Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Al tombant del segle XIX es produï una veritable cursa científica. Al galop de les màquines de vapor que envuïen talers i els primers ferrocarrils, les universitats ampliaven estudis i la societat de masses a poc a poc també es feia ben present en els fins aleshores espais àulics i reservats de l'acadèmia.
En aquest context, un jove seminarista, nat al si d'una família humil dedicada a la construcció naval, a l'estillero de Vilassà, s'obri camí estudiant llatinitat primer i teologia després. Eren anys convulsos i els governs liberals del regnat d'Isabel II obligaven a les escoles pontífices i eclesiàstiques a oferir també ciències.
Jaume Almera, que així és com es deia el nostre seminarista, fill de mestre d'aixa, s'endinsa en les ciències, primer amb afició per la botànica i aviat destacant en la geologia i en la paleontologia. Avui parlarem de Jaume Almera Comas, el pare de la geologia a Catalunya, sacerdot, canonja i científic.
Històries de Mòria de Dalt. Entrant en matèria. Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb en Jordi Jubany, de Jaume Almera Comas, el pare de la geologia a Catalunya. Si sembla, l'Alexis ens podria posar una mica en context dels anys en els que va viure Jaume Almera.
Doncs bé, com bé has apuntat, el Canon Gelmera va néixer el 1845 i, per tant, neix en una època molt concreta. Estem a finals del segle XIX i tot feia pensar que, amb el nou segle, doncs, òbviament, moltes d'aquelles qüestions que anomenem del rellotge de la història s'accelerarien i, certament, s'acceleraven.
El personatge del que parlarem avui és un personatge que queda allunyat, no? Quan parlem d'aquell esquema, que parlem de finals del segle IX, principis del segle XX, queda allunyat de les fàbriques, queda allunyat del moviment obrer, queda allunyat de tots aquests conceptes, aparentment allunyat de tots aquests conceptes.
Però, en canvi, ens permet parlar molt de què passava en l'àmbit universitari, perquè estem parlant d'un personatge que té una trajectòria acadèmica fulgurant i, a més a més, ens permet parlar d'un període molt canviant.
Hem de pensar, per exemple, que quan neix el Cano Angelmera pràcticament no hi ha universitats a Catalunya, per exemple. Tothom que havia d'estudiar encara havia d'anar a estudiar a Cervera perquè des de, tots ho sabem, des de l'adveniment dels Borbons a la corona espanyola, una de les conseqüències de la desfeta de la guerra de successió de 1714 és el tancament de les escoles
de les escoles majors i de les universitats i dels seminaris. Per tant, tothom que feia estudis secundaris, universitaris, havia d'anar a la Universitat de Cervera. I, per tant, veiem com a Barcelona, concretament, hi ha un gran moviment de fons per restablir el que havien estat abans els estudis generals, l'antiga universitat. I veiem com, per exemple, la Junta de Comerç promou que hi hagi uns estudis de comerç,
de càlcul, com per exemple hi ha els primers intents per tenir una escola de nàutica, una cosa importantíssima en aquell horitzó d'aquell tràfic intens d'ultramar entre les encara colònies de la monarquia hispànica a Amèrica, sobretot.
I, per tant, a Barcelona hi ha una gran pulsió per tenir estudis de rang universitari. Pensem, per exemple, que aleshores els mestres de cases, que ara anomenaríem arquitectes, encara havien d'anar-se a formar i anar-se a examinar a Madrid, per tant, no teníem una escola d'arquitectura.
Per tant, encara no s'ha restaurat l'Universitat de Barcelona i en el context que li tocarà viure al que en Òngel Mera, en època d'Isabel II, als anys 60, es restaurarà, es restablirà l'Universitat de Barcelona, però no com era abans. L'Universitat de Barcelona era com Oxford, com Cambridge, com totes les universitats d'arrel medieval. La nostra Universitat de Barcelona l'havia fundat Alfonso el Magnanim, recordem-ho, al 1400,
I aquesta universitat tenia els estudis per un costat de teologia i els estudis civils, on hi havia bàsicament dret. Aquesta era la Universitat Antiga de Barcelona. Quan es restableix l'universitat en aquell moment de la monarquia liberal, en època d'Isabel Segura, es restableix l'universitat de Barcelona, però només la part, diguem-ho així, civil. I li correspon a l'Església tornar a construir...
una universitat, és una universitat seminari, perquè ens entenguem, on es formaran els clergues del país. I la cosa és molt simbòlica. A Barcelona, l'universitat es construeix, la Lía Rugén, a la plaça de l'universitat, tots la tenim present,
I just al darrere, a l'illa de cases de just al darrere, hi ha l'edifici del seminari, que també el fa l'Elias Rugent. Cosa curiosa, l'Elias Rugent fa aquests dos edificis i un tercer, la Presum Modelo. I tots tres edificis són molt similars, tots ells tenen una sèrie d'un joc de tres, tres en el cas de la Modelo, quatre claustres, i aquest joc de tres claustres, a més a més, són molt característics d'aquestes columnes amb aquests imansis, per tant,
amb un regust neo-bizantí, ja sabem que a l'Elia Roger li agradava jugar amb les formes de l'arquitectura antiga,
I bé, tenim la universitat al davant i el seminari i el darrere. I tenim precisament aquest nostre personatge, Jaume Almira Icomes, que serà estudiant al seminari, després farà carrera també en altres universitats, i veiem com aquesta persona no només es forma com toca, diguem-ho així, però després des d'un punt de vista autodidacta explora les ciències. Les ciències en un context que estan experimentant una gran renovació,
Estan experimentant una gran renovació, per exemple, amb l'impacte de les teories darwinianes i, per tant, la ciència se li ha donat la volta com un mitjó. Aquella ciència de tradició tomística, d'herència medieval, estava en crisi.
La teoria de les edats de la Terra, que fins aleshores es creia que la Terra tenia 4.000 i els quants anys havia quedat totalment desfassada, i a partir d'aquí hi ha tota una sèrie de gent, quasi tots a l'àmbit estranger, que estan construint allò que per nosaltres és una mica tediós, no?,
les fases de la història natural del planeta, i en aquesta construcció hi destaca un personatge, que és el Jaume Almera Comas, que a part de ser sacerdot, serà...
ja ho hem dit, és el pare de la geologia, és estat considerat, encara és considerat el pare de la geologia a Catalunya i no només, i per tant estem parlant d'un personatge que és molt important per la història del país, és molt important per la història de la ciència
I és veritat que a vegades pot generar aquesta idea, com pot ser, no? Tenim aquesta mala idea que un clerga, que la teologia i la ciència estan contraposades, però el Cano Ángel Mera és un de molts d'aquests capellans que ha ofert aquest nostre país, de capellans científics, i que per tant concilien aquestes dues orientacions, aquests dos pensaments.
Jo no sé realment el que pensava el carongel, mira quan se n'anava a dormir cada nit i realment que resava, està clar que era un home de fe, però també és veritat que ell mirava les pedres que les havia per ell, les havia creades Déu però les mirava d'una altra manera, de com estaven formades, de com s'havien format i sobretot també mirava més enllà.
Des de l'Observatori Fabra mirava les estrelles i, per tant, es plantejava el naixement dels planetes, dels astres i del naixement mateix del planeta. Per tant, avui parlem del que no en gelmera i per fer-ho tenim la persona que a dia d'avui més en sap, que és l'amic Jordi Joany. Doncs sí, ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Jordi Jubany és geòleg, ex-cap de Geologia del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, pare de la Línia 9 del Metro i autor del llibre Jaume Almera Comas, La recerca de la veritat entre la ciència i la religió.
Benvingut, Jordi. Moltes gràcies. Jordi, tu ets parent de Jaume Almera, no? Sí. La meva implicació amb el que no en Jaume Almera era que era germà del meu besavi. Per tant, som descendents directes, ja que com era cap allà, evidentment... No va tenir fills. No podia tenir fills. Que se sàpiga. I a més a més...
La professió, el ser licenciat en Ciències, en la secció de Geologia, sempre ha fet que quan a Vilassar celebren l'aniversari de la mort o alguna cosa, sempre m'han vingut a buscar perquè pogués parlar del canotge. I a lo llarg de la meva vida m'he anat a entrar bé del que era el canotge al vera.
Comentava ara l'Alexis que ell és un home de fe, o sigui, és capellà, però part de tot també és científic. Era un científic honrat i fidel a la ciència...
Però com casa això amb el tema de la fe? Bé, és una cosa curiosa, que quan repasses papers i vas estudiant la seva trajectòria, ell va arribar a la geologia per obediència, no per afició. O sigui, ell era...
i tenia la vocació sacerdotal, inclús a casa seva eren dotze germans inscrits, vol dir que hi havia tres o quatre més, que hi ha algun biògraf que ho diu, que no van arribar a néixer o no es van arribar a inscriure. I era una família, com ha dit l'Alexis, humil, però...
En aquell moment, com la construcció de vaixells anava endavant, doncs devien estar mitjanament atacladets. Sí. Llavors, per part de Màdels, comes, tenien estudis, hi havia hagut algun metge, i aleshores...
vam veure que el gran, el que després seria Canonja, valia molt per estudiar. I li van treure la idea al pare que el posés a fer vaixells. I aleshores, després de seguir els estudis primaris a Vilassar, se'n va anar a Mataró a estudiar els escolapis.
Quan va acabar allò dels Esculapis a Mataró, se'n va anar a Barcelona, als Esculapis de Sant Antoni, i allà es guanyava la vida fent una mica de iaio, que deien en els convents aquests, i a la vegada...
Acompanyava alguna senyora del Liceu, feia alguna altra cosa externa per poder-se, més o menys, anar pagant els estudis. I va començar a fer els estudis eclesiàstics en els mateixos escolapis, no en el seminari. I després li van convalidar, al seminari li va convalidar els estudis que havia fet en els escolapis.
Ell ingressa a la facultat de ciències a la Universitat de Barcelona, o sigui, la universitat, com ha explicat l'Alexis, ja restaurada, i es matricula en física, en ciències, però sobretot física, química, i també li agradava la botànica. Entenem que li agradava la botànica perquè va fer la tesis estructural d'un tema botànic.
El criden, el seminari necessitaven, estudia ja la facultat de ciències perquè li diuen en el seminari que necessiten licenciats perquè el govern els obligava a tenir professors licenciats i dona química en el seminari. El professor de química inclús tradueix un tractat de química de l'alemà, m'assembla, o del francès, el Burst.
I aquesta era la seva tasca en aquells moments. Però se'n va a València i allà coneix un naturalista que era de Morella i ja començava amb la qüestió dels fòssils i tal. I el bisbe també li diu que, estaven en aquell moment amb el tema del Darwin, que, bueno,
que ell aprengui una mica de partit i estudi, miri a veure de contrarrestar les idees evolucionistes que estaven tan mal vistes per l'Eglésia Catòlica en aquell moment amb el que hi havia.
I llavors ell es comença a interessar per la geologia. Perquè quan ell va estudiar a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Barcelona no hi havia ni un professor de geologia. La geologia no era una cosa...
O sigui que va començar amb l'Anderé, aquest científic valencià, sobretot va anar a Morella, era de Morella, Morella és un lloc que hi ha molts fòssils i va començar a entrar a la paleontologia, va entrar a la geologia per la paleontologia. De fet, com li agradava la biologia, la paleontologia seria la biologia fòssil. I va començar a treballar amb el tema de la geologia.
Què va passar? En aquells anys va haver l'epidèmia de la xilosfera que es va carregar tota la vinya. Llavors, la Diputació de Barcelona per tornar a replantar vinya li van aconsellar que potser seria fer un mapa geològic de la província de Barcelona a fer efecte de poder triar els millors terrenys perquè la vinya fos més productiva.
I aleshores van encarregar el mapa geològic. I això li va canviar la vida a l'Almera. Això era l'any 1885, ho dic de memòria, però em sembla que va ser aquest any. I li van encarregar el mapa geològic de la província de Barcelona a ell amb una topografia d'un senyor que es deia Bofill, que era topògraf,
que no es havia fet en aquell moment, encara no. La geologia amb la topografia va ser potser els primers mapes de detall que, a més del detall de la topografia, hi havia la geologia. I comencen l'obra del mapa geològic de Catalunya. Aquí, bueno, de Catalunya...
Primer de la província de Barcelona, després més endavant ja va ser la Catalunya. Aquí hi ha que entendre que era una tasca difícil. A Espanya el mapa geològic que s'estava fent era a escala 100.000 o 200.000, o a ser escales molt grosses, amb molt poc detall, i ells van començar amb una escala 1.40.000.
que és una escala de molt de detall. Primer va treure uns 100.000 de la província de Barcelona, de Barcelona-Ciutat, però va lograr que la Diputació li donés més diners i poder treballar amb l'escala 1.40.000.
I va començar la tasca de fer el mapa. Esclar, fer el mapa és una... Ara ho fem amb fotos aèries, amb satèl·lits, el que vulguis, però ell ho feia amb una mula i anava i venia dels pobles. Un magalló, anava picant el terra. Anava picant el terra i es va dedicar en cos i ànima a això.
Era un home, teníem el gènit, vull dir, la meva àvia l'havia conegut, havia estat a casa seva, i ho deia que amb el canonge... Diu que arribava i els preguntava, on heu anat avui? A les seves germanes que el cuidaven, i a la neboda, que era la meva àvia, i deia, a quina eglésia heu anat? I ens preguntava, i diu, i poca cosa més, vull dir que no. I també amb els seus col·laboradors, també era un home de caràcter dur, de poques paraules, i diuen que...
que quan anava al Montseny, anava a Ries i hi havia un capellà que l'alotxava, que era Montsenroig, i el va fer rector d'aquí Vilassà. I llavors, quan va arribar Montsenroig, el va anar a presentar a l'Eglésia i diu que... Era l'any 18. Sí, el discurs que va fer va dir, bueno, aquest és el nou rector, ja el teniu aquí i prou.
S'ha acabat, i té per feina, que és tard i vol ploure, no? O sigui que tenia que... Van baixar del tren, una comitiva, música, campanes, tocant les campanes, van parar tots els talers de totes les fàbriques perquè se sentissin bé les campanes, perquè arribava el rector, tota una gran expectació, tothom arriba a l'església, tothom esperant que el Canonja faci la gran dissertació sobre el rector Roig, i diu, aquí ho teniu. Au, ja ho teniu fet, no?
Sí, o sigui, una vegada diu que estava picant en una muntanya i se li costa la Guàrdia Civil i diu, què hace usted aquí, una bensutana i un pic... I una mula. I una mula diu, vostè creu que...
Què n'ha de fer, vostè? I no va contestar. I se'l van endur detingut. Però quan baixaven, van passar a prop d'una masia i el masover, que el coneixia, li va dir que saps a qui has agafat. I aleshores se'l van deixar anar. Sí, li van explicar.
A mi m'agradaria tornar una miqueta enrere en el temps i parlar una mica de quan ell comença en el seminari. Ell va començar en el seminari en el 1860, si no vaig xerrada, i en el 1868 ens esclata la revolució setembrina, no? Que què en podem...
Bé, està clar que a tota aquesta generació els hi toca viure moltes coses. Li toca viure la proclamació de la Primera República el 1873-1874, li tocarà viure, bueno, prèviament els hi haurà tocat viure el regnat, l'efima regnat d'Amadeu I de Cebolla, li haurà tocat viure la primera, la segona i la tercera Guerra Carlina, i a aquesta generació els hi toca viure... La Primera República. Els hi toca viure tot això, la Primera República 1873-74, com dèiem,
I per tant, bé, li toca viure moltes coses. La Primera República ja en si ja és tot un adagi, perquè primer hi ha els federalistes, el govern, després hi ha els unitaris, aquells que diuen que tiren una cosa similar a unes autonomies, diguem així, aquests no triomfan per raons òbvies, perquè Espanya és molt refractària aquesta idea,
Després venen els unitaristes i després acaben tornant els monàrquics. Bé, hi ha un altre govern, Pavia, etcètera, etcètera. I sí, a aquesta generació els toca viure tot això. I és una cosa també, encara parlant d'aquest context, dir que...
Està passant una cosa a Itàlia també molt interessant. Itàlia s'està unificant. Itàlia ha tingut lloc la primera, la segona i la tercera guerra d'independència. Bé, la primera i la segona. El nord d'Itàlia s'independitza la part del Piamont oriental, diguem-ho així, la part del Véneto...
la part de Pavia, Verona... Aquesta gent han fet la guerra contra Àustria i s'han independitzat. Els Saboia han restaurat, han ampliat la monarquia i amb Garibaldi, per la incursió siciliana, han desvallestat el regne burbònic de Nàpols i Itàlia s'ha unificat. I en aquesta unificació d'Itàlia el papa ha quedat els estats pontificis
s'han implosionat, s'han volatilitzat, i el papa està tancat en el que s'anomena l'exil intern, intern dins dels murs del Vaticà, de Sant Pere del Vaticà. I el papa quedarà així molt de temps, i de fet quedarà fins als anys 20, que hi haurà un concordat amb Mussolini.
El tema és que aquests papats que s'inauguren en Pius IX endavant són uns papats especialment refractaris al canvi, especialment contraris a la innovació política. És aquella imatge que tenim de l'Església antiga, contrària a la ciència, contrària al progrés científic...
i tecnològic. I estem en l'albor de l'explosió de la segona revolució industrial, i per tant l'Església està cada vegada més en contra dels signes dels temps, fent servir les paraules mateixes de la pròpia Església. I en aquest esquema, els soldats d'aquesta Església, entre els quals hi ha Jaume Almera, doncs se'ls encarrega aquest combat ideològic.
concretament als científics, com és Jaume Almera, se li encarrega això, és el debatre les idees darwinianes que posaven en dubte teòricament les Sagrades Escriptures. I la cosa curiosa és que si
que si un estudia els pares de l'Església, si un estudia, per exemple, Sant Tomàs d'Aquino, sobretot, o Sant Agustí, Sant Agustí d'Hipona, Sant Agustí d'Hipona ja ho diu molt clarament, que els científics se'ls ha de deixar fer i que els teòlegs han de fer una altra feina. I és una cosa que ja es deia al segle IV.
Però el que sí que passa és que al segle XIX hi ha aquest tancament. L'església institució se sent tan agredida que, òbviament, respon com ha de respondre, atacant. I respon així. Llavors, aquests personatges, com a Jaume Mera, els hi tocarà fer aquest paper...
Digam-ho així, desagradable, perquè clar, òbviament han de negar el progrés, han de negar la ciència, però des de la ciència. Aquest és un tema que jo crec que segurament li va causar molts mal de cap, i estic molt convençut que el que inicialment pensava o escrivia, segurament quan poc temps abans de morir, era molt diferent el que escrivia i el que pensava. Això es veu... Hi ha una evolució en el seu pensament. Sí.
bastant gran, perquè a més ell es va dedicar a una branca de la geologia, que és la paleontologia, que és la que més posa de manifest l'evolució. I aleshores, esclar, és una cosa que és quasi irrefutable. I el que no en genera tonto, vull dir que...
i els últims escrits que li veus i que va fer a més ell tenia un col·laborador que el va ajudar molt amb el mapa geològic però se li va morir de tifos l'any 1910 i això el va trastornar una mica i el mapa geològic que estava fent per la Diputació
va passar com passaria ara, també. Es va politilitzar. Vull dir que hi havia alguns diputats que deien que trigaven massa, que no tal, que aquí, que ja... I es va anar cansant. O sigui, va arribar a un punt i era gran,
que pràcticament va haver dos anys que gairebé no va publicar res, i va deixar la... va dimitir, al final, el 1915, va dimitir. També és veritat que hi havia la Mangún Comunitat, van crear un servei geològic, llavors la primera cosa que van fer va dir tot el que tens del mapa, que els fòssils i tot que estaven al seminari els has d'adar i els portarem al Museu Martorell, que està en el parque...
i entre tot això ja va dimitir, es va assegurar que posessin un altre capellà davant del mapa, que eren Faure i Sants, i ell ja es va dedicar a les seves tasques religioses,
Alguns diuen que potser tenia la pretensió de ser bisbe, que ja no l'hi van fer mai perquè era més iòleg que capellà. I al final de la seva vida és allò que va voler tornar als orígens, perquè va ser capellà perquè volia ser capellà, si no hauria fet una altra història.
De totes maneres, a part de fer de capellà, va fer moltes coses, perquè a part de profe, va donar classes, va fer geòleg, va fundar el museu... Esclar, una de les coses que és curiosa en els estudis moderns que hi ha ara, per exemple, el Gómez Alba, que era un geòleg...
paleontòleg que estava al Museu de Barcelona, es va morir fa uns anys, aquest deia el que l'Òngel Mera no va fer el mapa geològic de la província de Barcelona, sinó que va fer el mapa geològic de la diòcesis de Barcelona. I era com un atac. Però no, això té una explicació.
Ell va començar les fulles que li eren més fàcils de fer. I quines eren? Les de la diòcesis, perquè tenia tots els capellans que quan trobaven un fòssil o trobaven qualsevol cosa, li guardaven. Tenia una infraestructura feta, vull dir, anava a dormir a les lectories...
O sigui... I a les majordomes li tenien el plat de taula, li rentaven la sobrana... I aleshores això va fer que adelantés les cinc fulles que va fer ell, doncs són pràcticament, sí, les de la diòcesis de Barcelona. Entre altres coses, també perquè la Diputació trigava a pagar, i per tant jo crec que el Canonga no volia avançar els diners, i per tant anava a les rectories a pànicotxillo. Sí,
Els últims anys, ja quan va dimitir, una de les coses que també el tenia mal amorat és que no cobrava, no podia pagar la gent que tenia, o sigui que es va enredar una mica, i només va faltar que s'hi fiqués la política pel mig, que uns de...
A la gent hi havia alguns polítics que deien que no era lògic que el mapa geològic de Barcelona estigués concentrat en el seminari de Barcelona, que havia de sortir d'allà i ser més civil. Que també llavors hi ha aquells piques entre la societat civil i la societat eclesiàstica, religiosa. Bé, també, que el que deies, de les moltes coses que havia fet...
També va ser membre de la Real Acadèmia de les Ciències i les Arts. El van fer membre de la Real Acadèmia, el van fer president de la Real Acadèmia. I, per exemple... I va organitzar un congrés de geologia. Sí, una de les coses que no s'ha tornat...
El que va lograr és que la societat geològica francesa, que era una de les més prestigioses d'Europa, volgués venir a Barcelona a veure les investigacions i els estudis que feia l'Almera.
i van muntar una sessió de la societat aquí a Barcelona. I ahir el van fer acadèmic francès, també. O sigui que va tenir un reconeixement mundial, a nivell mundial, la seva ciència. S'escrivia... Han tingut la sort que el seminari, a pesar de la guerra civil, que es van cremar algunes coses, ha guardat tota la documentació de l'Almera.
I tenim tot. És curiós perquè els geòlegs normalment portem una llibreta de camp on fem els esquemes, apuntem i tal. I les tenen totes. Però és que a més a més, ell les llibretes eren el seu diari, per dir-ho d'alguna manera. Llavors va explicant... Va explicant el que? Per exemple, va anar a Terra Santa amb un Sant Cinto Verdaguer, que tenia una certa amistat.
i els que van estudiar el viatge de mossèncinto, al final van haver d'anar al seminari a buscar les llibretes de l'Almera. Allà hi tenien apuntat els gastos, el tipus de viatge que havien fet, el que havia... O sigui que ho apuntava, i a la vegada, un esquema geològic de Jerusalén o no sé què, o sigui que ho tenia tot allà. I són les llibretes que al seminari les tenen totes, en falta alguna, però les tenen totes. Allà, quan vam fer aquí l'exposició, ens van deixar algunes i les vam portar aquí a Vilastar.
Aleshores, això ha permès conèixer molt els sermons, ja era de poques paraules, els sermons els tenia que preparar, vull dir, llavors hi ha els sermons escrits, el que deia, el que no deia i tal. Una lletra terrible. Sí, quasi de metge, eh?
Era catalanista, vull dir, això es veu clarament, una vegada el bisbe va estar malalt i ahir com a dean, era el dean de la catedral, va haver de presidir la professora del corpus i va tenir un lí on les autoritats civils per la bandera catalana, etcètera, etcètera.
En algun congrés havia exposat alguna comunicació en català i això, òbviament, aixecava les fúries dels acadèmics espanyols. A Saragossa, Saragossa. Els catalans... És el primer cop que trobem el català com a llengua científica en, diguem-ne, congressos internacionals. I, bueno, se va on...
Total, que es tenia que fer una altra sessió del Congrés, al final es va... La van anul·lar, no? Sí, sí. Hem parlat ara, ha sortit el nom de mossèn Cinto Verdaguer. Quina relació té Jaume Almera amb ell?
Bé, eren amics, es coneixien, va anar amb ell a Terrasanta i es veu que quan les va passar magres, ho sencinto, ell el va aconsellar, va aconsellar inclús els bispes, va intentar que...
que per mi que l'ajudessin i tal, i això està bastant documentat. El que passa que a l'Almera era molt almera, era el rigor, era... Un era el seny i l'altre era la rauxa. En aquell viatge a Terra Santa, que precisament, Monsens Cinto, torna...
trastornat, torna en pla místic. Això li passa a molta gent que viatja a Terra Santa, però a Mosèn Zinto li va passar, i a més això està plenament documentat. I és curiós, com és un de pragmàtic que està dibuixant, està fent els perfils geològics de la terra que va trepitjar Jesús, i en canvi l'altre ve extasiat per els aires que havia respirat Jesús. És curiós, són el guin i el llant, de fet. Sí, i inclús hi ha algú
que s'atreveix a dir que l'Atlàntida i el Monsensinto i el Mera, que algú li va explicar i tal, però això ja és... Entraríem dintre... Seria història-ficció. Exacte. És el que jo dic de la geopoesia, eh? Vull dir que ja no... Que ja no podem dir res, no? Que està escrit, està escrit i està clar, eh? Vull dir que no...
Un tema que s'ha de dir, que s'ha de dir, que és que en temps de mossèn, del canonge al Mira, com a canonge i com a degà del col·legi de canonges de la Catedral de Barcelona...
I li correspon acabar la catedral, perquè la catedral no estava acabada. I li correspon una cosa que... Nosaltres veiem la catedral i pensem, una catedral gòtica, això està construït de fa 600 anys. La realitat és que al segle XIX la catedral no tenia la façana que té ara, i es fa a finals del segle XIX, hi ha tot un projecte, recuperant un plànol antic del segle XV, es torna a interpretar i es fa la façana...
I sent president del col·legi de canonges de la catedral, li correspon al canonge la feina de construir el simbori dels peus de la catedral, que és aquesta gran torre que veiem, no?,
que em sembla que hi ha Santa Elena amb la Creu, pot ser? Em sembla que sí. I ell es cuida de la construcció d'aquesta torre. Per tant, a la catedral també hi ha deixat petja la seva tasca administrativa com a canonja. Diguem una cosa, també, perquè aleshores no era com ara.
Ara, l'elecció dels canonges després del Consell i Vaticà II, que sí, que és molt progre i molt modern i molt democràtic, el Consell i Vaticà II, però la realitat és que els canonges ara es nomenen digitalment. És a dir, si tu li ets simpàtic al bisbe, el bisbe et nomena canonga, amb les prevendes que això correspon. Però en temps del canongelmira, per ser canonga, per arribar a ser canonga, s'hi anava per oposició.
i no hi anava qualsevol. De fet, no és estrany trobar que dins dels capítols de canonges de les catedrals al segle XIX ja hi hagi grans erudits, cadascú de la seva disciplina. I el canonge, que ho va ser per oposició, molt probablement li va passar la mà per la cara a molts altres aspirants, ell hi va arribar precisament per la seva tasca de recercador, d'investigador i la seva tasca d'anar publicant tots aquests estudis.
Perquè, insisteixo, a la càrrega s'hi arribava per oposició. I, per tant, hi arribava... S'hi presentaven molts, aprovaven pocs, però només el lloc estava reservat per al millor. I llavors, en aquestes oposicions, en una oposició, el canonja va ser qui va vèncer. Vull dir, ser canonja, aleshores, era un títol. Nosaltres encara l'anomenem el canonja almera, perquè...
De fet, durant tota la dictadura franquista se l'anomena així. L'hauríem d'anomenar el doctor Almera, perquè era doctor en ciències, però també és veritat que tenia aquest títol. Quan tenir aquest títol tenia unes moltes altres implicacions que no pas ara. No tinc res contra els canonges de dia d'avui, però està clar que ser-ho abans era molt diferent que ara. Sí.
No, però és el que dèiem, vull dir que és un personatge que nonja, doctor en ciències, ha fet moltes coses. Una de les coses que també va fer va ser administrador de l'Hospital de la Santa Creu i va acabar donant el seu sou.
El sou de canonxa, d'ADN de la catedral, el tenia... Era un home molt austè. Molt austè, no? Ell, i al seu voltant, es feia ser austè. Home, clar, no seria austè i tu, no, no? Sí, quan el testament, que també es guarda, esclar...
parla del que els hi deixa les seves germanes, tenia dues germanes solteres que el van cuidar sempre, i els hi deixa una assignació i tal, però amb l'ordre expressa que no es podien fer un vestit a l'any, perquè no presumissin. Bueno, clar, perquè suposo que... Sí, clar, jo me l'imagino, eh?, devia ser una persona superestricta i quadriculat. Bueno, clar, i quadriculat.
I, a part, no malgastador, perquè si tu agafes el teu sou i el dones, per exemple, a un hospital, com és el seu cas, de dir, home, jo deixo uns diners perquè ells va i se'l pategin, doncs no vull, no? No, i havia ajudat molt, inclús la seva família, els seus germans, que eren més joves que ell, ell va ser els que els va arreglar. El meu besavi va ser farmacèutic, aquí Vilassar, després tenia un altre que era procurador...
O sigui, va tenir cura pràcticament de tota la família. Ara, això sí, veníeu que venia una vegada l'any, suportem que per la festa amb això, anava a casa del Besavi, precisament aquí al passeig, dinava i marxava. En canvi, ell vivia al carrer Sagristans a Barcelona, amb un edifici que ara ja no hi és, perquè van fer una reforma...
urbanística, i allà tota la família, amb les dos ties que el cuidaven, tenien sempre el plat a taula i el llit que feien falta. Esclar, anar a Barcelona no era com ara, no? Vull dir que ara que anaven amb el tren i tot això. Bueno, potser sí, com últimament teníem els trens. Sí.
I aleshores, allò era com l'ambaixada de Vilastà de tota la família, que era molt numerosa, a Barcelona. Va tenir un altre nebot, que era fill de... que era el Jaume, Jaume Almera i Bosch, que també va ser farmacèutic i va posar la farmàcia al carrer de... darrere de les Rambles, abans me'n recordaré el nom del carrer...
el carrer que va paral·lel a les Rambles, per allà, després de l'Acadèmia de Ciències, o sigui, allà mateix. Bueno, quan no n'hi pensem sortirà. I allà hi havia una altra farmàcia Almera, o sigui, hi havia la de Vilassà i hi havia aquella. I allà, doncs,
tenien els mapes geològics que hi publicava i coses d'ell. Tant que quan jo vaig començar a estudiar els primers mapes geològics els vaig anar a buscar perquè encara existia la farmàcia albera que hi havia en Jaume, dèiem en Jaumet, un home també molt peculiar, que era germà del Pepito Lestillero, o sigui que era de la branca del Salmera de Lestillero, eh?
I aleshores, ell va morir de repente, o sigui, els últims anys només es cuidava de l'hospital, de l'eglésia i tal, a la tarda diu que va anar a fer les oracions a la catedral, que vivia davant, no es va trobar bé, va anar a casa seva, va dir no en trobo bé i tal, i es va morir. Van dir que donen vòlia i tal.
Però fins aquell moment, els últims anys, ja ho hem dit abans, pràcticament no va publicar res, només es va dedicar a les qüestions aquestes eclesiàstiques. El funeral va ser una efemèride popularíssima. Hi ha fotos als diaris... Hi havia la Ietana plena de gent...
plena de gent seguint la caixa. Per tant, malgrat ser una persona de poques paraules i possiblement una mica esquerpa, sí que tenia... les feia estimar. Sí, bueno, i a més... Hi havia reverència per al personatge, segurament. Sí, perquè podia ser, tenia aquest caràcter, però també se l'aplicava ahir mateix. Sí, no, clar. Vull dir que no era un... Una persona severa. No, no, no, clar, això està clar.
Tenia un reconeixement internacional. Vull dir, potser és dels primers científics catalans, i més en geologia, que és una ciència minoritària. Bé, en geologia no és dels primers, és el primer... Això és considerat el pare...
El primer científic català, que té un reconeixement, ell s'escrivia, els caminaria en les cartes, en Viena, en Londres, en París, va anar a França diverses vegades, va estar al Congrés de Londres, vull dir que també havia viatjat molt. O sigui que era una persona molt coneguda, tenia un nivell...
alt i era conegut el nivell que tenia el que en enxalmer era només morir li van dedicar un carrer a Barcelona i que encara hi és a Horta, al barri d'Horta i li van fer tot tipus, és més el Consell Superior d'Investigacions Científiques que és un del CIC que depèn de Madrid, del Ministeri a la secció de Geologia li va posar el nom de Jaume Almerer
No només, hi ha una quantitat de fòssils que porten el seu nom, que molts científics li han dedicat, de minerals que també porten el seu nom, i l'Institut de Vilassar de Dalt es diu Jaume Medes. És fill predilecte de Vilassar de Mar, també és un dels reconeixements que té, post-mortem, s'entén.
També té un carrer, no? I també té un carrer. I a Sabadell, no? A Sabadell també n'hi havia un? O ho he llegit, m'ho ha semblat? A Barcelona ho sé segur, a Horta. A Sabadell no ho sé. Però no m'estranyaria. Però no m'estranyaria perquè Sabadell hi ha l'Institut Català de Paleontologia i, efectivament, ell era un dels...
Ara me'n feu dubtar, però jo crec que ho he llegit. A Vilassar, el passeig... Allà on va néixer. És el tram que va néixer, l'antic Camiral, el tram que va néixer, doncs, du el seu nom. Hi ha una cosa, jo no voldria acabar, Jordi, sense que ens comentessis, hi ha una anècdota que uneix el Canonja, hi ha moltes, però hi ha una que uneix el Canonja...
amb el nostre convidat d'avui, que és precisament la L9. Tu has dit que el Jordi, quan l'has presentat, que és un dels pares, has dit el pare, jo crec que és un dels pares de la L9, de la línia 9 del metro, i hi ha una anècdota, Jordi.
Bueno, sí, no exactament amb la línia 9, que era la línia 1. Era la línia 1, vaja. Vaja, vaja. És una patinada meva. No, perquè la línia 9 la fem amb una màquina que... Estem molt per sota. Sí, que menja... Nosaltres...
quan vam fer el túnel de la línia 1 Santa Coloma de Gramenet, esclar, Santa Coloma està molt edificat i el túnel el vam fer que coincidís amb l'eix d'un carrer a fer efecte que les cases no patissin la construcció del túnel. Si vols, després parlem del Carmel, eh? Sí, sí.
I vam buscar... El vam fer amb una fundària que no toqués el granit, perquè el granit, per excavar-lo, necessitaríem explosius. I allà no era... Más aconsellable no sembla. I llavors vam pujar el túnel al màxim que es podia... En superfície. En superfície, per tenir l'olor que el podíem excavar... Fàcilment. Bé, amb màquina, amb una retro, fàcilment. Un dia...
Es truquen i ens diuen que havien trobat una roca duríssima i que amb el pica-pica, o sigui, el martell neumàtic... No hi havia manera. No hi havia manera. I, esclar, amb els edificis aquells allà, posar explosius se'ls feia por. Bé, ho vam anar a mirar i, efectivament, havia el que els geòlegs diem un dictapòrfit,
que és un dic, el que vol dir que és una roca que s'ha ficat per una esquerda i té una amplada limitada, però que és molt dura. Aleshores, el problema és...
Però aleshores no sabíeu com de limitada estava. No, bueno, limitada amb tots aquests dics, amb amplada. El que no sabíem era la direcció del DIC, perquè vèiem el DIC... Esclar, si el DIC seguia en la mateixa direcció que el túnel, doncs havíem de canviar el túnel, havíem de pensar en una solució. Ara, era fàcil que el DIC atravesés el túnel, fos perpendicular al túnel, llavors eren dos o tres metres...
Dolents, que era el gruix que podia tenir un dic d'aquests, i després podíem seguir. Esclar, el problema era com sabíem això, i la solució era baixar una màquina, fer un forat i mirar el que... Però, esclar, baixar una màquina, estic parlant dels anys 80 i pico...
era buscar la màquina, desmuntar-la, baixar-la per un pou, i el contratista, amb els 100 homes que tenia treballant, ja parats, esperant el què. Total, que vam agafar els mapes de l'Almera, i l'Almera, com en Ravons estava edificat, tenia...
un dic de metro i pico completament captografiat. Ens el vam creure i vam dir és perpendicular a la direcció del túnel. Seguiu que dintre de dos o tres dies de passar-ho malament tornarem a trobar el seu olor. I efectivament això va ser... I que més de cent anys després d'haver-los publicat aquests plànols, encara tenien una utilitat pragmàtica. Tenen un detall insuperable, jo diria...
Potser és una mica de pressió del parent. Està clar que una persona que a més a més és geòleg li troba més valor o li pot agradar més o entendre més bé, no? Però el que sí que està clar és que per la manera de ser devia ser una persona molt puntillosa, molt primirada. El que és indiscutible és el grau de detall. És a dir, trobem una sèrie de coses, per exemple, trobem...
i deixa constància d'exerciments arqueològics, de coses que va trobant, no? I el que és indiscutible, sobretot, és l'escala. Això és una obvietat. Les últimes cartes cartogràfiques que ha editat el Ministeri, digue-ho tu, Jordi. Els mapes geològics que...
que tenim a Espanya. Primer, es van començar l'any 1924, o sigui, quan ell ja era mort, però... I van decidir fer-los a escala 1.50.000, o sigui, una escala de menys detall que la seva, que era 1.40.000. Això té l'explicació que aprofitaven la cartografia militar, que és 1.50.000. Però els van acabar...
el dos mil i pico que era l'últim mapa geològic que es va fer de tota la península i va anar ja el Felipe aquest que tenim el Felipe VI més de cent anys per cartografia a Espanya amb menys detall que la cartografia de la província de Barcelona que va fer el Canoge i ell en pocs anys va fer pràcticament, ja no dic la província la diòsis Déu n'hi do Déu n'hi do que té la...
Ah...
També va ser conservador de l'Observatori Fabra. Sí, va estar a la comissió que va crear l'Observatori. Hi ha una foto d'ell, perquè tenim poques fotos de l'Almera. Hi ha les oficials, les que surten sempre, però l'Almera més jove o l'Almera mitjana d'edat han trobat dues. I una és aquesta de l'Observatori Fabra, que està en tota la junta de l'Observatori, que ja per la cara paga, ja se li veu que no és...
Vull dir que no. Jo segueixo dient coses que he anat trobant d'ell. A més, va ser una persona que em va aconsellar bastants bisbes de Barcelona i va ser influent, no? Vull dir, suposo que, dintre del seu caràcter, devia ser una persona a qui li devien anar per demanar consell o... Sí. Jo he parlat poc de la...
de l'Avesant de Capellà, entre altres coses, perquè jo tinc un germà que és Capellà. I quan vam fer aquest llibre, jo dic, jo m'encuido de la geologia i tot. Bueno, bé, un bon repartiment de feines, no? De lo dels capellans. Explico l'anècdota que el que era director del Museu de Geologia de l'Almera, en el seminari, sempre deia que la llàstima era que dels dos no en pogués fer un, no? Que jo era joll i l'altre capellà. La qüestió és que...
Ell va aconsellar, li demanaven consell, va aconsellar molts bisbes, la prova és que un cosí meu, en Llorenç Almera, té heredat d'ell un escritori que li va regalar en torres i baixes en Almera.
Després, la meva àvia, que és la meva àvia, hi havia una creu de nàcar, bueno, hi havia i encara hi és, que la va portar de Terra Santa i la va regalar el bisbe a un altre bisbe, el guarda, i el bisbe, quan va morir,
li va dir que li tornessin a d'ell, i ell la va deixar a la meva àvia. O sigui que les relacions amb els bisbes en va tenir moltes. Ell pertinia a una colla que li deien dels minyons, i també hi havia mossèncinto, i que eren els capellans una mica liberals, que es reunien a Sant Anna. El que passa és que després...
Això és el que el va... Jo penso que al final de la seva vida va reflexionar. La geologia el va absorbir del tot. A partir de l'any 85, que va començar amb el mapa geològic, i esclar, els que hi entenem una mica, per fer això, és que tenia que treballar no 24 hores cada dia, 48. I això el va apartar una mica de tot el tema. D'aquestes relacions, no?
Quan se li va morir aquest ajudant que tenia, que se venia molt, el 1910 va ser com va, entre les dificultats polítiques i tot això, va dir fins aquí ha arribat, i els últims anys es va tornar a dedicar exclusivament a la tasca eclesiàstica. Clar, pensem, en els últims anys hem fet un context abans dels primers anys, ara, per cloure, hauríem de fer un context dels darrers anys,
Clar, i li toca viure aquell final del segle XIX, aquell principi del segle XX, Setmana Tràgica, 1909, només per generar alguna d'aquelles coses que afecten a un capellà de la seva època, a veure com totes les esglésies de Barcelona cremen, no? Setmana Tràgica, li toca viure-la.
I ell és canonja de la catedral, no un capellà qualsevol. Després, li toca viure l'inici del fenomen dels pistolers, del pistolerisme, és el fenomen, l'enfrontament entre la burgesia.
i els obrers, cada vegada més marcats per les idees marxistes i, per tant, anticlericals, en part també anticlericals, és un fenomen que es viu als carrers de Barcelona. Ell viu a Barcelona. I, per tant, a ell li toca viure això i és normal, també, si hem dit que és normal que un papa davant d'aquesta agressió es reclogui a si mateix dins els murs del Vaticà, és normal que ell s'entragués a les tasques pastorals al servei de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, de la qual...
és patrona la catedral de Barcelona és patrona de l'hospital perquè de fet és una propietat de l'hospital i no són uns anys qualsevols estem parlant que s'ha posat en desús l'hospital antic, el medieval el del carrer hospital de Barcelona, el del centre i s'ha creat un hospital nou
que és l'hospital que ha fet en Domènech i Montaner, l'hospital de Sant Pau, i per tant aquí, això no n'hem parlat, però la feina que implica fer un hospital nou com aquell, i no un hospital qualsevol, estem parlant del primer hospital de pavellons del país, amb totes les implicacions que això té, és un hospital d'avantguarda.
a ell li toca tot aquest moviment i és normal que ell d'alguna manera es reclogui també en si mateix i es dediqui a la pastoral suposo que també per garantir-se el descans etern de la seva ànima i com a curiositat de l'amistat amb el Sant Cinto ell el fan canonja perquè el Sant Cinto no vol ser-ho i això està està documentat i el proposa no sé, acaba dient l'Almera i fa l'Almera
Jo us ho dic, no el coneixia, jo no sabia qui era Jaume Almera, i m'ha sorprès molt totes aquestes coses, perquè he pensat, ostres, és una persona que ha tocat moltes tecles...
i moltes tecles entre elles molt diferents, vull dir, perquè dius, mira, sempre he fet més o menys tema eclesiàstic o tema ciències, però no, ell, i a més a més això, eh?, la diferència entre haver de defensar la part científica quan tu estàs amb la part més de la fe i de l'església, no?,
Hi ha altres autors que són científics, científics que viuen en altres èpoques, que no viuen aquest enfrontament. Per tant, era perfectament normal trobar... De fet, la major part dels científics, la major part dels pensadors d'Occident són homes d'Església, perquè són els únics que tenien pocs, tenien accés als estudis i tenien temps i, diguem així, el salari garantit. Per tant, no és normal trobar gent a l'edat mitjana, en època moderna, que fan aquestes feines.
El que passa és que en aquest moment de separació tan total de l'Estat, i sobretot d'Espanya, perquè es vol una monarquia, que no ens ho sembla, però es vol la monarquia isabelina, que vol separar tant les dues esferes, l'esfera civil i l'esfera religiosa, que farà...
que, i ho insisteixo, a dia d'avui a Oxford i a Cambridge s'estudia teologia i dret exactament igual que a l'edat mitjana perquè ells no van tenir aquesta separació tan ferotge i en canvi nosaltres tenim un edifici al costat de mar que és la Universitat de Barcelona i un edifici al costat de muntanya que és la Facultat de Teologia i d'alguna manera aquesta és la plasmació és molt gràfic, situar-te allà en aquell carrer, el carrer de la Diputació i veure un edifici a l'altre, d'alguna manera t'està explicant aquesta història
Jo no sé com anem de temps, diria que hauríem d'acabar. Sí, hauríem d'anar acabant i potser hauríem de, no sé si hi ha alguna cosa, que amb tot el que hem parlat... Una anècdota curiosa, que és pas mortem, és que el van enterrar a Barcelona i a cap d'uns anys el van voler portar aquí a Vilaçà. Aleshores, el monjo...
li va voler fer un relleu que està ja a la seva sepultura a l'Eglésia del Cementiri. Però com ja era mort i ja sempre he dit que tenien poques fotos, va agafar de model el seu germà que era Escolapi i que s'assemblaven bastant. O sigui que el que està enterrat...
a la capella del cementiri de Beresat. Però el que està representat a l'escultura és el germà, que és Esculapi. Molt bé. Doncs sí, em sembla que ja ho deixem aquí. Ens acomiadem d'en Jordi. Moltes gràcies, Jordi, per haver vingut, per haver-nos explicat tantíssimes coses de Jaume Almera.
Doncs sí, hem arribat al final del programa. De nou, moltíssimes gràcies, Jordi, per haver-nos acompanyat. I recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Doncs fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Vinga, que el dinari és a taula. Sí, sí, perdona. És que estic mirant el tema de...