ho sé, que nadie es profeta en su tierra, però bueno, a mi el que m'interessava és que me conegués la gent de Tarragona. I jo en canvi vaig haver d'anar a un programa a èxit a Barcelona per donar-me a conèixer. I aquí a Tarragona no hi ha res d'això. Per què més tan trist el dir-te adeu? Doncs qui sap si hi haurà un altre.
per recordar el teu nom i que un estel il·lumini els camins
No demano els déus que hi ha al cel. Força el cos per encisar-te. I si t'enamoro un altre cant cantaré en veu més baixa.
A fer una cançó per recordar el teu nom. I que on estem il·lumini els camins d'un vell amor. Són sense res al meu costat. És quan veig.
Doncs mira, llàstima, Ramon Maria, no sé si encara estàs fent de les teves, però des d'aquí et convidem a Tarragona Ràdio, a les portes més cobertes, per poder gaudir-ne. I tant. El teu coratge portarem a fer una cançó per recordar el teu nom i que on estem
Bé, i fins aquí ha arribat el nostre retrovisor musical d'avui.
TGN Esports, Tarragona Ràdio. El programa de l'actualitat esportiva a casa nostra, a Tarragona Ràdio. Cada dia durant mitja hora et portem com batega l'actualitat dels equips del territori. Si vols estar al dia i no quedar-te'n fora de joc, la teva cita és TGN Esports, de dilluns a dijous a les dotze del migdia i els divendres a la una. TGN Esports, amb Joan Andreu Pérez.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Raulina amb salsa, Raulina amb salsa, amb Raül Fit, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha nàstic. Ah, vale, vale, d'acord, d'acord. Vale, vale. Raulina amb salsa, amb Raül Fit, a les 6 i quart, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha plenari.
També coincideix el dimecres al plenari. Sí. Va bé, va bé. Raulina amb salsa amb Raul Fit, tots els dimecres... Això, si no, coincideix amb el programa especial de... Però puc fer el programa jo algun dimecres o no, com vaig això amb aquesta ràdio? Sí, sí, sí. Doncs si em deixen els dimecres, Raul Fit amb Raulina amb salsa, farem un programa a partir d'un quart de set de la tarda a Tarragona Ràdio, tercera temporada amb il·lusió, entusiasme, alegria, però sobretot amb molt d'humor.
i el Tàrraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
I ja coneixeu aquesta sintonia, sí, que ens porta cap a carrer d'Ortega, que ja tenim amb nosaltres. Anna, welcome to Tarragona Radio. Hola, hola, què tal? Com n'està tornant internacional. Com estàs? Que va per tot arreu. Tens un sol especial avui, eh? Sí, ah, que sí, no? Tens un sol especial. Però me parece que hoy no va a poder ser. Entre tu i jo, jo també tinc un sol de rapsol a casa. Sí, però... Mira què t'ho dic. Sí, vols dir? Clar, el meu ama...
Està a punt d'agafar les pilotes que feien així, forma de soles. Però em penso que avui no podrem parlar d'això, eh, Sílvia? Ho entenc perfectament, perquè a més a més tens un gran protagonista amb nosaltres, que repeteix precisament a càrrec d'artistes. Exacte, però, ojo, el dijous amb la borrasca Pedro, quasi que me voy con el Pedro, i no, no, estic aquí... Compte amb els Pedros, que els carga el diablo, eh?
Mira la Heidi, mira la Heidi en el Pedro. Avui estic aquí amb un Carlos, a més, amb un gotge especial, perquè el tenir-ho aquí és tot un privilegi, perquè, Sílvia, avui no parlarem d'altres temes, que us el deixarem ja de cara a la propera setmana, si de cas.
Perquè hi ha converses, Sílvia, que no poden esperar. Trajectòries que mereixen, doncs això, que els deixem a aquest espai propi i veus que cal escoltar amb atenció. I la de Carlos Villarrubia és una d'elles. Ens visita avui en entrevista exclusiva i sense filtres aquest escritor multimèdia, vingut de Barcelona, que va fer la presentació ahir del seu llibre Soportales i Corredoiras.
i el tenim avui aquí entre nosaltres. Què et sembla si per començar ja avui dediquem el nostre espai de carrera d'artistes només amb ell, Sílvia. Per mi, fantàstic. Canviem de banda sonora i t'ho deixo a les teves mans.
Bona nit.
Sin retraso baila con la noche si se tercia. Nada entre la arena con paciencia. Agua de las piedras siempre nace. Si con su experiencia te complace. Firme y suave corazón.
La prisión del malestar.
Pues hoy tenemos el placer de conversar con un creador polifacético, un narrador que ha sabido moverse con naturalidad entre la literatura, la radio, las letras para música y guion. De hecho, la canción que estamos escuchando lleva por título El vals del buscador, que está cantada por Carmen Monafón, y el letrista de esta letra es la persona que hoy tenemos aquí, Carlos Villarrubia. Muy buenas tardes y bienvenido a los micrófonos de aquí de Tarragona Radio. Buenas tardes, una pequeña aclaración.
El tema es el original de Carmen Bonafon en música, la letra mía. Fue el tema central de una película donde yo también intervine como actor en Eadrama. Y ahora los arreglos y la voz es de inteligencia artificial. Es un experimento que hemos hecho con inteligencia artificial. O sea, nuestras letras y nuestras... Hay como veintitantas canciones hechas en él. Con este procedimiento de darle a la inteligencia artificial para que haga el arreglo y ponga la voz, ¿no? Sí.
Sí, sí.
Sí, es un viaje por la arquitectura y la memoria emocional de mis afectos, de mis referencias, pero también unas conexiones naturales con los que suponen esas figuras arquitectónicas. De hecho, la portada la interpreta muy bien. Las alas de ángel, el hombre bosque que aparece a través de las corredoiras. Los soportales los conocéis todos, las corredoiras. Un poco menos son los viejos caminos de carro.
que a través de los bosques, tanto de Galicia, de Asturias, Euskadi, algunos hay en Cataluña también, por la parte de Algarrocha, y luego por el sur de Inglaterra muchísimos, ahora cubiertos por lojarasca, los marcaba, y son, en la leyenda popular, son los caminos que dan al cielo.
Luego eso también se traslada a las casas con esas barandas increíbles que son también las corredores y los caminos que dan al cielo. Se trata un poco de conectar lo visible con lo invisible, el cielo y la tierra. Y sobre todo ya anticipar el cielo que nos espera en la propia tierra. Carlos Villarrubias, pero cuéntame, ¿cómo surge la idea de este libro?
Bueno, es muy natural porque además viene de mis dos orígenes o portales, sabes que están muy presentes en Castilla, donde mi familia paterna y corredoiras que te voy a contar en Galicia, que es mi madre la del lugo del interior, que está lleno de corredoiras, ahora ya cubiertas de hojarascas y con esos animalitos mágicos y simbólicos como el bosque animado y encantado que está en el propio Santa María de Piño, la aldea de mi madre. Hay ese bosque que por la noche es alucinante visitarlo.
Porque están todas esas lucecitas flotando, los animales, los tienes alrededor, el búho, la lechuza, la libélula, todo ese punto exterior que realmente existe, que parece que lo colocamos en las películas de fantasía, pero que en realidad existe en nuestra propia realidad. Pertenece mucho a mi realidad natural.
Tengo entendido que no es la primera vez que vienes aquí a Tarragona. De hecho, has hecho varias entrevistas aquí con nosotros. Pero cuéntame cuál es tu vinculación. Me van a deportar de Tarragona porque soy muy insistente. ¿Cuál es tu vinculación aquí con la ciudad, Carlos? Muchísima. Bueno, primero, vinculación, porque parte de mi entrada en periodismo vino a través de muy insignes nombres del...
de Tarraco, como Jordi Jaria y Ferran Gerard, con los que coincidí en un tren en la Avenida de la Luz de Barcelona cuando empezamos en Bellaterra y ya la amistad se tejió para siempre. Luego más adelante se sumó Xavier Carreras. Ni Xavier Carreras ni Ferran Gerard ya nos acompañan, nos acompañan en la querencia, pero no en esta vida terrenal.
Y Jordi Jaria, con Jordi Jaria fuimos a Televisión de Madrid, con Joaquín María Pullada a ser guionistas de mano a mano y de otros proyectos. Y luego llegó a ser editor de telediario y también, por una temporada, director del diario de Tarragona. Una temporada. Caramba. Cuando ya se jubiló del asunto. Y luego, bueno, pues ese núcleo que ya se convirtió en amistad, sobre todo fue profundizando con las colaboraciones con Ferran Gerard. Y luego con lo que yo llamo todo de motoclubban, es decir... La motoclubban, eso...
Vanessa Simón, Carlos Izquierdo, Maribel Calle, Josep Antón Sierra, Xavier Chamorro, a ver si me dejo alguno, Xavi de la Torre, el doctor, el neurólogo, bueno, infinidad de gente, la gente de los amigos de La Capona, pero también en su tiempo los de La Cantonada, los de... no quiero olvidarme de...
Pero aquí en Tarragona ya eres como una institución, porque cada vez que vienes... No, de la noche de Tarragona, ahora desplazada a Miami, del bar de las americanas, de las latinas, aquí va mucho Ferran Gerard también, buenas compañeras de las aventuras por la noche, y bueno, todo ese mundo, ¿no? Recuerdo, aparte de mis libros, yo estoy vinculado a muchas colaboraciones aquí, el Ferrancine, que el libro lleva unos textos míos también,
Y también participo en el libro colectivo Burdelaturas, que es un viaje por los burdeles, por todos los escritores vinculados a Tarragona. Se los supone experimentados en ese terreno. Es un libro muy curioso, colabó muchísima gente, creo que Margarita Litteta, muchísima gente.
Y luego también prologué el famoso Gatos Rumberos y se lo presenté, el que editaron el Silva Editorial de Ferran Gerard, que fue en el Metropol, todavía cuando existía el Café Metropol, en la parte de abajo del Metropol. Y bueno, aquí hemos venido a hacer representaciones de Zona Sensible con personajes invitados como el ahora famosísimo Ismael González,
que hizo además, Ismael hizo el tema principal que acompañaba mi primer libro con Dédalo, que se llamaba Zona Sensible, antes de que Ismael empezara ya a convertirse en un artista de muchísimo éxito, ¿no? Y con muchas giras. Muchísimos amigos aquí en Tarragona, de hecho ya eres casi una institución, pero también te mueves casi por toda España, porque tengo entendido que has presentado el libro en diferentes zonas.
Bueno, mi ruta itineraria no deja de estar en Montforte de Lemo, Ribeira Sacra, en Madrid, en Murcia, en Zaragoza, en València, en Canarias. Es decir, mi vinculación por la propia itinerante que he sido, en América también, es lógica porque ha sido los lugares donde he trabajado como reportero, la colaboración que sigo y sigo teniendo, por ejemplo, con artistas americanas o francesas como Lola Marois, la famosa Lola Marois grabada siempre confidente.
Un tema mío con música de Pedro Javier González. Y ahora la Ana Claudiana, que es entrebrasileña a neoyorquina, graba también pasos de baile. Ah, de acuerdo. Y muchísima gente, ¿no? Virginia Sofía y Tarkus de Argentina. Hemos hecho Huracán Rosario. Hemos hecho... ¿Cómo se llama este? Vuelo y revuelo. Muchísimos temas. Y luego mis documentales cuando he ido a América con César Vallejo. Y toda España queda corrido como...
Primero corrí toda Cataluña porque fui guionista del famoso Bus de Preguntas. Y entonces me tocaba acompañar a los personajes y creo que palmo a palmo de Cataluña la conozco toda. Oye, pero no solo entonces, ¿por qué sigues? Con programa propio en radio que lleva por título A Pura Alma. ¿Colaboras en programas de referencia, que son televisión y radio, como por ejemplo Camilla Alexis en Barcelona con Imarias? Bueno, y por venir para Radio Sapiens, que es un tono universitario.
Que, por cierto, es de València, Radio Sapiens. Sí, tiene Centro de València, pero es Internet, o sea que es como todo el mundo. Ahora los contenidos, yo creo que al haber un cambio, un salto cualitativo, los contenidos ya no se hacen, aparte de tener la presencia local, se hacen para todo el mundo, porque luego se abre la conexión con todo el mundo. Varios de mis contenidos de Camila y Alexis se están utilizando en Canadá en las lecciones de español. Ah, de acuerdo.
Oye, qué bien, ¿no? Sí, pero eso ha sido a través de los YouTube, ¿sabes? O sea, a través de toda esta historia. Sí, porque a través de YouTube tienes un podcast que lleva por título El Niño del Tobogán, ¿no? Sí, eso nace, es una experiencia curiosa que me ofrecieron la gente joven del laboratorio tecnológico de Hospitalet.
Como el punto de partida del Niño del Tobogán es ese mundo de la infancia, que ha presidido siempre el lugar donde crecí, que es Hospital de Llobregat, el barrio que ha producido Adrián, Nuria Espera, toda la banda, el Corbache y compañía, y el barrio Santa Eulalia. Y ahí hicimos el Niño del Tobogán, donde ha hecho pasar a personajes como Lucrecia, como Coyote Dax, como...
Bollinches, es decir, muchísima gente, Joan Arreo dos Manolos, muchos de ellos casi todos con amistad o colaboraciones que he hecho con casi todos, ¿no? Con Bollinches, bueno, pues por ejemplo, Bollinches me ha sacado en el libro de la Superwoman como punto de referencia, como dice el poeta, ¿eh?
Y ya mencionaba ya a ti, ¿no? Sí, sí, sí. Entonces, Joan Herrero hemos hecho, los malos hemos hecho rumba de amor, por ejemplo, con Lucrecia, que te voy a contar. Hemos hecho varios temas, en especial Estrella de Mar, que ahora lo ha vuelto a incorporar al repertorio, e hicimos un tema de la película Balseros, documental, que se llama Tú eres la guinda, muy divertida, ¿no? Que es como un riff a piano, pim, pim, pim, pim, y con la letra, con ese speak de letra.
Sí, muy bien. Porque, bueno, podría seguir Mitomanía Madrid, la máquina de Metropolitán Radio también en Madrid, si te hablo con el corazón. No, Metropolitán es en Murcia, la región de Murcia. Metropolitán es en Murcia. Ah, vale, vale. Amigo Pepe Conesa, todo un líder de allí. Y hago una sección muy curiosa que hablamos del corazón, de las cosas del amor, ¿no?
Mira, la sección se llama Si te hablo con el corazón. Entonces me preguntan cosas de los enamoramientos... Ah, sí. Hablas sobre el amor en todas sus formas. Y en concreto, sí, sí. Muy divertido. Oye, muy bien. Muy divertido. Claro que sí. Y por esa conexión, sobre todo, con esa conexión intergeneracional, porque yo no creo en la división generacional, creo en la complementariedad. La vida es una carrera de relevos, de sabiduría que se comparte,
Y bueno, yo de hecho me pasó al principio que yo colaboraba, asesoraba o hacía guiones o letras para gente mayor que yo, mis hermanos mayores o podían ser mis padres, como Puyall, Lobatón, Victoria Aprego, Hilario Camacho, Sabina y compañía. Y luego al revés han sido ahora, son los que yo colaboro conmigo al revés.
Ahora yo soy el abuelito de la banda. Bueno, abuelito, abuelito, poco, poco. El abuelito sin nietos, ¿no? Volviendo a libros o portales y corredoiras, he tenido la oportunidad de leerlo, de echarle un buen vistacillo. Lo divides mucho por capítulos.
Sí, porque yo creo que ahora la literatura, lo comentábamos justo estos días con amigos como Jaume Apalá o, en fin, mucha más gente de aquí, que la literatura ahora ya no se puede escribir como se escribió hace cientos o cientos años. Pienso, ¿eh? Luego cada uno hace lo que quiere. Los lenguajes han cambiado, son más sintéticos, están más complementados con las imágenes y el ritmo. Al menos es mi escuela, yo procedo de la imagen y del ritmo.
Por tanto, tampoco lo llamo literatura, ni persigo literatura, pero sí consigo con mis libros que produzcan un ramaje muy especial, conectando de ellos nacen programas de radio, de ellos nacen proyectos multimedia, de ellos nacen muchas colaboraciones...
Actores que cogen los textos y leen fragmentos para sus cosas, incluso los incorporan a monólogos. Frases, como te digo, que se reproducen, porque de alguna forma mi gran satisfacción es que ahora estoy apareciendo ya no solo en mis propios libros, sino como eco de referencia, como palabra de cita, ¿no? En el texto de Sin decir adiós, o en el auto infinito de Luis García Gil. Eso está muy bien. O ahora en la biografía de Juan Pardo, que he hecho el epílogo, el...
En fin, como punto de, vamos a preguntarle a Carlos Villarria, pues, se supone que tiene 300 años ahí, Vido, y Dios nos ha conocido. 300 años, Vido. No, lo que sí es cierto es que con todos los personajes, yo no he sido un periodista de poner el micrófono y luego marcharme. Yo me he involucrado en la vida de los personajes, como ellos son los mismos, ya han dejado de ser personajes, son familia, ¿no? Son familia.
Una extraña familia, pero familia, y curiosamente cuando hacemos el recorrido, ahora ha pasado con Amaya Sáizar o con José María Moel, que hemos hecho todo un disco sobre Cantabria, pero claro, sin saber, Moel resulta que estaba conectado.
Era a la vez músico con Fernando Orbex en Arrabás, un muy buen amigo mío en el Barrabás, para los que ha hecho un tema ahora, para su vuelta ha hecho un tema. Le he dado la vuelta a un tema que se llamaba Abráxame, que hablaba un poquito del culto ese de los rockeros al diablo. He dicho, hay que cambiarlo esto, vamos a darle la vuelta. Vamos a darle la vuelta.
Y luego fue director musical con Juan Pardo mucho tiempo, o sea que fíjate, la familia se va de alguna forma contando, ¿no? Y de alguna manera todo esto que comentas lo reflejas en los diferentes capítulos porque tienes uno que además lo acompañas, cada capítulo hay que decirles a la audiencia que cada capítulo lo acompañas con una playlist de canciones que ya son clásicos, ¿no?
Pero para enseñarles también ese sistema de lenguaje, porque normalmente cuando haces un reportaje hace la gente y estamos paseando por Madrid, imagen de Madrid, no. Tiene que ser imagen de vinculación asociativa. Entonces coloco unos temas que permitan leer poniéndose la playlist por leer el capítulo y ampliando. Leer y bailar. ¿Qué te parece si, como tú dices en uno de los capítulos, vamos a bailar? Vamos a bailar. Escuchamos.
Pues estábamos escuchando una de las músicas que acompaña a ese capítulo de Vamos a Bailar de Iván Telenovela. Fotonovela, ¿no? Fotonovela. Explico, explico. Yo he tenido la suerte de hacer amistad con Juan Carlos Ramos, que es un hombre real, que ahora vive en Los Ángeles y que ha vuelto a hacer giras, que tiene una hija actriz muy conocida incluso en el mundo de Hollywood, y ha puesto música a un tema mío, Ciudad Universal.
Ah, mira, muy bien, ¿no? Pero ese tema es además la letra de uno de los para mí maestros en la escritura de textos que es don Luis Gómez Escolar, procedente del grupo Agua Viva, antiguo novio de Cecilia, antiguo pareja de la cantante Cecilia, y autor de letras como Bailar Pegados, o Un Pasito para Lante y Otro para Tras María, o Agapimú, o Amor de Hombre, en fin, toda una institución. Y hizo esta fotonovela que fue un cambio en Iván
Aunque ya se había hecho el año 82 con Oh, Gaby, sácame de aquí, todo esto, ¿no? Ah, de acuerdo. Pero lo puso a nivel mundial, ¿no? Fue el salto mundial de Juan Carlos Ramos, se llama. ¿En qué te basas para acompañar esa playlist a cada capítulo de este libro que estamos tratando hoy? Bueno, pero el baso en lo que estaba en la memoria asociativa. Yo me dejo guiar como cuando escribo. Digo que no escribo yo, escribo conectado al bosque de la memoria. Eso te lo explicaría mejor a un neurólogo, ¿no?
en cómo funciona todo ese boscaje, en el momento en que tú te enraizas en ese bosque, consigues conectar con montones de cosas que pareces que has vivido, que en el fondo están dentro de tu subconsciente, y que también conectas con montones de influencias, y por eso viene. Y a la hora de situarse, que es lo mismo que cuando hemos escrito a imagen, yo ya te digo, he tenido muy buenos maestros, Luis Calvo Teixeira, Pilar Miló...
Paco Lobatón, Pujal y compañía, que me han enseñado un poquito en el Tencontena a escribir de otra manera. O sea, no decir... Estamos en los estudios de Tarragona Radio, ¿no? Viento, Tarragona Radio, en fin. Cosas como cuando hablábamos con Miguel Bosé, cuando hacía Partisano, ¿no? Agua, aire, luz, tal...
Es decir, el agua trae el aire, la luna... O sea, tienes que dejar que los silencios, que la geografía, que los estados de ánimo hablen y para eso no tienes que tapar, no tienes que guionizar demasiado la vida. Cuando guionizas demasiado la vida la atrapas y entonces la vida como que se revuelve, como que se encorseta, es como un gas retenido que no encuentra una ventana para escapar y al fin, y al cabo del tiempo lo que ocurre es que te explota en la cabeza produciendo ansiedades, insomnios, etcétera, ¿no?
La vida la tienes que ventilar, la vida la tienes que sacar afuera y entonces hacer comunicación con esa línea un poco estelar y hacer esa memoria asociativa. ¿A qué te asocia una cosa? No directamente cromo con cromo, ¿no? Y hablando de sacar afuera, ¿cuánto tiempo te lleva escribir aproximadamente un libro? ¿Cuántos meses le dedicas? El último, el que sale en abril, fue un mes.
Ostras, nada más. Sí, un mes porque tuve que estar, bueno, ya sabes, por acosas inmobiliarias y demás rollo, tuve que estar casi de vigía en un sitio. O sea, que Soportales y Corredoiras no es el último. No, el último ya es el Hombre Nube. Este llega con un poco de retraso en las presentaciones porque tuve un episodio de un triple fractura de tobillo que me impidió viajar durante varios meses. Ah, de acuerdo. No trabajar y escribir, pero sí viajar.
Pero sí que te lleva un tiempo, más o menos, no en exceso... No, lo que pasa es que, mira, yo esto recuerdo siempre la frase que me dijo Antonio Gala, que creo que es, no es el tiempo que tardas en escribir. En realidad, la escritura, si es una escritura sentida, vivida, es una escritura que es como un embarazo, ¿no?
Entonces viene la realidad o la inspiración o lo divino, lo que tú quieras, y de alguna forma germina en ti. No dejamos de ser un poco femeninos, un poco, digamos, vientres de nacimiento, los escritores o escritores, independientemente del sexo que tengamos, ¿no? Y entonces esa semilla que viene, que es exterior, evidentemente, llámale como quieras, eso a lo mejor ha venido hace 10 o 15 años.
Estás gestando, tienes un periodo de gestación. Y entonces, generalmente, cuando tienes una escritura así tan directa, emocional y que se ha alargado, ya luego sale como un chorro. Sale muy rápido. Sale como de improviso, ¿no? Es cuando tú, sobre todo, te pasas en la narrativa pie de página de un género, que si voy a hacer novela negra, si voy a hacer novela histórica, si sobre la guerra civil, entonces tienes que construir desdras, trama, subtrama, todo eso, eso es... te pasas la vida entera.
Porque en realidad no le has dado tiempo a la gestación. Es algo muy artificial. Entonces, como es algo natural, fluye y eso produce como el nacimiento. Es un nacimiento, ¿no? Algo natural y que te fluye muchísimo es que, además de todo lo que haces, guiones para películas, letras para música, para canciones, los libros, mantienes un diálogo constante con todos tus lectores en redes sociales. Sí, claro.
En Instagram compartes fragmentos, pensamientos, pequeñas cápsulas creativas que además amplían tu universo literario. Y tales, como por ejemplo, como ahora decías tú, que te ha salido así como de golpe, ¿no? Claro, yo voy siempre, entonces, por ejemplo, veo una escena determinada en la calle y enseguida inmediatamente algo que llamo el pensamiento espontáneo, pensamiento-ritmo.
No son más de cuatro o cinco líneas, pero que me comunica sobre todo, me conecta por lo que veo, por los seguidores, que no me importa los muchos que son, que son muchos para lo que es una cosa culta o élite, pero sobre todo para que les llegue al corazón, que les produce, que les introduce otra historia porque están exitos desde el punto de vista emocional. Uno de los más recientes que tienes es este que dice así...
Amigo viento, limpias toxinas del pensamiento fuerte y rumbero, como el latido de mi cantar.
Parte de las aldeas con la ternuda de mi saudade. Acoge y guía, pero no amarra a ningún guión. Exacto, sí, sí. Eso pensamiento espontáneo. Esto para que la gente se haga un poquito la idea de los textos que vas haciendo. Escrito al lado de la maquinita del café del hotel. Que me tienen completamente... Entonces sí, eso es espontáneo. Es capturar la vida, porque en realidad la vida te está diciendo, escríbeme, cuéntame. De alguna forma la vida no deja de ser como una novia,
a la que te está pidiendo que le hagas su vestido soñado de novia o de ceremonia o de algo muy especial. Y eso lo tienes que hacer con amor, con dedicación, y un amor que no invada, que no intente poseer la belleza, pues la belleza es salvaje. La belleza es libre, entonces tú no puedes poseer la belleza como no puedes poseer el amor, como no puedes poseer nada que sea los afectos, sino simplemente estimular en ellos la libertad y dar esas alas al viento, ¿no?
¿Y tú en las redes sociales cómo las sientes más? ¿Por qué hay gente que las siente como una esclavitud porque tiene que estar constantemente colgando cosas? ¿O simplemente como pequeñas cápsulas para ampliar tu universo literario? ¿Cómo lo vives? No voy a citar el nombre, pero hay una persona mayor que vive... El seguimiento de mis pasos en redes le sirve un poco como terapia.
No es de mi familia, pero es una persona conocida. Y fundamentalmente esto es... Yo lo hago como una apertura. Yo no lo vivo como una esclavitud. No creo que el crear tenga que ser un sacrificio. Yo cuando algo me cuesta, lo dejo. Sé que me avisa la naturaleza que no debo ir. Tiene que ser fluido. Te guías más por el instinto, ¿no? Claro, porque en realidad escribo para...
Aquello que puede necesitar la gente. Yo vivo para la gente que hay alrededor, ¿no? Digamos que la naturaleza me ha dado, no me ha dado otras cosas, pero me ha dado la capacidad de tener mucho amor en lo que es mi caudal, en mi presa interior, ¿no? Y en muchos sentidos la propia compañía, por eso puedo estar mucho tiempo solo.
Y por eso puedo proporcionar mucha compañía. Yo solo puedo regalar, ¿no? No le pongo precio porque le pongo regalar. Y luego, de hecho, con el tiempo recibes una reciprocidad espectacular que ahora con la edad vas acumulando. O sea, no hay día que no haya una vocación de un sitio, de un otro, de un medio, del otro, de una invitación a poder hacer algo.
Pues, Carlos, se nos está acabando ya el tiempo aquí en Carrera Artistas. Como siempre, un placer tenerte con nosotros. Muchísimas gracias, Ana. ¿Y qué te parece si para punto final ponemos una de las canciones que tienes en esa playlist de este último libro de Soportales y Corredoiras? ¿Cuál, cuál, cuál? Mil calles llevan hacia ti, de la guardia. Hombre, de mis amigos de la guardia. Claro que sí. Oye, pues mil calles llevan hacia ti y espero que vuelvas aquí con nosotras, con Silvia y conmigo. Bueno, una canción reina de los karaokes, ¿eh? También. Esa me la canto yo, los karaokes también.
Pues oye, que la escuchamos con ella, nos vamos, y cómo no, que vuelvas aquí muy prontito para seguir compartiendo. Muchísimas gracias a todos, a Tarragona Radio, a Silvia García, te te que te que. Sí que la tenemos al otro lado y se ha quedado hoy un poco más callada, ¿eh? Silvia, no puede ser. No, no, no, ha sido una maravilla entrevista. O sea, cuando todo sale bien y sale redondo, yo, ¿verdad? Y a la gavia. No, hombre, pero que también, también tienes que estar aquí, también. Bueno, pues nada, gracias, Carlos, y hasta una próxima vez, que vaya muy bien.
Hasta prontito. Hasta luego.
Si quieres hoy puedes venir Hay una fiesta para ti
Si no la cierras esta vez Ese perfume de mujer Me llevará hasta donde estés En una oscura habitación
Fins demà!
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
El programa Revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodrilo.
No pasaste de callar, hasta me lo cocodrilo.
Al Centre Esportiu Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
209 a control. Preparados para despegar. Todos a bordo. Aquí el vuelo 209. Tenemos problemas. Deja exportar a Miguel González. Bueno, ella era hora, ¿no?
Hola, nit i bona hora, companys. Hola. Us veig molt plens avui. Molt plens? Això no sé si és dolent, eh? No, però abans has dit que estem forts. Ara has dit que estem plens. Què passa? No, però que me'n refereixo que esteu molt sencers. Que ahir ho vam passar jo crec que molt bé. En grande. No, que sí? Jo no ho sé.
Com que tu no ho saps? No ho sé, no. Encara estic una mica obnubilat. Jo aplaudia, jo, tot el rato. Ole, ole! Guapos, guapos. Vas sentir allà cantar. Intel·ligent, bona persona. Això ho va dir, Claudi. Això t'ho va dir quan va sortir. Sí? Ah, no ho vaig sentir. Guapo, que bé que ho fas. Però avui no és tot dir guapo i guapa i coses aquestes. S'han de dir... Bona persona, intel·ligent. I toca la flauta.
I t'ho agafes? No, que això ho fa. Ai, sí, sí. Què li ho has fet? Ja ens has gestionat. Volia fer si t'han dit que no ho has fet. Eres tu? Sí, amb la boca. Ja ens has gestionat el nostre pas, però no som ningú o no? Sí. Sí, però pel que sigui ells no... Però no m'han dit res. Li vaig comentar a l'Adrià només entrar per la porta. I clar, jo crec que el vaig anar a fora una mica despistat. I indirectament va fer...
No, va deixar, perquè porta el barret, el va deixar al barret, vas treure l'abric... Com? I es va anar cap a l'habitació aquesta d'aquí darrere que tenim. I no va dir res. I no va dir res. Però si dia prova-ho amb Maria Clavero... Bloca, et truquem. En Pau Jurado... Et truco? No, no. Adriacs! Adriacs! Adriacs!
Diguéssim que és una secció de cinema diferent la que fem nosaltres, però bueno. Que és diferent? Diferent, que és diferent. És diferent. Deixem-nos portar, va, deixem-nos portar. Vinga, va. Quines pel·lícules ens recomaneu avui? Sí? Anem a les pel·lícules directes. Avui cap a casa i acabada. Avui, més que cinema, el que hem de fer és... Descansar. Sofà i manta, eh? Una tileta i una camamilla i... I anar fent, eh? I anar fent.
Mira, d'aquesta ja n'ha parlat el nostre company Josep Sunyer, aquesta setmana, el Fernando Turullols, que dirigeix Balandrau, vent salvatge. Això ahir, quin vent. Bon dia. Això vol dir... Si et vols casar amb mi... La parareu? Pugem al Balandrau. Potser després també ens veiem. Es menja les nits quan els explorin durant un mes. Corre, corre, corre, corre, corre!
Algú sap que som aquí? Heu dit que aneu al Val Andreu? Sisko, aquí Artur. Hem trobat els cotxes d'uns esquiadors a la zona del Val Andreu. On se'ls ha vist per últim cop?
Va, que aquesta és sèrie, eh? Aquesta és seriosa, és Dramón, això. Jo no he dit res, eh? No, no. A més a més, estava preguntant-vos si era així una mica estil a l'avió, quan va caure, que hi ha gent... No, ja m'han fet un Sense ficció, un 30 minuts, un documental. No me'n recordava. És que jo anava a fer la broma del Balandrau, però no...
Un altre dia. És una pel·lícula basada en el llibre Tres nits de torp i un cap d'any de Jordi Cruz i que parla d'aquesta història de supervivència que s'inspira en allò que va passar fa 25 anys, el Pirineu català amb la pitjor tempesta de neu. Era un 30 de desembre del 2000 quan un grup d'amics es disposava a ascendir el balandrau d'aquí la pel·lícula. Feia sol, eh? I en qüestió de minuts tot canvia.
El que era una finestra es va convertir en un balcó. Bé, el vent salvatge, que és el torb, desencadena una de les pitjors tempestes de la història dels Pirineus, i a banda de la història del grup de muntanyencs, també es repassa la gesta dels bombers per rescatar-los. Clar, és que el complicat... Ells estaven allà, però la gent que havia d'arribar per salvar-los encara és pitjor. Perquè imagino que el mal temps encara continuava... Bona cara.
Has de salvar-los però sense arriscar-te la teva vida. És el que passa amb la gent que es llença des de les roques a les platges. Per exemple. Amor de Déu. Qui no cau, Abril, Álvaro Cervantes, Bruno Cusí o Marc Martínez? No, els actors em couen tots bé. Aquí interpreten, no ho sé. Aquí no ho saps tant.
Interpreten a tota aquesta gent que van protagonitzar això. La pel·lícula s'ha rodat en espais naturals de la Vall de Boí, de Caprodon i a les estacions d'esquí de Boitaull, Bouter 2000 i Port Aïnè. Ah, que bonic, eh? Molt bé, molt bé.
I així Ferrocarrils de la Generalitat ja posa el logo, i clink, clink, clink, i trinco, trinco. Doncs a veure si ho arreglen tot, amb aquest trinco, trinco. A veure si arreglen rodalies i acabem de... Sí, rodaries. Aquestes d'aquestes que has d'anar preparat de saber el que aniràs a veure... Sí, és d'aquestes xules, però dures. Sí, no sé què em passa avui a l'Alts Vidador, que m'està fent moltes coses estranyes. Perquè està trist, també, l'unitat de pobres. No ho sé. Anem a una altra proposta que es diu El Agente Secreto. I també.
Es esta persona. Quiero un agujero en la boca. Tu caso es el primero que quiero resolver.
Un thriller que gira al voltant de la dictadura militar al Brasil dels anys 70. Resulta que el 77, durant la dictadura, Marcelo és un professor que fuig d'un passat complicat i torna a la ciutat de Recife, on espera construir una nova vida i retrobar-se amb el seu fill. Però allà s'adonarà que la ciutat és lluny del refugi que busca, que les forces governamentals el persegueixen i que les amenaces de mort també el pressionen.
Bueno, sí, si també nacen de mort... Un poco de pressión hay, ¿no? Oye, que a lo mejor te vas a demorir. Que te estoy de dematar. No corras, que te estoy de dematar. No sé si usas la película Greenland, el último refugio... Espera, abans de que pasis de la gente secreta. Que es una película que es veu que es un boom a la mateixa a tot arreu. El que passa és que com està a mano a mano, com la de Cicard als Oscars, que no m'agrada.
A tu no t'agrada perquè vols que guanyi l'altra. Molt bé. És una bona manera de decidir. Aneu a veure-la, però no digueu que és boníssima. No digueu que és bona fins que no passin els Òscars. Fem els Òscars en directe, saps d'alguna? No, no, que si els fan... No m'han dit res.
M'imagino que deuen estar esperant que arribi el dia. Ha de ser aquella nit. La nit aquella ha de ser la que hem d'anar al 3 d'abril. És que jo, no és broma, eh? No és broma. 15 de març. Diumenge. Diumenge, 15 de març. A més, a més, comencem a quarts de 12, les 12. I portem cruzants. I estem fins a les 6 del matí. Jo no puc menjar xocolata, eh?
Portem croissant sense xocolata. Me'l desfas, el croissant del xocolat. Sense lactosa, sense lactosa. Sense sorbitol. Quina pel·lícula havies dit? Greenland, l'último refugio. Doncs ara s'ha fet una seqüela, que és Greenland 2. No, però digue-ho en anglès. Greenland 2. Green. La de fi també diu que no es diu green, sinó que es diu green. Green. Amb 4 anys, eh? Cuidao. Home, perquè és international, la teva filla. És boníssima. Sí.
I de capaixa de Greenland, de què és? Et toca, eh? Després de sobreviure a la fi del món per la caiguda d'un estel... Que ja és important, ja és important. El Jeff Garrity i la seva dona Alison, la dona sempre es diu Alison, i el seu fill Nathan decideixen abandonar el búnquer que els ha mantingut en vida els darrers 5 anys. Ja anem malament. Rucs, no sortiu. Ja anem malament. És com a...
És com a les pel·lis de por. Abril, tu vete por allí, que jo me voy por allí. I tu ara fa el camí més fosc. El ciego és el primero que van a matar, això ho tinc clar. I la rúbia, la segona. La rosa. La rosa sempre és la primera. La rosa és la primera. I després, no vull ser racista, però no vam ja saber què passa.
Sí, sí. I el gos. I el gos, exacte. Oh, pobre. Tots els col·lectius vulnerables. Les roses, les primeres. Les roses com a col·lectiu vulnerable. Aquesta gent que surt del búnquer hauran de buscar una zona d'Europa que podria ser evitable. Veus?
Imagina't. I que anava a veure el cine. I començava un viatge amb més desastres naturals i amb els humans que van sobreviure. Deu ser com una mena de mecanoscit del segon origen, però portat a l'actualitat, no? El que passa és que jo no sé si acabo de veure-ho, eh?
Jo no sortiria. Jo que aquestes pel·lícules... Te quedes allí i t'estàs a morir. Sabeu que han cancel·lat El refugio atòmico? La segona temporada. Per no donar idees. No, perquè quan sortien del búnker ara m'ha vingut al cap. Vinga, canviem d'àmbit, va. Comèdia. El fantasma de mi mujer. M'ha agradat molt aquesta. Sí, t'agrada. M'agrada aquesta aparició. És gilipolles.
Hostia puta. ¿Tu mujer? Siempre le podemos hacer ver que fue un accidente. Nadie creerá en un homicidio culposo. Soy tu amante. Si vas a denunciar su desaparición, tenemos que dejar pruebas de que has estado buscándola. O sea, que me llevan 24 horas de desaparición. Sí, pero es que no es muy normal. Y me han visto amenazarla en público.
Maria Ripoll, que signa la comèdia El fantasma de mi mujer. A veure, comencem. En Fernando, que viu un matrimoni tranquil amb la Maria. Bueno, tranquil. Mente té una relació amb la Júlia. A veure, ella no serà tan tranquil, no?
Una nit rep una trucada de l'amant que li indica que per accident ha atropellat la Maria i que necessita desfer-se del cadàver. De la seva pròpia dona? Sí, senyora. El Fernando fa veure davant la policia que la seva dona l'ha abandonat. Sí, sí que l'ha abandonat, clar. L'ha abandonat d'este mundo. Cap al cel. Exacte.
Fins que rep la trucada de la Maria. D'ell, la que estava morta. De la seva dona. Que resulta que està en fantasmagòrica. I a partir d'aquí el protagonista veu la seva dona a tot arreu. Que la seva dona l'està perseguint, de quina manera, eh? Sí. Aquesta és aquella comèdia d'enredos, que es diu. Jo crec que potser l'han arribat a matar. O que tinc una germana bessona i que no ho sàpiguen.
O li ha anat un copet que semblava que sí, però no. Hi ha un moment que està dintre d'una estora. Hi ha un cadàver, hi ha un cadàver. Està dintre d'una estora. Bueno, dintre d'una estora. A mi el calor de l'estora la fa reviscular. Tu que has vist Stargate igual que jo, Sílvia, igual és un sarcòfago d'aquells que et feien sobreviure, eh? De los guául que le brillaban los ojos, eh? Es veritat. Y no de contentos. Bueno...
Reportació. Si ara l'Abrí dius, ¿como? No, s'explica res, perquè he dit això i s'ha aixecat l'Elga. Bueno, anem amb una altra proposta. Va, fil d'animació, Little Amelie. Al començament no hi havia res a part d'un top.
Van passar dies, setmanes, segles... Això què? Un tub. Clar, ha dit un tub. Si veig un tubo... Sí, sí, és que és un tub. Un tub. Un tub. Un palo. Un tub.
Fins als dos anys i mig, la Melí es percebia a si mateixa com un simple tub digestiu. Ah! No, no, perquè... Veus, no? Jo quedo en un tub d'assajament d'aquells... Però un esdeveniment clau la fa entrar a l'univers de la infància. No estic entendent res, eh? En només sis mesos descobreix el llenguatge, la companyia dels seus pares i germans, el plaer del jardí, les primeres passions, el Japó i l'aigua. Ha de ser més rara aquesta pel·lícula...
Però està en Canadà. És bonic. Però és japonesa. I també les primeres aversions com la Carpa de l'Estany. No estic entenent res. La Carpa de l'Estany normalment... Això vol dir que és una pel·lícula japonesa. Segur. La Carpa de l'Estany podria ser una novel·la d'aquestes...
Romàntiques. Romàntiques. Al costat de l'estany. O un restaurant de la part alta. On has anat a dinar? A la carpa de l'estany. Ei, doncs bona idea. Molt maca. A la Banyoles. A la Banyoles, la carpa. Molt bé. Allà al costat. Jo els diré la nostra superidea. Vinga, va. Vinga, el copyright per nosaltres. Seríem tan bons fer una empresa de naming i branding... Eh, doncs fem-ho. Sí, sí. Quan farem la productora. Jo no, eh, però jo me quedo els quartos igual.
Però tu estàs amb nosaltres perquè ens inspires, en certa manera. Tu has de quedar-te. És com les musses, no? Vinga, va. L'escaramussa. Anem amb la... amb la maldició de Shelby O. Hoy haremos nuestra incursión en el pueblo abandonado de Shelby O. Llevo 12 años buscando a Rayleigh.
que mi hermana no ha muerto.
Calen tants cops amb aquest tràiler? I torna una altra vegada que ja em veu. Sí, sí. Una mica de por. Abril, una valoració... Jo quan he vist el tràiler no m'ha agradat, però perquè ja sabeu que a mi l'esperis de por no és una cosa que m'entocides a mi. Això no ho havia sentit. No, no. Diria que... Llegeixo entre línies una altra cosa amb aquest comentari, Abril. Una pel·lícula en què s'endinsa en el moment que un documentalista troba una pista inquietant. La recerca desesperada d'una dona
per la seva germana desapareguda, es transforma en una obsessió aterradora. Fins al punt que comença a qüestionar si aquells relats demoníacs de la seva infantesa podrien haver estat reals. Però això ja ho hem vist a Expediente Warren. Ho hem vist a tot arreu. Això ja ho hem vist a... A tot arreu. A tot arreu. No, a Expediente Warren.
que normalment la nena, pobreta meva, ho ha passat fatal, i quan és més gran, la germana reconeix tot el que li ha passat a la pobra xica. I se'n posen com mirant allà, amb cara de suïcida, que li van a saltar los ojos, no, les cries aquestes? A més a més, normalment les nenes, depèn de... Fan molta por, eh? No, no. Torni a parlar de la meva filla, però quan se desperta a les 5 del matí i se't planta al costat del llit i et fa així... I et fa així a l'ombro, saps? Com, papà. I tu...
Sí, sí, sí. Papa, apurar al lavabo. Papa, exacte, papa. Papa, papa. Això passa després, eh? Al cap d'uns anys és papa. Bueno, anem amb una comèdia dramàtica que es diu Sin Conexion. Ah, aquesta no la tinc, eh? No la tens? Doncs mira, aquesta me la devia deixar jo. Aborda una crisi de parella i la... Digues, digues, perquè està protagonitzada. I la recerca de sentit de la vida quotidiana. La producció presenta on està una història centrada en l'Àlex, un home atrapat en el declivi del seu matrimoni. Sense fer passar!
que a mesura que s'enfronta a un divorci imminent busca trobar-se a si mateix a través de la comunitat de la comèdia de Nova York. I què he de dir? M'has dit? Res, perquè... No, m'he equivocat. No, no, no. Protagonitzada, m'és igual, la direcció. Està dirigida per Bradley Cooper. Bradley Cooper. Molt bé, molt bé, molt bé. Com ser mulla aquest home, no? Ho havia saltat. Ho havia saltat. Vinga, doncs anem a la boda.
De Pedro... Tampoc. La sonrisa del mal. Què ha passat aquí? Tengo la sonrisa del mal. Tres peis per baix. Mira, també s'estrena, espera, també s'estrena la boda, també s'estrena les línies discontinues, que deu tenir alguna cosa a veure amb la DGT, d'això de les balizas i tal, i també la sonrisa del mal.
Bienvenido, profesor. Veus? Ja tinc un somriure del mal. Aquesta sí que és de terror, eh? Del mal, de panxa. De terror i sobre exorcismes. Que sobre exorcismes no s'ha fet una pel·li bona des de l'exorcista del 1973. Home, la de l'exorcista del papa està bé, eh? El papa. Sí, el crema. El papa. Tot té relació. Tot està lligat. A veure com sona això. És de pueblo. És de pueblo. Hi ha un tíquido amunt que m'ha estat... Ah, era de la pel·lícula. Sí, era de la pel·lícula.
Solo estamos felices. Y contentos. Es algo fantástico, ¿no? Has de morir. Mira, la llum que comença a fallar. Ya fan que tú lo lleves.
Anem cap a un petit poble aïllat d'una vall muntanyosa on tots els habitants semblen extraordinàriament feliços. La pel·lícula d'Esmai, d'aquell somriure. Fiem el rotllo. Vostres penseu que és un entorn idíl·lic? Idíl·lic. Això atreurà un professor d'educació física que arriba amb un passat que el persegueix. Diu ja que em persegueix el passat, doncs me'n vaig cap allà.
¿Cómo te encuentras? ¿Cómo te encuentras? El Sergio acabará descobrint que aquesta finalitat té un costat inquietant. Cada setmana els veïns practiquen un ritual estrany. Jansar els nous vinguts. No, no, no. Es reuneixen per abraçar a Mateo Chorbin. Qui és Mateo Chorbin?
un adolescent capaç d'absorbir el dolor dels altres. Ostres! Llavors, clar, per això són tan feliços, no? Per això tants tan feliços. Però el professor diu, jo no l'abraçaré, jo intentaré salvar-lo d'aquesta pràctica. Com el de la milla verde. Però la seva intervenció desencadenarà el costat més fosc d'aquella societat aparentment tan feliç i tan perfecta. Clar, si aquest tio aquest que acaba d'arribar... Has de gestionar els teus sentiments. Correcte. Però els teus, no, els dels altres, deixa'ls córrer. No som psicòlegs. No, no, no, no. Que...
Bueno, anem a plataformes. Vinga, va, anem a Cortafuego. Ho has dit amb una cansament? Sí, és veritat, és que... Esteu esgotats, no sé com aguanteu. No sé què va passar ahí, però estem fatal. Netflix ha estrenat la sèrie Cortafuego. Una flor de fuego crece solo después de un incendio dentro de la serie.
Ara ja m'ha deixat mitjorda. Després de la mort del seu marit, la mare, que és la Belén Cuesta. És la mare. Jo la Belén Cuesta no me la puc prendre en sèrio. Per què? Ha de ser sempre de broma. Pel somni de lo serrano? No, i per... per... per... per quitar sales.
Ah, bueno, Belén Cuesta, sí, bueno, no ho sé. Jo crec que no és la Belén. Jo crec que no, eh? Crec que no, crec que t'ha anat a la Belén. Té que ha anat a un altre Belén, eh? Bé, és igual. Belén Cuesta, que viatja amb la seva... Sí, sí, de Paquita Salas. Doncs devia ser una temporada que jo no vaig veure, eh? Però sí, sí, que pot ser, pot ser, no, no, que sí. Vinga, va. Amb aquesta secció tot és possible. I tal.
Clar, no, té raó l'Abril, Sílvia, perquè nato estem dient Belén Cuesta pensant en Belén Rueda. I té completament raó l'Abril. Oh, molt bé. Belén Cuesta, que viatge amb la seva filla Candela, Martínez, i amb el seu cunyat, que és el Joaquim Furriel. La dona, que és la Diana Gómez, i el seu fill, que és la Mica Àries.
i arriba a la casa d'estiu de la família amb la intenció de tancar totes aquestes antigues ferides. Però el que hauria de ser una estada tranquil·la, ràpidament s'acabarà convertint en un malson quan la filla desapareix al bosc sense deixar rastre. És que... Què te parece? Les filles que se'n van als boscos del món, que es queden a casa, home, que es pensen que són Indiana Jones, i estar allà a lo loco... Ma germana. Belenrueda, de la encuesta.
Belén. Campanes de Belén. No, no, no, hem d'entonar la meva culpa, Sílvia, aquesta és una pifia nostra, intentant desacreditar la pobra Abril i tenia raó a ell. No, jo m'he confós, tant de Belén, tant de Belén. Per això he dit lo Serrano, perquè era Belén Rueda, però no, Belén Cuesta. Doncs ja està. Movistar Plus estrena demà mateix una sèrie original que es diu Marbella Expediente Judicial.
La línia entre el bien y el mal está clara. Siempre lo está. Quien diga lo contrario es porque lo ha cruzado y no quiere admitirlo. Natàlia de Molina, Hugo Silva. Hugo Silva estava com a desaparegut, no? Sí. César Beltrán haurà d'enfrontar-se a un nou enemic més implacable que qualsevol altre que s'hagi creuat abans. La fiscal antidroga de Marbella. Imagina. Què et sembla? Uaah!
Torrente, presidente. No, Torrente, presidente. Nos quedan dos semanas. Sí, els temes paran. Sí, sí, això va guanyar el premio a la millor serie internacional i del públic dels serializados Fest. Ah, mira. Sí, sí.
No aquesta. No aquesta, eh? No, no. Una altra que també arriba a Movistar Plus, es diu A Better Man. Que no tenim tràiler. Que no tenim tràiler i que arriba a Filmin, no a Movistar Plus. És Noruega, pot ser? És Noruega, pot ser. Sí, correcte. HBO Max estrena una sèrie original que es diu Porto Velo. Que tampoc, perquè està en italiano. Perquè està en italiano. I Prime Video aposta per 56 dies. Perdona. Jo sí, ara.
Dato curioso, endavant, abrir-lo. Està protagonitzada per la Dove Cameron, que s'acaba de comprometre, ole! Amb el Damiano David, atentant de Maneskin. Oh, el de l'Eurovision, que van sortir a cotxe del cap. Doncs ara és un thriller eròtic de suspens, basat en la novel·la homònima. Odio els thrillers eròtics, em fan molta por, també. Sí, tens raó, a mi també em fan... Fan molt mal rotllo. Des d'anatomia... No, 50 sombres de greix. No, 50 sombres de greix.
combina una relació apassionada dels seus protagonistes, l'Oliver i la Chiara, amb els crims i els misteris. Chiara? Sí, avui estem de pollastres, però bueno. Una altra cosa, vinga, anem a la poma mossegada. Lo último que me dijo arriba a Apple TV+.
que una famosa familia de criminales quiera matarte. Te habría puesto en peligro. Te habría puesto en peligro. Quiero arreglarlo. No ho sé. Això arriba a Apple TV+, mentre que Disney+, incorpora la segona temporada de Paradise. Hace seis meses, nuestras vidas cambiaron para siempre.
Aquesta última, l'última que me dijo no le dijo nada. No me dijo. Pues igual que aquesta. Si voleu saber què passa, mireu, perquè també arriben nous capítols de One Piece en català a 3CAT.
Sabeu que no he vist mai en la vida un capítol de One Piece? Mai. Ni en català, ni en anglès, ni en gallego. 35 anys després del naixement del Super 3 i al cap de 20 anys de la primera emissió de One Piece en català,
ha arribat una nova temporada de la popular sèrie d'animo, amb l'estrena de més d'una cinquantena de capítols, fins ara mai doblats en llengua catalana. Ja ho tenim, el 3CAT i el Super3. Molt bé, molt bé, molt bé. I també tenim la plataforma 3CAT...
Risto, l'indomable. No, jo també ho vaig pensar quan vaig veure això, però no. És una docu-sèrie de 3 capítols amb més de 30 entrevistes que fa un recorregut per les 3 vides de l'exfutbolista i empresari Risto Stoico.
Una tradició que es fa últimament quan fas anys. Si en fas més de 25, ara és tradició regalar un pastís que posa, ja no ets la víctima de Leonardo DiCaprio, o ja no pots ser la nòvia d'aquestes persones que es fan nòvies. A la Juliana Carell li van regalar, ara va fer 27 anys, tu, tu, all for...
La podríem entrevistar un dia. Saps una altra d'aquestes històries que també estan arribant, que espero que no s'ancli aquí, és que, si pot ser, posar-li la cara del cumpleañero al pastís. La cara impresa, voleu dir?
que li estampen als pastís. Això no m'agrada gens perquè no s'ha de jugar amb el menjar. Hi ha imatges que fins i tot... I si ets elèrgic a la nana? Si ets ple de lactosa. No, en un principi te l'han dret, perquè si és per tu especialment... I com se fa un pastís sense lactosa? Què ha de portar? Soja? Per exemple? Sí, sí, no, alternatives. Superavorrit. Era tan fàcil com això, eh? Molt bé.
Molt bé, doncs me'n vaig al racó de pensar. Fins la setmana vinent i a recuperar les veus. Adéu!
No deixa't portar a Miguel Contález. Que raro sona el teu nom repetit tantes vegades, tio.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Al Centre Esportiu Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarraco.es. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
La terra es plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, curinetes i turons. Potser tinc ànima, no ho sé, però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Fins demà!
Que no, que no perdem cap fil, que estem aquí amb el Beta, que acollirem endavant amb el Ja Tardes Cap de Setmana, i saludem-lo, Beta. Bona tarda i benvingut. Hola, bona tarda. Què va passar, dimarts? Què va passar, dimarts? Crec que vaig sentir la teva veu en algun moment. Però no em facis gaire cas, eh? Perquè estic molt despistada últimament. Dimarts, dimarts. Què va passar? Què va passar? Bé, vam fer una petita celebració dels 40 anys d'aquesta casa. Sí. Però divendres ho hem acabat a petar. Home.
Vaig passar molta vergonya, eh, tot el dia. Ahir vam llançar... Que m'estimeu molt, eh, que si no... Però ahir vam llançar la casa per la final. És veritat. O sigui, dimarts va ser en petit comitè i la festa grossa, doncs... Per això estem una miqueta tocats tots dos a la gola, eh, però no més és momentàniament, eh.
Sí, momentàriament, però pensa que totes aquestes celebracions, aquests 40 anys de treure una ràdio, m'han donat una energia supletòria. Allò que dius, va, 40 anys de ràdio, ja... I saps el que més m'agrada? Ja seria qüestió de deixar-ho, no allò que penses, bé, 40 anys ja n'hi ha prou. M'han vingut unes energies renovades que avui farà amb una especial terrasplana que anirà com un cuet.
Per que vegis, eh? Compte amb els coets, eh? Que siguin bons, eh? Aquests coets... És que parlarem de coets. Ja ho sé, però... I penso una cosa, per acabar d'allò... Reblar el clau que es diu, la música final també anirà com un coet. Vinga, va.
I, a més a més, no he mirat encara la música, eh? T'he de dir que estic marallant aquí amb l'ordinador i està guanyant l'ordinador. Si veieu que d'aquesta volta surten sorollets i coses rares, és per culpa de l'ordinador, que m'has fet avui l'equip, eh? Jo et puc dir una cosa, Sírvia, que... A veure, he estat jo qui ha preparat la música... Que és estrany, no? En primera causa sé que sí, que serà com un coet.
Però bé, tornant-nos als 40 anys, doncs sí, Déu-n'hi-do, eh? Quina alegria poder celebrar. Que bonic, eh? I que, a més a més, allò que dius, i que estiguis aquí al Péu del Canó amb nosaltres, i ja saps que jo estic molt orgullosa que estiguis aquí amb mi, i tenir l'oportunitat de gaudir-ne durant tants anys, eh? En la construcció d'aquesta ràdio, doncs, dia a dia, i així, doncs, 40 anys, no?
I bé, com deia, amb energies renovades perquè, no sé, és allò que dius, ostres, ja... És que ja no són els 40 anys de ràdio, sinó també del mateix espai que portem més de 15 temporades. És veritat, eh? També dius, bé, també serà qüestió d'anar deixant, però no, no... No, et correixi, eh?
És d'aquelles coses que cada setmana es va renovant l'energia, com deia, que avui parlarem de coets, per això aniré com un coet, però és que són d'aquelles notícies que ens vénen ganes d'explicar-les cada setmana. Hàgim passat 40 anys, 15 temporades, o el que convingui.
Les energies es renoven cada setmana perquè creiem que és important donar a conèixer la ciència a la gent, de manera explicada, de manera plenera. I, a més a més, aquesta part final, que és curiós, perquè un espai de ciència i tecnologia que tingui una part final musical que ve lligada una mica amb la música de caire tecnològic. És clar, tot lliga, no? És clar, jo quan me pregunten... I tu què fas en el temps lliure? Doncs faig un programa de ràdio. Ah, molt bé, molt bé que parles.
Explica, explica. Sí, sí, doncs parlo de ciència i tecnologia. I al final, doncs, mira, poso alguna cosa de música, no? Ah, molt bé, però lliga la música. Sí, home, sí, perquè és música tecnològica. A veure, si acabéssim amb un polero... Ja seria més complicat. Més com un pas d'op.
seria més complicat, no? Eh, que no t'ha dit que no hi hagi, que no hi hagi. A veure, que tinguem l'oportunitat alguna vegada de poder fer-ho. Però quan us explico que és aquella música electrònica de finals dels 70, començaments dels 80, sigui instrumental, sigui cantada, o sigui, música feta no per màquines, però gairebé, perquè fiam anar nosaltres les màquines, estaclats, electrònics, sintetitzadors, totes les bases rítmiques, doncs, esclar, la gent n'hi entén. Ah, sí, sí, hi ha un lligam, no? Lligam... Sí. Lliga, lliga.
Home, i a més a més ja ho has fet perquè et lligui molt. Sí. Que no sigui una cosa lligada a mitges, no? Sí, intentem, intentem que sigui així. Doncs bé, comencem a parlar de coets i ens vam quedar que...
S'havia de llançar l'Artemis 2. Ah, és veritat. I s'havia de fer el 8 d'aquest mes de febrer. Condicions meteorològiques... No va poder ser. Va ser també una altra de les notícies que vam seguir.
no va poder ser, i aleshores van dir, doncs, hem de buscar una nova finestra de temps, no?, allò que, esclar, per llançar els coets a l'espai, doncs, no és com agafar el cotxe i anar, doncs, aquí a Barcelona, bé, no és el mateix, no?, un coet, doncs, necessita que les condicions de la Terra estiguin ben alineades amb el satèl·lit, perquè, esclar, es tractava d'anar a fer una volta per la Lluna, Artemis 2, és aquesta la funció, no?,
Després t'he de parlar d'una cosa que he vist que no m'ha agradat. Bé, doncs la qüestió és que tot estigui alineat, i això es diu finestra temporal de poder llançar els coets, no? Doncs bé, no va ser possible el mes de febrer i s'ha donat una nova data, ara la direm, aquesta nova data de finestra d'oportunitat per llançar el coet, no?
Però és clar, abans que es torni a llançar s'han de donar a fer proves, tot es revisa perquè és complicat, la logística és complicada.
I a més a més, no és un vol fàcil, encara que estigui aquí al costat, que sigui la Lluna, etcètera, continua sent tota la pressió que hi ha a l'espai, etcètera, que aquí ja ho sabeu vosaltres, no estic inventant res. No, no, no, i a més a més, Sílvia, en aquest cas, porta tripulació.
Estan parlant d'Artemis 2, ja ho vam explicar l'altra vegada, quan dèiem que s'havia de llançar aquest coet, vam explicar en què consistia la cosa, que de moment encara la humanitat no tornarà a posar el peu a la Lluna de 60 i 70, sinó que faran una volta i Artemis 3 serà la missió en la qual sí que els astronautes aterraran a la Lluna. Es pot dir aterrar, eh? Vol dir, no cal dir aterrar. Sí, sí, sí. Aterrar, aterrar.
Es pot dir aterrar perquè encara que sigui... Té terra, això mateix. Encara que sigui la Lluna, doncs té terra i aterrem damunt de la Terra. En aquest cas, la Terra de la Lluna. Està clar, no? Home, o la pols llunar. O la pols llunar, però... Llavors, com seria?
No, no ens compliquem. Aterrarà la Lluna, però això serà l'Artemis 3, que ja és la següent fase. De moment encara està en l'Artemis 2 i que, per problemes de temps, no meteorològiques en aquest cas, no es va poder llançar quan tocava, però hi ha novetat. Ara la tiren, la nova data. Bé, la qüestió és que l'Artemis 2...
És la missió del programa de la NASA que busca establir una presència en el satèl·lit de la Terra. Una presència estable, com una base lunar, com tenim l'Estació Espacial Internacional. Això seria el programa Artemis, no tots. El programa Artemis, la finalitat és poder tornar la humanitat a la Lluna.
Però va per fases, com dèiem abans. Es van fer proves amb dummies, amb ninots aquells que fins i tot els van posar noms. Per si de cas, es van fer proves així sense humans, sinó humans de plàstic, no?
Sí, d'aquells que tenien el caperronet, d'aquells que s'estimen contra les... Sí, això va ser artemis 1. Una vegada passada aquesta fase, artemis 2, ja porta tripulants. I aquí ja són... Per això no se poden jugar. Però ja són certs, humans. M'has vist l'idea, Sílvia, molt bé. M'has vist l'idea que aquí, doncs, adjornaran el llançament les vegades que calgui perquè la cosa sigui segura al 100%.
Doncs bé, com dèiem, Artemis 2 és aquesta missió del programa de la NASA, que serà, en aquest cas, la 2, encarregada de portar 4 astronautes al voltant de la Lluna, faran una volta per la Lluna, bueno, unes quantes voltes, baixa, en un viatge de 10 dies per comprovar que tots els sistemes necessaris funcionen de manera correcta. Sí, serà una altra prova, no?
Sí? Si bé... Estàs donant així com el misteri, eh? No, no, no. M'està agradant, eh? Si bé que és cert que la primera finestra de llançament s'obria el passat 6 de febrer, en dit 8, doncs no era el 6 de febrer, la memòria a vegades se'ns falla, doncs la NASA va haver de retardar
aquesta primera data fins al 8 del mateix mes. O sigui, en aquest cas sí que està del cert, no? O sigui, primer hi havia una data, que era el 6, el 6 no va ser possible per aquests efectes del temps meteorològics, i el 8, doncs, la vam trobar amb problemes tècnics. O sigui, que entre el temps i els problemes tècnics, ni el 6... No acaben d'arrencar. Ni el 8...
del mes passat de febrer... Bé, d'aquest mes de febrer, sí, encara som al febrer, no? És que com estem amb gairebé al final, ja no sé... Ja no sé quin... Avui és 21, o sigui, encara queda... Bé, encara queda, però... Però bé, és que quan parles del 6 de febrer, sembla com si hagués el mes passat, no? Sí, com si hagués passat ja 3 anys. 3 anys, sí.
Per això el dia em va estar confonant. Encara som el mateix. A mi m'ha passat algunes vegades de dir l'any passat i que dius, ui, però si estem a 21 de febrer, si l'any passat fa un mes i 20 i 21 dies. O sigui que no és allò que hagin passat dos segles. Això mateix. Però, clar, queda tan llunyà de tantes coses que ens passen a la vida i el dia a dia que ens van menjant. Berta, imagina't, eh?
Doncs mira, és allò que el temps passa volant, volant com un coet. Veus que ho fem venir bé, no? Doncs bé, es van trobar amb aquests problemes tànics perquè s'havia de completar unes verificacions del sistema que, desafortunadament, no van sortir segons l'esperat en aquest assaig general. Els equips de la NASA es van trobar amb una fuita d'hidrogen líquid
en la interfàs de l'etapa central del Cuet i davant d'aquest contratemps els equips es van haver obligats a retardar el llançament d'aquest Eltremis 2 per aquesta propera data. Ho diem? Vinga, va. Anem a fer un espòiler. Que m'agrada això dels espòilers. Vinga, va. Espoylea-me.
ha determinat que el proper 6 de març és la data més propera per a llançament d'Artemis 2, aquesta finestra de llançament, dia 6 de març. Vinga. El que passa és que tornarem-hi una altra vegada. A veure què passa. No, perquè abans de tornar a arribar a aquest llançament, saps què passarà? No. Doncs querem de fer un altre nou assaig general.
que no hi hagi fuites, que tot vagi bé, que tot assistim... Bé, doncs, esclar, de moment és una data que s'ha posat per dir, mira, els 6 tornem a provar de llançar. A veure què és el que passa. Abans hem de tornar a fer un altre assaig, a comprovacions, a si hi ha fuites... De que tot estigui correcte. I si passen aquest assaig general, aleshores, i si el temps s'ho permet...
possiblement el 6 de març, sigui ja la nova data, i la bona, per aquests 4 astronautes, facin aquest viatge de 10 dies al voltant de la Lluna. Al voltant no caigueu. No caigueu a la Lluna. Deixeu-la tranquila. Que després t'ha de dir una cosa que em vaig trobar i vaig veure les notícies, que em va esgarrifar. Sí. Perquè vaig veure el senyor Elon Musk fent pisos. Ai. A la Lluna. Ui, ui. Vol fer una base lunar, sí, sí. Vale.
I que, a més a més, ja ell estava per allà dansant, ballant, i com... A veure, jo vaig veure el trosset que ell ballava, que es veu que és un ril que ja fa temps que corre. D'ell ballant a sobre de la lluna. Però la idea seria, aquí posaré un pis, aquí posaré una piscina, aquí posaré no sé què. M'ha arribat la notícia. I què? Veus el que et deia? Molt malament. T'he dit que la lluna no es toca. Molt malament. Ja ho veuràs. I, a més a més, quan comencin a fer tonteries, la lluna se'ns cau a sobre, morim tots els humans. Ja...
Bé, doncs... No és una amenaça. No, no, en aquest sentit, doncs, sempre diem el mateix, no?, que sempre hi ha la gent que es vol aprofitar de les oportunitats que hi ha, doncs, en aquest cas, el senyor de l'Humàs, que té la seva empresa, que es diu Space X, que és la que construeix escuets,
doncs vol treure rendiment. Mira, ja que fes alguns cuets, doncs mira, va, també vull comprar una parcel·la a la Lluna i, bé, aquestes coses d'aquests magnats que no tenen escrúpols. Però bé, jo confio que la NASA, doncs, només tingui la relació que tingui amb Elon Musk i amb els cuets. I la NASA...
I la NASA doncs deia, i això de les parcel·les i dels pisos, treta-ho del cap que nosaltres no anem per això. Anem per fer una base lunar, però una base lunar discreta, perquè s'astronautes si puguin estar res de pisos, per reegendicar com el Trump, no, no, gent... O sigui, astronautes científics que vagin a fer recerca, investigació. Aleshores, si...
però per gent que li sobra els quartos i per dir, mira, he anat a la lluna, a passar les vacances, no. Això no. I després, per aquestes coses que de tant en tant sorgeixen i que ens esgarrifen, estava pensant en aquestes illes que de tant en tant sorgeixen. N'hem parlat moltes vegades. No, d'això normalment no.
No, però d'això de la ciència, que sempre hi ha gent que vol aprofit en benefici propi, doncs sempre ha passat i sempre passarà. Per això que nosaltres intentarem sempre defensar la postura de la recerca i la ciència en estat pur, no? I en aquest cas, doncs, si l'Artemis III ha de portar astronautes a la Lluna, i per fer recerca científica, sí...
Però si el Elon Musk, amb els seus coets, vol fer viatges per portar gent rica a la Lluna, no. Clar. Està dit ben clar, no? Que passa que nosaltres aquí no podem fer res. Però... Tenim el dret a la pataleta. Això mateix, que l'agència porta aquestes coses, que, per una banda, podem fer recerca científica, podem anar a llocs que fins ara no podíem anar,
per el bé de la humanitat, però al mateix temps hi ha gent que se n'aprofitarà en el seu benefici d'aquesta recerca. Que estrany el ser humà que faci això. Som així. És raro. Jo no t'ho volia dir, però és molt estrany. Més cuets. A veure què passa. Vinga, un altre cuet. Un altre cuet dels 40 anys.
Saps que va haver-hi una sèrie de gent de l'Estació Espacial Internacional que van haver de ser evacuada d'urgència perquè un de ses frontes va tenir una malaltia i van haver de baixar ràpid a la Terra, van ser evacuats?
Ai, no recordo així perquè ho vam explicar, però ara no me'n recordo ben bé. Què va passar? Doncs sí, va passar que hi havia un dels tripulants d'aquesta Estació Especial Internacional que va tenir una malaltia que, possiblement, duia ser d'una mena així de virus que s'encomanava perquè no va baixar ell sol, sinó la resta de la tripulació. A veure, no van deixar deshabitada l'Estació Especial Internacional. Sí, sí, sí.
tres astronautes, dos russos i un americà, perquè els experiments que estan fent hi hagués algú que es controlés. No podien deixar l'obra tot allà... Taca la mà de Déu i després ja veure què és el que passava. Aquells tres astronautes són els que es van quedar, que possiblement no van tenir tant de contacte, però el malalt i la resta de la tripulació que sí que van tenir més contacte els van fer baixar tots de cop. Va ser una, diguéssim...
Un rescat d'urgència. Va ser el primer cas que va passar. Això va passar el mes passat, el mes de gener. Sí, sí, sí. El primer cas que es donava que havien d'evacuar d'emergència una tripulació de l'Estació Especial Internacional per una malaltia, o sigui, com una urgència, una ambulància... Sí, sí, sí, sí, una ambulància... Coet. Una ambulància coet es va anar a buscar...
Ara no va sortir la paraula medicalitzada, d'aquests que corren per aquí, però de cara allà. Però coet. Però no havia passat mai i va passar. Això també està bé perquè una cosa que no ha passat mai i va tenir èxit aquesta evacuació servirà de base d'un protocol de cara al futur si tornés a necessitar-se una evacuació. Ja tindrien un precedent, ja s'hauria fet un protocol perquè va ser tot nou.
A veure si com sortirà, per sort va sortir bé, però podia sortir malament, però va sortir bé, i bé, tenint aquesta base, aquest precedent, doncs...
Bé, doncs... Però qualsevol cosa que pugui tornar a passar de cada futur... Perquè, esclar, els humans estem exposats a tenir malalties, doncs ja tindríem aquest precedent. És el que té quan som humans. Bé, doncs sí, sí. Doncs bé, després d'aquesta vocació, ja està fet el relleu. Els astronautes que rellevaran l'expedició evacuada d'urgència ja són a l'Estació Espacial Internacional. O sigui, ja han pujat. I han pujat abans d'hora, perquè aquests...
aquesta nova tripulació, no havien de pujar fins que no acabés la feina que havien de fer, que es van baixar d'emergència. Però, esclar, aquestes tripulacions, aquests equips, no es preparen d'un dia per l'altre, sinó que ja fa temps que s'estan preparant. Aleshores, a aquests dos, doncs, li van dir, mira, d'aquí tres mesos, pugeu cap allà, no? I matastant, doncs, anaven fent proves a la tarda, que els va passar, que els va dir, ei, de tres mesos, res, margeu demà. Bé, doncs, com ja portaven temps preparant-se...
no passa res, perquè ara mateix que acaben de pujar aquesta nova tripulació, aquí a la Terra s'està constituint un nou equip. Molt bé, perquè pugui arribar a pujar de nou. Perquè puguin de nou, però quan toqui d'aquí 9, 10 mesos, però ja començaran a fer les feines, els entrenaments, els científics començaran a fer els experiments, i quan sigui el moment pujaran, però no serà allò de dir, mira que baixen i anem a buscar gent. No, no, la gent ja la tindran preparada.
I per això es va poder substituir tan aviat aquest equip que va baixar el passat mes de gener. I ara n'ha pujat un nou. Això va ser la setmana passada. El que estava pensant, Beta, que les proves per ser astronauta i per estar precisament en aquestes naus no és gens fàcil. No, no, no. Perquè, a més a més, a veure, te posen donant voltes, no sé si en 5G, que això ho porten els pilots de la Fórmula 1. Allò que he vist imatges...
Jo em tornaria... Jo em mereixo veient allò. A mi em passa igual. Jo amb el cotxe... Només veient tu i em mereixo. Jo amb el cotxe, que facis una frenada més forta de la que ja tinc l'estómac, que em puja a l'alçada de la gola... I després també hi ha aquella piscina...
a la qual baixes en un munt de metres que és per la pressió que tu també pots arribar a tenir en algun moment donat i perquè estiguis preparat perquè el teu cos s'habitui a moltes coses que et poden arribar a passar dintre d'aquest espai, el nostre espai, no?
I dius, ostres, hem de donar-li el valor? Home, és que anar a l'espai, doncs... No, no és fàcil. No és fàcil, perquè... I diuen, a la gent, és que has de tenir molts diners, però molta preparació física. Per molt que hagi millorat la tecnologia,
l'espai exterior és hostil a la humanitat, vol dir que no tenim oxigen, l'hem de portar nosaltres, la pressió, tot plegat fa que has d'anar físicament ben preparat. Bé, doncs, només direm d'entrada que, ràpidament, que després de 34 hores de vols, sí, sí, de la Terra fins a arribar a l'Estació Espacial Internacional, 34 hores de vols.
Ostres! És la missió tripulada, Creu 12, i que va arribar a aquesta Estació Espacial Internacional el divendres passat, i això va ser fa una setmana. S'estarà nou mesos, és el que dèiem abans. És un embaràs? Sí, nou mesos. A veure si serà un embaràs de veritat, per a veure com les cèl·lules mare fan aquestes coses.
Doncs les tripulacions van per nom. Ara és la CRIU 12 i la vocació mèdica urgent de l'anterior tripulació era la CRIU 11, no? I bé, doncs, una notícia que vull donar és que en aquesta expedició
Hi ha una dona manant. Veus? Bé, bé. Ja m'agrada aquí la pel·lícula, eh? Aquí jo volia, doncs... Home, ja tocava, eh? Remarcar-ho. Ja tocava, ja tocava. És la biòloga marina noramericana Jessica May, de 48 anys, i que és la comandant de l'expedició. Molt bé. Això diu molt dels temps que corren, que ja la cosa comença a poc a poc a normalitzar-se, saps? És una de les coses que volia destacar. Sí.
perquè portem molts anys de, diguéssim, de sabentatge, no?, entre l'home i la dona. Sí. Doncs bé. De mica a mica. De mica a mica. Encara que teòricament hi ha molts passos... Això mateix queda molt, però que en aquesta tripulació, la Criu 12, sigui una dona, la que és la comandant, doncs fa pensar que bé, a poc a poc les peces s'estan posant al seu lloc, no? I tant. I deixen per la setmana vinent un filet... Ah, doncs vinga...
Que sigui de vedella. Han d'anar per la música. Jo que sigui de vedella. Ja que podem triar amb patatones, sisplau. Sí, perquè estic controlant el temps. Ja et veig, jo, que estàs... Avui no t'he dit res, eh? No, no, no, és que... Avui tenim dos testets i després tenim la definitiva, no? Esclar, no em vull dir a quedar curt, per això que dic anem a deixar el film per la setmana final.
i que també va de coets. En aquest cas hem parlat molt dels americans, de l'Elon Musk, de la NASA, però hem d'estirar cap a casa nostra. En aquest cas, l'estació... No, l'estació no, jo encara estic passant. Encara estaves per allà. Baixa, baixa, veta. L'ASA, que és l'Agència Especial Europea, l'ASA, i que hi participen gairebé tots els països europeus, fins i tot els que no estan dins la Unió Europea, que en aquest cas és la Gran Bretanya. Doncs...
Tota Europa està ficada en aquesta Agència Especial Europea i la notícia és que despega per primera vegada la versió més potent del coet europeu Ariane 6. Un coet nou, amb nous propulsors, amb més potència... Bé, bé, doncs, un coet per plantar cara als americans i als xinesos.
La setmana que ve explicarem com va anar i en què consisteix aquesta versió més potent d'aquest coet europeu Ariane 6. Però només podem fer un espòler, que va anar tot bé. Perfecte, que és el que ens agrada sentir i encara més ens agrada explicar. I ara anem cap als tastets, que a més comencem amb un que ja vam tenir protagonisme.
que ja vam escoltar alguna coseta, no sé si va bé aquesta cançó, però sí d'ell, de Jean-Michel Jart, que té a veure alguna cosa que ha passat, que l'ha recuperat d'alguna manera, aquest oxígeno. És que continuem respirant, eh? A veure, que comenci. Agafa aire. Oxígeno.
I sempre faia allò... Això és de l'any 76, eh? Tenia jo... No havia nascut. Jo ja era petit. Jo també, però era més petit. Jo també era petit. Bé, la qüestió és que... Per què posem...
Jamit Jalgerri. És que volem parlar d'un concepte musical, crear escola. Hi ha gent que crea escola musicalment i Jamit Jalgerri va ser un dels que va crear escola, en aquest cas a França. En la seva música, que es va avançar al temps, perquè era molt moderna, pensé que l'any 76 això va sonar com una bomba, no volia atòmica, que sona malament, però va sonar, va esclatar perquè van dir això és, és nou, no s'havia fet mai.
Ell ja feia temps que feia música, capaç que ho feia de manera més experimental. Ja feia uns anys que el dia metge del Jarrer ja anava provant coses, però l'any 76 va veure la llum musicalment parlant i va publicar això. Això va ser un abans i un després de la música electrònica.
És veritat, és veritat. I jo crec que gràcies a ell també li va donar moltes ales a d'altres compositors que no s'atrevien. Això mateix. Perquè en aquell moment allò que dius no estava de moda, eh? Sempre hi ha d'haver algú que obri pas. I aquí, en aquest cas, mira, fem un símil amb Alemanya. A Alemanya, l'escola, els qui van crear escola en aquest tipus de música electrònica, van ser esclava, perquè també els anys 70 feien moltes coses, van començar també de manera molt experimental...
i van arribar a fer coses més comercials, com el disc de radioactivitat, després el disc dels models... Bé, va ser una sèrie de discs que van entrar en el mercat. Ells van crear Escola Alemanya i també van sortir grups que van voler, doncs, no omitar perquè queda molt llegir-ho, però...
fer la seva música, no de la seva manera, però fer la seva música. Al cas d'Alemanya, doncs, uns que van seguir l'estela de Kraftwerk van ser una formació que en parlarem en propers programes... D'acord, no és aquesta que hi havia. No, no, no, una formació també alemanya que es deien Tangerine Dream, que també vam veure de l'escola musical de Kraftwerk. Doncs tornem a França.
Vinga, va. Ja va criar escola. I això era el 76. A l'any 77, què va passar? Un grup que es deien Space, francesos, van fer aquesta meravella. Magic Fly, el vol màgic.
Que si no ho saps, pots arribar a confondre i pensar que pot ser el Jean Michel. No, no, perquè si no ho saps, que pots dir, per la sonoritat, això que podia ser. Sí, sí, sí. Doncs això...
és un any després de l'èxit d'Oxigen. És clar, i aquests francesos, Magic Space, amb Magic Fly, doncs van dir, bé, a nosaltres ens agrada molt com fa, però ho farà amb la nostra manera. Vinga.
Doncs és això, hi ha els mestres i els deixables. Doncs bé, gràcies a internet, Sílvia, saps aquelles coses que dius que faríem sense internet? Doncs mira, no haguéssim trobat una joia amagada que ara serà, diguéssim, per acabar avui l'espai.
La joia, eh?, la joia amagada. Aquella joia amagada, no?, aquella perla que estava allà amagada. Mira, parlem també de l'any 1977. Som francesos, també, eh? Vam veure del mestre de geometria al jarrer. Es deien The Droids, o sigui, els robots, els androids. I vam fer una cançó...
que seia així, The Force, 1977, eh? I mireu el... Bé, quan podeu, en el podcast d'aquest programa, mireu el vídeo perquè és Metropolis Total. Això és l'any, repeteixo, 77. 77. Escolteu, és una meravella. Música electrònica francesa...
Mireu les imatges, gaudiu. Se me'n van els ulls. És de l'any 77, repeteixo. Perdoneu que sigui tan pesat, però és que ho hem de posar tot en context. I això ho he descobert gràcies a internet. I és d'aquelles coses que, com deia al principi, Sílvia, gràcies a tots aquests inputs, han passat 40 anys, perdona, igual. Sona igual, és que sona molt actual, eh?
I jo segueixo amb ganes de portar-vos a vosaltres aquestes meravelles. I que sigui per molts anys. Felicitats. Així ho esperem, Sílvia. Vinga, doncs. A reveure. Me quedo aquí amb ells, eh? Me quedo amb els androids. Adeu, adeu. Vine, vine.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Cucodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70 i 80, escolta Tarragona Ràdio les tardes de dissabtes i les de diumenges de 4 a 6 és el temps del Cucodril Club. Tot un clàssic de la ràdio amb les bases del pop rock, les llegendes, les cançons que s'han convertit en autèntics himnes. Recorda't, a Tarragona Ràdio 96.7 FM, Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril. No pasaste de callar.
Està bé un copodrino.
Al Centre Esportiu Royal Tarraco et sentiràs com a casa. Els teus objectius són els nostres. T'escoltem i t'ho posem fàcil perquè et sentis acompanyat i assessorat pels millors professionals. Aquest mes de febrer aprofita la matrícula gratuïta en totes les quotes i comença a cuidar-te amb nosaltres. Més de 200 sessions dirigides t'esperen cada setmana. Entren als nostres espais renovats i descobreix totes les activitats previstes també per als més joves.
Hi ha molts motius per unir-te a nosaltres. Descobreix-los a royaltarracopunes. Som al carrer S'Anauguri número 5 de Tarragona. Aquí comença el camí per créixer junts. Fans de Tarragona, amb Sílvia García, de 6 a 7 de la tarda. De dilluns a divendres, una hora per la música de casa. Fans de Tarragona a Tarragona Ràdio.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio. Manó, manó. Manó, manó. Manó, manó. Manó, manó.
Ai, com la trobava a faltar. Marc Pérez, bona tarda, com estàs? Què ha passat? M'he deixat la perruca. Ai, me cachi. Com la setmana passada no vam parlar. Me l'he deixat en una bossa a casa. Jo dic que ara em posaré una perruca. És que anes torta.
Home, per l'amor de Déu. Bueno, vaig disfassada de 50 anyeres. Vaig disfassada de la Marc, que està guapíssima, també. Ah, que fort. M'havia preparat unes ulleres amb llums i una perruca. L'any vinent. Estic fatal. Marc, l'any vinent. Clar, perquè ens hem desquadrat. Perquè avui és que és un dia. És que... Clar, que passen moltes coses. Avui és el dia. De los enamorados. Na-na-na-na-na-na-na.
Oh, ja tenim una edat, eh? Jo no en sé més. Jo és que la vaig sentir... ¿Te recordes que es feia la campanya? A veure, Sílvia. Era, no, que es feia una campanya aquí a Tarragona. Ah, vale, vale. Pensava que l'havia sentit en el moment que va sortir. No, no, no. Encara no hi era, encara no hi era. Però que després el consorcio la va treure. Sí. I, a més a més, es va fer una campanya aquí a Tarragona, que ho van fer de Tarragona Ràdio, també, que era com una espècie d'operació en amor.
Ah, molt bé, de busca de parella. No, no, no, era una parella que s'anava a casar i en moltes botigues d'aquí de Tarragona els donaven d'alguna manera el regal, un detallet, precisament perquè li anés molt bé aquesta boda. Bueno, que bé, doncs quina sort, no? Sí, i se feia una tria entre moltes parelles i al final només guanyava una.
Veus que bé, eh? I això va venir de Ràdio Nacional, quan era Ràdio Tarragona, i després el vam enganxar nosaltres durant una temporada. Ha donat així, això, eh? 40 anys, eh? Xata, eh? 40 anys de Tarragona Ràdio. Sí, sí, sí. Ara et comprarem una...
Un tacatac. No sé com se diu en català. Un tacatac per sortir de la ràdio. I una manteta d'aquelles de quadradets, de granis. I jo me'n recordo fent ganxet. Clar, clar, clar.
A veure, és que se'ns acumula molta feina. És cap de setmana. Sí, és veritat. És carn estoltes. Cierta com a la vida misma. És 14 de febrer. És l'aniversari del meu marit. Cierta també. És l'aniversari de la meva morada. Exacte, quants anys hi ha?
No ho sé. Com que no ho saps? No ho vol dir. No ho vol dir, no ho vol dir, perquè si no feu números. Va, fa molts, va, fa molts. Taitantos, no? Mira, ara no aguanten, ara no aguanten com nosaltres. Sílvia, aquest m'has de dir-ho. Ja, ja, ja. No tants com tu. Sí, això és veritat. Ara no aguanten. Que hem agafat carrerilla nosaltres també. La qüestió és que és cap de setmana. Cert. Això és mana, mana. Sí. Benvinguts.
I deixa'm dir també, ja apunto, apunto permís, que entraria com el d'avui i vam començar a sortir. Abans que arribés a la boda. Fixa't tu, fixa't tu. És que és un dia... I bueno, i mon fill i la seva xica, que també. També, també. O los garfones, los garfones... Somos romanticones. Los garfones romanticones. Has vist? Escolta, m'has preguntat.
Tria cançó per... Tria cançó per celebrar l'aniversari dels 49, nena, eh? Estic amb un llogurin, eh? Estic amb un llogurin. És la veritat, eh? Els 49 del meu convidat de pedra i els taitantos de la boda. I he pensat que com aquesta hi ha moltes cançons romàntiques, però com aquesta, cap.
Comidat de pedra, cava partú.
Bona nit.
Ara no et puc dir la que feia moltes vegades que et deia, baixa de la taula, baixa de la taula, allà et deuen. Ara dissimulo. Si és de fet que jo volia acabar la cançó abans, però he dit, no, home, no, deixem-la sortir una miqueta més. Després dona pressa i em diu, escolta, que no hi cabem, que no hi cabem. Clar, sóc l'última, vaig arrossegant el ratal com els rodalies.
el ratal de tothom. A més, és veritat. Sí, clar, jo... Corre, corre, corre, corre, corre. Vinga, jo, jo, jo, hombre. Les 4, les 4, les 4. Jo crec que veiem un 4, i no és del 40. 4, 4, què veies? Vé trotant, el 4. Escolta'm, la setmana passada no vam fer programa, perquè una ja té una edat i passa el que passa. Tenies una cosa urgent que tenies que fer-la tu, només. I no podia ser. Per tant, aquesta setmana
Ah, exacte. He deixat de costat tot el que tenia preparat per la setmana passada, perquè ara ja no. I sí comentava que aquella mateixa nit de dissabte, a diumenge... Es feia? Es preparava això. Antonio Martínez, el caso. El espectáculo de medio tiempo. El super...
Esa és un... Hi ha gent que passa aquí. Ah, molt bé.
A veure, parlarem pel damunt. Quan comenci cantant la Lídia, em callaré. Ui, llavors te falta mitja hora. 15 minuts, sí. No, no, ho tinc triat. En el moment que tu vulguis el deixar, jo t'ho faci. Tothom que en segueix el Manamanà sap perfectament que jo no suporto el reggaeton, que aquest senyor no me mata, perquè és que a més no l'entenc,
Per tant, sempre hem dit que se l'entén més bé quan parla en anglès que quan parla en estallà, perquè no ho entenc i no vocalitza, aquest xiquet. Però, tot i això, he de reconèixer que va ser un xou de 10 sobre 10. Sí, sí, sí. Sí o no? Ho reconec jo també obertament i, a més a més, l'he dit moltes vegades. L'una cosa no treu l'altra.
tot en castellà. És que va ser... que es va sentir hasta Groenlàndia, l'hòstia així, amb la mà oberta que li va fotre el Trump. Tot en castellà. Que no li va agradar, es veu que no li va agradar. No, no li va agradar, diu que era indecorós. Sí, sí, sí, perquè... És el que toca. La qüestió és que jo em vaig flipar quan vaig veure la Lady Gaga ballant salsa tan malament, però cantant tan bonica ella. No tan malament. Sí. Cantant ella tan bonica...
Ella li va ensenyar el dematí abans, amb la salsa, i va fer el que va poder. Però va cantar espectacular. Saps perfectament que durant tot el Carnestoltes veurem matolls del concert de Batman per tot arreu, no? Serà la disfressa de l'any. I no pel vent que va per aquesta setmana.
És que aquest aquest és bonicàstic com sigui. Quin vestit més bonic? Quina imatge més xula ella, amb aquell color blau, amb aquella flor vermella i els llavis. Ella ho intentava amb el vestit i tiqui-tiqui, però va quedar molt bonic. Lady Gaga, Ricky Martin i més convidats sorpreses. Perquè vam tenir celebritats ballant a la casita, perquè hi havia diferents espais,
I teníem a la Jessica Alba, Pedro Pascal, Carol G, Cardi B, entre d'altres, allà en aquell moment que recordem que ella estava cantant damunt del sostre i s'enfonsa el sostre, que això ja sabem que estava gravat abans, i que allí fora de la casa estava muntant una festeta un munt de gent que volia estar allí recolzant-lo. Vale.
Una menció especial al realitzador del xou, perquè va fer una feina impressionant, de seguiment de càmeres, de tot el recorregut, que devia estar superensejat, però aquell realitzador s'ha guanyat... Sí, sí, sí, el seu sou i el de tots els extras que estaven allà. I la boda, que bonica, també. Em va semblar molt... Tot com a molt...
Molt real. Sí? Sí, sí, sí. Molt d'anar per casa. I lo del nen també. Els iaios jugant amb la tauleta allí assentats, el nen el que li regala el seu Grammy, la parella de novis que es casen, els postes de la llum...
parlant de l'apagó... Estava tot molt ben... molt ben afilat. Mira, aquí és el moment que li dóna el rei, el nen. Molt bé. Ricky Martin, parlem de Ricky Martin. El fill, jo crec que era el fill. Per la forma, era el fill de Ricky Martin? És que si li veia jove o m'ho va semblar a mi? Per això te deia. Ricky, què t'has fet a la cara, carinyo meu? Que sembles la Madonna en l'anunci este últim... Del Dolce Gabana. Hola, què tal? Hola, què tal?
que es donde está Ricky Martin y qué has hecho con él quieren quitarme el río y también la playa quieren el barrio mío
Sento... Bueno, sento, no. Estem sentint la gent... Quan ell canviava de cançó, com la gent es bogea, quan va arribar al punt de Lady Gaga...
espectacular. Estem sentint com es tornen bojos amb el senyor Ricky Martin, però en realitat, després he vist escenes gravades des del públic... I que ningú cridava, eh? Sí que hi havia llocs perquè se senten, s'estan sentint... Però sí que hi havia molta gent
que no entenia el que estava passant. El que estava passant, clar, perquè no es veia bé, a lo millor... I també, bueno, perquè no ho entenien, directament, perquè no parlen espanyol i no l'entenien. Però és que, a més a més, no sabien el que estava passant, perquè tot anava molt ràpid, i excepte els que estàvem a casa mirant a la pantalla, els que estaven allà, a lo millor, entre mig de matolls, no distingien exactament què estava passant. Clar, potser aquí va ser una mica d'errada, no? Bueno... Els matolls, que hi havia masses...
No, no, no, però és que, clar, la idea era mostrar la selva i la frondositat del país d'on venia ell. Clar, de Puerto Rico. Deia el de l'hòstia amb la mà oberta en el moment en què comença aquella pilota en què diu que tots som Amèrica. Sí, i tant. I comença a nombrar països del continent americà i comença, si no m'equivoca, amb Xile i acaba parlant de Canadà.
Ara no me'n recordo. Crec que és el que acaba parlant de Puerto Rico, que és el seu nom. Acaba en Canadà i després diu...
De mi, com a mi padre, no? De Puerto Rico. Vale. En una setmana havíem tingut un parell de mesos, però sobretot les dues últimes setmanes, molt potents amb el tema de la immigració, i que aquest senyor faci un espectacle íntegre en espanyol parlant de costums d'Amèrica, però d'Amèrica a Amèrica, no d'Estats Units, sinó d'Amèrica a Amèrica. D'Amèrica que som tots...
Com ho va deixar clar, eh? Exacte. Ha fet obrir ulls i segur que això no t'ho dirà el Trump. Però he inclús sentit que l'endemà... Mira, aquí ve. Sí. És el moment de les banderes. Doncs ha fet pujar un 13% les persones que s'han apuntat a cursos d'espanyol. Perquè vegi...
Ara ho entenc. És que vaig veure a Rils, que sortien imatges de sèries, de televisió, parlant en anglès, parlant en castellà d'aquella manera que se nota que no en sap més, i després també he vist...
com la Jennifer López li està ensenyant a la Steve Owen, crec que es diu l'actor aquest, li està ensenyant a parlar en castellà. T'has qui fa molt la Sofia Vergana. Ella, la Sofia, perdó, perdó, perdó, sí, sí, Sofia. I els té lliçantat els tres i els fa aixecar la pissarra i els fa dir... Sí, sí, la Sofia Vergana, sí, sí. Això és bé, és la Sofia. Home, que clar. Jennifer López, per l'amor de Déu. Elles del Brons. És veritat, és veritat. Bueno, a veure...
Estilismes, que és el meu. Vinga, va, sí. El tratge que portava era dissenyat i confessionat per Zara, grupó Inditex, i la samarata que portava en el número 68, la petxera, ha sigut notícia per partida doble. Ah. Benito...
Sí. Va regalar una samarreta... Benito. Benito. Va regalar una samarreta als treballadors de les oficines centrals d'Inditex. Ara! I a alguns. Aquesta samarreta que porta ell de color cru, amb el número 68 que et deia al davant, eh? Sí, sí.
I alguns d'aquests treballadors que han rebut la samarreta juntament amb una tarja que dona gràcies per haver fet aquell tratge per ell, que no es posarà a la venda, aquell tratge no sortirà a la venda, només l'han fet especialment per aquest show, i la samarreta tampoc, no es podrà trobar enlloc,
perdó, en cap botiga dels Inditecs, doncs va regalar una samarreta d'aquest tipus a cada un dels treballadors, com et deia, de les oficines centrals d'Inditecs, i alguns les han posat a la venda. Ah, que és un ràpid, eh? Perquè és una samarreta edició limitada, perquè ve amb la tarja...
d'agraïment del cantant, i els preus oscillen a dia d'ara, abans de venir, ho he acabat de mirar, la més barata, 800 euros, la més cara... La més cara, 12.000. Oh, què dius? No tinc suelto, no tinc suelto. Però bueno, sí que han volgut...
fer com... No és una neteja d'imatge, perquè a aquest senyor no li fa falta, però si ha volgut mostrar... Ell hauria pogut anar vestit de qui li donés la gana. I tant, i tant, i tant. I ha triat una empresa que fa roba assequible amb la que tothom es pot sentir reflexat. Sí, sí, sí. Bàsicament tothom al món...
pot anar a comprar al seu país en alguna botiga Zara, perquè hi ha Zara a tots els països del món. Per tant, és com dir, jo soc un més, no necessito aparentar ni necessito... Però jo també tinc una cara bé de tot això. Perquè el tratge que és de Zara, que està dissenyat i cosit al grup Inditex, podria ser que fos assequible. Però...
Les ulleres de sol. Sí, les que portava. Són unes miu-miu que valen 400 euros. És que és cariny, per ella és baratija o 400 euros? No vengues dient o no facis fer dir que has triat aquesta marca de roba. A mi jo no val ni pensar de les ulleres, ja t'ho dic ara. El rellotge Audermann's Piguet val 70.000. Aquest sí que pica una mica de més, eh? I als peus porta unes adides que són les Bat-Boh-Boh.
1.0, estan dissenyades expressament per ell per aquell dia, van sortir a la venda el dia 10 de febrer per 160 euros, encara que tan sols se llançaran 1.994 per ells, perquè és l'any en què ell va néixer. Anna!
No, no, no, estic al·lucinant, eh? Perquè veig totes les coses que hi ha al voltant... Tot el màrqueting... No, i tot el que hi ha al voltant d'una actuació, perquè és una actuació que, a més a més, crec que ells no cobren res, d'aquesta actuació. Bueno, és que... No, no, crec, eh? Que no sé si... I què...
No, però m'entens la idea, no? En el sentit que no ho necessiten. Seria un honor. Clar, no ho és, ho és un honor, però és aquella sensació que m'ho sembla que hagi de cobrar. Tota la gent que està allà damunt del camp, ballarins, que per cert, aquests dies entrevistaven amb una noia que és ballarina, que viu a Los Ángeles, que és catalana, i que va estar allà... Que va estar aquí, també. Sí, sí, sí. I la van ensenyar en diferents moments, sobretot en el moment de la casita, saps? I el pedacàs Pascal. Sí, sí, sí, sí.
Doncs una d'aquelles que va vestida amb la faldeta beix, així, doncs és una d'aquestes. I, bueno, tota aquella gent va cobrar segur, perquè, a veure... Són músics professionals... Els músics, els ballarins, tota aquesta gent va cobrar. Els matolls no ho sé.
No, no, tots són plantes de veritat, aquests, eh? Almenys algun d'ells són plantes de veritat. Jo crec que potser els clubs de fans, saps? Necessitem gent per venir al concert de Bad Bunny, per fer de matoll, i ja tota aquella gent va gratis, només per veure el passat per davant. Pel que sigui, no? Pel que sigui.
Farem un resum dient que, tot i que les cançons... Sempre, sempre, presumptamente, perquè és el meu parer. Tot i que les cançons són una caca, el xou va ser una passada. Tot sigui ofendre, ja saps aquí. Presumptamente, eh? Així és. És el meu parer. T'agafo, t'agafo. El nen que riu. Canviem de tema. Mira, des d'aquí li estic veient la panxona. Però ja no li veuràs. Ja no li veuràs.
Ja està, ja ha nascut? Home, per l'amor de Déu. Quan me despisto, tenim quatre xiquets corrents d'aquí. Ja està, ja està. Úsula Corberó i Chino Darín van ser pares dilluns. Veus? I d'un nen. I el nom que han triat és Dante.
Ah, que bonic, no? Quina personalitat. Que potència, eh? Dante no corres! Havíem comentat en diferents setmanes enrere, ella ja estava passada de comptes, ella tenia tres hospitals, una a Argentina, una a Barcelona i un altre a Estats Units, esperant el moment en què ella hagués de parir, depèn del país en què es trobés, es dirigiria en un dels hospitals o els altres.
Va passar que China Darin està en un projecte professional, laboral...
Potent, sí, sí. I, per tant, ella va decidir venir a Barcelona a parir perquè deia si ell no podrà estar per mi perquè ha d'estar en aquest moment per la feina, jo vaig a Barcelona que almenys tindré la família a prop, els amics a prop i em sentiré més recolzada. I per això va triar a parir a la clínica Coratxana a Barcelona. Bé, no.
Com ho han sabut? Sí. Superguai. Que és de la millor manera possible. Per evitar tonteries. Per evitar sortir per les portes darrere. Per evitar que et persegueixin amb el cotxe per fer-te fotos. I per fer-te mal. El iaio en qüestió.
El Jaio, Ricardo Darín, ho ha donat a conèixer. A l'entrada d'anar cap a l'hospital, l'idea que sí que ja era avi, per primer cop. I més content, congínios. Molt content, molt orgullós, que tot havia anat bé, que era un nen, que li havien posat Dante, i que tot perfecte. I que son fill, a l'endemà, dia i mig després de ser pare, havia de tornar a marxar a l'Argentina per treballar.
Però que tot molt bé i que la mama està perfecta i que d'aquí quatre dies la veurem passejar per Barcelona amb la criatura. Que bonic. Mira que em cau bé aquesta xica. A mi també. I l'avi també. L'avi també, sí. Home, és que... Bueno, ja està. És una família xula. Estem contents. Dante, m'encanta. Que bonic Dante, és veritat. Tornem un altre cap enrere a veure si a l'UNAX li canviem el nom. No, no, que no, que no. A mi UNAX no me lo toques.
Anem a les xarxes socials.
He triat una cançó de Billy Joel. Vinga, va. Però que n'he pogut triar una cançó de música de por. Per què? Què li ha passat a Billy Joel? Capítol 2.500 de la història del clan Beckham. Pecats, Indema, sap que s'havia acabat ja això, ja. A veure si fan les paus, per l'amor de Déu.
La cosa es va expandint. Sí, hi ha més gent. Ara t'explico per què he triat aquesta cançó, però un moviment de fitxa de Cruz Beckham, aquest dimecres, ha fet trontollar, una altra vegada jo he pensat que ja teníem la cosa tancada, però ha tornat a trontollar la cosa. Ha seguit els passos de la seva mare en el món de la música, he decidit que no volia sentir-lo cantar,
No, no, no. Tu deixa'm la cançó aquesta de fons. Ah, val, val, em sap que era l'altra cosa. I ha compartit una nova publicació a les xarxes socials, un carrusel d'11 fotos de la família, on recopila diferents imatges actuals i antigues, amb amics, família, com et deia, però la primera és una foto...
On surt una imatge antiga que apareix al costat de Brooklyn i de Romeo? Aquest carousel té aquesta cançó que sentim de fons...
Ara hi entenc. I entre els comentaris de... Moltes eren de mostra d'afecte i que guai, que xulo i que tal. També hem trobat un que a mi em feia moltíssima gràcia que li deia Has contactat amb el seu advocat abans que la seva cara aparegués en el teu Instagram? I la resposta és...
Ah, no hi ha resposta. Vull dir que molta gent li deia, oh, que guai, que tal, no? Sí, sí, sí. Com intentant ajuntar família, fent fotos de... Tirem-ho cap endavant. Però també pensar, hòstia, ell ha dit que no vol que el molestin, ell ha dit que no vol formar part d'aquesta família i ara tu estàs penjant aquestes fotografies, potser a ton germà no li senta bé.
Bueno, entre tots aquests comentaris hi ha la reacció de la seva pròpia mare, perquè l'altre fill no el comenta, però en aquest sí. Ai, ai, Victoria. Ha contestat amb diverses emoticones d'acord.
Saps? Corazón, corazón, corazón. Com és allò, així. Corazón, corazón, corazón. Ara sí, sí. Nosaltres fèiem així. Nosaltres és de pastís. Som la generació X. I ara és aquest. Bueno. Bueno, què ha fet això? Ha fet que la gent es fixi... Que hi ha més corazones per un costat que per l'altre. Que per l'altre no hi ha cap. Fa un aire gelat...
Home, també podia posar un cor gerat que també n'hi ha, crec. Sí, o un cor trencat o un cor amb flames. O un cor negre, d'aquells que també n'hi ha. Jo puc anar amb vela al negre. Per tant, això ja és una telenovela turca. I més enllà, eh? Hi ha capítols per avorrir. I mira que tenen fills, com cada un d'ells, cada setmana faci una d'aquestes, no acabarem mai. Estem ja per l'última, per l'última, eh? Però bueno...
Escolta'm. Sí, sí, mira, mira, mira. M'has dit que te posi aquesta... Te li saps triar. Seguida d'aquesta. Dindon, sí. A veure. Iñaki Urdangarín ha posat a les lleixes de les llibreries una biografia barra llibre de coaching...
Perquè en principi ens van dir que no era una biografia, que era un llibre de coaching sobre empreses i tal, d'autoajuda, però va ser que no.
Està donant entrevistes a tort i a dret, promocionant-lo i rajant, que jo no sé si val la pena comprar el llibre perquè em sembla que ja ho ha rajat tot. Ja ho ha explicat? No! Jo crec que no en parlaríem si no fos perquè en cada entrevista ell s'està cobrint cada vegada més de merda. Què dius? Jo t'explico.
Perquè no és que jo hagi fet aquest seguiment, sinó que ho he llegit. Sí, sí, literalment. En cada entrevista, ell va donant la seva versió de diferents èpoques de la seva vida. Sí. I, clar, te n'adones que en un judici, davant d'un jutge, ell dona unes dates...
i unes... Sí, una sèrie de coses que teòricament el salvarien perquè en aquell moment està en banda. Bàsicament per la història amb la seva dona. I ara, segons quines entrevistes, ell explica, se li envaga la llengua, no recorda que... És que per mentir t'has de recordar. S'ha de tenir memòria. I, clar, la premsa del Cuore ha fet una pillada de banyes espectacular, perquè ell parla de quan va sortir de la presó...
que no s'havien separat encara, tenia molt bon rotllo i tal i qual, però en les segons quines entrevistes diu que es trobava sol i que va trobar algú que, mentre la seva dona estava a Suïssa, clar, treballant, diuen, va trobar algú que li feia costat i que tal i que qual, i dius, a ver, a ver... Sí, sí, què ha passat, què ha passat? A ver, un momento...
No me quadren les fetxes, això què és? I la Reire, si no l'has pogut veure, ella va explicar al programa del Jordi González, a TV3, que mentre que li va arribar una sèrie de fotografies del senyor en qüestió, i allà es veia que estava en una paia. Es veu que aquestes fotografies les van enviar
també directament, a la Casa Reial, i la Casa Reial es veu que la Letícia, la reina, li va enviar a la Cristina, amb en Cristina, que m'està arribant aquestes fotografies, i que la Cristina li va dir, no, no, és veritat, però quan va arribar i les va veure, la cosa va canviar.
Perquè ells estaven mantenint que encara que un estava en Boston i l'altre a Califòrnia... Estaven junts. I ella el va defensar a mort. Amb la seva memòria i amb el seu propi rigor. Ell comenta en aquest llibre, que no és autobiogràfic, segons ell, és com una neteja, és un blanqueamientos, això, bàsicament. Sí, dental.
que va ser el rei actual qui li va dir t'has de divorciar d'aquest senyor a sa germana, divorciant d'aquest senyor perquè això és un dis la flota, aquest paio ens està enfonant a la misèria, m'entens? Sí, sí, sí. I ella no va voler.
Perquè se l'estimava. Però aleshores feien la idea que ella se l'estimava i, per tant, no el deixaria. Però l'altre ja estava passejant per la platja. Que aquí és on està la cosa. L'altre ja estava passejant per la platja. Clar.
Hi ha un munt de dades que ell dona ara a les entrevistes que no quadren en tot el que en aquell moment ens van explicar. Tenia que fer-se a ell un propi reset de tot el que ell ha dit. Ell hagués pogut sortir de la presó si hagués tingut una residència on poder-se establir, però com que la infanta i la seva família i la seva casa està a Suïssa,
Ell aquí no havia de venir perquè està cobrant un sou a Suïssa i, per tant, com comprendràs? Clar, clar, clar. Ell ja han après del seu pare i s'està cobrant la nòmina Suïssa en un banc Suïssa, què collons ha de venir aquí? Home, no, fa falta. Però clar, li va dir, mira, no tinc cap intenció de llogar un pis perquè vinguis tu ara a...
aquí, a viure. Però ens estaven fent veure que estaven quadrant les coses i que s'arreglaven a la casa de Barcelona per anar a viure a Barcelona. I no és cert. Se'n va haver de viure a casa de sa mare, al País Basc, perquè no hi havia post un fotre't. I perquè, a més a més, ja es tenia una puteta davant i una puteta darrere per marxar. Estava més fora que dintre, aquest home. La qüestió és que jo no sé, jo no sé si es vendrà molt o no aquest llibre,
Com vegi amb la mateixa, que ja saps de la pel·lícula, ja saps quina... Però jo no sé si li queda res de sorpresa en aquest llibre que no hagi explicat ja o que no li hagin preguntat ja.
Ay, lo dejo, eh? Per cert, que he parlat de sorpresa, aquesta última notícia... Dijous. Dijous la vaig llegir i em vaig quedar... A ratlles. A ratlles. Explica, explica, mare, explica. Kurt Cobain, 30 anys després de la seva mort, han obert una nova investigació forense i han decretat
que no es va suïcidar, sinó que va ser un homicidi. Què dius? Les proves ara, 30 anys després, determinen que el cas es va tancar... Sí, a Correcuita d'alguna manera, en plan... Sense la veritat. Això s'ha estat un suïcidi i fora, neteja i... O perquè passa el temps i la ciència també avança moltíssim. Sí, sí, sí. I ara, doncs, mantenen que no es va suïcidar, sinó que va ser assassinat.
Ostres, això és... Si ha escrit un crimen, eh? Esto... Esto... No, no, no, estarem pendents, eh? Tens el temps que no ens trobem amb altres...
Que també els hagi passat. A la banyera, o que han mort dormint, o que, saps? O que parles sobre dosis accidentals, de barbitúrics... Sí, sí, sí, és el que t'està veient, dormint. Ja, ja, ja. O a la banyera. També, sí, sí. Marilyn, entre molts altres. Marilyn va morir al llit. Ah, va ser que era a la banyera. No, a la banyera el de Friends. Ah, d'acord, que també una altra. Va morir al llit. És veritat. No ho sé, no ho sé. A veure què se passa, a veure què passa, a veure.
Va bé. Quan m'has dit cançó per començar, ja hem dit quina i per què. I per acabar, a mi em sembla que aquesta supercarnavalera... Home! No sabia de qui era. Me l'ha començat a cantar i diu qui és. Esta cançó, esta cançó, però no sé de qui és. I m'has dit tu, de Chayanne. Otro senyoro, que també... És que ens fem grans, eh, tia? No ho miris, no ho miris, això.
Pues yo crec que havíem d'acabar amb una cançó carnavalera. Vinga, va. I banyat. Vinga, va. Vinga, saquen una frase. Vinga, va.
Digues bé. Molt bon cap de setmana. Sí. Molt bon carn estoltes. Ens sentim i ens veiem la setmana que ve. Adeu. I felicitats. Gràcies.
Què et dius, què et dius? Deixa'm dir també, dia 17 de febrer, Tarragona Ràdio, 40 anys. Moltes felicitats. Tarragonins, tarragonines i tota la gent que durant 40 anys hem fet d'aquesta emissora la emissora de la ciutat. Hola, tu! Moltes felicitats. Hola, tu!
Fins demà!