Benvinguts i benvingudes i benvinguts de nou al primer programa de la tercera temporada de Raul i Neu Salsa! Que trobem a faltar, on estaves? Vinga la mare que et va parir! Per què? Per què?
Ai, que t'he tallat la cara. Per què t'has mogut? Vas tallat la cara? Perquè estaves cap allà. Estava superbonic. Estic al centro? Sí, al centro. Estic al mig, jo que tinc una mica de toc. Tu saps que hi ha gent que té toc, no? Tu tens toc amb algú? No.
Ah, jo sí, jo tinc una mica de toc, llavors quan les coses no estan centrades, això ja em ve de mon avi. Ai, estàs centrant, ja. Si no estàs centrat i tot net i polit, m'agafa alguna cosa. Cada cop hi ha més gent que té aquestes coses. Abans ja eren puto maniàtics, saps? Ara no, ara és que té toc, llavors sembla que aniran diferent. Abans ja era el mateix, però sense nom. Sí, sí, sí. Diu, és que no, és que és nerviós, no, ara este de... No. Saps? Saps?
Ellos li donen una pastilleta i el nen ja no molesta. Si no, el TDAH, com té el que te cuento. Sí, qui? Quin te cuento? El fill de la Pantoja. Ah, sí? I tant. Que té moltes ganes de fer coses. I li van preguntar, i quina diferència hi ha entre el TDA i el TDAH? Dice, jo crec que la H. Veus com els ha estudiut serveixen d'algo?
Doncs escolteu, benvinguts a la tercera temporada de Raulina amb salsa. Uh! Sí, sí, és la tercera temporada. I penseu, penseu que hi ha propòsits d'any nou que duren menys, dietes també que duren menys i parelles que duren menys. Hi ha relacions sentimentals que duren menys que les temporades de Raulina amb salsa. Perquè vegis, eh? Sí, sí. I ja portem 58 programes, 58 dosis d'alegria, de bogeria controlada, d'humor casolà i sobretot de bona energia compartida. Uh!
I sabeu què, sabeu què? Què, què? Què, què? Així espontànic, què? Doncs tornem amb més ganes que mai. Perquè si alguna cosa hem après en tot aquest temps és que la vida sense salsa no té gust. Quina grau que té! És que he tingut temps per reflexionar.
Home, tot a l'estiu. I aquí venim precisament a això, a posar-hi sabor, ritme i unes bones rialles als dies que de vegades venen una mica igualits, com el dia d'avui. Que té una pinta així, però al mal tempo bona cara. Sempre, sempre. I aquesta nova tan curada promet emocions, històries i moments d'aquells que et deixen amb el somriure posat. Uh!
Portarem més distanció, més gent divertida, més accions boises i sobretot més d'aquell esperit que ens fa ser com som. Una mica pallassos, una mica filòsof, però sobretot molt, molt vius. Que bonic, molt bonic. És important sentir-se viu. Mira tu que avui per començar sabeu de què és el dia avui? No, avui? És el dia mundial del pallasso. Oh! Que alguns no ho saben, però jo he acabat sent músic perquè de petit volia ser pallasso.
Sí, mira com riu. Jo volia ser pallasso. I meus pares, hàbilment, en lloc d'apuntar-me a un curs de clown, em van portar a fer música. Perquè el Charlie Rivel, com que tocava el saxo i tal, diu, per ser pallasso has de saber tocar algun instrument. I tu dius, mira què havien llevat. I al final l'acaba fent de pallasso d'una altra forma i la música per l'altra. Faig aquí un compendi de coses. Però ara fas dues coses.
Sí, sí, sí. I clar, no hi podia haver data millor per estrenar temporada, perquè aquí tots tenim una mica d'aquell esperit que riu de la vida, que transforma el desastre en acudit i que prefereix ballar abans que preocupar-se. I també és el Dia Internacional de les Persones Cuidadores. Així que gràcies a tots els que cuideu amb amor, amb paciència i amb bon humor. Sou l'autèntic motor del món.
Bueno, vosaltres ja amb la que teniu i us cuida algú, ja o no? Nosaltres ens cuidem un moment. Un a l'altre. No lius això, els convidats. No, perquè hem de portar gent. Jo a vegades penso que segons quin convidat tens tu aquí, Sílvia, doncs jo dic, com li agafi algun directe, és viral. Dóna'm el rotllo, però es fa viral. A veure, tu ja saps que ja en petit...
Sí. Alguna cosa. Sí, sí, hem dit alguna cosa. No, no, aquí no passarà res, home, és que estàs espantant la gent. Toca fusta, toca fusta, convidada, toca fusta. Jo li dic a la Sílvia, si ha de passar alguna cosa, que quedi gravat. Que quedi gravat, perquè així, doncs... Que quedi per la posteritat. Clar, que sortim a l'APM, eh. Per la família. I també és el dia de la llengua romaní. De quina? Està la farigola i la llengua romaní. Ah, veus? I és el dia mundial de la conscienciació sobre els tsunamis.
Bueno, sonami, pallasso, no sé jo. No, és una onada. És una onada de bon humor. Què sotreu, això de la màniga, el dia D? Jo crec que hi ha algú que està avorrit a casa, jubilat o alguna cosa, i diu, avui què és el dia? El dia del cachopo, el dia de croqueta, el dia del romaní, el dia de l'esperit... No ho sé, coses així. Sí, però és que hi ha dies per tot. Llavors fem... Per qualsevol cosa hi ha el dia. Sí, i encara queden dies, eh? Perquè pensa que avui hi ha 4 o 5 coses, perquè he dit que era dels tsunamis,
Però també hi ha alguna altra cosa més que ja no l'explico, perquè és que tabú tens una gran coses. O sigui que hi ha moltes coses del mateix dia. Sí, sí, sí. Clar, el de Tsunami... Jo passa que em dicaries com una ola, tu amor, llego a tu vida... No m'ha arribat, si vols, la canto. És que ara aquesta cançó em recorda sempre a la Carla Pomerol. Sí, clar, perquè la vam posar, va ser la seva. És que és la seva cançó, sabeu la Carla Pomerol? Sí, doncs és la seva cançó. Com una onada. Ah, sí? El teu amor, van arribar a casa... L'hem de fer nostra, l'hem de fer nostra.
Doncs així que agafeu-vos fort perquè aquesta temporada arribarà com una onada d'energia positiva plena de sorpreses, rialles i moments emotius. Veus? No queda gens malament, eh, això? No, sí, sí. Però ja ens ho podríem agafar, eh? ¡Como tengo tengo los pachachos! ¡Los pachachos! Sí, sí, sí. Calla, que va venir la temporada passada un grup de pallasos que es van enfadar perquè els vaig fer la broma de los pachachos.
i em diu, què et penses, que els pallassos són tontos o què? Ho vas veure, no? M'ha passat a mi una cosa semblant... T'ha dit que seràs tonto, també? No, vaig fer un escrit al Facebook amb el senyor Trump i vaig dir que era un pallass. S'ha d'apropar al micro? Sí, sí, perfecte. No, vaig fer una coseta d'aquestes, vaig fer un escrit i el vaig... el Trump el vaig... i està...
Com un pallasso, jo l'ho vaig agafar i vaig posar un pallasso a la Casa Blanca. I va haver gent que em va dir, hòstia, és que els pallasos són molt miserius. Digo, sí, però no treguis de context el que jo estava dient en aquell moment. O sigui, el pallasso fa riure i aquest pallas està fent riure. I llavors vaig parlar amb el meu amic i em va dir, bueno, també ho entenc.
És abogat el teu amic, per si de cas, o no? No, no és. És una persona que es dedica a tot això. És que has d'anar al tanto, eh?, amb el que dius, que la gent té la pell molt fina. No, no, no. Ell no es va enfadar. Simplement va dir que els països són gent monsella que fan riure i que no...
No es pot denigrar la professió. La seva professió. I llavors vaig dir, no, no, si no ho estic denigrant, el que passa és que un pallasso fa riure, i quan fa riure, aquest pallasso el que està fent és riure encara que dona por.
Una mica. És pitjor, sí. Perquè a més saps un del que va i l'altre sembla que va, però no va. Exacte. Amb un rius i amb l'altre de collones. Amb aquesta reflexió sobre l'humor, que està a peu del dia, cada dia això, anem a començar la tercera temporada de Raulina amb salsa! I en guany, en l'eignotif de la temporada serà menys drama i més tonteria! Clar que sí!
I ara hem de treure la música, no? Sí, hem de treure la música, perquè... Explica, explica, explica, què ja vaig fent? Sí, tenim una trucada que farem, abans de presentar els nostres convidats, una trucada molt xula, la qual, si tinguéssim, ara és bo que els hi fiques tu als nens, un d'aquells telèfons de radial, d'allò de... Ah, sí? No saben el que és, no saben com va. Ah, al tanto, al tanto. Espera, que estem allí.
Tintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintintint
Mira com riu, mira quina il·lusió, no s'esperava, eh? Sí, no, no. T'hem enviat un stripper, però s'ha quedat allò atascat. Ah, era el que havia trucat aquí a la porta. Sí, sí, han trucat aquí a la ràdio, que estem fent ara mateix el programa en directe, per felicitar-te, Carolina, que sabem que estàs molt emocionada i el que havies demanat pel teu aniversari era una sorpresa que no t'esperessis.
Saps qui soc o no? Sí, sí, sé qui ets. Ah, d'acord, imagina't tu. No soc el Pablo Motos, eh? No, ho sé, ho sé. Però escolta, i no es pot viure demà, l'Stripper? L'Stripper vindrà demà a la feina, quan no t'ho esperis, i sortirà d'un pastís. És un stripper així baixet, no pots dir, no, ara. És un stripper baixet i just us dirà el pastís amb un tanga vermell.
Ah, perfecte. Uau. Estic impacient, eh? És que, clar, tu ara quan contractes un stripper baixet, la gent no li molesta que sigui stripper, li molesta que diguis baixet. Llavors, clar, tota la culpa és de l'amiliamal que fa coses i la gent s'ho pren així. Però, bueno, i què tal? Que tens alguna cosa per vista xula per la celebració o no? Doncs mira, no ho sé, veureu-me porten així de sorpresa. Ah, o sigui, tot tu, o sigui, que la gent t'organissi la teva festa. Clar.
Ah, vale. Has d'aprendre ràpid. T'ha costat només 45 anys, però ho has après, ja. Que bé, que bé. Sí, sí, sí. Jo ho deixo a les mans dels altres. I que em sorprenquin, que m'agradin. I de moment t'han sorprès o no? De moment no, encara. I jo? No t'he sorprès? Bueno, sí, sí. Ah. Vale, vale. Bueno, pues escolta, ja em guardareu un tàper del que feu, de la celebració del pastís i això, ja m'ho guardeu. Vale. Vale, m'envieu per WhatsApp.
Vale, perfecte. Doncs vinga, la abraça de forta els dos i que acabi de provar. Moltes gràcies. Que vagi molt bé. Adéu, adéu. Doncs bé, avui anem a posar la nostra cançó de presentació pels nostres convidats.
Mientras camina, pasa la vista de esquina a esquina. No se ve un alma, está desierta toda la avenida. Cuando de pronto esa mujer sale del zaguar,
Quin temazo, eh? Tu veus els arreglos dels béns, els que toquen. És una meravella, eh? A més, veieu la relació de la música que he posat amb els convidats d'avui. Perquè avui a Raulina amb Sassa tenim dos convidats que són història viva del cos del bou. I probablement responsables del 80% de la seva alegria i l'altre 20% és de les pizzas.
Ells han fet de tot, han pentinat mig barri, han alimentat l'altre mig i han vestit la resta per l'esclar del Peter Martínez i la Dacina Tomàs.
La Fina és veïna del cos del Bou des dels 15 anys, que ja és dir, i al carrer ja no s'entén sense ella. La coneix tothom i tothom l'estima. I clar, el dia que va dir, ara sí, em jubilo, els veïns van muntar un comiat sorpresa que hi ha a les festes de Santa Tecla. Vaja. Amb música, alegria, droga, bueno, tot, lo típic. Va bé de tot. I amb en Peter formen una parella que no sap estar-se quieta. Primer van obrir la mítica perruqueria Ritzos i després la pizzeria.
I d'allà van passar a fer taxans, samarretes, souvenirs i fins i tot tapes al tatanet. O sigui que entre tallar cabells, servir braves i vendre pantalons, han deixat el carrer com nou. I si el cos del Bou fos una orquestra, ells serien la secció rítmica, sempre marcant el compàs, sempre amb energia i sempre amb bon humor. Benvinguts, Fina i Peter. Hola, què tal?
Bona tarda. Heu vist quina presentació? Jo acabaria aquí el programa, ja no podem anar millor. Tu em vas amb l'ego carregat i ja ho tens fet. Home, és que calentem una mica més la cadira. Però això està currat, s'ha fet des del cor, eh? Ja que han vingut. Jo abans comentava que...
Sí, no amortitzar, que ja hem picat els focus. Ja que han vingut. Jo conec el Peter, que encara no tenia canes, o sigui, imagina't. I sempre em pensava... Però si fa dos dies, perquè això s'ha tenyit avui per venir aquí. Però és que jo em pensava que el gegant del cos del Bou pensava que era ell. Jo quan era petit... Sí, sí. M'imagino que sí. La pregunta que és obligada a Peter és... Ara està així. Quantes hores vaig estar pensant per posar-li la pizzeria a una pizzeria?
Hòstia, hores no, van ser dies. Van ser dies allò pensant, quin nom li puc posar? Saps que no trobaven el nom, tio? Era allò de dir, i si posem això, i si posem allò, si posem Via Cos del Bou, com moltes pizzeries, no? Sí. I jo em va dir, hòstia, Via Cos del Bou, això fa molt llarg, tio. I com no trobaven quin nom posar, li vam dir, posa la pizzeria i amb el temps veurem com se diu.
O sigui, era algo provisional. Sí, sí. Clar, és que ficar-li a la pizzeria va ser... La pizzeria. La pizzeria. Sí, clar, però això tenia també una explicació que va ser molt bona. I és que la gent començava a dir... On anem? Anem a la pizzeria. Clar, la gent deia... A quina pizzeria? A la pizzeria, tio. Sí, perquè en aquell moment no n'hi deien. Potser que estava l'Avenícola i tu, potser. No, no, no, havien unes quantes en aquella època. Estava la Mistral. Ah, sí, la Mistral. Sí, la Mistral. Cal Faune. Cal Faune. Sí.
La de la Rambla, que també hi havia una allà. I després la de la Baixada, que hi ha de Saavedra. Sí, hi havia quatre o cinc. Aquests quatre o cinc, a poc a poc, van anar desapareixent. És el que té. I es va quedar... Sí, perquè tu podries haver aguantat una mica més, també. No. Diu, ja no, ja no. Perquè, clar, ara, Cina, per tu, també una altra pregunta obligada.
Tu que has sentit converses infinites a la perruqueria, qui parla més, una clienta en plena de coloració o el Peter parla amb l'avirculatge?
El Peter era parlant de bricolatge. Sí? Sí. Tu que volies descansar i has fet bon negoci, jubilant-te, estan a casa amb ell, ara que no calla? No, no, jo me'n vaig a les meves i ell se'n va a baix al garatge i de quan en quan me'n truca per telèfon perquè baixi i li aguanti una miqueta... Aguanta això, aguanta amb aquesta fusta que se me'n va...
Massa feina. Estàs de pinxa i de bricolatge. O de peona. Estàs ajudant-te. Però jo intento marxar. No estic tot el dia a casa. No la deixo marxar. Potser estic allà, giro, per agafar no sé què...
Ja miro a veure si està la fina i la fina ja no hi és. Passen les brides. Tinc d'anar a buscar. Sí, tinc d'anar a buscar-la. Fina, fina, entestat. Llavors li dic, escolta, que tinc que anar a comprar, és que no hi ha, falta això, falta verdura, marxo. Ah, vale, i marxo.
O sigui, ets una mica com l'assistenta. Sí. Home! No, fa bé. La seva feina la fa bé. El que passa és que tens d'estar damunt i tens d'estar allà bé. És que jo em canso. Té vida pròpia, eh? Té vida pròpia, ella, eh? Clar, jo tinc vida pròpia. Jo em canso. Allò li agradarà molt a ell, però a mi tant me fa. El que passa és que també és que ara el que estem fent és una cosa que nosaltres estem preparant un terreny que tenim i estem...
preparant per ballar o per fer unes cosetes allà. Per ballar, has dit? Per posar-hi balles, no per ballar. Ah, havia entès un terreno per ballar. Jo volia veure'ls ballar, eh? No seria mala idea, posem una discoteca, Peter. Amb el seu moment podrem fer-ho, eh? Amb el seu moment podrem fer-ho. Llavors, clar, estic perdent molt de temps amb tota aquesta història.
I clar, hi ha moments en què necessito una mà perquè m'aguanti aquí o m'aguanti allà per soldar o per tallar, i si no tinc aquella mà, doncs me veig allò obligat a fer, invents. Perquè la descendència no està per històries d'aquestes. La descendència no està. Ah, però tu no pots xiular, tu sílva-me i jo boi?
No, no funciona això. Jo no sé com... La gent jove funciona d'una altra manera. Però jo em pensava que la gent tenia fills perquè fessin les coses, que li portés una cervesa... Tu ho fas, tu ho fas, això. Per això no tinc fills. No, no, però... Jo, mon pare, el que necessiti, ma mare, m'ha trucat i al cap de dues setmanes vaig. Al cap de dues setmanes? Ho acabes de dir. Clar, perquè t'agafen mal moment. És molt bo perquè mon pare em truca per alguna cosa tecnològica, l'ordenador, jo li explico per telèfon tot i em diu, és igual, quan vinguis ja m'ho faràs. Clar.
És que és molt complicat. I jo dic, no m'ha escoltat. No m'ha escoltat. O sigui, jo l'hi explico i no... Jo tinc amb el Víctor, jo dic, Víctor, tindries d'ajudar-me a fer això, que pots vindre avui a la tarda que... Això m'ha tens vist amb temps, papa, que jo tinc la... És de demanar audiència per la seva vida. Sí, i tenim que fer-lo un temps, no? D'aquí tres setmanes, igual el dimecres, podré vindre a les 9. No, collons, no, és que a les 9 té de ser a les 7. A les 7 no podré. Tu has de fer una aplicació com la Seguretat Social. Sí.
La meva salut, en lloc d'això, mi estirpe. Saps? I llavors que tu puguis... Has vist la paraula estirpe? La gent al jovent no sap el que significa. Es pensen que és un Pokémon d'aigua. No, un estirpe. Un estirpe, aquests que es despullan, no? És estirpe. I llavors tu entres a l'aplicació i ell que t'afiqui els horaris...
Sí, bueno, jo ja tinc un horari allà a casa, de quan treballa, però... Ja, però això és analògic, tu ho has de fer en digital. Clar, si no, no ho veuen, no? No hi ha manera, tio, no hi ha manera. Això tenen un programa que tu, quan la gent treballa conjuntament, com es diu això, que s'ajunten les diferents dates? O sigui, tu fiques dates i llavors et diu quin és el dia que coincideixen tots. No ho veus, això? No.
Sílvia, tu saps com es diu això? Això la gent ho sabrà que ens escolta. I en programa... A mi em va bé, tal hora, tal hora, l'altre també. Llavors el que fa el programa és dir-te quan coincideixen les franges. No ho tenia present, això. El que la gent no té present és com es diu realment el Peter, perquè Peter per aquí, Peter per allà, es diu José Pedro. Sí, sí. A mi quan m'ho va dir em va fer por, perquè t'ho imagina, la pizzeria de José Pedro. No, no. Cal Peter, cal José Pedro, fa por.
O sigui, sembla que sigui o cap de planta del cort inglès, saps? O que sigui com el Carlos Jesús, José Pedro, feu, feu! Lo mateix. Te voy a leer el futuro en los pliegues de la... Ai, de l'ano, anava a dir, de l'ano. No, però no... No sé què està pensant això. En el cafè, en los pliegues del cafè. Doncs escolteu, ara que esteu enjubilats, heu trobat algun hobby que pugueu compartir junts que no sigui discutir? No, bueno, la fina, el segon dia que vam... Espera, espera, que m'ho expliqui la fina.
No, ho heu d'explicar jo. És que si no dejan parlar, és que no dejan parlar. El segon dia que estàvem a casa, després d'estar tot el dia junts, dic, i ara què haràs? Dice jo, me vull a treballar. Jo crec que maanyana me vull a treballar. I era el primer dia, si queríem estar junts. Se'n va fer llarg, no?
Una mica. És que, a més, portàvem uns dies que estàvem bé, que havien vingut de vacances i demés, que havien anat de vacances tot junts. Junts, clar. Però tu pensa que les parelles... Fa molts anys que no anem junts. Però que van juntes, de vacances, les parelles perquè se'ls hi faci més llarg.
Ho sabies o no? No. Tu comences amb la teva parella que portes ja temps, te l'emportes de vacances, això és amb la Sílvia, allò on se't fa com a més llarg. Ah, sí? Sí. Si portes la sogra encara més. La sogra encara més. La sogra ja ho ha deixat anar.
A mi se me faria molt llarg, també, si ho veus. Nosaltres vam estar, tal com el dia 4, que feia 65 anys, li vam fer la festa. I el dia 6 vam marxar. I nosaltres al llum marxar ja teníem prevista una sortida amb el tema de la motonàutica, els antics pilots, els juntem cada any i tal. I aquesta vegada era una sortida molt especial perquè anàvem a la Ribera Sacra.
Em pensava que anava a dir la Ribera Maya. No, la Ribera Sacra. Allà els pilots amb els que eximptàvem eren els pilots gallecs. I llavors vam fer una escapada i tal, i hem estat una setmaneta, nen, que hem recorregut la Ribera Sacra, cosa que l'oficina d'informació de turisme no tenia. Segur que no. Perquè nosaltres anàvem pel cost... Sí, sabeu més vosaltres que la...
Aquell noi ens va portar a puestos molt... Teníem un dia que el tio feia tot terreny amb moto. Llavors vam anar per a puestos, per camins i per carreteres secundàries. Tu vas allà en formació de turisme. Quiero ir aquí. Te dice, coño, ¿y dónde está eso, chico? Que a mí no me digas que yo no sé dónde está, eh?
En sèrio? En sèrio. Doncs molta informació i poc turística, tampoc. No, perquè eren puestos molt... Que anaves per uns camions... Reconents, molt xulos. Vam jugar a un cotxe, que m'imagino que si aquell paio, aquell cotxe, teníem allò que posen el GPS per veure per on es mou i tota aquesta història, més d'una vegada, si miren aquell camí, aquell recorregut, dirà, i este tio d'on s'ha ido a meter? Diu, aquesta carretera no existe, no surt el GPS. No surt el GPS. Sí.
Sí, nena, va ser una passada, allò. I mira, vam estar tota una setmana molt divertits i vam passar de conya. Vosaltres sou d'una època que el GPS no existia. No. Anàveu amb mapes. I mira, era una discussió... I torna a plegar aquell mapa, s'han recordat tantes pliegues i tal. No sabies com. Sí, era un cop i després ja no... I damunt jo era molt dolenta com un copilot, eh? I no te'n vagis a Galícia. No te'n vagis a Galícia amb un plano d'aquests... És que ara em deia...
El mapa, el mapa, el mapa. El mapa, el mapa. Això ho veuen els nens. A mi m'ho canten a mi a vegades. El mapa, el mapa, el mapa. A més, la gent ja m'ho mou al cap. Igual anem al mateix to. Sabeu qui és la Dora, l'exploradora? Si és una noia que es diu Dora, que explora. Si tens una pizzeria, li fiques la pizzeria. La Dora, l'exploradora... He fet un xiste amb el teu.
Ah. ¿Veus? Ríete un poco. Ay, qué risa. Lo del chiste, claro. No lo he pillado. Sí, pero la dora, la floradora, es la fina. Claro, claro. Ándame, ja, condena. Sí, sí, sí. No vindreu més, eh. Si no hem seguido el ritme, no veniu, eh. Es que… Sí.
Jo t'anava a dir una cosa dels planos aquests de paper. Els planos de paper era el que sortia per la finestra del meu cotxe volant, per Galícia. Tu vas a Galícia, bueno, en aquella època, i demanaves amb una gasolinera un plano de la carretera tal. Diu, vale, sí, vinga. Començaves a mirar i jo, si aquesta carretera no està, aquí pone p'allà i aquí pone p'acà. Aquest no està actualitzat. No em dicàvem bé. Agafava cada cabreig i va, vinga, per la finestra.
Y ahora me doy cuenta que estaba haciendo algo muy mal. Tirar el plano por la ventana, nene. Sí, però ara això... Hi ha gent que tira el cigarro, que és pitjor. Sí, bueno, això ja és... Però amb el teléfono no el tiren per la finestra, tío. Ja, ja, no, no, però... Però això creava molta discussió. I escolta, parlant de discussions, de tots els negocis que heu fet, Fina, quin és el que més us ha deixat satisfets i el que us ha deixat pitjor sabor de boca? Hosti, que difícil. Veus, per això es tracta.
Home, la pizzeria sobretot. A veure, a mi m'ha encantat. M'he barallat moltes vegades amb ell, però a la vegada hem conegut molta gent, hem tingut el gust de conèixer molta gent i donant-los de menjar a la gent és satisfactori, no? Llavors, de mal gust, no, què pot ser? Què podia ser? Ah, sí, el de les samarretes. Els souvenirs, què és això?
Allò no, perquè anàvem de cul, clar. A veure, teníem pensament que allà aquella tenda aniria una noia. Nosaltres teníem la pizzeria i tal. Resulta que la noia, doncs, durava 15 dies perquè no li agradava allò. I després es quedaven penjats. El Peter tenia que anar a fer la seguregafia de les samarretes i la Fina tenia que anar corrents cap a la pizzeria allà a preparar el menjador. O sigui que hi ha hagut de tot. La Fina d'aquí per allà, d'allà per aquí.
Ja. Yo, pues bueno, es un todoterreno. Ya. Un todoterreno. Yo lo que, hablando de todoterreno, tú, Peter, comportabas que fueses al Super Mario Bros. de Tarragona.
Sabíeu això? Que per molts anys jo el coneixia com el Super Mario, perquè anava amb el seu peto. Mira, en aquella foto ha sortit. Portava el seu peto, el seu bigoti. Jo crec que el Peter ja va néixer amb bigoti. Com el nen de la familiarada. Sabeu, no, el nen? Sí, sí. Doncs el Peter era igual. Igual, igual. Això et va crear fama. M'ha salit el niño...
I, a més, anava amb una gorra, també, eh? Sí, sí, per això, era igual. No li faltava res. No sé si el fet fa la cosa o la cosa fa el fet. No sé què venia abans, saps? A les curses, més deu, hi ha gent molt catxonda per tot arreu, i el Super Mario estava allà. I he guanyat alguna carrera amb el mono, perquè al final m'he donat compta per canviar-me de roba i no tenia temps, i m'he ficat amb el mono texà que portava i a córrer amb el mono texà i a guanyar la cursa del Super Mario. I no, així, it's Mario, it's Mario, it's Mario.
Que bé! Vosaltres sou una parella que heu treballat junts, heu viscut junts, heu rigut junts i encara us parleu. Quin és el secret? Doncs tindre paciència. Sobretot. I estimar-se molt, tio. Ah, també, també estimar-se. Ai, és que aquí està el romàntic. Mira, si tens la parella al teu costat, la que corresponde, això surt sol. Sí.
Però això de què correspon? Què ho fas? Amb un pèndol li preguntes? No, ja es veu amb el temps, no? Amb el temps? Amb el temps, vas veient... Però quin marge li dones, tu? O sigui, tu vas dir, va, total, ja porto cinc anys, ara torna a canviar, torna a començar. No, jo és que m'agradava... Com es diu? Ara no me surt la paraula.
Bueno, a mi m'agradava innovar i deia, bueno, ara hem anat de cul i hem anat fent això, ara hem anat a aquella carrera i ara què ve? Ara què vindrà? Jo per innovar estava pensant en una altra cosa a nivell de parella. Ah, no, home. T'estava imaginant 50 sobres de gre i una cosa així. Això no t'ho explicaré. Està tothom imaginant, no? S'ha girat el llibre. Que al final serà interessant esto. Que me he perdido, que me he perdido.
T'has girat molt en dia, a veure què diu. No, no, clar, perquè al final tu quan portes temps has d'anar renovant d'alguna forma i dir que em sorprendrà, no sé, un làtigo... No, no, no. Bueno, no. És que... Ara no t'ho explicaré. No, saps què passa? Hem tocat tants pals... Sí.
La cosa sempre ha sigut allò, salimos de la pizzeria, nos metemos en no sé què, muntem la tenda de roba. Bueno, la tenda de roba no és una tenda de roba, només. Era una tenda de roba i teníem 35 persones a Barcelona cosint, eh? Era una passada. Fèiem roba per colt ingrés. Ho fèieu aquí, no ho fèieu a Tailàndia, com fan altres. Ho fèiem a Sardanyola. Ara t'ho explicaré. Ara t'ho explicaré, no? El que jo us vull explicar és que la gent no sap que el Peter no és català, és cubano.
Brasilero La Fina es va enamorar del Peter perquè com que era així Tenia aquest accent exòtic Podia ser així com et va conquistar No, no, si parlava el castellà i el català molt bé Ah, i el brasilero, no, portugués no parlaves Sí, una mica, va vindre molt petit Però ja no parles res de portugués Parlo portugués i és una cosa molt rara A pensar que no vas a contestar en portugués Doncs no Necessito algú Que parli també Que me posi en marxa el xip
T'al·lucina, eh? Jo si vols no puc ficar en marxa una altra cosa, el xip no sé. Quan venien els brasilers aquí... Boas tardes. Boas tardes.
I ja està. Obrigado. Pasteles de Belén. Sí, pasteles de Belén. No? Què collons? No? Tu creus que jo... Me venia un client d'aquests que tenien de passar 15 dies aquí a Tarragona i el primer dia venia allà a la pizzeria i jo veia que era brasiler i deia... Jo sou paulista i corintiano.
Ara hi t'has quedat, eh, tío. Hòstia, què ha dit? Paulista de Josep el Papa, Paulo o alguna cosa. Yo soy paulista perquè era de San Paulo. Y soy corintiano perquè era un equip de futbol. De los corintios. Carta a la epístola, número 4, a los testigos de...
I llavors, ei... Però els corintios sempre sortien, em van emportar la missa i els corintios, primalles i bo qui són... Jo pensava que era gent... No tenien res més que només... Però es passen el dia escrivint, els corintios. No, jugant al futbol. Sí. Corintianos. Allà al Brasil. Però els corintios, a la Bíblia, qui són? Uns que escrivien molt, perquè es feien cartes. Sí, bueno, sí, segons la carta... La carta dels corintios, a Sant Paulo, de no sé què. Sí, això és veritat, sempre estaven escrivint o jugant al futbol.
Però això de que siguis brasiler és una cosa que hauries d'haver explotat més. No tens pinta. Home, és que mon pare no són d'aquí. És una cosa més anecdòtica. Quan diem això, sempre ho dic. On has nascut?
Jo nascut aquí, a Catalunya. T'has demontat una mica la èpica. No ho sé, tio. Sí, sí, no, perquè jo, aquestes tierres lejanes... No, però a més a més, ara, amb això que la gent que ve de fora venen a treure el treball de la gent, t'ho imagina't, jo dient, jo soy brasiler, coño, pues ya vengo a cogernos el trabajo, cabrón. Home, amb tots els negocis que has obert una mica, sí.
Home, donàvem feina als altres. Potser perquè ningú ho feia. Donàvem feina a molta gent. Potser perquè ningú ho feia. Hola, qui parla aquí? Sento algú que parla. Tenim una trucada. Ah sí, tenim una trucada? Qui tenim? Hola. Bona tarda. Ui, la sento molt fluix aquesta tarda, a veure. Bona tarda. Mira, ara sí, qui ets tu? Ah, no sé, no, sóc el Pau. Hombre. Pau?
Molt bones. Quin Pau, que aquí hi fiquen cara d'estranyar que no saben qui ets, aquí. Bueno, era més... Bueno, el Peter el reconec de Tarragona i... Home, Pau, ara sí que sé qui ets. Ara sí que sé qui ets. Venies amb el papa i la mama, també, amb el seu moment. Sí, amb un pare, sí, sí. Home, sí, hòstia, i què? Com estàs, nano? Molt bé, molt bé.
Doncs mira, aquí estem a la ràdio amb el Raül, fent un programa aquí, un programàs, eh? Sí, ja ho sé, ja ho sé, ja. Bueno, i què volies? Sí, ha trucat de sorpresa. A lo millor tenim una sorpresa perquè el Pau, a lo millor si es porta bé, a lo millor ve algun dia aquí fer alguna col·laboració. Hòstia, que bé. Si porta bé, diu. Sí, sí, perquè és un bitxo, és tremendo, és com un gremlin, saps com un gremlin? Però el xuc, quan el mulles i s'hi cau a la piscina... I se posa d'aquella manera? Sí, sí, a més es comença a revolcar pel terra i tot això que fa la croqueta...
És un bitxo, és un bitxo, el Pau. Bueno, no vegi, senyora ens vindrà aquí a parlar de coses, el Pau. Del nàstic, del nàstic, sobretot. No, del futbol que no parli, que parli d'altres coses que no. És l'amo del tema, tu. Sí, ell és del Reus. El Pau és del Reus, dissimula, diu que és del nàstic, però és del Reus deportiu. Hòstia, no fotis, ets del Reus, nen. No, no, no, diu, no, no. Bueno, pues escolta, ja mirarem a veure quin dia pots venir per aquí, donar la cara i el cul.
Sí, hem acabat a quatre agendes i sembla que sí. Sí, perquè és superocupat, sempre està estudiant o treballant. El Pau sempre fa coses. Té molta feina. Molta feina, el Pau, sempre, sempre, sempre. I tu el veus d'allí que està mirant... Ui, que Tarragona està bruta, ui, ara està més neta, ui, ara em faig la foto amb aquest, ara per dinar menys jovejoques, saps? Està guarríssim, a Tarragona. Ja tens tema. Precisament, Pau, avui he anat per una zona per aquí, la plaça Corcini... Bueno, he recorregut la meitat de Tarragona, una part... Sí, sí.
Tot ple, els contenidors, ple de brossa... Ho dius com si fos casualitat la part que has escollit, perquè si hagués escollit l'altra part... També. No pensava que estava tan ple de brossa i de cartrons. Però no t'ho perdis, que avui comença el contracte nou en la nova empresa, però els treballadors són els mateixos de l'altra empresa.
Jo, però com és que han intrigat tant de temps? No ho sé. Avui començava, eh? Sí, ahir avui es han anat unes samarretes, un peto, també una gorra. Ah, sí? Han netejat els camions. Sí, han fet el canvi aquesta matinada. Sí, aquesta matinada. I tu dius, ho notaràs? Bueno, l'actitud és l'important. La salsa, la vida, és el que hem dit. Al migdia, a les dues, encara estava tot ple de porqueria, de cartrons i de brossa. És perquè no trobo a faltar per la nostàlgia, que veieu la imatge, em faran fora de la ràdio.
És igual. Pau, si em fan fora, la culpa és teva. Home, perquè em dius la de la brossa i m'ha escalantat, m'ha escalantat. Hem començat a parlar de la brossa, també he començat jo. Sí, però a tu no et fan fora, a mi sí. Ah, bueno. És càrrec públic, el d'aquí a la ràdio, això? Això ho sabrà la Sílvia, que porta molt de temps. És públic, no?, el que faig jo aquí?
Sí, és una tasca pública. Vins de la pública... Sí, sí. Si em fan fora, aniré a casa del Pau a menjar bajoca i patata. Que te faci algú més bo. Quatre gambes vermelles de Tarragona. El Pau el treus del pa amb tomaca i truita i de les bajocas i patata no fas res més. El Pau té dos plats. Els dies parells fa bajocas i els imparells fa pa amb tomaca i va dient que és típic supercatalà.
Quan ho van això inventant Andalusia, però el pau, que és molt pau, és molt d'aquí el pau, és molt de la terra, doncs diu, pan con tomate. Pan con tomate, pan tomaca. Sí, sí. Llavors, clar, veu que jo faig un pop... El pan tomaca és de Catalunya, eh? Digues que sí, no, que sí, és veritat. Però el que vols que... Mai em diu, per anar a casa seva. Les coses clares, eh? Sí, sí. I ahir què va passar? Que vaig veure que jo vaig fer pop a la Brassa, em parmentir, i em diu, a veure si em convides el pop, però ell, com fa baijoques, no convida. No convida, eh? Una baijoca no és tan agraïda.
També és veritat També és veritat No repau, escolta, ja parlarem Sí, acabarem de parlar Sí, acabarem de lligar-ho al tot Tu mantens aquesta il·lusió que t'entusiasma i ves practicant pel terra, vale?
Per la croqueta. En companyia teva. Molt bé, ja en revolcarem els dos, bandido. L'has d'explicar. Ara queda una mica tard. Gràcies, Pau. Pobre. Adéu, adéu, maco. Adéu. Resulta que el dia que va venir el Pau Palau Riquelme, si no el sabeu, era el Pau Palau Riquelme. Perquè no pots dir Pau Palau, és tot junt. Pau Palau Riquelme. És una personalitat.
Es va asseure malament i va caure al terra. Ah! Sí, jo també ric, encara. Ell no reia tant, però ara riem tots. I es va anar revolcant i era com una tortuga que no es pot aixecar. Saps aquelles tortugues que queden boc amunt i no es poden girar? Potser amb els nervis se volia aixecar de presa. Jo dic, no cobreix la garantia, perquè ens va donar amb el cap contra la paret.
I dic, Sílvia, ho has gravat? I em va dir, no, que no estava enfocant. I dic, Pau, ho pots tornar a fer? I em va dir, no. Llàstima. A més, ha sigut viral, això, eh? Per això li dic que quan vingui, que es revolqui. Això vol acompanyar. I aleshores, ara que estàvem parlant d'això del cos del Bou i aquestes coses, hem fet coses molt xules, allà al carrer. Suposo que això es troba a faltar. Jo pensava que la generació venidera seguiríem amb això...
perquè era molt xulo, que teníem ja instaurat. Aquell concert vermut per Sant Magí, amb les trombolises van i Calpiter, i era molt, molt guai. Aquests concerts... Els concerts eren guapos. Encara en parla, la gent, d'això. Sí, i tant, i tant. En lloc de les castells ens venien a veure allí... I ho troben a faltar, perquè... Les idees de cadascú amb el seu moment, doncs...
han anat com han anat. Nosaltres teníem ganes de gresca, de festa al carrer, i tal i qual, i quan vas vindre a dir-me, mira, tal i qual, dic, hòstia, perfecte, vam començar a fer feina. I vam connectar ràpid. Me'n sembla que va ser el... 2012. El 12 o 14. El 12 vam començar. Sí, sí, i llavors jo dic, collons, i mira si ha durat temps la cosa. Sí, sí, sí, però és trist, perquè ara l'última que ha marxat, dels que estàveu altres, quan fèiem això, que ha sigut l'Olga, que també...
Ha passat a millor vida, millor vida laboral. Clar, doncs això. Clar, això perquè si no... Si no comencen al seu pobre home, com han de dir el nen, ho sento molt, ho sento molt. No, si està viva, dices, hòstia, que lástima. No, ara...
No, però el Francisco ja no està. No. El Ramon, tampoc. Valtros, directament, sí que està la filla, però no és el mateix. I l'Olga tampoc. Llavors, clar, de los cuatro fantásticos... Sí, sí, no. Ja no queda res. Perquè Valtros també donàvem molta vida al carrer, era molt eixit associatiu... Clar, com heu viscut tot aquest creixement del cos del bo i mantenir-lo i que hàgim passat aquestes coses?
Home, jo, per la meva part, jo vaig arribar al Curs del Bou quan vaig conèixer la Fina. Vam anar a veure un partit de futbol amb el seu germà que treballàvem junts. Per culpa del meu germà. Vam anar a veure un partit del Barça i va arribar allà i... Bueno, que el teu germà es pensava que era el seu. Sí.
Jo em pensava que eren germans, clar. En Mario Lluigi, saps? O sigui, els dos de Super Mario Bros. I diu, no, no, que és germà de la fina, no del Peter. També portava bigot i tot el rotllo. A la pizzeria li deien a vegades... Anem a la pizzeria dels Bessons. Sí.
Jo me'n recordo. I la història és aquesta, que jo vaig arribar allà al carrer en un moment en què el carrer no tenia vida. Estava el Cacerón, Manolo del Cacerón, i allà no hi havia res més. Llavors, clar, amb la idea que volíem muntar alguna història, al final va sortir el tema de la pizzeria, vaig buscar un local de casualitat allà al costat, i a partir d'aquí vam començar a...
A remoure tota la història aquesta del carrer. Primer va posar la pelu, eh? Sí, sí, primer va ser la pelu. El 85 vaig posar la pelu. El 85, que jo no havia ni nascut, imagina't. Tu no havies nascut encara. No, no, no, jo sóc del 89. Doncs fixa't. Ui! Estic molt cascat, no, per ser del 89 o què? No, se te ve bien. Gràcies, gràcies. Què dius tu?
Ja ha penjat el Pau. Fins ara estava el Pau, encara? No, no. Una mica penjat, sí que està el Pau. Pobret, sí. Però el Pau se passa bé, eh? Però és que és molt bo, perquè em ve aquí i em diu que jo tinc una cardiopatia i tal. Dic, Pau, el pitjor que tens tu no és la cardiopatia, jo t'ho dic ara. Llavors el veus tu que està millor en forma i tal, que molta gent... Que bueno, però ell ha acusat més a la seva cardiopatia. Escolteu, ara que esteu jubilats, on us fareu el tatuatge?
Hòstia, jo soc anti-tatua. No, però ara que la gent que ara està això... Se tatuen. Quan es jubilen, sí, perquè han de trobar sentit de la seva vida, i diu, o em tatuo, o... Jo buscaré el sentit de la vida d'una altra manera. Tinc aquí el sentit de la meva vida. Sí. Mira. Mira lo que esa doctora aquí, el Marlon Brando, de Tarragona. Marlon Brando, i tant. Sí, a més... Ho ve, ho ve. No, pite.
Ai, oh, que bonic. Oh. Oh. Ara està gravat, eh? Queda per la posteritat. Et borreu, això, eh? Sí, sí, sí. És l'única forma que ho podia fer que no li digués que no, perquè a casa no el deix. Saps, l'anar perseguint, allò, el senyor Ramon empaig de les criades. Saps què passa? Que ara, no sé per què, un dia em va ser bo córrer un bitxito.
I, collons, alguna vegada em riu, i els amics, ara tots, quan estem junts i tal... També els dius els amics. No, no, no. Perquè deca ell i repartim picos al Peter. I així per les bones amics, i bueno, però jo m'incito. I li dono perquè calli, si no me segueix. I que jo content, tio.
Vigela, el que fa és que ara és denunciable, segons com. Sí o què? Home, no ho sé. Si no tens el consentiment, saps com ha anat camionant el cuento? Si estem dient que venim molt bé tants anys i tal, i ara que acabi això malament d'aquesta manera. T'imagina, es venen aquí casats i surten divorciats. No, que ho tinc firmat. El consentiment. Ah, vale. Millor, millor. Esta mujer me está poniendo pegas por escrito, por escrito. Y ahora pues yo tengo allí por así. Sí a todo.
Sí, a tot. Doncs això, jo conec el Peter per culpa del meu germà. I per un partit de futbol. I per un partit de futbol del Barça. I bueno, anava veient i tal, igual, però va. I quin any, això? El 80. Se l'ha fet llarg o què? No. Ah, ja li has agafat carinyo? Sí, sí. Encara et sorprèn? Sí. Sí, l'última sorpresa que tu dius, mira, no m'esperava això, què ha fet?
Què va fer? No ho sé, jo tampoc. És que saps què passa? Sempre estic fent coses, i llavors sorprendo sempre. No, coses o tonteries, no? Se deia referir-la, això. No, però està bé, perquè el que diem abans, que en sentit de l'humor, només amb això hem connectat sempre molt, el tal, anar a fer les coses, l'alegria, i les ganes de tirar endavant, encara que hi hagi adversitats, perquè és l'important, perquè ara ho tens tot en compte, i tu i jo hem lluitat per seguir fent coses, saps? Quan tot a venir allí, les veles s'inflaran, sí? Sí, i al final la vam fent. L'última sorpresa va ser quan...
La Sílvia, petit, em va dir, Peter, fem alguna cosa per la fina? Ah, bé, és veritat. Sí, perquè també la Sílvia, mira que ha tingut temps, que seria que et jubilaves, i comencem uns quants dies abans, que si no també hauria estat jo allí. El problema va ser que ella se pensava que era el mes següent. El novembre. Sí, el novembre, clar. Però quina sorpresa, no?
Fue massa. Me vaig emocionar molt. Però és que és una putada perquè ara no et pots tirar enrere. Tot el que t'ha muntat... No, me l'ho he repensat. I dius, ara no puc amb tot el tinglador aquest. Quan se vol tirar enrere i tirar enrere rebobinant. Sí, sí, sí. M'ho vaig passar. A més, ell pensava, ostres, pensava que t'emocionaries i que no et posaries a plorar i tal. Bueno...
Me'n vaig quedar una miqueta així quan vaig veure, aquí al carrer, que venia els grallers, i tota la gent darrere, veïns, veïnes, amics, els fills, tot. Sí, perquè això ho fa normalment quan estàs mort, no quan estàs viu. I dius, estic aquí, estic vivo. I me va agafar una cosa aquí, i després vaig agafar i me'l vaig pujar damunt d'un banc perquè em veiessin i me'l vaig pujar a ballar. Hi ha fotos d'això, eh? Ah, sí? Sí, que està damunt d'un banc i tot, hi he vist les fotos. Eh, eh.
No, però a vegades diu, hòstia, parlaven tan bé de tu que pensava que t'havies mort. És veritat. Saps, no? Perquè comencen a fer aquells homenatges, aquelles coses. Clar, millor que t'ho facin amb vida. Clar, em sembla molt bé. Jo m'he divertit. Tu pensa que va haver-hi un home que ens volia contractar, amb les trombolises van, perquè toquéssim el seu enterrament, però ho volia fer amb vida. Anar amb un carruatge de cavalls, perquè ho volia viure. Ho volia veure. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Què, ho vau fer? Els fills li van dir que no.
Sí, són d'aquelles coses, clar, jo li veig també, per mi guai, però això ho haurà de parlar de la gent. Però hauria sigut molt xulo, un carruatge en plan enterrament de Nova Orleans, els músics tocant, allà en festa, l'aperitiu al final... I ho ha deixat escrit perquè ho fessin després de quan morin, o no? És que em sembla que ja no està, aquest home. Ah, pobretada. Sí, sí, sí.
Sí, sí, són aquestes coses que són anècdotes que dius, ostres... Doncs escolta, el pobre home se devia quedar amb les ganes, no? Sí, igual que jo em quedo amb les ganes que seguíssim fent el que feien per Sant Magí. Bàstia, sí. Però al final són aquelles actuacions que... Ja buscarem alguna alternativa. Sí, ho estàvem parlant abans, que és el que dèiem, no?, que l'Aina, que ara té la treva, ella, amb el seu company, ho veuen d'una altra manera. Saps el que veus d'una altra manera? Que hem d'acabar allà.
Però què dius? Sí, sí, què em diràs? Hòstia, se m'ha fet curt. Escolta, un quart d'hora més, home. Ja, ja, això ho hem de parlar aquí amb la gerència. Sí, sí. Ho podem allargar o no? No, no, no. Demà, demà. Demà un altre dia. Doncs escolta, moltes gràcies a la fina, al Peter, Peter i Fina. Gràcies. Tot una vida, una vida. Raúl, ciut, reunint amb salsa, la Sílvia García, els controls, ha sigut un plaer començar aquesta tercera temporada amb aquests convidats tan especials i de luxe. Gràcies. Gràcies. Ens veiem d'aquí una setmana. Gràcies. Gràcies. Gràcies.