Molt bona tarda, bon dia, bona nit, benvinguts un dia més a Raulina amb salsa!
Guapos, estic bé, guapos! Jo només per aquesta frase inicial ja m'hostilvio un psicòleg. Em puja l'autoestima, em omple la butxaca, no. Però el cor sí. Saps, hi ha feines que t'omplen l'esperit, però no... Sabeu d'aquestes feines, vosaltres, o no? Treballeu per omplir l'esperit? Jo sí, però no. Sí, però no. Et costa assumir-ho encara, no? A mi m'agrada la feina que faig, el que no m'agrada és la nòmina.
Ah, vale, vale. M'opliria més si la nòmina fos... Més ostentosa, així. Almenys que em permetés unes vacances. Però almenys pots anar digna perquè fas el que vols. Sí, sí. Vosaltres també feu el que voleu o no? No ho sé. Sí, bueno. El que voldria és estar a casa. Aviam, sí, home. El que voldria seria ser multimilionari. Ja directament a la vostra edat. Sí. O jubilat. O jubilat o multimilionari. Jubilat. O amb dues.
Però més multimillonari dels que no treballen, eh? Home, és clar. Dels que hi ha un altre que treballa per ell. És que ara queda allò de jubilats, Tarragona, Townfire, els de la brigada, estan fent un munt de coses. Ara, si estàs jubilats, podríem veure un munt d'obres i pintades que estan fent de terra i arreglar senyals i tot. I m'encanta veure obres, de veritat. M'encanta analitzar què estan fent i dir això, què faran aquí? Això era allò del pam a pam, no? I també està enfadat.
Els jubilats se'ls permet tenir mala hòstia. I portar les mans al darrere. Això, que bo. Clar, clar, clar. Doncs bé, benvinguts a Raulina en salsa, programa número 69. Uou! Uou! Home, és que no esteu aquí perquè sí. Clar. I no som número parell perquè sí, tampoc. Avui és regre. Avui és... Ai, senyora. No anem bé. No anem bé. No anem bé. No anem bé, no anem bé.
Avui és dimecres 4 de febrer, un dia amb moltes capes, des de les més serioses fins a les més friquis. Molt bé. Moltes capes. És un dia amb capes. És un dia amb capes. En Photoshop és igual. Se celebra el Dia Internacional de la Fraternitat Humana. Veieu que enlliguem una cosa amb l'altra? Però no m'agrada perquè la fraternitat és de francesos. I de universitats, i d'universitats també americanes que hi ha les fraternitats.
És veritat. Jo som l'omega, alfa, fi, saps? Sempre hi ha un alfa i un omega alli. No tenen res ni puta idea. Ubica Grècia. No, no, no. I te l'ubiquen més o menys entre el Japó i la Índia. Però si no s'han intastat a Mèxic i tenen allà al costat. Per cert, ara que parlem d'això dels americans, jo ara si tornés a veure Independence Day, crec que aniríem als extraterrestres.
Nosaltres també. A que no aneu ja des de l'inici. Bueno, a mesura que et vas fent gran, és com aquells docurealities o aquells programes que són de policies caçant a gent. Tu, quan ets joves, vas amb el lladre. I a mesura que et fas gran, vas amb el policia i dius a veure si l'agafa. Jo a vegades he de fer una lladre, eh? Però vas canviant la percepció. És que és molt difícil, això, perquè amb Castle sí que m'agradava anar amb el Castle.
Però és molt difícil. Només amb el castle. Amb la perspectiva després va canviant una mica. Doncs parlem d'això de la fraternitat humana. És una jornada que ens recorda la importància de conviure, d'escoltar-nos i d'entendre'ns una mica millor. Que bonic, que bonic. Donem-nos les mans, germans. Abraceu-vos, abraceu. Cal fer-ho i és i justícia. Caliu calor. Caliu calor.
Caló, caló. Avui estem ja en fallos des del començament, eh? Sí, sí. També és el Dia Mundial contra el Càncer. Molt bé. Una data per prendre consciència, parlar-ne i donar suport a totes les persones que hi conviuen directament o indirectament. Amb un càncer, que tenen un mood horrible. I més en aquesta època de l'any. Però és que el tema és que la gent... Això de dir mood queda molt de...
Queda molt random, digué ara. Perdó, perdó. No, però m'ha agradat molt el de prendre consciència de la gent que conviu amb un càncer. És gent massa emocional. No, el problema és que moltes vegades no es té en compte la gent que conviu amb algú que té un càncer.
O sigui, l'entorn de la persona malalta, penso que a vegades ho passa pitjor que no passa el propi que té la malaltia a nivell de portau. I no hi estic en compte qui està aguantant tot això, qui està al voltant. Vé a ajudar el Pau, sóc verge i càncer. És verge i càncer? No ho fotis. Ets ascendent? L'important és l'ascendent a la vida, eh? Sí, perquè jo no en tinc compte. I on tens la Lluna?
Quina és la teva carta astral? Jo soc bessons, ascendent capricorni, capricorn i la lluna càncer. Ai, molt emocional per dins, Raül. Jo no entenc res. I no parlem de numerologia perquè si no ho parlem jo del tot. Bueno, 69, és el que m'ha interessat la numerologia d'avui. Jo tenia una amiga que segons el signe judiacal del noi que coneixia, tu què ets? No, jo soc sagitari. Ah, no, ja ho vaig estar. Siguiente, next. Molt bé.
Jo això amb els Scorpio ho fallo. Veus? No sou cap d'Escorpio, vosaltres? No, no, no. Parles amb un altre Gèminis. Ah, sí? Sí, sí, sí. Amb una balança. I tu eres? Jo el lleó. El lleó. Però no està bé perquè ens porta espor. De res. Sí, sí, sí, molt bé, molt bé.
Doncs avui també el calendari ens porta al costat més alternatiu perquè és el dia de l'orgull zombi. Molt bé per aquells zombis. Heu vist que ben trobat avui que estigueu aquí també. I aquí és en el cinema i les sèries han fet molta feina perquè no hi ha un sol tipus de zombi. És veritat, és cert. Tenim el zombi clàssic, el bo, que és lent, maldestra i socialment incòmode, molt a l'estil del George Romero que és dels primers. Després tenim el zombi ràpid o infectat, agressiu i caòtic que aposta pel terror pur.
El zombi de sèrie, que és persistent, que converteix l'apocalipsi en rutina i genera desgast emocional. I el quasi-zombi, que és aquell que encara conserva consciència, empatia o conflicte moral. Me'n deixo algun?
He fet feina, eh? Un zombi. Us recomano lo que hacemos en las sombras, que és de vampirs, però hi ha uns... No és del Robert Rodríguez? Crec que sí. Veus aquí? Molt bé, molt bé, aquí t'he vist. HPO. Exacte, sí. I surt una mena de vampir que s'alimenta de les ganes de viure de l'altre.
que és un concepte que m'agrada molt. Jo conec molta gent així, eh? És que és la gràcia. Es diuen gent... Ah, sí, vampirs energètics. Vampirs energètics, sí, sí. Llavors m'ambularia molt el concepte de també que segur que hi ha zombis que s'aprofiten de les parts d'una altra, però com de les parts també... Nobles. Se'n diu Frankenstein. Frankenstein, també. No, però ara que parlem dels vampirs energètics, segur que us passa que segons amb qui esteu, quan deixeu aquella persona marxeu com a més cansats del que viu arribant. Sí, sí, sí. I és el que és al contrari, que marxes amb les piles carregades.
Doncs aquests que treuen són els ventils energètics. Vosaltres creieu que... Tornant als zombis, hi ha uns que t'has deixat segur, que són la gent que està al Senat. Anava a dir polítics. Però són els del Senat, concretament. Aquests serien els zombis vividors. Presuntamente. Sí, sí, al final. Llavors, quin és el que més us agrada a les zombis, a l'altros?
De quins serieu? A mi m'agrada molt el de 28 dies després, aquest que té un pollon enorme, l'heu vist? Que heu vist la pel·lícula? No l'he vist. Li faltarà la meitat del servei, però que li falta el servei l'ho té de l'altre. És igual, total, per la conversa que ha d'adonar. Poca cosa, ja t'interessa. Si es va fer molt viral ara. Hi ha com un tipus de zombi que va a Convent de Colmena.
Aquest és molt loco, eh? Aquests realment sí que són poderosos. Allò has de buscar el pare o mare de tots, carregar-te'l perquè, si no, els altres segueixen funcionant. Exacte. Són maries de zombis? No gaire. No? No. L'únic que hi ha gent de las topas que dic... Bueno, que són fongs. La que mola molt de zombis és l'anglesa, no em sortirà el nom. The Shaun of the Dead. Oh! Que aquí se la va dir com Zombies Party. Zombies Party. Home, els Zombies Party és xulo, perquè teniu algun zombi a la vostra vida?
I tant, que tens ombits. Tu ets un famí per tu mateix o per ells? Jo crec que per mi mateix. L'Adrià ha arribat a tenir converses amb ell un dia que no ha dormit, que jo sé que està totalment dissociat. Però contesta en automàtic. L'Adrià és com un dofí, l'Adrià és capaç de…
que està dormint la meitat del seu cervell i l'altre va tirant. Anava a fer imitar el bufí, però no. Jo t'ho anava a demanar, a veure si podies. No, no, no. Però el tema, aquesta gent que et contesta en automàtic, després tu li dius algo, quedes amb algo, no se n'en recorden, però tens la seva confirmació. Això de banda notari és vàlid o no? Perquè clar, no sé, tengo tu ok. Depèn de si li has pagat el notari o no.
Ah, d'acord. Sí, perquè el dels notaris també. Doncs escolteu, ara que diguem el dels zombis, clar, també hi ha diferents tipus de zombi que segons el director o el format, el zombi pot arribar a ser una metàfora social, crítica, reflexió sobre la identitat o simplement entreteniment. És el mateix monstre però en diferents lectures, segons el director. Mira, ja tenim aquell doble. A més, avui també és el dia mundial de la lectura en veu alta,
Així que tot encaixa bastant bé amb això de narrar històries, construir imaginaris i compartir mirades. Que bonic tot, que ben trobat. És cert que compartir mirades a la ràdio és raro.
I segons a quina ràdio compartir ja està raro, també. Ara que dius, junto el concepte de llegir en veu alta i compartir mirades. No us fa molta ràbia, també, quan éreu petits, o de petits, o fent la comunió? Aquesta gent que llegeix un Evangeli i et mira després? No ho he vist? Sí, a mi això passa a l'Evangeli. Però per què jo t'ho faria això? T'ho prometo, però gent que, o mestres, jo això com a mestre també ho he vist, mestres que estan llegint, tal, tal, i s'adavanten a la frase, s'ho saben de memòria, llavors aixecen la mirada i et miren. En plan condescendent. Mentre ho narren, saps? Sí, sí, sí. I això ho fas tu, a classe o no? Jo això ho faig.
Quan he fet susti els més petits els he faig, saps? Tipo, i l'os, i l'arrinxos d'or, es va menjar. S'has mirat fixament, saps? Tipo, m'ha ser llibre de memòria i t'estic parlant. O sigui, hi ha les tortures de petits perquè sàpiguen el que els espera la vida. Exacte. Valor afaigit de l'educació d'avui en dia. És el que hi ha. Vale, vale. I em porten criptos. Això i posar-los d'una estafa piramidal en tres anys. Important, important. Hi ha de petits que sàpiguen el que és l'estafa piramidal i que se sentin menys tinguts pels adults. Totalment. Vale, vale.
Doncs, del dia com avui, han passat coses ben potents, com el 4 de febrer del 2004 es va llançar Facebook. Oh! Veig malament. Bueno, tal com va començar i tal com ha anat acabant. Heu vist la red social? Sí. I el círculo?
No, aquesta és la que vam fer de... Sí, Tom Hanks i... No, no. Sortia la vella la bèstia, com es diu? L'Emma Watson. Emma Watson. Sí, sí que l'he vist. I sortia... Qui era l'altre? Bona pregunta. Dona Tom Hanks. El círculo. Sí, que era també com una referència, així sense gran explícita, a Facebook. Sí. Us ho preguntava per si us semblava una o l'altra. Ara volíem fer la segona part de la red social, però va dir el Zuckerberg. No, l'actor...
Ah, val. Sí, sí, el que surt... Com es diu, l'home que... Ara me ves, ara me ves. I no sabem com es diu. No, mago pop. El mago pop. Sí, clar, us volia preguntar... Comparant, no? Està bé que fem les mateixes tonteries tots. O sigui... Sí, sí, és cert. Pels que no us veieu, el mago...
També és mago, a part de fer això. I va comprar en teatres. I de les dues pel·lícules, ara volien fer la segona part de la red social, però l'actor que ho feia... Ha dit que no. Ha dit que no estava per la labor, perquè ho va passar una mica malament, és bo que hi ha amenaces i coaccions perquè... Home, del Mark Zuckerberg no m'estranya, la veritat.
Fins que no l'apalmi, aquest home no es farà una pel·lícula de veritat amb tot el que suposa. Totalment. M'encanta les entrevistes que se li escapa el de si jo fos humà, no? Digo, si pot ser, com soy humà, no? Això, el Jesse Eisenberg. Hi ha un clip molt heavy d'una jaqueta que portava ell que per dins tenia com una mena d'iconografia i el tio es va cagar perquè li van dir, a veure, ensenya la jaqueta i per dins era rotllo il·luminat i el tio se va quedar... Es va quedar pàl·lit.
pàl·lid. Va ser boníssim. Home, és que conviu entre nosaltres, igual que els reptilianos. Totalment. Ell també ho és. Sí, sí, per això. Rubén Viñual és reptilià. Que li interessar-ho, sí. Doncs també el 1939 s'estrenava una nit a l'òpera dels Germans Marx.
O, molt breu, i el 1913 es tancava la formalització ortogràfica del català. Mira'l! Allà el Pompeu, eh? Sí, sí, sí. No, el que passa és que jo penso que hem de mantenir el català, parlar-lo, utilitzar-lo, encara que algú faci alguna falta, simplement... Clar, jo conec molta gent que abans no parlava en català perquè algú se li impreia i tal, i jo penso que hem de potenciar, encara que es parli una mica malament, educar, reeducar, potenciar i sobretot animar la gent que l'utilitzi. El pitjor català que es pot parlar és el que no es parla. Ah, això mateix. Molt bé. Jo desitjo el dia que a mi m'atraquin en català.
Serà com té. Mira, mira, venint a això, quan t'han de fer una estafa, allò que truquem per telèfon, algun mail, algun negro gru d'aquests i tal, mai és en català. Mai. Per tant, jo quan respondo, bon dia, digui'm, llavors ja és un filtre perquè no et passi segons què. Per tant, apreneu català només perquè no us atraquin. Molt bé. Ja és un bon argument. I després també el 4 de febrer,
D'aquell mateix any, George Washington era escollit primer president dels Estats Units. Molt bé. Així podem comparar que hem anat bastant a pitjor. Ja el van imprimir els bitllets directament o no? No se sap, no? Aquell dia? No, va ser després, perquè no sabien què sortiria. Va ser després i tot. S'han d'aconyar i tot. A sobre són de cotó.
Els bitllets són... Els bitllets de... Són com de tela, són com de tela. És que amb el cotó que tenien en aquella època... Hòstia, Pau. Home, és veritat. Clar, però són uns bitllets... George Washington tenia, bueno, del negoci del que es van construir les cases modernistes, no? I tant. Però són els bitllets que pots ficar a la rentadora i no els passarà res. No, clar, això és bo. D'aquí, renta diners. Oh! Mira-la!
No sé, però ha quedat bé. Si és mentida, ha quedat bé. Si és mentida, jo aniré fent mis information. No seràs tu, John Ford o Coppola, senyor. Sí, el John Ford Coppola, que feia westerns. Mare deus, senyor. Ahir vam fer un crossover amb aquesta gent que després ja explicarem i d'aquí ve el xist. Avui és un dia amb història, reflexió, cultura i també amb diferents maneres d'entendre els zombies.
I amb aquesta cançó presentem els nostres convidats. Everybody's talking at me I don't hear what they're saying Only the echoes of my mind
Avui ens visiten tres persones vinculades al món audiovisual i cultural, que comparteixen mirant inquietuds i moltes hores parlant de pel·lícules. Formen part d'un programa de Tarragona Ràdio que es diu No Som Ningú, un espai on parlen de cinema per a tots els públics, amb la voluntat d'apropar-lo, fer-lo accessible i dismitificar-lo una mica. Molt bé. Bona definició. Comencem... Home, està d'aquí i hores, darrere i tal, i campena i tal. El nostre trailer. Clar, clar.
Comencem amb la Maria Clavero, gradual en comunicació audiovisual, que actualment treballa com a dissenyadora gràfica. I tant. Tot i estar en l'àmbit del disseny i projectes audiovisuals, té molt clar cap on vol anar. El seu objectiu és fer el màster de direcció de cinema. Correcte. I ara termini de dedicar-se... Perdó, perdó. Uuuuh! Uuuuh! Uuuuh!
Eh, jo he passat que està malament, però esteu pitjor als altres, eh? I a llarg termini, la Maria vol dedicar-se a la direcció que és el que més la passiona del setè art. Mentrestant, combina la feina amb projectes personals i que analitza la creativitat també cuinant i pintant. Benvinguda, Maria. Molt bé, molt bé. Jo no ho coneixia, això. Maria, no ens has cuinat ni una torrada. Però està molt bé, diu. És una cosa que queda... Jo cuino fins que no porta el tàper. Clar.
Això és que no em feu molt de casa. No, ella va parlar, tenen allà com de film musical de fondo, ella parla, fa ambient, és com un mantra, la Maria és com un mantra. Sí, no em van preguntar res per fer el programa, o sigui, em van dir, hola, ja està. Hola, és veritat. Hola, estàs sola, estàs aquí. També s'acompanya l'Adrià Jurado, que és periodista intrépid, segons ell mateix, que viu entre dos grans obsessions, el cinema i les mandangues polítiques de Tarragona.
Bueno, sí. Parla de cinema sempre que pot i quan toca política ho fa des d'una neutralitat absoluta. Perquè aquí l'objectiu és informar, no mullar-se ni que li caguin tot. Sí, segur. Observa, explica i analitza deixant que la resta tregui conclusions. Molt bé.
Quan vull. I quines conclusions solen treure, Adrià? De totes, eh? Aquí el tema és que és periodista i últimament tu vas veient les columnes de Segons Quí molt tendencioses, molt directives, i llavors la conclusió que ja te la fa ell, que tu no has de pensar, sinó que tu el que has de pensar. Penso que quan feu periodisme no és el que us ho ensenyen, però bueno, aquesta és la dinàmica que últimament està passant. No hauria de ser així. Ja, ja, però ahí estamos. I per tancar el cercle tenim el Pau Melero. Tancant, tancant. L'últim pago.
Que és cosillunyada de la Elena García Melero. Sí, des d'aquí una salutació. Que vingui quan vulguis, Elena, truca, truca i vinga. Vull venir quan vulguis i unes croquetes, no? Sí, molt bones. I la seva mare. Ella sí que porta tàper, no com la Maria que no porta un tàper. És una recepta familiar. Doncs el Pau és nascut i criat a Tarragona i implicat en la cultura des de sempre.
I ha estat vinculat al Teatre Jove, projectes com Terra Coviva i a diferents associacions culturals del territori. Per ben diners. Home, és que si no, per a què t'hi dediques? De dilluns a divendres és mestre, però la comunicació, la història de Tarragona i el cinema formen part del seu ADN.
defensa una idea molt clara, el cinema ha de ser accessible per a tothom, democratitzat i obert, no només per a uns quants. Avui el descobrirem també des del blasant més cinèfil. Benvinguts els tres. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies. I com dient sempre, després de la presentació només podem anar pitjor, per tant, ja podem acabar aquí.
Què tal? Ara ja us podem explicar que ahir vam fer un crossover amb el seu programa. Jo vaig anar al seu, a No Som Ningú, el podeu recuperar a les xarxes, a YouTube, al seu perfil, i avui estan aquí. Sí, sí. Llavors, clar, vam tenir el dubte del Francis Ford Coppola, que ahir era el John Ford Coppola, que es veu que feia westerns, per això ha fet el xiste, i jo dic, qui és aquell que... Ell diu, sí, el John Ford Coppola. Llavors vam ajuntar dos edicions en gràcia cinematogràfiques
Va ser un lengua a la trava. Allò, esclar, vam fer el repte perquè hi hagués discussió de no buscar el mòbil, perquè avui en dia les discussions s'acaben ràpid. La gent treu Google i aquell xupàs de Nadal que abans tenia... I al final l'Adrià va arribar solet a la conclusió que s'havia equivocat i que era gent forta. És important, això. Això senta precedents. Totalment. O sigui, que l'Adrià reconegui que s'ha equivocat. L'Adrià...
O sigui, l'intrèpid, Adrià. Això és una cosa que... No, no, és cert, és cert. És una lluita constant, no? Passarà els anals a la història. Sí. Lo de buscar un Google us ha passat de discussions que la gent ha tret el mòbil? Perquè a mi últimament m'ha passat de treure el xat GPT amb àudio i fer veure que és una persona més. No, però xat, jo tinc raó perquè no sé què. Però el xat s'equivoca.
Molt, s'equivoca molt. I et dona sempre la raó. Massa. És com m'has matat algú, felicitats, guapo. És que s'ho mereixia. I molts com li diguen xat-xat, això tens tota la rotlla. Jo ja sé que no tinc raó.
Jo sí, jo mateix sé que m'he equivocat. No em pari la raó, si no la tinc. I el diu, és veritat, tens raó, no tens raó. Ara que deies això de Google, heu vist l'episodita Black Mirror en el qual... Veieu Black Mirror o no? Jo he vist unes temporades i ara fa... De les últimes jo no les he vist. Les primeres les has vist? Sí. Doncs ja estem allí. O sigui... No, no, no, no. Totalment d'acord. No, no, t'ho dic en sèrio. O sigui, per la gent que no ho sàpiga, per la gent d'aquesta sèrie, és una sèrie una mica...
amb episodis independents, encara que algunes connecten, que parlen d'un futur en el qual la tecnologia ha anat per uns derroteros que poden ser bastant xungos per a la humanitat. Sí. Aleshores, està molt bé perquè va començar la sèrie fa uns 10 anys, 10-12, i hi ha alguna cosa que tecnològicament i com a humanitat quedava molt lluny, ara ho tornes a veure i ja estem allí.
Una cosa que semblava que no passaria, el que fem amb els mòbils, si algú està atunyenant amb algú altre, en lloc d'ajudar, ho gravem. Això dius, home, com pot ser? Això ja passava a Black Mirror. I llavors, un dels episodis de l'última temporada és en el qual passava això. Tu deies alguna cosa, no tenies raó, i buscàvem a Google. Hi havia una noia que tenia la capacitat de poder canviar el que tu buscaves a Google. Oh!
Aleshores, si tu dius, no, és que no és croqueta, és cocreta. No, home, no. Buscava a Google. Llavors, ella... Ho canviava. Això ho pots fer a la Wikipedia, també. Sí, bueno, ja. Però, tot i així, la Wikipedia té més verificadors que altres plataformes. Ho va fer una profe meva, d'Història de l'Art.
Perquè no busquéssim informació a Wikipèdia i ho féssim com amb llibres o coses així, la teva va i va anar a canviar una obra d'art a l'any i tots l'examen el van ficar malament perquè ho vam trobar tots a Wikipèdia. Així que hi hagi llibres. Terrible. Ara que diu el dels llibres, aquests dies, parlant de llibres i tot això, la gent sabia que veníeu,
Hi ha una pregunta que s'ha repetit moltes vegades. A més, sapiguent el vostre tarannà, la gent es pregunta, a veure qui m'ho respon dels tres, com és que amb la de noms que hi havia pel programa, vau escollir agafar la traducció al català d'un programa del Pablo Motos que feia a la ràdio, AM80. Quin és el vincle i la cosa aquí? O sigui, la gent molt van dir com és que portes aquests personatges que són tan fans del Pablo Motos?
Super, és el meu referèndum fàcil. Va ser l'intrepidarià qui va donar la idea. No és exclusivament un programa. A més que porta el topet al Tintín, quasi. És una mica... És periodista i trans.
No només és un programa el Pablo Motos, sinó que No Som Ningú també va ser un programa d'esports. Sí, de RAC1. Diria que sí, si no m'equivoco, era de RAC1. Era una de les generalistes de Catalunya. Però com vau acabar? La idea era No Som Ningú per parlar de cinema, però ens dona igual i ho farem igualment. Aquest era el títol. Sí, el títol sencer seria això. Ah, és això? Sí.
T'imagines, no som ningú, realment són sigles. Significa normatius, obligatoris, sensuals, ordinaris, masculins, neutrals... Espera, és que ara estic buscant la F. Saps? Llavors, vas fer unes sigles i no som ningú. Falacis. Sí, sí, sí. I així va sortir el nom. Sí, però perquè la primera, el proto no som ningú, era en castellà. No m'estàs container.
No somos ningú. No somos nadie. Era literalment el nom. Era literalment. Però no vam caure en el programa de Mochenta Ràdio. Perquè sigui, no l'escoltava ningú. A la seva època, sí. Té de dir que en aquell moment el d'allò es molava. Jo tinc el llibre. A la seva època. A aquell programa li donen a l'Hormiguero.
Bueno, i a passar pel Club de la Comèdia, que era guionista i tot el rotllo, i va ser una mica les formigues, les sortien allí. Tranques i barranques. I gràcies al No Som Ningú, nosaltres ara tindrem el nostre, perquè en comptes dels dormilleros, ara el cau de rates. I serà el nostre programa d'actualitat. I com neix la idea, com això ja es coneixia o estudia junts, una nit de borratxera, no hi ha huevos, aguanta amb el cubata, jo què sé. Una mica així. No ben bé, perquè realment...
Tot venia perquè quan jo estava estudiant, que ja m'agradava molt el cinema, jo volia parlar de cine amb algú. I volia fer-ho... Ah, sí, en plan persona aïllada, que a tothom li fa bullying i diu... També el tema venia perquè jo aleshores havia de tornar a casa amb tren i passava molt de temps sol...
escoltant gent parlar de cínic. Vols dir que al tren aleshores sí que anava i podies anar d'un punt a l'altre? Sí, arribava d'un punt a l'altre, però arribava mil anys més tard. No és una cosa d'ara, que la gent es pensa... No, no és un problema puntual, com va dir Raquel Sants, una percepció dels catalans. Sabeu que li han canviat el nom, no? Ara es diu Roda A. Díaz.
Ja està, és molt dolent. A partir d'allà va sortir parlant amb companys de la uni, aviam com ho podíem fer per fer això, per materialitzar-ho, i al final vam coincidir una altra companya que li agradava molt el cinema i una altra que tenia uns micros de tocar la bateria.
que estaven rebentats. Són els ideals per veu, eh? Els micros de bateria, si algú sap de música per la veu, el millor que et pots trobar, i més si està rebentat, dona aquell... Sí, exacte, exacte. Perfecte. I aquesta amiga coneixia el Pau de dues setmanes. Sí, bàsicament. Si les dues setmanes que ja van valer la pena per estar aquí...
Sí, sí. I a partir d'aquí ella ens va posar en contacte... L'amiga ha desaparegut i ara els guais sou vosaltres dos. Sí. Vale. Sí, l'amiga ha tingut altres projectes a la vida... Però encara esteu en contacte? No tant. Però es dedica al món del cinema. Sí, estem molt contents per ella. Realment sí, està una productora d'animació, o sigui que és supertop. En uns anys nosaltres podrem dir la vam conèixer i ojalà ens convidi als Òscars.
Va ser com una inversió d'aquesta, d'acord, en marxes però mantenim contactes. O sigui que al final la que va triomfar va ser ella, voleu dir, no? Bàsicament. Nosaltres vam guanyar una amistat. I hem guanyat la Maria. I la Maria com arriba aquí? Doncs l'Adrià i jo ens vam conèixer al Rec, no? Exacte. De fa dos anys. De fa dos anys en el jurat jove. En el jurat jove. O sigui que és recent també. Sí. Perquè el programa quant de temps porta?
Ah, vale. En una galàxia muy lejana. El tema és programa professional o no professional, perquè quan no era professional porta molts anys, que és quan va començar això amb els micros de la bateria. Quan gravàvem el soterrani, saps? Ah, vale. I quan intentàvem gravar i era...
Bueno, avui on gravem? Bueno, pues no sé. Veniu a casa. Exacte. Realment, oficialment, quatre temporades. Les primeres dues van ser una a la Torre i la 3 ja vam començar, l'hem passat aquí a Tarragona Ràdio, meravellosa. I aquesta segona temporada, això, és la segona temporada de Tarragona Ràdio, quarta temporada del projecte. És una mica com la resistència i la revolta, no? I la revolta, exacte. Sí, sí. I els conteu tots? O només conteu des que esteu aquí? O com ho conteu això? Jo conto els quatre professionals, perquè el... Quatre, sí. Quatre intentant ser professionals. Exacte.
Però aquí Tarragona Ràdio és el segon any. Sí, és el segon any. Vale, doncs jo comptaré dos. Molt bé. I tu, Maria, dius que els vas trobar... Sí, no, bueno... Allí com ets arreplegats... Res, els vam conèixer al REC i un dia així, a l'estiu de l'any passat, no sé qui em va obrir, perquè, o sigui, clar, em va obrir des del No som ningú a xarxes i em va dir... Jo no. No sé qui. Crec que el cor malant. Segurament. Gràcies, a lo loco. A lo loco. En plan, vols fer internet amb nosaltres? I jo, bueno, doncs quedem un dia, em van intentar espantar molt...
Pista, no em van espantar gens. Era com un filtre, no?, per a veure això. Exacte. I em van dir, t'apuntes? I jo, sí, van dir, no es cobra, i jo, perfecte. El millor, perquè així ho faig perquè vull. Sí, exacte. Sí, la Maria va dir, que sapigueu que mai he fet ràdio, tinc por escènica, o sigui, va fer la pitjor entrevista de la seva vida, bàsicament, i va arribar aquí, va fer la millor secció que havia passat per aquest programa, des de feia molt de temps. S'ha de despistar, s'ha de despistar.
I no res, ara és una autèntica professional que ens donen mil patades els altres. No, és veritat. O sigui, això ho fa per fer teràpia, salvar-se el psicòleg, perquè clar, està fent així la por escènica. Correcte. Que bé. Correcte. I com a pràctiques, també. Sí, i tant. I llavors tu el vas estudiar dixingràfic. No, jo comunicació audiovisual. O sigui, al revés del que anava a dir jo. Sí. Estudiar comunicació i te digues al dixingràfic. Sí. I què tal?
Bé, bueno, a veure, treballo per una empresa, llavors realment és tot molt... Seria pitjor que fossis autònoma, vull dir que... Sí, no, no, però vull dir, bueno, que més o menys ho soc. Però que, o sigui, al cap i a la fi és tot molt empresarial, és fer disseny intern d'empresa, no és res creatiu. Jo crec que està volent dir que potser seria que derroquéssim el capitalisme i... Correcte.
Aquest és el traspondo del que estava dient ella. Jo també vull quedar-me a casa per no fer res. Però quina mania tenim els tres de quedar-vos a casa per no fer res. No, realment, si això passés, jo em deprimiria tant... Què faríeu realment? Treballar. Jo penso i dic, t'he dit el de quedar-me a casa, però casa com a cosa metafòrica. Jo al final ho penso i dic, jo per què feia això? Per mi això és, i sempre ho he dit, per mi això és... Com és basurero en català?
Escombraria? No, escombraria. Per mi, fer tots aquests projectes són... Però el que escombra. No, no, no. Basurero de... Alloc. Alloc. Sí, una deixalleria. Una deixalleria. És la meva deixalleria. Exacte, doncs per mi, fer tots aquests projectes és la meva deixalleria creativa. O sigui, jo necessito aquestes coses per poder viure. Marxo dormint passant amb esquetxos, m'aixeco pensant en merdes, en tonteries, en comentaris... TDH també se li diu, segons la mesura. Però és que ara tothom té això.
Sí, ara tothom és pas. Abans eras nerviós. No, ara tothom és pas. Ara jo soc una persona altament sensible. Però això justifica tot. Clar. Tu et fiques l'etiqueta i dius, jo soc això, soc l'altre. Adapta't tu a mi. Eh, eh. I dius, home, no sé, fica de la teva part. És com quan et fan la carta astral. Sí, molt bé, molt bé. Heu fet mai una carta astral? Sí, sí. Saps que és una sinestria? Clar, sí. Home, no, sí, sí. Això no m'ho t'explica. La sinestria és el percentatge de compatibilitat que tenim tu i jo.
És solapa. Una carta estarà la amb una altra i veure a veure en què... No pagaré el sopar d'aquesta primera cita perquè és que ets sagitari. Aleshores, clar, hem connectat tan poc que les cartes em diuen que no... A mi em diuen això i mi molo. Però hi ha gent que li mola que el rotllo que el fica més cachondo. Ah, bueno. No, home, no. No, home, no.
La sinastria, eh? La sinastria, eh? Sugardadi, sí. Eh! No, no, sí, sí. Cadascú és lliure, no? Bé, per si no sàpiga el de Sugardadi, doncs Jack J.P.T. es donarà la raó. Ja el que li pregunteu es ho dirà. Si us haguéssiu de descriure amb el que feu sense dir al que es dediqueu, com ho diríeu? O sigui, com us presentaríeu sense dir a què us dediqueu? Perquè, clar, com que sou multidisciplinars i feu peria especialitzar...
Que complicat. Aquesta es pregunta per nota. I al final ho pensaria... Valador d'històries.
Però s'han de dir de fum. No, no t'ho robaré, Raül, no t'ho robaré. Per mi, sí, venador d'històries. O sigui, actualment m'és igual comunicar-te el minicom múltiple que la nova pel·lícula de Christopher Nolan, que una mandanga al cau o fer-te un xou. O sigui, comercial. Comercial, bàsicament. Tu ho has ficat en plan més èpic, jo... Sí, comunicador d'històries. Sí, va ser comercial, vendre el centpic... Bueno, però està allà. Està allà, comunicador d'històries. I tu, Maria?
Creadora d'històries. Oh, quin equip, Adrià! No faré una cosa amb històries. Ara ens trencarà. Tu i jo tenim molt que sinerta. Jo el que faig és fer mandangues i de tant en tant em paguem per això i no sé per què em paguen, perquè no ho entenc.
Bueno, nosaltres sí que sabem per què es paguen, d'acord? Si alguna cosa fem alguna cosa grupal no passa res, l'Adrià no cobra, la Maria i jo sí, sisplau. Que jo vull que em paguin, però perquè he de menjar. No, no, no, no. Ell no sap per què es paguen. La part de l'Adrià li donen bens dos i ja està. De fet, ni li diem quan cobrem. No, no, no. I vosaltres sou més de tenir tot clar o aneu sobre la marxa? Depèn del projecte. Depèn de... Jo no.
Tu ets, què, de tenir-ho tot més... Jo m'agrada molt tenir-ho tot supercontrolat. Super. Tu tens pinta de ser molt d'èxel. A mi m'agrada ser... De cronometrar les coses... Jo necessito tenir les coses endreçades per poder tenir un ordre per la resta de persones que m'envolten a la meva vida.
sinó pels altres. Sí, perquè no sigui una desgràcia humana i que no sigui una merda. Perquè facis una idea de com funcionem els tres, me'n recordo perfectament com van gravar el trailer de la temporada. Nosaltres teníem... La Maria diu uf. Teníem unes coses ja gravades, un protoguió... Jo molts cops exerceixo de director creatiu, mig guionista, l'Adrià m'ho ordena una mica, m'ho posa a peus a terra... Però tampoc gaire. Sí, faig un... Allò que...
passar per sobre, per les coses, per no arreglar-ho. Com per justificar el sou que no cobra. I aleshores li van presentar la Maria, la Maria el primer dia que es van conèixer, arriba i va mirar i, metafòricament, es va encendre un cigarró de directora, metafòricament, va agafar una posa, va posar les dues coses així, de directora, i va dir, vaja,
Berta, que és la nostra meravellosa community manager, li va dir, Berta, això, el Pau, el que s'està referint és un plànol seqüència d'aquí a aquí, després un plànol contra el plànol. L'Adrià, aquí, hem de gravar primer el plànol 2 abans del plànol 1 i la Maria ens ho va fer d'una manera pa, pa, pa, pa. Ella va mirar el que hi havia i va començar a marcar. Tots aquests plànols és, aquest és el 1, aquest és el 2, aquest el no sé què, Berta apunta aquest el 1, el no sé què, i ara gravarem el 3 i el 4, i ara farem el 6 i el 8. I l'Adrià i jo, que teníem, l'Adrià i jo al·lucinant, amb les ulleres així, ja diem...
D'acord, sus órdenes. I va sortir un tràiler increïble gràcies a ella. Que jo, que també ha estudiat comunicació divisual, vaig dir... Molt bé, sí, realment. És el que ha estudiat, no? És el que s'ha de fer. Exacte. Serveix per alguna cosa. I és la nostra dinàmica en general. I a l'hora de fer guions del programa és el mateix. I si fem no sé què... Baixem-ho. Sí.
Escolta, això que dius tu ara de si fem no sé què, tot això que fas tu de nivell de cultura, tot el rotllo de Tarragona, Tarracoïba i aquestes mandangues que també li agraden a l'Adrià, amb què et quedes d'això? Per mi el que em quedo és que la gent no sap, perquè ens ho venem horrible, el potencial que té Tarragona. O sigui, arreu es troben una pedra del tamany d'una canica o d'una pedra de ronyó i s'inventen que allò és de Gaudí, que no, que era de Riudoms,
Però i aleshores desenvolupen una jornada sobre la pedra que han trobat, l'escarbat, no sé quina merda. Aquí a Tarragona tenim una necròpolis, que és la segona necròpolis més gran de tota Europa, i que se l'estan menjant els coloms, que ara l'estan reformant. Mira, jo he fet activitats a Tarracó Viva, la necròpolis, i he vist la gent que cuida la necròpolis, aixecant una tomba, fotent aliment dels gats i alimentant gats. Exacte, gràcies, Maria. Un gat com aquest. Moltes gràcies, exacte.
Alimentant els gats que viuen al carrer, no cuidem el nostre patrimoni i quan venen aquí el trenet turístic t'envia al parc central i t'envia la puta merda que hagi pagat. En comptes de dignificar la ciutat i tenir un comerç de veritat i vendre a la gent que vingui i fer un turisme de qualitat. Sí, hermanos, levantaos hermanos. I Tarraco, recordem que Tarragona va ser durant molts anys capital romana. Per què? Perquè legalment la capital de Roma, la capital de l'imperi romà no era Roma, era on estigués l'emperador. On passava els estius l'emperador a Tarraco.
Tarracó. Perquè Tarracó tenia circ, fòrum, anfiteatre i temples. Això la dignificava com a possible capital de l'imperi. I ho era als estius.
Toma! Toma la manga! Un predicador d'aquells dels Estats Units me'n recordaràs, eh? Amén! Levanta-te i anda! Aleluya! I amb això és el que em quedo, Raül. Jo crec que ens perjudiquem a nosaltres mateixos perquè Tarragona sigui pitjor del que podria ser. A nosaltres mateixos ja ens ho fem malament. Ens perjudiquem i aquestes enveges no ens ho creiem. Tenim l'autoestima molt baixa. A part d'autoestima jo crec que ja n'hi ha autoestima. Ja l'has perdut. Té molta relació amb la història de la ciutat.
Dels militars, capellans i administratius, vols dir? En part, també, però perquè tota la ciutat, quantes batalles ha guanyat en la seva història, des de l'imperi romà? Jo crec que ni una. Bueno, quan va guanyar Ciutadans... Ciutagrams. Ciutagrams. Bueno, el 1811... Tot el que diguin els convidats no és cosa meva, eh? Si algú ha d'anunciar que truqui vagados cristianos i una querella, sisplau.
Estic esperant que fiquin una querella per tenir més vitalitat. El 1811 va perdre. Van aguantar. Sí, ha aguantat moltes vegades, però li passa el mateix que a Catalunya. Moltes vegades ha volgut tenir les seves merdes i no ha pogut. Per què? Perquè han vingut uns altres i l'han rebentat. A Lleida li passa el mateix. A Lleida què queda de Lleida? L'han bombardejat no sé quantes vegades a la història.
La boira queda, no? La boira que tenen allí. La seu. La seu tenen allà un castell, no? Sí, però perquè estava molt amunt per bombardejar-lo. I un riu. Els cargols. Un riu. Un riu. Un riu. Un accent estrany. Però tenen més fets que Tarragona, s'ha de dir? Sí. L'estació dins de la ciutat.
cosa que això es valora, perquè tu vas a l'estació i sembla que sigui una estació clandestina. Sí. Home, a Tarragona és impossible, perquè acabes 3 metres i ja tenim restes romanes. Bé, almenys pica un parc i anar en condicions que no costi, com els trens que vagin bé. Jo he anat a Lleida amb l'AVE i gairebé he trigat més de Tarragona a l'estació de l'AVE de Perafort que no pas de Perafort a Lleida. Una vergonya. Sí, sí. Amb el tema aquest de Tarragona i aquest speech que has fet tan xulo i de la gent que cuida els gats...
Què penseu de la gent que té més de dos gats? Miau, miau, miau, miau! Hi ha sèries de gats, hi ha sèries de gats... No te fiquis, no te fiquis, que tu també tens una, ja. No, però se't fica això de la cançó dels gats. Hi ha una sèrie de dibuixos que és de gats i la cançó fa miau, miau, miau, miau, i fa un gat. Miau, miau! Jo penso que et feies la de la versió de la Billie Eilish, que és de miau, miau...
Això és d'ella? Miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau, miau
Aviam, no oficialment... Què vol dir? No em diguis no oficialment, els tens o no els tens. Mata el Raül dient la fracció de gats que tens. Si tens la fracció de gats, fliparàs. A casa meva hi ha tres gats i tres quarts.
O sigui, algú que li falta una part. No serà el cap. No, per sort, no. No diria que seria... Tornem al tema zombis. Sí, sí, sí. Seria molt raro, però... Però seria... Tindria el seu, eh? O sigui, tens a casa tres quarts de gat. Sí. Amb hamburguesa. O sigui, en castellà seria 45 minutos de gato. Tres i tres quarts, sí, sí. Digues que li falta. Li falta una pota. Sí.
L'Adrià és un personatge escrit, o sigui, el tema del periodista intrepid, la seva mascota és un gat a tres potes. L'Adrià podria tenir un còmic. Que parla molt, a més parla molt, quan arriba està... O sigui, tu és d'aquells que pensa que tu li parles al gat i et contesta. No, no, no, que jo no li parlo, que ella em parla a mi. O sigui, tu penses que et parla el gat.
Quan arribo, només fa que... Segur que és veritat? Penseu que l'Adrià es dedicava al tema farmacèutic, per tant, podem sospitar que alguna cosa gratis els comercials que venen a l'Adrià li poden haver donat i estan proves. És una fresca, la xesca, també. En ocasiones me hablen los gatos. O sigui, tens tres i tres quarts. Jo tenia aquesta gata... Sencera? No, ja estava així. Quan jo la vaig recollir, ja estava així.
Sobretot adopteu i tal, i aquestes coses. Sí, sí, adopteu, adopteu, no agafeu coses així que... I jo em vaig emparellar amb una persona que tenia tres gats.
Tu et vas emparellar amb una persona. Sí, i aquesta persona tenia tres gats. I si no va ser motiu per no emparellar-te. O sigui, tu t'hi sabia que tenia tres gats, tu vas ací tirant davant. Sí, en aquell moment sí. Però encara estàs. Sí, sí, sí. No ho diu molt, ho ha dit com ho dius. No, perquè ens han envahit a casa. T'han envahit, que era el que el número d'animals supera, el número d'humans. Sí, penseu que hi ha més gossos per...
Ajudeu-me. Per llarg, humà, que nens. Jo quasi que estic a favor que hi hagi més animals que nens o que persones. No ets de nens, tu? No. Jo tampoc. Jo vull seguir sent feliç. A més, com que estem destinats... Per ara no hi ha hagut cap gos que inventi la bomba atòmica. I a més estem destinats a apocalitzis, a desaparèixer i tot. Ui, jo vull deixar dos pensionistes, eh?
O sigui, dos cotitzadors, perdó. Si jo sigui pensionista, deixa't dos cotitzadors... No t'arribarà, no t'arribarà tampoc. Pensa que ara ja són tres i tres quarts perquè tu et paguin el teu, la teva pensió. I a més, vivim a Tarragona però ara me siguis tèric. O sigui, tres i tres quarts, tu tens alguna cosa? No. No. I tu? Jo tenia un Agaporni,
que va a Fenecio i està enterrat a un dels arbres... Això és il·legal, què no es pot dir? No, però això ho vaig fer el 2007. El balcón mediterrani, ja proscrit, proscrit soc jo, de la llei. El balcón mediterrani a l'escut de Tarragona de Baix, que sapigueu que l'arbre de la dreta està enterrat al meu agaporni, que es deia Blapi, perquè jo no sabia si dir-li Blas o Epi, i li vaig dir, doncs, Blapi, el pau de Cingat, ja jugant en paraules, no? I el vaig enterrar allí, i ara, sempre que vaig al balcó, doncs m'emociono.
És l'única relació que he tingut amb els animals. L'únic que has tingut és això. El que està més fotut de Valdros és l'Adrià. La Maria encara es manté ferma amb el seu. I jo tinc 78 minions, els meus alumnes. Si compten com a mascotes. Quines edats? Jo faig primera primària, segona primària, tercer i quart.
És xungo, avui en dia, l'educació, eh? Bueno, buh, però això dona per tot... Sí, per un altre programa. Clar, jo penso que amb la professió que teniu cadascú de vosaltres, jo em quedo amb la de farmacèutic, que almenys et pots drogar per superar-la. Sí, estic totalment d'acord. Tot i que els nens som... Si t'hi fixes... Cabronets. A part de cabronets, els nens molts cops tenen reaccions que semblen que vagin fotuts a coses. O sigui, un divendres a la tarda, quan ha plogut, van borratxos. És el sucre. O sigui, perquè tenen les galtes vermelles...
Suen, fan mala olor. No per enquiets. Miquel, Miquel, tranquil. Després quan tornen d'una excursió van com fotuts d'Eme. Has dit Miquel? Tu no estaves a Bonavista o que em clavo algú així? Miquel no hi ha. És Miquel. És Miquel, és Miquel. És Miquel, sí. És Miquel. Però sí, sempre van com mis fututs. Quan surten de la migdiada, sembla que vagin després d'un viatge molt xulo. També et diré.
És molt pitjor, després d'un dia de pluja, els jubilats que venen a la farmàcia, perquè no han pogut anar un dia a la farmàcia. Hosti, però tu els jubilats no els tenies com de meteoròlegs dient... No, no, no. El genoll dret. No, no, no. No? No pas. No. És que allò era capxondeo, perquè...
quan plovia no venia ningú, i tu et menjaves els mocs. Però aleshores, el següent dia, tots venien de cop, en plan, per què ha plogut un dia i ahir no puc recollir la medica així. Senyor, tens 80 caixes que vens cada dia a buscar-ne i a comprar-ne la més. Existeixen els paraigües.
Pot sortir de casa. Això m'ha recordat a les 5 grans quan anaven al banc a actualitzar la llibreta. Oh, m'encantava això, sí. Que encara ho fan. Però encara hi ha llibretes? Sí, sí, sí. Però jo anava a buscar el canvi de la farmàcia i si anaves els primers dies de mes no podies fer canvi. Anaven d'un lloc a l'altre, primer a la farmàcia i després anaven allà.
I anaven allà només a mirar si estaven els diners. Els jubilats són com els sims. O sigui, tenen com unes coses que... Els hi programen pel matí, tipus, venga, a la nevera no sé què, al banc i tal, i l'ordinador marxa. Sabeu, ells ja tenen programa de les següents tres hores de la seva vida. A la perruqueria, quan just obre i saps?
Tot i això, molt d'amor i molt de carinyo. Cap als jubilats, sense els quals no cuidarem els nets de molta gent. I això què us sembla, que la gent tingui fills perquè es cuidin els avis? Com ho veieu, això? Que després surten amb les ideologies que surten. Perquè els nostres avis... Després surten nens que diuen, el meu avi m'ha dit que els neguen, no! El teu avi ja comença a ser una mica de demència. Lo bo és els nens dient frases d'abans, saps? Això és lo que? De Lulu. Sí.
Tinc un nen de primera primera… Six-seven. Six-seven anys, no? A la Guerra Civil es deia molt, six-seven. Tinc un nen de primera primera que l'altre dia em va dir, us ho prometo, me cago en la marçalada. I jo no el vaig corregir. Li vaig dir, mira, estàs utilitzant el català, estàs revivint una frase que ja no es diu. Li vaig dir, clar que sí. Saps que ho hem de reviure? Una altra trobada d'aquestes perquè ja acabem. Oh! Oh!
Hem tingut l'Adrià, hem tingut el Pau, la Maria, la Sílvia, els controls, Raül, que ha sigut un plaer compartir aquest espai. Home, jo penso que podríem fer més coses i més coses i tal, perquè se'ns ha fet curt. Així que moltes gràcies, seguiu-nos, sigueu feliços i sobretot, si veieu un zombi, segons el que vulgueu, que us deixeu mossegar o atrapar o el que sigui. Gràcies, bona tarda.
Gràcies.
Fins demà!