Aquí comença Històries de Mar i Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
L'esclat de la revolució del juliol de 1936 es va resoldre a Vilassar de Mar amb la devastació de tot el parament decoratiu del temple parruquial i la pèrdua de la major part dels elements del mobiliari, bancs, retaules, així com la pèrdua de les campanes litúrgiques. Al gener del 1939, amb l'ocupació nacional, el clergat tornar a fer-se càrrec de l'Església per intentar refer la vida parruquial i l'estat lamentable del temple aconsellar la construcció d'un nou temple.
L'encàrrec de la construcció recaigués en l'arquitecte Josep Maria Ribes i Casas. L'arquitecte i el rector, mossèn Joan Roig i Ramoneda, establiren que la decoració dels altars de la nova església serien totalment plana, deixant el recurs escultòric per les imatges de major importància, la del Sant Patró, Sant Joan i la del Sant Crist.
La resta de les imatges serien planes i serien encarregades bàsicament a Jordi Vilarrufes i a Josep Ubiols. Avui, a Històries de Mar i Dadal, parlarem de pintura sobre retaula. Històries de Mar i Dadal Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb la Puri Martín de pintura sobre retaula. I l'Alexis ens podria fer cinc cèntims sobre el tema d'avui? Doncs bé, sí, avui hem triat un tema... Bé, que...
Aquestes paraules prèvies del programa parlen del programa verses sobre històries, personatges i patrimoni. I avui hem triat un element patrimonial del patrimoni del nostre municipi, concretament el patrimoni religiós del nostre municipi, per tant, de la parròquia de Sant Joan, i hem decidit parlar de retaules.
i per què parlar de retaules? doncs perquè la nostra església a diferència de moltes altres que ens envolten en els altars no hi ha imatge exempte això molta gent potser no s'hi ha parat mai a raonar però si anem per les esglésies i les parròquies de la nostra contrada veurem que a molts d'aquests altars hi ha figures exemptes escultures o relleus figures que estan a mig camí entre ser figura plana relleu, el relleu, baix relleu, mig relleu digueu-li com vulgueu
Però en el nostre cas tot és pintura plana i tot és pintura amb una tècnica molt concreta, que és pintura sobre taula. És una tècnica antiga, és una tècnica que arrenca des del romànic, ja tenim retaules. El gran moment del retaule...
Occident, és els segles del gòtic i del Renaixement i, posteriorment, amb el barroc, ja serà l'esclat de la pintura sobre taula. I, per tant, en el decurs d'aquests segles es va anar desenvolupant tota una sèrie de recursos tècnics sobre la fusta que fan que la tècnica sobre taula sigui una tècnica molt completa, molt complexa,
i que, bé, diguem que no viu del millor dels seus moments, perquè ara pràcticament la major part dels artistes privilegien la pintura amb acrílics, amb materials que són una mica més còmodes. Ara està molt de moda fer pintura ràpida, i el retaule és just el contrari de la pintura ràpida. És una pintura que has de pensar i que no pots fer del tirón, com diuen en castellà, has d'anar treballant, has d'anar...
Deixant reposar, això s'ha d'assecar, això ho reprens al cap d'un dia, o de dos, o de tres, també en funció de les condicions atmosfèriques, si fa més calor, si l'ambient és més sec, etcètera. Per tant, no és una tècnica que permeti anar gaire... No va amb el signe dels temps. És una tècnica reposada, és una tècnica que vol molt de coneixement. És una tècnica que té a veure amb l'artesania, de fet. És un ofici. És un ofici, realment.
Gràcies, la Puri em feia l'apunt. És un ofici, certament. Per parlar-ne, avui hem convidat la Puri Martín, que és una de les persones que en el nostre país vetlla perquè es mantingui l'ofici, per tant hi hagi una transmissió de coneixements a noves fornades d'artistes que puguin seguir mantenint el coneixement d'aquesta tècnica i degudament portat els llenguatges estilístics de cada moment.
puguin anar mantenint el temps, i sobretot perquè va estudiar de la mà d'un gran mestre, que va ser precisament Jordi Vilarufes, que és l'autor de bona part dels retaules que tenim a la nostra església perruquial de Vilassar. I per tant és per això que avui hem demanat a la Puri que ens acompanyi. I ara coneguem la nostra convidada d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. La Puri Martín és artista visual i plàstic, té l'especialitat de gravat, retaula i policromia i es dedica a donar classes de gravat, pintura i retaula dins de les arts plàstiques a Sant Just d'Esvern i també és la coordinadora dels cursos i social codirectora de l'empresa Gaudim Crianart.
Benvinguda, Puri. Hola, moltes gràcies. Està molt bé això de tenir-te aquí i una de les coses és que parlem de retaules i jo crec que molta gent, com a mi m'ha passat abans de preparar el programa, quan em deien la paraula retaula automàticament pensava en una església
i amb el retaule de l'Església, i en canvi el retaule no és només això, sinó és la tècnica i és la manera de fer-ho, que no és fàcil. Ara ens explicava l'Àlexis que és una...
És lent. És lent. Tu només queda amb retaula, és lent. I això, el que acaba de dir l'Alexis, els temps que corren, s'hi tira enrere a molta gent per continuar amb aquesta tècnica. Perquè, clar, és una tècnica que agrada molt el resultat, però el procés o t'agrada o no t'agrada. I més que res per al...
però el seu temps, el seu temps de dedicació, perquè tot és pas a pas, com ha dit l'Alexis, és un ofici, l'ofici del daurador, primer has de preparar la fusta i després la dificultat de la pintura al trem, que també no és pintar l'oli ni l'acrílic. I llavors, clar, hi ha una dificultat. Costa una miqueta més, no? Costa una miqueta més.
Comentava l'Alexis també els retaules que hi ha d'en Vila Rufas. A l'església, quants són? Sé que hi ha el primer que és el que està...
El que està dedicat al sants protector del camp, no? Hi ha cinc capelles. Cinc capelles que són seves, els retaules són seus, i després l'altar major, perdó, l'altar del Sagrat Cor, l'altar que entren a l'església mà esquerra, a la capçalera,
Aquest també és seu, hi ha les escenes de la passió i la crucifixió i la resurrecció de Crist, i el que no és seu, que és d'en Josep Ubiols, l'altre gran artista que participa de la decoració de l'Església, és el de la Mare de Déu, l'altar de la Mare de Déu, que és el que està just oposat en el transepte, doncs just oposat del de la vida de Jesús.
del Josep Ubiols, comentem-ho, no en parlarem gaire d'ell i seria injust, el Josep Ubiols estiuejaven amb la família, estiuejaven a Vilassar i en aquell moment també li va caure l'encàrrec de fer aquest altre gran retaule.
i és molt curiós perquè si mirem les dues imatges, de fet són dos retaules que es miren i d'alguna manera es dialoguen, perquè un és un retaule eminentment femení, perquè òbviament l'has figurat la Mare de Déu, etc. L'altre és un retaule masculí, però el llenguatge dels dos retaules és molt diferent. Un parla de la bondat de la Mare de Déu que acull a tots els seus fills, i l'altre parla de la cruesa de la mort...
A mi m'agrada molt comparar-lo amb les dues façanes de la Sagrada Família, la façana del naixement, que és harmoniosa, que és la Mare de Déu, que és el naixement, que és un moment maco, és un pessebre de pedra, fet pels escultors que treballaven amb Gaudí.
i, en canvi, la passió, la façana de la passió d'en Sobiracs, que és angolosa, que és dura, perquè la mort és això, és descarnat. I, d'alguna manera, aquí tenim un diàleg una mica així, salvant moltes distàncies, i, sí, certament, jo convido tots els que no hi han anat amb ulls d'anar a mirar les obres a l'església, perquè a vegades anem per algun enterro, algun casament, anem a ofici, però convido la gent que vagi fora d'oficis a contemplar
sobretot la tècnica. Avui en parlarem d'això. Sí, doncs això, parlant de la tècnica, per exemple, com es fa això de fer un... Com s'inicia. Sí, com comencem el retaule? Primer comencem amb un projecte. Això és el primer, perquè, com ha dit l'Alexis, aquí no podem improvisar. Hem de començar amb un esbòs, sapiguem què és el que farem.
Mentre agafem la fusta i la comencem a preparar. La comencem a preparar vol dir que necessita de nou 11 capes d'un gesso. Un gesso que preparem nosaltres amb cola de conill i blanc d'espanya. Llavors, si està bé aquesta fusta que avui en dia totes són ja molt ben preparades, no són fustes naturals.
A diferència de les que ens trobem en l'església, per exemple, no? Clar, la diferència de les fustes de l'església és que segurament estan totes curades prèviament. Vol dir que s'han de treure els nusos, s'han de tapar les esquerdes i segurament que s'entalaven, perquè després el dibuix no es deteriora amb el temps, perquè la fusta està viva. A l'estar viva, sempre es velluga. Val.
I això és el que es feia abans. Nosaltres ja directament comencem de nou a 11 capes. Per què 11 capes? Perquè com després, si hem de fer un baix relleu, doncs clar, hem d'enfonsar amb una eina que es diu el ferro d'escatà. I llavors, clar, estan els baix relleu i l'altre relleu, que són els gofrats.
Doncs és això, molt característic de la tècnica. Llavors, després del disseny, un cop fetes ja les 11 capes, dibuixem i ja comencem a pensar on va l'or, la plata i la pintura. I després posaríem els relleus, les textures.
Un cop fetes es poleixen, no pot haver-hi cap imperfecció, que no pot punxar la textura. I després ja posem, sense pols, ja posem el vol d'Armènia.
i donem quatre capes del vol d'Armènia. És un preparat que consta de dues capes de vol d'Armènia de color groc base i per preparar la fusta a l'altre vol i l'altre és dues capes de vermell si és or i dues capes de negre si és plata. Això és una diferència només estètica perquè antigament si s'oxidava la plata doncs si saltava quedava dissimulada.
i el lustre que agafava el laurat amb el bol vermell era més bonic per això la diferència d'aquests dos bols en total necessita aquest coixí i després ja ens posem a aplicar a l'or
Llavors, comencem amb el coixinet, amb les eines del daurador i apliquem l'or, el metall. A l'endemà, perquè ja no pot ser... O sigui, ha de passar unes 24 hores. Hem de respectar sempre els secatges, que és el que li fa lenta aquesta tècnica. Llavors, comencem a brunyir.
Brunyir amb una pedra d'àgata. És el brunyidor característic dels retaulistes. Aquesta pedra d'àgata és el detector de si ho hem fet bé o ho hem fet malament. Per què? Perquè si passes la pedra d'àgata i salta, vol dir que l'hem de resenar.
En un principi, la gent que s'inicia diu, ai, m'ha saltat tot, no passa res. És normal, eh? És normal. Llavors, es torna a posar i ja està, i seguim el procés. Ja un cop posat el metall, si és vernissa, si és fals, perquè...
Avui en dia no fem servir l'or de veritat. És caríssim. L'altra vegada vaig dir que costava uns 45-50, que és el que em va costar a mi. Ara ja està a 95-100 el llibret aquest petit to. De pensar que a part del preu de l'or, puja i baixa.
que ja puja de per si, o puja o baixa, però a més a més hi ha la feina de convertir-lo en pador. Això s'ha de fer de forma també manual, cada vegada hi ha menys artesans que fan aquesta feina, i clar, heu de pensar que és una gota d'or batuda, però batuda a mà, per fer uns folis que després han... vull dir, el preu no és només el preu de l'or que hi ha de per si, la matèria primera és cara, sinó que a més a més és el procés d'elaboració
Sí que és veritat que l'or és la matèria més dúctil, és el material més dúctil que hi ha al planeta, és el que es pot estirar més i més i més, però no és fàcil d'aconseguir aquesta ductilitat. Llavors això és el que implica que el preu cada vegada sigui més car. Sí, doncs això.
Però també és veritat que són els materials que es feien servir, sobretot quan parlem d'imatgeria d'església, són els materials que es feien servir per fer els vestits dels sants, les aures, els nimbes, llavors els rajos, no? Segons el contracte, el que pagava, segons els diners que tenia... Havia d'haver una quantitat d'or o una altra i es feia servir...
Era un recurs que es feia servir molt concretament, perquè és allà on t'hi van els ulls, realment. Sí. Som una mica urraques, eh? I els ulls dels humans també ens van, això. I no som massa diferents, la gent del segle XIV, amb nosaltres. Vull érem els mateixos sàpien, sempre ho dic. Sí. Llavors, l'or fals no existia. I el que sí que es feia és posar la plata, qui no tenia els diners, si volia simular or, li donaven unes capes de gomalaca i simulava...
l'or això es deia la colradura i això és el que imitava l'or sense seri estàvem parlant dels diners sí, no, no dels diners que costa tot això el vil metal exacte
evidentment fer els retaules de l'església costava calés i s'anaven fent a mesura que hi havia sobretot que sortien mecenes que es volien fer corresponsables del pagament per això a vegades en els retaules de l'església veiem uns sants que a vegades no lliguen massa
No diguem massa. En alguna capella sí, per exemple, la capella de Sant Isidre, hi ha Sant Isidre, hi ha Sant Galdini, hi ha tota una sèrie de pagesos del sector primari, perquè ens entenem, no? Són sants protectors del sector primari, per tant, hi ha una concòrdia entre sants, diguem-ho així. Per què? Perquè en aquest cas aquest retaule el van pagar els sindicats de pagesos i, per tant, hi ha tots els sants, diguem, del gremi.
Però hi ha altres retaules on hi ha sants que dius aquest i aquest per què estan junts? Doncs perquè simplement hi havia dos o tres paganos que van pagar per la creació d'aquest retaule i llavors volien que hi apareguessin els seus sants preferits o bé el sant del nom que tenien les persones que pagaven i per això a vegades hi ha uns sants que no lliguen massa un amb l'altre. Això passa no aquí, passa a totes les esglésies, en funció del pressupost.
doncs es fan unes combinacions de sants, a vegades poden ser una mica estranyes, però bé, responen això a qui pagava, no? I en el nostre cas també tenim això, vull dir, això, malgrat que hagi estat fet als anys 40, però les dinàmiques són les mateixes del segle XIV, del segle XV, a part de la tècnica, també la societat que hi ha al darrere era molt similar.
I en aquest retaule que comentaves tu, que és el de la capella dels Sants Protectors del Camp, de fet, tu, si te'l mires així d'entrada, et dona la sensació que al darrere hi ha roba.
hi ha com una tela, però realment és el mateix retaula. Com s'aconsegueix que tinguis aquesta imatge, o sigui que te'l miris i pensis que estiguis veient, que hagin pintat sobre un tros de roba? Bueno, perquè això és el gofrat que deia, això s'aconsegueix amb el ferro d'escatà, segons les capes que dones a la fusta,
Llavors tens molt coixí. A tenir aquest coixí pots rebaixar. I vas treballant aquesta eina aconseguint un volum. Entre que poses i rebaixes, aconsegueixes... I aquestes textures són el que fan...
especialment particular, la tècnica del retaule. A diferència d'una tela que pintada, a vegades sí que amb l'aparícia del pintor pots veure uns jocs, uns punts de fugues, unes perspectives, si les figures són més grans o més petites, et donen la sensació que estan més endavant o més endarrere.
tot i que és una superfície plana, però, en canvi, és més difícil poder trobar aquestes textures. En canvi, aquí les textures hi són. En aquestes textures s'hi diposita la pols, en aquestes textures hi ha una profunditat real, perquè hi és, de mil·límetres, però hi és, i això l'ull ho percep. I, per tant, quan es busca fer una tècnica com aquesta, s'està buscant això. És laboriosa.
Sí, i a més és la seva característica, perquè, per exemple, el Vilarrufes, quan ens ensenyava la tècnica, ell defensava els gofrats, les seves textures, tot això és...
És molt ric. Ell li deia, mira quines filigranes. Te'n recordes que deia, mira quines filigranes. Perquè ell estava orgullós de tota aquesta riquesa que aconseguíem amb aquestes textures i que rebaixava els gofrats aquests. I després amb els sisellats, que també és molt característic de la tècnica. Sisellar només es pot amb la tècnica del retaule, que són uns sisells de metall i amb una maça de fusta anem picant i anem dibuixant.
Aquí en els retaules del Vilarrufes veureu els fons, el fons del Sant. Ell fa dibuixos i crea dibuixos com flors, crea creus geomètrics i són molt bonics. I tot això és a base de picar, amb una perfecció espectacular. Per exemple, estic pensant ara en el retaule de la Maredo del Roser.
jo crec que allà hi ha el compendi allà hi és tot en aquest és brutal hi ha un roser que volta la mare de Déu fet de roses però clar, són roses entre el que ja has afegit el guix que hi afegeixes i la pintura i el metall
I és tot. Jo crec que allà s'hi va lloguer especialment. Sí, aquesta és una meravella. Aquesta, a més de la de les rossers, si us fixeu, té el volum que acabes de dir dels gofrats, té el daurat i després està pintat a sobre. Això es diu estofat, aquesta tècnica.
I veureu que són sants quan tenen el daurat, llavors es pinta i hi ha un escuradens avui en dia amb un palet de fusta. Doncs anàvem dibuixant i anàvem creant plecs i anàvem creant dibuixets.
I llavors ell, amb aquest retaule, hi ha de tot. Hi ha de tot. Totes les tècniques, no? Estan totes les tècniques que es poden trobar a la tècnica del retaule. El retaule, sabem si... O sigui, li van dir aquest retaule o ell va proposar... Sabem si... Com qui va decidir...
No, no, no hi havia massa marxa, hi havia un contracte. I allà deies aquest, aquest i aquest. Exacte. Llavors el que sí és que... Aquí m'has de posar Sant Josep Oriol i a l'altre costat m'has de posar i al mig i va tal i llavors a vegades, a part, que hi ha un altre encàrrec, una obra menor, a vegades hi ha alguns retaules als costats, més petits, per exemple la imatge de Sant Ramon de Sant Ramon Donat, per exemple, hi ha alguns més petits que aquests i es veu que hi ha un comitè concret que paga només
I és una figura que sembla un quadro, té la forma d'un quadro, no és tot el fons de la capella, sinó que té la forma d'un quadro i està en els laterals d'aquestes capelles. Aquí es veu que hi ha un comitè en concret, segurament, molt probablement, un senyor que es deia Ramon, si no de nom o de cognom, ara tampoc ho hauríem de mirar, però ja es veu que...
De fet, en alguns, que no en aquests del 40, no ho sé, però que molts de vegades l'angelet té la cara d'algú que és el que ha pagat, per exemple. En el cas del Vilarrufes, és la seva dona. I ell mateix. Hi ha un retaulat que surt ell mateix. És el primer que pinta. És curiós.
Això passa molt sovint. De fet, tornant a l'Oviols, l'Oviols pinta aquí, i contemporàniament que està pintant l'església nostra, pinta també la pujada al Cambril de la Maria de Montserrat, a l'abadia de Montserrat. I en Josep Oviols, el polític, el nostre contemporà...
nostre contemporani, aquest senyor que és gran, que ha sigut euro-diputat, etcètera, però aquest senyor ho diu, diu que la seva cara, pujant al cambril de la mare de Montserrat, ja és tres o quatre vegades de quan era un infant, diu, jo convertit en un angelet, un angelet socialista, és bo que també n'hi ha, doncs hi és, i això és una cosa molt normal, perquè pintes les cares que estàs acostumat a pintar, però molt probablement aquesta gent es pintaven a casa.
per practicar, llavors una cara que saps que et surt bé, una cara que és real, una cara que és real perquè existeix, i per tant jo crec que això és molt usual, passa. I també és veritat, passa un altre element, no en la nostra església, en altres èpoques més reculades, que el que pagava es feia aparèixer ja, no?
La Mare de Déu i els consellers, no? Aquest retable antic, no? Hi ha els consellers i la Mare de Déu. Qui ha pagat el retable? Els consellers, no? Els consellers del Consell de Cent de Barcelona, estan tots allà, no? I es diferenciaven amb els colors. Exacte. El color blau era el més car, i després el vermell, i segons el que pagaven, doncs hi havia tanta quantitat d'or, ai, de blau, i després de vermell, sí. És curiós, això també. Sí, sí.
Tenim uns talls de veu d'en Jordi Vilarrufes. Jordi Vilarrufes és mort ja fa uns quants anys. Però vam tenir la sort de poder-lo entrevistar, d'entrevistar, a més a més, davant de les seves pròpies creacions, després de molts anys d'haver-les fetes, i hem cregut que era interessant poder recuperar això. No passa sovint de poder tenir un artista que comenta la seva pròpia obra. I és interessant, doncs,
Doncs poder-lo sentir. Doncs sí. El fet de sortir de l'escola. En aquell moment l'escola era molt rígida en quant al procés pedagògic, eh? Tot a mi estem molt ben estudiats, molt ben estructurat. I, per tant, a part d'aquella època suportava. I el tipus d'església suportava. Per tant, la cosa, l'encarregar un retaule...
actual, en aquell moment naturalment, però la tècnica i la mateixa tècnica en què es feien els retaules gòtics això es lligava una miqueta i per tant vaig creure que aquesta forma hieràtica que anomenes potser era la més adequada per representar un retaule els retaules quan s'han representat d'una forma d'imatges soles no han tingut massa moviment per tant s'ha continuat aquesta forma hieràtica que has comentat
Sí, és d'un excessiu estudi acadèmic, eh? Almenys en aquest moment, eh? Aquestes obres són molt diferents a les seves obres actuals. No tenen res a veure, no tenen res a veure. De suposar per això que aquestes d'aquí no li agraden, amb tota llibertat ho pot dir, eh? És que si ho dic, pues ja se'm fa d'algú, no? El senyor Ramon no crec.
Avui no faria això ni de pantrós perquè no es fa. M'agraden quan veig l'esforç que hi havia tècnicament per resoldre una sèrie de problemes i per tant hi ha solucions tècniques decorativament i pictòricament molt ben solucionades i en tant si ve el concepte
De l'estil no respon al que jo crec que hauria de ser en aquest moment, ni més posteriorment a l'art religiós, però en aquell moment es feia, entre altres estils, es feia aquest en aquí, possiblement en altres llocs d'Europa la cosa és molt més avançada, però en aquí es feia, es seguia un estil més o menys així, fixem-nos que els altars que hi ha, que són els tres veus,
responen també a una idea bastant sombana a la meva. Per tant, ara, tècnicament, el meu respon molt a un coneixement que aquí llavors tenia jo dels recursos de la tècnica, o que començava a tenir, perquè després es tracta evolucionant. Molt bé. Doncs, al final, li agradava o no li agradava el que veia? Ja ho hem sentit. Ell...
molts anys més tard, ja ho deia, no ho faria, no ho tornaria a fer, ell va fer el que li van encarregar de fer, és veritat, i comenta, era molt acadèmic perquè acabàvem de sortir a l'escola i en aquell moment s'imposava això, i a més a més ho diu, aquí concretament es feia això, en altres llocs el panorama era un altre, però també és veritat que no hem de jutjar
amb els nostres ulls d'haver entrat el 2000. Per què? Perquè aquell era un art que responia a unes lògiques d'un moment concret, d'un context històric, i sobretot, tenint en compte que estem encara abans del Concilí Vaticà II, que proposarà...
des d'un punt de vista teològic i artístic, una renovació dels llenguatges artístics al servei de la fe, de la doctrina, de la catequesi. I per tant, en aquell context antic, en aquell context antic, era el que tocava. I ell ho valora, ell diu, però des d'un punt de vista tècnic, i des d'un punt de vista de com s'han resolt les qüestions, des d'un punt de vista tècnic, diu, jo estic molt orgullós.
Que això, molts artistes passen, que passen els anys i diuen això no m'acaba d'agradar. I en canvi ell ho diu, ell ho valora. Ell era molt reaci a venir a Vilassar a veure els retaules. De fet, ell sempre esquivava. Quan li sortia el tema no volia saber res. I quan va venir i ho va veure després de molts anys, va dir, doncs no està tan malament. I és per això. Jo crec que fins i tot es va emocionar quan els va veure.
Era un modern, realment era un modern. És a dir, hi va anar innovant molt, va anar compassadament a mesura que anaven passant els anys i el panorama artístic, òbviament, anava canviant i hi va innovar molt. Estic pensant, per exemple, en algunes de les seves creacions d'intentar aplicar el retaule amb vidre, metacrilat, mirall, amb l'or volant, formes...
Tridimensionals. Vull dir que va evolucionar molt, va portar la tècnica als confins de la pròpia tècnica. Però, llavors, clar, jo imagino que anant a l'origen d'una tècnica, a més a més, en un context que era artesania pura, on el que es valorava era l'artesania pura. En un altre tall explica també com l'arquitecte li feia preparar el fuster en capilla...
li feia preparar les fustes amb uns placats i uns contraplacats perquè aguantessin bé la mullena que implica totes aquestes, hem dit onze capes però en poden ser més i per tant mullar la fusta ja sabem que és una cosa que no és una cosa massa intel·ligent de fer en canvi el retaule és el que requereix i ell va ser interessant veure això com es va emocionar d'això i com valorava la seva pròpia tècnica hi ha un altre tall que el sentirem
Considero que avui en dia la tècnica del retaule és l'obra realitzada amb la mateixa tècnica amb què realitzaven els retaules gòtics, amb la fusta preparada, amb la pintura, el trem d'ou, com aquest són fins al trem d'ou, que és el que s'utilitzava, i l'autorització dels pans d'hort i d'argent. Aquesta és la característica.
Naturalment, actualment, l'obra meva ha anat evolucionant intentant treure el màxim partit d'aquesta tècnica, sense fugir de la tècnica, treure el màxim partit. I cada obra que he anat fent ha representat un estudi de veure què més puc aconseguir amb aquesta tècnica.
Tot aquest realisme fred i acurat, d'això, n'he apartat totalment. La cosa és molt més simple, molt més, diguem-ne, abstracta, perquè les altres que hem disfrutat més és quan treu el màxim partit de la tècnica sense que representi res,
No cal que hi hagi representació anecdòtica, sinó simplement el màxim partit del que pot donar a ser la teva, tant amb el color com amb la textura, com amb la qualitat, com amb l'aplicació de l'hort. Actualment, com que existeix una hort imitació que s'oxida, en certs moments pot interessar precipitar l'oxidació de l'hort com oxida la plata per aconseguir noves qualitats.
Bueno, anava avançant, anava agafant les noves tècniques i les noves coses que sortien, d'alguna manera, bueno, és el que dèiem, no? Vull dir, tu també quan fas una cosa la fas amb el que tens en aquell moment, després tu mires al cap de no sé quant de temps i dius, ara ho faria diferent, no? Però clar, suposo que... És una evolució. Sí. És que ens ha passat a tots, o sigui.
Bé, inclús amb la tècnica, perquè les eines, evidentment, no són les mateixes les que va utilitzar ell quan va fer el retaules en els anys 40. Sí, sí, són les mateixes. Les eines són les mateixes. Jo t'escoltava per YouTube i deies, això ja no hi és, ara hi ha una altra cosa... Sí, costa molt de trobar.
Costa molt de trobar. Això sí. És el que ens passa. Per exemple, l'altre dia vaig anar a comprar agates perquè es trenquen, cauen i es trenquen, i costa molt trobar l'agata de ganxo. Ara fan unes que són planes, de pinxo, no ens agrada tant, però és que no trobem una altra cosa. Això em referia, que hi ha coses, per exemple, segurament... Però hem de fer-ho amb això. No, no, està clar.
Però si van canviant les formes de les eines, també aniran canviant els resultats. La tècnica anirà evolucionant també una mica. Jo penso que, mentre hi siguem els que som puristes, la tècnica es farà igual. La Puri és una purista. Li van posar el nom així.
Jo sí, perquè ell va ser molt estricta amb mi i jo considero que ho he de fer tal qual em va ensenyar. I intentar també posar-la al dia, sempre, la tècnica de retaula. Sempre seguint el seu camí, el meu llenguatge, evidentment.
però sempre innovant. I és una tècnica que és superrica. Nosaltres, on jo treballo a Sant Lluís d'Esbert, tinc molts retaulistes i saben treure molt de partit. De fet, a ella li comentava que de tants anys que fa que dono aquesta assignatura de retaula, només hem fet un sant. Bé, dos per l'església de Sant Lluís d'Esbert.
i va ser un exercici que van fer el Sant Lluís i Pastor i una dona àngel que en el seu moment al capellà no li va agradar molt perquè era una dona però bueno és molt bonica si pot haver angelitos negros poden haver angelites embres si no tenen sexe com pot ser que aquesta sigui una dona ja ja
Però bé, allà està. I són molt bonics, aquests dos retaules, i ho vaig proposar amb fragments. Cada alumne feia un fragment, tots de les mateixes mides, i feia un retaule gran cada un. I, per tant, quedava com una obra abstracta. Cada un interpretava el trosset que es va dibuixar,
Llavors es va retallar. O sigui que era com un mosaic de retaules. Ah, hi està. I tots junts feia Sant Lluís i Pastor, per exemple. I l'altra, la dona Àngel. Són les dues vegades que hem fet sants i ho he presentat d'una manera que no es veu que fos un sant. Actualitzada. Exacte. Però sempre, sempre actualitzant aquesta tècnica. Home, probablement si a Vilassal hi haguéssim portat això, no els haguéssim posat. Evidentment. No.
La dona Àngel no, el senyor si pastor... De fet, el rector era una persona... Ja era un senyor gran, de fet, quan li va tocar reconstruir l'església i encomanar tot el parament decoratiu de l'església, ja era un senyor gran...
i va arribar a fer de rector Vilassà i va guanyar la plaça perquè aleshores la plaça de rector es treia per oposició per concurs d'oposició i mossèn Roig va guanyar la plaça l'any 18 va arribar l'any 18 quan va venir la guerra ja feia anys que era rector i va morir el 57 encara va acampar uns quants anys però clar, un senyor
Òbviament, molt conservador, des d'un punt de vista, des d'un punt de vista, diguem, de la concepció artística, molt conservador. Tan conservador que en Vilorufes ho explicava, la túnica de Sant Cristòfol, la túnica de Sant Cristòfol... Jo et volia preguntar per aquest Sant Cristòfol, eh? Per què?
que no es veu així d'entrada, no es veu, l'has d'anar a buscar. L'has d'anar a buscar, l'has d'anar a buscar. Doncs direm que el vagin a buscar. Que el vagin a buscar. Sant Cristòfol, suposo que la gent sap la història de Sant Cristòfol, o el mite de Sant Cristòfol, un gegant que va fer... Jesús havia de travessar un riu, però Jesús, de nen petit, havia de travessar un riu, i llavors baixava molta aigua, i llavors Sant Cristòfol, d'aquí ve el nom, Cristoferens, Cristòfor,
que porta, el que porta Crist, doncs el va agafar i el va fer travessar d'un costat a l'altre de forma segura. Llavors, Sant Cristòfol, Sant Cristòfol de la nostra església, es veu al costat del riu, no?
Jordi Vilarrufa se'ns el va fer així, al riu, ja a Sant Cristòfol, i porta el nen. I, clar, tu, quan has de travessar un riu, doncs, t'arremangues els pantalons. Bé, doncs, Sant Cristòfol no tenia pantalons, duia túnica, i, òbviament, doncs... S'arremanga l'estúnica, hi ha genoll. En una qüestió lògica, el retaulista va fer, doncs, això, que se li veien els genolls. I, per tant...
la túnica més amunt, i se li veia el genoll, i això era una cosa, ja que se li veiés el turmell, ja era una cosa que fregava l'humoralment acceptable, doncs que es veiés el genoll, i aquella falda de la túnica de Sant Cristòfol va pujar i baixar, pujar i baixar, perquè era en un to maidaca entre el rector i l'artista,
A vegades pensem, entre Juli II i Miquel Àngel i les batusses que tenien a la Capella Sixtina, però aquestes coses jo m'imagino que s'han vist a moltes parròquies.
al llarg de tots els temps. I a Vilorufos li va tocar viure aquesta anècdota. I a més que aquesta anècdota repercuta una miqueta, perquè a la pintura del tren no és com l'oli, que agafes el color, ja tens el color, aquí t'has de fer els colors, i si no encertes el color, significa que has de repassar tota la pell.
Li va donar feina. I no és una peça especialment gran. Però, clar, si penses que fer i desfer el que implica... És molt.
Doncs jo, que vagin a buscar-lo i que ho vegin, eh? I que ens diguin el què de la túnica, si es veu molt o es veu poc, no? Estaria bé. Heu dit que hi havia el retaul aquest dels Sants Protectors, que es va fer ell, el del Roser, i tres més en falten, o quatre? Has dit cinc capelles i... El de la Mare de Déu de Montserrat, que és tot una peça, no?
Tot una peça. No? La Puri diu que no, eh? És una peça. Però no és seu, vols dir. Aviam, fem un revés, comptem-los. A la dreta només hi ha un, quan entres. Que és el de Sant Isidre i Obrador. I quan ja et passa a l'esquerra. I el primer no és, és el segon. El primer no, vols dir el baptisteri, no? El baptisteri no hi ha retaules.
Sí, els primers retaules que hi ha... El baptisteri no és seu, no? No. I després ja és el segon, tercer... Llavors els de l'esquerra. Aconsellable, sobretot, el nostre criteri, el de la Mare de Déu del Roser. Aquest jo crec que és l'indispensable. I després el del Sagrat Cor de Jesús, que és el gros...
El gros de totes les escenes. Hi ha l'or de Getsemaní, hi ha l'oració de l'or de Getsemaní, hi ha la crucifixió, el davallament de la creu i la resurrecció, que és la figura principal. Està amb Jesús, que puja al cel amb els braços oberts, voltat de rajos d'or. Llavors aquí també. El vestit.
Sí, sí, un vestit. Sí, no? Que expliquis la història. L'anècdota també has explicat? Explica-la tu. No, explica-ho tu, la del vestit. Jo no la puc explicar perquè no la sé, o sigui... Però l'anècdota, sí, que ell ho explica molt bé. El vestit de la Mare de Déu, que li va fer també corregir perquè estava molt apretada. Bueno, sí, clar. I se li marcava tot el muslo. Les curbes. Les curbes. Sí, i hi ha un altre problema també amb...
amb Santa Elena. Hi ha una Santa Elena que porta la creu i, home, és una figura, certament, un pèl voluptuosa. I amb aquella també hi va haver problemes. Li marcava molt la figura. Sí, sí, sí. Sí, perquè porta un cinyell, no? Ell se li veu... Si le veia, li marcava una miqueta lo que era...
Però és que Santa Elena no és una santa verge qualsevol, és una santa mare, perquè és la mare de Constantí, vol dir que va infantar una criatura, per tant, una dona mare té unes curbes que una dona verge, per qüestions òbvies, no té, no? I va haver de fer el vestiment de solgat, perquè li marcava molt. Sí.
És curiós, perquè clar, anem parlant d'això, que si les anècdotes... Bé, no, però el fet aquest, que si se li apreta molt el d'allò, que si se li veu més la cintura, que si se li veu el genoll o no se li veu... I mirat des amb els ulls d'avui dia, penses, veia tonteries, no? Vull dir que al final...
Bé, clar, és que ara tu veus una anúncia d'una colònia i és gairebé una pel·lícula pornogràfica, si ho analitzes. Estem tan acostumats a veure nusos... Nusos sugerents. No són nusos normals com els pots veure al Prado, no? La maja desnuda, no? No interpel·la massa, vull dir...
no vull ficar-me ara amb golla ni molt menys, però vull dir, no és que et cridi i t'es digui en xat o mira... No, no és això. Però, en canvi, veus un anunci a una colònia o... Vull dir, rebem tants impots tan sexuats, no? Homes, dones, tot i quanti, que, clar, ara ens sembla, però en aquella època, en la negró dels anys 40, això, quan parlem amb els avis que ara en tenen
que estan arribant als 90, aquella gent que va viure l'educació dels primers anys 40, on no es veia res i on es tocava encara molt menys, doncs allò, clar, allò té una altra dimensió. Això és cert.
Clar, l'Església, una altra de les coses, parlant més potser de la part física, d'on estan aquestes taules, dèiem que, clar, el 36, el 39, que és quan d'allò, no estava tan malmesa, vull dir, decideixen fer-la com nova...
Sí, sí, realment l'església, el mobiliari es va buidar, es va portar a la plaça, es va cremar, l'església es va convertir, durant la guerra va estar convertida en un aparcament de camions, cotxes que entraven i sortien, però l'església estava, l'església del segle XVIII es mantenia en peus,
tenia tot el que havia de tenir. Jo sempre dic que si ens volgueren fer una idea més o menys com era l'església de Vilassar, és tan fàcil com anar a l'església de Cabrils, a l'església de Santa Creu de Cabrils, perquè, si sem, es deuria de semblar molt. Jo no la vaig veure, l'església de Vilassar, no la vaig conèixer per lògica, però sí que és veritat que tenim fotografies i, per exemple, veus les balustrades sobre les capelles. Vull dir, érem...
esglésies molt similars. A més, es van anar construint amb el mateix temps i, per tant, la part interna s'assemblaria bastant. Molt probable, fins i tot, que molts dels treballadors que treballessin a l'església hagués treballat en l'altre, perquè estan aquí... Però la cosa curiosa és que l'església es mantenia en peu.
Ja des de finals del segle XIX el copolí, el llanternó que hi havia a sobre de la cúpula, del transepte, ja havia caigut. I la cúpula estava una mica tocada perquè el copolí amenaçava ruïna, però ja està. Però sí que és veritat que l'església era molt petita. Una església que es comença a construir a primers dels anys 20 del segle XVIII...
quan la població del veïnat de Mar de Vilassar és molt escassa, doncs clar, la població havia crescut molt, i després de la guerra la població de Missa és encara més superior, perquè durant els anys 30 la gent havia anat descuidant una mica el compliment de les seves obligacions, però en els anys 40 amb això no s'hi juga,
i molta gent que ha de netejar l'expedient, molta gent que ha tingut implicacions polítiques, doncs s'ha de fer veure molt l'església, i l'església està molt concorreguda després de la guerra, i cal fer una església nova. Hi ha molts interessos econòmics que empenyen per construir una església nova, això també s'ha de dir, construir una església nova. I bé, l'any 39, a finals de gener del 39, ja hi ha un projecte,
per fer l'Església Nova, li encarreguen en Josep Maria Ribes i Casas, ja ho has dit abans, que és l'arquitecte municipal de Vilassar, i un arquitecte vinculat a allò que anem al nou santisme, és autor del pavelló de l'agricultura, de l'exposició del 29 a Barcelona, és autor d'un altre pavelló, el pavelló de l'agricultura ara és el teatre... El grec, no? El teatre lliure, el lliure d'allà...
a Montjuïc, i després construeix un altre pavelló que també s'ha salvat, per fortuna, que és el que ara és l'Institut Cartogràfic de Catalunya, que també és una altra obra seva, i aquí a casa nostra té algunes altres obres, per exemple, a Can Viladomiu, aquí a la vora dels estudis de la ràdio, al carrer de Sant Pau, aquestes dues cases que són bessones, que tenen aquestes columnes de terracota, tot això és material reaprofitat del que ara és el teatre de llibre, del pavelló de l'agricultura.
Això es feia sovint. El material que sobrava, doncs, s'aprofitava. I aquí Vilassà té tres edificis interessants. Un camp Viladomiu, molt significativa, són l'ús que fa de les cornisses.
A l'església, a l'edifici de l'actual ajuntament, a la plaça de l'ajuntament, que té aquella cornisa també molt projectada, i després l'edifici, l'antiga rentadora de patates del sindicat, al carrer de Maria Vidal, que té aquella cornisa rodona, també molt projectada.
són pròpiament del seu gust, aquest gust per aquestes façanes prominents. A Vilassar fa un interior, l'església la fa amb un interior partint de la idea de Sant Llorenç de Florència, obra de Brunelleschi, del segon renaixement, i la façana la fa partint de la idea del primer renaixement de Leon Battista Alberti, la façana de Santa Maria Novella, per tant té aquell port, aquell...
Triangle a la part superior, la figura de les lesenes, aquestes falses columnes que marquen tres espais a la façana. I d'alguna manera el que està buscant és una idea així neorenaixentista, busca aquesta idea. De fet, el projecte de l'Església es complementava amb un porticat per la plaça.
amb porticat per la plaça, també amb columnes toscanes, que encara feia que jo tingués un gust encara més florentí.
I aquest era el projecte d'Eslésia Nova, que es va anar desenvolupant tant de temps, a mesura que hi arribaven els diners, que al final el projecte de la plaça va quedar completament abandonat. Tindríem una plaça molt diferent. Sí, de la que teniu ara, no? Això està clar. I a l'interior també el va decidir l'arquitecte i el rector? I el rector. La decoració interior, sí. La decoració interior, sí. Que són els... Van decidir, sobretot, això...
Sembla ser que mossèn Roig va quedar bastant traumatitzat de veure aquestes piles de figures, figures aquestes d'Olot, de Guix, que estaven pertot arreu, no només a les esglésies, també a les cases particulars, però durant el juliol del 36, com que anaven aquestes furgonetes, aquests camions, entrant per les cases i buidant d'imatges, perquè va ser una mica com una fúria iconoclasta, la realitat és aquesta, la pretesa revolució va ser bàsicament això,
doncs aquesta persecució d'aquestes imatges es feien piles d'imatges de guix, que clar, que a mesura que queien, doncs una perdia un braç, un cap, un no sé què, els ulls per aquí, per allà, i clar, i allò, aquelles imatges d'aquelles piles de sants que havien estat
durant molts anys, fruit de la devoció de la gent, de la pietat de la gent, i d'un dia per l'altre es converteixen en això, en muntanyes de guix completament profanades, doncs sembla ser que mossèn Roig va preferir que la decoració fos això,
eminentment plana. I van reservar el recurs de l'escultura, de l'escultura exempta, per la imatge del Sant Cristo Gros, que és una escultura, sobre una creu, un crucífix gros, el Sant Cristo Gros, i la figura més important, que és la que es treu en processó per Setmana Santa i durant la Quaresma, i l'altra gran figura important, que és la del Sant Nostre Protector, Sant Joan, que és el que està del de tot...
de l'Alta Major, que és obra de l'escultor Manel Martí Cabré, i que és una figura monumental, perquè em sembla que fa, no sé si fa 3 o 3 metres i escaig, els àngels són més grans que una persona normal. Els angelets, que tu els veus que semblen petits, i tu et poses al costat... Jo, que he estat al costat d'aquells àngels, i ja tenia 16 anys, vull dir que ja era un tio més o menys format, doncs l'Àngel igualment era més gran que jo, no? Un tros de cap així. El recurs el van guardar per aquestes dues figures.
És veritat que algun sabrut em dirà, a l'Església també hi ha la imatge de la Mare de Déu de Lourdes, que també és una imatge exempla. Sí, però aquesta és afegida més tard, molt més tard, quan ja mossèn roig no hi era i la idea inicial l'havia anat pervertint una mica.
El que està clar és que ell estava amb la idea que no volia sants i llavors decideix, bueno, figures, més que sants, figures, perquè sants hi són, volia dir figures. El que hi ha és això, és imatge plana. Sí, sí, no, no, està bé, està bé. I la idea era, o sigui, la meva pregunta era aquesta, com decideixen fer tot això si ja tenien com molt clar què volien a cada cantó o va sortint a mesura que van... A mesura que van sortint sobretot els que...
Els que pagaven i els que d'alguna manera anaven encarregant les obres. Està bé, està bé això. A part després suposo que la junta d'obra, que algun dia ho explicaràs, perquè era el que decidia el que es feia o no, hi havia una junta d'obra. Sí, hi havia una junta d'obra però s'ha de dir que el rector els tenia molt ben posats. Ah, val. I la junta d'obra ja ha de ser perquè el Codi de Dret Canònic, així humana,
que ha d'haver una colla de gent de la parròquia que formin part de la Junta d'Obre, que són els que es cuiden de l'administració i del manteniment del temple. Això, d'alguna manera, l'Església el que vol és fer partícip a la comunitat del manteniment i del...
I sobretot del sufragar el manteniment del temple, no? Però a ningú se li escapa que quan hi ha un rector que té voz en mando, doncs es fa imposar. I jo crec que mossèn Roig era d'aquests. Era geniut, era serrut, era japerut...
tenia un humor i una veu que encara algú recorda, parlava una mica així com pel seu endins i sí, sí i realment doncs va ser un rector que va durar molt i va deixar una petja bastant indeleble sí
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, eh, els senyors i tot. Bé, és que el tema de... Comentava el tema de la Junta d'Obres que deies, perquè en alguns d'aquests vídeos que hi ha a YouTube, en què vosaltres dos expliqueu tota la història de...
Expliqueu el retaule i ella va explicar la tècnica del retaule. Tu comentaves, algun dia ja parlarem de la Junta d'Obres i jo dic, bueno, potser és que tenen alguna cosa. Algun dia, que no serà avui, parlarem de la Junta d'Obres, de les Juntes d'Obres que hi han hagut, perquè...
n'hi han hagut bastants, i clar, sempre hi ha una mena com de l'ans coixer entre les juntes d'obres i els rectors, i bé, hi ha rectors que són més democràtics i hi ha rectors que ho són una mica menys, i per tant, en fi, a vegades no són flors i violes i romaní, però bé, això forma part de la condici humana.
No serà avui, no serà avui. No, vaja. Avui ens en entrarem del que va passar que no volia explicar l'altre dia, no? Parlàvem també d'entre els retaules, no? El que parlaves tu de que els retaules es miren i sembla que es comuniquin i que són...
Aquesta és una interpretació que faig jo, eh? La teva interpretació. Està molt bé, la teva interpretació. Un dels retaules és d'oviols, no? I, de fet, també dius que la gata Ruiz de la Prada també es va...
Això també és una interpretació molt... Molt personal teva, no? L'UBIOLS és molt característic per dues coses. Fa un tipus de cares molt reconeixibles. Tu veus una cara i dius això és l'UBIOLS, aquest tipus de cares que fa. I després, sobretot, pel tractament que fa dels teixits, de com pinta els teixits. S'ha de dir que l'UBIOLS és un pintor, és un grandíssim pintor.
Però no és un retaulista d'ofici com eren Vilarrufes. De fet, els retaules que tenim a la nostra església són pintures sobre fusta. Bàsicament, el que tenim en la retaula de l'Uviols tenim pintures sobre fusta. No tenim uns retaules com els d'en Vilarrufes que hi ha tot el desplegament de la tècnica.
amb totes aquestes eines, amb tot aquest treballar, reposar, deixar-hi aixugar, tornar-hi l'endemà, tornar d'aquí quatre dies, etcètera. Això, l'Uviols no fa això. L'Uviols és un excel·lent pintor, però no és un restaurista. Aquella idea del suomo universale del Renaixement jo crec que ha desaparegut. Ara tenim artistes que són bons amb una tècnica, però jo crec que no hi ha masses artistes que siguin capaços de tocar totes les tècniques. I aquí ja estem en una època contemporània. En Vilaurufes és un grandíssim restaurista,
quan està fent els retaules de l'església, encara s'està formant perquè acabava de sortir de la facultat, de la massana. És curiós perquè són una generació d'aquests artistes que no els falta mai la feina.
perquè abans d'acabar la carrera ja els venen a buscar, molts capellans, perquè s'han de decorar moltes noves, gairebé totes, a l'entorn de Barcelona gairebé totes, i després, quan ja han anat acabant aquestes esglésies, ve el gran creixement de la Urbs de Barcelona, comencen a haver moltes altres parròquies i s'han de tornar a... amb aquestes noves esglésies s'han de decorar,
I entre mitges ha passat el Concili Vaticà II, que ha renovat tot el panorama artístic. I aquesta generació tindrà molta feina durant molt de temps. I no només ell, eh? Totes les que formaven part d'aquesta. Era una època gloriosa que segurament ara s'enyora, no?
No, no. Bueno, és que ara realment no hi ha retaulistes. Se'ns acaba el temps. Llavors, no sé si amb tot el que hem parlat hi ha alguna cosa que l'apuri digui, ostres, això no ho hem dit, això no ho hem explicat. Doncs mira, el que et comentava abans, com sempre va associada la tècnica del retaule amb els Sants,
Doncs que realment fem retaules però no pintem sants. O sigui, ens hem adaptat avui en dia als nostres temps i llavors pintem el que volem. Ja no ens regeix l'Església i no hem de pintar sants. Però avui en dia encara es diu, fas retaules? Ah, no sabia que fessis sants. No, no, és que no faig sants. Doncs re, m'indico això.
Fer retaula no vol dir fer sants. Bé, tu n'has fet dos. N'heu fet dos, col·lectivament. Jo només un trosset, igual que ells. Jo també vaig voler participar. Has fet un trosset de sants. Sí, també vaig fer un trosset de roba i llavors a l'església de Sant Jússia Neu hi ha un full
amb una numeració i cada retaulista, diguem... És autor de la seva peça. I llavors estan numerades i està amb el seu nom. I tot el conjunt fa els dos retaules. Doncs qui vulgui veure obres d'en Vilarrufes que vagi a l'església de Sant Joan, qui vulgui veure obres de la Puri i dels seus alumnes i dels seus companys que vagi a Sant Just d'Esberna.
I a Vilassai han d'anar perquè han de trobar un Sant Cristòfol. I una Santa Helena. I una Santa Helena. Coluptuosa. Exacte.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Puri, per haver-nos acompanyat. De res. I recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.