Aquí comença Històries de Mar i Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
El fenomen del lleier, de gustos anglòfils i de costums nítidament trencadors amb l'esquema del tardofranquisme va coincidir amb l'adveniment a casa nostra del turisme de masses adreçat a un públic estranger, sobretot les classes mitges de l'Europa occidental.
L'evidesa pel diner fàcil, l'especulació i la manca de normativa i de capacitat correctora per part de les administracions van fer que l'urbanisme s'expandís creant un continu de ciment i tutxanes. Coneix gairebé totes les poblacions costaneres.
Es van sacrificar moltes de les històriques àrees dedicades als conreus i es van construir a frec de mar, a tot arreu, on va ser possible. No hi havia ni llei de costes ni mesures mediambientals i l'ús del vehicle privat va pujar fins als estels. El maresme dels anys IE va patir una transformació radical gairebé total. Les condicions econòmiques i polítiques van modelar, per bé i per mal, la comarca per sempre més.
Van modificar l'arquitectura i l'urbanisme de les poblacions històriques i van condicionar i canviar també la sociabilitat d'una població cada cop més creixent. El turisme de masses no tenia gaire res a veure amb l'estiuets clàssic que la burguesia adinerada de Barcelona havia exercit tradicionalment des de mitjans del segle XIX. A partir dels anys 60, els estiuets venien per menys dies, però en general amb les butxaques plenes i disposats a gastar en entreteniments, platja i gastronomia.
Tota una indústria es va desenvolupar a l'entorn dels sectors hoteler i hosteler. Van aparèixer les discoteques, les boats i les sales de festa, els parcs aquàtics i fins a quatre places de toros on els turistes, pagant, torejaven la vaquilla i rebien un diploma oficial de torero.
Tots els tòpics es mesclaven sota el lema «Espanya és diferent» i els arquetips de l'Espanya andalusa, de sang mestissa, moruna i gitana. Es feien ben presents en els nostres tablaus flamencs. Avui parlem dels anys lleier. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem dels anys del turisme de masses a Vilassar de Mar i al Maresme. Històries de Mar i de Dalt
Entrant en matèria. Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb en Xavier Nubiola del Maresme Lleier. I si de casa l'Alexis ens podria posar en context... Doncs sí. Anomenem Lleier aquella fase dels anys 60, d'alguna manera també els 70, d'aquells anys vinculats a una moguda cultural, una moguda cultural...
ja ho has dit, de gustos anglòfils, no?, es generalitzava l'ús en la cançó, doncs l'ús de l'anglès, fins i tot per als nostres cantants i grups locals, d'alguna manera imitaven l'estètica dels grups d'Anglaterra, sobretot d'Anglaterra, sobretot un grup en concret, que eren els Beatles, els Beatles que són un grup que van generar un moviment apocal, que va marcar tota una època,
i que amb una cançó que tothom recordarà, que deia She Loves You, i la tornada deia yeah, yeah, yeah. Doncs això, aquest element, el yeah, yeah, yeah, va fer un grandíssim impacte. Tant és així que l'any 64, si no m'equivoco, si no falla la memòria, una pel·lícula que es titula Històries de la Televisió, on surt la Concha Velasco, em sembla que la pel·lícula acaba,
que ella canta una cançó que diu Buscate una chica, una chica lleier, una chica lleier, que tenga mucho ritmo y que canta en inglés, que tenga el pelo alborotado, las medias de color, etc. Aquí genera, d'alguna manera, aquí a tot, vol dir...
lleier, que canta en inglés, medias de color, vol dir colors, etcètera, i estem parlant d'una moguda cultural que dins de l'esquema del tardofranquisme no era nítidament alternatiu. Es podia ser perfectament franquista i perfectament lleier, es podia ser perfectament de missa i perfectament lleier, es podia ser... perquè lleier era ser modern.
D'alguna manera, els moderns, cada generació són els moderns. Els moderns d'ara són els millenials, que saben de tot amb els mòbils, d'aplicacions, el TikTok, el no sé què, són els moderns d'aquesta època. Els que ja tenim, quan comencem a pentinar canes o a perdre el cabell, doncs ja estem una mica demodest, però els moderns de cada època són els joves, que òbviament van amb el moviment de l'època.
En aquella època els ieiers eren aquesta gent. Llavors, aquesta gent són les que organitzava boats, organitzava... Les festes, no? Les festes particulars, no? Els guateques. Es trobaven en les primeres boats, les primeres discoteques. I això coincideix a casa nostra amb una època molt concreta del desarrollisme, una època molt concreta...
dels plans econòmics dictats pels governs dels tecnòcrates de l'Opus, d'aquella obertura a l'Europa Occidental, a l'Europa Oriental no, perquè és una Europa comunista, com ens podem imaginar, res, però sí d'una obertura als països de l'Europa Occidental i sobretot d'una obertura al turisme.
Per tant, a partir d'aquí vindran aquelles grans campanyes, és el turista un milió, etcètera, etcètera, i amb tot això tindrem un ministeri que es convertirà gairebé en un ministeri omnipresent, amb un ministre que tothom recorda, el senyor Fragueri Barne, que era ministre de Comunicació,
i turisme, dos idees que van molt lligades. La comunicació és la imatge que vol Espanya projectar, no tant dels mitjans de comunicació, perquè això estava controlat, una dictadura estava controlat, però sobretot la imatge que es volia projectar de la dictadura fora. I per l'altre costat, el turisme, la imatge real que s'emporten els turistes que venen, que veuen i que després s'emporten un missatge cap allà.
I en aquest context històric, això lliga perfectament amb l'adveniment del fenomen del turisme de masses. És una roda que es mou gairebé sola i cada vegada es mou més ràpid. Hi ha una certa inversió de l'Estat amb millores, ampliacions de ports, d'aeroports, d'instal·lacions que permeten l'arribada de la gent.
però per l'altre costat el sector privat va fent hotels, hotelets, hotels més grans, càmpings, apartaments, i això fa que els llocs aquests privilegiats d'aquesta costa nostra del Maresme, que es situa entre dos ciutats que tenen els seus aeroports, que tenen els seus punts d'accés, i també la frontera amb França, fa que la nostra costa, la costa del Maresme, es converteixi en un lloc privilegiat.
També ho és la Costa Brava, també ho serà la Costa Brava, però sobretot la Costa del Maresme, trobem aquest impacte claríssim. Avui dia, si ens passegem per la costa, veiem pràcticament un continu de construcció. Moltes d'aquestes són complexos d'algunes de segones residències, altres que van ser inicialment apartaments, altres que eren hotels i amb el temps s'han anat convertint en habitatges, i això ho trobem en aquests anys, en els anys 60,
i en els anys 70. Per això, quan parlem de l'època lleier a casa nostra, vol dir d'època d'una grandíssima especulació d'obertura de carrers o d'obertura urbana sense carrers, després vindran els carrers, no? I sobretot això de diner fàcil i sobretot també de moguda cultural, no?, en torn d'aquestes discoteques, d'aquests grups de música, grups de...
que actuaven a molts escenaris i d'alguna manera avui hem volgut parlar-ne amb una persona que és un autor reconegut i a més a més ell es considera a si mateix un lleier i no li ofen que li diguin i que és en Xavier Noviola una persona que jo me l'estimo molt amb el que sempre és un plaer treballar i que li agraeixo que estigui aquí amb nosaltres I ara coneguem el nostre convidat d'avui
Històries de Mari Dadal Coneguem el Convidat
En Xavier Nubiola és enginyer industrial amb més de 30 anys d'experiència professional en diversos sectors industrials per tot Europa, com a assessor tècnic comercial d'una multinacional anglesa. Des de fa uns 15 anys és divulgador a conferències i exposicions de projectes que han modernitzat el nostre país i que són la causa del benestar aconseguit per la nostra societat, com ara la revolució industrial i el ferrocarril. És col·laborador del Cercle Històric Miquel Viada i la Fira Ferroviària de Mataró.
Com a investigador d'estudis sobre la comarca del Maresme, participa habitualment a la trobada d'entitats del Maresme i la sessió d'estudis materonins, on s'han publicat els seus comunicats. És l'encarregat de l'arxiu familiar Noviola de Castellarnau, fa presentacions sobre la genealogia de la família i la seva activitat com a industrials a la Farga catalana. I és autor del Maresme Lleier.
Benvingut, Xavier. Moltes gràcies per ser aquí. Bona tarda, gràcies. El dia allà és un moviment o és una generació? Bé, en realitat és un moviment. A vegades es diu que és una generació, però és un moviment dintre dels boomers.
I, en efecte, jo em confesso, ieier. I boomer. Boomer, per suposat. Per l'edat soc boomer. Però jo realment no he sigut conscient d'aquest fet fins que hem fet aquest estudi amb l'Alexis, que ha donat lloc a aquest llibre i a una exposició. Ha sigut a través, d'anar-ho pensant, que realment, en efecte, era ieier. Amb els guateques...
tot això que he estat parlant la música pop el començament, les boats i tot això el ser partícip de totes aquestes coses fa que et puguem dir que ets un lleier perfecte hi ha molta gent que ho és i no ho sap
O potser es pensa que això de ser lleier no està bé, no? Vull dir, no sé, a vegades... Potser està una mica de moder, però realment... En el seu moment van ser la modernitat, com ja ho he dit. Tot el modern era lleier. Fins i tot a una locomotora se li va dir lleier. Una locomotora dícil, moderna, molts diuen que és perquè tremolava una mica i feia que cavallava.
A malgrat, hi va haver el mossèn Jaier, que té una plaça pública dedicada a ell. Perquè era un mossèn molt enrotllat, que vestia de texans, que feia cantar la gent, i parlava amb els joves, i encara se'n recorden d'ell. I així, moltes coses. Un altre mossèn que ho va intentar, almenys en la ficció, va ser un cabrarenc molt estimat, que era Paco Martíressor, ja...
que fa una pel·lícula que es titula Ser molt velent, que ell intenta ser modern, no?, i li diuen des del bisbat, és que hauries de muntar una discoteca i els xavals de la catequesis haurien de ballar i prendre copes, i ho intenta però no se'n surt. I és curiós, no?, parlant d'en Paco Martínez Soria, té una pel·lícula, una pel·lícula que fa d'alcalde, fa d'alcalde d'un poble,
que volen portar d'un poble, si no m'equivoco, de la zona de l'Aragó, de la zona de l'interior. I clar, estan fixats en que... És una pel·lícula feta en aquesta època, el turisme de masses. Clar, el progrés va de la mà dels turistes. Per tant, si portem turistes al nostre poble, el nostre poble progressarà.
Llavors l'envien a l'alcalde, no sé si és el secretari municipal, no? L'envien a tots dos, no sé si és a Torremolinos, que és segurament un dels llocs del turisme, la llei turisme, doncs l'envien a Torremolinos per agafar idees i es gasten tot el pressupost municipal en una setmana de festa.
El turisme un gran invento. El turisme un gran invento, exacte, és la pel·lícula, i la fa precisament un compatriota nostre, un resident a Cabrera, que està enterrat al cementiri de Cabrera. No gaire gent sap que tenia un fill d'Escolapi, que havia sigut mossenda també de Mataró. Hi havia sigut professor meu. Mort darrerament. I puc dir que potser era també bastant lleier.
Jo, per lo que sé, era bastant enrotllat. No era el clàssic capellà, diguéssim. Parlàvem de que el Fraga Iribarne, que era el de comunicació i turisme, i que el que volia era... Informació i turisme. Informació i turisme. I el que volia era la imatge...
que fora d'Espanya se'ns tenia, no?, perquè aquí no calia, aquí era igual, no? Era una dictadura, però d'alguna manera ens ho havíem d'homologar entre no iguals, no?, entre democràcies avançades, Espanya s'havia d'homologar, i, clar, no podent-se homologar políticament, doncs, intentar homologar penent una imatge d'això, que era un país modern...
amb unes infraestructures, etcètera, etcètera. I, de fet, la conversió del sistema econòmic espanyol en un sistema de serveis, perquè és el país que tenim, no? De fet, quan va venir la pandèmia es parlava molt que havíem de canviar del model productiu que no podia ser, que depenguéssim del diner que ve de fora...
Però tot això n'hi ha d'aquella època i no s'ha mantingut, al contrari, no? S'ha anat engreixant aquest sistema. Actualment el turisme és un 12% del PIB català. Sí. Es diu ràpid. Es diu ràpid. El Fager i Barna, ja que ha sortit el tema, en el seu moment va ser considerat també una mica lleier. O sigui, va ser molt criticat, eh? Jo em sap greu, però no me'l veig, eh? Perquè hi ha banyador verd. Bueno, sí, per allò del banyador...
Se li va quedar el dit com fraga hasta la braga, els seus detractors, perquè va aparèixer amb aquell banyador que, per les costums de l'època, tenia que cobrir el malic. Perquè no es podia ensenyar el malic. Ah. El franquisme estava mal vist. No sé per què... Llavors, el famós bany a Palomares, per demostrar que no s'havia contaminat les aigües amb l'accident nuclear de dos avions que havien xocat, no?
I se li veia el malic? No, que no, que no. Sembla que estigui mal fet i és que era el banyador que havia d'arribar fins més amunt del malic. Mare meva. Entre el malic i els genolls de l'església, mare meva. No sé si passaria per lleier, per ministre lleier, però en qualsevol cas realment era un ministre gairebé...
omnipresent. Dintre del que hi havia en aquell moment, a més s'abertura donava, no? Sí.
No el defendrem ara. No, no, no, i molt menys. El que passa que és curiós el fet aquest, que estem vivint en una dictadura franquista i, per una altra banda, ens arriben els turistes que venen de països molt més liberals, elles, jo què sé, dobles, biquinis, que suposo que això, bueno, si els senyors no podien ensenyar l'ombligo, les dones ensenyar tota la panxa devia ser com un pecat mortal, no? En canvi, hem d'acceptar
O sigui, ho acabem acceptant... És una mica curiós, no? A l'època es van fer congressos de moralitat. Aquí volia arribar jo. I regles molt estrictes de platges, de rius i piscines, de com es tenia el comportament, com es tenia de vestir, tot això.
Clar, però tu vens una senyora, per exemple, les més d'això, les daneses, no? Aquelles venen que són molt modernes i tal, i arriben aquí i aquí els diuen, no, no, vostè aquí s'ha de posar tapadeta, posem-nos... No, no es va fer. Això no es podia fer, no? Nosaltres li deiem suèques, tot eren suèques. Bé, això volia dir també. Vinguin don vinguin. Eren suèques. De França en amunt. Eren suèques totes. I era un mit, un mito, un mite que es va fer...
i inclús el capità Trueno, o el capità Tró, que va ser un còmic molt famós a l'època, la seva núvia, Sigrid, si no la recordar, era una sueca. Si mireu el dibuix, era una sueca, perquè és el que tot, l'imaginari que teníem en aquell moment.
La cosa curiosa és que en la coincidència, les dones fins aleshores anaven amb banyador, però banyador d'aquell que duia faldilleta. Les fotos que tenim de les nostres àvies i algunes mares a la platja, les tenim amb banyador, aquells banyadors amb faldilleta que feien uns plecs plisadets. Així anaven les dones a la platja, les nostres àvies.
Però, clar, aquestes dones arriben amb biquinis. Llavors aquí es fa una associació d'idees de les vikingues i els biquinis, no? Aquí hi ha aquesta associació d'idees entre vikingues i biquinis. Són dos etimologies diferents, però aquí convergeixen, no? I ja tenim suecas. Ja les hem fet, no? Bueno, hi ha molta gent, sobretot a les on cap amunt, que estan casats amb daneses, amb suecas, o sigui...
estiuejants, que tu per on té tal. No, no, jo vaig venir a estiuejar aquí una setmana i mira, ja m'hi vaig quedar per tota la vida, m'hi vaig casar i tinc criatures, eh? Sí. Bé, de fet, hi ha un impacte cultural important. És a dir, clar, hem dit que es van fer congressos de moralitat, perquè, clar, això ve d'un dia per l'altre. La dictadura batent sobre... Des de l'any... A casa nostra, des del 39, però en altres regions d'Espanya, des del juliol del 36. El franquisme batent els caps de la gent amb la versió més...
arcaica del catolicisme,
moltes vegades molt allunyada fins i tot el que es feia a Roma, la Roma capital de la cristiandat catòlica, però batent amb aquesta versió arcaica, diguem-ho clàssica, però per ser generosos, i d'un dia per l'altre canvien molts dels costums. Això, òbviament, va fer trontullar moltes coses. A més, tinguem en compte que això, a més, coincideix cronològicament amb el gran canvi de l'Església
de l'Església Catòlica, que és amb el Conselli Vaticà II, que hi ha també una certa obertura dins de l'Església. I això fa... comença la cosa...
I sí, sí, comença una obertura, i començarem aquí i acabarem amb el destape, perquè com que ens passarem de frenada, quan arribi la democràcia, bueno, tots seran pits i culs, no? El 75, mor el dictador, i el maig del 76 es publica la revista Interview.
i als pocs mesos l'article de Marisol desnuda i joven portada va ser un terratrèmol tothom recordava la Marisol de nena cantant càndida aquelles pel·lícules tots havíem vist créixer i veure-la d'aquella manera va ser un terratrèmol que molts encara no s'hem refet
Abans comentàvem d'una de les coses del fenomen lleier o del moviment és la música, no? I dèiem els Beatles i el lleier aquest... És l'aglutinador, l'aglutinador va ser la música pop. Sí, i la Concha Velasco con una chica lleier que tenga mucho ritmo y que habla en inglés, no? Però llavors hi ha algú d'aquí molt proper nostre, que és el senyor Paret, que ens fa un borriquito como tú, que... És una protesta. De fet, sí, és una cançó protesta. Podríem dir que és una cançó protesta.
Aquest senyor era de Mataró, vull dir... Sí, en un dels versos diu, no me llames Peter, que jo soy Pedro, no? Que jo soy Pedro, sí. Clar, diu, no me llames Peter, perquè també tinguem-ho present, tinguem-ho present. En aquella època tot es posava en anglès, fins i tot el nom dels bars, bueno, no gaire lluny, unes portes més enllà hi havia el golden anchor, l'àncora d'or.
És un bar aquí, hi havia un bar aquí al costat, ara ja no hi és, per això em podem dir. I una mica més enllà, unes portes més enllà, teníem un bloc d'apartaments, que també tenia un restaurant, una piscina, que es deia el Doyen. Doyen vol dir decano, no? Tot es posaven en gas. I el paret, doncs, davant d'aquesta realitat, protesta. Sí, sí, protesta. I diu, no me hi ha més Pedro, no me hi ha més Peter, no me hi ha més Pedro, a veure com se'n deia. Bé, Pedro Pere. Sí, deia que...
que és millor estimar el propi que no parlar-ho de fora. I es queixa d'això, que se segueixi tant aquest moviment de fora amb anglès. Que, de fet, és exactament el mateix que canten els italians amb allò del tu vull far l'americano. Sí.
I li diu, borriquito, com a tu, que no saps ni la U. Realment no saps dir ni la U en anglès. Sí. Però en canvi vas de que saps anglès, que no sé què, no? En fi, ara ja hi ha més gent que té l'anglès per llengua, gairebé per segona llengua, però en aquella època molta gent feia servir quatre paraules en anglès i ja, quasi, quasi, no? Semblava que et sabessin. Ja eren els moderns, no? Els...
De fet, el correcte no seria lleier, és lleia, lleia. Lleia, lleia. El sí, sí, col·loquial, és lleia, lleia. Però nosaltres en teníem lleier. Per això es va quedar lleier. No, no, que a mi sembla fantàstic, eh? Els anglesos els deu sonar lleier, no sé què vol dir. Exacte, ells no deuen saber què volem dir, no? Per això el fenomen aquest, aquest moviment juvenil, va tenir èxit, comença a França,
per almenys la denominació, Itàlia, Espanya i gran part de Sud-amèrica, o sigui, països latins. El lleier. Sí, que són on sona la música anglesa, no sabíem anglès, llavors, i sona així, s'extrany.
Els francesos tampoc sabien anglès, aleshores. Els italians no gaire més. Curiosament, el fenomen aquest comença amb un programa de ràdio. És l'època que la ràdio, pràcticament, és l'únic mitjà de comunicació. L'importància de la ràdio. Imagina't, eh? Un programa que es diu Salut les Compens.
que vol dir hola, amigos, francès, hi havia una secció que es deia le chuchu de la semaine. Ah, le chuchu de la semaine. Le chuchu no vol dir favorito de la semana. Elles presentaven cantants joves, nous, sobretot noies, perquè va ser un moviment femení liderat per noies. Les cantants, excepte alguna excepció, però normalment són...
I comença la François Jardí, Franz Gall, Brigitte Bardot, Sheila, Pétola Clark, i així com a homes tenim el Johnny Holiday. Ah, aquest el coneixem. I molts d'ells són encara vius, són de la meva època.
I aquí a Catalunya qui tenim? Que porta una bona llista, ell, eh? Sí, per si. A Catalunya és un fenomen molt curiós perquè aquestes noies...
Quan es fan més grans, normalment es cacen i, clar... Desapareixen. Desapareixen. No està ben vist que una noia caçada es baixi de gira i tot això. Amb aquestes faldilles... Les minifaldes i aquestes coses... Perquè hi ha una fractura cultural aquí. Hi ha gent que té uns esquemes, una noia jove pot fer determinades coses, sí, però a partir que es casa...
Aquí tenim, per exemple, per dir alguns noms, la Betina, la bomba lleier del Poblenou, l'Uixita Tenor. Aquesta es va caçar amb Francisco Heredero i vam fer una parella artística, que llavors estava consentit. Ella era la lleier i ell era el roquero, que va durar molts anys.
després la Gelo, i com més conegudes, l'Hita Torelló, la Salomé, la gran Salomé, que aquesta sí que va fer una bona carrera. A més, aquesta ens va guanyar una Eurovisió, no? Efectivament. Ah, anava a dir, que poques Eurovisiones que s'han guanyat, la Salomé. El Sant Benar, no?, alguna d'aquestes. Sí. La Rocío Durcal, Eurovisió es va omplir de lleier, va ser una època molt lleier. Sí, sí. Potser els hi caldria ara una mica de lleier, a veure si s'anima...
La Marisol, també, que venia del món de... Del cinema, no? Sí, del cinema, però més... O sigui, tipus andalús, no? Sí, més coble. Més coble, però també es va fer Eyer. I així com homes, el Rafael o el Monchi,
I el Rafael encara el tenim cantant, eh? I després tenim els grups. Els grups que molt són de grats, no? Però alguns altres que són els Mustangs, els Sirex, els Esqualos, els Pequeniques, tots aquests grups, no? Sí, sí, efectivament. Que, bueno,
Vull dir que la gent encara recorda que alguns encara toquen, no sé, em sap que els Mustangs encara corren por ahí, eh? Vull dir, això té molt de mèrit. Bueno, alguns han de tornar. Aquests segurament perquè no se'ls hi va colar una Yoko Ono que trenqués el grup, no? Clar. I s'han mantingut. Això també hi fa, eh? Això també hi fa, eh?
Però bé, i el que també està clar és que és una època en què la nostra comarca, en concret, ens canvia moltíssim, no? Perquè, per exemple, a la nacional, en alguns llocs la desdoblen, o per exemple, ens construeixen, que tenim aquest honor de tenir la primera autopista de pagament de tot l'estat espanyol. La culpa va ser del turisme de 600. La culpa va ser del turisme de 600. Es van fer unes cues per anar a la platja, jo recordo, era horrorós,
Jo puc dir, nosaltres estiguejàvem a Tordera i havíem fet de Vilassà a Tordera quatre hores de cua. Quatre hores. Abans que hi hagués l'autopista. La nacional era... I això va impulsar que s'ampliés la carretera i es fes l'autopista també. L'autopista Matró-Barcelona, que cobria el mateix recorregut que el Ferrocarril. Després, a l'ampliar la carretera es van enderrocar moltes estacions històriques.
I no només, moltes altres coses. De fet, aquí, davant dels estudis de la ràdio de Vilassà, els que tenen més edat recordaran que hi havia el passeig de les Palmeres, que és on s'hi feia la fira per Sant Joan.
i quan es va decidir de desdoblar la carretera, la carretera tenia dos carrils, un per anar i un per tornar, vam passar a quatre, que són els que tenim ara, va desaparèixer el passeig, va desaparèixer les palmeres, i si es descuiden per poc, desapareix fins i tot el torter de Can Falgueres. El que hi havia era la via del tren, i això suposo que els va frenar. Els va frenar, perquè si no... Si no, també s'enduen per endavant, aquests. I també en veia els complexos residencials, això que deu abans.
Sí. Anunciaven als 20 minuts de Barcelona. I comencen els complexos residencials a ocupar-ho tot. Sí, de fet, aquí Vilassar, la zona, concretament la zona de...
del baral de Lucata, la zona d'aquells grans complexos, l'AIA, l'AIA 1, l'AIA 2, l'AIA 3, jo què sé, el Vícor, els blocs del Vícor, hem comentat també el Doyen, el Doyen era d'apartaments, però tots aquests complexos que es fan...
L'edifici Montserrat també és un d'aquests. Tots aquests complexos es fan i es publicitaven així. Hi ha un de molt... Jo crec que és el més imponent. Es fan barbaritats, eh? A casa nostra, per exemple, es construeix el de Castillejos, el bloc de Castillejos, que té 18 pisos, si no m'equivoco.
fot un hòstia, eh? Miris un miris, plat, veus allò. Però hi ha un que jo crec que és l'aberració number one, que és a Canet. A Canet hi ha, com es diu, la rodalera. Ah, sí. Que el publicitaven dient, dominando el cielo, el mar y la tierra. I a fer de Déu, que domina el mar, el cel, la terra... I tot. I per poc no domina fins i tot els americans. Sí.
És curiós, eh?, tot aquest tema de la llei de costes, no?, perquè ara construir segons a on, evidentment, ja no es permetria, no?, i de fet s'han acabat derocant moltes edificacions que estaven a pet d'ona, com aquell que diu, eh?, vull dir, a tocar de les zones perquè...
Perquè en algun moment algú, així no sé si morava, no? Vinga, el fet de com ens ha canviat el paisatge del Manés, amb la construcció de carreteres i tal, aquests macro blocs de pisos que no sé si es devia conèixer algú, no els devies conèixer ni amb el de la porta del costat. Difícil, és difícil que es coneguin tots. Els hotels, els càmpings...
i sobretot els hotels des de l'Engenamunt hi havia molts hotels, aquí n'hi havia menys
I al Baix Maresme el que hi havia era sobretot segones residències, aquests blocs de pisos segones residències. Però això sí, a tota la comarca, molts càmpings. Càmpings, aquí tenia una petita horta, la convertia en càmpings, hi havia molts càmpings. Aquí Vilassar, per exemple, hi havia el càmping Bel Air, hi havia el càmping Plana Mar, darrere, on ara hi ha el Mercat de la Flor, hi havia molts càmpings.
De fet, alguns queden, encara hi ha alguns que encara tenen aquests noms, el Toro Azul o el Globo, Carlitos... Això està a Canet. Però, per exemple, en el cas de Malgrat, per exemple, hi ha un càmping que està a la Tordera, o sigui, enganxat a la Tordera. I és un càmping que amb l'última història que vam tenir, que va ser el Gloria, se'l van dur quasi la meitat. Però és que estan avisats que allà no poden estar...
En canvi, allà hi ha un càmping, i dius, bueno, ningú se'n recorda el de Viescas, per exemple, que també era un càmping que estava... Fins al dia que passi alguna desgràcia. Però és curiós, això, que arriba un moment en què comencem a canviar-ho tot, canviem la imatge, no? De fet, al Maresme era una zona de segones residències, ho hem comentat,
de gent benestant de Barcelona, que tenia la seva torreta a Argentona, o a Vilassau, o a Cabrera i tal, i de cop i volta ve el turisme de masses. Hi havia un estiuetx clàssic, que es dona els últims decenis del segle XIX, n'hi havia per tota la comarca. Argentona era un lloc, doncs,
que n'hi havia força, a Vilassà n'hi havia, al lloc Estrella segurament és Caldes d'Estrac, perquè hi havia un balneari i un casino, això tira molt. Era un estiuetx, algun altre dia en parlarem, un altre tipus d'estiuetx, i que a més a més, el cas nostre que ens ocupa, a Vilassà tenia moltes famílies de vilassarenys d'origen que s'havien establert,
a Barcelona, i com que mantenien la casa dels pares o dels tiets aquí a Vilassà, doncs la feien servir com de lloc per passar l'estiu. Però clar, era un estiuet que durava molt de temps, durava gairebé tres mesos. Ells no, ells treballaven a l'empresa on fos i anaven i venien amb el tren, però elles s'establien amb els nens i estaven pràcticament des de Sant Joan,
fins al primers de setembre. I, per tant, era un turisme que feia vida. Però, en canvi, arriba d'un dia per l'altre un turisme que dura una setmana o dues com a molt, no?, de gent que ve de fora que parla una altra llengua. I, òbviament, que tenen possibles, que tenen diners. Això, òbviament, l'esquema és molt diferent. El de l'estiuets clàssic, que són gent que parlen la nostra llengua, que a vegades poden ser fins i tot parents, amb els que ens emparentarem, si no som parents, però...
En canvi, amb aquestes onades de gent que venen de l'estranger, que alguns també, certament, com deies, es quedaran, que faran vida amb nosaltres, i això dona nom a cognoms estranys, però la realitat és que normalment són gent que va i ve, i que a vegades tornen, però a vegades no. I aquí la importància de les postals, que és el que hem treballat. Sí. Les postals... Digues, digues, perdona.
Sí, no, parlant de les postals, precisament la postal es fomenta des del Ministeri de Turisme com un medi de publicitat perquè s'emportin un record els turistes i a més ho ensenyin a la família i vinguin més turistes i continuïn. Llavors, les primeres postals que es fan a l'estudi aquest que hem fet trobem postals de monuments històrics. El turisme es plantejava des d'aquest punt de vista.
Però de seguida es van veure que el que el turisme venia a buscar era aquesta imatge d'Andalusa, flamenca, de torero i tot això. Que tenim tant aquí, eh? Que en tenim tant aquí, eh? Sí, sí. I les primeres postales estan ple d'això. Veus típics calallens o maresmencs vestits d'andalusos. I va haver una pel·lícula que va tenir molt èxit, sobretot a França,
que es va dir El sueño d'Andalucía. I els actors, si eren el Luis Mariano, que feia de Botijero. Botijero és el que venia a cantis. Sí, anaven totes boges per aquest, no? Sí, sí. Jo recordo haver-la vist a cesta. Passa que ell no anava tan boig per elles. No.
I les noies trencaven els cantis perquè vingués més sovint, per comprar cantis. Diguem-ho tot, eh? Sortia la Carmen Sevilla en aquesta película. A l'amor patrònic. A la vida real. Jo crec que és una de les dones més guapes que ha donat al cinema espanyol de tots els temps. I clar, va tenir molt èxit i el turista quan venia aquí
volia fer el seu somni realitat, que és el títol de la pel·lícula, el sonyo d'Andalusia, i per això aquí... Volien això. Tots vestits d'andalusos, places de toros, però de seguida es van donar compte... I moltes postals amb burros plens de cantis. Ah, clar. Moltes postals amb burros... El botijero. El botijero. Per caldes, per canet, per calella... Però de seguida es van donar compte que el que volien els turistes era sol i platja. Clar.
I llavors la postal va evolucionant i hi ha gent, imatges de platja, de vaixells, tot això. I amb aquest estudi que heu fet, heu esbridat d'on surten els barrets de mexicanos? No.
És un misteri. És un misteri. Perquè clar, jo els toros, les sevillanes... Vinga, va, ho portem d'aquí baix, no? Vull dir... Hi ha una postal del castell de Palafolls, que es veu el castell de Palafolls, un d'aquells forats que té, que després al fons es veu al mar, i uns barrets de mexicans així posant, que dius... És que no acabo de trobar, jo? Un castell gòtic, eh? I barrets mexicans. Bé, doncs comparteix-les si pots. Sí.
Doncs sí. No, que el barret de palla... Sí. Els pagèsos portaven barrets de palla. Sí, però... I per mi és una evolució del barret. El que passa és que s'ha identificat amb el mexicà. Però jo penso que podria tenir un origen català, eh?
Un dia cridarem en Vilbeny que ens ho expliqui això, l'origen català del barret mexicano. Clar, les postals, que és la base de fet... La vostra història del moviment lleier comença amb totes aquestes coses de... Té una base important amb les postals, no? La nostra història comença amb una col·lecció que el senyor Noviola ha donat a l'arxiu comarcal del Maresme de postals del Maresme en color.
Una col·lecció molt notable, més de 2.000 peces. I...
I, clar, hi havia algunes tan divertides que han dit que això hauríem de donar-li un contingut. I va preparar un esborrany de llibre, ens hi vam posar i vam fer un llibre. Ens el va comprar a l'editorial. És l'època lleier, el qual no vol dir que les postals siguin lleiers. És l'època aquesta. De fet, el títol va néixer mitja en conya, mitja en sèrio. Sí. Jo em sorprèn... No, el títol va posar l'Àlex, eh?
Però jo al principi em vaig quedar sobtat, però ho vaig pensar i vaig dir, doncs té raó. Ell havia posat un títol més escèptic. Havia posat un títol que era la postal turística al Maresme entre els anys tal i tal. Bé, com a títol descriptiu està molt bé. De fet, això va néixer que a la trobada d'antitats de recerca local i comarcal del Maresme que vam celebrar, ja no me'n recordo quin any,
a Santa Susana, fa un parell d'anys, que el tema era precisament l'estiuetge i el turisme, ell va presentar una recopilació, amb la manera que ho fa ell, tan divertida, amb cançons, i va preparar la comunicació.
I llavors va posar el títol aquell, la postal no sé què. I la Georgina i jo vam fer un comentari, la Georgina, la tècnica de l'arxiu, vam fer un comentari dient, és que els postals lleiers de Noviola. I llavors diuen, doncs canvia el títol, que té més ganxo. I no va dir res, va ser interició. I es va trobar el programa que posava el Maresme lleier a la postal turística del Maresme. I ara què faig jo?
Però va tenir ganxo, va tenir ganxo. Sí, sí. De fet, jo recordo que va ser una intervenció molt divertida, perquè el que diu ell, a part que hi havia postals, la música... El borriquito com a tu. El borriquito com a tu. I algunes de les postals... Clar, aviam, dels que estem aquí, el tècnic no ho sé perquè el veig molt jove, però dels que estem aquí, qui no ha enviat una postal? Quants han anat de viatge...
Que arribaves abans tu que la postal. Arribaves abans tu que la postal, anaves i mires les postals, i clar, vas veient i moltes d'aquestes jo les havia vist, no? Jo encara, a mi m'agrada enviar postals, però jo, clar, jo segons quines no les agafo. Hi ha algunes de les que teniu en el llibre o de les que hi ha a l'exposició que dius, mare de Déu, senyor, qui comprava això?
Però ho dius per a les que eren... Les eròtiques? Per exemple, les eròtiques, algunes de... Les còmiques, les il·lustracions... Les còmiques són divertides, perquè al final també parlar de la postal satírica també és divertit. Com al final pots agafar-li... Aquestes són xules, tampoc els enviaria segons aquí. El turisme feia gràcia, els autòctons els feia gràcia, i d'aquí surt la postal humorística.
ens riem de lo que no coneixem. Home, a mi em va fer molta gràcia aquella d'una de les postals que hi ha ara han vingut al cap, que és aquells dos a dalt d'un arbre i el toro baix, no? Que deien que esperaven trobar-se toros a tot arreu, no? Com venien de vacances aquí i dius, home, no, has de tenir el toro pel carrer, no?
Però hi ha algunes que, jo què sé, jo la dels barrenys de mexicans, o... Ara estiguen que dir el senglar, més que el toro. Sí, el senglar. Aquests sí que els trobarien. Però hi ha... Hi ha ambients típics, llavors estan els tòpics, no? Els típics, els tòpics, sí. Clar, llavors hi ha algunes que dius jo, aquestes no, però el monument les trobo... Hi ha algunes de xules i de divertides. El que deia Xavier Lanz, el ministeri... El ministeri creu que és un tema important. De fet, fa...
obliga que les postals... Clar, totes les postals havien de dur un dipòsit legal. Ah, sí, això ho recordo, darrere. DL, posava DL, dos punts l'any. I...
Perquè era un element editat, com un llibre, una revista, no?, han de tenir un dipòsit legal. Molt bé. Doncs el Ministeri diu que a partir d'una certa data, que era el 58, si no me'n recordo malament, el 58 diu... És l'any 1. És l'any 1. I a partir d'aquell any totes les postals han de dur l'any posat, amb números romans. Per tant, l'any 58 tenen un palet, l'any 59 tenen dos palets, així, números romans.
el Ministeri considera que és una eina importantíssima. És una època que no estàvem tan carregats d'imatges com nosaltres.
Una època que per veure imatges havies d'anar a l'església, que hi havia, o als pocs bars que hi havia en teles, a partir d'un cert moment la gent tindrà teles a casa. Al nodó. Les imatges que veies eren en blanc i negre i estaven molt modelades de la imatge que volia projectar el franquisme. En canvi, les postals són en color, són un color saturadíssim, un color que genera un impacte quan ho veus, perquè són uns colors...
Perquè malgrat que tenen trama, les postals tenen trama, però tenen aquells colors saturats. Però tenen un element encara més important, el franquisme ho sabia, que és que les envies, no les envies a qualsevol. Les postals les envies a qui t'interessa enviar-les. I les envies amb un comentari.
no? Sí. I no és un comentari gaire extens, per tant, la gent que ho rep ho llegeix, la llegeix interna a la portal. No són tres pàgines que dius la primera o quin cunyàs, ja no llegeixes més, no? Era una portal que deia, estem a Calella, Calella City, no sé què, tal qual, pas qual, és molt maco, no sé què, has de venir. Quan puguis hauries de venir. Llavors, aquí s'envia un missatge personalitzat, però que no l'està personalitzant el franquisme, l'està personalitzant la gent que ha vingut, que ho envia aquí.
Ho envies al jefe, al company de feina, als teus parents, etcètera, al cunyat, al cosí, no sé què, i la gent diu, ostres, no sé què, doncs, un dia anirem a Calella, un dia anirem. Llavors, això genera un efecte crida. I al franquisme li interessa, això, i per això es fa enumerar cada any, des de l'any 58, l'any 1, l'any 2, l'any 3. Em sembla que això ara ja s'acaba. Però hi ha un tema que no m'he explicat, que és la visita dels Beatles a l'any 1965.
a la Monumental, no, van anar? Van primer a Madrid, això era el final d'una gira europea i van haver moltes discussions perquè no es volien deixar venir, perquè es consideraven desgenerats. Però al final, clar, amb l'apartura del turisme es va pensar que Espanya no podia fer això. I es va permetre venir amb un dispositiu policial mai vist. Primer van anar a Madrid,
a les ventes, i després van venir a Barcelona a la Monumental. O sigui, dues actuacions, únicament. I no se'l ocorre res més. Bé, d'entrada ja van a places de toros, no? Sí. O de braus, com es vulgui dir. Però els vesteixen de torreros.
Passem el llibre, hem posat la postal de l'època. De fet, obre el llibre, una de les primeres postals és els Beatles vestits de torridus. I no es va omplir, perquè havien ficat tanta por al cos que era alguna cosa... És normal, no? I va passar una mica sense pena ni glòria. Però és un fet important que els Beatles vinguessin a Barcelona i tot això.
Però parlàveu de... Tornant a les postals, n'hi ha algunes de... En l'exposició n'hi ha una d'una senyora despullada, no? Ensenyant els pits i tal. Amb tobles. Això, amb un règim franquista que... Això ja és als anys 78. Ja és l'època del destape. Un proper llibre que farem serà el maresme del destape.
No, és broma, és broma.
O no sé jo, eh? Però bé, ho vam arrossegar al llibre, una mica, doncs... Perquè realment és una categoria de les postals, n'hi ha moltes, de postals, doncs... Calella, Calella, es veu una noia amb un cèrcol així, que es veu una imatge de Calella, però el que es veu en primer pla és una altra cosa, que són els atributs d'aquesta senyora. I la noia és la mateixa, sempre. I la noia, moltes vegades, la mateixa. No va canviar en Calella, malgrat. Però no són natives. No, anaven fent la ruta, no? I segurament hi ha tota la costa francesa, ja podeu fer, podeu buscar...
I la cosa interessant, la cosa interessant de les postals, la cosa interessant de les postals és que diu més, diu més de qui les edita, no?, a qui les mana a fer, que no pas, que no pas de qui les rep o de, no?
Hi ha una voluntat fotogràfica de retratar una imatge, de capturar-la i convertir-la en una postal. I és molt curiós, perquè, per exemple, hem dit que hi ha molt d'aquests tòpics espanyols, andalusos, mestissos, egitanos, andalusos...
moriscos, però la realitat és que hi va haver una reacció nostra catalana, som i serem, de la ceba, perquè ens entenguem, no? I també hi ha pubilletes, i també hi ha araüets, i també hi ha el porró, i... En fi, hi ha tots aquests elements. Ambients típics catalans. Ambients típics catalans. Això va continuar, sí.
I això va més o menys seguir en el temps, una mica més enllà, una mica més enllà, no? Tot i que jo, no sé, a dia d'avui, realment sí, els que ens visiten tenen massa clar que Catalunya és not Spain, o Espanya és diferent, o com va la cosa. Bueno, no sé si els porten a torejar, perquè a mi això que els donessin un títol d'aturero... Ara ja no. Això es feia a Sant Sabrià, no? A Saniscle. A Saniscle, la plaça de toros de Saniscle. Ah, sí? Els portaven ahí i els donaven un títol. Home, comença la trinca.
A mi m'agrada pensar que algunes cases de França, d'Alemanya o d'algun país d'aquests, algú tindrà a casa dels avis un diploma de torero. No sé, jo que els portessin a veure toros, sí, per atorejar un torero professional, diguéssim, això sí que ho sabia. Hi havia hagut places de toros quatre, havíem tingut una a Mataró.
als anys 50-60. Entra pel cante on dur una nostra història. Després hi ha plaça de Toros, hem dit la de Saniscle. Hi haurà plaça de Toros a Vilassar de Dalt, a l'Illa Fantasia. Quan es crea el parc aquàtic tindrà una plaça de Toros, té una plaça de Toros. I, de fet, jo encara havia vist...
Els nois saltaven la vaquilla, a mi no m'hi deixaven perquè era petit, però jo ho he vist. Era la tercera i la quarta era la de... Estava dins d'un complex hoteler. Un complex hoteler d'un hotel... Hotel Taurus. El Taurus, que encara existeix. L'hotel Taurus tenia una plaça de Taurus que era... La família del honorable president. Exacte, sí.
de l'avi del president de la Generalitat actual dels Aragonès que de fet en la construcció d'aquest hotel va haver un accident molt greu que van morir molts treballadors i les autoritats del règim van passar pàgina discretament però tot això es va acabar de seguida a les plaças de toros per exemple el que deies d'Illa Fantasia va començar amb plaça de toros amb una piscina
amb un restaurant i pistes deportives. I l'únic que va tenir èxit va ser a la piscina amb un toboggan que hi havia. I de seguida es va plegar la plaça de Toros i es va posar un auditori per fer concerts. Grans esdeveniments, sí. I les pistes deportives i tot va desaparèixer i es va ampliar un parc aquàtic. I el restaurant era macro. Feien grans convits, allò... Sí, sí. En fi...
Com arribem a tenir, has dit, 2.000 postals? Sí, sí, sí. 2.000 postals més... Més altres materials. Folletons turístics. Folletons, adhesius, etiquetes. Què ens porta a tenir aquesta col·lecció?
Bé, comença perquè jo soc un aficionant del tren. Sí. Que, per cert, no ho hem dit encara, però en guany és el 175 aniversari del tren de Barcelona-Mataró. D'això ja en parlarem en un altre programa. Sí, sí, sí. No ho hem dit perquè ho reservem per un altre dia. Jo em dono compte que hi ha postals que surt el tren i m'interessen, es veuen les estacions d'aquella època, i vaig agafant postals, però clar, es veu la platja també. Val.
i d'aquí veig que és una postal turística interessant i a part que es vegi el tren vaig començant a fer altres coses que inclouen el turisme i això va augmentant no és que siguin unes postals gaire valioses potser després del llibre augmentaran de preu però abans el quilo val 10 euros no ho hem fet per especular ha dit un llibre perquè pugi el preu de la postal més o menys pacificada
O sigui, i un quilo són 400 postals. Déu-n'hi-do. I així s'ha anat fent. En poc temps, eh? Tampoc. Els postals del tren ja feia temps que les tenia, però al completar-ho fent aquest estudi turístic ja, doncs pràcticament en dos o tres anys s'ha fet. Jo vull dir una cosa. Digues.
que és que, de fet, el dia de la presentació ho va dir el meu cap, però no sé si va quedar prou clar. Treballem sovint, els arxives treballem sovint amb col·leccionistes, i podem dir que els col·leccionistes són gent...
en general no t'ofenguis, però en general són gent molt particular. I en general, i jo ho entenc, perquè és així, el col·leccionista inverteix una part dels seus diners en una dèria. Jo col·lecciono cromus d'això, jo col·lecciono llibres d'això, jo col·lecciono...
Però el que no és massa usual de trobar és un col·leccionista generós que doni la seva col·lecció a una institució pública. I en canvi el senyor Noviola ha fet aquesta tasca emergètica, filàntropa, d'adquirir una notable col·lecció de postals i donar-la. A dia d'avui aquesta col·lecció de postals està al cercador de arxius en línia, es pot...
es pot veure tota la col·lecció completa, estan totes les imatges en la seva descripció, i això ho ha fet generosíssimament. És patrimoni de la humanitat. Ara és patrimoni de tots, sí, i es pot consultar des de qualsevol lloc del planeta, doncs sí, d'alguna manera és un patrimoni, no sé si de la humanitat, però sí que la humanitat en pot disposar. Així m'ha passat molt bé fent l'exposició al llibre.
Home, jo m'ho crec, eh? Perquè ha de ser divertit. La col·laboració amb l'arxiu comarcal ha sigut impagable. Doncs aquesta exposició es pot visitar fins al dia 26 de gener. Jo l'he vista dues vegades. I per tant, doncs, qui vulgui... I m'ha agradat molt. A més a més, m'ha agradat molt la música que va sonant mentre l'estàs veient perquè et posa amb antecedents, no? Deies que hi havia no només les 2.000 postals, sinó que hi havia fulletos i plànols, històries... Tota aquesta documentació...
L'hem trobat de la mateixa manera a tant al quilo o ho ha sigut una mica més de recerca? Això hi ha moltes coses meves. Jo és que visc el Maresme i d'anar recollint coses. Hi ha coses personals també. Hi ha una de les coses que hi ha a l'exposició que li vaig enviar a una de les propietàries de l'hotel. Li vaig fer una foto i li vaig dir això em sembla que és teu.
I li va fer molta il·lusió. Ah, d'alguna etiqueta dels hotels, no? D'una etiqueta d'un hotel, sí. Allò que posaven a les maletes. Sí, sí. I li vaig dir, em sembla que això és vostre. I em va dir, ostres, sí, on tu has vist això? I una cosa molt curiosa és, per exemple, també hi ha les etiquetes que es posaven a les maletes. Ah, sí? Les maletes d'on hi...
Sí, perquè ara les portem totes molt netes i molt polides, però abans era molt... Però una cosa eren els adhesius i una altra cosa era la cinteta que es penjava a la corretxa de la maleta. A veure, aquesta no la sabia. I n'hi ha unes quantes, que això és difícil que es conserveixi, això la gent ja en sava. També hem portat andròmines. I de fet sí, hi ha unes ràdios i... Però l'andròmina més...
L'estrella de l'exposició. La més covejada de totes. De fet, és la tovallola d'anar a platja el meu pare quan era solter. El meu pare era un foroafo dels Beatles, era un lleier abans la letra, i bé, doncs, és la meva herència, aquella tovallola. De fet, en Noviola va buscar-ho a tota la col·lecció, en algun lloc, i em sembla que n'hi ha alguna a la venda per...
900 euros. 900 euros. Això dic que és la meva renècia, que no me la toquin. Però sí la vam voler exposar perquè, aviam, una tovallola és un element de platja, turisme a platja, etcètera, etcètera. I, sí, sí, qui vulgui veure l'exposició fins al 26 de gener a l'Arxiu Comarcal, carrer d'en Palau 32, Mataró, plaça de l'Ajuntament... És molt recomanable, ja ho dic. I, evidentment, el llibre, perquè és molt interessant tot el que heu anat explicant, perquè al final l'exposició, igual que avui...
Són unes pinzellades, però clar, al llibre hi tens tota la informació, no? La virtut que té aquest llibre és que és un llibre que va com... Hem intentat endreçar les postals, com per blocs temàtics.
Hi ha una sèrie de blocs temàtics, ja els hem dit, que si els ambients típics, que si els ambients no tan típics, aquests ambients més andalusos, que ens entenem. Després hi ha la secció dedicada al ferrocarril, perquè clar, el ferrocarril surt...
moltes vegades no saps si el fotògraf estava esperant que passés el tren per fer la foto del tren o de la platja però és curiós perquè el binomi tren vol dir el vehicle passant per sobre les vies i la platja és gairebé omnipresent per tant hi ha un capítol dedicat al tren hi ha un capítol dedicat als trenets aquests trenets turístics de les poblacions hi ha un capítol dedicat a les carreteres i a l'autopista
Hi ha un altre dedicat als establiments hotelers i hostalers, no?, que si restaurants, que si bars, etcètera, etcètera. Curiosament, un tren d'aquella època es deia Suïssa, que fins a la presentació jo dic, mira, una Suïssa, no?,
I Alex em va preguntar, i això com ho saps? Hi havia unes dones prenent els sols i hi havia una locomotora. Diu, aquesta és una suïssa. Dic, home, com ho saps? Com ho fas per dir-ho? I diu, no, la locomotora. Són els trens elèctrics d'aquella època. I hi ha, per exemple, obrint cada capítol, hi ha una postal, ara que parlem del llibre, obrint cada capítol hi ha una postal de l'Àngel Grañena.
que segurament és un dels il·lustradors que ha fet postals que n'ha fet més del país, amb el que en Xavier va aconseguir tenir els drets. El coneixem, és viu, té 94 anys, i llàstima no ha pogut venir perquè no es desplaça, però ell ja s'ha d'explicar el sentit de cada postal d'aquestes. Això també és molt xulo, no? Són molt iròniques. Hi ha algunes que fan referència, per exemple, al
col·lapse de les carreteres, no?, i es veu un ramat d'ovelles allà totes que volen passar per això, i al costat d'una carretera, tots els cotxes allà aturats, una relativa al preu de la benzina, perquè va haver, això ja és més tard, era el 73, va haver un problema energètic, no?, ha pujat molt de preu la benzina, i hi ha una que es veu que el senyor està pagant, no?, i li dona el rellotge, li ha donat tot el que té la roba, i es queda gairebé en pilotes pagant-li al senyor de la benzina,
Uns altres que es veu que van amb un cotxe, descapotable, això sí, però que en veritat sota hi ha un burro que els porta. A mi la que més m'agrada és que està el sol, està cuinant una paella i els turistes són els Agustins. Ah, amigo, perquè queden vermells, és veritat, és veritat. Em sap greu, però se'ns ha acabat el temps, ho hem de deixar aquí, ha estat molt interessant. Jo us animo que feu un altre maresme...
lleiedors, o com vulgueu, perquè és molt interessant. No farem el marem del destap, eh? Bueno, bueno, si us hi voleu posar, cap problema, eh? Això ja no ve ara. Seria políticament incorrecte. L'interviu a plegar, per deutes, ja no funciona. Xavier, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat i per aquesta estona que ens has fet passar. Moltes gràcies.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Xavier, per haver-nos acompanyat i recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
No deies que us aniria molt bé contractar algú jo, per donar una empenta a l'empresa? Sí, per què?