Molt bona tarda, benvinguts un dia més a Raulina amb salsa!
Avui tenim aquí molta cleca, eh? O sigui, hem omplert totes les cadires, tots els micros. A lo loco, avui, eh? Tenim la taula de so, allò que està a punt de rebentar. A mi me'l teniu més boja que mai. Avui, aprupeu-vos el micro, per favor, per favor, eh? Sí, sí, aprupeu-vos, que si no, patirà, patirà.
Doncs molt bona tarda, avui és dimecres 11 de febrer. I no és un dia qualsevol, perquè avui celebrem el programa número 70 de Reunir amb Salsa. Felicitats, Núria. No, la Núria també. La Núria Cartanyà fa l'aniversari, però no en fa 70. No, 70 no, que està més... 24. Ni se'n recordava que era el seu aniversari. 24, té. Sí, sí, 24. Jo també els tinc, 24. Sí, sí, jo. Jo.
Ells no. Ah, no? Tampoc. No, no, no. Hi arribaran, hi arribaran. No tenen pressa. Són 70 programes que van començar amb il·lusió, ganes i una mica de vertigen i que avui ja som part d'aquesta petita família radiofònica que compartim des de Tarragona Ràdio. Uuuuh! Per molts mesos! Sí, sí, molts, molts, molts. I que tu puguis veure. M'he vull jubilar, m'he vull jubilar. M'he vull jubilar, m'he vull jubilar. Canti la gent joa. Doncs són 76 amb... La llana, casa, casa.
Ai, perdó, perdó. Tinc l'enemic a casa, em buicoteix el que dic, saps? Llavors ja, ella s'ho fa tot. Com que a casa no la deixen parlar, doncs ve aquí i ho va soltar tot. És que els gats no m'escolten però no parlen. Però sembla que t'entenguin, eh, que sí? Buf! Buf! Buf! Doncs bé, són 70 cites amb la música, amb convidats, amb històries i amb vosaltres a l'altra banda, i això fa orgull!
Però clar, avui també el calendari ve contingut amb un contingut molt important, perquè avui és el dia internacional de la dona i la nena en la ciència. Una jornada per visibilitzar talent, per recordar que la recerca, la tecnologia i el futur també tenen nom de dona i que sense referents no hi ha vocacions. Vosaltres teniu algun referent? Home, no. Molt bé, i a part d'aquests que ho dius. Uns quants, no? Sí, però algun que diu, ui, aquest és el meu referent que no sigui el Bad Bunny, per exemple.
No el sento, eh? Sí, sí, ja està. Ah, vale, vale, a veure. M'agrada molt el Cerco. El Cerco, i a tu? Doncs la veritat, un com a tal no en tinc cap. En tens dos. Tinc molts i de cada un trec el millor. Molt bé, i tu? Jo referent individual segurament tampoc, igual que el Martí, però sempre hi ha grups així com que t'agrada molt bé. No es mullen aquesta gent, no es mullen. Això ens costa sempre bastant. I tu, et mulles una mica?
Depèn. Per cada cosa hi ha un referent. Per cada cosa hi ha una persona. Si tota l'entrevista serà així no cal que... També és el dia mundial de la dona metgessa reconeixent una professió que durant dècades va haver de trencar barreres per ocupar l'espai que mereixia.
Que Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí. I també avui se celebra la jornada mundial del malalt. Veus? Vinculada a la mare d'Edo de Lourdes, una data per posar el focus en el cuidatge i en la humanitat del sistema immunitari. Que bonica aquesta paraula, cuidatge, eh? Perdona, eh? Que no l'havia sentit mai, eh? Cuidatge. Ja puc quedar-ne un i altre. Sí, ja pots marxar. Sou bons malalts, vosaltres?
A mi sempre m'ha costat molt, la veritat. Sí. I mira que estudio una carrera de ciències, però igualment confio en la ciència per a tothom menys a vegades. Menys en un mateix. Això passa també amb les estafes piramidals. Sí, això també. També passa. Sí, sí, sí. Els dades confien, però tu no. I tu? Jo... Ets bon malalt? Bueno, ja se'm passarà quan me passa alguna cosa. Sí, ja passarà. I vosaltres? Jo porto tota la vida sent malalt. Tota la vida sent malalt. Sí, això en parlarem després, també.
Jo, bueno, menys els celíacs, que som tots, doncs… Ah, bueno, clar, és que aquí tenim dos celíacs, llavors… Clar, però això de veritat o perquè us ho he apuntat a la moda? No, no, de veritat, de veritat. Perquè hi ha gent que diu, vull tenir tema de conversa, però ara diré que soc celíac com qui… No, no, ja m'hauria desapuntat jo. Però fa molt o de sempre? 4 anys ja fa.
Ah, vale. O sigui, t'ha enganxat, despistat. Sí, sí, normalment. Vale, vale, vale. I tu? Jo igual, des de fa potser un any i mig, dos. Menys. Menys. No, un any… Aquest és un tremendo. Aquest és a la guia selectiva. Ah, sí? Estàs prenent la pastilla i així menja el que vol o què?
O sigui, bueno, m'ho vam descobrir un dia que estàvem de viatge, de fet, amb el Giaia i vam passar un dia horrible. Sí, vam passar un dia... Quan tu haces pop, ja no hi és top. Es va fer dues copes de vi i el vàter aquell era explosiu i deia, no pot ser, si el Quique té més aguante. Estàvem a Roma menjant pasta i res alíac, hombre. Sí, sí.
I ja veníem de Berlín, de fet, que a Berlín també ens va passar. T'arrada el risc. I ja des d'allà, ma mare va ser, rallo, vés a fer-te una analítica allà, perquè si no patirem aquí. Però li van trobar i aquest estiu hem anat a... A Sant Sebastián vam anar? A Sant Sebastián. Que hi ha anat Pinxos i tal, i va dir... No hi havia opció, tampoc. O sigui, si no em quedava sense sopar, i estaven tots allà. No, estaven tots allà. Hombre, l'alarma, l'aviso. Va, que va en sèrio?
A mi no, jo em moriré, a mi em surt. A mi tampoc, a mi tampoc em surt. Això és muerte selectiva, muerte selectiva. Fa ben. Això em fa gràcia, que segons qui li diuen... Heu vist Destino Final, allò que la muerte te persigue? No, no soc molt de pel·lícula. Doncs ja em porten set, eh? Sí, que tu si has de morir et mores, i si tu esquives la mort, ja trobarà la forma que et moris. O sigui, sí o sí te mueres. Sí, sí, sí. I clar, ara que arriba l'alarma...
A tu i a mi no ens ha sonat i a la resta sí, per tant, som uns... Uns desgraciats. No, uns afortunats. Afortunats. Clar, clar, són els que partiran les conseqüències. Tu i jo no hi haurà res. Això venia a huevo perquè avui també és el dia del 112. El número europeu d'emergències. Tres xifres que no volen marcar mai, no volem marcar mai, però que quan cal ho canvien tot en qüestió de segons. Heu trucat mai al 112? Sí. Sí? Jo, per sort, no he hagut de trucar mai. Quasi truquem, te'n recordes o no? Quasi. Perduts. Quan...
Ah, uf! Ah, quan et perds també truques als 112? Va bé un dia que ens vam perdre a la muntanya i… És que els dos estàvem… Que ja no podíem més, eh? Però sabeu que això heu de pagar multa, no? Per inconscients? No, no. Com que no? Si tu et perds… M'apagues si et veu un helicòpter, en teoria és quan has de pagar. Jo és el que tinc entès. I els rescatistes no… No, exacte, però si et venen a rescatar els has de pagar. Molts cops et venen si estàs perdut a la muntanya amb helicòpter i llavors et surt encara més cara la broma. En aquell cas hauria d'haver pagat el Wikiloc, eh?
Va ser culpa del camí. Vam agafar una ruta del 2014, potser. Home! I vam ficar tres rotondes i us vam perdre, no? I els camins havien desaparegut ja i nosaltres vam decidir tirar pel dret. 100 metres en 3 hores vam fer. Horrible, horrible. Saps què va ser també molt estrany? Que el 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva renúncia, que és una cosa que no havia bastat mai a l'Església. Correcte. Te'n recordes, tu? No, no. Et deixo una mica… L'he llegit fa poc.
Després, també, l'any 84, el transbordador Challenger atarrava després d'una missió en què dos estrenotes van realitzar el primer passeig espacial autopropulsat de la història. Us agrada aquestes pel·lícules així, de l'espai i tot això, o no? Està bé, sí. M'he vist Interestelar i pot bé. Sí, però no és molt, molt de l'espai. És més d'agujeros de gussà, no viajes en el temps i això. Sí, van en un cuet. La vas entendre a la primera o no, Interestelar? No. Ah. Bueno...
No us passa que hi ha pel·lícules que heu de buscar després a YouTube, l'explicació d'aquella pel·li perquè no queda clara? Avui en dia hi ha reels. Abans de mirar-te la pel·li ja ho he vist. Per desgràcia. Si te n'enteres sense haver de buscar a YouTube. No, però el que a vegades, la pel·lícula, potser aquest és el tràiler. Després ja només anem a pitjor. Sí o no? Veieu un tràiler i diuen, ah, m'ha de ser una pel·li. I no... I el que passa també...
que surt que hi ha molta gent que li busca... No sé com és la paraula. Easter eggs. Això, veus? Jo crec que hi ha coses que el director ni les deu haver tingut en compte. I és després, a posteriori, quan ja t'ho expliquen. Sí, sí. Però jo em sento... És com quan veus un quadre impressionista que dius no sé què és aquell punt allà al mig. Hi ha pel·lis que jo no les entenc. I aquest interès tel·lars sí que s'entén, perquè el de Christopher Nolan, que et parlo d'ací, però hi ha vegades que dius... Vaya follón, vaya follón. Quan també va ser un follón, quan li van fer una multa a una empresa de tabac,
no la coneixeu vosaltres, Philip Morris, no? A l'any 99, a Sant Francisco, un jornat condemnava a pagar 50 millors de dòlars per una fumadora que va tenir un càncer irreversible. No havien nascut. No havien nascut. Però han fet una pel·li d'això, van fer una pel·li. I a partir d'aquí va ser també quan van començar consciència de la gent que fumar era dur. Esfumeu, valtros? No. No? No. I riu. I riu. Parlo de tabac, eh, tabac. No, no, no. I per què riu ell?
No, no, res. És que sempre hem sigut bastant poc fumadors. De fet, res. O sigui, no hem provat res en la vida. Bueno, almenys. Aneu bé, aneu bé. Jo tenia un massatgista que era estòpeda barra acupuntó. Va començar a fumar amb 37 anys.
I dir, potser no calia. I estava estudiant Medicina. O sigui, de nit estudia Medicina i l'únic que tenia per aguantar era anar fumant cigarros. Però bueno. I en resum, avui, un 11 de febrer, que parla de ciències, confirma tauries centenàries de decisions històriques, de conquestes especials i de responsabilitats empresarials. I nosaltres hi sumem constància i il·lusió. Això és Raulina Amsatsa!
I avui en aquest programa 70 no parlarem només de música, sinó que la portarem fins i tot pels passadissos, perquè si alguna cosa defineix el que ve ara és carrer, metalls i festa sense excuses. I amb aquesta cançó presentem els nostres convidats.
No me la sé. Vinga, bé, al voltant de la taula, vinga. No me la sé. No hay que llorar, que la vida es un carnaval, que las penas se van cantar.
Ara m'ha vingut el cap. Vau veure la Super Bowl l'altre dia? Va sortir el Batman i la Lady Gaga i va estar cantant la versió salsera del tema aquell que canta amb el Bruno Mars. Preciosa, eh? Doncs ara l'estan fent, uns memes.
imitant com ballàvem, fotent-se amb ella, diu, home, és americana, la salsa no la porta, el moviment del cos tampoc. Diu, prou fa la xiqueta intentant ballar una mica, incorporar-se amb el tema aquest latíno. Doncs ja veureu ara, si teniu reels d'aquests que parla d'estubans, veureu ara com tothom ara està imitant el ball. No sé. I tots els que feien d'herba, els dos dies.
Això, això, jo m'imagino els guionistes, diu, ¿a que no hay huevos? T'agafa, diu, sujetame el cubata. No, no, eso, eso. Aguanta el cubata que vull. Sí, sí, sí. Home, a nivell d'espectacle, bueno, mira. I ojo que no ho tinguéssim pensat ja perquè es fes viral i quan es descobris ja… Home, home, tot això s'ha fet… O sigui, ho fan perquè la gent ho vegi després. Exacte, exacte. Aquests 20 segons…
de TikTok i tal. La gent es pensa que només la vida són 20 segons. Bueno, també deien que era per seguretat del Batman. Home, ell va provocar al màxim, eh?
Tot el que podia fer per provocar... Ho va fer. Ho va fer, ho va fer. No posés el botol. Toma, toma, toma. Doncs bé, avui a Raulina amb salsa posem metalls, carrer i molta joventut damunt la taula. Per què ens visita la xaranga Tocats de l'ala? Una xaranga nascuda a Vila Seca fa només 3 anys a partir d'una idea espontània en unes colònies de banda. I que en un temps rècord ha passat de tocar per festa major, a gravar fronteres i actuar fins i tot a Eslovàquia.
Parlem de 14 joves d'entre 17 i 29 anys, molts amb estudis de conservatori i carreres universitàres exigents que combinen nivell musical alt amb esperit de colla, molta complicitat i aquell punt de desordre que tota bona xaranga necessita. Avui ens en representen quatre cares molt significatives.
Amb Biel, president del grup clarinetista de formació que va aprendre a tocar el saxo expressament per fer créixer el projecte i que va picar portes fins a aconseguir els primers concerts. Benvingut, Biel. Molt bé. Després tenim el Jaian, pianista reconvertit a trompetista, buscant més carrer i més festa. Peça clau en la gestió, tot i que quadrà la seva agenda esgarebé esport olímpic. Benvingut. Impossible, eh?
Després tenim en Quique, saxofonista, estudiant de biotecnologia i cervell de les xarxes socials, que també ha revolucionat la logística gastronòmica del grup amb el tema del gluten. Benvingut. I en Martí, el més jove, trompetista format al Conservatori, que ha passat de perfil discret a agafar protagonisme i assegurar el bon ambient dins i fora de l'escenari. Benvingut. Música, amistat, anècdotes, cases rurals, bodes, molta carretera.
Avui descobrirem què hi ha darrere de la festa amb la xaranga Tocats de l'Ala. Benvinguts! Què tal?
Vam començar a parlar per xarxes i això, i alguns de vosaltres ja es coneixia, i al final hem pogut trobar que vingueu aquí a passar una bona estona a Raulina amb salsa. Sí, sí. Bona experiència. Totalment. Heu pogut dormir aquesta nit dels nervis o no? Uf, no he pogut dormir, però pel vent. Pel vent. Hòstia, allò del vent. Sí, sí. Sembla que no s'acabi. Quan no és vent, allò es pluja. I ara, alerta, i demà, tots a casa, tancats una altra vegada, una pandèmia de 4 anys. A la que hi ha una mínima cosa...
A la que hi ha una mínima cosa, no hi ha col·legs, no hi ha trens, para tot. Sí, sí, sí. Els trens... Els trens ja... ja esperaven, els trens, eh? Tu veus això en una pel·lícula i dius Apocalipsi o alguna cosa, saps? Perquè no pot fallar tot tan seguit. No, rebe. No, no, no. Escolta, el teu nom, com provoca li resuelvo o què? Joan. Joan.
Li dius Joan, directament? Això és curiós. Ho veus? A la xaranga, quan pregunten amb qui parlen, parlen amb el Joan. Ja directament així. No parlen amb el Lleian, perquè escrit I-E-U-A-N, veure ja tantes lletres que la gent... Quin vindrà aquí? Jo, massa o mena, vaig dir-ho, falta una vocal, ja ho té tot.
No, sí, sí. I algun cop ens ha passat, sobretot al principi, quan no sabíem què feia aquesta jugada, bueno, jo la coneixia, però ara està el grup, no? Que algun cop ens han vingut a preguntar, escolta, el Joan representant amb el que estava parlant, i tot el grup flipant, perquè no hi havia cap Joan allà. I penseu que era una altra xaranga la que havíem encontrat, i diu, qui és el Joan, qui és el Joan? I fa poc ha entrat un de Joan, i a Vilaseca ens va passar un dia el Joan i el Joan...
O sigui, ara sí que hi ha un Joan. Sí, ara sí que hi tenim un Joan. No he parlat amb ningú, el paio ha ratllat. Jo tampoc hi penso, perquè no em dic Joan. No, no, clar. Al saber la gent a xarxes que veníeu i tot això, la pregunta que sempre em deien és què els passa a les xaranques amb els tempos que se m'han de tocar-ho tot tan ràpid? No poden tenir una cosa més tranquil·la i tal? O sigui, sembla que us feu la competència a veure qui agafa els tempos amb més entusiasme, però és que, no sé, aneu allà a pinyon.
Qui m'ho explica, això? Què està passant amb el tema dels tempos de les xarangues? Jo crec que nosaltres realment som bastant conservadors, però en general sí que hi ha una tendència a intentar fer-ho tot el doble de tempo, inclús a vegades el triple i a rebentar-ho tot. Sí, però sobretot la percua. Sí, la percua a vegades. Sí, sí. També molta gent agafa la xaranga per...
per animar i si els hi poses una balada potser es posen tristones. Llavors potser volen la marxa aquesta. Però és que no valorem prou la tristor. Tu pensa que la vida és contrastos i llavors sense tristor no hi hauria alegria, no podries comparar una cosa amb l'altra. Jo estic veient, abans comentàvem això, heu tocat molts anys també la baixada de la Lliga,
A la baixadeta, sí. Ah, a la baixada, no? A la baixada encara no. No l'he fet mai, malauradament. L'heu vist, no? Sí, sí. I la gent allà... Però és que al públic també, si toques el tempo normal de l'amperito roca... Ui, sembla que... I ja ens estem acostumant, és com el de veure les fotos sense filtre, que és la realitat. Ui, sembla que passa alguna cosa amb aquesta imatge, no hi ha aquest contrast, aquest HDR de la realitat. Sí, i llavors ens estem acostumant a tants retocs i tantes coses que el que és la vida en si no sabe a poco quan és la realitat. Què us sembla, això?
Que profund, eh? Ara us he deixat descol·locats. Tot va amb filtres, tot necessita aquest punt de retoc, les coses tal com són... Clar, però vosaltres sou músics de directe. A la que esteu veient tanta història amb les produccions, autotunes i coses així, a la que us presenteu vosaltres, jo què sé, els que toquen la trompeta als metalls, no és el mateix Pitu tocant al carrer,
que un Pitu ha escoltat amb un disco. I que la gent, com a escoltar segons què, dius, no, és que clar que no toca tan bé, ni fa tan bé les coses i tal. Quan tu estàs tocant realment com si era aquell instrument. Jo anava per aquí, també. Jo crec que amb el que s'ha notat, també, potser no tant amb xarangues, però abans anaves a veure algun grup d'aquestos que sonen, abans hi havia xarango, ara hi ha oques i tot això, hi havia les cançons de l'Espoti i després hi havia un directe. Ara hi ha grups que quan vas al concert
Sona l'espoti. Sembla que estigui sonant l'espoti. I ara amb els grups que els paguen una pasta, l'únic que sona en directe és la veu i tot i així, i tota la instrumentació, que la podíem tocar perfectament, va tota gravada. O veus un bateria o músics boníssims? Sabeu de qui estem parlant i aquestes coses, perquè més d'un seria. Veus musicazos a l'escenari...
que no estan ni enxufats a vegades. I dius, ostres, què està passant aquí? I la gent s'ho mengen patates, no paga la seva entrada, i ja, ja, ja, ja. I tu què et passes així un munt de dies fent arpeges i notes i tal? Diu, total, pa què? Si agafen a qualsevol que faci figuració...
I no hi ha cap problema. Clar, quin missatge li dones tu als alumnes que estan estudiant música? Quan veus això als escenaris, què els diríeu a aquesta gent? Que aprenguin a cantar. A cantar i a ballar. Tampoc cal, perquè l'autotuner... Sí, postproducció musical. Total. Veieu que està complicat el sector o què?
Jo, personalment, cada cop el veig pitjor, sí. Perquè és això. O sigui, és el que parlàvem a vegades, sents vents en directe, dius, hòstia, que guai, mires i realment és un teclat que li han posat els... Els plugins. Els plugins. Que guai els plugins del teclat. Sí, sí.
I, bueno, fa molt que pensar, no? No sé, al final no sé si ho estan fent per, potser, no sé, anar per menys diners o... No, ja tinc jo que, segons que us jures per diners no és perquè... Ja, ja, després ja... Bueno, potser és per cobrar el doble, també. Tornem a lo d'abans, perds el que seria lo natural, que... L'essència. Que un trompet estigui fent un solo, se'n vagi cap amunt i rasqui una nota, hòstia, és lo normal, és lo natural en un trompetista que, vale... Sí.
El ideal és fer-ho tot perfecte, potser, però capaç que us dones notes normal. Perfecte seria impossible perquè som imperfectes com a persones. És clar, estem tan acostumats, el que parlàvem dels filtres, que a la qual algú és natural i és normal, sembla que allò sigui... Ui, mira... Aquí passa alguna cosa. Sí, sí, sí. Com podem lluitar contra això? Què es pot fer? Doncs una... una base. Fem una base.
Sí, saps que la música sonarà igual perquè faran un DJ i per animar la vaga, o sigui... Pujaran una altaveu i ja està. Jo crec que no podem canviar-ho, o sigui, tot això va evolucionant i no podem forçar la gent que vegi, ostres, millor una trompeta normal que un cinte o algú pregrabat. I ara molta gent se la suda. A més, si són pocs els que preferim una trompeta a la gent, és això el que diu, se li és igual.
Per exemple, a mi m'és igual que li surti malament una nota, o 5 o 15, però a la gent vol tot perfecte, tot... I penseu que hem de reeducar el públic?
Això és molt complicat. Però estaria superbé. Jo penso moltes vegades que, a part de fer l'actuació, he de fer pedagogia musical. Quan estic a l'escenari, he de fer doble feina. Primer, la gent que respecti el que estàs fent i, segon, també fer bé la teva feina. Però, clar, si després al final veus segons quina actitud. Penso que des de petits és important que la gent conegui el tema artístic. Totalment. Tot el que fem. Sí, sí.
A veure, vosaltres sou 14 joves amb carreres exigents, conservatori, alguns sense carnet, això que és més una xaranga o un reality de supervivència? Depèn de quin punt ho agafis. Al principi era supervivència a full, amb els papes. La família ha fet un gran paper, els papes i les mames. S'ha d'agrair molt. Ara ja ens estem espavilant.
Però al principi... Ara ja teniu carnet tots, més o menys? Tots no. No, de fet som la minoria els que tenim carnet i som els que ens toca conduir sempre. La resta ens estem espavilant, eh? Als altres us toca espavilar-vos ja perquè... Però està bé perquè si al final...
Després arribarà el moment que els que conduïu ara, ja no cal que conduïu, durant cinc anys. Espero, espero. Perquè seran els que portin el cotxe. Els principis que hi havia tres, potser? Bueno, estava el Pasco. El Lluc i el Marc. El Marc se'l va trobar després, però sí, el Marc també. I el Lluc aquest viu...
Sí, a fondo, a fondo, a fondo, a fondo, a fondo. Pinell de Braille. Hosti, això està. Ves-lo a buscar alli, si es perd. Clar, és que dieu que sou de Vilaseca i a Vilaseca només n'hi ha un, que els altres som d'aquí. Com has aconseguit dir que sou de Vilaseca quan tots són de Tarragona?
Doncs mira, no ho sé, perquè... Per l'agrupació, no? Van ser qui ens van acollir, l'agrupació cultural de Vilaseca. I aleshores la seu social, doncs Vilaseca. Exacte. Vale, vale, vale. I qui va? Digue'm, digue'm. No, dic que mai diem que som de Vilaseca, Vilaseca, diem Tarragona i prou.
Bueno, pots dir, jo dic camp de Tarragona. Sí, exactament. I així hi entrem tots. O Tarragona, Vira Seca i Voltants. Això també ho diem molt pel megàfon, quan ens presentem normalment. Tarragona, Vira Seca i Voltants. Pinell de Braí, fins a quin punt és Voltants? Perquè... És que clar, el Voltant és molt relatiu. I l'Èric de la Galera, un de l'Ammella de Mar, l'altre de l'Aldea. Vas baixant i ningú coneixen aquells pobles. Ho vas abarcant tot, esteu fent un teixit musical, així, de Tarragona i Voltants, que molt...
Quan vau fer les colònies aquestes, qui va tenir la idea de dir, escolteu, si muntem una xaranga? Realment va ser tot com bastant inesperat. Es va fer un grup de WhatsApp amb moltíssima penya. Eren 28 o 30 persones. I què van ser, con los cocos de l'hambre, que van a caure la gent fins als que sou, o com va anar això? Hi havia gent que van fer el grup. Quina banda era la que estàveu?
Sí, bueno, la banda sinfònica, o sigui, és... De la Diputació de Tarragona. A l'estiu es fan unes estades on es junten els conservadores. O sigui, d'una banda sinfònica a una xaranga. Correcte. Sí, curiós. Sí, sí, no, no. Jo aquella nit no vaig tocar, però tot va ser perquè, no sé si va ser la primera o la segona nit, que donaven molt pel cul per la nit,
volem xaranga, volem tocar no sé què, temes de xaranga, no sé què, ens deien no, no, no. Fins que una nit van dir... Però qui us deia que no? El director... Home, normal, sou uns provocadors també vosaltres. Que era un santuari o què era? El seminari de Tortosa. El seminari de Tortosa. Hi havia gent allà que havia de dormir. Sí. Van fer el grup aquest poc sèrio i després van mirar uns quants que em digui... I si realment ho fem?
I al final, pues mira, ha funcionat. D'aquella manera va... Adéu. Però hi ha algú de vosaltres que digués, ui, això no ho farem i tal, i ara veieu on esteu? I diu, ah, mira. Jo personal... A veure, jo no... El primer sac era un 3 o 4. Sí, jo no pensava que arribaria. O sigui, sí que seguiríem tocant i tal, però...
amb el poc temps que portem, com ha anat tot molt bé, saps? I no pensava que vau sortir un moment que hi havia 3, 4, 5 xarangues que anaven tirant. Com ha sigut això d'aquesta incursió en el món xaranguil, veient tot el que hi havia i que vosaltres trobéssiu al vostre lloc? Sí, ha sigut com complicat, no?
Però crec que mai hem tingut pressa, sempre hem anat com a poc a poc bastant a la nostra, hem intentat. I bé, clar, tenim també els factors d'això que parlàvem, que la gent és com de molts llavors a l'inici era molt complicat poder-nos quadrar tots, perquè al final, clar,
Alguns érems de Tarragona, però clar, és això. També hi havia molts pobles de Terres de l'Ebre. I va ser complicat a l'inici. Ara ja que està tot més automatitzat, sí que va millor. Però clar, a l'inici era bastant de... De fet, pensàvem que anàvem a tocar un dia i ja no faríem res més. I aquell precís dia ens van dir, podeu venir a tocar demà, que fem una cercavil aquí? Ah, mira. I quan, hòstia, aquest preu, allò ràpid, de qualsevol manera...
I el primer bolo va sortir el següent el dia després. Això passa a les bodes, que d'una boda surt una altra boda. I ara amb el tema aquest que hi ha concursos i tal de xarangues, què us sembla això? Perquè clar, jo sé que vosaltres és un debat que teniu internament de si aneu o no aneu, que ja m'heu informat també. Què us sembla que al final hagi de competir músics entre músics per el deleite del público? Depèn de com ho miris. El Biel ha ficat una cara com dient jo o no? És lleig però és bonic.
És una contradicció en si mateixa. És com... Et marques un objectiu amb el teu grup. I la millor forma és anar a un concurs per competir amb altres?
és el que està ara mateix estipulat. Saps? I molts cops es fa més pel reconeixement de poder aspirar a guanyar un concurs que sigui molt conegut a tot arreu i que potser pugui obrir més portes a poder seguir obrint el món. Però el dilema intern que teniu, quin és per anar o no anar? O sigui, la raó de pes per no anar... Jo crec que és la confiança... I no saber si estem preparats. Exacte.
Volem anar allà a donar una bona imatge, també jo crec que els concursos, a veure, jo no n'he estat mai a cap, però imagino que també coneixes altres xarangues, ja com t'ho he lligat, però sí que és a veure quin bon rotllo, a veure què fas tu, així és com hem crescut natos també, coneixem gent d'altres xarangues, gent de la zona,
Valtros, com funciona el vostre tema de pasta? Valtros, l'assistència, com la gestioneu? És a dir, agafes una miqueta aquí, una miqueta d'allà, i nosaltres no hem nascut sabent com es porta una xaranga. Al final, amb els contactes i tot això... T'han anat explicant i aprenent sobre la marxa. Exacte.
Clar, i personalment també, gràcies a altres xarangues, nosaltres hem crescut personalment com a músics. Aneu intercanviant músics amb altres xarangues? Quan no tenim... Els músics són els que hi ha, i xarangues n'hi ha a patades, llavors acabes tocant amb tothom. Sí, sí.
Home, estaria guai fer una... Vau fer? No sé si estàveu vosaltres. Fugió de la 3 o 4 xarangues, no sé què va fer. Sí. No, no, que diria que molaria com agafar músics de cada puesto i fer una... Sí, sí. Un pupurri, un pupurri. Jo dels dies més xulos que he viscut, no sé, valdros... El apagón, el dia de l'apagón. És això, no el que anaves a dir? No. Ah.
què va ser, novembre passat que es va fer allò de la Dana i ens vam ajuntar una mà de xarangues i grups i va ser més el fet d'estar tots allà i xarangues que no veies en molt de temps o aquí em falten músics, sé que estaràs aquí, si pots venir a tocar amb mi, jo toco amb tu i tots els grups allà fent pinya
Ens vam posar tots d'acord, també, que si havíem de fer una cistella, una panera, de dir... Molt de contacte amb totes les xaranques i ens vam ajuntar tot i t'han de donar-nos compte que hi ha molta penya en aquest món. Saps què m'adono jo? Que al final els artistes són els que han de ser solitaris sempre. Això també. I quan arriba el moment que tu busques la col·laboració de la gent quan han de portar o venir als concerts o comprar un disc o el que sigui, busca'ls llavors. Perquè, si se'n recordeu per la pandèmia, tots aquests músics que sortien a fer concerts gratis o sortien als balcons i tal...
Tu creus que tota aquesta gent que els reclamava, perquè al final eres com el bufón de la corte per entretenir la gent que estava avorrida a casa. Els heu vist als concerts vostres, tota aquesta gent que anaven demanant? Heu vist que hi ha gent col·laborat i tot el rotllo? Perquè, no sé, tu fas una cosa solidària i allí cobren tots, el de la taula cobra, el de la barra cobra, el que munta l'esquerra, menys el músic. És una cosa reivindicativa perquè al final estic cansat que l'artista sembla que és el que ha de pringar, ficar la cara... Home, clar, és que tu fas el que t'agrada. Ja, el problema el tens tu, que no fas el que t'agrada. Exacte.
I clar, jo penso que des d'aquí hauríem de dir la gent que els músics no són també algú que hagi de regalar la seva feina, que han estudiat molt per arribar on està la major part de casos. Hi ha molta feina al darrere. A mi sembla molt bé fer coses solidàries però que no pringuem sempre els mateixos. Ui, anem a buscar els músics que toquin gratis. Que no es volia baixar la moral amb això. És una cosa molt bonica, però sembla que arriba un punt que pringuem els mateixos. I no mola. I no mola.
Jo, amb aquestes coses de solidaritat, doncs mira, ens anava molt bé, no? Però gent que mai s'havia interessat amb el que fem... Exacte. Quan estan avorrents... Ai, vinga, va, toca una mica. I que venguen els músicos... Sí, venguen els músicos allí a fer un poc... Estoy avorrido en mi casa. Pues jo, què sé, he agafat... He de ser una revista. I no només amb coses solidàries. A tots ens arriben coses a l'Instagram, un correu de... No, venid a tocar por el cross. No os podemos dar nada, pero habrá muchas familias y podéis daros a conocer. Sí, per promocionar-vos. Vés-te un tio que té un bar i diga-li...
Mira, tinc jo un aniversari, mi tenim 50 col·legues, no ens cobris que et farem promoció del local. Exacte. A ningú se li corria això. Seria impensable, però amb els músics es fan... Sí, sí, llavors, si no, jo penso, ara que sou joves, feu-vos respecte. Sí, sí, sí. I això ho heu d'anar repartint entre el vostre entorn, repartiu.
El problema està en que moltes vegades, quan ho dius la gent s'ho pren malament, perquè estan acostumats, que és com quan tu portes això a la vida menjant normal i de cop i volta et s'ha liat. Com es porta aquest canvi? Buf, jo almenys ho vaig tenir més a més fàcil. Heu vist com he llegat un tema a l'altre, eh? Sí, sí, brutal, brutal.
Nosaltres a casa, mon pare ja era cel·liac, llavors, tant de problema no vam tenir. Però el Martí m'ha dit que és l'únic de… Jo, va ser guapo. O sigui, a mi la cel·liacia me la van trobar a partir de… Jo quedés abans de ser malaltís, a mi me va passar una cosa a les mans, superrara, van passar-se no sé quants mesos, anys fent-me proves analítiques, i rascant, rascant, mira, té el ferro baix, mira, és cel·liac. I jo, ah, està bé això. Vam trobar la cel·liacia pel ferro.
Sí, sí. Ah? Sí, si no hagués tingut cap altra cosa rara a les mans o així, no m'haurien trobat que s'ocsalia, que seguiria menjant aquí a punta pala. Quina putada, que trobessin allò de les mans, perquè si no, seguies menjant normal. Sí, sí, sí. Clar, a vegades és pitjor no saber el que tens que no pas el que tens perquè... I tu com va anar el teu tema?
Bé, més això. És que va ser el viatge aquell que m'ha explicat abans. O sigui, a partir d'allí va ser arribar i voler anar a fer-me una analítica perquè la situació ja no era molt sostenible. O sigui, portava bastant de temps, eh? Que no em trobava molt bé, però jo ho anava deixant passar perquè sempre he sigut molt fan del pa, de la pasta i tot això. I és el que trobaig a tot arreu. Exacte. I ser el raro amb el tema alimentari, que la gent escollir el restaurant per tu i tot el rotllo, clar, és...
És complicat. Almenys ara com el grup som dos, així intentem cada cop reivindicar més les nostres... Esteu muntant la secta del cinc gluten. Exacte. La comissió gluten free... Qui gestiona els llocs on aneu a menjar? Qui ho gestiona? Això qui ho porta? Això ho decidim una mica entre tots, però allà hi ha molts cops... És el que busca el lloc. Per exemple, el dia no sé quin dia tenim un bolo que ens donen bocates, doncs ep, teniu sense gluten,
i normalment sí, però si no en tinguessin ja ens diuen que no i si no anem a cegues i ja me'l porto jo. A l'aventura, a lo loco. S'ha de dir que el Martí no sé com s'ho fa. És increïble. Tu no ho sé, eh? És increïble. Però el Martí sempre té alguna cosa. Per si de cas, sempre es treu alguna cosa. Normalment sempre porto un bocata que me'l faig jo, algun me'l fa ma mare. Sempre.
Però això està bé, és com aquella gent que té un búnquer per quan vingui l'apocalipsi, saps? Per exemple, clar, m'agrada tot el dia, ai, que te'n vas a tocar tota la tarda, doncs, jo què sé, porta't algú. És que te'n vas a un poble perdut, allà no ha arribat, allò del gluten. Passa que vas a dir que no havia arribat internet. Però jo què sé, per exemple, si fins i tot aquí, a molts supermercats d'aquí a Tarragona, ja per comprar algú que dic, ostres, tinc gana, i he d'anar i què?
Has de mirar aquesta etiqueta, no? Sí, dos magdalenes, quasi dos euros, dos magdalenes petitetes, doncs... Quina putada. Sí, sí, m'aporto el bocet a casa, que és gratis, i mira, l'he de carregar. Gratis per tu. Sí, anava a dir això. Molt més barat i... És el que té diure amb una pensió, saps? Que li fan tot i tal. Home, i estic molt agraït. I que ningú et demana menjar.
Això és bon plan, sí. Tu creus que s'ha inventat que és alíac per no haver de compartir el menjar que porta, no? I escolta, Diel, l'actuació més destacada o la que recordeu amb més carinyo o la que esteu cada any esperant per fer-la, si alguna repeteix? Uf, a veure... Una destacada, molt destacada, jo diria Bussost.
Aquesta tenim ganes de repetir-la. Jo la vull repetir. Llàstima que estigui tan lluny, però... Però sí, destacada no per lo bo, eh, jo crec. Ah, destacada per lo dolent. Home, però ell vol repetir. No, no, és el moment d'estar allí tocant, van dir això l'any que ve, ni morts. I ara que ja ha passat un temps, va dir, va, si no va ser tan malament.
Però abans que parlàvem dels contrastos, hi ha actuacions que són xules per valorar-les que són guais. És com quan fas una processó, jo què sé, a Andalusia, jo què sé, 3, 4 hores, 5 hores, o al País Valencià, a fer aquelles coses que fan de moros i cristians, i llavors quan vens d'aquí i fas una actuació d'una hora, hora i quart... Ho agraeixes molt. Sí, perquè has fet fondo amb l'altre, saps? I fas aquesta aquí i dius, mira que bé.
Com abans que parlàvem de la Guerra del Caramel de Vilanova, que era d'aquí poc que estareu per allí, no? Sí, diumenge. Nosaltres i... Sí, sí, sí. Jo vaig dir que ja no vaig més, vaig estar munt d'anys i ja en tinc prou. Clar, si no heu anat, no cal que hi aneu, eh? O sigui, deixeu que estiguin allí... Comparses, no? Estiguen els comparses amb els músics i que estirin els caramels i això. L'altre dia va estar el ritx i vam estar parlant també d'això. Perquè ja havia anat amb la bandarra, em sembla que havia anat. Hombre...
I vam parlar d'això, dels coros de la Barceloneta, que vaig anar un any i vaig dir no torno. Dic, no cal. Perquè són d'aquestes actuacions que dius, hòstia, neu, neu, ara que sou joves, eh? Neu altres i ara sé qui va el relleu. Jo cada any quan acabo els coros... Dius mai més, no? I l'any següent ell hi estàs. Veig que és una persona d'idees fixes. Doncs escolta, tinc un petit test per fer, heu de respondre ràpid, sense debatre, vale? Vinga.
Cadascú o el primer que arribi? El primer que arribi, de cadascú de vosaltres, arribarà el primer envers vosaltres mateixos. O sigui, cadascú que contesti al mateix temps, a veure si coincidiu. Però sense pensar.
El més lligón. El diàleg. Bueno, jo... No, no, no. Aquí no hi ha d'abans. Ara el Lluc. El que passa és que tu ho has sigut durant més anys. Bueno, però és que ara ve l'etapa del Lluc. T'han pres el títol. Sí. Si tu eres el més lligón i ara hi ha hagut un que acaba d'arribar...
I et pren el... No, és que ara mateix la gent va... Hi ha molts lligons ara mateix a la xaranga. És bastant complicat. Quin pel·ligo. Això de que no hi hagi cap dona a la xaranga, què és? Com va això? Perquè sou 14, o sigui, estadísticament no sé què ha passat. Feu aquí un filtre, recursos humans, i què? Els heu fet por o alguna cosa? No ho sé, però hi ha hagut assaig que han vingut...
Es poden dir noms, no? Ah, sí? Va vindre una trompeta a l'Hélia. Sí, correcte. Perquè va començar a tocar la trompeta i tal, i vam dir, bueno, tenim molta amistat amb ella, i llavors, doncs, vam dir, vine a provar. I... Però no va fer un test després vosaltres preguntant els motius pels quals no... No, jo crec que no calia. Jo crec que es va veure la situació i la banda d'avui 3 que hi havia allà. La testosterona vol dir, no? A veure, seguim, eh? El més pesat.
Quique. Sempre rebo jo. Jo sempre rebo i mai sé per què, la veritat. Però és pesat en plan què? Bé, en plan B diu. A mi m'ho estàs dient això? Ah, bueno, no sé qui vols saber. Sempre havia sigut el que buscava les crítiques constructives, llavors havia d'haver-hi aquest paper també de... Era conciliador.
Exacte, de dir... Oh, que guai, que guai, que guai. També hi ha un punt de ser realistes, també. Jo crec que a vegades soc bastant derrotista. Bueno, derrotista. En gent que et jove. Intento aportar el punt crític. Què t'han fet a la vida, Quique? No, però la gent és molt optimista. Home, però tu és com algú dolent. No? Bueno, però a un grup també va bé. Jo crec que hi hagi algú... Digues que és realista, si vols. Dic que jo soc més realista. Soc més realista. I les altres sempre estan allà happy flowers. Exacte. A veure, el que sempre té gana.
Qui ho ha dit, tu? I els altres també penseu que és ell. L'Aleix també. Ui, l'Aleix. L'Aleix menja molt, eh, tio. El que desafina i no ho admet. El Marc. El Marc ho admet. El Marc ho admet. El Marc ho admet.
I a més, l'instrument no ajuda. Que toca el Marc? Toca la tuba. Home, si m'hagués dit la trompa, però tocant la tuba... No sé si va ser vendre, però va canviar la tuba per un sosa, per una licorn. Una licorn. Això és molt poc pràctic, eh? O sigui, és molt estètic el que vulguis, però a l'hora de portar-ho és un rotllo patatero. I ser fugues per tot arreu, aquí, a licorn. Ah, m'ha agradat dir el Marc. També, també. Marc, truca, eh? Corrobora això que diuen. El que se'n fa de més ràpid...
El Joel. Ens estan escoltant els de la xaranga o no? Esperem que sí. Per si de cas, Joel, t'estimem tot. Tot i així t'estimem, no? El que desapareix misteriosament. L'audal en el seu temps. L'audal. Sí, però ara ja no està. El que si no hi fos, descansaria tothom.
Uf, és que em sentiré molt malament, però no, això no ho puc dir. Tots estan passant el mateix? Jo crec que no. Decideu l'ala inicial? Jo és que no ho sé. Jo crec que tothom és essencial ara mateix. Sí, això és molt bonic. D'aquí dos anys parlem i m'ho expliques.
El cervell del grup? Actualment potser sí. Bé, tu has estat molt fotut ahir i tu també ja has estat fotut. Abans hi havia una junta que feia un munt de coses i ara... S'ha anat cansant la junta. I ara junta sol. No ha entrat més gent que va més bé perquè hi ha menys feina.
però també costa més organitzar. Clar, la gent no va a aquest entrat. Per exemple, acabo d'entrar nou per fer coses senzilles i cada cop agafo més coses, però el Lleian estava a l'anterior i ara. Llavors, clar, ell és el que sap com funciona tot. I ara, doncs, tots... I demaneu consell. És com el maestro Yoda de la xaranga. També demanaria consell aquí. Imagina la situació com complicada que està, eh? Per trobar-lo, no, i tot això? Això, això. I el caos del grup, qui és?
El Marc, jo diria el Marc. El Marc ha pillat per diverses bandes, no? És un person. Sí, el Marc truca. Un carinyo, també. Escolteu, ara que es porteu ja 3 anys, 4? Ara que comença el quart any, no? L'objectiu a curt termini, més xulo que teniu, quin és?
Ara mateix estàvem intentant muntar una espècie d'espectacle, jo crec. Era una de les coses que més ens motiva. Però l'espectacle ja teniu espectacle. Sí, tenim espectacle, però sempre l'intentem millorar i estem intentant com muntar alguna cosa més gran, a part de fer els bolos com individuals. Però com dius més gran, què? Porto una camioneta, malabarista, xanquers o què vol dir més gran? El que seria el típic de xaranga, fer un espectacle de carrer.
Estem treballant amb SoundSK, de Cervera, que ja ens vam muntar una miqueta de directe per l'any passat, ens va agradar i ens vam proposar, amb l'ajuda de la FIM, de fer una mena d'espectacle que sigui més, no el xaranga de tota la vida, sinó més teatral, no sé quina seria la paraula. Sí, teatral, interactiu, amb la gent...
Més xou, que no sigui aislado, izquierda, derecha... I el conflicte més absurd que heu tingut? O sigui, en plan discutir 30 minuts per una xurrada.
I més, diu. Sí. Jo crec. Sobretot en moments d'assajos i últims dies d'estàgio. Quan portes tres bolos seguits i tens el viatge de tornada. Moments aquests que ja estàs fart o problemes que tens amb algun bolo que has pactat una cosa i el client d'esto i vol estar tothom allà parlant amb el client. És raro que la gent no compleixi el que diu. És una cosa estranya que no passa mai. No passa mai. La gent no...
i tot ja està per escrit. Exacte, exacte. I tot ja està per escrit, te'n portes el marrón. I les bodes què dius tu? No, no, que les bodes són un cas a part. Perquè algú s'ha liat amb la nòvia de Valtros alguna vegada, de la boda. No, no. Jo crec que... No, no, espero que no. Sí que hem anat de bolos que la gent s'hi ha quedat i no sé si jo t'hauríem fat o no, però amb bodes no sé. Home, doncs això és la part xula.
Home, hi ha molts polos que ens hem quedat de festa. Però ell diu algú que hagi triomfat després, amb algú de la boda. Ah, de la feixa boda. Sí, sí, de la feixa boda, alguna dama d'honor o algú així. De boda? O d'amo, d'amo d'honor. Bueno... No es pot explicar. No es pot explicar. No es pot explicar.
I això que us fiquin multes per excés de velocitat per no arribar d'un punt a l'altre de l'actuació, qui es fa càrrec de la multa? El que corre o el que incita a córrer? Poques multes ens han posat. Però alguna ha caigut. A tu t'ha n'ha caigut alguna?
A mi em va caure una per un assaig. Per un assaig? Sí. O sigui, una ràpid per un assaig? Què t'està passant? No era culpa seva. O sigui, jo crec que no va ser... Home, culpa meva va ser perquè conduïa jo. Però, o sigui, jo crec que va ser... De fet, era tornant, vull dir que no hi havia l'excusa d'arribar tard. Va ser que anàvem xerrant i va ser simplement cinc quilòmetres per hora. L'he vist un poco i... Això encara fa més ràbia.
Fica multa, almenys que sigui... Vull dir, no és que anava passat de 30, que s'ocupa un conductor. Però la vas pagar tu o la va pagar el grup? No, la vaig haver de poquinar. Jo crec que el que té més és el Marc, eh? Però el Marc haurà de venir un... Jo crec que no ha vingut expressament per no pillar. Jo crec que si l'agafes per un programa tens programa per rato, eh? Sí, però per setmanes, amb el Marc... Home, jo el que crec és clar, com que sou 14, hauríem de fer, jo què sé, diversos programes i no passen 4 en 4...
I aneu venint, i així anem parlant amb tots. Amb alguns fliparies, perquè cada personatge... Sí. O sigui, vosaltres, a part d'ell, del Giant, o sigui, sou els meus normals.
Hem vingut, jo crec, els més serenos. I els altres són els perillosos, el peligro, peligro. Hi ha algú més que salva, però... Hi ha molta gent que està estudiant a Barcelona, també, i que no poden venir, però... Pel tren, no poden venir pel tren, bosti, no? Però restant aquests... Qui queda descontrolat té perill, eh? Sí. El que és perillós, amb una banda així, és l'ego de la gent. Què tal porteu vosaltres a l'ego?
Ego jo crec que hi ha poc, eh? Sí, en el nostre cas no ens podem queixar. Sí, el bo jo crec que al final ens coneixem de fa tant de temps i que ens ha unit tant la música que jo crec que Egos pocs cops xoquem de... Però sabeu que és un problema, no? Formacions així grans i músics i tant. Però de moment no ens hi hem trobat gaire... Jo crec que... Home, algun pic, eh? Sí, però... Però ho ha arribat a les mans o no? No, no. Home, aleshores... No.
Quasi arribeu a les mans. El Marc, segur. Ha sigut el Marc el que quasi... El Marc puja a arbres. Bueno, hi ha una persona que sembla molt calmada, però aquí és un tremendo, que és mon germà, el Dylan. El Dylan apunta maneres ja, eh? Hombre...
Amb el germà que té. En algunes info ha arribat a borxar-te, però moltíssim. És veritat, li vaig fer un xixó al cap impressionant. És veritat, d'això no me'n recordava. I saps el que no recordàveu, que ja acabem. Ja acabem? Sí, sí, s'hem de despedir. Hem tingut el Quique, el Jaian, el Martí, el Biel i el Raoulthi. Reunent amb salsa, les lliures controls. Ha sigut un plaer tenir aquí membres de la xaranga tocats de l'ala. Artístes d'encreixement exponencial a Farba Cent.
I sobretot seguiu gaudint del que feu, compartiu experiències i feu d'aquest món un món millor, encara que sigui musicalment. Això ho farem. Gràcies, fins una altra. Raulina, amb salsa!
Fins demà!