Molt bona tarda, bon dia, bona nit, benvinguts a Raulina en salsa! Guapo, guapo!
Aquí estamos, aquí lo deseamos, aquí lo tenemos y aquí te lo compramos. No toques el micro, señor. Compro oro, compro oro. Me lo quito de la mano. Sí, faremos femselfies y tot. Mamá. Y a mí voy en directo, eh.
El vídeo s'ha vist la meitat. Ah, s'ha vist la meitat. Així li ha fet una cosa, tu fent una altra. Ah, bé, però és important que cadascú... És el que acabes tu agafes avui. Sí, avui jo crec que serà un dia important, un dia intens i un dia còsmic. Sí, era bonic, eh? Perquè es barrejaran moltes coses, sí. O sigui, estava ja començant aquí el preparatiu, amb qui tenim, i dic que sí que marxo i deixo ja amb ells, que xerrin, perquè m'estaven ja avui cotejant la preparació.
I no ha acabat de començar la cosa. No havia ni començat, que ja havíem acabat. Bueno, és que puc parlar, és que no ho sé. No pots parlar. No, no, no. Usted, senyora, no puede hablar. Cállese, senyora. I usted quién es, com aquell. Tu veías el diario de Patricia, que va emportar la dona aquella, amb un que l'havia conquistat, i se'l mira. Tu saps això de què va o no?
Sí, miraba la meva abia quan estava viva. La meva miraba jo… Morta no mira, que curiós, no? No, morta no i se va a morir. La abia fa una ouija. I mira això, Falcon Cres, agujetes de color de rosa…
Què més feien així? Cristal... La Tetxer, aquella, no? La fletxa, la fletxa. La fletxa és un clàssic. Dallas, Dallas. Pobla nou, Pobla nou. Colombo. El cor de la ciutat. No cridis tant. El cor de la ciutat. Només el sento amb ell. Dinastia. Dinastia. Dinastia. Magnum. Un, dos, tres amb Mayra Gómez-Quem. Veïns. Veïns. Veïns. Iguals. Jo era més gent del barri. Bueno, sí. En Eyvons a Veïns s'esquiva a començar a fer carrera.
El Jason Donovan i la Kylie Minogue. La Kylie Minogue, que fa 1,48 m. Que es van fer parella allà. Ah, sí? Sí, i la sintonia la cantaven ells dos. Ah, això vol dir que tens ja uns anys, eh? Tinc uns anys, sí. Tu devies néixer en blanc i negre. Tinc molta cultura musical. Jo tiro per aquesta segona. Que va néixer en blanc i negre, vols dir? Sílvia García. Doncs bé, si avui pensava que la gent no volia dir res, us és un dimecres, 25 de febrer. No és un dia normal.
Perquè, clar, no hi ha dies normals i aquí hi ha excuses per celebrar. Sempre tenim excuses per celebrar, riure, reivindicar i, si cal, menjar fastucs sense remordiments. Perquè avui és el dia internacional de l'implant coclear.
De quin? L'implante, nom i cognom coclear. Jo em passa que era un marís, però no, és una cosa que es fica aquí per poder... És una manera molt fina, el Dia Internacional que serà avui, de recordar-nos que escoltar és important. I nosaltres, que vivim de parlar, potser hauríem de practicar-ho més, però bé, això ja ho intentarem. Tu ho haig d'escoltar o no?
Sí, sí. Sí, sí. Ell ve una mica el seu rotllo. Avui ha vingut el col·laborador i tu quan li parles ell va a lo seu perquè ell té el seu discurs per dir. He venit a parlar de mi libro. Saps? I aleshores... Ell té una funció que ja ha anunciat i ve amb això de denunciar una cosa i està aquí buscant el moment de fer-ho. Tu no coneixes gent que tu li parles, et respon com si t'estàs escoltant i després no se'n recorda que t'ha respost? Sí, sí, sí. El meu germà, per exemple. I a sobre t'ho discuteix.
I això és vàlid davant de notaris? Si t'han donat la confirmació en cara que ell no sigui conscient, davant de judici, a nivell de denúncia, seria... No, perquè si és entre tu i aquella persona, com ho demostres, amigo? Però és consentiment implícit, no? Sí, però et costarà més l'advocat que tornar a intentar la resposta. Doncs mireu, avui també tenim lluna creixent al 55%, que això està bé. O sigui que si avui hi ha intensitat a l'estudi, no és culpa nostra, sinó que és còsmica.
Oh, que bonic t'ha quedat. Avui està romàntic. Molt, molt, molt. Avui no sé què li ha passat. T'ha punxat alguna cosa a l'entrada de la ràdio? Sí, m'han punxat una lloc. M'han puesto droga en el colacao.
A droga mala. No el conec tant, però l'estic observant, a veure què li passa. Sí, sí, sí. Després tenim unes efemèrides que, mira, el 1925, Columbia Records va fer la primera gravació musical elèctrica. Sense aquell moment, avui no tindríem ni hits, ni streaming, ni programes com aquest. Molt bé, això està molt bé, ho celebrem. 1925, eh? Molt bé. Després, el 1998, el Pentàgon va patir un dels primers grans atacs informàtics. Això què vol dir? Doncs que avui és bon dia per revisar les contrasenyes.
Canviau, dos, tres, quatre, cinc. No teniu la contrassenya sempre la mateixa? Jo tinc la mateixa a tot arreu des que va sortir la primera contrassenya. Més que res perquè si t'ho hackegen, ja que s'han esforçat, almenys que tinguin fàcil la resta de coses. Exactament, però penso, és que quina tonteria canviar-la una a cada banda, no?
Sí, és veritat. Una i me'n recordo sempre. Jo si pogués no ficaria ni contrasenya. No, jo tampoc. Com allò que els pobles que deixaven la porta oberta i no t'entraven a robar, doncs el mateix amb les contrasenyes. I a part quan no tens res a amagar, una cosa és al banc, però tot allò de més, a mi que entren al mail, és que m'és absolutament igual, no trobaran res. Sortiran per, diu, tot això, un xerranó, sortiran una altra vegada. D'igual, d'igual. És com allò quan et segresten el fill, diu...
Té que te'l torno. Sí, sí, no, no, no. Diu, et el pots quedar. Diu, sí. Aquí tens la teva dona. Sí. Lo mismo, lo mismo. No se falta que me la devuelves. Abulacito. Sí, sí. I després, també, el 1991 es dissolia l'estructura militar del pacte de Varsovia.
que sembla que sigui el nom del grup, jo què sé, Art de Suècia, no, Art de Bogotà, Viva Suècia, i Pacto de Varsovia serien els grups en sí. Però aquestes notícies, realment, les trobes interessants? Sí, perquè si és una cosa que la gent aprèn, la gent està buscant... Si jo això vaig aprendre del programa aquest, el Tot és Mentira,
que comença el Risto Mejide fent coses del dia. I jo dic, si ho fa el Risto. I ningú li diu res. M'estic comparant. Estàs en un nivell de Risto Mejide, t'ha faltat el xester aquí amb un raconet i ho tindríem. I clar, no només ens quedem al dia d'avui, sinó que...
Ahir va ser el dia mundial de l'esterilització. Animal. Molt bé. Per tant, jo sé que t'agraden molts animals i el que reclamem des d'aquí és responsabilitat, consciència i amor pels animals, tema que avui ens encaixa molt també amb els convidats que tenim. Després també vam celebrar el dia del barman.
Molt bé, també m'interessa. El tema animals m'interessa molt, m'agrada molt, i és un tema que a mi em toca moltíssim, perquè tinc dues gosses, que es diuen Mari Carmen i Rosamari. Ah, pensava que era Mari i Carmen. No, no, no, Mari Carmen i Rosamari, que li diem Rossi, com la Rosalia.
I el tema barman també m'agrada. Per això he buscut temes que poden tenir relació... Aquest m'agraden, però el pacte de Varsovia em queda una mica com a en fora. Com a lluny, no? Però aquests m'agraden molt, Raül. També vam celebrar el Dia Mundial del barman i jo sempre he dit que un bon barman i un bon locutor s'assemblan molt perquè escolten històries impossibles i serveixen la resposta exacta al moment just. Molt bé. Molt bé.
Sí, sí, sí. I després també aquí intentem potenciar el català i les paraules correctes. I direm que demà és el dia mundial del Fastuc. Per si no ho sabeu, Fastuc, són els pistatxos. Sí. Marquitos. Com dius?
Pues la gent li dius fastuk o li dius aràndanus, que són avius, li dius xiringuito, que és guingueta, i li diu abanico, abanico, que és...
Vental. Veus? No està tot perdut amb aquestes noves promeses del periodisme de la ciutat. Vental. Doncs bé, el Fastuc és aquell amic traïdió que comences amb només un parell i acabes menjant-te el paquet sencer. Com les crispetes. Com les crispetes. O les pipes, que també passaria. Oh, també, també, que perigro. Que dius quatre i clinc, clinc, clinc, clinc, s'acabó. Quan tens la boca, quan tens el llavi, tot ja encès de la sal, que dius ja no puc, llavors ja... És important que el llepin, que trobis algú i que el llepi la boca quan passi això.
Home, depèn qui passi, perquè clar. Si passa Brad Pitt o tot ok. Com sou de tiquis-miquis, eh? És una mica classista, això. Classista no, però si passa Jordi Pujol, que m'ha vingut al cap ara, doncs... O sigui, hem passat. El teu verem és de Brad Pitt a Jordi Pujol perquè em llepin la boca. Exactament. No, no, ja està bé. Això al teu psicoterapeu te l'hi pots explicar. Sí, sí, l'hi explico, tranquil. Tinc somnis humits amb en Jordi Pujol, que era la cançó d'Alts...
No ho sé. Catarres. És que no soc fan de Catarres. Jennifer. Molt bé. Sembla que no estigui aquí. Un altre tema que m'interessa. Els grups de les noves generacions no m'interessa cap. Ni Catarres, ni Oques Grasses. Ni Charango. Charango ja, pobrets, van passar millor vida. Manel? No, zero. Els amics de les arts? Els amics em cauen molt bé. En Tònia Font no m'interessen. Taillets, zero. Ficaflowers? Sí. Aquests sí? Sí, perquè són de casa, són molt simpàtics i són molt guais. I els taillets són com més greu... Bueno, se pensen que són...
el rei del mambo van allà amb una xuleria que dius, a ver, metro 30, calmem-nos, és un moment, eh? Però jo soc pets, jo soc pets, l'accent busto, sopas, jo soc d'aquesta... Els autèntics, els que van fer un arrel al país... Sopa de cabra... Sopa, sí, sang traït, pets, l'accent, això. Molt bé, molt bé. Doncs també el dia 27 tenim doble combo, perquè és el dia mundial de les ONGs i el dia internacional de l'os polar.
ONGs, que en català seria ONG. Ho dic pel tema del Fastuc. El Fastuc, és veritat. Però jo ho faig expressament... No, no, no, ho faig expressament per si... No, per si el convidat, convidada, barra convidada, esteu atent i així em corregeix, corregeixo, guió 1. Molt bé. Llavors, què vol dir? Que és el dia mundial de les ONGs, dia internacional de l'os polar, i que és solidaritat i ossos polars en el mateix dia. Així que aquest calendari té molt sentit de l'humor, com això. Després, també el dia 28, és el dia mundial de les malalties rares o estranyes,
que és el que està fent el Pau ara mateix, arrencar el micròfon i no sé què fer. Sí, Pau. És que li queda una mica alt, potser. Vaixeu així, mira, Pau, de lo vermell per avall. Que està desmuntant-lo. A veure, vinga. Ara mateix, el nostre, el company Rebusit, està posant el micròfon del Pau en el seu lloc. Això m'ho paga a banda, això ja seria producció. Moltes gràcies. El dia 28 de febrer, què celebrem?
El que vas dir, el dia de les malalties rares. I tu què hi soc, com ho portes? Bé… Ja ets acostumat o no? Bueno… Tu tens alguna de rara o no? No. Segur? No. Segur? Bueno, no. Per què? No ho sé.
Tu em vas dir que eres especialista en fer croquetes, que eres superfan. No. No? Mira, avui l'he menjat avui per fer el vermut de croquetes. Però menjar-les sí. Avui has fet el vermut? Sí. Avui, un dimecres? Sí, això anava a dir jo. Mira la vida que porta. Un dimecres se'n pot anar així el tio pim-pam? Hòstia, Pau. Tanya per la boca avui o no, tu? Tanya per la boca després de fer el vermut?
Ai, que marrano que ets, home. Home, és que ets marrano, eh, també. Tenim que anar a menjar croquetes. On les has menjat, aquestes croquetes, Pau? La mama. A un lloc del meu barri. Del teu barri. Quin és el teu barri, exactament? A la Vallada de Rebassada. Ah. Es diu El Tremendo. No, no, no ho diguis. No paguen. No, és que ells fa això. Molt bo aquí. Molt bo, molt recomanable. Mira, clar.
Ara ha dit on viu, l'altre ja no volia dir, diu m'atracaran perquè seran on vi, la gent em vindrà a buscar. El que passa que li interessava perquè llavors anirà demà i el del tremendo li dirà de pau, avui convida la casa a quin és la seva publicitat. Tres concretes més. Mai em porta, sempre diu i aneta aquí, aneta allà, però mai porta res. Avui el porta baranar, és que no porta ni el baranar. Escolta, jo no me'l comprometen res. Tu sempre et compromets i mai fas res. Això és una malaltia rara, el fet de dir que faràs alguna cosa i no ho feu.
Molt malament, Pau. És el que et penses tu. Encara estàs a temps, Pau, que aquí baixen unes botiguetes per comprar un cursenet, un cafè o alguna cosa, però no. No, Pau, això aquestes malalties... Em mira com dient. Qui és aquesta? Sí, una deia la Sílvia García. Veus? La Sílvia García, pobre, però si està al control central. La que no reclama i pam, tot per ella. Molt malament, Pau. Doncs escolta, veieu que avui en cinc dies podem passar de la lluny a Crescent a un fastuc, d'un barman o un os polar i d'aquí a una causa social. Això arruina amb salsa, programa 72, rima, conversa i una convidada amb energia...
Un cóctel ben fort, i amb aquesta música la presentem. Me caí, me paré, caminé, me subí, me fui contra la corriente y también me perdí, fracassé, me encontré, lo viví y aprendí. Cuando te pegas fuerte, más profundo es el beat, sí. Sigo bailando y escribiendo mis letras. Sigo cantando con las puertas abiertas. Yo no he sabido bailar, yo he sortido. Pues de manjar croquetas. Eh, eh, eh. Dame esa croqueta, quiero esa croqueta. Eso lo di.
El de l'asplauda és el Pau, eh? Soy yo, soy yo, soy yo, soy yo, soy yo, soy yo, soy yo, soy yo, yo, yo. I avui tenim aquí una persona que no entra en una habitació sinó que ella la revoluciona. És periodista de vocació des dels 14 anys, huracà, ros, d'ulls blaus, herència directa del seu pare.
Apassionada del mar, del futbol i de la ràdio, d'aquella que acompanya de veritat. Exactament! És descarada, trevida, molt perfaccionista i absolutament llançada. De les que, si vol una cosa, va per totes. Col·lecciona barbies i samarretes de futbol.
Compra sempre un número imparell i defensa Tarragona amb la mateixa intensitat amb què defensa la comunicació. Que energia, té caràcter, té cor. És una mica José Luis Moreno, això que estava fent. Sí.
I té molt clar que explicar històries no és només una feina, és la seva manera d'estar al món. Clave! Avui a Rene Barsal se'ns acompanya Sílvia Patit Pinyol. Gràcies per aquesta meravellosa presentació. Gràcies per aquest sueño. Soc tot això del futbol i del bàsquet. Que bé, tot això i molt més. Soc més bàsquetera que futbolera.
Però això, d'on et ve, això del futbol al bàsquet? Doncs el meu pare era molt fan d'escoltar la ràdio i dels esports i vaig agafar d'ell tota aquesta part. Tota la part de generositat, ONG, cuidar animals, la Roser, salseo, disfresses, tot això, la meva mare. Però és veritat que soc periodista perquè el meu pare sempre portava una ràdio enganxada al coll i jo em vaig acostumar a escoltar-la. I ell era molt futbolero i jo...
Això de que parles tant és d'abans, no per ser periodista, sinó que ja et venia implícit el codi genètic. Ja venia, ja venia. Aquests dies que la gent sabia que venies, a més la gent estava assabentada que vam coincidir tu i jo i el convidat a la gala dels 40 anys de Tarragona Ràdio el divendres al Teat de Tarragona Ràdio. Exactament, això. Has vist? Hem fet aquí dos veus i tot. El que la gent es pregunta, i tu que ets una persona que té perspectiva i visió panoràmica i perisfèrica,
Tu em podries explicar com pot ser que hi hagi més gent al Consell d'Administració de Tarragona Ràdio que no pas treballadors de Tarragona Ràdio? Tiempo! Doncs no ho puc explicar, però entenc que no hauria de ser així, perquè crec que Tarragona Ràdio encara podria fer una ampliació d'horari i fer coses més xules, inclús una cosa nocturna. Però, clar, si ens gastem els diners amb el Consell d'Administració, encara em diran que no cobren. Bé, d'alguna cosa deuen cobrar i els toca ser Consell d'Administració.
Però no ho puc entendre, la veritat. És que em va sorprendre, perquè estàvem amb les files ben col·locades, gràcies a la Rosó Arimany es va col·locar bé. Tu estaves en un lateral, jo estaves centrat, bé, en un lloc... Tu has vist Big Bang Theory? Sí, però escolta'm una cosa, jo estava en un lateral però ho veia superbé. Si ara vens aquí com a fer-me enfadar, no, eh? No, no, per a mi em dóna toc. Jo estava amb el Pep a escola. Jo si no estic centrat em dóna el Pep.
És que quan la gent VIP estàvem a una banda que tu no vas entrar. No, jo estava com a programa que tinc aquí, estàvem tots col·locats per zones. El Pep Escoda ha vingut d'aquí, s'ho va passar molt bé. Sí? Sí, li vaig donar 3 anys de vida. El Pep Escoda és un crac de la foto, eh? És una persona amb un sentit de l'humor cap a dins. Sí, total. Saps? La gent, ui, que seriós, pescadors, a ràdio i tal. I et fa una broma i a vegades diu, ara no sé molt bé si és la broma o està emprenyat i m'ho ha dit. Llavors, gira't a mira i dius, vale, és broma. Sembla que sempre estic emprenyat. Sí, sí, sí. Però no. Tu per què creus que a Tarragona es caixem tant sempre de tot?
Doncs mira, és una cosa que m'emprenya amb majúscules. Estic cansada. Mira, jo vaig moltíssim en tren perquè normalment treballo a Barcelona. I arribes? Ara, com no hi vaig tant, doncs no tinc aquest problema, però sempre he arribat. Algun dia, en algun moment de la vida, he arribat. Però de vegades trobo gent de Tarragona que va al tren i critica Tarragona, no? I sempre estic cansada de sentir, no, és que a Tarragona les químiques, no, que la contaminació, no, és que clar, els carrers estan bruts. Tots són pijos, no, els que critiquen per el que veig l'accent, no? Sí, perquè és aquest tot amb...
Jo l'altre dia vaig anar a la platja amb les gosses i vaig fer un vídeo, vaig a Instagram i dic, és que no pot ser més bonica Tarragona. És que tenim una ciutat que és divina, com diria el Boris. Té mar, té muntanya, té un paisatge natural brutal, som capital de l'imperi romà. El que passa, és veritat, que hi ha carrers que estan bruts, és veritat que hi ha llocs per arreglar, que falten coses, però jolines, tenim una ciutat que per si mateixa és espectacular.
I parlant d'espectacular, això de ser rubia de ojos azules, t'ha obert portes o te l'has tancat? No ho sé, ni me l'has obert ni me l'has tancat. Perquè ets com una mica el tòpic, no? Rubia de ojos azules, pizquireta... Saps què passa? Que jo a casa tota la meva família té els ulls blaus, el meu pare blau, el meu germà, la meva mare els tenia verds molt clarets, els meus nebots, tots... Els gossos?
Les gosses no, marrons, però els hi posaré lentilles. Home, ara què pots? Doncs el que passa, i moltes vegades a l'estiu, com em poso molt morena, la gent me parla en anglès. Home, perquè sembla esguiri. I jo dic... Sueca, sueca. Sueca, sueca. Sí, ja, sueca, pinyol. Exactament.
Jo de petita era molt rosseta i de gran he mantingut no tan rossa perquè vaig fer tintes de colors i al final el cabell he anat canviant. Aquelles crisis que passen, això, els canvis. No, no, crisi no, a mi m'encantava ser innovadora. Però també em tens molt bé, eh, Sílvia. Gràcies, Pau. Patrocinado por Corporación de Hermostética. Exactamente. Però sí que no m'ha obert ni m'ha tancat. Però és veritat que m'acompanya sempre que algú em digui, ostres, quins ulls més bonics. Homes i dones, eh? Sí. Sempre, tota la vida.
I, escolta, quan entres en una habitació i et diuen, ja ha arribat la Sílvia, això et fa por o et posa així més... Mira... Si t'agrada o et dona... No, jo podria dir una cosa bona i és que sóc una persona que no deixa huella, que es diu, per a lo bueno i per a lo malo. Hi ha gent que li caig molt bé perquè li encanta la gent terratrèmol i que entra i que té energia i tal. Terratrèmol?
Terratrèmol. Això d'abans, ara és intensa, ja no es diu terratrèmol. No, jo m'he quedat amb el terratrèmol. Jo tinc una descriuadora que posa intensa. Però hi ha gent que s'ho pren fatal perquè pensa que vols destacar, i és la teva manera de ser. Llavors, què passa? Que el dia que no ets així, que no entres a la classe, jo vaig a classe de ball, no? Hola, què tal, petarda, cap aquí, cap allà... Sembla que et passi alguna cosa. Exactament.
Aquell dia em diuen, et passa res, estàs bé, no, sí, bueno, tinc un dia millor més tranquil, no, com estàs tan callada, trobes... I al final ets una mica esclau del teu personatge. I llavors sempre s'està com on fire, no? És la que munta calçotades, la que munta grups de WhatsApp, la que anem aquí... La que es tira del carro. I t'adones que si tu no es tires del carro, ningú es tira del carro. Sí.
i que compres les entrades tu i llavors algú no ve i dius, ah, és que jo he pagat dues entrades. Exactament. I això també fa una mica de ràbia. I sempre has anat al darrere de la gent. Sí, sí, sí, és veritat. Però jo crec que m'ha donat més coses bones que dolenta ser així, ser així tan oberta, extrovertida, però a vegades tampoc es passa bé perquè voldries estar més en un segon pla
O ets tímida per depèn quines coses, perquè ho soc molt per depèn quines coses, i la gent diu que vas a ser tímida. Jo el que dic és que soc tímid selectiu.
Sí. Hi ha uns segons que hi ha coses que se'n donen rotllo i altres que no. Però és fort, que la gent no et creu. Tu que has de ser tímida. Doncs sí, hi ha coses a la vida. Per exemple, amb el tema de l'amor, jo soc molt tímida. I m'encantaria. De l'amor, no de la muerte. De l'amor romántico. Ah, vale. Encara n'hi ha d'aquest, d'amor romántico. Sí, sí, no morirà mai. És com la ràdio. Mai faltarà ni l'amor ni la ràdio. Ara què dius el de la ràdio? Què té la ràdio que la tele no tindrà mai?
La ràdio té frescura, espontaneïtat, rapidesa, poder anar amb una cua i amb xancles, sense haver-te de maquillar ni preparar, i sobretot és això fresca i és el moment. Ho trobes a faltar, no? Molt, molt. Has fet molts anys, ràdio. És el que més m'agrada del món, la ràdio, molt més que la tele. I he estat a programes de tele que m'encanten, m'ho he passat superbé, però la ràdio crec que és la paraula.
I, a l'altra banda, aquesta paraula fa que l'altre la interpreti com vulgui, com pugui, com li doni la gana. Per bé i per mal. Sí, sí, sí. Sí, sí, a mi m'encanta. A mi m'encanta molt. Jo escolto molt, ara, per exemple, de fa anys, la Mare Torres, a les nits, amb el faro, m'agrada moltíssim. Jo soc molt de ràdio. Jo casa la tele miro només, miro broncano.
Només. I el telenotícies? No, no m'interessen. Les notícies de morts, assassinats i vagues i tot dolent, no m'interessa. Ja ho miro per altra banda. El teu equip de futbol? Quin és el meu equip de futbol? Tu sabràs. La Real Sociedat.
Doncs mira... Bat, B, Iru, Lau, Boix i Taspi, Real. Que aquí no tothom és del Barça, eh, Pau? Sí, aquí no surten, aquí no. Sí, però l'hem pensat el Real Societat B va eliminar el Nàstic al Playoff. Jo no volia dir res, però és que a mi el futbol me l'apel·la tant. És que és una cosa que no... I el Pau viu per aquestes coses, per les croquetes i pel futbol. Ja.
A mi el futbol m'agradava molt, però m'ha arribat un punt que el futbol s'ha fet tant de negoci i està tot tan mercantilitzat que ja no m'agrada. Igual que el Carnaval de Tarragona, em passa el mateix. Crec que hi ha tanta rivalitat insana que no m'agrada. S'ha perdut l'essència del que era. Vam tenir aquí, a la primera temporada, l'Enric Parés, que va ser un dels culpables. A més ho va reconèixer, eh? Perdona, jo vaig ser testimoni de boda de l'Enric Parés i la Jolie. Doncs mira, des d'aquí una abraçada.
I va venir també l'any passat el Toni, de la Colla a la Bota, amb l'Anna, també. I mira, va passar tota la història aquesta i no ho sé, jo penso que s'hauria d'haver enfocat diferent. A veure, que ningú s'enfadi, jo vaig fer un vídeo l'altre dia que el vaig penjar sobre el Carnaval de Tarragona i la meva aposta, i vaig dir, ja sé que hi ha molta feina, jo he anat a comparses molts anys amb Aerodans,
El que passa és que trobo que hi ha tanta rivalitat que al final no hi ha cap contagi d'energia positiva entre el públic i les comparses. Va tothom allà desfilant, que sembla allò Star Wars, em ploma.
Sí, perquè l'espada l'àsser ja la tens, només et falta la ploma perquè vas a penetrar-te a l'oscuro. Molt bé el ball, eh? T'he vist taig molt puesta. No faràs crossfit, també, per casualitat. No, no, no, ni l'he provat absolutament mai. És una cosa que tothom m'hi diu, l'has de provar, t'encantarà. I això de portar rodes de tractor al revés? Saps com les porten, les rodes de tractor? Sí, sí. No van fer-les rodar.
Com les porten? O sigui, en lloc de fer-ho de la roda, la fan per la part plana, no per la part rodona. Ah, vale, vale. I tu dius, però si té una finalitat... Jo no em crida el crossfit, no l'he provat. Saps el que ens crida nosaltres? Jo, mira, no he provat crossfit, perdona, només et dic això. Termòmics. No tinc termòmics ni de conya. Leggings? Leggings?
Leggings, he de tenir algunes, però jo dic malles. Allò que roda per casa, que neteja... La rumba? Jo tampoc ho tinc. Tampoc. I després... Internet tens? Internet, sí. Però escolta, m'he estat molt... No, tampoc. Internet he estat molt de temps robant-li a una veïna. Ho sabia o no ho sabia, la veïna? No, no ho sabia. No em cau molt bé el marit. Un dia vaig veure la contrasenya i li vaig robar. Però l'art frayer tampoc en tinc. I després, no he vist Juego de Tronos.
Tampoc he jugat a pádel, suposo. No, tampoc he jugat mai. Ets un rara avis. Mai, mai. Joder, et ficarem allà un formol en una vitrina. Ara ve la nova temporada de... Los Bridgerton. Ara la gent està amb els Bridgerton. Jo, boníssim. La meva sèrie capçalera dels últims anys és la reina del flow.
Què dius? Però si sou veu Majillola i penso que allò és d'adolescents. Això mires tu? M'encanta, m'encanta. Saps per què m'agrada? Perquè no em fa pensar, em fa riure, em fa escoltar música. És una d'això que és tan lluny de la meva vida. Princesa, parcero, culicagau, tot això, colombiano.
No et deia jo d'això. M'encanta. Què t'està passant, Sílvia? I és una cosa que quan la tanco me'n vaig a dormir, perquè jo miro una sèrie, que passa alguna cosa i estic allà a aquesta pobra que li ha passat, demà com m'aixacarà, i no vull. O sigui, portes el tato de Wonder Woman i em fiques a veure la reina del flou?
Porto Wonder Woman i el nom de dues amigues que admiro. Sí, sí. L'Andrea i la Mamen. Ja, ja, però és que no... La reina del flow, m'encanta, m'encanta. Part Zero, princesa, m'encanta. Saps qui no té massa flow? No. El Pau Palau Riquelme. No. Que ha vingut a fer la seva secció...
El Pau està pensant quan colar la cunya que vol colar sobre Joan Laporta. Jo no hi ha ni res. Ho dic jo. Hem fet una cançó especial per la secció del Pau. No, no, gràcies. I sempre diu el mateix, sisplau, canta-la. No, ja no digues això. Pau, pau, pau, la secció del Pau. Pau, pau, pau.
La secció del Pau. És com si tingués oigo voces, saps? Pau, pau, pau, la secció del Pau. Pau, pau, pau, la secció del Pau. Benvingut, Pau Palau, Riquelme. Benvingut i ben trobat. Avui ens has vingut a parlar d'alguna cosa interessant.
Bueno, sí. Sí, estem espectants i espectorants. Primer hem de felicitar aquesta emissora pels 40 anys. Exactament, Pau, jo no ho he fet, tens raó. Sord a tu. Bueno, ja, però no he dit felicitats. Tarragona Ràdio, 40 anys d'antena. I que també hem d'avaluar una miqueta com va ser la gala. Sobretot felicitar la Sílvia García, que sense ella aquesta emissora no estaria.
És veritat. És la que té les claus. Jo en tinc dos candidats, la Sílvia Garcia i el Joan Maria Bertran, perquè són com Oliver i Benji. Sí, los magos de la ràdio difusión. És veritat que són dues ànimes i dues peces importantíssimes. El Joan Maria Bertran és un gran tècnic, un gran professional. Són dos puntals. La Sílvia Garcia és el puntal de la ràdio. Sí, sí. És...
Pensa que està aquí quan va haver Luminós i que aguantava el sostre era la Sílvia García. Estava aquí aguantant les vigues. Però no solament són ells dos. També hi ha la Tere Ortega. Ara què passarem, per tots els que treballen aquí? Correcte. No, però no es pot ser políticament correcte. Hem dit la Sílvia García i Joan Maria Bertran perquè són dos dels inicis puntals d'aquesta casa. I hi ha més gent, Josep Andreu i... Joan Andreu. Joan Andreu, perdó. Perdó, perdó. No, però saps què passa? Farem com l'altre dia. El parlar de la Sílvia fem extensible a tothom de la missora. Exacte.
Perquè l'altre dia no van anar un per un. No, clar. I felicitant la Sílvia, tots ja es doneu per felicitats. Sí, però de la gala a mi… Digue'm, què et va semblar a la gala?
Va semblar correcte, però... Ui, correcte, eh? Poc menjar, vaig veure jo a la gala. Poc menjar. Bueno, sí, clar, hi havia una coca de sucre... Sí, però soc opinant allò i el que em va semblar a mi... Unes gominoles. Està opinant sobre la gala, que ha dit que li va semblar correcte. Correcte, però... No s'està mullant, eh? No és que li agrada. Correcte és un 5, eh? Sí, és un 5. Un 6. Sobre 10. Sí. O sigui, és un B. Sí. Bueno, no és molt tampoc, eh? I què és el que no et va agradar i el que sí et va agradar?
El que no em va agradar és que se va fer molt llarga al final. Molt bé. Hauria d'haver... Se'ls va allargar una mica sense voler, no? Sí, per mi això, si volen fer una gala dues hores, també... I vint. Dos hores i vint, dos hores i mitja. Haurien d'haver fet una mitja part. El vídeo a YouTube són dues hores i trentaquatre. Ah. A YouTube. Bueno, jo dues hores i pico vaig pensar, sí. Això no et va agradar. I el que sí et va agradar...
I no vulguis quedar bé ara, eh? El moment dels diables hi vells, els dames hi vells. Són la pera, aquella gent. Són l'hòstia com deixa anar la gent. Però vas pillar tots els xistes? Perquè aquí la nostra convidada va pillar els xistes després, algun.
Sí, em va agradar que... Perquè hi havia molts entre sijos d'aquí de l'emissora, que estaves al tanto o havies de buscar els histèrics fora a YouTube. Mira, jo el diumenge vaig estar de Calçotada amb l'Oriol Grau i li vaig dir, ja li vaig fer un àudio quan vaig sortir de la gala, però dic, ostres, m'encanta que dames i vells, tot i estar convidats a una gala d'aniversari, que podien anar a fer uns versots a aniversari,
i no sé què, i quatre tetes i culs, allò que fan. Hòstia, van anar a la crítica heavy de coses conflictives que han passat en aquesta santa casa, no? Tenien marge de maniobra per fotre canya, eh? Sí, però vull dir que van ser valents de dir, no, no, no, som de masivells i vamos con todo, no? Això em va agradar molt, això em va agradar molt. Que han creat polèmica i que han estat titulars, vull dir que em va agradar moltíssim que no perdessin l'essència, tot i anar cobrant entre cometes. I el moment més emotiu va ser, i tothom ho diu,
La cançó quan van cantar l'himne del Nàstic. Mira, perdona. Me levanto y me voy. No, perquè ets del Nàstic. I jo perquè no van cantar l'himne del CBT. O del vòlei Sant Pere i Sant Pau. O del Reus d'Eportiu. No, perquè a Reus ja no ens toca. Escolta, això del Reus d'Eportiu aquí a Tarragona no es diu. És que sigui el motiu. El motiu per mi va ser el pastís, tota la gent allà visbolada. Saps què passa? Saps què passa? Ja, però no m'agrada la tua opinió. El Pau, des de petit.
Sempre ha sigut del Reus Deportiu. No, no és veritat. I ara és el Nàstic. I no vol sortir de l'armari. Ara que l'Nàstic va bé, en diu, soc del Nàstic, però queda malament serà de Tarragona. Ell fa temps que es mira un pis a Reus. Temps de mirar enllí, ara que estan fent-lo de baixes emissions, vol ficar-se just a la línia per poder entrar i sortir. Per poder passar sense cap problema. Els collons. El Pau, que és molt ben parlat, que li té una ajuda per anar a Reus, perquè busquen gent, ell vol anar, però no ho diu perquè si no perdria molta gent.
Això Reus, no. Ho diu rient, no és com riu. No se m'ha parlat de res. Ell per la nit té una mica allò... Saps aquella gent que parla? Ell canta la cançó de Reus d'aportiu quan dorm. Això m'ho ha dit sa mare. I ell quan va al Nàstic agafa informació i l'extrapola cap al Reus. Tu bé que critiques el Nàstic, però bé que t'he vist alguna vegada al cap. Jo no que indico el Nàstic. Jo he dit que el moment més emotiu d'una gala de 40 anys, per mi, no va ser l'himne del Nàstic. Bé, que ara escolté el seu.
I menys l'himne que tenim, que semblàvem els Bububobs. Visca, visca, som els Bububobs, els grans nàufres. El moment més emotiu va ser l'homenatge a la Sílvia. Exactament, per exemple. Gent de la ràdio, coses de la ràdio... A mi m'agradava la cançó de l'himne al nas. Vosaltres us podeu cantar una cosa i a mi una altra i ja està. Ens trobem una altra cosa, Pau, ara ens hem quedat així cabizbajos. Mala sort. Seguim amb la gala, què més?
Eh... Què més t'ha agradat? Això de la Sílvia va estar bé, també s'ha de reconèixer. Però no el nivell de la cançó de l'Àstic. O sigui, l'Àstic és un 9 i la Sílvia és un 4,5. Va estar bé, va estar bé. Mira, a mi em va agradar la fotografia que la claustrofa va fer amb la cançoneta de Tarragona Ràdio, amb la sintonia... Cançonetes com a despectiu, no pots dir. No, cançoneta, vull dir... És com dir, aquest nen és negret, saps? És com això.
És com que la gent igual no ho entén, no? És igual, la sintonia de Tarragona Ràdio, que la claustrafà va adaptar, que també dius, ostres, dos minuts... Però trobo que el ball amb el micròfon va ser original. Tu pensa que el Pepe amb la seva sintonia va fer un merengue? Ostres, sí. Saps què vull dir?
I te'n recordes quan el PP va a Tarragona, va tenir els seus collos... Ale, Alejandro, Ale, Alejandro. Ah, sí. Que la Lady Gaga els va denunciar. És que és molt bona. A unes eleccions municipals, sí. Van agafar la cançó d'Alejandro, de la Lady Gaga, i diu Ale, Alejandro, vota, vota, Alejandro. Era, per favor, vota. Però jo penso que està fet expressament, perquè jo no penso que els seus assessors...
que són prou llestos, i tu has de buscar alguna cosa per fer viral. Això de llestos hauria de fer un estudi bastant important. Jo porto el Pau perquè digui alguna cosa d'aquestes per provocar la gent i que ens denunciïn. I no és que ens fem virals. Com, per exemple, més comentaris de la gala, Pau. Vinga, sempre hi ha coses a millorar, no?, en una gala. Com, per exemple...
El menjar, que no hi havia menjar. Bueno, sí, el pastís. No hi havia croquetes. El pastís. No van repartir pastís. Hi havia quatre gominoles i jo volia un tros de pastís i la Sílvia també. Jo vaig dir que va marxar ràpid perquè se'm va acabar tardíssim. Jo, per exemple, el pastís l'hagués entrat en algun tipus d'un carrito amb rodes, una cosa com més... Un stripper enano, no sé, alguna cosa... Sí, bueno, o sigui, no és enano, no passa res, tampoc, saps? Bueno, però la gent, quan tu dius stripper enano, no els sorprèn que sigui stripper, els sorprèn que sigui enano.
Home, però, bueno, no tinguem la polèmica com la festa de la Minya Mal, que va portar... Els quals estaven tots contents treballant, donats d'alta amb el sou que volien, i no van posar cap problema, ells, eh? Es van queixar els altres, els advocadors cristianos, vull dir que... Però bé, això, una cosa... Tu què, els nanos strippers? Bueno... Bueno...
Però bueno, està bé, no? Està bé també, correcte. Sí. Un cinc. Un cinc. Què més de la gala, va? Vull estar ben acompanyat amb vosaltres, amb tu i la teva cosina.
Molt bé. Com més cosins. Sí, sí. Ojo, eh? No va parar, eh? I que simpàtica. Lo mateix que et diu a tu, oi, que simpàtica. I que bé. Estàs guapa, eh? Sí, toto. No, no, no, molt simpàtica. Però no callava, no callava. Estava intentant allà a la gala i no parava, no parava. Escolta, una cosa, no... No, no, no, què més? A mi em va encantar, em deixes que et digui una cosa que em va encantar, però m'ha encantat, que me faltava així per aixecar-me i anar a ballar a l'escenari. Els lacs amb pets o pets amb bustó.
Al Joan Rex vaig parlar amb ell i li vaig dir, és un format que és difícil... Espera, un moment. Un moment. No t'ho compro, eh? Un moment. Un moment. A veure. És un format que és difícil d'empastar, perquè és complicat. Bateria amb la veu i l'altre tocant la guitarra i cantant. I mira, a nivell... Ah, sí, sí. No ho deia com algú bo, eh? No, em pensava que anaves a dir per potenciar-lo. O sigui, com per portar-lo de gira. Mira...
Vaig dir, com a format, no està mal. No, però ja tenim el Lluís Gavaldà amb el Joan Pau Chaves. Ara què farem? El Joan Reig amb el Pemí Rubirosa. I el Felín Cáceres amb la Sú. Que no hi estaria, eh? Si parla més el Felín i se'l sent més... Ja, i l'adoro, el Felín. És la persona més feliz. Des d'aquesta jubilat...
I més en conservada del planeta Terra. O sigui, el Joan s'ha privat, que està guapíssim, eh? Està millor ara que com va començar. Adoro el Joan Reig, és un amor platònic. Des d'aquí una abraçada, també ha vingut aquí el Joan. Sí, boníssim. Però és veritat que el Felina està allà, o sigui, està allà, o sigui, tal qual, és com el Jordi Hurtado, té aquella cosa... Però perquè des d'un començament no s'ha desgastat, estava en un segon pla, el tercer pla, i ell estava a la seva fábrica fent les seves coses, i ara que s'ha jubilat, ara sí que va més entrevistes... Va molt en bicicleta. Sí, i això fa molt. El Joan camina molt, també. I a més té un gos, el Joan...
I a més, com que té un terreny, té un tractor i té un tros, i avellanes, doncs això volguis que no. Però jo el format aquest ja l'hi vaig dir al Joan. Dic, mira, a nivell d'això vas donar força bé. I sentir cantar les cançons de sempre en veu d'una altra sí que es fa raro. Perquè clar, estem acostumats a la despets pel Lluís. Però escolta'm, que el s'ha acabat, la va escriure el mateix Joan Reig, és seva, eh? Sí. I l'ha cantat alguna vegada en algun concert. Però que estem acostumats a... I a nivell de format, dic, mira, a tu què et va semblar, Pau, l'actuació musical del Joan Reig i el Femi?
Bueno, no em va desagradar, eh, tampoc. Hòstia, com és, eh? Però què t'agrada, tu, musicalment? La batgeal. Què t'agrada, tu? Mira, el contrari de tu, la música moderna.
Què vol dir la música moderna? I el Joan Reig, què és? Clàssica? Cançó d'autor, cançó d'autor. A tu no t'agrada, per exemple, els catarres, a mi sí que m'agraden. Escolta, però l'Eiva és música moderna i m'encanta, eh? M'agraden els detallets, a mi també. Ui, no suporto. És que em cau en fatal detallets. Els trobo innecessaris. A més, se fan els xulos i se pensen que són lo más top. I tot és, com es diu allò, autotúner. Doctor Prats, m'agraden.
Ja està, per tu, doctor Prats, catarres i tallets. I jo ja em quedo amb pets, amb figaflauers... Fligaflauers també m'agraden, eh? No pot ser que vulguis quedar bé. La setmana que ve, una altra gala, hi vas, no? O sigui, torna a fer els 40 anys, vull dir, et repetiries. Però amb tàper... Sí, amb tàper de la mama. Amb tàper i sentat darrere del tot per marxar abans. Si tornessin a fer aquesta gala i tot això... Aniries més tard, al tros final, pel menjar. Eh...
crec que... Que no aniria. Digue-ho. S'hauria de millorar. S'hauria de fer més curta o fer alguna mitja part. S'hauria de reduir... Mira, Pau, Pau, ara jo que he fet coses de la producció... Ara el gerent, el coordinador, estan tots a casa així, en plan... És curiós que el gerent no sortís a parlar. Ja. Que sortís tot quisqui... Això sí que és veritat. I el gerent no va sortir a parlar. Això és veritat. Tot quisqui tampoc, perquè realment... Home, tot quisqui dels que havien de parlar van sortir. Bueno, qui va parlar? L'alcalde de Tarragona...
I a la Sandra Ramos com a presidenta dels mitjans. I dels treballadors d'Aragona Ràdio van parlar tots. Vam fer com una incursió més de... No, però que és curiós... El Josep Junyer va fer com de reportero, la Sílvia també. Sí, però que és curiós que el Javi de Gisbert, no sé si de Gisbert quedava com més allò de Conde, que no parlés. Llavors dic, vine un dia aquí si vols parlar i els teus pits del teatre el fas al meu programa. Sí. I això. Però penso que, Pau, si tu sapiguessis la feina aquí al darrere d'una Galàixi... Sí, ja m'ho penso, però... O sigui, per una feinada...
Una feinada de tot l'equip... Però sempre es pot millorar en coses. Home, clar, tota la vida es pot millorar. Però també el que canta Eurovisió... Abans ho parlàvem amb la Sílvia, no la petit, sinó la García, que sempre pillaràs per alguna banda, mai serà d'agrada de tothom. Això sempre. Sí, però només per la feina que hi ha, ole.
O sigui, muntar una cosa així, coordinar tanta gent de llocs diferents, omplir el teatre, i que la gent pagui les seves entrades de 25 euros per estar allí, tot i que jo la teva te la vaig pagar tu, saps? Són d'aquestes coses, Pau, que s'han de valorar molt i no dir, bueno, tal, no, no, eh, ole tu, ole tu. O sigui, ja, des de portar el Joan Ret, portar Demasi Vells, portar l'Homenatge a la Silva, tot això, parlar amb la gent, ostres, doncs tant de bo no triguin 40 anys més a fer-ho.
Però hi ha una altra cosa que també ho voldria deixar. Jo esperava un aplaudiment o alguna cosa. Ho havia fet bé, no, Sílvia? Però ella ja està amb el dit a la llaga. A veure, Pau, digues ja una última cosa de la gana. Sí, perquè jo li he de fer un test a la Sílvia. És que a veure, aquesta secció és molt llarga. Hauria d'haver celebrat això al Palau de Congressos. Per què el Palau de Congressos? És més gran, aquella sala.
Ja, però m'ha semblat, no? Una cosa més familiar. I que van més mil persones i ja... Parlaré amb el Jaren i li diré que has criticat que no hi havia menjar i l'espai que era petit. Bueno, no, estava bé l'espai, però sí, era jo. Bueno, escolta, jo li he de fer un test una mica gamberro a la Sílvia. Vinga. És un test que és ràpid, d'una cosa o l'altra. Però sí o no o resposta, eh? Jo et dono dues coses i tu, saps? Això m'estreça una mica, però vinga, va. Per això estem. Vamos, vamos. Música de concurso, Euromillones. Vamos.
Dir el que penses o quedar bé. Com? Dir el que penses o quedar bé. Oh, vull dir el que penso. Improvisar i que sigui el que Déu vulgui o guió un mil·limetrat. No, no, improvisar i venga, con todo. Fer un xou o posar ordre. Fer un xou. Entrevistar una estrella o deixar-la en evidència. Entrevistar una estrella. Tres coca-coles o dues i patir per dins. Tres coca-coles o... O només dues i que vagis patint per dins. Pas nervis, aquestes coses. No, tres coca-coles.
Perseguir una oportunitat o colar-te directament per la porta del darrere? Depèn de la situació del moment de la vida, clar. Sí, sí, les dues coses són vàlides. Micròfon o mirall de lavabo abans d'entrar en directe? Micròfon, sempre. Plorar en silenci o muntar el drama amb estil? Plorar en silenci. Caràcter fort o llàgrima fàcil? Caràcter fort. Que et diguin intensa o que et diguin normal? Però he de triar el que més m'agrada. Sí, què prefereixes? Intensa. Un directe amb caos o un programa perfecte però avorrit?
Un directe amb caos, sempre, tot i que surts amb caos. Enviar la cistella de Nadal o plantar-te al despatx? Plantar-me al despatx.
Ser la jefa o la reina del xou? La reina del xou. Com diu el Robbie Williams, el xou de l'entreteniment. El Robbie sempre diu que és el rei de l'entreteniment. Com s'ha reinventat, eh? Boníssim. Et va agradar la peli, de biogràfica? M'agrada la peli, si el vaig entrevistar a Madrid, és un tio que m'encanta físicament, m'encanta musicalment i et diré, actua a Sevilla aquest any i tinc entrada i me'n vaig a veure'l. A mi em va flipar de la peli la part del rock DJ, de la cançó, tota la coreografia i tal, superguapa. Sí, sí, molt xulo.
Entrevista educada o pregunta incòmoda? Entrevista educada. Tarragona per sempre o volta el món amb càmera? Tarragona per sempre. Amor etern o projecte televisiu brutal? Amor etern o projecte... Televisiu brutal. Projecte televisiu brutal. Dormir 8 hores o editar fins les 3 del dematí? Editar fins les 3 del dematí, mare meva. Barbie glamurosa o samarreta suada de futbol?
Hòstia puti... M'he currat, eh? Tiraria més per la samarreta suada de futbol. Calma cent o huracà Sílvia? Huracà! Com Irma, l'huracà de la reina del flow. Si et defineixes avui en una paraula, perillosa o imparable? Imparable.
Què tal, t'ha gustat? Sí, m'ha agradat molt, molt, molt. Home, estàs a tope, eh? Sí. Ja que tu busques feina, jo també. Sí. Home, d'aquestes coses així, si algú em vol contractar, aprofito la Sílvia que anem en tàndem, saps? Escolta, el tema aquest del vídeo que vaig penjar de la feina, la gent... Ostres, que no tinc cap malaltia greu i estic superbé, eh? Perquè vaig penjar un vídeo... Sembla una malaltia terminal, no? Me queda poco tiempo, tres meses... No, però vull dir que el tema és que potser la gent no sap d'on venia. El tema és que jo havia de començar a treballar en un projecte de tele molt xulo ara al febrer,
I al final què, ha caigut? No, ha caigut el projecte, però t'envien un WhatsApp, després a insistir-te un mes, espera't, espera't, espera't, i rebutjar-ne dos... Sí, això t'anava a dir. Rebutjar-ne dos diferents perquè t'esperes, i llavors t'envien un WhatsApp i et diuen que al final no. I clar, dius, on queda ja? Ja no que no caigui la feina...
Ho puc fins i tot mitja entendre, i en aquest cas no ho vaig entendre. És que també en un WhatsApp, saps? I al final, quan et diuen el tema del perfil, l'entrevista, no sé què, és molt complicat el periodisme. Hi ha tot tipus de vies, eh? El informatiu, per exemple, tu pots entrar i més o menys sempre tens feina,
però quan busques programes d'entreteniment, que siguin xulos, que t'agradin, i ets més ciberita del que vols per treballar, doncs és més complicat. Però bé, sempre acaba sortint alguna cosa xula, però aquell dia estava molt enfadada, molt disgustada i trista. Home, i més si has deixat de banda altres feines que podies haver... Sí, sí, sí.
Perquè ara la cosa està així complicada. I més, Raül, pel WhatsApp. Tu em truques, m'ho expliques, jo et puc entendre. Però truca'm o mira'm a la cara i digue'm, ja hi parlem. S'està perdent el mira'm a la cara, el tu a tu, el truquem, i fins i tot sembla que és invasiu que truquis sense avisar. Ja, ja, ja. O sigui, jo quan hi ha gent que tu truques, diu, què ha passat, com és que em truques?
No ho sé, tota la vida, que hem crescut amb un telèfon i tal. Mira, jo hi va ser el cumple del meu amic David i el vaig trucar per telèfon i em va dir, ets l'única que m'ha trucat per telèfon. És que penso, és l'aniversari d'una persona, que estimes, que li envio un WhatsApp amb un emoticoma de regalo. Jo quan arriba Sant Jordi i rebo 300 roses online o Nadal, Bon Nadal, penso, ja comença aquesta època ridícula de mensatge a tots. És una mica el Grinch, no?
No, no m'agrada. I més quan et jugues una feina, saps? Però és bastant hipòcrita, tot plegat, no? Sí. El món de la comunicació, televisió... No, jo parlava de la gent en general, eh? Ah, sí, sí, sí. Perquè saps què passa? Que la gent està dins de la comunicació, també. Sí. I són gent, i treballes amb gent i poques persones. El Toni Soler ho deia, diu, hi ha molta gent i poques persones. Sí, sí. Jo també ho dic. I cada cop estem perdent aquesta personalitat i aquest és el tu a tu. I a part, hem viscut una situació molt heavy que va ser un Covid, que ens podia haver servit d'una lliçó molt xula... D'estos el dremes mejor.
I dos huevos duros. I la gent... Bueno, la Rosalén, al començament dels seus concerts, sempre ho deia. Jo pensava que després del Covid tot hi va ser més guai i la gent... I la gent és peor, la gent s'ha tornat més dolenta, més egoista i més tot. Jo sempre he dit aquí que estem a un pas més d'extingir-nos, saps? I que Déu Nostro Senyor no va enviar un segon diluvi universal, saps per què? Perquè el primer no va funcionar. Exacte. Aleshores, amb això ens podem quedar aquests tristos al final, eh? Sí, sí, no.
No, però sobretot, el que ens queda de vida, i que sapigueu que la Sílvia no té malaltia terminal, que sapiguem, simplement està buscant feina. O sigui, sempre tinc alguna feina, però a mi el que m'agrada és formar part d'un projecte. Saps què no m'agrada a mi? Dir-te que ja acabem. Ai, ja acabem. Ai, que ràpid. Sí, sí, hem sigut la Sílvia Petit, hem sigut el Pau Palau, la Sílvia García, el meu un palum per els controls, i Raül Zit. Sílvia, guapa! Em salsa un dia més, però sobretot sigueu feliços, afileu les escopetes quan pugueu per disparar. Sí, Pau, no.
No, no tenim temps, un altre dia. És bo que ve algú a fer una xerrada aquí el dissabte, a la C. No, divendres. Gràcies, Pau. Divendres vindrà una persona a la C, a l'hotel. Sí. Pel Pau, no. Gràcies. Visca Raulina amb salsa! Visca Raulina amb salsa!