La veu de Tarragona, camí cap als 40. La veu de Tarragona, camí cap als 40. Amb Josep Sunyer, Núria Cartanyà, Miquel González, l'equip de Tarragona Ràdio i la teva veu, la veu de Tarragona.
Tapeu-vos que fa un fred capella. Avui la cosa va de bo. Ahir feia una mica de fred, però avui ja tenim un fred d'hivern.
A veure quant dur, eh? En principi, fins al cap de setmana, que diuen que encara han de treballar més les temperatures. Per tant, aquests 7 o 8 graus que teníem avui a l'inici del dia anirà baixant, i pot ser que tinguem un cap de setmana, doncs, amb temperatures fregant els 0 graus. Per sota dels 0 graus, amb algun punt de l'interior, ja veurem, doncs, si també hi ha algun roixat en forma de nevada. Aquí diuen que no, eh? Previsiblement no, però el Pirineu sí que baixarà força la cota de neu al cap de setmana. Per tant, arriben les primeres nevades.
i amb aquesta època de transició, perquè de fet ara un metí de temperatures molt més agradables, però en qualsevol cas avui tapeu-vos, que fa fred. Obrim la veu de Tarragona en aquesta jornada de dimecres amb tot l'aquí que fa possible el programa. Abriu Rius, què tal? Bon dia. Bon dia. Ahir vas menjar bé, eh? Sí, ahir vaig disfrutar. Ahir vas xalar, eh? Sí, sí, sí.
Com un show cooking, d'on? Com un show cooking, no? Literalment un show cooking. Però jo em pensava que els show cookings es menjava molt menys. Jo vaig sortir d'allí a dinada. Com a dues hores, no? Dos hores, sí, sí, ben bones.
Vas tastar el gàrum? Sí, no tal qual el gàrum, estava integrat en altres plats. Sí, sí, sí. Però tot és super, super, super bo. És que el gàrum és fort, eh? El gàrum, aquesta salsa d'època romana, que el moja hi era, no? El moja cuaix, sí, no? Sí, era el responsable del show cooking, anava explicant tots els plats. T'he de dir que jo em vaig equivocar, o sigui, m'ho vaig menjar al revés, i es va ficar tothom les mans al cap. Però, bueno, clar, has d'anar a plat per...
producte per producte, mentre tu van explicant. Això és una demostració que estan fent, que ja van fer a Madrid a Fitur, també a Navarra, no? A Donosti i a Saragossa, em sembla. O patronat a Tarrona Turisme, que també hi ha la consellera Montserrat. Doncs mira, tot el plat us ho explicarem d'aquí mitja obrata, més o menys, amb l'abril, que ahir va ser-hi, d'aquest show cooking, i sabrem això, les excel·lències dels productes de casa nostra que es volen difondre arreu i que tenen a veure també amb Tarracoviva, perquè també va haver-hi una representació d'alguns romans que van entrar a la sala.
Sí, va ser un romà, però que m'ho va donar superbé. Estan acostumats a fer-ho normalment en castellà, quan estaven per les Espanyes, però aquí vaig pensar que han hagut de canviar tot el guió, s'ha hagut de prendre una altra vegada tot de memòria.
És un grac. Sí, sí, sí, molt guai. Bé, ara en parlem. No vencem més adveniments. De fet, avui tenim un programa força arqueològic, que retrocedirem una miqueta en el passat, perquè d'aquí una estona saludarem el Josep Maria Macías, arqueològic de l'Institut Català d'Arqueològia Clàssica, arqueològic senyor de l'ICAC, i parlarem d'un balanç, balanç de quatre anys d'intervencions arqueològiques a la catedral.
Ja sabeu, si no ho sabeu, doncs us ho explicarem, que sota el subsol de la catedral hi ha el gran temple d'August, aixecat en època de l'emperador Tiberi, i en aquests quatre anys d'intervencions s'ha pogut acutar, arqueològicament parlant, a part del temple. Era immens, eh?, s'ha de dir, el temple aquest d'August era immens, i de fet hi havia una gran plaça porticada al seu entorn, una altra gran plaça...
que anava, perquè us feu la idea, des de l'antiga audiència fins al operatori, era immensa, una plaça de més de 300 metres de llarg, que per 170 d'ample, era immensa...
I sota hi havia el circ, que això eren les 13-11 d'època romana. I avui en parlarem de les intervencions que s'han pogut fer al llarg dels darrers quatre anys, aquest pla quadrinal del projecte de la catedral i també doncs quins són els reptes que hi ha pendents, perquè cada setmana que ve es farà un seminari d'avui en 7, el 26 i 27 de novembre, al Paranem del Centre Terraconense, del seminari parlant d'aquest projecte catedral. Avui avancem alguna de les conclusions amb el Josep Maria Macides, que d'aquí no se n'ho anirem a buscar, que estan en ruta, ens diuen, però vaja, anirem a trobar-lo.
I just després d'aquesta entrevista vindrà la secció La Píndola del Rec, que estem començant ja a fer tots aquests dies, amb la Laura Guas. I avui ens parlarà del Rec al món, els talents que van començar a Tarragona. Tots aquests directors o aquests actors que van de votar el Rec i que avui destaquen en el panorama cinematogràfic internacional. Serà aquest apunt del Rec, després la tertúlia amb el show cooking, i després parlarem de la violència vicària institucional.
Doncs sí, ens acompanyarà la Rosa Casas, antropòloga, educadora i treballadora social, responsable de l'associació d'IDAS, i parlarem d'aquest primer congrés sobre violència vicària, que havia de tenir lloc divendres, la data s'ha hagut de trejada d'abril, però en parlarem de tot plegat amb ella. Amb la Rosa Casas anirem fent boca d'aquest tema que ocupa i preocupa. I el Nàstic?
Sí, en l'Estic tornarà el podcast 1886, Història d'un Escut. Avui parlant del nou estadi, perquè aquest 2025 ha fet 53 anys de la inauguració del nou estadi, que ara és nou estadi Costa Daurada, la casa del Club Gimnàstic, i parlarem d'aquesta inauguració.
I mira, ens fa molta il·lusió també que avui ens acompanyi l'Enric García Jardí, el company periodista, perquè avui presenta llibre, aquesta tarda, La llibreria del Soterrani, a les 7, no us perdeu la cita, el llibre, El maqui que encara lluita, d'ell mateix, Enric García Jardí, que ens parlarà de la figura d'aquest de Joan Busquets Verges, a qui ha pogut entrevistar a Bona Vida.
de lluita contra el feixisme, i això en parlem a la vigília del Vintena, el dia que va morir el dictador al seu llit, ara fa 50 anys, per tant, avui ja en parlarem. Li presenta per ser l'Antoni Batista, que també demà el tindrem al programa. L'Antoni Batista, periodista referent de l'antifranquisme, no sé quants llibres és què, però 7 o 8, i ell també ha viscut amb pròpia carn la repressió franquista, per tant, en ell parlarem també, serà demà, però avui en tindrem l'Enric Garcia Jardí aquí als estudis.
I si heu fet una miqueta de gana quan us parlem de show cooking, a la píndola de la cuina, avui farem arroz de rabo de ternera, que no és rabo de toro. És diferent, no? El toro i la ternera són diferents. En principi són bèsties diferents, eh? Avui rabo de ternera amb l'Arnau, xef del restaurant Andorra Essence.
Doncs així que acabarem amb gastronomia. Avui tindrem molt de patrimoni, molts monuments i molta gastronomia al programa. Abril dos Rius, gràcies. A tu. I salutacions de la resta d'equip del programa, la Núria Cartanyal, Miguel González, la Laura Guàs, el Lluís Comas a les Videsó, Mauri Ferrand de Radiovisual, Joan Andreu Pérez a la producció, més més, tota la gent d'aquí al Javier de Gisper i qui us parla, Josep Sunyat, 9 i 6.
Mireu, la píndola del dia, l'opinió del dia, l'espinat en tarragonins, també té a veure amb el patrimoni i amb Tàrraco 25, que ja sabeu que el dia 30 combina les actes de celebració d'aquest any l'aniversari de la declaració de Tàrraco Patrimoni i Humanitat, i avui la primera veu del dia és d'un arqueòloga, la Reis Fabregat, arqueòloga cofundadora de Nemesis, que ens diu que a Tarragona sí que sabem el que tenim, una ciutat monumental i viva. Això diu a propòsit d'aquests 25 anys la declaració de Tàrraco.
Espineta amb Tarragonins, la veu de Tarragona. Molt bon dia a tothom i moltes felicitats a tota la gent de Tarragona per la celebració de l'aniversari, del 25è aniversari de la nominació de Tàrraco, un patrimoni UNESCO. Per mi és fantàstic que estiguem vivint al mateix lloc
que vivien els romans fa més de 2.200 anys. Per tant, tenim una ciutat magnífica, una ciutat meravellosa, amb unes restes imponents, amb la gent hi viu. Hi ha restaurants, hi ha bars, hi ha pubs, hi ha comerços...
Tenim un patrimoni, unes restes que no són ruïnes, sinó que estan vives. I això és magnífic, és meravellós. A mi em sap molt de greu quan la gent diu que a Tarragona no sabem el que tenim. Sí que ho sabem, sí. La gent, jo crec que cada dia més, sap perfectament la importància i el valor del nostre patrimoni romà. Així que el que hem de fer
crec jo, és demanar als nostres governants, en primer lloc, que hi invertisquen més, que es gasten els diners, com es va fer fa gairebé 40 anys, i puguem tindre un patrimoni romà, visitable, en unes condicions bones de conservació,
Ha ampliat-lo, es pot ampliar encara, podem tindre més monuments visitables i fer-ne una bona divulgació. Me sap molt de greu quan hi ha gent de Catalunya i diu, no m'ho puc creure, jo em pensava que la gran ciutat
de romana de Catalunya, eren púries, doncs no, la gran ciutat és Tarragona, o fins i tot quan hi havia gent de l'Estat, i diuen, no ho sabia, no m'ho podia imaginar, pensava que era Mèrida, la ciutat romana no. Per mi és tàrraco, sense dubte, així que res més, us torno a felicitar, enhorabona, per ser UNESCO.
Gràcies, Arreisa. Per cert, mira, Abril, que Portaventura Club és el regal perfecte per viure a Portaventura World tot l'any amb família i amb els amics. Sí, ara que comença el fred i arriba Nadal, regala Portaventura Club amb avantatges exclusius en reserves, aparcament i descomptes dins del parc, des de només 150 euros per persona. Ara, molt bé, les 150 només. Sí, pots escollir entre tres tipus de passi anual i aconsegueix accés il·limitat a Portaventura Park, Caribe Aquatic Park i Ferrariland.
Sí, sí, sí, t'agradarà velocitat, tot segons el tipus d'experiències que prefereixis per gaudir d'un any inoblidable. Doncs ja ho sap, regalar-ho per regalar un any sense límits.
A partir del 22 de novembre, els trens regionals del sud de Catalunya milloren la seva oferta. Més connexions diàries, menys temps de trajecte i major fiabilitat. A més, l'R13 recupera el trajecte entre Barcelona i Lleida i s'amplien els horaris de primera i última hora del dia per arribar a les principals capitals. Consulteu aquestes i altres millores a la web rodaliesdecatalunya.cat i renfe.com. Ministeri de Transport i Mobilitat Sostenible. Govern d'Espanya.
El 12è Festival Internacional de Fotografia a Scant Tarragona reafirma la ciutat com a referent de la fotografia contemporània a la Mediterrània. Fins al 7 de desembre, el Moll de Costa cull talent latent i el despertar d'Icar. Endinsa't en els photobooks, la mirada irònica de Xema Salvans i la mostra de Paula Artés i els Scant Films. I no et perdis el projecte de Mer Houseman i la publicació Bloc.
Si et dediques a la construcció i la reforma, el sol t'ha molestat molt, perquè has treballat a 40 graus i ara és hora que el sol t'ho retorni. Per això a Obramat tenim tot tipus de solucions en eficiència energètica, panells solars, inversors, bateries, així com també aerotèrmia i tot el que cal per instal·lar-la, amb els preus més baixos de la zona i amb marques de qualitat professional. On compren els professionals? Obramat.
Molt de costa, la Rambla de la Cultura a la vora del mar. Dina i passeja, parleix de la cultura, del lleure i de l'esport al Port de Tarragona. Hi trobaràs museus, exposicions, teatre, activitats, espais per passejar i fer esport. Completa la teva visita amb un tast de la gastronomia marinera del Serratllu. Més informació a porttarragona.cat
Ja hi tornem amb les obres per tot arreu. Però aquestes són diferents. Saps que estan millorant la xarxa de clavegaram? És per evitar filtracions i garantir la qualitat ambiental. El 75% de les obres es faran sense obrir races amb una tècnica nova que fa que tot sigui més ràpid i menys molès. A més, ens ajudarà a tenir a Tarragona i la Canonja uns entorns més nets i eficients. Informa't sobre els carrers, les fases i el calendari d'actuacions a ematsa.cat.
Ja us ho dèiem al sumari, i suposo que ja ho sabeu, que a sota del subsol de la catedral, la catedral de Tarragona, tenim el que queda del gran temple d'August, aixecat en època de l'emperador Tiberi. No només això, eh?, tot al voltant d'aquest temple, una plaça de grans dimensions, però amb una altra escala inferior, una altra plaça encara molt més gran. De fet, és allà que era la plaça més gran de tot el món romà, una immensa esplanada de 318 metres per 175,
disposada de forma axial i sota hi havia el circ. Estem parlant d'època romana i estem parlant del que s'ha pogut documentar a part d'aquest temple, és a part del projecte d'aquest quadrieni d'aquests quatre anys, de darrers quatre anys, d'intervencions arqueològiques a la catedral i al seu entorn. La setmana que ve d'avui, amb set, es farà un nou seminari del projecte catedral, parlant d'aquest quadrieni, el 22 del 2025, és els dies 26 i 27, ja us ho avancem, farà el perení del centre de recondència al seminari
I en parlaran, faran balanç d'aquestes actuacions d'aquests quatre anys i també de com està la situació actual i cap on cal caminar a partir d'ara. L'Andreu Muñoz, l'arqueòleg i director del Museu Bíblic de Tarraconense i també l'altre codirector d'aquestes intervencions, que és el Josep Maria Macias, arqueòleg i investigador senyor del ICAC. Josep Maria Macias, molt bon dia.
Molt bon dia a tothom.
Aquesta és la gran plaça cívica administrativa, que seria entre el carrer Caballers, el carrer Cibaderia, o entre el carrer de la Nau i el carrer Mercerí. El nostre gran projecte de la catedral és de la plaça de dalt, que és una mica més petita que és la gran plaça sagrada, però al mateix temps tot el recinte de la catedral,
i cap dintre d'aquesta gran plaça romana i no l'ocuparà tot. És una plaça romana que ni pràcticament aniria des del claustre fins al cadrer de les Cotes, que és on estem treballant des de fa molts anys. De fet, sí, jo ara parlava d'aquest balanç del quadrieni, però, clar, les intervencions aquí recordo una compareixença, l'última, com vol parlar de tota la digitalització de la catedral, amb tres dimensions, que ja dèieu que això va arrencar fa més de dues dècades, no?
Sí, nosaltres en el Museu Bíblic, en primera instància, i després en el Museu de Cesà, portem plegats, treballant, pràcticament des del 2007, quan vam començar amb unes prospeccions geofísiques, ara la recerca, l'articulem en base a la recerca de Catalunya, de 4 en 4 anys,
10 anys s'acaba aquest valeriani. Per això fem aquest seminari de divulgació i de confrontació de les dades dels llumbrosos membres que participen. No només es tracta de fer una excavació arqueològica, hi participen arqueòlegs, geofísics, epigrafistes, i oferim una mirada àmplia, polièdrica, a aquesta feina que l'any acaba en la tercera fase i que esperem a les propers anys d'executar una quarta fase.
Del balanç d'aquests quatre anys, Josep Maria, són moltes coses, perquè de fet ja la recordava també d'un dels balanços que he anat fent, de descobertes importants, i algunes tenen a veure amb el temple d'August, amb poder delimitar les accedres d'un espai que també ha de ser visitable, i una part ja ho és visitable, no?
Sí, una de les coses que estem fent al Museu de César és incorporar a poc a poc espais d'interès potencial, d'interès arqueològic, en el circuit de la visita de l'actual Museu de César. En aquest sentit, vam incorporar l'espai de la terra, fa poc hem obert l'itinerari arqueològica del control de la Casa de les Canonges, i ara estem treballant en un espai que el presentarem amb una jornada a portes obertes el divendres per la tarda i saps de matí,
i que està previst que en els propers anys es puguin motoritzar i incorporar la visita de Montserrat i Sosà. La secretaria de la gran sala axial, el temple d'època Flàvia, que també podria haver estat la sala de reunions dels grans representants de la província de la Conexa, aquesta província que en seu moment ocupava la meitat de la península ibèrica. Per tant, ara estem parlant d'un altre espai simbòlic.
que sempre ha quedat una mica en segon termes de relació al templo d'August, però que a dintre de la sanigracia imperial i de la religió del món pagat, també seria molt en el que ja va. Fareu balanç la setmana que ve, que és el dia de seminari, i parlareu també del futur, no? És a dir, per tant, de cara ja al proper quadrieni, a veure on cal intervenir, no? És a dir, que també a seguir caminant, en definitiva, no, Jura Maria?
Sí, a veure, els grans projectes s'han de fer amb una millada llarga, amb gairebé 20 anys, amb uns objectius que es barregen les nostres inquituds, que és l'estratègia de difusió que demana de Montserrat i César, amb aquesta voluntat d'incorporar un espai que és molt poc conegut per estar conegut,
És un espai que queda just darrere de l'Apsis i que queda fins i tot per sota de l'angota del carrer de Sant Pau, que és el segon espai de curta, que és cap on es dirigeix la recerca i la museològia. En aquests temps, també volem fer el proper Quasteriani, 2026-2029, una aposta per la recerca en la División Nacional. Volem treballar al voltant del claustre, potser també dins del paper jardí del claustre, i també volem
d'efectuar un petit procés de rejuveniment i pensar en una mullada llarga, perquè el conjunt científic i patrimonial de la Catedral demana encara moltes feines durant molts anys. No trigarem tant en acabar la recerca com la pròpia construcció de la Catedral, que encara no ha finalitzat,
però creiem que la recerca arqueològica, la difusió i la mundialització encara tenen molt a dir en aquest espai que està simbòlic per la història dels nostres carreres. Tornant al temple d'August, clar, sabem que August va estar aquí entre el 27 i el 25 abans de Cris, això està documentat, no? Però que en principi va vindre aquí perquè no es trobava gaire bé, no? És a dir, que va vindre aquí a reposar, a fer bondat, per dir-ho així.
L'estat oficial va ser aquesta. De fet, hi va estar uns anys abans, però no era encara l'emperador.
La ciutat va ser més important en el fòrum de la colònia.
de la capital de Tarraco, en el conjunt de tota Hispània i l'Oxident, el Mediterrani, va deixar la penjada que després del buix,
Durant 50, 70 anys, la transformació de la part alta va ser efectiva i absoluta. Pràcticament des del carrer de Sant Pau fins a la darrera gran construcció que fos. A Tarragona, direu molt en aquest personatge històric, heu de pensar que fins i tot que les dates de celebració de Sant Magí i de Santa Tecla coincideixen en la data de Meixement i de l'aport de l'emperador Augusto.
La nostra solidaritat, això és la sincretisme, l'adaptació d'un calendari de religió d'època pagana al calendari cristià que s'estableix en els segles posteriors. Sense August, no es pot entendre ni la ciutat ni fins i tot la nostra pròpia ritualitat estiva.
Mira, ara fa una estona, Josep Maria, sentíem a la veu que incorporem cada dia l'obertura del programa, la Reis Fabregal, arqueòloga de Nemesis, que ens deia... Ella feia una reflexió al voltant dels 25 anys de Tarracó, que celerem el dia 30, tot i que hem anat celebrant aquest any, que deia que sí que sabem el que tenim. Parlava de ciutat monumental, ciutat viva. Coincideixes amb això, que sí que sabem, o almenys els arqueòlegs sí que sabeu el que tenim a la ciutat, no? Aquest gran potencial d'època romana, i d'altres èpoques també, però d'època romana per sobretot, no?
L'objectiu dels arqueòlegs no és saber què tenim, és que el condut de la ciutadania ho sàpiga i ho pugui valorar. En aquest sentit, encara hi ha molta feina a fer. La ciutat de Tarragona és una ciutat molt orgullosa de su patrimoni.
No, però potser no té la cura que això necessitaria. Anem a endarrerir, fins i tot amb l'espai de coordinació, i després també hem de saber aprofitar les oportunitats.
gestiments excepcionals que mostren la forma diaprònica de l'evolució del nostre passat. Des del mateix conjunt de l'amfiteatre, que és l'únic amfiteatre del món que disposa de dues esglésies a la seva arena, fins i tot el conjunt patrimonial de la catedral de Tarragona, on podem oferir una simbiosi entre el passat romà i el que és el principal temple de la cristianitat dels països catalans, que és la catedral de Tarragona, i que potser els tarragonis no ho valorem com es veu ells.
Per cert, ja aquest ha recorregut, ho dic perquè si fos aquí l'Andreu també ens ho explicaria, que ha recorregut per la part posterior d'aquestes restes romanes que es va obrir ara fa alguns mesos i que està molt bé, per poder veure també com eren els carreus d'època romana, algun antic finestral tapat, és a dir, que hi ha tot un circuit pel darrere del claustre que valia molt la pena fer, no? Sí, això ho va presentar a començament
d'aquest any, crec. Sí, és pràcticament un recorregut de 90-100 metres, que és la possibilitat no només d'entendre com era la gran plaça sagrada al voltant del temple d'August, sinó també tots aquests processos de continuació de mimetisme, d'adaptació.
La nostra resposta és quantes més coses puguin fer.
més oferint, més visitat i interessat, no aquest turista passemolant, no s'ho estem pensant en una mirada de la Catedral com a centre cultural. El passat medieval i tot l'art que es desenvolupa tàcticament fins a l'estapa de l'organitzament.
Nou seminari del projecte catedral, 26-27 de novembre, això és la setmana que ve d'avui en 7, dimecres i dijous, obert a tothom que vulgui anar al Paraninfa del Centre de Recondència. Entreu a la seu de l'ICAC i veurà com fer-ho per inscriure's. És obert a tothom, eh, Joan Maria? Sí, demanem inscripció per saber més o menys el control. És un seminari on hi veureu arqueologia, hi veureu arquitectura, epigrafia, geofísica, l'homismàtica, que s'explicaran coses que sabem,
i coses que encara no sabem, no? Però hem fet un estat de la qüestió, un punt de trobar entre nosaltres mateixos i que la ciutadania pugui començar que la ciutadania, que és una cosa que s'ha de fer a poc a poc, implica la participació de molts agents i, sobretot, potencialment, és una gran oportunitat per difondre el nostre passat i conèixer les estratègies actuals de recerca que van de l'arqueologia, de la arquitectura, de geofísica i de l'analització. Creiem també resultats...
No, que també presenteu el resultat d'aquest quadriènia, d'arqueològic, en les últimes interrupcions. Sí, exacte, sí, sí. Entre ell destacarà també la proposta de localització dels misteris a la Gran Català de Visió, que tot s'ha publicat en una revista especialitzada i que explicarem a Tarragona per mi té compte. Perfecte, doncs allà els veurem. 26 i 27 de novembre, prenem-te al centre Tarragonense. Jurem Maria Macías, una forta abraçada a Arquid Delicat. Bon viatge per ser de la tornada, eh?
Moltes gràcies. Volem també donar portes obertes dels divendres i de dissabte que us heu d'inscriure en el Museu Bibliògic. Queda també recomanat, portes obertes divendres i dissabte. Gràcies, una abraçada, que vagi bé.
La veu de Tarragona. Cada matí de dilluns a divendres de 9 a 11. Vols fer créixer el teu negoci aquest 2025? Tarragona Ràdio t'ho posa fàcil. Amb tarifes adaptades per a tothom i novetats com la promoció Nou Comerç. 7 dies de publicitat des de només 80 euros més IVA.
I si vols més visibilitat a la 96.7 FM i tarragonaradio.cat, aprofita ara els descomptes exclusius per a contractes anuals. Contacta amb nosaltres al 673 325 497 i fes que el teu negoci marqui la diferència. Tarragona Ràdio. Som 40.000.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Fans de Tarragona, amb Sílvia García, de 6 a 7 de la tarda. De dilluns a divendres, una hora per la música de casa. Fans de Tarragona, a Tarragona Ràdio.
Doncs ha arribat el moment rec del dia del Festival Internacional de Cinema al Rec i també el moment de Laura Guàs. Laura, què tal? Bon dia. Bon dia. Cada dia m'agrada més aquesta sintonia que hem triat. No sé què l'ha triat, però està molt bé. Són a cinema, eh? Western, eh? Molt bé, molt bé. Tenim més coses del rec, eh? Sí, i tant. Cada dia, sí, sí. Exacte. Avui farem més que ara un petit repàs d'alguns dels directors i de les pel·lícules que han passat pel rec i que després han acabat triomfant nacional i internacionalment.
Que són unes quantes, eh? Sí, unes quantes. Avui comentarem unes poques, perquè si no ens tiraríem aquí tot el matí, probablement. Bueno, mira, una de les coses bones que té el Reg és que cada vegada es porten estrenes en primícia aquí, a Tarragona, que es poden veure aquí, i que després se'n van a altres festivals, després salten a la gran pantalla i després triunfen. Llavors, per tant, tenim l'oportunitat de poder veure aquestes pel·lícules de primera mà i en primícia, amb estrenes a vegades aquí també, doncs, a Néville Tarragoni.
Exacte. Per exemple, podem començar amb la pel·lícula de Flow, que va sortir l'any passat, el 2024, de James y Velody's, i que va acabar guanyant l'Òscar a millor pel·lícula d'animació.
Perdó, tu l'has vist, no? La pel·lícula és que bàsicament és sintonia amb imatges, no? De gats, gossos, no? Exacte, a sobre és molt interessant perquè va sortir a la secció de Rec Chicks, o sigui, és per als més menuts del Rec. I va dir-ho, sí, el dos. Mira, Òscar, millor pel·lícula d'animació, eh? Aquesta flor, si encara no l'heu vist podeu veure, que segur que està en multilataforma. Què més tenim? També tenim la de Salve Maria, de Marc Coll, que ha guanyat premis tan feroz com Gaudí i com Goya. Te'n recordes aquelles, tio?
Els dos bessons haurien complert deu mesos si no haguessin estat ofegats a la banyera per la seva pròpia mare.
De nacionalitat francesa, Alice Espanet porta 10 anys a Espanya, els últims cinc dels mans, resident a Barcelona. Ara molts es pregunten qui era aquella veïna a qui descriuen com solitària i distant que ha sacsejat el tranquil barri de Matadepera.
Jo crec que m'anirà bé marxar uns dies. Aire fresc, passejar, quan torni estaré millor.
Que ens té una tarda, aquest nen, que no ho veus, que no és normal? Drama total, eh? Sí, sí. Per cert, es basa en una, si no ho he vist, en una novel·la que et diu Les mares no, d'una escriptora basca.
I és l'obsessió d'una escriptora prometedora i nova mare, això que s'obsessiona amb el cas que sentiu, d'una dona que va ofegar els seus bessons a la banyera. És una pel·lícula dura, però també molt reflexiva. Em van parlar quan es va estar en el rec i es deia la Marcoll, la directora. Hi ha una reflexió molt profunda. Com a totes les pel·lícules bones, que al final sempre hi ha un marc de fons, que és el que quan acabes de veure la pel·lícula et fa pensar.
I d'això va, eh? També premiada, eh? Gaudí i Goya, eh? Sí, també tenim la Laura Weismar, que va ser l'actreus revelació d'aquesta pel·lícula. I una que és molt coneguda, si no l'heu vist, doncs pitjor per vosaltres, no? Que és la següent. Sí, bueno, en tenim dos del mateix director, que és la de 10.000 quilòmetres i la de Polvoseran, que són de Carles Marqués Marcet, que és un referent de la seva generació. ¿Me puedes hacer un redoble de tambor?
El chico de tambor. Hago con el plato. Pues sí. Mi madre ha decidido matarse en Suiza.
Hasta aquí, bueno, normal, ¿no? Pero es que la noticia bomba no es esa. Yo tengo un compromiso con esta mujer por todo lo que hemos vivido juntos. La noticia bomba es que papá... Papá, yo no lo entiendo. Lo siento, hija. No solo la va a acompañar... No te podemos ayudar. Sino que se va a matar con ella. Hemos tomado una decisión.
Ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-
Els Gaudí i els Feroz, com a millor pel·lícula en llengua no catalana, entre d'altres. És a dir, tenim ja el nou palmarès. Per cert, el REC del 3 al 8 de desembre, eh? Sí, exacte. Aneu apuntant a l'agenda, perquè teniu allò un nonestop de cinema aquests dies de Festival Internacional, però a més a més, aquests dies també fent soroll, també en parlarem, eh?, en diferents projeccions al Casa Fòrum. Quines més tenim premiades al REC?
Doncs mira, altres títols importants, aquest segurament us sonarà bastant més, que és la d'estiu 1993, de Carles Simón, que va guanyar Premis Gaudí, Goya, entre molts d'altres.
També tenim la pel·lícula de Suro, de Miquel Gurrea, que també va ser reconegut a Sant Sebastián. La de 20.000 espècies d'abelles, d'Estivaliz Urresola, que va guanyar l'os de plata. I la de Creatura, d'Helena Martín, que va guanyar l'Avella Europa a cinemes, a Canes. Mira, has dit 20.000 espècies d'abelles, anem a sentir el darrer l'herba.
No, no. ¿Por qué soy así? Así como, cariño. Si Dios nos ha hecho perfectos. Somos perfectos. ¿Tú pelura de ser ley? No, no sé. ¿Eres médico? Yo no, ya ya sé.
¿Cómo son estos dedos, por favor? Son preciosos. Son horribles. Son preciosos. Míralos. Yo veo estos dedos de los pies. Parecen una preciosidad y me lo ven. ¿Por qué? ¿O cómo? Quería verte, Héctor. Yo arriba en las colmenas lo veo bien. Me basta con que te sientes amar. Y si no, siempre puedes hacer como tu madre.
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
No está confundido, ama, que tiene ocho años. De verdad, ¿no entiendes eso? Tiene ocho años, es un niño con una sensibilidad especial, que está explorando, no está confundido. Todas habláis y es muy fácil opinar, pero la que tiene tres hijos soy yo. La culpa no hay de sujetos del test.
I, bueno, al final acaba sent molt interessant aquest festival, perquè no només estem veient pel·lícules noves, sinó que podríem estar descobrint els cineistes de demà. Evidentment, els candidats triomfant i que, com heu vist, alguns ja ho han fet, com aquesta última que sentíem al tràiler de les 20.000 espècies d'avejas de l'estivalit, us resold la Premià de l'Os de Plata a la Berlinale. I, per cert, ja si busqueu, si teniu filmings, si no, no, eh?
Si teniu filming, busqueu el Festival Rec, Rec Festival de Tarragona o Festival Rec, i trobareu playlists de pel·lícules. Algunes sí seran d'aquestes, altres no, eh? Però les pel·lícules que han passat pel Rec, que les teniu allà i les podeu veure si teniu filming. Si no, doncs espera el festival, eh? Dixous, per cert, tout va bien. Hi ha projecció, eh? D'això en parlem demà, d'això?
En parlarem demà i divendres. Farem una mica la prèvia i després el post. I així ho podrem comentar bé abans sense fer espòilers i després per comentar ja bé per qui ho ha pogut veure. Perfecte, doncs Laura, gràcies. Laura, que vagi bé. Fins demà. Moltes gràcies. Adéu.
I de les recomanacions del festival a REC, avui repassant el pomerès guanyador de les pel·lícules que ja han passat pel festival, anem a un show cooking de cuina. La veu de Tarragona, l'actualitat de la ciutat en dues hores.
Doncs vinga, adéu, Laura, hola, Abril. Hola, Pep. Adéu, Laura, hola, Abril. Hola, Pep. Mira, ahir encara no, encara no estaves al Serrallo, però cap al migdia te'n vas anar cap al Serrallo perquè passaven coses. Sí, al migdia, que és quan ja començàvem a tenir gana, també, passaven coses. Hi havia un show cooking...
que presentava l'Ajuntament i de Tarragona amb Tarracotaula. Un xoc que ha passat per diferents ciutats. Em sembla que tu el vas anar a veure a Fitur, a Madrid. A Fitur, sí, sí. A Fitur, a l'estat de Catalunya, a més a més, que va estar molt bé. Perquè crec que algun dels que vas veure tu ahir també hi eren allà a Madrid i van poder fer una recreació d'un espectacle de Tarracoviva, allà, amb lluita d'agrelladors, i Vilagús Ferrer, que anava...
en realitat el que passava, si faig el spoiler o no. I també s'ha de poder degustar algun dels plats, no sé si algun dels que vas tu degustar ahir, però vaja, sí, sí. No sé, nosaltres vam arribar i havia quedat això de la presentació una miqueta. Si vols, escoltem primer de tot la Joana del Patronat de Turisme, que ens explica quins són els objectius d'anar recorrent aquestes ciutats amb un equip. Al final són un equip...
tot junt, que se'n va movent per diferents ciutats, han passat ja per Madrid, per Saragossa, per Donosti, ara a Tarragona per presentar-nos un a altres, i em sembla que se'n van a França, també per recaptar aquest públic o aquest turisme més, que tenim molt de turisme francès, per demostrar-li quina és la potència de la cuina tarragonina i de la cuina romana. Escoltem, si vols, a la Joana, que ens explicava els objectius.
havíem de posicionar la ciutat de Tarragona dintre dels mapes culturals, patrimonials i gastronòmics. Ja sabem que Tarragona té una identitat molt forta i molt arrelada, gastronòmicament pel que és el mar, el que és el camp. Per això vam pensar que havíem d'anar lligats de la mà de Tarracotaula
per la pròpia identitat que té la seva pròpia marca, i Tarracoviva. Vam anar als mercats del País Basc, en Donosti en aquest cas, a Madrid i Saragossa, perquè buscavem perfils de mercats nostres prioritaris, que són aquests dintre del mercat espanyol, també perquè busquem un perfil adquisitiu més alt per la ciutat de Tarragona perquè s'augmenti la despesa,
També busquem la descentralització, la desconcentració, el que serien les 4D, l'augment de la despesa, i també per buscar la desestacionalització, que ja sabeu que fa anys que estem buscant que Tarragona sigui visitable tots els dies de l'any.
Jo, per altra banda, el que també volíem era reforçar la marca de la ciutat, donar-li un valor diferencial. Però això ho vam fer mostrant, normalment ja sabeu que volem fer pres trips, fan trips que ens seguim fent perquè ens funcionen molt bé, però vam pensar que portar el que era Tarragona a casa dels nostres mercats podia ser una idea que fos diferencial. I el relat de la nostra marca anava molt amb aquesta línia.
La consellera, abans d'això, havia explicat, la consellera Montse Dan, consellera de Turisme, Promoció Econòmica i Comerç, ens ha explicat una miqueta quina repercussió havia tingut aquest show cooking o aquest esdeveniment en les altres ciutats. Van tenir fins a 8,5 milions d'audències registrades gràcies a les visualitzacions i lectures dels articles publicats pels mitjans assistents, és a dir, el mateix que van fer ahir aquí a Tarragona, que era convidar els periodistes locals perquè després en poguessin parlar. Crec que ho estem fent ara...
que és el que estem fent ara, doncs les altres ciutats van aconseguir que periodistes amb renom o revistes gastronòmiques, revistes de viatges, se'n fessin ressò i publiquessin articles superinteressants. I una de les revistes, la revista em sembla Viajar,
si no ho recordo malament, si no era una altra revista, però que deia les 25 ciutats que havies de visitar sí o sí el 2025 i Tarragona sortia equiparada amb Los Ángeles, amb Viena, o sigui, amb Rio de Janeiro, vull dir que havia tingut bastanta repercussió.
Llavors vam poder parlar amb la consellera, amb la Montse Adán i amb el Mohacuac, que era el responsable de fer tot aquest menú. Un crac. Un crac, un crac. I abans d'explicar quins eren els plats, intentar-te explicar quins eren els plats que ens van ensenyar, escoltem primer això a la consellera i al xef perquè ens expliquin com van anar a les altres ciutats.
Realment vam voler mostrar en aquestes destinacions que són d'orígens, que venen a visitar d'Arragona, el gran valor afegit que tenim a la ciutat. Coincident amb el 25è aniversari, vam pensar que era el moment idoni per mostrar patrimoni, cultura i, òbviament, gastronomia, que és essencial. Amb un format molt distès, portàvem el millor de terraco a taula, amb el mojaquats i també amb reposteria, amb el marc d'Arragona.
A Belvet fèiem aquesta mostra d'aquesta cuina romana i també amb alguna aparició més teatralitzada de Tarracoviva per mostrar com es vivia a Tarragona fa dos mil anys i animar a tots aquests visitants a passar uns dies a la nostra ciutat.
Avui estan convidats periodistes de la premsa local. En altres localitzacions també ha sigut en periodistes, que és el que més els ha sorpreso. Quin és el plató, l'ingredient, que no es pensaven que es pogués fer servir avui en dia? Nosaltres el que demanàvem quan anàvem a aquestes destinacions és que convidàvem a premsa especialitzada, sobretot en tema de viatges, però també de gastronomia, premsa que podien ser en qualsevol format, però també a nivell de referència.
d'influencers, volíem aglutinar a nivell periodístic el millor que podíem trobar en aquestes tres ciutats. I els hi mostravem, realment quedaven meravellats, però jo crec que qui millor que el Mojaquat del Terrat i de Terracotaula, que ens pot explicar realment aquests impactes.
que tenien perquè no sabien molt bé a què anaven. Els dèiem que els anàvem a fer una presentació de Tarragona i al llarg d'aquesta hora i mitja passaven moltes coses que els resultats estan que avui els presentem amb uns impactes econòmics extraordinaris i sobretot aquestes aparicions en premsa i que tornaven. Aquests periodistes han vingut a Tarragona durant aquests dies i convidarem en els propers mesos a fer una visita a la ciutat i veure in situ tot allò que els hi vam mostrar. Però què millor ha
per veure aquest impacte que tenien tots aquests periodistes i influences a nivell cultural, de viatges i gastronòmic del que trobaven. Si preguntem... Tothom, quan li omples la panxa i està panxa contenta, els sembla bé qualsevol cosa que facis, però quines han sigut aquestes reaccions o aquests plats que creus que han sigut més divertits o més sorprenents? Jo sempre dic que no és només omplir la panxa, sinó que és la vista...
l'olor i encavat el gust, i encavat s'omple la panxa. L'impacte ha estat aquest. S'ha despertat curiositat, com pot ser que una cuina tan antiga, tan poc coneguda, sigui tan sorprenent, com pot ser el garum que tothom es pensava que és un plat. I no és un plat, és un potenciador de sabó amb el que hem anat alineant diferents productes, donant-les aquest gust umami, aquest gust mediterrani,
que ha sorprès a moltíssima gent. I no només és la gastronòmia, sinó és el format, després de tantes reunions i de pensar del què, del com, com ho farem, perquè ha hagut molta feina darrere de tot això, que a vegades no té la visibilitat, perquè són reunions d'hores tancades, de funcionaris, de la Montse...
per dissenyar aquest projecte amb el que hem sortit fora ja preparats i, ostres, ha impactat molt a la gent i ha agradat perquè és diferent, perquè cuinar tothom pot cuinar però basar-se en un relat històric lligat a la ciutat només ho pot fer Tarragona.
Va, treu el morter i jo... Sembla Ratatouille. Sí. Ah, mira. Ho és o no? No, no ho és. Això és bona cuina, no? Bona cuina. Bueno, Ratatouille també feia bona cuina, eh? També, i tant. Tu saps fer la joli o no?
Jo la Joli, sí. A mi se'm talla. Vas provar el garum. Sí, el vaig provar. El garum o el fall. Sí, sí, clar. Ens va portar... Hi havia dos pots i dos cassoles de garum, per com de dir-ho. Una de sis mesos, em sembla que feia, que és quan el va fer a dia a Fitur en vivo i en directo perquè la gent va dir que és com es feia, que no és una cosa que fa pudor. Ens van explicar una anècdota.
que abans es pensava que el garum era un aliment o una salsa que feia una pudor, tu m'ho vas dir, de peix podrit, però que es veu, no sé com de verir què és això, però el romà que ara escoltarem, ens va explicar que això es deia perquè s'ho menjaven la gent que estava podrida de diners. Llavors es va agafar aquesta expressió de podrit
com si fes pudor o com si estigués dolent, però sí que és una... no és una salsa, però és així com un líquid, no? Sí, sí, marronós. Marronós, que a la vista no és agradable.
Però dona molt bon gust. Sí, dona molt bon gust. I el mojo sap barrejar-ho bé. Sí, sí, sí. Clar, ho van dir qui millor que el moja per fer aquest show cooking o per recórrer aquestes ciutats perquè ell ja introdueix aquests aliments, no només el garum, més coses que introdueix en el seu restaurant, en la seva cuina,
Llavors ens van anar explicant. Al principi vam tenir com uns entrants, que eren com uns canapès. T'ho diré tot, o sigui, que ens escolti, que agafin pinces i jo sé el que vaig menjar. No sé quina història tampoc hi havia al darrere. Té la dita. Mira, l'història al darrere és de Coquinària, el llibre de... Bueno, el llibre més en dit que es coneix de cuina, heu dit perquè tant el Moja com la resta de cuines que fan cuina romana i que tenen la cuotaula es basen en aquest llibre. Podeu comprar aquest llibre, eh? Coquinària. L'autor és el Gavius Apicius,
Són 95 pàgines de cuina d'època romana. És a dir, escrita d'època romana. Per tant, molts es basen en aquest llibre. I aquí hi ha moltes anècdotes. Està molt bé de preu, més a més. Si voleu comprar aquest llibre, doncs això. Si el trobeu, doncs està molt bé. Es basa en això.
Després amb això. Sí, sí, sí. Nosaltres el garum el vam menjar amb... Si tu t'ho menges, pensaries que el suquet de peix és un caldo de peix, perquè tenia una miqueta del garum i com una espuma. Tot estava molt bo. Al principi vam començar amb peix, sobretot.
i després ja vam menjar més carn. Llavors teníem unes... Era una ostra, com amb puré de carbassa, que no era puré de carbassa, devia ser mus de no sé què, de no sé quantos, que ens posaven aquestes gotetes de garon per damunt i estava molt bo, de veritat. A mi m'agrada. Jo ho he disfrutat bastant. En Moja, si vols afegir alguna cosa, truca, que el tens altra vegada. El 977-24-4767, perquè ara deu estar anant cap al macro, com tots els restauradors. És l'hora del macro. Si tens qualsevol afegidor que fer, truca-nos al 24-4767.
Això, si vols, ens ho explicava millor ell, que li vam preguntar com havia fet aquesta reinterpretació dels plats per al final fer alta cuina, perquè pot semblar això, que el garum era pels pobres, que ell va destacar molt que no, que eren cases bones. Escoltem com ens explicava com ha fet aquest procés i com ho va vendre a les altres ciutats.
particularment amb mi, amb el terrat, ja portem 8 anys fent-lo, per tant aquí han encertat de pleno, amb el Marc del Velvet, que forma part de Tarracotaula, també hi havia fet plats de l'antiga Roma, ens ha estat molt fàcil perquè ja tenia llogàrums que ja porten dos anys de fermentació, hi havia tastat moltíssima cosa, hi havia fet molta barreja, i amb el Marc, quan fem el convivium, hi havia participat, hi havia fet coses. Per tant, trobar els plats i crear el menú ha estat bastant fàcil.
Com ha sigut Montse Adán? Bé, al final és un show cooking, ensenyant la cuina, però també hi ha teatre o hi ha una miqueta de teatralització del que es feia o de com era? Realment era com una festa, perquè quan els presentàvem iniciàvem aquesta presentació tradicional de Tarragona i res, als pocs segons apareixia un romà a posar ordre en aquella presentació. No estava d'acord com ho estàvem fent...
tenien els esclaus de l'època romana, que eren els nostres cuiners, que eren ells, i començaven a explicar una miqueta la història. Realment volien fer una immersió d'aquests periodistes en com es vivia i què passava a la terraco romana. Realment, com dèiem, els impactes van ser extraordinaris. D'aquí han sortit articles, el Viajar, el Mundo, la Vanguardia...
que han volgut vindre a visitar Tarragona i després han fet aquestes aparicions, aquests reportatges, que seria molt difícil poder-lo mostrar si no ho haguéssim viscut en primera persona. Molt contents, però no s'acaba aquí. Nosaltres, com dèiem, ara tots aquests periodistes a nivell nacional visitaran Tarragona o a final d'any o a principi d'any, que és el que ens van comprometre per fer aquest seguiment.
Ara també aquest any comencem aquestes accions a altres mercats com són el francès, que sabeu que realment el visitant francès per nosaltres és un dels pilars fonamentals a nivell turisme, i anirem a altres països per mostrar-ho.
Al final, per promoció a Tarragona ho pots fer de moltes formes. Hi ha les fires i, òbviament, aquest recolzament amb els mitjans de comunicació, però amb aquest producte pensàvem que era una miqueta inèdit, que la gent no s'ho esperava, per tant, havia una expectativa que es trencava en positiu i era la millor manera per mostrar com som els tarragonis i tarragonines. No deixar indiferent, en el bon sentit de la paraula, en aquest visitant.
No volies ratatui, no és això? Aquest sí que et cuina bé, eh? Mira que les rates em fan fàstic a mi, eh? Però aquesta simpàtica. Però aquesta simpàtica. I cuina bé. Què t'he dit que valió el llibre de Reco Quinaria? 15 euros, no? El podem trobar? Sí, però no te'l recomano aquest, eh?
Bueno, gasteu-vos els diners. Si voleu fer un bon regal per Nadal, feu la versió de 40. 37 euros. És ja més amb tapadura. A veure si la tindré a la cuina i l'has de remenar. Millor que sigui tapadura que tapatuba, no? Sí, sí, sí. És un bon regal per a la gent que li agrada cuinar. L'art de la cuina, de la pici, aquest, o el coquinària, l'altre llibre. Què més tenim?
Tenim la cosa més divertida del show cooking, jo diria. Em sembla que tu també el vas veure. Una de romans. Una de romans. Mentre la Montse Adán, la consellera, va explicant quins són els objectius, quines són les repercussions... L'estic sentint, eh? Mentre ella va explicant una miqueta tot el que han aconseguit, de sobte...
Un romà, un romà que et podries creure ben bé, que és un romà, i ens fa un speech llarguet, que s'ha hagut de prendre de memòria, que sona una miqueta així. Una benedic, si estareu d'acord amb mi, o potser algú de vosaltres ja ha oblidat aquelles famoses paraules del viatge, historiador o filòsof, en públic, en Neuflorus, quan va fer el seu elogi de Tarragó tot dient, i cito-ho.
La terra com a ciutat és la millor de les ciutats dedicades al repòs. Els seus habitants són treballadors, a vostès. Potser això sí, una miqueta, frèstecs amb els estrangers, però la que els deixes una miqueta de temps acaben guanyant-los el cor.
Hi ha quellat de cop, eh? Sí, sí, sí. A qui era aquest? Era, com es deia? Augustus. Augustus. Augustus Ferreros. Augustus Ferreros. L'August Ferreros, un crac, eh? Sí, sí, sí. Ara és a Maratolus, no sé jo amb quin idiom ho faran, si s'ha de prendre tot aquest monòleg amb en francès. En francès, sí, jo crec que sí, l'August... Sí, no, és a l'edat. És a l'edat. A Madrid ho va fer molt bé, també, ja va fer la versió castellana.
Espanyola, però va fer molt bé també, i a més va tot avillat de romà. Sí, sí, sí, va amb el vi, amb aquella cassola enorme, no és una cassola, és un recipient de vi enorme, i te va explicar quines són les propietats del vi, com es fa el vi aquí a Tarragona, no a la Terra Alta, no al Priorat, sinó aquí a Tarragona, i molt divertit. La veritat, jo veia que va supercontent, amb la panxa plena. El vi d'època romana no era molt bo, eh?
No, no, no és veritat. No, la cervesa no era molt bona. Bé, i el vi... Sí, i el vi tenien... Es feia vida tot. Fins i tot de les pells que queden ja del raïm, que ja no li pots treure res més, allà encara traien més. Llavors, tothom bevia vida, des de les classes més altes fins a les classes més baixes. Evidentment, com més pujaves de diners, més bon vi tenies. Però sí, sí, hi havia alguns vits que eren terrorífics. Però els que ens van donar ahir, no. Els que ens van donar ahir estaven molt bons. D'aquí, eh? De quilòmetre zero, eh? D'aquí. Del Fato, què és el que més em va agradar?
La carn. No sé quina carn era, però tenia una salsa, no sé. Filet. No, no, no era filet. No ho sé, no ho sé, no ho sé. Em va perdre una mica les explicacions, eh? Moja, truca, sisplau. Truca, sisplau, m'ho explicaràs millor. Era carn, no? Era carn, carn. Però també tocadeta o no? O sigui, amb alguna cosa per sobre? Sí, tenia... Cossetes. Cossetes. A més, si anava a provar i dic, bueno, això està molt bo, no sé què és, però està molt bo.
Era el restaurant, això es feia al Serrallo ahir, al migdia. A la Vagineta. A la Magina del Serrallo. Que està darrere l'últim carrer dels últims carrers del Serrallo. Sí, sembla que estigui una miqueta amagadet, però entres i el local és xulo. Sí, sí, es feia allí. Molt bé, doncs ara això se'n va de gira a fer tombs. Ja he estat a Madrid, Saragossa i Donosti i ara cap a França.
Sí, amb el turista francès, que estem acostumats a veure'ls per aquí, que coneguin la cuina tarragonina romana. Molt bé, Abril, gràcies per acostar-nos a aquesta realitat gastronòmica. A Valtrus. Mira, amb el llibre anem a mitges, va. A mitges, eh? A mitges. El quedes tu una setmana i... Sí, l'haurem d'anar fent una receta d'una receta jo. Treiem fulles i les partim, eh? No, no, no, que els llibres ens trenquen. El Moja segur que en deu tenir 4 o 5 a la cuina. Sí, li demanem. Que ens el deixi, en préstec. Que vagi bé i bona cuina, eh?
Fins ara. Adéu.
que Vesperon potser al vespre guanya un premi, eh? Sí, sí. Vesperon? Vesperon? Vesperon. Clar, tenim nominada els Premis Art de Catalunya, dels promotors musicals. Avui es fa la gala al Teatre Tarragona, cap a les 8 del vespre, i està nominada. A veure què passa. A veure què passa. Mira, toquem fusta. Nosaltres tenim la nostra preferida, ja la sabem qui és, la Sílvia...
García, tant de bo, tant de bo, s'han dut aquest premi i demà la puguem entrevistar. Amb ella el temacle del dia, va? Sí. Doncs vinga, va, som-hi. El nostre temacle, el primer, ens arriba cap a Constantí, ja els coneixes. Són els pets, això pertany al seu disc Sol i ens diuen allò de tantes coses a fer. I cada persona...
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Si el món es mou, ja em puc estar durant. Hi ha tantes coses a fer i em queda tan fort. Un temps per fer-les, tantes coses a fer, llocs per fer.
Tantes coses a fer i em queda tan poc. Tens per fer-les, tantes coses a fer i ets per recordar.
El 12è Festival Internacional de Fotografia a Scant Tarragona reafirma la ciutat com a referent de la fotografia contemporània a la Mediterrània. Fins al 7 de desembre, el Moll de Costa cull talent latent i el despertar d'Icar. Endinsa-te'n els fotobucs, la mirada irònica de Txema Salvans i la mostra de Paula Artés i els Scant Films. I no et perdis el projecte de Mer Houseman i la publicació Bloc.
L'aigua inspira aquesta edició. Descobreixo-es can.cat El Tanatori Municipal de Tarragona invertim en la teva tranquil·litat. Hem iniciat una reforma de 3,2 milions d'euros per la millora general d'instal·lacions i serveis, sala d'atenció a famílies i eficiència energètica. Les obres finalitzaran el segon trimestre de 2026. Disculpeu les molèsties. Tanatori Municipal de Tarragona. Sempre al teu servei.
Molt de costa, la Rambla de la Cultura a la vora del mar. Dina i passeja, parleix de la cultura, del lleure i de l'esport al Port de Tarragona. Hi trobaràs museus, exposicions, teatre, activitats, espais per passejar i fer esport. Completa la teva visita amb un tast de la gastronomia marinera del Serratllu. Més informació a porttarragona.cat
Benvolgut professional, que el teu client vulgui finestres a mida que s'ajustin a les seves necessitats és una bona idea. Si, a més a més, suposen un estalvi energètic al seu habitatge, és encara millor. I per això a Obramat t'oferim finestres a mida de PVC i alumini que s'adapten a qualsevol reforma, a més del millor assessorament professional per ajudar-te. On compren els professionals. Obramat.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Un retrobament. Un projecte.
Un viatge a les entrañas. La companyia tarragonina antagonista teatro presenta la seva obra més premiada, Los centros de Lorca, una visió contemporània de l'univers Lorca.
Divendres 28 de novembre, a les 8 de la tarda, al Teatre Tarragona. Informació i entrades a antagonistateatro.com Vols fer créixer el teu negoci aquest 2025? Tarragona Ràdio t'ho posa fàcil. Amb tarifes adaptades per a tothom i novetats com la promoció Nou Comerç. 7 dies de publicitat, des de només 80 euros més IVA.
I si vols més visibilitat a la 96.7 FM i tarragonaradio.cat, aprofita ara els descomptes exclusius per a contractes anuals. Contacta amb nosaltres al 673 325 497 i fes que el teu negoci marqui la diferència. Tarragona Ràdio. Som 40.000.
Si hacemos nuestro trabajo como hoy, manteniendo la portería a cero y aprovechando las ocasiones que tengamos, vamos a sacar los tres puntos allí. Com diu el defensa del nàstic David Alba, el partit d'aquest cap de setmana serà complicat davant un filial amb molta categoria, però els grans aniran a sumar els tres punts. Divendres 21 de novembre a les 7 de la tarda viurem el partit de la jornada 13 de Lliga, el grup segon de primera federació des del mini-estadi de la ciutat esportiva José Manuel Llaneza de Vilarreal en el partit entre el Villarreal B i el nàstic.
Com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona Ràdio 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, ens participa el sector de la porra, comenta el partit a la xarxa X del Semprenàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33a temporada del Semprenàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols. Espai patrocinat per Obramat, l'Otoexpress, bar-restaurant Petit Tarracó i centre esportiu Royal Tarracó.
I seguim endavant, obrim a nova hora, les 10 i 6 tocades ja, i us parlem ara del primer congrés sobre violència vicària institucional que s'havia de fer aquest divendres, però que s'ha ajornat, i per això també us ho expliquem, s'ha ajornat de cara al millor temps per cada cap a l'avui, per tant, millor que es faci a l'abril, de cara a la primavera, i en parlem amb la Rosa Casas, antropòloga, educadora i treballadora social i responsable de l'associació d'IDAS,
Rosa, què tal, molt bon dia. Bon dia, Pep, com estem? Mira que si l'arribau a fer divendres... Bé, eh? Si l'arribau a fer divendres faria un fred... Avui és a creus, eh? Però és que divendres diu que farà més fred encara, eh? Imagina't, no? El que passa és que l'haguessin fet amb fred i sense fred, eh? Però amb poca participació no ens valia la pena d'invertir els recursos personal i tot.
I parlant amb les entitats que també volen col·laborar, d'entitats que també acompanyen dones que estan afectades per la violència vicària, hem considerat que l'organitzarem bé en aquests quatre mesos fins a finals de març, abril, i llavors el farem.
Grande. Ben fet, ben fet. Una pregunta que et deuen fer molt, molt sovint, que és què és la violència vicària, no? Per això segur que ho has d'explicar més una vegada, no? T'ho pregunta. Què és la violència vicària? Institucional. Imagínate, no? Institucions, eh? Clar. Tenim com un costum molt habitual que és categoritzar-ho tot o definir-ho tot i dividir-ho tot, atomitzar-ho perquè així la nostra ment no pot entendre el que és l'abstracte o el general.
Nosaltres parlem de violència estructural i violència simbòlica, que és la violència que en sistemes jeràrquics i de poder s'estableix des del poder. Per tant, si jo aprenc que quan tinc poder puc exercir violència i quan no en tinc,
M'hi toca aguantar. Aquest aprenentatge el portaré a totes les relacions en què hi hagi jerarquies de poder i en un sistema jeràrquic són totes. Pares, mares, fills, filles, profes, alumnat, jefes, treballadors, parelles, poso, madona... Llavors, en aquesta violència simbòlica, natural i adaptada i normalitzada per tothom, n'hi ha una, òbviament la institucional, si és un sistema que és violent, les institucions filles,
d'un sistema violent són violentes, no hi ha altra, perquè és el que han après. Això ja ho deia Ivan Illich, que me copió, que nació antes, però és que un sistema que és violent no pot exercir accions que no siguin violentes perquè està dins de la seva rel. La violència vicària seria aquella que, per tal de destruir aquella persona que tu vols destruir, t'és igual el que hi hagi per mig. Si jo soc un home i vull destruir la meva dona...
perquè considero que és meva, i com no m'obedece, pues lo merece, m'és igual que hi hagi els nens pel mig. No els veig, perquè el meu objectiu finalista és...
destruir l'objecte que em genera aquesta dissonància en la meva jerarquia de poder. ¿Cómo puede ser que no me obedezca? I no hi ha res, no hi ha explicacions. És un aprenentatge que es cola a la DNA social i les persones donen part normalitzat. I llavors, per això els jutjats, treballadores socials, serveis socials, tothom considera que no hi ha para tanto perquè també han normalitzat que l'home té dret a dir-li a la dona...
determinades qüestions de relació als fills o a la parella, no? I que la dona ha de callar. Per això, quan les dones denuncien, el sistema no les creuen, perquè tienes que callar, te toca, no tienes poder. És que és tot molt simbòlic. A banda de la por de la dona, no?, des de molts punts de vista, eh?, quan a França, per exemple, en el procés judicial, que té totes les pors del món, no?,
Bé, les pors de les dones tenen a veure també amb allò que diuen de tota la vida, no ara nosaltres adides, ens estem especialitzant, perquè jo porto tota la vida com buscant la manera de poder transmetre tot aquest bagatge simbòlic, perquè si no, si només actuem des de l'objectiu, des de la superfície, no ho canviarem, no?
Si tota la vida m'han dit, tingues cuidado, aquest caldre és perillós, no t'enfrentis, digue-li al profe, tu no contestis, tu bona nena, tu obedient, el món que et trobes és un món que et farà por, perquè has integrat que tu ets vulnerable a aquest món. I això és el que aprenem des d'aquesta socialització de gènere, des d'aquesta...
paradigma femení. La por a les dones és una qüestió que s'aprèn. Doncs imagina't, si jo aprenc que no puc respondre al profe, m'haig de portar bé aquí, la meva parella l'haig de cuidar malgrat que em tracti malament, no? Tots aquests mites, aquest sistema patriarcal, i arribo al moment en què
Me n'adono que estic patint violència i em diuen dona denúncia que t'ajudem i me'n vaig als serveis institucionals perquè m'estan dient que m'ajudaran. I em trobo el mateix professionals que em tracten des de la manca de credibilitat...
Victims de la víctima també, a vegades. Però el mateix, és que és el mateix tracte. La victimitzen per què? Perquè no es plantegen que davant seu o al costat tenen una persona que el més normal és que hagi patit violència, perquè en aquesta societat les relacions entre les persones s'aprenen des de l'exercici de poder violent.
Tu, Rosa, des del teu apartamentatge, acompanyant dones separades, sovint víctimes de violència de gènere, quan se'ls retira la custòdia dels fills, els tribunals, sovint les consideren no aptes per tenir una cura, però no tenen en compte tot el seu context vital, tota la seva realitat de vida.
I perquè és igual, mira, la dona ja és el personatge secundari d'aquest sistema, però si ets dona i mare, ets l'últim personatge. Quan dono clases a la universitat els deia, no, quina és l'única empresa en la que al cap de l'empresa ningú li fa cas?
A la llar, el cap de l'empresa és la dona, però tothom es creu amb el dret de dir-li com es renten els plats, jo ho faig diferent, és que tu no ho saps, però perdonen, és l'única funció que m'han delegat, jo optimizo recursos, he creat...
maneres de procedimientos que sean operativos, eso es lo que hace un empresario. Aquell empresario no le voy a decir es que te has equivocat en el procediment, es que yo lo hago diferente, pero a la mare tothom es creó en el dret de ningunejar-la, ¿no? I això és una constant que vivim, les mares. Llavors, imagina't, jo sóc dona i sóc mare.
tot el sistema em veurà, però és que inclús a l'escola, jo me'n recordo ara, nosaltres tenim 50, jo 50 anys, tinc una nena de 23 i un de 13, jo haig d'anar a una reunió al col·le perquè em diguin què li haig de posar d'esmorzar a la meva filla, que vergüenza si una persona me dice a mi que tengo que poner de desayuno, i els pares i les mares estan a la reunió escoltant... T'ho diuen, eh? Clar que sí, t'ho diuen, però jo m'aixeco i me'n vaig.
Perquè, perdona, siglo XXI, tu me vas a decir a mi que como tengo que vestir, desayunar a mi hijo. Mira, si hay alguien que no lo sabe hacer, yo creo que en algún momento podemos acompañarlo, pero hacer una reunión para explicarme.
No me hagas perder el tiempo, saps? O sigui, és que ens tracten com a si fóssim idiotes, les dones mares. Quan parles d'etnografia jurídica, a què refereixes? Doncs mira, és una nova metodologia que estem en procés d'invenció, és innovació social i educativa, a veure si podem...
entrar per alguna escletxa del sistema. L'endografia jurídica seria la història de vida, jo he fet antropologia, el mètode que més m'agrada són històries de vida, però una història de vida documentada i analitzada sobre tots els procediments que les dones, a banda d'aprendre des d'aquest paradigma femení,
que ja porto integrats uns aprenentatges i unes conductes que el sistema em diu que jo haig de contestar de manera clara i directa, però la meva manera de comunicar és abstracta. A més, m'han passat moltes coses, és que tot ens juga en contra. Doncs la etnografia jurídica el que fa és situar la dona en la seva història de vida, per tant, començar a llegir-se, a descobrir-se, connectar amb ella, recuperar el seu poder a través de...
una metodologia que he creat per septenis, cada set anys em fan una escriptura mecànica que jo analitzo a través d'unes variables antropològiques per donar-li un context de codificació i d'aprenentatges, i cada septeni té unes codificacions per veure què és el que aprenem de manera igual i quan no ho aprenem què és el que passa. I després de tot això, unim tota la documental, tinc una dona que té 1.290 documents
recollits durant cinc anys dels seus processos judicials i socials. Quina dona en situació de violència, que a més de continuar treballant i sent mare, pot assumir, entendre que té 1.290 documents perquè el sistema judicial és dispers, el social també, i llavors com tot això ho pot unificar per dir que el que estan fent amb ella és violència institucional.
Doncs el que faig jo és recollir aquests documents, ordre cronològic, faig unes taules amb irregularitats procedimentals per entrar-ho per tots els departaments i al síndic de greuges i dir, bueno, això està passant, però no amb una dona, ni amb dues, ni amb tres, amb totes les dones que acompanyem.
I té valor jurídic, això, aquest document? Doncs de moment no, però em sembla que nosaltres el presentarem igualment. Saps què? Un jutge pot dir aquesta prova, l'accepto o no? Doncs bueno, si no l'acceptes, protesto següent escalafón. Que no l'accepten, protesto. Però estaran, els jutjats hauran de llegir etnografies jurídiques. Perquè algun estament arribarà que s'ho haurà de mirar.
L'altre dia a la tertúlia algú va dir el poble salvarà el poble, o en una entrevista, l'entrevista a la tertúlia. Quan veus les noves generacions que pugen, creus que això és possible, que el poble salvi el poble? Veus la gent jove perduda, veus les veus centrats? No es pot generalitzar mai, que sempre hi ha gent pertot.
Però tenim futur, creus? Mira, jo crec que el que no és possible és continuar igual. Així que qualsevol persona que porti una manera de fer aquest sistema diferent, a mi em semblarà millor que el que estem fent ara. Per tant, si la joventut ara el que està portant és desidia cap a aquest sistema, em semblen molt intel·ligents, perquè aquest sistema no et pot apassionar.
És violent, és injust. A més, ara ho tenim tot a la cara. És que és molt fort. Veiem tot el que passa, la gent em parla, però què? Què sigue passant? Doncs em sembla molt bé que potser la manera de fer trontullar aquest sistema, que és una mica el que nosaltres plantegem, és, ja no juego tu juego, ¿sabes? Juego el mío i ja te quemaràs.
pero no te voy a seguir, es que ya no voy a obedecerte, es que ya no está, es tan absurdo todo lo que está pasando, porque es un absurdo, yo no sé, allá on miro y digo, pero no me lo puedo creer, a meses parla, ubertament, han robado tanto, o han hecho una esquemaqueta violata tal, y ya está al carrer, pero perdonen algo que funcione, pues com que no funciona res, no me poden obligar.
a complir les normes d'un sistema que no estan funcionant perquè sabem obertament que uns tenen l'obligació i altres no. Doncs a lo millor la idea és dir, doncs no juego més.
Mira, parlem a la vigília del 50 aniversari de la mort del dictador al seu llit. Abans parlava del sistema, si el sistema no té en compte el tret de les dones, evidentment, no s'aplica. I venim d'una dictadura fa 50 anys, que la gent potser va ser no oblidat. I hem de tenir un 1% també, on som? Però també hi ha una edat reaccionària a tot Europa, tot el món, diria. Et preocupa el que pugui passar?
No sóc de preocupar-me. A mi em sembla que ens hem de preocupar del que està passant, no del que pugui passar. És que sempre estem mirant cap al futur, no? Llavors el present se'ns ennubila. I mira, jo a les dones que acompanyo no actuen perquè els fa por que pot passar. I jo sempre els dic, ja t'han quitat a tu hijo, què más miedo tienes? Què más te puede pasar que te han arrancado a tu hijo? I ni així reaccionem.
Per tant, no ho sé, jo només esperaria a veure què pot passar, és que ja està passant. Abans, almenys, la dictadura venia de cara, i t'ho deien a la teva cara, però és que ara te venden cuentitos, però... Doncs llavors, jo què vols que et digui? A mi em sembla que no ens hem enlliurat del tot d'aquesta dictadura.
De cara al Congrés de l'Abril de Sobreviolència Vicara Institucional, qui creus que hauria d'estar allà asseguda? Bé, nosaltres vam fer una convocatòria al Col·legi d'Avocats, d'Educadores Socials, de Treballadores Socials, a Psicologia, perquè han d'estar allà tots i totes les professionals que estan atemptant
I això ho dic, atemptant i torturant vides de dones, nens i nenes. Per tant, una mica d'autocrítica, no? Que jo, que tinc una mica de poder, que no l'utilitze per fastidiar vides, a més, és vocació de lo públic, estem en un sistema d'atenció a persones en situació de vulnerabilitat, és que...
No sé què se'ls oblida quan comencen a treballar. No sé com es congelen, no sé... Jo he estat amb dones que he acompanyat a despatxos de treballadores socials i el tracte és tan...
ho sé, és horrible, ¿cómo vas a hacer eso? Llavors jo penso que dones afectades, clar que sí, elles en parlen, però aquests professionals que es creuen que ho estan fent molt bé, perquè és una creença, però el impacto y el resultado no es ese. Per tant, potser hem de deixar de creure que ho fem tan bé, que seguim els protocols, i que el protocol diu, i que la llei diu...
La llei ho diu, però jo ho aplico o ho interpreto com ho puedo, perquè mi cabeza también está adiestrada. El protocol diu, però jo potser no estic aplicant bé el protocol, i jo el que estic fent és veure com aquesta llei i aquests protocols, que no estan malament, les persones que els han d'aplicar, sí estan malament, perquè estan ensinistrades en aquesta societat també. I un jutge no se'n lliura de ser...
Un home ha pres com a home, o una jutgessa, una dona ha pres com a dona. Ells creuen que es posen una supercapa i això cau. Doncs no, tu capa no t'he quitat tus creences. I les sentències estan plenes de creences, i els informes estan plens de creences i simbolismes. Això és el que...
jo rescato a les etnografies, que no m'estàs acompanyant, no m'estàs fent un judici just, m'has mirat i el que estàs fent és corroborar la teva creença en una sentència amb el que trobis que pots corroborar-la i ja està.
Rosa Casas, antropòloga, educadora i treballadora social gràcies per acompanyar-nos, responsable d'IDAS que vagi molt bé l'abril, ja en parlarem, ho recordarem perquè això encara queda això encara queda però anirem recordant, a veure si anem fent una mica de corconet i s'apunten perquè no estem jutjant ningú de veritat que estem oferint un espai per fer autocrítica i començar a
a actuar d'una manera que ens veiem les cares horitzontalment i que si jo tinc un paper en una categoria professional pugui realment acompanyar i no sigui sempre què faig amb això, com pot ser que no funcione nada, jo què sé. Fem-ho d'una manera que sigui més bonica, amb amor, jo sempre dic amor i humor, no des del poder i la por. Amb això ens quedem.
Gràcies i que vagi molt bé de l'Arobena per la feina que feu. Fem una petita pausa a les 10 i 22 i de seguida, 1886, avui parlant de la inauguració del nou estadi. Si hacemos nuestro trabajo como hoy, manteniendo la portería a cero y aprovechando las ocasiones que tengamos, vamos a sacar los tres puntos allí.
Com diu el defensa del nàstic David Alba, el partit d'aquest cap de setmana serà complicat davant un filial amb molta categoria, però els grans aniran a sumar els tres punts. Divendres 21 de novembre, a les 7 de la tarda, viurem el partit de la jornada 13 de Lliga, el grup segon de primera federació, des del mini-estadi de la ciutat esportiva José Manuel Llanesa de Vilarreal, en el partit entre el Villarreal B i el nàstic.
Com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona Ràdio 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, ens participa el sector de la porra, recomenta el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33a temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols. Espai patrocinat per Obramat, l'Otoexpress, bar-restaurant Petit Tarracó i centre esportiu Royal Tarracó.
La veu de Tarragona. Camí cap als 40.
Mestres d'escola i canalla, historiadores i arqueòlegs, botiguers i artesans, consellers municipals, voluntaris i entitats socials, polítics a Barcelona, Madrid i Brussel·les, entitats de barri, escriptores del camp, futbolistes del nàstic, grans èxits musicals de tots els temps, pintores, fotògrafs... Ah, que no us pensàveu que tot això hi cabrien dues hores? Nosaltres tampoc, però mira, al final sí. Cada dia, de 9 a 11, la veu de Tarragona, la teva veu, Camí dels 40. Ens acompanyes.
A Tarragona Ràdio som 40.000 oients. Anunciat a la ràdio local líder en l'actualitat entreteniment i informació tarragonina. Contacta amb nosaltres al 977 24 53 64 de 9 a 2 al migdia o escriu-nos a publicitat arroba emmct punt cat perquè a Tarragona Ràdio t'escoltem.
Fans de Tarragona, amb Sílvia García, de 6 a 7 de la tarda. De dilluns a divendres, una hora per la música de casa. Fans de Tarragona, a Tarragona Ràdio.
1886. La història d'un escut. El podcast de recreació històrica del Club Gimnàstic. Nou estadi. 53 anys d'emocions.
Aquest 1 de febrer va fer 53 anys de la inauguració del nou estadi, ara nou estadi Costa Daurada, la casa del Club Gimnàstic i des de fa alguns anys de la Societat Anònima Esportiva, que és qui gestiona el futbol de l'entitat. El nou estadi Costa Daurada es va inaugurar l'1 de febrer de 1972, amb partit amistós entre el Nàstic i el Futbol Club Barcelona, que va acabar amb victòria blaugrana 0-1, amb gol de Martí Filusia. El primer partit oficial es va jugar el 13 de febrer de 1972,
davant de l'Untinyent, el Nàstic, va guanyar per 3 a 1 i el primer gol oficial el va fer Gallastegui. Les obres del camp van començar el novembre de l'any 1970, sota el mandat del president José Luis Calderón, que va decidir traslladar l'estadi de l'Avinguda Catalunya per construir un camp de majors dimensions i capacitat.
El projecte és obra de l'arquitecte Josep Maria Garreta i va ser l'empresa Carcoler Hermanos qui en va fer la construcció. El nou estadi Costa Daurada ha estat reformat en diverses ocasions. Inicialment comptava amb una capacitat de 18.000 espectadors, però en successives adaptacions la capacitat va anar disminuint, sobretot fruit de la implantació de seients en totes les graderies fins als 11.000 espectadors.
Coincidint amb l'ascens de primera divisió a l'estiu del 2006, la temporada 2006-2007 es va construir una nova graderia a la zona de preferent, ampliant la seva capacitat. L'aforament actual és de 14.500 espectadors. El nou Estadi Costa Daurada ha acollit esdeveniments d'àmbit nacional i internacional, com finals de la Copa Catalunya, partits amistosos de la selecció espanyola sub-21 o les ceremònies d'inauguració i clausura dels Jocs Mediterranis 2018, entre d'altres.
El nou estadi en l'actualitat és propietat de l'Ajuntament de Tarragona des de l'any 1994, quan el consistori el va comprar al club. Va ser un any després, el 1995, quan es va fer una concessió de l'Ajuntament al club per 30 anys que finalitza aquest 2025 i que ja fa un temps es va aprovar, prollongar la concessió per 50 anys més fins a l'any 2075. A banda, des de fa dos anys, el club gimnàstic també té la concessió a 50 anys d'uns terrenys
a l'anella mediterrània de Camp Clar, on hi ha construït ja la primera fase de la ciutat esportiva. José Luis Calderón ens va deixar el passat 27 d'octubre del 2023, als 97 anys. Va presidir el nàstic 8 anys, des del 1966 al 1974, on destaca el canvi de camp...
i una sense segona divisió, la temporada d'inauguració de l'estadi, el retorn a una categoria en la que feia 20 anys que el nàstic no hi participava. José Luis Calderón, en la commemoració del 50è aniversari del nou estadi, el 2022, en una entrevista al Sempre Nàstic de Tarragona Ràdio, explicava com havia anat la construcció del nou estadi. El primer que es va fer és poder aconseguir, clar, poder primer...
Trobar els terrenys adequats, després de meditar-lo molt, i per saber exactament on podria ser un lloc molt millor de Tarragona. Crec que vam encertar i, des d'algú, és una satisfacció tornar una altra vegada avui, als 50 anys, i veure que encara s'aguanta perfectament i suposo que encara aguantarem molt més.
El directiu del Club Gimnàstic Pere Baix també ens ha explicat algunes curiositats de com va anar la construcció del nou estadi. L'any 1969 es va fer un referèndum per vendre els terrenys de la vinguda de Catalunya. Això és el que llavors marcaven les lleis.
El Camp del Nàstic, com molts sabem, es va inaugurar el dia 1 de febrer del 1972. Curiositats d'aquell dia, doncs mira, que hi va haver tres atletes del club que van sortir del Camp de l'Avinguda de Catalunya portant l'Antorxa Cesà fins al nou estadio, van fer el canvi de flama de l'esport. Aquell dia va ploure molt. Aquests atletes eren Ramon Nolla, Carlos Galán i Jordi Tinyena, si no recordo malament.
Va ploure tot el dia i tot estava enfangat, allò no estava acabat, va ser terrible, no? Una altra curiositat. Els últims partits de la vinguda a Catalunya es van jugar de dia, si al dematí, perquè havien retirat les torres de llum que hi havia més o menys on hi havia els córners. I van retirar tres que les van posar a la zona de preferent del nou estadi. Una altra curiositat. Aquell dia es va estrenar el primer himne del nàstic interpretat per la banda de la Creu Roja i cantat pel Cor L'Àncora.
L'autor d'aquell himne va ser el director d'aquella banda, el senyor Aguilar. I, per lluir l'acte, hi va haver el ministre de Comerç, que era un senyor que era de Reus, va venir l'alcalde a Tarragona, i el que visba Josep Ponegol és el que ho va venir. Ara és el moment de conèixer les estadístiques que ens han deixat aquests 53 anys de vida del nou estadi Costa d'Orada. Unes estadístiques que ens serveix el pic de tanàstic al Gerard Costa.
Tot i que la inauguració del nou estadi va ser l'1 de febrer del 1972 en un partit amistós contra el Barça, que va acabar amb victòria blaugrana per 0 gols a 1, el primer partit oficial no es va disputar fins al 13 de febrer. Va ser de contra l'Untinyent, ara 23 en la jornada de Lliga, tercera divisió, i l'Estip va aconseguir la victòria per 3 gols a 1.
El primer gol del Nàstic al nou estadi el va marcar Pablo Gallastelli, al minut 7 de partit, amb una rematada de cap després d'una centrada de José María Herrera. No només va abrir el marcador, sinó que el futbolista basc també ha d'anotar el segon gol i va assistir en el tercer i definitiu gol del partit.
A més, un fet destacable és que el Nàstic es va mantenir invicta al seu terreny de joc durant 21 partits oficials, ja que la primera derrota al nou estadi va arribar al 22è partit oficial el 4 de febrer del 73, un any després de la inauguració, contra el Mallorca, en un partit de segona divisió ja, ja que el Nàstic ja havia assolit l'ascens de categoria a la seva primera temporada al nou estadi.
En aquests 53 anys d'història, el Nàstic ha disputat 1.121 partits oficials, comptant aquest darrer, dels quals 1.035 han estat en Lliga, partits d'ascens o play-off amb fins a quatre categories diferents, i els 86 partits restants han estat en partits de Copa. Copa del Rei, Copa de la Lliga, Copa Catalunya i Copa Federació.
Perquè fa resultats de tots aquests partits, 551 han acabat amb victòria grana, que era el 50% de total, 246 han derrota, només un 22%, i els 324 restants han empat. A més, el partit amb més espectadors de la història del nou estadi va ser el Nàstic Betis del 25 de novembre del 1973, on més de 16.000 espectadors poden reunir a l'estadi per veure aquest partit de segona divisió entre el Nàstic, que es troba a tres punts, les posicions recents a primera, i el Betis, que era el líder d'aquell moment de la categoria...
Estic a guanyar per dos gols a zero. D'aquest segle XXI destaquen els partits de primera de la temporada 2006-2007, especialment els duels contra el Barça i el Madrid, en ple absolut a l'estadi, i també els 14.571 espectadors contra Sassuna del 2016, amb el de José Naranjo de falta directa, que és la xifra exacta que tenim en més alta.
Des aproximadament 700 futbolistes que han vestit la Samarreta del Nàstic al nou estadi, Sant Ticoc lidera el rànquing de més partits disputats amb 241 en contres oficials només al nou estadi. El segueixen Ismael Banyeres amb 210 i Roma Conillera amb 180 partits al nou estadi. D'aquest segle XXI, el jugador amb més participacions és el porter Rubén Pérez amb 118 partits oficials.
Pel que fa als golejadors històrics del nou espadi, el màxim anotador és Santi Palanca, amb 48 gols. Els segueixen Roman Conillera, amb 45 dianes, i Ramon Masquer, amb 38 gols marcats. Entre els més recents, Marcos Jiménez de l'Espada destaca amb 27 gols marcats entre els anys 2012 i 2016.
A més, una dada curiosa és que dos porters del Nàstic han aconseguit marcar l'estadi. Vicent Amigó va ser el primer a fer-ho el 12 de febrer del 78, contra el Júpiter, 4-0, transformant un penal, i el segon va ser l'Asturia José Aurelio Suárez, l'any 2021, a sortida d'un córner a l'última jugada del partit de segona divisió B, contra el Villarreal B.
Pel que fa als entrenadors que han passat per la banqueta local durant aquests 53 anys de vida del nou estadi, Dani Vidal és el 49è tècnic que dirigeix el Nàstic al Camp de la Bodellera, el 27è d'aquest segle XXI. Tot i que Vidal acumula ja 41 partits com a local, encara es troba lluny dels entrenadors amb més partits. Antonio Jaurrieta amb 81 partits oficials a final dels anys 70 i Vicente Moreno amb 67 partits.
al segle XXI. Finalment, el 22 de març del 2022, el Nàstic i el Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona van arribar a un acord per modificar el nom del nou estadi, el nou estadi Costa d'Obrada, afegint aquest naming al final del nom original. El primer partit d'aquesta nova denominació va ser el 26 de març del 2022, contra l'Eléctrico Salvoqueño, un partit que va acabar amb empat a tres gols. El primer gol del Nàstic, el nou nou estadi Costa d'Obrada, va ser a Obrada Robert Simón, i també va arribar molt aviat, al minut 4 del partit.
Com ara recordava el Gerard Costa, el màxim golejador del Nàstic al nou estadi, continua sent Santi Palanca amb 48 gols. Ell diu que és una xifra bonica, però que en la seva etapa de jugador no li donava massa importància.
El tema de los 48 siempre en la historia, yo no lo sabía. Yo iba por faena de meter goles porque era mi condición de jugador de generar por banda y de meter goles. Y bueno, pues la historia cuando Enri Puyol hace de Nasti, historia del nuevo estadio, pues vio y apuntó que en los encuentros de casa había sido el jugador que más goles jugó.
Bona nit.
Palanca, que actualment és el comentarista dels partits del Nàstic per Tarragona Ràdio, parla de quin és el seu millor record del nou estadi amb els dos ascensos que va aconseguir de tercera a segona divisió B i de segona divisió B a segona divisió A.
rodeado de jugadores profesionales. Vivir los grandes momentos con ese ascenso de tercera a segunda B, que se hizo la segunda B nueva, el equipo estaba en tercera. Y conseguimos al año siguiente ese ascenso histórico que deseaba tanto el Nasti de subir a la segunda división. Son los dos ascensos. L'actual president de la Societat Anònima Esportiva del Nasti, Lluís Fàbregas, ha parlat també del seu millor record del nou estadi. El meu millor moment al nou estadi...
En aquests 53 anys d'història, jo en tinc dos a destacar. Un el més llunyà és el dia que vaig poder debutar com a futbolista en el club. Va ser un partit amistós de l'any 86 contra el Sabadell. Va donar l'estadi i ho recordaré tota la vida, el fet de poder...
jugar amb el Màstic un partit al nou Estadi. Aquest és el primer. I l'altre és, lògicament, l'any de l'ascens a primera, el debut a primera divisió, amb el nou Estadi ple, amb tota la gent molt orgullosa del seu equip i de la seva entitat.
També ha valorat el Coliseum Granà, el primer capità de l'actual plantilla del nàstic, Joan Oriol, un jugador format a la casa i que parla del nou estadi amb aquests termes. L'any passat, la rebuda de l'afició en l'últim partit de play-off a casa. Les cares d'il·lusió d'un...
de motivació que tenien els aficionats, tots els familiars i, sobretot, l'arribada nostra amb el bus davant de la nostra gent. Està clar que vaig recordar el dia de la plaça de la Font l'any que puja el Nàstica Primera Divisió. Va ser un moment molt especial.
Perquè va fer possible el president, el Josep Maria Andreu, tant els capitans d'aquell moment, el Pinilla, el Codina, el Serrano, Manolo Martínez, Rubén Pérez, que jo estigués allà sent jugador de la Pobla de Mafomet, encara que entrenés cada dia amb ells. I també és un dels millors moments al nàsting. Aquest és un podcast de Tarragona Ràdio amb el muntatge tècnic del Lluís Comas. Us han parlat Gerard Costa i Jordi Blanc.
Què llegim? Què veiem? Què visitem? Què fem? La veu de Tarragona amb la cultura.
Arrenquem plena cultura aquí al matí, a la veu de Tarragona, i ho fem mig literàriament i mig culturalment. Ho fem amb l'Enric Garcia, Jardí. Enric, bon dia. Hola, molt bon dia. Perquè avui l'espai de cultura de la veu va de la presentació d'un llibre. Avui mateix, aquesta tarda, a les set a la llibreria Soterrani, El maqui que encara lluita, que signa, com dèiem, la periodista Enric Garcia, Jardí. De què va?
Qui és aquest maqui? Té un nom propi, eh? Té nom i cognoms. Sí, i tant. Mira, mira, el seu nom propi és Joan Busquets Verges. I és un home de 97 anys, nascut a Barcelona, però que fa mitja vida que viu a Normandia. Ell de molt jovenet, als 19 anys, 19 o 20 anys entrant al maquis,
amb la partida d'un maqui molt legendari que era en Marcel i Massana i aleshores tot això té una sèrie de conseqüències en la seva vida que s'expliquen en el llibre i que li acaben comportant una condemna a mort
que li comuten a darrera hora i 20 anys i 6 dies de presó. La gràcia jo crec que no és que sigui el darrer, es podria titular el llibre L'últim Maki, que es queda com més comercial. És veritat, però clar, potser portaria engany, no? Sí, a més, perquè a vegades dius l'últim i acaba sent el penúltim o l'avant penúltim. Ah, bé. Però a més a més jo crec que el valor del Joan no és ser l'últim, sinó que és això, que encara a la seva edat encara lluita per la memòria dels seus companys.
Com vols conèixer, el Joan? El Joan el vaig conèixer en entrevistes a finals del 2023. Vaix a Barcelona i l'entrevista al Regió 7 i la directa.
companys amb entrevistes molt interessants però que jo vaig pensar allò que ens passa als periodistes que hem d'anar molt de pressa i en mitja horeta o una hora doncs dona pel que dona i vaig pensar que el personatge donava més de si i aleshores vaig buscar el seu contacte i com que jo feia aquesta mena de coses doncs vaig trucar al Joan i li vaig dir sense que ens coneguéssim de res que et semblaria si et vingués a conèixer i si va prestar i encantat et va sorprendre al final la història que et va explicar més o menys ja sabies
Home, Déu-n'hi-do, sí. La veritat és que té una història... Quan deies abans que va al llibre, de vegades penso que també va sobre la lleialtat, no només sobre el maqui o sobre... Clar, perquè quina forma li has donat el llibre? El llibre, en el fons, són com dues cròniques que van una mica en paral·lel. La crònica d'anar-lo a conèixer, per tant, del Joan del present i les seves opinions i la vida que fa allà a França, i la crònica de la seva vida, diguem-ne, fins que ens trobem al present, no?
I una mica té aquesta estructura el llibre. Sí que em sorprèn això, alguns detalls, per exemple l'arròs amb llet. Ell quan és a la presó model de... Sí, sí, exacte. Quan ell és a la presó model de Barcelona crida l'atenció. Ell és condemnat a mort i al costat, en una altra cel·la, hi ha un dels seus millors companys.
que és en Manel Sabater, el germà d'un altre maqui molt conegut, d'en Quico Sabater, i ells intenten escapar-se de moltes maneres i al final veuen que no, que no hi ha manera, i es fan una promesa, i és que a les últimes voluntats demanaran un arròs amb llet, perquè és una manera de fer la punyeta un últim cop al règim, perquè pensen que aquests funcionaris que no saben fer ni un ou ferrat no sabran fer l'arròs amb llet,
I a les 5-6 de la matinada això serà un enrenou. I això es respectava, eh?, l'última voluntat d'un condemnat. Sí, exacte, no?, que normalment demanaven, doncs, cunyac, alguna copeta per afrontar el que venia, no?, pobres. Però el que passa és que hi ha un dia que el Joan Sassaventa que ell li convuten la pena, que ell se salva, però que l'endemà maten el Manel. I aquesta promesa, doncs, el Manel la compleix.
Ja veus que jo amb això dels spoilers no hi crec gens, ho estic explicant aquí, però és que crec que és bonic, és bonica la història. Home, és que s'ha d'explicar alguna cosa a l'entrevista i que tinguin ganes de llegir el llibre. Està tota plegada perquè això sí que ho tens, Enrique, a part de la crònica pura i dura, vas esquitxant detallets d'aquests, no?, que conformen el personatge al final.
Sí, al final també és un personatge que normalment ha sigut secundari en la història del Maquis, coneixem uns altres noms que són molt més populars, i aquí aquests noms tan populars passen a un segon pla i són els personatges secundaris del Joan. Crec que això té certa gràcia i també el fet d'allò com viu. Ell viu a molt pocs quilòmetres de les platges de Normandia, del desembarcament,
Per tant, també és en un lloc amb molta història, que també em venia de gust pintar una mica dins del llibre, d'escriure'l. Avui en dia, ell encara té aquest punt de lluita antifeixista, però, clar, li ha canviat molt el món. La lluita, el feixisme, no és el que era. I tant, i tant. Com ho veu, ell, això, avui dia? I de quina manera es manté actiu en aquesta lluita?
Ell és un home, jo crec que és, com t'ho diria, que és d'abans del 1945, pel que fa a les idees. És un home de conviccions del món de quan ell era jove, no? I, per tant, ell segueix amb els seus ideals de l'anarquisme, però, clar, evidentment, veu el que dius tu, que el món en què vivim és molt diferent en tots els aspectes, no? I, per tant, ell sap que fa una lluita, doncs, que...
que té més premis en la seva consciència moltes vegades que en les transformacions socials. M'agrada això que dius. Però d'això es tracta la vida. Sí, sí. I clar, és algú que ens pot avisar molt bé del que deia Stefan Zweig, de les recaigudes en la barbària. Que potser ara el feixisme pren unes altres formes o aquestes idees més totalitàries i més autoritàries, però que no deixen de rondar per aquí amenaçant-nos.
Destaques el llibre, aquesta part que és sobre el passat del Joan, és cronològicament extens? Destaques, en algun moment de la seva vida pesa més que un altre? Perquè clar, aquí el títol no, el màquic encara lluita, però després ell ha tingut altres fases, o això és el que el marca, el que el determina?
Home, no, jo crec que hi ha diferents moments vitals i importants. Un és quan ell decideix exiliar-se, anar a Barcelona grisa i que no li ofereix gaire oportunitats i que ell no veu gens clar el que hi passa. Després hi ha el moment en què ell es fa del maquis. Ell és molt jove, el Marcelí Massana li diu vols dir que tu hi has d'entrar, encara ets massa tendre. Al final el deixa entrar i la relació que estableix amb ell també és molt...
Molt interessant, perquè és un model de maqui picaresc, podríem dir-ne, no? De Carpe Diem, s'ho passen molt bé, fa molta conya. Així com el Cara Cremada, que és un altre dels seus companys, és molt més retret, molt més seriós. Doncs també fan una vida que és divertida, fins i tot de reflectir quan l'escrius. I després és veritat que hi ha un pes narratiu important en la presó, no?
De fet, el llibre comença amb la presó, amb ell condemnat a mort, amb la por que passa a la nit. Quan de temps hi va estar i com el van capturar?
Ell s'hi està de 20 anys i 6 dies de propina, que diu ell. 20 anys? Sí. Sí, ell hi entra en 20 anys i surt ja, clar, els 40. O sigui, demà aquí va estar poquet? Sí, és un any de la seva vida que li costa... Déu-n'hi-do el que li costa. Sí, sí. Déu-n'hi-do. Sí, de fet, quan surt... Clar, el món... El que deies tu, que el món va canviant, en aquell moment, també, quan ell surt, el món ha canviat, no?
I ell, per exemple, havia vist algun semàfor per Barcelona. De quan estem parlant? Quan surt de la presó? Tens els anys al cap, més o menys? Sí, ell surt el 69. Sí, sí. Clar, ell havia vist algun semàfor pel centre de Barcelona...
Però quan surt, ell no té present el semàfor. Llavors, un dels contrastos més... És curiós, no, el detall. Surt i els cotxes alpiten. I li diuen, què, per on vas, noi? Ell no sap que... El codi, el codi del semàfor. El funcionament d'un semàfor. Imagina't, clar, 20 anys a la presó impliquen...
I llavors surt i diu, bé, aquest Barcelona no es torni, me'n vaig. Un altre cop li passa això que li havia passat de jo, no? Aquesta Barcelona no és per mi. A més, el citen molt sovint a Via Laietana, és a dir, que ell diu, jo sóc un home lliure, però en el fons el règim continua. I socialment també. La seva germana li diu, hi ha un comissari que et vol conèixer, no?, el Clot, molt ingenuament, i els dos, no?, i el Joan hi va, i clar, li diu de tot, no?,
Per tant, hi ha la marca social, també, no? I ell decideix marxar a França, llavors coneix la seva dona allà i fa la seva vida a França, tot i que sembla que ara potser vindrà a viure a Berga, que és un lloc on és molt estimat i segurament passi els seus últims anys de vida a Berga. Com està la seva vida a França?
De què ha fet i com s'ha guanyat la vida i què ha fet a la vida? Ha fet moltes coses, però sobretot ha fet de formatger. Sí, sí, que està bé, a més si et cases amb una normanda, doncs també... Ja és el que toca, no? Sí, sí. Això o pomo o sidra, potser. Exacte, o un calvados. Sí.
De fet, el Joan és molt trempat, té 97 anys, però quan vaig conviure més amb ell, cada nit no ens faltava el gotet de cabal. Veus? Això també destrava la llengua. Sí, la conversa s'anima i tant. I bé, és un home positiu. Sí, moltíssim, fins al punt que el primer viatge que hi vam fer amb el company Fran Richard, que venia a fer-hi fotografies...
Els dos som molt sentimentals i teníem els nostres problemes, i el Joan, que és algú que està condemnat a mort, ens feia de psicòleg. També la bretxa generacional, no? Escolta, ja per acabar de treure una miqueta mesa d'aquest llibre, El mac i que encara lluita, suposo que entre les moltes preguntes li devies preguntar si es penedeix d'alguna cosa que hagi fet a la vida. Sí. 97 anys, clar, i amb aquesta història vital.
I tant, i més quan ets algú que has agafat les armes, no? Clar. Jo li vaig preguntar si havia matat. Ell em va dir que no, vaja, em va dir que no ho sabia més aviat, perquè molts tirotejos eren fortuïts, no?, es trobaven de cop i tothom començava a disparar. I diu, jo no ho sé, jo he disparat. I diu, en qualsevol cas, doncs, no m'empenedeixo. Ell considera que...
que el que li hauria sabut greu és no haver lluitat contra el règim. I és veritat que des del nostre context ens costa, no?, segurament entendre que algú agafi les armes, però és que aquell context era molt violent, no?, una dictadura, doncs, que deixava poc marge pel pensament crític, per la diversitat, i, per tant, doncs, va ser el seu camí. Mm-hm.
Bé, doncs ja està, no diem més. Si voleu, aneu aquesta tarda a la presentació a les 7 a la llibreria El Soterrani del Maci que encara lluita la vida del Joan Busquets Verges, captada i transcrita en paper per l'Enric Garcia Jardí. Una presentació que comptarà amb la presència també de l'escriptor i periodista Antoni Batista.
Exacte, sí, un mestre de periodistes i també mestre meu. Ah, molt bé, molt bé. De fet, demà el tindrem en entrevista, l'Antoni, perquè demà es commemoren els 50 anys de la mort de Franco, llavors l'hem enredat també perquè ens expliqui alguna coseta. Que bé enredeu-lo sempre. És una setmana molt d'històries, molt històrica. Molt bé, vindrà el Joan aquesta tarda o no?
No, com diria Mariano Rajoy, un vaso és un vaso i 1.300 quilòmetres són... Molt bé. En tot cas, Enric Garcia Jordi, moltes, moltes gràcies i a veure qui és la teva pròxima víctima. Perquè a l'Enric li agrada agafar persones amb històries i fer-ne llibres, eh que sí? A veure, a veure qui ens redem. De moment gaudim d'aquesta de la història del Joan Busquets Ferges. Gràcies, Enric.
Gràcies a vosaltres. I després d'aquest apunt literari també històric, el màquic encara lluita, la vida del Joan Busquets Berges. Escrip a l'Enric García Jardí. Passem a altres coses més mundanes, més, no sé, del dia a dia, com és omplir-nos la panxa amb bon menjar, l'espai de cuina.
Ara em vindria de gust un arròs, però no qualsevol arròs, sinó un arròs de cua de bou. Què us sembla, sí? Jo no ho sé fer. Però li demanem a l'Arnau Guireu, el xef del restaurant Andorra Essens, que ens expliqui com el fan allà. Bon dia, Arnau. Bon dia. Bon dia. Escolta, recorda'ns on està l'Andorra Essens, va, que jo crec que ja tothom ho sap. Això d'Andorra a mi em sona, eh? Me sona. Doncs està ben amagadès, la veritat.
De fet, com a carrer que em diu l'Ajuntament que soc, Pimiceleta realment és a la part del darrere. Arnau, Arnau, sí que està amagadet perquè et sentim com si estessis en una cova. Surt al món exterior, que te perdem de cobertura, i en tot cas, sapigueu que l'Andorra Essens és l'Andorra, l'Andorra que ha vingut a Catalunya, ja ho sabeu, baixant cap a Muralles, a mà a dret, aquell carreró,
que hi ha a l'Avinguda Catalunya. És molt demandada l'arròs de cua de bou que feu? És especialitat de la casa o què? Sí, només la faig per encàrrec. D'acord. Per què? Que és una mica complicat de fer o què? Bé, és laboriós partint de la base que primer hem de preparar la cua de bou, que tots sabem, un bon estofat,
S'ha de fer durant 3-4 hores, deixar-ho reposar i el dia següent és quan està perfecte per menjar. Doncs vinga, des del començament, així com ho hauríem de fer, Arnau, si volem replicar a casa? Començaríem amb la cua de bou. Jo, per exemple, la quantitat us parlaré de les que utilitzo jo, més o menys. Dos quilos i mig de cua de bou, que vindrien a ser dues cua senceres, tallades, les sofregim bé,
I aleshores, quan ja està ben sofregida, la retirem de foc i començarem a ficar-li tota la verdura. Un quilo de pastanaga, un parell de quilos de ceba, dos quilos de pebrot ver i vermell, meitat i meitat. I per mi hi ha una cosa que normalment no li fica gaire ningú, però és l'api.
que li dóna un gust molt especial. D'acord, doncs mira, ho tenim en compte, marca de la casa. Llavors fem un sofregidet que es vagi enrocint, no? Sí, que es vagi enrocint ben el sofregidet. Una vegada ja està ben enrocint, jo li fico la cova un altre cop, i aleshores comencem a ficar-li, quan ja està tot ben marcadet, el vi negre, un parell de litres, que cobreixi fins a la meitat més o menys,
I quan comencem a evaporar el vi negre, ja fiquem aigua fins que cobreixi 3-4 dits la qual la vol. Molt bé. Aleshores, tapadet i abullir 3 hores. Allò que es desfaci, no? Que se'n vagi de l'or. Sí, ara mateix. Que se nota, se nota. Molt bé. I mentrestant, aleshores, quan començaríem a fer la marca de l'arròs. Aleshores, ja comencem a ficar la ceba ben picadeta...
Fem un arròs per 4 persones, d'acord? Una ceba per persona. Molt, molt, molt picadeta. Ostres, és molta ceba, això, eh? Sí, una ceba per persona? Sí, perquè després... Per mi, la màgia de l'arròs és sofregir tant la ceba que es quedi això marró que dius. Si la deixo dos minuts més, em cremo. D'acord? Perquè no se'ns cremi, el que farem és que cada vegada que veiem que està a puntet,
li ficarem un rellet d'aigua. Ah, d'acord. Així anem aixecant i fem que quedi molt, molt tendre, es sofregeixi molt... Això és el que mola, perquè és el que li dona el culo al sofregeix després. Arnau, anem avançant ràpid, eh? Hem de pujar el foc. Vinga, digues, digues. Quan ja tenim la cebaca t'hi ve en sofregeix, aleshores piquem el tomàquet. Jo utilitzo tomàquet concentrat, una cullerada,
Sí. Perquè no es desfaci massa la cua de bo. Mm-hm. Vale. Aleshores, quan ja tenim el sofregit, apartem, fiquem 100 grams d'arròs, bomba, per cada persona. Sí. La cua de bo menossada, que ficaríem 4-5 trossos grans. Mm-hm. I torrem al foc, sofregir bé, quan està tot ben sofregit, ben marcadet, un reget de brandi. Mm-hm.
I aleshores, que estigui ben suficient. Mollerada de pedra fumat. Sí. I ja li ficaríem el brou. Un brou de carn, que sigui bastant intens. D'acord.
El millor depèn. Si ho volem més melós, més sec... Jo normalment el faig meloset. Anem afegint la quantitat d'aigua perquè ens quedi com nosaltres volem. En tot cas, la cua l'hi poses a bullir amb l'arròs, no l'hi poses després, l'hi poses a que s'acabi de cobre amb tot l'arròs. No, no, la cua l'hem acabat de cobre allò. Sí, sí, sí. Li posem els 4 o 5 trossos d'arbanossats sense os a dins de l'arròs mentre marquem. Molt bé.
I ara, quan li queden... Bé, són 18 minuts, l'arròs bullint. Quan li queden els últims 5, afegim els trossos més bonics a l'arròs. Fiquem un parell de trossos per persona. Molt bé. De cua de bou. I quan s'acaba de fer l'arròs que deia amb la cocció, amb la salseta aquesta que ens ha deixat la cua de bou d'haver bullit... Sí, sí.
l'acabem tirant per sobre, que és el que acaba de donar aquest bis que és tan intens de l'estufadet. Ara t'anava a preguntar què fem amb totes les verdures que hem pujat junt amb la cua de bou. Ho triturem i l'hi tirem. Jo ho trituro i aleshores faig que redueixi molt la salsa. Si et quedi com una salsa d'aquestes espanyola que és molt espesa, com un carmel i així, i amb aquestes la salsa amb la que pintaríem per sobre de l'arròs per acabar.
Molt bé. Intens, intens, eh? I laboriós, però val la pena. Doncs mira, amb aquesta recepta, arròs de cua de bou, ens quedem de l'Arnau Guirau, el xaf del restaurant Andorra Essens. Arnau, moltes, moltes gràcies i bon profit. Vale, gràcies. Una abraçada. En un minutet i mig, gairebé seran les 11 del matí, arriben també les companyes dels serveis informatius i tanquem nosaltres la veu amb el tamacle a la recomanació musical de la Sílvia García. Fins demà.
I en aquest segon demacle d'avui ens donem un tomat pel món del cinema. I és que aquesta cançó va pertany a la banda sonora de la pel·lícula La Història Interminable. Ell és l'Himal i la cançó jo crec que la coneixeu, no? Si no us la presento. Never Ending Story, oients de Tarragona Ràdio, oients de Tarragona Ràdio, Never Ending Story.