Molt bon dia, bona nit, bona tarda, benvinguts un dia més a Raulina amb salsa! Eh! Eh! I l'entusiasme? I l'entusiasme on està? On estan les gales? Se les han deixat fora? Què ha passat? Mira què tens avui, molta gent i públic i tot, eh? Avui ja està la cosa que no. Benvinguts a Raulina amb salsa! Eh! Eh!
Volem ser teu! Volem ser teu! Avui és el programa número 74. Ja? Sí, no, també és el 74. I ens ha costat 10 i ajuda a arribar fins aquí. Home, això no és veritat. Home, sí, perquè... No enganyes. Sí, costa molt. Tu saps què és aparcar d'Aragona? Aquesta gent que ven... Ah, però això és veritat. Han vingut de fora, de ben lluny. Saps, allò lluny? De un tiempo lejano. Sí, de un tiempo lejano.
Sí, d'una galàxia molt, molt lejana, i saps què els ha passat? Que ha sigut arribar i moldre. Han trobat aparcament, a la primera. Sí, i davant de la ràdio, eh? Perquè l'estàvem esperant. Sí, una mica més i fiquem catifa vermella perquè entressin aquí dins. Haber avisat que li faig? Sempre sou tan afortunats a la vida. Hem trobat lloc pagant, eh? Pagant, vull dir que no… Home, no, mira, a Tarragona… Sí, home… D'on vens, tu, que és gràcia això? No ho sé, tio, això, vull dir que… Tot s'ha de dir. Sí, sí, però encara que paguis, a vegades no t'arriben els desitjos que demanes.
No, no, no, no. No sé per on vas, però no. No, no, no, no. Però tu ets sense afortunat a la vida o no? Sí. Sí, o sigui, ets una persona que te'n llegues pel dematí i dius, ui, que afortunador soc. Sí, fins que arribo al Mirall. I llavors diu, ui, soc jo el mismo de Ant. Ai, pensava que anava a dir fins que arribi a Tarragona a pagar. Fins que ve a Tarragona. No, mi que fes una espanta i tot, eh? Diu, calla, calla, que encara li liarem.
Doncs bé, avui, com dèiem, és dimecres, 11 de març, i segons el calendari internacional, celebrem el Dia Mundial de la Fontaneria. És aigua. Els lampistes són els fontaners, no? Un lampista és un fontaner o és un lampesista? Sí, un lampista és allò de l'aigua, no? El cunyat. Allò d'arreglar canyeries. Sabeu què passa? Que els convidats que tenim avui, al gremi que treballem altros tres, per fer coses a casa de bricolatge no serveix de massa. Com a molt per prendre tot un humor, fer algun xister, però arreglar una tuberia...
Jo no m'atreveixo a desenroscar una aixeta, saps? No, no, jo no m'atreveixo. Ni amb tutorial de YouTube, perquè avui en dia, clar, tu ho vas veient, li preguntes al teu bon amic, al GPT, o al Gemini, i hi ha gent... L'escarrega el diablo, cuida-lo. Sí, que en lloc d'anar al metge, li pregunta al xat GPT què és el que té.
I sempre són dues coses, o càncer o lupus. Hòstia, sí? Sí, sí, per estadística ho tens una de les dues. A mi sempre em diu que tinc bones idees del xat GPT. Això és molt bo. Què et sembla aquesta idea? Et dóna la raó, fantàstic. Sí, sí, sí. Diu, pots ser que m'arruïni? Diu, pots ser que m'arruïni? És igual, però estic al teu costat.
Sou d'utilitzar l'IA o com esteu en aquest punt? Sí, sí, a tope, a tope. Sí, home, no... A veure, és el futur, tio. O sigui, no pots estar a la vida sense utilitzar l'IA. Els altres dies que aneu junts et deixes parlar o se'n va parlar ell? No, no, que parli ell. Ah, vale, vale. És que és la meva IA. És la teva IA. Et dona la raó també o no? No, mai. Mai. O sigui, ell et porta la contrària. És per compensar, per compensar. Bueno, pregunta'm el nom per davant, tio, jo callo.
No diem el nom encara, perquè si no, és clar, la gent que s'escolta. Doncs com dèiem, avui és el dia mundial de la fontaneria i, clar, pot semblar que és una celebració curiosa, però penseu-ho bé. La fontaneria és una d'aquelles professions que només recordem quan hi ha un problema. Quan la dutxa decideix convertir-se en cascada o quan la cita comença a degutar tota la nit amb aquell xorollet que sembla petit però acaba tornant tabots. De fet, hi ha qui diu que el moment més estressant d'una casa és quan algú diu «Ui, això no ho toques, que ja truco al meu cunyat».
Teniu cunyats i sí? Jo sí, jo en tinc un que és Manetes. I tu? No, jo l'home de companya és molt Manetes. I ho fa ella. Ah, i llavors tu què és allà mirant? Sí. Jo com molt li poso al YouTube, li dic, mira, escolta, això es fa així, diu, sí, sí. Ja ho sé. Llavors quedes tu com en pla mainsplaining, explicant-li a ella com s'ha de fer quan ja ho saps abans que tu. És que si ve el meu cunyat, un cop va vindre de jardiner, va trobar la samarreta i, clar, totes les veïnes mirant-se'l.
O sigui, en plan la Coca-Cola light aquell que sortia. És així. I estirava la Coca-Cola per damunt, regalimant. No feia falta amb la suor, ja li feia l'efecte. I després em veien al seu costat i... I no. I llavors va ser quan vas perdre també allò de l'optimisme matinal. Vaig marxar. En lloc del mirall. Jo quédate tu, que...
Joder, parlant dels cunyats aquests xungos, aquesta setmana també és la setmana del cervell. De cervell? Sí. Bueno, no té res a veure amb nosaltres. No, li ho deixes a casa també. No ens interessa. És una manera molt elegant de recordar que tenim un cervell i que de tant en tant estaria bé utilitzar-lo. Sobretot es dilluns al matí, que sembla que alguns encara el tinguem en modo avión.
També és la Setmana Mundial del Glaucoma, dedicada a recordar-nos la importància de cuidar la vista, cosa que especialment és útil a dia d'avui quan passem mitja vida mirant pantalles i l'altra meitat buscant on hem deixat les ulleres. Tinc la percepció que cada cop la lletra dels productes la fan més petita. La gent em diu, ui, és que és l'edat. Perdona, tu portes ulleres, tu no. O a vegades sí.
No, Antonio, ai. Antonio, qui ets, perdó? Lourdes, no, lourdes. No teniu aquesta percepció, que cada cop les llitres de les coses són més petites? Sí, no, sí, de fet, sí, el que sé és que cada vegada me les he de mirar de més lluny. Ja no ho sé, si de més lluny... Però si són més lluny, encara són més petites. Hi ha mides que no ho sé, jo soc miop i és al revés, jo m'he de treure les ulleres per poder llegir. Llavors... I fiques cara interessant, no?, quan treus les ulleres, fas...
Sí, home, si pots les ulleres a dalt, sempre et dona un toc allò de... O estàs sospitant o és interessant. Una mica gilipolle, però està bé. És estilós. El dia nou va ser el dia mundial de la truita de patates.
Ah, interessant, eh? És que aquest és el dilema, jo sempre he sigut sense ceba Jo sempre sense ceba Perquè és una cosa que la van importar des de fora però la truta aquí a Catalunya autèntica no hi havia ceba I la patata d'on ve la patata Però això van importar d'Andalusia La ceba no és típica d'aquí
Som dos, eh? Vull dir, posar-te com vulguis. Doncs ja està, s'ha acabat el debat. No, no, parla amb la IA i que et doni la raó, però nosaltres dos no te n'adonem. No t'adonem la raó. Sí, sí. O sigui, al final, dos sense ceba. Però poc feta o molt feta? Hi ha dies, però... Allò que sembla una sopa que tu menges amb una collera, no. Ui, és que ha ganat el concurs internacional de... També una pajita i com et... Una mica sucoseta, sí, no? Tampoc. A veure, anem a preguntar al públic què sou. Si és amb ceba, aplaudiu. Sense ceba...
Ah, pues qué mal, ¿no? Sí, sí, qué mal, pues no. Tot i que, si és caramelitzada...
Ja estem amb les pijeries. No. Per matxa i per ells dolç. No, el que passa és que li estan ficant tòfona a tot arreu. I quini. Ho heu vist? Sí, sí, sí. Si li fiquen tòfona, trufa pels de fora. O pistatxo. Oh, oh. El fastuc. El fastuc. El fastuc. El fastuc. El fastuc és el fastuc. Fastuc. Fastuc. Fastuc. Fastuc. Eh, però és una forma de promocionar el català, encara que sigui amb aquestes cançons. Està molt bé. Està molt bé trobat. Amb el Marcos amb K.
Ara faran una cançó dels navius, en lloc dels aràndanos. Sí. I l'altra, quin és l'altra? Hi ha una altra que també diem malament. Bunyato? No, no. Que és bunyato o bunyato? Ah, no. Però aquesta no era. No, hi ha les almejas, que són les cloïsses. Sí. El xiringuito, que és la quinqueta. Els barbaretxos. Els copinyes. Veus, les copinyes. Em recorda plats bruts. Em recorda l'aena de plats bruts. És una història aquesta.
Doncs hem quedat que la Tòfona no, els Tastucs tampoc. No. I la seva tampoc. No. Veus? Després també va ser el Dia Internacional del DJ, que jo sé que tu a vegades punxaves i coses, no? Sí, sí, sí. A Tarragona, tio. A Tarragona. A Tarragona sí, a fer de DJ. El Gruf.
Anaves al gruf a punxar? Al gruf, sí senyor. Jo he acabat damunt de la barra, és igual, no continuo. Al gruf. No, no, en plan barco yote. Imaginem-vos el convidat en plan barco yote. O sigui, tenim dues mites sexuals, el cunyat d'un convidat i l'altre convidat fent de barco yote. Es coneix el teu cunyat i ell? Sí. I què tal? És allí un...
Bé, no, a veure, és una relació cordial, ja està. Però no rastregueu. No, no, no. Estic en la imatge, eh? No, no, no. Doncs bé, i ja per acabar aquestes efemèrides, ahir, 10 de març, es celebrava el Dia de Mario, el famós lampista dels videojocs. Sí que és aquell personatge amb bigot i gorra que porta més de 40 anys salvant princeses, salvant tortugues i entrant per canonades. I, curiosament, és lampista. Així que gairebé podríem dir que aquesta setmana el món està ple de fontaners.
Aleshores, sí, és un dia xulo. Aleshores, ja amb aquesta anècdota tan xula del Super Mario Bros, sóc de jugar a consoles? Sí. ¿Sonic o Mario? No, bueno, yo sóc més de PC. A pesar de ser el Fortnite. No, sóc més de PC. I què? Què feies al PC?
El PC, pues... Es queda tot. Monkey Island. No, no. Ell es connecta amb un munt de penyes. Sí, tenen guerres. Tenim un grup. Això ho fas tu? Sí, sí, sí. Això ho fas tu? Sí, sí, sí. Això de les zombies i coses d'aquestes. Dispara por allí, al flanco d'aquestes. Ah, d'aquests així com es diuen? Com són aquests? Shooters. Això, shooters, tu ets així? Sí. O sigui, aquesta ràbia acumulada que tens contra la humanitat, la desfogues... Bueno, contra una part del Montian, només. Només una part. Centrada molt en el meu poble, dic.
però que cada cop es va ampliant aquest odi. La meitat de treballar i l'altra meitat de la companyia. Sí, és que hi ha meitats que no es parlen a la meitat del poble. O sigui, el poble es queda petit. Clar, bueno, és que, a veure, sense polèmica la vida, què és? Sí, sí, doncs escolta, parlant de coses petites, però de gent gran com vosaltres, amb aquesta cançó es presentem!
Avui a Reuïna amb salsa tenim dos convidats que fa anys que es dediquen professionalment a una cosa molt seriosa. Ser el pallasso. I a més sense dir ni una paraula, que això tal com està el món ja té bastant de mèrit.
Parlem de Clownic, la companyia de teatre gestual creada el 1998 pel tricicle per escampar el seu humor físic pel món. Amb els anys es van independitzar i des d'aleshores creen espectacles propis plens d'humor visual, ritme escènic i aquell talent especial per convertir situacions quotidianes en autèntics desastres còmics.
Un dels nostres convidats és el veterà de la companyia, ve del teatre de carrer i encara avui té una habilitat molt afinada per baixar a platea i posar algun espectador en situacions que segurament no havia vist quan va comprar l'entrada. Ell és Ledo Mendes, benvingut. Moltes gràcies.
L'altre convidat es va formar en clown Mimipanto Mima, o pantorrilla, com diuen al Gremi. És el més alt, el més guapo i, gruiosament, també és el que m'ha dit que digui que és guapo, perquè el d'Alpo sí, però el guapo queda ja... Bueno, això és objectiu, no? I quan es deixa anar a l'escenari, més d'un diu que té una era Jim Carrey, però amb més pressupost de Hollywood. Ell és Gerard Domènech. Gràcies, per què?
I el tercer membre de la companyia, és probablement el més actor i el més camaleónic del trio, amb experiència en cinema, televisió i publicitat. Nota. Avui no ha pogut venir i, sincerament, tampoc sabem si és perquè tenia feina o perquè ha decidit protegir la seva reputació. Parlem del Carles Vigorro. Així que avui tenim aquí als estudis dos terços d'aquest trio de desastres escènics. Benvinguts a Roland amb salsa, Edomèndez i Gerard Domènech. Moltes gràcies. Gràcies a la pública.
Doncs bé, la gent, quan va saber que venia, sempre hi ha gent que pregunta. O sigui, tu fiques a xarxes, llavors hi ha vídeos que tu fas, que la gent les comparteix i altres no. Saps? O sigui, hi ha gent que decideix quin vídeo es comparteix i quin no. Llavors, últimament, estan fent vídeos de cartellets d'aquesta gent, no parlen, fem missó cartells, i justament, el de la ràdio parlaven. I jo dic, no ha passat el filtre.
M'ha passat el filtre per fer això i, clar, la gent va veure i va dir, ostres, bé n'has de Clownic, em sona molt. En el moment que us van dir de clonar un grup, per què Clownic i Nos Morancos? O sigui, per què el Tricicle i Nos Morancos a l'hora de clonar un grup mític d'aquestes nostres terres? Això ho van decidir ells, el Tricicle va dir, a veure, jo crec que això aquí es pot exprimir encara, la màquina aquesta de guanyar pasta, i si posem tres tios, que no som nosaltres, i els fem girar pel món, això tindrà un rendiment,
I al final és que ells tampoc podien arribar a tot arreu. Clownic, bueno, suposo que és un joc de paraules entre clownic, clown... No, no, sí. Sí, però si no ho havies vist, jo t'ho explico. Gràcies, gràcies. Jo dic, d'on vindrà? És que sap que per allà l'Oveja d'Oli... Sí, sí, llavors va anar allí. No està bé que m'ho expliqui el Gerard. També podrien haver estat els d'Oli, no? Els d'Oli.
No, que he estat bé. Dou-links. Dou-links. Tu ets el més veterà, el que portes cas des del començament, de l'any 98, més o menys. Des més joves, però més veterà. I estaves des del començament? Des del 98, sí. No, però tu de quin any ets, Gerard? Jo no n'he de fotre res. I tu?
El mateix que ell, però un mes. Porteu fa tant l'edat, no?, entre la presbíscia i aquestes coses. Jo la vaig dient tot el dia. Us feu grans menys aquí, avui, quan t'ho pregunten, no? Aquest any faig 50 anys, mira. Què dius? Però si et conec des que eres així un retequin, què ha passat? Doncs ha passat el temps, amic meu. Sí, ell és com l'àlia del guapo de la trinca, no?, una mica. Seria aquest. Ell seria el Toni Crud de Clowny. Preguntem al públic què tal. O sigui, al públic què diu? Veuríeu com si fos el Toni Crud?
No. Ha fet cara que no. Perdona, jo soc el jove de la companyia.
Bé, ara no et vull informar. Igual estic empunjant en la mitjana. Com va anar, Edu, aquest primer contacte amb el Tricisla? O sigui, que es busquen, no es busquen, ja havia la idea, van fer un càsting, com va anar això? Vam fer un càsting, realment, de quasi mil persones, van presentar-nos i buscaven això, a tres actors, per fer els seus espectacles. Començar a fer Manicòmic, Eslàstic, tots els espectacles, perquè, segons ells, volien demostrar que els seus espectacles funcionaven
sense ser ells. Pel guió. Pel guió, que ja eren molt bons. Llavors, clar, i realment va ser així, van fer tres actors, van començar a girar per tot el món, sobretot anava molt més estranger perquè a ells ja no els agradava viatjar tant amb ells, i llavors, clar, va començar així la cosa i fins al...
2011, més o menys, que ja no hi havia més espectacles per fer, i va ser quan ja nosaltres vam dir, escolta'm, ens quedem amb la companyia i ja fem espectacles propis amb la CULBOR. Això ho parlarem, perquè això és superinteressant. Quan et diuen que treballaràs amb gent del Tricicle, fa més il·lusió o més respecte?
Al començament fa molta il·lusió perquè, clar, depèn com tu agafis. Jo vaig fer el càsting com de dir, mira, un càsting així no hi aniré mai més. Vaig, m'ho passo bé, m'ho vaig passar molt bé. Era molt jove, molt inconscient, també. Inocent, també. Il·lusió, ganes de viure. Exacte. El que ja no ens queda. Sí, Raül. Amb el càsting la gent anava molt acollonida i vaig anar d'hi, vaig passar molt bé.
Els vaig fer riure, em van trucar... Llavors ja va ser quinze dies d'angoixa, perquè a més eren quinze, cinc paios, aniré a buscar per quedar-se tres només i va ser durillo.
Era una mica el joc del calamar del clau, no? Sí, sí. Apunyalades i aquestes coses, i muertes súbites. Quina és la primera cosa que es van corregir quan vau començar a treballar amb ells? A mi, ja arriba tard. Ja no hi havia res per corregir. No, no, perquè gràcies a la Renfe... Ah, també anava tard llavors, o sigui, és una cosa que es va repetint. És com el dia de la marmota, no? Això no ha canviat mai. La gent està sorprendent, ui, és que arriba tard el tren!
Digues igual cuando leas este mensaje, no? Allò que fiquen un tuit que el poig digui quan vulgui, si sembla que hagués passat lo mateix. Penalti pel Madrid, igual cuando lo leas. Sí, sí, penal de explosión, sí. Sí, sí, sí. M'ha passat això, el tren se va quedar parat, i vaig arribar, i el primer dia, només. Que fot. No ho puc creure. A sol de, Gerard, tu m'explicaves que vas començar a fer teatre per accident a l'institut. Què va passar exactament? Volies lligar amb una noia, no et feia cas, i la guitarra ja estava agafada pel típic cancino, o què? Sí, sí, el Serrat va començar a tocar la guitarra, no?, per lligar, no?, doncs jo...
No, però va venir una noia i va dir, escolta, estem fent un grup de teatre i tal, i aquí hi ha, bueno, i tu, vinga, va. Però que eras el graciosillo o algo de classe o no? Sí, sempre sí, es veu que sí, es veu que hi ha, no sé si el graciosillo de classe, però sí que era d'un dels simpàtics, diguéssim, i llavors vam dir, hòstia, tu podries fer-ho això, i llavors vaig començar parlant, m'acostava molt, m'acostava molt estudiar text,
I llavors, quan se'm va donar l'oportunitat de poder fer teatre sense parlar, vaig dir, això és una meravella, tio, que no cal estudiar. I per això estic aquí, avui parlant d'això amb tu. Clar, perquè l'alternativa quina era? Si no us haguéssiu dedicat a això, quina era l'alternativa?
Jo anava per bomber. I va fer de bomber, és veritat. O sigui, tenia idees de bomber i va acabar fent de bomber a l'Edu. I què va passar, la manguera curta o com va això? Bueno, no estava tancat. Allarguem la manguera. I faltava vestidura per fer. No, no, va sortir això i em vaig tirar de cap perquè jo ja era petit, feia teatre. Però tenies la plaça, ja estava d'allà fotut i el tio va dir, no, mira el teatre, li veig futur.
I bueno, si ho arribo a sapiguem. Però on has apagat més focs? Al teatre? Al teatre, al teatre. Has hagut de pagar més focs al teatre? Molts més, molts més. Però no estàs en excedència? No, home, no. T'estic parlant d'això de fa... Blanc i negre, ja. Blanc i negre. Sortia el nodo, encara. Has fet l'Emili amb dansa.
Hòstia, però de bomber a actor. Hauria sigut pitjor ser cambrer, no? Però al final els actors tots són cambrers. Però això anava a dir, la relació, el vincle que hi ha entre l'hostaleria i el món artístic dels actors, què passa aquí? Pregunta en general, que va fer de cambrer. Ah, també va fer de cambrer, no? Sí, sí, jo vaig fer de cambrer. Hombre, clar, no hi ha un actor que se aprecia que es diu que no hagi fet de cambrer alguna vegada. O sigui, és part del teu currículum i la teva formació actoral. I ho porto amb orgull. Home, què mena? Si no, què has de fer? I has de fer molta comèdia fent de cambrer.
O no? El públic és més difícil a un bar o a un teatre? És més difícil a un bar, sí. Tu dies abans que baixes entre el públic a fer una mica així...
Sí, quan me deixen. Quan et deixen. A mi m'agrada. El deixem suelto, el deixem suelto per la platea. Sí, com un perro rabioso, jo, no? Sí, sí. I si la gent riu de com maltracta la víctima propiciada. A la gent li agrada que es maltractin. Penseu que al Japó hi ha un restaurant que tu pagues dos yenes perquè et fotin una hòstia a la cambrera. Als Estats Units hi ha llocs que tu vas perquè et tractin malament. I fins i tot aquí, on vivim, hi ha gent que fa la ruta dels pitjors restaurants, pitjors, de peceria en la cocina.
A la gent li agrada. Hòstia, han monetitzat el tema. Sí, van els pitjors. Allò que diuen les cuines obertes i tal. Però van a menjar, a fer unes risses, no ho sé, a menjar. Sí, i a que el tractin malament. I hi ha gent que busca tripat baix o les que tenen pitjor puntuació. Diu, eh, on anem? Com el foraster que tira el dardo per anar. Eh, on anem? Aquí. Uau. Sí, això a què venia, ara? No ho sé. Ah, això, que els tractin malament, és veritat. Sí, sí, sí. Vull escollir l'Amanya o l'Edu, saps? Perquè l'Amanya també baixava allí a...
Sí. Allí el Molino, una mica tipus com el Molino, però actualitzat. A veure, i ara hi ha molts monologuistes d'aquests que han convertit l'espectacle en pujar gent allà i en fotre-se'n d'ells, no? Ell ho fa sense parlar, baixa, els maltracta i les altres riuen. Què us sembla això dels monologuistes que l'espectacle li fa al públic? Bueno, està molt bé, està molt ben trobat. Bueno, l'Edu ho ha ficat d'una cara com que no sé. Jo, sí, no és una cosa nova, és el que dius tu. No, no, no. Ja ho feia a Alemanya. Però el Moncho Borrajo, que també insultava al públic.
Però està bé, si ets dropo, està collonós, perquè et fan mig show. Home, has de ser àgil, s'ha de donar mèrit també. Has de ser ràpid. I també, si algú no et funciona, canviar-lo, perquè t'has trobat alguna vegada amb un xasco d'aquest que tu... Entenc que tens molta vista per saber a qui vas, del públic, però has tingut algun de... Hi havia un moment que vaig baixar de boxejador, faig així, i em va fotre un cop de puny, aquí, amb un to, que em vaig quedar així com dient...
No pot ser. Una senyora que es va posar nerviosa, no? Sí, va posar nerviosa. Perquè hi ha vegades que s'ha conegut de polis que els veus que volen interactuar, però fiquen tan nerviosos que es sobrepassen. I es pixen damunt. Bueno, es pixen o et foten una pallissa. Això els passa als gossos. Hi ha gossos que quan et veuen s'emocionen es pixen. Però és d'emoció. Sí, sí. Hi ha gent que també li passa. Quan s'emocionen molt, donen massa de si i pugen a dalt de tot i... Sí, sí. És una cosa que, clar, jo quan veieu... Jo de partit volia ser pallasso.
Ah, mira, jo volia ser periodista. I què passa? El tema, jo ho explico, perquè, gaire, aquesta ho va ser tot al gremi. Mons pares, aviam, en aquell moment, hi havia el Charlie Rivel, que tocava el saxo, i en lloc d'apuntar-me a teatre, m'han de apuntar música per haver de tocar un instrument, perquè diuen que els pallassos havien de saber música. Ah, molt bé. I llavors, al final, fa servir la part artística musical també per fer una mica el... Ah, amico, tots serveis. Sí, llavors el tema de barreja de disciplines, com feu vosaltres, penso que és important. Perquè, clar, en quin moment vau descobrir que fer el pallasso podia ser una professió i no només una crítica al butlletí de notes?
Aquesta és bona, eh? Tenia uns col·legues que feien teatre i em van dir, vols venir a fer una animació de carrer? I van dir, pago 10.000 peles, no sé quan era. 60 euros. 10.000 peles. I vaig flipar, vaig dir, xato, però si he estat una hora aquí fent el tonto i m'han pagat. I passar-m'ho bé. Això és una meravella. Diuen que no és una feina, perquè si tu et pagant bé gaudeixes i t'agrada el que fas,
Diu, això no és una feina. No, hauries de pagar tu. Què preferiu, carrer o escenari tancat?
Jo entenc que el carrer dona més morbo. Són dues maneres diferents, però nosaltres som bastant animals de carrer perquè és el contacte directíssim amb el públic. I allà improvises molt, també. Jo ho xalo molt. Edu és un animal. Com a persona i com a actor. Més com a persona, no? Sí, més com a persona i com a escamarlà. Però vull dir... A l'escenari també ho tens tot més mesurat. Això t'anava a dir.
Clar, el risc del carrer... Clar, jo, quan he fet carrer, la gent et troba. En canvi, en un teatre, venen a veure-te a tu. I sí que mola una plaça que estigui en primer déu i que s'acabi omplint perquè tu captes atenció a gent que no et coneixeria. Però, en canvi, sí que en un teatre, en un lloc tancat, la gent sap el que va, en principi, i pots ser més tu. En canvi, el carrer, penso que... No sé si ho teniu tan tancat al carrer com en un escenari. O us deixeu fluir més per captar més el públic i utilitzeu més coses que passen per sumar a l'espectacle.
Bueno, improvisem bastant. Quan fem carrer sí que tens apamat bastantes coses, però clar, el carrer és això, que passa un, l'altre, passa una coseta, ho captes molt ràpid. I amb el teatre sí que és el lloc el que passa. Ho teniu més acotet. Amb l'esperit del pallasso ja és jugar tot el que passi, que no hi hagi cap mena de quarta paret. És a dir, si hi ha alguna cosa hi ha el teatre també. El teatre molts cops també, si algú entra tard o algú s'aixeca o algú passa alguna cosa, també ho incorporem.
I a vegades fa més gràcia això, que no coses que estaves tu... La gent se'n recorda d'això i tu t'has currat allà 40.000 gags i no sé què, i t'has exprimit el cervell i... La gent es pensa que estava preparat i no, no, i fa més... Clar, aquí la gràcia també és l'experiència de saber explotar quan passen aquest tipus de coses, incorporar-ho. Els actors que han fet carrer i després treballen escenaris, nota molt que no han treballat carrer.
Sí, sí, això sí que es nota. Clar, perquè són una mica més rígids i no aprofiten allò l'oportunitat. Abans parlàvem que va arribar un moment que vau decidir independitzar-vos i crear espectacles propis. Qui va ser el primer que va dir, escolteu, i si fem coses nostres, qui va ser el que va proposar i va dir, o com va anar tot el tema aquest de l'emancipació? Bueno, al principi vaig ser jo. Sí, no, al principi i al final. I al final vaig ser jo i va ser quan vaig trucar al Gerard.
Llavors va ser quan vaig entrar jo. Jo vaig agafar l'última etapa de Clàunic fent espectacles de tricicle i perquè és, doncs això, quan va començar Clàunic a fer espectacles propis, no? I va haver-hi un temps que... O sigui, va ser una mica culpa teva que s'acabés una cosa i començés l'altra. Sí, van dir, no, això fins aquí, gràcies, molt bé, però... Ja te llamaremos. Era l'època aquesta que no hi havia més, se suposa que no hi havia més per fer de tricicle, però bueno, va ser entrar ell i encara vam estar, què, dos anys i mig, encara fent coses de tricicle. Sí, sí, dos o tres anys, encara fent... Sí, sí.
Sí. Vaig fer dos assajos per fer un recopilatori del tricicle i allò encara va tirar milles. I com funciona això? Tens una companyia que potser van ser 20 anys fent espectacles d'una altra, allò suposo que és una marca que deu estar registrada, la qual tu has de negociar per quedar-te-la perquè et coneixen per aquella marca, tot i que suposo que devia sorgir el dubte de crear marca nova.
Sí, això sempre ho hem tingut. Sempre hem dit, si haguéssim ficat una altra nova i començat de zero, però en aquella època era molt volós de dir, ostres, és que l'únic, ja es coneixia molta gent. Clar, la tasca de presentació, que hi hagi el tricicle al darrere i que tragui amb ells, ja et obre moltes portes. I el primer espectacle encara el van distribuir des del Passeig de Gràcia, des de l'oficina del tricicle. Llavors, clar, era de dir, bueno, sí, continuem per aquí, no? I un pic ja has començat, després ja canviar-te el nom. És més complicat, és més difícil.
Sí. I hi havia una mica d'avertís en aquell moment de pensar, i ara el públic, si no, bé, què passarà? Hi havia què? Què és el que més els espantava? O ja el nom ja era garantia de, ei, ja ens coneixen, direm que ja... No és garantia perquè al començament me'n recordo això, que t'ha mirat l'enlupe, que dius, bueno, ara què és que faran?
Seguiran fent el mateix, no seguiran fent el mateix... I al començament, sempre deies, els primers cinc minuts t'analitzen. I després ja es deixen anar i... És una mica el que li passa a Andy Lucas. Jo no mai sé qui és cadascú. Disculpeu la comparativa, però tots es separen. Andy Lucas, Sobre i Selena. Jo dic Sobre i Serena.
Saps, aquella... Yo quiero bailar... Jo crec que podíem fer un duo. L'Andy i la Selena, i el Lucas i la Sònia. Ficas cara que no saps a què et parlo, no? Sí, sí, sí. Perquè està així, recalculando ruta. Els estava buscant un nom. No, al final...
Tu, al final, quan parteixes de zero encara que estàs fent el que ja feies, perquè al cap fèieu teatre gestual, mim i tot el rotllo aquest, ja veníeu d'això. Per tant, clar, sí que hi ha el risc, però som els mateixos, estem fent el que fèiem ingracs que podien ser perfectament del tricicle, suposo, no?
Bueno, la diferència és que, clar, comences a crear tu. Llavors aquí, fins aquell moment, fèiem només d'intèrprets i a partir d'aquell moment comencem a crear i a treballar amb director, perquè, no?, per tenir més cervells, diguéssim, simultanis a treballar amb molts temps. Però el vici d'actuar com un tercer, que no ets tu, perquè clar... Ui! Telefonen. Telefonen? Ah, a veure... Hola? Hola, bona tarda.
Bones tardes. Hola. Els rolinxos, no? Sí, sí. Qui és vostè? És la iaia Paquita. Ai, la iaia Paquita, què tal? Sí, de tant en tant ens veiem, la iaia Paquita. Sí, sí, sí. És que estic escoltant el programa. Sí. I és que els volia fer una pregunta a aquests nois. Ah, són molt macos, venen de fora.
Bueno, d'on són, aquest sí. Bueno, un és de la Selva del Camp, que ve supercontent amb el seu poble, i l'altre és de Reus, que ve no tan content, però bueno. Ah, sí, sí, molt bé, molt bé. És que jo volia fer una pregunta, perquè jo no veig gaire bé, ¿vale? Ah. Jo tinc un ull una mica putxet, llavors m'agradaria saber... Ja no, tanca la porta, collons, que fa fred.
Jo els podria anar a veure, però jo estic una mica cega. Ah, tenim un dels convidats que amb les ulleres no hi veu molt i té un ull vago, també. Però jo els puc anar a veure, si és gratis, no? No sé si fan alguna cosa, properament. Sí, fem coses, però vostè... Home, si no hi veu, què hem de fer? Li hem d'anar explicant... Tu com te dius, nano? Jo em dic Gerard. Ah.
Els diumenges per la tarda ve gent de la seva edat i sempre hi ha algú que li explica el del costat.
No ho sé, home, ha dit que era la iaia Paquita, no?, doncs deu tenir edat de iaia, no? I fer magalenes i galetes pels nens. Sí, a veure... Com que magalenes i galetes, no, perquè jo tinc l'intorregància dels glúten. Ja, però en altres no, i als nens tampoc, pot fer unes magalenes. Els nens es pot matar, a base de sucre. Clar, que és el que volen. O el mata la pantalla o el mata el sucre, el nen. Exacte. Vull dir que no és grau. Quants anys té vostè, Paquita? Que farà que entrar al teatre de portar galetes?
Sí, sí que ha de portar galetes. Quan vingui al teatre, porti galetes, sisplau. Si li sembla bé, eh? No, no em sembla bé, clar, que no em sembla bé. Com no em sembla bé, en el teatre, portar galetes. Ja no té cap sentit del món.
Doncs fàcil. Aquesta gent d'avui estan de celebració perquè fan 15 anys d'espectacles propis i es veu que el propèdia... No els vull dir mai, jo, aquestes manes. No, és que no es deixen veure. Com se diuen? Com se diuen? Cláunic, d'oli. El Gerardo i l'altre, com se diuen? Gerardo. Eduard, Eduard. Jo quan me diuen Gerardo, automàtic salto, toca'm el Nardo. Me surt com un rossos, allò.
Bueno, que porti les galetes ja en parlarem. I després està l'Eduardo, que és el que tinc aquí colgado. Exacte. No parla poc, es veu que a casa no el deixen parlar i aquí ja té l'hàbit i no parla. És que clar, bueno, estic escoltant aquí l'agadi però jo no els puc veure i llavors, bueno, però és que tampoc els veuria l'aire perquè jo estic una mica cega, no? Però bueno, em fan gràcia, no sé, em fan gràcia aquestes nanos. Digue-li alguna cosa, Eduardo. Són de Reus, no? Sí, jo sóc de Reus, és un honor estar per mi aquí a Tarragona avui.
Molt bé. Bueno, ya vale, ¿no? Hola, ¿qué tal? ¿Bona tarda? ¿Cómo esteu? ¿Estáis hablando del festival o qué collons pasa aquí, eh? No sé. Sabeu qui és o no? Hòstia. La Cristina Muñón. La Cristina Muñón. La Cristina Muñón. Por favor. Por Dios. Por favor. Estaven aquí els dos amb una cara, diu, aquesta gent que truca. No, bueno, la típica col·laboradora. Sí.
Què passa? La contertúlia. No t'hem conegut, eh? Aquí estava la gràcia, que no la coneguéssiu. Mare meva. Que fuerte. Els heu explicat que tenim un festival de teatre o què passa aquí? Explica'ls-hi tu, ja que has parlat tu. Nosaltres anàvem a dir que el dia 27 d'aquest mes anirem a Salou.
Sí, sí, sí. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys. A celebrar els 15 anys.
Sí, això amb la Paquita, també, no? Hombre, la Paquita s'ha posat... Aquí la cara que ha ficat l'Edu és que no l'han convidat cap vegada. El Gerard sí que ho sabia, el de les orgies, però l'Edu l'he vingut de nou i a mi no em conviden. Perquè el Gerardo és el del Nardo, saps? Sí, el seu Nardo, clar. La fama le precede, el Gerardo. Hombre, mira, dile que et faci això del dit, saps?
Li ponen el dedo així i així. Així no et veiem, eh? O sigui, t'escoltem. O sigui, no sé com ha de ficar el dit el Gerard, però no ho tinc massa clar. Ja ens ho explicaràs en directe un altre dia. Això, el dia 27, al teatre, surts tu. Sí, baixarà l'Edu.
Com? Ah, sí, però no parlen del teu llibre avui, saps? Què fas, el 21? El 21 ho fem al Pàramo, xaval. Increïble obra de teatre. El Pàramo? Ah. Però això és un postre o alguna cosa? No, no. M'he anat... O sigui, és un llibrit de teatre... Perdó. És un llibrit de teatre i cinema... Sí. I m'he anat a gravar tota la part que és cinema...
al páram real de Howard, en George Sire, on vivien les germanes voluntaires. O sigui, que no sabies què fer per viatge i t'has muntat la història aquesta per anar-te'n por ahí. Això em deien les meves amigues. Normal. La próxima obra, de què va? ¿Dónde vamos? Claro, claro. Així de les mortes de viatge amb plans jubilades, amb la iaia Paquita, i així feu. No siguis telosillo, que ja t'invitaré al próximo. Vale, vale, jo també en te quiero. A veure si és veritat.
Bueno, chatos, adeu, eh, que estic acallant. Un besito. Vale, no puc catinar saig, no puc catinar saig. Gràcies, Cristina. We love you. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Heu ficat una cara, vosaltres, amb la iaia Paquita, no ho sabíeu? Ens hem quedat una mica de col·laboradora. Com es diu avui en dia? A quadros. Abans es deia quadros. Doncs escolta, tinc un trivial per a altres. Així molt xulo. Un trivial. Trivial, trivial, trivial.
A veure, jo us pregunto coses que podíem sortejar. O sigui, qui perdi, què? Clar, recordem que a la companyia sou l'Edu, el Carles i el Gerard. Aleshores, què podíem sortejar, qui perdi? Qui perdi et paga un parell d'entrades pel pròxim bolo que no sigui gratuït. Que no sigui gratuït. Si no és una mica gilipolles, l'aposta. Aquí, les gilipolles, sempre hi ha... Nosaltres som gilipolles professionals.
i us paguen per seu. Això és el que mola. Jo faré preguntes. Jo dono la resposta, m'hi deixeu dir les respostes, les tres, i qui digui la correcta, punto. Gallifante. Però diràs les respostes després de... Dir les altres, no. Diràs tres i diré A, B, C.
Sí. És un tipotest. Un tipotest. Sí. Un trivial, el que seria un trivial. Sí, és el que he dit. El primer que he dit és un trivial, però bueno. És que no estem centrats. No estem centrats. Sí, aquesta part no la tenia controlada. Jo dic, sé que són una mica els que costa arribar. Nosaltres estem dient que som gilipolles. Sí, sí, però ja val per aquella que...
Seu també teniu TDA o PAS o alguna cosa d'aquestes de moda d'ara, o què? Jo tinc un còctel de tot. Un còctel de tot. Hòstia, i m'ha dit que estan bé. No, de moment no. No, perquè estava pitjor i no guanyava res. No, perquè perd vista. Més. És ràpid, eh? Va. Vale? Vale. Quin còmic del cinema mut va dir allò de un dia sense riure és un dia parlut? Buster Keaton, Charles Chaplin o Groucho Marx? Charles Chaplin. Groucho Marx.
Chaplin. Puta madre. El famós gag de la façana de casa que cau sobre el protagonista sense eixafar-lo és una pel·lícula de Harold Lloyd, Buster Keaton o Charles Chaplin. Buster Keaton. Guanyant l'Edo, eh? És el més ràpid. Quin membre dels Monty Python va dirigir la vida de Brian? Terry Gilliam, Terry Jones o John Cleese? Terry Gilliam. Terry Jones. Hòstia.
I Jones, i jo i Jones. En el món del clau tradicional, el personatge que sol provocar el caos i fer el desastre és el clau blanc, l'August o el mestre de cerimònies? L'August. Bueno, minipunto, ja. Quin actor va interpretar el Grinch i també Eix Ventura? Robbie Williams, Jim Carrey o Steve Carrell? Jim Carrey. Punto pel dos. Home, quan jo contesto més ràpid és punto pel dos. No, no, sigut els dos alhora. Quin director italià va guanyar l'Òscar amb la tragicomèdia La vida es vella? Fellini, Roberto Benigni o Tornatore? Roberto Benigni.
Tu, no? Ha dit Felini. No, ha dit Benini. Cap de tita. Ai. Havia de dir el nom. Havia de dir el nom. Aquest públic està... Està comprat, està comprat. Molesta, aquí. Està molestant. No, sabeu què passa? Que abans de començar el programa tothom tenia clar que qui perdria seria l'Edu. I l'Edu s'ha picat i està un faller. No m'agrada perdre ni les caniques, a mi. Hi ha una cançó per l'Edu. I l'Edu sin faller. Bueno, és igual. I l'Edu
Quin famós min francès va crear el personatge VIP amb cara blanca i samarretes ratllada? Mercè Marçó, Jacques Lecoq o Jean-Louis... Mercè Marçó. Ha sigut ell, no? Sí, Mercè Marçó. Quin instrument musical és conegut per fer el típic so còmic amb bandes sonores? La trompeta amb sordina, violí o harmònica? La trompeta amb sordina. Ara l'edut està donant peixet, eh? Quin animal té tres cors i probablement millor circulació que nosaltres després de Nadal? El tauró, el pop o la balena? El pop.
no ho sé. Quin planeta gira tan lentament que un dia dura més que un any? Mercuri, Venus o Mart? Venus. Mercuri! Ho ha dit ell, no? Sí. Ho ha dit de xiripe. També no. Que has de saber, tu. Quin grup va publicar l'àlbum Dark Side of the Moon? Pink Floyd, The Zeppelin o Queen? Pink Floyd! Estem allí, allí, eh? Pink Floyd, que és un insult, també, ho saps? Vaja, Pink Floyd... Quin acto com i britànic va participar tant a Mr. Bean com a l'Escurçó Negra? Rowan Atkinson, Hugh Laurie o Stephen Fry? Rowan Atkinson. Punt pas dos.
Quin animal és capaç de dormir fins a 20 hores al dia? El panda, el koala o el gat? Jo. No anava a dir, eh? El koala. I ara ja acabem, eh? Dos preguntes més o tres i fora. Quants animals de cada espècie va pujar Moisés a l'arca? Un, dos o cap? Dos. Cap, perquè qui es va pujar va ser Noé. Tu què sabràs? Si un tren elèctric va cap al nord, cap on va el fum? Al nord, al sud, o no fa fum, ja que és elèctric? No fa fum. Molt bé, ha guanyat l'Edo.
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8. I el Gerard, 1, 2, 3, 4, 5, 6.
Ha anat allí, eh? Bé, doncs que... Què ens havíem jugat? Les entrades. Has de pagar les entrades. Saps què? Què? Que pagui el Carles, que no ha vingut. Ah, mira, si no que hagués vingut. Exacte. O sigui, el Carles Vigorra, esteu d'acord els dos? Li diem, li expliquem, que hem fet una aposta. I el XatGPT està d'acord, també? Home, el XatGPT sempre et dóna la raó. Vale, doncs això, el Carles Vigorra, si no haguessis vingut, doncs ens deus a mi dues entrades pel pròxim espectacle a prop de casa.
N'hi ha algun previst a prop de casa o no? A veure si no en fareu cap. Si no et sap greu anar a Reus, també. Això li passa a molta gent que a casa seva no es contracte. No us ha passat mai, que a casa vostra no es contracti? A mi, des del 90è... Des que vaig néixer. Des que vas néixer, que és un any més que ell.
A la Selva del Camp? Mai. Mai? Mai. Però no tens simpatia? És per la barba? Què és? Hi ha alguna cosa que no? No portava la barba abans. Ara és de fa un any que portava la barba. Sí, per la barba no és. No. O sigui, a la Selva del Camp no hi ha forma que actuïs. No. Des d'aquí fem un crit, sisplau, que contractin, encara que siga l'edu sol, que vagi a fer el pregó. Jo et proposaré pel pregó de la Selva del Camp, per la festa major, allò com dos huevos duros, saps? Llavors es quedarien tots callats. Sí. Però algú té mania per alguna cosa?
No ho sé, hauries de preguntar que truquin. O potser no entenen el teu humor. Però si no els expliques potser no... No? Podria ser.
Ara s'ha hagut d'aguantar, eh? No, però a vegades no vas als llocs perquè dius, potser no saben què et dediques a això, ja sé, t'imagines? L'empresa és de la selva del camp, l'empresa. Sí, i factura allí. I factura allí. Però els és igual, això. I paguem impostos, paguem impostos allà. Que fort. Sí, però bueno. Això podíem parlar... Un altre dia així. Sí, unes quantes horetes. Vale, vale, vale. Us sentiu estimats o repudiats en algun lloc per la selva del camp?
No, molt estimats, realment. En general, molt estimats. Sí, sí, sí. Jo tinc ganes de començar a tenir haters. Perquè, no? Jo crec que és sinònim de guanyar. Exacte. Sí, és quan hi ha més visualitzacions, eh? O sigui, la que tu la lia és el que dèiem abans. Quan la gent et temania i parla malament, és quan la cosa es mou i factures.
Tu ho estàs intentant i tampoc... No, jo dic cada setmana que ens hem de denunciar abogadors cristianos per alguna cosa, saps? No sé què podríem fer. Parlem de religió, tio. Ara potser ens denunciarà la seva del camp per alguna cosa, l'Ajuntament, aquí. T'ho imaginas? Mira una denúncia aquí. És que ha sigut molt light, digues alguna cosa més grossa. S'ha contingut, perquè abans... Està guantant-se, ja. Si li provocaran mal de panxa allò de la contenció. Perquè, clar, dels tres que esteu treballant junts, qui és el més maniàtic del grup? El Carles.
O sigui, el que li toca apagar les entrades és el maniac. Sí. Vale. I el que sempre diu, ui, aquest cac és boníssim i després no funciona? L'edu. No. És el més optimista. Diu, esto la vamos a petar. No, optimista és el Gerard. Optimista. El més optimista és el Gerard. Sí? Sóc el més optimista? Bueno, el que sempre diu mil coses. Sí, està en brainstorming. De mil, després n'hi agafes unes quantes, però no totes. Però sí, en tira moltes. I el més intens dels tres, qui és? Abans era tòxi, abans intens. Intens, intens. Hòstia, depèn. Sí.
Si és per parlar, el Carles. El Carles és molt intens. És molt extens, també. Intens i extens. És una onda expansiva que llarga que... S'ha xarra molt. Si estàs ell aquí, doncs... No haguéssim parlat n'altros dos. Ah, o sigui, aleshores ja entenc que potser no ha vingut perquè no l'he avisat. L'heu avisat que avui el veniu aquí o no? Amb ell el pots entrevistar. Jo no ho sabia, t'imagina. Ho sabrà quan pagui les entrades. Allò li rebarà el rebut. I escolteu, com l'he jugat? Més improvisació o moltes hores de proves?
Hi ha molt de treball de taula, primer, d'escriure, i després aquí és provar, provar, i després també dintre ens deixem molt de marge d'improvisació. Realment, quan assajem també surten coses, moltes coses. Heu incorporat coses que han passat improvisades a un espectacle? Sí, sí, sí, i són els millors, eh?
El que comentàvem abans, que a vegades és una cosa així... Exacte. Però penso que l'habilitat d'incorporar-ho i saber com ajunteu amb la resta i que tingueu aquesta complicitat, perquè quan és un sol encara, però el C3 i que ho puguis incorporar en un espectacle que està més o menys definit, penso que això és la part que la gent de feina no sabeu el que hi ha al darrere.
per tenir aquesta habilitat. Sí, i al final crear gags, això que dius tu, primer has de tenir una bona estructura d'una escena, suposo que igual quan fas una cançó, has de trobar el riff o la tonadilla o com se digui. Sí, el motiu melòdic, el led motiu, això que en alfabet musical. Doncs suposo que primer t'has de crear una estructura per anar trobant, provant no sé què, fallar i al final encertar-la. I nosaltres també és molt prova d'error
O sigui, amb el públic, amb els anys. L'encert és cada cop més a priori, però després, allò, has d'aprovar-ho. I vau decidir des del començament l'humor gestual. Us heu plantejat
ja que vau separar-vos del tricicle. Tenir també un altre tipus de companyia diferent a la Clowny, que ja està molt encasellada amb el tipus d'humor, fer-ne una altra en la qual... No, no, aquests seran espectacles que no tenen res a veure amb el... Ah, nosaltres mateixos, eh? Els mateixos tres, eh? Sí.
El que passa és que nosaltres amb els anys també ens hem anat donant més llibertat. Explica bé la pregunta, no? Sí, sí. Nosaltres també treballem amb una altra companyia de carrer i allí no callem. Parlem, parlem, però parlem molts idiomes, però som... Políglotas. Políglotas. Sí, sí, políglotas. I allí també ens deixem anar, eh? Allí xerrem i... Però com a companyia? Com a nosaltres tres, de fer una cosa paral·lela, així com dius-ho, parlant els mateixos tres, no.
No, no, no. No ens ho hem preguntat jo. Si el limonero te da limones, haz hume de limón, no haz hume de naranja. Sí, sí, sí. També pots fer un mojito, però... Però ja et necessites incorporar un altre ingredient. L'arba no et fa... Sí, però com que la base la teniu, us coneixeu tant entre altres tres... Sí, el que sí que hem provat és d'incorporar... Si algú té una habilitat o... Diferent del que fèiem amb el tricicle, que anem purament tricicle, sí que barregem coses amb clàuny, que potser abans no ens atrevíem a fer. Això us volia preguntar, abans que truqués la Cristina Muñon.
Us va costar molt treure's el bastit del tricicle? Amb les seves indicacions, la forma de funcionar d'ells, el gag, estil d'ells, per poder ser vosaltres mateixos, sense trencar, perquè, clar, no sé si dins del món del mim tens molt de marge de maniobra en quan portes, no sé, 20 anys, o que hi ha unes tècniques concretes, i sortir d'alloc perquè digui, ui, em sembla un espectador del tricicle. O sigui, us va costar molt aquest tipus de transformació i que us reconeguessin per balsos mateixos?
Perquè, clar, els primers espectacles, la gent encara, jo que sé, el primer que va ser Ticket, no?, després de... La gent podia pensar que encara era un espectacle d'altre cicle. Sí, sí. Perquè potser tenia molts vicis, entre cometes, agafats de la forma d'actuar que us indicaven i que havia de ser, igual, una còpia del que feien ells, amb un tipus d'humor concret i gags concrets...
Com ho vau fer per... Al final ho vas adaptant, sobretot quan crees espectacles, llavors ja vas anar posant la teva petita cosa que tu sents diferent. O sigui, va ser progressiu. Sí, jo crec que sí, que ha sigut més progressiu. Però sempre et comparen, sempre hi ha coses perquè, clar, amb humor gestual, al final és humor gestual. Per això et deia. I hi ha moltes cosetes, però al final vas agafant el teu estil. I a poc a poc jo crec que han anat, i han anat madurant molt, també.
I als últims espectacles se nota molta més diferència. Venir del tricicle és venir d'una marca molt potent, no? La millor companyia de teatre de comèdies actual, però alhora també, si et fots a comparar, és una mala jugada, saps? Saps quina és la mala jugada? Dir-te que ja acabem. No, home, no. M'ha sapigut molt de greu. No, no, el que heu de fer, ara. És el que hi ha notícies i coses d'anys. Tenim el tíquet fins al quart de vuit. Sí, sí, el quart de vuit ja... Tenia notícies, vols que diguem, va?
Doncs mira, la notícia serà que ens despedim. Hem tingut l'Edu, hem tingut el Gerard, hem tingut el públic convidat, Sílvia García, Raül Firaolena amb salsa, i que sigueu molt feliços i sobretot molt d'humor a la vida i al teu estómac. Ens veiem aviat. Gràcies.