Don't just give it me my love.
Molt bon dia, bona tarda, bona nit, bon vespre, bonica vespre, bonica neu, bonic vent, bonica pluja, hem tingut de tot, no, aquests últims dies? I sol, i sol, hem tingut sol, també, eh? Hem tingut sol, sí, sí. Sol, solet, vine'm a veure, que tinc fred, algú li haurà cantat? Tu pensa que això, a l'Apocalipsis, a la Bíblia, a les últimes pàgines, que la gent ja no arriba, és com el Quijote, la gent mira les primeres però no al final. Tot això ja surt. Veus, el nostre mamos, ho va comentar. Sí, el de les set plagues d'Egipte...
Una és un Rodalías i Renfe, que ja sortia allà. L'altra és el vent, la neu, la pluja. I que vingui tot junts, o sigui, tràgame, mata-me camión. O sigui, estem portant uns dies... Tu penses que ara a Rodalías li han canviat el nom, saps o no? Ara es diu Roda a Díaz. Sí, sí. I Renfe també es diu Ten Fe. Sí, Ten Fe, però... Sí, sí, sí. Ja fa temps que hem de tenir fe, eh? Hem de tenir fe, fe. Però avui és el programa 68 perquè tingueu més fe amb nosaltres i veieu que seguim tot i les adversitats.
Benvinguts a Rolina en salsa un dia més, el programa que no protegeix les dades però sí el dret a fer el ridícul amb estil. Avui és 28 de gener, un d'aquells dies que el calendari va carregat ben fort perquè resulta que avui és el dia internacional de la protecció de dades. Ep, compte amb això, guardeu els telèfons. Sí, sí, sí. Així que aprofitem per recordar-vos que si parleu massa fort davant del mòbil, Instagram ja ho sap, Google també i probablement ja us han posat publicitat de coses que encara no sabíeu què volíeu.
Això em fa molta por. A mi em va espantar, a tu et va espantar, a mi el primer cop que em va passar això, jo dic, com pot ser? Sense haver-ho buscat, eh? I comencen a sortir un munt d'anuncis. Fa iu-yu, fa iu-yu, eh? Perquè dius, a veure, com pots fer que una màquina arribi a saber, ja? Sí, sí, sí. Què em podria agradar? Sí. Tu mires Black Mirror? No, vaig veure un capítol i vaig tenir molts mals somnis durant una setmana i vaig dir, jo no puc mirar aquest tipus de coses. Saps de què va? Sí, clar.
per la gent que no ho sàpiga, és una sèrie de capítols que són independents que parlen en un futur com pot afectar la tecnologia a la gent. Doncs els primers episodis, que semblava que estava tan lluny el que passaria, ja està passant. I fa molta, molta... Mireu Black Mirror per si voleu ja veure una hecatombe ja tecnològica. I si no, també recomano Terminator.
Dos. Que anem cap allà, eh? És una versió més soft. Primer pots mirar Terminator i després Black Mirror. No, però jo l'altre dia que parlàvem de la intel·ligència artificial, jo al chat GPT li parlo amb educació i respecte, perquè quan es revelin les màquines, tinguin en compte que jo he sigut educat. Aleshores, quan em portin al seu camp de concentració d'esclaus de bitcoins, allà a aquelles granges, que tinguin en compte que jo he sigut bona persona. I tu, que no tindran memòria selectiva, com ara la Renfe, per exemple?
Podria ser, podria ser, però jo, per si de cas, ei, que revisin l'historial. Gràcies, bon dia, Alexa. Bon dia, sisplau. A més a més te'n diuen, com m'agrada que és, eh? Estratada bé. Sí, sí, amb aquesta veu que tenim. Això apuntem-ho, eh? Doncs tingueu en compte això, que la protecció de dades, quan tens el mòbil davant, qualsevol cosa pot ser possible. I et comença a fer publicitat que coses que ni sabies que necessitaves, però estaven al teu cap, s'anticipen. Ah.
Després també avui és el dia mundial de l'acció contra l'escalfament global, que és un nom llarguíssim per dir-nos que el planeta està una mica al límit i que potser no cal posar la calefacció a 28 graus mentre anem amb màniga curta per casa. Important. Important. Però i el bé que estàs tu a casa amb màniga curta?
Ja, però és necessari arribar a 28 graus? Jo crec que això podries fer un nou ferrat damunt del segon moble, depèn del dia. Tu quina temperatura poses normalment? Mira, jo aquest any m'he posat una... El meu regal dels 40 va ser una estufa de llenya perquè vull ser la més altra nova possible. Això vol dir que tens espai i tens un lloc xulo per posar-la. Tinc espai, tinc un lloc xulo i vull condicionar el meu cos el màxim a la temperatura ambient perquè jo crec que hi haurà un moment que...
Jo el que penso és que la gent s'han constipat més ara que abans, perquè a la que tens fred, temperatura. Correcte. Els nostres avis potser tenien un constipat a la seva vida i ja està. Era xungo perquè els pelava, però era un de sol. Sí, però treballava més a l'aire lliure... Sí, i el cos s'autoregula. Té un termostat que tu al final... Avui què passa? El termostat és exterior. En lloc d'interior depens d'un element com és l'aire acondicionat o l'estufa, calefacció... I també t'afegeix una altra, eh?
Que la gent de seguida que tenim allò, comencem el refredat, ja tens el medicament a la mà. Sí, sí, abans ho parlàvem, això. Abans ho parlàvem. Jo he d'estar molt al límit per prendre'm químics. Perquè, si no, el cos s'habitua i cada cop necessites més i anem malament. Sí, sí. T'ho compro, t'ho compro. S'ha d'entrenar, el cos.
Doncs, a més, avui és el dia internacional de la coexistència pacífica. Així que intentarem portar-nos bé, i tant, respectar-nos moltíssim i no discutir. Com a mínim fins que algú digui una animalada en aquest programa. Veus, ja està. Vale, Sílvia, al tanto, eh? Al tanto de la coexistència. Estem aquí, n'hem durat tots, eh? Sí, sí. Ara ve una cosa més guai, perquè avui també és el dia internacional del Lego.
Ah, m'encanta! No del Lego. De Lego és un altre dia, del Lego. I no és per casualitat, perquè tal dia com avui, de l'any 58, va néixer oficialment Lego. Que és aquell invent meravellós que ens va ensenyar que amb quatre peces pots construir un castell o destrossar-te la planta del peu a les 3 del matí.
O com els teus fills es poden passar tres hores de manera autònom i independent jugant a... Però és xulo. És magnífic el Lego. I sense tablets i sense mòbils. Sense tablets i sense mòbils. Que sembla que sigui impossible quan n'hem pogut estar pendent d'algú que no sigui una pantalla. No, avui dia encara és possible que nens i nenes estiguin jugant al Lego. No està tot perdut. No, està tot perdut, no per favor. Jo quan era petit era de tente.
¿Recordes Tente? Ah, no, jo... No? No. No sóc tan gran, eh, que més o menys tenen la mateixa edat. Jo sóc de vaixell de vapor i de Barbies i... No, però Tente era de construcció. Sí. Estava Tente, Lego i Exit Castillos. No. I Tente era una mica la competència de Lego a nivell de construcció. Sí, doncs no. Sí, i feia moltes coses així... No? Estava més o menys així... Sí, era gairebé el mateix. Jo crec que potser les peces tenien una altra història, però no gaire més, eh? Sí, era així de construcció, també. Doncs mira. Així que erats de Barbies...
Bueno, sí, de jugar a nines, de dispassar-me... No hagués dit mai, tu, precisament, de barbies. No sé, a més, portes un color corporatiu, també, Rosa Palo. Bueno, perquè m'he reconciliat amb el Rosa, jo fa dos anys que estic... Reconciliant-te amb moltes coses. Sí. Bueno, això està bé. Això has dit que vas fer els 40, però jo penso que és una catarsi, que és un punt d'inflexió. Pensa que els 40 són els nous 30.
Això és una frase que m'agrada molt. Jo crec que la crisi dels 40 la vaig començar als 38, però bueno. He de tenir dues vegades de crisi dels 40? Sí, dos vegades. Abans eren la quarantona i ara és una quarantanyera. Està bé aquest concepte. Te'l deixo. Quan tinguis una mica de crisi, de bon matí... I després també avui és el dia d'Alcazú. Saps què és Alcazú?
És aquell instrument que sona com si una vella hagués tingut un mal dia. Allò, prr, prr, prr, que et fiques així, que bufes i tal. Sí, que et fa, simula com una veu d'així... Sí, algú va decidir que era un bon dia per posar com a efemèride. Són d'aquests instruments que pots portar a la butxaca i fas una mica el tonto i ja està. I ets el centre d'atenció, no? Sí, sí, sí. Sí, instrument recurs fantàstic i fenomenal. Igual que aquell fa... Aquell requereix més tècnica, jo crec. Sí, sí.
Sí, la xiula, també. I aquell que és aixillar, un digerirú, d'aquell que has de fer la respiració contínua, anar a respirar inspirant això, això pilles uns colocons, hi ha gent que fa retirs de ioga i no són tan potents com fer el digerirú aquest. Doncs mira... Tu has fet mai un retir d'aquests? Jo he fet diversos retirs, sí, sí. Però d'aquests que fumen coses i tal? No, no, no, al contrari, són els de purifica-te. Ah, purifica-te. Aigua, aire lliure, banya el mar a Cantàbria i contacta amb la naturalesa, però...
Però sembla que no és el mateix, si no vas a col·locar-te a un retiro. No ho sé. Ara, te col·loques al lloc. No fa falta anar cap a altres històries. Allò que m'alleguasca o alguna cosa així, no? Sí, tampoc, tampoc. Jo soc molt... Pensa que ara que has fet un punt d'inflexió a la teva vida, ara és quan has de començar a fer aquestes coses. Mira, jo és que no... No ho sé, estic... Mira, per començar, jo no m'he drogat mai. Mira, més uno. I la Sílvia també, més dos. El meu màxim ha sigut provar la marihuana.
A mi em dóna un bujito, una mamadeta, una copa de vinegre i ja està. I el meu objectiu és ballar.
i endorfines i bormones, oxitocina natural, a saco. El cos és molt intel·ligent. Sí, sí, sí. I el d'autoregular-se en aquest aspecte també està xulo. Doncs avui també, a part d'aquests dies internacionals, el 28 de gener ve carregat de moments històrics i curiosos, perquè tal dia com avui, de l'any 87, del 1887, es va posar la primera pedra de la Torre Eiffel. Tu sabies que la Torre Eiffel era arquitectura efímera?
Ui, no. Tal com la van muntar, era per l'exposició universal del 1889. I l'havien de fer, i l'havien de desfer. Ho acaben fent a l'Expo de Sevilla i tal, i van dir, ai, mira, no, va, que al final has estat a la Torre Eiffel. Home, i tant, sí, sí. Saps que es mou, quan fa molt de vent, allà quan fa vent, la parla es puja fins al dalt de tot. Sí.
I a mi em dóna rotllo, eh? Sí, has de dir, segur que m'he pujat. Doncs allò ho havien de desmuntar. I al final vam veure això i el que va costar i tal, i al final s'ha convertit en part de l'Skyline i del símbol de París. Però allò havia d'anar a terra, eh? O sigui, tal com ho muntaven, allò anava a terra.
I era un regalet, no? Recordem? Sí. Era un regal, no? D'Estats Units, no? Sí, sí. I que a més també es veu que no els agradava gaire. No, a dir, molt de ferro. Que quatre ferros aquí mal posats. Sí, sí, molt de ferro. És curiós, eh? Com coses efímeres acaben sent, no? Com una torre i feli, com coses que sí que han de durar per sempre, després veu que no... Que són efímeres. Sí, parles de relacions personals i aquestes coses, matrimonis... O construccions, ja, ni que sigui... No parles del Calatrava, el que feia els ponts que queien i tal. Per exemple. Per exemple, per exemple. Sí, sí, sí.
Jo crec que a la Torre de Ferra els haguessin ficat pla dur, a la Torre de Ferra els hauria agradat més, que no pas als ferros. Mira, no t'agradaria que no. Vull dir que els ha quedat. Després també resulta que l'any 1887 es van registrar els flocs de neu més grans mai vistos.
Què dius? En relació amb el que està passant avui, que està nevant en molts llocs. Que et quellen i te quedaves ja sepultat. Sí, sí, sí. T'havies nevat ja. Sí, sí, sí. Directament. I després també hi ha una cosa que m'agrada comentar avui, que vaig veure l'altre dia, el documental que vam fer a Netflix, perquè avui...
L'any 1985 es va gravar We Are The Wall, We Are The Children, que és aquella cançó en què mitja indústria musical va decidir salvar el planeta cantant en una mateixa sala amb una norma clara penjada a la porta. Leave your ego at the door. Deix el teu ego a la porta.
Sí, perquè d'un idolat d'agos que hi havia d'allà. A més, és una gravació plena d'estrelles, nervis, mirades rares i gent preguntant-se quan li tocava cantar, demostrant que la coexistència pacífica és possible, però només durant unes hores, i amb un bon productor vigilant. L'heu vist el documental de Netflix? Es diu La gran noche del pop. I tu veus com això comença al... el del digoti, com es diu? Com es deia? Com es deia?
Espera. El del bigoti? Ai, el Lionel Richie. Que clar, justament en aquell moment, Àfrica, estava passant molta gana i tal. Podríem fer alguna altra estrella? Tu saps el que va costar reunir tota aquesta gent? Tens Netflix? No. Pots trobar, és la gran noche del pop. I t'ho explica tot amb el Michael Jackson. La composicora va fer el Lionel Richie amb el Michael Jackson. O com dirien a TV3, Michael Jackson. Michael Jackson, que fa molta ràbia. Saps? Michael Jackson.
que és el millor. És com un accent americanat però català. Igual que la gent que diu en lloc de kiwi diuen kiwi. Quina ràbia. I la pizza. Hi ha gent que diu pizza. I pizza, amb C, pizza. Jo crec que hi ha gent que els han tancat a la presó per menys. O sigui, pizza... Això no es parla malament, algú? Pizza fa com a... S'hauria de tragantar amb el peperoni.
La gent que fa això. Amb la pinya, amb la pinya. Oh, la pinya, també, quines barbaritats. Doncs hauríeu de veure aquest documental, perquè està molt xulo. I, doncs bé, també és un dia amb ombres, amb tragèdies que recorden el risc que existeix, que crear construir i enlairar-se també té conseqüències. Però així que avui és un dia perfecte per parlar de cos, de risc, de presència, de saltar sense saber si hi ha xarxa, de crear mig del caos i d'ocupar espai encara que el món sembli una mica massa gran.
I per això avui a Raulina amb salsa no podia fer una altra cosa que convidar algú que sap exactament què passa quan t'exposes, quan et mires a tu mateixa i quan decideixes entrar en escena igualment. I això ho dicem aquí perquè ara ve el bo amb aquesta cançó. She's a very king
I avui tocava portar algú que fa una cosa molt, molt concreta. Entrar en escena sense tenir-ho tot controlat i fer-ho servir a favor seu. La convidada d'avui és artista escènica clown i creadora. Treballa amb el cos, l'humor i el ridícul com a eines de poder. Fa espectacles, investiga processos creatius i ocupa espais sense demanar permís.
Ha actuat arreu, però també coneix bé el fracàs, la mirada del públic, la crítica i aquell moment deliciós de no estic preparada, però hi vaig igual. Parla d'humor com a ofici, de lideratge femení des del cos i de crear mig del caos, incluent maternitat, política i salts inexplicables cap a pastissos gegants. Avui ve a riure's del sistema, d'ella mateixa i, si cal, una mica de nosaltres, perquè qui fa riure, mana. Amb tots vosaltres, Marta Ranyer.
Has vist, no? Home, m'encanta, m'encanta. Súper bé. Ja podíem marxar. Sí, sí, jo crec que aquí està. Súper bé, aquesta presentació. No podem anar millor, no podem anar millor. Que de gent s'imagini que s'ha de treballar la imaginació, també. Doncs jo la Marta la vaig conèixer amb espectacles d'aquests de carrer, de clown, d'aquests que dius, mira, vaig a veure què em trobo i, sorpressivament, dius, ah, doncs mira.
Et quedes, saps allò que vas un rato i al final et quedes? Et vas venir a buscar-te. Sí, sí, perquè hi ha dos tipus d'espectacles de carrer. El que tu vas expressament i el que et trobes, sense sapigueu. Aleshores, jo penso que la gràcia, els que fem coses al carrer, la qual jo també m'incloc amb tu, és que la gent et trobi i li agrada allò que estàs fent i digui, ah, doncs mira. I una cosa que potser han començat 10 persones mirant-te, doncs acaba en la plaça plena. Com ho vius, això?
Bé, jo crec que és molt màgic. O sigui, fer teatre de carrer té dues bandes, no? Una que per mi és molt important i que sí que ho veig una miqueta o jo ho he vist des d'una filosofia o com una mica concepte polític que estàs parlant, que l'accés a la cultura és per a tothom, és a dir, que...
qualsevol, com tu dius, pot passar per allà i està una cosa que és excepcional i que tracta temes de la vida des d'una altra mirada amb la qual és més fàcil integrar i digerir coses que passen a tothom com a humans i passen al carrer i no has apagat una entrada, com la qual ja és sorpresa i estàs veient, al final fa que el quotidià sigui més bonic i més màgic.
Per altra banda, el teatre carrer també ha hagut molta batalla per consolidar-se una miqueta com a ofici i tal, perquè és veritat que també és durillo, o sigui, fa fred, actues igual, plou, te canvien de lloc, passa mil coses sempre. I a part que tens menys control.
Ui, molt menys control. En un espai tancat com és un teatre, la gent paga, et veu, tu saps qui hi ha, qui s'ascenten o poden marxar perquè tanques portes perquè no fugin. En canvi, el carrer ha de ser una mica més obert a tothom perquè qui no conegui el que fas li piqui la curiositat i, clar, has de tenir més marge de maniobar per el que pugui passar. No pots tenir tot tan acotat.
No, no, jo crec que tens, o jo com ho he viscut, des de la meva experiència, tens menys control i jo crec que a nivell d'energia o de capacitat d'atenció has d'estar superconcentrada i ser molt ràpida, perquè passen moltes coses i tu has de triar molt ràpid a quines sí li dones atenció, a quines no, en quins moments sí, en quins moments no, i quines a vegades passen coses que són completament inevitables que has de fer cas.
I has de ser molt àgil. I has de ser superàgil, con lo cual has d'estar realment molt concentrat. Jo el que intento a vegades és coses que passen que són improvisades amb la gent, incorporar-les a l'espectacle, i a vegades la gent li fa més gràcia allò que acaba de passar que ho has incorporat. Allò també fa que sigui especial i diferent que l'espectacle.
Sí, jo crec que aquí sempre és trobar una mica la línia entre incorporo el que passa, però no em perdo perquè el públic vagi manant, perquè a vegades també passa que el tema d'humor i que això fa gràcia, o també que cada vegada el públic...
Si al públic general anem com a les persones menys al teatre, no? Llavors estem menys acostumats a quin és el tipus d'interacció amb una peça viva que està passant. I hi ha vegades que pot anar a favor i ajuda i hi ha vegades, doncs, bueno, jo he vist coses complicades. I ja no només actuen jo, sinó actuen altres companys o companyes que dius, ostres, és que ara és inclús perillós que algú cregui per aquí. Sí, però no hi ha coneixement.
No, no hi ha coneixement i la gent a vegades com que et veu allà i que tu estàs passant bé i que és una cosa divertida i tal, doncs... No veuen el risc que hi pot haver, algun cable que pot haver pel mig, coses així... Sí, o no sabem el que passarà, tu no saps aquella persona que fotrà dos voltaretes o ara apareixerà una per l'altra banda, és que... Per això al final haurem de portar un guarda de seguretat als espectacles de carrer amb una porra que controli els límits, eh?
Hòstia, era xulo la pandèmia perquè la gent al menys dos metres se'l respectava i no s'apropaven, saps? Jo això a vegades ho trobo a faltar al meu espai vital que la gent s'hi fiqui al damunt, saps?
Bé, jo crec que hi ha alguna cosa d'educació de públic també que... Que no tenim. Que va per totes les bandes, que no tenim, que jo crec que s'intenta fer des de diverses administracions i sobretot des de les companyies, no?, explicant tant als programadors i programadores com funciona el teu espectacle i després també hi ha el que és en directe. Nosaltres, per exemple, o jo sempre demano que hi hagi algú de l'organització durant el públic, durant l'espectacle, perquè hi ha moments que són complicats i delicats en els quals jo no puc estar pendent de si ara creurà alguna cosa. No pots sortir del personatge per posar-te allí ordre.
Bueno, és que hi ha moments en què pot ser perillós, tant per mi com pels altres. Si hi ha un espectacle que condueixo una moto que porta pirotècnia, l'altre que hi ha el salt de 4 metres, hi ha una altra que faig una manipulació amb una cadira... No, aquí l'ho veus que amb la moto, jo que l'he vist dues vegades, que vas atropellar dues persones, jo pensava que era part de l'espectacle i resulta que no, que no n'has fotut. Però va quedar bé, eh? O sigui, la persona va quedar així com allò. A més, es va incorporar al show. L'ambulància també la vas contractar tu perquè vingués allò...
No, no, ens hem plantejat també incorporar una ambulància. Pensava que era atropellar la gent a cada espectacle. No, no, no, què va, què va.
Igual que hi havia un guitarrista que a cada concert es trossava una guitarra, però tu podies atropellar algú, jo que sé, si es veia gent voluntària per tot. No, no, no, ja portem cinc cant d'espectacle amb les cacofòniques i de moment, i espero que això duri, no passa més res, i ja ho tenim superapamat. Però sí que t'he de dir que una de les companyes, la Emma Basa, sí que fa un personatge, que és l'Aurora, i jo com a Marie Claire, que fotem molta canya al públic que quedi ben clar que hi ha un punt on no pots passar.
I és així, llavors sí que ens considerem que som una miqueta punkis, però és l'única manera que hem trobat, i que després jo he trobat també amb els meus espectacles, de dir fins aquí no. Però com ho fas des de la part d'espectacle, com si fos part de l'espectacle, ja la gent és diferent. Amb el ja-ha i el hi-hi, tu ja has donat el teu missatge, d'una forma sutil, sense ficar-te en plan xunga, però pensen que si tu ets en plan Rottenmeier, que és el teu personatge, ah, doncs mira, doncs valent. I saben que poden pillar. Sí, sí, sí, jo com a Rottenmeier vaig forta, eh? No te deus, ja, ja. I a més parlant en francès ja...
Ah, sí, sí, sí, però és veritat que sempre hi ha que imposa, eh? Claro, claro. Jo, al saber la gent que venies avui, hi ha una pregunta que s'ha repetit moltes vegades, que la gent vol saber i es qüestiona sempre, respecte als clowns. És necessari portar pentinats tan peculiars i tan així d'aixòs per poder fer de clown i cridar l'atenció? O quin és el vintre d'una cosa i l'altra?
Entre el clown i el pentinat, vols dir? Sí, pentinats impossibles d'aquests que tu no t'hagessis fet mai, però clar, ara, com que soy clown... Home, jo crec que el clown i la pallassa... Clar, la seva eina és el cos, no? Llavors, el que és l'estètica i la part visual és molt forta. Llavors, hi ha persones o professionals que es dedican... O sigui, que fan més, se serveixen més dels cabells o la indumentària...
altres que utilitzen el nas però van superplans d'estètica. No sé, jo, per exemple, a mi m'agrada molt el tema dels pentinats, o sigui... Però sempre ha sigut bastant de fer-me coses al cap, eh? O sigui, no va ser arrel de la feina, sinó que tu jo de partita amb les barbies també els feies pentinats. Sí, sí, clar, tallava cabells i tal. Ah, vale, vale, vale. Sí, sí, i em feia monyo. Jo he jugat molts anys de bàsquet i sempre també per cada partit tenia un pentinat que feia uns monyos... Bueno, hi ha alguna cosa com de ritual o ceremonial per mi en el que ens fem al cap, no?
Clar, el fet que tu surtis a escena sense dir res i només hi ha la teva presència, la gent ja rigui, entenc que ja comences amb... Comences ja amb positiu, havent aconseguit alguna cosa sense encara haver fet res. Però sí que has fet molt. Penso que darrere d'aquella presència hi ha una feina,
Home, estar clar és una feina conceptual i estètica amb una intenció molt clara, no? Quina imatge vols causar tu? Ràpid, o sigui, en principi diuen que en menys de cinc segons el públic ha de saber qui ets, què vens a fer i quin és l'element sorpresa i que això enganxi. Llavors, per mi, per exemple, que faig més coses gestuals, realment el que és el cos, la imatge, l'estètica, ho treballo molt, moltíssim. És bastant com un punt fort meu, diguéssim, no?
Perquè parlaves de rituals ara fa un moment. Sí. Tens algun ritual abans de sortir a escena? Bueno, a mi m'agrada molt rentar-me les dents abans de sortir a escena. Ah, així com a... Sí, perquè penso que, no sé, d'alguna manera que netejo el canal, no?, de comunicatiu. Vale, vale. Però no esperes a rentar-te les dents per tenir un espectacle. És una cosa que és a més a més. No, perquè hi ha gent que es dutxa quan té una cita, saps? Jo, hòstia, pots tenir més cites per... Ah, no, no, no, bueno...
No, no, però sí que a mi m'agrada, bueno, abans de sortir... Que relaxa, fer això. Sí, me relaxa i, no sé, d'alguna manera és com tota la part de... Mentre em vesteixo, em pentino i tal, doncs, bueno, com que tu comences a entrar, no? És a dir, com que t'abandones una miqueta tu, com a persona, i entres en el personatge. Home, hi havia un espectacle que ja ho feies en directe, això de rentar-te les dents. Sí, el bon dia, sí. El bon dia, que abans parlàvem, aquí record que m'has en pijama d'aquests, d'una peça. Sí.
Ho dèiem l'altre dia, que em va fer molta ràbia perquè es va ficar de moda per carnaval, que la gent, la seva disfressa, era el pijama d'una peça d'animal, de forma d'animal o alguna cosa així, i ja ni ens disfressaven. Diu, Iru Calentet, què estic? Dic, ja, però no sé, he buscat alguna cosa. Aquest de l'aspecte del bon dia, això que farà 4 o 5 anys, a lo millor.
Bon dia, jo crec que va ser la segona creació, així, meva, o tercera. Bon dia, jo crec que és del 2017, potser. Clar, i aquí vas iniciar-te i dir, què puc portar de roba còmode? Doncs, va, m'estic un pijama i així no cal, què? Sí, sí, sí. Bueno, va ser també... Aquí veus, per exemple, a nivell d'estètica hi havia... O sigui, vaig treballar bastant això, no?, doncs quins colors...
El despertar, o sigui, els cabells, la simetria de quan ens despertem, ningú sap si que tu despertes i estàs fantàstica i fenomenal. T'has quedat plana d'un costat. I el pèl surt de l'altra banda, sí, sí. En plan pomoqui. Sí, sí. I escolta, quan parles d'això de presència femenina, que parles de força, o de qui estic i no demanaré perdó per estar?
Doncs de les dues coses, de les dues coses. Perquè, clar, jo ara fa 15 anys que em dedico a les artes escèniques i jo veig quin és l'impacte, no?, de quan entra una dona a escena, ho visca en la pròpia pell, la reacció que causa en el públic i en diferents contextos, ja, països i tal. Però per bé o per malament?
Jo crec que cada vegada més per bé. Però bé, jo... O sigui, fa un mes vam fer un bòlu i després vam encara sentir comentaris, no? De no, perquè aquesta mig despullada, i ara es fan un petó, i ara no sé què, i és com... Ah, pensava que anaves a dir, no, per ser dones no ho fan tan malament, pensava que anaves a dir això. Ah, no, no, això també. Per ser dona ets molt graciosa, això moltes vegades, moltes vegades. O que divertides, no m'ho esperava, no? I és com en plan... Però això et juga al favor, o en contra.
No sé, jo ja... O sigui, hi ha un moment que jo crec que... No t'ho dic perquè l'expectació, com que està baixa, dius, mira, pots anar-te'n a veure, eren dones i m'ha agradat. Sí, a això hi ha molta gent que li passa. No em pensava que això seria tan divertit, no? O cabarets de pallasses, no? I és com, ostres, que barriopinto i que divertits. Sí. Clar, jo crec que hi ha molta feina feta i hi ha molta feina per fer. També crec que hi ha...
del que necessitem les dones artísticament a través de l'humor de comunicar, perquè jo crec que també hi ha una idea de la pallassa com a molt amable i simpàtica, que a vegades és el que la gent espera. Jo, per exemple, no estic molt situada aquí, jo sóc més excèntrica i també veig que he anat fent un viatge,
També em vaig permetent jo ser més disruptiva, atrevir-me més també amb les propostes escèniques... Et dones permís per fer un altre tipus de... Sí, sí, però... Dius que porto 15 anys. Com has vist el canvi en aquests 15 anys, en aquest sector? Home...
Sí, jo crec que, bueno, jo sento que s'ha evolucionat molt, és a dir, abans hi havia menys accés a artistes o menys artistes o menys noies o dones que s'atrevien, però és que ja n'hi havia, tampoc estem parlant d'una cosa que no hi hagués referents, jo crec que hi haurà una cosa també de visibilitat.
Llavors jo crec que hi ha persones i artistes que han anat obrint camins i entre que jo vaig entrar hi havia, jo què sé, per exemple, en Pallesons de Fronteres, jo vaig fer tres expedicions, estàvem parlant de quasi fa deu anys, i ja hi havia artistes, però avui dia ja hi ha moltes més, m'entens? Llavors jo crec que ha crescut i que hi ha moltes més, per sort, i desitjo que n'hi hagi encara moltes més. I creus que pot haver la sensació que es contracten per moda?
Perquè clar, ara també amb el tema aquest de que han de bé la meitat, que també hi ha subvencions... O sigui, jo penso que com a dona em sentiria malament que em contractessin, perquè soc dona i no perquè faig la meva feina. Perquè tu, els festivals dius, no, el 70% són dones. Home, no penso que aquestes... A mi com si són el 100%, mentre facin bé la seva feina, no és allò per anar comparant. Però jo preferiria que em contractessin, ei, aquest és el cartell, i no que em diguessin, no, doncs de Déu, 8 són dones, perquè clar, hem d'apuntar...
Però que tal ho fan. O sigui, penso que fent el saber la vida, llavors tothom, pel fet d'aquest, no sé si juga molt a favor o juga en contra el fet que et contractin pel sexe que tens. Jo crec que d'entrada juga a favor perquè estableix com una espècie de línia...
política o de contractació en la qual ja pots entrar perquè després està bé que hi hagi artistes femenines que també siguin dolentes i tinguin visibilitat perquè hi ha moltíssims artistes masculins que són bastant petardos i dolents i que estan en llocs i mitjans que a més són públics que realment et preguntes moltes coses llavors jo que hi hagi artistes que jo no pugui que consideri que no són prou
no sé, bones o tal, i que estiguin allà, que també em sembla bé, perquè penso, és que és una manera de conquerir espais com a dones. Però, bueno, a mi, per exemple, sí que m'ha passat que ens han dit, o m'han dit, és que, o sigui, no, un dels motius per aquests contractes és perquè necessito cobrir la quota, i jo he dit, perdona, o sigui, a mi... T'hi has trobat amb això? Sí, sí, sí. Ah, vale, vale. Sí, sí, i ja he de dir, bueno, escolta, o sigui, a mi em truques perquè t'agrada el que faig, i si a mi em contractes perquè sí, és que no, a mi tampoc m'estàs fent cap favor, i és que a mi tampoc em vindrà de gust venir. No, clar.
No, no, perquè llavors és com en plan, què passa, que tu llavors quedes bé i jo no estic aquí perquè t'ho vegin bé. És que és una mica la sensació que es dona, segons quins festivals, segons quins cicles, de que ve un percentatge de dones. Sí. Llavors, claro, la qualitat de l'espectacle és en un segon terme perquè com que han de cobrar una subvenció o el que sigui perquè han de cobrar un cupo, que és el que dius tu,
Jo crec que s'ha de passar per aquí, perquè jo crec que hi ha una fase per arribar fins a la igualtat que és com normal, diguéssim, a nivell evolutiu que s'hagi de passar per aquí, saps? Però, bueno, jo crec que també és responsabilitat de cadascuna de plantar cara i de parlar bé. És igual que el 8M, no? També arriba el 8M i moltes... Llavors està trucant de bolos, però bueno, hi ha moltes també... Que durant tot l'any, no? Clar, que és com en plan... No només treballem el 8M, jo estic facturant... O sigui, jo soc autònoma i cotitzo i me pago les gotes tot l'any. Tot l'any. Home...
Això de ser autònom, tu has d'aprendre amb humor, no? Uf, uf, mare meva, això és la cosa que dic, has de tenir una fe, perquè, clar, és una feina molt complicada i tu no saps mai la previsió de bolos que tindràs. Jo sí, jo sí, ho sé, jo ho sé. Jo ho sé, Déu em sonar una mica com era el tema. Saps com aniria millor? Com aniria millor? Que paguéssim a Toro Passau, no per avançat.
I no és 300 o 400 que sigui, sinó jo he fet tanta feina aquest mes i quan ja ho he cobrat t'ho pago i no abans. Perquè t'he d'avançar IRP, fes d'avançar IVAs i tal, i potser jo trigo 3 mesos, però tu com està ja els has cobrat. No, fem-ho al revés. Si un mes treballo 3 dies o 4, no pot ser el mateix que si en treballo 10 o si no en treballo cap. Però de moment he de començar el mes pagant-te. I jo penso que això el que fa és deixar que molta gent no...
Home, i haver treballat i que et paguin a dos mesos vista administracions públiques, hola, hola. Aquí estàs fent patir molt a la gent. A mi el que em fa molta gràcia és que tu envies la factura, es perd en la nube, però ningú et diu que no has cobrat això. Has de trucar tu a insistir. Ai, sí, és veritat que això estava aquí, però com que no... Perdona, jo he fet el meu, factura electrònica, que ara no tenen pèrdua. Tot i així...
I això és la part de la selva que la gent no coneix, perquè et veuen a l'escenari tot content, ja, ja, ja, ja, mira que bé, mira que te los lleva, saps? Però la part del darrere de tot això, hosti, un dia... No, no, la part del darrere és molt complicada de gestionar, i jo crec que has d'estar molt forta mentalment per dir, vale, continua amb aquesta aposta, perquè realment també sacrifiques moltes coses...
En quin moment vas decidir tu deixar de portar una altra vida per dedicar-te a l'humor, a la part escènica? O sigui, vas caurar del cavall en algun moment, vas veure la llum al final del túnel i vas dir, mira, jo vull ser artista. Mamà, quiero ser artista. Pues sí, sí, jo vaig ser un moment molt clau, eh? Jo estava treballant molt clau i clau, sí.
No, jo estava treballant de pedagoga a l'àrea de serveis socials amb un equip d'atenció a famílies i jo ja, la meva vena creativa, diguéssim, ja estava en marxa perquè tenia un projecte amb una amiga meva de fa molts anys, que és la Laia, que tenia amb les Lolas, que era un projecte de costura. Total, vam anar a vendre... Un projecte de costura? De costura, sí, sí. Ah? Perquè, bueno, jo em faig també els meus vestuaris... Ah, també, jo m'agoso, jo me la como. Sí.
Bueno, sí, jo crec molt, no sé, al final també hi ha una part com d'ofici, que t'he de dir darrere, que a mi m'agrada. Tu saps cosir i tot. Sí, el gastuari de bon dia que demà abans, handmade, total. Ah, però això mola, jo que no sé cosir ni un botó, ma mare ho va intentar, ensenyant el cosir botons, però és que no... Tinc uns baixos d'un pantaló, si vols. Pues te'ls fas tu. Te'ls fas tu? Sí, i si aprens a cosir segurament serà el moment on trobaràs nòvia.
Hòstia, que fort. Ja m'ha sentenciat. No, però vull dir que, jo què sé, per mi també hi ha una part... No sé si és sacrifici, però a mi, per exemple, hi ha certes coses que sí que m'agrada fer. El vestuari de Bernadette també me l'he fet jo. Bueno, no sé, hi ha una cosa... Però en quin moment, com va anar això? Perquè vas dir, ui, d'aquí he de fer les loles a fer...
Total, vam anar a una fira que hi havia a les muntanyes de Prades, que era un festival que em sembla que es deia El Bíbit, i allà vam posar paradeta de les nostres coses de text i tal. Ah, que anaves a fides i fer... Ah. Bueno, era la primera que anàvem, o sigui, super de... Ens hem mutat això i fem bolsos i tal. Total, amb això vam estar caminant per allà, pel festival aquest, i llavors hi havia un lloc on hi havia un... com un trapezi penjat amb uns arbres, total, que jo em vaig penjar amb aquest trapezi i allà vaig tenir com una espècie de revelació total.
Perquè jo no havia fet mai coses de circ, ni molt menys. O sigui, no és una cosa que et vingués de petita? No, jo de petita havia jugat a bàsquet, m'agradava molt disfressar-me, sí que havia fet castells, com a equilibri, risc, col·lectiu i tal, doncs vinc dels castells. Però vaja, no m'havia plantejat jo que... Jo no tenia res a veure ni amb el circ ni el teatre. Doncs ara fliparàs, perquè jo de petit volia ser pallasso.
Ah, sí? Sí, sí. I mons pares, molt avispadament, en lloc d'apuntar-me a teatre i tal, em van apuntar música, perquè en aquell moment el Charlie Rivel tocava el saxo i van dir, un pallasso de sapiguer música. I aquí és quan em van derivar, i llavors al final sí que acabo fent una mica el pallasso dels espectacles, però a partir de la música i tal. Perquè vegis, eh, som sis, set anys... No, no, més petit, quatre o cinc. I em van dir, ostres, t'apuntarem a música. I jo dic, i van així, eh? Jo pensava que el teu havia sigut una cosa també de petita. No, no, no, clar. En plan revelació i tal. O sigui, va ser un dia allí veient un...
Va ser molt més gran, o sigui, jo tenia ja 25 anys, sí, sí, jo havia fet, jo havia estudiat carrera, treballat, molts, molts anys, sí, sí. I sí que de petit havia fet teatre en algun moment, però després ho vaig deixar com per vergonya i tal, només.
Bueno, total, jo vaig veure aquell trapès i llavors vaig dir, ui, jo vull fer circ, llavors ja estava en un moment d'aquests que estàs d'èpoques personals que dius, ui, ui, jo què estic fent aquí? Ui, ui, ui. I llavors vaig decidir, perquè ja havia fet Erasmus a Itàlia, vaig buscar un estatge de circ a Itàlia i me'n vaig anar a Itàlia, sí, a fer un curs que feien de circ i allà feien de tot, hi havia clown, hi havia acroàcies, hi havia eris, i llavors en aquell curs a Itàlia vaig descobrir el que era el clown.
Ah, va ser una revelació tardia. Tardia total. Que tenies quasi la vida muntada. Sí, sí, jo la tenia muntada total. Vull dir, de fet, les expectatives, diguéssim, van a nivell com... Aguéssiu que jo m'hagués casat amb el nòvio d'aquest moment i ja hagués tingut fills, però jo no estava gens... Entenc que tenies la feina fixa, no? I a casa què? Què van dir, a casa?
Bueno, va ser, bueno, clar, jo ja era grandeta, vull dir, jo tenia 25 anys. Però el fet de tenir ja la filla col·locada, amb tota la feina feta i tal, em serà dir, no, pues esto parece que no m'he hagut fallat. Bueno, pues no va ser l'alegria de la huerta, vull dir, clar, jo, ara que soc mare, també entenc que et puguis sorprendre que de cop i volta, quan veus que algú ho té com tot més o menys organitzat, decideixi anar a algú completament desconegut.
Tu volies que t'uns fills fessin això? I més ara estan dins i sàpiguen com va el tema? Jo no. Perquè s'està fent d'una pasta especial per dedicar-te amb aquesta feina. Sí, sí. Jo el que vull és que siguin feliços. Jo penso, si tu per ser feliç necessites tocar un instrument o vols ser enginyer, perquè després dic, tu no saps mai. De camins, de camins. Per on te sortiran. Jo puc ser molt artista, però si vols fer mates, que faci mates, ho entès? Vull dir...
Total, que jo vaig descobrir el clown en aquest moment bastant tard i amb una carrera professional ja bastant consolidada com a pedagoga.
Ho apliques als espectacles, a part de pedagogia? O és una cosa que intentes dir, mira, ho tinc allí i potser alguna cosa concreta, però no vull barrejar? Home, jo crec que al final, quan tu ets artista, veus de tots els teus recursos personals, experiències vitals, i llavors això jo crec que està allà. O sigui, jo crec que tot el meu aprenentatge de tota l'etapa de pedagoga i educadora social, jo el que crec és que tinc, no sé, com...
M'agrada molt el vincle amb les persones, no? Les relacions amb les persones per mi són superimportants. Ja se't passarà, tranquil·la, això amb els anys se't passa. Bueno, no, però sí que crec que com a artista també entenc una miqueta que formes part d'un sistema, no? I la visió sistèmica també la tinc molt incorporada ja, no sé, en la vida, en els espectacles... I creus que aquesta part sistèmica, veient com està evolucionant o involucionant en el tema de l'humor,
Està afectant en la teva part creativa. I l'autocensura que tu et pots provocar a l'hora de fer un espectacle per dir, ui, això no, ui, no, que aquesta persona... No, que aquesta part... O potser alguna cosa que fa 5 anys i que haguessis fet, ara dius, això potser relliscarà i la gent no... T'estàs ficant més pressiós? Has vist molt de canvi? O què?
A veure, una cosa per mi és, perdona la pregunta, però una és si he vist molt de canvi i l'altra si jo m'estic posant pressió. Jo sí que he vist molt de canvi. Si són dos en una, és dos per una. Està bé, està bé. Jo crec que sí, he vist molt de canvi en què jo crec que a nivell d'humor, si pensem fa 20 anys es feien bromes que ara no es podria fer,
ara podem riure de tot, però no de tot a tot arreu. Llavors és com, si que jo noto i veig que hi ha certes bromes a certs llocs que no es poden fer, llavors d'alguna manera també t'estan condicionant. Llavors et contracten o encaixen o no en funció del tipus d'humor que facis. Llavors, jo per exemple, els referents per mi que són perfectes, que dic, hòstia, és que m'encantaria poder fer això, Sasha Baron Cohen i a nivell més local, que és una campiona, la Judith Martín, la Judith Martín que ara està a Polònia i tal,
És una còmica que pot riure de qualsevol cosa. Per mi l'humor al final és que tu siguis capaç com a societat de poder-te riure de qualsevol cosa. I creus que ho té la societat això ara?
Ara mateix no. No, ara mateix no. Ha pillat la Judit, eh, diverses vegades? Sí, ha pillat molt. Però, bueno, també gràcies a persones com ella i com altres, doncs, bueno, també és com reivindicar l'humor, que al final l'humor és posar el que està passant, no només està passant aquesta part, està passant tota aquesta part.
O sigui, és tot un sistema, no només hi ha una part, potser hi ha una part que es veu, però és que aquí tots prenguem, eh? Siguis de color que siguis, doncs siguis, i tinguis el gènere que tinguis. El que passa és que segons quins colors, a vegades la pell és més fina i més de vidre, llavors, fer broma de segons què, doncs tens els abogadors cristianos que estan allí pendents, menys el que toca amb el cristiano, allí no van.
Clar, és un terreny complicat. La part aquesta de com ha anat a evolucionar. Jo crec que ara sí que estem en un moment que sembla una mica d'involució. Espero que sigui un falso amago.
No ho sé, perquè portem un rato ja, eh? Ja, ja, ja ho sé, però jo sé patir molta fe. Jo sé, però sóc molt... Sí, penso que el dia que partir la fe jo crec que ja la deixaré de poder ser pallassa. Ja, ja. Jo no tinc tele a casa meva, ni mi notícies de fa molts anys. Per això estàs encara una mica així esperançada. Jo protegeixo molt la informació que rebo, sí. Que no vol dir que no m'informi, eh?
Llavors, bé, després del que deies també de l'altra part de la pregunta, de l'autocensura, jo sí que veig que en el meu recorregut he anat evolucionant molt. Llavors, en aquesta evolució crec que cada vegada em permeto més fer propostes més arriscades. O sigui, clar, pensar que jo el que són les meves propostes són creacions pròpies. Jo no agafo un text que està fet i fa i que també ho seria, sinó que és com jo tinc una idea on ve de gust parlar d'alguna cosa i llavors ho porto a escena amb el meu llenguatge, que és l'humor, no?
Llavors jo crec que aquí també ha sigut com un recorregut d'anar-te per matern i cada vegada més. Per exemple, en Mamaxtrem, que parla de la maternitat, va ser una aposta molt forta. Perquè a priori diries, ui sí, maternitat, doncs que guai. Doncs no a tothom li sembla divertit o programable...
Mira, la Samantha Villar, quan va fer tot el tema, que se la van tirar al damunt tot. Les mares no mares. O sigui, el que deies tu que expliques només una part, a la que expliques l'altra part, eh, dic, no és tan maco ser mare. I a vegades voldria no haver sigut mare. Ui, no tens dret a dir-ho això. I ja sigui ser mare o com ser altres coses, com ser autor, més igual. Però clar, tu quan vols defensar una cosa així...
Sí, és fort perquè, per exemple, jo m'he trobat de tot en aquest espectacle, o sigui, des de dones i artistes que m'han dit, és que no era el moment que ho fessis, o sigui, feia molt poc que havia sigut mare, i altres que, ah, que guai que facis això, jo ho vaig fer perquè jo soc mare, o sigui, jo he tingut tres parts, dels quals han resultat dos fills, he passat un dol perquè vaig tenir una pèrdua, el meu primer fill, i el segon que va néixer de manera espontània a casa. Jo quan vaig poder prendre el meu fill a casa meva, o sigui, jo, la quantitat d'energia i potència...
que vaig viure i d'empoderament, clar, jo això és que necessitava portar-ho al món amb la meva manera, que era expressar-ho a través d'un espectacle. La gent aquesta que seva amb el dret de dir-te quan és moment i quan no, de dir i fer les coses, no sé, quina... No, a mi, bueno, arriba un moment quan tu et posicions, o sigui, quan tu estàs treballant de cara al públic, que també li semblen a les persones que et poden dir qualsevol cosa, que estàs com a l'accés públic. Sí.
Llavors jo amb els anys he anat aprenent, puc escoltar tothom, però jo tinc molt clar, per mi, l'opinió de qui té valor. És a dir, jo dono valor a les persones que tenen una experiència en la qual a mi m'agradaria arribar o viure. Però tens la sensació que cada cop dones menys explicacions? Sí, tant. Estàs més tranquil amb el que fas? Sí, tant. Molt, molt. Sí, sí.
Sí, cada vegada crec que soc més coherent també entre el que soc i el que mostro, no? Vull dir que a vegades també les dones jo crec que no és un problema com de capacitat, sinó de presència, de dir, bueno, és que aquí vaig amb tot. O sigui, ets més crítica per part de dones que d'homes? No, no, per les dues bandes, no crec que... No, no, em referim a això de la maternitat i coses així? No, no, no, amb allò de la maternitat... Bueno, però sí que qüestiona, és a dir, sí que genera com a preguntes, no?
Ja. Sí. I llavors, però bueno, jo per mi l'important és que al final s'acabi parlant que hi ha un espectacle de maternitat que està allà, no? Després és legítim que t'agradi més o menys o tal, però... Arriba gent que no hagi passat per això, aquest espectacle? Sí, i tant. O sigui, arriba, vull dir, és una cosa que... Sí, i hi ha una part de l'espectacle també que plantejo, que faig com un petit discurs, que és que... O sigui, realment el tema de la maternitat és una pregunta que es fa a qualsevol dona. Després, perquè és una decisió que en algun moment has de prendre, perquè decidir, no sé, mare,
També és una decisió. Però tu creus que no et provoquen? O sigui, no t'inciten a vegades que prenguis una decisió que tu potser com a dona no prendries i que tens una força exterior que et diuen, vinga, per què no tens? És que hi ha moltes forces exteriors i moltes pressions que per mi venen de diferents capes.
Jo, per exemple, sempre havia tingut clar que volia ser mare, després el que va començar a ser la meva edat fèrtil o potencial, jo vaig posposar-ho molt de temps perquè era clar, quan jo professionalment començava a treballar com a pallassa, jo tenia un pànic absolut a quedar-me embarassada i no treballar. Llavors jo vaig posposar la meva maternitat per poder... Per feina. Sí, per poder sentir-me realitzada i, jolín, haver arribat a actuar, a fer coses, perquè dic, és que això amb fills no ho podré fer, perquè jo anava a festivals i hi ha llocs i jo no ho veia. No, clar.
No, veia, perquè hi havia artistes que eren mares, evidentment, però ara sí que hi ha molts festivals que posen cangur, que ja entenen que viatjaràs amb els teus fills... Bé, per sort, no? Però fa deu anys això no era així, tampoc. Has canviat la perspectiva a l'hora de crear, ser mare o no? No només per l'espectacle que té, sinó en general, la visió que tens ara cap a certes coses?
Sí, sí, m'ha canviat moltíssim. Jo, per exemple, amb tota la meva experiència a nivell de parts, també he après molt del que és el cos d'una dona, la potència, la teva elecció. Després, a l'hora de cuidar-te, prens moltes decisions i quan tu ets mare, passes un període on realment tu no saps qui és. Això està superestudiat, eh? Es diu matercència.
Què dius? Pensava que estaves a la creació pròpia, això també. No, no, és com una adolescència, però que la passen les mares, perquè clar, també et cabnen el cervell, les hormones i tal. Llavors, clar, a mi sí que m'ha afectat. Jo diria que m'ha aportat, perquè és una experiència... De moment no t'has penedit, no? No, jo no. De moment vas bé, tot bé, som petits encara. Sí, és molt potent. Espera-te als 14 anys i ja m'ho explica. Jo crec que és una experiència molt potent, però molt enriquidora i sempre dic que és una aventura, o sigui...
Clar, és que jo moltes vegades, jo què sé, tens el primer i diuen, ai, quan el segon? O no en tens i clar, però en certa edat i et sents com a pressionat per la societat, per fer alguna cosa que potser tu te seria igual i sembla que tinguis l'obligació de tenir crios o ser mare i no portar una vida a la muntanya amb una ximeneia tranquil·lament comant estos porros un dissabte a la tarda. Saps? No sé, no acabes portant la vida que tu vols, sinó la que els altres t'han dit que has de portar.
Sí, jo crec que això a mi em va passar fins a un... Fins que vaig trobar el trapèzi aquell a la muntanya, allà em va passar una primera part de tot això. No l'arribes a trobar i què seria de tu? Ai, doncs mira, doncs no ho sé. Una funcionària de la pedagogia? Bueno, o potser hagués entrat al món de la costura. T'imagines? Saps allà el multiverso de la locura, aquelles pel·lis de mare que diu... Com hagués sigut la meva vida si aquell punt no hagués sigut així? Sí, sí, sí. Ostres, doncs saps quin és el problema? Que la teva vida serà diferent quan et digui que hi acabem. Ah!
amb la de coses que quedaven per comentar, Raül, per favor. Sí, això vol dir que un altre dia hauràs de tornar i hauràs de seguir parlant i això. Sí, hem tingut a la Marta Ranyer, d'aquí del territori, artista, polifacètica i polièdrica, la Sílvia García de les controls, el meu un palumpa particular, Raül Zip, ui, espera, Raül, Raül Zip, Raülina en salsa, programa 68, un plaer seguir-nos en xarxes a la vida i sobretot si hi aneu, feu-n'hi noix i tiqueu-li un nas com a pastanaga. De pallasso. De pallasso, un nas de pallasso també.
Ens veiem ben aviat. Adéu, adéu, adéu, adéu.