Bon dia, som les nou.
La veu de Tarragona.
Què tal? Molt bon dia. Benvinguts. Obrim la veu de Tarragona, jornada de dimarts, avui que ja dia 3 de març del 2026, i que estem pendents de tot el que passa a nivell del món, que no és poc, perquè anem mirant les notícies que van arribant i que van transcendint del que passa al Pròxim Orient.
amb tot el tema, ja ho sabeu, de la intervenció militar dels Estats Units d'Israel contra Iran, també la rèplica d'Iran, en fi, l'amenaça de pau que representa Trump, els interessos d'Israel i el trist paper de la Unió Europea. Avui en parlarem d'aquí una estona i ho farem en conversa.
amb el Catedràtic de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat de Rovira i Virgili, en Toni Pigrau. En parlem amb ell, sobretot per posar context de tot plegat d'on ve, del règim de no proliferació d'armes nuclears, en fi, de totes les derivades, que són moltes, que té aquest conflicte i que ens hauria menys d'ocupar des d'aquí. Ja no dic per ocupar, perquè potser us creieu que us queda lluny, però ahir en parlàvem també, a nivell del territori, amb el president del Port de Tarragona, dels possibles efectes que pot tenir tot plegat
a nivell de tràfegs, de moment no, però hem atents al que pugui passar. De derivades ja n'hi ha una que és molt clara, que és l'augment previsible de preus de l'energia i dels carburants. Això és pràcticament segur que repercutirà en els consumidors. De tot vegada en parlarem, com dèiem, d'aquí una estona, amb l'Antoni Pigreu. Núria Cartanyà, què tal? Molt bon dia. Hola, hola, Pep, bon dia. Benvinguda. Gràcies. Ah, igualment.
Com si acabés d'arribar. Hola, què tal? Salutacions al Miguel González, a l'Abriu Rius i a la resta de companys del programa, que ara el citarem, però vaja, que avui tenim després tertúlia política cap a dos quarts, amb dos de quatre convidats, s'excusen Vox i Junts, que no poden venir, i sí que vindrà el PSC amb la portaveu Santa Ramos i amb la portaveu del Partit Popular Maria Marcà Martorell, que farem tertúlia cap a dos quarts de deu.
I a les 10? M'estaves dient bon dia, estaves preparant l'entradeta que li faràs, l'entrevista, a la convidada que tindràs a les 10. Doncs sí, mira, perquè és un llibre. És un llibre, ja estem de presentacions de Sant Jordi, eh? Prepareu-vos!
Però que no és poca cosa, perquè és el Premi Ramon Llull, que és el Premi més ben dotat de les lletres catalanes i que ha guanyat la periodista Agnès Marquès amb la segona vida de Ginebra Bern. Va de moltes coses, però va també de la venjança, de la venjança crua. T'agrada, no? El Pep se l'està llegint. M'ha encantat i me l'he llegit, em queden poques pàgines. No acostumo a tenir temps, he de llegir massa cibres.
o molts queden a la meitat. Aquest gairebé me l'he acabat perquè està molt bé. A més, parlo del periodisme, també. D'una notícia que es fa viral, d'una notícia en un petit poble de Texas, molt petit poble de mil habitants, ultrareligiós... Allà es publica un anunci en un diari local...
que el publica una dona felicitant el seu marit i la seva amant perquè van a tenir un fill i que els desitja que siguin molt feliços. Des de Barcelona, un altre diari que ha canviat, que s'ha reestructurat i que va anar a buscar el clipbait, la notícia viral, fan una notícia sobre aquesta notícia i es fa viral. Comença a córrer, córrer, córrer, i ja ho explicarem amb ell.
Ai, ai, ai, jo no li serà més. Però això, de l'ètica periodística, en fi, va, està molt bé, està molt bé. La segona vida de Ginebra Bern i l'Agnès Marquès, que ens acompanyarà, doncs, a partir de les deu aquí als estudis. L'Agnès està de bolos per Tarragona, avui ja, vull dir que si us ho treu pel carrer, una periodista molt mediàtica, molt coneguda, si us ho treu pel carrer, doncs, és que...
Està això promocionant el seu llibre. Això passarà a les 10. I després jo us vull explicar dues històries. De fet, avui l'apartat d'història i l'apartat de cultura se'ns ajunten perquè mireu, coneixerem com està el tema del cas de la Juan Gabriel Rodrigo Nafo.
A tomb també que aquesta setmana es comemora l'aniversari de la seva mort i hi ha tot un munt d'actes promoguts a dintre del programa per la recuperació de la memòria democràtica. Parlarem com és habitual, com fem cada any, amb el portaveu de la família i de l'associació 6 de març, que vol donar dignitat...
al cas del Juan Gabriel Rodrigo Nafo. Ho dic tot sencer perquè sempre l'anomenem el cas Nafo, perquè és una mica més curt, però ens faran notar, i ho explicarem a l'entrevista, que no ens hem de deixar el seu primer cognom, que és Rodrigo, perquè té unes implicacions. Vaja, que hi ha novetats respecte al cas i hi ha activitats, sobretot, pel que fa al programa de Memòria Democràtica. Ja en parlarem dins la secció d'Història. Però és que després, a la secció cultural, us explicarem què feien els buss
i els homes rana en els naufragis a la postguerra, al Mar de l'Ebre. Molt bé. És un documental que signa una pel·lícula documental, el Josep Maria Castellbí, i que es podrà veure la projecció el divendres al Museu del Port. Es veu que hi havia tota una indústria d'extreure ferralla, aquells vaixells enfonsats que hi havia a la costa catalana, bé, per fer uns calerons, però poder fer a cert, i treballs precaris, però molta aventura també. Bé,
que es lleviu un crac del submarillisme i la fotografia i el vídeo subacuàtic, i té documents privilegials de tot el litoral nostre, no ho hem dit, crac. Entraix del Henkel que hi ha aquí davant de la Mora, un avió perder alemany que està allà enfonsat i té... Sí, ja l'has entrevistat tu, el Josep Maria Castellini, eh? Sí, alguna vegada. Avui que, per cert, mira, avui parlaves de NAFO, avui fa justament 3 de març de l'any 76, fa 50 anys, doncs també d'aquests fets del NAFO, va ser del cap d'uns dies...
que la policia armada saltés una assemblea obrera a l'església de Vitoria, al barri de Zaramaga, i acabés disparant foc real contra els treballadors que en sortien. Ja passava el 3, i el dia 6 hi havia la manifestació de Tarragona. I la foto, doncs, que hi ha des d'un balcó, des d'un àtic. Efectivament. Avui en parlarem, ho recordem. Molt bé, Núria, gràcies.
Ah, ja està? Ja està, no? Ja està? A primera hora hem dit que ara parlarem de la situació a l'Iran, no? Sí, sí. Sí que has dit, sí que has dit. Doncs ja està. I sempre a l'actualitat, eh? Qualsevol cosa, doncs, us ho fem saber. En tot d'aquí, agafem-nos el programa. Lluís Comas, a les vistes sols, Joan Andreu Pérez, a la producció, Mauri Fernández, Laura Guàs, Abriu Rius, Miguel González, la Núria Cartanyà, Gébida Gisperi, que us parla Josep Sunyay. I avui, la primera veu del dia...
És de la Laia Munguió Figuerole, fundadora de The British School of Costa Dourada, que per ser que ja estan fent portes obertes, si ho deuen ara, i l'altre dia ja era amb el divendres. Està molt bé. No és el que sembla des de la carretera, entreu i que veureu que és molt gran, que hi ha moltes aules, i el més important és l'educació que fan, que és el model britànic, d'educació que des de petits fins a pràcticament als 18 anys els poden formar amb anglès, bàsicament amb anglès i amb el model britànic d'ensenyament. Ell ens parla a l'espineta en Tarragonins de l'impacte de l'educació en la infància.
Independentment del sistema educatiu o de la metodologia d'aprenentatge, tots tenim un denominador comú, nens i nenes en ple procés de creixement. L'acompanyament durant la infància, perquè sí, els 12 o 13 anys encara són nens, construeix les bases emocionals, cognitives i socials de la persona adulta.
El que un infant viu en aquests anys modela la seva autoestima, la seva manera de relacionar-se i la seva actitud davant l'aprenentatge. Aprendre no depèn només d'un currículum. Necessita un marc molt més ampli.
Un conjunt d'habilitats que no són intrínseques i que s'han d'anar desenvolupant amb el temps. La capacitat d'espera, l'atenció sostinguda, la gestió emocional, la tolerància a la frustració, la constància o l'organització. Tot això no ve de sèrie. S'educa, es modela i s'acompanya. Partim de la idea que l'infant aprèn millor des de la seva curiositat i quan l'adult acompanya més que dirigeix.
Un infant necessita sentir-se capaç i confiat, tenir una base segura des d'on explorar el món, un entorn que transformi l'interès en motor d'aprenentatge. L'escola pot ser i hauria de ser aquest laboratori d'experiències que facilita i impulsa les individualitats.
Invertir en recursos humans i en un acompanyament de qualitat en aquestes primeres etapes és una aposta de futur. Es necessiten mans, presència i temps per oferir una atenció realment individualitzada i poder acompanyar i potenciar les habilitats de cada infant.
Sovint ens preocupa el rendiment acadèmic, encara no llegeix, li costa sumar, però aquest no ha de ser el punt de partida. Quan el sistema dona marge, podem prioritzar el procés i construir la base que farà possible l'aprenentatge. El fracàs escolar no és només una qüestió de notes, sinó sovint la conseqüència d'una infància sense acompanyament respectuós.
Educar a casa i a l'escola és formar persones segures, autònomes, amb motivació, capacitat d'esforç i pensament propi. No eduquem per les notes d'avui, sinó per la persona que serà endemà.
I és important donar espai per aquest creixement. Vivim en una societat que associa oportunitats amb agenda plena. Anglès, música, esport, robòtica, reforç... El cervell infantil necessita espais de joc lliure, d'avorriment, de creativitat espontània. Necessita temps per integrar el que aprèn, perquè créixer requereix molta energia.
Per això us animo a mirar més enllà de les notes, més enllà dels deures, més enllà del currículum, a confiar en el procés, a respectar el ritme dels petits i a gaudir del camí, perquè els resultats arriben i el que de debò deixa empremta és com han viscut el camí per aconseguir-los.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Cecelades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Allò de pel i manta i sofà està bé, però amb la casa la temperatura idònia és molt millor. A Obramat tenim les millors solucions de calefacció. Calderes, aerotèrmia, terres radiant, radiadors, estufes de pèl·lets o llenya, insers i accessoris de marques professionals amb els millors preus. També a Obramat.es, on compren els professionals. Obramat. Si vols ser les compres, ve a Tanaka.
Vine a Carrefour i compra bé amb els nostres preus imbatibles. Avui dimarts 3 de març tens el plàtan de Canàries categoria 1 a un preu imbatible de 1,89 euro al quilo. Estalvies un 16%. Sempre les millors promos. Carrefour.
The British School of Costa Dourada celebra els seus Open Days 2026. Una oportunitat perquè les famílies coneguin un projecte educatiu internacional complet, des d'infantil fins als 18 anys. Amb el currículum britànic, reconegut arreu del món, fomentem l'autonomia, el pensament crític i l'exigència acadèmica, preparant els alumnes per accedir a universitats nacionals i internacionals. Som el primer centre de la Costa Dourada que ofereix el batxillerat britànic.
permetent completar tot l'itinerari sense sortir del territori. Vine el 27 de febrer o el 14 i 21 de març en horari de matí. Places limitades. Reserva a bscd.cat. T'hi esperem.
Arrenca el nou cicle de muntanya de la Diputació de Tarragona. Fins al 26 de març, conferències, pel·lícules i exposicions sobre alpinisme i escalada a l'Auditori de la Diputació i a diversos municipis de la demarcació. Consulta tota la programació a www.dipta.cat. Cicle muntanya. La Diputació suma. La veu de Tarragona. La teva veu.
Doncs comencem, com us dèiem, parlant de la guerra, guerra oberta, l'Orient Mitjà, avui ja quart dia consecutiu, i cada dia que passa es va expandint més l'abast d'aquesta guerra, i veiem també l'estratègia dels diferents parts en conflicte. Em volem parlar per entendre també d'on venim i cap on podríem anar amb el Catedràtic de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat Rovira i Brigilí,
L'Antoni Pigrau, que també és membre de l'Institut Internacional Català per la Pau. Antoni Pigrau, molt bon dia. Molt bon dia.
Gràcies per atendre'ns i per explicar-ho, perquè no veiem, això també és important ressaltar-ho, no veiem una excessiva preocupació aquí pel que està passant allà, però de repercussions sempre n'hi ha quan hi ha un problema, una guerra com aquesta oberta. Estan parlant de guerra oberta, l'Orient Mitjà, i el que passa d'Orient Mitjà, d'una manera o altra, té repercussions a nivell global, no? I tant, té repercussions, i notarem ràpidament amb
amb els preus dels combustibles i, per exemple, amb la cancel·lació de vols. Tots els vols que tant Dubai com Doha són hubs importants de transport aèric a nivell internacional i tot això afectarà molt la vida quotidiana a molta gent.
Què és important explicar del que està passant allà i d'aquelles tensions entre Israel, Estats Units, Iran, que no sé si s'expliquen per dècades ja d'hostilitat, d'una manera o altra, no? Diguéssim que és una història que té molts components, no? Aleshores, hi ha un component que és del tema de les armes nuclears i de la posició d'Israel i d'Iran en relació amb el règim de les armes nuclears,
Hi ha un altre tema que és la història política recent d'Iran. Cal recordar que els anys 50, l'Iran 51 va escollir democràticament un primer ministre, el Mohamed Mossadegh, que va nacionalitzar el petroli.
perquè les companyies en aquest moment, l'Anglo-Iranian Company, que era britànic, ara seria el British Petroleum, doncs es van anar a cooperar a facilitar les dades econòmiques del que traien d'Iran, van nacionalitzar el petroli i a partir d'aquí el primer ministre britànic, Churchill, i l'administració Eisenhower dels Estats Units van decidir enderrocar-lo. I efectivament a l'agost del 1953,
A través dels serveis secrets de la CIA del MISIS van dur a terme un cop d'estat a l'Iran, van derrocar el primer ministre democràticament a l'Egit i va reinstaurar la dictadura monàrquica del Xarres a Pellevi. I a partir d'aquí va començar una període de represió de tota l'oposició política duríssima i un procés en el qual els diners del petroli se'ls repartien a l'elit dominant i a les empreses estrangeres.
Per tant, això va generar una pobresa massiva que va permetre, anys després, a l'any 79, el triomf de la revolució islàmica. I diríem que és l'antecedent immediat del règim que hem tingut ara, que és un règim d'aquests últims 30 anys, podríem dir.
també de repressió de l'oposició, de vulneració de drets humans, especialment dels drets de les dones, però no només, també de les minories sexuals, de tota mena de drets bàsics. Per tant, hi havia un règim de dictadura...
i de violació de drets humans allà en si, sens dubte, però té la seva explicació, la seva explicació, com en tants altres casos és l'acció de les potències occidentals per treure els seus interessos econòmics, en el seu moment no. No sé qui em va dir, crec que va ser el... crec que va recordar el Tomàs Alcoverro, que explicar el que deies ara, que explicar el que passa al Pròxim Orient és complicat,
Precisament per això, perquè hi ha moltes variables, molts elements en joc i molt en qui estàs des de fa molts anys. De fet, recordo que m'ha dit literalment que qui t'expliqui, qui et digui que entén el que passa al Port de Marina és que no entén res. Recordo la frase literal. Partint d'aquesta complexitat de la zona i de tots els sectors que intervenen. Sí, sí, realment és complicat el dia en mitjà, però el que és evident és que hi ha un factor de...
hi ha un factor d'inestabilitat que és la posició d'Israel, hauríem de mirar. Israel, d'alguna manera... A Israel hem tingut sempre mirant una posició d'enfrontament perquè considera que l'Iran és l'única potència que li pot fer front a les seves...
amb els seus projectes d'expansió. Aquests projectes d'expansió territorial, que s'han manifestat en diversos moments, han tingut també els alts i baixos, moments més suaus i moments més dur. Ara, en un moment en què hi ha un govern d'extrema dreta a Israel i té el suport més o menys decidit de la Unió Europea i molt clar dels Estats Units, doncs se senten molt forts per impulsar tots aquests projectes d'expansió cap al que anomenen el gran Israel, no?,
I l'Iran és l'únic país que els pot aturar per les seves capacitats militars, per la seva potència territorial, lògicament, i la població és una gran potència allà. I, per tant, aquí hi ha un alt punt d'enfrontament. Israel, des de fa dècades, està dient que l'Iran va fabricar armes nuclears de manera legal.
Cal tenir en compte que l'Iran és part d'un tractat de no proliferació d'armes nuclears i per tant s'ha compromès a no tenir armes nuclears. I sempre ha dit que els seus programes nuclears són per ús pacífic. En canvi, Israel, que té armes nuclears des de finals dels 60, no és part d'un tractat de no proliferació d'armes nuclears i per tant no està subjecte a cap vigilància internacional com si ho està l'Iran. Tot i això, Israel...
periòdicament ha anat atacant, o bé a través d'assassinats científics, sabotatges d'instal·lacions i fins i tot atacs amb drons, etcètera, ha anat atacant instal·lacions nuclears d'Iran amb el discurs que estava fent armes nuclears.
L'Organisme Internacional d'Energia Atòmica, que és qui vigila, en alguns moments ha dit que l'Iran estava enriquint l'Urani per sobre de límits perillosos, però en altres moments ha dit que no hi havia hagut prova i ho acaba de dir, que l'Iran tingués armes nuclears ni estigués a prop de tenir esbarc.
Per tant, aquesta dinàmica que Israel anava unilateralment atacant a Iran i dient sempre el discurs de les armes nuclears, el que pretenia era arrossegar als Estats Units a una guerra frontal amb Iran, i és el que ha aconseguit ara en aquests moments, no?, on s'ha ajuntat aquest govern d'extrema dreta amb Israel amb el president Trump, que ell sol donat per parlar-ne molta estona. Sí, sí, una amenaça de pau constant per part del que representa Trump, perquè no és només Iran, sinó...
allà on li sembla que posa l'ull. El paper de la Unió Europea, perquè clar, hem vist ahir diumenge el bombardeig de bases amb un dronet contra una base britànica a Xipre i també de bombardejar una base en presència de l'exèrcit francès. Però la Unió Europea, almenys pel que hem vist fins ara, prioritza de moment la via diplomàtica. No sé si es poden preveure algun canvi en aquest sentit, perquè evidentment s'estan atacant també interessos europeus, no?
Bé, jo crec que l'UE està jugant un trist paper en aquesta història.
És a dir, després de l'ombardeig, de l'atac, que és il·legal segons el dret internacional, no em puc estar de dir-ho perquè em toca, no? És una il·legalitat manifesta, l'atac d'Israel i Estats Units a Iran. Doncs immediatament hi va haver una presa de posició simultània de les tres caps, de les tres caps principals, la presidenta de la Comunitat Europea, la presidenta del Parlament i l'altra representant d'afers exteriors,
i totes van anar en la mateixa direcció, que és cap condemna a l'agressió, a l'atac, cap condemna. I després, la idea de transformar en agressor a Iran, que ha estat, insisteixo, la víctima. És com si quan Rússia va envair a Ucraïna, haguessin dit que Ucraïna no s'hi podia tornar, i que s'havia de buscar una solució pacífica per un cop ja s'havia fet l'agressió. Però justament la Unió Europea amb Ucraïna no ha fet això,
D'alguna manera, atrapats per aquesta aliança que té la Unió Europea actual amb Israel i els Estats Units, els dirigents sembla que han perdut la capacitat de discernir el bé del mal i apliquen un doble reser extremadament escandalós. Qualcosa posa en qüestió la vigència dels suposats valors de la Unió Europea. Jo crec que està... Fixa't que la Unió Europea ha aprovat 19 paquets de sancions contra Rússia,
però ha estat incapaç de suspendre l'acord d'associació amb Israel, malgrat la genocidi a Gaza. Davant l'agressió de Venezuela es va limitar a dir que seguia de prop la situació que estava preocupada i que s'havia de respectar el dret internacional. I ara diuen que s'ha de prioritzar la solució diplomàtica. Un cop, però sense esmentar que hi ha hagut una agressió, un petit detall. Efectivament, l'Iran està atacant les bases dels Estats Units en els països veïns.
Però és que Iran té dret a la legítima defensa, igual que la té Ucraïna. I no és que estigui atacant els països, està atacant les bases militars dels Estats Units des d'on han atacat a Iran. Per tant, amb això jo crec que el discurs de la Unió Europea és bastant trist i els mitjans de comunicació que acríticament reprodueixen aquest discurs fan un pla de favor
sobretot a la veritat, però també sobretot al futur de la Unió Europea, que la veritat és que pinta bastant negre en quant a la seva capacitat de ser un actor rellevant internacionalment. Per cert, veig un teletip que diu que Macron a França ha anunciat un reforç de l'Escenal Nuclear del país i amenaça d'utilitzar-lo, si cal. Veig molts condicionals per tot arreu, eh?
Bé, aviam el discurs de les potències... Tornem al tractat de no proliferació. L'any 68, les cinc potències nuclears del moment, que coincidien amb els membres permanents del Consell de Seguretat, casualment, de l'ONU, van impulsar el tractat de no proliferació. I aquest tractat, bàsicament, era un tractat desigual, perquè deia, els que tenim armes nuclears, les tenim.
Però tots els altres es comprometen en un termisme ni adquirir-ne de cap manera. A canvi, nosaltres, les potències nuclears, negociarem un desarmament nuclear el més aviat possible. Molt bé. Anys 68. Han passat uns quants anys, des d'aleshores.
La major part d'estats del món van firmar el tractat de no proliferació d'ambres nuclears, val a dir que només no en són part Índia, Paquistan, Israel, Sudán del Sud i Corea del Nord, que es va retirar el 2023, el 2013, vull dir.
Però, per tant, són molt pocs els que no en són part. Però el que passa és que, mentre uns han complert el fet de no adquirir armes nuclears, perquè han entès que com més Estat tinguin armes nuclears, més risc hi ha que es pugui desencadenar una catàstrofe nuclear, ni que sigui per error o per accident, però és que les potències nuclears no han complert la seva part. No és que no hagin negociat el desenvolupament nuclear, és que no han parat de modernitzar els seus assumers nuclears.
I això ha fet que de mica en mica es n'és desgastant aquest consent i cada vegada més estats no nuclears diuen, escolta, si vostè necessita per la seva seguretat armes nuclears perquè ja no les puc tenir, la meva seguretat no importa. I per tant van perdre la paciència els estats no posseïdors fins al punt que van impulsar un tractat de prohibició de les armes nuclears, que era un tractat que no existia,
Fins al 2017, és a dir, fa molt poc que s'ha acabat la paciència. Però els estats que no tenen armes nuclears han impulsat aquest tractat de prohibició completa de les armes nuclears, que va entrar en vigor el 2021, que té de moment 74 estats, i que, òbviament, les potències nuclears no en són part. Però això mostra, diguéssim, que hi ha una certa...
pèrdua de paciència respecte a que els estats nuclears es pensin que tenen dret, ells, a tenir altres nuclears per tota la vida i els altres no la tenen. Clar, això és molt difícil de justificar des del punt de vista de filosofia bàsica, perquè se suposa que els estats tenen els mateixos drets de la seguretat.
No sé si ets capaç de preveure, Antoni, cap on ens pot portar tot això? Perquè, clar, avui és el quart dia de guerra, de guerra oberta, perquè hem de parlar de guerra, aquí no són conflites, és una guerra. Cap on ens pot portar això? I no sé si algú és capaç de frenar-ho, és a dir, si hi ha algun element, no sé. Jo...
Jo crec, amb això jo crec que el president Trump es distendeix pel seu extrem pragmatisme, per dir-ho suau, és a dir, que és capaç de dir una cosa i la contrària amb 15 dies o 10 dies o 8 dies o 2 dies de diferència, o sigui, parlem de pujar al Barça de Aranxels, per exemple, al final jo crec que els Estats ja no saben quins Aranxels tenen als Estats Units.
Aleshores, jo crec que ell està... Aviam, una invasió d'Iran. Iran és un país enorme que abarcaria tres o quatre països del centre d'Europa. És a dir, per tant, no és possible enderrocar el govern d'Iran, si és això que tenen, que en realitat crec que no, si no és a través d'una ocupació en el territori.
I jo no veig a Trump amb la disposició, des del punt de vista també de la política interna, d'assumir una operació sobre el terreny. I res, tampoc. Mentre és una guerra que dirigeixen a distància amb poques baixes, es pot governar. Per tant, jo, per no allargar-me l'escenari que prevec, és que això s'aturarà.
i que hi haurà un procés de marxa enrere d'alguna manera. És veritat que l'Iran en aquests moments té una capacitat també de resposta important, però igual que amb totes les guerres comencen i en algun moment acaben. Jo crec que no s'allargarà molt, però em puc equivocar completament, perquè, com dèieu, és bastant imprevisible el que pugui passar.
Però Trump té unes eleccions a la vista, té una pèrdua de popularitats, sembla creixent, i esperem que es confirmi aquesta tendència i que en les properes eleccions parcials tingui un resultat que no li surti bé. I per tant, això, jo de fet, a vegades em diuen, i qui pot aturar Trump? I jo sempre dic que crec més que l'aturin des del seu propi país...
perquè està creuant massa línies vermelles, que no pas la reacció de la comunitat internacional, que amb el tema de Palestina ja s'ha vist que era totalment insuficient. Amb això ens quedem amb aquesta reda frase. Tant de bo i toco fusta, es compleixi. Antoni Pigrau, una forta abraçada. Gràcies per intentar comprimir tanta història i tants actors en pocs minuts, però segur que en seguim parlant. Una abraçada i gràcies. Molt bé. Gràcies a vosaltres. Adéu, bon dia.
Vols treballar? El 12 de març arriba el recinte firal de Tarragona, una nova edició de la Fira de l'Ocupació. Una iniciativa de la Cambra de Tarragona que posarà en contacte persones que busquen feina amb més de 90 empreses que necessiten contractar treballadors. Aquest mes de març et pot canviar la vida.
T'esperem de les 9.30 a les 14.30 hores a la Fira de l'Ocupació de Tarragona. Organitza la Cambra de Tarragona amb el suport de la Diputació de Tarragona, Port de Tarragona, ACESA, Federació d'Associacions d'Empreses d'Hostaleria de la Província de Tarragona, Cambra d'Espanya i Fons Social Europeu.
Les perdón porque al fin y al cabo no estamos consiguiendo los resultados que merecemos y que queremos y bueno que nosotros estamos muy contentos con ellos porque siempre vienen a apoyar, siempre les escuchamos y siempre están con nosotros. Com diu el defensa Sergio Santos, s'ha de demanar perdó a l'afició per la darrera derrota i demanar que confin en la plantilla que traurà això endavant. La primera oportunitat a Elda.
Dissabte, 7 de març a 2.45 de la tarda, viurem el partit de la jornada 27 al grup segon de la primera federació des de l'estadi Nuevo Pepico Amat d'Elda en el partit entre l'Eldense, Club Deportiu i el Nàstic. I com sempre, des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona Radio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, es participa al Joc de la Por, recomenta el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Radio.
33ena temporada del Sempre Nàstic. Viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
T de Cultura, Tarragona Ràdio. Totes les setmanes estem d'estrena. Perquè sempre hi ha temps per la cultura. T de Cultura, Tarragona Ràdio. Totes les setmanes estem d'estrena.
Escolta-ho els dijous a partir de les 3 de la tarda i la redifusió del cap de setmana els diumenges a partir de les 12 del migdia Sempre hi ha temps per la cultura TGN Esports Tarragona Ràdio El programa de l'actualitat esportiva a casa nostra a Tarragona Ràdio Cada dia durant mitja hora et portem com batega l'actualitat dels equips del territori
de joc, la teva cita és TGN Sports, de dilluns a dijous a les 12 del migdia i els divendres a la 1. TGN Sports, amb Joan Andreu Pérez.
Fins demà!
Temps de tertúlia política, avui jornada dimarts, dia 3 ja de març, el 26, ara que parlàvem fa una estona de la guerra, és una guerra oberta entre Estats Units Israel i Iran, ara en parlàvem amb l'Antoni Pigrau fa una estona, és un tema que ahir parlàvem també amb el president del Port aquí en temps d'entrevista de si hi haurà repercussions o no.
Amb el tema dels carburants, segur, i del preu dels carburants, tot i que encara no es nota gaire, però es notarà. Ja ens ho deia també l'Antedip Grau i també el president del Parc estan amatents a tot el que pugui passar, perquè això és un taulei que es va movent i que avui ja és el quart dia d'escalada. Ara en parlem d'això i d'altres qüestions, també de la lluita que ha publicat Orgon, evidentment, que ja sabem que ocuparà la zona noble i tornen a l'àmbit local, i l'assecador de la Tava Calera. Ahir es donava a conèixer poc o ser després de...
de formalitzar-se l'acord a tres parts, Ministeri de Cultura, Ajuntament i Generalitat. Temps de tertúlia, avui amb la consellera portaveu del PSC, Sandra Ramos, molt bon dia. Hola, molt bon dia. La consellera portaveu del Partit Popular, Maria Mercè Martorell, molt bon dia. Hola, bon dia, Pep. I excusem el grup municipal de Junts, que haurien de ser aquí i no hi són, i el grup municipal de Bosch, que hauria de ser allà i no hi són. Queden excusats. Érem quatre, som dos. Per tant, farem una...
Cap problema, no? Cap problema. Serà un mano-mano. Més tranquil·les estem, la Maria Mercènia. Comença el més important, que és la guerra, el tema del conflicte, perquè, clar, no som prou conscients del que està passant al pròxim urina, i ens ho deia Doni Pigrau, que és un taulet molt complex, quart dia de conflicte, però, vaja, que... I darrere hi ha el Trump, eh? És a dir, que quan darrere hi ha el Trump, i res, poca broma. Sobretot pel Trump.
Sí, sí, és una situació molt complicada, i com molt bé deies, no?, i com ahir deia també el president del port, el Santi, clar que té repercussions, evidentment, tot el tema de l'estret d'Hormuz, tot el tema al final del canal de Suez, vam veure els vaixells ja no sols parats, sinó atacats,
Això, evidentment, i si no té més repercussions és perquè l'OPEP està augmentant la producció per intentar nivellar el mercat, però, a més a més, més allà del que és aquest tema econòmic que es notarà amb tot el que és el tema de preu de combustibles i amb tot el que això comporta, també ho deien, no? Totes les mercaderies que venen de la Xina, per exemple, que l'altre dia la definien com la fàbrica...
del món, doncs això es notarà moltíssim, està clar, amb el preu. Però més enllà d'això és l'escalada, és una escalada terrible amb tota aquesta qüestió i, a més a més, amb el perill que suposa que això s'enredi més.
L'altre dia ja deien que també es havia atacat una base, en aquest cas britànica, a Xipra. O sigui, el problema que tot això pugui anar escalant en funció de quan els països hi vagin entrant en aquestes qüestions. Això jo sempre dic que quan érem jovenets i estudiàvem les guerres mundials...
Esperem que, si Déu vol, això no escali en aquesta direcció. Però, clar, quan les coses comencen mai sembla que acabaran com acabaran. I després tu anaves veient que és com anaven entrant cada vegada nous actors en el conflicte fins que allò escala d'una manera brutal.
Esperem que això no sigui així i que s'acabi, però que en qualsevol cas és complicat, molt complicat per als interlocutors que hi ha. Amb independència que, evidentment, el règim d'Iran, com us podeu imaginar, jo crec que, a mi almenys no puc parlar pels altres, a mi no m'agrada gens i menys el maltracte a les dones, igual que, per exemple, el d'Afganistan, però també, com deia ara el professor que tu estaves fent l'entrevista, no?,
a les minories, a la diversitat de tot tipus, sexual i de qualsevol lloc, i, en definitiva, la repressió de qualquera que no pensi com ells.
Les dones són lapidades. Sí, sí. Lapidades, sí, sí. Com a la Bíblia, sí, sí. És a dir, no hi ha cap tipus de dubte que el règim d'Iran és un drama, és a dir, des que va desaparèixer l'últim xà de Pèrsia, no?, i l'últim xà d'Iran, i, bueno, hi ha molta literatura també, jo...
Hi ha un còmic fantàstic que es diu Polípolis, ara no me'n recordo el nom, però és una escriptora iraniana que explica molt bé això, com era un país on hi havia llibertat. Total. En fi, només cal recordar l'època de la Faradiba i el xa de Persa i tot això. I ara tenim el que tenim, i evidentment és un desastre a tots els nivells, un desastre humanitari, que per tant...
Doncs que caigui el règim dels ayatolàs és una bona notícia. El que no és una bona notícia és que hi hagi senyors en aquest món que es pensin que poden fer el que els dona la gana. Sobretot perquè al senyor Trump i al senyor Netanyahu els importa un ve negre el que passi amb la gent de l'Iran. Perquè, a més, en el moment en què els diuen no, no, i aprofiteu per revoltar-vos, sí, clar, i perquè els matin també, no? Perquè...
Llavors, evidentment, res del que fan aquestes persones té a veure amb el que ens podem imaginar. Hi ha molts factors. El primer, que el senyor Trump és una cosa que busca des del moment en què va accedir per aquesta segona vegada a la presidència dels Estats Units, que és desestabilitzar internacionalment qualsevol acord internacional al qual s'hagi arribat.
al món des de la Segona Guerra Mundial. Ja sigui les Nacions Unides, ja sigui la OTAN, ja sigui el comerç internacional, hi havia una màxima, una màxima que sempre havien defensat els governs dels Estats Units, que era que les nacions que comercien no entren en guerra, és a dir, així de simple, les nacions que tenen acords comercials no entren en guerra,
El senyor Trump està fent estallar pels aires tot això. En el moment en què l'últim reducte que li pot parar els peus, com a mínim fins al novembre, de totes les decisions que pren, especialment respecte al que fa els arancels, que és el Tribunal Suprem, que, tot i ser favorable amb ell, com ha de ser la cosa, perquè el Tribunal Suprem, que la meitat l'ha posat ell i és favorable amb ell, hagi dit que no pot imposar els arancels que està imposant.
El veure's limitat amb això, la desestabilització del comerç internacional ha de venir per un altre lloc. I a més a més aquí hi ha un altre factor, que és que aquest senyor ha fet una moguda i un moviment molt agosarat a Venezuela per quedar-se amb un petroli que ara mateix no li vol comprar ningú.
I té un problema important, perquè Estats Units no té un problema de reserves pròpies de petroli. I ara, a més a més, afegeix totes les reserves del petroli venezolà que tant Rússia com Xina com d'altres li han dit que se'l guardi o que en faci amb ell el que vulgui però que no l'hi compren.
I tots aquests factors, tenint en compte més la situació interna que té els Estats Units, que evidentment té la població absolutament revoltada, perquè amb el tema de la vulneració de drets fonamentals d'un estat feixista en què s'està convertit als Estats Units, amb l'AIS, amb un cos militaritzat al carrer, matant ciutadans... És que és molt gros, això, eh?
És que és molt gros. Ni a les pel·lícules distòpiques més bèsties ens imaginaríem que arribaríem a veure coses així realment als Estats Units. Entre això...
El tema del petroli de Venezuela, que té eleccions, i això és clau, té eleccions de meitat de mandat al novembre. Ho deia en Toni Pigrau, que molt probabilment haurà de virar perquè, si no, ho té fet. És que jo crec, i això, com ara ja estem d'opinòlogues, aquí la Maria Mercè i jo també una mica, crec que aquest senyor té la voluntat que no es produeixin aquestes eleccions, perquè sap que les té perdudes.
Perquè en estats claus per ells ara mateix, com pot ser l'estat de Texas, hi ha un senyor que es presenta senador que li porta al republicà, al demòcrata, li porta al republicà no sé quina barbaritat de punts, a Texas. Però clar, és que té un munt de correligionaris que el van votar al qual li han deportat la dona, que era guatemalteca, o li han deportat a la Gloria Estefan,
que de sobte és anti-Trump, que dius, oh, què t'ha passat? Home, que li han deportat la meitat del seu equip de treball. Llavors, tota aquesta gent que va votar el Trump i que es pensaven que, clar, que només aniria a perseguir els immigrants delinqüents, s'han adonat que no, que persegueixen tota persona que té aspecte immigrant. I està perdent, o sigui, està en nivells de popularitat sota mínims.
I crec que, entre tots aquests factors, els elements de distracció funcionen. El senyor que volia el Nobel de la Pau, eh? I que va obrint una guerra rere l'altra, eh? Guerra rere l'altra. Però és que, a més a més, és el que diem, que caia el règim d'Iran és boníssim, però no oblidem que... I en aquest cas, fantàstic, i a més a més el que suposa d'obertura de règim, el que suposa...
de tot el que ha sigut la repressió terrible de l'oposició, i aquests dies sortien molts periodistes que estan fora, que estan aquí a Espanya i que estan a molts països que són de l'oposició, i deien precisament que, clar, que ells ja sabien que era contra, diguéssim,
que era una qüestió una mica estranya el fet que algú estigués content que el seu país estigués en aquesta situació, però que, clar, la situació del seu paraís prèvia és dolentíssima i que, per tant, per ells és una bona notícia i pel país també. Jo deia la Sandra, recordem com anaven les noies...
a l'època de Shai... Persepolis. És el còmic. Perdona, ara m'ha vingut al cap. Persepolis, el recomano a tu motor. Marxant s'atrapi, l'ho he buscat també. El primer còmic de la història diran Persepolis. Sí, sí, Persepolis. Marxant s'atrapi. Exacte. La portada és un noi amb burca. Exacte.
Us en recordeu com les noies anaven a minifalda? A minifalda. I avui veus, jo quan veia l'altre dia, per la mort de la Lletó, plorant el periodista a la televisió, les noies joveníssimes, a més a més. A mi em va recordar tant a l'escena d'Espanyoles, Franco ha muerto. Bueno, és que...
Era la mateixa línia. Era la mateixa línia. Però és que, clar, cada vegada que es toca a algú, vull dir, l'escalada que ve darrere, ho deia molt bé el professor que tu estaves entrevistant, l'Antoni Pigrau. Professor meu de Dret Internacional Públic, és el catedràtic.
I tant, ho deia molt bé, que tot això al final porta causa de l'any 50 i escaig, el moment que ja hi ha una intervenció i es deposa o es derroca el legítim governant escollit en aquell moment. I a partir d'aquí s'instaura la dinastia del Xà i seguim en endavant i mireu com portem.
Tots el primer al Khomeini, ara aquest altre a Yatola, i seguim. Però és que, a més a més, és que ara ja no és que el govern de Trump hagi sortit i passi absolutament de totes les institucions internacionals, sinó és que passa del seu propi Congrés. O sigui, ha declarat una guerra sense passar-ho pel Congrés i va enviar a la Melania a presidir...
amb una vegada més d'intentar demostrar que les institucions internacionals per ell no li importen res. Vull dir que al final és una vergonya estar en mans de persones...
que el dret internacional, que és el que en definitiva dona estabilitat al món, els importi tan poc i que en definitiva posin en dubte tota la feina i posin en perill tota la feina de dret internacional i d'equilibris del món que ha costat tant construir.
Fins aquí la guerra. No, que hem de parlar de Biblioteca Pública, que no és que seguiríem, és que seguiríem perquè hi ha molts elements al taulell d'aquest conflicte. Al Pròxim Orient, recordo una frase del Tomàs Alcobarro que em va dir que t'expliqui que entén el que passa al Pròxim Orient és que no entén res. Evidentment. Perquè és complicat i ve de lluny, això de...
Vé de mil·lenis enrere, de mil·lenis. Biblioteca pública de l'Estat ocupa la Santa Nova de la Secadora de la Tava Cadera. Ara en parlem, però m'has tingut una pregunta per vostè, i per vostè també, perquè les dues són membres del Consell de Administració, vostè presidenta, vostè membre del Consell. Ara, amb el que s'ha publicat, el que ha sortit, el grup d'Esquerra demana la seva dimissió, el grup de Junts demanen responsabilitats.
Responsabilitat. I la dimissió urt d'Esquerra. Qüestions que s'entenc jo al Consell d'Administració, però, baixa, ja que ha transcendit l'àmbit públic, li pregunto.
Nosaltres no hem de ser mai la notícia. La nostra feina com a ràdio i més com a mitjà de comunicació públic és donar les notícies i fer-ho amb la professionalitat que ho fa aquest equip. Agrair a l'equip de Tarragona Ràdio la confiança que aconsegueix que hi depositi la gent de Tarragona en ells i recordar que això és gràcies als professionals de la ràdio, als que es posen davant dels micros.
És gràcies a tota aquesta gent que tenim aquesta gran ràdio. Nosaltres no som notícia. A mi em sembla lamentable que després de celebrar una gala de 40 aniversari, i ho dic com a membre del Consell, però ho dic també com a expresidenta i com a persona que va portar en aquest cas les celebracions en aquell moment, amb el director gerent, que era el Ricard Laó, i amb tot l'equip, i tu Pep també hi eres,
del 20è aniversari, el 2006. I em sembla lamentable que després d'una gala que jo crec que tothom la vam gaudir, la vam disfrutar, i que en definitiva el que se celebra és aquest 40 aniversari, una vegada més aquesta ràdio, que mai, mai històricament havia tingut problemes d'aquest tipus, perquè sempre ha sigut amb un equip magnífic i amb un treball magnífic,
I ja ho sabeu que jo això sempre ho he dit i sempre ho diré. En comptes d'estar contents tots i dir que bé, 40 anys i seguim endavant cap als 40 següents o cap als 50, que als 40 potser no hi arribem.
Sandra i tu sou més joves, però jo que soc més gran, potser els 40 següents no hi arribo. Però els 10 més que seran els 50, vamos, pobre de vosaltres que no m'inviteu. Per tant, en comptes d'estar per allà, és com una voluntat que quan hi ha coses, passen coses bones en aquesta ciutat.
i que en definitiva que un estigui al govern, l'altre a l'oposició, tots estem d'acord que el que significa Tarragona Ràdio, el que ha significat aquests 40 anys, que ha estat sempre al costat de la població dels tarragonins i de les tarragonines, i de la gent que no són tarragonins i tarragonines, i que han estat aquí quan han passat coses importants, bones i dolentes, en comptes d'això, tenim que sortir a, diríem, i permeteu-me que ho digui en castellà, a empenyar, eh?,
perquè és més d'allò que l'entalar, a intentar, no sé, distorsionar això i aprofitar-ho. Jo crec que és lamentable, lamentable, i Tarragona Ràdio ha d'estar per damunt de totes aquestes coses, i crec que hi ha qui...
qui corre massa per les eleccions. Falta quasi un any i mig, i si hem d'anar amb aquest ritme arribarem tots molt esgotats. Hem de treballar més per la ciutat, que ens queda un any de feina, i després, si voleu, ja ens dedicarem els quatre mesos o cinc últims a la campanya electoral.
Està tot dit? Tot dit. Biblioteca pública, sona noble i assecador de la tabacadera. Com anar? Perquè ahir feien la roda de premsa i poques hores després que es confirmés l'ubicació. Em falta saber-me el quan. No sé si hi ha un quan, quan estarà, perquè l'alcalde es va espantar una miqueta quan va dir que la persona havia trigat 20 anys. A tenir el que tenim ara nosaltres. Exacte.
Vam fer reunió presencial el divendres de fa dues setmanes, potser? El divendres que vam tenir el ple? Sí. Aquell dia va venir a Tarragona la directora general del Libro, el director de Drets Culturals de la Generalitat, amb tots els tècnics del Ministeri, i va quedar només un serrallet d'encaix exacte, per veure amb els metres com encaixava...
Al final, la setmana passada hi va haver una reunió més de caràcter tècnic per acabar d'ajustar els plànols, perquè han d'encaixar amb la sessió que es fa a la Diputació pel Conservatori, ha d'encaixar, i ha d'encaixar també, per qui no hagi estat dins de Tabacalera, hi ha uns espais de lluvernari, que són com uns patis, hi ha les caixes d'escales, i a l'hora de fer la divisió,
ha de tenir coherència a l'hora de repartir aquests espais, que les entrades... Vaja, temes molt, molt tècnics, en aquest sentit, de sentit arquitectònic més que altres coses. Jo tinc l'imatge aèria, ara, on va la biblioteca, perquè ja ho entengui. Sí, doncs la biblioteca...
Comença com a meitat de l'ala dreta, si mires la porta... Tens el riu a l'esquena i mires la porta principal, més tot l'edifici principal i una punteta de la part esquerra, perquè la biblioteca tindrà més de 10.000 metres quadrats, té, finalment, uns 10.500, no sé si arriba, aproximadament. Evidentment, amb totes les visites tècniques que s'han fet, que...
Jo no sé quantes vegades he estat dins de Tabacalera, amb els tècnics del Ministeri, els tècnics de la Generalitat de Catalunya s'han fet moltes visites tècniques. Evidentment l'assecador és l'element que pot fer distintiva aquesta biblioteca, és un element arquitectònic únic.
que s'integra amb l'aspecte visual. Sí, sobretot perquè és un espai que té més de 200 metres de longitud, sense cap columna pel mig ni res, i tot amb llum natural, el que genera una sala de lectura única. Ens deien que no coneixien altres biblioteques a tot Europa que tinguessin aquesta amplitud, sense columna, sense absolutament res.
Evidentment, hi ha reptes arquitectònics, perquè tota la teulada s'ha de canviar i s'ha de fer nova. El Ministeri també tenia... Ells han de pagar la inversió, ells tenien els seus dubtes de si havien d'enganxar diferents teulades. Després hi ha temes de manteniment. És a dir, hi ha hagut un... Ja fa temps que no hi ha debat sobre que la biblioteca anirà a Tabacalera, però els espais era veure el més apropiat. I crec que aquesta opció que...
per la que ens hem decantat, que és la que l'Ajuntament va fer la proposta inicial, que agafi tot l'edifici principal, que agafi l'assecador per fer aquesta sala de lectura, que serà espectacular, que millorarà tots els accessos, l'accessibilitat de la biblioteca, que ens permetrà, evidentment, donar molts més i millors serveis dels que tenim ara,
I després, perquè tothom també es quedi tranquil, perquè hi havia gent que deia oh, però tancaran la biblioteca del carrer Gasòmetra. No, la biblioteca del carrer Gasòmetra continuarà sent una biblioteca, només que serà una biblioteca municipal en comptes de ser una biblioteca de la Generalitat.
I si la teniu al cap es multiplica per 4 el que tenim ara carreguesòmetre. Més o menys, no? Sí, o per 5, quasi. Perquè són 1.800 metres quadrats ara mateix i l'única cosa és que els 1.800 metres són útils i els 10.500 són construïts. Per tant, ja aquest esbiaix, però vaja. De 1.800 a 10.000 metres és un gran creixement. La segona biblioteca més gran de tota Catalunya.
I al costat del conservatori, perquè anem al conservatori al costat. Clar, perquè la idea és que aquell espai, juntament després amb l'ICAC, amb EUSES, tenim el Museu Arqueològic al costat, la Necròpolis Paleocristiana, que forma part del museu al costat, tenim la capsa de música, l'arxiu...
allò es convertirà en un pol cultural i una nova centralitat. L'obra que està fent el Ministeri, també a la Necròpolis, farà un canvi espectacular també a tot el que és l'entrada de Tarragona per la Mònica Hall. Crec que ja es comença a veure com quedarà i nosaltres que hem de treballar amb tota la nova urbanització de l'Avinguda Independència
que passarà a ser un eix principal al costat del riu. Per tant, jo crec que forma part d'aquest projecte transformador de la part baixa de Tarragona, que es treballa també de la mà de la gent del POUM, on, ja ho hem dit moltíssimes vegades, el riu ha de deixar de ser una cicatriu al mig de la ciutat per convertir-se en un eix d'unió.
Bé, nosaltres ja ho sabeu que des del moment inicial, ja en campanya del 23, sempre vam dir que la tabacalera tenia que ser un eix importantíssim i, a més a més, evidentment, amb tot el que és la vinguda de la independència, perquè certament és que...
És evident, a l'espai de Tabacalera, jo vull insistir que si no van a terra i no es van construir va ser perquè l'Ajuntament, i en aquest cas des de l'àrea de patrimoni, quan jo hi estava, es va fer una aposta molt, molt important.
de fer canvis i sessions i canvis d'espais precisament amb tabacalera per poder-se quedar a l'espai. Per tant, malgrat els anys que hagin passat, aquests 18 anys, la tabacalera està allà, si hagués anat a terra no hi seria i no hi podríem posar ni una cosa ni una altra, però en qualsevol cas és claríssim que tenint el riu i tot el que és la lliera del riu i amb l'espai i amb l'avinguda de la independència, que a més a més...
és un lligam perfecte amb tot el que és el serrallo, etcètera, allò ha de ser una vinguda principal. L'espai de la tabacalera és que és un espai magnífic. Imaginem-nos el que sempre hem dit, i això sí que no és campanya, perquè ho hem dit des de la pre-campanya del 23.
El tema de la tabacalera de Màlaga, per exemple, com és, o la mateixa tabacalera de Sevilla. Totes eren molt similars i es van fer a la mateixa època. Però, a més a més, el que suposa, precisament, el construir la tabacalera fa més de 100 anys va ser el que va permetre trobar la necròpolis, un dels béns declarats patrimoni mundial, i tota aquesta excavació.
Ara, nosaltres ja sabeu que així, com amb el tema de l'ICAT, és evident. A més a més que això ens llibera tot a l'edifici actual de l'ICAT i permet que on antigament hi havia Radiofòrum, el centre cívic de la Peralta ho pugui tornar a ser...
L'ICAT, evidentment, té que estar allà, perquè és on hi ha tota la potència arqueològica, evidentment, i és a la part alta, però a la zona, si volem descentralitzar una miqueta i que aquesta visita a Tarragona, com sempre diem, s'allargui no un dia, sinó més d'un dia, és molt important tenir aquest pol a la part baixa de la ciutat,
evidentment, el que hi ha en els serveis actuals de l'arxiu, no cal ni dir-ho, o de la caixa de música, i evidentment el conservatori. Per nosaltres el conservatori és ideal per donar vida i joc a la zona, no?
Ara, el tema de la biblioteca, sabeu que no hi estem d'acord, i no hi estem d'acord perquè creiem que hipoteca espais, que nosaltres sempre hem dit que havíem d'anar molt més lligat al que és el propi espai de la tabacalera, amb un museu de la tabacalera, amb tot el que era la recuperació de la maquinària de tabacalera, la que pugui estar fora, tornar-la, i a més a més amb un museu que encara hi ha moltes persones que van treballar a tabacalera.
i hi ha una associació i de més, i poder-ho fer, i això ho hipoteca. I nosaltres creiem que la hipoteca, en aquest cas, la hipoteca d'una manera que és una llàstima, perquè hi ha altres qüestions vinculades amb tema d'arqueologia...
en tema del que és el propi espai de la tabacalera a nivell de fàbrica de tabacs i a nivell d'importància arqueològica que té, que la biblioteca el que s'hauria d'haver fet, igual que s'ha fet en molts altres llocs, és construir una nova biblioteca amb totes les modernitats que pugui tenir una biblioteca sense cedir una vegada més a la generalitat que poques vegades ens cedeix o ens dona
Coses a nosaltres cedir, en aquest cas, un espai que creiem que és pel bé de la ciutat i que, com dic, hipoteca el fet de poder tenir una sèrie de museus que serien importantíssims, molt lligat, com molt bé deia la Sandra,
amb la necròpolis, o sigui, la intervenció que s'està fent a la necròpolis, ni que sigui després de 40 anys, és realment magnífica. I ara que s'estan traient tot el que són les balles de protecció, es veu aquesta visió que es veurà des de la necròpolis i que realment vindrà a dignificar aquesta entrada des del que seria el riu...
i des del pont del Francolí, i jo crec que podrà dignificar-se de la mateixa manera que en el seu moment es va dignificar l'entrada de Tarragona per davant de l'Hotel Imperial Tàrraco, amb el que és el Cis Romano. Per tant, és un eix... Hi havia un garatge, perquè no recordi, hi havia un garatge mecànic. I tant, i tant. És un espai que té 60.000 metres quadrats.
Per tant, segur que l'espai perquè hi hagi un record pel que era la tabacalera, el Museu de la Tabacalera, les treballadores, sobretot, les dones treballadores de tabacalera... És que estan vives. És una cosa que està pensada que s'integrarà, evidentment, d'alguna manera, però ja et dic, 60.000 metres quadrats donen per fer això que diu la Maria Mercè, per tenir la biblioteca al conservatori i el que necessitem, i a més no cedeix a la Generalitat, que cedeix a l'Estat, que qui se cedeix l'espai és l'Estat.
Els passos ara són molt senzills. Nosaltres, quan es tanqui aquest acte de la reunió que va tenir lloc ahir dilluns a les 9 del matí, ja tenim els plànols definitius també, que consensuets entre el Ministeri i l'Ajuntament.
El Ministeri ens farà una petició formal de cessió de l'espai i nosaltres ja estem treballant amb l'equip de béns i patrimoni de l'Ajuntament pel que és la segregació de la finca i la mutació demanial. I en quan això estigui fet, intentarem que sigui el més ràpid possible, perquè no serà per nosaltres, el Ministeri té el compromís de licitar el projecte.
i amb una mica de sort, enguany, podrem veure com el projecte es lícita i volem anar, evidentment, el més de pressa possible, perquè abans ho tinguem millor. I...
La Biblioteca de Barcelona té el seu recorregut i té el seu camí, i la de Tarragona té el nostre. És a dir, a nosaltres no ens afecta que la de Barcelona vagi millor o pitjor, més endavant o més enrere, cada biblioteca segueix el seu camí i el seu protocol. I sobretot, clar, que tots els...
el cap de projectes d'obres del Ministeri de Cultura i tothom que ha vingut a veure l'espai, doncs ha quedat meravellat amb l'espai i amb la possibilitat, i a més creuen que serà una biblioteca icònica, en un espai icònic, i que l'Ajuntament té molta feina per davant, perquè tota la part de...
de la jardineria i tot això, ens hem d'encarregar nosaltres, vull dir que no és que no tinguem feina, tot i que participem, però clar, estem parlant de 60.000 metres quadrats, necessitem col·laboració institucional i público-privada. Doncs dit això, gràcies per acompanyar-nos. Sandra Ramos, Maria Mercè Martorell, gràcies, bona setmana i fins la propera, fins aviat.
No, gràcies a vosaltres. No marxeu, que mireu de seguida a la tomba de Tertúlia. Parlem amb Agnès Marquès, la parista que ha de publicar la segona vida de Ginebra Verde i que ha guanyat el Premi Ramon Lluís.
La teva veu, la veu de Tarragona. L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Seselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
The British School of Costa Dourada celebra els seus Open Days 2026. Una oportunitat perquè les famílies coneguin un projecte educatiu internacional complet, des d'infantil fins als 18 anys. Amb el currículum britànic, reconegut arreu del món, fomentem l'autonomia, el pensament crític i l'exigència acadèmica, preparant els alumnes per accedir a universitats nacionals i internacionals. Som el primer centre de la Costa Dourada que ofereix el batxillerat britànic.
permetent completar tot l'itinerari sense sortir del territori. Vine el 27 de febrer o el 14 i 21 de març en horari de matí. Places limitades. Reserva a bscd.cat. T'hi esperem. A Obramat sabem que en una mateixa llar poden conviure ahir la persona més fredolica amb una que sempre té calor.
I per totes aquestes persones, oferim les millors solucions de calefacció. Calderes, aerotèrmia, terra radiant, radiadors, estufes de pèl·let o llenya, insers i accessoris de marques professionals amb els millors preus. També a Obramat.es, on compren els professionals.
Vols treballar? El 12 de març arriba el recinte firal de Tarragona, una nova edició de la Fira de l'Ocupació. Una iniciativa de la Cambra de Tarragona que posarà en contacte persones que busquen feina amb més de 90 empreses que necessiten contractar treballadors. Aquest mes de març et pot canviar la vida.
T'esperem de les 9.30 a les 14.30 hores a la Fira de l'Ocupació de Tarragona. Organitza la Cambra de Tarragona amb el suport de la Diputació de Tarragona, Port de Tarragona, ACESA, Federació d'Associacions d'Empreses d'Hostaleria de la Província de Tarragona, Cambra d'Espanya i Fons Social Europeu. Més informació a cambratgn.com Si vols ser la compra, ve a Tana Cal.
Vine a Carrefour i compra bé amb els nostres preus imbatibles. Avui dimarts 3 de març tens el plàtan de Canàries categoria 1 a un preu imbatible de 1,89 euro al quilo. Estalvies un 16%. Sempre les millors promos. Carrefour. La força del paisatge.
Arrenca el nou Cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona. Fins al 26 de març, conferències, pel·lícules i exposicions sobre alpinisme i escalada a l'Auditori de la Diputació i a diversos municipis de la demarcació. Consulta tota la programació a www.dipta.cat Cicle Muntanya. La Diputació suma!
Les perdón porque al fin y al cabo no estamos consiguiendo los resultados que merecemos y que queremos y bueno que nosotros estamos muy contentos con ellos porque siempre vienen a apoyar, siempre les escuchamos y siempre están con nosotros. Com diu el defensa Sergio Santos, s'ha de demanar perdó a l'afició per la darrera derrota i demanar que confin amb la plantilla que traurà això endavant. La primera oportunitat a Elda.
Dissabte, 7 de març a 2.45 de la tarda, viurem el partit a la jornada 27 al grup segon de la primera federació des de l'estadi Nuevo Pepico Amat d'Elda en el partit entre l'Eldense, Club Deportiu i el Nàstic. I com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escoltes, participa el Joc de la Por, recomenta el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio.
33ena temporada del Sempre Nàstic. Viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols. Espai patrocinat per Obramat, Bar Petit Tarraco, Centre Esportiu Royal Tarraco i Sultan Barber.
A Tarragona Ràdio som 40.000 oients. Anunciat a la ràdio local líder en l'actualitat entreteniment i informació tarragonina. Contacta amb nosaltres al 977 24 53 64 de 9 a 2 al migdia o escriu-nos a publicitat arroba emmct punt cat perquè a Tarragona Ràdio t'escoltem.
La veu de Tarragona.
Doncs minga, seguim en directe i avui saludem la guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la de 2026, Agnès Marquès Pujolà. Estan amb la novel·la La segona vida de Ginebra Bern, publicada per Columna, periodista, com sabeu, escriptora, co-directora del programa de Ràdio Catalunya Nit, l'autora...
De fet, parteix d'un fet real a un petit poble que es diu Hemphil, un petit poble rural de Texas, molt religiós, amb una fe i una moral profundes, propera de la frontera amb l'oceana. Va ser un dels municipis, de fet, més afectats per la desintegració en vol del transbordador Columbia, això és Columbia.
L'any 2003, molta resta d'aquest transbordador van caure als boscos i camps de l'ocumptat de Sabint i la zona es va convertir en centre de tasques de recerca i d'investigació. Un poble que encara manté viva la memòria d'aquella tragèdia. Però també és conegut per l'anunci d'un diari local, molt petitó, que una dona va publicar, felicitant el seu marit pel naixement del teu fill, que havia tingut amb una altra dona que era la seva amant. La història es va escampar ràpidament i també va arribar a un diari de Barcelona...
A la novel·la, de fet, aquest episodi inspira el personatge de Ginebra Bern, una periodista d'allà, d'aquest diari barceloní, que investiga el cas mentre afronta la degradació progressiva del diari on treballa el mirador, que ha patit un acomiadament del personal més veterà i un reenfocament menys ella, i un reenfocament de continguts més, diguem-ne, buscant el pescaclics, la interacció a les xarxes amb la nova direcció. Agnès Marquès, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia, gràcies, encantada d'estar amb vosaltres. Ho heu resumit bé en un parell de minuts? Sí, sí, trobo que déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. És un bon viatge, vull dir que no és fàcil de resumir. Aviso que m'he llegit el llibre fins al final. Em queden dos capítols, per tant, si veus que entro en terreny perillós, directament, com que hi ha confiança en pares. Per què no hi vagis, eh?
Però l'anora un premi per a Ramon Llull perquè és un premi més ben dotat de les lletres catalanes, que és un premi bonic de rebre. Home, és un premi bonic de rebre, sí. Home, la veritat és que a mi m'honora molt, perquè de cop, fixa't...
Portes... Encara no ha arribat el llibre als lectors, que ja tens aquest retorn tan contundent de ser un llibre premiat. Veig, el Josep té el llibre a les mans i el tens marcadíssim. Sí. Marcadíssim, amb moltes coses. A mi m'agrada superar els llibres. No està greu, no? No, no, m'agrada. Llavors, quan veig alguna cosa que em crida l'atenció el Marco, perquè després, clar, el temps a la ràdio saps què és...
i t'has de preparar l'entrevista al primer del matí. Llavors, els temes que m'han semblat curiosos, perquè n'hi ha molts, i es nota, t'ho he de dir, es nota que està escrit per una periodista que coneix molt. Que coneix l'ofici. Les batalles de l'ofici.
Home, n'hi ha unes quantes. A mi, com que tot està canviant tan ràpidament, hi ha coses de l'ofici que ja no tornaran, hi ha dinàmiques que ja no tornaran, que estan canviant molt, molt, molt, no? La Ginebra és una periodista de mitja edat que va començar, doncs, pràcticament a treballar, diríem, amb el principi
d'internet i que es troba a mitja edat, que el diari on ha treballat tota la vida canvia moltíssim i que aquella manera que té ella de fer clàssica, de fer clàssica periodisme, no serveix de res. Ara li diuen, escolta, remena per les xarxes i el que trobis, amb això tirem. La venjança, aquí hi ha molta teca sobre la venjança. La venjança, deia Seneca, que la millor manera, la millor venjança és dominar-se.
O Shakespeare, que és un gran dels... No, la seria aquesta, la trobo boníssima. De frases que n'hi ha molt bones, al llibre en lleixirem alguna. Però també, per exemple, Shakespeare, el gran mestre dramàtic de la venjança, Hamlet, mostra la venjança com una força devastadora i tràgica. Però la frase que m'agrada més, no està al llibre, que no està cap d'aquests autors, diu que qui busca venjança acaba dues tombes.
Ah, totalment, estic d'acord. La pròpia, la de l'altra i la pròpia, no? Per què la venjança? Perquè buscaus una història de venjança. Sí, a principi de tot buscava... Sí, perquè és un tema que, mira, em crida l'atenció perquè tots hem sentit en algun moment ràbia perquè algú ens ha ferit, no? I penses, tant de bo, això és molt humà.
però jo crec que en la immensa majoria de les persones ens quedem aquí. En canvi, hi ha gent que executa la venjança, i quan jo, quan ho veig, o observo, o em quedo de pedra, dic, oh, com ha pogut, no? I a més a més perquè em desajusta una mica l'ordre mental de les coses. Hi ha un butxí, hi ha una víctima, i em petitzes amb la víctima, escolta, el butxí s'ha portat malament i aquesta persona ha quedat ferida. Clar, quan al cap del temps la víctima actua amb els mateixos mecanismes que el butxí,
A mi perdo l'esperança, perdo l'esperança, perquè al final, si tots podem actuar malament de la mateixa manera, què queda? És una manera de perpetuar el dolor permanent, no? No s'acaba mai. A la Ginebra, quan li encarreguen a escriure l'article, ho posem en context, és a dir, hi ha una de les protagonistes, Lila Carter,
publica un article, un viat petit d'allà d'aquest poble, de Hanfield, de Texas, que després em explicaran com és aquest poble, perquè no és la Texas que tenim al cap tots. No, no, no, és molt diferent. Ara ho expliquem. Publica l'article i a partir d'aquí l'encarreguen a la Ginebra després d'una reestructuració al diari escriure sobre allò perquè es faci viral. I efectivament es fa viral. A partir d'aquest moment passa això.
L'endemà al matí, mentre preparava l'esmorzar per l'Anna, a la ràdio es van fer ressò de la notícia sucant pa en tota la literatura que havia hagut de desplegar per escriure l'article. 2.500 caràcters plens de suposicions, llegits ara pel líder de la ràdio del país a l'hora punta. El locutor, fins i tot, va llegir el meu nom.
Un article de Ginebra Bern per al mirador. L'estómac em va pujar la gola. Però tu creus? Li va dir el Toni. Tu creus? Tu creus que poden fer això? No té ni cap ni peus. On anirem a parar? La poma em va quedar esbarlada en trossos desiguals mentre el Toni reia sonorament.
Carinyo meu, té nassos que t'hagis fet famosa amb aquesta història. Sento dir-ho, però a vegades el mataria. Me'n feia creus. Mai abans m'havien felicitat amb tant d'entusiasme per un article. Nena, aquesta història l'has escrit tu, però que bona! Això era el xat del grup d'Estiuetx.
Això hauríem d'haver fet més d'una, va reblar una altra, la Maria, que durant els estius dels 20 als 23 anys va recaure amb un nòvio que li va posar banyes una vegada darrere l'altra i encara no ho havia superat. No recordava que cap història que hagués publicat després d'investigar, d'entrevistar els protagonistes, que cap de les injustícies que havia aprovat de denunciar en els meus articles...
hagués tingut tant d'impacte com l'anunci de la Lila Carter en un setmanari local de Henfield, Texas. Una història de la qual no sabia res més perquè... Ginny, que tingui ganxo. No cal contrastar. Els protagonistes ens queden lluny, però és una bona història que connectarà amb la part emocional i visceral de les persones. Segur que funcionarà com un trò. Va funcionar, eh?
I va funcionar, efectivament, va funcionar. Es va fer molt viral, no?, aquest anunci. Això és el que destoruta una mica la Ginebra. És la crisi que viu la Ginebra, això que hem llegit. La música l'has conegut. Per cert, la veu és un abril, també, que també hi ha un abril. Ah, sí, tenim aquí un abril. També hi ha un abril del llibre, eh? Sí, sí, sí. La filla de la victòria, de la Ginebra. Sí, sí. El Nick Cave... Nick Cave. És que Nick Cave, jo, si teniu oportunitat de... No sé, no és fàcil de veure'l alguna vegada a la vida en directe,
És que és com una cerimònia. A mi, mira, totes les vegades que he anat als seus concerts, m'he emocionat. I això, tenint en compte que són concerts de masses, l'he vist en auditori, l'he vist en festivals, l'he vist de diferents maneres, però sempre, sempre, sempre m'he emocionat. M'ha portat fins a les llàgrimes. I és un tio que fa uns concerts, és una mica negra, si vols, aquesta música, és una mica fosca...
Però és com un líder espiritual. És el més semblant al que jo entendria per un líder espiritual. I lliga molt, a banda que és un dels meus cantants favorits, lliga molt amb una part de l'esperit de la novel·la. I és que la Ginebra, quan viatja a Henfield, el que es troba allà és una comunitat molt tancada...
petita, és un poble que està a tres hores i mitja de la ciutat més important, que és Houston, però no hi ha connexió per tren, no hi ha línies d'autobusos regulars, allà ho tens cotxe o no hi vas, no? I no hi van pràcticament mai per res. I aleshores és una comunitat petita i tancada i molt marcada per la fe.
Però és una fe i una església, tot i que n'hi ha diverses d'esglésies, hi ha també l'església catòlica, allà la que relata amb molta força és l'església evangèlica. Aquest poble està enmig del que es coneix com el cinturó bíblic dels Estats Units. I l'església evangèlica, els seus oficis són rituals catàrtics. O sigui, tu vas allà i encara que no creguis en Déu... Acabes cantant. No, acabes cantant, acabes formant part d'allò, acabes al·lucinant i t'acaba...
arissant la pell la comunió que hi ha entre aquelles persones. I a mi em recordava, dic, mira, jo el més proper que tinc seria un concert de Nick Cave, no? El que em transporta aquestes emocions seria això. Per cert, el Joart Beautiful, és cert o no? Si l'has conegut amb ell, l'has entrevistat mai o no? Ah, no, el Nick Cave ja m'agradaria. Ara sí que hi ha un concert que el vaig tenir, em vaig posar a l'auditori del Fòrum de Barcelona, a primera fila, i el tenia cantant-me a un metre, i em va passar pel costat i...
Allò, moda fan. El vaig tocar. Anem cap al pub, que hi ha un pub també a la novel·la. Sona això més a més al pub. A farmer and a teacher A hooker and a preacher
Fins demà!
Ja som el pub, eh? Ja som el pub. És brutal, la música, eh? The speakies and lunch. Sí, the speakies and lunch. The speakies and lunch, eh?
Allà l'Emma Taylor està a la barra. Sí, ella treballa en aquest bar que... Que és l'amant de l'anunci, per entendre. És l'amant de l'anunci, exacte. Sí, és l'amant de l'anunci, això queda clar a la primera. Despiquis i l'Angis ens hem d'imaginar que és l'únic pub del poble que obre més enllà de les 9 del vispre. Els restaurants, tot tanca a les 9. I allà és un lloc on la vida continua.
i ella és una noia jove que regenta aquest bar. L'Emma, per no desvetllar res més, diríem que és una persona, és una dona, és una mica més jove que la Ginebra, i que, tot i que Hanfield és tot el seu món perquè no coneix res més,
És una dona que no té lloc al món, que està una mica desarralada per diversos motius, no? I que s'aferra a les coses que li passen de la millor manera que pot. No puc explicar gaire cosa, la veritat em sap una mica de greu, però sí que ens hem d'imaginar que aquest papa existeix.
Tu hi has anat, no? Jo he anat, jo he anat. Jo he anat en aquest poble i vaig... Abans d'escriure el llibre, clar. Abans d'acabar-lo, el tenia molt avançat i vaig dir... Hosti, per acabar-lo hi he d'anar, perquè no m'ho puc inventar tant. I només vas parlar amb dones.
Sobretot. Els homes estaven o caçant o pescant o tallant fusta, que és bàsicament el que fan, i és una comunitat molt dirigida per les dones. Al mercat setmanal, però també al teatre, als restaurants, a les botigues, al museu de la NASA, a la biblioteca, tot absolutament són dones, no?
I els feia la broma, i els homes, també hi són, també hi són, però estaven més amagats. No vaig parlar, crec, amb cap home, tret d'un lloc, una botiga, que sí que n'hi havia un. Però bé, en tot cas, ens hem d'imaginar aquest pub on es pot escriure la crònica B...
del poble, no?, on hi ha un espai molt reduït, però hi ha un espai perquè la vida, doncs, en puguin passar més coses, diríem.
Saps que no sé què preguntar-te per no posar la gamba? No, tranquil, tranquil. Jo desvio. Insisteixo que m'he llegit el llibre fins al final. Digues una cançó del Nick que la buscarem per després. A veure, espera que el sentirem el tècnic i la buscarà. Per després, no ara. Red Red Hand. Red Right Hand. Red Right Hand. O Into My Arms.
Ara la busquem, mentre anem parlant tu i jo. Deia que hi ha frases molt bones al llibre que també lliguen molt amb el periodisme aquest de redacció de batalla i d'acabar les tantes i anar al bar a prendre l'únic. Jugar al Breaking News amb els companys amb el club de whisky.
I com més ràpid em demanen que pensi, més blanc em quedo. Ara no em facis pensar ràpid. Fes un titular ràpid d'això i que surti ràpid per les xarxes que no té temps ni de contrastar la informació. És això, és ben bé això. Aquí hi ha una reflexió...
que és extra, diríem, sobre els articles, aquests pescaclics, que hem d'explicar què són. És aquests articles digitals que normalment tenen grans titulars. Brutal, venjança, no sé quantos, no? I aleshores tots hi caiem i cliquem. I que l'efecte que pretenen aquests articles és justament que hi anem, que els consultem, perquè això després els diaris ho acaben convertint en diners. És a dir...
S'ha d'entendre com funciona això, no? Tantes subvencions repa aquest mitjà perquè té tantes visites a la seva pàgina web. Per tant, els interessa quantes més visites més i aleshores fan aquests articles. Però són articles que no estan fets amb els criteris periodístics de tota la vida. Aleshores, això és el que destorota la Ginebra i el que està bé que com a lectors siguem conscients que passa.
que moltes vegades consumim articles que passen per periodístics i que no ho són, i que són pura tafaneria. Jo he estat objecte a vegades d'aquests articles, i és que no hi ha res. Hi ha mentides. I dic, home, però que m'haguessin trucat, que jo els hauria confirmat ho desmentit, i després, si vols, fes l'article endavant, m'és igual, no?
Tu com a subjecte a la informació, parlant de tu. Sí, sí, parlant de mi. Et posaré un exemple molt blanc, que vull dir que no va tenir cap conseqüència, però perquè vegis. Jo estava un dia sopant amb unes amigues a Barcelona i vam decidir que anàvem de viatge a Granada. Després et fas la fotografia, la penjo i vaig posar un hashtag Granada, com dient que avui hem decidit que anirem a Granada. És igual, podia portar a confusió.
L'endemà em trobo les boniques vacances que està passant l'Ignès Marquès amb les seves amigues a Granada. I, clar, vaig trucar a la mare i li vaig dir, mama, tranquil·la, que som aquí, perquè a més sortia la meva germana també i dic, no hem anat a Granada allò en un moment que ens han agafat els cinc minuts, no? És un exemple que no té cap conseqüència, però dic...
Era tan difícil trucar-me i dir que ets a Granada amb les amigues, que farem un article. És igual, és un article que no aporta absolutament res, ni tan sols hi hagués estat contrastat. Però és un exemple per demostrar una mica...
les coses que passen. I si m'ho permets, no vull fer cap allò, cap xapa, però aquests articles el que pretenen també o contribueixen és que ens posicionem respecte a la notícia d'una forma binària, bons i dolents, m'agrada o no m'agrada. I eliminen, per tant, la reflexió i els matisos i que pensem que, en teoria, això és el que vol un article periodístic. Donar-te un context, una informació, que tu tinguis els elements per donar-hi voltes i arribar a una conclusió. Aquests articles volen que ja diguis si sí o si no, si t'agrada o no.
Ho dir, s'estim, és bé o el mal. És a dir, t'evidaria del Bauman. Clar, totalment. Però fixa't que això és el que ens passa. Hi ha matisos i grisos que no surten, evidentment. Que no surten, però també ens passa amb els discursos potser més extrems en els extrems de la política. Vull dir que, si ens despistem una mica, tot es redueix a bé, malament, sí o no, blanc o negre, no? Clar, l'Emma té una situació que li provoca molta tristesa, no direm quina, o quines, perquè són una de les quantes, no? Sí.
Sí, és el que et deia. Jo crec que l'Emma ha tingut mala sort i aleshores que troba una oportunitat s'hi llença de cap. També crec que és una novel·la sobre quin és l'amor bo. Tots els protagonistes de la novel·la actuen per amor, prenen decisions per amor. A l'òpera.
Sí, sí, sí. El Pere és un dels bons, no? Sí, bueno, jo crec que sí. El Pere... El Pere... Un any de feina de la Ginebra, però que s'havien enrotllat. Ell es casa amb el Toni, que és un tio més aviat avorrit, que no és per vista, però està a l'altra banda de la barricada. Són personalitats diferents. Clar, fixa't, quin és l'amor bo? L'amor de la persona que et cuida, que potser no t'acaba d'entendre en el teu dia a dia, la feina, perquè ell està en un altre lloc, però et cuida...
O l'amor bo és aquell que comparteixes amb algú amb qui comparteixes les coses que idealitzes, la feina, que és el que crea la teva identitat. O l'amor bo és... Mira, en el concurs del Premi Ramon Llull el vaig presentar amb un títol que es deia Per damunt de totes les coses.
Per què? Perquè jo crec que és més mal títol que la segona vida de Ginebra Bern, però sí que el vaig posar perquè volia, jo crec que la novel·la va, en el fons, de què és allò que nosaltres col·loquem a les nostres vides per damunt de totes les coses i què seríem capaços de fer per allò que col·loquem per damunt de totes les altres coses.
Sí, que hi ha molt d'amor, eh, la novel·la. Hi ha molt d'amor, tot és amor. Bé, a la vida tot és amor, no? Tot és amor, sí, sí. O l'amor mou muntanyes. Mou muntanyes, efectivament. Aquesta també és del Nick, eh? Però aquesta és molt conegut d'una sèrie que... És que no l'he vista, per tant de raó, que... Sí. Speaky Blinders. Speaky Blinders, sí. És molt bona, eh? És molt bona, no? Mira, és gairebé tan bona com el llibre. El llibre, t'ho dic en sèrie, m'ha agradat molt. O sigui, hi ha llibres que començo llegint i no acabo. I el teu...
Però està bé. Si l'he acabat i més a més l'he marcat. És un elogi, és un elogi. Està ben escrit que no és poca cosa, a vegades, eh? Sí, no, no, està... Això havia d'estar ben escrit, o si no, no... Viure de nit és una reserva natural, per exemple. És cert, això, eh?
És cert, és cert, jo sóc més de llevar-me d'hora que d'anar a dormir, o sigui, aviam, en el sentit de, si sóc a casa, sóc més d'anar a dormir d'hora i llevar-me d'hora també, que no d'anar a dormir tard perquè sempre me salta la son, però són hores molt bones.
Quan estàs tu sol, no hi ha soroll. Saps que tothom està dormint. És com si li robessis hores a la gent, al dia. Robessis hores a la vida. Tot és més per mi. És aquesta sensació.
Podem explicar que son pare era bomber dels que va participar en el rescat. Era un heroi. Era un heroi. Això em va anar molt bé. Això sí que va ser una troballa, perquè jo recordo molt, el 2003 jo tenia 23 anys i començava a treballar a Ràdio Nacional. I recordo molt la notícia de la desintegració del transbordador colombià quan entrava per aterrar...
allà a Houston, on tenen les bases, la NASA. I es va desintegrar abans d'arribar. I va caure just a sobre d'aquesta regió d'on és el poble, que efectivament no és un Texas com el que tenim al cap, sinó que és un Texas que és verd completament. Li diuen la regió dels piney woods, de woods, de boscos. Són hectàrees, hectàrees, hectàrees de boscos, d'arbres altíssims. I el resbordador va caure allà a sobre. I en aquest poble...
tenen un museu bastant casolà, està per casa, però està patrocinat per la NASA, que rememora els set tripulants que van morir en aquell accident. I això em va anar molt bé perquè, fixa't, quina carambola més bona, perquè jo aleshores puc fer que la Ginebra...
tingui un record ja periodístic dels primers anys quan es va a desintegrar al Colòmbia. I és com un cercle que fa la Ginebra. Hi ha un moment que diu, estic en un bucle, torno a estar a l'inici, torno a estar allà on van caure les restes d'aquella notícia que és una de les primeres que jo vaig haver d'explicar l'any 2003. I vaig pensar que era una carambola perquè...
tractant-se d'una periodista, que hi hagués un fet periodístic tan important a la petita vila de Henfield, em anava molt bé. Estàs llegint Escriure, de Margarit Dures? Sí, mira, el porto. Sí, treu-lo, que l'ensenyarem a les càmeres. Per tant, escriure és estar obligada a escriure per viure?
Com per ell era aquesta frase d'ella? Escriure és estar obligada a escriure per viure. L'escriptura serveix per dir coses que no es poden dir d'altra manera i això m'interessa molt. Has pogut dir coses que no podries dir d'altra manera amb la novel·la? Sí, perquè la li poses... Sí, el tinc a la mà. Mira, el tinc en francès perquè intento llegir-lo en francès i tinc l'edició en català traduïda per la Blanca Llum Vidal per si em perdo alguna cosa.
Aviam, escriure... Com es diu? És estar obligat a escriure per viure. Això és d'ella. O l'escriptura serveix per dir coses que no es poden dir d'altra manera. Això està bé, perquè li pots col·locar als teus personatges coses que penses i que pel que sigui no les acabes dient o coses que sents o que has viscut i li col·loques... Tu ja ho has tret i li col·loques a un dels personatges. Això és molt saludable, perquè ja m'ho he tret de sobre.
M'agrada molt la idea de la Margarit, diu que escriure... Mira, et puc llegir un fragment d'aquest llibre? Diu, arriba un moment a la vida, i penso que és terrible, en què no pots escapar, en què tot es posa en dubte, el matrimoni, els amics, sobretot els amics de la parella. La criatura no, la criatura mai no es posa en dubte, i aquest dubte creix al voltant d'un mateix. Aquest dubte està tot sol, és el de la solitud. Ha nascut d'ella, de la solitud.
Ara ja es pot dir la paraula. Crec que molta gent no podria suportar això que acabo de dir. S'escaparien. El dubte és escriure. Per tant, també l'escripto.
m'agrada molt la idea que tu t'es posa en dubte i que d'alguna manera necessites escriure-ho i lliga amb aquesta altra que tu deies escriure coses que no pots dir la ficció jo crec que és com un jardí és la llibertat on pots imaginar et pots inventar els finals i pots abocar moltes emocions que no són pròpies fins i tot però clar
a la vegada és un procés que és molt, molt, molt solitari. Jo, quan vaig començar a escriure, la meva editora em va dir, Agnès, escriu com si ningú t'hagués de llegir. I és veritat que al principi estàs escrivint pensant, ui, això...
Ui, això no ho poso. Ui, la mare. Ui, el pare. Ui, no sé què. Perquè, clar, com que tu vas abocant... Al final, hi ha una altra frase de l'Aroiana Falacci que diu... Un no pot escriure sense prendre partit. És impossible. Al final estàs ensenyant...
d'alguna manera, indirecta, etcètera, etcètera, una manera de veure el món, de veure les relacions, la complexitat humana, no? I aleshores et fa cosa, perquè dius, bueno, estic fent una mica un striptease, se n'adonaran o no se n'adonaran que siguin un striptease? I gran caps. Eh? I és veritat que es descriurà pensant que no et llegirà ningú, amb total llibertat, perquè si no, no flueix. Per cert, hi ha un fenomen meteorològic que es diu Blau del Nord, ho dic perquè aquí podríem parlar del Torp, que ara aquests dies que s'ha publicat Valendreu Ben Salvatge, Valendreu Ben Salvatge, Valendreu Ben Salvatge,
i blau del nord. És a dir, que t'has documentat molt bé també del que passa allà. És com un fenomen, com una oreola del cel tot blau, amb vients huracanats... No vas desencaminat, és una mena de torp salvatge i que quan passa, després de fer baixar les temperatures ràpidament, de nevar, de ventades, de glaçades, en fi...
molta adversitat. El blau que queda després, com una cúpula, que és un ponent, és un blau molt característic i allà en diuen així, blau del nord. Aquesta és la traducció. I vaig pensar que també ho podia aprofitar perquè algun dels personatges es trobés amb una adversitat.
No hem parlat d'ell, del Derek. No sé si vols dir alguna cosa del Derek. No, el Derek és un músic que té una guitarra bella, que li hauríem de regalar una guitarra nova, perquè la té bastant atrotinada. El Derek forma part de la comunitat negra de Henfield. Allà, mira, quan vaig arribar...
Tothom, perquè és una societat molt... Diríem que són sociables però són introvertits. Després no els expliquis, no els demanis gaires coses perquè no d'allò. Però sí que tenen interès en saber qui ets. Clar, una dona sola viatjant allà... És tan remot el lloc que no coneixien molts Barcelona. Coneixien més Saragossa perquè es veu que hi va haver una aparició mariana.
al segle II després de Crist. D'acord? Estic parlant d'un lloc així. I llavors em preguntaven si creia en Déu i què em pensava de Donald Trump. Això eren les dues preguntes. Jo intentava respondre com amb simpatia per no enfangar-me. I deia, no, és que jo soc europea. Tampoc entenien la resposta. Jo volia dir, soc europea, com dient, soc rara. Ni Trump ni Déu, saps? Però no...
No acabava de funcionar, no? I... I, bueno, ara això no sé per què ho deia, no? Però que... Aleshores, són molt trampians, no?, de tram, però... I les comunitats blanca i negra conviuen, però viuen en espais com separats. Del Derek, parlant del Derek. El Derek és negre, sí.
I aleshores ell forma part d'aquesta comunitat que està molt arrelada perquè és ja de fa anys i que viu una mica separada de la comunitat blanca de Henfield. No donaria més detalls, però sí que et dic que és curiós que siguin tan...
perquè al final s'ha de dir així, són molt racistes, perquè Trump ho és i té una política d'immigració molt salvatge, i allà només vaig conèixer dos Maximians que duien el restaurant més concorregut del petit poble, vull dir, perquè a més era boníssim.
Però ha calat moltíssim el discurs anti-immigració de Donald Trump. Veureu que hi ha un altre poble que es diu Jasper, que està a uns 50 quilòmetres, més o menys. Quan llegeu el llibre ho entendreu de què estan parlant. I ja per anar acabant, Agnès, el Sabine Country Reporter existeix, aquest diari? Sí, sí, aquest diari. És del 1883. És increïble. Allà està, és una caseta petita, és la redacció del diari aquest setmanari, que publica setmanalment des del 1848,
I quan arribes allà hi ha una estaca a l'entrada de la casa que posa The Saving County Reporters anys 1848. I tenen tots els setmanaris enquadernats i guardats. És una filigrana, tenint en compte la crisi de paper que tenim nosaltres aquí als mitjans, no?
I mira, aprofitem per reivindicar també els mitjans que fem el clickbait. Aquesta casa feia 40 anys la setmana passada a Tarragona Ràdio, Mésseró Pública, de proximitat. I escolta'm, la feina que fan també els veteranes de les redaccions s'ha de reivindicar. Totalment. Perquè aquí el mirador entre gent jove que tenen instruccions de fer menys ella.
Clar, ells, els joves, clar, arriben i es troben amb el que es troben, igual que nosaltres ens vam trobar el que ens vam trobar, que tampoc era perfecte, eh? Però en ells està la responsabilitat que això no s'acabi de perdre. On el presentes al llibre? Per aquí d'Arragona? El faràs gira? Sí, vindré, vindré. Mira, saps què passa? Que no sé per què he volgut portar una agenda clàssica de paper, i allà m'he apuntat totes les presentacions. I on està l'agenda?
A casa. No, no, no l'agafo. Ja és el segon dia que me la deixo i no puc concretar. Avui, aquest vespre, estaré a Reus, això sí, al círcul de Reus. Perfecte. A les 7. Va, una altra cançó del Mic per acabar. Quina posem? Teníem dues? Aquest és el millor inici?
Quina? Però quina vols? No sé quina posaràs. Tira, tira, tira. No, la que tu li diguis. No, no, tira, tira. Digue-li una. No, no, m'estava confonant ara amb una cançó de Paul Weller, imagina't. El Paul Weller el podem posar també. El Paul Weller, sí. Ah, ja veuràs. Abans n'has dit dues. N'hem posat una o l'altra? Sí, tira l'altra, tira l'altra que teníeu. No la té en ment, ara ja hem de dir. Ah, into my arms. Into my arms. I recordeu això que hem dit, que viure de nit és una reserva natural. Fiqueu-la.
Agnès Marquès. L'enhorabona, gràcies per aquest llibre i, escolta'm, segueix l'escrivint, no? Sí, sí. A partir de l'estiu, una altra, no? Sí, sí, ja tinc una idea, però, bueno, fins que s'acabi... D'on treus el temps? De les nits. Per passar a Catalunya nit, no? Sí, però un matí, no, igualment. Gràcies, que vagi bé. Que vagi bé. Bona nit, gràcies.
I don't believe in an interventionist God But I know darling that you do But if I did I would kneel down and ask him
Oh, Lord.
Into my arms, oh Lord. Into my arms, oh Lord. Into my arms. I don't believe in the existence of angels.
Looking at you I wonder if that's true But if I did I would summon them together And ask them to watch over you
La veu de Tarragona, cada matí de dilluns a divendres de 9 a 11. L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Fins demà!
La British School of Costa Dourada celebra els seus Open Days 2026. Una oportunitat perquè les famílies coneguin un projecte educatiu internacional complet, des d'infantil fins als 18 anys. Amb el currículum britànic, reconegut arreu del món, fomentem l'autonomia, el pensament crític i l'exigència acadèmica, preparant els alumnes per accedir a universitats nacionals i internacionals. Som el primer centre de la Costa Dourada que ofereix el batxillerat britànic.
permetent completar tot l'itinerari sense sortir del territori. Vine el 27 de febrer o el 14 i 21 de març en horari de matí. Places limitades. Reserva a bscd.cat. T'hi esperem. A Obramat sabem que en una mateixa llar poden conviure-hi la persona més fredolica amb una que sempre té calor.
Obramat.
Vols treballar? El 12 de març arriba el recinte firal de Tarragona, una nova edició de la Fira de l'Ocupació. Una iniciativa de la Cambra de Tarragona que posarà en contacte persones que busquen feina amb més de 90 empreses que necessiten contractar treballadors. Aquest mes de març et pot canviar la vida.
T'esperem de les 9.30 a les 14.30 hores a la Fira de l'Ocupació de Tarragona. Organitza la Cambra de Tarragona amb el suport de la Diputació de Tarragona, Port de Tarragona, ACESA, Federació d'Associacions d'Empreses d'Hostaleria de la Província de Tarragona, Cambra d'Espanya i Fons Social Europeu.
I encara una darrera entrevista abans de tancar la veu d'avui. Ens referim a tot un seguit d'actes que s'engloben dins el programa de Memòria Democràtica i que tenen lloc aquesta setmana. I és que avui és dia 3 de març, és el dia que van passar els fets de la matança de Vitoria, quan un grup de manifestants van morir, van ser atacats.
a causa d'una repressió policial. Això passava a Vittòria i aquí a Tarragona, era l'any 76, aquí a Tarragona, dos dies després, es va organitzar també una manifestació de protesta per a aquelles cinc víctimes mortals.
Què va passar? Doncs, entre altres coses, també hi va haver repressió policial en aquesta manifestació tarragonina i va acabar amb la persecució i mort per assassinat, sembla, de Juan Gabriel Rodrigo Nafo. És el que es coneix com el cas Nafo. Torna a ser actualitat un any més sobre aquestes dates perquè va morir el 6 de març de l'any 76 i enguany...
que se'n celebra un aniversari rodó, doncs hi ha tot un seguit d'actes dins el programa de Memòria Democràtica que val la pena tenir en compte i apuntar-s'hi fins i tot. Va que un any més saludem el José Antonio Jiménez, ell és el portaveu de l'Associación 6 de Marzo por Juan Gabriel Rodrigo Nafo. José Antonio, bon dia.
Bon dia. Bon dia. Costa fer el resum dels fets, tot i que cada any el fem. I em sembla que en guany hi ha novetats, no?, perquè arriba un reconeixement per part de l'estat espanyol del Juan Gabriel com a víctima de la repressió post-tranquista. Efectivamente. No solamente por parte del Estado, sino que hemos conseguido también por parte de la Generalitat el reconocimiento del asesinato de Juan Gabriel Rodrigo Máforo.
Sí, sí. Teníeu ja el reconeixement de la Generalitat, evidentment del municipi de Tarragona, també, de l'Ajuntament, però ara el més recent ha estat això, que a nivell de l'Estat s'ha reconegut això, que va ser víctima de la repressió postfranquista. A partir d'aquí, l'associació, la família... Esteu ja tranquils? O hi ha encara un procés obert? No, no, no. Què va, què va, què va? Diguem, diguem. Nosotros estamos persiguiendo todavía...
El conocimiento de la verdad. ¿Qué ocurre? Después de mantener una entrevista con la jueza decana del juzgado de Tarragona, conseguimos también entrevistarnos con la fiscal de Derechos Humanos y Memoria Democrática,
Y se nos ha facilitado el sumario que había depositado en el juzgado con respecto a la muerte de Juan Gabriel. Es como un cómic.
Está lleno de historietas y de cosas rarísimas. Entonces, nosotros hemos solicitado, allá por el mes de abril del año pasado, del 25, hemos solicitado la exhumación del cadáver de Juan Gabriel para realizar un análisis forense con los medios...
más avanzados de los que había entonces y con los medios que hoy en día se tiene. Sí, sí. Entonces, estamos pendientes de que esta exhumación se acepte a trámite por parte del juzgado de Tarragona, del juez que le toque en ese momento, porque la fiscal se comprometió que ella iba a llevar el tema de oficio. Sí, sí.
Y estamos a la espera de que esto el juez lo admita y de que se aclare...
Què ocurrió en aquella terraza del número 7 del carrer Unió? Clar, això és clau, no? Ara sempre del dubte estat què va passar allí exactament perquè la versió oficial que es va donar per bona va ser que ell va caure de l'edifici intentant escapar de la policia però després hi ha una altra versió que és el que espereu trobar, no? Que és que
La versión es ciencia ficción totalmente. O sea, tenemos en nuestro poder el sumario y cómo explica la policía mediante unos trazos a bolígrafo lo que sucedió según, claro, la versión de ellos. Entonces te pones delante de la fachada, empiezas a analizar con el documento
los pasos que ellos dijeron que dio y por qué cayó Juan Gabriel y dices, bueno, esto o nos toman por imbéciles
o, claro, a ver, ellos tenían que dar una versión, la del régimen en aquel momento. Després una cosa és el que va passar al carrer Unió i una altra cosa és després el que va passar a l'hospital, que, bueno, sembla la versió oficial també que van intentar fer-ho tot per salvar-li la vida, però finalment no va poder ser i això també és una discrepança, no?, que creieu que no. Obviamente, él ya cayó muerto al suelo.
Eso no cabe ninguna duda. ¿Por qué? Pues porque presentado el análisis forense que se hizo en su día por la muerte a otros forenses, dicen, bueno, aquí hay un montón de cosas que son incongruentes, o sea, que no tienen sentido. A ver, una persona que cae de una cuarta planta, si cae vivo, tiene una reacción...
que es la de poner los brazos para amortiguar el golpe e intentar hacerse el menor daño posible. En el caso de Juan Gabriel cayó de espaldas y lo que se reventó fue el cráneo. Entonces ahí hay una incongruencia. Luego hay otra incongruencia que la señaló la jueza de Cana junto con el secretario judicial que en el...
En el análisis forense hay una frase que es muy sospechosa, que dice, no se observa ningún agujero por disparo de bala. Vamos a ver, si no hubo un disparo de bala, tú no tienes por qué poner en el análisis forense de que no se observa ningún disparo por disparo de bala.
Es una obviedad. Entonces, claro, ahí te crea otra sospecha que dice, bueno, todo esto está manipulado, todo esto está... Es un dictado ad hoc de lo que interesaba dar. Lo mismo que hacer solamente significación del apellido Cnafo, como que era extranjero. No, Juan Gabriel no era extranjero.
Era nacido en Marruecos, pero con nacionalidad española desde el momento de su nacimiento. Porque su padre fue republicano, fue hecho preso en la batalla del Ebro, estuvo en la cárcel de Tarragona, después pasó a un campo de concentración en el norte, de ese campo de concentración se marchó para Francia, se escapó y se marchó para Francia, y luego pues...
Estuvo trabajando en Marruecos por cuestiones del momento y allí se casó y allí nacieron sus hijos, pero él tuvo la conciencia de que él, sus hijos, desde el momento del nacimiento, eran españoles y se dieron de alta en el consulado desde el momento del nacimiento. O sea, que eran españoles de todo, de pleno derecho.
Hi ha un munt d'incongruències. Jo suposo que l'exhumació del cos, això que vau demanar a l'abril de l'any passat, i que esteu pendents que us ho donin, ho acabarà d'aclarir tot, perquè físicament hi ha d'haver unes seqüeles del que allí va passar. És un cas, també l'exhumació, és un cas semblant el de Cipriano Martos, que van aconseguir exhumar el cos, no hi ha res. Sí, és un cas parecido, sí, efectivamente, és un cas parecido al de Cipriano Martos.
Bé, doncs a veure què passa. Quines activitats, quins actes de memòria heu programat per aquesta setmana, José Antonio? Doncs el dimecres 4 de març, a les 19 hores, en el Teatre d'Aragona, tenint...
A un señor de Elda, que es el Manuel de Juan Navarro, que va a hacer un corto de lo que va a ser la muerte de Teófilo del Valle. Es muy importante porque es el único caso en España que un juez lo ha admitido a trámite.
cuando se tenía que haber celebrado el juicio, ahora este 24 de febrero, el señor Martín Villa, por decir algo como señor, por no faltar el respeto a los oyentes y no diría otra palabra, ha elevado un recurso ante el Tribunal Supremo para retrasar el juicio. Bueno, ya lo hizo con la querella argentina también y
Y con todo eso. Bueno, pues es importante escuchar a este señor los pasos que ellos han dado para que sea el único caso en España. O sea, ni los hechos de Vitoria con la gravedad que tienen, ni el caso de Juan Gabriel...
ninguno de ellos ha sido admitido a trámite por ningún juez. Aquí estem parlant de la mort de Teófilo del Valle, assassinat a Elda per trets de la policia armada. Primera víctima es considera de la violència política de la transició. I és el que, en un temps convuls, en què això, manifestacions i trets de la policia eren habituals, però té la validesa, té el valor que seria el considerat primer el que s'ha emmès a... El primer, efecte.
primer, no? Molt bé. Doncs és un documental que ens ofereix el... A veure, a veure, a veure... Manuel de Juan Navarro, sí, ho dic bé, això. Qui unista i director, que no sé si vindrà, podrà venir a Tarragona? Sí, sí, sí. Sí, vindrà, estarà, molt bé.
Precisament, mañana he de recogerlo en Camp de Tarragona y estará presente. Serà demà a les 7 al vestíbul del Teatre Tarragona, la projecció d'aquest documental. Efectivament. Les tres mortes del Teófilo del Valle. I així ràpidament, que no ens queda massa temps, José Antonio, què més tenim per dijous? També és una setmana intensa, eh? Sí, el dijous tenim a Jacinto de la Aragonilla, que és el abogado de la Coordinadora Estatal de Apoyo a la Querida Argentina, de CEAQUA,
El divendres tenim un historiador, un doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona, que és David Ballester Muñoz.
Y el sábado 7 de marzo, a las 10 horas, tenemos aquí a cinco componentes de marzo 3, el Cartea, que son los de Vitoria, tres víctimas del 3 de marzo. Después, eso es a las 10 de la mañana, en el vestíbulo también del Teatro de Tarragona.
Y con posterioridad tenemos el acto institucional que todos los años se celebra en la Rambla, donde parece ser que van a asistir personalidades del mundo político a nivel comunitario y a nivel municipal. Y acabado este acto institucional, haremos como cada año...
la bajada al número 7 del carrer Unió, donde se hará una ofrenda de flores, como cada año, se dirán unas palabras, y ahí terminaremos con los actos. Como ve, está bastante comprimido en unos días para hacerle un homenaje por un 50 aniversario que creemos que es fundamental de que
Se empieza a conocer que en Tarragona hemos tenido uno de los muertos, uno de los trabajadores muertos del postfranquismo y que falta mucho reconocimiento por parte de la gente.
Quan sabreu, per apuntar-nos a l'agenda, teniu indicis de quan sabreu si us accepten l'exhumació o no? No lo sé. Jo he estado siempre en contacto con la fiscal de Memoria Democrática y Derechos Humanos. Es una fiscal que lleva otros temas aparte de esto. Y bueno, lo último que me dijo es que en febrero...
Iba a ponerse manos a la obra con este tema. Obviamente yo no puedo presionar a una fiscal en que, oye, que tenemos prisa en saber, que puede decir tranquilamente, oye, lleváis esperando 50 años, no me metas bulla ahora, última hora.
Doncs estarem ben pendents, aviseu-nos sobretot, perquè seria una boníssima notícia. En el momento que sepamos algo con referencia a la exhumación del cadáver, no tengáis ninguna duda que mandaré una nota de premsa a todos los medios para que el que quiera se haga eco del tema. Y siempre a vuestra disposición con lo que respecta al tema de Juan Gabriel Rodrigo Gnazón.
Doncs avui l'hem recordat un any més perquè aquests dies se celebra, es commemora, vaja, els tràgics fets que van tenir lloc l'any 76 a Tarragona, 50 aniversari, Juan Gabriel Rodrigo Nafo. Moltes gràcies, José Antonio Jiménez. Felicitats de nou per mantenir aquesta memòria tan fresca i tan viva. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosotros por recordar también a Juan Gabriel.
I així tanquem la veu de Tarragona d'avui. Res amb la píndola musical de la Sílvia García, que almenys sonarà un segon. Fins demà. Entre un lápiz i un aplauso de diez.
Buen día, son las 11.