Volem que les coses que es fan al barri es coneguin. Som els veïns que han construït els nostres barris. Los protagonistas somos los vecinos de los barrios. Es un medio alternativo independiente.
Molt bones, benvinguts i benvingudes al programa de la Ràdio Veïnal de Tarragona, una producció de la FAP, la Federació d'Accions, Aments i Veïnes de Tarragona, un espai que, com sempre, pretén apropar-vos l'actualitat i les activitats que es fan als nostres barris. Un programa que podeu escoltar tots els divendres a 3 a 4 de la tarda o bé els diumenges a les 9 de la nit en reposició. I, com sempre, els que no l'escolteu en directe,
Podeu recuperar el programa a través de les seccions Ràdio la Carta o programes de la web tarragonaradio.cat. Aquesta setmana començarem el programa per l'ambús de la nova programació dels centres civils de Tarragona que ha superat les 1.500 inscripcions. A continuació, conversarem amb la presidenta de la Ciutadans de Mís de Parliuclar, Josefa Rodríguez, que recentment ha anunciat que finalitzarà la seva etapa al capdavant de l'entitat veïnal.
Amb ell, amb la Josefa, repassarem la seva trajectòria com a presidenta veïnal i també els moments que ha viscut per aconseguir millorar el barri de Parliuclà. Més tard parlarem amb l'escriptora tarragonina Tecla Martorell, que acaba de publicar el seu darrer llibre Epítom d'una esperança. Aquesta mestra d'adults, coneguda també pel seu suport a diversos col·lectius de persones nouvingudes als barris de Ponent,
Ens narra aquesta vegada la travessa en Cayuco d'un jove senegalès de 16 anys fins a les Illes Canàries per tal de buscar un món millor. Aquests i altres temes són els que tractarem aquí a la Ràdio Vinal, com sempre a Terraona Ràdio. Salutacions cordials, de qui us parla Josep Cartanyà en nom de tot l'equip.
La Federació d'Associacions de Veïns i Veïns de Tarragona, la FAP i les entitats veïnals que la formen, van celebrar diumenge passat la Festa del Soci, una jornada dedicada a reter homenatge a les associacions veïnals i a les seves juntes. El president de la FAP, Afonso López, juntament amb el secretari, el tresorer i els vocals de la Federació, van expressar l'agraïment als representants veïnals pel suport i la confiança que els brinden cada dia. La Festa del Soci va ser una jornada en què es van unir el passat i el president de la Federació Veïnal,
Gràcies a la presència d'expresidents de la Federació, com José Cosano o Antonio Peco, i de representants d'associacions històriques, com Sant Salvador, Torreforta, el Serrallo i altres, que han marcat el camí de la trajectòria de la FAP.
Un dels moments més especials, però, va arribar quan es va rendir un reconeixement a Josefa Rodríguez, presidenta de la Ciutat de Veïns d'Amics de Parriu-Clar, que tanca una etapa cada banda de l'entitat veïnal per donar pas a una nova junta jove i amb ganes de treballar. Nosaltres no hem volgut perdre l'ocasió de tenir una conversa amb la Josefa, amb qui hem parlat moltes vegades, però aquesta vegada no pas per parlar d'actualitat, sinó de la seva trajectòria com a representant o líder veïnal.
Amb ella farem un repàs, a vegades també nostàlgic, d'aquests moments viscuts i que la Josefa està testimoni de l'evolució del barri tarragoní, de part riu clar.
Ràdio Veïnal, Tarragona Ràdio, avui tenim el plaer, el goig, de tenir una conversa distesa amb la presidenta de les Ciutadans de Amics de Parliuclar, la Josefa Rodríguez, que de fet en la darrera edició del dia de la festa, perdó, la festa del soci de la Federació de Amics de Tarragona, on hi participen totes les juntes de les associacions de veïns de la FAP, entre elles Parliuclar,
es va anunciar que la Josefa tancava una etapa amb la Junta d'aquí unes quantes setmanes i que posaria fi a una llarga trajectòria que va començar l'any 94, quan va ser la primera vegada que la Josefa Rodríguez va...
va ingressar, no?, va formar part de la, aleshores, en fi, inexistent a Ciutadevins d'Amics de Parliuclà. Josefa, bona tarda. Hola, bona tarda. Una entrevista que avui és una mica especial, no?, perquè farem més que parlar d'actualitat, farem un recorregut durant tots aquests anys i comencem pel principi, no?, quan tu t'incorpores l'any 94, existia la Ciutadevins, en aquella època encara no la vau crear? No, la creamos nosotros, la creamos nosotros con Vilella, que fue el presidente, yo fui la vicepresidenta y bueno, más gente,
pero la creamos nosotros esta. Suposo que quan la creeu és perquè hi havia motius per crearla, no? Sí, porque entonces estaba la Elena Regidor, entendimos que no era suficiente
no se veía movimiento y bueno unos cuantos que dijeron bueno pues vamos a montar otra asociación. Me vinieron a buscar y yo entonces estaba en el Barro de la Esperanza y estaba en el Campo Claro y bueno pues ya me incorporé a esto y aquí me quedé unos cinco o seis años. Exacte. En aquests primers anys, a la meitat dels anys 90, com estava Parriu Clar? Perquè clar, molta gent ara no la reconeixeria, no?
No, no lo conocen, no lo conocen, ha cambiado mucho, ha cambiado totalmente, ¿no?, porque bueno... ¿Cómo era, llavors? Bueno, es que qué te digo... Todo esto era un descampado, o sea, no había ni el parque este, ni las casitas, todo un descampado. La asociación de vecinos estaba por donde está ahora que han puesto tocando a la albada, o sea que muy, muy, muy cambiado. La ermita era como...
la tenien como un trastero y con la puerta rota y la tenien muy mal, no? Y es lo que había, o sea que no había mucha cosa. Hi havia moltes coses per fer, no? A la vía pública m'imagino, no? Claro, sí, sí, la vía pública, el asfaltar las calles, que había calles que no estaban ni asfaltadas, había mucho trabajo, mucho trabajo.
Tu vas estar una primera etapa, uns 4 o 5 anys d'est, l'any 94, casi casi l'any 2000, i després marxes i quan tornes? En el 2010, en el 2009.
Clar, llavors sí que hi va haver-hi alguns canvis, però diguéssim que quan torneu, o quan tornes tu, el 2010, bé, s'haurà una etapa que de fet serà fonamental, perquè des del 2010 fins a l'actualitat és quan realment es van fent coses, no? Sí, por supuesto, porque a continuación de esta fecha fuimos haciendo muchas cosas porque había muchas cosas por hacer.
Parlen justament de les millores que tu recordis en la teva etapa com a presidenta ja durant tots aquests anys, vaja, quines destacaries una mica? Bueno, yo destacaria pues el totem, que a més nos costó mucho quitarlo. Hi havia un totem publicitari, recordeu la gent que no se'n recordi, no? De dieciocho metros de altura y por sesenta metros de dia. O sea, esto a mí me quedó grabado, nos costó mucho, tuvimos que ir hasta Barcelona sin de Greulles y todo, pero bueno, al final lo quitamos, estuvimos tres años luchando por esto.
pero al final lo conseguimos y lo quitamos.
esta es una de las cosas que más se me han quedado, que más me han quedado grabadas, porque fue mucho trabajo. Molt bé de juitar, eh. Sí, sí. Y bueno, luego después, pues claro, también ahora con lo del parque nuevo, también hemos hecho, hemos tenido que poner tres mociones, porque no se aclaraban, porque primero no había dinero, luego bueno, lo conseguimos, ¿no? Y bueno, también conseguimos que pusieran en la rotonda parriuclar con aquellas
A les letres. Perquè no estava indicat per riu. Sí, no estava. Luego hemos conseguido también poner nombre a los bloques porque no había, entonces bueno, la ambulancia y todo se volvía loco porque había bloque uno, bloque uno, entonces lo hemos hecho por calles y por nombre de bloques. Bueno, qué más, hemos hecho... Bueno, també em sembla que coincideix, no sé si me equivoco, perquè clar, són molts anys,
que és l'adequació de l'entorn de l'ermita, no? Suposo també va ser la vostra època, no? Bueno, sí, sí, claro, claro. Sí, se reformó totalmente, estaban mirando para hacia... o sea, le dava l'espalda al barrio y se desmontó toda por completo, entonces estaban a dar.
se desmontó toda por completo y entonces se abrieron la puerta mirando al barrio y bueno, y ahora es la ermita que bueno, que se respeta, que yo creo que es el núcleo del barrio, es este, la ermita. También bueno, conseguí que también le pusieran bancos a la ermita porque no había, entonces aproveché que en la parroquia cambiaban los bancos y bueno, a los chicos de allí de mantenimiento pues le hice, oye, cortarme,
y bueno, hay bancos en la mitad, que no había nada. Y bueno, también son cosas que hemos ido aconseguiendo y bueno, también bueno, pues poner farolas aquí en la calle esta de aquí de las... esto no había... Estaba bastant fosc abans, per riu clar. Se han puesto farolas, se han puesto más farolas por todos sitios, ¿no? Por esta calle de aquí de Lluís Bonet también se han puesto farolas. Y bueno,
s'ha ido haciendo. Moltes coses, evidentment, no? Vull dir, són exemples... No me recordaría tantas porque claro, han sido muchos años. Piensa que aquí en la asociación no había internet, no había teléfono. Entonces me costó mucho poner el... porque claro, estábamos aislados, porque están las viviendas allí y nosotros estábamos en el centro.
y aquí no llegaba ningún cable ni nada. Tuvieron que poner una instalación nueva, me costó. Pero bueno, al final lo conseguimos y también pues claro, porque todo hay que hacerlo ahora por internet. No teníamos internet, no teníamos teléfono, y bueno, al final también lo conseguimos. Són les batalletes que vau haver de viure. De fet, tot això que està resumint, amb un gran esforç, perquè és que hi ha moltes coses, resumir el que està fent el Josep Rodríguez, la presidenta de los Ciutadans de Mís de Parruclar,
però que de fet demostra la feina que fa una institució de veïns i que bé, que justament aquests logros, aquests resultats que s'han aconseguit, són justament perquè hi ha una institució de veïns que es preocupa de mirar a veure on falta el banc, la farola i tot això.
a familias necesitadas, porque también, bueno, pues los desahucios, hemos ayudado a algunos, incluso problemas familiares de vecinos que no sabían por dónde tirar, me han traído la documentación, me han traído cartas, o sea que también le hemos ido indicando más o menos lo que podían hacer, ¿no?
Heu fet com una espècie de OAC al barri, d'oficina d'atenció ciutadana. Es que esto no es... yo digo que siempre que esto no es la asociación de vecinos. Esto es el centro cívico del barrio porque no hay otra cosa. Entonces la gente cuando tiene un problema viene. Lo que sí, claro, que no participan todos los vecinos, es muy difícil, pero bueno, se va trabajando.
D'aquestes coses que has anomenat, Josefa, amb quina et quedaries en aquell moment més bo, aquell record que dius, ostia, jo quan marxis que hi ha una cosa que sí que em quedo satisfeta d'haver aconseguit. Fíjate, hay muchas, ahora no te lo sabría decir tantas porque hay muchas, hemos convivido, Marimar y yo hemos convivido muchas cosas.
muchísimas, porque nos han pasado cosas muy grandes, que te quedan grabadas y dices, bueno, de aquí no salíamos y salimos, ¿no? Y sí, hay muchas cosas, hay muchas cosas que quizás, no sé,
Hay cosas, no sé cómo decírtelo, porque ya te digo que hay tantas... Cuando se aconsegueixen todos provocan una satisfacción, evidentment, ¿no? Sí, una satisfacción, yo sentí esa satisfacción, ya te digo, también por el Parque Nuevo, que es precioso,
he sentido mucha satisfacción porque al principio no lo hacían. Bueno, y aún estoy en pelea con esto, ¿eh? Porque, a ver, nos prometió que pusieran la calestemia en el parque de Elena Regidor y aún no lo han puesto. Entonces estoy a retirar con esto.
Se lo dejo a las que vienen detrás, que la Junta le dejo faena, sí, le dejo faena. Pero bueno, que piensa que todo esto no lo he hecho yo sola, lo hemos hecho a la Junta. Es evident, que siempre ha gustado un equip de trabajo y lo hemos hecho entre todos.
Josefa, girem la truita, girem l'alta cara de la moneda, que és la cara més desagradable. Clar, has estat molts anys aquí amb una gent i ara te'n vas i segurament hi ha alguna cosa que te'n vas i dius, Òspet, és que mira que he portat anys i això encara no està fet. Hi ha alguna cosa que dius, aquella sensació que t'hagués agradat de veure feta i no les puc veure? L'entrada del barri.
Es una cosa que siempre he estado pidiendo, luchando, pidiendo y no lo he conseguido. Entrada des de l'autovía? Sí, sí, desde l'autovía aquí en la calle esta de La Carabia, que es la entrada donde pasa el bus. Esto yo he querido arreglarlo con jardines, arreglarlo bien.
no lo he conseguido. Entonces me voy con eso de que esto no lo he conseguido. Per tant serà un dels objectius de la nova Junta. Y luego hay otra cosa que no he conseguido, que cambien el suelo de la Rambla, porque está en muy mal estado. Y también ha sido una lucha y pedir y pedir y no lo he conseguido tampoco. Entonces... Siempre hay cosas... Sí, siempre hay cosas que...
Que cuesta, porque tú sabes que en el ayuntamiento tú pides y en el vice de pedir está la virtud de no dar. O sea que tú pides, pero luego te lo dan en contagotas y cuando viene bien, ¿no?
Justament ara volia parlar d'això, Josefa, aquesta relació del morodi que hi ha sempre entre un ajuntament i un ajuntament de veïns. La Josefa ho ha viscut en la pròpia pell, ha estat 100.000 vegades a l'ajuntament, ha vingut molta gent aquí, la Josefa sempre ha estat el cap visible d'aquest barri. Aquesta convivència, a vegades, suposo que aquí han passat molts alcaldes, l'alcalde Nadal, l'alcalde Ballesteros, l'alcalde Ricomà i ara l'alcalde Viñuales,
i segurament abans de Nadal també m'he deixat algun, però bé, en qualsevol cas, hi ha hagut moments difícils, suposo que la convivència tant amb els alcaldes com amb els governs,
fíjate que con los alcaldes me llevo muy bien con todos. Me he llevado muy bien con todos, es verdad. No, y con los políticos yo no he discutido nunca con ninguno. No me pueden decir yo he ido al ayuntamiento y he montado un de esto. No, no, no, no. He luchado pero he luchado sin... Sense falta de respecte o cordialment. Sense falta de respecte o cordialmente. Això clar, ve més pels tècnics a vegades? Sí. No caldi noms, eh? No, no, no hace falta de decir nombres, pero sí, sí, sí.
Yo sé que uno lo jubilamos, nosotros uno del tótem, porque al final lo jubilamos, ¿no? Pero bueno, nosotros RQR y allí Marimar y yo teníamos ya un sitio cogido en la puerta del Ayuntamiento para hacer vuelvo en la escalera hasta conseguir lo que queríamos, ¿no? Y bueno, nos hemos encontrado con muchas cosas, porque también con esto de… cuando nos pusieron el puente este nuevo, que tiraron el que había,
Lo pasamos mal, eh, porque querían ponernos un autobús, una lanzadera dos veces al día, y la gente dos veces, aquí hay gente mayor, y luchamos porque queríamos semáforos. Al final conseguimos los semáforos.
Ya tenemos fama de cabezones, pero bueno... Eso es veritat, sob testimonio. Eso es testimonio, que esto sí. Siempre me lo dicen también el Ayuntamiento. Josefa siempre gana porque es muy cabezona. Y es verdad, pero no siempre. A veces que son ellos más cabezones que yo. Sí, perquè clar, això depèn de... Clar, si un pot ser tossut perquè vol fer una cosa, perquè la demana, i l'altre també pot ser tossut per no fer-la, perquè es manté allí i no es vol moure, no?
Bueno, te dicen que sí, todos te dicen que sí, pero luego a la hora de la verdad, que sí el técnico, que sí esto, que sí lo otro, también conseguimos poner los pinos al lado de la ermita, las mesas de estas de picnic, que ha ido muy bien porque la gente las respeta también y se hacen allí meriendas y todo y muy bien también.
Per cert, ja que ho comentes, Josefa, és important també, ara estem parlant de coses del barri, millores, coses que han costat i tal, però bé, una cosa que no hem parlat fins ara és la convivència, diguéssim, és a dir, vosaltres heu fet coses i moltes activitats perquè la gent
Això és un barri petit, la gent es coneix, aquest és l'avantatge, però perquè la gent convisqui, es relacioni i les noves generacions que venen se sentin al barri i també les noves persones que han vingut, que han vingut de milers de quilòmetres, doncs també camin sentint-se del barri. Vosaltres és una feina que sempre, que no es veu tant, però que heu anat sempre intentant incloure les activitats.
Muchísimas, muchísimas cosas intentando para que se unan a nosotros que participen en el barrio. Bueno, los niños participan mucho, los padres ya no tanto. Pero bueno, también hemos conseguido cosas, ¿eh?
porque aquí hicimos la Semana Cultural y se hizo un día, los argentinos otro día, los marroquíes otro día hicieron ese día comida de ellos y participaron todos los de las otras, participaron en esta. Sí, sí, entonces se participó en la comida, en las charlas, vinieron todos,
que sí, nos costó, pero bueno, y bueno, hemos hecho también lo que es un desfile de modelos de las señoras marroquíes, la ropa de ellas, o sea que también hacemos cosas que también participan ellas. Ara que parlem del veïnat, Josefa, esclar, això no només passa per riu, clar, passa en molts llocs, que a vegades suposo que també us trobeu no només amb els impediments que pot passar, no?, amb temes burocràtics i tal,
sinó que també els propis veïns i veïnes no acaben d'entendre el que fa un esotiu de veïns, perquè també s'ha de recordar, si hi ha algú que ens està escoltant que encara no ho sàpiga, suposo que tothom ho sap, que aquí ningú cobra ni en duro, i que per tant això és una feina de voluntarisme, de voluntariat, i clar, si poses això sobre la balança i tal, a vegades potser hi ha veïns i veïnes que no se'n recorden que vosaltres esteu aquí per voluntarisme.
Es verdad, hay veces que se creen que estamos cobrando, nosotros nunca hemos cobrado, al contrario, tú sabes que cuando llega el momento de que no nos llega la subvención, para que no nos corten el teléfono, le hemos pagado a nosotros, que no nos corten el agua o la luz, le hemos pagado a nosotros, o sea, de nuestro bolsillo, para que no, o sea, esto sí que es verdad que me pueden decir que dinero de verdad que no he cogido un duro, al contrario que he puesto, ¿no?
Y sí que es verdad que se creen que es que cobra más, es obligación porque están cobrando. No, nosotros no hemos cobrado nada. Y el que piense entrar en la asociación esperando que cobre... Se equivoca. Se equivoca completamente porque no va a cobrar nada.
La gent s'ha mal acostumat a veure que us demanaven coses i l'associació de veïns més o menys anava responent i anava aconseguint coses i potser hi ha hagut gent que ha mal interpretat coses quan és ben fàcil. Però en tot cas sí que és difícil que la gent entengui el que fan a una associació de veïns.
Bé, parlem de la Ciutat de Veïns, lògicament, és inevitable, no més la teva trajectòria, sinó que et trobes, diguéssim, a les teves últimes setmanes com a presidenta, ja esteu preparant el recam i el relleu, no? Voleu que sigui una junta més jove, no? Sí. A ver, piensa una cosa, que en la asociación de vecinos, por ejemplo yo, la presidenta, digamos, el presidente, lo que sea, cuando ya estás, porque te cansa, te quemas, porque es verdad, quema mucho,
Cuando ya estás cansado y no tienes la ilusión y no tienes el deseo de continuar, entonces si no lo haces bien, no estés. Porque para estar ocupando un sitio al decir ¿por qué estoy? y luego no hacerlo, déjalo. Entonces yo creo que ya ha llegado el momento en que yo llevo muchos años
que hay gente joven que pueden hacerlo muy bien y entonces bueno pues dice que una retirada a tiempo es una victoria. A més a més són gent que heu treballat junts, no? Bueno sí que hemos trabajat juntos, nos conocemos y bueno ellos saben que si tienen un problema auténtico, yo estoy. Pero me quiero desveicular un poco porque quiero también, mira voy a cumplir 77 años, quiero estar más tranquila con mis nietos,
que se han hecho grandes, no me he dado cuenta, con mis hijas, sobre todo tengo una hija que... ¿Dónde está la buena asociación? Sí, todos, ¿dónde está la asociación? Y si no en Cáritas, en la parroquia. Entonces, bueno, pues ha llegado el momento que dices, bueno, pues vamos a dejar Cáritas, vamos a dejar asociación, porque ahora voy a hacerlo para mí.
Porque mi hija, tú sabes que tengo una hija que me necesita mucho, incluso ayer estuve en Barcelona con ella, al médico, entonces voy a estar mal por esto y… Para la familia y para su gas, ¿no? Y que si quiero un día pues decir, pues bueno, hoy me voy…
hoy me voy al cine, pues me voy tranquila al cine. Es que si estás aquí, es que no puedes decir hoy me voy tranquila a un cine, porque… No es que las guti de bien vindre, ¿no? Sí, sí, sí. Pero no es por nada, de verdad que no, porque yo con ellas me llevo muy bien. Hoy hemos ido a comer, Mari y yo me llevan muy bien. Lo que pasa es que llega el momento en que piensas que igual luego después me arrepiento.
Bueno, a ver, la trobaràs a faltar segur, eh? Sí, pero yo sé que cuando la encuentre a faltar vengo y estoy un rato con ella. Pero que no me den trabajo porque no lo voy a hacer. Entonces vendré a chafardear, pero no a trabajar.
Pero que sí, que yo lo digo, que igual cuando pase un tiempo lo he hecho faltar. Pues entonces volveré. Siempre la feina. Sí, sí. Pero por el momento voy a estar, voy a retirarme, voy a retirarme y darle paso a estas chicas jóvenes, porque Marta es muy joven, que es la presidenta, que será la presidenta, que tiene pues 28 años. O sea que luego está la Sandra, que será la vicepresidenta, que también más o menos tiene esa edad.
joven. Y es lo que interesa que la juventud haga. Sí, sí, la juventud amb la vostra esperència que els heu pogut transmetre amb aquestes persones i per tant aquesta combinació de gent jove-ganes i l'esperència que vosaltres ja els hi heu explicat, i també gent com el Marimar que seguirà la Junta per assessorar-les i ajudar-les, jo crec que la combinació pot ser molt bona, no? Jo crec que sí, jo me voy contenta, a ver, y me voy contenta porque la asociación queda en buenas manos, no?
que si fuera a decir que yo tuviese dudas, es que me voy a ir. Si es más intranquila, ¿no? Sí, me voy a ir, voy a dejarlo, no va a salir, pero vamos, yo estoy tranquila de que la asociación queda en buenas manos.
Molt bé, l'estem convençuts, perquè nosaltres aquí a la Ràdio Benal hem tingut la sort de coincidir amb la Josefa durant bastants anys, déu-n'hi-do els anys que portem també nosaltres, no? Però bé, diguem que sí que hem tingut testimonis que sí, que la preocupació era aquesta, que es formés un grup, un nou relleu i que per tant continuï aquesta tasca que no s'acaba mai perquè sempre hi ha coses a demà i a fer, a millorar pel barri. Lo que hemos hecho es que, bueno, que ha sido un grupo que hemos sido amigas.
A parte de esto es que es una asociación que es de mujeres solo, porque hay un contable solo que viene una vez al mes, pero lo demás somos mujeres y nos entendemos perfectamente. Bueno, ara que ho dius Josefa, ¿aquesta mirada femenina fa falta al Moem Veinal de Tarragona? Sí, sí. Yo creo que ven las cosas más allá de donde la ven los hombres, esto te lo voy a decir, que es verdad, porque yo creo que sí.
que bueno que los hombres también hacen su trabajo perfecto, no os voy a decir que no lo vayan a hacer. Lo que pasa es que quizás las mujeres tengamos más iniciativas y veamos las cosas más de otra manera. Es el tema de la intuïció femenina, que veus coses que potser ara no les veus demà, pero potser demà ha passat. Sí, sí, sí.
Molt bé Josefa, podríem estar parlant molta estona amb tu, amb la teva experiència, perquè em sembla que ha estat bé aquesta entrevista perquè puc veure la Josefa més persona, el que vol dir també, què és estar dintre durant tants anys amb una associació de veïns, que això molta gent, a moltes vegades no tenim temps aquí per explicar, però parlem sempre de les activitats, de les festes, dels projectes, i a vegades no ens parem a parlar de la associació de veïns per dintre i avui ha sigut una bona ocasió per fer-ho. És que penso que les fiestes, sí, són muy bonitas, però...
La asociación no es para hacer fiestas solo. La asociación son muchas cosas las que hay que hacer. Y el que tenga la asociación solo para fiestas... También se equivoca. También se equivoca. O sea que estoy hablando contigo y estoy viendo que tengo una medalla colgada ahí del 94 que pone a la más pedigüeña del barrio. O sea que... Ahora te me lo doy yo, eh. Sí, sí, sí. O sea que... Pero bueno, que sí, que...
Pues ens quedem amb aquest consell, eh? Amb aquest consell de cara a les associacions de veïns que siguin conscients que si la gent s'hi posa les juntes és per millorar el barri en general, no només per fer festes, que han de ser les festes, està molt bé, no? Perquè les festes també cohesionen, eh? També agrupen la gent. Però hi ha moltes coses durant l'any. Pero ves, és otra cosa que jo te decía, mira, las fiestas, jo al principio las vivía y con ilusión y todo. Ahora llega el momento que se me hacen muy grandes, se me hacen pesadas. Entonces
si yo voy a estar y cuando son las fiestas digo y qué fastidio, entonces ¿para qué voy a estar? També et va servir per adonar-te que potser era el moment de començar a fer un plantejament. Sí, sí, sí. Y en las fiestas estas, que ya lo había intentado el año pasado, pero como Marimar estuvo así y todo, y de hecho me voy a quedar hasta que Marimar, que la tiene que operar este mejor. Pero bueno, que sí que si estás para unas fiestas o luego no tienes ánimo porque ya estás quemado, porque esto te quema mucho.
Sí, sí, per bé i per mal, clar. Sí, sí, sí. Entonces llega un momento que te cansas, que dices, es que ya... Pero bueno, se ha hecho lo que se ha podido y lo que me han dejado hacer. Que son las dos cosas, ¿no? Lo que se ha podido hacer y lo que me han dejado hacer. Pero bueno, es lo que... L'altre dia, el diumenge passat, el dia de la Festa del Socio de la Federació de Subtitulada de Tarragona, li feien un reconeixement, l'Alfonso López, en nom de la Federació, li feien un reconeixement, ¿no?,
a la Josefa. Una encerrona... Una encerrona perquè no ho sabia, no? Con todas las de la ley, una encerrona con todas las de la ley, sí, pero me gustó. Pues supone que va estar bé, no? Sí, sí, sí. Però són els companys i companys d'altres entitats que compartiu això, no? Sí, sí, sí, claro, tantas reuniones como hemos tenido juntos y tanto tiempo, no?, que sí, que... y bueno, la verdad que me emocioné, que me decía Alfonso, no llores, porque si no lloro
Pero la verdad que, bueno, pero tampoco no me voy lejos, me quedo aquí, o sea, los voy a seguir viendo.
Seguirà vivint a Parriu-Clar. Moltes gràcies, Josefa Rodríguez, president de la Ciutadans i Amics de Parriu-Clar durant molts anys. Acabes una etapa aquest 2025, però, evidentment, tu s'arregirà sent veïna del barri i, en fi, són etapes que s'obren i que es tanquen. Gràcies per tenir la ràdio veïnal i molta sort amb els que vindran. Moltes gràcies. Moltes gràcies a ti. T'ho gust en conèr-te, que de veritat, que t'he donat moltes vegades la pel·lícula. Però, bueno... A això estem. Sí, sí. Moltes gràcies. Moltes gràcies.
Ràdio Veinal de Tarragona.
Epítol d'una esperança, de l'editorial Lluny del Ramat Edicions, és l'últim llibre de l'escriptora tarragonina Tecla Martorell. Avui us parlem d'aquest llibre, d'aquesta mestra de durs, col·leguda també pel seu suport a diversos col·lectius de persones novingudes als barris de Ponent de Tarragona i que aquesta vegada, en aquell llibre, ens narra la travessa en caiucó d'un jove senegalès de 16 anys fins a les Illes Canares per tal de buscar un món millor. La travessa, doncs, d'aquest noi és el que...
Apleguen els seus records, la nostàlgia del que ha deixat enrere i també els dubtes d'haver fet el correcte. També viu l'extrema duresa d'aquest viatge, la companyonia entre els viatgers i la por a l'avenir. Tecle Martorell ens convida en aquest llibre a l'interior de l'embarcació que du en buba. Aquest és el nom d'aquest adolescent que busca el seu somni. I amb un llenguatge directe, no excepte moments d'una inegable bellesa,
ens fa experimentar cada segon de la travessa, sense invasives ni compassió, perquè així és el futur en el qual s'enfronta aquest protagonista i els companys de viatge. Nosaltres hem volgut comentar personalment aquesta història, aquest relat, amb la seva autora, la Tecla Martorell. Amb ella vam fer un encafè ara fa pocs dies.
I com hem dit, nosaltres fem un cafè avui amb la Tecla Martorell. Tecla, bona tarda. Hola, bona tarda. Per parlar d'aquest últim llibre que has escrit, Epítom d'una esperança, un llibre basat, en aquest cas, amb un personatge que és en Bubba, no? Ho pronunciu bé, Bubba? Bueno, ho pronuncius igual de bé o malament que ho pronuncio jo, Bubba, sí, sí. És un personatge fictici, però que pretén reflectir una realitat.
Una realitat que és la d'un jove senegalès que busca una vida millor, en aquest cas a les Canàries, on se suposa que hi té un amic, en Farouk, que sembla que és ballarí. Comencem justament per aquest punt de partida, tecla. Et bases en personatges fictisis o et bases en personatges que tu coneixes i has volgut adaptar a la ficció?
És un poti-poti, perquè el personatge és totalment inventat, tothom que surt aquí és totalment inventat. El que passa és que sí que he agafat coses que em cridaven l'atenció, quan veia xavals joves que he conegut, que són d'aquest origen, que a vegades em sembla que només fan els tam-tams i veia que ballaven rap. Llavors a aquest amic l'he fet això, que és l'amic que busca el faruc,
que ha marxat abans que ell, ha fet aquesta aventura, és cantant i ballerí de rap, té molt d'èxit entre els amics i coneguts, és molt apreciat i ell busca a veure si se'n va a Europa i pot trobar sortida amb aquesta afició que té.
D'entrada és una història que ens sona molt familiar, aquesta aventura de buscar molt millor a través de, bé, n'hi ha que tenen més sort o menys sort, començant pel mitjà de transport, n'hi ha que viatge en condicions més dignes que altres, moltes ho fan amb peteres, moltes persones, però en qualsevol cas, basant-nos en aquest fet, que és un fet més o menys conegut per la societat occidental,
Però a tu, diguéssim, veiem que en aquest llibre et poses més en el que li passa pel cap a la persona que ha d'emprendre aquest viatge de la vida, no?
Sí, aquest llibre em va començar volent ser com un dietari. El que passa és que un dietari té com una norma, no? Dilluns, dals, dimarts, qual... I no és el cas, no? Era el que li passava pel cap, jo crec que li pot passar pel cap, amb una persona quan està en una situació d'aquestes, no? Que marxes amb una il·lusió molt gran, puges dalt a la barca i quan estàs dos quilòmetres al mig del mar ja vols tornar perquè ho veus molt gran, allò, no? Ho veus molt gran, molt gros tot.
I llavors, durant el viatge, no?, ell puja i hi ha molta més gent amb aquest caiuco, no?, i amb alguns els coneix de vista, amb un, i és el que ja ha tingut tractes, és el que coneix més, hi ha gent que no ha vist mai, i durant tot el trajecte ell va barrinant, va barrinant, no?, les seves esperances, les seves il·lusions, recorda,
el que cosa es cadeix enrere, s'avarreja molt amb el somni també, perquè se'n bacanya, ell té molta fixació amb no adormir-se per no caure al mar, però no el pot evitar. I llavors els somnis són...
Són rarots, són rarots. I bé, és això, hi vaig posar epítom perquè va ser una mica sinònim de dietari, però no ho és ben bé. És més anàrtic, no? Exacte. I bé, no és una història real, perquè no és que me l'hagi explicat ningú, però tinc l'esperança que s'hi pugui apropar bastant.
Justament faig una parada, una petita parada amb aquest fet del relat que barreges somnis, malsons, esperances, imaginacions, realitats fins i tot, perquè hi ha punts que són realitat perquè ella està a dalt del caiuca. Això de cara al lector o a la lectora, és capaç de dexifrar el que és veritat del que no ho és, del que imagina el personatge o com ho has fet això perquè el lector es trobi a gust en aquest cas?
Jo he anat deixant pistes, a veure si les pleguen o no, jo espero que sí, que sigui conscient de quan és un somni o quan no ho és, o quan un pensament acaba amb una bacaina i llavors canvia el ritme. Jo crec que l'autor ho entendrà bé, jo vaig deixant pistes, però també crec que amb la intuïció i la intel·ligència de la persona que llegeix. De fet, quan comença, tampoc sap si comença pel final la història.
has d'arribar al final per saber si el que explica el començament és real o no.
al mig d'aquestes històries que li passen pel cap a en Bubba, hem pogut veure que aprofites aquestes històries també per descriure, no sé si realitats o realitats imaginades de com pot ser aquest país, el Senegal, dic el Senegal perquè ell és d'allà, aquesta cultura, però, per exemple, més o menys intuïm com pots un mercat seneglès, és a dir, que a vegades aprofites...
fas incursions en aquests pensaments perquè ell imagina que està jugant, que està ballant, que està al mig del mercat, que seran riu de persones... És a dir, hi ha situacions en què tu recrees, ens podem ajudar a fer una idea de com és la seva vida, d'un jove senegalès, per exemple? Bé, jo he procurat aproximar-m'hi amb el que he sentit.
i han acabat, a veure, internet té quantitat de fotografies i vídeos, i a banda que senegalesos, que hi senegaleses, que hi conego, bàsicament senegalesos. M'han ensenyat fotos d'on vivien ells, a veure, jo em puc fer una idea, em puc fer una idea de com és una platja, perquè hi ha 50.000 llocs on tu pots trobar, no?, quan arriba el peix, com el treuen, els rucs, quan la... que jo, posar rucs en una platja, en un carro, en...
amb rodes de bicicleta, no m'ho haguera pogut inventar això. Ho he hagut de veure. Exacte, ho he hagut de veure, però jo no ho haguera pogut inventar mai. I bueno, és una mica anar replegant entre el que m'han dit, el que m'han ensenyat i el que he buscat i el que he preguntat, perquè a mi me costa poc agafar el telèfon i dir, escolta'm, això pot ser real, o això és mentida, o això pot passar, o el teu país això és normal, i bueno, per exemple,
Hi ha els marabuts que porten, que són com uns déus protectors, que si ets musulmà no pots, és com animista, té els orígens animistes.
Llavors vaig trucar a Montsenagalès i li vaig preguntar, escolta'm, quan veniu amb això, porteu aquestes coses? I va explicar, això n'hi ha que són més properes a la màgia negra, però n'hi ha que... Vaja, vaig entendre que és com quan nosaltres, molta gent, es posava una medalla abans de fer un examen, no? O resava tres pares nostres. Supersticions, no? Sí, i llavors anaven amb algú que els fes una pregunta a aquests i ells el prenien i...
i això no evitava que fossin uns musulmans, que potser això en un altre lloc d'Àfrica seria una erenquia, però nosaltres posem Àfrica tot a dintre d'un sac, hi ha cinquanta i dintre. I un musulman també és molt divers, no? És com ara m'he recordat, per exemple, de la barreja de la centria cubana, no? Aquella barreja del kirchnerisme amb aquells rituals més ancestrals de la Cuba negra, diguéssim, la Cuba originària, doncs, podia ser una barreja d'aquestes, no? Sí, segurament, segurament, sí, sí.
I segurament això alli deu ser molt normal, potser ens n'anéssim a Iran, que és un país on vam parlar per parlar, però segurament dirien i ara aquestes gent estan boixes, nosaltres posem-ho tot dintre un sac i estan variats com podem ser nosaltres.
Una pagesa de Sicília amb una de Suècia segurament que no té massa cosa en comú. Hi ha una part que és més crua del relat i no volen ser superficials gens en aquest cas perquè el fet que la TEC l'hagi aconseguit
Aquest nivell imaginatiu d'explicar aquesta història no vol dir que aquesta història malauradament no sigui real moltes vegades, no? I és el personatge en Bubba, no?, que moltes vegades, com ho acabes de dir tu abans, no?, fa, al millor està ja fent una estona de recorregut i ja vol tornar, no?, o sigui, torno a maleir el moment que vaig decidir emprendre aquell viatge, no?, dius, per exemple, en una de les frases, no?, vull dir, això, diguéssim, podia semblar més realitat que no pas ficció, no?, realment.
Això és una cosa que deu passar molt pel cap, no? Quan estava escrivint aquesta història vaig anar a les Canàries a fer un viatget amb el meu home a les Canàries i llavors quan érem allà i vam, allò que agafes aquells ferris, que no li diuen ferris, no sé com us hi diuen, que per anar a la Gomera i a diversos llocs. I vam agafar una mica de malamar.
hi havien unes bromes, passaven per entremig d'una mena de boires que eren només estones, no era tot el viatge de boire, era un estonet, i passaves per una boira, el mar era molt més fosc que el Mediterrani, i just estava escrivint això, i em va anar molt bé aquest d'allò, i vaig pensar, t'imagines aquí sol, que ets com una closca de cacauet, que ell en un moment ho diu, ets com una closca de cacauet ficat al mig d'un oceà, no?
I em va servir molt, no?, perquè, bueno, el mar, el mar espanta molt, el mar, i, bueno, la prova és, ara no fa gaire, n'hem sentit, s'han enfonsat bastants, que hi ha un cos al Mediterrani, que és tranquil·let,
que no pas a l'Atlàntic és el que passa a ell, però bueno, deixa de ser un mar que en sec s'agira i que és molt fondo, el mar és molt fondo, ja ho poso en algun moment que el mar és fondo, que li costa arribar al fons del mar si és que s'hi arriba a baix.
M'ha quedat l'atenció per agafar algun dels aspectes. No és que volem fer spoiler que diuen del llibre i molt menys, però sí que són aspectes que ens poden ajudar a entendre quin és el tarannà del llibre de la tecla Martorell, aquest epítom d'una esperança que estem parlant aquí a la Ràdio Veïnal de Tarragona Ràdio i que estem recreant aquesta història d'aquest jove senegalès, no?
La seva relació amb la mare és molt curiosa, que ell s'imagina, perquè hi ha moments en què diu, mare, no vull que ho vegis això, no vull que no vinguis, sobretot no vinguis, no vull que em vegis aquesta situació, i d'altres que realment la troba a faltar i que s'hi recrea.
Mira, jo això ho he fet perquè a mi, sobretot els del Nora, els del Magreb, sempre portaven el mòbil i deien que ara és l'hora que sé que trobaré la mare, que quedem amb la mare, que estarà pendent.
i em cridava molt l'atenció al lligam que tenien amb les seves mares. Sempre diem que les dones allà, potser en aquest sentit, són molt importants. I abans d'ahir vaig veure uns d'una pastera que van arribar a Mallorca i li deia, que faràs? Bé, algú així al periodista. Diu, el primer que faré serà anar a trucar a la meva mare i li dic que estic. Vaig pensar, mira, veus?
Aquest era d'Àfrica negra. La tenen molt present la mare, molt, molt. A mi me cridava molt l'atenció que l'anomenessin sovint a la mare. Pare l'autoritat, però la mare era aquella cosa, aquell vincle, que una hora o altra l'havien de trucar. I sobretot aquests que venien els jovenets, esclar, jo no puc perdre el mòbil, però la meva mare es pensarà que m'he mort.
Tecla, els que més o menys et coneixem, que han anat seguint la teva trajectòria, sobretot els últims anys, ets una persona que sempre has estat molt vinculada amb les causes que es treballen des dels barris de Ponent a Tarragona, has estat en contacte amb moltes persones, amb moltes comunitats de persones que treballen per...
per afavorir la seva presència aquí a la ciutat i d'alguna forma sempre t'has anat inspirant aquestes persones que tu has anat coneixent tant per la teva feina com per la teva dedicació i també la teva estima. En quin moment et vas plantejar que havies d'acabar explicant una història com aquesta? Perquè no has explicat moltes històries, però per què aquestes no altres?
Mira, jo crec que, jo estic molt inquieta pels moments que estem vivint ara, em fan molta por, quan sento, a veure, quan sents personatges polítics que fan unes declaracions t'esgarrifes, però a mi m'esgarrifa bé veure gent que em pensava que era normal i que se les fa seves, no? I crec que,
que l'horror comença així, comença sense... O sigui, no hi ha res pitjor en aquest món, crec jo, que ser una cosa i no saber-ho, no? Ser un racista, un nazi, i creure que no ho ets. Jo cada vegada me n'adono més compte d'això, vull dir, la gent que hable a la boca, jo ja sé el que dirà, aquest discurs ja m'encaixa, no? Però hi ha gent que m'he quedat. I llavors jo he tingut la sort...
de conèixer gent d'aquesta que hauríem de tenir tanta por i ens han de fer tant de mal i resulta que per culpa d'ells ho estem perdent tot, com si nosaltres no fóssim suficients per deixar-ho perdre tot el que hem creat bé o bé o dolent. I em vaig creure en l'obligació, perquè...
Sí que diuen, no, és que vaig agafar un mena, que ara us diu d'una altra manera, cada vegada l'animació. Els noms jo també m'he perdut, eh? Sí, bueno, vaig agafar un menor no acompanyat, perquè jo, almenys els que he tingut, tenen 17 anys, potser sí que en tenen 18 i han enganyat, però no deixen de ser criatures, i això...
que a l'altra banda de món d'on venen, un home amb 18 anys, i és tot un home aquí, que és un nen encara, el veus, veus els comportaments, i dius, és que és una criatura, jo no dubto que vingui mala gent, però jo no l'he conegut, i crec que val la pena posar-los en valor i dir que
que és un problema la migració, sí, perquè ja ho veiem, no?,
Però parlem-ne, no? Que la solució no sigui, mira tu, que es quedi en el mar i que si s'enfonsen, doncs mira, perquè pujaven al mar. Era una mica això. A mi bé veure'm deute, perquè és que jo els havia apreciat molt i havies d'emportar molt bé. M'han fet veure un món. Havies de parlar, no? Havies de dir alguna cosa, no? D'això. Sí, sí, perquè crec que el nostre problema és que som massa occidentals, no som capaços... Som molt tancats en aquest aspecte. Sí, no som capaços de...
de posar-nos una miqueta a la pell de l'altre, que jo no dic que ells també no tinguin una visió molt... i que no és fàcil, no és fàcil anar a un lloc tan diferent i que d'avui per demà et diguin que...
i a més amb el menyspreu, que a vegades se'ls diu que el que ells porten, ells aporten, o ells són, no està bé, no més que és diferent, diferent d'una cosa, però que no està bé, o que és atrastat, és que sempre ens els pinten, ja se n'encarreguen de donar una imatge, sí o no, a la televisió, a les pel·lícules, al Netflix, tots són terroristes, tots són...
que són molt perillosos i que s'estan integrant, com deies tu, en el pensament occidental, que això fa 40 o 50 anys. Sí, que estan dropos, doncs mira, segur que n'hi han de dropos, jo aquí també en conec uns quants. I tant, i tant. I te'n presentaria també. Bueno, això, em va semblar que era... per la meva part era la meva goteta d'aigua dintre d'un oceà, de dir, bueno, jo ho vaig de dir, que...
que, bueno, que hi ha moltes coses per parlar, evidentment, hi ha gent que ho ha de fer, però gent que en sàpiga, no gent que agafa una bocina i s'hi posi, no? Tecla, tu creus que després de llegir aquest llibre serem capaços, potser, o ens ajudarà a posar-nos a la pell d'aquests joves? Bueno, jo espero que sí, a banda, aquest llibre també s'ha de llegir una miqueta, jo tinc l'acostum aquesta, de llegir una miqueta entre línies, perquè ell parla, no?, i els...
Té frases típiques, no? Els blancs ens diuen que ens han de donar la canya. No, no, que no ens han de donar la canya, que ens han d'ensenyar a pescar. No, no, que no ens han de donar el peix, que ens han de donar la canya i ensenyar a pescar. I ell diu, no, ni el meu país tothom no sap de pescar. Saps com, no sé, que...
Dona peu a poder pensar a veure per què volem anar a ensenyar el que ja saben, o... Boni acabat diu, vale, et donen la canya però es prenen el peix, no? No és que serveix la canya sinó si es foten el peix. Clar, si es prenen el peix. No sé, ell té reflexions així com molt curioses, no? O per exemple li crida l'atenció que la gent que ve tots van amb el mòbil, ell busca un mòbil, se'n va amb aquests llocs que hi ha a l'Àfrica, que hi ha muntanyes de mòbil de cinquena mà, i...
i em pren un i amb càmera perquè ell quan vingui aquí ho ha de retratar tot.
I li crida l'atenció que la gent es retrati amb ells com si fossin una peça de museu, no? Els retraten amb els negres perquè, no ho sé, com si fossin una peça de museu, no? Li fa gràcia, no? I que portin la memòria a la butxaca, no? Com que no se poguessin en recordar les coses que veuen. I, bueno, té... Té sortides xocants fins i tot. Sí, sí, jo ho he procurat, ho he procurat, no? I encabat ell va amb un... amb un...
un traficant, un mafiós que no és dolent, que a vegades això sí que m'ho han explicat, que hi ha gent que diu que ja no puc viure de la pesca, som grans navegants, som grans pescadors, gent que han nascut al mar, fer-hi se'n van i els organitzen el viatge i cobren, clar que cobren.
i porten a la gent fins a on l'han de portar. A més, ho he fet també amb la idea que també veig moltes imatges. Mira, la nave no drifa, nos dejan un cajuco para hacer creer. Bueno, ja, és que les màfies són això. És que tothom que té necessitat de marxar a un lloc, els jueus devien fer cap a màfies, els maquis, els que vivien a la república aquí van haver de marxar després de...
De la guerra van haver de fer cap... No ho van fer legalment, precisament, lògicament. Vull dir, les màfies estan allà on la gent està necessitada i apurada. On els governs no fan el que han de fer, a vegades, clar... I que a més a més, les primeres víctimes de les màfies, ara resulta que som nosaltres.
Les víctimes de les màfies són ells, no? Nosaltres tenim unes conseqüències d'un món que està com està, que no en som pas innocents, que no som, exacte, no som innocents. Però, bueno, vull dir, el pitjor que deu poder passar és caure en mans d'aquestes màfies tan horroroses que hi ha pel món, no?, que se'ns dir que han cavat els venen, els llencen al mar, bueno, perdona.
de gent, en tot cas, els hem de rescatar d'això i no dic que tu el contrari. Penso jo, eh, no ho sé.
Moltes coses per reflexionar, per fer pensar i també per passar una bona estona perquè la lectura és amena i té molt de ritme amb aquest estil d'aquestes frases més curtes que potser la tecla no estava tan basada a utilitzar aquest tipus de narrativa una mica però que ajuda molt també a posar-te dins del pensament perquè els pensaments són així, són ràpids, directes i fa que també et posis més en la pell del personatge.
Sí, aquest llibre m'ha costat puntuar, posar els punts seguits a part, les comes...
perquè, com que són una mica paranoies, també, que van passant, clar, al cap, o era punt i a part, o sigui, d'una línia, o era tot el llibre sense ni un punt, tot seguit, perquè és un pensament que ve darrere l'altre. Ah, no, és que haguessis pot fer un llibre totalment vaguardista, com el papasset. Sí, per exemple. I al final vaig dir, venga, no soc tan valenta, i vaig repartir-ho una mica, però m'ha costat molt fer-ho, perquè veritablement és un seguit de pensaments
que van uns darrere a l'altre. El que sí que dic, sense despertar res, desvetllar res del que passarà, que li passa de tot amb aquest xiquet, perquè ja que m'hi poso, no? Doncs, bueno, li passa de tot. Molt bé, molt bé.
Bé, doncs si voleu saber què li passa, ho sabeu. Epíton d'una esperança, l'últim llibre de Tecle Martorell, editat per Lluny del Ramat, Edicions. Un llibre que suposem que també no tindrà data de presentació aquí a Tarragona, no? El presentaràs ben aviat, no? Sí, el presento... Mira, l'ideal hauria sigut treure'l a les llibreries i poder-lo presentar de manera immediata.
Però l'editor són de Girona i no hi vam pensar que aquí era Santa Tecla. I els va dir, home, al setembre, al setembre no es pot fer res, aquí ens tornem rojos. I llavors a Tarragona el presento. Mira, dono així tal quant. El dia 30 de setembre, Valls. El dia 4 d'octubre, Reus. El dia 8 a Tarragona, a l'antic ajuntament, a les 7 de la tarda. I el dia 10 a Montblanc. I han acabat, doncs, el que vingui. Molt bé, molt bé.
Perfecte, doncs ja tenim el calendari de presentacions. Gràcies, Tecla Martorell, per atendre la Ràdio Vinal de Tarragona Ràdio, que ja sabeu que sempre ens interessa el que fa la tecla, perquè sempre és una persona que la coneixem del treball que han fet als barris, tant en memòria històrica com també en temes més socials i també molt de contactes amb diverses comunitats nouvingudes a la ciutat, i per tant estàvem molt encursits des que grava aquesta història de pitum d'una esperança. Gràcies, Tecla, i fins una altra. A vosaltres, per pensar sempre en mi. Bé, gràcies.
Bé, doncs, fins aquí el programa d'avui de la ràdio veïnal a Tarragona Ràdio, un programa que podreu tornar a escoltar el divendres que ve de 3 a 4 de la tarda, o bé també en reposició el diumenge a la nit. Com sempre, els qui preferiu recuperar-lo durant la setmana podeu fer-ho a través de la web tarragonaradio.cat. Ha estat un plaer compartir aquesta estona amb tots vosaltres. Qui us ha parlat, Josep Cartanyà, s'acomiada en nom de tot l'equip. Això sí, tot desginjar-vos que passeu una molt bona festa major. Bones festes de Santa Tecla. Adéu-siau, fins la setmana que ve.
Ràdio Reinal de Tarragona.