Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
El decret de lliure comerç de Carles III de Burgó de 1778 obri la possibilitat de comerciar amb el continent americà a qualsevol resident de l'Espanya peninsular. Fins aleshores, aquest era reservat al port de Sevilla primer i de Càdiz després.
A partir de Carles III molts catalans iniciaran la carrera americana. Molts es dedicaran al comerç important i exportant mercaderies i de retruc apareguer una nova classe mercantil i financera. I en paral·lel a això també sorgiren un gran nombre de pilots i capitans que unien per mar la metròpoli i les colònies.
Altres, i d'això en parlarem avui, s'establiren a Amèrica, en alguns casos buscant una vida millor, en d'altres per establir corresponsalies dels negocis familiars. La immigració a Amèrica de Vilassarencs fou tardana respecte a altres zones, no s'inicia fins la dècada dels anys 40 del segle XIX.
Tot i això, foren molts els que emigraren i mentre que alguns s'establiren per sempre més i no tornaren, molts van tornar al seu vilassà natal. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem de quan els vilassarencs emigraven a Amèrica. Històries de Mar i de Dalt Entrant en Matèria
Benvinguts, en el programa d'avui parlarem amb en Jordi Casanovas sobre la immigració vilasarenca a Amèrica. I l'Alexi Cedacàs ens en podria fer cinc cèntics sobre el tema d'avui? Doncs sí, respecte a aquesta introducció que has fet, comentarem alguns elements. Hem dit que a partir del decret de lliure comerç trobarem vilasarencs catalans a Amèrica. Què vol dir?
Vol dir que en els segles precedents, recordem, és un record d'escola, la pretesa descoberta d'Amèrica es produeix el 1492. Què passa entre 1492 i 1778, que és amb aquest decret de lliure comerç de Carles III? Doncs el que passa és que el comerç i l'explotació i el fruit i els beneficis de la comunitat
conquesta i colonització del que s'anomenava aleshores el nou món, l'Amèrica, doncs era reservat per als residents fills dels regnes d'Isabel la Catòlica. Per tant, estem parlant dels regnes de Castella i de Lleu. Per tant, els regnes del seu marit, del rei
que són, ja ho sabem, Aragó, Catalunya, València, Balears, Sicília, etc. Doncs aquests territoris, els residents d'aquests territoris, ho tenen prohibit expressament. Per tant, quan es parla de...
quan es parla de conquesta espanyola, s'hauria de parlar de conquesta castellano-lionesa, i quan es parla de colonialització, o hi ha època colonial, només en una etapa molt tardana, ja ho hem dit, a partir de 1778, només a partir d'aquest moment...
trobarem catalans, valencians, balears, etcètera. Per tant, hem dit que ho tenien prohibit expressament perquè el testament d'Isabel la Catòlica, això ho deia, que el profit i el benefici d'Amèrica, d'aquests territoris que s'estaven descobrint una mica a la volta, a mesura que arribaven notícies de...
dels capitans, dels almiralls, que anaven topografiant i cartografiant aquests territoris, doncs aquest territori que de vegades se n'extenia, però va deixar express que el benefici era per als seus connaturals. Per tant, els...
la gent de Castella i de Lleu. Per tant, se centralitza tot el comerç, primer a Sevilla, més endavant, i al segle XVIII, a Cádiz, i no serà fins aquest decret de lliure comerç que altres ports de tota la geografia costera espanyola tindran el permís per també organitzar
Comerç amb Amèrica. Per tant, tenim tot el comerç centralitzat a la casa de contratació, primer de Sevilla, després a Cádiz. Aquí s'organitza tot, l'exportació de persones que aniran a colonialitzar, l'arribada de gent que anirà a fer comerç, l'organització de tot el comerç que vagi en dos sentits de la marxa, d'aquí cap allà i cap aquí.
i sobretot també l'exportació de mà d'obra, si es clava o no ho sigui. Per tant, trobarem que, com que Espanya als segles moderns té, Espanya, Castellaió, tenen un gran contingent demogràfic que els permet poblar no només el seu territori, sinó expandir el seu territori, per tant, veurem com Espanya anirà
colonialitzant aquests territoris i agregant-los. I no serà fins a aquesta època, tardana, ho hem dit, en 1778, que Carles III obrirà aquest comerç als territoris d'altres territoris, no només als catalans, també als càntabres, etcètera. I a partir d'aquí tindrem, com bé deies,
tindrem una classe primer de gent, de marins, de pilots, de capitans, que van i són els corresponsals del negoci familiar, que aniran i venint i mantindran aquest cordó umbilical entre la metròpoli i la colònia,
Posem-li unes cometes, això de Colònia, perquè hem dit que els catalans s'afegeixen a aquest comerç a partir de 1778, però primeríssims del segle XIX, primeríssims del 1800, trobarem que amb l'impacte de la revolució francesa, de l'arribada de les idees il·lustrades a la península ibèrica, trobarem com moltes...
colònies espanyoles, aniran independitzant-se. Argentina, l'Uruguai, Xil, etcètera, etcètera. I bona part del continent, a partir d'un cert moment, ja seran estats sobirans, independents, que han fet la guerra, que s'han independitzat d'Espanya, i quedaran alguns reductes que encara seran netament colonials. Cuba, Filipines, Puerto Rico, l'Ia del Guam seran els últims territoris, ja en 1898, i
I, per tant, en aquest lapse de temps trobem vilasserencs. Alguns que s'instal·len a el que són colònies pròpiament dites, di Cuba, hem dit Puerto Rico, per exemple, i també trobarem molts catalans que s'instal·laran a territoris sobirans, a repúbliques independents, perquè ja són territoris que s'han independitzat del regne d'Espanya.
Dèiem que és tardar, perquè els vilassarencs els comencem a trobar instal·lats o anant i venint a Amèrica del 1840, respecte a altres localitats de la geografia catalana hi ha indrets on aquesta cursa comença abans, a la Costa Brava, per exemple, a la zona de Beur, a Tossa...
Tenim gent que ja hi va al segle XVIII. Dir, però, que també durant l'època en què estava prohibit hi havia alguns catalans que se n'hi anaven destranquis, diríem ara. S'espanyolitzaven el cognom, es feien passar per espanyols, anaven a la Casa de Contratación de Sevilla i a partir d'allà saltaven.
Però eren una minoria. En el nostre cas, a Vilassada tenim molt pocs documentats de l'etapa prèvia al decret de lliure comarç, però en trobarem molts a partir de 1840, mitjan segle XIX.
I en aquesta fase, a partir d'aquí, sí, durant ja gairebé fins al primers del segle XX, trobarem que generacions i generacions de vilassarenys tindran família, tindran una part de la família que anirà fent la seva vida, la seva història familiar a Amèrica. I per parlar-ne d'això, avui tenim, jo crec, la persona que més ho ha estudiat, que és en Jordi Casanovas. I ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Jordi Casanovas i Verdaguer és llicenciat en Ciències de l'Educació per la Universitat Autònoma de Barcelona, titulat en Ciències Socials per l'Escola Superior de Ciències Socials, postgraduat en Educació Social per la Universitat de Barcelona, en Administració Pública per la Universitat Politécnica de Madrid,
i diplomat universitari en genealogia per la Universitat Nacional d'Educació a Distància. Ha treballat com a funcionari a l'Ajuntament de Barcelona i actualment treballa en el camp de la història i de la genealogia.
Benvingut, Jordi. Benvingut. Com comença el teu interès per saber això dels immigrants vilasarencs? Bé, una mica jo nascut a Barcelona, però a l'Eixample, però jo he viscut fins fa un any o dos anys aquí, però sí que les meves arrells són vilasarenques, tant per la part de Casanovas, de París,
paterna i la part materna, diguem-ne, els verdaguer materns. Llavors sempre m'ha interessat estudiar una mica d'aquestes arrels. Això vol dir que fa uns anys vaig començar a anar interessant per aquest tema i buscant les arrels. Les arrels s'han de buscar, els de Vilassalencs les hem d'anar a buscar a Vilassal de Dalt, el museu, ah, hi ha l'arxiu parroquial de Vilassal de Dalt,
A partir d'allà em vaig entrar sobre aquest tema, i això ja fa 10 o 12 anys, i després vaig baixar a la part aquí, a l'arxiu parroquial de Vilassar de Mar, anant estudiant, i llavors després vaig estudiar, acabava d'estudiar el tema de la generologia a la universitat, un postgrau.
a la universitat una mica seria aquest tema la idea una mica després vaig conèixer el centre d'estudis vilacarencs en les quals vaig trobar que la gent adequada també per treballar el tema i una mica aniria per aquí
El projecte, una mica, i també val la pena dir-ho, és que fer, des de la perspectiva genealògica, tots els arbres genealògics de la població de Vilassà, fins al 1915 aproximadament, no?,
Va començar fa temps ja, en aquest moment tenim unes 40.000 fitxes, no solament de Belsar també, sinó d'Amèrica, perquè evidentment després en parlarem, però molts de les sagues passen a Amèrica, però això permet, perquè també Belsar ha estat durant molts anys una població relativament petida,
entre 2.000 i 4.000 habitants permet que es pugui assolir aquest projecte és un projecte que ara s'està fent d'aconseguir tenir diguem-ne fitxats o en registres tota la població única de Vilassar a partir del que ha nascut aquí evidentment no el que ha vingut de fora o el que en aquest moment ara seria impossible perquè ara som quasi 20.000 habitants i seria impossible
però sí la que ha tingut, que ha viscut durant dos o tres segles, de les quals Nilassà va néixer. Abans l'Alexis ens comentava que alguns havien anat a Cuba, a Puerto Rico, però hi havia alguna zona en concret que els de Vilassà els agradés més?
Bé, no, al principi la idea era el que ha dit, no? La primera gran anada, diguem-ne, anada que hi van és Cuba. Cuba i després Puerto Rico, evidentment, i després també Veracruz i Nova Orioles, diguem-ne el que deien Nova Espanya.
Aquesta és la primera etapa. Molts van a Cuba, com la majoria de catalans grans d'això, a partir d'un cert moment, aproximadament després de la guerra de secessió, diguem-ne, de secessió en el sentit espanyol, o la independència, diguem-ne, o el francès, eh?
que acaba més o menys en 1915, que entre 15 i 30, que s'ha independitza les repúbliques americanes, i a partir de 1930, la primera és 1930, comencen a anar, hi ha una llegenda del capità Mirambell, l'Elbas Nou, que entra a Montevideo,
I a partir d'aquell moment negocia, primer el posen a la presó, però després negocia amb el president en aquell moment que hi havia, i un dels pilots, diguem-ho clar, era també de Vilassar, o sigui, el capitan del Miranbella de Masnou, però un dels pilots era Vilassarenc.
I, a partir d'aquell moment, la llegenda diu que llavors comencen a comerciar. Llavors, a partir d'allà, fonamentalment és Montevideo, l'entrada, però també després Buenos Aires. I és a partir d'aquell moment en què aquest port de Montevideo és el que arriben.
Primer, com a port de comerç, o sigui, els vassalls vilasalens descobriran també que hi ha una ruta que és una ruta molt productiva, que és la ruta del Tassajo, del Tassajo, perquè és la paraula que s'ha imposat, diguem-ne.
I és en aquest moment en què Montevideo passa a ser un dels ports importants. I Argentina i Uruguay seran on, després de Cuba, o fonamentalment potser més que Cuba, que Argentina i Cuba, on eren més. O sigui, les estadístiques que tenim és que Argentina és el primer país, el segon país seria Uruguay,
Després Cuba, el problema de Cuba és que tenim molt poca informació. És un dels problemes, així com per exemple, Argentina té un cens, que és el cens de 1905, que censa tot el país i que per tant l'ha posat a la xarxa d'internet i llavors es pot accedir. Cuba, no hi ha res. Cuba és Cuba.
Per les dinàmiques polítiques actuals, òbviament això limita molt l'accés a la informació.
I bé, per tant, tota la estadística està una mica agafada amb pinces. El dia que segurament puguem accedir a aquestes fonts, doncs, òbviament, potser les estadístiques es mouran. El que sí que és cert és que sembla que hi ha una primera fase localitzada. El focus seria les Antilles, perquè ens entenguem, no? El triangle que es dibuixa entre Nova Orleans i Cuba, i després aquest eix baixa,
al riu de la Plata i per tant ho trobem entre Montevideo i l'Argentina a tall d'això podríem trobar fins i tot i això en Jordi ens ho podrà aclarir una certa topografia d'unes determinades famílies que s'instal·laran a uns determinats indrets i que exerciran un tipus concret de comerç i jo potser podríem començar una mica per això, no?
Potser val la pena de dir, més o menys, nosaltres en aquest moment hem fet una investigació que evidentment l'Alexis sap perquè ha treballat també amb el tema que és la del virus de serencs d'Amèrica i
Tenim 1.600, aproximadament 1.600 registres de milossarencs que van a Amèrica, de primera i segona generació. De primera els que hi van i després els que neixen allà. I aquí entrarien els capitans també, no?
Llavors, el que dèiem de la tipologia, evidentment, primer hi ha els capitans, pilots i mariners. Penseu que en l'any 1846, aproximadament el 70% de la població era de la població adulta d'homes, aproximadament hi havia uns mil persones a viatges,
2.000 persones a Vilassar de Mar, 2.100, 2.200, dels quals un miler eren homes, després hi havia uns 300 d'aquests homes, 300 eren uns de menys de 18 anys, i la resta eren adults, o sigui, en posició.
en, diguem-ne, població activa. D'aquests 800, 400 eren 450 i estaven matriculats. El que es diu la matricula de mar volia dir que es dedicaven a les tasques de mar, diguem-ne, les tasques dels oficis de mar, tant de pescadors com de mariners o com a pilots o com a d'això, no? Clar, molta d'aquesta població és la que va a Amèrica.
primer com a pilots o capitans, els que coneixem més, evidentment, són capitans i pilots, perquè és el que, documentalment, ha quedat per escrit. És difícil saber el tema d'on van anar o com van anar els mariners. Tenim informació perquè podem treure-la de...
dels arxius que posa mariner o posa pilot o posa capità, però així com els capitans, molts eren propietaris de barcos, de vaixells i pilots, evidentment, els mariners era més difícil. Però després hi ha tota aquesta evolució, a partir d'això comença a anar a Mèdica i a establir-se allà.
Per tant, entenc que la gent dels... O sigui, els mariners són alguns dels que s'estableixen després... Alguns. Alguns, sí. Alguns, val. Perquè diríem que hi ha una primera part que és la població espioners que van allà. Que són homes, tot? Sí, la majoria, eh?
Això de les dones no ens agrada gaire, això d'immigrar, ja ho veig. A partir d'un cert moment, ells tornaran, es casaran amb algú i se l'emportaran sota el braç. Sempre acostumaven a venir per vols de Sant Joan, perquè hi havia l'avellada, llavors les noies s'engiponaven, es posaven elegants per anar a l'embalat, i allà, clar, clar, ja les caçaven...
Lligaven al matrimoni perquè era un contracte i a partir d'aquí després tornaven. Però això és una etapa una mica, una mica postestiva. Sí, sí. La primera part és aquests que van a Amèrica, que són reclamats a vegades, perquè trobes algun document que diu un català d'allà demana, reclama que una persona determinada de Vilassar vagi a treballar a la Casa de Comercio de Cuba, diguem, no?
Llavors, els donen... Això és un document que passa a l'Estat. O sigui, l'Estat ha de donar... O el govern, diguem-ne, ha de donar... El vistiplau. És una immigració organitzada. Aquesta seria la primera part. I després, la segona part... Bé, a més a més, després venen els capitans i els marits, aquests tornen. Els capitans i els pilots i marits tornen. I alguns dels marits aquests deserten. I es queden allà.
Hi ha algun vaixell que comença amb 12 mariners, perquè són un viatge d'aquests llarguíssim, d'aquests quasi un any, que hi ha 12... La població són uns de 16, més o menys. El capità pilot, el contramestre, el cuiner... El fuster... El fuster de bord i després mariners. Comencen amb 16 i acaben amb 39.
i amb alguns noms anglesos o anglosaxons. Això vol dir que la primera tripulació, gran part, marxa i llavors han de contractar altres. Llavors aquesta seria una primera part i després hi hauria els que hi van.
El negoci és rodó, eh? Si ets un desertor, el negoci és rodó, perquè una part del viatge no només no has de pagar el passatge, sinó que a més a més cobres el passatge i a partir d'un moment saltes i ja no tornes. Et quedes allà, que estàs de conya i a sobre tens calés. Viatge pagat, eh?
Però bé, després caldrà veure aquesta gent que salta així, no tothom farà les Amèriques, que seré l'expressió. De fet, molts d'aquests sabent que van tornar i es deia que havien perdut la maleta a les 3. La gent que torna sense un duro d'Amèrica era una mica mal vista, perquè hi havia aquesta idea que allà es feien molts diners i el que venia amb una mà al davant i l'altra al darrere era gairebé mal vist per fet de no haver-se sabut espavilar.
La realitat, sabem que tots els casos que són, diguem-ho així, de petit triomf, diguem-ho així, de gent que sí que s'estableix i fa grans negocis i que participa, normalment aquesta és una immigració que el que diu en paraules d'un col·lega nostre el que fa és saltar con red. Salten sabent que hi ha una xarxa que els està esperant i quan salten i hi ha aquesta xarxa, aquests sí que tenen possibles, tenen possibilitats d'anar.
d'anar endavant, no?, perquè hi ha aquesta xarxa, i normalment aquesta xarxa és familiar. Familiar formada per qui? Doncs per aquests primers pioners. Els primers pioners s'instal·len i després aquests reclamen que li enviïn un nebot, que li enviïn un cosí, que hi vagi un veí, i aquí es veuen coses dinàmiques molt interessants, com per exemple, en una mateixa localitat...
i arriben membres d'una mateixa família o fins i tot veïns d'un mateix carrer. Per tant, tenim gent d'un carrer, del carrer de Sant Genís, de Vilassar, per exemple, ens el trobem aquí, i els trobem després tots a una localitat amèrica.
Per què? Perquè la gent es fia de la gent que coneix, de la gent amb els que han jugat al carrer a pilota, de la gent amb els que han estudiat probablement al matxer a l'escola del Monjo, etcètera, etcètera. I, per tant, la gent tira de les seves amistats. A mesura que has d'anar donant llocs de responsabilitats a l'empresa, doncs els dones a la gent que d'allò. Per exemple, un cas claríssim, els Puigmir. Els Puigmir és un que va anar a l'Equador...
que és el Jaume Puigmir, que és un d'aquests, a més, que torna amb molts diners, i fa, per exemple, la casa del desvalgut, i aquest s'instal·la Barcelona,
Però aquest quan està allà, bé, són diversos, perquè comença un primer germà que es va morint, Joan Pere i el Jaume, diguem-ne. I aquests, en un moment determinat, criden als seus cosins. Els Baratau, del carrer de Sant Genís, els Verdaguer, també del carrer de Sant Genís, els Roldós, del carrer de la Concepció...
i etcètera tots veïns a més cosins germans i d'això llavors aquests que són i van com a joves, 16 a 18 anys i aquests fan, per exemple, després fan Nisagas allà entre ells, per exemple, el Roldós el Roldós que després és president de l'Equador ve d'aquesta família del carrer de la Concepció Jaime Roldós Aguilera que era això, sembla que és net del primer del primer Roldós que va allà
diguem-ne que és el Jaume Roldós Baleta, que l'havia portat precisament el seu germà, l'Antoni Roldós Baleta, capità més condecorat de la Marina Vila-Sarenca, perquè a més està la Guerra de Cuba a Filipínes.
Però seria un cas d'aquest tipus, que llavors creen xarxes a partir d'aquest. El que es deia, que és important, la qüestió de la xarxa, de la saltar con red, que és, bueno, surts d'aquí, parles català, menges les festes, la mateixa religió, i vas allà i et trobes un altre...
comunitat més petita, evidentment, però que parlen català, fan els mateixos menjars, les festes les celebren, etcètera. Potser l'entorn és castellà o d'altre tipus de cultura, però que és molt... i a més el protegeixen. Aquesta persona que hi va, que és relativament jove, té la seguretat de la gent que l'envia des d'aquí,
que allà trobarà i que si passa alguna cosa, temes de salut o tot això, doncs estarà protegida, diguem-ne. Per tant, no és una immigració d'aquestes, com altres poblacions de l'Estat ha passat, sinó que és una immigració relativament segura. I que, a més a més...
aconsegueixen, o sigui, els diners moltes vegades acaben sent socis del primer, si tenen capacitats, diguem-ne, no?, de castellà, diguem-ne, no?
Això permet un cert ascensor social. Hem d'imaginar que quan arriben aquests vilasserencs catalans no formen part de la xarxa criolla tradicional que administra. Imaginem-nos una antiga colònia. Una antiga colònia té una petita població
espanyola, castellana i ionesa, ho hem dit abans, que té l'encàrrec de mantenir el que tradicionalment s'anomenava la encomienda. La encomienda és una transposició del sistema feudal. I aquí tenim el sistema feudal, tenim un senyor feudal que tenia el seu encàrrec d'una sèrie de població que eren serfs de la cleva. La transposició americana és els indígenes,
els indígenes i a partir d'un cert moment els esclaus o fills d'esclaus que han vingut de l'Àfrica doncs aquesta gent són els encomanats i el que té l'encàrrec de dur endavant la encomienda és aquest senyor castellà això es manté des del segle XV fins al segle XVIII fins al primers del segle XIX quan arriben els catalans no formen part d'aquesta petita elit castellana no formen part d'això però al mateix temps són ciutadans
de títol espanyol, perquè des del fondo de un barranco gritava un negro diciendo a quien fuera blanco aunque fuera catalán. Vol dir que els mateixos esclaus ja deien que els catalans tenien un rang inferior respecte als espanyols, però de totes formes eren, que deia en Jordi, eren blancs, eren catòlics, eren espanyols, i per tant...
Tot i que no formàvem d'aquella classe, d'aquell elit que administrava la colònia, d'alguna manera poden arribar-ne a formar part. I aquests catalans, degudament organitzat entre ells, òbviament no és un territori de flors i violes, és un territori decididament hostil moltes vegades, però tenen la capacitat d'ensumar el negoci, veure on hi ha negoci, veure quines necessitats hi ha, i en això els catalans...
En sabem, eh? En sabem, i per tant el que fan molts catalans, conscientment o inconscientment, això encara no ho hem arribat a establir, reprodueixen un esquema que a Catalunya era tradicional, que és el de l'establiment dels fedris terns.
Això, d'alguna manera, l'altre dia parlàvem amb la doctora Capdevila, no? Hi ha la família, hi ha l'hereu, l'hereu és el que té l'encàrrec del Mas, i els fedristerns normalment, els fedristerns de Vilassà, per exemple, dels masies de Vilassà, normalment són instal·lats o a Mataró, o a Barcelona, o a Girona, on sigui, el que fan és actuar d'agents comercials dels interessos de la masia.
I aquí fem una cosa similar. Tenim un agent una mica més lluny, ja no és a Barcelona, ja no és a Matró, tenim uns agents que estan establerts en un altre lloc, però què fan? Encarregar-se de vendre els productes que es fabriquen a casa. Potser ja no són de casa pròpiament de la masia de la família, perquè aquí ja no hi ha masses masies, però el que sí que fan és, fan exactament la mateixa feina, és a dir, organitzar el comerç, organitzar la venda. I quin és el producte? El producte estrella, ho sabem, és el vi...
però sabem com funcionen els carregaments nàutics. Tu omples de vi, que és la principal càrrega, però després omples la nau amb altres objectes que no pesen, però que sí donen un gran profit. Són les puntes, les randes, que en aquesta comarca tenen un pes específic, però altres elements menuts, com podrien ser, jo que sé...
eines, rellotges, coberts... Llavors, estableixen aquestes cases de comercio que estableixen a Amèrica, són, d'alguna manera, i que ningú s'ofengui, són com aquests grans bazars xinesos que tenim ara, que hi ha de tot, perquè vam trobar un llistat, el que s'hi venia... Li diuen ells el Matente Ramos Generales, que és una mena de dracstor, allò de les pel·lícules que al poble únicament hi ha un...
Sí, aquell colmado, no?, que hi trobes a tot. Que trobes des de porcellana fins a sucre, fins a allò, doncs és el mateix. I llavors això és el mateix, el que fan. Per una part hi ha el tema del tassajo, però l'altra, els que van allà fonamentalment són que munten un comerç. Comencen amb una cosa petita, el que en alguns llocs es diu polperia, i arriben a casa de comerç, no?
No perquè venguessin pulpos, sinó perquè és un nom que té a veure amb la pulpa de la fruita. Sí, algú així és, no? Unes botiguetes petites però que van creixent fins a convertir-se en grans magatzems. Pensem que una altra de les qüestions que ens ha sorprès és que la diàspora, la diàspora, són... Hem calculat que hi ha 99 poblacions. O sigui, els vialsanecs que venen aquí, que tenim catalogats, surten, estan a 17 països,
Sí, efectivament, tots els països nord-americans. I després també Estats Units, evidentment. I 99 poblacions, no? I podem trobar Trinitat, Buenos Aires, Nova York, Florida, Tucumán, Montevideo, Veracruz, Miami, Valparaíso, Salto, Montero, Santa Maria, Bergrano, Argentina, Canelones, també Uruguai...
Nova Orleans, la Prida, que és a la part d'Argentina Baixa, Rosario, Chile, Santiago de Chile, etc. Per tant, des de la Terra del Fuego fins a Nova York, tota la geografia americana, i per les dues costes, de fet, per les dues costes. Per la nostra costa, diguem-ho així, més que per la Pacífic. Perquè havien de passar. Òbviament la travesia és més llarga, però realment en trobem també, i per tant, certament hi ha una diàspora.
És molt interessant això que dèiem perquè dues de les empreses més antigues que actualment encara estan en funcionament a l'Uruguai són dos famílies, són descendants de dues famílies vilaserenques. Tenim el principal viticultor de la zona que són els hereus de Vinos, l'empresa es diu Vinos Finos, Juan Carrau.
que està aquí al carrer de Sant Francesco que són els de Can Francisco del carrer de Sant Francesc i del carrer de Sant Sebastià però que tenien els magatzems també al carrer de Sant Francesc de fet la casa original era el carrer de Sant Francesc en fi, tot va llig a partir d'aquí i després tenim
Carreu i companyia Carreu i companyia que és la principal distribuïdora seria com una espècie d'arroig de Camp Mercadona aquí a casa nostra un senyor que té una família que tenen van començar amb aquestes pulperies entre cometes i van establert a dia d'avui són la principal són el principal distribuïdor agroalimentari del país són gent que arriba a ocupar sectors sencers per exemple parlàvem del Tassajo
Diguem-ho, simplifiquem-ho molt breument. El Tassajo és la carn seca. La ruta del Tassajo com funciona? Això ens ho va explicar el doctor Joan Jiménez en el seu llibre dedicat a la família Sust. Bàsic, durant molt de temps, és el mercat que recuperan vilesarencs i masnovins. Es cuidaran d'aquesta ruta. La ruta funciona així. Surten d'aquí carregats de vi.
El vi va i es descarrega a la zona del rió de la Plata, ja ho hem dit, entre Montevideo i Buenos Aires. Es descarrega allà. Allà hi ha una gran quantitat de gent que procedeix d'aquest territori, necessita prendre vi. El vi és un estatus símbol, no? Prendre vi és una cosa d'europeu, per tant fa fi.
mateix que les puntes i les randes, vestir així significa vestir gairebé la francesa, sobretot per les dones, els homes a partir de un moment ja no en porten gaires, gràcies a Déu. I el vi es descarrega ja, amb els beneficis del vi el que es fa és comprar la carn seca, la carn salada, que és el que s'anomena el tassajo, una mena com la cecina, aquesta carn de vedella assecada amb sal. Aquestes tones i tones de carn són pujades fins a la zona de Cuba,
A la zona de Cuba encara hi ha unes grans extensions que també dominen molts catalans, que són els Ingenius, amb els esclaus que treballen. Aquesta carn és tan abundant com dolenta, per tant és l'aliment perfecte per als esclaus, perquè és molt barat. Amb el benefici de la venda d'aquesta carn, els capitans vilasarencs el que fan és canviar aquests beneficis per canya de sucre,
i les malasses del rom i rom destil·lat que és el que es produeix a Cuba i això es porta a Nova Orleans i a Nova Orleans això es descarrega i a Nova Orleans es canvia per dos elements que són bàsics per el que serà el que coneixem com la industrialització a casa nostra aquí a Catalunya que són dos elements bàsics que la gent es pensa que la industrialització eren fàbriques i treballadors però no, faltaven dues coses més
Una és el carbó, l'ull americana, que és potent, que fa funcionar les màquines, la indústria del vapor, i l'altra és el cotó, perquè parlem molt d'industrialització tèxtil a Catalunya, però jo no he vist ni una plantació de cotó mai aquí a Catalunya, per tant se'n produïa molt poc les bales de cotó d'on venien.
venien d'Amèrica. Qui les portava? Doncs aquests capitans. I un cop venia el cotó cap aquí, doncs aquí es tancava el cercle. Hi ha altres famílies que en alguns casos hauran fet diners a Amèrica, establiran empreses, seria el cas dels avantpassats del Jordi, que van muntar algunes empreses aquí a Vilassalle que feien a teixir, i d'alguna manera així es tancava el cercle.
I per què dic que els vilassarencs copen aquest mercat? Doncs perquè els capitans vilassarencs i també els mesnumins copen el triangle, fan que aquest sigui un mercat gairebé tancat per aquestes famílies vilassarenques i mesnumines, però que a més a més arriba un moment que algú que ens suma en aquest negoci, doncs alguns vilassarencs que s'estableixen a l'Argentina, cada vegada que l'Estat treu a subastes terres, etcètera, etcètera,
compren les terres per tenir unes grans pastures, i tenim algunes famílies... Saladeros. ...que munten saladeros, és a dir, llocs on se sacrificen aquestes vaques, on se salen aquestes vaques, per carregar-les en aquestes naus, i tenim que el principal saladero de l'Uruguai és... Un del principal, sí, és dels ferrers, o sigui, els carraus i ferrers, els carraus són els que primer hi van, i després venen els cosins germans, perquè són carraus i ferrers, i ferrers-carrau, diguem-ne, no?
Uns munten Carrau i companyia, que dèiem que a partir d'una pulperia, i els altres, que és un cosí germà, reclamat. Quan hi ha un Carrau, el Joan Carrau, que és el primer que va allà, Carrau Ferrés, crida el seu...
el seu cosí germà, perquè s'estava a l'aixilla. El primer treballa amb ell i després munta un altre fresa, que és Pedro Ferrés. I aquest Pedro Ferrés munta un saladero grandiós, diguem-ne. Llavors, què fan? Els capitans vilassalencs, quan passen per Montevideo, van al saladero Ferrés, diguem-ne, no?
Va anar a buscar el de casa seva, diguéssim. Exacte, que a més són cosins, i a més els capitans són cosins d'ells. El capità, ell és Ferrer Esquerrao, llavors el capità... Esquerrao Ferrer. Ferrer, o el Ferrer Esbiada. El Ferrer Esbiada, que és el famós, el Edvard Ferrer Esbiada, del Cala Duana, diguem-ne. Sí, de la família dels avantpassats de l'arquitecte.
I llavors una altra qüestió important és que aquestes dos grans, això, a diferència del que diu Lluís Guardiola, que diu que els vilassanencs eren molt poc solidaris amb la seva gent, al revés, absolutament, és creant una cadena de treballadors que venen.
O sigui que, a més a més dels cosins germans d'això, venen els altres, van venint i marxant, diguem-ne, tornant cap a Barcelona, cap a Catalunya. I llavors, això, trobes 30 o 35 cognoms que estan allà en les diferents empreses que tenen, no? Això es repeteix, com es dèiem a Guayaquil, amb el Puig Smith que hem parlat abans, que seria una altra cosa, o Rosario, que hi ha Rosario al Sust,
O, per exemple, un altre partellet, aquest és de la meva família, que arribarà a vicealcalde de Rosario, que és una altra de les qüestions importants que és l'elit aquest, el que parlàvem a partir d'un moment. Un ascens polític. Els comerciants aquests, que no tothom arriba, evidentment, però hi ha uns que arriben i que la forma d'entrar-hi és primer crear
o presidir, diguem-ne, l'associació de Mutua, dels espanyols d'allà, que és una associació que es crea per
Mútues de solidaritat. Hi ha la italiana, la francesa i l'espanyol, i moltes vegades trobes aquesta gent de presidents o secretaris o creadors. O altres institucions, el club espanyol, a cada país, a cada ciutat es diuen d'una manera. Per exemple, un sust d'aquests va estar 21 anys de president de Rosario, que és el teu d'això...
I a partir d'un cert moment hi haurà casals catalans. Quan el catalanisme polític esdevingui a Claparadó, a casa nostra, al Mar Renaixença, a partir de finals del segle XIX tindrem casals catalans també. I també tindrem i les Serenys formant part d'aquests casals catalans. I a partir d'aquí l'ascens polític, que durarà, ja ho hem dit, tenir un president de l'Equador, de segona generació, o tenir alguns alcaldes, alguns...
gent que fa una veritable carrera. O cònsuls. Per exemple, els Marriera és cònsul d'espanyol a Xile, a Lota, a Xile, que era el doctor Marriera, que després tornen cap aquí, i són l'alcalde del Marriera famós aquí. Aquest és cònsul. Hi ha un Verdaguer, que és de Santiago de l'Estero, que també és vicecònsul d'allà, diguem-ne. O trobem, per exemple, un vicecònsul d'espanyol
a Nova Orleans, un bosc, que són vilaçarencs, diguem-ne. I una altra qüestió que també és interessant és el lligam que tenen, que també sorprèn, no? És evident que alguns dels desertors aquests no tornen mai més, però després la majoria de famílies aquestes mantenen contacte amb vilaçà, no?
Incluso el que dèiem, hi ha tot un sector que, quan van allà, que són joves, estan 12 anys allà, que seria una de les clàstiques, i llavors tornen per casar-se.
llavors és una mena de vacances, que a més és consentida pel seu jefe, que també és parent d'ell, diguem-ne, i venen aquí, llavors miren el mercat d'aquí de dones, i al final les cases, diguem-ne, i trobes molta gent, i a més és una cosa curiosa que és 12 anys, o sigui que marxa 10-12 anys,
S'estan un any per aquí, o sisers per aquí, aquí l'hòstia que moltes vegades els nomenen massifs per organitzar la festa major de les enramades, suposo perquè tenen diners i llavors és un partit, és un bon partit, i llavors es casen i tornen cap allà.
I llavors s'envien la dona. I en un d'aquests viatges, no per casar-se, però en un d'aquests viatges que fan alguns, perquè això ho fan alguns que han marxat d'aquí i han anat cap allà, i a vegades els fills d'aquells també els seus pares els envien cap aquí per mantenir el contacte, perquè coneguin els avis, els tiets, els cosins que han quedat, perquè la família està aquí, som plenament conscients que la família està aquí, a prescindir que ja estiguin reconstruint una altra branca de la família.
Però és en un d'aquests viatges que el 1912 venen dos membres de la família Carrau, d'una de les branques de la família Carrau, i que a l'hora de tornar tenien el passatge, si no m'equivoco, a Barcelona, i en comptes d'anar a Barcelona, pugen a Anglaterra.
No, tenien el causatge a Anglaterra, però era una altra companyia. Era una altra companyia. I veuen que la White Start està publicitant la nau que serà la més ràpida del món, que és el Titanic, i llavors canvien, perquè, clar, la propaganda que anava associada amb el Titanic, ho podeu imaginar, era que era la més ràpida, la més luxosa, la més...
la més moderna, amb les millors instal·lacions, i aquesta gent, doncs, que tenia possibles, va poder comprar un passatge a primera classe, no?, tots hem vist la pel·lícula, i bé, aquests dos elements de la família Garrau, doncs, és molt curiós, el del rellotge. El rellotge, sí. Abans de... Quan arriba a Londres...
té espallat el rellotge i li deixa a la casa de rellotgeria allà i li diu, bueno, m'envieu-lo, m'envieu a Montevideo, no? Quan el tingueu acabat. I el deixa allà i llavors, evidentment, ell no torna perquè es mora i llavors el rellotge... Al cap d'uns mesos arriba el rellotge sol. Anàvem per separat, el rellotge no va anar a nau i el titànic...
Doncs aquest, abans d'anar, passa per aquí a veure la família, perquè era fill, per tant, tenia els cousins aquí, o sigui, era fill d'un Carrau, del Carrau Rovira, ell era Carrau Rovira, i era fill d'un Carrau Ferrés.
i passa per aquí a veure tota la família, clar, són els cosins, i després l'altre company que l'acompanya és també cosí d'ell, els dos uruguayans, i passa, però això era bastant normal, o sigui, la primera generació
Venir a Vilassar, sobretot si tenien diners, venir a Vilassar era relativament passar unes vacances, o ja quan estaven retirats, passar temporades, era bastant freqüent. Bastant freqüent. Que sobte també a vegades que ens pensem que en aquella època el món no estava tan globalitzat com aquest nostre, i en veritat veus com les cartes s'envien gairebé setmanalment, i com hi ha...
Això que dèiem, venir aquí és una cosa més o menys freqüent, aquella idea que potser tenim no és ben bé massa ajustada. Òbviament estaven lluny, estaven a l'altre hemisferi. Un viatge és un any ben bo o era menys?
No, no, a partir d'aquesta etapa eren 20 dies, 25 dies. No, era un any quan el que estem parlant és amb la vela, i a més a més que estem parlant d'una ruta comercial, vol dir que s'han d'anar fent unes parades, i unes parades que no es fan perquè sí. També és molt curiós veure com, per exemple, quan arriben carregats de vi, arriben al puerto de Buenos Aires i el primer que fan no és anar
a desembarcar el vi. El primer que fan és tirar una barqueta, envien algú que s'informi com estan els magatzems de vi, perquè si estan els magatzems de vi a tope, llavors diuen que ens esperem i no descarreguem. I quan, en canvi, els magatzems de vi estan a les acaballes, i per tant el preu del vi comença a pujar, és una qüestió de llei d'oferta i demanda, quan el preu puja llavors en aquell moment decideixen descarregar el vi, perquè eren antics però no tontos.
En els mateixos sàpients que som nosaltres. Si nosaltres som sàpients-sàpients, emetent que som sàpients-sàpients, ells també ho veuen. S'estaven tres besos, eh? Amb el vi allà esperant el vent d'on ve, no? El vaixell, parat allà, i llavors pescaven i tot això. Llavors hi ha algunes cartes, una cosa molt interessant, d'una expedició, d'una expedició, em sembla que és del Malaparte, no me'n recordo del nom,
que és una experiència que va fer el govern reial per anar una mica com la del capità Cuc, no? Sí. I que visitava... O sigui, feia la volta al món, sobretot pagant-se en els dominis espanyols. Llavors parla dels catalans en un moment determinat i diu que els altres no els poden veure, els altres comerciants no els poden veure perquè són tan fugals...
que pescan en el río, no tienen sirvientes, pescan en el río mientras están esperando que suban los precios, bueno, una cosa tremenda. Fa una descripció que deixes quedars bastant ben retratats. Que és allò que dius, un estereotip, la fondació d'estereotip, ja ve d'aquell moment, diguem-ne.
Abans comentaven a l'inici que molta de la gent que se'n va cap allà es queda allà, però n'hi ha d'altres que tornen aquí, no a casar-se i a passar les vacances, sinó quan ja s'acaba la seva vida. Alerta que en cap moment hem fet servir la paraula indiano.
És que jo anava a dir allò dels indianos, ara ho anava a dir jo. I no ho hem fet servir aquesta paraula, no l'hem fet servir a consciència. El Jordi i jo som del partit d'Indiano, diguem-ho així. Anem a explicar què són els indianos. Els indianos són aquesta gent, aquesta etiqueta d'Indiano correspon, si mirem el diccionari d'història...
de la Real Acadèmia de Lengua Espanyola, indiano, però indiano, s'entén, que hi ha una persona que partint de la Península Amèrica ha anat a Amèrica, ha fet molts diners, ha tornat i ha fet ostentació d'aquests. Bé, sí, practicant tasques avergètiques, diguem-ho així, finançant la construcció d'un hospital o d'un ofelinat, etcètera, etcètera, que aquí tindríem...
Algun cas hem dit abans amb el fundador del casal dels Valguts, que és ara el casal Pairal, perquè ens entenguem, que hi tindríem això, però potser podríem parlar d'Arenys de Mar amb el Xifrer, que va construir aquell gran edifici que era la seva demora, però que en el seu testament va deixar escrit que es convertís en hospital. O, per exemple, tindríem enviada que d'alguna manera, després d'haver mantingut els ingenius a Cuba, etcètera, i produint canya de sucre amb esclaus, etcètera, etcètera,
quan arriba a Matró farà una tasca, no sé si hi ha emergètica o una inversió fallida, la qüestió és que ell mor abans que s'inauguri, però fa el primer ferrocarril, aquesta és la realitat, ell és el principal inversor en el ferrocarril, el primer ferrocarril de la península imèrica, Matró-Barcelona,
I per tant, aquesta seria la idea d'Indiano, aquest senyor que va, que fa molts diners, que torna i que fa ostentació, construint una gran casa, i això ho trobem sobretot a la zona del Cantàbric, aquelles grans cases, mencions que es veuen a la legua, però això aquí a casa nostra grinyola una mica. Per què?
Perquè molts d'aquests van tornar i es van fer la gran casa, però no se la van fer Vilassà o no se la van fer el Mas Nou, la van fer l'Eixample de Barcelona. Barcelona s'està construint i molts d'aquests indianos, dins de l'exòtic que és Barcelona en aquell moment de la revolució industrial, del gran creixement demogràfic i urbanístic,
Allò queda molt desdibuixat. I, per tant, aquí no ho tenim. No ho tenim. Per tant, no es pot parlar ni d'una arquitectura indiana, ni... Tenim la figura de l'americano, que seria un grau per sota, diguem-ho així, nosaltres ho considerem així, que és aquella persona que sí que ha anat a Amèrica, que s'establem, que ha fet diners, pot tornar o no pot tornar, quan torna a fer-se la vacances, està un mes, o en torn de Sant Joan, o dos mesos, o tres, o sis...
és considerat un americano, és considerat americano, però això no té per què anar associat a qüestions de vestir d'una manera estrident, de tenir la casa decorada d'una manera exòtica, i per tant, nosaltres som molt curosos amb la paraula. La paraula indiano, en general, tendim a no fer-la servir. El concepte tradicional que es feia servir Vilassaira era això, era americano, acabat amb u, com és propi de la terra...
I bé, això seria la història. Les històries que estem explicant ara són històries d'americanos. I d'americanos, aquí a Vilassar, evidentment, en tornen. Aquests també els tenim fitxats? Sí, sí, els tenim tots fitxats. Tots no. Tots? Tots no. Bé.
Hem fet una tasca, jo penso, important perquè pràcticament això, des del que es coneixia, per exemple, de capitans del Museu de la Marina, a la Galeria de Capitans havia uns 20 o 30 a les fotografies. En aquest moment jo calculo que deu haver uns 700...
43 marins que van a Amèrica, dels quals jo calculo que uns 400, entre 300 i 400 són pilots i capitans, no? Per tant, hi ha una tasca important, i calculo que deuen haver...
l'etapa forta de l'anada o diguem el segle d'or de la immigració americana és entre el 1850 i el 1900 i sobretot també coincideix amb la crisi ja de la Marina de Vela
que a partir de 1900 comença a baixar, perquè el vapor s'imposa, diguem-ne, i llavors tornen bastants, tornen aproximadament... Quants creus que...
Entre uns 300 jo calculo que deuen tornar. Torna a 300? Uns 300, sí. És curiós perquè, per exemple, no hi ha inventaris, no tenim registres. S'han mirat una mica els registres del port de Barcelona, però una font interessant per veure els que estan a Amèrica són les proclames de les lleves, no? Clar.
Una cosa molt interessant, la gent, tots els homes a partir d'una determinada edat estan obligats a formar part de la... són cridats a formar part de la quinta, no? Són els quintos, se'ls crida i llavors és molt curiós veure com a les actes dels acords de ple es deixa nota que tal dia es va fer la crida als quintos d'aquell any i en comptes d'aquest noi va aparèixer son pare que deia no, no, és que el meu fill està amb son oncle a Amèrica
a tal lloc, a Rosario, a Veracruz, a on sigui... O navegant amb el capità, tal. O de camí, o de camí. I de camí d'anar o de tornar, no se sap, no? D'anar navegant perquè vas a saber. I moltes vegades la traça no és tan directa sinó com indirecta. I llavors la reconstrucció no sempre és fàcil. Ens agradaria tenir les...
uns registres perfectes, però la realitat és que els documents són com són. Malgrat tot, també hi ha una altra eina, una altra eina que s'ha pogut fer servir molt, que és el Facebook. Perquè una cosa que per nosaltres... A nosaltres, a les nostres famílies, ens importa poc. Al nostre passat ens importa gens. Això és propi de les societats europees. Tenim un passat de 2.000 anys a les esquenes que ens estorba i ens fa nosa. Però, en canvi, quan tu vius als Estats Units i t'envolta un...
als Estats Units, o a Amèrica, o encara a Austràlia, el Canadà, que t'envolta un país que no té història, en canvi tu poder dir que els teus avantpassats es remunten al segle XVIII o al segle XVII, doncs hi ha comunitats, veritables comunitats, hi ha grups al Facebook, jo també soc descendiente de fulano de tal. Per exemple. Llavors, tirant un ganxo al Facebook, doncs de seguida...
En pesques 400, perquè la família ha anat creixent, i a partir dels nets o besnets o tataranets que hi ha avui al Facebook, perquè ens entenguem, doncs pots trobar els avis i els besavis. I és molt interessant, perquè estan molt orgullosos d'aquest seu passat. Sí, i tant. Som catalans i vilassalencos, ho saben. Jo ho vaig fer en català, però... Jo volia parlar d'aquest viatge.
Quin viatge? Aquest que vas anar a Ecuador. Aquest m'agradaria. No sé com anem de temps, però m'agradaria a veure si poguéssim fer 5 cèntims d'aquesta visita.
Mira, l'anada d'Equador va sorgir perquè jo soc cosí, relativament lleuger, però dels roldors, dels roldors equatorians, que entre ells, el vicepresident, ex-president, Leon Roldós Gaguilera, que és el germà del president, aquest famós, que va morir durant un viatge amb un viatge aviació. Amb molt misterioses condicions.
Llavors aquest ens va convidar. Va venir aquí, ell i el seu cosí, i van dir, bueno, tenís que venir allà, vamos, i ens va convidar. Llavors jo, aprofitant que anàvem allà a visitar el país, jo vaig estar 10 dies, els altres companys vam anar amb altres cosins, que van estar 20 dies,
aprofitant vaig dir, home, fem feina pel centre d'estudis, també. Connectem amb els Baratau, connectem amb els Verdaguer i conèixem amb els Puigmir d'allà. Llavors vaig fer, vaig dir, home, podíem muntar
Bé, les reunions aquestes, jo pensava que serien, no sé, 6-7 persones d'allò de les Puigmir, 60, 40 i 50 persones, o sigui, descendants, no? Sabien que tots sabien que eren catalans, tots tenien coneixements dels seus amens passats, sabien que era Vilassar, i bueno, entusiasmats, perquè hi havia una persona que, a més a més, Ecuador queda molt lluny per nosaltres, així és com Argentina, Uruguai, no poc, Ecuador queda la punta aquella per arrarir, has de fer una cosa raríssima, no?
Però que queda, bueno, això que deien, la qüestió de la identitat, la qüestió de la identitat és per a ells importantíssim, perquè no tenen arrels. I llavors allò de, d'on de vengo, no?, de d'on de venimos. I conèixer-ho i connectar amb gent d'això, bueno, és, bueno, allò, cosa que com deien nosaltres, nosaltres, bueno...
que els Casanovas d'aquí o els Carrau d'aquí, bueno, els coneixen, però... Allà fan reunions de... De famílies, no? 600 persones, o sigui...
Els Ferreres van fer una reunió fa uns quants anys, que després van fer el grup de Facebook, que eren 600, 600 descendants d'allà, del Pedro Ferreres Carrau d'aquí, que és el primer que van anar allà. O sigui que és la qüestió, és realment sorprenent per nosaltres,
però, a més, molt gratificant, és allò que dius, bueno, quedes una mica... El nivell d'acollida és fantàstic, va ser fantàstic.
És un exemple d'això, si la gent ho vol veure, si algú ho volgués veure, un exemple d'això podria ser entrar a la pàgina web de la companyia de Vinos Finos Juan Carrau, perquè quan entra se sent una guitarreta espanyola, per ells això de català espanyol és una cosa que s'hi sembla molt, però se sent una guitarreta espanyola i es veu una nau que posa un mapa del món i es veu que de la costa de Vilassà surt una nau a 1762 i va...
i la barqueta arriba fins a l'Uruguai, no? De com estan d'orgullosos que a la pàgina d'inici de la seva pàgina, doncs, òbviament, hi ha aquesta referència, perquè, no ho diguem, el tema del vi, el vi americà té la trajectòria que té, en canvi, el vi...
La península ibèrica, a casa nostra, té una altra trajectòria mil·lenària, bi-milenària, i a més a més el fet que ells tots els vins els han posat els noms, tots els vins, blancs, negres, els han posat els noms de les dones de la família. Amat, Pujol, Sust...
Llavors hi ha xampany xust, o xampany no, perquè no utilitzin la paraula, però vi... Espumoso. Espumoso. Jo crec que haurem de deixar-ho amb l'espumoso perquè se'ns ha tirat el temps a sobre. Molt bé.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Jordi, per haver-nos acompanyat i recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.