Gràcies.
Agafa confiança. Quan estàs a un club com el Nàstic i les coses no surten, jugues amb una miqueta amb aquesta ansietat de voler que et surtin els resultats i voler guanyar i voler veure't a dalt. Com diu el tercer capità del Nàstic i màxim golejador de l'equip Jaume Jardí, la victòria del passat cap de setmana ha de donar confiança a la plantilla. Diumenge, 1 de febrer, a dos quarts de 9 del vespre, viurem el partit de la jornada 22 del grup segon de primera federació des de l'estadi municipal de Santo Domingo en el partit entre l'agrupació deportiva Alcorcón
I com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del SempreNàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del SempreNàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Espai patrocinat per Obramat, Bar Petit Tarracó, Centre Esportiu Royal Tarracó i Sultan Barber.
TGN Esports. Els esports... Tothom amb Miguel González.
Què tal? Benvinguts, benvingudes a l'edició número 1013 de l'Espai i Tothom a la sintonia de Tarragona Ràdio. Ja em perdonaran el somriure, però comencem aquesta nova edició d'aquest temps de ràdio per parlar del tercer sector, de capacitats, d'històries i de testimonis. Avui ens rebrem la de les veus reconegudes que fem amb la Fundació Pere Tarrés i amb l'Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona.
Després ens ocuparem també de parlar d'altres qüestions, com, per exemple, de la feina que fan des de la Fundació Vicente Ferrer. Ahir inauguraven una exposició al Craic Campus Catalunya i també ens explicaran quins són els seus projectes d'expansió. Aquests seran els temes protagonistes d'aquest tothom a la sintonia de Tarragona Ràdio, que avui arriba de la mà de Lluís, com és a la part tècnica, i d'aquí us parla Miguel González.
I a la sintonia de Tarragona Ràdio obrim una nova edició del Veus Reconegudes, aquell espai dintre del programa Tothom, en el que ens dediquem a escoltar experiències, a valorar testimonis, a compartir històries de vida, com ja saben, amb la col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés, amb l'Institut Municipal de Serveis Socials,
Ja ho saben, aquestes activitats de gent gran que sempre acabem comentant i que ens serveixen també de base per compartir aquestes històries. Avui, la protagonista, qui ens acompanya, és la Maria Josefa Jiménez. Maria Josefa, molt bon dia. Bon dia. Maria Josefa o Pepi? Perquè crec que tothom et coneix més com a Pepi, no? Sí.
Ha sigut curiós, perquè quan ha entrat la Maria Josefa a la ràdio, una companya diu, hombre, la Pepi! Sí, sí, sí. Per tant, veig que sí, eh? És el meu nom de guerra. Ets el nom de guerra i ets coneguda, eh? Sí, sí, sí. La Maria Josefa o la Pepi va venir a Tarragona l'any 1961. Què ens recordes d'aquella època, Maria Josefa, Pepi? Ja pots imaginar, quan va i allà no existia, la Rambla, bueno, déu-n'hi-do.
Conde Vallellano era el que ara és la... Sí, clar, sí, és que jo ja dic fins a... Sí, sí, sí, sí. Avenida Navarra, Hermanos Lambda, no?, tots aquests carrers. Hermanos Lambda, bueno, Déu-n'hi-do. Vens amb 18 anys a Tarragona, més o menys, aproximadament? 18 anys, 18 anys.
Com era la ciutat, llavors? O com era l'ambient? Perquè tu havies estat vivint ja també a altres llocs, no havies estat a Melilla, havies estat a Lleida... Sí, sí, sí. Havies estat a Vigo... A Vigo, en Vigo també he viscut. O sigui, la vam trobar a una ciutat normal, bé, petita, però encara no tenia...
el que té ara mateix, el desenvolupament que ha tingut ara mateix. Però a poc a poc han fet moltes obres i moltes arregles. Molt bé, molt bé. Com és que canvieu tant de casa, diguéssim, d'habitatge? Perquè jo vaig néixer allà al Casarquivir, al Marroc.
I el meu pare era comandant. I, clar, els trasllats a Melilla, després Ceuta, Vigo, i després el meu pare va vindre aquí a Tarragona, de Tarragona va marxar a Barcelona, i jo ja me vaig casar en Tarragona i ja vaig parar de mudança. Havia de ser complicat, no?, per una jove, per una nena, vull dir, els trasllats avui dia que...
que els tolerem molt poc, els trasllats, no?, i que, ostres, sembla que volem agafar les arrels i una estabilitat per viure, canviar de casa i de poble, d'escola, d'amics, no? Sí, que, bueno, quan jo vaig vindre a Espanya, com...
com se sol dir, perquè nosaltres ja saben allà al Marroc. Jo ja havia fet el batxiller i ja... El que passava antigament, que la dona treballava fins al batxiller i després... Estudiava fins allà i després...
També el meu pare era de l'antiga escola, no volia que treballés, o sigui, abans que una dona treballés no es veia molt bé. Arriveu a Tarragona als pavellons militars, això estava a l'Avinguda Catalunya. Sí, sí, sí.
Com era, aquella zona que ara, de fet, ja està tota reestructurada, no queda res, ha pegat un canvi... No, aquello era impensable. Aquello era un camí de terra amb pedres, herbes... Jo era veïna del senyor Martorell, de l'escultor. Era veïna i saludaven i tot. I jo em vaig començar a treballar a la Seguretat Social, fent una suplència amb una amiga...
I després ja vaig començar a treballar amb el disgust del meu pare, però bueno. Com s'ho pren, tu, em pare. És a dir, ja ens hem fet un càrrec, no?, que llavors la figura era conservadora, no?, i no volia que treballessis, però tu què et mou? És a dir, què t'empodera, no?, que ara està tan de moda aquesta paraula de l'empoderament i és fantàstic. Sí, sí.
Què et mou a dir, jo vull treballar, jo he de fer coses, no? Perquè estàs a la Seguritat Social, primer fent receptes i després com a administrativa, no? Sí, sí, després administrativa, després me vaig anar a un naviero, al senyor Arola, que era consignatori de Baixels, després vaig passar a Hisenda...
me vaig anar a Hisenda, i d'Hisenda ja me vaig casar. Amb 23 anys ja estava. Clar, ni el meu marit ni el meu pare volia que treballés. I doncs me vaig dedicar a casa i als meus fills. I tu en aquell moment, l'època, no?, el moment que vas estar treballant, era perquè, bé, també volies, no?, suposo, sentir-te útil, empoderar-te, i dir jo vull treballar, tot i que s'oposi, no?,
Perquè tot el diner l'estalviava o era per mi, perquè els meus pares mai m'hi han agafat.
Res. Jo vivia bé, gràcies a Déu. Però necessitava alguna cosa, jo estava molt inquieta, jo me sentia molt inútil, i això que jo vaig prendre corte i confecció, bordava... I més coses que després descobrirem, que ja veureu els oients que aquí hi ha moltes coses encara, que anem pels 23, però anirem pujant, anirem pujant.
Clar, jo ara penso, no?, com ha evolucionat també a banda de la ciutat aquestes situacions. Avui dia la dona lògicament estudia, treballa com no pot ser d'una altra manera i, en fi, doncs, mirant-t'ho en perspectiva, com ho veus tu, això, no?, perquè llavors, clar... Molt bé.
Sí, no, no, però vull dir que llavors era com una mena d'ostres... Home, que jo era... Tu ho pots suposar? Era un... Jo per entrar a Hisenda el meu pare va haver de signar, o sigui, per autoritzar-me a treballar. Ho dic perquè aquesta feina que s'ha fet i que s'ha aconseguit i que estem parlant, què? Doncs de 50 anys enrere.
Ha sigut un gran avanç. Ha sigut un gran avanç i l'hem de mantenir i l'hem de reivindicar, també, no? Que sembla que avui a vegades se'ns oblida, això. Sí, sí, sí. Però la dona ha sigut un pas de gigant, sincerament, eh? Clar, però ara que hi ha també tantes corrents, no?, que cal tenir-ho en compte i cal reivindicar-ho. Pepi, et cases amb 23 anys i has tingut 3 fills. Sí. Entrava dins dels teus plans, això? Sí.
Ui, jo tinc un pes, però què passa? Que ja me van parar. No, va ser una etapa molt feliç, vaig disfrutar dels meus fills. Bé, tot el que es pot fer una mare, vaig disfrutar amb ells. I després ja me vaig interessar, vaig començar a fer oposicions per tornar a entrar a l'administració. Bé, però mai arribava a aprovar.
O sigui, estudiava, estudiava, però res. Mentre això, quan ja t'havies casat, no? Sí. En aquesta època que tens els fills, continuaves treballant o no? No. En aquell moment no? Me dedicava... Solament estudiava. Jo... Treballar segur que treballaves molt, perquè al final feia aquesta distinció i encarregar-se de la casa i dels fills, evidentment, d'un i dos, eh? Sí, sí, sí.
Però diguéssim que no estaves al món laboral. També n'ajudava el meu marit en el seu negoci, li portava les comptes i tot això. I després d'això ja vaig començar a buscar feina. I aquesta passió pel món administratiu, d'on et ve? Era un tema que t'agradava? T'hi senties a gust? Se't donava bé? Sí. Els números són la meva passió. Vaig tenir un professor a Melilla...
que no era ni tan sevol professor titulat, però va tenir una gràcia en ensenyar-me les matemàtiques que me va ficar al gusanillo dels nueros. Les lletres no tant, però sí.
Com veus la joventut d'avui dia, Pepi? Falta aquesta passió, a vegades, per moltes coses? Jo penso que no se l'ajuda el suficient. No se l'incentiva a la joventut. És a dir, no falta la passió, sinó falta l'empenta, l'incentiu, eh? Sí, sí. Tenen massa coses i ho té tot, ho tenen tot, i no necessiten res i...
Jo, sincerament, mis teus fills treballen, estic molt orgullosa, molt orgullosa. Han aconseguit tenir la seva casa, la seva feina. Tu els has transmès aquests valors d'esforç, de responsabilitat, de constància, de superació, de perseverança, que a tu et van funcionar i que són els que tu vas continuar mantenint i has continuat mantenint tota la vida. Perquè trobava la dificultat del català, clar, jo sempre he parlat en castellà,
me vaig treure el nivell C de català, després me vaig anar a la universitat amb 45 anys. Aquí, aquí, aquí anava, aquesta etapa m'interessa. Aquí el guió que tinc jo posa, als 45 anys va a la universitat a estudiar treball social i ho acaba amb 48, és a dir, que amb 3 anys la carrera de treball social a la saca. I treballava també, eh?
Els 45 anys entrar a la universitat és un repte, també, no? Sí, i tant, perquè me va tocar entrar quan estava a la joventut i jo era la mare abadesa, o sigui, tothom tenia 19, 20, 21, i jo, imagina, en 45, però bueno. Vas a Caixa B? Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé, molt bé. Jo crec que et devies fer... Guardo uns records preciós. Tinc amics, bueno, són gent jove i encara quan me veuen al carrer, bueno, me abraçan, me donen petons i... Sí, sí, molt bé. Tu vas aprendre d'ells i ells van aprendre de tu. Sí, sí, sí. Jo no podia estudiar, jo tenia tres fills i treballava. Jo feia la... Quan teníem que fer recensió de llibres,
Doncs escolta, jo vaig agafar un mètode de llegir els llibres que tenia que fer 3 a la setmana. Déu-n'hi-do. I quan arribava ja ho tenia la recensió. I per què treball social? Per què es cull aquesta formació? Sí, perquè jo volia... Bueno, va ser... A mi m'agrada molt ajudar la gent. És la meva... Jo què sé. Sí, aquest altruisme que tenia. La meva il·lusió. Podia haver fet també l'abogado social, però sí. Però me vaig ficar per això. I està...
Podries haver fet el que tu haguessis volgut. Sí. No? Sí, sí, sí. I mai he treballat com a assistente. Ara t'anava a preguntar que si has exercit com has treballat l'associació en algun moment. Solament amb l'etapa de l'Alzheimer. Ara en parlarem també. I això, però treballar, treballar, no. Ara. El meu telèfon he ajudat. Me trucaven i si podia ajudar, ajudava.
Telefònicament, o sigui, però... No sé si abans o després, o mentrestant, vas estar treballant en diferents llocs. Veig aquí l'Ajuntament de Tarragona, com a administrativa, en diferents departaments, als museus... Jo he acabat sent funcionària de l'Ajuntament. O sigui, m'ha donat temps de tot. Sí, sí. De criar els meus fills, de disfrutar d'ells, i després d'estudiar i de fer.
Clar, que algú ens digui avui dia que no té temps per fer tot això, no? Vull dir que el temps, al final... El temps el tenim tots 24 hores al dia, ni més ni menys. Es tracta d'aprofitar-lo i de gaudir... I que t'agradi, eh? I de tenir aquesta motivació... Que tengas il·lusió, perquè si no tens il·lusió no fas res. Aquest és el secret? Una mica la fórmula, vaja, més que el secret? Jo penso que sí.
T'has d'il·lusionar amb el que fas i treballar de gust. I així se passen els anys, de veritat. Ja he arribat a 80, ja tinc 80 anys. Jo no pregunto mai l'edat. Jo ja l'he vist. Jo l'ho puc dir. I m'encanta quan ho dieu perquè és una manera tan bé de dir... Jo sí, jo sí. Mentre que duri...
Quan arriba l'Alzheimer? És a dir, per què acabes participant en la fundació com a cofundadora d'una entitat d'Alzheimer? Com és això? Doncs el meu padrí...
era una persona meravellosa, i va agafar l'Alzheimer. És que de veritat, quan vaig començar a preguntar i a llegir i a estudiar, no sabia ni escriure, no sabia. I menys mal que vaig haver d'anar a Barcelona, jo anava a Barcelona, a la Via La Jetana, que era l'únic centre que tenien alguna documentació.
I, bueno, em va costar molt, molt, molt estudiar i agafar dades i agafar... Ara, no, ara, gràcies a Déu, això ja està... Hi ha molts més recursos, però... Sí, sí, sí, sí. Estem parlant de fa quants anys, això, que vas començar tu a investigar, vaja, a interessar-te, no?, per l'Alzheimer. Doncs va ser sobre els 70...
Sí, espera, és que no, és que m'he portat una xuleta... La xuleta, la xuleta, no pateixis, no pateixis. Tinc un currículum tan, tan, tan, tan... No, més que rera perquè m'expliquessis una mica com... què us mou en aquell moment o com era el context... La preocupació del meu... I després he tingut la desgràcia que ma mare va... le va tocar la malaltia... També va afectar la malaltia. I la van tenir que cuidar 10 anys.
10 anys a ma mare, fins que va morir. I després ho va agafar el meu marit. O sigui que ja tinc experiència. A sobre de tot això que ens has explicat, és a dir, a sobre de tots aquests reptes i tots aquests èxits, has fet també de cuidadora, no? Sí, sí. De cuidadora i també n'he fet curs al Creu Roja, de primers auxilis, de salut mental, de transport adaptat...
m'aixecava a les 6 de la matinada per agafar l'ambulància i portar nens als centres. No cobrava ni res, era voluntari. Creus que fa falta també més suport a les persones que tenen cura d'altres persones? Tu ara, per exemple, deies, vam tenir cura, vam haver de cuidar la meva mare, vam haver d'atendre també el meu marit. Qui dona suport a aquestes persones? Res, res. Estan...
Molt desemparades. És aquesta típica pregunta hitòpica de qui cuida el cuidador. Sí, sí. Mai ningú se pot posar la feina que da. La feina que donen. Perquè a part del suport emotiu i d'estima i de tot, això és... Això és...
Jo perquè, no sé, potser venia per monja i m'he quedat aquí, en aquest món, però... No ho sé, jo el que sé és que desprens energia, això és segur, eh? Desprens energia pels quatre costats. Són 24 hores...
Durant tot un mes. Escolta, i el tema de l'associació com neix? Suposo que buscant també informació, buscant recursos, buscant unir, perquè les entitats aquestes normalment neixen així, no? Que les famílies s'uneixin, que aconseguim recerca, recursos... Com neix l'associació? Doncs vam començar amb el Jaume Soler. Jo tenia una il·lusió, uns projectes, una ajuda...
Però quan vaig veure que això a mi no me convenia, sincerament. Ja sé que soc molt sincera, però jo sempre posava per deman als familiars que a la raó política, ni a la raó de figurar, ni a... I doncs era molt disgust. Jo cada vegada arribava a casa, arribava plorant o arribava...
Tinc molta empatia amb la gent. És el meu defecte. No et compensava segons com tota aquesta part més burocràtica, diplomàtica... No, no, no. De figura, no. Perquè això és una malaltia que la política l'has de deixar a un costat. I si utilitzes la política és per ajudar els familiars.
per poder recursos i el que sigui, però no. En aquests casos creus que la política moltes vegades no està al servei d'entitats? És a dir, perquè veiem moltes fotografies o moltes promeses, moltes legislacions i després les associacions diuen, bueno, això com arriba, això com es tradueix, això com es transmet als familiars? A les associacions que ajuden aquestes persones...
i als minuts válids i a tothom, li costa molt, molt, molt arribar als seus objectius. Sincerament. Sí, sí. Les costa molt, molt, molt. I això a la societat no ens donem compte, de veritat.
Tu decideixes o prefereixes o et sents més còmoda dedicant els teus esforços directament a ajudar a les persones. A mi sempre que m'han preguntat o m'han demanat documentació o m'han preguntat directament, jo l'he dit el que sabia, l'he tratat d'ajudar amb residències, o sigui, d'informació de residències, de recursos, del que podien demanar, del que no podien demanar, però...
Però res més, no, no, no. Com ja sabem, aquesta secció la fem en col·laboració amb la Fundació Pere Terres i l'Institut Municipal de Serveis Socials. És importantíssima que aquestes activitats de gent gran activa, de gent gran també que ara en parlarem, perquè ajuden, no?, en aquesta etapa per socialitzar-se, per combatre la soledat. Com vas viure tu la pandèmia?
La pandèmia en casa. En casa el meu marit va agafar l'Alzheimer. I doncs, darrere de la finestra, filmem, què volia fer? Estaven els dos sols, sortia a comprar com podia, m'escapava, comprava i ala, a casa. I així, ja està tancada, protestant, escoltant, informant, però...
Però a casa. Ho dic perquè per molta gent gran va ser un episodi, per tots va ser un episodi dur, però per molta gent va suposar, doncs això, posar-li, no?, visibilitzar en certa manera, o no, en molts casos, doncs això, la soledat no desitjada, aquest envelliment més solitari, etcètera, etcètera. Quan comences a tenir contacte amb gent gran activa?
Doncs després de morir el meu marit, me trobava molt buida, i vaig començar, i mira, i ara vaig a Quagim, el de Junts, el dimecres vaig a Manualitats, i el de Jus a Taller de Memòria, que ho passo molt bé. Déu-n'hi-do.
És com una planificació setmanal, no? Un dia recocreatiu, l'altre dia activament i l'altre dia l'aquagim. I perquè no em dóna més. I perquè no pots anar més llocs, eh? Si no m'aniria, sí, sí. No, no, no, és el que m'anaves a dir, crec. Què creus que aporten aquestes activitats a persones que se senten soles? Molt, molt, molt.
Perquè, clar, tu ara ho expliques i dius, va morir el meu marit, però, clar, són cops durs i que molta gent no els supera, no els ha... I es queda a casa? Sí, no, a casa no s'ha de quedar-ho, no.
Perquè hi ha ajudes que busquen, que demanin. Que demanin, oi, cadascú té un gust i una necessitat. Però quedar-se a casa, no. I mira que a mi m'agrada la meva casa. No, no, una cosa és que estiguem a casa i que ens agradi quedar-nos a casa. Però jo necessito sortir, pintar-me...
Arreglar-me per mi i per la gent, després arribes allí, fas amistat, hi ha una empatia, un diu una cosa, un altre diu una altra cosa. Al principi arribem molt així, molt percabit, no saps què parlar, però al final formem un grup molt bonic,
que riem, ho passem bé. A més, tenim unes professores meravelloses, de veritat. No és per donar-li cova, però hi ha gent molt preparada i molt maca. Molt maca, molt maca. Creus que falta també més empatia avui dia entre la societat? És a dir, que més gent altruista, més gent que es doni als altres, que es dediqui, que tingui aquesta empenta que tens tu? Sí, sí. I cada vegada... Per què ens estem tornant així com a més individualistes, no?
No ho sé. Serà la mateixa societat amb la seva prisa, la seva... Jo què sé. La propaganda, el voler... No, no. S'ha d'aturar una mica i dir què passa. Perquè la soledat és molt, molt, molt dolenta. Jo penso que és el pitjor que pot passar a una persona que es queda sola. La soledat és fatal, fatal.
I la gent ha de parlar. I que no s'escoltin, també. I tant, i tant. Tens reptes? Tens coses que vulguis fer encara? Ai, sí, jo volia parlar en anglès, però sóc una negada.
Però estàs estudiant anglès? Estàs fent alguna cosa o no? No, que va. Però hi ha cursos d'anglès, ja ho saps, no? Ah, sí, però a mi no m'han donat cap. No, no. Vull dir que existeixen, que els pots buscar i segur que trobes alguna formació amb anglès, això em refereixo. Però ja a la meva edat, ja no. Però bueno, ja intento. Jo el que passa és que tinc el Google i és el meu amic. És el meu amic. Molt bé.
I quan no trobo una paraula la busco i el seu significat.
I ja està. Però això està molt bé, perquè no s'ha de perdre l'inquietud. No. I les ganes de buscar, de saber, de conèixer... Jo soc molt curiosa, molt curiosa. Què tal amb les noves tecnologies, Pepi? Hombre, són essencials. T'adaptes? Sí. Perquè a vegades parlem de la bretxa digital de persones grans que no s'adapten. Evidentment això depèn molt de cadascú, però...
Jo tinc fins al banc, no tinc el mòbil, imagina. Jo sí, els meus fills ni se... Vamos, és que ni se preocupen per mi. Tu ho fas tu, eh? Sí. Molt bé. Sí, sí. Bueno, els van donar un curset ahir a l'Avinguda de Catalunya sobre la tecnologia, sobre portar el mòbil, com fer-ho. Molt bé. Sí, sí, va anar molt bé. Després van entregar un dossier que podem seguir-lo i recordar.
Havies estat mai a la ràdio? No, solament una vegada vaig anar-hi per allò de l'Alzheimer, que me volien fer, vaig anar amb una companyera, i ja està, però no... Doncs mira, un altre tema desbloquejat, no? Un altre repte aconseguit? Una altra experiència. Ja tens una altra?
Digues, digues, ja estàs. No, no, si xerro mucho... No, no, no, que va, que va, al contrari. De fet, aquí venim a xerrar, eh? És la nostra feina i a escoltar experiències com la teva. Bueno, jo escolto molt la ràdio, eh? Sí? Sí. Doncs mira, això està molt bé, també. Recomanem també escoltar la ràdio, que fa aquestes funcions, com sempre diem, de formar, informar i entretenir. És que la tele ajuda, però la ràdio, per mi, més profitosa. Perquè puc fer coses... Exacte.
I no m'atura, perquè a mi si la tele em posa un vestit, em posa mirant-la. Estàs de quedar mirant-la i la ràdio la pots tenir de fons i fer les coses que vulguis. Sí, sí, sí. A mi la ràdio és més essencial. Maria Josefa Jiménez, Pepi, moltíssimes gràcies que continuïs així amb aquests reptes, amb aquestes ganes de viure i amb aquesta energia que desprens. Gràcies també per la feina que has fet i per la que continuo fent. I moltíssimes gràcies per acceptar de venir a l'entrevista i espero que t'ho hagis passat bé.
Miquel, ha sigut un honor. Encantada. Torna quan vulguis. I tant que sí. Torna quan vulguis. Moltíssimes gràcies.
Agafa confiança. Quan estàs a un club com el Nàstic i les coses no surten, jugues amb una miqueta amb aquesta ansietat de voler que et surtin els resultats i voler guanyar i voler veure't avall. Com diu el tercer capità del Nàstic i màxim golejador de l'equip Jaume Jardí, la victòria del passat cap de setmana ha de donar confiança a la plantilla.
Diumenge, 1 de febrer, a dos quarts de nou del vespre, viurem al partit de la jornada 22, el grup segon de primera federació des de l'estadi municipal de Santo Domingo en el partit entre l'agrupació deportiva Alcorcón i el Nàstic. I com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona Ràdio el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils.
Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del Sempre Nàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Cada dissabte a les 10 de la nit... En cabina, DJ Parry. DJ Parry, el DJ resident de Tarragona Ràdio, t'ofereix la millor selecció musical perquè et montis la festa allà on vulguis. Els darrers èxits musicals els trobaràs a Tarragona Ràdio cada dissabte a les 10 de la nit i amb DJ Parry. Prova-ho i repetiràs. And we spend it all day. Welcome to Sancho Peck.
Bon dia, és la una.
Els parla Laura Casas. La manifestació convocada per les plataformes d'usuaris del tren serà el proper 7 de febrer a la tarda a Barcelona. La convocatòria busca denunciar la situació crítica, diuen, del transport ferroviari a Catalunya.
i reclamar un servei públic digne, segur i eficient. Atribueixen la situació a Rodalies, a anys de desinversió en infraestructures i a una mala governança del sistema per part de Difet Renfa i els respectius governs. Anna Gómez és la portaveu de Dignitat a les Vies. Que aprengui d'aquesta caiguda, que una de les coses que s'ha demostrat és que l'assistència...
els usuaris és nul·la, que no s'està fent bé i que crec que han de fer una pensada de com ens atendran a partir d'ara i com ha de moure la informació a les andanes, tant de l'alta velocitat com fora. I després el tema d'inversió i veure on està invertint i com.
Rodalies que segueix funcionant amb servei reduït i amb aquests plans alternatius de transport que inclouen la mobilització de 146 busos arreu del país. I els usuaris de l'estació del Camp de Tarragona que feien fila per accedir a les andanes per agafar l'avant i els haver a primera hora amb retards de poc més de 10 minuts. Les instal·lacions registren aquests dies un increment d'usuaris.
El tema va per llarg i no tinc cap tipus de fe ara mateix ni amb Rodalies ni amb el sistema ferroviari català, que veig que està en una decadència absoluta, la veritat. Sí, no és cap novetat que els trens no arribin alhora, però sí que sempre fa més ràbia quan saps ni quan podràs sortir ni quan arribaràs, no saps quanta estona podràs passar en el camí, la veritat que fa bastanta ràbia no poder planificar el teu dia a dia. Doncs jo normalment agafo Rodalies a Reus, el que passa és que no m'enfio molt últimament per tot el que està passant.
És la primera vegada que agafo la ve aquí, direcció Barcelona-Sants, perquè jo sempre anava amb Rodalies, però, clar, com que últimament no m'enfio que sempre hi ha una cosa o una altra, doncs he intentat anar a tiro segur. El Partit Popular de Tarragona ha demanat la dimissió del ministre de Transports, Òscar Puente, i de la consellera de Territori, Sílvia Paneque, pel col·lapse ferroviari.
I l'equip de govern insisteix que no es demanarà la declaració de municipi turístic ni la possibilitat d'ampliar els horaris comercials a cap zona de la ciutat. La consellera de Comerç Montse Adán recorda que actualment els establiments de fins a 400 metres quadrats ja poden obrir en diumenge durant tot l'any.
Però nosaltres no apostem per ampliar aquesta zona d'interès turístic o com a municipi turístic els 365 dies l'any. Pensem que el comerç de proximitat l'hem de cuidar, si no ens quedarem sense ell, perquè realment són uns valents que estan, com dèiem, a peu de canó cada dia, que tenen una competència ferotge amb altres models de comerços.
El cas és que a la part alta són pocs els locals que obren en diumenge més enllà dels que venen souvenirs o que estan orientats al turisme. Antonio Gómez, de personal joierí al Carrer Major, admet que ells són els primers que volen conciliar i també volen seguir sent petits. Si se ampliasse la ciudad...
El tema de la apertura de todo el año solo ayudaría o apoyaría a los grandes centros comerciales. Cambiaría el uso de la gente joven en la forma de comprar el día de compra y eso iría en retrimiento del pequeño comercio seguro. Hay unas normas en este juego, hay unas normas y esas normas hay que cumplirlas.
Dies enrere, la presidenta de la Cambra de Comerç va demanar públicament que els establiments de la ciutat poguessin obrir en diumenge per atendre les necessitats dels caraguaristes. I per primer any, Tarragona s'assuma a l'encesa de torres, talaies i talaiots pels drets humans, un acte de sensibilització i solidaritat amb les persones migrants i refugiades que perden la vida al mar Mediterrani.
L'acte serà diumenge, dissabte, volíem dir, 31 de gener, a les 12 quarts de 7 de la tarda, a la plaça del Rei. N'ha parlat Cecília Mangini, la consellera de Cooperació. Significa, de alguna manera simbòlica, acompanyar a todas aquellas personas que dejan su casa, su vida, sus afectos, para una aventura que muchas veces acaba muy mal, perdiendo la vida, precisamente, en nuestro mar Mediterráneo, en el mare nostrum.
Més notícies les trobaran a tarragonaradio.cat.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Seselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
A Obramat sabem que en una mateixa llar poden conviure-hi la persona més fredolica amb una que sempre té calor. I per totes aquestes persones oferim les millors solucions de calefacció. Calderes, aerotèrmia, terra radiant, radiadors, estufes de pell a tollenya, inxerts i accessoris de marques professionals amb els millors preus. També a Obramat Pones, on compren els professionals. Obramat.
Al Tenatori Municipal de Tarragona invertim en la teva tranquil·litat. Hem iniciat una reforma de 3,2 milions d'euros per la millora general d'instal·lacions i serveis, sala d'atenció a famílies i eficiència energètica. Les obres finalitzaran el segon trimestre de 2026. Disculpeu les molèsties. Tenatori Municipal de Tarragona. Sempre al teu servei.
Seguim endavant amb més qüestions a la sintonia de Tarragona Ràdio. Us volem parlar d'una exposició que acull el Carai Campus Catalunya. Estem parlant d'una travessia d'humanitat de la Mercè Maienç. De seguida en parlem amb aquest projecte que s'emmarca en el moviment Solidari Un quilòmetre, una vida, en col·laboració amb la Fundació Vicente Ferrer a Tarragona.
Laura Roman, molt bon dia. Bon dia. Àlex Martín, bon dia. Hola, bon dia. Representants de la Fundació de Tarragona i també ens acompanya, com no, la protagonista de la conversa i també d'aquesta exposició que és la Mercè Maieny. Mercè, molt bon dia. Hola, molt bon dia.
Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos. Com arriba, com neix tot aquest projecte de l'exposició fins que ja, des d'aquest dilluns, es pot veure el Craig Campus Catalunya? Com ha anat tot? Explica'm la història. Em remonto una mica cap a l'any 22, cap al 20. Jo soc una emocionada de la Índia.
Primer que tot neix Tècter emocional, que és un llibre solidari que vam presentar l'any 22, dels quals vam treure uns diners que eren 4.900 euros. I d'aquí se neix la necessitat de continuar explicant i fent conèixer la Fundació, que es fa una tasca meravellosa, i la necessitat de voler presentar les imatges a través d'una exposició. I quina millor manera, si no fent i reproduint-la i exposant-la arreu del món, del nostre país.
A veure, que m'has comentat ara el del llibre solidari Comencem pel principi Una emocionada de la Índia Per tant, entenc que ja Col·laborant des de fa molt de temps amb la Fundació Coneixies la Índia d'abans Va ser via la Fundació Una mica, la teva història Quina és la teva vinculació? La meva vinculació a la Índia és des de sempre, des de menuda És a dir, des de fa molts anys Jo sempre deia Que en una altra època devia ser de la Índia
Tal és així que quan fa més de 20 anys que col·laboro amb la Fundació, la qual cosa vol dir que tinc un nen apadrinat, que es diu Nagamuni, no tan sols el nen, sinó que és la família que tinc apadrinada, perquè s'ha creat, de tantes vegades, de tants viatges, s'ha creat un vincle, un vincle emocional amb el qual avui per avui encara tenim l'apadrinament fet amb el Nagamuni. Per mi això és un premi, és un regal. La gent em comenta, oh, quina sort que ha fet la família. No, la sort l'he fet jo.
És allò del win-win, no? Que guanyeu tots. Guanyes tu i guanyen ells. I com et vas plantejar al final? Perquè això és un pas que pot ser molta gent i alguns dels oients que ens escolten, no? Volen donar, s'ho estan plantejant i cal plantejar-s'ho? Què cal tenir per fer un apadrinament com vas fer tu? Gent, res. Ganes de fer-ho i ganes de conèixer la Índia. Bon, ni tan sols t'hi diré ni conèixer-la. Senzillament voler ajudar la gent.
Tindré aquesta sensibilitat. Sensibilitat, responsabilitat, aquestes ganes d'ajudar. I saber que fent molt poqueta cosa, molt poqueta cosa, pots ajudar moltíssim. Fent-nos res. Com eren aquests viatges a la Índia que tu vas fer? Jo sempre dic que els viatges els dividia en dues parts. Una primera part, que és que anava a conèixer el país, evidentment fent rutes, i la segona part, que era la part emocional, que era la Fundació Vicenç Ferrer. Arriba allí és arribar a casa.
és trobar-te la gent que coneixes i la que no coneixes, perquè és arribar allà al campus i dir... i saludar. Jo dic que és el meu lloc de carregament de piles. Els mòbils necessiten una bateria, una recàrrega. Jo necessito la Índia. És més, jo feia des que vaig començar aquest projecte, cada dos anys anava a la Índia. I ens va arribar l'any del Covid i diuen, no ens podem moure de casa.
Julín, per a mi va ser una cosa desastrosa, no? I vaig dir, bueno, doncs això ho vaig disopcionar amb què? Fent llibres. I a partir d'aquí va ser quan vaig fer edicions de llibres. Vaig fer autoedició. I, bueno, fins que va arribar a un punt que vaig fer un, que era...
Silències, anava de Txernòbil, el segon que era el mirades que parlen, que anava de l'Àfrica, i el tercer, clar, la gent que em coneixia, diia, ostres, Mercè, falta el llibre de l'Índia, que és la teva passió, no? En aquell llibre m'havia d'assentar i trobar-me a mi mateixa, perquè era una cosa que jo sabia que em dispullaria emocionalment.
Era el més complicat per tu, era el que feia més por enfrontar allò, no? Tal és així que, com que tenia claríssim que era un llibre solidari, vaig buscar espònsors. De fet, tota l'esponsorització em va servir per pagar el llibre i tot el que vam fer, arrel de tots els diners que vam recaptar, va anar cap a la Fundació. D'aquí se van plantar 4.900... No, 700 arbres NIMP.
Sí, sí, sí. I, bueno, és allò que deixes empremta, no? Al final és com si tinguessis una altra família, no? Sé que és la mateixa, eh? Vull dir, la família final, però... O no les separes, segurament. No, no, no. Mireu, pensem una cosa. S'ha esveït la pregunta en pic de la feia, eh? Sí, sí. És que som part de la meva família.
És a dir, jo quan vaig allà, els dic pare i mare, i potser podria ser jo la seva mare, no?, perquè som molt joves, però, de fet, és tanta la vinculació emocional que hi ha i el carinyo que ens tenim, que jo, quan veig als pares, els dic pare i mare. Inclús, quan arribo allà, ara no, aquests dos últims anys, no?, doncs perquè, clar, el fet de la... el cremetre una vida, ens trobem moltíssima gent, però quan anem sols, en èpoques normals, que no és el gener, doncs ells t'acompanyen a la casa, no?,
al poble, i allí és... Quan et troben allí, és... La mare em fa senta aquest amb nosaltres, jo te cuido. No, jo us cuido vosaltres. És a dir, et tracten com una reina, quan són ells els reis, no per mi.
Hi ha valors que suposo que s'hauran maximitzat o, com a mínim, modificat, i ara m'anirà molt bé per lligar també amb l'exposició, perquè ens convides a reflexionar sobre aquests valors, però ara tu deies, no?, la superació, l'esforç, la fe en nosaltres mateixos, aquesta constància, un cop tornes del primer viatge, tot això es modifica, la mirada amb aquests valors? I tant. I que aquí a vegades sembla que no...
que no els tenim tan arrelats o tan al dia a dia com deuríem? Et contestaré fent una reflexió molt fàcil. Jo sempre dic que, si es pogués, tothom hauria de fer aquest viatge a la Índia, perquè ens adonaríem de la sort que tenim on hem nascut.
Perquè no som conscients fins que ho veus, fins que ho trepitges. Però, clar, ho mires des d'un altre vessant, però sí que es modifica la teva manera de ser. I tant que es modifica. I la generositat, també, que aportem... Tot. Que aporten ells i que aportes tu. És a dir, al final tornem al que dèiem al principi. Sí, sí, sí. Tot això, com ens ho mostres a través d'aquestes fotografies? Què veurem o què veiem amb aquesta exposició?
que hi ha al campus, al crai del campus català. Veurem mirades, veurem mirades que atrapen, veurem generositat, veurem ajuda, estimació, veurem
És que s'ha d'anar a veure. S'ha d'anar a veure... Explica'm això de les dues parts, perquè tu ara em deies que soc molt emocional de la Índia. Hi ha una primera part que és una mena de territori emocional, no? Sí, que em surt el llibre, territori emocional. I després hi ha totes les imatges que entenc que neixen dels viatges, del treball en equip, de la col·laboració...
Us explico. El llibre Territori Emocional vaig fer durant els anys de fotografies del 2010 al 2018-2022, que són totes les imatges que hi ha al llibre Territori Emocional. Però sí que és veritat que ara he fet un llibre, perquè també aquesta exposició serveix per donar a conèixer part de la Fundació, que és el que deia, sobretot, la primera part, la tasca, la meravellosa tasca que fa la Fundació, també és per donar a conèixer llibre que també dona suport a la Fundació, que es diu L'Aigua és Vida.
Com neix aquest projecte? Doncs neix per dues bandes. La primera, per fer un seguiment del territori emocional de la plantació dels arbres nim. A vegades podem pensar, aquí dones diners i no saps en banc. Sí, sabem en banc, senyors. Sabem en banc perquè els hem vist plantats. El llibre ho reflexa. Jo crec que aquest pensament amb la transparència que tenen ja avui dia, no? Entitats com la que avui ens ha d'any, crec que l'hauríem de tenir superat ja, no?
Però passa, sí, sí, no, no. Passa, passa moltíssim. Hi ha molta manca de desconfiança. I aquí és per fer a conèixer que és totalment transparent, que se fa i s'ajuda i realment l'ajuda arriba allà on ha d'arribar. Mm-hm.
Déu-n'hi-do, Laura, experiències com la de la Mercè ens apropen a la feina també que feu i aquesta tasca compartida entre tots i que ara li posem allò que diuen que una imatge a vegades val més que mil paraules, en molts casos, doncs ara li posem aquestes fotografies també al campus de Catalunya i això ho podrem veure fins al febrer, si no m'equivoco, no?
Exactament. 7 de febrer. Sí, correcte, correcte. Miquel, allà estarem, sí, sí, amb moltes ganes que passi molta gent, que vegi aquestes fotografies que són fantàstiques. Jo ara escoltava la Mercè i escoltar la Mercè parlant de l'Índia és com està l'Índia. M'ha portat una mica a aquesta casa, no? I això que deia allà quan anem allà és com estar a casa.
Està en casa que, de fet, molts dels apassionats de la Índia ens coneixem allà. Jo, la Mercè i el Ferran, que és el seu company, els vaig conèixer allà. Ella, càmera en mano, i seguint i capturant moments, moments de la Índia. És fantàstic, sí. Allà al Cray estarem fins al 7 de febrer.
Molt bé. Continueu també els projectes aquí, perquè evidentment hi ha aquestes dues vessants, com sempre, el que es fa sobre el terreny i també la feina que es fa des d'aquí. Àlex, expliqueu-me, perquè a banda heu ampliat, per dir-ho d'alguna manera, i més enllà de l'Índia, ara també hi ha projectes al Nepal, a Mosambic. Laura, Àlex, com funciona això? O com ha anat aquesta...
no sé si dir-li ampliació o... Sí, sí, pots dir-ho, o expansió. Expansió m'agrada més, sí. Al final l'objectiu és el mateix, és anar a buscar i anar a ajudar i anar a acompanyar els col·lectius vulnerables, allà on siguin. I en aquest sentit la Fundació ha fet un pas endavant ferm i molt generós, que és
aportar la seva expertesa, tot allò que durant 50 anys s'ha estat treballant a l'Índia, a altres llocs. Llavors s'està treballant al Nepal amb nens petits, acompanyant-los i intentant evitar que es posin a treballar de ben petitets.
S'ha arribat també a Moçambic. A Moçambic s'està treballant, és una cosa molt maca i molt interessant perquè s'està treballant amb malalts de sida. També la Fundació durant 30 anys ha estat a l'Índia, molt a prop dels malalts de sida i ara tota aquesta espertesa s'està portant també a Moçambic per arribar allà.
Bé, la idea, finalment, és això, és arribar allà on hi hagi necessitat d'acompanyament, on es puguin aportar tota l'espartesa i tots els recursos que la Fundació té. I en això estem des de fa un perill d'anys, amb projectes molt, molt bonics que s'estan fent allà. Àlex, continueu també amb el tema de les curses, que moltes vegades n'havíeu vingut a parlar també. Què feu des d'aquí en aquest sentit?
Aquí seguim participant i fem carreres al llarg de tot el país. Tenim carreres com la Transpirinaica, que es fa aquí a la Seu d'Urgell, o a València. La de la Seu d'Urgell és com una unió entre Andorra i la Seu, que és una carrera molt bonica, és de muntanya.
A València aquest any estem a Paiporta, fem una carrera per dos dels poblats on hi ha hagut més problemes de la dana i on estan més necessitats. Al final, el projecte Un quilòmetre d'una vida el que ve a fer és ajudar també a Espanya a poder ressarcir-se les dificultats que tenim.
Igual que puguem portar fora, hi ha la Índia, no? Hi ha tots els llocs on ara mateix la Fundació vagi a anar treballant a poc a poc. Doncs anirem parlant, sempre que vulgueu, d'aquests projectes que teniu en marxa i en ment des de la Fundació. Quan torneu, Mercè, quan tens previst tornar a casa teva, a l'Índia? Doncs mira, l'any que ve, en un any hauria d'estar en un lloc, però per qüestions externes no hi ha pogut ser. Doncs l'any vinent, l'any 27, si no passa res a l'Índia.
Jo crec que el 27 es trobarem. Tots allí. Us trobarem amb aquesta gent, amb aquestes famílies, amb aquestes emocions, amb la càmera a la mà, eh, Mercè? Seguríssim. A més, vaig poder subsanar aquests 4 anys sense poder anar per el temps del Covid, i hem anat 3 anys seguits, o sigui que l'any 27 toqui anar-hi.
Ens agradarà que ens ho vingueu a explicar, com feu sempre, també, aquí als micròfons de Tarragona Ràdio. Mercè Maienç, moltíssimes gràcies. Laura, no sé si ens deixem alguna cosa més que vulgueu afegir. Jo crec que hem fet aquesta radiografia i aquesta prèvia de la mostra, que, per cert, recordem que està al Carai Campus Catalunya fins al 7 de febrer. Per tant, tenim, doncs això, un parell de setmanes per anar-la a visitar. Laura Roman, Àlex Martins, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. Que vagi molt bé. Molt bon dia. Gràcies.
Al Tenatori Municipal de Tarragona invertim en la teva tranquil·litat. Hem iniciat una reforma de 3,2 milions d'euros per la millora general d'instal·lacions i serveis, sala d'atenció a famílies i eficiència energètica. Les obres finalitzaran el segon trimestre de 2026. Disculpeu les molèsties. Tenatori Municipal de Tarragona. Sempre al teu servei.
Ens preocupen la crisi climàtica, la situació de l'habitatge, els drets humans, l'educació i el foment de la cultura de pau. I a tu? Posa la Justícia Global al punt de mira amb La Porteria, el programa de Tarragona Ràdio que vol fer d'altaveu de les entitats, projectes i persones que treballen per construir un món més just i sostenible. La Porteria, cada dilluns a les 3 i en repetició a les 9. Ens escoltes?
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
Allò que vols dir però que no et surt. Puc dir una cosa? Quan els riures són necessaris. O no? No he dit això. Els moments més divertits i curiosos de la nostra programació. És que ja tornarem a sortir a la secció del món.
Cada setmana a Tarragona Ràdio fem l'humor. Toma! En directe els dijous a les 10 i 20, dins la veu de Tarragona, camí cap als 40. Jo tinc 41. I sempre que vulguis, a tarragonaradio.cat. Deixa que la sessió.
Arrolla l'escola de formació, ja tenim preparats els nous graus C d'acord amb la nova ordenança de la formació professional. Un sistema integrat que et facilita encara més la incorporació al mercat laboral. Vols ser ajudant de cuina, pastisser o cambrer? T'agradaria convertir-te en professional del fitness? Has pensat a ser socorrista? Aquest any, forma't amb nosaltres!
Els cursos estan 100% subvencionats pel SOC amb fons rebuts del Ministeri d'Educació, Formació Professional i Esports. Només et costaran el teu esforç. Royal Escola de Formació. Ens trobaràs al carrer Les Arcades sense número de Tarragona
Agafa confiança. Quan estàs a un club com el Nàstic i les coses no surten, jugues amb una miqueta amb aquesta ansietat de voler que et surtin els resultats i voler guanyar i voler veure't a dalt. Com diu el tercer capità del Nàstic i màxim golejador de l'equip Jaume Jardí, la victòria del passat cap de setmana ha de donar confiança a la plantilla. Diumenge, 1 de febrer, a dos quarts de 9 del vespre, viurem el partit de la jornada 22, el grup segon de primera federació des de l'estadi municipal de Santo Domingo en el partit entre l'agrupació deportiva Alcorcón
I com sempre, des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans, a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7 i 101.0 DFM, al web i a les aplicacions mòbils. Escolta, ens participa al Joc de la Por, recomenda el partit a la xarxa X del SempreNàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio. 33ena temporada del SempreNàstic, viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
Espai patrocinat per Obramat, Bar Petit Tarracó, Centre Esportiu Royal Tarracó i Sultan Barber.
Raulina amb salsa, Raulina amb salsa, amb Raül Fit, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha nàstic. Ah, vale, vale, d'acord, d'acord. Vale, vale. Raulina amb salsa, amb Raül Fit, a les 6 i quart, tots els dimecres... Bueno, tots els dimecres, si no hi ha plenari.
També coincideix el dimecres al plenari. Sí. Vale, vale. Raulina amb salsa amb Raul Fit tots els dimecres. Això, si no, coincideix amb el programa especial de... Però puc fer el programa jo algun dimecres o no? Com va això aquí amb aquesta ràdio? Sí, sí, sí. Doncs si em deixen els dimecres, Raul Fit amb Raulina amb salsa. Farem un programa a partir d'un quart de set de la tarda a Tarragona Ràdio. Tercera temporada amb il·lusió, entusiasme, alegria, però sobretot amb molt d'humor.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Són dos quarts de dues. Tarragona Actualitat. L'informatiu del migdia a Tarragona.