Tarragona Ràdio Podcast Jo tinc un dubte, Pau, tu creus que l'Anny està bé? Com? Si, Annie, are you okay? Senyores, senyors, nens i nenes, des dels estudis de Tarragona Ràdio, comença el No Som Ningú! No Som Ningú, el teu programa de cinema de confiança. No Som Ningú, el teu programa de cinema de confiança.
I avui parlarem sobre com no s'ha de portar una relació d'amor, o el que és el mateix, és a dir, Annie Hall. I vingut des d'un apartament de l'Upper East Side, Pau Corbolan. Hola! Hola, bé, bé. Hola, l'Upper East Side.
Amb tots vostès l'expert en relacions humanes, Pau Malero! Oh, patolls, patolls aniosos, muà, muà, patollassos. I l'amiga dels intel·lectuals, Maria Clavero! Saluda, Maria! Hola, hola! I creient que controla el programa aquí, Pau, aquí? Jo crec que és l'Adrià Jurada, a veure si... És l'Adrià Jurada!
Benvinguts al No Som Ningú, al teu programa de cinema de confiança. Agrair, com sempre, a Tarragona Ràdio per l'Espai, a Ràdio Cambrils per la difusió, a l'Anna Darby per aquestes magnífiques veus en off i a la tècnica Sílvia García per fer possible aquesta retransmissió. Gràcies! Gràcies! També, i tot i que avui no la tenim amb nosaltres, a la nostra community manager, gestora de comunitats, a que la superheroïna de les xarxes socials, a que l'acaba portar el nostre contingut al més enllà, Berta Casas. Bona nit! Marcador!
Sense tu res, això seria possible. I avui, ja que estem oficialment, estic treballant jo en un tema d'informar sobre la immediatesa de l'actualitat. He de dir, cada vegada em fa més mandra l'actualitat. Com més treballo sobre això, cada cop l'audio més. I en petits moments, com aquesta hora de cinema, que em costa més fer una...
Editorial, no? Però avui no puc passar per sobre, que demà hi ha una vaga, una vaga molt important, ja que, per si no ho sabeu encara, hi ha una vaga general a tota Catalunya i a les Espanyes a favor de Palestina, per l'acord de pau just i aquestes coses, no? Però és cert que tot i estar 100% a favor d'aquesta vaga, començo a sentir-me una mica enganyat. No sé si us passarà el mateix. De què serveix fer vaga?
No sé si ho heu notat, però en els últims 15 anys no s'ha aconseguit res. Estem més tristos. Exacte, hem aconseguit la tristesa. Tots recordem aquelles classes d'història, quan anàveu a l'institut i hi havia un senyor vell, segurament, que us explicava que fa molts anys es va aconseguir les 8 hores. Hi ha uns senyors que van tirar tramvies de terra, els treballadors contra la patronal. Què va passar ja? Què va ser tan rellevant? Els treballadors podien negociar amb la patronal.
Ja estaven units, no? Ja estaven units, aquestes històries, però al parar-ho tot, l'altre havia de dir, o negocio o em moro de gana. També. Clar, aquí hi havia, és el petit tema, no amb la vaga, perquè potser hem aconseguit que amb les darreres manifestacions això no passi. No tenim cap posició negociadora, no sé si ho heu notat, amb la independència, per exemple. La què? Amb el tema aquell. No sé, no sé de què en parles. No, quina era la posició negociadora?
Ens donem les mans. Fuig jo per combat, eh? Europa ens mira. Europa ens mira, exacte. Potser no vam aconseguir aquest punt de posició negociadora. Quanta dignitat. Quanta dignitat, però no me l'interpretareu, eh? O sigui, al 100% s'ha de fer vaga. I demà heu de demostrar amb qui està el poble. I s'ha de demostrar i s'ha de recordar que les lluites... També s'ha de recordar les lluites que tenim contra l'Estat. Sí, sí.
No és només el tema de... I és de justícia, a més. Sí, és... Que desgraciats. Sí, sí. El que hem de fer recordar és... Crevar containers. Endavant. Exacte. Perquè si no lluitem per un país digne, quin estat palestir podrem ajudar si no cuidem el nostre? Ah, exacte. Clar. Exacte. Primer el teu estat, després l'altre estat, i després l'altre estat, que és el gasós. Exacte.
T'has d'anar per ordre, no? No seràs clar, clar. Així que, dit això, senyors, manifesteu-vos, lluitem contra el feixisme arreu i sobretot no oblideu que a casa, si ens despistem, la classe alta també ens la colarà. Ai! Ai! Així que ara sí que sí, comença el no som ningú. Els hooligans dels 24 frames per segon, els que vetllen pel cinema a proximitat contra tota autoritat, així que prepareu les crispetes, que comencem. Uh! Uh! Que cremits! Que cremits! El programa del setè art que no sabies que necessitaves. El programa del setè art que no sabies que necessitaves.
A les revolucions... No, mai veiem les revolucions. Mai, mai. Però és aquest moment d'intimitat en què volem descobrir què estàveu fent... Què estàveu fent quan vau veure la pel·lícula per primera vegada?
Jo crec que el Pau encara es cagava a sobre. Per al·lusions i a la persona més vella del programa i a la que més cop segurament l'ha vist, Pau Corbalan, què estaves fent el primer cop? El primer cop que vaig veure aquesta pel·lícula estava amb una col·lega
que estàvem els dos estudiant sols cultura audiovisual, quan encara no el batxillerat. Quan no existia la cultura audiovisual. Jo vaig ser dels primers a estudiar cultura audiovisual i ho fèiem a una sala d'informàtica i hi havia una profe que mai la vam veure, que ens enviava coses. I ella vam dir, saps què, no fem els deures i anava a mirar aquesta pel·li que m'han dit que és bona. I patapam.
I et va agradar, eh? Em va encantar. Em va canviar la vida. Ja vas fer fora de casa la teva companya i vas dir no, no, no. Estàveu a classe els dos sols. Sí, sí, sí. Oh, uau. Sí, sí, no va passar res, no ens vam tocar. No, no, no. Per què? No hem fet...
No, no, per la cara que és fotuda, així com de les tíbies, saps? I no, no, no, no, no va passar res. Simplement van mirar la pel·li perquè hi havia càmeres, també. És la cara... Perquè estava gran hermano, saps? És la cara que posa Rubén Viñuales quan signa un nou acord.
Si ho heu fixat mai, però sempre que siguin un acord positiu per al seu mandat, fot una cara de... T'embaraço. Sí, sí, sí. Aviam, vale, vale, calma, saps? Sí, sí. Adrià, l'havies vist abans de fer aquest meravellós programa? No, no l'havia vist mai. Havia vist trossos de la pel·lícula, justament a la carrera, quan ens parlaven sobre McLuhan. Correcte. Oh, és qui surt, és el filòsof que surt. Sí, senyor. Que, resumidament, ens van dir que era imbècil.
Però això ja sortirà més endavant. Que passi Mac Lujan i que no opini sobre el tema. Maria, primer cop. Jo ahir, primer i segon cop. Sí, sí, és que clar, la Maria s'ha fet... Perquè, o sigui, clar, jo li tinc un profund odi a Woody Allen, com ja ho sabrem. Llavors, volia veure de manera totalment objectiva...
M'ha costat molt. La típica woke. Sí, clar. La manera objectiva era torturar-te veient dues vegades, eh? En una pel·lícula. Dues. Seguides. Seguides. En menys de 24 hores me l'he vist dos cops. Mare meva. Du, du, du. Pau Melero? Doncs jo he de dir que de Woody Allen m'havia vist poques, les que havien vist no m'havien convençut gaire, i aquesta ha sigut estrany. Jo us ho reconec. La vaig voler mirar a 1x25.
I la vas mirar així? La vaig començar a mirar 1 per 25, però és que el cabrón parla ràpid, el Joan Pera, com es digui, la que va doblat ja parla bastant ràpid. Vaig dir, no puc. Llavors em va començar a agradar i vaig dir, venga, es mereix a per 1. Llavors primer la vaig començar com molt ràpid, això no m'agradarà. Hora i mitja, durant la pel·li, tampoc. Molt curta. Tampoc, era un exercici molt... D'això en parlarem, eh? Sí, ja en parlarem. M'havia de fer els sopasses, llavors vaig dir, bueno, però vaig deixar de cuinar, vaig dir, mira, sopo més tard. Llavors em va començar a mirar molt accelerat i després...
Jo al contrari, vaig parar per sopar. Precisament d'acceleracions, passem al resum del film. No som ningú. El teu programa de cinema de confiança arriba a Tarragona. Tots els timarts de 9 a 10 de la nit en directe a Tarragona Ràdio.
El resum del film, portat per l'Adrià. La pel·lícula que comentem aquesta setmana està dirigida per Woody Allen, a Caffosset Hexagonal, i es va estrenar el 27 de març del 1977 per Sant Alexandra.
Doncs comencem. El protagonista és l'Albi Singer, però és amb Woody Allen canviant-se el nom. És a dir, un neuròtic professional, humorista i a temps parcial i pessimista jornada completa. Viu a Nova York i es passa el dia parlant amb ell mateix, amb la càmera, amb desconeguts, amb el públic i sobre l'amor, el sexe, la cultura i el pas del temps. Bé, el que faríem tots en un bar. I un dia coneix l'Anny Hall, és a dir, la Diane Keaton, amb un també sobrenom seu.
una mica excèntrica, encantadora, insegura, amb un estil de botiga vintage, abans que existissin aquests conceptes, i bueno, que s'enamoren i tenen una història d'amor com qualsevol altra, però explicada com Pulp Fiction, abans que existís Pulp Fiction, és a dir, que la peli no és lineal, va amunt i avall una miqueta, salta del present al passat com si obrissin els calajos de merda, hi ha escenes en els pensaments dels personatges on surten amb subtítols, altres on Woody discuteix amb el seu jo de nen petit, fins i tot n'hi ha una on es col·loca dins de Blancaneus, la versió més 18 de l'obra,
Cameos d'actors, intel·lectuals, tot plegat en un gran despropòsit per explicar al cap i a la fi una història d'amor com tantes altres amb una mort ja anunciada. Fi.
Desfilman el film Maria, fes-te'n mirar-lo de la veu, estàs horrible, eh? Sí, no? Fatal, no? Déu meu, senyor. Bé, doncs benvinguts a Desfilman el film, la secció on aprenem coses de la pel·lícula i on el que importa no és saber la resposta, si no, fer veure que hem vist la pel·li. Avui parlem d'Annie Hall, òbviament, o intentar entendre la vida de Woody Allen
Com a guia, en plan. Ell portant-nos com a guia de la seva vida. Com Jurassic Park. Bàsicament, sí. Anem amb uns carritos, no? Sí, no? Bàsicament. Té un saura del meu trauma. Ah, molt bé. Correcte. Llavors, avui... Pare meva. Avui, per poder contestar la pregunta, heu de dir Ani. Ani. Molt senzill. Fàcil. Fàcil.
Llavors, qui digui any primer, òbviament, doncs, contestarà la pregunta. Molt bé. Llavors, tenim preguntetes, eh?
De números i algunes més complicades que altres. De números? De números. O sigui, quasi totes les respostes són números. Ah, val. Però no hem de fer càlculs, no és el de capdò acadèmic. Gràcies. Exacte. Llavors, comencem amb la primera pregunta, que és quants cameos, entre cometes, perquè hi ha personatges que sí que tenen... són personatges secundaris o que tenen línies i hi ha gent que surt esporàdicament. Vale. Quants cameos apareixen a la pel·lícula? A, dos. B, set. O, C, cinc.
Ani. Vinga. Realment no ho sé, però 7. Rebot. Doncs... Que ràpid! Quina emocionat! Ja se la sabia! Uau. Doncs sí, rebot. 5. Molt bé, correcte. Òbviament s'ho havia de saber, perquè és un obsessionat amb Woody Allen i Annie Hall. Quants cops te l'has vist? No ho diré. En algun moment sortirà aquesta informació. Més val que no, no? És que no ho sé.
que són moltes. Quan és 9, acostuma a ser més de 10. Sí, no, no. Mínim me la miro un cop a l'any i la vaig descobrir el 2016. Endavant. Doncs així com de Descobriors surt el Paul Simon, com a Toni, que és el productor musical que coneix l'Anny, i és bàsicament un dels membres del duo Simon & Garfunkel. Òbviament és el Garfunkel, per si no ho sabíeu. No ho sabíem... No, és el Simon. És el Simon. Què dius? Totalment. És el de...
Té cara, té cara, és molt trist. I de la banda sonora de El graduado, Mister Robinson. Sí, de tota. Molt bé, molt bé aquesta gent. També tenim el Jeff Goldblum, que ja ho hem comentat amb el Pau, que li ha encantat, que surt a la festa al final de tot, a Los Ángeles. I ha perdut el seu mantra. I ha oblidat mi mantra. És boníssim. Però com a dada és un dels seus primers papers al cinema. Curiós. Llavors, però es considera cameo si és el primer cop?
Sabeu el que us vull dir? Per això he dit cameos entre cometes. Però perquè té una línia al final. També tenim la Shue and Iweber. Shue and Iweber. Aquesta l'heu catat o no? Sí. Tu sí, ja ho sabem. Deixa participar la resta dels nens. Surt al final de tot de la pel·lícula com a nòvia del Woody Allen quan es troba amb l'Anny i el Toni just a sota del cinema on estan tirant la...
el documental. Són 3 segons de cameo. Sí, sí. I aquesta sí que és el primer cop que es veu a la Show & Over al cinema i no està acreditat, o sigui, ja realment no surt als crèdits, però... allà està. I també després tenim el Christopher Walken, que és bàsicament el germà psicòpata de... bueno, suïcida, no, psicòpata, de l'Anny, i, bueno, com a dada curiosa i xins, l'any següent va guanyar l'Òscar pel Cazador. Què? Puc? Puc? Sí, fes un exemple. Allò és un personatge, no és un cameo, l'altre cameo és el Capone.
que també surt per això he dit per això he dit camions entre cometes expliquem-ho expliquem-ho expliquem-ho expliquem-ho expliquem-ho expliquem-ho expliquem-ho és que això ve d'abans perquè la Maria va dir que no li acaba d'agradar i jo vaig dir jo em vaig picar i ens destrossarem-ho no, no, no, he llegit
que és el que fa la gent, saps? Ah, no mires vídeos, eh? No, no. És que es nota que és d'un altre temps. I se'n va tapuerca i diu, saps? No, no, ja està, ja està, ja caio, ja caio. I bueno, com a últim és... Espera un moment, deixa'm parlar, perdó, perdó. Com a últim surt el Marshall McLuhan, que és bàsicament el que fa de si mateix, és a l'escena on està el Woody Allen al cinema, es queixa del tio de darrere perquè no té ni fava del que està parlant,
I, bàsicament, treu el Marshall McLuhan perquè el corretgeixi. Exacte. I com a dada curiosa, Allen va intentar portar a Fellini, a Buñuel i a Norman Mailer, però tots li van dir que no. Bueno, perquè era un cacas en aquest moment. Exacte, ningú el coneixia, no passa res. I el que diu del Capone, sí que és veritat que surt, surt en el moment que està en el parc dient, aquell serà un capo de la màfia. Sí, sí, aquest. Exacte, és aquell.
Seguim amb la següent pregunta. Aquesta és bastant fàcil i, naturalment, el Paula sabrà. No? No la saps? No, no, no. No m'ho crec, però... Quants Òscars va guanyar la pel·lícula? A, 3. B, 4. O C, 2. Ani, va, vinga, anem a provar. Vinga. 4.
Correcte, molt bé. Va guanyar els premis a millor pel·lícula, a millor director, a millor actriu i a millor guió original. Allen també estava nominat a millor actor, però no va guanyar.
Oh, quina pena. Però, com de costum, no es va presentar a la cerimònia i va anar directament a tocar amb el seu grup de jazz. A passar que era... Ui, ui. A tocar... Ja... Ja sé, però en parlarem després. Tranquil, tot arribarà. Tot arribarà. Següent pregunta. Aquesta sí que me l'he currat bastant, perquè...
Les he comptades quasi totes jo. Quantes referències culturals o mencions de personatges reals apareixen a la pel·lícula? Ani. Estàs fatal. No, no, espera. A, entre 30 i 35, bueno, entre 30 o més, en direm perquè segur que m'he deixat alguna, perquè amb dues vegades d'haver-la vist no m'ha donat temps de tot. B, entre 15 i 25 i entre 25 i 30. Ani, la A entre 30 o més. Correcte. Seguríssim.
I de fet, és una densitat molt alta perquè fa una referència cultural d'aproximadament cada 3 minuts. Cada 3 minuts de la pel·lícula fa aproximadament, eh? Però i aquestes dades! Jo ara mateix ja estic... No, no, no! O sigui, anem a fer-ho bé. Jo seré objectiva, no passa més. No, no, no!
Informació de veritat, eh? No som ningú per primer cop a la seva història, està aportant informació als oients. Substància, que tu sàpigues que estàs veient una pel·li amb que cada tres minuts de mitjana hi ha una referència cultural. No, no, perfecte, perfecte. Següent pregunta. Següent pregunta. Quina o quines escenes van ser pràcticament improvisades? A, la dels gemàntons, a la cuina, i la on es tornuda la cocaïna. B, el concert de jazz i la condució de l'Anny pels carrers de Nova York.
o ser el sopar amb la família de l'Anny i la família de l'Albi per l'altra banda.
Hòstia, Ani. Vinga. Sí, puc? Sí, endavant. La primera. Correcte, òbviament no podia ser d'una altra manera. Bàsicament, en l'escena dels diamàntols, doncs, naturalment, els diamàntols se'ls van començar a descontrolar i la de Ian Keaton no podia parar de riure's i li va fer molta gràcia i l'escena va quedar graciosa i es va quedar la pel·lícula. I la de la cocaïna, doncs, més o menys el mateix. No havia de passar això, el Woody Allen va estornudar, també a la gent li va fer molta gràcia, el cast, el crew...
etcètera, i es va quedar la pel·lícula. I per què diem que es va quedar la pel·lícula? Perquè és que aquesta pel·lícula en principi anava a durar 4 hores, va passar de 4 hores a 2 hores i mitja i finalment es va quedar en una hora i mitja. O sigui, van reduir el 30% del que tenien gravat. Tot el que s'ha perdut, Déu meu. Per sort. Anihel era abans, no? Anihel. La idea és que hi hagués com un partit de tenis o algo. De bàsquet. Que estiguessin Nietzsche, Freud,
i no sé qui més i que de sobte aparegués setant per allà dient-li en plan veniu que us ensenyo l'infern i la ciutat i no sé què. Això no ho van fer els Monty Pythons. Però amb un partit de futbol de filòsofs. Sí, exacte. Bueno, però Nietzsche... Sí, sí, no, no.
No, no, o sigui, de metratge que tenien gravat, van gravar 40 hores de metratge. Hòstia. Edició, o sigui, aquesta pel·li s'ha fet edició, bàsicament. Annie Hall es va crear edició. I sort que es va... O sigui, que ha donat molts diners, perquè la de pasta que s'ha gastat en gravat. Total, però és que van tornar a gravar, o sigui, ja ho tenien gravat, que Woody Allen va dir, m'ho he repensat, vull acabar de fer una altra cosa, i al final va tornar a gravar, o sigui, va haver de convocar un altre cop a l'equip de rodatge. Cada cop era més calp. Exacte, per això. I cada cop era més car, també. Exacte.
I com a pregunta extra, que és una miqueta rebuscada, però bueno. Després de mantenir una relació amb el neuròtic de l'Albi, a Cawood i Allen, en quin assassí de ficció es convertiria Annie Hall? En quin assassí de ficció? Tinc una pista, sí. Assassí de ficció? És un joc de paraules? Sí. Freddy, Freddy, finals of...
Hòstia, és que jo no tinc gacis d'aficció. No, pesadilla en el Mestrit, com has dit de pesadilla en el Mestrit? Freddy Mercury. Us dono una pista? Sí, sisplau. Vale, té una dieta peculiar.
Eh, Aníbal Lecter. I és? Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní... Aní...
Som els del No Som Ningú amb directes del 96.7 de la FM Tarragona Ràdio i en diferita Ràdio Cambrils. Estem comentant la pel·lícula Annie Hall, però abans de continuar us hem de fer un petit anunci molt important.
El pròxim 25 d'octubre farem un karaoke especial, High School Musical, Alcao. Beurem i comentarem la pel·lícula. Hi haurà karaoke, com bé diu el nom, amb les cançons del film. I sobretot hi haurà jocs a veure, a més de moltes sorpreses més. Recordeu, 25 d'octubre, a dos quarts de buit, a la sala Alcao, vine i sigues un bon gatet salvatge. I ara amb tots vostès obrim la llibreta dels apunts en públic.
Els apunts d'en Cobrit. Tothom teniu la mateixa veu a les cintes. Ah, sí? Que fort. A les cintes no s'ha conegut. No ho hàgim notat, eh? Perquè tu ets l'únic que et fas la teva veu a les cintes. No t'has adonat d'això. Com bé sabeu, estem comentant, Ani Hall, no? Si no, si heu començat ara. I si esteu completament fora del món i no us entereu d'absolutament res del que passa al vostre voltant, doncs sabreu que estem fent aquest film perquè, malauradament, l'estima d'Ani, va passar a l'altre barri tot just fa tres dies.
I si no sou el llapis més afilat de les toys, tampoc sabreu que amb l'Anny em refereixo a Diane Keaton, l'actriu que interpretava el paper d'Anny Hall. És per això que avui, en aquesta humil i breu secció, repassarem una mica la vida de Keaton, però estigueu atents, que tot el que diré no serà verídic. Hi haurà mentides entremig i al final haurem de descobrir què és cert i què és fals. Si ho sabeu directament, al final m'ho podreu dir, si no us donaré pistes de què pot ser cert o que pot ser fals. Comencem. Fantàstic.
Hola. Ciutat dels Àngels, Califòrnia, 1946. Diane Hall arriba a la ciutat de les estrelles, la rebetlla de Reis, nascuda clarament. No volia quedar-se sense els regals d'aquell any i arriba més o menys fruit d'un acte d'amor entre els seus pares quan segurament celebraven la finalització de la Segona Guerra Mundial.
Viu la infància com tota bona nena americana pot voler. Va anar a l'institut, va estudiar ciències i va començar la carrera de química a la Llucle. Però les extraescolars com a High School Musical són molt importants i sempre havia participat de la seva aula de teatre extraescolar de teatre.
Així que un cop acabada la carrera, entre treballar el Sunland Chemical i la seva passió pel teatre, va començar a fer petits papers en obres. Fins que un dia Woody Allen la va descobrir i la va portar a Broadway i va fer un musical bastant rellevant.
Després d'això, les seves moltes pel·lícules amb Woody Allen i la seva pseudo-relació van anar escalant a Hollywood. Però, tot i ser un programa de pel·lícules, no parlarem gaire de pel·lícules avui, ja que ens centrarem en la vida de Diane Keaton. Només direm que va guanyar un Òscar i que ho va petar realment amb el Padrino. Però bé, tornant a la seva vida, ella, a banda de Woody Allen, també va tenir altres relacions i sembla que tenia certa dèria amb els directors, ja que també va copular amb el director del Padrino.
Però no queda aquí, perquè el 1997 es va casar amb Richard Gere, però va ser una relació curta, o sigui que només va durar un any i mig. A partir d'aquí no va tornar a contraure matrimoni i va defensar la seva vida com a soltera fins als seus últims dies. A més, i és important també, va adoptar dos fills, la Dexter i en Duc. De banda, de pel·lícules també ha cantat i surt en, bueno, ha fet una cançó com First Christmas, no? Fins fa ben poc que, bueno, es va morir per causes que no han transcendit.
M'agrada la lliçó de vida durant la vida, jazz i a la mort. Bueno, doncs ara comencem aquesta part, no? Heu detectat mentides? Des de patir. Des de patir.
Comencem amb el tema de la relació amb el senyor Coppola. És cert o és mentida? És mentida. És totalment mentida? Totalment mentida. Esteu 100% d'acord? Doncs és correcte, és mentida. Va tenir una relació amb Al Pacino, amb qui feia de Coppola protagonista. Va estudiar ciències, sí o no?
No. No. Sí. Sí? Jo dic que no. Doncs no va estudiar ciències. No va estudiar ciències. És un primer moment. Es va enfocar en la seva carrera actoral, ja que era la seva passió. Jo confiava, eh? Ha estat casada, sí o no? Sí. Sí. Sí? Sí. No ha estat mai casada. No! No!
ha tingut relacions esporàdiques, de les quals, si ja diu relacions així, doncs pim-pam, aquí te pillo, aquí te mato, no? Hi ha altres que hauran donat més temps, com la de Woody Allen, malauradament, però mai, mai ha contragut matrimoni i sempre, això sí que és cert, ha defensat que es pot ser soltera i es pot ser mare. Clar que sí. Molt bé. Això sí que és molt important. Molt bé.
El que... Aquí ve la pregunta si s'hi va tenir fills. Sí, però no es dèiem Dexter. Quin nom és Dexter? Dexter és un nom de gat. Considereu que són mentides els noms? Sí. Doncs els noms són certs. Dexter és de noia.
I Dac és de noi. Dac. Un ànec. El bullying que haurà patit el pobre Dac. El que és cert és que mare biològica no va ser. El que és cert és que mare biològica no va ser. Els va dubtar. Bueno, el problema. Li pega, li pega. I per últim, hem parlat dels Òscars. Quants Òscars té, Diane Keaton? Dos. Dos. Sí. Dos? Dos. Incorrecte, només en té un. No.
el d'Anny Hall. L'únic que va guanyar amb Anny Hall. Però no estàs comptant l'honorífic d'aquest any. No estàs comptant... No, no, va ser nominada quatre vegades als Oscars i només n'ha guanyat un. I a sobre per Anny Hall. Bé, doncs dit això, espero que hagueu après i que valoreu més a Diane Keaton a partir d'ara. I dit això, doncs... Passem-ho. Ah, alguna cosa, no? Sí.
Doncs molt bones notícies perquè per aquesta preciosa pel·lícula Annie Hall no hi ha compositor, així que fins aquí el ritme de la pel·li.
Bàsicament, bé, us explico com va funcionar aquesta pel·lícula. Aquest home va dir, vull fer la meva vida, va agafar la seva playlist de Spotify, en aquella època, els seus vinils, i va dir, a mi què me mola, el jazz, doncs us en passareu, o sigui, què, era 4 hores, doncs imagina't. El tio volia fotre...
4 hores de jazz, venga que ve l'avió i la boca, 4 hores de jazz. Què passa? Que bueno, ell té a més un grup de jazz, a més crec que el dia d'avui encara seguís tocant, és un enamorat de... El vídeo de Pantomio Mafúl de... No, és que jo no sé qui és Messi, saps? Jo no sé qui és Rosalia, t'ho juro, jo només em passa el dia. Molt bé, és així de pedant segur.
Doncs bàsicament no el vull jutjar, perquè si vosaltres féssiu ara mateix una pel·lícula sobre la vostra via també posaríem els vostres gustos musicals. Per tant, us he hackejat els telèfons mòbils i he buscat dues cançons del més escoltat que teniu ara mateix en les vostres playlists. Ara mateix sonaran...
Us van en dos per cap, d'acord? A més, del més escoltat. Del més escoltat, però... No, no, no, haureu de saber detectar quina és la vostra i dir-me... Compte un moment. I dir-me en quin moment de la vostra biopic sonaria aquesta cançó. Vale, vale, vale. D'acord? Sí, estem preparats i preparades? Sí, sí, sí, estem preparats i preparades. Tothom volia escoltar això, ningú volia escoltar parlades. Sonido Blanco. Sílvia, sisplau, primera cançó. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco. Sonido Blanco
Va, el Pau i l'Adrià de Sant Mangueró, crec que pot ser aquesta idea de la Maria? Sí. Bueno, Maria, explica'ns, en quin moment del teu biopic sonaria això? Uau, doncs no ho sé, perquè normalment està en una playlist que utilitzo... Que utilitzo per cuinar. Ah, bueno, doncs ho tens fàcil. Llavors, jo crec que sí, en algun moment d'aquestes que arribes a casa cansada i dius...
Em faré el que sigui per casa, supertirat. A mi em dius això de... Arribo a casa cansada. Tot el contrari a fotre'm a fer uns lloquis. No, però algú tirat, el rotllo que dius obres la nevera, no hi ha res, llàstima. Joder, doncs és massa sexy per aquest moment, però precisament. Exacte. A mi m'està quadrant. Hi ha un gine sequa, saps? Sí, un gine sequa. A mi m'està quadrant.
No. Sí, no. Ubrir una tapa de guacamole hacendado. Yo fumaría. Sí, clar que sí. Tirarías la cendra el guacamole, molt bé. Eh, següent cançó, a veure. Este era el Pau. No he pensat.
Jo crec que és meva, si ningú més l'escolta, clar. Per les cares? Sí, sí, sí. Bueno, jo és que aquesta l'utilitzo per editar, en plan, tinc una playlist de Kanye West i només utilitzo aquesta playlist. En sèrio? T'imagino estil neo, eh, de Matrix. O sigui, és que només puc editar amb una playlist de Kanye West. Hola, hola, molt bé, molt bé. Però què és el que et genera, aquest bon home, en plan, mentalment? No res, o sigui, però és com... Exacte. Exacte, exacte. No ho sé...
Estic davant d'una escena de muntatge de tu editant, pot ser? Sí. De sobte, i a sobre, com a ser l'ordre de les cançons, és com, no ho sé... Baitar, no? Sí. És un muntatge? Faria un muntatge per un plano aquí, un plano de l'ordinador... Qualsevol cosa que sigui, jo estar-me 6 hores davant de l'ordinador. Molt bé, molt bé. Ens agrada. Doncs molt bé, de moment has donat la casualitat que he fet les dues d'armaria. Anem a per un altre biopic.
Ui, és el vostre naixement. És meva. Hola, molt bé. Només en el principi deia, o salta de cop ell, però era difícil. Jo no podré ser. Explica'ns. Aviam, és la cançó de Wilton John, però cantada per... Taron Egerton. Exacte.
que és el I'm still standing. Molt bé. Aleshores, en un moment trist, què passés estar feliç. Com, per exemple, sortint del psiquiatre. Molt bé, molt bé. O sigui, ja augures una escena del futur. Que al final és la mateixa escena que la pel·lícula es va reproduir. Molt bé. No veus que és més una cançó sortint del psiquiatre, però de sobte veus que en realitat t'estàs escapant i t'estan tornant a posar la camisa força, càmera lenta.
No, perquè aquí és com el moment en què tu te n'adones, o sigui, al principi... Saps? Sí, a mesura que va passant, és com que ell es va recuperant. Ah, val. I quan hi ha un moment en què fa un clic, que és en breus, i és quan diu, ja estic bé. Ah, o sigui, copiaries un... No, no, sí, sí, és que seria literalment la mateixa setmana. Clar, això t'he posat molt fàcil, amb aquesta setmana. Sí, sí, sí. Segona cançó.
És la meva, també. El joc aquest ha sigut horrible, perquè ja sabeu quines vénen després. Adrià, explica'ns, en quin moment sonaria això? Això conduint, qualsevol moment en què estic conduint, que malauradament a la meva vida és molt de temps. Ara estàs conduint. Seria anant a la feina, no? Anant a la feina, anant a algun lloc. Un viatge que et canviï la vida. Molt bé. Oh!
Molt bé! I per si aquesta cançó la vaig descobrir jugant al GTA. Perquè després diguin que el GTA és violent. Que va, gens i mica. Gens i mica, anem amb el biopic del Pau, ara ja sabem l'espoiler. Aquesta seria sortint d'un concert borratxo. Molt bé.
Sí, sí, és Power Bookers. Sí, és això. En aquest moment, després de Màxima locura, m'ho he passat molt bé. Com la tornada a casa, tota aquesta odissea. Una tornada a casa repassant tota la nit. Amb fotografia. Oh, doncs m'agrada molt, em veu bastant. A veure, la següent escena de biopic del Pau.
Home, clar, aquí està i te l'he pillat perquè... Sí, sí, sí.
Clar, sortim del lavabo després de cagar. Molt bé! Després d'haver fet un perfect i sortim amb el paper blanc, un pal com una bandera blanca. Ha sigut un perfect! La feina! O sigui, fa 20 minuts. Algo molt positiu, però que decidim passant merdes molt xungues, en plan...
Atenció, propera circulació retreçada 3 hores i mitja. Ole, ole! Perfecte. Tu m'agrada la vida. Doncs això ho he fet perquè veieu que qualsevol de vosaltres podríeu agafar la vostra playlist i fer un biopic, així que no critiqueu tant aquest bon home. Ningú ho ha fet.
Ah, ah, ho estàs considerant com que hi havia una crítica prèvia a Woody Harbour. No, perquè hi ha gent que se li diu, home, tio, agafes i ho fas. Mira, James Gunn ho fa, hi ha molts directors que ho fan i jo estic encantadíssim. Jo conec molta música gràcies als directors que fan això. Correcte. Així que endavant i fins aquí el ritme de la peli. Passem al contingut extra? Us ve d'algú? Passem, eh? Vinga. Contingut extra.
All right, give it to me. Bé, benvinguts a contingut extra, no? Aquesta secció que fan coses. Avui, com sabeu, Annie Hall tracta d'un... Això tracta d'un escriptor que és un neuròtic i tal, tal, tal. Ok, doncs... Mira, l'amica sóc jo.
Aleshores, he dit, hòstia, estaria bé investigar una miqueta sobre això, d'acord? I m'he fet amb un diari d'un neuròtic. Ah, molt bé. Però quin neuròtic? N'hi ha molts tipus. Un neuròtic. Però què has buscat? Un diari de neuròtic? No, no, he investigat, he estat seguint un neuròtic i tal. Molt bé, al carrer. I m'he apuntat una miqueta el que em passa quan vaig a treballar. Molt bé. Així que, Adrià, tu vas llegint les hores i jo aniré molt bé, d'acord? Som-hi, Sílvia.
Són les 8 del matí. Em desperto desorientat. He tingut un malson on descobria que el CNI havia posat micròfons a casa meva. Seguidament desenrosco cada una de les bombetes de casa buscant micròfons mentre em faig una esmorzada campionat, cafè, cigarro i enciolític. Són dos quarts de nou.
Surto de casa per anar a treballar a la meva feina supercreativa. De camí passo per una fruiteria i el venedor em diu, bon dia. Automàticament analitzo aquesta salutació i és evident que és un senyal pels altres vianants per indicar que em té controlat. Ell em té controlat perquè els altres també em controlen a mi, saps? En plan, eh, tranquils, jo controlo. Jo estic veient com està passant i aquest ara mateix me'l quido jo i algú altre després ja m'ho dirà, d'acord? I començo a sobar fred i crec que algú em segueix.
Són les 9 tocades. Arribo a la feina tot suat perquè he anat corrents fins a arribar allà. Convençut que em seguien diverses persones, dos cotxes, un helicòpter i el canitxe d'una senyora. Me n'adono que el canitxe és el gos dos vegades filòsof, perquè és Kant i Nietzsche. Enric Sol i me n'adono que sóc un geni i que la meva ment és única. Són les 9 i 4 minuts al matí.
Arribo a la meva taula i el ratolí està lleugerament mogut a la dreta. Començo a suar fred perquè això vol dir que el CNI, la CIA, el KGB, el KG7, l'ATO, la Renfe, l'FBI, la SEAT i la ETA m'estan vigilant. No aguanto la pressió, em faig un còctel d'ansiolítics i em tanco el lavabo.
Són les 6 de la tarda. Surto del lavabo després d'escriure el guió d'una obra teatre, d'un anunci i d'una pel·li a la paret d'aquest. Per algun motiu, tots els guions van de relacions humanes i conspiracions. A més, ho he hagut d'escriure amb els meus propis fluids a la paret de lavabo perquè se m'havia acabat el paper i voli. Torno cap a casa.
Són les 7 de la tarda. Arribo a casa i no engego cap llum. Em despullo, pixo una ampolla de plàstic perquè no m'agafin el meu ADN i vaig directament al llit amb un barret fet amb paper de plata. Abans de dormir em poso al meu podcast de conspiracions preferit que afirma que el 5G ens està controlant el cervell a partir dels microxips implantats amb la vacuna del Covid, que Elon Musk és reptilià i que Pilar Inveiès amaga missatges subliminals satànics en els seus dibuixos. M'adormo amb un ull obert.
Són les tres del matí. De cop em desperto d'un malson on la Pilarina em parlava a breu i del revés. De reull veig una ombra al passadís. Merda, penso, ja està aquí la OTAN. Uau! No tinc res per a dir que doneu-li aquest home un pressupost. Déu meu senyor, o sigui, si us plau, productores, doneu-li aquest home el pressupost, és l'únic que necessita. Exacte. Ja n'hi dono.
No som ningú. El programa que s'escolta al falcó mil·lenari quan salta la velocitat de la llum. Com si farà un... un... un... un pepino. L'escena final.
La millor comèdia de tots els temps. Un romans molt convincent, ple de gags excel·lents. Peter Bradshaw, The Warden. En història de la mort, l'accent cronològicament desordenada de Hans Lissinger no és més que una simple excusa per incloure un conjunt indiscriminat de les millors frases còmiques d'Alen. Tom Cox, Telegram.
Jo crec que començarem directe al torró i és si es pot separar autor i obra. Un moment, cigarros. Estem d'acord? Sí, sí. Si no, no hi hauria tanta devoció per Dalí, no hi hauria tanta devoció per Van Gogh, no hi hauria tanta devoció per molts altres fills de puta. Però Van Gogh no era tant fill. Com que no s'hi va morir de conor res? Era sífilis. O sigui, la majoria de genis són uns fills de puta. I ens agrada la mandanga que fan i ells com a persones són merda. Per tant, si volem...
agafar la bellesa i dir, vinga, va, sí, me la menjo, he de separar l'artista de l'obra, perquè si no... Sí, però, Pau, jo ara mateix et dic, t'estimo. Val, eh? Val? Sí, t'ho dic. Val, eh? Gràcies. Molt bé. T'estimo molt, doncs molta gràcia. A tu també. Jo ara mateix et dic, t'estimo, d'acord? I de sobte, està aquí la teva parella, surt, sisplau, surt i la teva parella. Surt la teva parella i et diu, t'estimo. L'obra, que és el missatge, és el mateix. Però depèn de l'autor, depèn de qui t'ha transmès això, a tu t'ha afectat d'una manera o una altra.
Però els dos m'han fet sentir alguna cosa. Sí, però diferent. En el sentit de dir, sí que importa qui està darrere de l'obra. Entenc. Ens caigui bé o malament. No sé què vull dir. Jo prefereixo el missatge que... Resumidament estàs defensant que no es pot separar. No, no, jo estic d'acord. L'únic que li estic posant és que ho argumenti.
Una mica de salsa, si jo estic d'acord amb ell, perquè estic d'acord que a mi m'agrada la música de Michael Jackson i com a persona, si m'agrada... I, i, i, saps? Llavors, bueno, no, simplement això, perquè és un argument que utilitzen les persones, saps? El fet de dir, no, ja, però és que depèn de qui t'ho digui, si que s'afectarà o no, llavors sí que has de tenir cert respecte o admiració per qui t'ho ha explicat, saps?
Clar, si no... Ja, però si no tenim cap... O sigui, si ho agafem tot d'una manera tan objectiva o tan subjectiva, si ens anem a un extrem al final... Saps? Què podrem apreciar? Mira, jo ara tinc com una reflexió. Aneu tots contra mi o què passa? No, no, no. Veniu, veniu, veniu. Que va, si jo t'he dit que estic de cara amb tu. Ell t'ha posat un exemple i ho he començat a debatre, però quan realment estava dient que estava a favor teu. Sí, sí, sí, però... Estic en la defensiva. Maria, sobretot, la teva opinió.
No, jo crec que sí, o sigui, potser hi ha certs límits que potser considero que dic, bueno, fins aquí m'ha arribat. També és molt difícil després com canviar la teva percepció, perquè sí que és veritat que jo abans, les pel·lis que he vist de Woody Allen, abans de saber tot allò de Woody Allen, me les he vist amb molt carinyo i m'agraden molt. I òbviament no puc evitar que jo, per exemple, li tingui molta tírria.
No ho puc evitar. Exacte, no ho puc evitar. Perdó. Però sí que és veritat que, per exemple, per aquesta pel·lícula he fet un gran esforç per intentar separar l'autor de la seva obra. Molt bé. Tot i així, se'm segueix caient molt malament. Sí, exacte. Llavors, jo considero que sí que es pot, però també amb uns límits i depèn de les sensacions humanes al final.
Jo vull que m'expliqueu ràpidament què ha fet Woody Allen. Sí, per posar en context per si hi ha algú que ens està escoltant i no sap què ha passat amb Woody Allen i ha vist una pel·li i ha dit, hòstia, si a mi aquest tio em sembla puta mare.
Què ha passat? No, no, què ha passat? No, no, digues, què ha passat? Què ha passat? Aquesta va... Adopta una nena, tinc no entès, des de la visió de... Només conec la Litoxferro. Mia Farrow va adoptar una nena. Una amiga que va fer Diane Keaton, sí? Ah, bueno, sí, però... Va adoptar una nena. Sí, però no, però va ser... Està amb Mia Farrow. Sí, sí. Va començar a adoptar... Va començar a adoptar un munt de gent. I es va separar o va morir la seva dona, no sé si va acabar a Bidu o no, no en tinc ni idea, però ell deixa la seva relació i comença una relació amb la seva filla d'adoptada. Un cop la seva filla compleix certa edat.
Ens n'he informat que estava 100% viva Mia Farro. Estava encara viva, estava calenta. Està viva encara Mia Farro, crec. Llavors decideix separar-se de la seva dona per començar una relació amb la seva filla. Adoptiva. A nivell legal, no tinc ni idea de com va això, però a nivell ètic és horrible. Depèn de l'estat dels Estats Units. Per mi és deplorable. Correcte. Per mi és deplorable, però a totes llums. Sí. Segons... Depèn. Segons l'opinió de...
Risto Mejide. Lo que tú estás diciendo es edadismo. No, no, pero claramente yo no estoy a favor. A veure, si ens posem a analitzar fredament, hi ha una relació de poder que en un principi s'aprofita, sí que és veritat que després continuen junts. Sí, però és que m'és igual. És que més...
Aquesta noia l'ha tingut a ell com a figura paterna durant molts anys. O sigui, li ha dit, papa, saps? En plan, i ara li diu, daddy. Daddy, exacte. No, no, no. Gràcies. O sigui, és que clar, és que a mi tampoc em sembla bé aquesta postura de l'home que sigui molt més vell i la dona que sigui molt més jove. Clar que no, o sigui, ja no és això. És que sa filla. Però és que...
Això per una banda, i el tema aquest que tu dius, també hi ha un tema que normalment, si l'home és el que és més vell, normalment té una relació de poder més forta que si fos al revés, que fos una dona molt gran amb un noi molt jove. O sigui, també són molt diferents aquests conceptes. És estrany. Per un tema de masclisme pur, eh?
És estrany que esteu dient que és la seva filla, però realment és la seva fillastre. I és estrany que diguem tot això i que la penya estigui a això, quan després agafem el youporn o el que sigui i veiem step-sister, step-mother... És raríssim, no passa res. Jo ho trobo raro, també, que sigui dins del mateix nucli familiar. A la vegada, com és fillastre, no hi ha un vincle de sang directe.
I a més, segons... Bueno, un vincle de sang directe, no? No, però igualment... No, és dins del grup de família. Sí, ja, ja, ja. Si jo dic a nivell, jo et dic a nivell de sang. I segons les seves memòries,
Clar. D'aquí, d'aquí. Te l'has dit, també? Evidentment. Uau, uau, gràcies. Clar, hi ha una part, la de la Mia Farrow, que veu tot el perc, que li diu la mare que em va parir, hi ha una part, els fills, que diuen que la Mia Farrow els tractava fatal i jo era no sé quant dos, Budia lentament diu això. Clar, allà hi ha un pitoste que és molt difícil posicionar-se en això.
Dit això, pot passar. És raro, és estrany, però si no tens un vincle de sang i al final hi ha una atracció, pot passar. Però, però, quan va començar a haver-hi l'atracció, ell tenia 56 anys i ella 21. Però és que, tot i així, ens tampoc sabem fins a quin punt l'atracció no venia d'abans. O sigui, aquí és el que és creepy. En plan, fins a quin punt? Ja, però quan ho va fer...
era major d'edat, però que no, de veritat, sembla que ho estigui defensant. No atreu que s'estigui fixant en una figura que se suposa que és de fillastre, tot i que no sigui de sang, d'una nena que ha vist créixer i que ha dit, bueno, 21, oh, un momento, no? En pla...
No era així. Cada cop que la Maria ho teatralitza encara ho veig pitjor. Realment no va ser del tot així perquè com era de les filles més grans era de les filles que estaven més abandonades. Segons explica les seves memòries. La seva memòria és no que no s'ha mort sinó la seva autobiografia. Fuentes el mismo. Clar, i també m'he llegit altres coses que han dit els fills i realment coincideixen.
Realment, jo a tot això vull arribar a què és. És una situació molt, molt difícil, que només sabran les persones que estan implicades i que, a veure, des de fora és raro i no està bé. O sigui, hi ha certs límits morals que posem que no pot ser. Ok. Amb això estic d'acord, però pot passar. Jo llegir no he llegit res, però sí que he vist una pel·lícula i com el títol de YouTube posa Annie Hall, ja, però una mica sobre Annie Hall.
¿O qué? Sí, ¿no? Quasi. Jo l'únic que volia pertancar... Oye, perquè no arribarem a res. No, no, ja, ja. Saps ja el xiste de anijol, cualquiera agujero? No. Oh, no, no, no, no, no, Déu meu senyor. Jo el que volia pertancar era una miqueta la meva opinió sobre el funar o no a artistes. Ah, bueno. Que per mi, el meu varem és si està mort o no.
Si farà més coses? Per si es pot defensar o no. Sí, a tope hem de defensar un artista un cop mort si ha fet coses molt xungues. Perquè ella no pot rebre reconeixement en vida. Però Woody Allen té més coses, està acusat d'haver tocat a la seva filla petita o al seu fill petit. Els dos, perquè ell és periodista que va treure tot el cas del Harvey Weinstein, crec. No, del Jeffrey.
La cosa és que sentim això i dic, hòstia puta, la mare que el va parir. Però no ha estat culpable. Han fet dos judicis i ha sortit innocent. I això no te l'estic defensant, torno a dir. I això et fa reflexionar perquè dius, hòstia, una altra mandanga...
el tio aquest, que té molt de poder, i a la vegada dius, com va el sistema allà, saps? Tens pasta i te surt de rosides. Té tota la pinta. Va passar de veritat? No va passar de veritat? A l'autobiografia ell relata el que va passar i el moment exacte i tal, i... és molt difús. El que també entenc és que si realment la justícia fos justa,
Si a algú se li declara no culpable, diries, hòstia, vale, sí, no és culpable. Però sabent com la justícia funciona. Mireu, si voleu informar-vos molt sobre aquest tema, ho explica molt i molt bé el conflicte entre Mia Farrow i Woody Allen, el podcast El Lado Oscuro del Podimo, que ho feia Danny McFly. Aquest el conec. Us el recomano des d'aquí.
endavant amb això, i ara anem a comentar una miqueta la pel·lícula en si, després de veure si hem de funar o no a Woody Allen. Sí, o sigui, s'ha de funar perquè ho ha fet malament. Funem-ho. Funem. Perfecte. Quan es mori ja reconeixerem bé... Saparem l'obra de l'artista, perquè Annie Hall em sembla una genialitat.
A mi m'ha semblat TDH. Sí. En el sentit de dir, com molts cops jo explico les històries o com me l'imagino, o segur que hi haurà ara mateix molta gent escoltant-nos que quan estàs explicant una cosa al teu cap hi havia automàticament 10 maneres d'explicar-ho d'una manera més performàtica, més exagerada, una versió més realista. I tot el que em diu molts cops en aquest programa de, deixa'm explicar-ho des de la performance.
O sigui, buah, em vaig veure a l'altre dia el pitjor cafè del món. Jo sé que no era el pitjor cafè del món, ho sé. Saps, llavors crec que aquesta pel·lícula és una crítica a tota aquesta gent que quan està explicant una cosa t'agafa del turmell i fa xxxt, peus a terra. És com, no, deixa'm ho explicar com vull. Si m'ho vull imaginar d'una altra manera, doncs m'ho vull imaginar d'una altra manera. I ho explicarem amb una metàfora, collons. I si penso que la meva parella estava físicament a un altre lloc, doncs estava físicament a un altre lloc, mentre follàvem. Ja està, perdó, amb això ja no parlaré més. Maria, què és el que més t'ha agradat de la pel·li?
A mi, òbviament, jo crec que no puc negar que és un geni narratiu, o sigui, al final, tot el que fa, com ho explica, o sigui, podria ser una història totalment igual, senzilla, cronològicament, amb tots els usos narratius normals del cinema i no seria tan bona. Llavors, o sigui, jo crec que el pensament que fa ell, no?, de com portar el que deia el Pau, no?, les escenes, és genial, és genial.
Perdó. Ara recuperem, però per mi la pel·lícula, i no sé si ho heu notat, és la mateixa història que La La Land. Ui... Ell no vol anar els seus... Ell no vol? No, no, no. Els dos personatges són molt similars i la història que tenen d'amor és molt similar a La La Land i s'acaba trencant una mica pels mateixos motius que La La Land. Però no tenen res a veure, clarament, una pel·lícula amb l'altra.
Explica-t'ho. No digues, digues. A l'Alana els dos tenen un somni i es han de posar el teu èxit professional a la teva relació. Aquí ella té un èxit professional en vés de la relació, però ell no millora com a... No, no, tu que ja és aquest debat.
No és el per què. Exacte, molt bé. És simplement perquè són incompatibles. Perquè ella és tota llum i ell és tot nervi. Sí. O sigui, és un puto neuròtic, al final. Sí, sí, sí. I a mi molt aquesta pel·lícula... Però no té molt a veure, també, precisament, amb l'Alalant, perquè el personatge de Ryan Gosling...
És molt, no, el jazz, no sé què. Sí que tenen el somni professional, però també són dos personatges que ven molt diferents. Jo no ho acabo. Veu-me'ls tu a Califòrnia i jo... Sí, tu és lo que és a Califòrnia. Totalment, no? Sí, sí, sí. Jo ho he intentat. No, no passa res, no passa res. Com a recursos cinematogràfics, a mi em sembla una genialitat que ells dos estiguin parlant i els... Els substituts siguin una altra cosa. ...siguin els seus propis pensaments.
A mi això no em va sortir perquè no vaig poder veure la pel·li, vaig haver de buscar-la amb Pirata. No, vas anar a Casalvay. Sí, exacte, i no em sortia. Ah, joder. I he intentat buscar l'escena perquè, òbviament, he llegit sobre això. És molt guai. Però sí que és veritat que després fan referència a Cuando Harry conoció a Sally, que fan també com una escena similar, diria. Llavors, m'ho he arribat a imaginar. Sí.
l'escena de la teràpia també, o sigui, té com moltes escenes on explica les coses que es podrien haver explicat d'una altra manera i ho explica d'una manera única. És molt ric, visualment. 1975, és que és molt heavy. És que és això, si l'heu notat que hagi envellit aquesta història. O sigui, sí, del 75 avui dia sí, però vull dir, la història... Comentaris de uf...
traient els comentaris bàsics. És molt actual, la història d'amor. És molt actual, però perquè ha sigut pionera i ha marcat un referent i per això totes les històries d'amor més o menys són iguals i per això no ens sembla tan poc. I perquè és molt verdadera. O sigui, molts dels dubtes que tant ell com ella els tens tu en una relació de parella, tio. I fins i tot m'agrada que trenca certs tabús. O sigui, són dubtes que tothom tindria en una parella, però que potser en altres interessen altres coses més fàcils d'explicar, no? Guillermo n'està explicant i no té por a ell, realment,
perquè ell és ver imbècil, està malalt de cap a to cap. Però clar, és molt heavy perquè deixa molt clar que està parlant de la seva vida i deixa un personatge que a totes llums dius carinyo, fugeix d'aquí, aquest tio està boig i no té por a dir-ho, que això m'ha sorprès molt. Tio, estàs quedant molt malament, saps? Em donarà ganes de dir-li, tio, tu estàs fent aquest emperi, no creus que estàs quedant com un idiota? M'ha sorprès també molt això.
A vegades també és una manera d'autojustificar-se, dir, ho sento, soc retardat mental i per això estic aquí fent això. Revisar-vos el món. No sé, a mi m'ha semblat molt valent, molt curiós, això. Ràpid, el pitjor de la pel·li per vosaltres. Si us ha agradat en general, pitjor de la pel·lícula.
O sigui, què considereu? Jo, per mi, és ell, tant com a personatge, com a director. O sigui, hi va haver un moment que jo crec que jo entenc el per què fa aquest personatge i per què el fa tan neuròtic, però sí que és veritat que a mi m'ha semblat, en alguns moments, excessiu, perquè jo l'estava veient per primer cop i era com una mosca collonera tota l'estona, la cara, tota l'estona, que dius, és que no estic gaudint de la pel·lícula, que jo entenc que és el propòsit, però a mi també m'agrada gaudir quan estic veient una pel·li i que em pugui molestar i gaudir alhora, però és que ha sigut
Tomats. Li ha hagut de veure dos cops i la segona anava preparada i li ha gaudit molt més. És cafè per a los mascafeteros. Sí. És un estil que és cafè per a los mascafeteros. És molt concret, te l'agradar. Si no t'agrada que hi ha l'estil, és com Joan Pera. Oh, Beti, oh, maga. Sí, sí, sí. Clar, aquí està encara Joan Pera fotent coses de TV3. Sí. Si t'agrada, doncs el compres, si no, doncs no. Una mica de compres. Sí, per això és la millor reconegut per Woody Allen.
És el millor acto de doblatge que ha tingut mai a la història Woody Allen, ha sigut Joan Pere. Per mi, de lo millor, bueno, de lo millor no, de lo pitjor, el fet de dir, primer, la càmera molt de lluny, a vegades, la supertècnica, m'ha molestat, no sé si és que, no, perquè la ciutat és un personatge més i tu ets la ciutat... Hòstia, no et veig! És el director de fotografia del Padre. Molt important, pensa que aquesta pel·li és per cine, no és per mirar-la molt lluny. Jo estic de vegades dir, què està parlant ara? En un cine segur que la guanya molt.
Alguna cosa més? Sí. 5 segons, deixeu-me fer una tonèria. Ràpid.
A l'univers, sabent que anàvem a fer Annie Hall, jo avui portava una cosa d'una cançó, però segur que no he pogut, mireu ara mateix per la seta de ràdio que m'ha passat, una corda. Tu què saps de música? Quin acord no em permet tocar ara mateix la culpa? Per culpa de no haver tingut aquest acord, ara mateix hi ha un acord que ara mateix la gent que sàpiga de música podrà veure, que és la menor. La menor. Doncs passem al baròmetre.
El baròmetre. Vale, vinga, ràpid. Notes de les pel·lícules. Notes 4 i mig sobre 5. Boja Horseman amb una mica més de jazz i una mica menys d'alcohol. 5 sobre 5, pel·lícula perfecta. No a tothom li agrada, però necessitem els ous.
4 sobre 5, és una bona pel·li, sí, però no deixa de ser una fal·lació autobiogràfica com a excusa per demostrar la seva capacitat intel·lectual. Uau! Hòstia, molt heavy, eh? I jo també, 4 sobre 5, el film de mostra que tots vivim... No tens ni punt. I punt!
Doncs moltes gràcies per escoltar el No Som Ningú. Espero que hagueu gaudit amb aquest programa. Recordeu que ens podeu seguir a no som ningú barra oficial. No ens seguiu pel carrer, això sí. I un cop més, moltes gràcies, Maria Clavero, Pau Corbalan, Pau Melero, Sina García, Berta, que estàs a casa teva. Ens veiem la setmana vinent a les 9 en directe per aquí, a Ràdio Canverils demà. I visca el Sirem en català. I visca Joan Pera.