Tarragona vol ser una ciutat lliure de violències masclistes i LGTBI-cofòbiques. De tornada a casa, cap persona vol ser valenta, sinó lliure. Prevenció de conductes sexistes a Tarragona. Telèfons d'emergència 092 Guàrdia Urbana. 112 Emergències. 900 9120 Línia 24 Hores. Ajuntament de Tarragona.
Fred, fred, fred, més fred, fred, fred, superfred, segueixes fred. Si el fred et persegueix aquest hivern, a Obramat tenim totes les solucions de calefacció. Estufes, calderes, radiadors, aerotèrmia, terra radiant, accessoris i molt més al millor preu garantit. També a obramat.ex, on compren els professionals. Obramat.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat
Lo que tenemos que hacer es mejorar, desde luego. Ser mucho más contundente en las dos áreas. Un equipo que quiere estar arriba no se lo puede permitir. Com diu l'entrenador del Nàstic, Cristóbal Parralo, només hi ha un camí per estar a dalt, que no és altre que millorar en defensa i també en atac. El Nàstic vol encetar 2026 amb una victòria que els torni a places de pleió.
Dissabte 3 de gener a les 4 de la tarda viurem el primer partit de l'any corresponent a la jornada 18 de Lliga penúltima de la primera volta al grup segon de primera federació des de l'estadi del Pozuelo entre el Juventut Torremolinos i el Nasti. I com sempre des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona, Ràdio 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ª temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Relats onirics amb l'Escola de Lletres de Tarragona. Avui, a l'alba, s'ha fet de nit. Un relat de Josep Brunetti en sencer.
Amb la seva bicicleta, alegre i lleuger, deixa enrere dues aigües en direcció al coll de la teixeta, en un ascens positiu del 6%. Fent les corbes, nota que està en forma. Gaudeix de la primavera, del so de la natura, del silenci, del soroll, del vent. Se sent feliç.
De sobte, en el marge dret de la carretera, veu una flor gran i lluminosa. Queda tan corprès que fins i tot la sobrepassa i ha de fer una maniobra perillosa per tornar enrere. No és possible, no pot ser veritat. És la flor de l'equinopsis.
Té la proporció àurea i li recorda Fibonacci. Aquesta flor només viu 24 hores en tot l'any. Floreix a l'alba i mor a l'alba següent. Se sent privilegiat. La llum del sol fluctua i segons com es mouen les branques dels arbres, queda il·luminada i el seu entorn en la penombra, com si tingués un focus que la fa protagonista única de l'escena.
Nota que li puja la freqüència cardíaca, més fins i tot que quan pedalava. El seu rellotge Garmin, connectat a la cinta de pit, li comunica, amb un so d'avís, que el seu cor ha sobrepassat el llindar superior de pulsacions que ell havia configurat. Quin privilegi, quin regal, 24 hores de vida en exclusiva, però si jo no sóc res.
S'afanya, agafa el mòbil i tot tremolós espera que el moviment dels arbis li retin honors i quan la punta del dit del sol acarona delicadament els pètals, prem l'obturador.
S'acomiada, es posa el casc al pit amb solemnitat i abaixa el cap, donant les gràcies. Torna a la bici, continua l'ascens i pensa. Estic molt bé, perquè tinc temps de pensar.
I cau una llàgrima, després una altra, i com en una tempesta d'estiu es troba plorant, plora l'ebre sencer entre sanglots i mocs que són pura aigua, perfum aigua de plor. Plora d'emoció i d'agraïment per la generositat i la bellesa amb la qual està tongit, per gratitud i perquè no es pot acabar que això existeixi.
La descoberta sempre li ha generat aquesta sensació i aquests pensaments. Però com és possible? Com pot ser real tot això? El líquid dels ulls gairebé impedeix que hi vegi bé en el descens vertiginós per la Nacional 240 cap al mar, on desemboquen tots els plors de tots els deserts. Arriba a casa amb els ulls inflats, l'estómac endreçat i el cor net, polit i lluent.
És a la seva cambra. S'ha adormit. El cap a sobre la taula del seu escriptori, on sol escriure les cartes d'amor. Els braços oberts a sobre la fusta, paral·lels al terra. En una mà, una tassa de te. A l'altra, el mòbil amb la foto de la flor.
l'ha fet immortal. Ell no sap que avui ja no es marcirà, ni que el seu plor ha regat les equinopsis de tot el món, ni que l'agraïment també és intercanvi de vida i biotecnologia de l'esperit.
I en aquest escenari es genera un moviment sobtat de zoom out. Es va obrint el pla, veiem el ciclista que s'allunya i es va fent petit, ara a la sala, i cada cop més avall i més obert, l'edifici complet, el jardí, el poble, que ja només és un punt, i així fins al continent, tot en expansió, ja es veu el planeta Terra i el sistema solar complet, la via làctia, el supercúmul de l'eniaquea, se sobrepassa l'univers observable fins a arribar a l'ultragran angular de l'univers...
total i en un sol pla. I precisament allà on les paraules ja no poden descriure res, ni els silencis són interpretables, ni les pupil·les es poden dilatar més, sona nítid el rèquim de Mozart. Luxa eterna, luxa eterna.
El pla seqüència retorna en un zoom-in rebent, en sentit contrari, tancant l'angle empicat com un avió kamikaze i tot en contracció, no gaire més tard, havent passat el braç d'Orió, ja s'alviren els colors de l'aurora sobre el barri, l'edifici, l'habitació i ja, novament, el ciclista. Ara, en un primer pla d'intimitat i pau, inspira, expira, inspira, expira.
pel que els ritmes de la natura són binaris fins que deixen de ser. Un, dos, un, dos, un. El seu rellotge Garmin, ara connectat només al canell, indica zero pulsacions per minut. Ell s'ha convertit en una flor del diapassó, exuberant. I avui, a l'alba, s'ha fet de nit.
Avui, a l'alba, s'ha fet de nit. Un relat de Josep Brunet Incensé. Relats onírics, una producció de l'Escola de Lletres i Tarragona Ràdio.
Lo que tenemos que hacer es mejorar, desde luego. Ser mucho más contundente en las dos áreas. Un equipo que quiere estar arriba no se lo puede permitir. Com diu l'entrenador del Nàstic, Cristóbal Parralo, només hi ha un camí per estar a dalt, que no és altre que millorar en defensa i també en atac. El Nàstic vol encetar 2026 amb una victòria que els torni a places de pleió.
Dissabte 3 de gener a les 4 de la tarda viurem el primer partit de l'any corresponent a la jornada 18 de Lliga penúltima de la primera volta al grup segon de primera federació des de l'estadi del Pozuelo entre el Juventut Torremolinos i el Nasti. I com sempre des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona, Ràdio 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ª temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
La veu de Tarragona. Camí cap als 40.
Mestres d'escola i canalla, historiadores i arqueòlegs, botiguers i artesans, consellers municipals, voluntaris i entitats socials, polítics a Barcelona, Madrid i Brussel·les, entitats de barri, escriptores del camp, futbolistes del nàstic, grans èxits musicals de tots els temps, pintores, fotògrafs... Ah, que no us pensàveu que tot això hi cabrien dues hores? Nosaltres tampoc, però mira, al final sí. Cada dia, de 9 a 11, la veu de Tarragona, la teva veu, Camí dels 40. Ens acompanyes.
TD Cultura, Tarragona Ràdio. Totes les setmanes estem d'estrena. Perquè sempre hi ha temps per la cultura. TD Cultura, Tarragona Ràdio. Totes les setmanes estem d'estrena.
Escolta-ho els dijous a partir de les 3 de la tarda i la redifusió del cap de setmana els diumenges a partir de les 12 del migdia.
A Tarragona Ràdio som 40.000 oients. Anunciat a la ràdio local líder en l'actualitat entreteniment i informació tarragonina. Contacta amb nosaltres al 977 24 53 64 de 9 a 2 al migdia o escriu-nos a publicitat arroba emmct punt cat perquè a Tarragona Ràdio t'escoltem.
El programa Revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
A continuació, us oferim una remissió d'alguns continguts de la programació de Tarragona Ràdio.
Blau de Prússia, transformant l'essencial. Tot el que sentireu està passant en algun lloc, en algun moment o no. A Tarragona, el novembre ha avançat lentament. Els carrers es tornen més silenciosos. Les oliveres ja sense olives dormen sota una llum que ja no escalfa. I el mar sembla respirar més a poc a poc.
Als vespres, una boira suau cobreix el port i les primeres llums d'hivern comencen a reflectir-se als separadors. És un temps de pausa, de mesurar el que ha passat i preparar també el que vindrà. Fins i tot, la natura sembla analitzar-se a si mateixa. Observa, compara i detecta, com si fos un gran sensor que ajusta els seus propis paràmetres abans del fred. A la Margulis també és temps d'observació.
Després de dies d'exploració, a 571-9A, la nau ha instal·lat 9 sensors per estudiar l'atmosfera del planeta, però alguna cosa no quadra. Les dades fluctuen, els gràfics ballen i les mesures de CO2 no coincideixen entre els sistemes físics i químics. El que semblava una anomalia puntual s'està convertida en un misteri i un problema persistent.
Potser el planeta no és tan tranquil com semblava, o potser són els seus propis instruments els que estan començant a perdre el sentit del que és real. Però com podem saber què és real quan les dades ens contradiuen? Què vol dir exactament reconèixer una molècula? Com sap un sensor el que està veient? Ho descobrirem plegats als ulls de la matèria, CO2, sensors i reconeixement molecular.
Aquest podcast és una coproducció de l'Institut Català d'Investigació Química i Tarragona Ràdio. Avui busquem el blau de Prússia amb la doctora Gemma Aragai, coordinadora científica del grup del professor Pau Ballester, i amb Esteban València, investigador periodoctoral del mateix grup de recerca.
Després d'uns dies de calma, la Margulis continua habitant l'exoplaneta. La tripulació ha desplegat una xarxa d'ascensors físics i químics per estudiar l'atmosfera, la seva densitat, els nivells de CO2 i altres compostos. Durant hores, les dades arriben de manera regular, estables, gairebé avorrides.
La tripulació planteja un moviment estratègic per introduir part d'aquest CO2 a la nau sense provocar grans desequilibris, tot amb la intenció de continuar explorant la seva rica química. Però de sobte, alguna cosa canvia. Els grafis comencen a oscilar i les lectures es desvien. Els valors de CO2 s'enfilen fins a xifres impossibles i després tornen a caure en picat. A la nau, el silenci es trenca amb el so familiar de la veu sintètica de l'aïlla.
Alerta. Lectures inconsistents detectades als sistemes de monitoratge ambiental. Possible contaminació de dades o presència de compostos desconeguts. Verificació recomanada. A més, s'ha detectat un augment de pressió parcial al compartiment de mostreig atmosfèric. No s'aconsella obrir escotilles fins a nova ordre. Què està passant ara? Em podries dir que només és una descalibració rutinària, per favor?
Tant de bo. Però, segons això, la concentració de CO2 a l'atmosfera del planeta ha passat d'un 0,03% a un 60% en menys d'un minut. I després torna a baixar. És com si el planeta respirés a cops. Si el planeta respira, espero que no tingui un refredat, perquè jo no estic programat per repartir mocadors. Denver, concentra't. Estàs segur que no és un error del teu sistema de lectura? Els meus sensors físics, que mesuren pressió de temperatura i flux de gas, estan dins dels marges normals, Capitana.
Però les sensors moleculars intents de la nau, els que analitzen el CO2, donen valors completament incoherents des que hem començat a introduir el CO2 a l'atmosfera. És a dir, que una part de la nau diu que tot bé i una altra que ens estem ofegant? Exactament. En altres paraules, tenim un desacord científic en directe. A veure, podria ser que hi hagués algun compost en l'atmosfera de l'exoplaneta que estigués interferint amb els sensors?
Alguna molècula que s'assemblés més als CO2 i els estigués enganyant? Té sentit. Els sensors químics no veuen com nosaltres, responen a patrons moleculars. Si hi ha una molècula amb una estructura semblant... Ah, podria donar una lectura falsa. Exacte. Però això ens planteja un altre problema. Com podem saber si el que detectem és diòxid de carboni o només una coincidència química?
És el que passa quan depens d'aparels que interpreten el món per tu. Els sensors són com els nostres ulls, però podem tenir miopia. O al·lucinacions. Magnífic, el robot filosòfic. Però, bueno, no va desencaminat. Si volem sortir d'aquest embolic, necessitem saber com distingeixen realment els sensors una molècula d'una altra. Exacte.
Necessitem entendre com funciona el reconeixement molecular i si n'hi ha maneres de fer que els nostres sensors siguin més selectius o més precisos. O més reversibles. Si realment s'han enganxat a una molècula incorrecta, caldrà que siguin capaços de deixar-la anar. Deixar-la anar. M'agrada el concepte. Potser la ciència i la vida resulten diferents. Sí.
Totes dues requereixen una mica del mateix. Provar, equivocar-se, tornar a provar... Al final, un error, potser una dada que encara no hem après a interpretar. I un experiment fagiït, només un pas més cap a entendre millor com funciona el món. Així que, quan ens equivoquem, només estem recalibrant. Bona manera de veure-ho, Denver.
De fet, potser som tots sensors, en certa manera. Intentem reconèixer patrons, captar senyals, trobar sentit entre el soroll. I a vegades el soroll és tan fort que oblidem què estem buscant. Vinga, va. El silenci dins la Margulis mai és complet. Entre les parets metàl·liques l'aire vibren petits sons, circuits que s'ajusten, ventiladors que corregeixen pressions, impulsos elèctrics que mantenen viva la nau.
Però aquest cop el broncite no és familiar. Un pols discontinu, gairebé orgànic, recorre els diferents passadissos. Els sensors registren microvariacions en la freqüència dels sistemes. És com si la nau estigués escoltant alguna cosa. El CO2 continua oscil·lant. Els valors es repeteixen com un patró que ningú aconsegueix desxifrar i la tripulació sap que darrere d'aquell soroll hi ha informació o una advertència.
Per cert, ara que ho dius, el soroll de fons ha canviat lleugerament. Ai, no m'espantis, que encara no s'acaben les reparacions de la darrera esquerda. No és greu, però sembla que el sistema de compensació de pressió està responent a fluctuacions externes. Externes? Vols dir que l'atmosfera del planeta?
Possiblement. Els sensors físics indiquen canvis de densitat, com petites zones de gas que passen a prop de la nau. Llavors penseu que tot això també ens dona informació? Això no ho sé realment. Ara, el que més voldria entendre seria com sap un sensor el que està veient i què el fa reconèixer una molècula i no una altra.
I a mi m'interessaria també saber si podem crear sensors més intel·ligents, capaços de recordar i oblidar com nosaltres. Això crec que ja entra en territori del reconeixement molecular. Millor que ho consultem amb els olocristals abans que el Denver filosofi més del compte. Bé, capitanes, activo connexió i si em deixeu, faig la pregunta. Sí, sisplau, Denver. Què és un sensor molecular? Com reconeix una molécula i la diferència d'una altra?
En termes generals, un sensor és un dispositiu capaç de detectar un estímul i convertir-lo, transformar-lo en un senyal que nosaltres podem detectar. Aquests estímuls poden ser tan físics, per exemple, un canvi de temperatura o un canvi en la pressió, o estímuls químics, que seria com la presència d'una molècula a dintre d'un medi o un canvi de pH, per exemple.
I els senyals que ens poden enviar poden ser tot tipus de senyals, un canvi de color, per exemple, o una senyal elèctrica. Dintre dels sensors trobem els sensors moleculars, i aquests entren en joc quan volem identificar una molècula dintre d'una matriu on hi ha diverses. I en aquest cas el reconeixement molecular és quan entra en joc. El reconeixement molecular no és més que el procés pel qual dues molècules es reconeixen una a l'altra de manera selectiva.
I les claus d'aquest reconeixement molecular són que la molècula receptora, en el seu lloc de reconeixement, tingui una complementaritat entre la forma i la mida amb la molècula que es vol reconèixer, que li direm molècula diana.
A part de la mida i de la forma, també poden tenir diferents complementaritats en els llocs d'enclatge. La molècula receptora, en el seu lloc de reconeixement, pot tenir diferents punts d'enclatge, que serien grups funcionals químics, que són complementaris als que pot tenir la molècula diana. I per això és quan es dona el reconeixement molecular.
Un símil molt fàcil d'entendre és quan tenim un pany i una clau. Aquell pany, que seria la molècula receptora, només es pot obrir amb una clau, que és la clau que obre el pany. I la clau, en aquest cas, seria la molècula diana.
Com la meva companya ha explicat molt bé, jo vaig donar un altre punt de vista. Un sensor molecular és com un nas químic, una molècula dissenyada per sumar i reconèixer una altra molècula. Aquest receptor conté una butxaca o un espai en el qual només encaixa una molècula
i la pot detectar. A partir d'aquesta detecció pot alliberar diferents respostes, elèctriques, canvis de color o canvis de propietats. Com la meva companya ha dit, és com si tinguem un pan i una clau, és a dir, el pan seria el nostre receptor i hauria de tenir les interaccions adequades i si la clau encaixa perfectament podríem dir que això és el nostre receptor molecular.
D'una forma més divulgativa, quan anem al col·le, intentem explicar que és un receptor molecular als xiquets fent referència a uns dibuixos animats, com per exemple Pokémon. És a dir, en Pokémon ells utilitzen Pokéballs per intentar capturar Pokémons. Aquesta Pokéball té una certa mida
i depenent de les interaccions que pugui tindre amb el Pokémon, el pot capturar o no. És a dir, que és selectiu per detectar un Pokémon o una anàlita en concret.
Atenció! Alteració progressiva als sistemes de reconeixement químic. S'han detectat senyals múltiples similars al patró del CO2 en diversos compartiments de la nau. Probable saturació dels receptors moleculars. Recomanada recalibració immediata. Advertència adicional. S'ha activat el protocol de seguretat. El sistema de detecció entrarà en mode de protecció passiva durant 3 minuts.
Un to blau gairebé traslúcid s'escampa per la nau. La tripulació ja reconeix aquesta llum. És el senyal que els sistemes moleculars s'han desconnectat temporalment per evitar errors en cadena. Durant tres minuts l'amargulis queda cega davant la seva pròpia atmosfera. Cap dada fiable, cap lectura consistent. Només el soroll blanc dels circuits i la respiració continguda dels tripulants.
És un recordatori subtil que, fins i tot en una nau plena de tecnologia avançada, la frontera entre saber i intuir continua sent molt fina.
Genial, ara literalment estem volant a cegues. Tècnicament jo el puc veure perfectament. Els humans sou els que tenia el problema aquest de dependre dels sentits. Tens raó, Denver, però ara mateix preferiria tenir més dades que confiança. Potser hauríem d'aprendre a no reaccionar sempre que una lectura ens incomoda. Els sensors també necessiten temps per respirar. Mira, això sí que és nou, sensors amb mindfulness incorporat.
Podries provar-ho tu també. Però ara, anant al gra, si el problema és la saturació, potser hem superat la seva capacitat de distingir senyals. Ai, és com fer un experiment amb massa variables. Tot sembla rellevant, però no saps quina senyal és la que importa. Això és el que anomenem sensibilitat, oi? La capacitat de detectar un canvi mínim, una concentració ínfima. Sí, però no hi ha prou amb si és sensible. Si no és selectiu, el sensor pot confondre's, pot reaccionar davant de la molècula equivocada.
És com si un nas massa fi no distinguis entre el perfum i el fum. Bona imatge. I encara hi ha un tercer ingredient, la reversibilitat. Clar. Si un sensor queda enganxat a una molècula, deixa de fer servei. Ha de ser capaç de reconèixer, respondre i alliberar després. En resum, el sensor perfecte seria sensible, selectiu i capaç de tornar a començar. Vaja, com un científic era un dia inspirat.
O com la Margulis, quan no ens juga amb les passades. I això, com s'aconsegueix? Vull dir, com es dissenya una estructura que pugui reconèixer una molècula i ignorar-ne milers d'altres? És com una dansa entre àtons. Els sensors moleculars han de tenir l'estructura exacta per encaixar amb la seva aparella química, com si fos una clau i un pall.
Una mena de llenguatge de formes, càrregues i forces. Ben vist. I si em permets el símil, un bon sensor és com una persona sàvia. Sap quan implicar-se i quan deixar anar. Però encara no tenim clar com aconseguixen aquesta intuïció química. Ho descobrirem. Holocristals, prepareu connexió. Vaig, faig pregunta. Com aconsegueixen els sensors moleculars ser tan sensibles i selectius alhora i al mateix temps fer que les interaccions siguin reversibles?
Primer de tot, crec que hauríem de clarificar una mica la diferència entre sensibilitat i selectivitat. Quan parlem de selectivitat, ens referim a la capacitat que té un receptor, un sensor de molècules, en distingir la molècula diana d'altres molècules que se li assemblen i que estan a dintre el medi amb elles. La selectivitat depèn de la complementaritat que tingui, de l'eficient complementaritat que hi ha entre la molècula receptora i la molècula diana.
i també de les semblances entre la molècula diana i els altres interferents o les altres molècules que estan al medi amb elles. En canvi, quan parlem de sensibilitat, ens referim a la quantitat mínima d'aquella molècula que pot distingir el nostre receptor. I això és molt important quan s'avaluen els sensors, tenir en compte els nivells de concentració, la quantitat de molècula diana que trobarem en el medi que nosaltres volem detectar-la.
Podríem fer un símil, per exemple, si tenim un sensor capaç de detectar nivells de CO2 a partir de 5.000 ppm, ppm són parts per milió, és a dir, que en aquell medi a l'aire hi ha 5.000 molècules de CO2 en un milió de les altres molècules, i sabem que els nivells tòxics d'aquest gas en espais tancats són a partir de...
de concentracions superiors a 1.000 ppm. Quan el nostre sensor, a partir de 5.000 ppm, ens avisés que les concentracions de CO2 són molt elevades, ja no hi seríem atents.
El que podem dir és que els sensors moleculars treballen amb forces molt suaus, com petites a traccions electrostàtiques o enllocs d'hidrogens, entre altres. Cap d'aquestes forces per si sola és forta, però quan es junten totes aconsegueixen una cosa molt especial, és a dir, seleccionen molt bé la molécula concreta i amplifiquen la seva resposta.
I això fa que siguin molt sensibles. Com que les interaccions són febles, poden desfer-se fàcilment quan la molècula se'n va. Un exemple didàctic podria ser fer una referència a un velcro. Un velcro s'enganxa amb forces d'enllaç que no són fortes, però si n'hi ha moltes es queda fixa, però la podem tornar a llevar. Per això no es queda fixa sempre. N'hi ha casos on tenim sensors moleculars que tenen interaccions molt fortes, però es poden desplaçar.
Atenció, reconeixement químic reconfigurat, fluxos de CO2 interns estabilitzats, sensors experimentals actius, mode d'anàlisi selectiva activat, captura molecular desconectada per evitar saturació.
Amb la nova informació, l'equip decideix posar en marxa el segon kit de sensors de la nau, esperant que la seva selectivitat cap al CO2 sigui major. Al realitzar els canvis de sistemes de detecció, les llums d'alerta es van apagant, una rere l'altra. Sembla que amb el nou sistema no tenim tanta discordança en les lectures, oi? Això sembla. Bon moviment, capitanes. Programo el canvi de sensors també pel sistema de detecció extern, perquè la introducció de CO2 sigui més selectiva.
Genial, Denver. A mi m'agradaria examinar els altres sensors, si us sembla bé. Així podríem entendre què ha passat exactament allà. Perfecte, Barquino. Pel que sabíem fins ara, aquests sensors treballen com a ajustes moleculars, creen una mena de cavitat que reconeix el CO2 per forma i polaritat, però després el deixen marxar. Llavors aquí sempre tenim reconeixement i mai hauria d'haver-hi captura.
Així és. Per això diem que són reversibles. Poden interaccionar, detectar, però no queden saturats. La nau mateixa ha après a respirar com si fos un organisme viu. Ei, sí, això és el principi del reconeixement molecular. Una molècula, l'hosta, crea un espai específic on encaixa el convidat, el CO2, però només durant un instant. Prou temps per identificar-lo i donar un senyal, no per quedar-s'hi atrapat. Això també explica la selectivitat, oi? Que no qualsevol molècula fa menys...
Així és. I després ve la reversibilitat. Quan el senyal ha estat detectat, la molècula detectada es desenganxa i el sensor torna a l'estat inicial, preparat per una nova interacció. Bones notícies ara, capitanes. Les lectures dels sensors externs estan estabilitzades. El reconeixement sembla correcte i per ara no pareix que tinguem cap drama químic. Doncs, si els sensors han tornat a l'equilibri i la calma, jo també aprofito i baixo pulsacions.
Amb els sistemes estabilitzats i la nau recuperant el pols, la tripulació respira, allaugerida. La capitana Barquino comparteix amb la tripulació les conclusions a les que ha arribat arrel de les investigacions amb els vells sensors.
He analitzat els sensors i sembla que alguna molècula s'ha ancorat irreversiblement. Després d'exposar-los a diferents concentracions de CO2, els sensors no donen senyal. A veure, capitanes, el problema és que si la interacció és massa forta, el sensor se satura i no respon més. És com un amor tòxid, químicament parlant.
Ho veig claríssim, doncs. Necessitem sensors emocionalment madurs. Reversibles, selectius i una mica sensibles, com tot el científic, no? Sí, però la sensibilitat també és un risc. Si un sensor reacciona a qualsevol estímul, acaba responent fins i tot al soroll. I llavors no mesura res, només reflecteix el caos.
Com nosaltres després d'un dia de proves fallides. Però, si ho penseu bé, la detecció és un acte d'equilibri. El sensor ha d'interaccionar prou per reconèixer-ho, però sense retenir. És una dansa entre atracció i llibertat. Això és gairebé poètic, Denver. No és poésia, és termodinàmica aplicada. Si l'energia d'unió és massa alta, el sistema ho queda pres. Si és baixa, no hi ha senyal. El secret està en la frontera. I aquest límit és el que marca la diferència entre detectar i capturar.
M'agrada. Detectar és reconèixer i deixar marxar. Capturar és voler-ho retenir. Saps què, Vigo? Crec que m'agrada aquesta incertesa. Saber que els sensors poden equivocar-se, que nosaltres també podem fer-ho, però que tot forma part del procés. Sí, al final l'error és també una forma de reconeixement. I ara que ho dius, això ens deixa una pregunta interessant. Sabeu quina és? Sí, la intueixo perfectament. Vaig a fer-la. Quina és la diferència entre detecció i captura quan parlem de molècules?
Capturar implica retenir o immobilitzar la molècula en el lloc de reconeixement del receptor. Però aquest reconeixement no té per què generar necessàriament un senyal que nosaltres puguem observar. Per tant, el receptor actua com una trampa, però no és un sensor.
En canvi, quan parlem de sensors moleculars, no n'hi ha prou només en capturar la molècula. Un pas crític és nosaltres saber que aquesta molècula està allà. Per tant, necessitem un canvi que sigui mesurable i observable. Per exemple, un canvi de color o un senyal elèctric en alguns casos. Per resumir, si només retenim o capturem tenim un receptor, però si a més de capturar-la obtenim un senyal, llavors tenim un sensor.
Per fer un comentari general diria que detectar és quan saludes a algú i segueixes caminant i capturar seria com saludar-lo per a una persona i es començar a xerrar amb aquesta persona una bona estona. En quant a una explicació més química, quan un sensor detecta una molècula
genera una senyal. Aquesta senyal la podem quantificar mitjançant diverses tècniques òptiques o electroquímiques utilitzant aparells que tenim aquí al centre, a l'ICIC. I amb aquesta interacció podem extraure la informació necessària per caracteritzar el nostre sensor.
La nostra recerca és una recerca acadèmica que centra en estudis de química fonamental. És a dir, nosaltres preparem molècules i estudiem la interacció amb altres molècules, tal com hem explicat amb els sensors i el reconeixement molecular. Nosaltres en general preparem molècules que tenen unes cavitats que poden contenir altres molècules a dintre.
Si és cert que al llarg de la nostra carrera investigadora hem pogut preparar algun sensor molecular, per exemple per la creatinina, que és un indicador de funcionament renal, que funciona a nivell de laboratori, el camí per arribar a tenir dispositius sensors que puguin ser aplicats més enllà del laboratori és llarg i està força distant de la nostra recerca.
De totes maneres, no és l'objectiu principal de la nostra recerca, tot i que cada cop més es necessita demostrar l'aplicabilitat de les teves investigacions per poder rebre finançament, l'objectiu nostre de la nostra recerca és formar joves, joves investigadors que siguin capaços d'entendre la química més enllà de la molècula i que puguin resoldre els problemes que se li plantegin i els reptes que se li plantegin en un futur, ja sigui a nivell acadèmic o a nivell tecnològic industrial.
I sí que és veritat que des d'aquí vull reivindicar una mica la recerca fonamental, que crec que és el pilar per poder desenvolupar, generar coneixement i entendre processos més complexos, tant sintètics com biològics. Sense recerca fonamental jo crec que no hi ha aplicacions possibles i jo crec que és com voler aixecar un gratacels sense primer fer-ne els fonaments.
Bé, jo com estudiant de doctorat en aquest camp en concret, en el camp de la química supramolecular, tot això m'ha permès veure de prop més el fons de com interaccionen les molècules. Al final nosaltres he après a intentar dissenyar un sensor, dissenyar un receptor, una molècula, que sigui capaç d'interacionar en analitze d'interès.
com, per exemple, neurotransmissors, que són salts de moni, que en el nostre cas, quan dissenyem el nostre receptor, té la capacitat d'interaccionar amb aquestes molècules. És un camp que combina molta creativitat, precisió i a vegades una mica de màgia, perquè quan...
Mesclem aquestes dissolucions i veiem aquests canvis de colors o canvis en els senyals. Aquests efectes, diguem, fascinant visualment. Hi ha molt de treball al laboratori perquè comencem des de la molècula, però també cal dir que
Per a formar o per a produir un aparell han de passar moltes fases, la de disseny, la de provar que aquest receptor pugui interaccionar amb les molècules concretes i després intentar crear un aparell que pugui tindre el nostre receptor per utilitzar-lo en la vida real. Crec que és un camp necessari perquè tenen aplicacions en la vida real com en la salut, el mediament, la tecnologia...
I crec que és un camp que no pararà de créixer i és important per a nosaltres i per mi és un privilegi poder participar en aquest tipus de química. Per últim, gràcies a la Canonxa, perquè gràcies a ells he pogut participar en moltes sessions divulgatives i també he durat el meu part de la meva recerca.
Les alarmes han callat. La Margulis torna a respirar amb normalitat, com si tot el sistema hagués trobat de nou el seu post natural. Amb el nou sistema més selectiu de sensors, aquests petits guardians invisibles s'ha aconseguit estabilitzar les lectures a l'interior i també a l'exterior de la nau. Però que la tripulació ha après va més enllà de la tècnica. Ha descobert que detectar no és retenir. Detectar és interpretar.
Confirmo que els sensors moleculars tornen a donar lectures netes. El reconeixement és estable i reversible. És curiós la importància que té la selectivitat a l'hora del reconeixement molecular. Selectivitat, sensibilitat i reversibilitat. La trilogia perfecta. I la metàfora perfecta. Saber reaccionar sense enferrar-se i quedar-se atrapat.
El mateix que ens passa aquí. Observem, experimentem, però no controlem del tot. Però aquesta vegada els sensors han estat alguna cosa més que instruments. Han sigut la nostra prova de convivència amb el planeta. I la prova que el CO2 pot ser un problema o una oportunitat, segons com l'escoltis. Potser aquest és el veritable propòsit dels sensors, recordar-nos que fins i tot les molècules poden aprendre a escoltar abans de reaccionar.
A l'interior de la Margulis tot torna un ritme serè. L'atmosfera de dins i fora de la nau es comuniquen a través d'un canal selectiu per tal de vestir el CO2 que es pugui requerir a dins. Els sensors respiren el compàs de la nau, calibrant-se com si haguessin trobat la seva pròpia forma d'aprendre.
El CO2, abans sospitós, ara és només un altre senyal en el diàleg constant entre dins i fora de la nau. Fora, l'atmosfera del planeta mostra reflexos canviants, blancs, daurats, blaus, com si la llum es filtrés a través d'un immens sensor natural. És la mateixa llum que acompanya la tripulació en cada nova descoberta, incerta però plena de promeses.
I mentre el sistema es reajusta, la nau continua avançant, fidel al seu autèntic objectiu, que no és cap altre que entendre el que ens envolta però sense perdre la capacitat de mirar-ho. Un equilibri fràgil, com tots els que sostenen la vida. I la ciència.
I no volem marxar, com sempre, sense recordar un altre nom propi, el d'una nova pionera de la química. És la col·laboració amb Guaman Legacy, projecte europeu que contribueix a la inclusió de les dones i el seu llegat en els continguts educatius. Avui es retrocedim novament en el temps amb Anna López Navajas, coordinadora del projecte, que ens rememora una nova figura capdalt del món de la química.
D'acord?
Va ser, és una dona que va estar precedida per les ja químiques que coneixem, Mari de Gurney o Mari Mertrac o la física Laura Bassi. I entre les seues contemporànies trobem la que també ja coneixem, Marian Pols, Madame de la Boissé.
Però també la física, Emilie Duixatelier i l'italiana, i en Itàlia tenim a Gaetan Agnesi, que va treballar en el càlcul diferencial. Totes aquestes eren contemporanies seues, de la mateixa manera que la divulgadora científica, Jane Marset, o les dues dones possiblement més reconegudes en ciències del segle de neu.
la matemàtica i científica Mary Fairfield Somerville i l'astrònoma Caroline Herzl. Com veieu, totes elles formaven un conglomerat de dones dedicades a ciències en prou d'interès.
El seu llibre pel que és coneguda, el Satge sobre la combustió, va ser un dels pocs llibres de química que ha sigut publicat per una dona al segle XVIII. El propòsit del llibre era trobar aplicacions pràctiques en els seus experiments en l'àmbit de la necessitat de les dones, encara que després va ampliar el seu camp de treball químic molt més.
De fet, en el seu llibre es va inventar el concepte de... va aparèixer per primera vegada el concepte de catàlisi i ho va fer 40 anys abans que Berzelius. Va descobrir també mecanismes de fotoreducció i va planar el camí cap al coneixement de la fotografia amb les seues observacions sobre imatges produïdes per l'acció de la llum.
A més a més, va mostrar el seu desacord sobre algunes conclusions dels Lavoisier. El que ha passat és que ja no ha hagut temps de respondre perquè Antoine en concret s'havia mort.
Aquest podcast en coproducció de l'ICIC i Tarragona Ràdio l'han fet possible Laura Hernández, Marta Llorenç Fons i Joan Guillem Maillans per part de l'ICIC i Josep Sunyer i Lluís Comas per part de Tarragona Ràdio amb el disseny gràfic i muntatge audiovisual d'Adrià Sunyer.
Hi ha reaccions i interaccions que no són immediates. Com passa a la vida, la química necessita temps per reconèixer, ajustar-se i tornar a començar. A cada procés hi ha una forma d'aprenentatge, detectar el que és essencial i deixar-ne el que ja no cal. El reconeixement químic funciona així. Una molècula identifica una altra per afinitat. És un diàleg silenciós entre formes, càrregues i també distàncies.
Si hi ha compatibilitat, s'uneixen. Si no, se separen sense dany. Aquest és el principi de la selectivitat. Reaccionar només davant d'allò que realment importa. Es posen límits. Però, fins i tot, les unions més precises han d'aprendre a trencar-se.
Però un bon sensor també ha de saber percebre fins i tot allò que és escàs. Això és la sensibilitat, la capacitat de respondre quan la molècula és gairebé invisible, quan la concentració és mínima, però el senyal, si saps escoltar, encara hi és. És la diferència entre ignorar un rastre o convertir-lo en coneixement. Sense reversibilitat no hi ha moviment, ni adaptació, ni nova vida. I això els sensors de la Margulis ens ho han recordat. El CO2 de l'exterior ja no és un enemic, sinó un interlocutor.
Fins demà!
I en aquest diàleg entre ciència i error, la tripulació torna a trobar un fràgil equilibri, d'aquells que només duren un instant, però que ho canvien tot. Potser és això, al final, el cor de la química, un art de reconèixer i de transformar. Potser és en aquest aprendre constant on s'amaga la bellesa de tot plegat. I a l'amargulis, els sensors han après a reconèixer sense capturar. A dins, els sensors respiren el mateix ritme que la tripulació, convertint cada mesura en una nova forma d'equilibri.
I a fora, a l'atmosfera del planeta, s'il·lumina amb un reflex suau entre verd i un viu blau. De Prússia. O no?
Lo que tenemos que hacer es mejorar, desde luego. Ser mucho más contundente en las dos áreas. Un equipo que quiere estar arriba no se lo puede permitir. Com diu l'entrenador del Nàstic, Cristóbal Parralo, només hi ha un camí per estar dalt, que no és altre que millorar en defensa i també en atac. El Nàstic vol encetar 2026 amb una victòria que els torni a places de pleió.
Dissabte 3 de gener a les 4 de la tarda viurem el primer partit de l'any corresponent a la jornada 18 de Lliga penúltima de la primera volta al grup segon de primera federació des de l'estadi del Pozuelo entre el Juventut Torremolinos i el Nasti. I com sempre des de fa 33 temporades, t'ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona, Ràdio 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ª temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Tarragona vol ser una ciutat lliure de violències masclistes i LGTBIQ-fòbiques. De tornar de casa, cap persona vol ser valenta, sinó lliure. Prevenció de conductes sexistes a Tarragona. Telèfons d'emergència 092 Guàrdia Urbana. 112 Emergències. 900 9120 Línia 24 Hores. Ajuntament de Tarragona. Les pícies més sonades. Allò que vols dir, però que no et surt. Puc dir una cosa? Quan els riures són necessaris...
O no. Els moments més divertits i curiosos de la nostra programació. És que ja tornarem a sortir la secció d'humor. Cada setmana a Tarragona Ràdio fem l'humor. En directe els dijous a les 10 i 20. Dins la veu de Tarragona, camí cap als 40. Jo tinc 41. I sempre que vulguis a tarragonaradio.cat. Deixa que la sessió...
Ens preocupen la crisi climàtica, la situació de l'habitatge, els drets humans, l'educació i el foment de la cultura de pau. I a tu? Posa la Justícia Global al punt de mira amb La Porteria, el programa de Tarragona Ràdio que vol fer d'altaveu de les entitats, projectes i persones que treballen per construir un món més just i sostenible. La Porteria, cada dilluns a les 3 i en repetició a les 9. Ens escoltes?
A Tarragona Ràdio som 40.000 oients. Anunciat a la ràdio local líder en l'actualitat entreteniment i informació tarragonina. Contacta amb nosaltres al 977 24 53 64 de 9 a 2 al migdia o escriu-nos a publicitat arroba emmct punt cat perquè a Tarragona Ràdio t'escoltem.
Tornem al senyor Wilhelm. Abans ens ha parlat d'un problema. Problema.
Bé, el problema del senyor Wilhelm, entre tu i jo, és que no es va llegir la lletra petita, cosa que potser hauria d'haver fet en una situació com aquesta. Si entres a la pàgina web d'Ivernation, ho puc explicar, senyoria? Endavant.
Hibernation és un tractament de wellness, el més complet que hi ha actualment al mercat. Em vaig inspirar en una idea de la meva germana, la Blanca, quan tenia només 10 anys. Els pacients passen 6 mesos en coma dins d'unes càpsules. Entre altres coses, reben infusions de col·làgen, vitamines, microdosis de bòtox, electroestimulació, molt més... Tot varia segons el client.
Però ja saps, bé, no sé si vas llegir l'article a Bogue, però només cal un tractament cada 100 anys i viuràs per sempre. Per sempre i amb un cuerpazo, eh? Però el problema, com et deia, va ser la lletra petita.
Durant les sessions diàries d'electroestimulació, enregistàvem els somnis dels nostres clients. Amb un programa d'intel·ligència artificial, aquests somnis es convertien en imatges. A la lletra petita posava «accepto que es comparteixi l'enregistrament oníric amb terceres persones».
A mi m'agradava mirar els somnis. Com et pots imaginar, vigilar una vintena de cossos en coma és una feina bastant avorrida, ja que tots els tractaments estaven automatitzats. I amb els clients que teníem, alguns somnis podien ser divertits. L'hivern passat van tenir a la Kim Kardashian. I somiava sempre amb dinosaures, qui sap per què.
L'abescal també va passar per les nostres càpsules. Per això va estar de baixa l'any passat. Tenia somnis bastant eròtics. Tots al Parlament, on... Tornem a en Wilhelm. Sí, en Wilhelm. Va arribar a Hibernation el juliol. Segurament ja ho sabeu. Però era un pilionari que vivia a Barcelona des de fa 13 anys. Volia el tractament complet. I ho va pagar tot per avançat.
I saps què va passar fa 13 anys, oi? Alba, no sé si... Fa 13 anys. Justament van començar les desaparicions. Totes eren de la mateixa edat, 19. Ningú sabia què tenien en comú, ni si estaven vives o mortes. Les van buscar per tot arreu. Van fer documentals i podcasts. Les seves famílies sortien plorant per la televisió. És un tema que estava ja bastant oblidat per la gran majoria de gent quan va arribar en Wilhelm.
Una nit em vaig posar a veure els somnis. I allà, a la pantalla, la vaig veure. La Magda Riós, la cinquena desapareguda. Això va ser molt fort, com veure una celebrity. La seva cara havia sortit 10.000 vegades al telenotícies. Però bé, el somni estava despullada, dins d'una banyera. Vaig pensar que era una casualitat, que potser estava veient coses que no hi eren,
Per el cap de dos dies vaig veure la Laia Sant Pere, també dins la mateixa banyera. Vaig tocar la policia, però ja saps com són, senyoria, inútils. I, a més a més, en Wilhelm estava molt ben connectat. La policia em va dir que els somnis no eren proves concloents, però la meva germana tenia una piga sota el pit.
Una piga que no va sortir a les imatges compartides per la policia. I la vaig veure ja, al somni del senyor Wilhelm. Senyoria, crec que la meva clienta... Sabia que no farien res. Era amic de tothom, fins i tot de la seva majestat el rei, eh?
Així que el vaig despertar. El vaig despertar perquè omplia la seva càpsula amb orina, amb sang, i sé que la va matar, perquè just abans de morir em va veure i va cridar, Blanca! Mira, la veritat és que sempre m'han dit que m'assemblo bastant a ella, que assemblo al seu fantasma.
Relats Onirics, una producció de l'Escola de Lletres i Tarragona Ràdio.
Bona nit.
Bona nit.
Aint no river wide enough To keep me from death between you, baby
Don't you know that there ain't no man?
Són dos quarts a dues. Tarragona Actualitat. L'informatiu del migdia a Tarragona Ràdio.