Bon dia, són les 9. La veu de Tarragona, camí cap als 40. La veu de Tarragona, camí cap als 40. Amb Josep Sunyer, Núria Cartanyà, Miquel González, l'equip de Tarragona Ràdio i la teva veu, la veu de Tarragona.
No secret, secret love Within a part of me No secret any more
Bé, no és con la sintonia de Cinema Paradiso, però està bé. Aquesta d'Abrido Rius, molt bon dia. Molt bon dia. Què us passa, amiga González? Secret, secret love. Que és divendres. Ah, vinga. I a Belpont. Escolta, ja tens d'entretenir o entraràs ja per nou, o no? Home. No. Tenim l'abonament. Ah. I ens ho va dir ahir, lo di mellado. És veritat, que hem d'agafar a monos. Molt millor. Tu quina vas a veure avui, Abrido? Una pel·lícula que es diu Pillio, Pillion.
amb ella, però suposo que es diu Pillion, que va de dos motoristes que no saben què s'agraden entre ells, com és un drama gay, que jo li he dit a la meva parella, go, i ell m'ha dit, bueno, només perquè hi ha motos. Però a mi em fa molta il·lusió. Jo tenia ganes de veure l'Antònia Flores. Jo també. Però solo out des de dimecres. Però saps per què? Perquè aquesta pel·lícula està al cinema ara. Amigo, sí, sí.
Hola, espera't, espera't, espera't, espera't, que la Núria arriba a... Hola, perdoneu, és curiós això perquè està al cine, però aquí a Tarragona no està a tots els cines, és una pel·li que es veu que no està a tots els cines, però m'han dit que a Tarragona... No, no, però en general, a Catalunya, i aquí sí que el tenim a les seves. Però és la que estrena la sala del sarcòfag d'Hipòli com a espai de projeccions, apartant allà amb el sarcòfag.
I fa fred, eh, tapeu-vos. Que està molt bé, eh? I mira una altra que diu Space Cadet, aquesta pel·lícula que també està... que també ha segurit entrar, que també és per diumenge. Per tant, el millor que podeu fer és el que deia l'Elodie, agafar un abonament i anar triant pel·lícules, eh? De fet, en podem agafar un per tots, perquè no és un impersonal.
Exacte. Podeu compartir, anar amb amics, agafeu l'abonament i aneu amb col·legues a veure les pel·lícules. Si voleu encara més idees, atenció, perquè avui, en aquest primer tram del programa, i de fet una miqueta després a les 10, parlarem amb directors, directores, amb gent que ha fet pel·lis del Recca. Aquest cap de setmana estaran per Tarragona i alguns ja hi són ara. I atenció a les pel·lis perquè donaran que parlar, perquè són pel·lis d'aquestes que després tindran recorregut i tindran premi.
parlarem de La Furgo, de Flores per Antonio, també amb la seva directora, parlarem de Lionel i de Downriver a Tiger. Un munt, un munt. I, atenció a les 10, ens visita el Samuel Abrams, que és el director de Lady, que Lady és una pel·lícula rareta, bueno, curioseta, curioseta. Van, és bonic, això. Molt. Ja ho veureu.
Ara falta que el Pep digui, a Nàpols ja les van projectar. A Nàpols no hi havia cinema. El cinema era al carrer, tot ple de gent i menjant pizzas allà. Núria, per cert, ja es pot dir la pel·lícula secreta de Dixous o no? Ja es pot dir quina era? Quina pel·lícula era? El projecte de la bruja de Blair. Quina por. Mira, això són casualitats de la vida. També l'han posat disponible a Netflix, que no hi era.
Ah, doncs mira. Deu estar... Va, tenia una revifada. Han fet pressió. És de poc sostinguda, aquesta pel·lícula. Jo la veia, no la veia. És poc sostinguda. Crec que era... Crec que era, a veure si ho dic bé... Ah, a Casa Valcells? A Casa Valcells. De la Casa Valcells, que és tot fosc, que hi ha de pujar una escalinata... Fa una mica de rollo. Una pel·lícula totalment sobrevalorada. És a dir, que el públic no sabia on anava a veure la pel·lícula, ni quina pel·lícula anava a veure, s'havia d'apuntar, quedaven a l'antic ajuntament i anaven cap allà. És a dir, pujava una escalinata, com els pilars caminant...
Casa de l'estell cap a dins i llavors les fosques entres allà i quan s'encén la llum ja veus la pel·lícula. Imagina't. Ja està.
Bé, molt bé, doncs parlem de Festival Internacional de Cinema, 25a edició, que fins dilluns teniu projeccions, eh? Teniu sessions Vermut, teniu l'espai RecChic, teniu també el laboratori del Rec, que això és al llarg del cap de setmana, on podeu decidir vosaltres el guió d'una pel·lícula, una pel·lícula ja està en producció, però que està en preproducció, per tant, podeu decidir també ajudar, doncs, el futur director o directora d'aquesta pel·lícula, doncs, a opinar, doncs, sobre el seu guió, a través del RecLab, i l'ScreeningTest, es diu això? Sí.
I també, en fi, moltes seccions. En hi haurà projections al teatet del Serrallu, a l'antiga audiència, al Museu d'Art Modern, a la Torre del Pretori, en fi, etcètera, etcètera. Molt bé. En parlem d'aquí una estona. Què més? Mira, tenim també un aniversari, mira, el mateix aniversari, 25 anys també, com a Festival Rec, com Tarracó 25, de Tarracó, Patrimoni de Tarracó. Avui també parlem dels 25 anys de la xarxa de Santa Tecla.
Ens acompanyarà el director de la xarxa, el doctor Joan Maria Txarap, perquè aquesta setmana celebraven aquest aniversari amb un acte que el tinc la Luda Mollacosta. Avui ho explicarem amb ell. Heu pujat a l'ascensor màgic de la plaça Verdaguer? Encara no. El Joan Andreu diu que si va estar mitja hora dins. Fent analogia al cinema devia ser com la cabina de José López Vázquez. Ha dit cinc minuts, pot ser? Sí, pot ser, pot ser.
Ho dic perquè això ho vam presentar ahir, les llums es van encendir divendres passat amb un espectacle superxulo a la plaça de la Font, dissabte al Serrallo, i avui també ho fan a Torreforta i a Sant Pere i Sant Pau, entre altres punts de la ciutat on encenen les llums. Per tant, en parlarem també amb els responsables dels veïns, a veure què els sembla. Perfecte.
I anirem fent camí, eh, Abril, amb el resum també de la setmana, no?, amb els temes que han destacat. Sí, aquesta setmana seguirem parlant del rep, portarem totes les veus que hem tingut al llarg d'aquesta setmana, però també parlarem dels premis Mañé i Flaquer, que enguany han tocat també a prop d'aquí d'Aragona Ràdio, de les reivindicacions dels veïns del barri de Ferran, o com hem de prevenir la grip aquest cap de setmana de pont.
Jo ja tinc molta gent al voltant amb grip. És molts números, no? Fuera. Molt bé. Anem rondant, no? Ens va rondant, la grip. Sí, sí, està passant. Doncs això és el que passarà avui en aquesta veu de Tarragona, que torna dimarts que ve, que dilluns ja sabeu que és festiu, el dia de la Immaculada. Voleu anar a Port Aventura? Home. Que que va.
Encara teniu temps aquest cap de setmana entre el rec i totes les propostes culturals. També podeu comprar PortAventura Club, perquè és el regal perfecte per viure a PortAventura World tot l'any amb la família o els amics, amb avantatges exclusius en reserves, aparcament i descomptes dins del parc des de només 150 euros per persona.
Podreu escollir entre tres tipus de passi anual i aconseguiu accés il·limitat a PortAventura Park, Caribe Aquatic Park i Ferrari Land, segons el tipus d'experiència que preferiu per gaudir d'un any inoblidable. Regaleu club, regaleu un any sense límits. Està molt bé, està molt bé, eh? Sí, però algun amic invisible que em vol regalar el passi de PortAventura pot fer-ho. Quan i quin és el pressupost del vostre amic invisible? No, no, bueno, escolta'm, cadascú... Ja està. Vinga, doncs queda apuntat, eh? Queda dit. Apa.
Lluís Comas està als controls a la Vieta Som, amb el Mauri Fernández, de Realització Televisual, amb el Joan Andreu Pérez, de la producció, el Javier de Gispert, la Núria Cartanyà, l'Abrio Rius, el Miguel González, l'Aura Guàs, qui us parla, Jurep Sunyer, i avui la primera veu del dia és parlant, mira, de patrimoni, de gestió del patrimoni, de prestigi de la ciutat, i la veu és l'Arqueofesté, perquè és l'Arqueofesté, és el Jurep Marí. Conceptazo, eh? Com a l'Àliga, clar, l'Àliga que dura molts anys com a investigador i a l'Àliga, eh?
Avui ens parlo del patrimoni. Espineta amb Tarragonins, la veu de Tarragona. Josep Maria Macias, que no ho havíem dit. Vinga, va. Com he sabut, aquests dies celebrem la declaració de Tàrraco com a patrimoni mundial per part de l'UNESCO.
Cal aclarir que no és un reconeixement de tota la ciutat, sinó dels seus monuments més rellevants. Però és obvi que aquest fet és un motiu de satisfacció, però a la vegada de responsabilitat.
Més enllà de la distinció que té la nostra ciutat, ben merescuda, també hem d'entendre que formar part de la llistat de Ciutats Patrimoni Mundial és una oportunitat per projectar la ciutat cap a l'exterior. Però no només com una simple eina de reclam turístic, sinó també per difondre una imatge de ciutat moderna, compromesa i eficient amb la gestió del patrimoni que ha sobreviscut a tants segles de destrucció i transformació.
Cal exigir que Tarragona sigui capaç de liderar la col·laboració institucional que requereix el nostre patrimoni i que, amb el seu dia a dia, la nostra capacitat de conservar i dignificar les restes arqueològiques i no només la vàlua intrínseca de les nostres pedres sigui la carta de presentació d'una ciutat modèlica en tractament dels valors intangibles de la nostra història.
Cal una gestió, en definitiva, que convenci els ciutadans de la necessitat de conèixer el passat i que ens enforteixi com a capital històrica del nostre país. Passats aquests 25 anys, encara queda molta feina per fer.
Sí, has vingut. Sí. Ai, quina il·lusió. I he portat pel sopar. Ai, ai, ai, quina il·lusió. La teva recepta de cada any per Nadal. Apa, quina il·lusió. I m'ha quedat perfecte. Però quina il·lusió. Però a tu et segueix quedant més bé. Ai, quina il·lusió. Aquest Nadal ve amb un extra d'il·lusió. L'1 de gener, cupó extra de Nadal de l'11, amb 90 premis de 400.000 euros. Quina il·lusió.
11. Ara i sempre ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat. S'activa el pla Tarragona 26. El nou full de ruta que guia la transformació per avançar cap al model de ciutat que volem amb la implantació d'un nou servei de recollida de residus i de neteja. I ho fem amb una direcció clara.
Objectiu número 1. Millorar la recollida selectiva. Renovem tots els contenidors, eliminem els soterrats i ampliem els punts de reciclatge arreu de Tarragona. Un pas endavant per fer més fàcil separar i reciclar millor. Ajuntament de Tarragona. Per una ciutat més neta, eficient i sostenible.
Amb el Pla Impuls Dipte, la Diputació de Tarragona col·labora amb els ajuntaments per reduir els tràmits burocràtics i oferir-los eines i recursos per impulsar els seus projectes. Solucions per al teu ajuntament que milloren el teu dia a dia. Pla Impuls Dipte. Pobles, ciutats, persones.
Diputació de Tarragona.
Del 3 al 8 de desembre arriba el REC, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona que celebra 25 anys de cinema emergent. Gaudeix de les sessions Vermut, Cinema i Vermut al Serrallo, el pla perfecte de migdia. I descobreix Pantalla Tarracó, la proposta que transforma espais de la ciutat en sales de cinema per viure projeccions d'una manera única.
El Rec, una oportunitat per veure avui al cinema de demà. Més informació a festivalrec.com Ja és Nadal al Port. Viu la màgia de la llum del Nadal de somni al moll de costa del Port de Tarragona. Música, màgia, mapatges, dibuixos, tallers, activitats infantils, espectacles, furboteques i mil propostes més al Port de Tarragona. No t'ho perdis. Consulta el programa d'activitats de Nadal a porttarragona.cat
I tot seguit comencem una tanda d'entrevistes molt, molt ràpides a diferents directors, directores, persones implicades i responsables de les pel·lícules, algunes que veurem al Festival Rec en aquesta 25a edició. Són moltes les pel·lis, són molts els convidats que passaran per Tarragona aquest cap de setmana, però nosaltres tanquem avui edició de directa, per tant, els hem volgut repescar encara que fos via telefònica. Comencem amb entrevista amb Helena Molina, directora de Flores per Antonio, a més una pel·lícula que dóna molt de què parlar,
A part de perquè està triomfant a cinemes, a sales comercials també, perquè aquí al Rec ja s'han exaurit les entrades i a més amb una gràcia especial. No només tenim ganes de veure la pel·li sinó que a més la projecten a la sala del sarcòfag d'Hipòlit, allà al pretori, que agafen o formen part d'aquesta gran pantalla tarracó que posa en valor cinema i patrimoni. Una pel·li rodona per Tarragona i que tenim ganes de comentar això amb la seva directora, Helena Molina. Bon dia!
Bon dia. Quan vens a Tarragona, que m'han dit que estaràs per aquí? El diumenge set.
Molt bé, arribes al dia de la projecció, diumenge, projecteu a les 8 del vespre. Escolta, estàs contenta de participar al Rec, com ha sigut això? Sí, molt contenta. Bueno, el Rec és un festival de referència, mai he estrenat pel·li, és la primera vegada, però sí que he estat a les parts més d'indústria, que també és un festival molt referent aquí a Catalunya.
per tota la part, no?, tot el que s'ha de fer abans de fer una pel·li, que són moltes reunions, pitxings, mentories, llavors sí que he participat, i em fa molta il·lusió anar a presentar Flores per Antonio. Aquesta és la part del festival que no es veu, no?, la part més professional, nosaltres veiem la de les projeccions, però realment us ajuda moltíssim. Dóna'ns un consell, un avís de Flores per Antonio, alguna escena, alguna cosa especial, se n'ha parlat molt ja d'aquesta pel·lícula,
Què destacaries, ho dic per la gent de Tarragona, quan la veiem? És que, clar, és una pel·lícula que l'hem fet amb molt de carinyo, ha sigut un procés molt fort per la família, per l'Alba, però també per totes les que estàvem darrere la càmera. I per mi ara també està sent molt especial perquè la pel·lícula l'Alba sempre diu que és del públic, perquè la seva família està sempre tan pública que direm que
que el públic es compart, ella sempre diu que és com un sopar o un dinar de família i que el públic s'ha d'asseure a dinar amb ells. Però per mi està sent molt bonic veure que la pel·li funciona també molt bé, òbviament, per als fans d'Antonio, als fans de la família, però també per gent que no coneix tant la música de l'Antonio o la seva història.
I és molt bonic perquè crec que la pel·lícula té diferents portetes, llavors cadascú pot escollir el seu camí i viure la pel·lícula d'una manera perquè és bastant polièdrica. I sí que hi ha una última coseta que als crèdits hi ha una sorpresa que la gent, que és molt bonic, tothom es pot aplaudir, però que s'ha d'escoltar perquè hi ha un regal molt especial als crèdits i després.
Ai, nena, m'has fet emocionar i això que no he vist la pel·li encara. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Bé, per tant, jo em quedo amb aquesta idea que anem a veure la pel·li i anem com a fer un dinar familiar, però dels de bon rotllo. Exacte. D'aquells que després acabes traient la guitarra.
Exacte, exacte, és això, perquè és una pel·li que és molt emocionant, perquè, òbviament, es parla d'un dol, d'una pèrdua molt forta, però la pel·lícula és una celebració. O sigui, no hem volgut fer una pel·lícula lacrimògena o que fos així molt densa. Òbviament, hi ha moments emocionants, però ja et dic que l'energia de la pel·lícula celebra l'obra de l'Antonio, la seva música, el seu caràcter, la seva hiperactivitat creativa...
I no només provareu la seva música, sinó els seus dibuixos, col·lars, moltes coses creatives que feia i que no es coneixien. És a dir, que hi ha molta cosa a descobrir.
Que xulo, molt bé, molt bé. Doncs, escolta, amb aquestes ganes, eh, teníem ganes de saludar-te també i et veiem, et saludem també el diumenge, després de la projecció podrem parlar una miqueta. Elena Molina, una abraçada forta. Una abraçada. Gràcies. Adéu, adéu.
Ara saludem, després de Flores, per Antonio. Ara ens toca parlar d'una altra pel·li que podreu veure dilluns, dilluns mateix, sí, en sessió vermut, això vol dir, a les 12 al Serrallo. Ens diu La Furgo, i atenció amb aquesta pel·li, perquè ens han dit que té molts visos per triomfar moltíssim. Ens sentirem a parlar. L'Eloi Calvo, on és el responsable, el seu director. Eloi Calvo, bon dia. Hola, bon dia. Bon dia, a mi m'han fet un tic. M'han dit, atenció amb aquesta pel·lícula, amb La Furgo. De què va?
De què va aquesta pàtica? Doncs és la història de l'os, té un nom peculiar, però és un home de 45 anys que viu en una furgoneta enmig de Barcelona. I l'especial és que té una filla de 6 anys i és tota la història de com amagar tota aquesta història de la seva ex i rodat d'un grup de personatges i estan peculiars que seran una mica portant el límit de la situació que està vivint. Viu en una furgoneta?
Sí, sí, sí. He vist la foto i, clar, tenia penta de road movie. Va ser una road movie o no? Nosaltres diem que és una road movie sense sortir de Barcelona.
Passa dos quilòmetres, però no surt de la ciutat. Ah, però van anant fent quilòmetres, eh? No és que només ves que allí, sinó que la furgo la fa servir, la utilitza. Sí, perquè si ets pare saps que t'has de moure, portar el fill enlloc, un altre tal, portar la filla a l'ex, guanyar-se com pot la vida, també, no? Doncs ella no para de moure's d'alguna forma, però està aturat en el temps, també. És la teva òpera Prima.
Correcte. Sí, escolta, i tu vens d'aquest món, del món del cinema, sí, però veig que aquí que estàs més ficat en el que és la storyboard, no? Explica'ns què seria la storyboard, que això dins del món del cine, bé, pels de fora potser no ho sabem, no? I és una cosa molt interessant. Ets il·lustrador. Sí.
Sí, sí, sí. Bé, jo, de fet, m'he format com a director de cinema, però també, en paral·lel, sempre he dibuixat, no? I llavors sempre hi ha hagut un interès a explicar històries, també, i estar en la llavor de les històries, no? Llavors he treballat des de productores, on he estat en el departament de Storyboard. Què vol dir això? Que és el moment en què el guió se traduï en imatges, no? Llavors, amb l'Storyboard Artis, en aquest cas, que seria la meva funció, es posa cols amb el director, la directora,
i convertim aquest guió en imatges que després poden ser filmades. I això serveix molt de cara a parlar amb l'equip tècnic, a saber què tens al cap perquè puguis rodar i perquè de fet tinguis un pla concret que vols aconseguir i no oblidar-te en una jornada de rodatge que passa moltes coses i pot ser complicat també.
És interessant que tu miris des del punt de vista aquest de l'il·lustrador, de qui fa els storyboards, perquè tens la imatge del que vols al cap amb els colors que han de ser. És diferent qui crea una història des de la il·lustració que qui la crea des de la paraula, diria jo, no?
Sí, jo també dic que és una eina, és un suport, no?, sobretot per nevades, no perdre't, perquè una jornada de rodatge pot passar moltes coses, no?, i tenir una Storyboard també et permet, doncs, això, focalitzar, no?, tenir com clar quines són les teves idees, com t'has imaginat aquesta història,
I, un cop estàs rodant, d'alguna forma no oblidar-te de què és el que t'impulsava a explicar aquella determinada escena. També, si tens una imatge molt concreta en ment, o unes imatges molt potents, o bé, molt potents o no, simplement que les vols explicar d'aquesta manera, és una manera que també tothom sàpiga quina pel·li s'està fent. Que no hi hagi com allò la idea estranya de dir, bueno, què té al cap aquest director o aquesta directora perquè no sabem què vol rodar. I, d'alguna forma, l'Espari Board ajuda a que tothom ho vegi.
I com es fa això, Eloi, que en una òpera Prima, en un primer intent, poder aconseguir com a protagonista el Pol López, amb el seu gaudí, la seva barba, els seus pelos, que t'hi va perfecte, jo crec, pel personatge. Sí, sobretot avisant-lo que no es fallés el cabell i que no es fallés la barba.
que forma part de la seva definició de personatge, també, no? La veritat és que poder comptar amb el Pol va ser espectacular, perquè, clar, com a un director d'una primera pel·li, i a part és una pel·li que parla tant d'un personatge, no?, sí que és allò, un càràcter driven drama, que diu, una pel·li que ho porta tot als ombros de la pel·lícula, no?, respon al que porta aquest personatge, doncs,
Aviam, tenir el Paul va ser un somni. Ell va estar molt implicat també des del primer moment que li vam parar el projecte i va portar moltes idees també a la pel·lícula, que això va ser màgic tant a la prèvia, durant la preparació del guió, també com inclús en el rodatge.
Bé, doncs, què he de dir? Podré veure la furgo el dilluns en sessió vermut allà al Serrallo. A més, tot acompanya el temps, l'espai, l'hora, fins i tot, eh? La furgo. Aquesta història ens diuen, Òpera prima de l'Eloi Calvo, inesperada, diuen tendre i conscient. A veure, a veure què ens trobarem. Tenim moltes ganes. Eloi, moltíssima sort i, en fi, ens veiem aquí a Tarragona, que també vens, eh?
I tant, sí, sí. Estic allà que tinc moltes hores de saber què és això de les accions vermuts. Molt xules, ja ho veuràs, ja ho veuràs. Una abraçada, Eloi. Adéu. Adéu.
I mira, la cosa va de noms a propis i de personatges intensos, perquè la propera pel·lícula que us recordem es diu Lionel. La podré veure aquí a Tarragona demà mateix, demà a les 6, sessió de tarda, a l'antiga audiència. I ens parla aquesta, jo diria que potser sí que és una road movie, no?, d'un pare i el seu fill. Millor li preguntem al Carlos Saif, que és qui l'ha dirigida. Carlos Saif, bon dia!
Hola, ¿qué tal? Buenos días. Buenos días. En castellano, Carlos, yo no sé nunca dónde estoy. Sí, o sea, me encantaría responderte en catalán, pero todavía estoy aprendiendo. ¿De dónde eres, Carlos? Soy de Murcia, vivo en Madrid. Venga. Y ahora estoy viniendo mucho a Barcelona, así que aprendiendo poco a poco, pero todavía me queda un poquito. Ah, por eso, por eso tu personaje, ¿no? Tus personajes viajan desde Murcia hasta el norte de Francia.
Exacto, mis personajes son amigos míos de hace años y es una familia real que hace de sí misma, contamos su historia y es un role movie desde Murcia hasta el norte de París y luego a Marsella, un largo viaje. Entonces, ¿contáis su historia? ¿Es una familia real, pero es una historia inventada o realmente les ha pasado esto y tú has ido con ellos ahí, cámara en mano?
Es una historia muy inspirada en un viaje que hicieron real, porque la hermana de Lionel, de mi amigo Lionel, y la hija también de Lionel, padre, vive allí, es profesora allí. Y ellos la acompañaron en el momento en que decidió empezar su vida allí, en Francia. Entonces hicieron ese viaje, porque el padre nació en Francia, entonces tiene un fuerte vínculo con el país.
Y entonces en el momento que la acompañaron para instalarse allí, pasaron un montón de cosas, un montón de cosas muy cinematográficas y Lionel, el hijo, me la iba contando, me llamaba, se desahogaba un poco por todos los desencuentros y encuentros que tenía con su padre. Y está muy inspirado en ese viaje, pero realmente todo lo que ha sucedido es nuevo para ellos. O sea, los has hecho revivir el viaje.
He hecho revivir algunas cosas, pero realmente ha sido buscar un viaje nuevo. Sobre todo revivir emociones, más que acciones concretas que ya pasaron, son como revivir emociones e intentar como unir o hacer un poco de... bueno, poner un poco de detallines en heridas del pasado que duelen todavía. Claro, ¿hasta qué punto estaba guionado o hasta qué punto los has dejado fluir?
Pues trabajamos un guión durante mucho tiempo junto a Raúl Liarte, que es un guionista increíble, que me ha ayudado un montón, pero ellos nunca lo leyeron. Era más para nosotros, para poder seguir una ruta, para poder seguir el viaje, y ellos realmente dentro de cada escena, yo al final siempre lo digo, era como el amigo este con el que te vas de viaje, que siempre lo prepara todo mucho, y el que te dice hoy toca ir aquí, hoy toca ir allí, pero realmente...
Ellos nunca leyeron el guión y siempre había mucho espacio a que ellos pudieran ser como ellos son y decir las cosas a su manera. Pero bueno, yo siempre iba marcando un poquito lo que tocaba en cada momento, cada día. Y no les cortaba, porque claro, estamos hablando de una experiencia muy vivencial dentro de un coche que es un sitio como muy íntimo, muy cerrado, ¿no? Y un poco buscando los sentimientos y eso, que si abrieran el canal no les importaba lo de la cámara, no se fijaban en qué los estaban grabando al final.
No, realmente, como que hemos tenido un proceso muy largo y muy bonito y como somos amigos en el que hemos querido entrar todos. Nosotros hicimos un cortometraje hace ya 5 o 6 años, se llama La hoguera, sobre ellos, que funcionó muy bien por festivales y también nos dio como un poco la perspectiva de saber que
que esto iba a ser una experiencia positiva y no algo como violento que pudiera hacernos daño tanto a ellos como a mí. Y realmente fue como algo muy enriquecedor, incluso te diría, aunque suene un poco fuerte, que a Lionel le ha costado mucho relacionarse con su padre y de alguna manera...
...me ha utilizado a mí y el canal del cine para hacerlo... ...porque él realmente a solas con su padre no puede estar... ...siempre me llamaba a Oye Carlos, ven... ...y yo aproveché esa oportunidad que me daba... ...de estar presente para firmarlo... ...entonces ha sido como un intercambio... ...yo lo he necesitado a ellos para hacer una peli... ...y de alguna manera ellos me han necesitado a mí para estar juntos... ...piensa que Lionel y su padre... ...bueno, su padre se fue de casa cuando él tenía tres años... ...y como muchos se veían pues... ...un fin de semana cada quince días...
Pero ahora han hecho un viaje de 45 días y han vuelto un inse de verdad. O sea, ha sido un reencuentro real y eso es lo que ellos también como que han agradecido mucho. Como que ha sido todo un intercambio y ellos han estado súper a favor de hacerlo. Guau, por lo que cuentas es una peli como muy honesta, ¿no? Muy directa.
Y es lo que nos dice la gente, que se ve mucha honestidad y, bueno, creo que se siente un poco el amor que tengo hacia ellos, pero no desde un lugar condescendiente. Al final también es un retrato un poco de esta familia a la que quiero mucho, pero siempre con la ambición de llegar a todo el público. Creo que mucha gente, bueno, creo y ya lo empiezo a saber,
que mucha gente puede conectar, porque una historia familiar tiene como muchos puntos universales, aunque luego los personajes sean muy específicos porque son de Murcia, son acentos que no están tan retratados en el cine y quizá como de primeras puede saltar un poco, pero luego la historia es como muy universal. Tú vienes del mundo de los videoclips, nada que ver, ¿no?
Empecé en el mundo del videoclip Exacto, bueno Realmente empecé hace ya muchos años Es curioso porque empecé haciendo Documentando viajes que hacía con mi familia Y haciendo cortos con amigos Y mi primera película ha sido Una película sobre una familia Que son amigos míos Se ha mezclado un poco todo en mi primera peli Pero luego sí que pasé Un poco también es como para experimentar Es como mi escuela sí que fue el mundo del videoclip A la vez que hacía cortometrajes Pero el cortometraje siempre como que va todo más lento
Entonces hice, mientras hacía estos vídeos, estudiaba, hice los cortometrajes que funcionaron bien por festivales y luego ya esta película. Bueno, ¿y qué tal eso de que hayas participado en el REC en la sección de Ópera Prima? ¿Conocías el festival ya?
Sí, estoy muy feliz. Nosotros tuvimos la suerte de que cuando la película estaba todavía en fase de montaje, fuimos al Festival de Málaga y allí el Festival Rec ya nos dio un premio por el montaje en Working Progress, que se llamaba. Entonces, claro, yo allí empecé a conocer el festival y la verdad que desde ahí tengo un montón de ganas. Ahora justo estaba como...
investigando qué puedo hacer en los momentos que me pueda escapar por Tarragona, porque no he estado y me apetece un montón. También tiene como una esencia muy mediterránea, de hecho pasan, hacen toda la carretera mediterránea y de alguna manera pasan por allí, aunque no se mencione, se menciona Barcelona, pero bueno, que tengo un montón de ganas de ir y me apetece vivir la experiencia de estar allí.
Pues venga, seguro que te lo pasas bien. A ver si puedes quedarte unos días más porque vienes mañana y estamos ya al principio del puente. Hasta el martes me quedo. Genial, genial. Pues nos vemos por Tarragona. Muchísimas gracias. Un abrazo fuerte.
Era el Carlos Saiz presentant-nos aquest Lionel. Recordeu, demà mateix a les 6 a l'antiga audiència. Darrere pel·lícula, de moment, perquè les 10 continuem parlant del rec amb els seus personatges. Ara és moment de saludar el Víctor Diago. Ell és el responsable de Downriver a Tiger, que m'han dit que també va molt bé d'entrades i hi ha moltes ganes de veure-la. A veure què ens explica. Víctor Diago, bon dia.
Hola, bon dia, què tal? Bon dia, amb ganes de veure't també. Tu també projectes demà a demà a les 8, però, i al Col·legi d'Arquitectes, que és una de les sales, doncs, bueno, d'aquest circuit, circuit rec. De què va això de Downriver? I al final trobarem un tigre, o què passa? A veure, explica. Sí, bueno, el tigre el veureu, si tant que veus, el veieu. És més imaginat, diguéssim. La pel·lícula és sobre una noia que treballa a fora, a l'estranger, a Glasgow,
un immigrant que treballa en un restaurant, com molta gent que ho fa, i un dia comença a entrar a la visió d'un ull. I aleshores, a partir d'aquest esdeveniment, com inicia un viatge a través de la ciutat, és una pel·lícula bastant més, diguéssim, que sensorial i és una pel·lícula que és poc narrativa, diguéssim. En aquest sentit, vull dir que és una pel·lícula que es convida al viatge i
I que si volen acostar, seran benvinguts. Una mica onírica, pel que dius? Sí, sí, 100%. T'hi dona Glasgow Cipresta, el paisatge que cal. Vull dir que és un paisatge i una ciutat que deu donar per fer això.
Sí, tota la ciutat hi poden donar, diguéssim. Jo penso que sí, era una ciutat que tenia una particularitat, hi ha una certa grisó, hi ha una certa... hi té un passat industrial, diguéssim, que tenia una presència molt forta, és a dir, hi ha un riu, evidentment, molt gran que creu la ciutat i que...
i que hi havia molts estilleros que no seran tan clar, de sanes, diguéssim, on es construïen vaixells i aleshores és necessitat com aquesta carregada de fantasmes, potser, perquè va ser molt potent a principis del segle XX i va acabar amb una decarència que l'ha fet activa i els fantasmes, pogués que no, tenen alguna cosa onídica o fantasiosa o d'aquest estil, diguéssim.
De fet, pel que estic veient per les imatges, clar, jo no he vist la pel·li, però m'imagino una pel·lícula amb un tint allò boirós, foc, que dirien, eh? Exacte, sí. És així. És una pel·li, però curiosament...
malgrat el mal temps, acabaràs tenint una calor humana molt forta. Això m'ha dit. Això és important que ho diguis, sí, perquè vista des de dones a primeres on s'espera alguna cosa més freda. I dius que no, però que és una història càlida. No, no, no, jo crec que la gent... En fi, vull dir, aquestes coses...
Una mica de pudor dir-les un mateix, però vull dir que sí. És una pel·lícula que ja està viatjant bastant pel món i hem estat a diversos festivals i ara hem arribat a Catalunya fa poc i ja estàvem aquí a Tarragona. I la resposta ha sigut...
molt càlida, no?, i que la gent, vull dir, que la gent no té pas una sensació de fred, sinó més una sensació... Jo crec que és una pel·lícula perquè un vingui com a escalfar-se del fred de fora al carrer, que fa fred bastant, com venim aquí a Barcelona, i... i deixar-se com... sí, acotxar, diguéssim, una mica, deixar-se lluitar per...
per un món nou. Ai, que bé, ens ho planteja superbé. Mira, demà mateix a les 8 al Col·legi d'Arquitectes. Té de preguntar pel títol, que és que m'ha cridat molt l'atenció, d'Anne River a Tiger. Bé, el títol no... Aquestes coses, els títols, no tenen molt de misteri. Vull dir que els títols s'escollen per motius diversos. En aquest cas, al final de la pel·lícula, com ja l'estàvem acabant...
has d'escollir aquest títol perquè té aquesta cosa com de haiku, com de poesia i només per qui vegi la pel·lícula ho entendrà però té una gràcia que és que gramaticalment és incorrecte diguéssim que seria com dir avall un tigre quan en català el correcte seria dir un tigre i aquest intercanvi gramatical
del subjecte té una correlació amb la pel·lícula. Però el primer enllà d'això és perquè el tipus ha fet posar president perquè em facis aquesta pregunta.
Doncs ja està, feta la missió complerta. Molt bé. Víctor Diago, ens veiem a Tarragona. Moltíssimes gràcies també per atendre'ns. Una abraçada. A vosaltres, moltes gràcies. Adéu, adéu. Doncs he parlat de quatre pel·lis. La Furgo, Flores per Antonio, Lionel i Downriver Tiger. Tot això és només re, un tastet del que serà el rec. A partir de les 10, aquí a la veu de Tarragona, més entrevistes, més pel·lícules, més propostes pel festival.
La veu de Tarragona, la teva veu. L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
L'oportunitat de jugar divendres ens dona la motivació que dintre de cinc dies ja tens un altre partit. Ens hem de quedar amb això i seguir treballant i a una sèrie. El Nàstic vol allargar el pla de partit el proper divendres a Sevilla. Com diu el segon capità, Marc Montalvo, s'ha de créixer des de les bones sensacions i buscar de nou una victòria. Divendres 5 de desembre, dos quarts de nou del vespre, viurem el partit de la jornada 15 de Lliga, el grup segon de primera federació, des de l'estat i Jesús Navas en el partit entre el Sevilla Atlético.
I com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, es participa al Joc de la Porra, comenta el partit a la xarxa X del SempreNàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del SempreNàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Espai patrocinat per Obramat, Loto Express, Bar Petit Tarraco, Centre Esportiu Royal Tarraco i Sultan Bar Verde.
I seguim i parlem ara de la xarxa de Santa Tecla que han celebrat els 25 anys d'atenció sanitària social integral a Tarragona en l'acte comemoratiu que es feia al Tincla d'Udo Moll de Costa i que es reunia molta gent, professional de totes les seves àrees, de representants de fundacions adherides, membres també de la comunitat, i es podien fer diferents actes, taula rodona, parlar del per sempre també del futur.
I parlant del passat, d'això, 25 anys d'història, però llavors ja van començar amb aquesta atenció sanitària i social, que això és important, perquè després han vingut lleis respectives. Ara no fa gaire mesos, primer nivell de l'Estat, i l'última nivell del Parlament de Catalunya no fa gaire setmanes, que aprovava la creació de l'Agència d'Atenció Integral Social i Sanitària una mica seguint aquest model. En parlarem amb el director general de la xarxa Santa Tecla, el doctor Joan Maria Tzarà. Joan Maria Tzarà, molt bon dia. Hola, molt bon dia i moltes gràcies per convidar-nos.
Vau ser pioners, fa 25 anys. Ara arriben les lleis estatals, la més seguida s'han arribat, i la catalana, però ja vau ser pioners en això.
Sí, de fet, crear la marca, que és el que vam celebrar, que és l'acte de l'any 2000, hi ha un acte de patronat, on s'aprova un pla estratègic, on fan una sèrie de reflexions, i d'aquestes reflexions que fèiem trobàvem la necessitat de posar la foto, no només el sector sanitari, sinó també el sector social, perquè havia sigut la constant de tota la nostra història.
I, bé, la realitat és que l'estat espanyol comença i arrenca amb la llei Lluc de la Llei General de Sanitat, que vam recordar-lo ara amb l'aniversari del seu assassinat, i és la gran llei que reordena tot el sistema sanitari després del franquisme i de la Seguretat Social i de l'Institut Nacional de Previsió i tot això, i es fa una llei que reconeix que els ciutadans de l'estat espanyol tenen dret a ser atesos
Tots, perquè fins i tot hi havia una quota de gent que tenien estar maretesos per la beneficència, una altra quota de gent que ni estaven ni aquí ni allà perquè tenien alguns recursos econòmics, els autònoms, els pagesos, tot aquell que no era treballador per cuenta ajena no tenia cobertura sanitària.
I on anaven? Doncs els dispositius de tota la vida. I quins eren els de tota la vida? Doncs entre ells nosaltres, que l'Hospital de Santa Tegla va fer 850 anys d'història. Per tant, des del segle XII fins al segle XX, tots els col·lectius que no tenien, quan hi havia hagut guerres i quan hi havia hagut conflictes, epidèmies i tot no sé què, era l'hospital, l'únic, l'hospital.
Clar, arrenca tot el dispositiu sanitari, arrenca les lleis de sanitat, comença a desplegar-se tota la...
tot el que eren els centres de salut, perquè no existien centres de salut, hi havia els metges de poble i prou. Tots els centres de salut arrenquen el soci sanitari, arrenquen els hospitals, i de tot aquest món, aquest món que continuava existint, que eren la discapacitat, eren els infants tutelats, eren les maternitats que s'havien anat recuperant i tot això, de tot aquest món ningú en parlava.
Llavors, la nostra reflexió va ser... Hem de ser... Posar en valor la nostra història, que la nostra història ha estat sanitària, i estem d'acord, vam incorporar el nou sistema, vam incorporar els nous hospitals, vam incorporar tota la modernitat, però allò també hi és, eh? És el nostre cor. Perquè quan ningú la tenia a ningú, doncs allistava la tecla. I d'això surt el fet de dir...
S'ha de fer alguna cosa que posi un paraigües que tothom, socials i sanitaris, es trobin còmodes. I el trobar-se còmodes tenia dues finalitats. Una, que ningú és millor que una altra, perquè que et dediquis a l'àmbit social o dediquis a l'àmbit de la salut, tenen la mateixa categoria.
I que això ha de treballar junts. I aquesta era la visió i la missió que es va escriure fa 25 anys. Una xarxa sanitària i social, integrada, perquè tenien que treballar junts, que tingués tots els recursos, perquè si no et pots atendre al domicili, et quedes coix i no... Tot integral.
amb recursos que siguin complementaris, que siguin un complement a l'altre, no és millor un que un altre, de qualitat, als serveis dels ciutadans. I aquest és l'eslògan, la visió escrita i aprovada fa 25 anys. I com tu deies molt bé, que ara es faci l'Agència Sanitària i Social integral a integrar, diu, home, escolti, miri, això ja estava redactat, diu, però només fa 25 anys.
Heu fet referència a Ernest Lluc, que també en vau parlar el dia de l'acte, perquè va ser el parc intel·lectual d'aquesta llei generals de sanitat. A partir d'aquí era una mica la base, el subtract del fons. Sí, però l'Europa, i sobretot els nòrdics, de l'estat del benestar, amb les tres potes, la pota d'educació, la pota sanitària i la pota social, i aquí li poses...
tot el que és les pensions, la jubilació i tot això, que ens sembla que ho té tot el món, i no. Això és un patrimoni brutal que té Europa i que l'Estat espanyol va llavors mirar de recuperar perquè també l'Estat espanyol ho tingués. La primera és aquesta, que és l'any 86-87, que és la llei general de Sanitat, on li dona dret als ciutadans a ser atesos a càrrec de l'Estat.
i es queden altres espais pendents, i entre ells una llei que ja se'n parlava, i quan va l'any 2000 ja és motiu, perquè tot això començava a dir la reclamació ciutadana, i aquests què passa? I aquests què passa? Que era la llei de la dependència, que es diu de la dependència, però es titulara la llei de l'autonomia personal i de la dependència,
però no es va aprovar fins l'any 2006. Passen 20 anys l'estat espanyol en què els mateixos drets que li otorga per la malaltia espera 20 anys en dir que aquell que és un discapacitat, que té el ciutadà més feble, que no podia protestar tant,
que el ciutadà que tenia tot aquest món, o bé el sense sostres, o bé tot això, triga 20 anys l'estat a fer una llei d'autonomia personal. I es fa el 2006. Quan nosaltres reclamem això és el 2000. Diem, escolta, escolta, escolta, escolta, i aquests també, eh? Aquests també. Però també és fruit que hi havia un moviment...
diem-ne, ciutadà polític de les organitzacions, dient, ja n'hi ha prou i això també ho hem d'endreçar, això també ho hem d'endreçar. No val que com que no tenen tants altaveus allis quedin.
Per cert, amb la mirada al futur, ara parlem també dels professionals, de 700 professionals l'any 2000, que, per cert, era l'any que s'havia d'acabar tot, el 2000, apagar els ordinadors, encara no va passar res. Els 4.000 ho volem dir, ara en parlem. Però vull parlar també de la Montanyeta, la Bona Vista, perquè, mira, si mirem amb el futur, tenim l'ampliació de l'Hospital de Vendrell, però tenim també la nova residència que va amb aquesta línia de la Montanyeta a Bona Vista, que va bé, eh?
Sí, sí, sí. No, no, o sigui, nosaltres hem tingut la sort. Bé, amb aquest procés, diem-ne, aquest muntatge, aquesta visió i aquesta realitat nova va fer que poguessin incorporar, s'ha poguessin incorporar dins de l'estructura només de salut, primària, hospital i tal, entitats pures, dures i de gran prestigi a Tarragona, però que estaven tenint que fer tots aquests processos, com era...
Primer, casa de Sant Josep, d'infants, en risc d'exclusió social, i fer els quatre caralls que tenim, més les dues residències i pisos que tenim en Dejón. Després, Estela, que és discapacitat intel·lectual. I Estela té, com totes aquestes entitats, té escola especial,
quan ja han acabat l'escola, però que acaben els 18 o els 21 anys, taller ocupacional, centres de treball i residència. D'això surt el mateix procés a paràlisi cerebral, que és el mateix, però més complex. I també va passar pel mateix procés, que tenia que reordenar-se tot, d'acord amb aquestes noves tallor, i també té escola, també té taller ocupacional, en aquest cas no hi ha treball, però residència.
i gent gran que ja havia incorporat. Què passa amb tot això? Que les noves estructures d'estructura física i de reorganització de com, des que l'Estat decideix que això ja va a càrrec meu, imposa les seves...
els procediments com ho fa també amb l'escola concertada respecte a l'escola pública. Els procediments i allò han de ser semblants. Tot això vol dir una reordenació, i tant d'equipament com d'organització total.
I quan parlem d'equipament vol dir diners, molts diners. Quina ha estat la sort que hem tingut en aquests darrers anys va ser que apareix els next generation. Apareixen els fons europeus per recuperació després de la Covid.
Tot això que ja havíem engegat ho teníem a punt i estàvem pensant i estudiant i com ho farem i com ho farem i havíem començat i havíem tancat amb infància i havíem fet estela i no sé què. Quan és el gruix de la muntanyeta dic, bon mare de Déu, i això d'on traurem aquests diners i de gent gran. Arriba els next generation, ja ho teníem tot a punt perquè els next generation tenien el problema que es tenien que acabar el 25, ara, aquest desembre.
I, per tant, com que es tenia que acabar aquells que no tenien tot a punt per entrar a l'Ajuntament perquè et donin la licència, els permisos i tot això, no els donava temps de fer. Es van quedar molts projectes... Bé, idees, que no hi ha projectes, van quedar al carrer. Nosaltres vam tindre la sort que teníem això i vam poder atrapar uns fons importants del Next Generation per la muntanyeta, també per gent gran i és la residència de la Rambla,
també per l'Estela, que vam acabar de refer i reordenar la residència. Amb això tenim un calendari que és el 25. Clar, ha casat els 25 anys de la xarxa amb el final dels Next Generation, on teníem sí o sí que les factures passades d'aquí no estarien subvencionades. Ara ho han allargat 3 mesos perquè l'ha digutat de tants de poder acabar, però acaba l'abril.
Però la muntanyeta era de les més urgents a acabar perquè la muntanyeta antiga, la que està ara funcionant, la que està a Sant Pau, necessitàvem poder traslladar allò per acabar allò que també ho estem reformant tot.
Per tant, el projecte 25 d'ara és la Montanyeta Nova, la de Bona Vista, que és només residència i serà un centre important, creiem, de tractament de tot el que és el neurodesenvolupament complex i la neurorehabilitació.
a la muntanyeta antiga, reformada tota, que és l'escola i el taller ocupacional, que es duplica, es duplica la muntanyeta actual amb aquests espais d'escola i de taller, i la residència passa de 23 a 60. I està acabada.
Està acabada, ha passat les inspeccions, perquè la teníem que acabar abans i la vam acabar amb temps, la vam acabar a l'octubre. Està acabada, ha passat les inspeccions, està a punt de donar la residència i que Drets Socials comenci a fer la llista dels nous residents que es poden... Ja, els llits estan fets, però si no no hauria passat la inspecció.
Està absolutament acabada, absolutament a punt, perquè pugui començar, que ens donin ja la licència després de les actes d'inspecció, perquè ells mateixos, drets socials, puguin anar fent selecció dels nous residents.
anem a menjar els torrons ben aviat, per tant, entenc que el traspàs d'un lloc a l'altre de cara a gener i febrer, quan es pugui, no?, el més aviat possible. Sí, nosaltres no creiem que sigui més enllà, sinó del febrer, i creiem que els primers amb els papers estan tots fets. L'octubre va passar la inspecció, el novembre, l'administració va com va, però està... es vien compromès amb això per aquesta... la necessitat nostra i el compromís amb el Departament de Drets Socials era que l'octubre ho tindríem acabat i ho vam tindre acabat. Nosaltres hem complert, ho vam acabar...
és un edifici espectacular, vam acabar amb temps, i la muntanyeta vella, per dir-ho, la de Sant Pere i Sant Pau, tan bon ritme, i a l'abril, març, l'abril és el màxim, el març ha d'haver acabat també, i quedarà molt bé, separant allò que és...
més grans, que són els que necessiten residència i gran discapacitat, de l'escola i el taller ocupacional, que quedarà en un altre entorn, en un altre espai diferent. És la mateixa entitat, però separem els AMS com van fer Mastella, separar el taller de la residència en pisos, perquè hi ha un canvi molt important en tot el que són les noves estructures, que també afecta gent gran.
Ja Europa i Espanya, el Consell territorial de totes les comunitats autònomes de drets socials, han fet un acord.
que és obligatori, a partir d'allà fa dos, tres anys, tots els nous equipaments residencials ja no poden ser internats. Ho dic internats perquè ens entenguem. Quan eren els internats de les escoles, com un hotelet... 24 hores. I habitació, habitació, habitació, habitació... Això ja no és legal. El que es busca és un eufemisme que diu unitat de convivència. I unitat de convivència, perquè ens entenguem, seria el mateix que un pis gran, com una família numerosa gran.
I és un pis que té capacitat promig de 10-12 persones, i aquestes 10-12 persones són les que tenen cadascú la seva habitació, tenen un menjador, tenen una cuineta, tenen el seu espai comú, i després hi ha espais comunitaris. Però tu ets autònom en un pis gran, en una colla de gent. Això és el que vam fer amb Sant Josep, per això dir que els quatre caralls són que vam tancar.
l'internat que hi havia allà al costat de Morà, davant del col·legi de Sant Pau, i són quatre unitats de convivència. Més dos, que n'hi diem, escola de pares, és un internat de semi-totalats, que un és el Vendrell i l'altre està aquí, per veure si podem evitar que els crius aquests, perquè ara són crius, quan els retiren, acabin tenint que estar totalats.
Això ho vam fer amb Estela, quan vam tancar la residència. Això ara ho fem amb aquest equipament de paràlisi cerebral, que substitueix l'antiga residència per 5 unitats de convivència, que és aquest nou edifici, però dins de l'edifici hi ha 5 pisos, perquè ens en tancem. El que diem dels professionals, de 700 al 2000, l'any 2000, les gairebé 4.000 d'avui en dia...
44 equipaments, que ara en fèieu referència alguns, però els valors fundacionals es mantenen inalterables, no? Sí, aquest era l'esforç de fa 25 anys, que això ho posem en valor, perquè amb tot aquell desplegament legislatiu i que l'administració
es dedica a fer calaixos, perquè pensem que estem en els anys ja de desplegament de les comunitats autònomes. Els tres parts de salut a la Generalitat de Catalunya és l'any 81-82.
Vull dir que tot allò ja havia set emergent i com se fa i com s'organitzen Catalunya i la resta de comunitats són amb estructures administratives per donar suport en aquestes noves funcions. I agafen i creen l'estructura de drets socials, creen l'estructura de salut, creen l'estructura d'ensenyament.
I llavors, quan te poses al mig i dius, és que jo tinc ensenyament. Per cert, també tinc gent gran, que s'han fet grans, i necessita una residència, rehabilitació i companyia. I necessito també que es posen malalts i que es ajuden a la salut. Aquesta és la realitat del ciutadà. No és una realitat de calaixos. Llavors, aquesta visió era dir, volem seguir fent el que hem fet sempre...
que és atendre la persona i tindre aquests recursos, per això ho deiem, recursos integrals e integrats, que són tots els recursos que necessita el ciutadà perquè tinguin l'assistència del que li fa falta en cada moment, perquè les coses passen diferent d'un any a un altre per l'edat, per la situació familiar, per la situació d'un vius. Per tant, aquests recursos s'han d'adaptar permanentment a cada moment segons la persona, no segons l'administració catalana de subministrar.
Última pregunta. La intel·ligència artificial, en el vostre àmbit, l'àmbit social i sanitari, ens facilitarà les coses? Jo crec que... Aquí hi ha dos elements que han d'ajudar molt a facilitar les coses. La primera és que, per primera vegada, com heu comentat a l'inici, tant l'estat espanyol com la comunitat d'antònomes, i la més important és aquesta de Catalunya, que és la primera que ha fet una llei que obliga
a la integració sanitària i social, que l'ha fet aquest novembre, que això és de fa dos dies, els astres han anat coincidint el 25, s'acaben els equipaments, celebrem els nostres 25 anys i l'eslògan que vam fer és el que avui se traspassa amb la L, la llei de la L, la llei de més complexitat i l'agència catalana. És la primera a l'estat espanyol que es fa, que combina les conselleries i els governs a que això s'ha de tractar
integrat. Això ha sigut l'estat per cert. Una llei que van aprovar amb més de 100 diputats, cap vot en contra, que jo sàpiga, o algun, però molt pocs, i la resta 10 o 12 abstencions. No hi ha cap llei fa molts anys a Catalunya que s'hagi votat amb tanta unanimitat com aquesta. Per tant, el que hi hagi unanimitat i que aquesta llei obliga a facilitar els tràmits burocràtics i administratius que hi ha avui, això és una gran oportunitat. I si l'hi afegim
que tots aquests tràmits burrocats, tota aquesta integració d'informació que està en calaixos diferents, que ens complica la vida brutalment, perquè has d'anar per amb aquell, després has d'anar per amb l'altre, tot això ha d'interactuar amb una facilitat com la que aporta la intel·ligència artificial,
Però, clar, això no seria possible si no hi ha una llei que et lleix que ho facis. I ara tenim la gran sort de tindre uns eines, tindrem eines, i al damunt tenim una llei que obliga, escolta, i feu el favor de fer això. I, bé, ara ja posant-se per parlar de mi llibre, doncs clar, dic-me, escolta, tots benvinguts, eh?, fa 25 anys que ho diem. I, per altra banda, de dir, mira, hem fet un llibre de fent un... fent...
Una tesi, doncs vam fer una tesi, però darrere de la tesi portem 25 anys fent-ho. I totes aquestes realitats que acabem d'explicar són conseqüència d'allò. Avui són 8 fundacions directes, més alguna altra, que van néixer de tot això i som cofundadors de la Fundació Bona Nit, tenim una fundació totalà que no està aquí, i directament hi ha 8 sanitàries i socials que fa molts anys que es gestionen integralment.
I els 50 anys, també, que també en parlàvem ara fa alguns dies, de la trajectòria d'200, que són 50 anys d'història, també. Sí. No, torna a ser fruit de la història. O sigui, a Tarahona només hi havia un hospital.
Aquest hospital que hi havia, abans que es fes Joan XXIII, que va ser el final del franquisme, aquest hospital, doncs, tenia a fer de tot. I el que feia també era formar la gent. I formar la gent, la primera que es va necessitar era infermeria. I infermeria es va vincular amb l'hospital clínic, perquè era l'únic que existia i que era el que donava les notes i provava, i feia 75 anys. Darrere d'això van començar a faltar metges, i metges, i metges. I com que ja tenien aquest llinc,
amb l'hospital clínic, l'hospital clínic i la tecla, comencem a formar mitges. I vam celebrar els 50 anys que, després d'un procés també lligat amb tot això que explico, igual, que és que perquè t'acreditin, has de tenir uns requeriments.
I perquè t'acredit i diguis uns requeriments, passa de dos requeriments, simplificant-ho. Que tinguis unes estructures físiques de funcionament, que siguin ad hoc pel que vol l'administració, i uns equips humans i personal i cartera de serveis que siguin totes les que... i qualificat les que necessites per poder ser docent. Passa amb els instituts concertats, passa amb les escoles, passa amb tot i, clar, també en salut.
Un cop acreditat tot això és quan el clínic diu, miri, d'això l'infermeria sí, però ara ja té tots els requeriments de poder ser hospital docent universitari. I allí arrenca la formació de medicina.
Joan Maria Atserà, doctor. Joan Maria Atserà, gràcies per acompanyar-nos, director general de la xarxa de Tegla, per moltes més celebracions com aquestes que heu viscut i compartit ja amb tothom. I com que ja és dia 5 de desembre, bon Nadal. Clar, anava a dir ara, la propera celebració, que tocava dir-ho i fer-ho, era desitjar-vos a tots bon Nadal i bona entrada d'any nou. Vinga, gràcies. El Tamacle amb Sílvia García, i de seguida parlem de la Junts de Nadal dels barris Torrefort i Sant Pere i Sant Pau.
El nostre primer temacle viatja cap a Valls. I és que avui mateix, al Centre Cultural de Valls, els PETs ens ofereixen amb entrades exaurides el bon dia i l'agost. Avui, aquesta nit.
Descamisat sisquet fa tard, diu adéu a la colla. L'hem vacunat contra l'esfau en un poblet de costa on hem amagat l'espera.
Darrere de l'església, mig tremolós d'aquell petó que tindrà gust a sal de mar i a nit plena d'estrelles. Un cal suat sense llevar per fer la mig trillada. Entre el costat la dona va pesant res clars i pales.
Pensa que mai tindrà millor moment per anar
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
S'activa el pla Tarragona 26. El nou full de ruta que guia la transformació per avançar cap al model de ciutat que volem, amb la implantació d'un nou servei de recollida de residus i de neteja. I ho fem amb una direcció clara. Objectiu número 2. Garantir carrers més nets. Reforcem els equips de neteja amb aigua, augmentem la freqüència de neteja i intensifiquem el manteniment dels contenidors i el seu entorn, perquè una ciutat més neta la notem tots.
Ajuntament de Tarragona. Per una ciutat més neta, eficient i sostenible. Fili, has vingut? Sí. Ai, quina il·lusió. I t'he portat un regalt. Ai, ai, ai, quina il·lusió. Embolicat amb el paper de l'any passat. Oh, quina il·lusió. I obre'l amb compte, que el tornaré a guardar. Quina il·lusió. Vinc a viure aquí, a la casa del costat. Ai, però quina il·lusió.
Aquest Nadal ve amb una extra d'il·lusió. L'1 de gener, cupó extra de Nadal de l'11, amb 90 premis de 400.000 euros. Quina il·lusió! 11. Ara i sempre ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.
Al Tenatori Municipal de Tarragona invertim en la teva tranquil·litat. Hem iniciat una reforma de 3,2 milions d'euros per la millora general d'instal·lacions i serveis, sala d'atenció a famílies i eficiència energètica. Les obres finalitzaran el segon trimestre de 2026. Disculpeu les molèsties. Tenatori Municipal de Tarragona. Sempre al teu servei.
Ja és Nadal al Port. Viu la màgia de la llum del Nadal de somni al moll de costa del Port de Tarragona. Música, màgia, mapatges, dibuixos, tallers, activitats infantils, espectacles, furgoteques i mil propostes més al Port de Tarragona. No t'ho perdis. Consulta el programa d'activitats de Nadal a porttarragona.cat Benvolgut professional. Que el teu client vulgui finestres a mida que s'ajustin les seves necessitats és una bona idea.
Si, a més a més, suposen un estalvi energètic al seu habitatge, és encara millor. I per això a Obramat t'oferim finestres a mida de PVC i alumini que s'adapten a qualsevol reforma, a més del millor assessorament professional per ajudar-te. On compren els professionals. Obramat.
Del 3 al 8 de desembre arriba el REC, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona que celebra 25 anys de cinema emergent. Gaudeix de les sessions Vermut, Cinema i Vermut al Serrallo, el pla perfecte de migdia. I descobreix Pantalla Tarracó, la proposta que transforma espais de la ciutat en sales de cinema per viure projeccions d'una manera única. El REC, una oportunitat per veure avui el cinema de demà. Més informació a festivalrec.com.
Fins demà!
Doncs vinga, alegria que és Nadal, que tenim ja fa alguns dies d'encesses les llumetes de Nadal per aquí a Tarragona, a la ciutat. I a partir d'avui també per la zona de Torrefort, també per Sant Pere i Sant Pau, també hi haurà il·luminació de Nadal, com no pot ser d'altra manera, alegria als comerços i establiments dels barris i també activitats. Anem parlant-ne perquè saudem d'una banda la Maribel Morillas de l'associació Tecla Ponent. Maribel, que tal, bon dia.
Bon dia, què tal? Mira, també tinc al telèfon l'Antonio Real, que és dels veïs de Sant Pere i Sant Pau, que també està per aquí. Antonio, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Bueno, és divendres. Avui suposo que ja anem comptant les hores, no?, perquè en el cas de Torrefort arrenqueu a dos quartes d'aquestes, no?, a Maribel...
que hi ha l'encessa amb xocolatada, hi haurà també al voltant del mercat, que també vindrà la consellera de Comerç, la Montse Dan. Xocolatada, espectacle familiar i diferents actes. Explica'ns una miqueta, Maribel. Començarem a les 5 i mitja i a la plaça del mercat de Torre Corpa per fer l'encessa de llums de Nadal. Hi haurà un espectacle familiar que es diu la Guàrdia de Nadal de Llums. I com tu has dit, una xocolatada popular per tothom.
i també farem la presentació de l'Anxesa i al final acabarem amb una timalada amb el grup de Foqui Gresca. I bueno, animo a tothom a vindre. Veig que dins del mercat també hi ha el diorama, el pessebre. Sí, exactament. Dins del mercat hi ha el diorama de l'associació pessebrista i també hi ha una exposició de la coordinadora d'ONG, perdó.
I això estarà dins del mercat. I tots els altres actes els farem fora a la plaça del mercat. Bé, que sapigueu que si aneu a l'acte també hi haurà el gran sorteig a Nadal, el del 5 al 24, que això ho organitza en mercats, que hi ha oli, 5 litres d'oli, de 10 pes i uran. Hi ha pernils, en fi, entrades per Portaventura, gambes a la peixateria lina del mercat i un bal de compra a 26 euros. Si aneu, informeu-vos que hi haurà tot això. Antònia, en el vostre cas, Sant Pere i Sant Pau, com ho teniu?
Pues aquí, más o menos, nos matéis. Bueno, aquí comenzaré que ahora sí de la tarde, repartiré la chocolatada así mes o mes, y espere que las sesas del árbol siguen sobre las tres de la tarde, más o menos.
Ho feu a la plaça central, l'acte? A la plaça Miramar. A la plaça Miramar, eh? La Miramar és la... Bueno, la plaça gran, no? Entenc que sí, no? La Miramar? Bueno, la plaça gran, l'any passat, també. El mateix post, eh? L'any passat. La plaça Miramar. Els dos us ho pregunto. Quin ambient hi ha aquests dies? Respira Nadal ja o no? Bueno, ja comença. Ja comença les classes de Nadal ja. Bueno, per l'acte serà, bueno, la...
Sí que fareu més coses, eh, Antonio? Molt bé. I en el vostre cas, Maribel, també hi ha ambient, ja es nota que també en el comerç està content, hi ha activitat?
Sí, com diu l'Antoni, és un començament, no?, ara d'allà, el moviment de les festes, de les compres, anticipant-nos una miqueta i de l'ambient nadalenc, i sí, esperant diversos actes durant aquests dies previs de Nadal. I volíem donar les gràcies a l'Ajuntament per comptar amb Teglaponent de nou per els seus actes, i també agrair la col·laboració del Parneu Centre, per la Xocolatada, de les viables d'Oqui Gresca, per l'Ultra Invalada, i com no, el Mercat de Torreforta, també.
En el vostre cas, Antonio, també s'hi vol que molta gent aquí, no ho entenc? Sí, sí. L'any passat ja va ser 400 o 600. L'any passat va ser 600 o 600.
Molt bé. Mira, no sé si t'he intentat anar també d'un lloc o d'altre, que potser ens dona temps, d'anar a Sant Pris en Pau a Torreforte i al revés. La veritat que ha fet ells, amb aquest fet, la xocolata calenta. Sí, sí, mira, hem tingut sort que ha pujat una mica la temperatura, estem a 12 graus, perquè he fet un fred que pelava aquests dies. Una mica més sostingut, però sí, sí, la xocolata calenta ja te la comprovaràs mateix. Sí.
Escolteu-me, mira, si tenim sort, i estic tocant fusta ara mateix, perquè jo sempre que ja cada any ho dic, m'agradaria molt anar que toqui la grossa i que toqui els barris. Cada any ho dic, cada any ho dic, i no s'acosta, però no acaba de... Gràcies, i tant. A veure si el 22 és el 22, no, això? Sí, sí. A veure si el 22 ens veiem per Torrefort o per Sant Pere i Sant Pau, o als dos llocs, millor encara, i celebrem-la que ens ha tocat la grossa, que cada any passa d'allà. Gràcies, i tant. Si, Antoni, m'ho compres això o no? Sí.
Sí, sí, jo t'ho compro ja. Bueno, es nota que ja hi ha cua de gent que estan comprant els dècims i evidentment sempre va molt bé tenir una mica d'ajuda per dir endavant. Tant de bo, tant de bo. Mira, jo ja et dic, ja afirmo ara. La unitat de mòbil sempre tenim preparada aquell dia per sortir i jo sempre em ve de gust anar cap als barris. A veure si hi ha sort.
Maribel Morillas, una forta abraçada. Bon Nadal des de Tecleponent. Gràcies. I també l'Antonio Real. Bon Nadal. Bon Nadal, Antonio. Bon Nadal. Bona abraçada. Gràcies. Adéu. La teva veu, la veu de Tarragona. L'oportunitat de jugar divendres ens dona la motivació que dintre de cinc dies ja tens un altre partit. Ens hem de quedar amb això i seguir treballant i anar a seguir.
El Nàstic vol allargar el pla de partit el proper divendres a Sevilla. Com diu el segon capità, Marc Montalvo, s'ha de créixer des de les bones sensacions i buscar de nou una victòria. Divendres 5 de desembre, dos quarts de nou del vespre, viurem el partit de la jornada 15 de Lliga, el grup segon de primera federació, des de l'estat d'Igessos Navas, en el partit entre el Sevilla Atlético.
I com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, es participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del SempreNàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del SempreNàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Espai patrocinat per Obramat, Loto Express, Bar Petit Tarraco, Centre Esportiu Royal Tarraco i Sultan Bar Verde.
Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70 i 80, escolta Tarragona Ràdio les tardes de dissabtes i les de diumenges de 4 a 6 és el temps del Cocodril Club. Tot un clàssic de la ràdio, amb les bases del pop rock, les llegendes, les cançons que s'han convertit en autèntics himnes. Recorda't, a Tarragona Ràdio 96.7 FM, Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril.
Cada dissabte a les 10 de la nit... En cabina, DJ Parry.
DJ Parry, el DJ resident de Tarragona Ràdio, t'ofereix la millor selecció musical perquè et montis la festa allà on vulguis. Els darrers èxits musicals els trobaràs a Tarragona Ràdio cada dissabte a les 10 de la nit i amb DJ Parry. Prova-ho i repetiràs. And we spend it all day. Welcome to Sancho Bay.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
I ja hem passat el punt de les 10 del matí, ja passen 13 minuts i obrim una altra finestra que ens parla del Festival Rec. Hem començat així el programa, però és que ens han quedat coses per explicar-vos i convidats per atendre. Cap de setmana intens, el del Rec, que va començar dimecres, però que és això, en aquest cap de setmana que inclou la festa de dilluns, intensifica les seves projeccions. Una de les més matineres, la que arribarà demà i que jo personalment tenia molta curiositat per veure demà a les 7 de la tarda a l'antiga audiència Lady.
I tenim amb nosaltres el seu director, el Samuel Abrams, que acaba d'arribar de Londres. No sé si avui ahir li preguntem. Samuel Abrams, good morning. Good morning. Have you just arrived today? I arrived yesterday. Yesterday? Did you know the city? I didn't, but now I feel like I do. I've had fun roaming the streets, beautiful air. So have you been on a road before coming?
No res, que li hem preguntat si feia temps que estava aquí. Diu que va arribar ahir i avui ja ha tingut temps de veure una miqueta la ciutat, que troba molt xula aquest passat romà i que ha vist la catedral i que de moment està flipant bastant, eh? Molt bé. Tell us about Leidy. Let me tell the plot, a bit of the plot of Leidy.
És una mena de documentary, això és com un documental, però fet de broma, que parla sobre Lady Isabella, una aristòcrata que vol entrar a l'Star System, que li facin un reality, no? Like an English Kardashian.
Well, that's what she says about herself, yeah. Of course, she's nothing like that. But I suppose it's all about how she wants the world to see her. But the truth is she's far from that. And I suppose that's one of the big themes in the movie, about how we want to be seen and how we project this image of how we want...
com que volem el món de veure'ns, i que no és la veritat, i que hi ha alguna cosa d'interessant que necessitem care i atenció.
clar, dèiem que és com una Kardashian a la britànica diu que és la manera com ella voldria veure's per això vol participar en aquest reality però que en realitat no és així i aquí està un dels grans temes dels focus centrals de la pel·lícula que és tal com nosaltres ens voldríem veure o reflexar però en realitat el que hi ha al darrere as you explain what will we feel about this character it sounds like a bit decadent or not?
El film is, yeah. So she's a character who... She's very narcissistic. She lives in this, like, a kind of palace. It's a huge stately home in England. But she's very lonely there. She's kind of lost and trapped in this decadent world that she has filled with these gorgeous colours and textures which are there to sort of distract her from the darkness...
the kind of loneliness. So I think to begin with, she's a lot of fun to spend time with. It's an incredible performance from Sian Clifford from Fleabag. So she's a hilarious character, lots of kind of bombast and she's just, yeah, she comes out with some pretty awful and inappropriate things, which is very funny. But then I think you connect with her because you sense this vulnerability beneath that.
Ja. Uf, un munt de coses us he d'explicar. Diu que sí que és un personatge que ens envolta d'una atmosfera decadent. De fet, és un personatge que viu en una mena de castell, com un paradís ple de textures i colors que l'allunyen del món gris.
però que en realitat està atrapat i perdut en la seva soledat en aquest món. Tot plegat, que podria semblar una mica trist, és divertit. És una pel·lícula irònica, amb sàtira, amb humor, i bona part que això arribi d'aquesta manera és la gran interpretació que fa la Shane Clifford, que és l'actriu principal, la que fa de Lady Isabella,
i que arriba a connectar d'una manera graciosa, divertida, però que en realitat ens explica un personatge que vol ser estimat, que necessita ser estimat.
But you gave her freedom to improvise. And she said it was awful because all the time there were magical things. The word would be magical. That's really lovely. Diu que passaven tota l'estona coses màgiques. Diu que de sobte hi havia... Explica l'actriu, eh? Diu que de sobte hi havia una poça de sol quan la necessitàvem. O hi havia un poni que sortia per allà i ens anava perfecte. Diu que la natura es va conxerxar i tot era màgic.
So, I suppose, yeah, I think we had a very clear script, we had a very clear structure of what the story was and who the characters are, and what was great with working with Sian and Laurie, who plays the director in the film...
was to sort of set up a space for them to feel like they can play within that, for the characters to sort of burst out of them and allow more spontaneous moments to kind of surprise us. And I think that kind of just adds this, as you said, adds this little bit of magic to the tension in the scenes.
perquè de fet hi ha realisme màgic, hi ha imatges amb colors molt aristocràtics i molt decadents també, hi ha tota una història més seriosa i després hi ha el punt de sàtira i d'ironia.
Deia el Samuel que sí que és veritat que hi havia una estructura molt fixa, un script, per fer la filmació, però que sempre van considerar que hi havia d'haver un espai perquè els actors i l'actria en aquest cas es poguessin espleiar i deixar-se anar perquè fos dormers reality. Of course, there has to be this space because it's supposed to be a reality.
Yeah, it's supposed to be... It had to sound real. Exactly, yeah. But then a lot of that also just goes down to the talent of these actors in that they can make what might be on the page something that's quite absurd because there's some pretty crazy things that happen in this film, but it's kind of grounded in this kind of authenticity and kind of humanity that they both bring to the performances.
Diu simplement que la gràcia estava que confiava totalment en la professionalitat, vaja, de la Sean, i que se'n sortiria, i que li dona aquest punt humà, perquè en realitat el personatge té un punt humà, ni que friqui, i llavors que anaven anant passant crazy things. Give us an example of a crazy thing that happened.
Well, there's a big crazy thing that happens in the story. But controlled. Very controlled. Are you looking for something that was kind of spontaneous, that wasn't in the script? No, no, no, whatever. Well, I think, so just to give a sense of the tone of the film, there's a pretty, the sort of main concept of what happens, her sort of central crisis, is that she's someone who's desperate to be seen,
But the world kind of bestows this awful curse on her where she starts becoming invisible. So limb by limb she's kind of hurtling towards complete invisibility and irrelevance and oblivion. And this sort of becomes this big existential crisis for her. But it's dealt with in a kind of absurd way, I think, in a kind of surrealist way. But...
Doncs per donar-nos una idea del to que agafa la pel·lícula que pot arribar a tenir, per il·lustrar o per deixar constància que el personatge arriba un moment que està desesperat, perquè ja no pot més amb aquest estrès que li comporta participar en un reality, comença a desaparèixer. Es fa invisible, però literalment es comença a fer invisible.
Ja està, és només perquè veieu que hi ha tocs de realisme màgic o coses màgiques que van més enllà del meu commentary. Last question, Samuel, is this your first long film, Òpera prima? Yeah, first, yeah. Why did you choose this topic and how did you get this actress?
So, why this film? I suppose I was... I had been... I've direct TV commercials, so I've been busy with that for a while. I've been trying to get this other film off the ground for a while. And there was just something about the idea in this movie when it sort of came to me that felt very immediate, felt very urgent, and it felt very personal. And so it kind of...
It kind of clicked. Okay, this is the one I have to go for. And how did I get the actress? We wrote a good script. I think that was basically it. And it resonated with her and we hit it off when we met. And it was a dream to work with her.
Ai, que bé. És la seva òpera Prima, li hem preguntat per què va triar aquest tema i com va aconseguir l'actriu. Ens diu que tot té relació, potser, amb la seva etapa prèvia en què el Samuel ha estat fent anuncis per la televisió. I allò de l'actriu, perquè és un goig, és una excepcionalitat tenir a Sean Clifford, diu, home, vam fer un bon guió. I a partir d'aquí, amb el bon guió, ella va veure possibilitats, ens va dir que sí, diu, ja ha sigut un somni fet realitat.
Samuel Abrams, thank you very much. Thank you for having me. Have a nice, nice day in Tarragona. Thank you so much. Samuel Abrams, que és el director de Lady, una obra que podreu veure, una òpera prima que podreu veure demà a les 7 a l'antiga audiència. I have to go on with some other films... Sí? L'acomiadem. Bye, you can go out. Bye, Samuel. Ens quedem nosaltres als estudis i ens quedem amb conversa telefònica amb la Elodie Mellado, que és qui té totes les pel·lis del rec al cap. Elodie Mellado, bon dia. Hola.
Molt bon dia. Perdona que t'hem fet esperar una miqueta, eh? No, no, estava escoltant l'entrevista i estava molt interessada, la verdad. Súper chulo. La peli de Lady esta tarde con todos. Lady, clar, és divendres, és avui mateix la peli, eh? Sí, sí, sí, a les ocho. Sí, sí, a les ocho. Me liado, Elodie.
Quenta-me, però no me hables de algunes, te diré ràpido, ràpido, que ja hem parlat aquest matí, que hem fet una bona repassada amb actors i actrius i bàsicament directors i directores, de fet, del REC. Què tenim per aquesta tarda i una miqueta de pinzellada del cap de setmana? Avui te farem fer molta feina, Elodie.
Uau, bueno, pues yo quería destacar esta tarde, aunque ya lo hayáis hecho, pero creo que Las líneas discontinuas es una muy buena sesión para hoy. Vamos a tener a Anjos desde aquí, invitar al público a que venga, porque creemos que es una sesión muy especial, es un estreno en Cataluña, es una película que viene de Gijón, de estar premiada, y seguro que si habéis tenido ahí a Anjos, ya habéis visto que es maravillosa. No, porque está volando, la queríamos, pero justamente ahora está volant, volant cap aquí, però l'entrevistarem després i ho penjarem a la web. Sí, sí, tenim moltes ganes de parlar amb Anjos.
Pues sí, sí, sí. Nosotros también tenemos muchas ganas de que venga y de que se den la película en Tarragona. Y nada, hoy la verdad es que estamos ya acercándonos al Ecuador, quizá el festival. Esto es corto pero intenso. Y a mí me gustaría destacar, pues hoy en la antigua audiencia, quizá Pileon.
que es la película con la que seguimos, Rec Selection. Es esta película que es una comedia antirromántica sobre una pareja que está en una relación con tintes de BDSM. Ya hasta aquí puedo leer. Es una película que ha sido súper premiada en el circuito de premios, sobre todo británico. Está siendo como la ópera prima británica del año.
Y nosotros creíamos que era una súper apuesta para Red Selection porque la verdad es que nos encanta y creíamos que es de esas películas que el público va a ir y no le van a dejar indiferente. Después en Casa Canal tenemos para Almila, que es la propuesta más loca del festival, que es a Useful Ghost.
que es esta película que viene de Star Première en Cannes y que va de cómo un espíritu posee una aspiradora y hasta ahí lo que puede pasar. Y yo luego también quería invitar al público a la sesión que tenemos hoy a las 4 y cuarto, que es la que hacemos en colaboración con Accio Cinema.
que es el documental musical La 42, que viene recientemente de ganar Inédit al mejor documental internacional del año. Es un documental súper potente que nos habla de la música, de los géneros urbanos que germinan en República Dominicana y en especial en una calle de la capital.
Donde está ahí concentrado un grandísimo número de artistas que luchando contra la opresión policial y contra la pobreza y una situación realmente difícil consiguen hacer música para, bueno, canalizar ahí toda su rabia y que de ahí salga algo creativo, pues muy potente. Y después, bueno, el fin de semana hasta en Riu creo que ya están agotadas las entradas también, pero yo mañana también me gustaría...
Destacar otra de las películas españolas que vamos a tener a competición, que va a ser un estreno en Cataluña, que es Lionel, de Carlos Saiz, que la pasamos a las 6 en la antigua audiencia. Hemos hablado, hemos hablado. Perfecto, vale, vale. Pues nada, no sé, también quizá Happy Verday, que la vamos a tener mañana a las 4 y cuarto.
en la Antiga Audiencia, en Ópera Prima, también otra película de la Acción Cinema, en este caso es la candidata al Oscar por Egipto, y que nos habla la historia de esta niña que tiene que hacer trabajo infantil, vive en una realidad muy difícil, pero que es una película que está vista desde un punto de vista también muy luminoso, a pesar de retratar una realidad complicada. Y yo la comparo mucho a la gente que le gustó las películas de Sean Baker como The Florida Project, es una peli que creo que se vincula directamente con esta.
Y no sé, ¿hay alguna más que queráis saber? Ah, también el mañana, el sábado, vamos a tener otro pasaje especial, como el del Secret Screening Ayer, pero va a ser en el CAU. Y va a ser Llové sobre Babel, otra película también muy fiestera, muy queer, y que ocurre dentro de un bar, y que creemos que va muy bien con esta experiencia expandida que estamos intentando hacer en el rec este año.
Déu-n'hi-do, i no ens les has dit totes. Hi ha moltes més i que tenen molt bona pinta. Vale, ja està. Sí, t'anava a preguntar. Dígans la teva favorita, la que va sonar. Jo crec que més o menys ja ens has donat pistes, encara que totes són petites joies.
Total. A ver, mi favorita la pasamos ayer, que fue Nubelbach, pero tengo otras favoritas, por ejemplo, la peli de Parch and Walk, de No hay otra opción, creo que es increíble. Todas las películas de animación que vamos a proyectar este año, por favor, venid, porque son auténticas obras de arte animadas, de esas películas que realmente son una belleza para los ojos, sobre todo Little Amelie,
La Pequeña Melí, que es esta película que está hecha con acuarela, con una influencia muy fuerte del arte asiático, en especial el japonés. Olivia y el Terremoto Invisible aún quedan entradas y van a venir las animadoras a presentarla. Y luego también Arco, destacar esta propuesta de Rexix Familiar, que será el próximo lunes, que es esta peli que a todos los amantes de Ghibli les encantará y que les invitamos también a ir al Teatro de Tarragona a disfrutarla.
Ai, per favor, que ganes, que quantes ganes de cinema. Moltes, moltes gràcies. Ens veiem aquests dies per aquí. Molt bé, adeu. Adéu, adeu. I així, ara sí, quan falta re un minutet per dos quarts d'onze i demanant perdó a l'Abril Rius, que és qui ha fet el resum de la setmana, tanquem aquest especial rec. Seguiu-nos a la xarxa, seguiu-nos a la web, perquè nosaltres seguirem parlant del rec i espero que vosaltres el seguiu gaudint. Cap de setmana de Festival de Cinema. Ben bé fins dilluns.
La veu de Tarragona. Cada matí de dilluns a divendres de 9 a 11. Telefon verd, digui'm. Hola, he vist una paperera trencada. Pot venir algú a arreglar-la? Telefon verd 977 296 222. La ciutat com t'agrada. Amb una trucada. Ajuntament de Tarragona.
Fans de Tarragona, amb Sílvia García, de 6 a 7 de la tarda. De dilluns a divendres, una hora per la música de casa. Fans de Tarragona, a Tarragona Ràdio.
Quatre dies i una hora. El millor de la setmana amb Abril Rius.
Bon dia, passant 30 minuts de les 10 del matí i comencem amb el resum de la setmana. Ja sabeu, fem un repàs de totes les veus i tots els continguts que hem tingut al llarg de la setmana, no de tots, sinó fem una miqueta de selecció, mirem quin és el tema destacat o el que podem destacar del que hem tingut a la graella. I aquesta setmana, com no podia ser d'una altra manera...
El tema destacat i del que més hem parlat i del que seguirem parlant és del REC, del Festival Internacional de Cinema de Tarragona. I hem tingut la primera hora i mitja moltíssims continguts del REC, però jo volia destacar que el dimarts vam parlar amb Eva Vallès, directora executiva del REC, que ens explicava com aquest aniversari, perquè enguany fan 25è edició, 25 anys, com marca un punt d'inflexió pel festival, però també que és una mirada cap al futur. L'escoltem.
Com arribem amb aquests 25 anys, aquest quart de segle de vida, mirant en retrospectiva? I també hi ha un fet singular, que és que el rei s'ha anat extenent per diferents espais. És a dir, ja va començar amb un espai i ara ja el tenim, ara parlava jo del Teatre de Sarrallo, però tenim diferents zones de projecció i el punt pot anar triant també una mica, no? Exacte, sí, una mica aquesta idea.
Conteixo la primera part de la pregunta de com hem arribat amb aquests 25 anys. Arribem contents amb moltíssima il·lusió, mirant enrere el just. Sí que veient i traient una mica de pit i orgullosos d'aquests 25 anys ininterromputs, que no hem deixat de fer el rec presencialment ni un sol any, ni amb la pandèmia, ni amb la crisi econòmica, a pesar de totes les dificultats que són inevitables, que a vegades sorgeixin,
Continuem aquí, 25 anys i n'interrompots a la ciutat de Tarragona, i molt orgullosos, molt contents d'estar aquí, però mirant més cap al futur que no pas cap al passat. Llavors, ho celebrem, estem contents, a tot arreu ho posem, és el 25 rec.
però la fita és mirar cap al futur i seguir, com deies tu, expandint-nos per la ciutat, expandint-nos en diferents espais de la ciutat. Com saps bé, inaugurem i fem la cloenda al Teatre Tarragona i després la seu central la tenim a l'antiga audiència, a la plaça del Pallol, i després hi ha un clàssic de les sessions vermut al Teatret del Serrallo
I aquest any tenim espais nous, tenim espais nous a la pantalla Tàrraco, que són aquestes projeccions de petit format de 30, 40, màxim 50 cadires, que volem convertir espais patrimonials de la ciutat en espais de cinema.
I llavors repetim alguna de les experiències al Col·legi d'Arquitectes, repetim també a Casa Canals, a la Sala Noble, que també fa molt de goig, i llavors estrenem la sala del sarcòfag d'Hipòlit, el pretori, amb una projecció també molt especial, que ara ens ho dirà l'Irodi, i què més? I tenim també un altre espai, que és nou, però és secret.
Ah, sí, tenim... Com ho sabrem, com ho sabrem, això? Tenim una projecció secreta que podeu trobar també a la web i podeu comprar-vos allà a l'entrada, que és que no us podem dir res més. Això és un de shows, no? Sí. El Secret Screening, no? És això, eh? És això, és això. Va saber una pèl·lic, no saps què vas a veure ni on va saber.
Ni on la vas a veure, exacte. Hi ha poques entrades a la venda. Llavors, hem creat un punt de trobada, que serà l'antic d'Ajuntament, allà al carrer Major. Ens trobarem allí i tots els espectadors anirem junts a un espai encara secret. Potser necessitarem que porten els mòbils perquè necessitarem llanternes. I ja està, hi pot haver.
Era l'Eva Vallès, la codirectora del REC, i fa uns minutets escoltava amb la veu d'Elo Di Mellado explicant-nos les pel·lícules que podríem veure aquest cap de setmana, perquè les sap totes, sap els directors, les directores, de què va notar tot el cap. Però també vam parlar amb ella perquè ens detallés com s'ha construït una programació amb talent a marge internacional i escenaris patrimonials,
Perquè no és fàcil, entre totes les pel·lícules que havia de triar, doncs triar les 40, no les que més li han agradat, sinó les que creia que eren més adients per a aquest festival. Escoltem com va fer aquesta tria i com intenta buscar aquest equilibri amb l'Elo de Mellado.
Sí, sí, sobre todo Aishoi que no puedes tener tampoco todas las películas que quieres y que tiene que haber un equilibrio, ¿no? Pues, por ejemplo, creo que la ópera prima está muy balanceada en cuanto a todos los territorios que tocamos. Hay películas tanto de Latinoamérica como películas africanas, películas europeas, también películas americanas. O sea, hemos intentado hacer un balance.
evidentemente también intentando encontrar una paridad en todas las secciones del festival y bueno, tiene que ser un poco eso, también que haya de todo tipo de géneros, que no sea solo un tipo de películas, hay películas más extrañas, hay comedias, también hay dramas, hay sátiras políticas, entonces creo que por eso recalco que creo que todo el mundo realmente puede acabar encontrando una película para disfrutarla.
També per la canalla, eh? Per tant, a la Reg Chicks hi ha pel·lícules com a Comarco, o per dir-ho per Natalie Portman, i favorita els Oscars d'animació, que també serà, eh? Sí, també serà. Bé, seguim amb l'aposta aquesta de Reg Chicks, tot i que hem de puntualitzar que no és només per infants, totes les pel·lícules que hi ha, no? Sí, sí. És país que ha dit sí al Museu d'Art Modern, que un any més continuem amb la col·laboració amb el Museu d'Art Modern de Tarragona, el carrer Santana,
I aquesta sí que potser és la més infantil, però després les altres que projectem a l'antiga audiència i una altra d'animació també que portem al teatret del Serrallo són més obertes a tot tipus de públic. Sí, jo Space Cadet me gusta definirla como una peli que se puede ver de 2 a 99 años, ¿sabes? Como eso de los juguetes. Porque realmente es así, es una película de animación stop motion, sin diálogos, muy bonita, que recuerda mucho a los cortos de Pixar. O sea, que a cualquier persona que le guste los cortos de Pixar le gustará esta película.
Y esa sí que en concreto la pueden disfrutar niños más pequeños, pero el resto de la programación de Rex Chicks realmente apunta más a un público familiar. Tenemos, por ejemplo, Arco, que como has dicho es una de las favoritas a estar nominada a los Oscars. Viene con el aval de Natalie Portman y ganó en el Festival de Annesia la mejor película de animación, que es uno de los festivales de animación mayores del mundo. Y también para todo el público que le guste Ghibli, Spielberg, todo este tipo de animación le va a gustar Arco.
Y luego también tenemos Olivia y el terremoto invisible, que en este caso es una película de animación española que es la primera película en stop motion dirigida por una mujer en el Estado español y que para mí creo que será una de las grandes favoritas al Goya también. Y esta en concreto es en el Teatre del Serrallo y creo que va a ser una sesión muy bonita porque vendrán después dos animadoras que han participado en la película.
a contarnos un poco todo el proceso de cómo es el stop motion, que sabemos que es una técnica de animación muy laboriosa, y vendrán también con algunos muñecos y tal, y después de la proyección saldrá una presentación donde nos hablarán de cómo construyeron la película, que creo que va a ser muy nutritivo para el público.
parlant de directors i directores que venen a les projeccions per després poder parlar amb el públic. Dimecres parlàvem amb la Ingrid Santos, que és la directora de la pel·lícula Ruido, dintre del cicle Miram. El Teatre Tarragona se concentrava en estudiants de secundària per veure una pel·lícula una miqueta així, amb un caire educatiu, i posteriorment es feia un debat amb el Xavi García Puerto, el codirector del Rec, i la directora,
i podríem parlar amb ella i explicar-nos què és el que volia que portessin els estudiants de la seva pel·lícula o quin era el debat que volia generar després. L'escoltem. Has estat presentant la pel·lícula, vas estar al Festival de Màlaga, també a Gijón, ara arribes aquí a Tarragona davant d'un escenari que veuran la pel·lícula 300-400 alumnes que hi ha aquí al Teatre Tarragona.
impacta o és molt divertit veure que hi ha alumnes que més o menys són de l'edat de les protagonistes que surten a la pel·lícula? Home, impacta perquè les sales de cinema estan buides i en part també perquè la gent jove no té molts privilegis per poder-hi accedir, no? Jo aquest no és el primer passe que fem als instituts, ens portem uns quants ja i sempre els pregunto si poguéssiu entrar amb el carnet de la biblioteca gratis al cine aniríeu i em diuen que es passarien allà el dia, no?
Llavors, per mi, poder portar-los la pel·lícula, ja que la indústria no els ajuda molt a que... Bé, ajuda molt gens que puguin anar al cinema, em sembla un luxe. Quin debat creus que es generarà després de la pel·lícula, mentre el Xavi García, el puerto director del REC, i tu intentareu crear una conversa? Què vols que s'enduguin o què és el que intentaràs que s'enduguin o que responguin? La veritat és que ja amb l'experiència que porto amb els instituts fan preguntes bastant potents.
Són molt bons en els col·loquis i els que tenen ganes de preguntar ho fan amb molta originalitat i amb una forma molt genuïna. Llavors tinc moltes ganes de veure la seva reacció.
Sí, dóna'm exemples d'algunes coses. Clar, aquí hi haurà gent que també rapeja i que també va a batalles de gallos o que consumeix aquest tipus de món. De preguntes que m'han fet? Doncs des de com estan, com tu molt bé m'has preguntat, com estan composades les lletres, que defineixi la meva pel·lícula amb un plànol que sortia a la pel·li, no sé, moltes preguntes molt interessants. Ara no sabria recordar-les, però sí, la veritat és que sí.
Clar, i del procés de creació de la pel·lícula, això també genera molta curiositat, et presentaran com una directora nova, si és la teva primera pel·lícula. Clar, suposo també veure com has tingut la idea o com ha sigut tot aquest procés de creació, agafar-les a les teves actrius, sent que no són actrius professionals i que fins i tot ells un dia podria venir una directora i dir, ei, vull fer una pel·li sobre això que t'ho fas molt bé. Doncs sí, mira, aquest és un punt que a vegades els...
els confon o que no acaben d'entendre molt bé què és realitat i què és ficció en la pel·lícula, justament pel que tu dius, perquè les actrius i els actors no són coneguts, però alhora formen part d'un artifici o d'un conte d'una història. Llavors, moltes vegades no saben diferenciar què està passant a la vida de la Lati en el món real o només a la pel·lícula.
Quin diries que és la reflexió final que se't queda després de veure la pel·lícula? Evidentment, visualitzar-te aquest món del rap, que per molts és desconegut, o veure com funcionen les batalles de gallos, o com se prepara una persona per dur a terme una batalla de gallos, però també, clar, aquesta opressió que pateix la lati de part de la seva mare, com ha de gestionar això, fer el que vol, sense fer-li mal a sa mare.
Jo crec que és un conflicte bastant universal el que planteja la pel·lícula, perquè hem partit d'un arquetip de personatge que té un objectiu, que té un somni i que té un conflicte familiar que ens pot ressonar a tots. Llavors jo crec que encara que sembli una pel·lícula molt especial pel tema del freestyle, que al final és una excusa de vehicle per explicar la història, tots ens podem sentir molt identificats amb el que li passa a la protagonista.
Aquestes eren les diferents veus del REC que han passat per aquí durant tota la setmana. També altres directors, actrius... Vam estar a la presentació, el Pep i la Núria van fer de presentadors de la gala inaugural del REC. Podeu trobar-ho tot a la web de Tarragona Ràdio.
I fiquem una miqueta d'ordre, comencem per dilluns, perquè vam començar una entrevista molt xula a Rosa Maria Ibarth, que s'acabava de jubilar com a directora del CNL de Tarragona. I també ens explicava com veu el català avui i com era el català quan ella va començar.
L'any 90 vam entrar a l'Ajuntament, perquè llavors ja teníem allí un petit xiringuito a l'Ajuntament, i vam entrar a un grup que ja estàvem fent cursos per Tarragona, els fèiem per l'Ajuntament, i després la gent va començar a canviar de lloc, que trucaven d'ensenyament, coses d'aquestes, i llavors vaig entrar jo a l'any 90, sí.
I a partir de llavors també va entrar més gent i ens vam posar de valent a fer cursos, perquè hi havia llavors una demanda terrible, i sobretot vam fer molts cursos. Jo, per exemple, estava especialitzada en cursos a l'Ajuntament. La gent de l'Ajuntament gairebé tots sabien català, però no tenien un títol. I com que després va començar el tema dels títols per treballar i totes aquestes coses, doncs bé, havíem de facilitar...
Facilitar no, però fer cursos perquè tinguessin els cursos. I vam començar això, jo vaig estar potser 4 o 5 anys fent la formació dels funcionaris de l'Ajuntament de Tarragona. Hi havia gent que anava als barris, jo també vaig als barris, vaig estar un any a Bonavista, vull dir que bé...
vam començar ja a fer molts cursos. Perquè, clar, hi havia molta demanda, fins llavors no hi havia... Bé, l'Ajuntament anava pagant cursos d'aquí i d'allà, però si podia, si no, no. Era una mica així.
I després ja es va estructurar, es va fer el consorci, es van començar a consorciar altres ajuntaments i van fer el consorci que coneixem avui en dia aquí a Tarragona, que són les quatre comarques. Les quatre comarques són les que formen el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.
I seguim en dilluns. També vam fer parada al barri de Ferran i vam parlar amb el Quique Fernández, de l'Associació de Veïns, que ens explicava les inquietuds i demandes. Sobretot ens va dir que ells no es consideren barri, que consideren que són un poble, però amb altres demandes sobre aquests barris que estan una miqueta més allunyats de Tarragona i que tenen algunes dificultats que a vegades no ens donem compte. Escoltem el Quique Fernández.
Com esteu respecte a altres barris de Tarragona? Com ho sentiu? Com sempre hem dit, les reunions que tenim de junta i sobretot amb els veïns, sempre diem que estem una mica abandonats de Tarragona. Més que res perquè som un barri molt petit, ens considerem allò que sempre intentem reivindicar que encara estem a dins de Tarragona, però...
que estem abandonats per moltes coses, com per exemple el tema del clavegaram, que no tenim connexió a un punt cap a la devoradora, encara anem amb fosses sèptiques, i és una mica la reivindicació de sempre que...
Tot el poble, perdona, tota la zona esteu encara en fosses sèptiques, és a dir, no hi ha una connexió directa amb el clavegueram, un clavegueram per ser a la ciutat de Tarragona, que ja deien fa uns dies que hi havia aquest projecte per renovar-lo a uns anys vista, aquí continua sense connexió.
No, no, aquí sense connexió i sí que s'ha arreglat algun carrer amb el tema del clavegaram, però encara tenim la fossa sèptica que no tenim connexió directa a la depuradora. Això què suposa? Bé, doncs males olors també, el tema de molta rata també, molt d'animal que hi ha dins d'aquí del clavegaram. Per exemple, a nivell d'atenció mèdica, depeneu també de Tarragona?
Però molta gent, molts habitants d'aquí acaben anant, m'explicaves abans, a pobles del voltant, com puguin ser Altafulla, Torre d'Embarra... Sí, exacte. Al final, la connexió, nosaltres també tenim un autocar, no?, que passa una hora cada cert temps, no?, i tarda molt en arribar a Tarragona. I la gent gran, al final, el més proper que tindria aquí seria Altafulla o Torre d'Embarra.
Si tu vols anar a fer un tràmit a Tarragona, perquè administrativament, al final vosaltres depeneu, no? El padró és Tarragona, dius, no? El padró és Tarragona, sí, sí. Si tu vols anar a fer un tràmit a l'Ajuntament, a l'Oficina Municipal d'Atenció del Ciutadà, has de baixar a Tarragona.
Exacte, al final qualsevol tema de tràmit i tot això de Tarragona és d'anar directament, però la gent gran és la queixa que sempre té que per arribar a Tarragona amb autocar o amb algun vehicle al final és una hora per arribar-hi. Una hora amb autocar? Sí, sí. Amb poca freqüència, amb una línia, com més podria millorar això?
Al final la connexió hauria de ser reduint una mica el radi de connexió entre barris, una línia més directa i no passant amb tants barris com seria amb tots els barris del Llevant. Per això aquest és el problema una mica en general. Suposo que també parlant amb altres barris del Llevant tenen el mateix problema que nosaltres.
Això passava dintre de la secció de Ponenallava, en aquesta secció que fem els dilluns on anem a diferents barris de la ciutat per explicar-nos com estan o quines necessitats tenen amb diferents veus i amb diferents persones de les associacions de veïns. I dimecres parlàvem amb Laia Díaz, periodista, que estava premiada per les càpsules de ruta per Santa Tecla als Premis
Mañei Flaquer, unes càpsules que va fer juntament amb Tarragona Ràdio, que consistien en uns reels dels diferents dies de Santa Tecla, van quedar molt xulos, tenien moltes visualitzacions i va guanyar el premi Mañei Flaquer. Escoltem el que deia la Laia Díaz sobre aquell dia i com va rebre el premi.
El Parlament que vas fer allà, clar, vas dir que s'havia sentat com un precedent, no?, perquè fer periodisme i fer periodisme, doncs, amb xarxes també és periodisme, no? Totalment. I més amb tot el que corre per les xarxes. Totalment, totalment. Sense contrastar i, en fi, propaganda, propagandística i tot el que vulgui ser més, no?
A part de la propaganda, a mi moltes vegades quan em presento i algú em pregunta què em dedico i li dic que creo contingut perquè tinc un bloc de viatges i que creo contingut per centres socials, et diuen aquella paraula que a mi, jo no sé si l'audiu, l'estimo que és a...
I molta gent la diu amb un to, potser no despectiu, però sí com restant-li valor. És a dir, fas això que fan els influencers, de, ah, rep regals, no? Vius de rebre regals i vius d'aquest convidi en els llocs, i és de, sí, a vegades m'envien alguna cosa de regal, com amb altres feines que a vegades et donen coses amb espècies, o a vegades em conviden a canvi de contingut, però jo estic oferint la meva feina a canvi d'aquesta invitació...
És a dir, al final estic fent una feina, que és una feina nova, però estic fent periodisme. I crec que això, que es premiés una feina que només estava feta, que només estava ideada, pensada per xarxes, amb un premi de periodisme, no amb un premi qualsevol, si dir un premi, que premia els treballs periodístics, també demostra això, que hi ha una manera avui en dia, el món ha canviat,
i segueix canviant moltíssim, i que hi ha una nova manera de fer periodisme, que és a través de les xarxes socials. I que jo crec que s'hagi reconegut aquesta feina. A més, també en l'entrada de les categories va guanyar un documental que només s'ha publicat a YouTube, també. Crec que sí, que realment senta un precedent per demostrar que és això, que hi ha altres formes de fer periodisme i que el paradigma està canviant completament.
Si no heu vist els vídeos, us recomano que aneu al perfil d'Instagram de Tarragona Ràdio, baixeu una miqueta i els trobareu allí, també el perfil de la Laia Díaz, que el perfil és arroba derrutamfamilia.
I anem a la cultura, perquè dimecres parlàvem d'una exposició que la podeu veure a l'estació de Busos, «Hasta que la tierra aguante». És una exposició de fotografia i impacte ambiental, i en parlàvem amb el Santi Donaire, l'autor del projecte, i el Pep Escoda, que és el president del Foto Quilòmetre Zero, aquestes exposicions que es fan arreu de la ciutat, i aquesta la podeu trobar al...
A l'estació d'autobús, escoltem el que explicava el sentit d'una aire. I la gent no és prou conscient, com deia Maria Arnal, de quan compra algú, d'on ve allò que compra i què significa el lloc d'origen. Tu sé que ho saps molt bé. Bueno, en eso estamos intentando explicar, ¿no?, con este proyecto hasta que la tierra aguante, que al final...
Responde, yo creo que a un derecho básico de la ciudadanía, si me apura a un derecho democrático, porque no hay nada más extendido y más democrático que la alimentación. Todo el mundo nos lo alimentamos, ¿no? De una manera o de otra. En un restaurante caro o en el supermercado de la esquina, ¿no?
Pero cuesta muchísimo saber de dónde viene o cómo se produce. Y ya no solo por una cuestión de salud propia o individual, sino también para saber qué daño está generando colectivamente en el territorio, en las personas que trabajan en el campo o que conviven con la agricultura.
Santi Donaires, periodista també, estudia periodisme i comunicació audiovisual, després ha passat per l'escola, de fet molt coneguda del món de la fotografia, on també es va formar a València, l'escola New Paper, no. Black Paper, estava en Madrid i en València.
Explica'ns per què vas deixar la notícia pura i dura per passar a la fotografia i al reportatge de foc lent d'anar més a poc a poc, d'anar a l'origen de les coses.
Bueno, efectivamente, yo empiezo en la actualidad, lo que se llama el Breaking News. Trabajo en la agencia EFE durante siete años y, bueno, siempre había sido mi sueño, mi deseo, digamos, estar pegado en la noticia, estar pegado en esa agenda mediática, ¿no? Trabajo en Venezuela, trabajo en Madrid y, sobre todo en Venezuela, bueno, pues es muy atractivo, ¿no? Estar trabajando, digamos, en un lugar donde hay una actualidad...
incesante, ¿no? Pero llega un momento que algo se quiebra en mí y que ese sueño, digamos, deja de ser atractivo, ¿no? Porque siento que mis fotos vuelan, pero por otro lado no tengo control de ellas, ¿no? En una agencia de noticias digamos que se mueve muy rápido la información, pero como fotógrafo yo no tenía el control de qué ilustraba esa fotografía o qué pie de foto tenía esa fotografía, ¿no?
Además, sentía que todo el rato estábamos como en una especie de la dictadura de la superficie. No podíamos nunca profundizar en los temas. Hoy había que tratar este tema porque es lo que había saltado la chispa y tenemos que pasar rápidamente a otro. Y yo tenía ganas como de bajar un poco y sobre todo de ir a la raíz, de ir al origen. Había una pintada en Venezuela que decía que original es ir al origen y radicales y a la raíz. Pues a mí me interesaba como ir un poco a ese origen, a esas raíces,
Primero mías, ya dejé Venezuela y me volví para acá, de hecho ahora vivo en Andalucía, y luego también intentaré ir un poco a esos temas que yo creo que nos definen como sociedad, que nos definen, digamos, o que dan sentido al lugar del mundo que ocupamos geográficamente, pero que rara vez se ve o se hablan de ellos.
I per tancar aquest resum setmanal de la setmana d'aquí a Tarragona Ràdio, us parlarem de la grip, perquè està en ascens, està una miqueta disparada, i la incidència s'ha doblat en una setmana. En parlàvem ahir amb Ana Bocio, de l'Agència de Salut Pública, que ens explicava com estan els casos i quines són les recomanacions per aquest pont, perquè no agafeu la grip, que és una cosa que al final va passant, inevitablement, si teniu nens a casa i us porten la grip,
doncs és difícil de no contagiar-se. Però, bueno, deixem amb el tall de la negoció. Bueno, que és el que podem explicar en aquesta setmana. Fa la impressió que hi ha molts casos de gent infectada per la grip. És així?
Doncs mira, ara, com tu deies, estem en pujada, no?, des de fa ja principis de novembre va començar una mica la pujada de la incidència, de la grip, i actualment ens trobem amb un nivell de transmissió moderat que, concretament a Camp de Tarragona, la darrera setmana, del 24 al 30 de novembre, tenim una incidència de 153 casos per 100.000 habitants. És incidència moderada i es preveu que continuï pujant i que potser en un parell de setmanes puguem arribar al llim d'alt.
De fet, veig que és inferior a la mitjana nivell de Catalunya que tenim aquí al territori, no? Més o menys, és molt semblant, és molt semblant. Què hem de dir d'aquesta campanya? Perquè, de fet, va arribar abans del previst, no? Sí, sí, de fet, s'ha avançat potser un parell de setmanes. Va començar, sobretot, com sempre, començar amb els infants de 5 a 14 anys on tenim la incidència més elevada.
i la tendència és a l'alça en tots els grups d'edat. O sigui, tot i que en població de majors de 60 anys tinc una incidència actual més baixa, potser de 5 vegades menys que els grups d'infants, la incidència és pujant en tots els grups d'edat i, bé, esperant això, que sigui el llindar en un parell de setmanes, amb una transmissió una mica més alta, no? El llindar entenc que és el pic, no?
El sistema de vigilància estableix diferents llindars de transmissió, el basal, el baix, el moderat, l'alt i el modal, i en funció del llindar es recomanen unes actuacions o unes altres. El pic, és a dir, el llindar va pujant, quan supera els 218 casos per 7.000 habitants estem en llindar alt, i el pic esperem, que això és de mal dir, perquè tampoc no ho sabem exactament, però que probablement arribi en unes 3-4 setmanes,
i probablement coincidim amb les festes de Nadal, que justament és quan ens trobem amb més persones, quan ens trobem amb espais tancats amb persones grans, amb infants, i per tant hem d'extremar les precaucions en aquests moments, i sobretot la vacunació, que és el que encara ara ens protegeix d'aquesta transmissió i d'aquests contagis amb persones sobretot més vulnerables. I qui s'ha de vacunar ara, en aquesta fase?
En aquesta fase fa uns dies vam obrir la vacunació a tota la població. Sempre es comença per les persones amb situació de més vulnerabilitat, amb residències, teníem oberta la vacunació majors de 60 anys. Aquestes són les persones que sí que s'haurien de vacunar perquè tenen unes condicions de risc més altes, majors de 60 anys, dones molt embarassades, els infants de 69 mesos, fins a 5 anys...
i les persones que tenen condicions de risc especials, amb malalties de base o alguna altra condició de risc. Aquestes persones ja havien d'estar vacunades i encara ara estem atents perquè anem pujant al llindar dels casos de grip i, per tant, encara estem atents als noticismos i des de fa pocs dies hem obert la vacunació a qualsevol persona que es vulgui vacunar, sobretot aquelles que tenen més contacte amb les persones més vulnerables. I fàcil, perquè ho tenim al centre d'atenció primària, al costat de casa...
I es pot demanar cita a través de la meva salut, a citasalut.cat, que és l'espai web on es pot demanar la cita, o directament al centre d'atenció primària.
I fins aquí el resum de la setmana, no ens ha donat temps a fer agenda del cap de setmana, però teniu totes les pel·lícules del REC, amb un munt d'activitats, amb un munt de tallers, per nens, per adolescents, per més grans, per família, un munt de propostes. I també al cinema hi ha diferents pel·lícules, algunes ja les vam comentar la setmana passada. I fins aquí el resum de la setmana, que tingueu un molt bon cap de setmana i us deixem amb el temacle de la Sílvia García. Bon cap de setmana.
I si al primer temàcle escoltàvem una de les cançons de l'agost, del dia 5 d'avui, ara li toca el dia 6.
Cantant als 40 al Centre Cultural de Balls, amb calla i balla, hi som. I dins del calla i balla, què hi trobem? Doncs aquesta joia que es diu s'ha acabat. Però sí, se'n s'ha acabat per avui. I desitjar-vos un boníssim cap de setmana. Continuem cantant als 40 amb els pecs. El proper, el dia 13 de desembre, a Salt. 1985-2025. Cantem 40.
Bon dia, són les 11.