Molt de costa, la Rambla de la Cultura a la vora del mar. Vine i passeja, parleix de la cultura, del lleure i de l'esport al Port de Tarragona. Hi trobaràs museus, exposicions, teatre, activitats, espais per passejar i fer esport. Completa la teva visita amb un tast de la gastronomia marinera del Serratllu. Més informació a porttarragona.cat
A Obramat sabem que en una mateixa llar poden conviure-hi la persona més fredolica amb una que sempre té calor. I per a totes aquestes persones oferim les millors solucions de calefacció. Calderes, aerotèrmia, terra radiant, radiadors, estufes de pell a tallenya, inxerts i accessoris de marques professionals amb els millors preus. També a Obramat Pones, on compren els professionals. Obramat.
A les 9 i un minut. La veu de Tarragona, camí cap als 40. Amb Josep Sunyer, Núria Cartanyà, Miquel González, l'equip de Tarragona Ràdio i la teva veu, la veu de Tarragona.
Fins demà!
Què tal? Molt bon dia. Benvinguts. Obrim la veu de Tarragona en aquesta jornada de dimecres. Avui que és 8 d'octubre del 2025. Obrim el programa en aquest dia a la color de la setmana i atenció perquè arriben pluges a partir de demà dixous. Hi ha una previsió d'entrada de Dana que ha d'afectar sobretot la zona del País Valencià per tant molta precaució i també podria entrar al litoral de Catalunya per tant també el nostre litoral. Hem d'estar molt pendents entre aquesta nit
i demà di xous especialment, pendents d'aquesta Dana, que es diu Elis, ja té nom i tot, i que anirem parlant. Núria Cartanyà, que tal, molt bon dia. Hola, hola. Miguel González, que tal, bon dia. Elis, bon dia. Elis, Elis, sí, sí. Sí, sí, ara els hi... Bueno, ja posem noms a les Danes, també, que fins ara no es feia, no? A partir de l'EMET posarà nom a totes les Danes, i aquesta és la primera que té nom propi a Elis,
i que d'entrada a partir d'aquesta matinada i fins demà dixous. Tot el dia, per tant, per avició de pluja és segur o molt probable el País Valencià i veurem si entra també el litoral, perquè és una dana. És a dir que tots recordem, tenim records de passades danes.
Mireu, parlem d'aquí una estona de teatre. Avui parlem molt de teatre, Núria, de fet, moltíssim. Sí, perquè tenim el nostre convidat de primera hora, el que seria l'entrevista del dia, és el Joan Negrier. El Joan ja sabeu que és el capdavant de la sala Trono i volem parlar no especialment de la programació de la Trono, que això ja la vam presentar just fa un parell de setmanes i ja ha arrencat i ja anirem fent seguiment dia a dia, setmana a setmana, però volem parlar...
del concepte de la Sala Trono, d'aquest teatre de petit format i de proximitat, de sala independent teatral, ubicat a la ciutat de Tarragona. Com està la sala? En quin moment arriba aquesta segona temporada que estan ubicats al teatral Magatzem? El producte paral·lel de la Sala Trono, que és el Festival Internacional de Teatre, que està súper d'enhorabona i expandint-se per al territori, exercint de capitalitat teatral. Vaja, que el Teatre a Tarragona serà el punt fort de la primera entrevista del dia. Avui amb el Joan Negria.
Doncs serà d'aquí una estona, que ja el tenim amb nosaltres, després farem tertúlia, avui la compartirem amb dos companys periodistes, l'Alexa Aldanya i l'Elder Moya, partida de dos quarts de deu, i a les deu parlarem d'un llibre, un llibre que es presenta ben aviat. Un llibre de... si digues, digues. No, demà, demà, es presenta demà el llibre. Ah, demà, d'acord. Doncs parlarem del llibre de l'Àngel Juárez, Mis compromisos, que...
Jo crec que deixa amb poca imaginació el que deu contenir, no? Pep? Bàsicament, doncs, tota una vida de lluita per moltes qüestions socials. Jo crec que estarà una mica emprenyat, l'Àngel, amb tot el que està passant.
perquè el conec, i sé que vindrà una mica emprenyat, ja t'ho dic ara, i segurament aquests compromisos sorgiran molts temes que són d'actualitat i que no han canviat o han empitjorat en els últims anys. Sembla que és un llibre de recull d'articles, al voltant del medi ambient, del seu compromís mediambiental, i això, un recull d'articles. Es presenta aquest dijous a la seta del Consolat General del Reina del Marroc, aquí a l'Avinguda dels Països Catalans, i avui avançarem els continguts, amb ell amb l'Ange Juárez, a partir de les 10.
I seguirem parlant de teatre. Seguirem parlant de teatre. Ho farem amb Héctor de la Salut. Segurament el coneixereu com a tècnic de Cultura i Festes de l'Ajuntament. L'heu trobat aquests dies intensos de Santa Tecla. Doncs l'Héctor, a part de tot això, també té el seu raconet de creador. L'Héctor és pallasso i presenta el seu espectacle, un espectacle propi, únic, creat per ell i fet per ell. I que jo recordo quan el va presentar fa cosa d'uns mesos que deia aquest espectacle no el podré portar mai a Tarragona,
perquè, clar, és que com que jo soc tècnic de cultura, doncs hi ha una incompatibilitat. Ens feia molta resa. I l'altre dia ens el vam trobar pel carrer i em va dir, calla, que m'han llogat per les festes del Roser, a la plaça de les Cols. Dic, Héctor, vine cap aquí que t'entrevistem. Parlarem d'aquest espectacle teatral i, sobretot, també del món dels pallassos que el lector controla i domina i és un tema també teatral que potser no li donem la rellevància que li hem de donar. En tot cas, sapigueu que demà dijous el tindreu actuant a la plaça de les Cols.
Plenes festes del Roser. I tindrem una estoneta, jo crec, dintre del que fem per... Hem trucat a l'Estrella Morente. Hem dit, Estrella, te cremos entrevistar. Encara no ens han contestat. És aviat, eh? Si l'has trucat ara... No, no, que la vam trucar ahir. Jo crec que alguna peça del Tarragona-Sona flamenc tindrem, si no l'Estrella Morente, doncs, algun dels caps de cartell, eh? Algun dels importantíssims. I del territori, també, que venen a actuar aquests dies, que continua la programació.
Tindrem també un moment per la història d'un escut, el 1886, avui recordant el doble ascens del Nàstic de l'any 1977 i del 1979. Per tant, serà també el llarg del programa que recordarem la història del Nàstic amb els companys d'esports, amb el Jordi Blanc. I anirem fent camí fins pràcticament a les 11 del matí. Amb aquest programa, amb tota la gent que el fa possible, que tenim aquí el Mauri Fernández, de la relació audiovisual, el Toni García, els controls, el Joan Andre Pérez a la producció, l'Avril Rius, la Núria Cartanyà, el Miguel González i qui us parla, Josep Sonyem. Deixeu-ho o no?
Doncs això. És que sempre que ho preguntes com que fa por deixar-me algú... El pop, em deixo el pop. El? El pop. El pop? Sí, sí. Ah, val. No, és que avui és el dia internacional del pop. Ah, ara no sabia, però ara... Ara? No sabia, però me'n sortiria. És el dia internacional del pop? Sí. Ostres, que xulo. No ho sabies dir el dia internacional del pop.
No ho sabia, la d'entrevistes que podríem fer sobre el pop, el tema que dona el pop, no, no, que els pop diuen que són animals molt intel·ligents. Per ser, ha llegit avui en un diari de capçalera d'aquí de Tarragona, ja sabeu quin és, i no ho sabia, i és molt xulo que avui se celebren...
75 anys, sí, 75 anys de la primera publicació de Peanuts, de la tira còmica de Schultz, que després va donar peu a que sorties el personatge d'Snopi. 75 anys de la creació d'Snopi, diguéssim, per dir-ho així. Ara he buscat dient internacional del pop i m'ha sortit del pop de la música. He de buscar del pulpo.
Vinga, va, doncs, amb el pop comencem el programa, però avui parlant i ens posem seriosos ara. Gràcies, Núria, gràcies, Miquel. Fins ara. Ens posem seriosos perquè avui, doncs, hi ha l'enfemèria destacada, aquest 8 d'octubre, va ser el dia que es va declarar formalment l'estat de guerra després d'un fort atac organitzat des de Gaza per Hamas. Avui Israel declarava l'estat de guerra, que acaba sent un genocidi, amb tota regla, i més a més.
avalata per òrgans internacionals. Avui l'espineta del dia, l'espineta amb Tarragonins, és la que ens porta la companya periodista Marina Pérez Got i avui parlant que no és temps de pau. Espineta amb Tarragonins, la veu de Tarragona.
Vivim moments convulsos. L'atenció bèl·lica augmenta cada dia a tot el món. Els països destinen més diners en armament i veiem en directe un genocidi. Tot això mentre ens sentim indefensos i sense saber què fer. Aquest cap de setmana passat han sortit milers de persones al carrer demanant que s'aturi la matança a Gaza. Tot com a resposta de la detenció per part d'Israel...
dels activistes que anaven a bord de diferents vaixells de la flotilla. Ja no és una qüestió política ni tan sols ideològica. Cada dia milers de persones innocents que no tenen cap poder de decisió moren en aquest conflicte. Nens, nenes, malalts i famílies senceres. Allò de jo de política no parlo o no en sé ja no serveix. Va de drets humans, del dret de la vida de les persones i aquí Netanyahu es comença a veure pressionat.
La solució per part dels més eixelebrats és fer-hi una zona com Qatar. Sembla una broma de mal gust. Un pla de pau de 20 punts proposat pel president d'Estats Units, Donald Trump, aquell que per pau entén expulsar immigrants del seu país i que dels conflictes en fa grans negocis. Un president obsessionat, segons diuen els experts, amb el Premi Nobel de la Pau,
Un pla que deixa algunes llums com la fi de la guerra o la possibilitat d'un futur estat palestí i que Israel no se n'accioni ni Palestina ni Cisjordània, però que té moltes ombres, com la seva negociació sense tots els implicats, cap garantia per part d'Israel de no tornar a atacar la franja de Gaza, que juga amb la fam de les persones innocents com arma de guerra i no parla en cap moment de la rendició de comptes per totes les persones mortes.
No vivim moments de pau, però és evident que els palestins necessiten poder respirar entre tanta pluja de bombes i un alto al foc real que els doni esperances de vida. Quan el camí és més fosc, la part humana hauria de ser el far.
I com us deiem, avui comencem parlant de teatre, de teatre amb majúscules, perquè ens acompanya el director de la sala de trono, el Joan Negrier. Joan, què tal? Molt bon dia. Com estàs? Molt bé. Teatre molt necessari, eh? Crec que l'altre dia es va dir en un acte a Barcelona, que la cultura...
per estència al teatre, són molt necessaris. Sí, mira, de fet, l'origen de la sala Trono és el Trono Villegas, que fiscalment es diu Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas, dels anys 80. Imagina't si llavors això era necessari.
M'ha vingut a la ment una obra de la Trono Villegas, dels inicis, que tenia a veure amb la ment serba, a veure si no recordo del títol. Sí, Assemblea Humanitària per la ment serba, no? Per la ment serba, sí, sí. Jo aquesta no la vaig ni veure, imagina't. No la vaig veure, aquesta. Jo me'n recordo d'aquesta obra, o sigui que des de llavors ja ha plogut. Mira, parlem del teatre com a necessari, però parlem també d'una programació que l'altre ja presentava, la sala Trono, que ja ha començat el cap de setmana passat,
amb els dos senyors, el David Verdaguer i l'Òscar, matxant coses al piano, a l'hamburgueseria del magatzem, és a dir, al bar del costat, no? Sí, sí, bueno, com ja sabeu, vull dir, la programació de la Trono és una programació molt especial que fem...
a la sala que tenim, en aquest cas aquest any és el magatzem, i que a cada proposta intentem, com sempre, adequar-la millor a les seves necessitats. I en aquest cas Dos Senyoros és un espectacle canalla golfo que es fa amb locals i amb antros de tot arreu i vam pensar que seria una bona opció començar a fer aquest casament amb aquesta bogasaria que hi ha al costat de la trono. Ara es diu el Dirty Burger, però encara manté el Bar La Cantonada.
i perquè tenen allà un mini escenari i va quedar preciós. A més a més, és una forma també de sorprendre la gent i sempre mantenir aquestes ganes d'anar al teatre per veure què passa.
Que vau empamar, ja vau sortir d'allà per anar al Teatre Tarragona amb el Monstre, que tot passa a un petit poble de muntanya, no? Tu mateix com a actor, però també Laura, Laura Márquez i l'Oper Prat. Sí, sí, sí. Bueno, intentem fer això, no? Coordinar-nos perquè, clar, el Monstre és una producció de la Sala Trono, però que a la Sala Trono no hi cap i, per tant, vam anar al Tarragona i a la Trono no vam programar res perquè tot el públic de la Trono, més el públic del Teatre Tarragona, poguessin anar
al Tarragona a veure aquesta funció que vam fer diumenge i que va anar molt, molt bé. Mira, parlem del Festival Internacional de Teatre d'Òfid, perquè no sé si t'havien parlat aquí alguna vegada fent balanç de com havia anat balanç els dies posteriors.
Però tenim grans produccions que arriben aquí, que porteu aquí, des de la sala de trono, del Festival Internacional del Teatre. Tenim públic, també, perquè el públic demostra que li agrada el teatre i que hi va. Què ens falla? O falla alguna cosa o no? És a dir, tenim circuit, tenim produccions... Però falla alguna cosa a on? En general. Però en general vols dir de Tarragona, del teatre, del sector, del sistema? De què? Perquè...
Vull dir, nosaltres, clar, és que... Entrant en aquests debats és... Hi ha un punt de subjectivitat en tot plegat, no? Perquè, clar, com et deia, nosaltres en el festival estem feliços, perquè hi ha molta gent, cada any hi ha més gent. Fem una activitat, un esdeveniment, que es diu Feed Noves Dramatúrgies, que portem tot l'any treballant-hi i generant idees noves i programacions noves...
i cada any tot això funciona perquè veiem que hi ha més gent. Tarragona, durant aquelles setmanes, jo crec que vibra, és una sensació que ens diu tothom que hi passa. Per això et dic, amb la trona intentem fer el que portem més de 20 anys fent, que és una programació de teatre contemporani, de proximitat, de primera fila, que això vol dir que estàs molt a prop dels actors, que no vol dir per res ni emergent, ni alternatiu, ni res, això a mi no m'agrada...
perquè per la trona han passat actors i companyies de tots els nivells, i que més o menys ens anem sortint, i per tant també et puc dir, veient les estadístiques i les xifres dels balanços, també tenim molta gent. Pensàvem que ara, sincerament, el magatzem, el públic baixaria, perquè està un pel ja marejat que la trona no tingui una seu fixa, però ens ha anat molt bé.
Un 75% d'ocupació i van fer una producció, la de la Mare, el Dimoni i jo, que ha tingut més públic que cap producció de la Sala Trono. No ho sé, nosaltres estem molt contents. Què us facilitaria les coses? T'ho pregunto d'aquesta manera.
Què ens facilitaria les coses? Bé, és una bona pregunta. Doncs mira, facilitar-nos les coses és que, direm com per administracions, d'acord? L'administració central facilités molt més les gires, per exemple, no?
És un tema que tenim pendent amb la generalitat perquè realment ens costa molt, sobretot a les sales petites, poder entrar en un circuit de gira on et puguin pagar un catxet, perquè normalment els teatres grans acostumen a programar les produccions grans amb grans noms i grans figures del teatre català. Llavors, una promoció més de les gires per, o la facilitació de la contractació de les produccions de les sales petites, no?,
que també és cert que quan el trono agafa grans noms tenim bones gires, quan no, no. Llavors, per part de la resta i de totes, una major inversió econòmica, perquè, com sabem sempre, cultura i els pressupostos culturals de totes les administracions són molt justets,
I en tercer lloc, clar, és a dir, que tots ens ho creguem una miqueta més, també. Públic i administracions, no? I hi ha una cosa a vegades, sento, que el que fem s'ha de recolzar perquè toca.
a vegades, no? I crec que realment hauríem de creure'ns més en allò que estem fent, perquè és molt lleig que ho digui jo, que sóc a dins, no? Però, clar, jo observo tot l'equip que som a la sala treballant tot l'any, totes les hores que fem, la feina que la gent no veu, i és una barbaritat, t'asseguro que són moltíssimes hores per fer un festival, és que és una bogeria, jo com vaig...
quan estava durant la setmana del festival veient l'equip com treballava i no m'ho podia creure perquè gairebé no dormim, tot i que en sèrio, gairebé no dormim perquè el fit es dugui a terme i és una cosa que la gent realment no veu.
I ho hem vist enguany a diferents municipis, només Tarragona. Per tant, heu enxamplat el radi i també he anat bé. És a dir, que també es pot fer bon teatre a pobles de perifèrits, no tan grans com Tarragona, i funcionen també. Sí, sí, sí. I també és una manera com d'ampliar territori, d'ampliar mirades, d'aconseguir que hi hagi més públic, perquè realment el públic de Tarragona, del fil, li va encantar anar-se'n amb l'autocar a...
a Vilaseca, a La Canonja o a Riudoms, tranquils sabent que tenien un mitjà de transport per anar a veure la programació del FIT, i també perquè el públic d'aquests municipis poguessin conèixer el FIT, i vam créixer de públic gràcies a això. Vull dir que tot és bo. Les companyies, Joan, que han vingut de fora, les que venen més lluny, què us diuen? De Tarragona, per exemple?
Clar, és que és alguna cosa que... Jo ara sembla que faci la pilota, no?, a la ciutat, però realment les que venen de fora ni no coneixien Tarragona al·lucinen amb la ciutat. És que els encanta. A part que el festival li sembla molt, molt xulo, però que la ciutat no la coneixien i parlen meravelles. Jo crec que sempre, i porto molts anys dient-ho, no?, que aquest festival és la millor manera de promocionar Tarragona al món a nivell cultural, perquè les companyies que venen aquí o els programadors internacionals que cada vegada en venen més...
Són els millors ambaixadors de la ciutat als seus respectius països. Hi ha moltes companyies que ja ens escriuen perquè una companyia amiga del seu país li ha parlat molt i molt bé de la ciutat i ens envia la proposta perquè volen venir aquí al fit. Llavors, crec que això és una notícia... O sigui, és un objectiu complet sense haver-nos-ho proposat, no? I que és, penso jo, una promoció de la ciutat brutal.
Mira, parlava ja fa algun temps amb una actriu molt coneguda, per cert, no diré el nom, però molt coneguda, de les que surten per sèries molt conegudes també, i em deia que clar, que fer de dedicar-se al món del teatre, que no és fàcil, que és complicat.
perquè no sempre tens feina. I a vegades a tu et veuen per la tele, és una cara coneguda i es pensen que tot et va molt bé i tal, però potser treballes quatre mesos d'any, cinc, sis, set, cada mes s'han de pagar impostos, etcètera, etcètera. Clar, hi ha les bambolines de portes en dins que no es veuen perquè és un món que és complex, que té la seva complexitat.
No hi ha una nòmina final de mes estable, per dir-ho així. No, no, no, que va, que va. Encara és molt coneguda, t'estic parlant. Sí, sí, és que sí, encara és molt coneguda. Realment és un 8% dels actors que...
puc dir, perquè jo no soc d'aquests, només fent teatre o treballant com a actor. Jo no, jo tinc la feina de gestor i de productor, però jo, si només hagués de pagar la hipoteca amb el sou d'actor, hi hauria molts mesos que suaria sang.
Perquè és molt difícil, una producció de teatre cada vegada són més curtes, les explotacions, si tens gira ja és un regal, però tu fas un mes i mig d'assajos i potser fas 4-5 setmanes de molt estirada exhibició. Això en total són dos mesos i mig de feina.
Una sèrie, si ets fixa en una sèrie, pot durar tres mesos, si ets fixa. Si ets secundari, hi vas cinc o sis dies a gravar, i llavors surts molt, però tu hi has anat cinc o sis dies a gravar. Clar, que et surtin tres sèries l'any és impossible, o dues produccions de teatre l'any.
És molt difícil. Per tant, realment, la gent que només es dedica a això ho passa molt malament. És un missatge que ha de tindre clar el públic, també, quan veu una obra de teatre que tingui molt clar això. El cinema és diferent, eh? El cinema és una altra història, no?
hi ha grans produccions, hi ha més diners sempre jo de cinema n'he fet poc, n'he fet però n'he fet poc i per tant en puc parlar molt poc però clar, el cinema de grans pressupostos sí, et paguen molt bé també ara tens la sort que hi ha les plataformes i que si agafes una producció gran doncs et pot anar bé
Però, igualment, és molt difícil mirar, jo és que no paro de veure actrius, no sé, la Candela Penya, la Yolanda Ramos, que no paren de reivindicar la feina, perquè són primeres figures i en premis, en goies i de tot, però que no tenen feina, realment, i que encara que treballis en una sèrie tres mesos o quatre, la resta de l'any has de viure d'allò que has guanyat i que sí que han pogut pagar bé, però que totes repartien dotze mesos, no?
Parlem del teatre i parlem amb el Joan Negrier, programador o director de la Sala de Trona, també responsable del Festival Internacional de Teatre a Tarragona, del FIT, que no sé si ja esteu pensant en la següent edició o no. No, i tant, però abans de començar l'ada aquest any hi pensava jo ja en la propera edició. I una curiositat, te'n vas pel món a tombar a veure obres per portar-les cap aquí o com ho fas? Si puc i el gerent de la sala m'ho permet perquè tenim un raconet per poder pagar els bitllets i els allotjaments i això, si...
i si no, doncs, evidentment, demano als festivals si tenen una part de professionals i que paguin alguna cosa a l'allotjament o a les dietes per poder-ho fer, perquè és l'única manera de poder veure què passa al món. Sí, sí, sí, he de viatjar i he de veure moltes coses per poder portar aquí allò que aquí encara no ha vingut.
Com et deia, abans de començar el fit d'aquest any estava pensant en la promoció de l'any que ve, perquè alguna cosa que havia de venir aquest any que em va caure l'hem de passar a l'edició del 26, una cosa molt xula que tenia, i treballant, ara tenim una reunió de valoració, la setmana que ve del fit d'aquest any per veure amb l'equip què ha funcionat, què no, què no, què podem millorar, què podem recol·locar...
perquè sempre està, doncs, en aquest lloc, no?, en aquesta vivacitat, no?, que jo necessito, perquè jo no em sé estancar fent la mateixa feina durant molt temps, i llavors, doncs, sí, sí, estem treballant. També és una feina molt difícil, em sap que jo sempre dic que és molt difícil i complicat, però és que és la realitat, en aquest sentit, no?, de veure això, no?, pensar en les companyies, pensar en els espais, pensar en el finançament, pensar en el sistema d'abonaments, pensar en la graella...
Però bueno, en ello estamos. I què feu amb el material de cada producció? És a dir, perquè teniu un magatzem, on va parar el material? Aquests dies hi havia un cert debat amb el tema de la Goy de Gó, de tot el material de teatre, no? Ja ho diré...
de l'obra més coneguda, més emblemàtica d'Agoll de Gómez, que tenim tot el material que estava en un magatzem, i no sabíem ben bé què passaria amb aquest material. Tenim la sala, el material teniu en algun lloc en concret? Nosaltres tenim un magatzem llogat, evidentment, hem hagut de llogar un magatzem per col·locar les escenografies pròpies de la sala Trono. El fit no genera...
Decorats a la Trono. Sí, clar, les produccions pròpies que fem generen... El que passa és que som molt ecosostenibles la Trono. Intentem reutilitzar escenografies perquè no generin residus i perquè no es queden en un magatzem. Sempre, quan fem una producció nova, anem al magatzem a veure què tenim i què podem aprofitar per la següent producció. Vull dir que no... Tenim escenografia i elements escenogràfics, però no tants. El que passa és que
Hem de tenir un magatzem per guardar-los des que s'acaba la producció a Barcelona o a la Trono fins que comenci la gira. I durant la gira, evidentment, ha de tornar el magatzem cada cap de setmana. Però no generem molt, molt, molta cosa. Però diria que bé tenir un local, no?
Com? Aniria bé tenir un local, sala pròpia. Sí, clar, evidentment, perquè ara lloguem una sala, tenim un lloguer d'un magatzem per guardar la cinematografia, estem de prestau en una oficina. Llavors és una bogeria, això. Sí, sí, clar, tenir casa nostra estaria molt bé. Però és el somni de sempre, és que és el somni de sempre que portem tants anys amb aquest sistema. Alguna preferència? Perquè hi ha molts llocs puits a Tarragona, eh? Sí, però diguem quins. És que hi portem 20 anys buscant espai, eh?
I hem vist molts locals de Tarragona, públics, privats, de tot tipus. Digue'm quins, estem fent com crida perquè ja a mi se m'acaben les idees. Tenim inclús, hem fet projectes pagats amb un arquitecte per poder...
construir i rehabilitar algun espai. Diners que hem llançat. O sigui, la Trono ha llançat més diners en aquests anys que ningú. Molts diners hem llançat. Però ens n'anem mantenint. No em preguntis com. No t'ho sabria dir, perquè jo no soc ni empresari ni economista ni rebre-ho. Però ens en anem sortint com podem. Treballem una setmana esperdenya i amb recursos molt baixos, però...
Però, sí, sí, la sensació que tinc és aquesta. Com hauria de ser aquest local? Com hauria de ser aquest espai? Hauria de ser un espai diàfan, que, clar, hauria de ser prou gran per col·locar-hi una sala petita, perquè, evidentment, si tu agafes un espai nou i has de fer les obres i llicències i permisos i altres, et demanen molts requeriments, que sortides d'emergència, que passadissos, que no sé què, que alçada, que aclimatització, i això vol dir que ha de ser un espai molt gran per col·locar-hi una sala molt petita. Nosaltres...
en una sala que ens càpiguen 150 gadires, saps? O, mira, 200 és molt estirar, però si algun dia fem alguna cosa de superèxit, ja tindríem prou. Amb un raconet per acordar escenografia i una mica de taquilla, ja en tenim prou. Però aquí a Tarragona no és fàcil. És que no és gens fàcil. Clar, i evidentment ens agradaria una sala contemporània, no un teatre on hi ha l'escenari aixecat i la platja fixa.
sinó que permeti una diversitat de distribució i... Però bé, ara per ara, com et dic, al magatzem pensaven que baixaria el públic, que el públic s'ha mantingut i estem realment contents, vull dir, estem bé. Ara, clar, és un...
O sigui, tornar a estar el mateix, no? Gestionar un espai que no és teu, coordinar-te amb l'espai, perquè també, evidentment, en el magatzem hi ha altres activitats allà dins. Llavors, no ets prou lliure per fer el que vulgui, sempre has d'anar amb molta antelació per treballar, per fer una producció, hem de parlar amb ells, perquè serà més d'un cap de setmana, a més a més dels assajos, contemplar que aquí, saps? I costa molt...
Doncs el que et deia, no fer entendre i creure'ns que fer teatre no és una xorrada. O sigui, produir teatre és algo molt sèrio, però molt sèrio. Tu, quan estrenes una obra de teatre, necessites una sala una setmana o deu dies abans per estar in situ i provar les llums, provar la scenografia, equivocar-te. No pots entrar a sala el dia abans d'estrenar, per exemple. Aquest tipus de coses, de plantejaments, són els que molta gent no entén.
Es pensa que tu estrenes i has entrat a la sala aquell matí i al vespre estrenes. I no és així, no? Llavors, tot això costa molt quan no tens un local que esteu. L'experiència d'alguna altra sala a nivell de Catalunya que us serveixi com a exemple, companys o companyes que pugueu parlar quan us trobeu, no sé, Barcelona, amb alguna sala o alguna altra sala de Girona, que serveixi com a exemple, que tinguin sala...
Mira, per exemple, n'hi ha una cosa molt curiós perquè la mercantil de Balaguer va obrir el 2018, si no recordo malament, a Porai, i va obrir...
amb el nostre padrinament. Vam venir a l'altrò, no?, a preguntar-nos com podien fer per a una sala. Clar, com que era el nostre somni, vam pensar que era com la nostra sala. Vam dir, ens impliquem en si fos nostra, i van haver-t'una sala espectacular, espectacular, amb una nau industrial a prop davant de l'estació, tenen un bar, tenen una sala per cent persones, tenen un jardí amb un escenari per fer l'estiu. Tot això era com si, vam dir, és com si fos la nostra sala, no? Què farien, doncs, això? I ho han fet amb un gust exquisit i els hi va de meravella.
Llavors, això és una cosa que ens fa enveja, perquè tenen la seva pròpia sala, han arriscat, han invertit molts diners i han aconseguit obrir una sala que els hi vagi bé. El local, per tant, que tingui jardí també, eh?
Ojalà, clar, clar. Aquesta gent tenia un jardí i dic això, aprofiteu, munteu un mini-escenari i ja està, un mini-sistema de tècnic, perquè aquí a l'estiu podeu tenir taules, podeu tenir amb una cerveseta, jo què sé, un cantautor, un monologuista, un monòleg, alguna cosa, i això és màgic. És que és màgic que passin aquest tipus de coses, que la gent pugui entrar i sortir d'una sala, que hi hagi diferents espais en un mateix teatre. És molt guai.
Joan, abans que marxis, ja hem recordat que a la Sala de Trona ja arrencava temporada, aquest cap de setmana passat, amb la producció d'un monstre, per cert, Premi Quim Massó de projectes teadrals en llengua catalana, entre d'altres. Sí, sí, i Jardiel Poncella de les Gae, del millor text, d'Espanya. Que parla de la vida, de construir monstres. Sí, sí, de construir els monstres que tenim, d'allò no dit, és com una manera de thriller en la Catalunya rural. Sí.
Però mira, veig per aquí també el noi de la mare, hora bruixa, la mare, el timon i jo, jo soy tomato.
Sí, hem recuperat produccions que hi havien anat bé, la Mare, el Dimoni, i això es va quedar gent fora, vam fer un 100% d'ocupació amb 19 funcions. Vam concebir una cosa històrica la temporada passada a La Trona, que és fer temporada d'una producció de teatre. Com a qualsevol sala de Barcelona, van estar 4 setmanes fent 5 funcions a la setmana. A Barcelona, una sala petita fa funcions de dimecres a diumenge. Aquí vam fer-la divendres a diumenge, fent-ne dos dissabtes i dos diumenges.
És a dir, cinc funcions setmanals. Crec que és la primera vegada que passa això a la història de Tarragona. I això és una cosa que s'ha de subratllar amb fosforito. Amb fosforito. És a dir, que una companyia pugui mantenir un sou d'un mes fent temporada en una sala de teatre és una cosa històrica.
Com que va quedar-se gent fora, la tornem a programar. El Noi de la Mare, primera producció d'Acri de Produccions, també es va quedar gent fora, la tornem a programar. I Lluís i Tomata vull dir que fem els 10 anys d'aquest any i, per tant, volem celebrar-ho a casa nostra, a la Trono d'Ara, per poder fer una festa dels 10 anys. Seran dos dies en tres funcions, esperem que puguem fer algun doblete més perquè tenim alguna sorpresa més per celebrar aquests 10 anys de la producció que més alegries i més ens ha fet viatjar de la Sala Trono.
Teatre documental, farsa lírica, drama, comèdia, comèdia dramàtica, musical, fins i tot, no? S'ha de dir que tenim una mica de tot, eh? Clar, vull dir, sí, sí, la programació de la Trono necessita que hi hagi una varietat d'aquest tipus de propostes de petit format perquè la gent no vegi sempre el mateix, clar. Va, destaca amb alguna, les que han de vindre. Que destaca aquí? O algunes de les obres. Mira, destaca molt el projecte
Estrenat a territori, que és la setmana del 13 de novembre, que és una proposta que hem arrencat les sales de fora de Barcelona, que és donar suport a la producció a companyies emergents, aquestes sí que són emergents, amb unes curaduries, que és una cosa que realment no s'ha fet mai i les companyies agraeixen moltíssim, curaduria artística, de comunicació, de distribució i tècnica, perquè moltes companyies...
veiem que ens arriba informació que està molt mal entesa, molt dispersa i que és molt caòtica. Llavors, ja és la tercera edició i durant aquella setmana cada una de les companyies farà una gira per Catalunya, a les cinc sales que som de fora de Barcelona, la Mercantina de Balaguer, l'Aurora de Igualada...
la Planeta Girona, el Teatre Nú a Sant Martí de Tous i la Trono aquí a Tarragona. I això en què consisteix? Doncs que aquestes 5 companyies fan un estat d'una residència a cada una de les sales per preparar la producció i per seguir aquestes curadories que li fem cadascuna de les sales. Mhm.
Això és només guai que aportem aquest any. I dansa també, eh? Tancaré un dansa, eh? Clar, tancaré un dansa. Evidentment, molt talent local, com Acre de Produccions, també l'Espai a Boé, que és l'Anna Corredor, tarragonina, amb una producció outsider que va fer al Tarragona, però ara estrena aquí a la trona la versió reduïda i la versió de petit format. I a part d'acabar, Joan, el públic que està escoltant la ràdio ara mateix, dic-los per què han d'anar al teatre.
Mira, han d'anar al teatre perquè el teatre genera sentit, pensament crític, perquè el teatre uneix i perquè el teatre el transforma. Em sembla molt transcendental, però és que així, tu sempre entres al teatre d'una manera i en surts d'una altra. A vegades pitjor, però sempre esperem que no sigui així. Però molts cops surts transformat i que això genera... Mira, al fin hi ha una cosa que hem aconseguit, que és el que jo...
que havia de passar sempre a l'altrònia de tot arreu. Aquesta cosa que fem dels sopars fa que es trobi gent que no es coneix de res i que només es troba pel fit. I es troben els sopars... I m'he trobat amb una taula de gent que no es coneixia de res parlant-me amb tres opinions diferents d'un mateix espectacle. Tres. A mi molt, a mi normal i a mi gens. Jo vaig marxar, es van quedar allà a debatre sobre aquell espectacle i van acabar al final del festival dient-me, Joan, vine, mira, al final vam acordar que aquella funció estava molt bé.
perquè cadascú ens vam anar convencent del que l'havia vist i vam acordar entre les tres versions que hi havia que ell estava molt bé lluny. Això crec que és molt important perquè t'ho juro que fa... que genera sentiment crític i una capacitat analítica molt heavy.
El teatre ens transforma, eh? El teatre ens transforma. El cap de setmana el monstre, el cap de setmana aquest que ve, el monstre? No, ara parem, ara tinc vacances, per l'amor de Déu, un cap de setmana lliure, perquè l'altre comencem a girar del tomat una altra vegada. Anem a Ripoll, a la Nau de Gaillà, a Mallorca, a Andrats, a Cap de Pere i a Inca, i després culminarem aquí a la sala, culminarem a la sala Toronto 8 i 2 de novembre.
Vull dir que no, no, no parem. Tenim sort. A més a més, la mare, el llumoni i jo, també surt de gira. Se'n va a Mallorca, al Teatre del Mar, a Palma. Se'n va a l'Aurora d'Igualada. Tenim Cambrins, Vilaseca. Vull dir que l'important també de les produccions nostres és que surtin de gira. I amb això ho hem aconseguit també una miqueta, perquè si no, amb la trono no la pots amortitzar. És a dir, un pots amortitzar una producció és...
sortint de gira, i he de dir que tant la Mare de Lleu Manijó, que és la penúltima producció de La Trona, perquè l'última és el monstre, com el monstre que ara farem, hem fet aquest dos bolos aquí i seguirem girant al març, com Llussa i Tomato tenen gires. El teatre és viu i ben viu, i a més se'n transforma. I que duri. I que duri per molts anys.
Joan Eri, gràcies. Que vagi molt bé. Bona gira i descansa, també. Gràcies a vosaltres, com sempre. Gràcies. Tarragona Ràdio, 96.7 FM. L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Cesselades,
L'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat Millor mou-te. A peu, en bici, en bus i no sigues addicte al cotxe. Agafa'l només l'imprescindible. Millor mou-te. Ajuntament de Tarragona.
Com diu el porter del Nàstic, Dani Rebollo, després en què ha anat dues victòries, s'ha d'anar per la tercera i demana el suport total dels aficionats aquest cap de setmana a casa. Diumenge 12 d'octubre, 3 quarts de 7 de la tarda, viurem el partit de la jornada 7 de Lliga al grup segon de primera federació des del nou estadi Costa Dourada en el partit entre el Nàstic i l'agrupació deportiva Alcorcón.
I com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escoltes, participa al Joc de la Porra, comenta el partit a la xarxa X del Semprenàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del Semprenàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Fans de Tarragona, a Tarragona Ràdio.
I temps de Tertúlia, avui Tertúlia amb els companys de periodistes, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla, el d'Hermolla
Quan s'han de redir, per supòstic, la cultura és sempre la més perjudicada a tot arreu, eh? Sempre, eh? La cultura és allò, mira...
i deien que no és fàcil, dedicar-se al món del teatre que no és fàcil. Ni al teatre, evidentment, ni, per exemple, també al món del cinema, perquè la cuota d'autònom no es paga sola i de vegades tenim aquella sensació que actors o actrius de teatre o de cinema estan exposats tot l'any, però la realitat diu una altra cosa. Sí que és cert que hi ha un petit gruix d'actors i actrius
Que sí que es guanya la vida molt i molt bé, però després hi ha un exèrcit d'actors i actius que costa arribar a final de mes. Era això, eh? Sí, sí, és un mundo que tiene mucho glamour, ¿no? La alfombra roja y vemos ahí, pensamos que todo es siempre así, pero detrás lo que dice Hélder, ¿no? Hay mucho trabajo, hay mucha gente que trabaja unas semanas y además esas semanas suelen ser a tope, a destajo, pero luego están dos meses sin hacer nada, igual, ¿no? O sea, es un mundo complicado.
I més necessari que mai, la cultura, en majúscules, el teatre també. El teatre, el cap i la fi, parla de la vida. Ella deia que ens transforma, que tu vas veure una nova teatre i surts diferent segur. Per millor, per pitjor, però diferent segur. O sigui que et commou. I és molt necessari amb tot el que està passant, perquè si mirem el panorama mundial, n'hi ha per apretar a córrer i no parar.
La veritat és que està la cosa fotuda, eh? Està la cosa fotuda a nivell geopolític, però vaja, quan entres en una sala de teatre o en una de cinema, aquells 90 minuts o aquelles dues hores que pot dur aquella producció jo crec que t'abaeixen i jo una de les coses que no entenc quan estic al teatre o al cinema és aquella gent...
que encara està enganxat al dispositiu mòbil en plena sessió teatral o en plena sessió cinematogràfica. Penso, ostres, vens aquí a gaudir, a dir-te del que deia Mare, del que està passant fora i no m'entra al cap. Sí, sí, és verdad. Todo entre de acuerdo. Y yo creo que como está el mundo ahora, yo creo que es una justificación para no recortar en cultura precisamente. Yo creo que falta más cultura que nunca, ¿no? Invertir más.
El que deies, el teatre ja és molt lamentable que estiguis mirant el mòbil, però els concerts, quan vas a un concert i has pagat per veure un concert, no sé, 80, 90 o 100 euros, i estàs mirant el concert per una pantalla de mòbil, que això també passa, ho veus molt, els concerts. Sí, la gent... Dius, escolta, m'estàs allà, no?, presencialment, i el que vas veient per una pantalla. La gente ha renunciado a disfrutar del momento para verlo luego en un mòbil o para decir que ha estado allí, que también, eh? Pero yo creo que hay que recuperar eso, de disfrutar de ese momento cuando vas a un cine
No es como ver una película en casa ni en el cine. Te aíslas, estás solo para la película con las apagadas. Yo creo que hay que respetarlo también y vivirlo y disfrutarlo con el móvil. Yo no lo entiendo. El que sí que és cert, arreu del que apunta l'Àlex, que en els concerts musicals el mòbil ja és un aparell interactiu amb segons quina mena de grups.
perquè ja inciten a que els dispositius mòbils es treguin o que la llanterna també formi part del xou, però jo sí que en cinema i teatre sí que ja ho trobo un sacrilegi.
Dèiem el panorama, el panorama està complicat. Veiem que a la perifèria a França no es pot fer govern, a Israel està com està tota la faranja de Gaza i a Palestina. Avui fa un any, que va ser el 8 d'octubre, no, un any no, del 2023, que Israel va declarar l'estat de guerra després d'un fort atac.
però avui ja sabem que és un genocidi, no és que ho diguem nosaltres, sinó que ho diu un comitè internacional a l'IEM, el conflicte, que tot el que està passant allà, que no sembla que tinc aturador, van tornant també els de la frotilla, que avui deien que n'havien interessat uns altres, però també hem vist la gent mobilitzada, hem vist el cap de setmana a Tarragona, també altres capitals, la gent està conscienciada o hauria estat conscienciada. En paral·lel hi ha un altre discurs, que després ho comentarem si voleu, perquè hi ha qui també està tirant un altre discurs,
que es mou molt per xarxes i que aquest és difícil de contrastar. Sí, la situació és terrible, no? Lo vemos cada dia, no sé quantos miles de muertos van, però és que uno ja seria demasiado, no? És verdad que lo que pasó hace dos años, lo que hizo jamás fue una barbaridad, hay que condenar los impaliativos también.
Pero llevamos ya dos años de... Yo no creo que sea una guerra. Hay gente que mata, hay gente que muere, ¿no? Están en hospitales, están con las de comida, están, no sé... Yo creo que para esta barbarie, ya como sea, y... A mí me da un poco también la impunidad que hay, ¿no? Con Israel, que se han saltado todas las leyes internacionales y parece que no pasa nada, ¿no? No sé, yo no...
No sé, yo creo que habría que parar esto como sea. Bueno, esto, la guerra de Ucrania y otras guerras que hay por ahí también. Y sí, tenemos un panorama bastante triste y desolador.
Sí, i sobretot que cada dia que passa i que portem dos anys, jo crec que és un fracàs a nivell de la humanitat. Vull dir, perquè, ostres, és que són dos anys, però em seria igual que hagués sigut una setmana, dos, o quan es va situar el primer aniversari, que ara ja estem en aquest segon. Per tant, ostres, esperem que això s'acabi sobretot per tots els éssers humans que ho estan patint.
I aquí demanar el Premi Nobel de la Pau per Donald Trump.
Jo no l'anereixo. És que hi ha qui ho està defensant seriosament, i també des d'aquí. Bueno, ell és el primer que el vol, això ja sabem que parlem d'un president molt, molt, molt agocentrista, però veurem al final què és el que passa, però sobretot independentment d'aquestes situacions que fins i tot podem qualificar de pintoresques o surrealistes, és el que està clar. És que
tota aquesta situació i qualsevol que s'estigui ara mateix tenint a nivell mundial s'ha d'acabar.
us heu d'una pregunta que jo m'ho estic preguntant aquests dies, on queda el paper del periodisme quan el soroll del populisme precisament campa lliure per tot arreu, per les xarxes socials, perquè hi ha discursos, hi ha consignes molt predeterminades que es difonen, que arriben a la societat, que arriben també als nostres fills, que arriben a tot arreu, i que això, clar, no sé quin creu que és l'antídot, perquè el periodisme, clar, arriba on t'arriba també, no?
No, yo creo que el periodismo es más necesario que nunca, ¿no? Porque el periodismo, pues, tiene que contrastar, tiene que verificar, tiene que tener unos filtros que no tienen los que escriben en redes sociales cualquier cosa, ¿no? Yo creo que, precisamente, hace falta más periodismo que nunca, pues, para deshacer esos bulos, esas fake news que hay, que circulan, y que circulan mucho, con muchos intereses, además, y con mucha fuerza. Pero yo creo que el periodismo es más necesario que nunca. El periodismo bien hecho, ¿eh? El de contrastar, el de estar, contar las cosas desde el sitio donde suceden...
Yo creo que es fundamental, fundamental.
L'altre dia parlava amb una persona que em deia, bueno, tots tenim al cap la famosa guerra d'Irak, la primera, la de Bush para, que es va qualificar com la primera guerra televisada, en què la televisió va començar a jugar un paper important. Ara ens trobem que en els conflictes tenim els drons, que són uns nous actius, per desgràcia, dins dels conflictes bèl·lics, però també tenim el que són les xarxes socials, per ser transmissors de missatges, per això...
Com ve apunta l'Àlex, el periodisme ben fet a l'hora de contrastar, sobretot de contrastar, per mi és cap dalt també. La informació però circula, igualment, perquè també han canviat, especialment per un públic més jove, la manera d'informar-se.
I ho veiem en generacions que estan pujant i que s'informen d'una manera molt determinada que potser no estan sentint la ràdio en aquests moments. Estan veient el mòbil i el mòbil els entra a través del TikTok, a través del YouTube, a través de diverses xarxes. I aquí també hi ha consigna, és a dir, fonamentalment hi ha consigna. Sí, sí, no, circula la informació i circula sobretot la desinformació. La desinformació i la informació interessada, no? I...
Yo creo eso, a mi hija siempre les digo, ¿esto dónde lo has enterado? ¿Lo has mirado si está en el país, en otros medios? Si no lo sacan, por lo menos duda. Yo me acuerdo cuando la gana de Valencia, en un parking había 500 muertos, ¿no? Y claro, yo le decía a mi hija, a ver, si eso fuera así, está dentro de los medios. Yo creo que hay que educarles también a eso, ¿no? A mirar, a no creerse lo primero que les llega...
A contrastar, a volver a leer periódicos, a volver a escuchar la radio, ¿no? Radios buenas y periódicos buenos también, ¿no? Que los hay, que tienen buenos contenidos. Yo creo que hay que volver la mirada a eso, ¿no? En un mundo en que todo va muy deprisa, que las redes sociales, pues las maneja quien las maneja, o por lo menos los tweets siempre vienen sesgados de un lado o de otro, yo creo que hay que volver a la información, ¿no?
I que els vídeos no són aments a tot, perquè jo, per exemple, aquest any he tingut l'oportunitat de fer un projecte amb alumnes de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona. L'any passat també el vam fer amb alumnes dels estudis de comunicació de la URB. Incidia molt, quan parlàvem d'això, Pep, en la selecció del mitjà, en la selecció de la informació. Més val trobar un mitjà que és coherent, que contrasta i que d'aquest...
pots fiar, per molt que un dia es pugui equivocar, que resumir-ho i gravar-ho tot a TikTok i que el vídeo sigui qui t'ho explica tot. I, bueno, almenys, com diu l'Àlex, els generaves el dubte i, bueno, les ganes i la capacitat de... Bueno, m'han dit això, intentaré seguir aquest consell independentment que després pugui ser bo o no, però almenys generar dubte, generar que raonin, que això també els costa.
Sí, i això cada vegada és més complicat, eh? Con la IA també, intel·ligència artificial, cada vegada es fan vídeos, ponen voces d'un que no ha dit una cosa que... És complicat, és cada vegada més complicat, però jo crec que això que és la receta, l'antídoto, és volver a la informació contrastada. Utilitza molt bé aquest sistema el populisme, les ultres, la ultradreta, per exemple, i no sé si anem cap al model de França, eh?
A França estan manant a molts ajuntaments, del sud de França, estan dintre institucions amb molta força, estan molt polaritzats entre ultradreta i partits demòcrates, cada cop més. I aquí no es senten cap aquest model, perquè les últimes enquestes a nivell del Parlament de Catalunya parlaven d'un augment espectacular de les posicions d'ultradreta, del populisme, que utilitza aquestes eines. Hi ha un debat que arriba també als joves i que si no es resolt des del punt de vista democràtic de les institucions, el discurs és l'altre.
Y el compran, ¿no? Sí, sí, sí, y está pasando. Y no podemos tirar los ojos, está sucediendo eso y yo creo que bueno que también lo que decíamos antes, ¿no? Yo creo que no se puede cortar la inversión en cultura y en educación, yo creo que es la base para afrontar todos estos retos.
Y luego sí, pues la otra vez ya tiene un mensaje muy populista que llega fácil y bueno, pues de mucho eslogan y bueno, lo que pasa es que hay detrás de eso, ¿no? Creo que hay que pararse a pensar un poco también.
El que està clar és que aquests missatges tenen una capacitat de propagar-se, perquè tots portem un dispositiu mòbil a la butxaca. Jo recordo quan a la facultat, amb la professora Aranxa Capdevila, estudiàvem comunicació política i parlàvem del control del missatge, de la difusió del missatge.
En aquells temps, parlo de l'any 2004-2005, no ens imaginàvem el que estava per venir amb això que llavors li deia amb telèfon mòbil, ara dispositiu mòbil. I clar, doncs tot són estratègies per precisament controlar missatges, difondre mitges veritats, mentides senceres, i vaja, la veritat és que s'ha d'estar molt alerta.
cultura, cultura i cultura que deies, molta cultura tot i que a més els joves no vull generalitzar però parlem d'una forma molt diferent del que paríem nosaltres i aquí el canal YouTube té molt a veure i altres canals que utilitzen la IA també l'utilitzen, és a dir que tenen molta informació però van poc al fons de la qüestió, no sé si esteu d'acord amb això de fet et diré, a tall d'exemple el que l'altre dia em deia un sovà abans dèiem, busca-ho a Google
Ara diuen, què t'ha dit la IA? I ja hem canviat el canvi de paradigma, eh?
Sí, sí, és veritat, és veritat. Quan nosaltres, els tres que estem aquí en aquesta taula, hem sigut a casa, els que agafàvem l'enciclopèdia, que la tenies allà de menjador de casa, i, vulguis o no, buscant aquell terme o aquell concepte que buscaves, potser t'aturaves en alguna altra pàgina perquè hi havia foto o un terme que t'havia cridat l'atenció. Sí, sí, sí, no, el món ha canviat, i la forma d'aprendre i de... Incluso de relacionar-se a los jóvenes, també, no? Yo creo que no es... No podemos hacer ni mejor ni peor, es diferente, pero bueno...
Yo sí que digo que las redes sociales, lo que decíamos también, yo cuando ve internet, uno pensaba que te iba a ampliar la visión del mundo, ¿no? Y digo, oye, te van a llegar cosas de todas las corrientes, de todo el mundo, y eso te va a enriquecer. Y sin embargo, lo que vemos ahora es que llega solo lo que tú quieres ver, ¿no? Sí. Entonces, claro, es complicado porque lo que hace es, a la ultraderecha, a la gente esta, lo que hace es reforzar su pensamiento solo, ¿no? No le llegan cosas de...
d'altres llocs que l'amplien la mirada i que l'hagin... Plantejar-te dubtes. Eso es, dudar, dudar, que es muy humano. Y eso es preocupante, eso que es preocupante. Es diu cambra de resonancia, el que diu l'Òlex, és a dir que tu, en funció del que tu mires, t'arriba aquella informació cada cop més. I això funciona així, el sistema... Les xarxes funcionen així, tu mires una cosa determinada i t'arriba molt d'aquella cosa determinada i, per tant, tanques l'objectiu, tanques el foc, no l'amplies. I cada cop t'arribarà el mateix, eh?
Clar, recordem les redaccions, jo recordo, de la Psicopèdia Catalana i altres en Psicopèdies, i anar a fer un article... No hi havia casa a Catalunya que no... No hi havia internet, no teníem internet a les redaccions. Ara no s'hi ha ni telèfon mòbil, que no trucabas des de la cabina per passar la crònica. I els arxivos eren una visita obligada, tenies que anar allà a mirar periódicos viejos, libros... O el que dèiem, la gent abans informàveu amb la televisió, anava a comprar el diari, però és que ara, sense la necessitat de fer tot això,
Ho tenen aquí. És increïble. Per això que a l'hora de difondre aquests missatges, que poden generar confusió, que poden desdibuixar la realitat, és molt important incidir en les noves generacions de la selecció de la font d'informació.
Per cert, hi ha una notícia que hem tret aquests dies, canvia una mica de tema, el tema del Forti i la Reina, que tornarà a ser un restaurant. També ho traiem al diari, ho avançava al diari, ahir parlàvem també en temps de tertúlia. Segur que heu anat a algun acte. Fa una estona, abans d'entrar aquí a l'estudi, ja n'hem parlat, i tant i tant. Sí, sí, bueno, yo fui varias veces cuando llegué, yo era aquí en 2003, y todavía estuvo abierto un par de años o así. Incluso yo me acuerdo que en Navidad hacíamos una comida del diario que la hacíamos allí.
Un local espectacular. O sigui, que l'any 2008 es tanqués el Fortí de la Reina, ja per mi va ser un despropòsit i més veient després tot el que va passar, però que aquesta setmana ens haguem despertat, com m'hi deia l'Àlex fa una estona,
amb la possibilitat que al Banc d'Espanya hi hagi un projecte hoteler, que el Fortí de la Reina torni a reobrir un espai referent, o sigui, un lloc màgic. Jo recordo anar allí a sopars, a dinars, d'actes, casaments... Vaja, era un lloc d'aquells que eren marca Tarragona. I és molt bo que tinguem aquesta notícia, que l'Ajuntament s'ho cregui i que...
Vaja, que Tarragona pugui tornar visualitzant l'horitzó, que el fortí de la reina torni a obrir les seves portes com a restaurant, com a lloc d'esdeveniments. Vaja, a mi m'ha agradat, de moment, la setmana. Després veurem quin és el final. Jo recordo columnes, que hi havia columnes dintre, com unes columnes així molt... Sí, sí, sí. Era un local molt ampli, molt gran. I la terrassa té unes vistes espectaculars. Sí, sí, sí. I tant, de fet. Quan feien un casament, feien el càtering dalt, si era estiu o primavera,
I després baixaves baix. Sí, sí. I jo quería incidir en el que hacía un poco Élder, ¿no? Que parece que se mueven cosas en Tarragona, ¿no? Yo creo que Tarragona necesita un hecho, algo, que empiece a revitalizarla, ¿no? Que le dé un impulso, tiene muchas cosas por hacer, muchos proyectos, pero si empezamos a ver que algunos hacen realidad, pues será un chute de energía y de optimismo para la ciudad, ¿no?
I tant, vull dir, espais com el Força de la Reina, com la Tabacalera, el Preventori, ostres, ens agradaria tornar-los a veure carregats de vida, de projectes, no de fer volar coloms. I vaja, esperem que siguin realitats i no només fuig en blanc.
us agrada el flamenc o no? anireu a la zona flamenc a Estrella Morente el dissabte? jo no hi puc anar perquè presento un esdeveniment però sí que tinc una bona colla de companys que són abans del flamenc i que trauran al cap em va dir que queden poques entrades les d'amfiteatre del Teatre Tarragona a la part de dalt perquè s'ha embolera bastant a mi me gusta me gusta y no he planificado todavía ir no sé cómo trabaja mi mujer si trabaja o no trabaja todavía eso nos condiciona mucho pero sí me gusta el flamenco
Companys, gràcies per acompanyar-nos avui a la tertúlia, el d'Hermolla d'Exaltanya. Gràcies, que vagi bé, bona acabada de setmana i que anem trobant. Gràcies a vosaltres. Moltes gràcies. De seguida, saludem Àngel Juárez amb el seu últim llibre.
I vols comprar el primer habitatge? El Préstec Emancipació t'ajuda a assumir-ne l'entrada perquè et finança el 20% del valor de l'habitatge fins a 50.000 euros que passarà a ser de protecció oficial. Informa-te'n a habitatge.gencat.cat Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.
Vols fer créixer el teu negoci aquest 2025? Tarragona Ràdio t'ho posa fàcil. Amb tarifes adaptades per a tothom i novetats com la promoció nou comerç. Set dies de publicitat, des de només 80 euros més IVA. I si vols més visibilitat a la 96.7 FM i tarragonaradio.cat, aprofita ara els descomptes exclusius per a contractes anuals.
Contacta amb nosaltres al 673 325 497 i fes que el teu negoci marqui la diferència. Tarragona Ràdio. Som 40.000. Cada dissabte a les 10 de la nit, en cabina DJ Parry.
DJ Parry, el DJ resident de Tarragona Ràdio, t'ofereix la millor selecció musical perquè et montis la festa allà on vulguis. Els darrers èxits musicals els trobaràs a Tarragona Ràdio cada dissabte a les 10 de la nit i amb DJ Parry. Prova-ho i repetiràs. Entre tu sócímica
I el nostre primer temacle d'avui ens arriba des del Zona Flamenc, clar que sí. I és que a Tarragona sona l'esmaruja limon. Mi cuerpo te siente la claridad la noche de neón.
Me jode que yo sea mi traición
Me parto i jo em mil gritar.
Fins demà!
Tarragona Ràdio La ràdio de la ciutat
Doncs comencem aquesta nova franja horària i ho fem saludant el president de Maraterra Fundació Mediterrània, Ángel Juárez, que ens acaba de portar l'últim llibre que ha escrit, que aquest llibre es presenta demà.
Demà, el consulat general del regne del Marroc, aquí a Tarragona, a Vingles Països Catalans, serà a la tarda, a les 7 de la tarda, i avui ja us avancem als continguts. De fet, m'acaba d'arribar les mans. Mis compromisos, Ángel Juárez Almendros, del Jardí Labadia Editorial.
i aquest que li preguntarem, no sé quan se porta, però li preguntem a Enge Juárez, què tal, bon dia, benvingut. Hola, bon dia. Quin número és aquest, el 17, el 18, quan se porta? Sí, por ahí, és que la verdad que no se m'ha ocurrido nunca contarlo. Però no és de poesia, aquest no és de poesia. No, no, no, esto es un libro muy serio. I és un llibre aquest, deixem-ho dir, que també serveix com a retrat documental d'una part de la història d'aquesta ciutat, per aquí expliques moltes coses de les lluites veïnals que van arrencar, doncs, a Riuclar,
Yo no lo... No quiero recomendarlo. Con tu eres president de Riu Clàvic, ¿eh? Sí, claro, comenzó porque toda mi historia comenzó en Riu, claro. Entonces es normal que salió, pero en este tiempo también yo era el vicepresidente de la Federación de Vecinos. Cuando era la Federación de Vecinos potente, fuerte y representaba a toda la ciudad entera, no a una cuarta parte de la ciudad.
Y ahí empieza todo. Nace en Mediterránea, de hecho, nace ahí, en un local que ahora lo tenemos para tema de almacenes, de las exposiciones y tal. Pero es un libro que cualquiera que quiera saber a ver cómo ha ido el tema de medio ambiente en Tarragona...
Y es que lo tiene que leer porque es que los mismos temas a veces salen al cabo de los años porque no se han solucionado o porque seguimos reivindicando con las mismas cosas y nadie ha cumplido ni ha hecho nada. Nadie de cualquier color. O sea, no voy a meterme contra el uno ni contra el otro. Y han ido, por ejemplo, al Río Franco y llevamos toda la vida.
Me acuerdo que hasta un día sacábamos un lema diciendo, Franco Elí, hay gente que te quiere. Porque es que, macho, Franco Elí, nadie termina de hacer las actuaciones y tenés una salida de río como se merece la ciudad de Tarragona. Y pasan los años, cambian los gobiernos y estamos exactamente igual. Y cualquiera que intenta hacer una campaña seria uniendo a algunas administraciones, va a varias que tienen competencias, ¿no?
Al final acaba escaldado, acaba escaldado y siendo el niño malo, ¿no?, de la película, ¿no? Porque tú estás reivindicando cosas por el bien de la ciudad. Pero digo el río como hay otros proyectos que yo llevo, pues, toda una vida entera. Y tampoco para que asaltos, pero os recuerdo que hace cuatro años tuvimos aquí un debate con el anterior gobierno con el tema del estudio epidemiológico. ¿Hay algo hecho? No. No se ha hecho nada.
¡Ah, coño! Ay, perdón por la palabra. ¡Ay, qué coño! Otra vez, que son 200.000 que se han apartado en los presupuestos municipales para poder poner, pues, unas maquinitas para medir el aire y ver la contaminación, que no sean las propias empresas que lo haga, sino alguien totalmente independiente como es nuestra casa. ¿Cuál es nuestra casa? El ayuntamiento.
Ah, ya está el dinero ahí. Han pasado un año, dos años, tres años, cuatro años, y no se ha puesto al final nada, ni un solo aparato de aire, de medición de aire del que respiramos. Y eso es lo mismo, y el estudio epidemiológico hubo una promesa, no solo hay una promesa, además en el libro creo que lo pongo por ahí, las cosas de la ciudad de los proyectos inacabados. Nosotros tendremos como fundación,
Pues, por lo menos, por lo menos, por lo menos, no sé cuánto, pero más de veintitantas mociones aprobadas, y algunas por unanimidad en el Ayuntamiento, se ha hecho una, no digo veinte, no dieciocho, no quince, ¡una! Ninguna. Y han pasado un montón de años. Ese es el drama, y este libro recoge todo. Mis compromisos. Recoge todo, recoge todos los compromisos que han ido pasando, unos son nuevos, otros no son tan nuevos, y explico a través de este artículo muchísimas...
Cosas que están ocurriendo, que ocurrieron para que la gente lo sepa, la gente que está en las nuevas generaciones, sepan la lucha, que algunas son de muchísimos años y lo desconocen. Y que sepan que ahí está, que no regalan nada y es y no es a través de muchísimas luchas. Pero a veces tiene un coste, bueno, ahí tiene un coste bastante...
fastidiado para las personas que todavía estamos ahí y nos hemos tirado la toalla del todo. Ya un capítulo que diu la lluita continua, un recorregó para la vida, la lluita continua. Claro, hay momentos muy duros. Vuelvo a repetirlo y no hablo de forma gratuita. Hay momentos de mucha tristeza cuando ves que no solamente no te dan las gracias o no te están diciendo. Lleva un montón de años porque yo recuerdo que no es una tontería lo que voy a decir
Yo no he tenido nunca un cargo de la administración en la vida, y llevo 50 años en activo, en la vida ni un solo euro. Ha habido para proyectos concretos, para hacer educación ambiental, y punto. Ni he aceptado nada, pues bueno, por lo que se suele decir, los fichajes a dedo y este tipo de cosas. ¿Te han ofert a Cárrax? ¿Te han ofert a Cárrax?
Hombre, una de las movidas más gordas que tuve hace muchos años y que duró varios años de boicot es porque yo dije no. No a un tercer puesto y a un segundo puesto de partidos que gobiernan. Pero eso me representaba...
...parar el proyecto mío personal... ...mi proyecto... ...de todas las personas... ...tenemos nuestro proyecto de vida... ...de dónde queremos hacer... ...de dónde queremos llegar... ...y esto se llamaba Mediterránea... ...la fundación... ...entonces yo no iba a dejar... ...cuando estaba iniciando la fundación... ...por un puesto... ...o por estar en una teniente de alcaldía... ...o por una cosita esta... ...es que no... ...porque yo sabía que esto tiene límites... ...y cuando ya... ...los puestos, los cargos que te dan... ...no son para toda la vida...
Y después te quedas que cuando tenías más fuerza para hacer tu proyecto, pues lo paras. Escolta, ¿quién t'acompanya? Me acompaña el que ojalá sea mi relevo. Es diu com tu, eh? Bueno, es mi nieto, pero bueno, es un diseñador bueno para mí. Ya irá aprendiendo porque le van a venir muchas hostias todavía en la vida y así...
Però, bueno, lo tienen que venir, perquè està en la edad de aprender muchísimo. Però ese és el que està llevando la comunicació i està llevando, pues, muchísimas historias que salen de la diferent área de Mediterrània i està echando... Aprendiendo, perquè esto no se termina de aprender nunca. Llevo tota una vida i aprendo. O sigui, el Dani, i ahí està, ahí metido... Bon dia, Dani, benvingut. Bon dia. Espera que t'obres tu primer micrófon, que si no, no el sentirem, eh?
anem a obrir-li el micròfon al Dani, anem a obrir-li el micròfon, ara sí digues bon dia. Bon dia, ara sí, bon dia. Has pogut llegir el llibre, tu? Bé, alguns articles són articles que són publicats ja, eh? Exacte, no, són articles que la gran majoria sí que els conec, perquè quan surten a l'any que va ser o al moment que sigui, sí que els vaig llegir una miqueta, però ara una mica pel fons no, o sigui, no he tingut temps encara, entre la presentació, una mica l'organització, els assenys i tot això, no m'ho he pogut llegir amb la tranquil·litat que mereix.
Es social también, no solo medioambiental. Tengo que recordar que en ese libro hay artículos de todo sobre la pobreza, sobre el maltrato femenino, sobre la feminización de la sociedad, del tema del coronavirus, porque nos pilló de golpe y estuve ahí moviendo a nivel de toda España la plataforma del coronavirus también, si acordaréis.
Y ahí hay artículos sociales por todo sitio. El ecocidio, por ejemplo, también lo planteo. También planteo, esos son de los últimos ya artículos, planteo un poco de la poca conciencia. O sea, estamos viviendo una sociedad, la verdad, bastante, no sé, triste y complicada. O sea, hay un sector que sí, que es muy consciente, ahí tenemos el ejemplo de Gaza, por ejemplo,
donde algunos compañeros también, que estamos en la misma línea, estuvieron en la flotilla y han estado en Gaza. Y sí, son gente con mucha conciencia. Lo que pasa es que hay una gran mayoría, más del 90% de personas, que no tienen conciencia ninguna. Y que yo creo que la única solución que hay es volver a reiniciar lo que comenzamos, mi generación. Pero teníamos un objetivo, es que el objetivo se llamaba Franco.
Ahora no está franco. Ahora son muchos años después en democracia. ¿Cómo rearmar? La palabra clave es rearmar. ¿Cómo empiezas a rearmar a toda una sociedad entera desde cero a que tengan conciencia que cuando vean algo en la televisión y tal sepan poder reflexionar y decir esto es mentira? Es que lo que estáis diciendo es mentira, no es así. O al contrario, o sea...
...para que tengan elementos de reflexión... ...hace falta tener una... ...que tengan conciencia... ...analicen las cosas... ...lean si es posible... ...que no metan tanta película... ...y a mí me gustan las películas... ...pero tienes que hacer algo equilibrado... ...tu vida ¿no? ...y también puedes estar... ...tener información...
de que lo que te están vendiendo es que es verdad o no es verdad o está intencionado. Y eso es, hemos llegado a un momento donde, bueno, hay muertos, como pasó aquí, con la accidenta que hay de Cuxi, y que salen solamente mías 2.000 personas, me de salir 10.000, por ejemplo, ¿no?
O que hay cosas verdaderamente graves que están ocurriendo y no. O sea, te dicen las cosas a nivel personal porque se ha vuelto muy egoísta la sociedad y se han vuelto, pues, menos con personas, con la soledad. No me extraña que haya subido más de un 34% los suicidios.
Y lo que más me duele es que no son suicidios dentro de la línea que toda la vida ha habido de la gente que se ha quitado la vida. Pero que haya un treinta y tanto por ciento de más y que de ese de más sean jóvenes y que sean de edad de 15 a 35 años...
Eso es para que se te pongan los pelos de punta. O sea, estamos fallando la sociedad por todos lados. Está goteando por todos lados. Y entonces, cuando tú hablas de este tipo de cosas, la gente primero la aburre. No quiere mala noticia. Oye, ¿cómo está? ¿Cómo ha quedado el Nasti, el Barça, el Madrid? ¿Cómo han quedado estas cosas? Digo, perdona, ¿cuánto tiempo llevas tú esperando a que te llamen del hospital para que te hagan las pruebas? Por poner un ejemplo, parecía lo que ha pasado en Andalucía ahora con el tema del cáncer de mamá.
Ah, pero tú has pensado después, o tú cuando vayas al médico, cuando te vas a cabrear y vas a llamar a la gente que no hay derecho, después de 5 horas esperando, o 10 en urgencias, por ejemplo, para que te atiendan. O sea, estas cosas están ocurriendo ahora. Ahora. Ahora mismo. Tú vas y verás. Y eso es lo que está ocurriendo, no solo ni la pública, sino las viviendas. Si ya nos metemos en el tema de las viviendas, es un tema desastroso. Los bancos.
Y bueno, y ya no te digo ya que no haya viviendas para jóvenes que no se pueden emancipar, pero ¿los pobres cómo se van a independenciar? A independizar con los alquileres. Es que no hay viviendas, hay muchas, pero está en manos de donde no tienen que estar, de los bancos, de ese tipo de cosas. Y los bancos ahí lo tienen. Bueno, los bancos que parece que se han hecho, se han autorrepresentado ellos mismos como si fueran una administración los bancos, con tu dinero.
Tienes que ir, te marcan la hora que tienes que ir a pedir tu dinero, a conseguir tu dinero, y al final acabas con una televisión o un coche que te han vendido, cojones, en vez de ir a lo que hay de los bancos. Los bancos están insoportables y no hay nadie en que los ponga.
Pues yo sé una solución, pues poner un banco como yo cuando era jovencito, mirábamos y había el propio gobierno, tenía su propio banco, el ICO, yo me acuerdo que ponían dinero y para los jóvenes le daban una ayuda para la hipoteca, una ayuda para esto, y bueno, había algunos medios, ahora no, ahora te hacen chantaje en los bancos y te humillan. Es impresionante la sociedad que estamos pasando en este momento, y claro, ¿esto qué te produce?
La gente que llevamos toda la vida luchando, tristeza, mucha tristeza de lo que está ocurriendo.
Estàs d'acord també? Sí, estic d'acord. Jo tinc l'altre punt de vista des del jovent, que al final és el que diu Àngel. Al final crec que els joves no patim suficient com per sortir al carrer. Al final tenim els problemes que tenim, que per cadascú és el més o menys important que sigui, però crec que com no hem patit el que va patir Àngel o la seva generació, els joves d'avui en dia són una mica més...
No vull dir el que sigui, però una mica més espantats. Que sortia al carrer per reclamar carreteres, escoles, llum, aigua, clar, autobusos. Tot això són articles que... Ara sembla que ho tenim tot donat, però això va sortir al carrer, manifestacions des dels barris cap aquí, mires de persones perquè no hi havia carrers.
No había nada, bueno, en Regló no había nada, no había ni nada de asfaltado, eran todo simple, las viviendas y ya está, y trozos de campo, es que no había nada, el CAP de La Granja no existía, el CAP de Bonavista no existía, había un pequeño oficinín allí entre La Canolla y Bonavista, y así estaba toda la ciudad, y hemos luchado mucho, muchos compañeros y compañeras.
Hemos estado juntos. A mí me sale, me da una ciutat también pues nostalgia y un poco tristeza porque creo que yo quedo, el único que queda detrás de esa lucha, que éramos muchos, soy yo.
Bueno, y que si te acuerdas, Ángel, cuando fuiste a la conferencia a la Salle, que fa un añeto y sí, Ángel va a fer una conferencia a la Salle y parlaba de aquests dos temas, y al Juven que había a la clase sí que deia, hostia, sí, yo, perdó por la palabra, en algún momento sí que es verdad que mi padre me habló de eso, pero claro, no le prestaba atención, y ahora que me lo estás contando tú, oh, claro, no sé qué. Claro, saben una miqueta, pero no se informan gairea porque no huestan patín. Llavors, quan se expliques una miqueta sí que diuen, mara d'adeu.
Y no se acuerdan, ¿no? Pero de cosas tan, tan elementales, como la que hay ahora, que, bueno, yo me imagino que en general no puede ser. ¿Cómo se ha podido luchar por algo tan, tan, tan, tan como es? Pues bueno, pues es un consultorio médico. Me acuerdo que estaba en Torreforte ahí, era un local pequeñito y llevaba toda la zona de Poneig, ¿no?
Pero no sé, el tema de sanidad, el tema de la residencia de la tercera edad, había una o dos nada más en toda Tarragona y barrios, en todo. O sea, se ha ido reivindicando una, otra, otra, barrio por barrio. Pues bueno, todo lo que hay ahora mismo de bienestar.
Para la sociedad, todo ha sido una lucha permanente, no se ha parado jamás. La fachada marítima, por poner un ejemplo, yo cuando empecé hace ya casi 40 años, o más de 40 y tantos años, ya se hablaba de la fachada marítima, ya se hablaba, y en ese tiempo ya también estaba Recasén, el primer alcalde en democracia que tuvimos aquí, después vino ya Miguel Nadal, el Nadal se hizo hasta una exposición en la Rambla de Tarragona.
Bona nit.
ya toda la vida hablando de la fachada marítima o del transporte en materias peligrosas ahora me salen unos cuantos que se enciende la luz un cierto partido y entonces todo es al tema de la Renfe y que está fatal y que pasa por Tarragona en las materias peligrosas el peligro que conlleva pero por el amor de Dios
Las veces que yo he llevado esto incluso a los plenos para que se aprobaran, de intentar como mínimo presionar a Madrid para que se desviaran los transportes de materias peligrosas, y se reían, me quedaba solo, y un año, y otro año, y otro año, suele estar luchando solo con algo, y de golpe un día, porque por tema de política, le interesa ahora ir de verdes, ir de ecologistas, ir de este tipo de cosas, y...
Y todo por ello, pero no se va a solucionar, ya tú lo digo yo, se va a solucionar cuando vayamos todos unidos, que por cierto, es que no quiero, porque si se me suelta la lengua ya no paro, ¿no? Pero ahí, por ejemplo, tenemos algo que se permitió a muchísima población de gente, que es el Concel, el Concel Municipal.
Hay concelos que yo me he confundido y vivo en otra ciudad. Que yo sepa llevamos ya un tiempo y no hay concelo municipal, no hay nada creado para que haya un consenso. Porque esta ciudad tiene salidas y estoy convencido. Y tiene salidas y una de ellas es el consenso.
Consenso con todas las partes. Jo tenia per aquí unes preguntes que te les vas respondent tu. Sin problema. Te les vas respondent tu. Hi ha un capítol que has dit la felicitat, també. Un capítol que has dit la felicitat. Què és per tu la felicitat, Ángel? Pues mira, la felicidad és... A veces que te sientes bien por dentro y no tienes por qué haber objetivos,
y tú buscas cuál es el objetivo que te hace sentir bien y resulta que no hay objetivo, es la vida en sí que te sientes pleno y que dices vale la pena vivir esta vida y no optar
Por tener, como decía el que se murió hace poco, el de Argentina, el presidente que fue presidente argentino para mí, vamos, un semidiós, porque es que todo lo que decía tenía razón. Pero es que la felicidad es no pretender lo que tú no vas a poder conseguir en tu vida. Porque entonces nunca, nunca estarás bien. Nunca vas a llegar a conseguir eso que tú sueñas.
Las personas tienen sueños y hay que luchar por esos sueños y al luchar por esos sueños que son tuyos es cuando te creas ilusiones y cuando te creas ilusiones inmediatamente quiere decir que tienes esperanza y que quieres conseguir esas cosas que te hacen tener esa esperanza y en ese tiempo que estás en todo ese intervalo se supone que estás feliz porque estás luchando por algo que a ti te gusta
No estás pensando en tener el mejor yate y el mejor, yo qué sé, chalet o el mejor, no, no. Cosas que tú sabes que puedes llegar con tu vida y no amargarte la vida. Mira, esto sabe dónde viene este artículo. Esto es porque cada vez que venía mi hijito del alma, Dani, también se llama, llegaba a mi casa y le decía a su madre, mamá, eres feliz.
Era entre la broma y la seriedad, pero como mi mujer se lo cretó, pues le contestaba siempre. Pero cada vez que viene te lo pregunta tu hijo. Pero siempre le contestas igual. Pues no, ella le contestaba, le decía, ay hijo, pues sí, soy feliz. Soy feliz yo con mis plantas, mis flores, mis cositas y tal. Sí que yo soy feliz. A veces las cosas...
No tienes que pretender conseguir grandes cosas Simplemente que quieras a tu familia Tu familia también te tiene que querer a ti
Y con pequeñas cosas sencillitas, pequeñas, las pequeñas cosas son las que te cambian la vida y te hacen ser más feliz o no. Hoy día vienen los suicidios y vienen las tristezas y las angustias y las depresiones, que hay muchísimas depresiones y cada vez con gente más joven. Pero es que hay una cantidad de depresiones, nosotros que a veces...
Escuchamos, muchísima gente de barrio, hay la cantidad de gente, unas soledades, porque que ya tenemos la situación grave en la ciudad como es la tercera edad, la soledad está tan dura que llevan la gente de tercera edad que nos ahorraríamos más de la mitad de medicina simplemente con una hora de charla diaria con cualquier persona esta y no se hace.
Pues tú imagínate un joven que se mete en su casarrito, empieza con sus móviles y con los juegos digitales y se tiran días y días y semanas y al final no tiene ni amigos.
Pues bueno, pues eso es muy duro, que si no tienes ni amigos, ¿qué ilusión puede tener si cuando al final de semana va, me voy a buscar la vida, voy a independizarme? Y no puede tampoco. La sociedad no le estamos dando estas oportunidades. Pues ese es el tema. La felicidad entra el primero en luchar por tu sueño. Ahí empieza la felicidad.
I les coses simples del dia a dia, a vegades simples, molt simples, que són les que també, no? Les coses simples del dia a dia. Sí, la sento senzillita, dice que no tiene una ecología, el cambio climático empieza por las pequeñas cosas en tu casa, en reciclar, intentar cagar, tot aquest tipus de coses. Demà a les 7 el Consulat General del Marroc, al vingut dels preços catalans, amb l'Ikram Shaín, de la Consul del Marroc.
d'Aragona, Lleida i Aragona, que farà la presentació del llibre i que, en fi, més compromisos d'Àngel Juárez. Vols agrair a algú, però veig que aquí t'han fet un pròleg molt xulo del director d'Efe Verde, no? L'Arturo Larena. Sí, l'Arturo Larena, gran amico mío.
Gran amigo, empezamos juntos en muchas cosas. Y bueno, por si no lo saben los que me están oyendo, parte de los artículos de este libro se han publicado a nivel internacional a través de la agencia EFE. Yo tengo un blog.
directamente en la web oficial de la agencia EFE, se llama Mar de Tierras, y ahí pues se ha ido publicando todos los artículos que he ido haciendo de cualquier tema, porque también hablo de cosas del día a día cotidiano, ¿no? Y que me preocupan, ¿no? Y me se ahogo. Yo recomiendo a la gente que escriba algo, aunque no lo enseñe nunca por ahí,
¿Quién no tiene un pequeño diario donde se desahogas y habla de tus cosas, de estas que te dan vergüenza que la gente lo sepa? Y estas cositas hay que yo animo de verdad que se haga porque es una terapia personal que nunca falla. Y poder soltarte y poquito a poco, ¿por qué no? Hablar. Hablar y decir a la gente, al auto yo que la quiere, que la quiere. El amor es clave. El amor...
que una palabra tan usada, que importante que es. Ens quedem amb això, ens quedem amb aquesta frase d'en Cal Juárez.
Un llibre que si no vols conservar el pots deixar a l'abast d'altres, si vols passar-lo a un company de treball, a un amic, a qui li pugui interessar, en cas que no el vulguis, cosa que no podem imaginar, fes-lo llançar amb un contenidor blau del reciclatge de paper. Sí, pues sí, porque yo he conocido algunos, cuando yo paso por algunos basureros, no basureros, la calle del día a día, y ver libros allí tirados, hostia...
Me da un golpe interior. Pero ¿cómo es posible que tiren los libros a las personas? Llevarlo a un sitio donde los puedan volver a reutilizar y que los lean. Dani Juárez, que vagi molt bé. Igualment. A seguir, eh? A seguir. A seguir l'Estela. Ah, això estem. Àngel Juárez, també. La normalitat pel llibre, més compromisos al jardí de l'abadia, aquesta editorial, i demana la presentació al Consolat de General del Marroc. Ah.
Digas. Una previa. Nada. Segundos. Por primera vez nos vamos a tener musiquita de aquella tranquilona y tal. Metemos rock en la entrada del libro, con un historio de toda la vida, el Teo, que empezó a contar con números rojos y muchas cosas más, y con alguien, una mujer que es maravillosa, que hace un blues, que te mueres. Mira, perfecto. Además, la seta de la tarde, lo consuelto al marro. Que vayamos bien. Gracias, don Arbona. Gracias. A vosotros.
El dia que seguim ara, 1880 és l'història d'un escut amb els companys d'esports i avui recordant el doble ascent del nàstic 1977-1979.
El doble ascens del Nàstic, de tercera divisió a segona A, 1977-1979.
Zafra, Extremadura, diumenge 17 de juny de 1979, 6 de la tarda. El Nàstic vol culminar dos anys de somni amb el doble 100. Els tarragonins, que un any abans havien pujat de tercera divisió a la segona B, ara volen el doble 100 pujant a segona divisió A. Han de guanyar el partit davant del Dieter Zafra.
L'equip entrenat per Antonio Jaurieta, que aquell dia va alinear a Migó a la porteria amb Cunillera, Romero, Sarabia, Pani, Otazu, Emilio Bañeras, Martínez, Filgueira i Palanque, que a la segona meitat va donar entrada a Santa Uixa, es va acabar imposant per un gol a zero. El gol el va marcar Rafa Martínez al minut 40 de la primera meitat. El partido era tard de muchísimo calor.
Allí, moltíssim calor. I sí que sé que Fildeira va a robar un baló al medi del campo i me va a passar a mi com d'interior dret. I jo va... Va sortir de solta, lo va a sobregatellar. I quan va entrar a l'àrea, va veure que el porté anava a sortir al centre. Però va...
Digo, bueno, yo voy a ir aquí por el primer palo, a ver qué tal. I va a fer la sort que él se va obrir y va a entrar. Las de seguida van a salir el ascenso de lo que volíem. Als anys 1978 i 1979, el Nàstic, les dues entrenades per Antónia Jaurieta, va aconsellir una fita històrica. Va pujar de la quarta categoria del futbol a la segona en només dues temporades. El balanç de temporada 77-78 a tercera divisió va ser de 22 victòries, 6 empats i 10 derrotes.
que juntament amb els 70 gols a favor i només 28 en contra, van permetre al Nàstic acabar en primer lloc i aconseguir l'ascens directe. O tirant excel·lents xifres, el Nàstic no va pujar còmodament, sinó que va mantenir un interessant freca-freca amb el Figueres, que no es va resoldre fins a l'última jornada, en aquest partit.
El Nastic va guanyar còmodament l'Horta per 6-0 i va assegurar l'ascens de categoria a l'última jornada. Individualment, els dos jugadors més destacats d'aquelles ascens van ser Roma Conillera i Santi Palanca. En 14 gols cadascun, Conillera i Palanca van ser els màxims col·lejadors d'aquella plantilla
que va subir la sense categoria a la segona divisió B. La temporada següent, a segona B, va ser una temporada amb menys victòries que l'anterior, però la clau va ser que el Nàstric només va perdre 4 partits durant els 9 mesos de la competició. El balanç final va ser de 18 victòries, 16 empats i 4 derrotes.
amb 42 gols a favor i 22 en contra. Per aquest darrer motiu, el jugador més estaclat de tot destacat d'aquella plantilla va ser, sens dubte, el porter Vicente Migó. Amigó va encaixar només 18 gols en els 35 partits en què ell va defensar la porteria gran aquella temporada.
Cifres que li van permetre guanyar el trofeu Zamora al porter menys golejat i fitxar aquell mateix estiu pel Futbol Club Barcelona de la Primera Divisió. De fet, a Vicent D'Amigó, numerals porters Manolo Reina, Manu García i Alberto Baro, han aconseguit aquest trofeu Zamora en la samarreta d'anàstic, ja en èpoques molt més recents. Però el dia més inoblidable va ser el 17 de juny del 1979, quan l'anàstic va aconseguir l'ascens a Segona Divisió a la ciutat de Zafra, a la província de Badajoz.
Era l'última jornada del campionat. Pujaven de categoria els dos primers classificats i el Nàstic era el segon, només per darrere del llevant. El Nàstic depenia de si mateix, però tenia el Ceuta trepitjar-li els talons a la classificació. La jugada decisiva del partit va arribar al minut 41. Filsgueira va robar una pilota al mig del camp i va s'inspirar cap a Rafa Martínez, qui va batre el porter amb un xut potent al pel curt. El 0-1 va mantenir fins al final i el Nàstic va certificar així l'ascens de categoria a la segona divisió.
Així doncs, Rafa Martínez, qui només 3 setmanes abans havia fallat un penant al duel directe contra el Ceuta, va acabar convertint-se en l'heroi de Màstic. Finalment, l'espina clavada d'aquella gran generació va ser no poder mantenir la categoria segona divisió la temporada següent i, en conseqüència, retornarà segona B només un any després del segon ascens consecutiu. 1886. La història d'un escut.
Els puntals de l'ascens del Nàstic de la segona B a la segona A l'any 1979 a Zafra, Santi Palanca, Vicenç Amigó, Rafa Martínez, el que hem escoltat a l'inici, Romà Conillera i Jordi Filgueira, amb el pas dels anys, han recordat a com va anar aquell ascens. Els jugadors d'aquell equip recorden amb il·lusió i molta calor aquella tarda. Vicente Amigó ha rememorat el partit on va jugar amb un dit trencat quan reconeix que ja era jugador del Barça.
I jo recordo que ja estava fitxat pel Barça i vaig jugar amb el dit amb doble fractura, però jo no sabia ni si tenia el dit o no tenia el dit. Jo sé que quan va pitar al final l'àrbit, el que me'n recordo és que ens vam abraçar tots i que ens vam anar cap a la piscina. I després...
potser el moment estelar és quan van tornar a Tarragona i vam anar al camp i estava gairebé ple de gent. Veies allà tanta emoció i tanta alegria per part de tothom que són els moments més feliços de la carrera esportiva.
Santi Palanc encara té els pèls de punta de quan van arribar a Tarragona, una Tarragona col·lapsada amb l'ascença sota el braç després de dues temporades històriques. Al final, con ese gol de Rafa Martínez, conseguimos ese ascenso a segunda división, en el cual, junto con la Peña y aficionados que fueron a Azafres y se desplazaron, pues realmente pasaron un...
Romà Conillera parla de la possible prima que rebria el dita Safra per guanyar el gimnàstic de Tarragona, però que finalment ells mateixos van acabar guanyant el partit.
Va ser un partit difícil, que feia molta calor, que es deien i rumorejava abans del partit que hi havia diners de rotxes d'ort que oferien l'equip adversari per guanyant-se. No va ser sis. Com us podeu imaginar, l'alegria nostra va ser tremenda perquè vam fer una gran campanya. Jordi Filgueira de sac a la gran feina d'aquell equip que venia de temporades enfonsats a la tercera divisió.
primer any primers i de segon any segons que ningú donava un duro per nosaltres perquè el ginàstic venia d'uns anys que havien baixat de segona divisió després se creava la segona B i vam quedar els onze perquè teníem que quedar entre els primers total que anaven les coses bastant malament pel que era el club i vam tindre la sort que això ho vam poder assolventar i vam deixar un bon record a tota l'afició
La gran majoria d'aquell equip, 46 anys després, encara fan una trobada anual amb famílies per recordar aquelles dues grans temporades del Nàstic al final de la dècada dels 70. Aquest és un podcast de Tarragona Ràdio amb el muntatge tècnic del Lluís Comas amb extractes d'àudio de l'Arxiu Sonor de Tarragona Ràdio. Us han parlat Gerard Costa i Jordi Blanc. 1886. La història d'un escut. El podcast de recreació històrica del Club Gimnàstic.
La veu de Tarragona. La teva veu. A Catalunya treballem en diverses mesures perquè tothom pugui disposar d'un habitatge. Oferim ajuts perquè els jugues puguin fer el pas. Construïm habitatges amb protecció perquè les famílies tinguin espai per créixer. I limitem els preus del lloguer per facilitar-hi l'accés. Perquè cada cop més persones ens puguem sentir a casa. Informa't d'aquestes mesures i ajuts a habitatge.gencat.cat
Generalitat de Catalunya. El govern de tothom. La Women Race al Corte Inglés celebra la seva desena edició a Tarragona. 5 quilòmetres amb un recorregut urbà pels carrers més emblemàtics de la ciutat. El diumenge 19 d'octubre a les 9.30 t'esperem a la sortida. Inscriu-t'hi ara. Corre't.
Tots els beneficis s'usaran per la lluita contra el càncer. Women Rays al Corte Inglés. Consulten les condicions. A tots els constructors, instal·ladors, electricistes, reformistes, fusters, paletes, pintors, lampistes... Us esperem a Obramat, perquè tenim tots els oficis de la construcció i la reforma en un únic lloc. Visita els nostres magatzems o entra a obramat.es on compren els professionals. Obramat.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat
Moll de Costa, la Rambla de la Cultura a la vora del mar. Dina i passeja per l'eix de la cultura, del lleure i de l'esport al Port de Tarragona. Hi trobaràs museus, exposicions, teatre, activitats, espais per passejar i fer esport. Completa la teva visita amb un tast de la gastronomia marinera del Serratllu. Més informació a porttarragona.cat
Vols fer créixer el teu negoci aquest 2025? Tarragona Ràdio t'ho posa fàcil. Amb tarifes adaptades per a tothom i novetats com la promoció nou comerç. Set dies de publicitat, des de només 80 euros més IVA. I si vols més visibilitat a la 96.7 FM i tarragonaradio.cat, aprofita ara els descomptes exclusius per a contractes anuals.
Contacta amb nosaltres al 673 325 497 i fes que el teu negoci marqui la diferència. Tarragona Ràdio. Som 40.000. Serveis informatius de Tarragona Ràdio. Informació actualitzada a l'instant al 96.7 FM, tarragonaradio.cat, Facebook i Twitter. Tot allò que passa t'ho expliquem quan passa.
La veu de Tarragona. La teva veu.
Entrem en temps d'agenda cultural, entrem en temps del què fem. Què fem? Doncs avui anar a la plaça de les Cols, perquè allà hi trobarem Docum. No sé si és el nom del pallasso o només de l'espectacle. Héctor de la Salut, bon dia. Bon dia. Era de l'espectacle, però acabat sent el pallasso. El nom del pallasso. Clar, com que és un pallasso que no diu res, no sabem ni el seu nom, no? Doncs l'hem enganxat.
Estem parlant de l'espectacle de producció pròpia, unipersonal, primer espectacle autoproduït i autofet per ell mateix, per l'Hector de la Salut, un espectacle de pallasso, de clown, que podreu veure per fi a Tarragona, perquè ja el vam estrenar i deia l'Hector, jo crec que a Tarragona no el podré portar.
I avui estàs a la plaça Les Cols. Doncs sí, a rebot em van trucar un dia de l'associació de veïns del carrer Marceria per les festes del Roser i ja no entrava al meu cap i vaig dir, ostres, doncs sí, sí que ho puc fer. I a més m'han dit plaça Les Cols, dic què?
És especial per tu. Sí, és on he viscut molts moments també d'envasificació en certs moments. Has patit la plaça de les Cols. He patit la plaça de les Cols i l'he gaudit molt i per tant soc conscient que és un espai molt gran.
Sembla petit segons que hi posis, és molt petit la plaça a les cols. Tu veus gran? Clar, pel bo com no? Clar, hi ha una graderia molt gran. Estem acostumats a veure castells, a veure molt de moviment festiu, clar, en una tarda d'octubre, a veure com va.
A veure com va. Clar, perquè la idea és que avui estrenes el Docum aquí a Tarragona a les 6, a les festes del Roser, a la plaça Les Cols, i llavors el públic se t'asseurà a les escales de la catedral, en principi. Tu ho faràs de cara a la catedral. Sí. Molt bé. Sí, que vull dir. Amb ganes, amb moltes ganes. Mira, escoltàvem aquesta musiqueta al començament, que és la música que utilitzes per un tràiler. Un tràiler, si voleu veure les pintes que porta el lector en aquest espectacle, doncs ho trobareu, eh? Poseu Docum.
al Google i us ensenyarà, doncs, això, una mica d'explicació i el tràller amb aquesta música tan energètica, perquè el teu personatge, el Docum, és un pallasso energètic, no? Una mica desastrós, no? Deixa-la anar entre sa pastra i entre maliats. Bé, és bastant divertit, és molt participatiu. És important trobar la característica, la personalitat del pallasso, eh que sí? Sí. De fet, acaba sent una mica allò...
A tots els cursos que he fet sempre es diu que tots portem un pallassó dins. És donar-li forma i gaudir-lo. Al final és deixar treure el nen que portes dins i que jugui. I l'has trobat. L'he trobat, l'he trobat.
I dius que això sí, és participatiu, eh? Et faran fer coses fins a cert punt. Bueno, hi ha un moment que, bueno, de fet, no és cap secret, el pallasso es troba de sobte immers en un càsting que no s'espera i utilitza recursos, entre ells, algun personatge que necessita que l'ajudi.
Perquè la història que ho lliga tot, quina seria? Què li passa al docum? És un pallasso que viatja amb el seu carro, amb els seus animals, i de sota es troba que està dins d'un càsting. Escolta, quan dius animals vols dir un pollastre que hem vist per allà?
Correcte, un pollastre o un mico o fins i tot un gos. I es troba al mig d'un càsting. Sí, de sobte es troba al mig d'un càsting. Ell es pensa que és espectador, però no. Resulta que ell és el participant del càsting i a partir d'aquí utilitza tots els recursos al seu abast per intentar guanyar aquest càsting.
Molt bé. I tornem al personatge. Com és? Dius que és una mica trapella, una mica viu, però també és una mica sapastre. Sí, té una barreja de tot amb aquest llenguatge que només xaporreja, o sigui que de fet no parla, que això m'està donant molt de peu a... Hi ha una locució que em fa la introducció de l'espectacle, però jo realment no parlo. I ara, clar...
Ara se m'obre una frontera molt xula amb sortides a actuacions a França, etc. De fet, el puc traduir a l'idioma que vulgui.
Has de traduir només la introducció. Correcte, i com no és cosa meva... I ja està. És trobar algú que sàpiga de idiomes i ja està. El personatge parla, però parla amb aquest idioma inventat que és típic dels clowns. Sí, són porrets i noms que s'entenen i poca coseta. Quan menys, jo crec que millor, perquè així arriba a tothom. També al principi jo pensava en un espectacle més per adults... Clar.
i va acabar sent que m'ha demostrat el rodatge que als nens els encanta per tant està en un moment d'ocum molt xulo ara t'onava a dir que per què està pensat l'espectacle i com dius va evolucionant, eh? Sí, tot va, clar jo patia molt perquè segons quin gac deia, ui, ja ho veuràs tu ara els nens i que va acaben adorant aquells moments que jo pensava que
Però això es tracta d'anar jugant, d'anar fent. Ara porto aproximadament uns 12-13 actuacions. Acabaré l'any, pel que estic veient, amb unes 20 i algo actuacions. Entre elles, a la fira de la Cisabreda, que anirà a novembre.
o algun festival més, ja he fet un pel camí, o sigui que estic fent coses que, ostres, que quan en feia estic molt content. Ara t'ho anava a preguntar, estàs content, perquè clar, una primera producció, tu sol, dius a veure què passarà, no? Sí, i és això, i anar provant. La primera actuació que l'explicava aquí fa uns mesos era... Sí, que deies estic sol, però no, perquè tinc un munt de gent al darrere que m'ajuda.
Sí, doncs segueix així, o sigui, ara porto un amic meu, el Jordi, que em fa de tècnic i és l'única persona que depec realment al 100%, després una persona que agafo del públic que l'agafo de manera reiterada i llavors és un joc que em dona...
reiterada, vols dir que és algú que tu ja portes... És com si fos un actor més. No, no, no. No agafo gent que conec mai. Així puc venir a l'espectacle. Si no fa molta vergonya. Si em coneixeu, podeu venir que no us trauré. No, perquè així me dóna joc a que cada pas és diferent.
I fas això, vas jugant, i la persona, tu veus el que pots tirar d'ella, o com l'has de frenar, perquè a vegades agafes alguna persona que és massa intrusiva cap a l'espectacle, i dius, ai, que me'l desmuntem. Això passa també, no? O molt succed que dius, ai, si pensava que encertava i he de tirar d'ell, no? Però ja ho jugues, i a poc a poc...
La primera actuació va sortir rodona, molt bé. La segona em va fallar tota la part tècnica. Ai, pobra. Per tant, des que es va petar l'iPad al sol, m'he quedat minuts sense poder actuar perquè no tenia res de so. I després va fallar tota la mecànica, que té molta cosa mecànica l'espectacle i tal. Però, clar... Molta cosa mecànica. Sí. Vale.
Hi ha molta mecanització. No m'ho expliquis més. Hi ha molts aparatets per dir. Ai, que xulo, no m'ho expliquis més. I, clar, era la segona actuació. Ai, mare. Però la gràcia era que la gent, quan va acabar l'espectacle, que jo estava dient, vaja espectacle, i la gent va dir...
Ens ha encantat, que xulo, no? I deies, clar, soc jo el que... Clar, ets tu el que ho pateixes per dintre. I a partir d'aquí, doncs, han estat d'alerta sempre que fan el espectacle, a veure si funciona o no funciona o tal, però sempre han anat funcionant i quadrant i ara ja és un moment de gaudir, de...
Disfruta moltíssim aquesta tarda, jugues a casa, a més, jo crec que hi haurà per disposició des del minut zero. Disfruta molt aquesta tarda a les 6 a la plaça de les Cols. L'espectacle d'Elector de la Salut. Gràcies, Héctor. Molta merda. Un abraçat. Adéu.
És la Punt Cultural d'Agenda que us volíem recomanar avui. I ara, doncs mira, el lector de la Salut surt, però entra el Joan Andreu Pérez. Joan Andreu, què fas aquí? Bon dia. Hola, bon dia. El Joan Andreu sempre està aquí, sempre està darrere de la veu, però literalment darrere, està enganxat al telèfon fent de productor. Però avui diu, calla, que l'espai de cuina m'ha agafat gana i el vull fer jo. Com cada dimecres intentarem tenir una recepta de cuina i avui ens proposes marxar
cap a un lloc que hi ha molta gent que coneix molt... que són clients fidels al bar del Nàstic. Així és, sí. Es troba justament a les instal·lacions del nou Estadi Costa Dourada i en una cantonada entre la tribuna i el gol de mar i justament a tocar dels vestidors hi ha el bar de la Fina, el bar del Nàstic. Anteriorment havia estat el tenis del propi club ginàstic i ara està justament al camp
I fa uns plats molt bons. No sé si tens boli, agenda i pots anar anotant quin dia t'aniria bé baixar perquè val molt la pena menjar quassola, esmorzar de forquí i ganivet. Jo crec que el coneixem per als dies que hi ha partit.
Però no... Si val la pena anar-hi, encara que no hi hagi partit, eh? No? Val la pena, fan menjar cada dia. Els matins hi ha gent molt fidel que hi va... Sí, a esmorzar. A esmorzar, sí, sí. I hi ha altres que es fan el cafè. Hi ha callos de bon matí? Sí, clar. Callos de bon matí. Entre altres plats de forquia i ganivets, sí, sí. Saps que m'agraden molt els callos? Allí el que menys es porta és el croissant i el cafè amb llet. Sí.
Però n'hi ha plats que estan molt bé i que hi ha molta gent, això, que cada dia, o si no cada dia un dia a la setmana o dos dies a la setmana, hi va. Sí, doncs jo ara uns callos no els menjaria. A veure si la Fina ja els ha cuinat. Fina, bon dia. Hola, bon dia, què tal? Molt bé, fas callos cada dia o només dies especials?
No, no, no. Hacemos callos cada día, cada día. Els callos no poden faltar aquí. Explica-li, Joan Andreu, com els fas. A veure si un dia s'arrenca i ens em porta un túper. Fina, hola, com estàs? Buenas. Hola. A veure, te explico. Explica, va. Para empezar, los callos tienen que ser de muy buena calidad. Ahí está el... Y bueno, pues cogemos, hacemos un sofrito de chorizo de buena calidad también.
Luego hacemos, una vez que está el chorizo pasadito, ponemos cebolla, pimiento verde, pimiento rojo, lo sofreímos que esté todo bien sofrito, le ponemos dos hojas de pimentón de hojilla, le ponemos un buen vaso de vino rancio, luego le agregamos el tomate que esté muy sofrito, muy sofrito.
Los callos ya los hemos puesto a cocer en una olla aparte. Cuando los callos están, pues se cortan, se meten al queso frito, que tiene que quedar muy, muy hecho, para que dé sabor, y le agregamos el caldo de los callos. Y ya está. Los de siempre, los de toda la vida. Yo he intentado hacerlos de otra manera, con romerco, pero nada, como mi madre los hacía. Pero, Fina, jo tinc una pregunta. Què vol dir que els callos han de ser de molt bona qualitat? Com ho podem saber? Com ho podem aconseguir, això?
Pues mira, por ejemplo, venden las tripas, que hay unas blancas que vienen troceadas, que eso parece chicle. Luego hay otras tripas también, hay variación de tripas. Perquè els callos de quin animal són els que feu servir? De ternera, de ternera. Jo crec que anar al mercat és el més segur, no? Sí, sí. Allò, parada del mercat i ens assegurem qualitat.
Fina, ¿esto se acompaña con qué bebida? La que cada uno quiera, pero entiendo, no sé la que escogerías tú, si un vino blanco, si una cerveza, si una Coca-Cola... Mira, yo creo que se puede tomar con lo que a uno le apetece. Por ejemplo, a mí me encanta el vino blanco con hielo, ya ves tú, qué contraste. Pero bueno, normalmente a la gente les gusta un vino...
De aquí, del preollat, o como se diga, del que yo no el catalán no lo digo bien. Sí. Escuchando que se afina, por cierto. Un buen vino. Dime. Claro, el cliente va, se los come, ya están hechos, pero ¿qué tiempo se requiere justamente para empezar y acabar el plato de callos y ponerlo en la mesa? Bueno, pues yo nunca caliento nada en los microondas, soy antimicroondas, entonces pues hay que ponerlos al fuego...
Pues 5 minuticos y luego pues se sirven y se están aquí media hora, hacen la charradita, hacen el chupito, por lo normal. Más que nada, ¿fina el tiempo de cocción? ¿Cuánto tiempo tenemos que estar con los callos sirviendo? El tiempo de cocción de los callos es aproximadamente unos 30 minutos. Vale, pues tampoco es tanto, ¿no? Entre el sofrito, los 30 minutos, aunque más vale hacer bastante y lo congelamos. Se congelan bien.
Sí, sí, sí, se pueden congelar. Yo no me ha tocado nunca congelarlos. Yo hago cada día, cada semana aproximadamente hago 30 kilos. 30, 40 kilos. Y te salen todos. Pero no me da tiempo. Día sí, día no.
Escucha una cosa, por cierto, claro, allí en el bar del Nástic hay muchos platos de furquía y ganivet. ¿Los callos es el plato más escogido, el que la gente cuando va pide o hay otra selección? Sí, sí, sí, ya se les ve. Es que no hace falta ni decirles lo que tenemos. Ya vienen callos, callos, callos, callos. Es lo que más sale. Después cuando hago el rabo de toro también tiene mucha salida.
los caracoles que hacemos con alioli, pero el que más es en los callos. ¿Y verdad que son los callos que a veces se les ponen garbanzos también? Ah, bueno, eso también quería dejarlo, que con garbanzos están espectaculares. ¿Tú los pones con garbanzos? No, en los desayunos no, pero yo tengo un grupo de los veteranos del nasty que cada miércoles vienen a comer y de vez en cuando les hago callos con garbanzos, que están divinos.
Y después a socapar. El pan es importante, ¿no? Hombre, claro. El pan es también, que tenemos un pan que lo hacemos nosotros aquí, que está de, bueno, para chupar, como se dice, para mojar y chupar. Muy bien. Nos estamos quedando en blanco porque estamos salivando mientras te estamos escuchando con este plato que tan bien haces. Muchos años haciendo callos, ¿eh? En fina.
Sí, muchos, muchos. Piensa que llevo 26 años aquí y desde el primer día que entré hice callos, o sea... Yo hay una cosa que no me ha quedado clara. ¿Verdad que tienen que picar un poco los callos? ¿Qué le pones para que piquen? Sí, sí, sí. Yo les pongo porque a la mayoría... A lo mejor hay veces que no, ¿no? Pero la mayoría de la gente, de clientes, se los piden picantes, picantes. Entonces yo los hago un poco picantitos. ¿Y qué le pones? He ido por ahí un pimiento especial...
No, no, yo les pongo la chiquitilla, no sé cómo se llama ahora, cañella o algo así, la guindilla chiquitina. Ah, vale, vale, esa guindilla que es muy pequeña roja. Sí, sí, sí, que pica. Yo le pongo 10 o 12, claro que yo hago una, pero una grande.
Bueno, pero es que es el puntito. Y así, pues mira, pues ya es el punto de los callos. Si los tiene más picantes, tengo el tabasco, llarré un chorro de tabasco y dale. Así que eso se pone ya, ¿no? Una vez está en el plato, el chorro de tabasco. Cuando los caliento, porque yo siempre los caliento en la sartén. O sea, nunca en el micro, en sartén. Y entonces le pongo un poco de tabasco y el hombre, la gente más contenta que unas castañuelas.
¿A ti te gustan los callos? A mí me encantan. ¿Y a tú, Joan Andreu? A mí también. Y te digo una cosa, Fina, hace muchos años que nos conocemos y yo creo que no he comido nunca callos tuyos. Nunca. Venidos un día los dos que os invito a tomar callos. Venga. Ahora miramos agendas. A ti, por cierto, que a veces pasa, ¿a ti te gustan los callos? A mí me encantan, lo que pasa que estoy tan harta ya de hacerlos
Que de vez en cuando cojo aquella una cucharadita y digo, qué buenos están, porque yo soy muy esto conmigo, ¿eh? Cuando no me sale una cosa bien... Exigente. Y sí, sí, tengo que decir, bueno, la gente es que es una pasada con los callos. Pues ahora viramos agenda y venimos. Cuando queráis, ¿eh? Fina, muchas gracias por estar... ¿A que no ha sido tan complicado? Ay, no, pero estoy nerviosa, estoy nerviosa.
Gracias de verdad por estar con nosotros y enhorabuena a todo el personal que tienes a tu lado atendiendo a la gente que viene. Pues la verdad que sí, porque tengo buen personal. Que te la debo, eh, venidos a desayunar callos. Muy bien, un beso.
Venga, un besico. Adéu, adéu. Jo també seré nerviosa, al contrari. Si en vez d'estar aquí, estés al bar del Màstic, com fa la fina, fent callos, 50 quilos de callos, he dit cada setmana. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Digue que tanquem, Joan Andreu, moltes gràcies. Jo crec que cada setmana pots venir a fer l'espai de cuina. Vinga, cada vegada. Adéu. I ara sí, us diem adéu, encara que siguem molt ràpidament amb el tamacle que ens porta la nostra companya Sílvia García. Tanquem la veu una setmana més, un dia més, vaja. Demà ens hi tornem a posar.
M'he perdut pels carrers de matinada, el passeig, la plaça, la botiga de la mare. Ahir t'he guardat els tresors amb mil cançons, les canzo dels veïns i els que han fet a mi qui són. I enmig de la nit, en volta la plaça, tot és com ahir.
Aquest temps no passa enmig de la nit. T'envolta la plaça com quan érem petits. Bon dia, són les 11.