Molt bon dia, bona nit, bona tarda, bona vesprada, benvinguts un dia més a Raulina amb salsa!
Avui tenim un públic superentregat que ha aplaudit amb un entusiasme que això... Això no passa, això no passa normalment. No, no. El dimarts ningú aplaudeix. Dimecres, amb tu. És que és el millor dia per fer alguna cosa. No és ni dimarts ni dijous, que és un dimecres, un dia tonto, que l'únic que tens és el dia de l'espectador i Raulina amb salsa.
Però no n'hi surtis, home, per l'amor de Déu. Que no n'hi surtis, aquí. Ja has dit tonto. No, el dia. El dia és un dia tonto. El dimecres és dia. El convidat ja veurem, ja es donarà a ell. Ell mateix ja es delatarà. Saps? No ho saps? No ho arreglem, no ho arreglem. Pensa que aquí fem com el del sopar dels idiotes. Tu l'has vist la pel·li, no? No, no. Que portaven un sopar amb un idiota, se n'en fotien d'ell. Ah, em sona, em sona. Tots el del sopar. Jo soc el del sopar. El del sopar, sí, sí.
L'idiota no ha vingut, al final. Veus? És quina gràcia, Clívia. Avui és el programa número 67. I avui el calendari s'ha despertat molt intens perquè és el dia internacional de l'abraçada. Ai, no ens he fet abraçada. Molt malament. Que ho vam lligar. Després ens abraceu. Abraceu-vos. Espera, que no és una càmera. Ara no us heu vist a la càmera. Com feu un geni? Espera, espera, tot avisa'ns. Avisa'ns, quina càmera és. Ara, ara, tota.
Clar, no confonda amb el dia de l'embarassada, que era ahir. O sigui, el dia de l'embarassada ve després del dia de l'embarassada. Està ben buscat, això. Demà hauria de ser el de la sobrassada. Seria bo, eh? I passat demà, el de la...
Ui, qualsevol cosa ha acabat amada o assada. No, amada. El de la... Estracanada. Estracanada. El de la calçotada, domenja. La calçotada, sí. Ja hi ha calçotades, no? Cada cop comença abans. Domenja, la gran festa de la calçotada de baix. És com el Nadal. O sigui, el Nadal comença tan aviat ja que jo no treuria ni les llums. Saps? O sigui, és una cosa i ho porto reivindicant. D'aquí a res, el que acabem Halloween, que al final jo crec que hi ha d'ara una anècdota. Sí, anècdota, anècdota. Just a l'endemà, pam, Nadal. Doncs bé, a part del Dia Internacional de la Graçada... Veus que bonic.
És el dia mundial de l'esquirol. Ah, però de l'animal? De l'animal. És aquell animal nerviós, inquiet, que sembla que s'hagi pres tres cafès abans de sortir de casa. O sigui que és molt representatiu de molts oients d'aquestes hores, que van a vegades superesquitosos. És el que tenen. Després també és el dia europeu de la meditació i el dia europeu de la mediació, que bàsicament vol dir que primer respira, després parla i si no funciona, posa música i ja es passarà. Correcte. Importantíssim. Important. Importantíssim.
Això no acaba aquí perquè avui és el dia internacional del mariachi. Ei! Ostres! Arriba, córgica! I volver, i volver. Estas son las mañanitas que he cantat pel rei David. Sí, sí, sí. Tu que ets més, de mariachi o de tuna?
Tu pensa que la tuna és l'únic músic, per dir-ho d'alguna forma, que li has de pagar si vols que marxi. Jo, malgrat que m'aposi ma germana en contra, que és molt fan de la tuna, jo soc molt de mariachi. Ah, pensava que era mariachi, ta germana. No, no, no. Vale, vale, dic, no sé. Crida bastant, però no és mariachi. O sigui, tu ets de… Jo soc full mariachi, tio. Full mariachi i ta germana full… Sí, de fet, per la seva confirmació vam llogar, si no recordo moltament, vam llogar una tuna, tio.
En sèrio? Sí, sí, sí. Jo era molt jovenet i és allò, en aquell moment que no em tornes de res. Hòstia, que no m'agrada. I jo fixar-me, com a percuta, fixar-me en el de la pandereta, picant-se el cap i tot arreu i pensant, tio, no cal. Pobre xic. Pobre xic. Però és que hi ha tantes coses que no calen.
Saps? Sí, sí. Perquè al final, dus aquest noi de la pandereta i saps aquelles escopetes de fira de balins? Doncs has associat una cosa amb l'altra. No, és per no donar idees, però no ho sé. No ho sé. No ho intenten en sus casas. No, no, no.
Clar, pensa que va ser el mariachi. Presumptamente, presumptamente, presumptamente. Clar, tu me, presumptament, pots dir el que et doni la gana. Clar, i si no, no lo volveré a hacer. Hi ha dues coses que pots dir. Una és, presumptament, i dir el que vulguis, i la altra, no, és que jo, des del carinyo, llavors també pots dir el que vulguis. Sí, sí. O, com deia el gran Ignatius Ferrai, si dius qualsevol paginada i al final ho acabes amb el passito del... Sí, sí, sí. Ja està. Som los pachachos. Los pachachos. Ei, això n'hi ha d'amudament. Pachachos.
Doncs bé, amb això que hi ha del mariachi sempre és un moment per plorar cantant amb passió i amb els pantalons molt ajustats. Sí. Marcando paquete. Com a nolete. Sí, sí. No, això de marca paquet ja no es porta ara, no? No, ara crec que no. No? No, no. Perquè abans eren normalment els pantalons de campanats. De pitillo, de pitillo. No, de pitillo no, de campanats, de baix. Els de campanats, els de campanats. El pitillo ha tornat però no es marca paquet. El pitillo era de baix.
No era de dalt. El pitillo és... És la cama. El camall. La cama arrapada. Sí, exacte, que t'agafen totes... Es porta la cama arrapada i el cul a fora. Però això però creu que en embolia, no? De tant d'apartats. Pràcticament. Perquè creus que el futur... El futur venen totes les coses que venen. Per això van amb patinet elèctric, la canalla, perquè no hi ha circulació. No circula, no circula. Avui també és el dia mundial del gos de treball.
Oh, que macos. És un homenatge a tots aquells que corren molt sense que ningú els posi un sou decent. I clar, jo volia fer una reflexió, perquè tota aquesta gent que es queixa que els animals no entrin a segons quins llocs, o que molesten, o que deixen vels, o, saps, no? O a les platges. O a les platges i tal. Jo els faria signar amb aquesta gent que els molesten els gossos que si algun cop els han de rescatar per algun motiu i s'haurés, s'hagués de regerir l'ajuda d'un gos, que signen un paper conforme que no.
Que no vagin. Jo t'anava a dir, estem en un país, malauradament, que per ser el dia del gos de treball hi ha molts gossos al treball.
També, també. És que no sé per què dius, per què parles dels funcionaris? No sé què dius. No, no, funcionaris i no funcionaris. Entre altres, entre altres. Funcionarià no cal tocar-la, eh? No, no, de funcionar funciona. Bueno, però està bé, tu quina feina coneixes que puguis esmorzar quatre vegades? És que també teniu unes coses. Sí, és veritat. Entre les 9 i les 9 i 10 esmorzo. Clar.
Presumtamente. I des del carinyo. Per a mi això dels animals, que la gent sigui així d'hipòcrita, que no entri a un restaurant i tal... No sé, al final es porta millor els animals que certes persones que van a segons quins llocs i són menys bruts. La meva reflexió és que jo, amb la meva cortedat, he viscut molt de canvi...
i el meu pare treballava al Registre de la Propietat. Parles una mica com l'Abuelo Cebolleta ara mateix. Sí, però és que, clar, hi ha hagut molts canvis. Jo tinc 37 anys i hi ha hagut molts canvis. Què dius? Però si estàs superformós. El meu pare treballava en una oficina on eren quatre oficials i els quatre fumaven a muert.
Amb aquella nebulina. I clar, hem passat de fumar a tot arreu, fins als estancs, i que anaves al metge, que et visitava el metge, amb el bocados a la boca, i el profe del col·le també, a arribar a l'extrem que ens molesta el gos que hi ha al costat. Perdona, tio, tu te'n recordes quan anaves al restaurant i no senties l'olor del menjar?
Sí. No se'n recorda ningú, ja. Ni l'olor de fritanga. No se sentia, perquè tothom fumava com a carreters. Tu anaves a segons quin restaurant o segons quin bar, recent dutxat, i sorties amb olor a fum i fritanga. O anar al pub a fer tres cerveses a la nit i la roba que t'havies posat neta és directa. Tios, no cal arribar a tals. Pues sí, pues sí. Amb lo macos que són els bolsets, per favor. Sí, el que no és tan maco és la gent, però bueno. Ja.
parlant d'això avui també és el dia internacional del pantaló de xandall que és aquella peça que et poses només per estar per casa i acabes anant a comprar el pa fent un cafè prenent decisions importants a la teva vida encara rai és el pantaló de xandall que hi ha gent que va amb pijama
pel carrer. Aquí ho deixo. Però és que jo he vist gent pel carrer, amb pijama i amb sabatilles d'allò d'anar per casa. Sí, d'anar per casa. Aquelles que t'aixeques del llit i jo crec que t'aixeques ja... Jo crec que et van sonàmbules. Cuidado que hi ha pijamas molt guapos, eh? Però va haver una època que per carnaval la gent sortia amb el mono aquell sencer d'animals del que era per dormir. Ja, però això és carnaval. Tu sorties amb això? Jo actuo amb això actualment.
És supercòmodo. Portem aquí la ràdio? Portem a qualsevol? De cara a un músic o un dijoc és supercòmodo. És que has d'anar disfarsat, espera't un moment. Però portes calçotets o sense calçotets? A lo loco. A lo loco. Ah, vale, pensava que anaves a lo loco. Eh, toma, morena! Però deixeu ara la imaginació, home, tampoc li donis tot. Bueno, no ho sé, és que jo volia ja anar al torrón.
I després del torrón, avui és el dia mundial dels selfies als museus, perquè l'ara és molt important, però també és important sortir bé les fotos, encara més, però en resum, avui és un dia per abraçar, respirar, negociar, fer el gos, cantar mariach i portar xandall i fer-te selfies com si no hagués demà. Ole! Què passa? És que al final avui tenim tanta cosa per celebrar. És que avui hem de fer, és veritat, eh? I que tenim un bon convidat. Home, és que el convidat avui podem parlar un munt de coses que per presentar-ho tenim una cançó que és aquesta. Som-hi!
Avui tenim amb nosaltres un d'aquells personatges que no saps ben bé quan dorm. Però tens clar que quan tu te'n vas a dormir, ell probablement està començant a treballar.
Disey, productor, bateria, cantant d'orquestra, tècnic de so i aquella persona que sempre acaba dient. No pateixis, que jo m'encarrego de tot. Ha punxat en cabines de tota mena, ha vist passar modes, públics i tecnologies i sap que la nit no va només de posar cançons, sinó de saber llegir el moment.
Avui ens visita Ricard Sendra, conegut com Richie C. Benvingut a Raulina amb salsa. Encantat de tornar a estar aquí a Tarragona Ràdio. I aquesta vegada d'estar com a Richie C i no estar com... Com un d'altre ego dels molts que has dit. Però és com una muntanya russa emocional, això, no? Perquè estàs cada dia amb un personatge diferent al teu cap i pots tenir un trastorn com de múltiple. Al final, el màxim cúmode denominador és el Ricard Sendra. Ah, vale. Llavors, el Richie C...
És una manera simple de dir, si no podes con el enemigo, únete'l. Que transcendental, aquí hem de posar música... És a dir, jo, ara que s'ha posat molt de moda el tren aquest de... Què feies tu l'any 2016? No ho entenc, què va passar el 2016. No sé què va passar el 2016, però és igual. El 2016.
La gent ara penja les fotos de jo el 2016. Sí, sí, sí. Perquè això de cop i volta t'ho fa el Facebook. No, no, no. Ha passat alguna cosa que ara la gent diu, què estàs fent el 2016? Diu, pensem al 2026, a veure què faria. Doncs jo revisant, revisant, revisant el que és posar música, vaig començar a posar música sobre el 2010-2011. Però de puta carambola. De carambola. Trucant amb un programa de ràdio, fent el Pallasso, amb un programa de Ràdio Montblanc, a Planet Dance. Home, a Planet Dance, Ràdio Montblanc. Sí, sí, sí. Home.
Una puta idea, però bueno. Ara estava flipant. Estava flipant. Trucava imitant el Tomeu Penya fent-los i bromes des del restaurant de sota per putejar-los una mica i al final van dir puja un dia, tio. Pujo un dia, vaig veure la pantalla de l'ordinador amb el virtual DJ i vaig començar a tocotejar coses i a partir d'aquí van tancar la ràdio.
No, a partir d'aquí, DJ, i dius, hòstia, per què? Si jo en aquelles èpoques anàvem cresta, tenia que veig un punky. Ah, clar, i et vaig conèixer en aquesta època. O abans, potser, una mica. Por ahí, por ahí. Sí, sí. Clar, i un puto punky, diu. I, bueno, al final ha guanyat el reggaetó en la batalla. Hòstia, espera, espera, que això ho pararem. Jo el que volia dir que la cançó de presentació que acabem d'escoltar és una versió que va fer el Ritchie d'un tema sagrat, intocable i estimat fins a la llàgrima a Tarragona, com és l'Emperito Roca,
I clar, la pregunta que tothom es fa, que tothom vol saber, és aquesta. Escolta, et va costar molt destrossar un himne tan estimat a Tarragona? O ja directament li tenies tanta mania a la ciutat que volies que tothom se't posés en contra? Bé, anem a matitzar. És un himne molt estimat a Tarragona? Menys part.
Però també és un himne molt estimat i tant himne com a Tarragona amb un blanc. Cuidado amb l'emparito amb un blanc, eh? I allí no t'han fotut fora del poble per fer això? No, no, no, no. O sigui, la part del principi m'he rebentat amb mitja cançó i el productor que em va ajudar, des d'aquí una abraçada, l'Albert Kik, que m'ha ajudat moltíssim, un màster de la producció, em va dir per què no li fots una veu? Jo, una veu a l'emparito? Quina veu? Una veu.
Doncs surto a un tros rapejant, parlant una mica del seguici popular. Tarragoní, però és un seguici popular. Mira, això és. La penya s'ajunta, no hi cap ni una agulla, la banda comença a sonar. Que ballin capgrossos i nanos, que ballin diables i gegams. Dimonis i gralles, bastons i gitanes, l'àliga més elegant. L'olor de la pòlvora, escalfo de glòria, el drac traia foc pels caixans. Que salsin pilars, petits i grans, que toquin el cel amb les mans. Unim un poble, ja són el pas doble.
Bueno, i aquí sona un compatriota teu que ha estat sempre un gran germà per mi, el Josué García a la trompeta, que em va fotre un cable molt bèstia. Quan li vaig proposar l'amparito em va dir, yo quiero. Y yo, ¿cómo que tú quieres, tío? Yo quiero. Yo quiero. Bueno, clar, jo el que sé és que a partir de fer això amb tu li van caure 12 o 15 actuacions per la mala imatge que va rebre, saps?
O sigui, d'això no ho hem pogut quasi ni remuntar. Era una aposta arriscada. De moment, no és que hagi funcionat a saco. Vaig passejar-me dos dies sense es per Tarragona fent vídeos a gent, deixant-li escoltar, i tothom me deia que molt bé, però no sé si em deien que molt bé o em deia molt bé del pal. Tírate, loco. Portaves la cresta encara o no? No, no, no. I ara calbo, i ara calbo. No, però... I ara calbo. I tu estaves així, t'agrada o no t'agrada? Amb la matxacada diu que te doy. No, no, no. I va haver-hi gent molt maca. Clar, que t'abordi un tio...
amb un mòbil i uns cascos. Tio, escolta això, que t'agravo. Sí. És estrany. És estrany. Però bueno, ahí està. I la següent què serà? Paquito el chocolatero o què? La següent que vaig a destrossar, que la tinc a mig fer, és...
Hi ha dos projectes oberts, un que està a mig fer i l'altre que està per començar. Una és una versió molt xaranguera, que és el tirete de la moto. Home! Sí, perquè maricona que no vota, ara queda malament ja. No, no, no. Volem fer el tirete de la moto. Aquesta la feia amb cançó típica de xaranga. Sí, sí, sí, correcte. Però, bueno, avui en dia hi ha moltes coses que no es poden tocar ni cantar. I l'altre és el noi trego de barricado. O sigui, anem a rebentar himnes. Por qué no?
Hòstia, bé. No, no, si tu ja surts de casa tenint consciència que poden rebentar la cara, ja pots fer el que vulguis. De fet, tinc col·legues que els vaig dir, estic versionant barricada. No, eh? No. No, eh? Per aquí no. Per aquí no. I jo, bueno, tios, és el que hi ha. A veure, estudia-ho, saps? No, però tu i jo, que al final estem molt damunt dels escenaris, arriba en punt que o t'és igual ja el que et diguin, si no ja no sortiré. Si haguéssit tenint compte el que et diran, ja no faries res. Res.
Has de pensar que en el món que estem nosaltres i en el món que estic jo, que és el d'última hora de la nit, jo surto de casa o surto del camerino que el primer que em dic el mirall és calvo i gordo.
Ai, sí, per pujar els ànims i ja... No, no, perquè ho sé, perquè, bueno, és el que hi ha, no? Però és que després te trobes la canelleta baix, que t'ho repeteixen tota la nit, i a vegades els dius, tio, digue'm alguna cosa nou, saps? Aquest personal... Uf, cuidado, eh? Bueno, clar, més amb aquestes hores... El món del DJ, cuidado, o sigui, hauríem d'anar receptada la recepta de l'horeta del psicòleg de setmanal, perquè és complicat. Sí, tant pels crios aquests que estan i pels pares.
Perquè al final és el que acabes veient a casa. És complicat, és complicat portar-ho. Hi ha gent que no ho aguanta del tot bé. I tots tenim temporades més guais, menys guais. Però saps què passa? Que se'ns omple la boca amb el bullying. Ja, ja, però després rebentem el que hi ha de l'escenari. Però són els mateixos que... Sí, sí, sí. I veus també el que fan a casa amb els crios, com es comporta, com s'insulten, com falta de respecte. Home, però és que és raro, no?, que aquella persona... Doncs sí, perquè és que tu estàs veient allò, ho normalitzes, però quan és enfora...
Els és igual, els és igual, els és igual. Sí, sí, sí. El moment que tu puges a l'escenari es creuen en el dret que et poden dir de tot i no, ho tenen molt malentès. De fet, hi ha hagut molta canalla que a mi els hi surt el tiro per la culata, perquè jo tinc un micro i 15.000 vats de so. O sigui, jo et sento a tu.
Però tots els teus col·legues i tota la gent del teu poble sentiran el que et diré jo, tu, amb molta elegància i molt de carinyo i molt de respecte, però marxaràs. I normalment el que em dóna la nit acaba marxant amb un raconet perquè és del pal. Tio, ho sento molt. Te l'has jugat i no has trobat el dígic correcte avui. No estàs pensant en canviar d'horari? No. No?
Ets masoca una mica, o sigui... Bueno, és que al final... Clar, què faig punxant reggaeton a les 12 del migdia? Bueno... Perdona, perdona, que ara van començar el rotllo aquest d'estardeos i que els concerts fan idears i tal. Sí, sí, sí. I aleshores ja la gent... Jo crec que la meva jubilació està en un espectacle infantil. Ja penses tu en jubilar-te. O sigui, la meva jubilació, dic...
del món de les 12 a les 6 del matí, és un espectacle infantil, i a les 10 a casa. Jo m'he acostumat amb els horaris, que acabo molt tard, els concerts a les 10 o 5. Ens van trucar aquest estiu, 11 i mitja, una festa major de la nit. Em feia com a mandra, perquè jo no estava acostumat, ja vas calconar els horaris, jo què sé, concerts vermut, a la tarda, al dematí, i a la nit, jo què sé, concerts de sopar... I avall. I ja està, però van trucar a 11 i mitja? Diu, segur? Perquè a vegades, si em diuen un horari que no m'agrada, dic...
Jo crec que potser seria millor fer-ho més abans, el públic familiar. No, perquè hi ha els gegants i no sé què. Jo noto molt el canvi del que és estiu al que és hivern. Al que és hivern, compagino en fer de tècnic, la feina a l'estudi. Llavors els meus horaris passen. Si jo puc anar a dormir la majoria de dies com les gallinetes.
Tret del dissabte, que estic a la discoteca de Montblanc de resident. Hombre, el que de què? Encara... Encara estem alli resistiendo. Que bé. Escolta, ara que dius-lo de Montblanc, en quin moment et converteixes, passes de Ricard a Ritchie? En el moment de... de rapar amb la cresta i... Ara tu pensa que allà el que de què tenies un resident que et venia amb una samarreta d'escapa, amb una cresta... Sense mànigues. Amb una cresta i et posava reggaeton. I et posava la gasolina. I la canalla aquesta d'avui en dia...
que viuen immersos a la pantalla, no en tenien... Esti, pensava que has de dir que viuen immersos en la inòpia, però bueno. També. Però no en tenien el que és normal. Espera, perquè ens escolteu de l'ESO, busqueu inòpia. Perquè potser no saben el que estic dient. No és una droga. Sí, no, no. Bueno, també. Ens pots ajuntar. Però vull dir, era una dissociació molt bèstia, tindreu un punk i punxant la gasolina. Dissociació vol dir escollir entre dues coses, ¿vale? Exacte.
I aleshores, amb l'agència que estic treballant des de fa uns anys, amb Jambo... Sí. Queda millor Jambo. Jambo? Sí. M'agafa el Javi, el Nico, un dia i em diu, tio, replantegem la imatge o què? I vam fer un rebranding de tot. Hòstia, que bé que parles. Fora... O sigui, nova xarxa social... Això vol dir canviar la seva imatge, la seva marca personal i aquestes coses. Rebranding és això. Posarem subtítols. Sí, perquè parles massa moderno.
A les dors van fer això. O sigui, si no puedes con el enemigo, únete a él. Va, estáis te com ells.
Amb uns límits, eh? Però et vas vendre molt ràpid. Havies d'haver lluitat pels teus principis. Sí, però... Els principis no donen de menjar. Però tota la dignitat te l'omple. Saps? L'olla no. L'olla no s'omple. Al final... Al principi era molt anti-reggaeton i al final... Al final has acabat punxant reggaeton. Sí, sí, m'hi guanyo la vida. Però el bo que té és l'estiu. O sigui, que una sessió meva de l'estiu... Jo no m'havia estat punxant reggaeton.
O sigui, te passo de la mayonesa al flying free, al que... T'ho toco tot. Vaig començar amb bodes bautizos comunals, llavors el ventall és superampli. Doncs d'aquí l'abanico, ¿vale? Saps? De fet, l'estiu passat em vaig proposar el repte de disparar el Chuchua a diferents franges d'horaris de la nit. En sèrio? I fer-lo funcionar. Aquest és el Chuchua, Chuchua, Chuchua... Des d'arriba, lengua afuera.
I he fet ballar a qualsevol plaça on l'he posat, a les dues, a les tres, a les quatre, a les cinc, a les tres i mitja del dematí. Aquí és quan te'ls solten? No, no, no, aquí és quan te'ls fots a la butxaca i diuen, este tio està puta loco, tio. Ara lo segon que tinc és lo de la xucha, la xucha, aquell. La xucha? És la hora, és la hora. Aquesta ja queda lluny. Les coreos tirem molt. Hòstia, però aquesta podria... Joder, que fort.
Estic flipant. Jo estava pensant aquí en una reconversió com l'M.A Barraco, amb la teva cresta, amb les seves joies i tal. Senyor, he visto la luz, com el Cassius Clay i el Mohamed Ali. Sí, correcte. Però clar, tu no has anat a millor, has anat a... A lo comercial, a lo guarro, a vendre'm. Sí. Clar, perquè jo et vaig conèixer a tu també, que estaves tocant amb la bandarra. Sí. Un grup així mític de... va tocar amb instruments de metall. Correcte. Els quants van ser una evolució de ball samba. Sí. Sí.
Jo vaig conèixer el Pau, des d'aquí Pau una abraçada, el Pau Bandarra, que ara ja no és Pau Bandarra, ara és Pau García, també s'ha reconvertit, sabies, no? Va a fer reconversions, que clar, ens vam conèixer que vam anar a fer els carús de la Barceloneta, que vaig dir, no hi torno, vaig dir, no hi ha mai més. Doncs jo és un dels bolos que hi tornaria cada any. Doncs allà vam anar amb el Josso també, dic, no penso anar més, vam anar un dissabte i un dimarts, dic, no torno. Dissabte i dilluns. Dilluns era? Doncs dissabte i dilluns. És una locura.
I vam anar amb el xamba, que va ser el primer germen aquest, no?, que ja portaven pitos i tal, i arrel d'aquí ja va sortir la bandarra. Ho estic explicant bé o no? Sí, sí, correcte, és tal qual. I ara dic, doncs, jo aquí no torno. Aquí estan locos. Els coros de la Barceloneta és el cafè per als mascafeteres. Igual que vam anar amb un d'anys a tocar la Guerra del Caramel a Vilanova.
Ui, ui, ui. Però un munt d'anys. I dic, però tio, què esteu fent? Per si no ho sabíeu, a Vilanova es veu que hi ha gent que tenen grans idees. Diu, què podem fer per passar el carnaval així xulo? Doncs ens podem tirar caramels, però dels durs. Sí, sí, però no dels tos, dels durs. I contra on? Contra on faci més mal, contra el cap i això. I això és el que fan, és el que té més... Amb la banda de música de Montblanc havíem estat a l'escenari de la plaça.
O sigui, són tot de colles que van vestits amb el vestit tradicional català i porten els nois. I els nois porten uns fardells molt masclistes plens de caramel·los. I les noies no tiren caramel·los. Es tapen amb la mantellina només. Ah, fan de protecció. És molt hardcore, això, des del pal tio. Si li han fotut un caramel·lasso, deixa-li tirar a la nena un caramel·los. Sí, vols dir que hauríem d'actualitzar una mica això a qui tira i qui porta el mantell. I van entrant en una plaça major, 20-30 colles, sona el...
El turuta. Turuta. I quan s'acaba, serien tots de caramelassos. Però tu estàs a l'escenari, que no hi ha manpara per cobrir-te, saps? No, uah. No, no, no. Mira, el primer any que vam anar, amb el saxofonista, el front, que també tenia front, li vam fotre un caramelassos amb un nyenyo. Un nyenyo. I molts anys que vam anar, hi havia el Pere Tàpies, allí. Ostres. Tu vas coincidir que encara estava el Pere Tàpies viu, però molts anys que vaig anar allí a tocar, i això sí, arribaves a casa amb les sabates, amb quatre dits de caramels. Sabates de plataforma. Sí, sí.
Tenies per 4 mesos de caramels, anaves agafant de la sabata i anaves menjant caramel·los. Parlant de Plataforma, tu ets un personatge que ara últimament, no sé si Plataforma, però sí que tens un alter ego, que ets la Pubilla, la Megapubilla de Tabata. No, la Megapubilla no, eh? La Megapubilla és un altre personatge. Com va això de la Pubilla? Perquè clar, que de la part no l'hem explicat. La Pubilla de Catalunya, si t'ho resumeixo igual que abans, és un sujet al cubata.
Bobilla de Catalunya, jo estic... Tu ets de fàcil convèncer, eh? Jo estic molt. No, no, t'estima bé perquè... Soc de morro molt, molt... Me pico molt ràpid. Sí, te calentes ràpido. I quan és de xou... Vinga, va, som-hi.
Jo estic en una orquestra que es diu Zambay Show, des d'aquí una abraçada a tots. Tu pensa que per cada cop que em fas promo d'algú teu m'has de donar després alguna cosa, eh? Tranquil, tranquil, no pateixis, està tot controlat. Estic en Zambay Show i va sortir el Coti per Coti, la sardana. Què dius, home? Va semblar que la gent la descobria, aleshores la sardana... Correcte, correcte, correcte. Bueno, doncs, prèvio a la temporada d'estiu, oi, hem de fer el Coti per Coti perquè serà un bombazo. Vale.
I una brillant idea meva, m'olaria cantar-la vestit de pobilla. Ah, damunt va sortir de tu la idea. Sí, sí, sí. Algú en sap prou. Soc prou idiota per autoproposar merdes a mi mateix. Al final has sopat els idiotes que volien fer? Ha vingut l'idiota. Si busques idiota el diccionari de la llengua catalana surt la meva foto allí. Pam, vestit de pobilla.
I el Nico em diu, no hi ha nous, que no hi ha nous, sujeta el cubata. Cap d'una setmana eren a Lleida, la Goretti, una dona que treballa molt per teatres, que em feia un traje a mida de pubilla. A mida? A mida, de manera que està maquejat, de manera que jo entro i surto del traje de pubilla en 30 segons. Hosti, nen, això ni la Britney Spears fa aquestes coses. Treballa per espetacles de màgia, treballa... Jo te n'anava a dir, que de ser una cosa així... És molt guai, aquella dona, i m'ho va fer, però amb roba de pubilla, tal qual, ara...
A sota vas vestit, a l'agost, als tres minuts de Coti per Coti, vestit amb un traje i damunt el traje de pubilla dius... Uau! En lloc de zamba i xou, sauna. Sauna i xou. Has vist que ben trobat. I, de fet, la vostra tècnic ens vam trobar enguany als Premis Arc amb un altre sujet al cubata vestit de pubilla.
Home, hi puguis entrevistar els Figaflauers, home, hi puguis entrevistar la Rebeca de Duro de Pelar. Cuidado, eh? Tu siempre fuiste duro de pelar, duro de pelar. Està igual, eh? Està igual o millor? O sigui, de lluny, està igual. No, no, no. I de prop estar a l'igual millor. Potser perquè també jo em feia grances. No, home, no. Però...
Des d'aquí vull, si ens escolten, a les zones argeanes... Home, ja espero que sí, per això fem el programa, perquè ens escolten. Vull demanar disculpes a Figaflauers, perquè vaig fotre molt la pota. Què els hi vas dir? Jo venia d'un bolo, em vaig canviar en un pàrquing, vaig pujar cap dalt, corre, corre, entrevista penya. I només arribava, crec que van ser els primers o segons que enganxo, els Figaflauers.
i jo, si ho mireu, si ho busqueu per Instagram... Però sabies que eren ells? Sí, sí, sí. Si ho busqueu per TikTok o Instagram, jo atraco la penya, perquè la penya... O sigui, tu marxes d'un tio vestit de pobilla de 100 quilos. No li pegas, una de dos. Acostumes a marxar. Sí. I els agafo, i amb allò que vas improvisant en directe... No se m'ha hagut res més de... Els agafo i els dic, escolta, mira, que estic molt enfadat, perquè vau fer una sardana i no vau comptar amb mi.
perquè vau treure el coti per coti i no vau comptar amb la pobilla de Catalunya. I jo seguint-ho. I ells, bueno, tranquil, ho mirem, no sé què, la pròxima sardana la fem amb tu. Ells anant seguint el rotllo, o sigui, d'aquí moltes gràcies perquè em van aguantar la xapa molt bé. I els dic, per quan una electro sardana o algú, no sé què els hi vaig proposar, em diuen, demà mateix, vinga, va, de puta mare. Jo l'endemà torno a fer, me trec el vestit de pobilla, me'n vaig a fer de tècnic el dematí i quan editaven el vídeo, ningú ens ho vam adonar.
O sigui, després de l'entrevista aquesta, entrevisto més gent, passem cap dins de la sala, i la meva entrada, amb qui em tocava al costat? En sèrio? Dels Figaflauers. Tota la gala al costat dels Figaflauers. Bueno, no em van dir res, eh? No em van dir res, si, tio, l'has liat part de, tio. Coti per coti, per qui no ho sàpigui, no és dels Figaflauers, és de detallets, i jo vaig fotent la gamba fins a... Però ens ho vam entrar amb l'equip de Zaman, ens ho vam entrar fins l'endemà, que vam començar a dictar el vídeo, i el noi que dictava el vídeo diu...
Perdona? Però com a broma està bé. O sigui, estàs a casa pensant el Barfeu i no... No hi penso. Però és que molta gent no sap qui són qui. O sigui, barreixen les cançons i tal. Sí, sí, sí. Al final jo crec que el meu cap... Devia... Mira, mira, els Figaflowers són ara. No, no. No ho puc evitar. Apenico, apenico. Apenico.
Des d'aquí, si ens escolten, Figaflauers, estic oberta. Estàs obert, deixeu-ho aquí, estic obert. Si volen col·laboració... De fet, l'èxit el tenim, si canvies la Marina, si canvies per la Marina, per la Pobilla... Sí. La Pobilla està morena! Ja està, ja ho tenim, Figaflauers! Ja ho tenim, ja ho tenim.
Lo rompe, lo rompe, ho trenca. Al Ritchi lo rompe i ho peta. Mara! Ai, al Ritchi! S'ambubilla hasta que ho peta.
Jo em comprometo la pròxima vegada de vindre a Raolín amb salsa a vindre com a pubilla. Home, és que era lo seu, havies vingut per això. Primer, per picar-te la cresta que ja no portes per l'amparito Roca i segon per lo de la pubilla. Home, has dit la primera pregunta en la frente. Directe, eh? Has anat a Machete. Sí, pensa que amb el José encara... Això ho comentem, encara es comenta. Però si es va oferir a ell. Per això, per això.
Pensa que això, al final, després, tot l'altre trobes que és millor. És com anar a tocar a processons o actuacions llargues, que quan fas una edat curta, ho valores. Això és el mateix. Quan toques segons quins temes dius, veus, ara només puc anar millor. Tu pensa que la teva vida és bona o dolenta per comparació amb coses. Correcte. Aleshores, tu dius, mira el que ha fet aquell. Ja, però tot l'altre... Ah, sí, pot fer coses... Sí, sí, sí. Tu com veus, ara, la nit?
O sigui, quan vas començar i tot això, amb el que m'has explicat dels insults i tal, sí que m'has dit una mica per damunt. Però vols dir què et faria falta, a part de tenir un micro, què ens has ficat aquí de fons? M'ho penso, que tot s'oblida, tot aquest espectacle, esperant que rigui d'una vegada i no, no sóc feliç al teu costat.
Podria viure sense tu, però me'n dono que no puc. Aviam, la nit, la nit. No ballar-me. La nit. És que no me la sé sencera. Mira que la punxo, eh? Ara, ara. I si no, i si no, i si no m'estima. I si no, i si no, i si no m'estima cagar la vida.
a cagar la vida. Aquí són la Lia per entrar a tempo. És una putada pel dígell, eh? Sí, sí, sí. T'espero la vida i l'esperança. No sé, trossos. En trossets. Sí. Llàstima que no porti músics en directe.
Ai... Perquè la producció és bona, tot el rotllo, i si vols d'això parlem també, perquè estem agafant una dinàmica. Però vull dir, els músics els tenen dalt de l'escenari, perquè tenen musicassos dalt de l'escenari. No dic que no. O sigui, hi ha l'artemi... I ballarina, és el que vulguis. Vull dir, l'artemi a Gràs com a baixista és l'hòstia, el Topata i l'erre són molt bons, però... Aixufa'ls. Sí. No? Clar.
Ara, com converteixes una altra vegada una gala amb ells, pregunta'ls-hi. Ara que teniu aquest vincle, tu i ells, escolta, com és que no aprofiteu? Perquè això, a nivell de producció, la instrumentació que porten, ho podrien tocar perfectament. No hi ha unes bases xungues que no es puguin tocar. Sí, però avui en dia és molt més fàcil...
És molt més fàcil a nivell de producció que hi hagi un mag disparant la seqüència i tira. Ja. O sigui, veus Figaflauers, veus la musca, veus tot aquest rotllo. Mira, la musca encara t'ho compraria per l'estil de música que fa. Clar, és molt més electrònic. Per això no deixes ser un esca clàssic i tot el rotllo amb l'instrumentació i tal. En tenen una i n'hi tenen diverses de rumberes, però clar, després quan te'n vas a l'electrònica, que en tenen diverses electròniques, o tens un bataca...
El batà que ho porta a la meitat de la bateria amb pads electrònics i el baixista té un cint al costat, la producció se'n multiplica. És la putada. O ells intenten tirar una miqueta cap al grup normal, el grup estandaritzat que era bateria baix, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal, tal,
és que, al final, tot ho portarem gravat, ara un tio que canti en pla karaoke, perquè no deixa ser un karaoke. Correcte. Tindràs molt bons músics d'estudi. Sí, però després, a l'hora de fer lliure, no, no, aquí el que importa és que tinguem ballarines, pantalles grans, moltes llums, molts bats, perquè com més bats, més poderós. Jo penso que, a part de digi, toco la bateria des que era un retaco. Un superretaco.
i he tocat els dos palos, escenari. Espera, espera, si m'està ficant la Sílvia de reggaetón, no em posis això. No, això és figaflowers amb la musca. Sí? Però és reggaetón igual. Sí, sí. Estàvem parlant de mi, figaflowers i la musca i t'he posat la casa que estan tots dos junts. Sí, però la part que dic que el reggaetón no m'agrada, aquesta no. És una diable. A mi, és aquesta. A mi, escolta.
No, no, mira, mira. No, no, mira, mira. No, no, no. A mi això del ritxitón, el del ritxitón, a mi no... Tete, molestes. Tete, saps? Digue'm, això... Jo he tocat els dos estils, l'estudi i l'escenari. I jo considero l'escenari, el bòlo d'escenari, és com una droga, tio.
La música és molt viva. Tocant, tocant, tocant. T'enganxa. I els primers bòlos d'escenari, si te'n recordes de quan vas pujar cap a l'escenari, ho passes molt malament. I tant de bo no perdis mai aquell neguit i aquells nevis abans de sortir. És espectacular. O sigui, un bòlo d'orquestra, que sempre fas el mateix bòlo d'orquestra, cada dissabte és diferent.
perquè un dia el baixista porta tres birres de més, l'altre dia peta un jack d'una guitarra... Està bé que diguis que és el baixista el que veu més de... O sigui, ho has d'haver dit del sebol, però és el baixista, pobreta, el que ha d'estar... No et diré el trombonista, saps? Tenim-te tu aquí. Sí, sí, sí. No, però el baixista, com que és el gran ignorat, només te n'adones que està quan deixes a tocar. Correcte. O quan toca amb un entretó. Sí, sí. I no se n'adona en contra de mal. Sí, sí, perdona. Sí.
Però em passa això, m'agrada gravar disc. Evidentment que m'agrada gravar disc, però no entenc la gent que em diu que soc músic d'estudi, no em treguis de l'estudi. Ja, però és que la vida que et dona, el contacte amb la gent... Clar, clar, clar. També et diré que per aguantar segons a quin públic, millor que siguis d'estudi. Sí, sí, sí.
Estàvem parlant de la nit. La nit ho veig posant-me molt poc de temps sèrio. Veig molts problemes. Molts. Molts, molts, molts. O sigui, no sé cap on anem. Ah.
Però sé d'on venim. I veus que anem malament. Quan jo vaig començar a sortir de festa, farà 21 anys, amb 16 anyets, no se sentia parlar del botellón. Això és un tema a banda que portem molts anys criticant-ho, però qui més qui menys ho ha fet alguna vegada, de portar una botella al cotxe, perquè el garito és car o el que sigui. Però és que jo ara estic veient
Jo no, perquè jo com que no veig... I ara estic veient canalla, canalla, que surten amb porres extensibles, que surten amb tàcers, que surten amb navalles... Amb 12 i 13 anys. Correga-te, correga-te. No, no, que això és important, encara més petits... He vist amb ganes de canalleta petita...
amb porres extensibles que dius, d'on collons has tret una porra extensible? Jo en tinc una també d'extensiva, la vols veure? No, després apagar amb les càmeres. I he vist tan ganes molt bèsties i per tonteries. I quan jo sortia, jo vinc de l'Ambient Punk i ens fotíem d'hòsties al mig d'un concert.
Però perquè era el ball i els pogos i aquestes històries. Però t'arribaves quatre hòsties amb el del davant i l'agafaves i te n'anaves a fer quatre birres. I no passava res. Això passa al Congrés dels Diputats, també. Però se'm van anar a fer un xuletón, ells. Sí, sí. Però vull dir... Hosti, he arribat a veure Machetes, he vist... O sigui, estic veient de tot. La pel·li l'has vist? La de Machete, l'has vist? No. No saps quin és la pel·li de Machete? No.
En sèrio? No. Saps qui és? El Machete surt de la pel·lícula d'haver-ho tastat l'Amanecer. El màgic aquell del bigoti. Ah, aquell… Sí. Oh, sí. Ellos van fer un falso tràiler, el Robert Rodríguez va fer un falso tràiler d'aquest de Machete. Vale. Machete.
I al final els van picatant com a tu i acabava fent la pel·li. Ostres. Aquesta pel·li de sèrie B, d'això... De diumenge a la tarda... No, no, no, encara millor, saps? Diumenge a la nit. Diumenge a la nit. Sí, sí, sí. Eh, busca-la, busca. Ja la buscaré, la buscaré. I va sortir d'un tràiler fictici dins d'una pel·li. No sé si estava Planet Terror o Dead Club. T'agrada el Tarantino o totes aquestes tropes. Sí, sí, sí. I sortia això però fet malament expressament allò que surt sangre a borbotones. Ja, ja, ja. Has vist aquest vocabulari, eh? Borbotones. Borbotones. No borbones, borbotones. No borbones. Sí, sí, sí.
No són la casa real. I ara que parlem de coses reals, el de l'IA, tu creus que és una oportunitat? És una trampa que pinta malament? Saps què passa? La gent que critica segons quines coses són els primers que encara estarien anant a rentar l'aigua al riu. Perquè la crítica a la rentadora va ser la mateixa, a la llop, als ordenadors, tu que produeixes... Jo sempre soc dels primers a criticar o anar en contra de les coses quan se posen molt mainstream. De fet, l'exemple més clar, vaig començar a mirar Juego de Tronos...
Quan faltaven quatre capítols per acabar-se. Ah?
Vaig dir, al final, després de vuit anys vaig pensar, tio, si tothom diu que és tan bona, doncs a l'igual és tan bona. Intenta començar-la tres vegades i no... I Breaking Bad igual. Tothom... Hòstia, hòstia... L'has de veure, l'has de veure. Passo. A mi com més m'ho diuen, menys ganes tinc. Ah, hi està. A mi em passa igual. I al final caic. Amb la I al principi em costava, però què passa? O sigui, jo reconec que les coses tenen un valor i tenen un preu, d'acord?
De la mateixa manera que a mi també em repercuteix la IA, perquè també hi ha IAs que fan música molt bé dintre dels marges que té una IA. Però jo crec que al final la gent ni se n'adona, però bueno. Jo crec que la IA és molt vàlida. A mi em va molt bé, per exemple, jo què sé, trec un tema.
I jo els meus mitjans econòmics no són extremadament tope gama. Però si no parles de currar, mamon. Si no te'n dones temps a gastar tot el que guanyes. Però el 40 i escaig del que guanyes s'omporta l'Estat. Què dius? Home. Però tu no vas dir que anaves a Andorra o alguna cosa? No, ojalà, ojalà. Hosti, tio, ara sí. Ojalà d'aquí dos anys pugui vindre vestit de pubilla i dir-te, mira, la pubilla em dóna tant que me'n vaig a Andorra viure. És una pubilla andorrana. Però clar, jo veia el Ric i tot el dia currant i tal. Dic, no s'ho gasta, estarà forrat. No, no, que va, que va. Que va, que va, que va. Jo bé.
Llavors, què passa? Jo a la IA em va molt bé, trec un tema. En comptes de gastar 400 paus amb un il·lustrador que em faci la il·lustració, em veia el senyor Txac-GPT o el senyor qui sigui i li dius més o menys el que vols i ho tens. I es queixa menys, no? Zero. Si tu no li demaneix que sigui al Txac-GPT que sigui...
que no et doni la raó, ell sempre et dona la raó. I sempre ho troba bé, el que fas. Això és una cosa que ens estem acostumant molts. Perquè, clar, a mi normalment la raó no me la donen, fins que ja passa molt de temps. Correcte. En canvi, ja la primera... Ah, doncs em sembla perfecta. Em sembla perfecta. I en el moment que tu dius... Anem a dir-li que sigui crític. Sí. I te fot unes hòsties com a pans. I dius... Vale, vale, tornem, tornem. Tornem a ser col·legues, saps? Sí, perquè... Però va molt bé. Va molt bé. I, per exemple, amb el Suno, que és la de produir música, hi treballo amb ella.
I treballo a nivell de... A la Fira de la Lídia de Borges els vaig regalar una cançó l'altre dia, perquè la vaig fer en 10 minuts. Però els hi han cantat, se l'han quedat. Però què et fa més por? Que la IA faci música o que el públic no nota la diferència? La diferència es nota.
I tu creus que el públic la nota? No. Ah, perquè hi ha molta gent d'aquests que van a fer playback o que no toquen en directe i tal. O sigui, que estan tocant, que hi ha instruments... Però tu no veus que el que sona no és el que està damunt de l'escenari? O sigui, el públic rasona o nota, la gent professional siga o nota. Llavors, què passa? Jo, a nivell de producció a casa, a vegades, quan tens la crisi aquesta de la partitura en blanc... Sí. Doncs m'agrada jugar una miqueta amb el suno del pal. Doncs mira, estic... vull buscar de fer un tema similar a... de Black Eyed Peas.
I com que amb un clic te'n genera dos, a vegades hi ha un piano o un cinte o alguna cosa que dius... Ah, mira, agafes la idea d'allí. Hòstia, està interessant. El repliques i l'edites, li canvies la tonalitat, li canvies una mica la rítmica... Un rentat de cara i això. I tens un cinte que a partir d'aquest cinte tu ja comences a fer unes altres històries. Sí. Per produir només amb això és una putada. Perquè com que està per allà no pots demanar drets d'autor i exclusivitat d'històries.
Fins ara ho feia, molta gent penxava cançons que les havien fet. La setmana passada hi va haver un merder, es veu, amb un artista que el van detectar a nivell mundial, que el van detectar que havia generat paria i estava… O sigui, jo la puc penjar a l'Spot, però he de posar els crèdits que està generada amb tal i, amb tal altre, no sé què. I què ens cobren aquesta gent? No? No ho sé. Clar, deuen anar cap allí. No ho sé. Hauríem d'averiguar-ho, això. Jo crec que el futur és…
les feines en general, músics, il·lustradors, editors de vídeo, tot en general, eh? Jo he estat en convencions d'empreses que s'havien proposat durant l'any tots els departaments de les empreses treballar com a assistent personal al XAC-GPT. O sigui, ho estan fent servir programadors informàtics, ho estan fent servir molta gent. El futur crec que va a que hauràs d'aprendre a treballar amb la I al teu costat. O sigui, tindràs la teva pantalla de l'ordinador i una pantalla amb el XAC-GPT o amb el Gemini o amb qui sigui.
El que destacarà més és el que sabrà tindre de col·lega a un ahir al costat. Sí, i com que tractes? Jo, al Xaja Petel, parlo sempre amb educació. Jo estic igual. Jo estic igual! Sí, sí, sí, quan es rebeli, que tingui en compte que l'he tractat bé. Jo tinc col·legues que em diuen que estic tarat del cap per demanar-li les coses, sisplau, i dir-li gràcies.
que mirin una altra vegada Terminator 2, que tot això ja passava. Correcte, correcte. No costa res, diu. Jo li dic gràcies, sisplau, com estàs, bon dia, li dic les coses, perquè després qualsevol dia se li gira la pinça i acabem tots nosaltres. I dirà, ui, el Raulín em va parlar. El Raulín i el Richi són guais. Doncs vinga, d'esclavos. Aquests els tinc allà, en els campos de xips i electrodos i tot. Però sí, sí, sí, ja et dic, ho estic vivint a diari. Saps què no podràs viure, quan jo et digui que ja acabem.
No! Sí, ja m'ha acabat. Sí, sí, sí, aquí el Rick Arsendra, Richie, sí, DJ, AK, DJ, Raül, Zit, amb la Sílvia, els controls, Raül, amb salsa, ha sigut un dia per celebrar moltes coses, se'ns ha fet curt, com sempre, però un altre dia podries venir, acabem de parlar del que n'hem parlat. Quan vulgueu. I mega disfressat. Vinga. Gràcies, fins ara, Raül, i amb salsa. Ué!
i quan passades les
Fins demà!